Arxius de PARAULES QUE VOLEN | Diari La República Checa

REDACCIÓ17 Abril, 2019
inspector.jpg


Se sol dir que la política local és política de proximitat, perquè és el nivell més proper al ciutadà. Si a aquest fet li sumem que en poques setmanes hi ha eleccions municipals, la presència real i virtual dels candidats a tots els indrets i esdeveniments haguts i per haver és diària, constant, permanentment divulgada als mitjans i a les xarxes socials i pot arribar a fer-se pesada.

Si a això li sumem que la legislació local dona un paper molt rellevant i preponderant a les figures dels alcaldes i alcaldesses, que tenen concentrades moltes competències i poder,  no és d’estranyar que els alcaldables tinguin un protagonisme gairebé absolut en el panorama local electoral dels nostres pobles i ciutats. El fet que el marc normatiu doti als alcaldes i alcaldesses d’un paper tan preponderant, converteix de facto els nostres ajuntaments en institucions excessivament presidencialistes. Molts ciutadans no saben donar el nom de tres regidors del seu propi ajuntament i ben pocs es coneixen els regidors i regidores dels seus propis municipis.

Els caps de llista acaben per eclipsar la resta de les seves candidatures, fins al punt que més que les  propostes que porten als programes electorals,  molts d’ells es dediquen a presentar en actes i a les xarxes socials les persones que els acompanyen a les llistes. Ens presenten a “fulano” i “sotano” més que les propostes específiques de les actuacions que impulsaran en cas de governar.

Alcaldables visitant entitats, alcaldables en actes de tota índole, en esdeveniments artístics, esportius, religiosos, festius, etc… és la tònica dominant d’aquests dies, alcaldables que es multipliquen i apareixen pertot arreu. Arriba un punt que tanta proximitat pot arribar a confondre al personal.

L’endemà de les eleccions la immensa majoria d’alcaldables desapareixen i passen a tancar-se als seus despatxos oficials, les seves reunions oficials, els seus actes oficials i els seus cotxes oficials. Ja no tenen temps per tanta proximitat perquè la dinàmica institucional requereix que dediquin la major part del seu temps a fer anar l’engranatge municipal: comissions informatives, juntes de govern, juntes de portaveus, sessions plenàries, consells d’administració d’empreses municipals, reunions a organismes mancomunats, reunions de grups municipals, reunions sectorials, actes de partit, etc… acaben per fer desaparèixer la proximitat exhibida uns mesos enrere.

Personalment, començo a agafar una certa distància crítica i preventiva dels qui m’ofereixen tanta proximitat. De fet, espero un parell de respostes sectorials de dos regidors de dos municipis diferents als quals fa mesos vaig sol·licitar-los dues qüestions a temes puntuals. I espero una resposta a un tema fiscal (ordinari i gens complex) des de fa prop d’un any d’un ajuntament dels grans del Camp. Podria anomenar-los però no cal fer sortir els colors a ningú. Simplement constato que no sempre la proximitat que es pregona és corresposta.

Més que polítics de proximitat, necessitem una ciutadania de proximitat que fiscalitzi permanentment la tasca dels qui aquests dies ens trobem pertot arreu i ens permeti avaluar la tasca real que els candidats i candidates ens prometen que faran durant els propers quatre anys. Penso que només amb una ciutadania activa, atent, exigent i que realitzi un control de proximitat a la tasca dels nostres representants, es pot fiscalitzar de manera eficient la tasca que ens enuncien els candidats de proximitat que aquestes setmanes s’omplen la boca amb aquesta paraula. Als candidats i candidates de proximitat fiscalització i seguiment de proximitat per part de tots durant els quatre anys de mandat.

Ernest PARIS
Politòleg

 


REDACCIÓ8 Abril, 2019
ernest_paris_article.jpg

Els Miquel i el Sergi són de Salou i no es coneixen. Els dos es lleven molt aviat.

En Miquel, un advocat d’èxit que treballa a un bufet barceloní agafa el cotxe a les 06.20 del matí tres dies per setmana, enfila per la C-14, enllaça amb l’A-7 fins Tarragona i agafa l’A-27 per anar a buscar l’estació de l’AVE a la Secuita-Perafort. Amb una mica de sort deixarà el cotxe al voral de la carretera a 600 metres de l’estació, perquè el pàrquing és caríssim. A correcuita camina els 600 metres, passa el control i puja a l’AVE. Ha tardat 42 minuts i això si, va a tota pastilla a Barcelona. En 40 minuts més baixa a Sants i d’allà cap a la feina.

El Sergi, en canvi, un estudiant universitari de tercer any arriba caminant a l’estació de Salou i agafa un regional exprés que, malgrat les múltiples parades, un cop passa Torredembarra i Sant Vicenç esdevé directe. Arriba a Sants només 5 minuts més tard  que en Miquel. Al capvespre fan el mateix a l’inversa. En Miquel paga el doble que paga, en Sergi, tota vegada que si sumem l’ús del cotxe i la benzina, acaba pagant el triple. Per cinc minuts d’avantatge, diria que és un aventatge molt relatiu.

Per això no s’entén com els alcaldes de Salou i Cambrils aposten pel desmantellament de la via del tren pel centre de les ciutats i la voluntat, expressada durant dècades, de suprimir les estacions cèntriques de Salou i Cambrils, perjudicant la mobilitat diària de 675.000 persones/any.

A tota Europa les ciutats punxen el tren dins les trames urbanes per tal de dotar de connectivitat intermodal les ciutats. A Europa no s’entendria que dues ciutats com Salou i Cambrils que tenen el tren que els passa pel mig del nucli no aprofitin aquest privilegi (aquí ho veuen com un llastre) per connectar amb més freqüències i millors serveis el sistema ferroviari. A Europa el tren és una aposta estratègica. Aquí és un transport subsidiari i de segona.

El que cal és desplaçar l’Euromed i les mercaderies fora del nucli urbà, mantenint un servei de rodalies (el que fa anar el 90% de la població) i integrar en el paisatge i la trama urbana l’actuat traçat ferroviari de vies dures. Tindria nassos que la gent de Salou hagués d’anar a Port Aventura per agafar el tren, tota vegada que des que tinc ús de raó sento parlar de tramscamps i altres enetelèquies ferroviàries que han de connectar el nostre territori sense que això acabi d’arribar mai, mentre no es paren de fer carreteres i autovies que trinxen el territori o monstruoses estacions caríssimes a les quals no arriba el transport públic, o en tot cas d’una manera tan deficient que no hi va ningú. La llarga filera de cotxes a la carretera és la demostració empírica que el què dic és incontestable.

L’aposta dels alcaldes Granados (l’abanderat del desplaçament de la via del tren) i Camí Mendoza, és d’una miopia política majúscula, però pròpia de qui mai agafa un tren. A Europa una aberració com aquesta no la deixarien fer. Com tampoc s’hagués permès la macroestació de l’AVE al mig del no res, per les picabaralles de campanar entre Reus i Tarragona que no van saber pactar una estació intermodal propera a l’aeroport.

Lluny de construir una mobilitat sostenible, integrant sistemes, els responsables institucionals de les nostres ciutats, lliuren batalles gallinàcies de baix vol que acaben condemnant les persones i la mobilitat de cada dia. Al seu dia va ser l’error garrafal de l’estació de l’AVE, en breu ho pot ser la eliminació del traçat ferroviari de la costa.

Ahir a en Miquel no se li va engegar el cotxe. Va perdre l’AVE. Desconeixia que a set minuts a peu de casa seva podia haver agafat un tren, que per la meitat de la meitat l’hagués portat al mateix lloc, i de pas potser hauria conegut en Sergi i tenir una conversa agradable durant el trajecte.

Demano a Granados i Mendoza que es pensin ben bé el perjudici que suposa per a tots la desaparició de l’actual traçat ferroviari. Hi perd Salou, hi perd Cambrils. Hi perd en Sergi. Hi perdem tots.

Ernest PARIS

 


REDACCIÓ7 Abril, 2019
marato_ernest.jpg

Ernest Paris Just va estudiar Ciències Polítiques i Sociologia. És Mosso d’Esquadra i va ser regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Reus. Li agrada viatjar i donar ales a les paraules. És crític quan cal i empra l’humor i la subtilesa per expressar les seves opinions.

A partir del proper dimarts, Ernest s’estrena com a col·laborador i inaugura una secció setmanal al nostre digital. ‘Ernest… Paris… Tarragona… Reus – Paraules que volen’ serà l’espai on, l’exresponsable del gabinet de premsa dels Mossos d’Esquadra a Tarragona, compartirà el seu punt de vista sobre l’actualitat social i política.

Serà una secció lliure de fronteres i censura. Només imperarà el sentit comú i la voluntat de despertar en alguns casos la reflexió i alguna consciència. Ernest farà que les paraules volin sempre des de la seva perspectiva personal…

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter