REDACCIÓ
Conforme passen els anys i repasso hemeroteques m’adono de les dinàmiques institucionals d’alguns ajuntaments consistents en reprogramar, reestudiar, redefinir o reelaborar propostes que fa dècades que diuen que impulsen, mentre atònits veig com any rere any l’immobilisme i la inacció en són el resultat palpable. Anem al gra i posem-hi exemples.
El batibull de la famosa estació intermodal que si pel nord de l’aeroport que si pel sud de l’aeroport que si amb ample així, que si amb ample aixà ha deixat la pitjor de les situacions possibles: cap estació central al Camp de Tarragona, el tancament de la línia ferroviària de la costa (un disbarat en termes de mobilitat) i un tramcamp que resta dormint el somni dels justos que ni veiem ni veurem en almenys 20-30 anys.
En resum, una presa de pèl a tots els habitants del Camp: qui vol anar a Barcelona en tren cada cop té menys trens i ha d’anar més lluny a buscar-los. Algú hauria de demanar responsabilitats a tots aquests alcaldes que s’omplen la boca de pensar en clau metropolità i no passen de polítiques de campanar. Un exemple? El baixador de Bellisens (que fa 25 anys que se’n parla pel meu poble).
Posem-ne un altre. El recent accident al polígon petroquímic ha posat de manifest, un cop més que per molts plans de coordinació, per molta propaganda que tot està contemplat i parametritzat, els fets han posat de manifest que ningú ha activat les sirenes i la desinformació a la població ha estat notable. No vull posar llenya al foc perquè no sóc dels qui faig sang ni aprofita les tragèdies per posar el dit a la nafra però és obvi que poc o res ha funcionat i les recents mobilitzacions veïnals han posat de manifest la necessitat de fer millor les coses.
Posem-ne un altre: els plans de govern municipals, que si plans d’acció municipals, que si programes estratègics, digueu-li com vulgueu però transcorren els mesos i aquests plans brillen per la seva lenta cocció. Si agafem per cas les promeses de promoció d’habitatge assequible i les dividim pels quatre anys de mandat, la resultant és que és impossible l’acompliment de les promeses electorals quan els alcaldes busquen la seva reelecció. Prefereixo no posar números per no fer sortir colors.
Plans culturals que queden reduïts a polseres de tal o qual color, renovacions de contractes essencials (residus) que són sistemàticament prorrogats sense que ningú pregunti quins interessos reals hi ha al darrere i qui es beneficia directament d’aquestes inaccions, pàrquings que després d’inversions milionàries han quedat desprogramats per inviables, després d’anys de mentides i excuses. No sóc cru. Simplement constato realitats sobrevingudes. Els nostres alcaldes necessiten millorar, parlar menys i fer més.
REDACCIÓ
