Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Juny, 2019
jesus_arjona-1280x939.jpg

“De totes les qualitats que l’humà posseeix crec que la unió entre ells és la més important”

Molts de vosaltres segurament no en sou conscients, jo mateix no ho sóc, de la riquesa que tenim amagada a les nostres cases. Els pares, mares, germanes, germans, tiets, avies, avis, cosins… tots ells formen un conjunt de persones que marquen la nostra vida, que no escollim, i que reben el nom de família.

És curiós com al voltant de la nostra família neixen els nostres costums, les nostres formes de viure i afrontar la vida. Famílies que segurament no estan únicament estructurades per persones similars, ni tampoc necessàriament per persones d’una mateixa sang i moltes que fins i tot no estan estructurades.

Avui us presento un seguit d’obres molt considerables de l’étnia Ada o Adan, un poble situat a Togo i Ghana. Mal considerades com obres de culte voodoo aquestes obres són utilitzades per diversos usos: com a casa dels deus, com a seient pels esperits, com a figuracions de divinitats marines, per fer adivinacions, per demanar ajuda als ancestres… Totes elles, diferents en les seves formes i funcions, sempre apareixen juntes. Tal i com veiem a la imatge es situen en conjunt als altars familiars per fer-lis cultes i honors.

Jesús Arjona amb algunes de les seves màscares

Totes elles són diferents, tenint molt poc a veure entre si, tot i que totes tenen la mateixa finalitat: fer piña per protegir les persones davant les adversitats de la vida i que puguin gaudir d’ella el millor possible. No molt diferent al que passa a les nostres famílies.

Una important col·lecció de màscares

Fa uns dies que es van constituir els nous governs dels municipis espanyols, i realment el conglomerat de “figures” que hi trobem està a l’altura, o quasi, del conjunt Adan que avui jo presento. L’únic que desitjo és que tots ells estiguin a l’altura i vetllin pel nostre benestar.

 A Tarragona, almenys, crec que es farà.

 “Poderosos, no oblideu que en la diferència, en la varietat i en la multitud està la nostra riquesa, només amb aixó podrem tirar endavant, com si fóssim una gran família”.

 


REDACCIÓ13 Juny, 2019
jesus3-1280x853.jpg

“Quan les figures prenguin vida el temps s’haurà acabat i el món es pararà”

 

Jesus Arjona en primer pla   / Fotos: Daianna Ghuz

Si pensem en art, particularment en escultura, imaginem obres hieràtiques, sense vida, sense moviment…i la veritat és que durant molt de temps a la història de l’art aquesta tendència de l’hieratisme ha estat present tot i que, ja en època molt antiga, artistes de primer nivell de l’antiga Grècia van intentar reflectir moviment a les seves obres. Aquestes van marcar un moment, van ser realment el canvi d’una època però, hi ha més pobles al món que ho hagin fet?

Arjona al costat de les obres

Encara que sigui en una distància de temps molt gran, els Lobi, que es situen principalment a Burkina Faso, han realitzat escultures que plasmen moviment i que són realment gràfiques. Aquestes escultures no volen mostrar un moviment en va, sinó que reflecteixen rituals, postures i danses que fan a les seves cerimònies.

Hi ha obres que honoren els ancestres, altres que serveixen pel traspàs d’un dol, per protegir al poblat o una persona, per mantindre la salut dels vells i dels nens…us imagineu que aquestes obres cobressin vida?

Un dels moments de l’acte

El passat 8 de juny a les 19:30 hores, a l’Espai Nautilus de Tarragona, situat al carrer Reding número 9, va tenir lloc l’espectacle “Dando vida”, un esdeveniment que entrellaça una mostra d’obres Lobi (Burkina Faso) i Yoruba (Nigeria) de la meva col·lecció particular amb la representació dels principals balls que les figures representen de la mà de les Afrikandó, que van donar vida a les obres que sembla que estiguin adormides, però que amb els seves posicions ens mostren balls de l’ètnia.

Podreu visitar la mostra fins al 15 de Juny.

 

“Amb els nostres balls, fem art”

 

 

 

 


REDACCIÓ28 Maig, 2019
jesus2-e1559073360390.jpg

Com és d’intel·ligent aquell que nosaltres, els blancs, hem considerat durant molt de temps un ésser “salvatge”. El negre ha evolucionat creant i ideant maneres de fer per conviure perfectament amb el seu entorn i realitats, tot això amb uns medis que nosaltres no som capaços d’entendre i que directament titllem de “pobres”.

Creieu en la capacitat de transformar-vos en allò que us ha fet mal per combatre la maldat que us envolta i donar-vos força? Jo mai ho hauria pensat si no hagués tingut a les meves mans la peça de la qual avui parlo: un barret de dansa Nankani.

“Em posaré la teva pell per ballar fins que la meva vida s’apagui”

Aquesta obra pertany als Gurunsi, que és un grup situat a cavall entre Burkina Faso i Ghana. La porten els ballarins que acostumen a ser els nens recentment iniciats fent els seus primers balls de culte al poble o bé per alguns membres importants d’aquest. La principal base per fer aquests barrets són elements vegetals, però estan decorats amb banyes de vaca, petxines (cauris), pell, trossos tallats amb formes de plàstic i, en alguns casos, un tèxtil de color vermell molt particular.

Aquesta última dada és molt significant ja que no és qualsevol tèxtil. Utilitzaven els vestits dels soldats colons que arribaven a les terres dels Gurunsi per a recobrir la superfície del barret.

És molt interessant com el creador de l’obra vol aportar a la persona que la porta la força dels diversos elements que incorpora: amb les banyes volen simbolitzar la força que els animals tenen dins seu, relacionada directament amb la naturalesa, l’element més sagrat per ells i allà on s’amaguen els esperits i ancestres; en segon lloc, amb la utilització de les vestimentes dels soldats que possiblement eren enemics del poble i que van limitar la seva llibertat, els van adoctrinar, volent adquirir l’energia d’aquests, enriquint-se d’allò que en un moment els va fer mal.

En cap moment els Gurunsi veuen malament la seva utilització com a símbol tabú, sinó que ho consideren una fortalesa.

Segurament molts penseu que és una visió molt rebuscada però, en art, els materials que s’utilitzen cobren una gran importància i aquest és un clar exemple. Podrien haver utilitzat altres teles i no aquestes en concret, o bé, no haver-hi posat tela…

“Amb tu sóc més fort”

 


REDACCIÓ22 Maig, 2019
jesus-arjona-3.jpg

La peça que us presento avui procedeix de Tanzania, de l’ètnia “Shokinis”. És una obra utilitzada durant els rituals duts a terme per una societat secreta homònima amb la finalitat d’espantar els enemics i intimidar a tots els membres de la comunitat perquè tinguessin un respecte al culte i als membres poderosos del poble.

És interessant, veritat? Tot i que de tot el que acabo de dir, no hi ha res que s’apropi a la realitat d’aquesta màscara.

Moltes vegades la desconeixença del tema que treballo fa que pugui dir el que vulgui i que no se’m critiqui o que no es debatin algunes de les coses que dic o faig. I no m’agrada gens ni mica.

Però això no passa només amb aquests escrits que faig sinó que actualment, amb les eleccions a pocs dies, moltes persones es dediquen a fer promeses que no es poden ni fonamentar per elles soles. No diré cap nom, ja que no tinc res en contra de ningú, però si que veig que de vegades hi ha una falta de coneixement respecte del que es presenta i, com moltes vegades he dit, una intenció populista i sensacionalista.

“De totes les pedres que hi havia jo hem vaig quedar amb tu, sabia que series la que més sentit donaria a la meva vida”

La peça que avui us presento pertany als Bozo de Mali. És una obra que alguns estudiosos diuen que forma part dels rituals on apareixen titelles, amb la finalitat, entre d’altres, d’entretindre els membres de la comunitat. Aquestes obres són curioses en els seus colors i fisonomies, ja que si les analitzéssim fora de context, no sabríem dir si són del continent africà o no, ja que adopten característiques que van des de les occidentals fins a les asiàtiques.

Avui sóc molt crític, sí, i ho sóc també amb mi mateix. La desconeixença i la gran quantitat d’informació que podem rebre durant el nostre dia a dia està produint que poguem fer projectes i accions buides de concepte i, això, m’espanta.

Vull deixar-vos amb una petita reflexió respecte del que es veritat o no. Creieu que en aquesta foto sempre hi haurà el mateix reflex de mi? Segons la posició que adopteu a l’habitació hi podreu veure un reflex diferent i crec que dins de tot el dolent que això implica, és un fet que ens enriqueix.

“Aquest gran desconeixement, a mi, també em fa ser un gran mentider”

 

 


REDACCIÓ13 Maig, 2019
jesus_arjona.jpg

“En mig de la nit es va escoltar un llampec que anunciava la teva arribada al poble, tots van quedar realment espantats i van anar a la casa del bruixot directament. Ell va fer sonar els tambors i tot seguit el poble va entrar en dansa i festeig”

Segurament molts pensen que a l’Àfrica tribal no hi existeixen déus com els occidentals, però la veritat és que sí que existeixen i són molt similars a aquells que els romans van adorar durant el seu gran govern del Mediterrani. Aquests déus pertanyen als Yoruba de Nigèria i són coneguts pel nom d’Orisha. Tenen un panteó molt ampli amb diferents representacions, funcionalitats i cultes.

Avui us presento un Orisha molt poderós i, potser, considerat el rei d’aquests. Es tracta de Shango, déu de la justícia, senyor dels llampecs, del tro i el foc. Diu la llegenda que abans de ser déu va ser un noble rei de la regió nigeriana d’Oyo durant els S. XVII i XVIII, però sucumbit pel desengany, la tristesa, la bojeria i la injustícia va posar fi a la seva vida de la forma més tràgica.

Per aquesta raó, amb el temps, van considerar que Shango lluitaria per acabar amb tot el que desgraciadament va acabar amb ell, des de llavors ell va lluitar per castigar totes les maldats que es produïen i es va convertir en el principal i més seguit dels Déus del panteó Yoruba.

La peça que us presento és una obra utilitzada per fer balls rituals, es balla amb ella a la mà i rep el nom de “oshe” que és l’emblema de l’Orisha i atorga al ballarí o ballarina, ja que les dones també poden formar part del ritual, els poders de Shango que fan que entri en trànsit i que l’Orisha el posseeixi. En aquestes escultures és costum representar la seva figura com un ésser fort, amb molta planta i amb honors.

És molt curiosa la reivindicació i lluita d’un déu que abans de ser-ho, i segons diuen, va ser home i va viure els sentiments i patiments d’aquests que van fer cessar la seva vida, però que després va lluitar per destruir-los. Un gran exemple de superació, no creieu?

“Van seguir ballant fins entrat el dia”

 

Estem planejant alguna cosa molt lligada a les arts de la dansa i l’escultura a la ciutat de Tarragona.

Voleu saber-ne més?

Esteu atents a la secció i a l’Instagram @artesinautor

 


REDACCIÓ7 Maig, 2019
Jesus_arjona_noia-1280x1094.jpg

Moltes vegades tots ens hem trobat en una situació que ens ha deixat ancorats i que no ens ha permès continuar endavant i que, segurament, recordarem com un moment difícil tot i que no necessàriament dolent. En aquests moments haureu aprés quelcom del problema, haureu vist qui us ha escoltat, com heu d’afrontar allò… Segurament haureu guanyat més que perdut.

“Estic encallat. Tant en el que faig, en el que sóc, en el que no sóc, en lo professional, en l’amor… en la vida”

Precisament avui parlo d’una peça que cobra la forma d’una àncora. Es tracta d’un valor monetari dels Kwele de Gabón i rep el nom de “Zong”. Molts la coneixen com a “moneda papallona”, tot i que altres asseguren que es tracta de la representació d’una àncora, motiu que els Kwele adoptaven per a representar la figura del colonitzador europeu a les seves terres.

Aquestes àncores que van topar en un moment donat amb les costes del continent africà per primera vegada al S. XV, van ser les que van fer encallar al poble africà. Les àncores d’unes persones que van voler aprofitar-se de la riquesa d’un continent enorme i que van massacrar infinitat de pobles nadius i que a dia d’avui, tot i que a molts no els hi agradi, encara ho segueixen fent, seguim sent colonitzadors.

“Encallada a la costa et vaig trobar, com si fossis una sirena. Cap a casa et vaig portar i des de llavors tot ho vaig oblidar”

No sempre és dolent parar, ni totes les vegades que una àncora sortia del vaixell per acabar al fons del mar, fent que aquest no es mogués, van ser motiu de tragèdia, tot i que en aquest moment de la nostra història van tenir un paper decisiu.

Quan tingueu àncores que us lliguen els peus, quan no us pugeu moure, quan esteu tan bloquejats com ho han estat algunes persones d’arreu del món i de totes les sensibilitats i cultures durant molt de temps; m’agradaria que talléssiu la corda que subjecta l’àncora, i si vosaltres no podeu, demaneu ajuda a amics, familiars…

“I si no em coneixeu encara, feu-ho, jo tallaré la vostra corda!”

 

 


REDACCIÓ30 Abril, 2019
arjona2.jpg

“Amb el cos nu, només amb una tela que em cobreix, i amb un dels meus símbols he vingut per anunciar-vos les nostres intencions”

Passats uns dies de decisions on infinitats de propostes s’hi han posat sobre la taula i altres que s’han quedat sobre l’eternitat dels nostres cels, el futur ja s’ha decidit.

Hi ha uns que han sigut justos i han sabut valorar el món on vivim, i han entès que en la nostra societat multicultural el punt a reforçar és la interculturalitat tan escassa actualment. Però n’hi ha d’altres que han portat missatges indesitjables, no només per nosaltres, sinó per tota la humanitat: missatges de rebuig a l’humà i a la creació d’aquests, missatges similars als que s’han produït en moltes ocasions de la nostra història i que sempre han acabat amb successos tràgics.

No vull pronunciar-me més respecte a aquest tema. Jo seguiré plantant la meva llavor allà on em deixin i pugui fer-ho

Avui us plantejo aquesta reflexió i per fer-ho us mostro una obra d’allò més significativa dins de la seva tosquedat però que és infinitament expressiva i que desperta el major dels somriures a qualsevol que la miri. En aquesta es veuen les forces del pas del temps en societat, aquelles que han provocat la natura junt amb les que han provocat els humans. Es tracta d’un fetitxe (“bocio”) dels Fon, un grup ètnic situat a Benín. Aquest grup ètnic té característiques molt rellevants a destacar avui i sempre: va ser un dels principals llocs d’exportació d’esclaus al s. XVII; va ser el lloc on es va gestar la formació d’un exèrcit format exclusivament per dones; és el lloc on té origen la religió vudú, temuda per infinitats de persones… No, aquest, com veieu, no és un poble qualsevol.

Ells planten aquestes figures a terra com si fossin llavors amb la finalitat de poder tenir els seus camps fèrtils, com a protecció davant totes les forces malignes que envoltaven el poblat, també serveixen com a símbols d’identitat i en algunes ocasions esdevenen representacions del déu de vudú Legba, protector de la casa i familia.

“No patiu. Aquells que diuen que volen acabar amb els vostres drets, i que avui tenen una mica més de força, no tindran la possibilitat de fer-ho allà on vegeu els nostres símbols plantats. Nosaltres ens encarregarem d’això!”

 


REDACCIÓ23 Abril, 2019
jesus_jordi-1280x1053.jpg

Cada 23 d’Abril els catalans omplim els nostres carrers de roses i llibres tot celebrant la diada de Sant Jordi, aquell guerrer que diu la llegenda que va salvar la princesa de les urpes del drac. Aquesta diu que quan Sant Jordi va clavar la seva llança sobre el drac i va defallir a terra, un líquid vermell va cobrir un camp àrid i d’aquí va néixer un roser amb roses d’un color vermell intens que Sant Jordi va regalar a la princesa.

Aquesta és la llegenda que tots coneixem, però jo us vull explicar una de diferent. A la meva història no hi ha pas cap princesa ni cap heroi. A la meva llegenda hi som: la Noa, la màscara Kponuygo dels Senufo de Costa de Marfil i jo. Una màscara que representa un ésser imponent, un ser que tothom ha de témer que té les característiques de molts animals: un cocodril, una gasela, un porc senglar i l’animal mític dels Senufo, el camaleó. Aquesta màscara balla amb la boca plena de fulles amb foc que fan que doni la sensació que és un drac que treu foc per la boca i són utilitzades a rituals funeraris, per castigar als enemics i per fer fora a totes les forces malignes del poblat.

En aquesta història que us vull explicar, la “princesa” Noa no vol matar a cap drac, ni tampoc vol que jo el mati. En aquesta història jo no he de salvar a cap “princesa” de cap bèstia que li vulgui fer mal. En aquesta història cap drac ni bèstia vol fer res dolent a ningú. Qui ho voldria, sent una història que jo escric?

Al món que jo us explico, no hi ha d’haver homes que defensin a cap dona, ni a la inversa, no hi ha d’haver dones que busquin la defensa de cap home i per sobre de tot no hi haurien d’haver bèsties que volguessin atacar cap ésser.

En aquesta llegenda la Noa va derrotar allò que ella veia maligne: la meva ombria, maduresa, serietat, sobrietat… va ser ella qui va acabar amb la maldat, qui va voler cuidar al drac i no que jo el matés. A la meva història la victòria del mal sobre el bé, com l’entenem, mai ha existit, i mai existirà.

Això que us explico, és pura fantasia, pur desig d’un boig utòpic igual, però la fantasia també era que amb un cable ens poguéssim connectar a milions de quilòmetres, que a les nostres cases hi hagués sempre llum, aigua i que estiguéssim calents… Per què no complir aquesta fantasia també? Per què no acabar amb la maldat al món?

“Jo no us desitjo només un bon Sant Jordi, us desitjo bona vida, i que tot el que feu sempre vagi acompanyat d’alegria!”

 


REDACCIÓ16 Abril, 2019
jesus2-1280x829.jpg

Hem crescut jugant, veient als nostres pares i mares fent-nos riure, gaudint d’allò que ens feia feliços… Per què quan som adults molts s’obliden de tot? Per quina raó es tornen éssers obcecats en els seus propis afers, seriosos i molt establerts?

Sempre ens passa això quan creixem, a la nostra societat quan creuem la majoria d’edat les coses canvien, has de ser una persona responsable, coherent, correcta… deixar la infantesa endarrere i aventurar-te al món dels adults. I això no només passa a occident, sinó que al continent africà també ho veiem quan els nens de l’ètnia fan la iniciació al culte, i des de llavors esdevenen “homes forts”.

Menyspreem la infantesa, allò que després vanagloriem, i que trobem a faltar, per convertir-nos en una personificació del que jo anomeno; “el que hauríem de ser”. Quantes vegades haurem escoltat dirigit cap a nosaltres o en qualsevol altra situació: “Deixa de comportar-te com un nen i sigues un adult!”. Quin problema hi ha en ser com un nen? Jo ho veig fantàstic.

Avui us mostro una obra d’allò més curiosa i simpàtica, es tracta d’una marioneta dels Bamana de Mali, que s’utilitza durant rituals festius per fer riure les persones del poble. Acostumen a tenir formes d’animals i uns colors molt vius, a més estan cobertes de tela.

La que jo us presento adopta la forma d’una gasela i té unes geometries fetes amb tota mena de colors que no deixen indiferent a ningú. A aquesta peça li manca un pal que l’agafaria per darrere i que la faria moure durant els espectacles.

Per què no canviem les coses? Per què no ens divertim més? Per què ho fem tot tan seriós? Crec que hi ha assumptes on el tractament sí que ha de ser seriós i rigorós, però no en tots els àmbits de la vida, hi ha més moments per ser feliços, riure i potser sentir-nos com nens, gaudint de la innocència i bondat que els caracteritza que no pas moments de serietat.

“Rieu fins que caigueu a terra!”

 


REDACCIÓ8 Abril, 2019
jesus3.jpg

Avui vull ensenyar-vos una obra que té la finalitat de mostrar una identitat, més enllà del que es pugui pensar d’ella i de l’aspecte que tingui. Aquesta petita màscara dels Dan de Costa de Marfil no està concebuda per la funcionalitat que nosaltres, els occidentals, pensem: ballar en cerimònies. Aquesta peça és un símbol d’identitat per a l’individu per a que la resta dels humans i esperits sàpiguen l’origen d’aquella persona, d’on prové. Podríem dir que aquestes màscares són els carnets d’identitat d’una societat tribal.

Què important és l’origen, veritat? Però ho és realment? A mi m’és igual.

Són portades pels membres masculins de l’ètnia al coll, o bé al cinturó, i mai se separen d’elles. En algunes ocasions aquestes poden ser de materials diferents: bronze, ivori, os… Amb elles estan protegits davant esperits malignes i tenen autorització per entrar al bosc sagrat.

Amb aquesta peça em qüestiono la identitat i la necessitat de la classificació de les persones per la seva cultura, nacionalitat, color de pell… Entenc la identitat cultural, tot i que no comparteixo que sigui un fet important.

Em venen al cap situacions de delimitacions d’espais per alguns grups determinats de persones. Qui es creu quelcom per marcar a una persona en un territori? Qui es creu tan important per a barrar el pas? Qui es creu què? Realment no entenc moltes de les nostres situacions socials.

“Tant se val com vesteixi, quina cara posi, on estigui… segueixo sent el mateix”

Crec que en aquest moment que vivim hauríem d’entendre aquestes identitats, però, per damunt de tot, considerar que tots som persones, tant se val d’on venim, i sense donar-li gens d’importància als “qualificatius” moderns/occidentals: sexe, gènere, origen…

Estic cansat de que hi hagin persones que tinguin problemes a les fronteres, que quan les passin siguin jutjades, que pateixin discriminació i segregació… Però m’emprenya més que hi hagi altres persones que es creguin amb la capacitat i amb l’autoritat d’obstaculitzar individus, que es creguin que el món és seu i per això limitin els espais, com si es tractés d’una propietat més.

Ja n’hi ha prou, no?

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter