Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ13 Setembre, 2022
jesusARJONA-1280x853.jpg

El concepte d’escultura o bé d’art africà, traspassa tot el que coneixem a occident en aquest sentit. L’art en comunitats extraeuropees té un paper fonamental per la seva religió i també amb la societat i el seu ordre. Totes aquestes característiques transformen l’art en éssers vius.

Avui us presento una obra dels Yoruba de Nigèria que exemplifica a la perfecció aquest concepte d’escultura viva. Aquesta figura feta de fusta amb els ulls d’alumini s’encarrega de mantenir l’equilibri social i anímic. S’anomena “Ibeji”, i esdevé un tipus d’obra molt clàssica i característica per a l’ètnia. Aquestes escultures tenen la funció d’acollir l’ànima d’una persona que ha mort, són tractades com éssers vius, se’ls cuida, alimenta, vesteix i tracta com si fos la persona en vida, podríem dir que són el reflex físic d’algú que ja no existeix.

“El reflex d’una obra que posseeix la meva ànima”

Tenen uns pentinats molt elaborats, unes escarificacions que defineixen la zona de la qual procedeix i una forma molt singular dins del monumental conjunt de l’art tradicional del continent africà que els torna en icones distingides arreu del continent.

Aquestes figures acullen l’ànima d’un bessó, que per als Yoruba, són els creadors del món. Segons la creença, dos bessons van ser els responsables de fer la Terra, els coneguts amb el nom de Mawu i Lisa, els bessons sempre han de mantenir-se junts i amb vida. Aquest fet religiós deriva d’una realitat genètica, ja que aquesta zona del món és coneguda i caracteritzada per tenir una gran proliferació de bessons.

El manteniment de l’ordre social i mundial pels Yoruba, només s’aconsegueix si els bessons es mantenen en vida, ja sigui de manera física, és a dir, amb els bessons vius, metafísicament o religiosament, amb l’acolliment de les ànimes dels difunts bessons en un “Ibeji”, que serà eternament la casa d’un esperit, cuidat i adorat per generacions.

Els “Ibejis” exemplifiquen de la millor manera possible l’amor dins de la societat, ja sigui de religió Yoruba, Lobi, Cristiana, Musulmana… exemplifiquen l’amor de les persones vers els seus i el món, es tracta d’unes escultures que tenen un reflex de vida.

Jesús ARJONA✍🏼

PUBLICITAT




REDACCIÓ10 Agost, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

L’obra que avui us presento esdevé un important element per la vida de moltes persones de l’Àsia, és una eina utilitzada per tallar l’arròs amb forma de serp, anomenada pels especialistes com a Nâga. Aquesta forma la podem trobar a molts llocs, encara que aquest pertany als Khmer de Cambodja. Acostumen a ser realitzades en fusta, no obstant, la que avui mostro està realitzada amb una banya i acabada amb una fulla de ferro treballada per poder tallar amb facilitat.

La seva forma la caracteritza arreu del món com a una de les eines agrícoles més estètiques, a més de ser una eina que amb la dinamització de la seva forma aconsegueix, amb molta eficiència, el seu propòsit, tallar i recollir el cultiu. No obstant això, són pocs els museus o espais on es puguin veure en exposició, esmentant com a únic el Quai Branly de París.

Els elements agrícoles, i en particular aquells que són per segar, tenen un ús molt poètic, que pot ser fins i tot tenebrós però que a la vegada de llum, ja que són qui lleven vida, però també la donen.

Arreu del món els agricultors han utilitzat eines de tota mena amb la finalitat de poder desenvolupar la seva feina, el cultiu i recol·lecció dels fruits que donen les seves terres. Aquesta feina els converteix en veritables mags, i a les seves eines en les seves “baretes” màgiques. Ells planten els cultius, els alimenten, deixen créixer i cuiden, per quan estan en el seu millor moment agafar-los, treien-los-hi la vida, per donar vida a altres éssers, les persones.

Jesús ARJONA ✍🏼

PUBLICITAT






 


REDACCIÓ26 Juliol, 2022
jesus_arjon2-1280x853.jpg

Dos conceptes que no poden viure un sense l’altre, però que a la vegada s’odien, són antagonistes. Les icones esdevenen símbols de les persones que les realitzen i molt més si parlem d’icones amb caràcter cultural, identitari o religiós, com l’obra que avui presento. Es tracta d’un seient amb combinació que podríem definir com a pura arquitectura pels seus pilars i bases diferents.

Aquest procedeix de Ghana, fet pels Ashanti, i normalment té una funció de seient per les persones de rang elevat, no obstant això, aquest servia com a exvot als altars en honor als esperits, donat que presenta restes d’ofrenes i els collarets de cauries.

Aquest element esdevé una icona fonamental per la població de la costa occidental d’Àfrica i són objectes preuats arreu del món. Però, i les persones que els fan? Són iguals de valorades?

Recordo imatges tenebroses on persones estaven tirades a terra com pedres, gent que fuig d’un lloc per viure a un de millor, gent tractada com delinqüents, deshumanitzant-les i extraient-los-hi la vida. Gent, persones.

Quan començarem a estimar-nos entre nosaltres? Quan desapareixeran les fronteres?

“Vinc amb l’únic que tinc a les teves costes, la meva identitat i persona, per buscar una millor vida, què voleu de mi?”

PUBLICITAT














REDACCIÓ5 Juliol, 2022
jesusAA-1280x853.jpg

“Plantada a terra, amb els ganivets ja afilats, el cos mig nu
i, amb més ganes que mai, la vida va guanyar”

A Burkina Faso, en concret al poble Lobi, dins de les societats matriarcals, existeix un culte destinat a castigar aquelles ofenses que es produeixen a les dones o bé que esdevenen molt greus per a la comunitat, es tracta del culte Milkuur.

Aquest culte envoltat d’una certa aura obscura està encapçalat per un sacerdot que rep el nom del culte, Milkuur. Aquest esdevé una autèntica potestat, més que qualsevol sobirà, ja que se situa entre el cel i la terra esdevenint un ésser no terrenal i molt temut, vivint fora del poblat i sense cap relació interpersonal. Aquest sacerdot té la funció de castigar aquelles accions ofensives de la manera més radical, a través de la sang.

Ell encarrega les escultures anomenades “Baàthil” com la que avui us presento, que és una obra molt poc clàssica, i amb un estil molt particular, molt difícil de veure, però que té una gran importància per a l’art d’aquest poble burkinès. Aquesta escultura se situaria dins d’un altar, sent el cap d’una escultura humana feta amb fang i servint com a ofrena als esperits abans de la sentència del sacerdot cap a la persona “jutjada”, tot hi que hi ha estudiosos que parlen d’altres usos.

Segons el culte Milkuur, una vegada aquesta obra estigués plantada a terra, ja no hi hauria pas enrere, que el Milkuur no fallaria, que seria implacable. Però avui això no m’ho crec.

Crec en l’ésser humà, en la felicitat, en el perdó, en la bondat, en l’empatia, també en la justícia i en el respecte… no obstant això sobre tot crec en la vida. Dintre de la implacabilitat d’una persona que esdevenia quelcom extraterrestre, crec que aquest tindria pietat en certs moments, crec que l’humà té un valor més enllà de l’establert per societat i és el valor natural de viure i deixar viure, però també crec que molts ho han oblidat.

Segurament en molts moments, aquest sacerdot plantaria els ganivets, per moltes ganes que tingués, com a esperit de la natura, com a ésser de llum, no executaria la seva tasca.

Moments on la vida brilla.

Jesús ARJONA ✍🏼


REDACCIÓ31 Maig, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

Moltes vegades existeix una consideració respecte a tot allò que té un caràcter amable, sensible o petit, ho vinculem amb la feblesa deixant de banda moltes altres característiques i ho encaixem només amb conceptes ideològics que habitualment es consideren dolents. Aquest fet mai ha existit de forma tangible, ha sigut una creació d’una societat d’un únic color, que considera les flors, les coses petites o delicades com quelcom inferior.

L’obra que avui us presento, de tan sols 4’5 cm esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra que actualment us pugueu imaginar. Els seus volums, la seva forma simètrica, la creativitat de l’artista, la seva antiguitat i la seva procedència el tornen en un objecte molt destacat.

Procedeix de Costa d’Ivori, d’un període que s’anomena “Early voltaic“, període que inclou des del s. XVIII fins principis del XX i pot ser de diverses ètnies que es troben emmarcades dins d’aquest període històric, no obstant totes les característiques indiquen que aquesta obra podria ser Senufo. Són objectes que s’utilitzen per a la divinació o bé com a amulets sagrats, realitzats a la cera perduda amb materials d’un cost molt elevat en aquell moment a l’Àfrica.

Aquesta peça, de tan sols 4’5 cm, esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra

En un primer moment, com a persona dins d’una societat com la nostra, i fruit del meu poc coneixement de l’art en bronze, vaig passar per alt aquesta obra, no donant-li importància, pensant únicament en la seva mida i com de delicada que era. Després de passar temps amb ella, d’observar-la, de “conversar” amb ella, a més de parlar amb el màxim exponent dels experts d’aquest període, que va il·luminar la meva visió, vaig comprendre l’obra, desdibuixant tot el que jo tenia al meu imaginari, entenent la força d’un objecte que enllaçava la delicadesa, l’amabilitat… amb la força innombrable d’una obra d’art d’aquesta categoria.

Vaig trencar els murs del meu imaginari per tornar-los a construir en només uns dies.

PUBLICITAT










REDACCIÓ10 Maig, 2022
arjona-1280x853.jpg

Fill del diable, tacat pel vermell de la sang, cobert pel vel de la maldat, indesitjable, tu que fas el mal, a qui jo odio…

Aquell que fa mal, es veu reforçat pels seus actes en el poder, aconseguint esdevenir una persona poderosa, impossible de vèncer, com algun tipus de superheroi, algú que és indestructible, encara que tothom el vulgui destruir. Sembla que els dolents mai es cansin, que no dubtin, que no es qüestionin les coses, però la realitat és que tothom té por.

La por com aliada. L’obra que avui us presento, pertany a un grup ètnic de l’Índia, en concret als Naga. I si filem més prim, a la regió d’Assam. Aquesta ètnia és coneguda per tenir uns costums molt característics en l’aspecte físic, no obstant això, vull destacar un costum que aquests feien durant els combats com a pràctica comuna i que es va deixar de fer als inicis del s. XVIII.

Els Naga, que són un poble molt ferotge i combatiu, es coneixen per tenir el costum de decapitar els seus enemics a les batalles i mostrar els seus caps com a trofeus de guerra, mostrant-los en els seus espais de culte, fins i tot hi ha qui els denomina “homes caçadors de caps”.

Aquesta joia que us mostro, realitzada en bronze i que simbolitza una cua de peix, era portada per aquests anomenats “caçadors de caps” durant les batalles com a amulets que els protegien dels enemics. Aquests homes que lluitaven ferotgement i que eren temuts per tots, ja que feien veritables barbaritats, tenien por.

Fins i tot el diable té por.

PUBLICITAT











REDACCIÓ5 Abril, 2022
arjona4-1280x938.jpg

La història és aquell seguit de successos, crisis i variacions en societat que es duen a terme durant el transcurs del temps i que, de vegades, tenen un inici i un final molt ben marcat i que d’altres no sabem ni quan van iniciar-se ni quan van acabar o s’acabaran.

A la vida humana els inicis els tenim molt clars, i també els finals… tot i que juguem amb la incertesa els podem preveure amb cert temps. No obstant això, a la “vida” de les obres d’art, en molts casos només podem saber el seu inici, i si parlem d’art tribal, potser ni això, però el que és un fet establert arreu de l’art és que l’art és etern i aquesta eternitat el fa respirar i viure per sempre.

Per altra banda, una de les coses que es valora des de l’art tribal, dins els sectors professionals, és la història d’aquella peça, no només la bellesa o la qualitat tècnica. D’on prové, qui l’ha fet, per a què serveix? Aquestes són les preguntes que ens podem fer, però moltes vegades es va més enllà i es parla de qui l’ha tingut en el transcurs del temps, d’ençà que aquesta obra va abandonar Àfrica, passant per mans de diferents col·leccionistes o institucions fins a on es troba ara.

A la “vida” de les obres d’art, en molts casos només podem saber el seu inici, i si parlem d’art tribal, potser ni això

Els viatges de les obres d’art, la seva vida, la seva història. Avui us presento una politja dels Djimini de Costa d’Ivori, d’alta època, que vol dir que té una antiguitat important, d’un estil molt clàssic i d’una gran qualitat. Aquests tipus de politja de telar són de les poques obres africanes que incorporen una màscara ritual dins d’una obra que no té la finalitat de ser ballada. Té el seu origen a Costa d’Ivori, però va ser portada a occident cap als anys seixanta per Thomas Mcnemar, un dels propulsors de l’art tribal a la ciutat de Nova York, qui va marxar a Àfrica amb la finalitat de recol·lectar obres.

Avui us presento una politja dels Djimini de Costa d’Ivori, d’alta època, que vol dir que té una antiguitat important, d’un estil molt clàssic i d’una gran qualitat

Algunes de les obres que va portar estan exposades actualment al Metropolitan Museum de Nova York entre altres institucions i moltes d’altres van passar a mans de col·leccions privades.

Posteriorment, va estar a la Galeria espanyola de Guillhem Montagut, una de les galeries més prestigioses de tot el món, família que va introduir l’art tribal africà a Espanya i finalment va arribar a la meva col·lecció, però segurament m’hauré perdut molts altres capítols que aquesta obra ha viscut.

La història de l’obra, veu el seu inici a Costa d’Ivori, amb una finalitat purament utilitària, en mans d’un teixidor, no obstant això, evoluciona cap a convertir-se en una obra d’art, establint-se als espais de reunió d’art més importants del món; tanmateix, el final d’aquesta i de moltes altres obres d’art és incert, desconegut, perquè l’art és etern.

✍🏾 Jesús ARJONA


REDACCIÓ30 Març, 2022
arjona1-1280x853.jpg

Lluny de cap conflicte vull estar, les meves armes mai hauran de tornar a aixecar-se, ja no vull tacar-me de sang, ja no vull combatre els altres, no vull…

Moltes vegades es diu que quan no s’està bé, s’ha de caure per tornar a aixecar-se més fort, per tornar a començar amb unes noves idees i mirades, s’ha d’esborrar tot l’anterior per poder aconseguir un futur millor, però jo no estic d’acord, no vull caure.

Com a ficció, sembla molt idíl·lic i heroic, però a la vida real, no ho és gens. Caure implica poder tirar quelcom durant la caiguda, afectar els altres a l’arribada a terra o, fins i tot, una vegada a terra no tornar a aixecar-te. I tot per tornar a començar. Per què no continuar intentant millorar el passat tot aprenent d’ell sense caure?

La peça que avui us presento, procedent dels Tamberna que viuen a Ghana i Togo, parla d’una guerra, on els homes lluiten ferotgement per ser el més poderós, perquè al final, tot és poder d’un home sobre l’altre, parla sobre la caiguda d’un i el triomf de l’altre.

En aquesta baralla lluiten amb barres de fusta i escuts com el que us presento, amb forma fàl·lica, realitzat amb fibres vegetals i, en aquest cas, decorats amb pigments de color vermell, fet que li dóna molta importància. Aquesta baralla és una ficció, un ritual, una dansa on es vol exemplificar la caiguda de l’home per la seva renaixença, volen exemplificar la victòria de la vida sobre la mort.

Però com bé he dit això és una ficció, no una realitat, la realitat és molt dura.

Digueu-me somiatruites, fantasiós, potser fins i tot ingenu, però no vull que cap persona hagi de caure mai per tornar a aixecar-se, no vull que ningú per aconseguir poder, per guanyar, hagi de tirar a un altre.

Vull renàixer, sense caure.

 

PUBLICITAT





REDACCIÓ16 Març, 2022
WhatsApp-Image-2022-03-16-at-10.56.38-AM-1280x948.jpeg

Bichri, Checa i Arjona en l’acte del Consolat

Aquest passat divendres 11 de març es va celebrar a la Casa Joan Miret de Tarragona, la Gala del Dia Internacional de la Dona organitzada pel Consolat del Marroc a Tarragona, Lleida y Aragó.

En aquest acte, una selecció d’obres de la col·lecció Jesús Arjona Muñoz van situar-se per la sala de la gala amb la finalitat de donar visibilitat a les diferents representacions de dones que existeixen a Àfrica, amb unes explicacions que mostraven al lector la realitat d’aquest poble y art vers la dona.

Entre les obres presentades, destaca una obra dels Ibibio de Nigèria, que va pertànyer en un passat a una de les col·leccions més importants espanyoles d’art d’aquest país i que hi ha estat exposada diverses vegades en museus del territori; a més d’un escut que va ser exposat per la Galeria David Serra, una de les més importants d’Europa, a Barcelona el 2006 en una gran exposició d’escuts d’Àfrica.

L’exposició va provocar molt d’interès entre els assistents. Durant la realització de la gala es podien veure les obres com si es tractés d’una exposició.

FOTOS

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ9 Març, 2022
jesus-1280x861.jpeg

Cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon perdem, ens fan mal, ens peguen, ens violen, ens maten. Cada vegada que una dona pateix, nosaltres, els que som de veritat, també patim.

Avui amb el cos totalment nuu amb una única tela que ens cobreix ens sentim empoderats i homes íntegres per parlar amb paraules clares, amb valentia, masculinitat, força…uns valors que no es troben en els fets que dia a dia es produeixen.

La figura de l’home aquests dies es veu ressentida perquè està havent-hi una infinitat de desequilibrats que es pronuncien amb actes en contra de la font de la nostra vida, elles. Això ens fa mal a tots. Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà.

“Als que feu mal, maleïts sigueu, desapareixeu, que les flames de l’infern us atrapin i que ni el dimoni us vulgui. Que mai torneu a aixecar el cap”.

Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà

Avui us presento una obra dels Baule de Costa de Marfil que rep el nom de Blolo bian i exemplifica a un home ideal, sense cap maldat, que es comporta com un humà i que cuida de tot el poblat. Aquest es presenta nuu, sense res que amagar, i amb escarificacions per tot el cos, símbols de ser un home respectable pels seus actes. Aquestes obres són portades per les dones que s’encarreguen de cuidar-lo com si es tractés del seu cònjuge.

“Aquells que es mostren amb el cos nu, són els que no tenen res que amagar, els que es senten forts, aquells que mai es rendiran a la lluita”.

PUBLICITAT
P







RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter