Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ9 Setembre, 2020
jesus-2-1280x853.jpg

Mai has preguntat al teu germà, pare o mare com està? Mai no has assegut al seu costat d’algú i li has dit en quina situació es troba? Jo ara mateix necessitaria que algú m’ho preguntés. Sembla que la bona cara, l’aparença i l’èxit ho arregla tot, és, en definitiva, la finalitat de tothom.

Com el nostre dia a dia, les màscares, és a dir la nostra aparença donen una imatge però amaguen un fons que ens explica quelcom molt profund de nosaltres, i el mateix passa amb les màscares, ja que els col·leccionistes, per saber d’elles sempre mirem la part de darrere, ja que és molt més important per nosaltres. Ens dóna informació sobre antiguitat, originalitat i ús, factors determinant per nosaltres.

“Per molt bonica que siguis, si no tens un fons interessant, no em serveixes”

En aquest cas jo us presento avui el fons d’aquesta Ntomo dels Bamana de Mali, utilitzada en rituals d’iniciació, concretament és l’obra que dóna la paraula als més joves en el moment de la seva immersió al culte. Aquesta obra per sota té un aspecte fort i agressiu, no obstant el seu interior ens explica qui és i pel que ha passat.

Ha sigut una obra que ha patit diverses reparacions i que ha perdut molt de massa original per canviar-la per una espècie de pastilla de trossos de fusta, entre d’altres. El seu interior; polit, gastat i amb moltes “ferides” ens indica el perquè d’aquestes reparacions, ha estat molt utilitzada i ballada, però hem de mirar amb cura per adonar-nos d’aquestes qüestions.

“Amb ferides, trencada, reparada… segueixo ballant”

En la meva opinió, tots som com aquesta màscara. Encara que tinguem ferides, les tapem amb el que sigui i continuem ballant, continuem amb el nostre dia a dia, fins que un dia ens trenquem i patim molt.

El nostre interior, com el de la màscara, fruit d’aquest patiment presenta ferides que potser mai es curaran o bé trigaran molt, aquestes ens deixen unes marques que en algun moment o altre es deixaran veure, tant per a bo com per a mal.

“Encara penses que no m’has de preguntar com estic? Tu no saps ni la meitat de coses que tinc al meu cap.”

Amb aquest escrit vull que si veieu, sabeu o coneixeu algú que estigui fent coses fora de la seva vida habitual, encara que no les faci, si el veieu en el seu màxim exponent o bé defallit, li pregunteu com està, si es troba bé i si és feliç. Amb això l’ajudareu i creixereu aprendreu coses que no sabíeu, tant de vosaltres mateixos com dels altres.

“Que hi ha més bonic que fer feliç i donar tranquil·litat a algú altre? RES”

 


REDACCIÓ2 Setembre, 2020
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Com en moltes ocasions, les paraules esdevenen quelcom que marca i que esdevé inamovible. Com si es tractés de quelcom “per sempre”, això és un fet que als humans ens marca molt. I aquesta nova denominació del que estem vivint sembla que sigui molt radical. Però, ho és realment?

La nova realitat ha fet que les nostres costums canviïn, no sé si per a millor o per a pitjor, no obstant el que és veritat és que vivim diferent de com ho fèiem fa uns mesos. Aquesta situació és típica de la humanitat que ha vist com la societat i la cultura dels pobles canviava a mesura que el temps transcorria, i moltes vegades ha sigut per a bé: el descobriment del foc, la colonització, abolició de l’esclavitud, el sufragi universal, la industrialització…

Per exemple, què va provocar la industrialització al món? En molts indrets va proporcionar feina a moltes persones i va facilitar la vida a unes altres, no obstant això, per una gran part de la població va provocar grans pèrdues, no només econòmiques, sinó també vitals, es van perdre costums, tradicions i formes de fer, va provocar un canvi molt fort i impactant, que això no obstant, l’humà va saber-ho adaptar.

“Si la vida et dóna llimones, demana sal i tequila”

Avui us presento unes obres que reben el nom de Clonette o bé Dei Dei i, tot i la seva aparença, són obres fetes al territori africà, concretament a Ghana i amb plàstic reciclat. Aquestes nines van ser les primeres joguines de fabricació africana fetes al continent industrialment, procés que provoca i ha provocat moltes penúries a aquest, però que una vegada més ens deixa veure la grandesa del poble africà.

Van ser implantades com a joguina a tota la costa occidental, no obstant això, a mesura que s’expandien la població va introduir-les dins del seu culte, esdevenint objectes d’aquest, carregant-los de màgia i misticisme.

Els Yoruba de Nigèria els van convertir en els seus “Ibejis”, fets tradicionalment amb fusta, encarregats d’acollir al seu interior un nadó traspassat o bé provenir de fertilitat la mare que el portés; altres cultures els van acollir com a nines de fertilitat i, actualment, encara són utilitzades amb aquesta finalitat.

Els canvis són impactants, causen un caos i també crisis, no obstant la grandesa dels humans fa que d’aquests canvis, d’aquests successos que produeixen dolor, s’exporti quelcom interessant i que es pugui aprofitar, ho adapten, per viure la nostra cultura.

També adaptarem aquesta “nova realitat“.

 

 


REDACCIÓ15 Agost, 2020
jesus_arjona1-1-1280x879.jpg

“Com cada dia el sol marxa, però aquesta vegada és especial”

Cada matí quan ens aixequem, una llum daurada entra per la nostra finestra, donant-nos el bon dia i la vitalitat per despertar-nos, ell mai falla, mai es cansa. Durant tot el dia ens il·lumina i ens deixa veure entre nosaltres, ens proporciona alegria, calor i raó de viure, podríem dir que és el nostre guia a la vida.

Quan arriba la tarda provoca moments inoblidables, riures, cançons… molts els fotografien no solament amb les càmeres, sinó que també els guarden a la seva memòria, i això provoca un no retorn.

No obstant això, hi ha un moment on tot això s’acaba, on el sol marxa, es fa a un costat per deixar pas a la lluna, que il·lumina, però no de la mateixa forma.

El sol marxa a un altre lloc, per il·luminar-ne altres espais, altra gent, transportant l’energia que ells també necessiten, però igualment ho fa per tornar amb més força i tornar-nos a mostrar el camí i alegrar-nos els dies que vindran.

El recorregut del sol sembla una història d’amor. Aquesta pot ser trista, ja que el sol marxa al moment just per poder complir la seva funció vital, però qui es queda viu amb l’esperança del seu retorn. Quan torni, la seva llum també ho farà, no obstant, ell no ha d’estar mai trist per nosaltres, ja que a la Terra sempre hi queden llums per il·luminar.

“Deixarem d’abraçar-nos per tornar-ho a fer amb més força quan ens retrobem”

A l’ètnia Baulé de Ghana quan les històries d’amor es trenquen, es duu a terme un ritual que té a veure amb el que passa amb el sol. Al moment en què dins d’una parella una de les persones mor, qui es queda fa realitzar una obra anomenada Blolo-bla o Blolo bian o bé “esposos del més enllà”, que tenen la funció de materialitzar la persona que ha mort, i donar esperança al viu, per poder recuperar la seva parella quan marxi també a l’altre món.

Aquest haurà de cuidar l’obra, protegir-la i tractar-la com si fos la seva parella. Aquestes obres acostumen a tenir un aspecte molt bell, amb les característiques físiques més boniques per l’ètnia baulé, són unes obres tallades amb la màxima finura pel que representen i el respecte que hi tenen, al seu art, a la seva cultura i a la seva gent. Possiblement, els Baulé siguin uns dels pobles que més finura tenen en la seva escultura.

 

 


REDACCIÓ7 Agost, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

“A la nostra vida tenim molts enemics. Per a tu, qui és l’enemic?”

Segurament amb aquesta frase molts hauran pensat o posat nom i cara a aquests enemics, però realment en tenim més dels que no podem posar cara i ulls, que dels que en tenen. Normalment no pensem en ells, però hi són i viuen amagats en nosaltres.

Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.

És curiós que hagi dit “l’amor”, veritat? Realment si miréssim i comparéssim la quantitat de coses dolentes que ha fet l’amor, és molt més gran de les que ha fet la mort. Qui ho diria? I és que quan l’amor falla i cau, moltes relacions es trenquen per sempre, i no cal que sigui una relació d’amor de parella, també d’amistat o familiar, quan l’amor arriba, trenca. Oblidant el que han sigut i el que s’han estimat per tornar-se enemics, el sentiment que sentien esdevé el seu principal mal.

Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.

Aquesta màscara i l’amor tenen molt en comú, ja que tenen una relació antagònica que les torna molt properes una de l’altra, no creieu? La màscara és agressiva i dóna una impressió dolenta a tothom, però esdevé quelcom molt positiu per la societat; en canvi l’altre, dolç i bonic per fora, pot esdevenir el pitjor dels mals sons de qualsevol persona que ha estimat o estima i pot provocar més pèrdues que cap altre mal.

“Quan l’amor es posa entre nosaltres, ens pot arribar a destruir.”

 

PD: Podeu veure aquesta obra a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant carles de la Ràpita fins al 30 d’Agost.

 


REDACCIÓ30 Juliol, 2020
WhatsApp-Image-2020-07-29-at-10.29.56-1280x778.jpeg

L’endeví els hi fa preguntes, parlen amb ell, són escultures que parlen

Fa dies vaig tenir una conversa molt interessant amb un Tugubele, una obra molt petita dels Senufo de Costa de Marfil però amb una força extraordinària que era utilitzada pels endevins Senufo en rituals d’endevinació com a intermediaris amb els esperits per tal de predir o encertar quelcom que els preocupa o pertorba.

En aquella conversa que vam tenir, jo li preguntava sobre la meva identitat i sobre la realització de la persona en societat. Ell, sorprès, no sabia ben bé perquè havia de preguntar aquests aspectes que per a ell eren totalment simples, comuns i que pertanyien al seu dia a dia i al seu ser.

Em va explicar la naturalesa de les coses i em va fer entendre que moltes de les que fem no es regulen per cap raó més que quelcom establert pel poble o societat i que no respecten res del que la Mare Natura ha preparat per nosaltres.

A la nostra interminable conversa ens vam aturar en uns sentiments, la vergonya i la preocupació, ell em deia que teníem molta vergonya per a tot, que patíem per coses de les quals no ens havíem de preocupar; em va anomenar la por que molts tenien per poder expressar allò que sentien, a qui estimaven o bé si no estaven còmodes a un lloc, em va dir que aquells que no respectessin els seus majors desitjos per a ell eren esclaus d’una societat que no els estima i que només els volia com a una eina per mantenir un sistema establert i podrit. Posteriorment, ell va voler fer-me una pregunta i tot fent-me burla, es va tapar els seus genitals amb les mans i em va preguntar per què jo anava vestit, després va riure.

La veritat és que generalment els humans tenim molta paüra en mostrar-nos nuus, en mostrar qui som sense cap element que ens pugui “defensar” socialment, i no només tenim por de mostrar-nos nuus físicament, sinó també psicològica i sentimentalment.

“Per què hauria d’amagar-me de dir-te que t’estimo?”

Llavors les paraules es van acabar, la Tugubele va callar i es va quedar congelada en aquella postura de burla que m’havia fet instants abans, perquè cada dia que la veiés pensés en la importància de ser, de mostrar, de transmetre a tothom el que sóc, i el que sento per ells, sense patir per res més.

 

 


REDACCIÓ23 Juliol, 2020
jesus_arjonajuliol.jpg

Què és tribal? És quelcom que prové d’un lloc estrany? Exòtic? I fora del nostre territori?

La utilització de les paraules que fem servir és molt important i, per comprendre tota la paraula, s’haurien d’analitzar tots els seus possibles significats i les seves variants, un fet que potser és molt difícil per a poder dominar totes les paraules. Avui us vull explicar què vol dir una paraula molt difícil per a mi: “tribal”.

Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.

A casa nostra tenim un important art tribal i que tothom coneix. Tenim els castells, les sardanes, el flamenc… O és que aquests elements no són identitaris ni característics d’un lloc? Al nostre territori la gent s’ajuda i s’uneix per realitzar quelcom, com ho fem amb els castells; també ens ajuntem i amb passos molt mesurats vivim la festa, com a les sardanes; i som gent amb molt de sentiment, que ens estimem entre nosaltres i volem mostrar si estem bé o tenim dolor, com al flamenc.

Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.

Aquesta obra, d’art tribal, és un gran exemple d’identitat pels pobles nigerians i també podria englobar els africans, ja que al seu centre tenim una mare amb unes característiques físiques de reina, que amamanta un nadó; a la seva esquena té un altre nadó, envoltada de gent que l’honora i venera. Aquesta imatge ens dóna una idea de la importància que té per a la societat tribal i la cultura dels pobles la figura d’elles; creadores de vida i protectores de la natura.

Si voleu gaudir d’aquesta obra, la podreu veure a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita fins al 30 d’agost.

 


REDACCIÓ15 Juliol, 2020
jesus_mascar-1280x853.jpg

Hi ha uns llocs al món on sentir i sentir-se no existeix, es prohibeix i sanciona, uns llocs on es mutila a la dona

Actualment aquest tòpic sembla que estigui de moda, no? Però als grans mitjans de comunicació, com tot, només es parla quan hi ha dies assenyalats, però hauria de sortir contínuament fins que l’abolició d’aquestes pràctiques estiguessin eliminades totalment.

Parlo de l’ablació femenina. Hi ha llocs on actualment s’està treballant molt fortament per la seva eliminació i alguns països ja han aconseguit la persecució i la pena de presó per qui la practiqui, no obstant hi ha llocs on, encara que hi hagi aquestes penes, es continua practicant.

L’eliminació d’aquesta pràctica, hauria de ser immediata i des d’organizacions de drets humans mundials s’hauria de treballar encara més fort del que es fa ara. Amb aquestes pràctiques es treuen molts drets fonamentals humans de la dona, que també la negen a ella.

Avui us presento una obra que té una vinculació molt important amb aquest fet, es tracta d’una Akuaba dels Ashanti de Ghana anterior a l’entrada dels musulmans al país (1920-1930) i a la imposició de l’ablació. Ella presenta en la talla els òrgans reproductors femenins i el clítoris, fet molt poc freqüent. És una obra que utilitzen les nenes com a nina de fertilitat, cuidant-la com si fos un nadó.

Aquesta talla, que ja és excepcional per la seva forma i antiguitat, esdevé una peça extraordinària per la lluita contra l’ablació. És un símbol del passat que mira cap a un futur com tots volem que sigui: respectant els drets humans fonamentals el més aviat possible.

“Hi ha coses que, com a humans, hauríem de lluitar per elles en conjunt”

 


REDACCIÓ7 Juliol, 2020
jesus_arjona.jpg

Jesús Arjona Muñoz, jove col·leccionista, promotor i comissari d’art tribal africà va inaugurar, aquest passat divendres dia 3 al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita, l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica“. Avui hem pogut parlar amb ell per fer-li unes preguntes sobre aquesta mostra.

Jesús Arjona durant l’exposició

Explica’ns què podrem trobar en aquesta exposició?
Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” és una mostra que parla sobre com la mar va ser influència dins de la cultura, tradició i art tradicional africà. Explica com aquesta va ser una font de primera matèria per la realització de les obres, o bé com va esdevenir la via de comunicació per la qual es va produir la colonització i les conseqüències que aquesta va generar.

A l’exposició trobareu diverses temàtiques que il·lustren aquesta relació entre la mar i l’art, però també podreu veure una sèrie d’obres de pobles que es troben a la costa occidental africana com els Yoruba, Ibibio, Ashanti, Ewe…

I el seu títol, què significa?
El títol és quelcom molt significatiu en aquesta mostra, ja que la primera part “Onye Obia” és en llengua Igbo (Nigèria), persona estrangera, o bé colonitzador. La segona part, es refereix a com en alguns pobles de la costa representen als occidentals pintant-los de vermell.

Les obres són totes teves o hi ha d’altres procedències?
Hi ha una gran part d’obres procedent de la meva col·lecció, la majoria, no obstant això, hi ha obres d’altres col·leccions, com la d’Enric Benaiges, Antonio Luque, Eduard Virgili i una última col·lecció privada.

Quines obres destacaries?
Podreu contemplar importants obres dels Yoruba de Nigèria, com una màscara “Egungun Agobori” o bé una màscara “Gelede”; un generós conjunt d’obres Ewe de Ghana, que procedien anteriorment d’una de les col·leccions més importants d’Europa d’aquest art; una important selecció d’obres utilitzades com a elements de canvi, a més d’un seguit d’obres dels pobles Akan de Ghana, de les que destaco una Akuba del segle XIX anterior a l’ablació al territori i una bandera Asafo dels Fante de Ghana.

Després del confinament, com t’has sentit fent un acte d’inauguració?
La inauguració va ser totalment un èxit ja que l’assistència a l’acte, donat els aforaments, va ser del 90% fet que m’omple de joia. Podem veure un renaixement de la cultura que tant feia falta, ha sigut tot un plaer encetar un dels primers actes que es feien a Sant Carles de la Ràpita. A més, la mostra, ha sigut rebuda amb els braços oberts tant per la població com pel Museu de la Mar de l’Ebre i per l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, ja que amb els pocs dies que porta oberta ha obtingut moltes felicitacions.

Aquesta és la teva sisena exposició, que significa això per a tu?
Sempre és un plaer exposar, a més si és en un museu, i més en un espai tan interessant com el Museu de la Mar de l’Ebre. Crec que en aquest moment,  actes així fan reviure la nostra societat per poder tornar a la “normalitat”.

D’altra banda vull destacar la importància de realitzar esdeveniments per part de l’administració pública que parlin sobre altres cultures, ja que en la societat tan global que tenim necessitem que tothom se senti identificat, integrat i part del sistema. Aquesta mostra que parla sobre els diferents pobles africans, de la història i de l’impacte que va tenir occident al continent és quelcom que esdevé necessari.

Fins quan podrem anar a visitar l’exposició?
Estarà oberta fins al 30 d’Agost al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita en el seu horari habitual i l’entrada és gratuïta.

Horari del museu: de dimecres a diumenge (11-14:30h i de 17:30-20:30h)

 


REDACCIÓ1 Juliol, 2020
jesus.jpg

El Museu de la Mar de l’Ebre, situat a Sant Carles de la Ràpita, acollirà el divendres 3 de juliol, a les 19:30 hores, l’exposició “Onye ọbịa: L’home vermell a l’Àfrica” La mostra comptarà amb les obres del jove col·leccionista, promotor i comissari d’art tribal africà, Jesús Arjona Muñoz, i  de les col·leccions d’ E. Benaiges, A. Luque, E. Vigili i d’una col·lecció privada, amb el suport de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, el Museu de la Mar de l’Ebre i el Museu de les Terres de l’Ebre. Jesús Arjona destaca la important selecció d’obres que es presenten aquesta vegada amb peces procedents d’importants col·leccions europees de gran renom.

Onye ọbịa: L’home vermell a l’Àfrica
Ja des del s. XIV les incursions europees a territoris de fora d’occident eren constants, en un principi aquestes incursions eren d’un caire que podríem anomenar “amistós” però, a poc a poc, això va canviar.

Les potències europees s’anaven fent fortes amb els anys i els seus afanys d’aconseguir riqueses i territoris anava en crescuda. Totes aquestes fonts de riqueses van fer que els imperis occidentals es convertissin en veritables potències mundials, això va ser gràcies al saqueig indiscriminat que es feia a terres extra europees.

El continent africà va ser un dels grans repercutits pels colonitzadors europeus. Ja des del S. XIV amb les incursions dels portuguesos es van començar a establir relacions i canvis en els costums africans, començant amb un gran canvi en el seu sistema econòmic. Posteriorment van entrar en joc totes les potències europees del moment: França, Holanda, Bèlgica, Portugal, Espanya, Itàlia… A principis del s. XIX els saquejos i els abusos que es van fer als pobles que vorejaven les costes de l’Àfrica occidental van arribar als seus límits, ja que durant molts anys havien sigut fruit de la repressió colona que els havia limitat les seves forces, havia canviat la seva religió, els costums i el més greu, els havia utilitzat com a mercaderia.

Molts pobles van veure també afectat el seu art i així ho veiem als diferents tipus d’ancestres i esperits que, tot i ser els elements més sagrats per ells, tenien característiques d’europeus. No obstant això, molts pobles van poder salvar el seu art i no es van deixar influir.

Els Ewe, els Adan, els Yoruba, els Fante, els Baulé, els Benin, els Fon…Tots ells van ser pobles oblidats per la colonització, que no va respectar la seva cultura ni el seu art. Van espoliar les seves representacions artístiques i les van portar a occident com a purs trofeus de guerra.

Coneixeu aquests pobles? I el seu art? El voleu conèixer? L’exposició “Onye ọbịa: L’home vermell a l’Àfrica” us atansarà al seu món i us explicarà qui són, del 3 de juliol al 30 d’Agost al Museu de la Mar de l’Ebre, amb entrada gratuïta.

 


REDACCIÓ22 Juny, 2020
jesusARjona-1280x853.jpg

La setmana passada vaig  viure un dels episodis més intensos i estressants de la meva vida: la meva integritat i la de dues de les persones que més m’estimo va estar en perill. En un segon, gairebé marxo. Unes quinze persones m’han salvat la vida, tot per culpa d’un inconscient.

Moltes vegades he dit que em nego a pensar que tothom és dolent i que la maldat regna per damunt de la bondat. D’allò que fem sempre se n’extreuen els aspectes negatius, si jo dissabte hagués canviat de pla: la notícia seria que una persona va provocar un accident… però com això no ha passat, no hi haurà cap notícia que parli de les quinze ànimes que dissabte a la tarda van aguantar el meu cotxe perquè no caigués per un barranc: grans, petits, joves, homes, dones, marroquins, espanyols… Tots van unir forces per ajudar-nos.

Ells no ens coneixien, però el que sabien era que teníem una vida, una família i gent que ens estimava, i per això havien de lluitar per salvar-nos encara que fos posant el seu cos en perill.

Després dels successos que estem vivint, i el que jo vaig viure, puc dir que SEGUEIX EXISTINT LA BONDAT AL MÓN.

Us vull presentar una peça dels Fon de Benín, una peça de màgia, de vudú a la qual pel seu aspecte podríem considerar que és quelcom dolent però no és necessàriament així. Es tracta d’unes figures relacionades amb el matrimoni o la unió entre dues persones per sobre de tot, vinculat a quelcom màgic i misteriós. Una obra amb molta força.

Aquesta peça és símbol d’unitat humana, d’unitat de persones sigui quina sigui la seva condició humana. És un símbol d’esperança i dóna ànims per continuar insistint en el triomf de la bondat. Encara que es trobin esquena amb esquena i no es vegin la cara estan al mateix sac, estan en la mateixa situació i poden tenir empatia fins al punt d’arriscar-ho tot per salvar al seu igual. Si tu caus, jo també caic.

“No et conec, no t’he escoltat mai, mai no hem parlat, no sé el teu nom… però vinc a ajudar-te”

PUBLICITAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter