Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ22 Gener, 2020
jesus_nu-1280x960.jpg

Moltes vegades tenim preestablerts que alguns objectes o materials no ens pertoquen perquè no pertanyen al que anomenem, la nostra “classe social” o bé al nostre tarannà sobre la vida. Per exemple, jo no crec que estiguin fets per mi l’or, els diamants, els Rolex ni les camises Ralph Lauren… Aquests objectes no em representen.

No obstant els objectes que són propis d’aquells que tenen un poder adquisitiu més gran són preuats i desitjats per tothom, si tens aquell objecte ets més respectat i et tenen més considerat, oi? Vivim en una societat molt materialista.

Al continent africà, però, les regalies són únicament propietat dels mandataris, no tothom pot tenir-les, estan molt controlades i tenir-les suposa ser algú molt important o bé amb una certa edat i, per tant, saviesa, no com a les nostres terres.

Alguna vegada als meus escrits ja ho he dit, però vivim en una societat molt d’aparençes. Qui creu que els grans vaixells de luxe atracats als ports de tots els llocs del món són de persones molt cultivades? Que són fruit de la seva sabiesa?

Quan acabaran aquestes mentides?

Avui us vull explicar una obra d’un poble molt majestuós, on les classes socials estan molt marcades, i tothom sap el lloc que li pertoca. Un poble on el rei és la persona més respectada de totes, fins al punt de poder assimilar-lo a un faraó de l’antic Egipte. L’obra que us presento pertany a un d’aquests reis i a la seva “pompa”.

Es tracta d’una peça Bamileke de Camerún que porta el nom de “Ndop”. És una tela que és propietat exclusiva dels reis, les utilitzen com a escenografia a les seves presentacions oficials i parlaments. Es posen darrere del tro com un símbol de poder, encara que també aquest teixit s’utilitza per a les vestimentes de les persones importants del poble.

Però que amaguen aquestes obres quan es posen darrere dels trons? Darrere de les grans fortunes hi haurà el mateix que es veu amb les possessions? Si li treièssim tot el que és material a aquestes persones, penseu que es quedarien com jo? Completament nu i com a única possessió, la tela.

Aquesta obra i molts altres teixits, els podreu veure a l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” a l’Espai Nautilus de Tarragona (C/Reding núm 9) del 13 de gener al 15 de febrer.

 


REDACCIÓ16 Gener, 2020
j_arjona-1-1280x965.jpg

Al continent africà hi existeixen un total de 54 països i en tots ells hi ha una gran quantitat de pobles i cultures diferents que es diferencien per la seva cultura, la seva llengua i els seus símbols.

Uns dels símbols més interessants per analitzar d’aquests pobles són el seu art i la seva vestimenta. Aquesta última, encara que pugui semblar que és simplement una manera de tapar-se el cos, esdevé un dels elements més importants per la societat africana.

Els vestits no són simples objectes utilitzats com vestimenta, sinó que representen verdaderes icones per la comunitat. Per una part serveixen com a símbol identificatiu de la seva pròpia cultura, però per altra banda són també elements que s’utilitzen per traslladar missatges al poble.

No és veritat que quan algú va vestit totalment de negre pensem que està passant un mal moment? Veritat que quan veiem algú vestit amb xandall pensem que és un esportista? Les vestimentes que portem traslladen missatges i, a vegades, no som conscients d’això.

El proper 13 de gener obre les portes a l’Espai Nautilus de Tarragona l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” una exposició que mostra al públic alguns dels vestits i vestimentes més representatives de l’Àfrica, explicant quins són els missatges que traslladen.

Aquesta exposició està comissariada per mi mateix i està composta per tres col·leccions particulars de Tarragona, entre elles la meva. Amb ella vull donar a entendre la importància que tenen aquestes obres i “desemmascarar-les” al públic en general.

Per altra banda vull poder mostrar les obres com a veritables obres d’art, ja que moltes vegades han sigut considerades objectes antropològics.

No us perdeu l’oportunitat de visitar del 13 de gener al 15 de febrer l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” a l’Espai Nautilus, descobrir alguns dels missatges que aquestes teles africanes amaguen i meravellar-vos pels colors i formes que tenen.

La inauguració serà el dia 18 de gener a les 19:00 hores a l’Espai Nautilus (Carrer Reding Núm. 9).

Us hi espero!

 


REDACCIÓ2 Gener, 2020
jesus1-1280x960.jpg

Les clàusules o les formalitats són quelcom que nosaltres els humans utilitzem per a tots els nostres tràmits tant siguin personals com legals. Les formalitats són uns establerts que deuen el seu origen a una tradició o costum.

Quan ens donem la mà és un formalisme, quan fem un petó, quan parlem d’una determinada manera, quan anem vestits…

Avui us vull parlar de la materialització d’una formalitat, una peça molt interessant. És un contracte matrimonial del Marroc de principis del s. XX. Aquesta obra per regla general no l’hauríem de considerar una obra d’art, però la simplicitat amb la qual està treballada li dóna una bellesa que fa que esdevingui un objecte molt bell.

L’alfabet amb el què està escrit és d’una important qualitat, escrit per una persona especial, algú que hauria estudiat a la Mesquita, ja que les lletres que es llegeixen no s’aprenen a l’escola, són d’uns estudis superiors. A més en aquest document es jura pel Alcorà per tant, és un text sagrat, el que es jura es fa en nom seu i comença dient: “Al-ḥamdu lil-lāh…”.

ٱلْـحَـمْـدُ للهِ

Són obres escrites pel que es coneix com a “Edul”, que vindria a ser el notari o el mestre de cerimònies d’una boda o bé un esdeveniment legal. Aquest dóna validesa al matrimoni quan signa el document i constata totes les condicions, testimonis presents a la cerimònia, a més de les persones que contrauen matrimoni.

Són obres que es lliuren al matrimoni perquè les mantinguin a casa, però normalment són atresorades pel patriarca de la família, qui acumula guardats en secret tots els documents legals del seu clan envoltats en una tela o pell.

Aquestes obres esdevenen un gran formalisme respecte al que és un matrimoni àrab, no molt diferent de com nosaltres ho fem, encara que no sigui en fusta; jurem per déu, amb testimonis i davant d’una persona que constata els fets.

El poble marroquí està molt estereotipat, marcat per les accions d’uns que no pertanyen als seus ni de molt lluny, un poble afectuós, amable i respectuós vers els altres. Persones que potser sense tenir res material, ni un bon estat anímic, ho donen tot, oferint la màxima hospitalitat, un poble que per a mi és un amic.

Com veiem, una altra vegada, les pautes de comportament humanes, encara que tinguem cultures i religions diferents, són molt similars. Amb unes tradicions diferents, materialitzades també d’una forma diferent els nostres actes són molt semblants.

Ara, després de tot això, em qüestiono la utilitat dels formalismes, més enllà de què sigui la forma “correcta” de fer les coses i potser la que podríem dir que formaria part del que anomenem “educació”. Són correctes tots aquests formalismes en tots els casos? La resposta per mi és no, no obstant els seguirem practicant sempre, ja que el sistema així ho demana.

 


REDACCIÓ3 Desembre, 2019
jesusARjona-1280x954.jpg

Ella és l’única en dicotomia amb la vida, totes dues s’estenen per tots els llocs del món, per tots els pobles, barris, ciutats, països, continents… deixant a tots a la mateixa altura siguem pobres o rics.

Quan ella passa provoca sensacions molt més fortes de les que podria provocar la persona més bella del planeta passant pel carrer més transitat del món. La tristesa s’escampa indiscriminadament, com si es tractés d’un rumor.

Les seves millors amigues són les malalties, els enganys, la ira, la venjança, la maldat… companyes inseparables, però també el temps i l’edat. Les seves enemigues… La vida i la memòria.

Que trist, amics, quan ella arriba, quan la mort, conquesta la nostra vida per quedar-se per sempre i no marxar, deixant tot el viscut, totes les persones que coneixíem, tants records, tants projectes… Però també la doble amargura d’aquells que es queden, ploren la pèrdua i creuen que mai ens tornarem a veure.

A tots els pobles la mort suposa un tràmit, un dol i per sobre de tot, una memòria que perpetuarà per sempre o això és el que hauria de passar, allà teniu als antics Faraons d’Egipte, actualment els coneixem per les seves impressionants residències funeràries, però clar, no tothom tenia la magnitud econòmica i de poder per aquestes obres arquitectòniques, no obstant també s’han quedat per la memòria i és feina del futur recordar-los.

Ets molt amarga, però hem trobat la manera de fer-te front

La memòria és un dels trets característics dels humans que ens fa invencibles, que ens torna veritables herois i poderosos davant la naturalesa, ja que amb ella podem combatre a una de les més grans, l’oblit no té lloc a la vida.

Les mostres de memòria personal són presents a tots els pobles del món i avui us vull presentar una petita obra dels Akan de Ghana, un poble molt conegut i que posseeix algunes de les obres d’art més exquisides del continent. L’obra que us presento és un fragment d’un cap per la memòria d’una persona important del poblat. Aquestes obres estaven fetes després de la mort de la persona i acompanyaven els llocs sagrats del poble o bé la mateixa tomba del difunt. Amb elles que passaven de generacions en generacions el que es pretenia era mai oblidar els ancestres i així, poder combatre la mort.

Són obres que acostumen a tenir una exquisida terminació, sempre acabades amb la màxima finor possible i sense deixar errors. Representaven la figura del difunt i eren la màxima definició de bellesa per al poble.

Aquestes obres tenen una particularitat que les fa especialment atractives i interessants. Diuen els antics estudiosos d’art, que les obres realitzades amb fang havien de ser fetes per dones que tenien les mans més primes i delicades per a tractar aquest tipus de material, de fet, pels estudis que hi ha hagut, no s’ha conegut cap home que pogués o hagués realitzat un cap funerari.

Aquesta circumstància es magnifica, ja que la dona Akan pot tenir un paper d’artista dins del poblat i pot mostrar la seva creativitat. Aquest fet no es té normalment molt en consideració, ja que les persones que fan art tribal no són considerades artistes en molts casos.

Pots estar mort en vida, i els que t’estimen ja no se’n recorden de tu, si ets estimat, viuràs per sempre

Quan oblidem, quan ja no mostrem atenció a aquella persona, allò desapareix, encara que hi sigui, pel nostre propi món desapareix. Per posar un exemple, encara que sigui molt materialista, quantes vegades heu trobat al vostre armari un jersei que feia anys que no us ho posàveu? Segurament pensàveu que no estava, però hi era allà.

Mai oblideu allò que estimeu o heu estimat. Mai deixeu d’estimar aquells que us envolten.

 


REDACCIÓ27 Novembre, 2019
jesusArjona-1280x960.jpg

Molts cops m’he plantejat per què serveixen les banderes de les actuals nacions, esdevenen símbols nacionals, però amb un matís molt important, no esdevenen bons per tothom, ja que el que es genera darrere d’aquests símbols són missatges de supremacia respecte als altres pobles i en moltes èpoques de la nostra història, també la forçosa imposició d’una identitat sobre l’altre.

Com moltes vegades he dit en els meus escrits, la identitat és un fet molt important i així sempre ho he considerat i la defensa d’aquesta mitjançant símbols és lícit sempre que no es perjudiqui els demès ni aquesta hagi sigut imposada.

La mostra dels símbols, és quelcom que està dins de la llibertat de l’individu, el que no queda dins d’aquesta llibertat és la forçosa imposició de qualsevol mena: cultural, religiosa, de llengua… La colonització va imposar moltes característiques que encara avui es veuen presents a la cultura extraeuropea d’arreu del món, tot i que els pobles sempre han buscat la manera de fer front a aquestes forces foranies.

“Comparteixo el meu símbol i el mostro amb honors per la seva glòria, però mai us ho imposaré”.

“Damunt dels rastres que queden d’aquell amarg passat he pujat amb la nostra bandera en defensa de la nostra identitat”

Un d’aquests símbols de combat colonial són les obres que avui us vull explicar, la història que les envolta és molt particular, tenen un fort component estètic i conceptual. Aquestes obres són les banderes Asafo dels Fante de Ghana.

Van néixer durant la colonització britànica estava fent mal a la societat, poble i cultura Fante. Per combatre les diferents imposicions que els colons feien, van generar una sèrie de milícies conegudes com a “Asafo” (ja existents des del s. XVII) que vol dir en llengua Fante, “gent de guerra”. Aquestes agrupacions tenien uns símbols per a ser reconegudes que penjaven de tots els pals del poble i que eren mostrades en tota mena de rituals i també en funerals.

En un inici aquestes banderes estaven fetes d’escorça dels arbres pintada amb pigments, tot i que amb el pas del temps aquesta va deixar pas al teixit, fruit d’aquesta colonització, i es van començar a veure obres extraordinàries que són les que actualment estan més conservades i que mostren del que es coneix com a Patchwork.

Cada bandera té el seu símbol propi i quasi sempre apareixen animals que acaben amb enemics. Acostumen a tenir a un dels seus costats la bandera colonial i a un altre lloc apareix el número de la companyia a la qual pertany.

Actualment a Ghana es continuen fent i utilitzant aquest tipus d’obres. Són uns símbols de defensa de la identitat cultural Fante front aquells símbols que volen imposar la seva cultura en llocs de més enllà de les seves fronteres.

Podríem considerar que cada família o grup comunitari, generava la seva pròpia identitat i la defensa d’aquesta amb la mostra de la seva pròpia bandera, encara que totes tenien una mateixa finalitat, la perpetuació de la cultura Fante.

 


REDACCIÓ20 Novembre, 2019
jesus3.jpg

“Quan passeu pel travessant de la porta de qualsevol escola l’èxit ja estarà assegurat”

Avui vull explicar-vos quelcom que porto fent ja un temps i que omple d’alegria els meus dies. Potser amb aquesta frase semblo un enamorat, o un il·lús que viu en els seus propis pensaments però és que potser ho sóc.

Fa tres anys que realitzo accions a les escoles de Tarragona fruit de les carències que vaig veure durant tota la meva etapa educativa; tant a l’escola primària, l’institut, com a la universitat. En cap d’aquests centres es va parlar del continent africà negre, he tingut uns professors d’elit, tot i això mai hi han hagut d’explicar-me res d’Àfrica, ja que al temari del curs no hi era.

Jo tenia les meves inquietuds i volia saber específicament d’això perquè era el que a mi m’interessava, saber més de les persones que feien l’art que jo tenia, però hi havia persones a classe i a l’escola que eren de més enllà de les nostres fronteres i elles també voldrien saber de la terra d’on ells provenien i, a l’escola, només ensenyaven coses de la terra blanca.

“La institució més completa del món sempre tindrà carències”

Fruit d’això i després d’acabar la carrera d’història el meu cor va haver de posar límit a aquesta situació en la mesura que jo podia i vaig decidir començar a escriure de manera autodidàctica per realitzar un projecte on l’art tribal del continent negre arribés a les escoles, que era el que jo podia fer i el lloc on les idees arriben de manera més forta a la població.

Ploro quan escric aquestes línies, les tecles del meu ordinador estan mullades d’alegria, i és que realment és un èxit que avui, quatre anys després, segueixi fent el que un dia va ser la meva preocupació, els motius pels quals emprenyar-me i el meu somni: a les escoles ha entrat l’art tribal!

Em dirigeixo a les escoles per fer xerrades dissenyades per tots els nivells, sent jo qui m’adapto sempre al que tinc davant; des de nens de 3 anys fins a alumnes universitaris. No només vull transmetre idees formals de l’art, sinó que els hi vull parlar de la riquesa d’un continent al qual sempre se li ha donat una imatge d’una terra amb moltíssimes carències i mai se li ha destacat l’interessant i la riquesa que amaga en les seves gents, en els seus pobles i en la seva cultura.

Quan vaig a les escoles, les persones de qualsevol edat es queden sorpreses del que veuen i els hi explico, ja que em desplaço amb diverses obres que es poden tocar, olorar i escoltar. Per molts és la primera vegada que han vist aquelles formes, i la seva cara d’estupefacció és espectacular.

En acabar les xerrades sempre demano que em facin un dibuix d’allò que han vist aquell dia, copiant-ho o bé inventant-se alguna nova forma, sempre surten dibuixos espectaculars. Però el millor és quan arriben a casa i expliquen el que han vist i tornen a pensar, imaginar i dibuixar allò de nou.

“El meu èxit com veieu, és un dibuix, però no, no és un simple dibuix”

Amb aquest projecte vull acabar amb moltes barreres, amb molts filferros d’espines, amb molts murs, amb moltes lleis, amb molts programes electorals… amb moltes fronteres, tant físiques com ideològiques. Perquè avui i sempre al món estem TOTES i TOTS.

Encara queda molt per fer. Sempre he fet acció pel continent africà, que és del que jo conec una mica, però caldria tractar a les escoles tantes parts del nostre món…

Aquells qui tingueu interès en aquest projecte, obro les meves portes i el meu contacte. Sempre estaré encantat de combatre i anar a ajudar per la interculturalitat.

“L’art tribal africà visita l’escola”

artesinautor@gmail.com

 


REDACCIÓ12 Novembre, 2019
jesus_arjona-1-1280x1707.jpg

El poder és quelcom que durant molt temps ha sigut apreciat i perseguit per tothom, símbol i sinònim de riquesa ha sigut desitjat per totes les civilitzacions en tots els temps. Ha corromput infinitat de ments, portant a consumir-los fins a fer-los desaparèixer, però també ha fet que fruit d’ell i de l’empoderament insensat d’aquells que el posseïen moltes persones desapareguessin.

“Apoltronats a la seva cadira i amb el poder als seus peus, encara es veuen amb el dret a  manar”

El poder és una eina que ens pot fer el mateix que fa un ganivet: ens pot ajudar en el nostre dia a dia amb els aliments i per tant donar-nos menjar; però també es pot fer un mal ús, ens pot convertir en la seva víctima, provocant-nos greus ferides o bé acabar amb nosaltres.

En aquests moments el poder està sent quelcom que es mou molt, que tothom vol i que sembla que ningú apreciï pel que realment serveix, per ajudar al poble.

En molts països europeus i extraeuropeus la possessió del poder per dirigents tirans ha provocat caos: sang, suor i llàgrimes. Aquests fets no cal que es repeteixin en els nostres temps.

La màscara que us presento avui és dels Songye de la República Democràtica del Congo i s’anomena Kifwebe, que vol dir en la llengua d’origen “màscara” i es caracteritza per tenir infinitats d’estries i cicatrius fent referència a aquell que és savi, a aquell que ha viscut, a algú que té una experiència de vida important i normalment també aquell que governa.

“L’Humà és l’únic animal que s’entrebanca amb la mateixa pedra dues vegades”

Aquestes obres s’utilitzen en diferents rituals: encarnant a un esperit vol fer fora la maldat, vol cridar la bonança del poble, vol fer fugir i espantar els enemics humans… però hi ha textos que la relacionen amb el poder i asseguren que s’utilitzen per entronitzacions i que quan balla és el governador qui la porta donant exemple a tots els membres del poblat.

Aquestes obres han sigut fruit de molts desitjos per part dels col·leccionistes de tots els temps, des dels primers fins als actuals, sent fins i tot font d’inspiració pels pintors de principis del segle XX.

Alguna vegada heu vist un governador occidental en públic afectat per qualsevol malaltia o amb símptomes d’haver patit un entrebanc de salut? És més, en moltes civilitzacions el governador és un ésser que toca la divinitat i que no pot estar afectat per res del terrenal. Havent dit això ara ho comparo amb la màscara que avui us he presentat, una màscara amb una presència molt imponent i que no deixa a ningú indiferent. Ella presenta cicatrius fruit del pas del temps, símbol d’estatus per a la societat Songye i simbolitza a un governador o una força de poder pels Songye. Igual que els nostres governadors… amb camises, vestits d’home, cotxes, cases de primera categoria, amb uns sous no terrenals… amb un munt de privilegis, però sense cap obligació, ja que, no governen, mal governen.

Pel poble africà aquell que ha viscut molt, qui ha patit, qui ha tingut moltes experiències és aquell que està preparat per governar, qui pot mostrar-se sobirà respecte als altres i qui vetllarà pel benestar dels membres de la comunitat. En cap cas ells pensarien a ser els més beneficiats de la societat.

“Que el poder sigui la vostra eina, mai el vostre fi”

 


REDACCIÓ6 Novembre, 2019
jesus_arjona-1280x1148.jpg

Des de molt jove, he sigut amant de l’art i especialment també del continent africà, això ha fet que no conegui altra manera de viure que no sigui rodejat d’art i de reflexions al seu voltant, sempre m’ho he qüestionat tot i he generat una gran sensibilitat i estima per la persona del continent africà, la seva cultura, forma de vida i treball.

Un dels temes més debatuts per la societat respecte a l’art africà és el fet de si s’ha de considerar art o no, avui us vull explicar el que penso i el que veuen els meus ulls.

Durant molt de temps he hagut d’escoltar comentaris de gent que em deia que el que jo tenia no era art, sinó que eren literalment “objectes dels negres”, o bé “fustes amb formes”, això sempre m’ha fet bullir la sang portant-ho fins i tot al terreny personal ja que, elles, les peces que tinc o bé les peces de l’art tribal africà formen part de la meva vida i per tant son part del que jo sóc, així doncs l’atac també era contra mi.

Realment pensant-ho fredament, l’occidental ha fet un procés molt etnocèntric, auto posicionant-se en un lloc privilegiat respecte a tot el món per decretar allò que és art o no, amb les seves pròpies definicions. Alguns teòrics clàssics del món de l’art definien l’art com quelcom que s’ha de presentar a un públic del “món de l’art”, oblidant-se totalment del concepte de l’obra i potser només centrant-se en el punt formal, estètic i també en l’aspecte elitista o classista sobre l’art.

Avui us presento unes obres que em serveixen molt d’exemple, ja que són dues obres que en el seu origen tenien una funcionalitat quotidiana dins del poble. Es tracta d’uns suports per a llits o bé per les tendes de campanya utilitzats pel poble nòmada Tuareg, que s’estenen per diferents països: Mali, Níger, Líbia, Argélia i Burkina Faso. Aquestes obres presenten un treball de la fusta excepcional, característic del poble que les fa, que les converteix realment en uns objectes molt bells però que continuen sent purs objectes funcionals.

Com podem considerar que aquests elements que tenen una funcionalitat quotidiana dins del poble són “art”? Si pensem en la nostra definició d’art no ho són del tot, són quelcom que van més enllà de la idea concebuda que nosaltres tenim.

Dient que és art, i mostrant-lo en sales i galeries com si d’una obra occidental es tractés, em produeix de vegades una situació confrontada, ja que està totalment fora de context a un lloc que no podria estar mai a la vida, sobre un suport o dins d’una vitrina i amb gent que l’admira. Realment és una idea molt elitista i fins i tot, esnobista, tot i que necessària per mostrar i difondre la cultura d’aquests pobles.

“Quan mirem una obra d’art tribal hem de mirar amb els ulls d’aquells que la van fer.”

L’art tribal va més enllà del que nosaltres pensem. No són objectes realitzats per un públic que vol analitzar-los, jutjar-los i mostrar a l’artista la seva experiència amb ells, sinó que són obres que serveixen per a unes qüestions vitals dins del poble tant en el sacre com en el que és quotidià, esdevenen símbols d’identitat i per sobre de tot són la mostra d’una cultura i com un dia va dir un geni, la seva història: “són llibres dels pobles sense escriptura”, l’art tribal va més enllà de la nostra idea etnocèntrica d’art, se situa en un context i en un estatus diferent del concebut.

Si un dia em pregunteu si l’art tribal és art o no, jo sempre defendré que ho és, encara que hi hagi moltes persones que es qüestionin de manera seriosa la seva catalogació des d’una posició de “jutges de l’art”, tot i que per mi una definició més correcta seria quelcom que tingués en compte la formalitat de l’obra, el seu concepte i sobretot, la identitat. Art tradicional? Art popular? Mes enllà d’això, l’art tribal per a mi és “La mostra artística identitària dels pobles”.

“Si no estimes el treball dels teus germans, com has d’estimar el teu propi treball?”

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jesus_1-1.jpg

Fa pocs dies que comparteixo la meva vida amb una obra que m’ha fet qüestionar-ho tot, vull compartir amb vosaltres això i fer una petita reflexió.

Us presento una obra que genera moltes converses al voltant seu, que té una força molt més enllà del que representa, que és generadora de mirades indiscretes, també de rebuig i riures. Es tracta d’una obra dels Lobi de Burkina Faso, una Bateba Betise.

Aquestes obres sempre mostren un home i una dona que estan en una postura sexual indiscreta. S’utilitzen tant pels homes com per les dones del poblat i tenen una funció variable depenent qui la utilitzi; pels homes tenen la finalitat d’aconseguir parella o bé aconseguir libido sexual, mentre que les dones l’utilitzen per buscar fertilitat. En tots dos casos aquesta obra és explícita amb els desitjos dels humans i vol la relació interpersonal entre homes i dones.

       “Sorprès, avergonyit, exaltat… són sentiments que hauràs sentit en veure-la”

Pot semblar-vos una peça molt indiscreta i fins i tot us pot molestar pel que significa o ensenya, pot semblar una peça vulgar. No obstant això, en el seu context aquesta peça s’ubica en els llocs més sagrats del poble, on no tothom pot entrar i on s’ha de tenir un màxim respecte, de fet, ella forma part d’aquest enclavament i esdevé també sagrada, cuidada i venerada per tots els membres del poblat.

Us imagineu una imatge semblant en un centre de culte occidental? En una església? Ens qualificarien de profans, vulgars… i molts més adjectius que desqualificarien la nostra persona si la nostra resposta fos positiva, veritat?

Pels Lobi la pràctica sexual és un fet natural, quelcom del que no s’ha d’avergonyir ningú, que és símbol de bonança i riquesa. Nosaltres pel contrari pensaríem que aquesta obra és una vulgaritat d’un artista pervertit que busca un fet en concret d’una manera obsessiva, potser no trec la raó a aquesta afirmació que he fet, tot i que per alguns pobles això no és veritat, infinitat de cultures del món realitzen figures eròtiques als seus cultes sagrats i tenen una funcionalitat sacra.

Amb ella em qüestiono tot el que m’envolta i la “realitat” de les coses. Sembla que aquesta reflexió sigui una vulgaritat per part meva, però realment és un fet molt impactant que a un lloc sagrat allunyat de la nostra societat occidental el fet sexual sigui considerat part del lloc sagrat, quelcom que seria impossible a occident.

Pensant-ho bé no és tan estrany que sigui quelcom sagrat, per mi també ho hauria de ser. Els humans fem màgia, la reproducció és la nostra màgia i l’encanteri que fem és l’acte que anomenem sexual. Què hi ha més bonic, entranyable i generador d’alegria que el naixement d’un nou ésser?

“I encara no saps d’on venim?”

 


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jesus_1-1280x904.jpg

La mirada pot ser quelcom que ens pot transmetre infinitat d’informació. Serveix per mostrar el nostre estat d’ànim, la nostra situació personal, si necessitem alguna cosa… la mirada és el reflex de l’esperit.

Una mirada també pot enamorar, pot traslladar-te a un lloc idíl·lic, pot fer que tinguis por… crec que més enllà dels llenguatges reconeguts hi ha un llenguatge d’ulls no reconegut i que igual que el dels signes és universal i innat.

Jo he aconseguit i aconsegueixo amb petites mirades traslladar missatges a la gent més propera a mi i que em coneix i sap de la meva situació, sense dir una paraula elles ja saben què em passa i, normalment, saben què han de fer quan les coses van estupendament o quan les coses no van bé i en detriment, i és d’això del que vull parlar avui. Van bé les coses?

A casa nostra passen coses aquests dies, sembla que es pugui fer tot allò que es vulgui: es treuen llibertats, es trenquen les normes, es passa la línia del camp personal… coses que en una societat tribal, potser, no passarien.

Tota la població no està contenta amb el que es fa, hi ha qui opina diferent dels fets que passen… tots al voltant de la llibertat, o pot ser per molts, més enllà d’això. Ara s’ha jutjat i s’han fet condemnes, fet que ha revolucionat la població i ha despertat moltes mirades d’odi.

“Amb els ulls enverinats et mirarà”

Jo no entenc res. Vull abstreure’m d’allò que tinc humà i sentimental davant qualsevol persona de les que m’envolten i analitzar el que passa amb profunditat, perquè per mi, no té ni cap ni peus tantes veus, tant odi, tantes cadenes, tan…poc humanisme.

Per què no pensem en l’individu?

Quina raó té estar tu bé quan perjudiques els altres?

Com es pot estar bé quan el teu voltant viu amb odi i desesperació?

Avui us vull presentar una obra d’allò més especial, es tracta d’un fetitxe dels Ewe de Ghana i Togo. S’utilitza en rituals de tota mena, presentada als altars de l’ètnia per invocar les forces del més enllà. Segons diverses fonts aquestes obres representen l’esperit o deu del foc, els llamps i el ferro, el que els Yoruba coneixen com l’orisha anomenant Shango.

És una obra curiosa ja que té moltes característiques estètiques particulars: el seu color blanc i vermell, els animals que hi apareixen al mànec de l’obra (un ocell i el cap d’un mamífer) i finalment la peça de ferro que surt de la boca del cap que corona la peça i que li dóna una forta presència.

Aquesta obra és temuda, és una obra molt poderosa i dictatorial, una obra que condemna tot allò que considera malament seguint els preceptes de la naturalesa i els ancestres. Fa que la persona que la tingui a la mà s’empoderi i que la seva mirada sigui dictatorial i el seu cos més poderós, que se senti capaç de tot.

“És una obra que pot jutjar, i de vegades, només amb una mirada”

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter