Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ23 Abril, 2019
jesus_jordi-1280x1053.jpg

Cada 23 d’Abril els catalans omplim els nostres carrers de roses i llibres tot celebrant la diada de Sant Jordi, aquell guerrer que diu la llegenda que va salvar la princesa de les urpes del drac. Aquesta diu que quan Sant Jordi va clavar la seva llança sobre el drac i va defallir a terra, un líquid vermell va cobrir un camp àrid i d’aquí va néixer un roser amb roses d’un color vermell intens que Sant Jordi va regalar a la princesa.

Aquesta és la llegenda que tots coneixem, però jo us vull explicar una de diferent. A la meva història no hi ha pas cap princesa ni cap heroi. A la meva llegenda hi som: la Noa, la màscara Kponuygo dels Senufo de Costa de Marfil i jo. Una màscara que representa un ésser imponent, un ser que tothom ha de témer que té les característiques de molts animals: un cocodril, una gasela, un porc senglar i l’animal mític dels Senufo, el camaleó. Aquesta màscara balla amb la boca plena de fulles amb foc que fan que doni la sensació que és un drac que treu foc per la boca i són utilitzades a rituals funeraris, per castigar als enemics i per fer fora a totes les forces malignes del poblat.

En aquesta història que us vull explicar, la “princesa” Noa no vol matar a cap drac, ni tampoc vol que jo el mati. En aquesta història jo no he de salvar a cap “princesa” de cap bèstia que li vulgui fer mal. En aquesta història cap drac ni bèstia vol fer res dolent a ningú. Qui ho voldria, sent una història que jo escric?

Al món que jo us explico, no hi ha d’haver homes que defensin a cap dona, ni a la inversa, no hi ha d’haver dones que busquin la defensa de cap home i per sobre de tot no hi haurien d’haver bèsties que volguessin atacar cap ésser.

En aquesta llegenda la Noa va derrotar allò que ella veia maligne: la meva ombria, maduresa, serietat, sobrietat… va ser ella qui va acabar amb la maldat, qui va voler cuidar al drac i no que jo el matés. A la meva història la victòria del mal sobre el bé, com l’entenem, mai ha existit, i mai existirà.

Això que us explico, és pura fantasia, pur desig d’un boig utòpic igual, però la fantasia també era que amb un cable ens poguéssim connectar a milions de quilòmetres, que a les nostres cases hi hagués sempre llum, aigua i que estiguéssim calents… Per què no complir aquesta fantasia també? Per què no acabar amb la maldat al món?

“Jo no us desitjo només un bon Sant Jordi, us desitjo bona vida, i que tot el que feu sempre vagi acompanyat d’alegria!”

 


REDACCIÓ16 Abril, 2019
jesus2-1280x829.jpg

Hem crescut jugant, veient als nostres pares i mares fent-nos riure, gaudint d’allò que ens feia feliços… Per què quan som adults molts s’obliden de tot? Per quina raó es tornen éssers obcecats en els seus propis afers, seriosos i molt establerts?

Sempre ens passa això quan creixem, a la nostra societat quan creuem la majoria d’edat les coses canvien, has de ser una persona responsable, coherent, correcta… deixar la infantesa endarrere i aventurar-te al món dels adults. I això no només passa a occident, sinó que al continent africà també ho veiem quan els nens de l’ètnia fan la iniciació al culte, i des de llavors esdevenen “homes forts”.

Menyspreem la infantesa, allò que després vanagloriem, i que trobem a faltar, per convertir-nos en una personificació del que jo anomeno; “el que hauríem de ser”. Quantes vegades haurem escoltat dirigit cap a nosaltres o en qualsevol altra situació: “Deixa de comportar-te com un nen i sigues un adult!”. Quin problema hi ha en ser com un nen? Jo ho veig fantàstic.

Avui us mostro una obra d’allò més curiosa i simpàtica, es tracta d’una marioneta dels Bamana de Mali, que s’utilitza durant rituals festius per fer riure les persones del poble. Acostumen a tenir formes d’animals i uns colors molt vius, a més estan cobertes de tela.

La que jo us presento adopta la forma d’una gasela i té unes geometries fetes amb tota mena de colors que no deixen indiferent a ningú. A aquesta peça li manca un pal que l’agafaria per darrere i que la faria moure durant els espectacles.

Per què no canviem les coses? Per què no ens divertim més? Per què ho fem tot tan seriós? Crec que hi ha assumptes on el tractament sí que ha de ser seriós i rigorós, però no en tots els àmbits de la vida, hi ha més moments per ser feliços, riure i potser sentir-nos com nens, gaudint de la innocència i bondat que els caracteritza que no pas moments de serietat.

“Rieu fins que caigueu a terra!”

 


REDACCIÓ8 Abril, 2019
jesus3.jpg

Avui vull ensenyar-vos una obra que té la finalitat de mostrar una identitat, més enllà del que es pugui pensar d’ella i de l’aspecte que tingui. Aquesta petita màscara dels Dan de Costa de Marfil no està concebuda per la funcionalitat que nosaltres, els occidentals, pensem: ballar en cerimònies. Aquesta peça és un símbol d’identitat per a l’individu per a que la resta dels humans i esperits sàpiguen l’origen d’aquella persona, d’on prové. Podríem dir que aquestes màscares són els carnets d’identitat d’una societat tribal.

Què important és l’origen, veritat? Però ho és realment? A mi m’és igual.

Són portades pels membres masculins de l’ètnia al coll, o bé al cinturó, i mai se separen d’elles. En algunes ocasions aquestes poden ser de materials diferents: bronze, ivori, os… Amb elles estan protegits davant esperits malignes i tenen autorització per entrar al bosc sagrat.

Amb aquesta peça em qüestiono la identitat i la necessitat de la classificació de les persones per la seva cultura, nacionalitat, color de pell… Entenc la identitat cultural, tot i que no comparteixo que sigui un fet important.

Em venen al cap situacions de delimitacions d’espais per alguns grups determinats de persones. Qui es creu quelcom per marcar a una persona en un territori? Qui es creu tan important per a barrar el pas? Qui es creu què? Realment no entenc moltes de les nostres situacions socials.

“Tant se val com vesteixi, quina cara posi, on estigui… segueixo sent el mateix”

Crec que en aquest moment que vivim hauríem d’entendre aquestes identitats, però, per damunt de tot, considerar que tots som persones, tant se val d’on venim, i sense donar-li gens d’importància als “qualificatius” moderns/occidentals: sexe, gènere, origen…

Estic cansat de que hi hagin persones que tinguin problemes a les fronteres, que quan les passin siguin jutjades, que pateixin discriminació i segregació… Però m’emprenya més que hi hagi altres persones que es creguin amb la capacitat i amb l’autoritat d’obstaculitzar individus, que es creguin que el món és seu i per això limitin els espais, com si es tractés d’una propietat més.

Ja n’hi ha prou, no?

 


REDACCIÓ2 Abril, 2019
jesus_2.jpg

Direccions, camins, portes, senyals… Tots estereotips i indicadors de direccions que s’han de prendre, però quines són les correctes?

Segurament en aquest moment de l’any hi ha moltes persones que tenen decisions a prendre, tant pel que fa als futurs estudiants universitaris, com per decisions d’amor, com decisions polítiques i, per sobre de tot, decisions de llibertat. Qui marca el que és correcte en aquesta presa de decisions? Tinc resposta. No crec que hi hagi una decisió que sigui global ni correcta per tothom, cadascú marca els seus propis camins a seguir.

Aquesta obra és del Congo

La peça que avui presento procedeix del Congo, concretament de l’ètnia Yaka. Es tracta d’un termiter o post i té una utilitat variada, per alguns és una obra que té la funció d’estar plantada als camps perquè aquest sigui fèrtil, al seu interior recull un niu de termites que fertilitzen la terra; per altres, aquestes obres són utilitzades per marcar el camí a seguir després de la iniciació dels joves al culte Yaka, i es troben pel bosc amagats en els camins per tal que els iniciats trobin la direcció correcta cap al poblat.

És una obra clàssica i molt fidel al patró estètic de l’ètnia. Incorpora un nas, un tocat i uns colors molt identitaris, que tindrien un fort contrast amb l’ambient on estaria col·locada en el seu origen i que cridarien l’atenció d’aquell que les veu.

Jesus en una instantània amb la peça de què parla aquesta setmana

Tot i que podríem considerar aquestes obres com una imposició social religiosa, no crec que sigui aquesta la seva moralitat amagada, si els joves no trobessin el camí cap a casa, estarien perduts pel bosc i serien considerats “paries” i donats per morts

En aquesta ocasió veiem com l’africà, per mitjà de la religió, marca un camí a seguir, una direcció a prendre establerta, per anar cap al poble, amb una finalitat religiosa i que realment és vital pel jove iniciat.

Tot i que podríem considerar aquestes obres com una imposició social religiosa, no crec que sigui aquesta la seva moralitat amagada, si els joves no trobessin el camí cap a casa, estarien perduts pel bosc i serien considerats “paries” i donats per morts. Aquesta vegada un preestablert esdevé fonamental per la situació del poble, tant per l’individu com pel col·lectiu.

Però quantes vegades donem per correctes coses que ens venen com a tal, coses que considerem tradicionals… normals, i que per tant han de ser així de totes les maneres possibles.

La mutilació femenina, les dictadures, el tràfic d’esclaus, la xenofòbia, l’homofòbia… són tradicions latents.

És estrany que una persona que estima la cultura i les tradicions de tot el món com jo, digui això, però, no crec en les tradicions.

La mutilació femenina, les dictadures, el tràfic d’esclaus, la xenofòbia, l’homofòbia… són tradicions latents.

Aquells que preneu decisions no ho feu pel que sigui socialment correcte, encara que hi hagi indicadors que us diguin que és allò l’indicat, seguiu el vostre cor i no el cor d’un col·lectiu, sempre guanyareu!

 


REDACCIÓ26 Març, 2019
jesus2-1280x853.jpg

“La festa de la vida!”

Jesús Arjona

Un aniversari, una boda, un bateig, una comunió, una graduació… i fins i tot un funeral, són motius de celebració, però, mai us heu preguntat per què celebrar-ho? Què fa que sigui una festivitat i que ho volem exterioritzar?

Moltes vegades m’he vist festes, en les quals no he sabut ben bé què estava fent, perquè estava allí, què estava celebrant ni per què

Moltes vegades m’he vist festes, en les quals no he sabut ben bé què estava fent, perquè estava allí, què estava celebrant ni per què. Segur que molts dissabtes d’estiu, vosaltres heu pogut sentir el mateix que jo. I m’he preguntat si hi havia alguna raó per estar allà, per ser-hi. Però totes les celebracions que fem tenen un per què, una raó d’existir.

Com bé he explicat als meus anteriors escrits hi ha una connexió molt forta entre els Humans i els elements sobrenaturals. A l’Àfrica, aquesta connexió és molt notable i es fan representacions i mostres d’aquesta en infinitat de celebracions. Us vull explicar una de les que existeixen, aquesta vegada amb una màscara dels Baulé de Costa de Marfil.

Jesus Arjona amb la peça mencionada en l’article

La peça que us presento rep el nom de “Kple-kple” i surt durant els rituals “Goli”, festivitats que amb el pas del temps s’han convertit les més divertides i agosarades del poble Baulé.

Amb unes característiques molt particulars, aquesta peça incorpora elements animals, com les banyes de búfal per representar la bonança i la fertilitat, sempre apareix en parella i la seva finalitat i funció és representar la Pau, tot i que també apareixen en rituals de fecunditat agrícola, durant visites de personalitats importants i en els aniversaris de funerals de persones notables del poblat. Són unes de les obres més representatives de l’ètnia i estan molt presents sobretot en la zona de l’oest de Costa de Marfil.

Una instantània amb la màscara

Quan celebrem algun esdeveniment important per nosaltres, celebrem la vida, haver nascut, i viure amb els nostres, l’alegria d’estar amb ells. No ho oblideu mai!

Apareixen al poblat durant una festa, tal com nosaltres l’entenem, amb disbauxa i excessos. Tot i això, darrere de cada festa hi ha una doble moral, un fons religiós que sempre està present i que ningú oblida durant la celebració del festival.

Darrere de totes les nostres accions festives hi ha un fons religiós o vinculat al sobrenatural, que d’alguna manera o altra, hem d’exterioritzar per a sentir-nos humans: cridant, ballant, saltant… Quan celebrem algun esdeveniment important per nosaltres, celebrem la vida, haver nascut, i viure amb els nostres, l’alegria d’estar amb ells. No ho oblideu mai!

“Meravellós, realment és meravellós estar amb tots vosaltres. Avui celebro ser-hi”.

 


REDACCIÓ20 Març, 2019
jesus_2-1.jpg

“Quan les coses no vagin bé, jo hi seré; tot allò que facis, ho veure, no importa on et trobis, no existeixen límits per a mi… allò que et faci mal m’ho emportaré. Estimat, viu tranquil.”

 

A la vida hi ha moments molt bons però també n’hi ha d’altres d’allò més durs i, tots, tant se val el nostre origen, els hem de viure. Els moments bons sempre reconforten i porten alegria al nostre dia a dia, i els moments durs trenquen les nostres vides i moltes vegades ens allunyen de tothom a qui estimem.

Els símbols i els gestos que adopten les dones durant aquests funerals acostumen a ser, entre altres, com els que fa l’obra; amb els dos braços al cap i amb una mirada trista fruit d’aquesta pèrdua.

Avui us vull presentar l’obra més bonica i especial de la meva col·lecció. Aquella que miro quan les coses no van bé i sé que a partir de llavors canviaran. Una escultura que es va fer fruit del patiment i, possiblement, una de les obres més generoses del continent africà. Aprecieu-la.

Es tracta d’una bateba Yadawora dels Lobi de Burkina Faso. Aquesta obra representa una dona afectada per la pèrdua d’un familiar durant el funeral. Als rituals funeraris, les dones acostumen a rodejar el difunt fent mostres de patiment i de protecció. Els símbols i els gestos que adopten les dones durant aquests funerals acostumen a ser, entre altres, com els que fa l’obra; amb els dos braços al cap i amb una mirada trista fruit d’aquesta pèrdua.

Els Lobi fan una escultura per representar divinitats amb la funció de protegir els seus propietaris contra qualsevol mal. Les Yadawora tenen una funció realment impactant per la nostra societat occidental. Traspassat un cert temps de la defunció d’una persona, aquesta serà adoptada pel familiar al seu altar de casa amb la finalitat de recordar el difunt i, que aquest individu afectat per una mort traspassi el dol definitivament. Podríem dir que tenen la funció d’absorbir la tristesa per a que el seu propietari passi el seu recorregut vital tranquil i sense patiment, sent elles les que patiran per ell.

És impressionat l’enginy i la generositat dels Lobi en quant a aquest tema. La creació d’una obra que s’encarregui d’atrapar la tristesa per tal que els vius no pateixin i materialitzar una cara trista i patint, va més enllà de tot el que nosaltres tenim al cap.

Creieu-me quan dic que ella us atraparia. No es pas una obra qualsevol.

“Jo hi seré sempre, tu ja mai patiràs”.

 

 


REDACCIÓ12 Març, 2019
jesus_foto-1280x853.jpg

“Quin triomf, quina batalla… No tenien res a fer, estaven allà nus, vestits com a primitius, sense cap arma. El coronel no va dubtar en fer cridar el patriarca i posar-se en el seu lloc, després va portar a totes les dones del poblat a la seva tenda…”

Malauradament la colonització del món en mans de l’eurocentrisme va obrir les portes a un dels capítols més salvatges de l’espoliació i el genocidi dels occidentals cap a altres pobles i cultures arreu del món.

Al continent Africà els saquejos, les violacions, els assassinats, la crema de poblats… estaven a l’ordre del dia. Es van sacralitzar símbols sagrats de la població indígena, cremant-los i establint-ne de nous amb iconografia cristiana. Quant patiment!

Molts europeus, després de les seves incursions van tornar a Europa amb trofeus de guerra, una guerra que només van lluitar ells. Aquests trofeus eren les peces sagrades tribals, no destruïdes, que feien cap a les metròpolis convertides en purs objectes exòtics per a decorar les cases de nobles i burgesos o nodrir col·leccions privades, únicament per l’exotisme i la bellesa del seu art.

Probablement al lloc on està situada la mostra “Àfrica a ca Batistó” en el seu temps s’hi trobaven obres d’art de diferents continents fruit d’aquesta colonització. És per aquesta raó que la mostra que podeu visitar al Museu d’Alcover fins al 31 de març té una gran importància ideològica i resulta del tot única.

En la mostra es poden veure algunes de les obres que he presentat en aquesta secció. D’aquesta manera,  podreu tornar allò digital en físic i meravellar-vos de la gran bellesa de l’art tribal i de l’entorn on es presenta.

Durant aquest últim tram de la mostra faré un sorteig d’una visita guiada “Bandolers, pedres i palaus” per a 6 persones on podran gaudir d’una visita al nucli antic de la vila d’Alcover per conèixer l’època dels bandolers i el Renaixement, seguidament una visita al museu descobrint als secrets de ca Batistó a més dels grans tresors del triàsic que amaguen les muntanyes d’Alcover i finalitzant la visita amb una degustació de cervesa artesanal produïda a Alcover.

Què heu de fer per guanyar?

Visitar la mostra i fer-vos una foto original en qualsevol lloc d’aquesta

Seguir el compte d’Instagram @artesinautor

Penjar la foto etiquetant el compte i amb els hastags: #artesinautor #africacabatisto

Divendres 5 d’Abril anunciarem el guanyador!

No perdeu l’oportunitat de visitar “Àfrica a ca Batistó”!

 


REDACCIÓ6 Març, 2019
jesusarjona2-1280x1499.jpg

Les meves reivindicacions i honres, com ja sabeu, van dirigides a la figura femenina, tot i que he de ser just i explicar-vos una realitat molt latent.

“Ni tots els llops van voler menjar-se la caputxeta, ni totes les bruixes van enverinar algú”

Aquesta setmana del 8-M la figura de la dona és realçada més que mai; es faran manifestacions, parlaments, mostres de suport als ajuntaments, sortiran notícies a tots els mitjans de comunicació… però voleu dir que és només el 8 de març el dia de l’any en el qual s’han de fer aquestes accions? Crec que no!

Però avui vull parlar d’ells, d’aquells que sempre mostren el seu suport per elles (perquè hi són), d’aquells que cuiden, d’aquells que són humans… en definitiva, d’aquells que no es mostren en societat com a monstres. Ho considero necessari, tant per la lluita contra el patriarcat com per a tenir una perspectiva més completa del nostre món i adient als nostres temps.

“Que mai paguin justos per pecadors”

“Em quedaré aquí estirat, veient caure els dies, esperant el moment de poder retrobar-nos”

El poble Baulè de Costa de Marfil té una gran creença en el sobrenatural, en un món extraterrenal, allà on van totes les ànimes després de morir. Aquests utilitzen les seves talles de fusta per a poder tenir un vincle amb els éssers de l’altre món, creant una connexió que en algunes peces és realment extraordinària i única.

La peça que presento és una d’aquestes obres. S’anomena “Blolo Bla” i representa una dona amb els seus millors atributs, tant físics com psicològics per als Baulè, però en algunes ocasions, hi ha qui diu que són esposes difuntes. Aquesta obra és propietat d’un home del poblat que l’honra i cuida com l’”ésser” més sagrat per a ell. També existeixen els “Blolo Bian” que són representacions d’un home “ideal” i, en aquest cas, són propietat de la dona.

“Blolo Bla” dels Baulé, peces com aquesta es poden veure al Museu d’Alcover fins al 31 de març de la mà del Jesús Arjona

Aquesta talla és cuidada per l’home com si es tractés de la seva esposa real, que en alguns casos és difunta. Mai la pot deixar sola, mai la podrà abandonar, mai la podrà maltractar, mai… i sempre haurà de respectar-la tot sent una talla en fusta, aquesta esdevindrà quelcom que traspassa el terrenal i que potser nosaltres no som capaços ni d’entendre, ni d’explicar. Jo sóc incapaç de fer-ho.

I no creieu que m’oblido d’elles en aquesta setmana, però ja que les honres i les mostres d’afecte les mostro diàriament, i el que ens manca sí que són les mostres d’afecte cap a ells, avui faig un elogi per ells; pels pares, germans, avis, tiets, amics… Perquè les reivindicacions s’han de fer per les persones i causes justes.

“Potser vull mostrar una utopia tenint una sensibilitat i empatia amb tothom, no sé si algun dia ho aconseguiré, però en les meves possibilitats mai defalliré en intentar-ho”.

 


REDACCIÓ27 Febrer, 2019
jesus_arjona_somIserem.jpg

Arriben dies de festa, disbauxa, humor i excessos. Però compte! Per carnaval no tot val!

 

“Sempre que feu quelcom que menystingui a algun grup social, jo us jutjaré”

 

El sol ha sortit, ha bronzejat els nostres carrers i les pells de milers de tarragonins, que han gaudit d’un dia esplèndid; segurament molts d’ells ja preparen les seves disfresses per carnaval, tot pensant en portar la millor per a sorprendre a tots els seus amics.

Vàdries màscares d’en Jesus estan exposades al Museu d’Alvocer

Aquest any, col·lectius del nostre carnaval han optat per anar vestits d’homes i dones d’altres continents, combinant cultura amb fantasia, fet que caracteritza la nostra meravellosa festivitat. Això pot ser un arma de doble tall  donat que, per nosaltres els africanistes, el fet de la “transformació” o “aculturació” de persones blanques en persones negres ens preocupa i  inquieta, si no es fa bé, no ens agrada i ens pronunciem. Quantes vegades hem sentit parlar del “blackface” de la Cavalcada de Reis d’Alcoi?

El respecte a les cultures del nostre món és una necessitat, i no podem permetre que es desmereixi o es tracti amb superioritat qualsevol cultura. Però quan es fa bé, també s’ha de dir i ens hem de pronunciar. Quan el concepte que pregonen i la seva estètica és bona, només podem aplaudir i gaudir de l’espectacle.

La obra que avui us presento és especial, donat el seu significat i colors, tots dos estereotips a occident. Pertany als Ibibio de Nigèria, s’utilitza en els rituals “Ekpo” i representa un esperit femení bondadós. En aquestes cerimònies les forces de la maldat i la bondat lluiten per aconseguir la cohesió social.

Jesus Arjona semi nu entre els elements de la comparsa ‘Som i serem’

Una comparsa sortirà aquest carnaval alçant el puny reclamant el respecte de la dona, sigui quin sigui el seu origen i crec que aquesta obra té una relació molt íntima amb aquesta circumstància. La figura i característiques d’una dona Ibibio s’utilitza per simbolitzar els esperits positius d’un poble, d’una obra que representa la bondat al món per l’ètnia nigeriana i que moltes vegades, nosaltres els occidentals oblidem; ens oblidem del respecte, de la unió que hi ha entre sexes, generes i ètnies. I diàriament callem i ens allunyem d’això.

“Jo que sóc home, blanc i jove, no sóc el més apropiat per parlar d’això tot i que mai hem podré quedar callat”

Gràcies “Som i Serem” pel vostre treball i dedicació envers a la dona, sigui d’on sigui!

“El crit de les que ja no tenen veu”

 


REDACCIÓ19 Febrer, 2019
jesus_arjona2-1.jpg

“La meva inspiració sempre sereu vosaltres. Tanco els ulls i ja imagino què vull fer, sou les meves muses”

Jesus Arjona

L’art de l’Àfrica: tan exòtic, atractiu, tan primitiu…i tantes vegades també considerat inferior, tot i que aquest va ser font d’inspiració per als grans intel·lectuals del s. XX i, encara avui dia, ho segueix sent. Avui vull explicar-vos un fet que m’apassiona: les interrelacions entre l’art tribal i l’art occidental.

L’any 1902 a París, concretament a Trocadero, lloc on es reunien les grans ments del moment, va arribar una gran mostra d’art fruit de la colonització occidental al continent africà. Aquesta exposició va causar impressions de tota mena: alguns es van enamorar de l’art primitiu, altres van veure una gran oportunitat de negoci i van començar a vendre l’obra africana per Europa; hi ha d’altres que es van horroritzar…en definitiva, no va ser un esdeveniment qualsevol. Una de les persones que van quedar més impactades al veure aquelles obres va ser el gran pintor malagueny Pablo Picasso, potser l’artista occidental més reconegut de tot el món i la icona d’un període de la història.

“Era repugnant…vaig voler sortir immediatament. Però no vaig marxar. Em vaig quedar” (Pablo Picasso)

La peça que avui presento és del Congo, un dels països més espoliats i afectats durant la colonització europea. Es tracta d’una màscara Mbuya dels Pende, utilitzada per marcar el final dels rituals d’iniciació “Mukanda, tot i que aquestes també adopten infinitat de rols dins de la societat Pende. Una obra com aquesta va ser utilitzada per Picasso per fer una de les seves obres més icòniques: “Les senyoretes d’Avignon”.

Però l’art tribal no només es va influenciar Picasso, sinó que artistes com Amadeo Modigliani, Constantin Brancusi, Malvin Gray Johnson, Man Ray, Cezanne… entre altres grans ments, van fixar-se en les formes de l’art tribal per fer les seves creacions i van produir obres que actualment són símbols d’identitat occidental.

“Sento ràbia de que moltes vegades no es valori tot allò que ha sigut primordial pel desenvolupament del poble occidental. Avui em pinto el cos, i amb tu a la mà vull fer-te un homenatge”.

El col·leccionista amb una de les màscares

M’agrada pensar en les muses dins de l’art. Quantes i infinites! Per molts ella podria ser la musa perfecta, per altres va ser la màscara. Tot i que, per mi sempre han sigut les dues.

“Una imatge que mostra d’on prové la meva inspiració”

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter