Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Febrer, 2019
jesus_arjona2-1.jpg

“La meva inspiració sempre sereu vosaltres. Tanco els ulls i ja imagino què vull fer, sou les meves muses”

Jesus Arjona

L’art de l’Àfrica: tan exòtic, atractiu, tan primitiu…i tantes vegades també considerat inferior, tot i que aquest va ser font d’inspiració per als grans intel·lectuals del s. XX i, encara avui dia, ho segueix sent. Avui vull explicar-vos un fet que m’apassiona: les interrelacions entre l’art tribal i l’art occidental.

L’any 1902 a París, concretament a Trocadero, lloc on es reunien les grans ments del moment, va arribar una gran mostra d’art fruit de la colonització occidental al continent africà. Aquesta exposició va causar impressions de tota mena: alguns es van enamorar de l’art primitiu, altres van veure una gran oportunitat de negoci i van començar a vendre l’obra africana per Europa; hi ha d’altres que es van horroritzar…en definitiva, no va ser un esdeveniment qualsevol. Una de les persones que van quedar més impactades al veure aquelles obres va ser el gran pintor malagueny Pablo Picasso, potser l’artista occidental més reconegut de tot el món i la icona d’un període de la història.

“Era repugnant…vaig voler sortir immediatament. Però no vaig marxar. Em vaig quedar” (Pablo Picasso)

La peça que avui presento és del Congo, un dels països més espoliats i afectats durant la colonització europea. Es tracta d’una màscara Mbuya dels Pende, utilitzada per marcar el final dels rituals d’iniciació “Mukanda, tot i que aquestes també adopten infinitat de rols dins de la societat Pende. Una obra com aquesta va ser utilitzada per Picasso per fer una de les seves obres més icòniques: “Les senyoretes d’Avignon”.

Però l’art tribal no només es va influenciar Picasso, sinó que artistes com Amadeo Modigliani, Constantin Brancusi, Malvin Gray Johnson, Man Ray, Cezanne… entre altres grans ments, van fixar-se en les formes de l’art tribal per fer les seves creacions i van produir obres que actualment són símbols d’identitat occidental.

“Sento ràbia de que moltes vegades no es valori tot allò que ha sigut primordial pel desenvolupament del poble occidental. Avui em pinto el cos, i amb tu a la mà vull fer-te un homenatge”.

El col·leccionista amb una de les màscares

M’agrada pensar en les muses dins de l’art. Quantes i infinites! Per molts ella podria ser la musa perfecta, per altres va ser la màscara. Tot i que, per mi sempre han sigut les dues.

“Una imatge que mostra d’on prové la meva inspiració”

 

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2019
jesus_arjona3-1280x878.jpg

Ni la Bíblia, ni el Corà, ni la Torah us donen permís. Fugiu! Tots som animals; uns viuen en la Natura, a la muntanya o al mar, però n’hi ha altres més salvatges que viuen emmascarats a les ciutats.

“No et confonguis, tu que creus que en saps més de la vida que jo, no pots amagar-te per sempre”

La utilització de l’animal com a element representatiu o sagrat dins de l’art africà és un tret molt freqüent, sobretot pel que fa a les màscares. Moltes cultures utilitzen elements d’animals o bé en fan representacions en el seu art. Són considerats éssers purs i, moltes vegades, sagrats; molts esperits “suprems” són representats com animals i esdevenen els éssers més sagrats d’una cultura, elevant-los fins a divinitats.

Quan un home es posa qualsevol màscara , encarna un esperit sagrat del poble; però quan aquesta és un animal adquireix una força especial: l’home es transforma en animal, encarna el ser més sagrat de la cultura i adopta els seus atributs per a convertir-se en aquell ser. No crec que hi hagi major honor que ser part d’aquest procés. És en aquests rituals quan l’home està més a prop de la mare natura.

La màscara que avui presento és una màscara de l’ètnia més misteriosa de tota l’Àfrica, els Dogon de Mali. Molts consideren que aquest poble té una vinculació amb éssers de més enllà de la Terra, i això li dóna als Dogon un cert misteri en tots els rituals que fan.

Moltes de les seves màscares adopten formes d’animals, com és el cas de la peça d’avui, una obra excepcional, donades les seves dimensions i característiques, ja que no es limita a ser un element frontal, sinó que té un volum diferent de l’habitual. Representa un mico, un motiu poc representat en l’estatuària i màscara a altres ètnies de l’Àfrica, però que és molt freqüent als Dogon, que fins i tot decoren les seves cases amb cranis de micos incrustats. El mico dins de la cultura Dogon és considerat l’animal més salvatge, incivilitzat, perillós i antisocial; tot el contrari a l’ordre d’aquest poble. Podríem vincular aquesta obra amb les màscares conegudes com a “Dege” o de mico negre, que apareixen en rituals anomenats “Dama”, que commemoren l’origen de la mort.

Hi ha qui viu emmascarat, encara que no fa ritual. S’amaga darrera d’una aparença, de persones, d’accions, d’unes institucions… en definitiva: de màscares. I diuen ser coses que no són.

Aquest “mico” està molt present en la nostra societat actual occidental… No creieu?

 


REDACCIÓ4 Febrer, 2019
arjona.jpg

En un temps on tot era negre, vas estar en mans de gent que et va utilitzar per parar les mans d’uns altres. Jo ara et rebutjo i condemno. No beuré mai d’aquesta aigua.

“Si us plau!”

He d’explicar una obra per recordar una temàtica de la qual sempre s’ha parlat molt dins de la Història de l’Àfrica. Ho vull fer donant una visió diferent de la que tots acostumem a llegir, presentant-vos un objecte que va ser la frontera de moltes vides.

La peça que presento avui és una fulla d’espasa Ngulu dels Ngombe del Congo. Una peça d’una gran presència i que impacta a tothom que la coneix. Aquestes obres són conegudes dins del món de l’art africà com a artefactes utilitzats per a fer transaccions comercials.

Els Ngulu s’intercanviaven per productes, animals o també s’utilitzaven com a dots matrimonials… Van esdevenir objectes amb valor de canvi. Però van més enllà i segurament us preguntareu, per què? Quin valor tenia aquesta obra dins del ‘mercat’ africà? Què feia que l’africà la valorés? Si la mirem bé i valorem superficialment no va més enllà de ser una làmina de ferro amb una silueta retallada i treballada. El valor d’aquesta obra es troba en el seu passat, en la utilització que tenia abans d’esdevenir moneda.

Aquestes espases eren utilitzades per a executar esclaus dins d’uns rituals que es feien per a finalitzar pactes de pau entre dos pobles enfrontats. Hi ha molts documents i gravats que corroboren i expliquen aquests rituals en imatges.

Els Ngulu dels Ngombe van “viure” l’esclavitud de molt a prop, van participar d’aquesta maleïda tradició. Com he dit anteriorment, van ser frontera, sent l’última imatge que moltes persones vam veure abans de trobar la mort.

La importància que l’africà li dóna a l’obra perquè tingui valor i perquè pugui ser intercanviada per altres elements és fruit d’aquest antic ús, que es va eliminar al s. XX per part d’una regla de l’Imperi Belga que prohibia l’esclavitud i el canibalisme (es pensa que els Ngombe eren caníbals). Quan un home posseïa un Ngulu volia dir que la seva família havia practicat el sacrifici ritual d’esclaus, i per tant, que era poderosa, llavors aquest home també seria poderós, important i mereixeria el respecte dels altres. Podríem dir que és una herència familiar de tradició i estatus.

Molts reis acostumaven a portat aquestes espases com a símbols de poder, mostrant-los quan feien aparicions en públic, tot engalanats amb les seves millors vestimentes. Encara que hi ha fotografies on es veuen utilitzar aquestes espases com a elements de dansa ritual.

És trist, veritat? És trist que es valori un objecte per un passat tan tràgic i macabre, tot i que em sembla molt curiós com l’africà valora els objectes pel que són, pel que han servit, per la importància que tenien i que ara ja no tenen i no es fixen en l’aspecte superficial, com nosaltres fem.

“L’africà vol informar, mai voldrà exhibir”

“A tu esclavitud i a totes aquelles “tradicions” que afecten la vida de les persones: No torneu a venir, marxeu. Per nosaltres vau existir, però ara… No existiu!”

 

Recordeu que fins al 31 de març podreu visitar les obres que s’han explicat en aquesta secció fins a la setmana passada a la mostra “Àfrica a ca Batistó” del Museu d’Alcover. No perdeu l’oportunitat!

 


REDACCIÓ29 Gener, 2019
jesus_arjona2-2.jpg

Un misteri per aquells que et coneixen i per aquells que no et coneixen. Et tenim por, no et toquem i balles com la veritable força de la natura. Quan vas sortir del bosc portant darrere teu els nens del poblat ja fets homes tothom es va esgarrifar.

Les màscares a l’Àfrica no són elements vans, sinó que esdevenen més que objectes rituals; són elements vius de cultura tradicional i considerats éssers sagrats dins del poble. Es creu que cada màscara conté en el seu interior un dels esperits del bosc o de les forces de la natura; aquest fet és el que fa que les màscares siguin respectades temorosament per tothom.

Aquestes obres es caracteritzen per posar-se sobre el cap i no sobre la cara

Quan no ballen es guarden a les cases dels bruixots o dels ballarins del poblat i no poden ser vistes ni tocades per ningú, si no volen contraure el què es coneix com a malalties pel culte. Es considera que hi ha malalties que es transmeten per haver tocat una peça prohibida i molta gent arriba a morir per aquesta causa. Les màscares, a diferència de les escultures, han de ser totalment un misteri, una obra que fa presència únicament quan ho ha de fer.

La singular màscara de dansa ritual que us presento pertany a l’ètnia Kwese del Congo. Aquestes obres es caracteritzen per posar-se sobre el cap i no sobre la cara; són veritables cascos i sempre van cobertes per vestits de ràfia que, al ballarí, li arriben fins a terra. Les seves faccions són d’una bellesa excepcional donat que els Kwese treballen molt bé les formes i la fisonomia de la cara humana.

S’utilitzen durant els rituals coneguts per l’ètnia com a “Mukanda”, que són celebracions d’iniciació dels joves al culte. Aquests rituals es fan a una edat determinada, són el pas de nen a home i s’acostumen a produir en la intimitat del bosc sagrat. Aquests elements de dansa són els que guien als recentment iniciats, ballant ja sent homes, cap al poblat.

Des de la profunditat del bosc sagrat has aparegut guiant els nostres nous homes. Els has d’ensenyar els camins cap a la seva nova vida. Dansa i balla amb ells! Nosaltres et mirarem sorpresos. Ets un misteri.

Les màscares encarnen les forces més sagrades d’una cultura sencera, cobrant vida ballant al ritme dels sons del tambor i dels cants sagrats dels membres de la comunitat. Us imagineu un objecte occidental que es convertís en Jesucrist, Allah o Jehovà? La cara que tindríeu és la mateixa que els africans tenen quan veuen les màscares ballant. Ens quedaríem atònits, alguns potser s’espantarien i no dormirien en un temps…

El misteri de les màscares és un tret molt important de l’Àfrica tribal. Igual que ho va ser la presentació de la mostra “Àfrica a ca Batistó”, on el dia de la inauguració tots els assistents van poder veure aquesta obra en primícia i totes les altres obres que he explicat a la secció. Us perdreu aquesta oportunitat? Fins al 31 de març estaran exposades al Museu d’Alcover en el seu horari habitual. No perdeu l’oportunitat d’aventurar-vos a entrar a l’Àfrica tribal a Ca Batistó!

“Des de la profunditat del bosc sagrat has aparegut guiant els nostres nous homes. Els has d’ensenyar els camins cap a la seva nova vida. Dansa i balla amb ells! Nosaltres et mirarem sorpresos. Ets un misteri”.

 


REDACCIÓ22 Gener, 2019
jesus_arjona1-1-1280x853.jpg

“Encara que no t’ho creguis, al meu cor encara hi ha llum per a tu.”

En un mateix continent, en un mateix país, en un mateix poble, en un mateix espai es poden fer obres absolutament diferents i amb una finalitat molt similar, algunes inspiraran tendresa i dolçor i hi haurà d’altres que tindran un caràcter agressiu, intimidador i, fins i tot, provocadores de por.

Avui vull parlar de dues obres d’un poble situat a Mali, els Bamana o Bambara. Aquests tenen origen mande i tenen una història realment antiga. Hi ha textos que parlen dels bambara com a habitants de les antigues ciutats de Djene i Tumbuctú. Actualment els bambara són un dels pobles amb més població de l’Àfrica occidental. Van patir una important colonització per part de França al s. XX però, no obstant això, el poble no va parar de créixer.

Les peces que us presento es coneixen per l’ètnia com a “Jo-nyeleni” (figura) i “Ntomo” (màscara). Realment, aquestes obres són pols oposats tot i que segurament apareixerien en els mateixos rituals.

A la “Jo-nyeleni” veiem les característiques més pròpies i d’identitat dels Bamana. Amb ella volen materialitzar la idea de dona ideal, amb grans malucs i pits, espatlles grans i una cara fina i llisa, a més de portar el cos decorat amb un seguit d’escarificacions i ornaments. Aquestes obres són utilitzades pels joves de la societat “Jo” (del sud del país Bamana), que ballen al seu voltant com a part dels rituals d’iniciació, tot i que alguns estudiosos també parlen que aquestes obres són utilitzades per aquests mateixos joves, per buscar parella, portant-les de poble en poble.

Vosaltres no éreu meves sinó que des del moment que jo us vaig tocar, jo era vostre i faria el que fos per vosaltres.

Tot i aquesta complexitat en els usos, podríem caracteritzar l’obra com una figura d’estil noble, bella i molt interessant per contemplar-la. Tant és així que artistes de principi de segle, com els grans Constantin Brancusi i Amadeo Modigliani, es van inspirar en ella per fer diverses obres, un bon exemple d’això són les obres “La muse endormie” o “The first step” del mateix Brancusi, totes dues de principis de segle XX.

Per altra banda, la màscara “Ntomo” és una obra impactant, amb un caràcter molt agressiu i una important presència. Acostumen a tenir “banyes” que els hi surten de dalt del cap i que tenen un significat en debat per molts col·leccionistes i estudiosos; molts pensen que són els anys amb els quals s’ha d’iniciar una persona (teoria dubtosa per aquesta obra, ja que té només 4 banyes i la iniciació es duu a terme a una edat més tardana), i hi ha d’altres que pensen que són pur desig de l’artista.

Sovint per fer aquestes màscares s’utilitzen elements per decorar la fusta, com són en aquest cas els “cauries”, però també porten miralls, penjolls, llavors… Sempre integrats amb algun tipus de pega natural.

Sovint per fer aquestes màscares s’utilitzen elements per decorar la fusta, com són en aquest cas els “cauries”, però també porten miralls, penjolls, llavors… Sempre integrats amb algun tipus de pega natural. La seva funcionalitat va molt lligada a les de les “Jo-Nyeleni” tot i que aquestes màscares pertanyen a una societat secreta totalment homònima i diferent de les figures. Durant les iniciacions aquestes màscares ballarien portant als iniciats després dels rituals (circumcisió, balls…) del bosc sagrat cap al poble.

Crec que aquesta dicotomia que existeix en l’estètica d’aquestes dues obres deixa clara la complexitat de l’art tribal, on les formes més boniques i belles del planeta, que han influenciat als grans intel·lectuals del s. XX i que han servit per ser icones d’un període històric, poden estar al costat de les forces més fortes i agressives encara que comparteixen un significat molt similar.

“Quan et vaig portar a casa Jo-Nyenli tot eren meravelles sobre tu, i encara les escolto, tot i que per a tu Ntomo, no hi havia bones paraules, encara que ja m’havíeu atrapat. Vosaltres no éreu meves sinó que des del moment que jo us vaig tocar, jo era vostre i faria el que fos per vosaltres.”

“La vostra llum sempre brillarà per a mi.”

 

 


REDACCIÓ15 Gener, 2019
jesus_arjona1-1280x853.jpg

Durant tota la història, i a infinitat d’indrets del món, la possessió de cotxes d’alta gama, cases a primera línia de platja, roba i sabates exclusives… i lamentablement, inclús actualment, les dones i els homes amb cossos perfectes, han estat motiu de riquesa i poder. Quin fàstic! Maleïda siguis, quan m’agrades i quan t’odio per coses com aquestes.
Les lectures que podem fer al voltat de la idea de poder i riquesa poden ser molt diferents, jo avui vull presentar-vos una.

 

“I si hagués de quedar-me amb alguna cosa, et faria brillar a tu.
Ets el meu orgull, l’orgull d’Àfrica.”

Les màscares de les que parlo avui, tenen el nom de Gelede i pertanyen a la ètnia Yoruba de Nigèria, potser un dels pobles més coneguts de tot el continent africà. Aquestes formen part de les màscares que no es posen cobrint la cara de la persona que balla, sinó que son col·locades al damunt del cap, i un seguit de teles i draps acolorits cobreixen la persona fins al terra. Estèticament es caracteritzen per portar uns elaborats pentinats acabats normalment amb motius figuratius. Acostumen a portar escarificacions a la cara, en concret tres ratlles a cada galta, símbol d’identificació de l’ètnia.

Les Gelede pertanyen a una societat secreta homònima, és a dir que només poden formar part d’ella els homes, tot i que honren i representen a les dones en totes les seves condicions i dimensions. Apareixen en els rituals més importants de la vida humana: naixements, matrimonis i funerals. Acostumen a ballar a les places del mercat de la vil·la a la que pertanyen. Durant la festivitat apareixen un seguit de set màscares Gelede, cadascuna amb una funcionalitat diferent dins del culte.

L’any 2008 la UNESCO va decidir que aquests rituals havien de ser considerats patrimoni cultural immaterial de la Humanitat. Aquest aspecte és un orgull per a tots els nigerians i africans, i forma part de la immensa riquesa amagada de l’Àfrica.

No hem de passar per alt aquest reconeixement ja que, quan parlem d’Àfrica tenim al cap un imaginari derivat de la nostra visió occidental: llocs pobres, deserts, gent desnodrida… i en molts territoris és una realitat. Però també hem de veure la riquesa immaterial del continent, un continent que té 54 països i a cada país hi ha una riquesa inimaginable de pobles, cultures, llengües, arts, paisatges naturals…

La idea de riquesa pot ser molt diferent segons on anem, segons amb qui ens movem i sobre tot segons com pensem. A dia d’avui no ens hem d’oblidar del món tan materialista on vivim i de les necessitats que tenim, tot i això el nostre pensament hauria de ser diferent a aquesta realitat. A l’Àfrica tribal, encara que l’actual vida és igual a la nostra situació, hi ha aspectes molt importants com són la família, el respecte, la convivència, l’estima en els altres… que sempre haurien d’anar molt per sobre de les riqueses materials.

“Anem més enllà de l’establert, trenquem els nostres esquemes, canviem els paradigmes”.

On ells veuen pobresa, jo veig riquesa.

Jesús ARJONA


REDACCIÓ8 Gener, 2019

“Vigila!!! Nosaltres fem màgia, som gent d’esperits, gent fosca, tenebrosos, primitius… Nosaltres som perillosos”

Què seria de tots nosaltres si ens refiéssim d’allò que veiem, del que ens imaginem, del que ens han dit… En definitiva, de les aparences? Quantes vegades m’hauré equivocat pensant que el que veia era d’una manera i finalment acabava sent d’una altra?

La peça que avui presento – d’aspecte misteriós i que potser inspira por – és un fetitxe del grup Ewe o Adja de Ghana i Togo. Es tracta d’una peça de poder, que s’ha utilitzat en rituals de màgia o budú. Presenta els sacrificis i ofrenes que el propietari de la peça, o el sacerdot del culte, hauria fet per complir les seves peticions.

Aquestes obres poden ser, en el seu inici, elements d’un altre culte, que les han reutilitzat convertint-les en eines per fer els cultes de màgia. Moltes vegades trobem “Venavis” que s’utilitzen per fer aquests rituals.

Acostumen a vestir robes de colors vermells i dins d’aquestes vegetals i ungüents. També és freqüent trobar elements del cos de les peces cremats o parcialment trencats, com és el cas de la boca i els peus del fetitxe que presento. Un altre aspecte a ressaltar són les pàtines (superfície de l’obra), acostumen a tenir rastres de sang i plomes a causa dels sacrificis que s’oferien als esperits durant els cultes budú.

El seu aspecte ens inspira desconfiança, segurament aquesta és una de les obres a la que tinc més respecte degut al què representa i és. Tot i això, encara que sigui una talla utilitzada per a rituals de màgia no l’hem de témer ni pensar que ha sigut utilitzada només per fer màgia i danyar.

Els cultes budú, tradicionalment a l’Àfrica no es relacionen amb el que podríem considerar “màgia negra” o màgia per danyar

Els cultes budú al contrari del que sempre s’ha dit, són cultes de religió tradicional africana igual que molts altres i, per tant, la finalitat d’aquests pot ser des de curar una persona d’una malaltia, protegir algú en un viatge, demanar per la fertilitat d’una dona o dels camps… fins a, com tots hem pensat, danyar a algú o provocar-li una malaltia.

La realitat l’exacta sobre la funcionalitat de les obres no la podem saber, ja que no tenim contacte amb la persona que va demanar fer-la i la va venerar, podria haver-se utilitzat per qualsevol cosa. Amb això, vull afegir que els cultes budú, tradicionalment a l’Àfrica no es relacionen amb el que podríem considerar “màgia negra” o màgia per danyar, més aviat podríem considerar-los cultes de protecció i cohesió social.

Encara que aquesta obra tingui una aparença dura i agressiva no podem pensar solament que és una obra amb una finalitat perjudicial. No ens hem de fiar de la seva aparença, segurament és tot el contrari al que hem pensat.

“I el que jo pensava de tu quan et vaig conèixer, era meravellós, eres per mi i jo per tu. Avui encara ric.”

Jesús ARJONA

 


REDACCIÓ31 Desembre, 2018
JESUS_ARJONA-1-1280x872.jpg

Aquest passat any hem viscut moments inoblidables i d’altres que potser hauríem d’oblidar, hem conegut gent fantàstica i gent no tan fantàstica, hem tingut grans triomfs i grans derrotes, ens hem enamorat i ens han trencat el cor, han nascut moltes persones però també n’han mort d’altres… però sobre tot això, aquest passat any hem viscut.

 

“Amb ella, deixem de banda el passat per afrontar el present, havent après pel futur.
No oblidem.”

Avui presento la obra més espectacular de la meva col·lecció, que ha captivat a moltes persones i que espero que us captivi a vosaltres també. Es tracta d’una màscara dels Igbo de Nigèria que rep el nom de “MMWO”. És una peça singular donat que no es col·loca sobre el rostre, sinó que el seu pes descansa a dalt del cap, es tracta d’una màscara-casc. Acostumen a tenir uns grans pentinats, unes faccions molt estilitzades, a estar decorades i portar símbols típics de l’ètnia a la cara. Amb tot això volen fer honor a la dona i complir amb el seu paper de materialitzar l’ideal de bellesa femenina, representen el difunt esperit d’una dona del poblat.

Són elements que s’utilitzen per diversos rituals; tant per fer homenatges als ancestres femenins del poblat, i per extensió a la figura de la dona, però també són utilitzades en rituals de fertilitat tant dels camps, com del cos de la dona. Acostumen a aparèixer en les celebracions amb vestimentes de molts colors i acompanyades d’altres elements rituals que ballen amb ella.

No obstant, aquestes màscares acostumen a aparèixer en tots els rituals de pas de la ètnia, és a dir en iniciacions i funerals. Marquen el passat i el present sent elles les qui decideixen quan comencen i acaben els moments vitals.

Que sigui la “MMWO” la que guiï el vostre futur camí, que us faci aconseguir tot el desitjat i no us deixi oblidar res del viscut.

Bon any nou, Tarragona!

Jesús ARJONA


REDACCIÓ25 Desembre, 2018
JESUS_ARJONA-1280x853.jpg

Avui he tingut un somni. Un somni que em deia que havies nascut. Fill dels esperits, fill de Déu. Venim a adorar-te, oh Senyor!

“Continuo pensant-hi a dia d’avui. Cuida’ns Senyor, t’ho prego”

Amb un origen que es remunta a l’antic Egipte, els reposacaps són un dels objectes amb més tradició dins del continent africà. Infinitat de cultures diferents els han adoptat i utilitzat durant tota la seva història.

Aquests elements són utilitzats pels homes del poble com a cadires i elements per a subjectar el seu cap quan dormen. Es posen darrere del clatell ja que tenen la finalitat de mantenir els elaborats pentinats a l’aire. Per altra banda, moltes cultures creuen que són elements que mantenen el cap en alt per allunyar-lo del món terrenal i endinsar-lo en el món dels somnis, el món de les visions, el món ideal i la única manera d’aconseguir-ho és fer servir aquests objectes.

Vaig despertar sabent cap on havia d’anar, una força em cridava

Pot ser quan els Savis d’Orient, com diu la Bíblia van ser alertats per un somni el dia 25 de Desembre, en el què apareixia un àngel dient-los que no havien de passar pel castell d’Herodes, ja que volia la mort del recent nascut Jesús, sinó que havien de seguir una estrella fugaç per a poder mostrar els seus respectes al fill de Déu, aquests reposaven els seus caps en un d’aquets objectes.

“Quan se’m va aparèixer l’àngel, jo sabia de ben cert que parlava de tu. Des d’aquell dia no sóc el mateix. Vaig despertar sabent cap on havia d’anar, una força em cridava”.

Jesús ARJONA

 


REDACCIÓ18 Desembre, 2018
jesus_arjona-1280x1147.jpg

Avui m’he aixecat trist, angoixat, preocupat.
Sento vergonya.
Vergonya de veure com les meves germanes i germans s’odien entre ells.
Prou!!!

 

“No hi ha cap dia en què no pensi en tu”

Avui presento una peça extraordinària procedent del Congo i pertanyent a dos pobles a la vegada: els Yaka i els Teke. És un protector personal que un individu del poble tindria al seu altar familiar i que veneraria amb ofrenes. És una peça amb dues cares, un “janus”, fet que li dóna uns poders superiors a qualsevol altre protector, el torna una peça inclús perillosa.

Aquesta obra comparteix elements estilístics de dues ètnies, es tracta d’una obra fronterera, fet que la fa realment fascinant. Ells no veuen el problema en que una peça sagrada contingui elements del poble del costat. És una peça a la qual fer honors i venerar com qualsevol altra.

Resulta interessant veure com l’artista que va fer aquesta obra no li va donar importància a aquest fet, i va unir característiques de les dues ètnies amb una gran harmonia. La unió de dos pobles es veu present en aquesta obra, adquirint una gran presència i força. Junts és fan més grans.

En allò primitiu i tribal hi ha valors diferents, valors per damunt dels estats i de qualsevol formació política. Valors de llibertat i unió que van de la mà.

 

“Germà, que neguis la seva identitat i presència, és com si neguessis al teu pare el dinar”.

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter