Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ9 Juny, 2021
arjona2-1280x853.jpg

Tot el que surti de la meva boca quedarà per sempre en el teixit de la meva vida, en allò que em marcarà de per vida i que m’acompanyarà sempre, fins i tot després de que jo marxi.

Les nostres accions, les nostres paraules i els nostres fets són quelcom que es queden per sempre anotats al teixit de les nostres vides. Quan fem quelcom ja sigui dolent o bo, tindrem sempre la marca d’aquesta acció, no solament ens repercutirà en societat, sinó que també serà una marca que portarem al nostre cor de per vida i que formarà part del nostre dia a dia i del nostre futur.

Quan pateixo deixo anar per la meva boca llamps i trons, per això he d’anar amb compte amb el que dic quan les coses no van bé, quan el silenci és el meu millor amic.

Vull fer la reflexió sobre la formació de la vida i les circumstàncies d’aquesta, tot vinculant-la amb les obres que us presento a la fotografia. Es tracta de cinc politjes de telar que procedeixen de les zones de la costa occidental de l’Àfrica, Costa D’Ivori, Ghana… Podrien pertànyer a les ètnies Senufo o Baulé. Aquests objectes són utilitzats per subjectar el fil amb el que es fan els teixits, abans de passar pel telar, compleixen una funció purament utilitària.

Acostumen a tenir representacions identitàries de l’ètnia que els fa al seu punt més alt, tot i que aquestes que presento són en la seva majoria obres simples, però que acumulen un gran ús darrere seu.

Elles són com àngels, jutges, éssers suprems que aguanten les nostres vides, les nostres circumstàncies, ja que subjecten i fan córrer el fil amb el que es composa un teixit. Aquest fil esdevé per mi un dia, una vivència, una circumstància i el teixit, que és la unió de totes aquestes vivències, esdevé una persona, una unió d’experiències i vivències que la fan créixer a mesura que aquestes s’acumulen.

Quan aquest teixit s’acaba, la unió d’aquests fils queda per sempre, si un fil està trencat, segurament el nostre teixit acabarà malament, però quan aquest ha estat compost per fils purs i únics, aquest perdurarà per sempre, és només així que aconseguirem la immortalitat, construint un teixit fort, vivint bé, amb grans accions i vivències.

PUBLICITAT


REDACCIÓ17 Maig, 2021
jesus_arjona2-1-1280x853.jpg

Patir, sentir el dolor, ser neguitós, aguantar i ser fort, són aquelles coses que marquen una situació i una persona, són aquestes les úniques coses que ens poden diferenciar com a humans: aquells que aguanten, resistint i els que cauen perdent la batalla.

Aquell que pateix i aguanta per una situació o malaltia, han desenvolupat una sèrie d’eines de defensa que el fan fort i no el deixen caure. Qualsevol exèrcit del món per molt fort que fos, podria desitjar tenir el valor i resistència que aquest desenvolupa. Ni els grans escuts, ni les grans muralles, ni els grans búnquers… res podrà superar la força que aquest té amb la seva actitud i mentalitat lluitadora.

Avui, us vull mostrar una meravellosa obra mestra, un dels objectes més espectaculars que he mostrat en aquesta secció, de la qualitat més gran possible. Es tracta un escut etíop, dels Oromo o Arsi, ja que són diverses ètnies les que utilitzen aquestes defenses. Data del s. XIX i està realitzat amb pell bé d’hipopòtam o bé de búfal, que el fan lleuger i molt resistent. Té unes protuberàncies marcades a la pell per simular la pell dels animals, i brilla com si fos metall amb la intenció d’espantar els enemics, igual a la mitologia grega que ho fa Minerva amb el seu escut.

He arribat aquí, únicament amb el meu escut, símbols del meu poble i símbols de resistència i fortalesa

Aquest escut ens mostra en molts llocs la duresa de la batalla que el portador de l’obra va sofrir, amb una gran quantitats de forats i reparacions produïdes per talls d’enemics amb les seves llances o armes de ferro. Però més important és el missatge que porta darrere i que ens mostra com era la persona que portava aquesta defensa, ja que tot i els cops que va rebre, que van ser més de 6, aquest va resistir, la seva actitud, el seu esperit de lluita no el va deixar perdre la batalla, ja que van reparar-se i va tornar a la lluita. Estem davant d’un objecte que va pertànyer a un gran guerrer.

Avui faig un missatge directe. Com tu, Mireia, que lluites, has lluitat i lluitaràs. No és important allò que utilitzem per defensar-nos, no és útil allò que has posat pel mig de tu i allò amb el que lluites, sinó que en aquest cas,  tu  ets la important, la forta i la valenta. Et podria deixar el meu escut perquè lluités enfront del teu mal, però creu-me, que mai no estaria a l’altura de la teva força.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ6 Abril, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Sempre acostumem a veure la bellesa segons uns paràmetres establerts pel quelcom fora de la naturalesa de l’individu, ja sigui pressió social, modes, mercat…i poques vegades acostumem a valorar allò que realment ens encaixa i valorar-ho en públic, o també en privat, com a bell, per la por de no encaixar o que siguem estranys.

I, realment, la bellesa s’aconsegueix d’allò que és únic i per tant singular o, com he dit abans, estrany. Què hi ha de bo en allò que està repetit en serie, en allò que segueix paràmetres socials o no naturals? La bellesa que entenem no pertany a quelcom pur o bell, valgui la redundància, ja que és el producte d’uns col·lectius.

Avui us presento una obra que entra en aquesta secció com a intrusa, ja que no es tracta d’una obra del continent africà, sinó que pertany a Àsia, concretament a Java, Indonèsia. Es tracta d’una màscara de teatre, utilitzada per a fer burla i riures d’aspectes quotidians de la vida, realitzada en fusta i pintada amb colors plàstics molt clàssics i sense massa decoració pictòrica, però amb un tracte expressiu molt important, ja que incorpora fins i tot les arrugues de la cara que es posen quan es té aquesta expressió de neguit que té. Es coneix que moltes de les representacions artístiques de la zona on es situa aquesta obra tenen aquest origen, el teatre.

Aquesta obra, que és deforme, apareix fumant amb una cara de fàstic molt expressiva on es poden veure inclús les arrugues de l’expressió i de la vellesa de la persona a la qual representa, pot produir en aquell que la veu una atracció que arriba a tocar l’enamorament o el desig i no pas una sensació de fàstic, tens ganes de tocar-la. Pensant-ho sempre hi ha bellesa en allò brut, allò que no és catalogat per la societat com a bell i aquest és un cas molt significatiu d’aquest succés. Ella és bella perquè surt del que estem acostumats, perquè és singular i aquesta bellesa és pura, singular i significativa pel que fa a referència a allò bell.

Com aquell que portaria la màscara en el seu moment al teatre, els humans sempre portem una màscara que ens marca allò que som de cara a la resta d’individus, amagant la veritable cara que tindríem sota aquesta. Aquell que portaria aquesta màscara tindria la mateixa expressió que ella?

M’agrades molt, lletja.

PUBLICITAT


REDACCIÓ2 Març, 2021
jesus_arrjona-1280x853.jpg

Vull marxar, m’agradaria migrar per aprendre, per comprendre i per créixer, però sempre fa llàstima deixar el “niu” això és quelcom que sempre inunda les decisions migratòries.

La migració, el canvi de població o el desplaçament temporal és quelcom que caracteritza la cultura global humana, sempre ho hem fet, però no de la mateixa manera, de fet encara avui dia hi ha pobles a diverses zones del món, coneguts com a nòmades, que tenen el món com a casa i no s’estableixen amb arrels a cap lloc; n’hi ha d’altres que tot i tenir les seves arrels en un lloc determinat, és a dir, sent sedentaris, decideixen migrar indefinidament buscant una situació diferent de la que tenen als seus orígens; també n’hi ha d’altres que marxen solament per un temps.

Jo em pregunto, com ha de ser de difícil deixar les teves arrels, els teus carrers, la teva gent… Jo podria? Com aconseguiria no enyorar el meu origen fins a tornar-me boig? Com podria deixar de banda tot allò que jo sóc en origen? M’oblidaria de tot?

Una possible resposta d’aquestes preguntes que em qüestiono bé de la mà de l’obra que avui us presento, preguntes que segurament en el seu moment aquesta cultura es va fer, sento l’origen de la realització d’aquestes obres d’art tan preuades avui dia.

Es tracta d’una important màscara passaport dels Dan de Costa d’Ivori, que rep el nom de “Ma go”, una obra que representa molt bé l’art d’aquest poble pel seu estil. Aquestes obres són portades pels homes quan es desplacen de territoris, les porten a una bossa que porten sempre amb ells i els hi serveix tant d’identificador del poble al qual pertanyen, o d’amulet i com una vinculació al seu poblat d’una manera molt intima, ja que aquesta petita màscara representa una altra de superior que es troba al poblat, una màscara mare, a la que tenen molt de respecte, marca el seu origen i els caracteritza i identifica. D’aquesta manera els individus mai estan desconnectats de les seves arrels i mai obliden qui són i d’on venen, tenen una connexió material total amb les seves arrels.

Aquest exemple de vinculació amb el nostre origen ho tenim tots, potser no de forma material, però sí que tenim maneres de fer, parlar, moure’ns que ens lliguen a algú o a algun lloc en concret. La meva àvia, migrant d’Andalusia, mai ha deixat de parlar com al sud, ni de fer el menjar com al sud… Tot i que enyora el seu origen, no està desconnectada d’allà, no s’oblida.

Viatjaré per tots els camins de la Terra, visitaré els llocs més inhòspits, parlaré en idiomes diferents… però mai oblidaré qui sóc i d’on vinc.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Febrer, 2021
jeus-1-1280x853.jpg

Según las creencias de las religiones tradicionales africanas, los ancestros viven para siempre y cuidan de los vivos allá donde se encuentren. Estos son los que han tenido el poder en algún momento, las personas más sabias y los más “puros”. Su lugar de residencia, después que el cuerpo se desvanezca es el bosque, pero no uno cualquiera, sino uno sagrado, aquel donde residen todas las almas de las personas que han fallecido y donde descansan por siempre.

En muchas religiones tradicionales africanas, particularmente en aquellas donde se rinde culto a los ancestros, el bosque sagrado es el sitio más significativo para la comunidad, siendo un sitio reservado para acciones de culto.

Su entrada está reservada a unos pocos, no todo el mundo puede entrar. Es un lugar para los iniciados y para que los ancianos de la comunidad, vayan a tomar decisiones o realicen cultos, dado que es un sitio sagrado y limpio de cualquier maldad foránea.

El bosque sagrado para los miembros de la comunidad tiene un significado que se sitúa entre el miedo y la veneración, ya que su respeto hacia los mayores y las antiguas generaciones es absoluto y forma parte de su identidad, tal es el punto de respeto que existe la creencia que si incumplen las normas del lugar pueden contraer enfermedades.

Veo una curiosa conexión con nuestra situación actual en referencia a los lugares donde se toman las decisiones.

“Hoy paseando por el bosque he oído voces que me hablaban”

Muchas veces, hemos escuchado en infinidad de métodos para la curación personal que el pasear por la naturaleza, es decir por el bosque limpia el alma de nuestras preocupaciones y nos conecta con nuestro “yo” interior y puede que estos lugares sí que tengan esos poderes curativos, vinculados a estos ancestros. Son lugares de curación.

Hoy muestro una serie de obras que representan a ancestros, personalidades del lugar que eran veneradas por su sabiduría y actos. En este caso todas las obras que se presentan pertenecen a la etnia Lobi y en ningún caso, ellos, podrían encontrarse de forma física en el bosque, sino que estarían guardados en los poblados, concretamente en los altares familiares o bien de la comunidad, dado que siempre hacían servicio al pueblo en vida.


REDACCIÓ4 Febrer, 2021
jesus-1280x853.jpg

Recobert d’or, potser perdo el meu valor, aquell que em van donar els meus pares a través de l’educació, la meva inquietud i experiència.

Va ser durant la colonització europea que Àfrica va donar valor a un metall que, tot i ser un material preuat i preciós, no tenia el valor que tenia al passat i té a occident als nostres dies, aquest material era l’or.

Aquest metall era una font de riquesa molt abundant al continent africà i va portar a molts vaixells europeus a les costes del litoral occidental africà, amb la finalitat d’emportar-se grans quantitats d’aquest metall.

La població nativa tenia aquest metall al seu abast i com quelcom oblidat o bé poc utilitzat, ja que no tenien la necessitat d’obtenir-lo en la mesura que ho feien els colons occidentals, va haver de posar-se al dia, ja que les incursions colones, d’alguna manera eren també amb caràcter de tipus comercial. Podríem dir que es van signar negocis entre pobles natius i occidentals, tot i que l’explotació i el saqueig va ser el més abundant.

En concret, el grup Akan de Ghana, lloc on hi havia una gran quantitat de mines d’or, va idear una mesura de pes per a poder donar-li valor a aquest metall tan preuat. Van realitzar una sèrie de pesos amb formes de tota mena: animals, persones fent oficis, motius geomètrics, eines del camp, símbols de la cultura, elements típics dels colons… Aquests elements eren els seus “números” per calcular les quantitats d’or que intercanviaven, van esdevenir fonamentals per aquests tràmits.

Avui us presento dos d’aquests pesos d’or, que en aquest cas tenen forma de destral i una caixa on es guardava la pols d’or abans d’efectuar els tràmits, tots ells realitzats a través de la tècnica de la cera perduda.

Aquests pesos moltes vegades cobraven la forma d’animals que podien ser des d’escarabats fins a crancs, utilitzant els mateixos animals vius com a motlle, fonent-los per fer aquestes valuoses peces. En aquest punt jo em plantejo i qüestiono el valor de les coses, ja que es calculava el que podria ser molts diners en or amb la forma d’un escarabat o un insecte, elements que a occident menyspreem, tot el contrari al que acostuma a passar amb l’or.

Cobert d’insectes cobraria la mateixa importància que cobert d’or? Com és de capriciós l’humà i els seus actes, però més ho és el valor de les coses.

PUBLICITAT


REDACCIÓ1 Gener, 2021
jesus-1280x853.jpg

Sembla que arriba el dia de tancar la porta i acabar amb tot allò que no va amb nosaltres per posar punt final a un moment vital que ja forma part del que som.

Crec que ha arribat el moment de poder tancar una porta que des de fa ja molts mesos està oberta i que ha deixat entrar molt d’aire, més del que volíem, i potser amb aquest tancament pensem que acabarem amb el vent, però perdoneu, encara que a mi em faci mal, no és així. Tanquem la porta per obrir una altra, on també hi haurà corrents d’aire.

No puc fugir l’allò que ja és part de mi. No puc pensar que amb el simple fet d’acabar amb una relació, un moment, un canvi d’any… tot canviarà a diferent, que jo canviaré i també la meva vida, si ho fes, seria un innocent, un brètol i també un babau. Els corrents d’aire continuaran entrant a la nova habitació, tant les noves com les antigues, continuaran movent les branques dels arbres i embrutant els nostres carrers de fulles, continuaran movent els núvols portant pluges i tempestes, serà aquest aire el que també acabarà amb els nostres mals, serà aquest aprenentatge el que ens farà créixer, només amb l’experiència serà que podrem prosperar.

Avui us presento unes obres singulars, ja que nosaltres mai entendríem aquests objectes com una obra d’art, no obstant la seva presència ens fa canviar aquest paradigma. Es tracta d’uns candaus de porta dels Bamana de Mali. Aquests objectes anaven incrustats a les portes de les cases o graners que estaven decorades amb motius figuratius i geomètrics de tota mena. Aquesta part de la porta sempre acaba coronada amb una espècie de figura antropomorfa molt típica del poblat que les fa, que té una presència molt vinculada a la religió i a la protecció. Podria ser aquesta figura un protector per allò que succeeix en traspassar una porta? Podria aquest protector ajudar-nos a fer un canvi d’habitació?

“Avui torno a convocar als esperits protectors, veniu, passegeu pels nostres carrers, postreu-vos a totes les cases, a les portes i finestres, no deixeu passar cap mal”

Amics lectors, aquest any ha sigut molt dur per tots, no hi ha dubte, pel que fa a la meva experiència vital: he plorat, he estat nerviós, hi va haver un moment en el qual jo no veia el final del túnel… Però, vull transmetre la totalitat del que he viscut i aquest any també he rigut, he compartit moments inoblidables, he crescut, he creat, he ajudat…

Hi ha hagut coses molt positives que he de recordar. Crec que ara hem de tancar aquesta porta, i ho farem junts, però l’escenari no serà molt diferent, no obstant apartarem aquesta plana de la Història de la nostra vida per continuar amb l’experiència que ens ha donat per seguir llegint la següent.

Bon Any 2021


REDACCIÓ15 Desembre, 2020
jesus-arjona3-1280x853.jpg

Recuerdo el primer día que vi esta pieza que hoy os presento, tendría 17 años, y pensé de manera irrefutable que se trataba de un Cristo en una talla tribal, posiblemente colona.

Después de investigar y estudiar el arte del pueblo Lobi de Burkina Faso, pude entender la complejidad de este objeto, al cual ellos califican de peligroso y muy poderoso, y desmentir aquel primer impulso que tuve.

Esta pequeña escultura se llama Bateba Ti puo y es utilizada para proteger a las personas de los posibles ataques de espíritus malignos, enfermedades o bien de enemigos físicos. Normalmente se sitúan en los altares que pueden ser de la familia o del pueblo, dependiendo del rol de la obra.

Un gesto universal de amor, protección y amistad.

Esta posición de protección también la adoptan los miembros de la comunidad, normalmente mujeres, en el momento del funeral de un componente importante para la comunidad. Danzan con la posición de brazos abiertos en presencia del cuerpo del difunto con la finalidad de protegerlo de cualquier mal que pueda corromperlo.

Qué curiosa es la mente humana y qué importantes son los gestos que hacemos. Este objeto parece que quiera abrazarte, en otras ocasiones saludarte, darte la bienvenida amistosamente en caso de que seas amigo o bien no dejarte entrar al lugar en caso de ser enemigo y poder conjurarte algo maligno.

Este gesto, que es un abrazo para el lenguaje universal ateo puede, para algunas religiones y cultos, significar protección sobre lo maligno y el encuentro físico con una deidad en una situación espiritualmente harmónica, como es el caso de los Lobi y los cristianos, que han sido muy distantes en acciones y tan cercanos en la condición humana.

“No es la condición, sino la acción lo que califica al ser humano”

 


REDACCIÓ25 Novembre, 2020
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Durant un temps la puresa de la sang existia, a més això era important per a la vida de la persona en qüestió, diuen que això va acabar, però jo crec que encara existeix.

Durant l’imperi romà, durant l’època medieval… fa uns anys a l’Alemanya Nazi, la puresa de la sang era un factor determinant per a poder viure. No pertànyer al que denominaven o consideraven “pur” podia significar que l’individu en qüestió fos considerat un objecte, o en molts casos, la mort.

Això, que sembla que estigui molt lluny de la societat i l’espai on vivim nosaltres, crec que no està tan lluny, de fet, considero que actualment hi ha una important segregació no només racial sinó de “classe”, si és que tot això existeix, ja que moltes vegades m’ho he qüestionat.

A peu de carrer, a les famílies, als grups d’amics, a les polítiques aplicades per alguns governants es veuen segregacions de classe, gènere, sexe i raça que fan vergonya.

Avui us vull explicar una màscara realment interessant, però abans vull parlar-vos de la importància que aquestes tenen en la societat tribal del continent africà. Elles són els éssers més sagrats i respectats de tota la societat, es consideren éssers vius als quals se’ls ha de tenir un respecte absolut i la seva forma i materialització són la perfecció absoluta. Són incorruptibles, i res ni ningú les pot menystenir. Dit això vull explicar-vos la lliçó que aquesta peça que avui us presento.

El que fa especial aquesta obra, a més de ser un objecte extremadament fi i bell, és que tot i ser una màscara “Elu” dels Ogoni, de Nigèria incorpora escarificacions d’una cultura veïna, els Idoma, fet que la fa molt especial i una exemplificació ideal del sincretisme africà. I que incorpora, segons el meu criteri, un valor afegit.

Pels col·leccionistes, en moltes ocasions, aquestes obres son poc considerades, ja que no tenen l’estil “pur” de l’ètnia, i a vegades no arriben a tenir un valor adequat a la categoria de l’obra… Què en penseu d’això?

Veritablement no gaire diferent de la segregació que vivim les persones. Vivíem en una societat completament segregadora vers tot el que els envolta?

 

PUBLICITAT


REDACCIÓ18 Novembre, 2020
jesus-1280x853.jpg

Normalmente me imagino como debería ser el escenario en el que se desarrollaban muchas de las obras que en esta sección os presento. Las visualizo y en algunos casos incluso siento el tacto que tendrían y el olor, pero muchas otras veces también escucho los rituales o las situaciones en las que se desarrollan y conviven las obras. Hoy os quiero narrar una:

“Cuando apenas había salido el sol en la mañana, en el más absoluto silencio, en medio de aquel lugar árido, donde apenas se veían árboles frondosos ya que apenas nacen plantas, se escucharon una infinidad de sonidos estridentes y otros más dulces, parecía el revuelo de unas aves cantoras sonando a la vez con cierta harmonía, como si de un concierto de Ara Malikian se tratase, eran los sonidos de las flautas de los Lobi de Burkina Faso, que sonaban desde diferentes direcciones, generando un diálogo entre ellas, como si hablasen.

De repente y sin avisar, unos hombres atléticos aparecieron de todos los lugares escondidos tras los pocos arbustos donde se encontraban, todos ellos con arcos y flechas, y con una flauta colgada en el pecho corrían hacia un lugar u otro, mientras que otros parados hacían sonar la flauta dando indicaciones a aquellos que se movían.

Entre ellos se trasladaban mensajes de dónde estaba la presa que iban a capturar. Los hombres del poblado se habían unido para cazar, utilizando la música. Se movían sigilosos en la inmensidad de la sabana haciendo únicamente los sonidos que la flauta les permitía y sólo llegó el silencio cuando la muerte lo hizo”.

Estos instrumentos musicales, de bellas formas, cumplían una función práctica para la vida diaria de los miembros de la comunidad, ya que habían desarrollado un lenguaje de notas, sonidos y vibraciones musicales que les ayudaba a comunicarse para no hacer ruidos demasiado sonoros que espantasen a los animales y poder asi acercarse a ellos sin levantar sospecha en grupo.

¿Realmente es sorprendente la función que tiene la música, no? La unión de vibraciones y sonidos consigue dar lugar a melodías harmoniosas para componer una obra que transmite o que puede generar en el individuo un sentimiento o bien le puede dar una instrucción de algo.

Incluso en ocasiones es la música la que nos traslada a situaciones y lugares vividos con intensidad o que recuerdan a personas… Y es maravilloso poder vivir una situación de un lugar remoto con todos los sentidos despiertos. Es como una máquina del tiempo, que puede trasladarte a cualquier momento y lugar.

¿Habéis escuchado las flautas? Si tenéis paciencia, seguramente lograreis escucharlas, cerrad los ojos.

 PUBLICITAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter