Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ13 Octubre, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

Normalmente, cuando acaba el verano y empieza el otoño me invade una sensación un tanto extraña: pronto se hace de noche, empieza a hacer frío, vuelta a la rutina, se acaban los planes de verano… No sé si os pasa a vosotros, pero esta época del año para mí es como un sueño con gusto agridulce.

Un sueño que si tuviera que materializar lo haría con la máscara que hoy os presento. Una pieza procedente del Congo concretamente de los Salampasú que recibe el nombre de “Mufuampo”. Está realizada con fibras vegetales y con una caracterización realmente imponente y que siempre ha provocado una inquietud en mí, ya que me ha dado la sensación de que me mira y me violenta.

Es una pieza extraordinaria ya que son pocos los pueblos que utilizan este tipo de máscaras realizadas con elementos vegetales con tanta finura, exquisitez y que transmitan tanto a la vez. Se utilizan en rituales de paso por la sociedad “Indangani” y la principal finalidad de su aspecto, además de ser un hecho característico de la etnia, es dar una sensación de temor e inquietud a quien mira la ceremonia de danza de la máscara.

Los Salampasú realizan una serie de máscaras y estatuas muy agresivas, con unos rasgos que, según el criterio actual (occidental), provocan inquietud y una sensación de agresividad a aquel que las mira, por sus formas voluminosas y tajantes, que en muchas ocasiones como es mi caso se reduce casi a la violencia visual.

Se relaciona este tipo de máscaras con ceremonias vinculadas a impresionar o dar miedo a los enemigos del pueblo, tanto físicos como espirituales, quieren mostrar su poderío para alejar los posibles males, ya que son conocidos por ser un pueblo muy guerrero.

Esta sensación que trasmite y que es por la que fue creada es la misma sensación que me provoca a mí, no obstante, por ella también siento admiración y sobre todo mucho respeto, considero que su manufactura es impecable, hecha con un gran cuidado tanto en lo técnico como en lo artístico y sobre todo en lo que ella trasmite. Estos objetos son, en su mayoría, obras maestras.

He vinculado esta pieza con la sensación que siento en esta época del año porque ella me trasmite un contraste muy grande entre incomodidad y gusto, igual que lo hace el otoño, donde las hojas caen igual que nuestros planes de verano y el buen tiempo, pero pronto se iniciarán otros ciclos que seguramente florecerán mejor que los anteriores y que contarán con la experiencia ya vivida.

 


REDACCIÓ30 Setembre, 2020
jesusarjona2-1280x853.jpg

El objeto que hoy os presento pertenece a los Baulé de Costa de Marfil, un pueblo que forma parte de un gran número de etnias que componen el grupo étnico Akan.

Se trata de un espantamoscas que sería utilizado por un mandatario barón del pueblo como símbolo de prestigio y poder, además de cumplir con la finalidad para la que fue creado y que es puramente utilitaria.

Estos elementos están realizados en madera por los talladores más finos y exquisitos del poblado. Incorporan decoraciones geométricas perfectas y de una gran belleza, que normalmente estarían cubiertas de pan de oro y que en este caso se han perdido. Además de estar decorados con motivos geométricos, en ocasiones incorporan elementos figurativos, como es el caso de este que os presento que muestra un par de rostros típicos de la etnia y arañas, este último, un elemento un tanto extraño tratándose de un objeto destinado a la clase social más alta de la etnia dado que para nosotros, en general, este animal nos provoca desprecio o más bien asco y vincularlo con el poder nos sería imposible.

No obstante, los objetos de culto o bien que cumplen una funcionalidad dentro del pueblo normalmente incorporan elementos que hablan o provienen de mitos o proverbios de la cultura que los realiza y que son conocidos y venerados por toda la comunidad.

La araña para el grupo Akan es un animal importante dentro de la creación del Mundo dado que según cuentan, ella creó la noche y la lluvia, pero también está asociada a un mito en el que se explica que la araña es un animal que siempre se sale con la suya, que siendo delgada, frágil y delicada, utilizando técnicas de distracción y trampas consigue lo que quiere, aunque sea de mala manera. Es conozida como Anansi y de este nombre han derivado infinidad de celebraciones en toda America fruto de la trata de esclavos, además de dar lugar a miembros del folklore afroamericano como es la Tía Nancy.

Fue muy popular entre las clases más vulnerables de la sociedad por ser una representación de aquellos que aún siendo débiles y vulnerables, utilizando la astucia o el engaño y siendo embaucadores, conseguían lo que querían, y según explican muchos se veían representados.

Si pensamos que implica la araña en conexión con el pueblo y quienes poseían estos objetos, puede parecer extraño si miramos a una sociedad occidental, jamás un gobernante mostraría al público que es una embaucador y metiroso para exaltar su poder, o algo que lo pudiese relacionar con esas características, no obstante, el africano no le teme a eso, ya que él está mostrando que es conocedor de su cultura y de sus raíces, que es lo que muestra, la sabiduría y el conocimiento de saber de su pueblo y de su pasado, más allá de lo que ello signifique.

Quizá los pueblos Akan miran a los ojos mejor que nosotros. Dan valor a aquello que es propio de su cultura y que los caracteriza, lo muestran con honor y sin temer nada.

Quiero dejaros a continuation el cuento de la Araña Anansi:
https://www.potopoto.es/todo-para-vosotras/?fbclid=IwAR3RJRB-hRBWKm1pdqmOqAXm2hsbRUTJ4HcQYjvQC2qOduT6N6n9V9cvqjE


REDACCIÓ23 Setembre, 2020
jesus2-1280x960.jpg

La palabra perdón puede ser un gran alivio para nuestros problemas, junto con la palabra “gracias” y “hola” puede que sea una de las más importantes de toda la humanidad.

Pedir perdón implica algo horrible y que roza en ocasiones la maldad, el haber hecho daño a alguien, pero también significa ser consciente de que eso no era bueno, ni para el que lo realiza ni para aquel que lo recibe, significa una conciliación, la búsqueda de una mejora y, lo más importante, que aquello que se produjo seguramente no volverá a ocurrir, que no se volverá a ocasionar daño, por tanto, también es parte de la bondad.

Durante mi vida he sido consciente de muchos daños que he ocasionado, de muchas palabras que han herido y de muchas acciones que no eran acertadas, a todas aquellas personas heridas quiero pedir perdón. No obstante, me gustaría pedir perdón en nombre de unos que a día de hoy no pueden hacerlo…

Durante el proceso colonial, al continente africano, se le hicieron unas heridas que pocas armas punzantes y de fuego pueden ocasionar en los ataques más salvajes y agresivos existentes e imaginables. Heridas que a día de hoy siguen abiertas y otras muchas que en la medida que se pueden cerrar las vuelven a abrir y no dejan de sangrar.

La mayoría de estas heridas fueron ocasionadas a las poblaciones de las que muchas veces os escribo. La gente de África, su cultura y tradición fueron las que más sufrieron en el momento, pero son también las que, a día de hoy, en otras tierras alejadas a aquella realidad colonial, sufren los impactos de unos sucesos de hace más de cien años.

Hoy os presento dos obras de los años 50, concretamente del Reino de Benin, uno de los reinos que más sufrió. Estas obras, realizadas en bronce con la técnica de la cera perdida no pertenecen a la época de esplendor del Reino, no obstante, son un ejemplo extraordinario del arte de Benin. Estos bustos eran utilizados como objetos decorativos en los palacios reales, representaban miembros de la corte e incorporan hasta el último detalle de las facciones de la cara.

Hubo un momento en el que a estos objetos se les daba un origen totalmente diferente al real, dado que pensaban que “los africanos” no eran capaces de realizar obras “tan bellas”. Hubo un momento en la historia en el que estas obras fueron traídas a Europa como trofeos de guerra. Hubo un momento en el que se olvidó a las personas.

Por la parte que me toca, hoy os quiero pedir perdón por aquello que un día os hicieron, como humano, como europeo, como amante de vuestra cultura, de vuestra gente, de vuestro arte… como amante de la vida.   Perdón!!!

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Setembre, 2020
jesus-2-1280x853.jpg

Mai has preguntat al teu germà, pare o mare com està? Mai no has assegut al seu costat d’algú i li has dit en quina situació es troba? Jo ara mateix necessitaria que algú m’ho preguntés. Sembla que la bona cara, l’aparença i l’èxit ho arregla tot, és, en definitiva, la finalitat de tothom.

Com el nostre dia a dia, les màscares, és a dir la nostra aparença donen una imatge però amaguen un fons que ens explica quelcom molt profund de nosaltres, i el mateix passa amb les màscares, ja que els col·leccionistes, per saber d’elles sempre mirem la part de darrere, ja que és molt més important per nosaltres. Ens dóna informació sobre antiguitat, originalitat i ús, factors determinant per nosaltres.

“Per molt bonica que siguis, si no tens un fons interessant, no em serveixes”

En aquest cas jo us presento avui el fons d’aquesta Ntomo dels Bamana de Mali, utilitzada en rituals d’iniciació, concretament és l’obra que dóna la paraula als més joves en el moment de la seva immersió al culte. Aquesta obra per sota té un aspecte fort i agressiu, no obstant el seu interior ens explica qui és i pel que ha passat.

Ha sigut una obra que ha patit diverses reparacions i que ha perdut molt de massa original per canviar-la per una espècie de pastilla de trossos de fusta, entre d’altres. El seu interior; polit, gastat i amb moltes “ferides” ens indica el perquè d’aquestes reparacions, ha estat molt utilitzada i ballada, però hem de mirar amb cura per adonar-nos d’aquestes qüestions.

“Amb ferides, trencada, reparada… segueixo ballant”

En la meva opinió, tots som com aquesta màscara. Encara que tinguem ferides, les tapem amb el que sigui i continuem ballant, continuem amb el nostre dia a dia, fins que un dia ens trenquem i patim molt.

El nostre interior, com el de la màscara, fruit d’aquest patiment presenta ferides que potser mai es curaran o bé trigaran molt, aquestes ens deixen unes marques que en algun moment o altre es deixaran veure, tant per a bo com per a mal.

“Encara penses que no m’has de preguntar com estic? Tu no saps ni la meitat de coses que tinc al meu cap.”

Amb aquest escrit vull que si veieu, sabeu o coneixeu algú que estigui fent coses fora de la seva vida habitual, encara que no les faci, si el veieu en el seu màxim exponent o bé defallit, li pregunteu com està, si es troba bé i si és feliç. Amb això l’ajudareu i creixereu aprendreu coses que no sabíeu, tant de vosaltres mateixos com dels altres.

“Que hi ha més bonic que fer feliç i donar tranquil·litat a algú altre? RES”

 


REDACCIÓ2 Setembre, 2020
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Com en moltes ocasions, les paraules esdevenen quelcom que marca i que esdevé inamovible. Com si es tractés de quelcom “per sempre”, això és un fet que als humans ens marca molt. I aquesta nova denominació del que estem vivint sembla que sigui molt radical. Però, ho és realment?

La nova realitat ha fet que les nostres costums canviïn, no sé si per a millor o per a pitjor, no obstant el que és veritat és que vivim diferent de com ho fèiem fa uns mesos. Aquesta situació és típica de la humanitat que ha vist com la societat i la cultura dels pobles canviava a mesura que el temps transcorria, i moltes vegades ha sigut per a bé: el descobriment del foc, la colonització, abolició de l’esclavitud, el sufragi universal, la industrialització…

Per exemple, què va provocar la industrialització al món? En molts indrets va proporcionar feina a moltes persones i va facilitar la vida a unes altres, no obstant això, per una gran part de la població va provocar grans pèrdues, no només econòmiques, sinó també vitals, es van perdre costums, tradicions i formes de fer, va provocar un canvi molt fort i impactant, que això no obstant, l’humà va saber-ho adaptar.

“Si la vida et dóna llimones, demana sal i tequila”

Avui us presento unes obres que reben el nom de Clonette o bé Dei Dei i, tot i la seva aparença, són obres fetes al territori africà, concretament a Ghana i amb plàstic reciclat. Aquestes nines van ser les primeres joguines de fabricació africana fetes al continent industrialment, procés que provoca i ha provocat moltes penúries a aquest, però que una vegada més ens deixa veure la grandesa del poble africà.

Van ser implantades com a joguina a tota la costa occidental, no obstant això, a mesura que s’expandien la població va introduir-les dins del seu culte, esdevenint objectes d’aquest, carregant-los de màgia i misticisme.

Els Yoruba de Nigèria els van convertir en els seus “Ibejis”, fets tradicionalment amb fusta, encarregats d’acollir al seu interior un nadó traspassat o bé provenir de fertilitat la mare que el portés; altres cultures els van acollir com a nines de fertilitat i, actualment, encara són utilitzades amb aquesta finalitat.

Els canvis són impactants, causen un caos i també crisis, no obstant la grandesa dels humans fa que d’aquests canvis, d’aquests successos que produeixen dolor, s’exporti quelcom interessant i que es pugui aprofitar, ho adapten, per viure la nostra cultura.

També adaptarem aquesta “nova realitat“.

 

 


REDACCIÓ15 Agost, 2020
jesus_arjona1-1-1280x879.jpg

“Com cada dia el sol marxa, però aquesta vegada és especial”

Cada matí quan ens aixequem, una llum daurada entra per la nostra finestra, donant-nos el bon dia i la vitalitat per despertar-nos, ell mai falla, mai es cansa. Durant tot el dia ens il·lumina i ens deixa veure entre nosaltres, ens proporciona alegria, calor i raó de viure, podríem dir que és el nostre guia a la vida.

Quan arriba la tarda provoca moments inoblidables, riures, cançons… molts els fotografien no solament amb les càmeres, sinó que també els guarden a la seva memòria, i això provoca un no retorn.

No obstant això, hi ha un moment on tot això s’acaba, on el sol marxa, es fa a un costat per deixar pas a la lluna, que il·lumina, però no de la mateixa forma.

El sol marxa a un altre lloc, per il·luminar-ne altres espais, altra gent, transportant l’energia que ells també necessiten, però igualment ho fa per tornar amb més força i tornar-nos a mostrar el camí i alegrar-nos els dies que vindran.

El recorregut del sol sembla una història d’amor. Aquesta pot ser trista, ja que el sol marxa al moment just per poder complir la seva funció vital, però qui es queda viu amb l’esperança del seu retorn. Quan torni, la seva llum també ho farà, no obstant, ell no ha d’estar mai trist per nosaltres, ja que a la Terra sempre hi queden llums per il·luminar.

“Deixarem d’abraçar-nos per tornar-ho a fer amb més força quan ens retrobem”

A l’ètnia Baulé de Ghana quan les històries d’amor es trenquen, es duu a terme un ritual que té a veure amb el que passa amb el sol. Al moment en què dins d’una parella una de les persones mor, qui es queda fa realitzar una obra anomenada Blolo-bla o Blolo bian o bé “esposos del més enllà”, que tenen la funció de materialitzar la persona que ha mort, i donar esperança al viu, per poder recuperar la seva parella quan marxi també a l’altre món.

Aquest haurà de cuidar l’obra, protegir-la i tractar-la com si fos la seva parella. Aquestes obres acostumen a tenir un aspecte molt bell, amb les característiques físiques més boniques per l’ètnia baulé, són unes obres tallades amb la màxima finura pel que representen i el respecte que hi tenen, al seu art, a la seva cultura i a la seva gent. Possiblement, els Baulé siguin uns dels pobles que més finura tenen en la seva escultura.

 

 


REDACCIÓ7 Agost, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

“A la nostra vida tenim molts enemics. Per a tu, qui és l’enemic?”

Segurament amb aquesta frase molts hauran pensat o posat nom i cara a aquests enemics, però realment en tenim més dels que no podem posar cara i ulls, que dels que en tenen. Normalment no pensem en ells, però hi són i viuen amagats en nosaltres.

Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.

És curiós que hagi dit “l’amor”, veritat? Realment si miréssim i comparéssim la quantitat de coses dolentes que ha fet l’amor, és molt més gran de les que ha fet la mort. Qui ho diria? I és que quan l’amor falla i cau, moltes relacions es trenquen per sempre, i no cal que sigui una relació d’amor de parella, també d’amistat o familiar, quan l’amor arriba, trenca. Oblidant el que han sigut i el que s’han estimat per tornar-se enemics, el sentiment que sentien esdevé el seu principal mal.

Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.

Aquesta màscara i l’amor tenen molt en comú, ja que tenen una relació antagònica que les torna molt properes una de l’altra, no creieu? La màscara és agressiva i dóna una impressió dolenta a tothom, però esdevé quelcom molt positiu per la societat; en canvi l’altre, dolç i bonic per fora, pot esdevenir el pitjor dels mals sons de qualsevol persona que ha estimat o estima i pot provocar més pèrdues que cap altre mal.

“Quan l’amor es posa entre nosaltres, ens pot arribar a destruir.”

 

PD: Podeu veure aquesta obra a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant carles de la Ràpita fins al 30 d’Agost.

 


REDACCIÓ30 Juliol, 2020
WhatsApp-Image-2020-07-29-at-10.29.56-1280x778.jpeg

L’endeví els hi fa preguntes, parlen amb ell, són escultures que parlen

Fa dies vaig tenir una conversa molt interessant amb un Tugubele, una obra molt petita dels Senufo de Costa de Marfil però amb una força extraordinària que era utilitzada pels endevins Senufo en rituals d’endevinació com a intermediaris amb els esperits per tal de predir o encertar quelcom que els preocupa o pertorba.

En aquella conversa que vam tenir, jo li preguntava sobre la meva identitat i sobre la realització de la persona en societat. Ell, sorprès, no sabia ben bé perquè havia de preguntar aquests aspectes que per a ell eren totalment simples, comuns i que pertanyien al seu dia a dia i al seu ser.

Em va explicar la naturalesa de les coses i em va fer entendre que moltes de les que fem no es regulen per cap raó més que quelcom establert pel poble o societat i que no respecten res del que la Mare Natura ha preparat per nosaltres.

A la nostra interminable conversa ens vam aturar en uns sentiments, la vergonya i la preocupació, ell em deia que teníem molta vergonya per a tot, que patíem per coses de les quals no ens havíem de preocupar; em va anomenar la por que molts tenien per poder expressar allò que sentien, a qui estimaven o bé si no estaven còmodes a un lloc, em va dir que aquells que no respectessin els seus majors desitjos per a ell eren esclaus d’una societat que no els estima i que només els volia com a una eina per mantenir un sistema establert i podrit. Posteriorment, ell va voler fer-me una pregunta i tot fent-me burla, es va tapar els seus genitals amb les mans i em va preguntar per què jo anava vestit, després va riure.

La veritat és que generalment els humans tenim molta paüra en mostrar-nos nuus, en mostrar qui som sense cap element que ens pugui “defensar” socialment, i no només tenim por de mostrar-nos nuus físicament, sinó també psicològica i sentimentalment.

“Per què hauria d’amagar-me de dir-te que t’estimo?”

Llavors les paraules es van acabar, la Tugubele va callar i es va quedar congelada en aquella postura de burla que m’havia fet instants abans, perquè cada dia que la veiés pensés en la importància de ser, de mostrar, de transmetre a tothom el que sóc, i el que sento per ells, sense patir per res més.

 

 


REDACCIÓ23 Juliol, 2020
jesus_arjonajuliol.jpg

Què és tribal? És quelcom que prové d’un lloc estrany? Exòtic? I fora del nostre territori?

La utilització de les paraules que fem servir és molt important i, per comprendre tota la paraula, s’haurien d’analitzar tots els seus possibles significats i les seves variants, un fet que potser és molt difícil per a poder dominar totes les paraules. Avui us vull explicar què vol dir una paraula molt difícil per a mi: “tribal”.

Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.

A casa nostra tenim un important art tribal i que tothom coneix. Tenim els castells, les sardanes, el flamenc… O és que aquests elements no són identitaris ni característics d’un lloc? Al nostre territori la gent s’ajuda i s’uneix per realitzar quelcom, com ho fem amb els castells; també ens ajuntem i amb passos molt mesurats vivim la festa, com a les sardanes; i som gent amb molt de sentiment, que ens estimem entre nosaltres i volem mostrar si estem bé o tenim dolor, com al flamenc.

Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.

Aquesta obra, d’art tribal, és un gran exemple d’identitat pels pobles nigerians i també podria englobar els africans, ja que al seu centre tenim una mare amb unes característiques físiques de reina, que amamanta un nadó; a la seva esquena té un altre nadó, envoltada de gent que l’honora i venera. Aquesta imatge ens dóna una idea de la importància que té per a la societat tribal i la cultura dels pobles la figura d’elles; creadores de vida i protectores de la natura.

Si voleu gaudir d’aquesta obra, la podreu veure a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita fins al 30 d’agost.

 


REDACCIÓ15 Juliol, 2020
jesus_mascar-1280x853.jpg

Hi ha uns llocs al món on sentir i sentir-se no existeix, es prohibeix i sanciona, uns llocs on es mutila a la dona

Actualment aquest tòpic sembla que estigui de moda, no? Però als grans mitjans de comunicació, com tot, només es parla quan hi ha dies assenyalats, però hauria de sortir contínuament fins que l’abolició d’aquestes pràctiques estiguessin eliminades totalment.

Parlo de l’ablació femenina. Hi ha llocs on actualment s’està treballant molt fortament per la seva eliminació i alguns països ja han aconseguit la persecució i la pena de presó per qui la practiqui, no obstant hi ha llocs on, encara que hi hagi aquestes penes, es continua practicant.

L’eliminació d’aquesta pràctica, hauria de ser immediata i des d’organizacions de drets humans mundials s’hauria de treballar encara més fort del que es fa ara. Amb aquestes pràctiques es treuen molts drets fonamentals humans de la dona, que també la negen a ella.

Avui us presento una obra que té una vinculació molt important amb aquest fet, es tracta d’una Akuaba dels Ashanti de Ghana anterior a l’entrada dels musulmans al país (1920-1930) i a la imposició de l’ablació. Ella presenta en la talla els òrgans reproductors femenins i el clítoris, fet molt poc freqüent. És una obra que utilitzen les nenes com a nina de fertilitat, cuidant-la com si fos un nadó.

Aquesta talla, que ja és excepcional per la seva forma i antiguitat, esdevé una peça extraordinària per la lluita contra l’ablació. És un símbol del passat que mira cap a un futur com tots volem que sigui: respectant els drets humans fonamentals el més aviat possible.

“Hi ha coses que, com a humans, hauríem de lluitar per elles en conjunt”

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter