Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ30 Novembre, 2021
jesus2-1280x853.jpg

Moltes persones diuen que estem bojos per ser com som, que no és normal el que fem i que potser és extrem, també hi ha gent que ho pensa, i no ho diu, o bé que parla d’esquenes. Segurament consideren aquesta “bogeria” quelcom negatiu i menystenible, però el que no saben és que el que som gent molt poderosa, persones lliures.

Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.

Marcades per accions diàries que fan sense adonar-se i que els identifiquen com a individus, esdevenen persones extraordinàries, però els fan ser depreciats en societat pel col·lectiu, que entén que no són “normals”.

“L’acceptació de la teva identitat, pot esdevenir l’exclusió de la societat”

Aquestes persones són anomenades boges, i durant la Història se’ls ha fet de tot: tancat en edificis destinats a la cura d’aquestes bogeries, apallissat per veure si se’ls hi passava, se’ls ha fet prendre medicaments que curaven la seva malaltia… tot per “normalitzar-los”, però també se’ls ha cremat vius per netejar aquesta bogeria del món.

A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.

Durant aquest rituals els “Caballers Kotoko” es presentaven davant del “malalt” pel shaman i eren fruit d’unes libacions i neteges amb aigua i altres líquids abans de donar-lo a la persona que havia de ser tractada, que portaria el cavaller penjat en penjoll, o bé a una bossa màgica o es posaria en algun lloc sagrat fins que “la bogeria desaparegués” sent fruit en aquest procés de rituals continus.

Aquestes escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria

Aquestes petites escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria, d’allò que els feia diferents, per tornar-los com la resta, per ser una ovella més del ramat.

Som rucs els humans!!! No veiem que en molts casos aquestes bogeries no esdevenen traumes sinó que són fruit de la naturalitat de la persona, depreciant la natura pel bé del poder d’uns pocs individus, aquells que marquen el col·lectiu: Polítics? Empresaris? Religions? Grans fortunes?… No vull saber-ho.

“Teniu, que potser us fa falta!”


REDACCIÓ26 Octubre, 2021
jesusA-1280x853.jpg

Tancat en aquest habitatge, sense saber què passa fora, amb l’única funció de menjar i engreixar, veig passar la vida.

Hi ha un poble a Nigèria, Ibibio, on la bellesa femenina es mesura pel greix corporal de la persona, tant és així que han desenvolupat una tradició on durant un llarg temps la persona ha d’estar tancada en un habitacle allunyat del poblat sense fer res més que dedicar-se a complir aquesta funció estètica menjant, a més han “d’aprendre a ser bona dona”, aquests espais reben el nom de “cases d’engreixament” i són previs al matrimoni.

Jesus Arjona

Aquests reclutaments són mantinguts pel pare de la família, qui ha de pagar una important suma de diners per poder fer front al llarg període de tancament de la seva filla en aquestes cases, ja que han de menjar grans quantitats d’aliments. Aquest fet és un gran símbol de riquesa dins dels Ibibio, ja que implica que la família té un poder adquisitiu molt gran i pot fer front a aquesta tradició, sent el greix corporal la manera de mesurar la riquesa de la família.

Durant el període de tancament les noies han de seguir uns paràmetres que són marcats per les dones més grans del poblat qui les “ensenyen a ser bones esposes”: com s’han de vestir, com s’han de pentinar, com s’han de comportar… a més d’això les noies rebran una nina “Uden nyama” com les tres que presento avui.

Aquest ritual, tot i ser quelcom dramàtic per  a les joves i fins i tot fastigós, m’agrada

Aquestes nines tenen una forma molt particular i defineixen molt la identitat dels Ibibio, podríem dir que exemplifiquen molt bé l’art d’aquest poble. Presenten uns pentinats molt polits, una cara amb una talla extremadament sensible, un cos decorat amb tota mena de colors i pintures, tot i que en aquestes tres que presento no es pugui veure amb claredat, i uns malucs eixamplats, símbol de que és una dona grassa i amb molts malucs, quelcom apreciat pels Ibibio, vinculat a aquest ritual de la “casa d’engreixament”.

Foto: “Zemanek Münster tribal art”

Aquestes figures són part del ritual, són l’únic estímul que les joves reben en aquestes “cases d’engreixament” i és l’única referència que tenen respecte al que s’han d’assemblar, són les seves joguines, però també la seva “inspiració” per convertir-se en el que ells consideren una “esposa ideal”.

Hi ha estudiosos que diuen que la posició que tenen amb les mans indica la poca activitat que han de realitzar durant el període de reclutament dins de les “cases d’engreixament”.

Aquest ritual, tot i ser quelcom dramàtic per  a les joves i fins i tot fastigós, m’agrada, i antropològicament em sembla excepcional, ja que al nostre món occidental sembla que de vegades l’engreixament sigui quelcom pejoratiu, però a Nigèria, és símbol de riquesa i bondat, símbol de vida.

 
PUBLICITAT








REDACCIÓ29 Setembre, 2021
jesus3-1280x853.jpg

Encadenat a ella, com si es tractés de quelcom pugnatiu, no aconsegueixo alliberar-me, i veig la seva acceptació com a única opció d’alliberament.
Fa poc vaig estar pensant en un aspecte sobre l’educació que planteja el viatjer Anibal Bueno al seu llibre “Culturas olvidadas. Historias de rincones remotos“, el pes de l’educació en societats tribals, el dolor i el pes que aquesta pot tenir. Ens planteja com a societats tradicionals extraeuropees, en cultures allunyades, aquesta té un paper d’adoctrinament o bé de “destrucció” de la cultura.

Per molt de temps se’ns ha dit que l’educació és l’única sortida de les situacions precàries, però, ho és realment? Em refereixo a educació quan parlo d’escolarització, no d’ensenyament i aprenentatge de valors, ja que aquestes sí que esdevenen element de canvi. Dit això, penso que pel tema que ens escau, aquesta pot esdevenir fins i tot un esquitx de la colonització d’Europa a Àfrica, entre altres continents. Per què un nen Himba de Tanzania, ha de marxar del seu poblat per anar a una ciutat i ser escolaritzat?

Aquest rep una educació tradicional al seu poble, un ensenyament de la cultura per una perpetuació d’aquesta. Aquesta és la pregunta que es fa Bueno en el seu llibre i que em fa pensar. Què és més complexa la imposició o bé el fruit d’aquesta? Realment és un tema molt complex, un arma de doble fil. Si totes les societats tribals enviessin a les noves generacions a les ciutats per a ser escolaritzades, perdríem la forma de vida d’aquestes? Acabaríem amb la cultura?

Jo crec en la defensa dels drets dels humans, de fet, considero que l’escola és un important camí pel canvi, però em qüestiono sobre la jerarquia de la importància de les coses.

Avui us presento una taula Corànica de Nigeria, concretament dels Hausa, feta amb fusta i pell i que encara presenta una sèrie d’escrits en àrab. Un element que era utilitzat pels nens o pels aprenents a les escoles de Corà amb la finalitat que els joves estudiants repetissin una vegada darrere de l’altra els versos amb la finalitat d’aprendre’ls. Una llibreta molt diferent de la que nosaltres estem acostumats.

Aquest tema que avui tracto és molt complex i difícil d’abordar, però no per això s’ha de deixar de parlar i debatre, ja que dóna molt per a reflexionar. Hi ha drets que esdevenen cadenes?

Jesús ARJONA 🖋️


REDACCIÓ4 Agost, 2021
jesus-arjona-1280x853.jpg

La bellesa, no la vellesa encara que també ho sigui, pot ser o pot haver estat una de les armes més grans de la Humanitat.

Amb ella, i durant tota la Història, s’han provocat guerres per enveges, problemes polítics, discussions entre amics, traumes de tota mena…

Aquest fet és degut al fet que aquesta és quelcom que sempre s’ha valorat a la història de la humanitat, convertint-se fins i tot en una eina de defensa o de protecció. Us explicaré un exemple molt particular de com la bellesa pot esdevenir un element de protecció.

Els Lobi de Burkina Faso, un poble que he treballat molt i del que moltes vegades parlo és per a mi molt important per la seva estructura, ja que el poble està sostingut per un matriclan, sent la dona la que adquireix un paper fonamental i de fortalesa dins del poble.

“Potser la bellesa no és tan dolça ni tan bona com pensem”

Aquestes dones, com en molts altres indrets del món volen estar belles, i normalment porten joies que els donin la sensació de sentir-se belles i, per altra banda, també poderoses. Canelleres, penjolls, aplics al cabell… tots ells són elements que les dones Lobi utilitzen per donar-se importància al poble i embellir-se.

La bellesa és un fet subjectiu que els humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder

De tots aquests objectes hi trobem uns amb una forma molt particular. És el cas de l’obra que avui us presento, una obra que a més d’aportar bellesa, aporta una protecció física a la persona, que la protegeix dels enemics, ja que s’utilitzava com a arma en moments de conflictes, posant-la entre els dits podria ser utilitzada com els coneguts “punys americans”.

La bellesa és un fet subjectiu que els Humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder, que es pot convertir en quelcom malèfic. Si aquesta s’utilitza com a “objecte de canvi”, es mal interpreta o bé es juga amb ella pot convertir-se en una arma imparable.

PUBLICITAT



REDACCIÓ12 Juliol, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Darrere de cada persona existeix una història paral·lela al què veiem a la realitat i només es pot percebre si la mirem des d’una perspectiva d’intimitat, només si la persona ens deixa fer-ho podrem entrar a veure la seva essència, des del mirall del coneixement i l’amor per l’altre.

“Només els meus amics coneixeran els meus mals”

Aquest fet també succeeix amb les obres d’art que normalment presento en aquesta secció, només amb l’apropament a les cultures que la fan, la passió per aquestes i l’interès podrem arribar a comprendre-les i veure-les amb tota la seva essència, el coneixement i l’amor cap a aquestes ens desvetllaran tot el que són, tot el seu valor i sentit.

Aquest conjunt de Venavis dels Ewe de Ghana, Benín i Togo, tenen unes característiques estilístiques molt particulars dins del gran conjunt que engloba l’art tribal africà, són obres amb cares i formes agradables que toquen fins i tot la dolçor i que estic convençut que a cap de vosaltres us farien por, però amaguen una realitat molt trista darrere seu.

“Mai no hauria volgut que cap de vosaltres es tallés”

Els Ewe, són un poble que tenen una característica genètica molt particular, donat que són un dels pobles amb més proliferació de bessons del món, aquest fet genètic els ha fet generar la creença que el món ha estat creat per dos bessons (Mawu i Lisa) i la unió i la cohesió social es manté només si aquests es mantenen junts, una creença que va venir de migracions posteriors al seu assentament a Ghana.

Quan neixen bessons aquests esdevenen éssers estimats i considerats i han de mantenir-se sempre en vida a la Terra, però aquest fet no sempre és possible donat la gran mortaldat que existeix al continent africà. Els Ewe han generat la manera de poder mantenir els bessons a la Terra en cas de la mort d’un d’aquest o dels dos i és amb la realització dels “Venavi”, que atresoraran l’esperit del nadó deixant de banda el cos, però ajudant a mantenir l’ordre social al poble. La mare el cuidarà, protegirà i tractarà com si aquest tingués vida. Només quan aquesta trenqui una de les seves parts o bé el sacerdot ho decideixi, l’apartarà.

Darrere de la seva aparença dolça i afectuosa, aquestes escultures, des del mirall del coneixement, ens traslladen a la realitat, unes situacions molt més fortes del que ens podríem arribar a imaginar. Us convido a mirar el món des d’aquest mirall de coneixement, amor i estima vers l’altre.

“Mai no trenqueu el mirall de l’amor!”


REDACCIÓ9 Juny, 2021
arjona2-1280x853.jpg

Tot el que surti de la meva boca quedarà per sempre en el teixit de la meva vida, en allò que em marcarà de per vida i que m’acompanyarà sempre, fins i tot després de que jo marxi.

Les nostres accions, les nostres paraules i els nostres fets són quelcom que es queden per sempre anotats al teixit de les nostres vides. Quan fem quelcom ja sigui dolent o bo, tindrem sempre la marca d’aquesta acció, no solament ens repercutirà en societat, sinó que també serà una marca que portarem al nostre cor de per vida i que formarà part del nostre dia a dia i del nostre futur.

Quan pateixo deixo anar per la meva boca llamps i trons, per això he d’anar amb compte amb el que dic quan les coses no van bé, quan el silenci és el meu millor amic.

Vull fer la reflexió sobre la formació de la vida i les circumstàncies d’aquesta, tot vinculant-la amb les obres que us presento a la fotografia. Es tracta de cinc politjes de telar que procedeixen de les zones de la costa occidental de l’Àfrica, Costa D’Ivori, Ghana… Podrien pertànyer a les ètnies Senufo o Baulé. Aquests objectes són utilitzats per subjectar el fil amb el que es fan els teixits, abans de passar pel telar, compleixen una funció purament utilitària.

Acostumen a tenir representacions identitàries de l’ètnia que els fa al seu punt més alt, tot i que aquestes que presento són en la seva majoria obres simples, però que acumulen un gran ús darrere seu.

Elles són com àngels, jutges, éssers suprems que aguanten les nostres vides, les nostres circumstàncies, ja que subjecten i fan córrer el fil amb el que es composa un teixit. Aquest fil esdevé per mi un dia, una vivència, una circumstància i el teixit, que és la unió de totes aquestes vivències, esdevé una persona, una unió d’experiències i vivències que la fan créixer a mesura que aquestes s’acumulen.

Quan aquest teixit s’acaba, la unió d’aquests fils queda per sempre, si un fil està trencat, segurament el nostre teixit acabarà malament, però quan aquest ha estat compost per fils purs i únics, aquest perdurarà per sempre, és només així que aconseguirem la immortalitat, construint un teixit fort, vivint bé, amb grans accions i vivències.

PUBLICITAT


REDACCIÓ17 Maig, 2021
jesus_arjona2-1-1280x853.jpg

Patir, sentir el dolor, ser neguitós, aguantar i ser fort, són aquelles coses que marquen una situació i una persona, són aquestes les úniques coses que ens poden diferenciar com a humans: aquells que aguanten, resistint i els que cauen perdent la batalla.

Aquell que pateix i aguanta per una situació o malaltia, han desenvolupat una sèrie d’eines de defensa que el fan fort i no el deixen caure. Qualsevol exèrcit del món per molt fort que fos, podria desitjar tenir el valor i resistència que aquest desenvolupa. Ni els grans escuts, ni les grans muralles, ni els grans búnquers… res podrà superar la força que aquest té amb la seva actitud i mentalitat lluitadora.

Avui, us vull mostrar una meravellosa obra mestra, un dels objectes més espectaculars que he mostrat en aquesta secció, de la qualitat més gran possible. Es tracta un escut etíop, dels Oromo o Arsi, ja que són diverses ètnies les que utilitzen aquestes defenses. Data del s. XIX i està realitzat amb pell bé d’hipopòtam o bé de búfal, que el fan lleuger i molt resistent. Té unes protuberàncies marcades a la pell per simular la pell dels animals, i brilla com si fos metall amb la intenció d’espantar els enemics, igual a la mitologia grega que ho fa Minerva amb el seu escut.

He arribat aquí, únicament amb el meu escut, símbols del meu poble i símbols de resistència i fortalesa

Aquest escut ens mostra en molts llocs la duresa de la batalla que el portador de l’obra va sofrir, amb una gran quantitats de forats i reparacions produïdes per talls d’enemics amb les seves llances o armes de ferro. Però més important és el missatge que porta darrere i que ens mostra com era la persona que portava aquesta defensa, ja que tot i els cops que va rebre, que van ser més de 6, aquest va resistir, la seva actitud, el seu esperit de lluita no el va deixar perdre la batalla, ja que van reparar-se i va tornar a la lluita. Estem davant d’un objecte que va pertànyer a un gran guerrer.

Avui faig un missatge directe. Com tu, Mireia, que lluites, has lluitat i lluitaràs. No és important allò que utilitzem per defensar-nos, no és útil allò que has posat pel mig de tu i allò amb el que lluites, sinó que en aquest cas,  tu  ets la important, la forta i la valenta. Et podria deixar el meu escut perquè lluités enfront del teu mal, però creu-me, que mai no estaria a l’altura de la teva força.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ6 Abril, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Sempre acostumem a veure la bellesa segons uns paràmetres establerts pel quelcom fora de la naturalesa de l’individu, ja sigui pressió social, modes, mercat…i poques vegades acostumem a valorar allò que realment ens encaixa i valorar-ho en públic, o també en privat, com a bell, per la por de no encaixar o que siguem estranys.

I, realment, la bellesa s’aconsegueix d’allò que és únic i per tant singular o, com he dit abans, estrany. Què hi ha de bo en allò que està repetit en serie, en allò que segueix paràmetres socials o no naturals? La bellesa que entenem no pertany a quelcom pur o bell, valgui la redundància, ja que és el producte d’uns col·lectius.

Avui us presento una obra que entra en aquesta secció com a intrusa, ja que no es tracta d’una obra del continent africà, sinó que pertany a Àsia, concretament a Java, Indonèsia. Es tracta d’una màscara de teatre, utilitzada per a fer burla i riures d’aspectes quotidians de la vida, realitzada en fusta i pintada amb colors plàstics molt clàssics i sense massa decoració pictòrica, però amb un tracte expressiu molt important, ja que incorpora fins i tot les arrugues de la cara que es posen quan es té aquesta expressió de neguit que té. Es coneix que moltes de les representacions artístiques de la zona on es situa aquesta obra tenen aquest origen, el teatre.

Aquesta obra, que és deforme, apareix fumant amb una cara de fàstic molt expressiva on es poden veure inclús les arrugues de l’expressió i de la vellesa de la persona a la qual representa, pot produir en aquell que la veu una atracció que arriba a tocar l’enamorament o el desig i no pas una sensació de fàstic, tens ganes de tocar-la. Pensant-ho sempre hi ha bellesa en allò brut, allò que no és catalogat per la societat com a bell i aquest és un cas molt significatiu d’aquest succés. Ella és bella perquè surt del que estem acostumats, perquè és singular i aquesta bellesa és pura, singular i significativa pel que fa a referència a allò bell.

Com aquell que portaria la màscara en el seu moment al teatre, els humans sempre portem una màscara que ens marca allò que som de cara a la resta d’individus, amagant la veritable cara que tindríem sota aquesta. Aquell que portaria aquesta màscara tindria la mateixa expressió que ella?

M’agrades molt, lletja.

PUBLICITAT


REDACCIÓ2 Març, 2021
jesus_arrjona-1280x853.jpg

Vull marxar, m’agradaria migrar per aprendre, per comprendre i per créixer, però sempre fa llàstima deixar el “niu” això és quelcom que sempre inunda les decisions migratòries.

La migració, el canvi de població o el desplaçament temporal és quelcom que caracteritza la cultura global humana, sempre ho hem fet, però no de la mateixa manera, de fet encara avui dia hi ha pobles a diverses zones del món, coneguts com a nòmades, que tenen el món com a casa i no s’estableixen amb arrels a cap lloc; n’hi ha d’altres que tot i tenir les seves arrels en un lloc determinat, és a dir, sent sedentaris, decideixen migrar indefinidament buscant una situació diferent de la que tenen als seus orígens; també n’hi ha d’altres que marxen solament per un temps.

Jo em pregunto, com ha de ser de difícil deixar les teves arrels, els teus carrers, la teva gent… Jo podria? Com aconseguiria no enyorar el meu origen fins a tornar-me boig? Com podria deixar de banda tot allò que jo sóc en origen? M’oblidaria de tot?

Una possible resposta d’aquestes preguntes que em qüestiono bé de la mà de l’obra que avui us presento, preguntes que segurament en el seu moment aquesta cultura es va fer, sento l’origen de la realització d’aquestes obres d’art tan preuades avui dia.

Es tracta d’una important màscara passaport dels Dan de Costa d’Ivori, que rep el nom de “Ma go”, una obra que representa molt bé l’art d’aquest poble pel seu estil. Aquestes obres són portades pels homes quan es desplacen de territoris, les porten a una bossa que porten sempre amb ells i els hi serveix tant d’identificador del poble al qual pertanyen, o d’amulet i com una vinculació al seu poblat d’una manera molt intima, ja que aquesta petita màscara representa una altra de superior que es troba al poblat, una màscara mare, a la que tenen molt de respecte, marca el seu origen i els caracteritza i identifica. D’aquesta manera els individus mai estan desconnectats de les seves arrels i mai obliden qui són i d’on venen, tenen una connexió material total amb les seves arrels.

Aquest exemple de vinculació amb el nostre origen ho tenim tots, potser no de forma material, però sí que tenim maneres de fer, parlar, moure’ns que ens lliguen a algú o a algun lloc en concret. La meva àvia, migrant d’Andalusia, mai ha deixat de parlar com al sud, ni de fer el menjar com al sud… Tot i que enyora el seu origen, no està desconnectada d’allà, no s’oblida.

Viatjaré per tots els camins de la Terra, visitaré els llocs més inhòspits, parlaré en idiomes diferents… però mai oblidaré qui sóc i d’on vinc.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Febrer, 2021
jeus-1-1280x853.jpg

Según las creencias de las religiones tradicionales africanas, los ancestros viven para siempre y cuidan de los vivos allá donde se encuentren. Estos son los que han tenido el poder en algún momento, las personas más sabias y los más “puros”. Su lugar de residencia, después que el cuerpo se desvanezca es el bosque, pero no uno cualquiera, sino uno sagrado, aquel donde residen todas las almas de las personas que han fallecido y donde descansan por siempre.

En muchas religiones tradicionales africanas, particularmente en aquellas donde se rinde culto a los ancestros, el bosque sagrado es el sitio más significativo para la comunidad, siendo un sitio reservado para acciones de culto.

Su entrada está reservada a unos pocos, no todo el mundo puede entrar. Es un lugar para los iniciados y para que los ancianos de la comunidad, vayan a tomar decisiones o realicen cultos, dado que es un sitio sagrado y limpio de cualquier maldad foránea.

El bosque sagrado para los miembros de la comunidad tiene un significado que se sitúa entre el miedo y la veneración, ya que su respeto hacia los mayores y las antiguas generaciones es absoluto y forma parte de su identidad, tal es el punto de respeto que existe la creencia que si incumplen las normas del lugar pueden contraer enfermedades.

Veo una curiosa conexión con nuestra situación actual en referencia a los lugares donde se toman las decisiones.

“Hoy paseando por el bosque he oído voces que me hablaban”

Muchas veces, hemos escuchado en infinidad de métodos para la curación personal que el pasear por la naturaleza, es decir por el bosque limpia el alma de nuestras preocupaciones y nos conecta con nuestro “yo” interior y puede que estos lugares sí que tengan esos poderes curativos, vinculados a estos ancestros. Son lugares de curación.

Hoy muestro una serie de obras que representan a ancestros, personalidades del lugar que eran veneradas por su sabiduría y actos. En este caso todas las obras que se presentan pertenecen a la etnia Lobi y en ningún caso, ellos, podrían encontrarse de forma física en el bosque, sino que estarían guardados en los poblados, concretamente en los altares familiares o bien de la comunidad, dado que siempre hacían servicio al pueblo en vida.




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter