Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ26 Juliol, 2022
jesus_arjon2-1280x853.jpg

Dos conceptes que no poden viure un sense l’altre, però que a la vegada s’odien, són antagonistes. Les icones esdevenen símbols de les persones que les realitzen i molt més si parlem d’icones amb caràcter cultural, identitari o religiós, com l’obra que avui presento. Es tracta d’un seient amb combinació que podríem definir com a pura arquitectura pels seus pilars i bases diferents.

Aquest procedeix de Ghana, fet pels Ashanti, i normalment té una funció de seient per les persones de rang elevat, no obstant això, aquest servia com a exvot als altars en honor als esperits, donat que presenta restes d’ofrenes i els collarets de cauries.

Aquest element esdevé una icona fonamental per la població de la costa occidental d’Àfrica i són objectes preuats arreu del món. Però, i les persones que els fan? Són iguals de valorades?

Recordo imatges tenebroses on persones estaven tirades a terra com pedres, gent que fuig d’un lloc per viure a un de millor, gent tractada com delinqüents, deshumanitzant-les i extraient-los-hi la vida. Gent, persones.

Quan començarem a estimar-nos entre nosaltres? Quan desapareixeran les fronteres?

“Vinc amb l’únic que tinc a les teves costes, la meva identitat i persona, per buscar una millor vida, què voleu de mi?”

PUBLICITAT














REDACCIÓ5 Juliol, 2022
jesusAA-1280x853.jpg

“Plantada a terra, amb els ganivets ja afilats, el cos mig nu
i, amb més ganes que mai, la vida va guanyar”

A Burkina Faso, en concret al poble Lobi, dins de les societats matriarcals, existeix un culte destinat a castigar aquelles ofenses que es produeixen a les dones o bé que esdevenen molt greus per a la comunitat, es tracta del culte Milkuur.

Aquest culte envoltat d’una certa aura obscura està encapçalat per un sacerdot que rep el nom del culte, Milkuur. Aquest esdevé una autèntica potestat, més que qualsevol sobirà, ja que se situa entre el cel i la terra esdevenint un ésser no terrenal i molt temut, vivint fora del poblat i sense cap relació interpersonal. Aquest sacerdot té la funció de castigar aquelles accions ofensives de la manera més radical, a través de la sang.

Ell encarrega les escultures anomenades “Baàthil” com la que avui us presento, que és una obra molt poc clàssica, i amb un estil molt particular, molt difícil de veure, però que té una gran importància per a l’art d’aquest poble burkinès. Aquesta escultura se situaria dins d’un altar, sent el cap d’una escultura humana feta amb fang i servint com a ofrena als esperits abans de la sentència del sacerdot cap a la persona “jutjada”, tot hi que hi ha estudiosos que parlen d’altres usos.

Segons el culte Milkuur, una vegada aquesta obra estigués plantada a terra, ja no hi hauria pas enrere, que el Milkuur no fallaria, que seria implacable. Però avui això no m’ho crec.

Crec en l’ésser humà, en la felicitat, en el perdó, en la bondat, en l’empatia, també en la justícia i en el respecte… no obstant això sobre tot crec en la vida. Dintre de la implacabilitat d’una persona que esdevenia quelcom extraterrestre, crec que aquest tindria pietat en certs moments, crec que l’humà té un valor més enllà de l’establert per societat i és el valor natural de viure i deixar viure, però també crec que molts ho han oblidat.

Segurament en molts moments, aquest sacerdot plantaria els ganivets, per moltes ganes que tingués, com a esperit de la natura, com a ésser de llum, no executaria la seva tasca.

Moments on la vida brilla.

Jesús ARJONA ✍🏼


REDACCIÓ31 Maig, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

Moltes vegades existeix una consideració respecte a tot allò que té un caràcter amable, sensible o petit, ho vinculem amb la feblesa deixant de banda moltes altres característiques i ho encaixem només amb conceptes ideològics que habitualment es consideren dolents. Aquest fet mai ha existit de forma tangible, ha sigut una creació d’una societat d’un únic color, que considera les flors, les coses petites o delicades com quelcom inferior.

L’obra que avui us presento, de tan sols 4’5 cm esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra que actualment us pugueu imaginar. Els seus volums, la seva forma simètrica, la creativitat de l’artista, la seva antiguitat i la seva procedència el tornen en un objecte molt destacat.

Procedeix de Costa d’Ivori, d’un període que s’anomena “Early voltaic“, període que inclou des del s. XVIII fins principis del XX i pot ser de diverses ètnies que es troben emmarcades dins d’aquest període històric, no obstant totes les característiques indiquen que aquesta obra podria ser Senufo. Són objectes que s’utilitzen per a la divinació o bé com a amulets sagrats, realitzats a la cera perduda amb materials d’un cost molt elevat en aquell moment a l’Àfrica.

Aquesta peça, de tan sols 4’5 cm, esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra

En un primer moment, com a persona dins d’una societat com la nostra, i fruit del meu poc coneixement de l’art en bronze, vaig passar per alt aquesta obra, no donant-li importància, pensant únicament en la seva mida i com de delicada que era. Després de passar temps amb ella, d’observar-la, de “conversar” amb ella, a més de parlar amb el màxim exponent dels experts d’aquest període, que va il·luminar la meva visió, vaig comprendre l’obra, desdibuixant tot el que jo tenia al meu imaginari, entenent la força d’un objecte que enllaçava la delicadesa, l’amabilitat… amb la força innombrable d’una obra d’art d’aquesta categoria.

Vaig trencar els murs del meu imaginari per tornar-los a construir en només uns dies.

PUBLICITAT










REDACCIÓ10 Maig, 2022
arjona-1280x853.jpg

Fill del diable, tacat pel vermell de la sang, cobert pel vel de la maldat, indesitjable, tu que fas el mal, a qui jo odio…

Aquell que fa mal, es veu reforçat pels seus actes en el poder, aconseguint esdevenir una persona poderosa, impossible de vèncer, com algun tipus de superheroi, algú que és indestructible, encara que tothom el vulgui destruir. Sembla que els dolents mai es cansin, que no dubtin, que no es qüestionin les coses, però la realitat és que tothom té por.

La por com aliada. L’obra que avui us presento, pertany a un grup ètnic de l’Índia, en concret als Naga. I si filem més prim, a la regió d’Assam. Aquesta ètnia és coneguda per tenir uns costums molt característics en l’aspecte físic, no obstant això, vull destacar un costum que aquests feien durant els combats com a pràctica comuna i que es va deixar de fer als inicis del s. XVIII.

Els Naga, que són un poble molt ferotge i combatiu, es coneixen per tenir el costum de decapitar els seus enemics a les batalles i mostrar els seus caps com a trofeus de guerra, mostrant-los en els seus espais de culte, fins i tot hi ha qui els denomina “homes caçadors de caps”.

Aquesta joia que us mostro, realitzada en bronze i que simbolitza una cua de peix, era portada per aquests anomenats “caçadors de caps” durant les batalles com a amulets que els protegien dels enemics. Aquests homes que lluitaven ferotgement i que eren temuts per tots, ja que feien veritables barbaritats, tenien por.

Fins i tot el diable té por.

PUBLICITAT











REDACCIÓ5 Abril, 2022
arjona4-1280x938.jpg

La història és aquell seguit de successos, crisis i variacions en societat que es duen a terme durant el transcurs del temps i que, de vegades, tenen un inici i un final molt ben marcat i que d’altres no sabem ni quan van iniciar-se ni quan van acabar o s’acabaran.

A la vida humana els inicis els tenim molt clars, i també els finals… tot i que juguem amb la incertesa els podem preveure amb cert temps. No obstant això, a la “vida” de les obres d’art, en molts casos només podem saber el seu inici, i si parlem d’art tribal, potser ni això, però el que és un fet establert arreu de l’art és que l’art és etern i aquesta eternitat el fa respirar i viure per sempre.

Per altra banda, una de les coses que es valora des de l’art tribal, dins els sectors professionals, és la història d’aquella peça, no només la bellesa o la qualitat tècnica. D’on prové, qui l’ha fet, per a què serveix? Aquestes són les preguntes que ens podem fer, però moltes vegades es va més enllà i es parla de qui l’ha tingut en el transcurs del temps, d’ençà que aquesta obra va abandonar Àfrica, passant per mans de diferents col·leccionistes o institucions fins a on es troba ara.

A la “vida” de les obres d’art, en molts casos només podem saber el seu inici, i si parlem d’art tribal, potser ni això

Els viatges de les obres d’art, la seva vida, la seva història. Avui us presento una politja dels Djimini de Costa d’Ivori, d’alta època, que vol dir que té una antiguitat important, d’un estil molt clàssic i d’una gran qualitat. Aquests tipus de politja de telar són de les poques obres africanes que incorporen una màscara ritual dins d’una obra que no té la finalitat de ser ballada. Té el seu origen a Costa d’Ivori, però va ser portada a occident cap als anys seixanta per Thomas Mcnemar, un dels propulsors de l’art tribal a la ciutat de Nova York, qui va marxar a Àfrica amb la finalitat de recol·lectar obres.

Avui us presento una politja dels Djimini de Costa d’Ivori, d’alta època, que vol dir que té una antiguitat important, d’un estil molt clàssic i d’una gran qualitat

Algunes de les obres que va portar estan exposades actualment al Metropolitan Museum de Nova York entre altres institucions i moltes d’altres van passar a mans de col·leccions privades.

Posteriorment, va estar a la Galeria espanyola de Guillhem Montagut, una de les galeries més prestigioses de tot el món, família que va introduir l’art tribal africà a Espanya i finalment va arribar a la meva col·lecció, però segurament m’hauré perdut molts altres capítols que aquesta obra ha viscut.

La història de l’obra, veu el seu inici a Costa d’Ivori, amb una finalitat purament utilitària, en mans d’un teixidor, no obstant això, evoluciona cap a convertir-se en una obra d’art, establint-se als espais de reunió d’art més importants del món; tanmateix, el final d’aquesta i de moltes altres obres d’art és incert, desconegut, perquè l’art és etern.

✍🏾 Jesús ARJONA


REDACCIÓ30 Març, 2022
arjona1-1280x853.jpg

Lluny de cap conflicte vull estar, les meves armes mai hauran de tornar a aixecar-se, ja no vull tacar-me de sang, ja no vull combatre els altres, no vull…

Moltes vegades es diu que quan no s’està bé, s’ha de caure per tornar a aixecar-se més fort, per tornar a començar amb unes noves idees i mirades, s’ha d’esborrar tot l’anterior per poder aconseguir un futur millor, però jo no estic d’acord, no vull caure.

Com a ficció, sembla molt idíl·lic i heroic, però a la vida real, no ho és gens. Caure implica poder tirar quelcom durant la caiguda, afectar els altres a l’arribada a terra o, fins i tot, una vegada a terra no tornar a aixecar-te. I tot per tornar a començar. Per què no continuar intentant millorar el passat tot aprenent d’ell sense caure?

La peça que avui us presento, procedent dels Tamberna que viuen a Ghana i Togo, parla d’una guerra, on els homes lluiten ferotgement per ser el més poderós, perquè al final, tot és poder d’un home sobre l’altre, parla sobre la caiguda d’un i el triomf de l’altre.

En aquesta baralla lluiten amb barres de fusta i escuts com el que us presento, amb forma fàl·lica, realitzat amb fibres vegetals i, en aquest cas, decorats amb pigments de color vermell, fet que li dóna molta importància. Aquesta baralla és una ficció, un ritual, una dansa on es vol exemplificar la caiguda de l’home per la seva renaixença, volen exemplificar la victòria de la vida sobre la mort.

Però com bé he dit això és una ficció, no una realitat, la realitat és molt dura.

Digueu-me somiatruites, fantasiós, potser fins i tot ingenu, però no vull que cap persona hagi de caure mai per tornar a aixecar-se, no vull que ningú per aconseguir poder, per guanyar, hagi de tirar a un altre.

Vull renàixer, sense caure.

 

PUBLICITAT





REDACCIÓ16 Març, 2022
WhatsApp-Image-2022-03-16-at-10.56.38-AM-1280x948.jpeg

Bichri, Checa i Arjona en l’acte del Consolat

Aquest passat divendres 11 de març es va celebrar a la Casa Joan Miret de Tarragona, la Gala del Dia Internacional de la Dona organitzada pel Consolat del Marroc a Tarragona, Lleida y Aragó.

En aquest acte, una selecció d’obres de la col·lecció Jesús Arjona Muñoz van situar-se per la sala de la gala amb la finalitat de donar visibilitat a les diferents representacions de dones que existeixen a Àfrica, amb unes explicacions que mostraven al lector la realitat d’aquest poble y art vers la dona.

Entre les obres presentades, destaca una obra dels Ibibio de Nigèria, que va pertànyer en un passat a una de les col·leccions més importants espanyoles d’art d’aquest país i que hi ha estat exposada diverses vegades en museus del territori; a més d’un escut que va ser exposat per la Galeria David Serra, una de les més importants d’Europa, a Barcelona el 2006 en una gran exposició d’escuts d’Àfrica.

L’exposició va provocar molt d’interès entre els assistents. Durant la realització de la gala es podien veure les obres com si es tractés d’una exposició.

FOTOS

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ9 Març, 2022
jesus-1280x861.jpeg

Cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon perdem, ens fan mal, ens peguen, ens violen, ens maten. Cada vegada que una dona pateix, nosaltres, els que som de veritat, també patim.

Avui amb el cos totalment nuu amb una única tela que ens cobreix ens sentim empoderats i homes íntegres per parlar amb paraules clares, amb valentia, masculinitat, força…uns valors que no es troben en els fets que dia a dia es produeixen.

La figura de l’home aquests dies es veu ressentida perquè està havent-hi una infinitat de desequilibrats que es pronuncien amb actes en contra de la font de la nostra vida, elles. Això ens fa mal a tots. Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà.

“Als que feu mal, maleïts sigueu, desapareixeu, que les flames de l’infern us atrapin i que ni el dimoni us vulgui. Que mai torneu a aixecar el cap”.

Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà

Avui us presento una obra dels Baule de Costa de Marfil que rep el nom de Blolo bian i exemplifica a un home ideal, sense cap maldat, que es comporta com un humà i que cuida de tot el poblat. Aquest es presenta nuu, sense res que amagar, i amb escarificacions per tot el cos, símbols de ser un home respectable pels seus actes. Aquestes obres són portades per les dones que s’encarreguen de cuidar-lo com si es tractés del seu cònjuge.

“Aquells que es mostren amb el cos nu, són els que no tenen res que amagar, els que es senten forts, aquells que mai es rendiran a la lluita”.

PUBLICITAT
P





REDACCIÓ28 Desembre, 2021
jesus_arjona-1280x853.jpg

Ajudar és quelcom que ens caracteritza com a éssers humans. És una condició que ens ve donada sense que cap vincle a cap esdeveniment sociocultural, ja que tots els humans del món presenten aquesta característica de suport als altres en cas de necessitar-ho, tots els humans, o bé en la seva majoria, som éssers solidaris i bondadosos.

L’ajuda, en alguns casos, pot ser un simple gest, un somriure, unes paraules… però també poden ser gestos importants que poden arribar a salvar vides.

Quan algú dóna o rep ajuda d’un altre es crea un vincle especial, que va més enllà de qualsevol contracte que es pugui fer físicament, és un vincle entre ànimes, podríem dir fins i tot que toca la màgia, la màgia que tenim els humans. Quan fas alguna cosa per algú et vincules a ell, l’empatia que sents té un valuós protagonisme en aquest sentit, però també la necessitat de presentar protecció o bé l’estima vers ell, i de la mateixa forma passa quan es rep una ajuda, sents que ets valuós per aquella persona, que t’estima i el valores, possiblement més del que ho feies abans.

“Vincles entre ànimes”
Aquesta setmana vull presentar-vos una excel·lent màscara dels Mumuye de Nigèria que representa un bou, un esperit sagrat del bosc. Aquesta màscara que és col·locada pel ballarí com si fos un barret surt a ballar en rituals relacionats amb la natura, per celebrar honors a algú o bé per demanar ajuda als esperits sagrats del bosc. Els humans en aquest cas es vinculen màgicament amb la natura, establint un lligam que té els seus orígens més enllà del naixement d’aquests pobles.

L’ajuda que els Mumuye demanen al bosc els ha fet establir un vincle molt poderós amb la natura, respectant-la, cuidant-la i podent conviure amb ella amb absoluta harmonia, ells consideren que els esperits sagrats viuen dins del bosc i són ells els que controlen l’ordre social, a més d’això necessiten d’ella per a viure, ja que es nodreixen dels seus fruits. Són molts els pobles d’arreu del món que demanen ajuda a la natura i, per tant, són molts els pobles que tenen una vinculació amb aquesta molt important.

No obstant això, només són els pobles tribals, aquells que estan allunyant de la societat occidental els que més la respecten. Nosaltres, els que vivim en una societat allunyada d’aquesta realitat més “modernitzats”, sembla que ens hàgim oblidat de la natura, la maltractem, l’embrutem, la matem… Als nostres costums socioculturals actuals mai hem demanat ajuda a la natura, mai hem tingut la necessitat de mostrar-li respecte, tot i que la necessitem per viure.

Hem tingut mai un vincle amb la natura tan estret com els Mumuye? Som el que caracteritza als humans o l’espècie ha canviat els seus principis?

“Un vincle que ens podria salvar”. 


REDACCIÓ30 Novembre, 2021
jesus2-1280x853.jpg

Moltes persones diuen que estem bojos per ser com som, que no és normal el que fem i que potser és extrem, també hi ha gent que ho pensa, i no ho diu, o bé que parla d’esquenes. Segurament consideren aquesta “bogeria” quelcom negatiu i menystenible, però el que no saben és que el que som gent molt poderosa, persones lliures.

Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.

Marcades per accions diàries que fan sense adonar-se i que els identifiquen com a individus, esdevenen persones extraordinàries, però els fan ser depreciats en societat pel col·lectiu, que entén que no són “normals”.

“L’acceptació de la teva identitat, pot esdevenir l’exclusió de la societat”

Aquestes persones són anomenades boges, i durant la Història se’ls ha fet de tot: tancat en edificis destinats a la cura d’aquestes bogeries, apallissat per veure si se’ls hi passava, se’ls ha fet prendre medicaments que curaven la seva malaltia… tot per “normalitzar-los”, però també se’ls ha cremat vius per netejar aquesta bogeria del món.

A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.

Durant aquest rituals els “Caballers Kotoko” es presentaven davant del “malalt” pel shaman i eren fruit d’unes libacions i neteges amb aigua i altres líquids abans de donar-lo a la persona que havia de ser tractada, que portaria el cavaller penjat en penjoll, o bé a una bossa màgica o es posaria en algun lloc sagrat fins que “la bogeria desaparegués” sent fruit en aquest procés de rituals continus.

Aquestes escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria

Aquestes petites escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria, d’allò que els feia diferents, per tornar-los com la resta, per ser una ovella més del ramat.

Som rucs els humans!!! No veiem que en molts casos aquestes bogeries no esdevenen traumes sinó que són fruit de la naturalitat de la persona, depreciant la natura pel bé del poder d’uns pocs individus, aquells que marquen el col·lectiu: Polítics? Empresaris? Religions? Grans fortunes?… No vull saber-ho.

“Teniu, que potser us fa falta!”




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter