Arxius de LES MÀSCARES | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Maig, 2022
arjona-1280x853.jpg

Fill del diable, tacat pel vermell de la sang, cobert pel vel de la maldat, indesitjable, tu que fas el mal, a qui jo odio…

Aquell que fa mal, es veu reforçat pels seus actes en el poder, aconseguint esdevenir una persona poderosa, impossible de vèncer, com algun tipus de superheroi, algú que és indestructible, encara que tothom el vulgui destruir. Sembla que els dolents mai es cansin, que no dubtin, que no es qüestionin les coses, però la realitat és que tothom té por.

La por com aliada. L’obra que avui us presento, pertany a un grup ètnic de l’Índia, en concret als Naga. I si filem més prim, a la regió d’Assam. Aquesta ètnia és coneguda per tenir uns costums molt característics en l’aspecte físic, no obstant això, vull destacar un costum que aquests feien durant els combats com a pràctica comuna i que es va deixar de fer als inicis del s. XVIII.

Els Naga, que són un poble molt ferotge i combatiu, es coneixen per tenir el costum de decapitar els seus enemics a les batalles i mostrar els seus caps com a trofeus de guerra, mostrant-los en els seus espais de culte, fins i tot hi ha qui els denomina “homes caçadors de caps”.

Aquesta joia que us mostro, realitzada en bronze i que simbolitza una cua de peix, era portada per aquests anomenats “caçadors de caps” durant les batalles com a amulets que els protegien dels enemics. Aquests homes que lluitaven ferotgement i que eren temuts per tots, ja que feien veritables barbaritats, tenien por.

Fins i tot el diable té por.

PUBLICITAT











REDACCIÓ5 Abril, 2022
arjona4-1280x938.jpg

La història és aquell seguit de successos, crisis i variacions en societat que es duen a terme durant el transcurs del temps i que, de vegades, tenen un inici i un final molt ben marcat i que d’altres no sabem ni quan van iniciar-se ni quan van acabar o s’acabaran.

A la vida humana els inicis els tenim molt clars, i també els finals… tot i que juguem amb la incertesa els podem preveure amb cert temps. No obstant això, a la “vida” de les obres d’art, en molts casos només podem saber el seu inici, i si parlem d’art tribal, potser ni això, però el que és un fet establert arreu de l’art és que l’art és etern i aquesta eternitat el fa respirar i viure per sempre.

Per altra banda, una de les coses que es valora des de l’art tribal, dins els sectors professionals, és la història d’aquella peça, no només la bellesa o la qualitat tècnica. D’on prové, qui l’ha fet, per a què serveix? Aquestes són les preguntes que ens podem fer, però moltes vegades es va més enllà i es parla de qui l’ha tingut en el transcurs del temps, d’ençà que aquesta obra va abandonar Àfrica, passant per mans de diferents col·leccionistes o institucions fins a on es troba ara.

A la “vida” de les obres d’art, en molts casos només podem saber el seu inici, i si parlem d’art tribal, potser ni això

Els viatges de les obres d’art, la seva vida, la seva història. Avui us presento una politja dels Djimini de Costa d’Ivori, d’alta època, que vol dir que té una antiguitat important, d’un estil molt clàssic i d’una gran qualitat. Aquests tipus de politja de telar són de les poques obres africanes que incorporen una màscara ritual dins d’una obra que no té la finalitat de ser ballada. Té el seu origen a Costa d’Ivori, però va ser portada a occident cap als anys seixanta per Thomas Mcnemar, un dels propulsors de l’art tribal a la ciutat de Nova York, qui va marxar a Àfrica amb la finalitat de recol·lectar obres.

Avui us presento una politja dels Djimini de Costa d’Ivori, d’alta època, que vol dir que té una antiguitat important, d’un estil molt clàssic i d’una gran qualitat

Algunes de les obres que va portar estan exposades actualment al Metropolitan Museum de Nova York entre altres institucions i moltes d’altres van passar a mans de col·leccions privades.

Posteriorment, va estar a la Galeria espanyola de Guillhem Montagut, una de les galeries més prestigioses de tot el món, família que va introduir l’art tribal africà a Espanya i finalment va arribar a la meva col·lecció, però segurament m’hauré perdut molts altres capítols que aquesta obra ha viscut.

La història de l’obra, veu el seu inici a Costa d’Ivori, amb una finalitat purament utilitària, en mans d’un teixidor, no obstant això, evoluciona cap a convertir-se en una obra d’art, establint-se als espais de reunió d’art més importants del món; tanmateix, el final d’aquesta i de moltes altres obres d’art és incert, desconegut, perquè l’art és etern.

✍🏾 Jesús ARJONA


REDACCIÓ30 Març, 2022
arjona1-1280x853.jpg

Lluny de cap conflicte vull estar, les meves armes mai hauran de tornar a aixecar-se, ja no vull tacar-me de sang, ja no vull combatre els altres, no vull…

Moltes vegades es diu que quan no s’està bé, s’ha de caure per tornar a aixecar-se més fort, per tornar a començar amb unes noves idees i mirades, s’ha d’esborrar tot l’anterior per poder aconseguir un futur millor, però jo no estic d’acord, no vull caure.

Com a ficció, sembla molt idíl·lic i heroic, però a la vida real, no ho és gens. Caure implica poder tirar quelcom durant la caiguda, afectar els altres a l’arribada a terra o, fins i tot, una vegada a terra no tornar a aixecar-te. I tot per tornar a començar. Per què no continuar intentant millorar el passat tot aprenent d’ell sense caure?

La peça que avui us presento, procedent dels Tamberna que viuen a Ghana i Togo, parla d’una guerra, on els homes lluiten ferotgement per ser el més poderós, perquè al final, tot és poder d’un home sobre l’altre, parla sobre la caiguda d’un i el triomf de l’altre.

En aquesta baralla lluiten amb barres de fusta i escuts com el que us presento, amb forma fàl·lica, realitzat amb fibres vegetals i, en aquest cas, decorats amb pigments de color vermell, fet que li dóna molta importància. Aquesta baralla és una ficció, un ritual, una dansa on es vol exemplificar la caiguda de l’home per la seva renaixença, volen exemplificar la victòria de la vida sobre la mort.

Però com bé he dit això és una ficció, no una realitat, la realitat és molt dura.

Digueu-me somiatruites, fantasiós, potser fins i tot ingenu, però no vull que cap persona hagi de caure mai per tornar a aixecar-se, no vull que ningú per aconseguir poder, per guanyar, hagi de tirar a un altre.

Vull renàixer, sense caure.

 

PUBLICITAT





REDACCIÓ16 Març, 2022
WhatsApp-Image-2022-03-16-at-10.56.38-AM-1280x948.jpeg

Bichri, Checa i Arjona en l’acte del Consolat

Aquest passat divendres 11 de març es va celebrar a la Casa Joan Miret de Tarragona, la Gala del Dia Internacional de la Dona organitzada pel Consolat del Marroc a Tarragona, Lleida y Aragó.

En aquest acte, una selecció d’obres de la col·lecció Jesús Arjona Muñoz van situar-se per la sala de la gala amb la finalitat de donar visibilitat a les diferents representacions de dones que existeixen a Àfrica, amb unes explicacions que mostraven al lector la realitat d’aquest poble y art vers la dona.

Entre les obres presentades, destaca una obra dels Ibibio de Nigèria, que va pertànyer en un passat a una de les col·leccions més importants espanyoles d’art d’aquest país i que hi ha estat exposada diverses vegades en museus del territori; a més d’un escut que va ser exposat per la Galeria David Serra, una de les més importants d’Europa, a Barcelona el 2006 en una gran exposició d’escuts d’Àfrica.

L’exposició va provocar molt d’interès entre els assistents. Durant la realització de la gala es podien veure les obres com si es tractés d’una exposició.

FOTOS

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ9 Març, 2022
jesus-1280x861.jpeg

Cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon perdem, ens fan mal, ens peguen, ens violen, ens maten. Cada vegada que una dona pateix, nosaltres, els que som de veritat, també patim.

Avui amb el cos totalment nuu amb una única tela que ens cobreix ens sentim empoderats i homes íntegres per parlar amb paraules clares, amb valentia, masculinitat, força…uns valors que no es troben en els fets que dia a dia es produeixen.

La figura de l’home aquests dies es veu ressentida perquè està havent-hi una infinitat de desequilibrats que es pronuncien amb actes en contra de la font de la nostra vida, elles. Això ens fa mal a tots. Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà.

“Als que feu mal, maleïts sigueu, desapareixeu, que les flames de l’infern us atrapin i que ni el dimoni us vulgui. Que mai torneu a aixecar el cap”.

Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà

Avui us presento una obra dels Baule de Costa de Marfil que rep el nom de Blolo bian i exemplifica a un home ideal, sense cap maldat, que es comporta com un humà i que cuida de tot el poblat. Aquest es presenta nuu, sense res que amagar, i amb escarificacions per tot el cos, símbols de ser un home respectable pels seus actes. Aquestes obres són portades per les dones que s’encarreguen de cuidar-lo com si es tractés del seu cònjuge.

“Aquells que es mostren amb el cos nu, són els que no tenen res que amagar, els que es senten forts, aquells que mai es rendiran a la lluita”.

PUBLICITAT
P





REDACCIÓ28 Desembre, 2021
jesus_arjona-1280x853.jpg

Ajudar és quelcom que ens caracteritza com a éssers humans. És una condició que ens ve donada sense que cap vincle a cap esdeveniment sociocultural, ja que tots els humans del món presenten aquesta característica de suport als altres en cas de necessitar-ho, tots els humans, o bé en la seva majoria, som éssers solidaris i bondadosos.

L’ajuda, en alguns casos, pot ser un simple gest, un somriure, unes paraules… però també poden ser gestos importants que poden arribar a salvar vides.

Quan algú dóna o rep ajuda d’un altre es crea un vincle especial, que va més enllà de qualsevol contracte que es pugui fer físicament, és un vincle entre ànimes, podríem dir fins i tot que toca la màgia, la màgia que tenim els humans. Quan fas alguna cosa per algú et vincules a ell, l’empatia que sents té un valuós protagonisme en aquest sentit, però també la necessitat de presentar protecció o bé l’estima vers ell, i de la mateixa forma passa quan es rep una ajuda, sents que ets valuós per aquella persona, que t’estima i el valores, possiblement més del que ho feies abans.

“Vincles entre ànimes”
Aquesta setmana vull presentar-vos una excel·lent màscara dels Mumuye de Nigèria que representa un bou, un esperit sagrat del bosc. Aquesta màscara que és col·locada pel ballarí com si fos un barret surt a ballar en rituals relacionats amb la natura, per celebrar honors a algú o bé per demanar ajuda als esperits sagrats del bosc. Els humans en aquest cas es vinculen màgicament amb la natura, establint un lligam que té els seus orígens més enllà del naixement d’aquests pobles.

L’ajuda que els Mumuye demanen al bosc els ha fet establir un vincle molt poderós amb la natura, respectant-la, cuidant-la i podent conviure amb ella amb absoluta harmonia, ells consideren que els esperits sagrats viuen dins del bosc i són ells els que controlen l’ordre social, a més d’això necessiten d’ella per a viure, ja que es nodreixen dels seus fruits. Són molts els pobles d’arreu del món que demanen ajuda a la natura i, per tant, són molts els pobles que tenen una vinculació amb aquesta molt important.

No obstant això, només són els pobles tribals, aquells que estan allunyant de la societat occidental els que més la respecten. Nosaltres, els que vivim en una societat allunyada d’aquesta realitat més “modernitzats”, sembla que ens hàgim oblidat de la natura, la maltractem, l’embrutem, la matem… Als nostres costums socioculturals actuals mai hem demanat ajuda a la natura, mai hem tingut la necessitat de mostrar-li respecte, tot i que la necessitem per viure.

Hem tingut mai un vincle amb la natura tan estret com els Mumuye? Som el que caracteritza als humans o l’espècie ha canviat els seus principis?

“Un vincle que ens podria salvar”. 


REDACCIÓ30 Novembre, 2021
jesus2-1280x853.jpg

Moltes persones diuen que estem bojos per ser com som, que no és normal el que fem i que potser és extrem, també hi ha gent que ho pensa, i no ho diu, o bé que parla d’esquenes. Segurament consideren aquesta “bogeria” quelcom negatiu i menystenible, però el que no saben és que el que som gent molt poderosa, persones lliures.

Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.

Marcades per accions diàries que fan sense adonar-se i que els identifiquen com a individus, esdevenen persones extraordinàries, però els fan ser depreciats en societat pel col·lectiu, que entén que no són “normals”.

“L’acceptació de la teva identitat, pot esdevenir l’exclusió de la societat”

Aquestes persones són anomenades boges, i durant la Història se’ls ha fet de tot: tancat en edificis destinats a la cura d’aquestes bogeries, apallissat per veure si se’ls hi passava, se’ls ha fet prendre medicaments que curaven la seva malaltia… tot per “normalitzar-los”, però també se’ls ha cremat vius per netejar aquesta bogeria del món.

A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.

Durant aquest rituals els “Caballers Kotoko” es presentaven davant del “malalt” pel shaman i eren fruit d’unes libacions i neteges amb aigua i altres líquids abans de donar-lo a la persona que havia de ser tractada, que portaria el cavaller penjat en penjoll, o bé a una bossa màgica o es posaria en algun lloc sagrat fins que “la bogeria desaparegués” sent fruit en aquest procés de rituals continus.

Aquestes escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria

Aquestes petites escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria, d’allò que els feia diferents, per tornar-los com la resta, per ser una ovella més del ramat.

Som rucs els humans!!! No veiem que en molts casos aquestes bogeries no esdevenen traumes sinó que són fruit de la naturalitat de la persona, depreciant la natura pel bé del poder d’uns pocs individus, aquells que marquen el col·lectiu: Polítics? Empresaris? Religions? Grans fortunes?… No vull saber-ho.

“Teniu, que potser us fa falta!”


REDACCIÓ26 Octubre, 2021
jesusA-1280x853.jpg

Tancat en aquest habitatge, sense saber què passa fora, amb l’única funció de menjar i engreixar, veig passar la vida.

Hi ha un poble a Nigèria, Ibibio, on la bellesa femenina es mesura pel greix corporal de la persona, tant és així que han desenvolupat una tradició on durant un llarg temps la persona ha d’estar tancada en un habitacle allunyat del poblat sense fer res més que dedicar-se a complir aquesta funció estètica menjant, a més han “d’aprendre a ser bona dona”, aquests espais reben el nom de “cases d’engreixament” i són previs al matrimoni.

Jesus Arjona

Aquests reclutaments són mantinguts pel pare de la família, qui ha de pagar una important suma de diners per poder fer front al llarg període de tancament de la seva filla en aquestes cases, ja que han de menjar grans quantitats d’aliments. Aquest fet és un gran símbol de riquesa dins dels Ibibio, ja que implica que la família té un poder adquisitiu molt gran i pot fer front a aquesta tradició, sent el greix corporal la manera de mesurar la riquesa de la família.

Durant el període de tancament les noies han de seguir uns paràmetres que són marcats per les dones més grans del poblat qui les “ensenyen a ser bones esposes”: com s’han de vestir, com s’han de pentinar, com s’han de comportar… a més d’això les noies rebran una nina “Uden nyama” com les tres que presento avui.

Aquest ritual, tot i ser quelcom dramàtic per  a les joves i fins i tot fastigós, m’agrada

Aquestes nines tenen una forma molt particular i defineixen molt la identitat dels Ibibio, podríem dir que exemplifiquen molt bé l’art d’aquest poble. Presenten uns pentinats molt polits, una cara amb una talla extremadament sensible, un cos decorat amb tota mena de colors i pintures, tot i que en aquestes tres que presento no es pugui veure amb claredat, i uns malucs eixamplats, símbol de que és una dona grassa i amb molts malucs, quelcom apreciat pels Ibibio, vinculat a aquest ritual de la “casa d’engreixament”.

Foto: “Zemanek Münster tribal art”

Aquestes figures són part del ritual, són l’únic estímul que les joves reben en aquestes “cases d’engreixament” i és l’única referència que tenen respecte al que s’han d’assemblar, són les seves joguines, però també la seva “inspiració” per convertir-se en el que ells consideren una “esposa ideal”.

Hi ha estudiosos que diuen que la posició que tenen amb les mans indica la poca activitat que han de realitzar durant el període de reclutament dins de les “cases d’engreixament”.

Aquest ritual, tot i ser quelcom dramàtic per  a les joves i fins i tot fastigós, m’agrada, i antropològicament em sembla excepcional, ja que al nostre món occidental sembla que de vegades l’engreixament sigui quelcom pejoratiu, però a Nigèria, és símbol de riquesa i bondat, símbol de vida.

 
PUBLICITAT








REDACCIÓ29 Setembre, 2021
jesus3-1280x853.jpg

Encadenat a ella, com si es tractés de quelcom pugnatiu, no aconsegueixo alliberar-me, i veig la seva acceptació com a única opció d’alliberament.
Fa poc vaig estar pensant en un aspecte sobre l’educació que planteja el viatjer Anibal Bueno al seu llibre “Culturas olvidadas. Historias de rincones remotos“, el pes de l’educació en societats tribals, el dolor i el pes que aquesta pot tenir. Ens planteja com a societats tradicionals extraeuropees, en cultures allunyades, aquesta té un paper d’adoctrinament o bé de “destrucció” de la cultura.

Per molt de temps se’ns ha dit que l’educació és l’única sortida de les situacions precàries, però, ho és realment? Em refereixo a educació quan parlo d’escolarització, no d’ensenyament i aprenentatge de valors, ja que aquestes sí que esdevenen element de canvi. Dit això, penso que pel tema que ens escau, aquesta pot esdevenir fins i tot un esquitx de la colonització d’Europa a Àfrica, entre altres continents. Per què un nen Himba de Tanzania, ha de marxar del seu poblat per anar a una ciutat i ser escolaritzat?

Aquest rep una educació tradicional al seu poble, un ensenyament de la cultura per una perpetuació d’aquesta. Aquesta és la pregunta que es fa Bueno en el seu llibre i que em fa pensar. Què és més complexa la imposició o bé el fruit d’aquesta? Realment és un tema molt complex, un arma de doble fil. Si totes les societats tribals enviessin a les noves generacions a les ciutats per a ser escolaritzades, perdríem la forma de vida d’aquestes? Acabaríem amb la cultura?

Jo crec en la defensa dels drets dels humans, de fet, considero que l’escola és un important camí pel canvi, però em qüestiono sobre la jerarquia de la importància de les coses.

Avui us presento una taula Corànica de Nigeria, concretament dels Hausa, feta amb fusta i pell i que encara presenta una sèrie d’escrits en àrab. Un element que era utilitzat pels nens o pels aprenents a les escoles de Corà amb la finalitat que els joves estudiants repetissin una vegada darrere de l’altra els versos amb la finalitat d’aprendre’ls. Una llibreta molt diferent de la que nosaltres estem acostumats.

Aquest tema que avui tracto és molt complex i difícil d’abordar, però no per això s’ha de deixar de parlar i debatre, ja que dóna molt per a reflexionar. Hi ha drets que esdevenen cadenes?

Jesús ARJONA 🖋️


REDACCIÓ4 Agost, 2021
jesus-arjona-1280x853.jpg

La bellesa, no la vellesa encara que també ho sigui, pot ser o pot haver estat una de les armes més grans de la Humanitat.

Amb ella, i durant tota la Història, s’han provocat guerres per enveges, problemes polítics, discussions entre amics, traumes de tota mena…

Aquest fet és degut al fet que aquesta és quelcom que sempre s’ha valorat a la història de la humanitat, convertint-se fins i tot en una eina de defensa o de protecció. Us explicaré un exemple molt particular de com la bellesa pot esdevenir un element de protecció.

Els Lobi de Burkina Faso, un poble que he treballat molt i del que moltes vegades parlo és per a mi molt important per la seva estructura, ja que el poble està sostingut per un matriclan, sent la dona la que adquireix un paper fonamental i de fortalesa dins del poble.

“Potser la bellesa no és tan dolça ni tan bona com pensem”

Aquestes dones, com en molts altres indrets del món volen estar belles, i normalment porten joies que els donin la sensació de sentir-se belles i, per altra banda, també poderoses. Canelleres, penjolls, aplics al cabell… tots ells són elements que les dones Lobi utilitzen per donar-se importància al poble i embellir-se.

La bellesa és un fet subjectiu que els humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder

De tots aquests objectes hi trobem uns amb una forma molt particular. És el cas de l’obra que avui us presento, una obra que a més d’aportar bellesa, aporta una protecció física a la persona, que la protegeix dels enemics, ja que s’utilitzava com a arma en moments de conflictes, posant-la entre els dits podria ser utilitzada com els coneguts “punys americans”.

La bellesa és un fet subjectiu que els Humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder, que es pot convertir en quelcom malèfic. Si aquesta s’utilitza com a “objecte de canvi”, es mal interpreta o bé es juga amb ella pot convertir-se en una arma imparable.

PUBLICITAT





RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter