Arxius de LES MÀSCARES | Pàgina 2 de 8 | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Març, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

Avui us vull parlar d’un art tribal que pren forma i que es materialitza als cossos humans, es tracta dels tatuatges. Actualment quan pensem en un tatuatge se’ns posa a la ment un “dibuix” a la pell fet amb tinta, que té un sentit de record, bé purament estètic o fins i tot m’atreviria a dir esnob. No obstant els tatuatges en el seu origen, fa milers d’anys tenien propietats rituals o també de curació, ho consideraven com una tècnica per curar malalties.

En moltes cultures els tatuatges han esdevingut marques tribals, símbols identitaris del poble i també indicadors socials i d’estatus. A tots els llocs del món quan es feien els tatuatges era un moment o una circumstància ritual, mística i sagrada que anava vinculada al món dels esperits i ancestres.

A l’Àfrica però, els tatuatges que trobem són molt diferents dels altres llocs del món. I la seva diferencia cau, en la forma de fer-los. Segurament aquesta forma de fer i de portar els tatuatges de molts pobles africans és quelcom que a nosaltres ens horroritza i pensem que és una bogeria, això no obstant, és la seva cultura i la seva manera de fer. Ells es provoquen ferides perquè esdevinguin queloides fent símbols i dibuixos geomètrics, aquests tatuatges és coneixem com a escarificacions.

El moment del tatuatge, acostuma a estar vinculat a un ritual de pas, com la iniciació, però també es fan en cerimònies estrictament per fer escarificacions. Els nens i nenes molt joves són marcats perquè sempre estiguin vinculats a la seva ètnia, al seu poble i als seus pares.

“Nosaltres també ens marquem així, però d’una forma molt diferent: no a la pell, sinó a l’esperit”

Aquestes ferides les fan persones dedicades exclusivament a fer escarificacions, amb uns petits ganivets que són d’ús exclusiu per aquestes feines, no obstant també se sap que es fan escarificacions avui dia amb fulles per afaitar. Moltes obres de les quals us presento setmanalment acostumen a portar escarificacions bé al cos o a la cara que esdevenen símbols identitaris de l’ètnia i d’estètica ritual.

El dia de l’escarificació per a un nen o nena hauria de ser un dels moments més horrorosos de la seva vida, ja que rodejat de la gent del seu poblat, el marcarien i feririen la cara i el cos, deixant-lo sagnar i amb les ferides obertes. Tot per ser de la comunitat.

“Qui ens fa més mal? Els de casa o els de fora?”

 


REDACCIÓ3 Març, 2020
jesus_2.jpg

Existeixen infinitats dels que s’anomenen trastorns mentals que produeixen al·lucinacions i visions de coses que no són reals, que no existeixen o bé que es poden imaginar, com si en un món diferent se situessin.

A la gent que les pateix se la té apartada, de fet, quan pensem que algú té algun trastorn com l’esquizofrènia ens esgarrifem perquè “potser ens pot fer alguna cosa”, o bé perquè “a veure què diu ara aquest”… la veritat és que me n’he adonat que tampoc n’hi ha per tant, crec que tots els presents en el món de la cultura estem una mica “trastornats” o bé som persones amb un imaginari molt ampli.

Tots imaginem, creem, tenim mirades trastornades que ens fan créixer i desenvolupar-nos.

Un bon exemple del que us explico és aquesta obra que avui us presento. Es tracta d’un cubre sexe de l’ètnia Ndebele de Sud-àfrica, utilitzada pels nens i les nenes del poblat com a símbol identitari, tant ètnic, com de joventut.

Aquesta obra a mi em transporta al mar, concretament a la platja, i realment, la seva original funció no té res a veure amb la platja. Als seus colors blaus foscos en la part superior veig la infinitat del mar, que es va fonent a poc a poc amb blaus més clars i acaba amb unes tires rematades en blanc, com l’escuma que fan les ones a la platja.

Que curiós és com aquesta obra, que amb formes abstractes em trasllada a un lloc figuratiu que tinc molt marcat al meu imaginari. Ho fa fent-me sentir infinitament poderós i apoderat per considerar tenir el mar a les meves mans, sense necessitar res més al meu voltant que allò en el que tinc la meva atenció.

La gran qualitat que tenim els humans d’imaginar i de crear discursos a través de formes abstractes és quelcom que hem de cuidar i reconèixer. És una de les millors qualitats humanes, però hi ha moltes més, l’únic problema són els extrems… tothom té dins seu quelcom que ho podríem qualificar com de “trastorn” però que forma part de la nostra identitat humana.

 


REDACCIÓ25 Febrer, 2020
jesus_arjona-1-1280x922.jpg

El passat dijous vaig aparèixer al programa del canal 33, “A4mans” produït per “Enganxats” titulat “Passió”, dirigit per Xavier Calderó i Antoni Tolmos. Es tracta d’un programa on s’aborda les vides de persones amb experiències vitals particulars a través de la música que ha marcat la seva vida, que es interpretada pel pianista i compositor Antoni Tolmos.

Aquest programa, amb un total de 8 capítols, ha viatjat per tota Catalunya visitant espais on els protagonistes se senten identificats… A Tarragona, el capítol que van dedicar a la meva persona es va gravar a l’Espai Nautilus, ubicat al Carrer Reding, 9. No obstant també vam rodar al Club de Tenis Tarragona, al Tinglado 1 del Port de Tarragona i a la Pineda.

En aquest capítol, que comparteixo amb el César Marcos, es poden descobrir algunes de les meves parts menys públiques i moltes de les històries vitals que han marcat el transcurs de la meva vida. A més a més  es poden veure un gran nombre d’obres de la meva col·lecció: entre elles… la meva primera màscara, la qual vaig adquirir quan tenia només 9 anys.

D’altra banda hi ha dues actuacions: una de la cantant María Arjona, la meva germana; i una altra de l’espectacle “Dando vida” dirigit per mi junt amb el conjunt de dansa “Afrikando”.

MIRA EL PROGRAMA  AQUI

 


REDACCIÓ18 Febrer, 2020
jesus2-2-1280x853.jpg

Hi ha vegades que voldria ser una obra d’art tribal africana. Voldria ser etern, haver vist el que elles han vist i el que veuran, que la gent em mirés i sentissin coses; fàstic, tendresa, estima… M’estic adonant de la fragilitat de la vida, a més m’encantaria ser una obra d’art per presentar una idea per sempre i que aquesta pogués canviar el món. O com va dir Mahatma Gandhi, ser jo el canvi.

“Sigues el canvi que vols veure al món”.

Moltes de les obres que normalment us presento tenen unes idees molt fixes, són les materialitzacions de diverses cultures i religions, per tant només volen i tenen la intenció de representar això, una religió com a única i vertadera.

Quin interès tenim els humans en sempre tenir la raó, i en què la nostra opinió sempre sigui la millor o la correcta, jo el primer.

Durant la colonització europea al continent africà va haver-hi moltes situacions d’implantació de “la veritable” cultura i religió, el cristianisme. En el nom d’un Déu, que jo com a cristià no conec, van assassinar moltes persones i van acabar amb cultures senceres. Àfrica va viure uns dies on la terra era vermella, per la sang de la seva població.

Avui vull parlar-vos a vosaltres, persones del continent africà que llegiu els meus textos, gràcies per encara estimar-nos

L’obra que avui presento pertany als Baulé de Costa de Marfil, concretament és un modern tiraxines utilitzat pels nens del poble com a joguina o bé com a element de caça per a petits animals. Aquesta és interessant pel que l’artista ha volgut mostrar en ella, creuant dues cultures: la “negra”, amb la representació d’una escultura amb identitat Baulé, i la “blanca”, amb una creu cristiana penjada al coll del personatge, en un objecte que és bell pel que representa, la unió dels dos mons; l’occidental i l’africà, molt diferents, però en ocasions, molt igual.

El sincretisme que existeix en aquesta obra, ens hauria de fer sentir inferiors, ja que tot i el mal que vam fer a Àfrica, ells han realitzat obres amb elements occidentals, sense sentir-se ressentits. I encara diem que són pobres i ens sentim superiors…

Avui vull parlar-vos a vosaltres, persones del continent africà que llegiu els meus textos, gràcies per encara estimar-nos.

La superioritat d’un poble es mostra en les accions que aquest fa quan està dolgut.

M’he pintat com si fos ella, per ser la finestra que uneix els dos mons, realment és al que dedico la meva vida, a ser un pont entre la cultura africana i l’occidental. Espero que gaudiu d’aquesta obra i la reflexió que ens porta.

 

 


REDACCIÓ11 Febrer, 2020
jesus_arjona2.jpg

Què? Has obert aquesta pàgina per veure un home maquillat? Has obert aquest escrit per riure-te’n? Si és així, t’ho explicaré qui ets.

Moltes de les frases que utilitzem porten missatges d’odi, missatges que sense adonar-nos poden fer mal si els analitzem profundament, però no només això, sinó que també pot fer molt de mal com les utilitzem i perquè.

“Qué nenaza!”

“No siguis una nena, espavila!”

“Si fossis un home, això no passaria!”

Què?!

Us heu adonat que associem el femení a quelcom dolent, feble, que no desitgem per nosaltres… diferent dels que sou “forts”. Sí, parlo de vosaltres, els que heu vingut a riure. Sabeu? Hi ha estudis que diuen que el llindar del dolor de les dones és 10 vegades superior al dels homes… I seguim pensant que elles són les febles…

“Ja m’agradaria a mi ser la meitat que la meva àvia o mare”

Avui trenco una llança per aquelles dones fortes, per aquelles que lluiten i que no se senten representades per missatges com aquests que desmereixen la seva figura.

No obstant això en moltes societats, per tenir una importància considerable dins de la societat has de tenir l’atribut masculí, un penis. L’obra que us presento és la representació d’aquest òrgan reproductor, pertany als Kapsiki del Camerun i el porten les dones més ancianes del poblat.

Aquest és un símbol de poder per a elles, ja que amb ell poden entrar a les reunions d’homes, tenir paraula, opinar i votar. Creieu que cal tenir penis per poder parlar?

Rebutjo aquesta idea dels Kapsiki, és una tradició, o un costum però sense raó, no respon als paràmetres socials que actualment volem pel nostre món. No obstant això, em sembla pitjor la idea que es qualifiqui de feble i es menystingui la dona amb les idees que mostrem en el nostre llenguatge, i que per ofendre, s’hagi d’utilitzar una referència al que és femení, com si elles fossin dolentes. A vegades, la violència no es troba en els fets, sinó en les paraules.

Creieu que jo, necessitaria de pintar-me la cara per entrar a una reunió de dones?

Encara que per molts cercles, la utilització de les coses femenines fora del seu àmbit és normal, hi ha molts altres que ho consideren ofensa, atac i no natural, a aquest els hi pregunto avui, no va ser una fèmina qui us va donar la vida? Llavors, com les podeu menysprear?

 


REDACCIÓ4 Febrer, 2020
jesus2-1280x960.jpg

La setmana passada us vaig explicar la històra d’un poble que és conegut per ser un dels més bel·ligerants de tots, no obstant això, aquesta particularitat no s’estén per tots els pobles i cultures del món.

Hi ha pobles que tenen una molt bona convivència entre els mateixos membres de la comunitat o bé amb altres comunitats, avui us vull explicar un exemple d’aquesta convivència perfecta.

Respectar per construir

Moltes vegades les obres d’art ens fan descobrir i ens donen les eines per poder analitzar els pobles que les fan i aquestes que avui us explico són un bon exemple. Parlo d’unes obres del país que mai ha sigut conquerit ni envaït per cap altre poble: Etiòpia. Concretament són dos reposacaps de l’ètnia Oromo, utilitzats tant per dormir com per asseure’s. Un d’ells està realitzat en fusta i té un disseny molt simple; i l’altre confeccionat amb pell, fet que fa a aquest segon una peça extraordinària, no sols per això sinó perquè aquest incorpora símbols pictòrics cristians.

És molt curiós veure obres africanes tribals que estiguin pintades amb tanta simplicitat i bellesa, semblant veritables quadres, aquesta és una d’aquelles obres que captiven a qui les veuen i que tocar-les és un veritable plaer. En ella es mostren tres instruments musicals, una cenefa floral a la base de l’obra i coronat-la quatre àngels d’un estil molt característic d’Etiòpia.

Aquestes obres sempre han despertat el meu iterés ja que les vaig adquirir seguides quan era molt jove i en aquesta època no valorava que existís gent que pogués practicar el cristianisme a l’Àfrica, creia que era una idea occidental únicament, jo també he estat molt preestablert pensant en que hi havia idees únicament dels “blancs”. És curiós, ja que a Etiòpia existeix un dels conjunts monumentals més importants pel cristianisme: la Libela.

Són fabuloses ja que pertanyen a un poble que respecta als seus i es fa respectar. Són a més un símbol molt interessant de dualitat o bé de convivència dels pobles, crec que són una molt bona definició gràfica del que actualment estem vivint al nostre món globalitzat, on convivim cultures i pobles diferents amb les nostres característiques simbòliques particulars però en gran harmonia… No?

Creieu que vivim en gran harmonia entre pobles? Avui ric.

 


REDACCIÓ29 Gener, 2020
jesus1-1-1280x1050.jpg

Avui sento que m’has fet mal, que ja no et queda res per tirar-me i que t’has oblidat de mi. T’has oblidat de qui ets i de qui sóc.

Quan ens fan mal pensem, per què ens ho han fet? Quina raó tenien per fer-ho? Encara que de vegades no hi hagi una intenció voluntària. Que podríem fer perquè allò no ens fes mal?…

Però els que fan mal, tenen aquesta necessitat sempre? Què vol dir per ells fer mal?… jo em pregunto, és aquesta ambició de fer mal la carència de quelcom?

Els humans moltes vegades fem coses que amb el temps, des d’una perspectiva llunyana i fent una anàlisi poden arribar a semblar ridícules. Petites accions que avui dia fem i que donem molta importància, un dia arribaran a semblar-nos ridícules i innecessàries. Durant molts períodes històrics s’hi han produït infinitat d’aquests successos, us posaré un exemple…

Us vull explicar la història d’uns elements que tots els homes de les ètnies caçadores del continent africà portaven amb ells sota el braç, concretament us parlaré d’uns carcais i fletxes de dos pobles situats a Burkina Faso: els Lobi i els Bwa.

La història del seu final.

Aquests pobles eren temuts per tots els altres per ser gent guerrera, amb molt d’ímpetu i valentia. Eren agressius i tenien guerrilles constants entre ells. Un dels elements que més utilitzaven per dur a terme aquestes incursions bèl·liques eren els arcs i les fletxes, ja que eren armes de llarga distància i ells no es posaven en perill.

Durant el període colonial, el poble francès va fer molt de mal al territori burkinès, concretament a les terres ocupades pels Lobi, un d’aquests pobles guerrillers. Els colons francesos però, els temien, i d’alguna manera els volien tenir controlats i apaivagats. Una de les mesures que van fer com a repressió va ser la crema de tot l’armament que tenien, és a dir, els carcais amb les fletxes dintre i els van deixar com a nova arma els tiraxines.

Arribat a aquest punt em poso a pensar en com es va sentir l’occidental en arribar al continent africà, en moltes ocasions el sentiment de superioritat era la predominant, però actes com aquest denoten certa inquietud i por. Si havien de dominar al poble Lobi i calmar-lo era perquè aquest suposava un risc per ells, eren superiors.

Potser els blancs no eren tan valents com deien”

Avui amb totes les fletxes Lobi i Bwa apuntant-me a mi, un home blanc, demano perdó per aquells que un dia van tenir tantes carències que van voler acabar amb altres cultures, amb altres pobles, amb altres humans…

 

 


REDACCIÓ22 Gener, 2020
jesus_nu-1280x960.jpg

Moltes vegades tenim preestablerts que alguns objectes o materials no ens pertoquen perquè no pertanyen al que anomenem, la nostra “classe social” o bé al nostre tarannà sobre la vida. Per exemple, jo no crec que estiguin fets per mi l’or, els diamants, els Rolex ni les camises Ralph Lauren… Aquests objectes no em representen.

No obstant els objectes que són propis d’aquells que tenen un poder adquisitiu més gran són preuats i desitjats per tothom, si tens aquell objecte ets més respectat i et tenen més considerat, oi? Vivim en una societat molt materialista.

Al continent africà, però, les regalies són únicament propietat dels mandataris, no tothom pot tenir-les, estan molt controlades i tenir-les suposa ser algú molt important o bé amb una certa edat i, per tant, saviesa, no com a les nostres terres.

Alguna vegada als meus escrits ja ho he dit, però vivim en una societat molt d’aparençes. Qui creu que els grans vaixells de luxe atracats als ports de tots els llocs del món són de persones molt cultivades? Que són fruit de la seva sabiesa?

Quan acabaran aquestes mentides?

Avui us vull explicar una obra d’un poble molt majestuós, on les classes socials estan molt marcades, i tothom sap el lloc que li pertoca. Un poble on el rei és la persona més respectada de totes, fins al punt de poder assimilar-lo a un faraó de l’antic Egipte. L’obra que us presento pertany a un d’aquests reis i a la seva “pompa”.

Es tracta d’una peça Bamileke de Camerún que porta el nom de “Ndop”. És una tela que és propietat exclusiva dels reis, les utilitzen com a escenografia a les seves presentacions oficials i parlaments. Es posen darrere del tro com un símbol de poder, encara que també aquest teixit s’utilitza per a les vestimentes de les persones importants del poble.

Però que amaguen aquestes obres quan es posen darrere dels trons? Darrere de les grans fortunes hi haurà el mateix que es veu amb les possessions? Si li treièssim tot el que és material a aquestes persones, penseu que es quedarien com jo? Completament nu i com a única possessió, la tela.

Aquesta obra i molts altres teixits, els podreu veure a l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” a l’Espai Nautilus de Tarragona (C/Reding núm 9) del 13 de gener al 15 de febrer.

 


REDACCIÓ16 Gener, 2020
j_arjona-1-1280x965.jpg

Al continent africà hi existeixen un total de 54 països i en tots ells hi ha una gran quantitat de pobles i cultures diferents que es diferencien per la seva cultura, la seva llengua i els seus símbols.

Uns dels símbols més interessants per analitzar d’aquests pobles són el seu art i la seva vestimenta. Aquesta última, encara que pugui semblar que és simplement una manera de tapar-se el cos, esdevé un dels elements més importants per la societat africana.

Els vestits no són simples objectes utilitzats com vestimenta, sinó que representen verdaderes icones per la comunitat. Per una part serveixen com a símbol identificatiu de la seva pròpia cultura, però per altra banda són també elements que s’utilitzen per traslladar missatges al poble.

No és veritat que quan algú va vestit totalment de negre pensem que està passant un mal moment? Veritat que quan veiem algú vestit amb xandall pensem que és un esportista? Les vestimentes que portem traslladen missatges i, a vegades, no som conscients d’això.

El proper 13 de gener obre les portes a l’Espai Nautilus de Tarragona l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” una exposició que mostra al públic alguns dels vestits i vestimentes més representatives de l’Àfrica, explicant quins són els missatges que traslladen.

Aquesta exposició està comissariada per mi mateix i està composta per tres col·leccions particulars de Tarragona, entre elles la meva. Amb ella vull donar a entendre la importància que tenen aquestes obres i “desemmascarar-les” al públic en general.

Per altra banda vull poder mostrar les obres com a veritables obres d’art, ja que moltes vegades han sigut considerades objectes antropològics.

No us perdeu l’oportunitat de visitar del 13 de gener al 15 de febrer l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” a l’Espai Nautilus, descobrir alguns dels missatges que aquestes teles africanes amaguen i meravellar-vos pels colors i formes que tenen.

La inauguració serà el dia 18 de gener a les 19:00 hores a l’Espai Nautilus (Carrer Reding Núm. 9).

Us hi espero!

 


REDACCIÓ2 Gener, 2020
jesus1-1280x960.jpg

Les clàusules o les formalitats són quelcom que nosaltres els humans utilitzem per a tots els nostres tràmits tant siguin personals com legals. Les formalitats són uns establerts que deuen el seu origen a una tradició o costum.

Quan ens donem la mà és un formalisme, quan fem un petó, quan parlem d’una determinada manera, quan anem vestits…

Avui us vull parlar de la materialització d’una formalitat, una peça molt interessant. És un contracte matrimonial del Marroc de principis del s. XX. Aquesta obra per regla general no l’hauríem de considerar una obra d’art, però la simplicitat amb la qual està treballada li dóna una bellesa que fa que esdevingui un objecte molt bell.

L’alfabet amb el què està escrit és d’una important qualitat, escrit per una persona especial, algú que hauria estudiat a la Mesquita, ja que les lletres que es llegeixen no s’aprenen a l’escola, són d’uns estudis superiors. A més en aquest document es jura pel Alcorà per tant, és un text sagrat, el que es jura es fa en nom seu i comença dient: “Al-ḥamdu lil-lāh…”.

ٱلْـحَـمْـدُ للهِ

Són obres escrites pel que es coneix com a “Edul”, que vindria a ser el notari o el mestre de cerimònies d’una boda o bé un esdeveniment legal. Aquest dóna validesa al matrimoni quan signa el document i constata totes les condicions, testimonis presents a la cerimònia, a més de les persones que contrauen matrimoni.

Són obres que es lliuren al matrimoni perquè les mantinguin a casa, però normalment són atresorades pel patriarca de la família, qui acumula guardats en secret tots els documents legals del seu clan envoltats en una tela o pell.

Aquestes obres esdevenen un gran formalisme respecte al que és un matrimoni àrab, no molt diferent de com nosaltres ho fem, encara que no sigui en fusta; jurem per déu, amb testimonis i davant d’una persona que constata els fets.

El poble marroquí està molt estereotipat, marcat per les accions d’uns que no pertanyen als seus ni de molt lluny, un poble afectuós, amable i respectuós vers els altres. Persones que potser sense tenir res material, ni un bon estat anímic, ho donen tot, oferint la màxima hospitalitat, un poble que per a mi és un amic.

Com veiem, una altra vegada, les pautes de comportament humanes, encara que tinguem cultures i religions diferents, són molt similars. Amb unes tradicions diferents, materialitzades també d’una forma diferent els nostres actes són molt semblants.

Ara, després de tot això, em qüestiono la utilitat dels formalismes, més enllà de què sigui la forma “correcta” de fer les coses i potser la que podríem dir que formaria part del que anomenem “educació”. Són correctes tots aquests formalismes en tots els casos? La resposta per mi és no, no obstant els seguirem practicant sempre, ja que el sistema així ho demana.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter