REDACCIÓ30 Març, 2022
Lluny de cap conflicte vull estar, les meves armes mai hauran de tornar a aixecar-se, ja no vull tacar-me de sang, ja no vull combatre els altres, no vull…
Moltes vegades es diu que quan no s’està bé, s’ha de caure per tornar a aixecar-se més fort, per tornar a començar amb unes noves idees i mirades, s’ha d’esborrar tot l’anterior per poder aconseguir un futur millor, però jo no estic d’acord, no vull caure.
Com a ficció, sembla molt idíl·lic i heroic, però a la vida real, no ho és gens. Caure implica poder tirar quelcom durant la caiguda, afectar els altres a l’arribada a terra o, fins i tot, una vegada a terra no tornar a aixecar-te. I tot per tornar a començar. Per què no continuar intentant millorar el passat tot aprenent d’ell sense caure?
La peça que avui us presento, procedent dels Tamberna que viuen a Ghana i Togo, parla d’una guerra, on els homes lluiten ferotgement per ser el més poderós, perquè al final, tot és poder d’un home sobre l’altre, parla sobre la caiguda d’un i el triomf de l’altre.
En aquesta baralla lluiten amb barres de fusta i escuts com el que us presento, amb forma fàl·lica, realitzat amb fibres vegetals i, en aquest cas, decorats amb pigments de color vermell, fet que li dóna molta importància. Aquesta baralla és una ficció, un ritual, una dansa on es vol exemplificar la caiguda de l’home per la seva renaixença, volen exemplificar la victòria de la vida sobre la mort.
Però com bé he dit això és una ficció, no una realitat, la realitat és molt dura.
Digueu-me somiatruites, fantasiós, potser fins i tot ingenu, però no vull que cap persona hagi de caure mai per tornar a aixecar-se, no vull que ningú per aconseguir poder, per guanyar, hagi de tirar a un altre.
Vull renàixer, sense caure.
PUBLICITAT
La figura de l’home aquests dies es veu ressentida perquè està havent-hi una infinitat de desequilibrats que es pronuncien amb actes en contra de la font de la nostra vida, elles. Això ens fa mal a tots. Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà.
Quan algú dóna o rep ajuda d’un altre es crea un vincle especial, que va més enllà de qualsevol contracte que es pugui fer físicament, és un vincle entre ànimes, podríem dir fins i tot que toca la màgia, la màgia que tenim els humans. Quan fas alguna cosa per algú et vincules a ell, l’empatia que sents té un valuós protagonisme en aquest sentit, però també la necessitat de presentar protecció o bé l’estima vers ell, i de la mateixa forma passa quan es rep una ajuda, sents que ets valuós per aquella persona, que t’estima i el valores, possiblement més del que ho feies abans.
L’ajuda que els Mumuye demanen al bosc els ha fet establir un vincle molt poderós amb la natura, respectant-la, cuidant-la i podent conviure amb ella amb absoluta harmonia, ells consideren que els esperits sagrats viuen dins del bosc i són ells els que controlen l’ordre social, a més d’això necessiten d’ella per a viure, ja que es nodreixen dels seus fruits. Són molts els pobles d’arreu del món que demanen ajuda a la natura i, per tant, són molts els pobles que tenen una vinculació amb aquesta molt important.
Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.
A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.
Per molt de temps se’ns ha dit que l’educació és l’única sortida de les situacions precàries, però, ho és realment? Em refereixo a educació quan parlo d’escolarització, no d’ensenyament i aprenentatge de valors, ja que aquestes sí que esdevenen element de canvi. Dit això, penso que pel tema que ens escau, aquesta pot esdevenir fins i tot un esquitx de la colonització d’Europa a Àfrica, entre altres continents. Per què un nen Himba de Tanzania, ha de marxar del seu poblat per anar a una ciutat i ser escolaritzat?
Aquest rep una educació tradicional al seu poble, un ensenyament de la cultura per una perpetuació d’aquesta. Aquesta és la pregunta que es fa Bueno en el seu llibre i que em fa pensar. Què és més complexa la imposició o bé el fruit d’aquesta? Realment és un tema molt complex, un arma de doble fil. Si totes les societats tribals enviessin a les noves generacions a les ciutats per a ser escolaritzades, perdríem la forma de vida d’aquestes? Acabaríem amb la cultura?
Avui us presento una taula Corànica de Nigeria, concretament dels Hausa, feta amb fusta i pell i que encara presenta una sèrie d’escrits en àrab. Un element que era utilitzat pels nens o pels aprenents a les escoles de Corà amb la finalitat que els joves estudiants repetissin una vegada darrere de l’altra els versos amb la finalitat d’aprendre’ls. Una llibreta molt diferent de la que nosaltres estem acostumats.
Aquest fet és degut al fet que aquesta és quelcom que sempre s’ha valorat a la història de la humanitat, convertint-se fins i tot en una eina de defensa o de protecció. Us explicaré un exemple molt particular de com la bellesa pot esdevenir un element de protecció.
Aquestes dones, com en molts altres indrets del món volen estar belles, i normalment porten joies que els donin la sensació de sentir-se belles i, per altra banda, també poderoses. Canelleres, penjolls, aplics al cabell… tots ells són elements que les dones Lobi utilitzen per donar-se importància al poble i embellir-se.
Aquest fet també succeeix amb les obres d’art que normalment presento en aquesta secció, només amb l’apropament a les cultures que la fan, la passió per aquestes i l’interès podrem arribar a comprendre-les i veure-les amb tota la seva essència, el coneixement i l’amor cap a aquestes ens desvetllaran tot el que són, tot el seu valor i sentit.
Quan neixen bessons aquests esdevenen éssers estimats i considerats i han de mantenir-se sempre en vida a la Terra, però aquest fet no sempre és possible donat la gran mortaldat que existeix al continent africà. Els Ewe han generat la manera de poder mantenir els bessons a la Terra en cas de la mort d’un d’aquest o dels dos i és amb la realització dels “Venavi”, que atresoraran l’esperit del nadó deixant de banda el cos, però ajudant a mantenir l’ordre social al poble. La mare el cuidarà, protegirà i tractarà com si aquest tingués vida. Només quan aquesta trenqui una de les seves parts o bé el sacerdot ho decideixi, l’apartarà.
Acostumen a tenir representacions identitàries de l’ètnia que els fa al seu punt més alt, tot i que aquestes que presento són en la seva majoria obres simples, però que acumulen un gran ús darrere seu.
