REDACCIÓ17 Maig, 2021
Patir, sentir el dolor, ser neguitós, aguantar i ser fort, són aquelles coses que marquen una situació i una persona, són aquestes les úniques coses que ens poden diferenciar com a humans: aquells que aguanten, resistint i els que cauen perdent la batalla.
Aquell que pateix i aguanta per una situació o malaltia, han desenvolupat una sèrie d’eines de defensa que el fan fort i no el deixen caure. Qualsevol exèrcit del món per molt fort que fos, podria desitjar tenir el valor i resistència que aquest desenvolupa. Ni els grans escuts, ni les grans muralles, ni els grans búnquers… res podrà superar la força que aquest té amb la seva actitud i mentalitat lluitadora.
Avui, us vull mostrar una meravellosa obra mestra, un dels objectes més espectaculars que he mostrat en aquesta secció, de la qualitat més gran possible. Es tracta un escut etíop, dels Oromo o Arsi, ja que són diverses ètnies les que utilitzen aquestes defenses. Data del s. XIX i està realitzat amb pell bé d’hipopòtam o bé de búfal, que el fan lleuger i molt resistent. Té unes protuberàncies marcades a la pell per simular la pell dels animals, i brilla com si fos metall amb la intenció d’espantar els enemics, igual a la mitologia grega que ho fa Minerva amb el seu escut.
He arribat aquí, únicament amb el meu escut, símbols del meu poble i símbols de resistència i fortalesa
Aquest escut ens mostra en molts llocs la duresa de la batalla que el portador de l’obra va sofrir, amb una gran quantitats de forats i reparacions produïdes per talls d’enemics amb les seves llances o armes de ferro. Però més important és el missatge que porta darrere i que ens mostra com era la persona que portava aquesta defensa, ja que tot i els cops que va rebre, que van ser més de 6, aquest va resistir, la seva actitud, el seu esperit de lluita no el va deixar perdre la batalla, ja que van reparar-se i va tornar a la lluita. Estem davant d’un objecte que va pertànyer a un gran guerrer.
Avui faig un missatge directe. Com tu, Mireia, que lluites, has lluitat i lluitaràs. No és important allò que utilitzem per defensar-nos, no és útil allò que has posat pel mig de tu i allò amb el que lluites, sinó que en aquest cas, tu ets la important, la forta i la valenta. Et podria deixar el meu escut perquè lluités enfront del teu mal, però creu-me, que mai no estaria a l’altura de la teva força.
PUBLICITAT
I, realment, la bellesa s’aconsegueix d’allò que és únic i per tant singular o, com he dit abans, estrany. Què hi ha de bo en allò que està repetit en serie, en allò que segueix paràmetres socials o no naturals? La bellesa que entenem no pertany a quelcom pur o bell, valgui la redundància, ja que és el producte d’uns col·lectius.
Avui us presento una obra que entra en aquesta secció com a intrusa, ja que no es tracta d’una obra del continent africà, sinó que pertany a Àsia, concretament a Java, Indonèsia. Es tracta d’una màscara de teatre, utilitzada per a fer burla i riures d’aspectes quotidians de la vida, realitzada en fusta i pintada amb colors plàstics molt clàssics i sense massa decoració pictòrica, però amb un tracte expressiu molt important, ja que incorpora fins i tot les arrugues de la cara que es posen quan es té aquesta expressió de neguit que té. Es coneix que moltes de les representacions artístiques de la zona on es situa aquesta obra tenen aquest origen, el teatre.
Aquesta obra, que és deforme, apareix fumant amb una cara de fàstic molt expressiva on es poden veure inclús les arrugues de l’expressió i de la vellesa de la persona a la qual representa, pot produir en aquell que la veu una atracció que arriba a tocar l’enamorament o el desig i no pas una sensació de fàstic, tens ganes de tocar-la. Pensant-ho sempre hi ha bellesa en allò brut, allò que no és catalogat per la societat com a bell i aquest és un cas molt significatiu d’aquest succés. Ella és bella perquè surt del que estem acostumats, perquè és singular i aquesta bellesa és pura, singular i significativa pel que fa a referència a allò bell.
La migració, el canvi de població o el desplaçament temporal és quelcom que caracteritza la cultura global humana, sempre ho hem fet, però no de la mateixa manera, de fet encara avui dia hi ha pobles a diverses zones del món, coneguts com a nòmades, que tenen el món com a casa i no s’estableixen amb arrels a cap lloc; n’hi ha d’altres que tot i tenir les seves arrels en un lloc determinat, és a dir, sent sedentaris, decideixen migrar indefinidament buscant una situació diferent de la que tenen als seus orígens; també n’hi ha d’altres que marxen solament per un temps.
Es tracta d’una important màscara passaport dels Dan de Costa d’Ivori, que rep el nom de “Ma go”, una obra que representa molt bé l’art d’aquest poble pel seu estil. Aquestes obres són portades pels homes quan es desplacen de territoris, les porten a una bossa que porten sempre amb ells i els hi serveix tant d’identificador del poble al qual pertanyen, o d’amulet i com una vinculació al seu poblat d’una manera molt intima, ja que aquesta petita màscara representa una altra de superior que es troba al poblat, una màscara mare, a la que tenen molt de respecte, marca el seu origen i els caracteritza i identifica. D’aquesta manera els individus mai estan desconnectats de les seves arrels i mai obliden qui són i d’on venen, tenen una connexió material total amb les seves arrels.
Aquest exemple de vinculació amb el nostre origen ho tenim tots, potser no de forma material, però sí que tenim maneres de fer, parlar, moure’ns que ens lliguen a algú o a algun lloc en concret. La meva àvia, migrant d’Andalusia, mai ha deixat de parlar com al sud, ni de fer el menjar com al sud… Tot i que enyora el seu origen, no està desconnectada d’allà, no s’oblida.
La població nativa tenia aquest metall al seu abast i com quelcom oblidat o bé poc utilitzat, ja que no tenien la necessitat d’obtenir-lo en la mesura que ho feien els colons occidentals, va haver de posar-se al dia, ja que les incursions colones, d’alguna manera eren també amb caràcter de tipus comercial. Podríem dir que es van signar negocis entre pobles natius i occidentals, tot i que l’explotació i el saqueig va ser el més abundant.
No puc fugir l’allò que ja és part de mi. No puc pensar que amb el simple fet d’acabar amb una relació, un moment, un canvi d’any… tot canviarà a diferent, que jo canviaré i també la meva vida, si ho fes, seria un innocent, un brètol i també un babau. Els corrents d’aire continuaran entrant a la nova habitació, tant les noves com les antigues, continuaran movent les branques dels arbres i embrutant els nostres carrers de fulles, continuaran movent els núvols portant pluges i tempestes, serà aquest aire el que també acabarà amb els nostres mals, serà aquest aprenentatge el que ens farà créixer, només amb l’experiència serà que podrem prosperar.
Amics lectors, aquest any ha sigut molt dur per tots, no hi ha dubte, pel que fa a la meva experiència vital: he plorat, he estat nerviós, hi va haver un moment en el qual jo no veia el final del túnel… Però, vull transmetre la totalitat del que he viscut i aquest any també he rigut, he compartit moments inoblidables, he crescut, he creat, he ajudat…
Qué curiosa es la mente humana y qué importantes son los gestos que hacemos. Este objeto parece que quiera abrazarte, en otras ocasiones saludarte, darte la bienvenida amistosamente en caso de que seas amigo o bien no dejarte entrar al lugar en caso de ser enemigo y poder conjurarte algo maligno.
Això, que sembla que estigui molt lluny de la societat i l’espai on vivim nosaltres, crec que no està tan lluny, de fet, considero que actualment hi ha una important segregació no només racial sinó de “classe”, si és que tot això existeix, ja que moltes vegades m’ho he qüestionat.
El que fa especial aquesta obra, a més de ser un objecte extremadament fi i bell, és que tot i ser una màscara “Elu” dels Ogoni, de Nigèria incorpora escarificacions d’una cultura veïna, els Idoma, fet que la fa molt especial i una exemplificació ideal del sincretisme africà. I que incorpora, segons el meu criteri, un valor afegit.
“Cuando apenas había salido el sol en la mañana, en el más absoluto silencio, en medio de aquel lugar árido, donde apenas se veían árboles frondosos ya que apenas nacen plantas, se escucharon una infinidad de sonidos estridentes y otros más dulces, parecía el revuelo de unas aves cantoras sonando a la vez con cierta harmonía, como si de un concierto de Ara Malikian se tratase, eran los sonidos de las flautas de los Lobi de Burkina Faso, que sonaban desde diferentes direcciones, generando un diálogo entre ellas, como si hablasen.
Estos instrumentos musicales, de bellas formas, cumplían una función práctica para la vida diaria de los miembros de la comunidad, ya que habían desarrollado un lenguaje de notas, sonidos y vibraciones musicales que les ayudaba a comunicarse para no hacer ruidos demasiado sonoros que espantasen a los animales y poder asi acercarse a ellos sin levantar sospecha en grupo.
El león en soledad sigue siendo ese animal maravilloso que es, que no abandona a los suyos, que no pierde su poderosa melena luciéndola siempre al viento y que camina con el poderío propio de los dioses. Nunca se me ocurriría subestimar a un león, ni considerarlo un animal débil, acabado, rendido, que no ve salidas…
Hoy os presento una pieza muy representativa para el arte de un pueblo, los Rungu de Tanzania. Se trata de una máscara realizada con tela pigmentada a la que se le añaden una serie de cuentas de colores cosidas que forman las facciones de la cara de la obra. Es una máscara excepcional, es referencia del arte del pueblo y, por tanto, un referente. Es utilizada en danzas vinculadas a rituales de paso, entre ellos, la iniciación al culto de los menores donde se abandona la inocencia para ser adulto y donde, en muchos pueblos, una de las pruebas es pasar tiempo en soledad con uno mismo, con la finalidad de crecer y salir más fuerte.
