Arxius de SECRETS DE... PROTOCOL | Diari La República Checa

REDACCIÓ15 Abril, 2019
IMG_2518-1-e1555318782355-1280x1707.jpg

Estem a les portes de la Setmana Santa i de la Diada de Sant Jordi, així que fa uns dies em vaig apropar al carrer Soler 6, de Tarragona, al ‘Testo’, on Vincenzo m’ha ensenyat a preparar un pastís que té una història molt peculiar. Sempre us parlo de protocol social però avui m’he pres la llicència per parlar de dolços i de tradició, en la que també se sosté el Protocol.

Aquest pastís es diu ‘La Ciaramicola’ i és tradició per Pasqua a la ciutat de Perugia situada a la Umbria italiana a totes les cases, com aquí la Mona, les tostes (torrijas) o l’arròs amb llet en moltes llars. Els ingredients són els següents: 100 grams de mantega, pel motlle i per fondre, 3 ous, la clara es bat a part, 150 grams de sucre, 1 tassa de llet, 450 grams de farina, 1 cullereta de llevat, 1 copa de Lazzaroni Liquon o qualsevol altre colorant vermell i sense alcohol si els nens han de menjar i 1 llimona per ratllar la seva pela.

Mar Toribio amb el pastís

Vaig fer d’ajudant de cuina i us orientaré com fer-ho. Es munten les clares – prèviament hem batut els ous, el sucre i la llet –, es remena tot junt molt suaument, s’adjunten les clares muntades després es ratlla la pell d’una llimona ecològica i s’afegeix la farina. Després espremem una llimona a dins i afegim el licor. Es bat tota la massa, al motlle i 40 minuts a 160 graus al forn. Mentre es fa al forn, es munten clares a punt de neu amb sucre glacé de seda i en sortir el pastís del forn es decora deixant 5 monticles més grans. Tot al forn de nou perquè es quedi glaçat i pels més petits es decora amb confits de xocolata.

Moment de la confecció del pastís

Quan s’obre el pastís per dins és vermell i per fora blanc, igual que la bandera de Perugia, això em va fer recordar la coca de Sant Jordi que duu la bandera catalana. Les boletes o confits de colors representes els barris de la ciutat, cada barri té el seu color i els monticles de setinat les cinc portes de la ciutat.

El que més em va agradar és la llegenda que Vincenzo em va explicar: les noies cuinaven aquestes postres i li regalaven al seu estimat el dia de Pasqua, és una manera de celebrar aquesta festivitat molt semblant al nostre Sant Jordi i d’ell parlarem la pròxima setmana.

 


REDACCIÓ24 Març, 2019
El-Stiletto2.jpg

Què és un slliletto? Doncs, és una sabata de taló. Són imprescindibles en el vostre fons d’armari encara que tinguin fama de no ser massa còmodes. Les tenim de diferents maneres amb taló ample o més fi, i fins i tot amb plantilles de gel incorporades o amb plataforma.  Els escots del stiletto són molt diversos però si voleu que us estilitzi la figura sempre trieu un en forma de V.

Si heu de triar un stiletto de fons d’armari, escolliu un de color negre o crema, que són els que més bé podreu combinar. Per canviar el seu aspecte, podeu fer servir botons de pedreria o colors o llacets, i semblarà que heu canviat de sabates. Recordeu que es considera stiletto quan el taló fa entre els 4 i els 17 centímetres.

Anem a l’etimologia del nom stiletto i a la seva història
Aquesta sabata té un origen masculí. Els primers en fer-la servir van ser els aristòcrates italians del Renaixement. Duien unes plataformes a les sabates per no embrutar-se la roba quan anaven pels carrers i per diferenciar el seu estatus social.

Lluís XIV, va incorporar la sabata de taló a la seva cort, només ell i el seu seguici les podien duu i eren vermelles; això té l’explicació que el rei era baixet. És en el segle XVIII quan comença aquesta peça a ser femenina a la cort francesa. Més tard en els anys 50, un sabater italià va incorporar una fina vareta en el taló en forma de columna o en grec “stylos” i vet aquí el nom. Amb el temps, la punta de les sabates es van anant afilant fins a conèixer les sabates de taló d’avui dia.

Mar TORIBIO


REDACCIÓ10 Març, 2019
nestit_negre2.jpg

Us he parlat en moltes ocasions del color negre relacionat amb la roba i amb el dol, tant quan hem parlat de la Setmana Santa com quan hem parlat d’un enterrament. I així ha estat al llarg de la història la simbiosi que s’ha tingut el negre i la moda. Un color que les senyores no feien servir per a les seves reunions socials perquè era més luxós aparèixer amb teles d’altres colors, i perquè era el color del vestuari les dones de fer feina a més del color del dol; fins que una dona pionera i trencadora d’esquemes es va presentar en una festa amb un vestit negre. Aquesta dona va transformar la moda, volia fugir dels ‘corsés’ i atribuir a la dona una llibertat del moviment a l’hora de vestir.

D’altra banda, i com us anava explicant, l’esmentada dona va aparèixer amb un vestit negre en una festa als anys 20. Potser ara ho veiem normal, però ho era quan ella ho va fer? Luny de ser un escàndol que l’apartés del disseny i de la moda, va crear tendència, així era Coco Chanel.

Des d’aleshores tenir un vestit negre com a fons d’armari ha estat un clàssic i una revolució. El LBD (Little Black Dress: petit vestit negre) s’ha convertit en una peça imprescindible per a totes. El llarg del vestit ha de ser pel genoll o si voleu una miqueta més alt.

Un vestit negre us pot servir per a moltes ocasions. Si el combineu amb unes ballarines, el podeu fer servir per anar a treballar o com a vestit de dia, combinat amb unes sabates de taló i un xal de color és una bona peça per sortir a la nit.

Depenent dels complements que l’afegiu, us donarà molts bons resultats i el podeu reutilitzar en moltes ocasions. I com no, avui acabarem amb una frase de Coco Chanel que reflecteix el canvi en la moda que ella va propiciar, amb dissenys a on la dona es trobés còmoda: “La llibertat sempre és elegant”.

 


REDACCIÓ25 Febrer, 2019
ballarines3.jpg

Teniu alguna sabata al vostre armari amb aquest nom?
Les ballarines són unes sabates que tenen almenys 200 anys d’història i vénen del calçat que es feia servir al ballet clàssic, més tard, les artistes de l’època, les va posar de moda i es van popularitzar.
També es diuen Manoletines, pel torero Manolete, que les duia semblants per torejar. Les Parisines o Frencesites, són unes ballarines amb un llaç a la part davantera.

Les Mercedites, van treure el nom de Maria de les Mercedes d’Orleans, la primera esposa d’Alfons XII, i d’una cançó popular que li cantaven a on sortien les seves sabates. Aquestes duien una tira a l’empeine. (la polsera)

A vegades pensem que la sabata plana no estilitza, però avui dia trobem molts models amb diferents escots que ens donen aquesta possibilitat. Quan les compreu, si les heu de portar sense mitja, mireu que la sola sigui de pell perquè no us faci suar massa el peu.

Si no us agrada anar tan planes, teniu ballarines de fins a tres centímetres de taló i amb una combinació de colors i materials que us serà difícil decidir-vos. Tindreu un calçat intemporal i femenina.

Com a curiositat us diré que, dins de la llista de les 10 sabates icones de la història, figura una ballarina, la que va treure Cocó Chanel en 1957 bicolor en crema i puntera negra, que avui és un clàssic.
Imatges com la de l’actriu Audrey Hepburn lluint-les li van donar a aquest calçat a més de la seva funcionalitat un toc d’elegància.

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2019
cluchw.jpg

On hi ha un esdeveniment elegant, hi trobaràs un clutch. És un outfit (complement per a determinades ocasions) que solen portar totes les it girls (joves del món de la moda o de l’espectacle), però i tu, no tens el teu clucth?

El clutch és una bossa de proporcions reduïdes, sol ser quadrada o rectangular i sempre es porta en ocasions especials, encara que la tendència és a anar amb roba casual. A dins no hi cap gaire cosa, tret de les claus del cotxe i el mòbil si és petitó i a més la majoria tenen una cadeneta perquè te’ls puguis penjar; són caixes rígides i poc funcionals però tenen un encant especial. Dins del Clutch, tenim el Minadière, que són amb pedreria o cristalls, segur que els heu vist molt en celebrities (persona famosa) que es passegen per les catifes vermelles dels festivals.

Us pot interessar com s’hi ha de du un clutch. Aquest tipus de bossa de fet s’han de portar a la mà esquerra per així deixar la mà dreta lliure per a saludar. Hi ha també “it bag” de Fendi (terminologia que s’utilitza per a referir-se a bosses de festa de luxe de marques que poden ser objecte de desig (el it) de moltes persones) i, que va popularitzar el clutch baguette, (una bossa més allargat) i a partir d’aquí es va dur com una baguette, sota el braç.

La resta, sempre els podeu agafar per sota o per uns dels extrems. Aquestes bosses són molt vistosos, és a dir la gent us mirarà la bossa i per extensió la mà, així que manicura o ungles ben arreglades i si volem ressaltar algun anell o braçalet, aquesta és l’ocasió

Ara mateix hi ha tendències molt vintage (alguna cosa que pertany a una època passada) que estan en tendència i tot això és perquè el clutch va ressorgir als anys 30 amb les artistes de Hollywood que el van tornar a posar de moda, després vindria als anys 70 a on totes les persones amb glamur duien un en les seves aparicions públiques.

Has de tenir un clutch al teu fons d’armari, perquè avui dia et servirà tant per anar a una celebració, a una festa elegant, a un casament com el podràs combinar amb texans i roba més bàsica. Abans l’havies de portar amb sabates iguals (personalment sempre m’ha agradat) però avui dia no és així. Aquestes bosses els pots trobar de molt materials, i la majoria d’ells combinen dos o tres colors alhora. Un fonamental, seria en un color neutre per un costat i per l’altre completament diferent.

Aquestes bosses els has de guardar dins d’unes bosses de tela, per conservar-los, ja que els laterals se solen desgastar si no estan reforçats. A la tenda ja t’ho donen a l’hora  comprar-lo; si l’heu perdut podeu comprar una en qualsevol botiga.

Mireu per casa i trèieu més a passejar el vostre clutch en el vostre dia a dia; ben combinat us donarà un toc elegant amb un aspecte funcional alhora.

Mar TORIBIO


REDACCIÓ5 Febrer, 2019
fons-darmari.png

Moltes vegades sentim l’expressió ‘fons d’armari’, i es refereix a aquelles peces de roba que sempre hem de tenir en el nostre vestidor, peces que no passen de moda o que es poden combinar fàcilment.
Els fons d’armari van clarament a la moda. Recordo que abans era imprescindible una camisa blanca com a fons d’armari i ara la trobo fàcilment substituïble per una de color blau cel.

Trobar consells per tenir un bon fons d’armari, és a dir la peces bàsiques que no us poden faltar, és relativament fàcil per internet, però crec que cadascú ha de trobar el seu fons d’armari personalitzat, i és per això que revisarem alguns complements i peces de roba, perquè cadascú es confeccioni o acabi de confeccionar el seu fons d’armari.

També us diré que em vull centrar més en el llenguatge que fem servir per segons quines peces de vestir. Tots sabem que és un fulard, o un blaser i com dur-lo?

En aquesta nova temporada, intentaré mostrar-vos noms que segurament heu sentit milers de vegades i associar-los a una imatge, i com no dir-vos com ho heu de dur-lo.
Així segons la vida que porteu, heu d’acabar confeccionant-vos el vostre fons d’armari a mida i personalitzat, no estàndard.

Per cert, recordeu que per fer un fons d’armari nou, primer haureu de fer neteja i que associacions com a Càritas, rebran de bon grat tota aquella roba que ja no la feu servir.

 


REDACCIÓ20 Gener, 2019
plats-1280x769.jpg

Durant aquests dies, hem estat parlant de com parar una taula, però no hem dedicat ni un sol moment a les normes bàsiques d’urbanitat en aquesta secció. Farem un breu repàs per alguna d’elles.
Abans de començar a menjar, és habitual que ens cruspim el pa que ens deixen (al costat esquerre) i que sovint és de nous, de ceba i a més està calentet i fa bona olor. Aquest pa és per acompanyar el dinar, no és un aperitiu de consolació perquè el mengem mentre arriba el primer plat.  Ja us vaig comentar que no es pot tocar.

Alguns consells d’urbanitat a la taula

Quan estiguem a taula, és possible que trobem un cobert que no està massa net. Cridem al cambrer o si estem a casa d’algú, molt discretament ens dirigirem a l’amfitrió/na i li comentem. Ara bé, no agafarem els tovallons i ens posarem a netejar a taula els coberts com si volguéssim que estiguessin molt lluents.
No beurem mai quan tinguem menjar a la boca, com tampoc parlarem. Penseu que és una visió desagradable per aquells que tenim al davant. Recordeu també no masticar el menjar amb la boca oberta.

No escopirem els ossos al plat com si fóssim bàrbars. Si podem amb la forquilla, els retirarem de la boca i els deixarem al plat i a més ho farem amb molta naturalitat.

En cap concepte, no ens pintarem a taula. Per això està el bany. Ara hi ha el costum de posar el mòbil en foto selfie i pintar-se els llavis. No ho feu. No és gens elegant, a més si seguim així, el proper pas serà fer-nos la manicura.

Hi ha temes que no s’hauria de tocar a la taula

Per últim, afegiré un consell: no beure el cafè o la infusió amb la cullereta a la tassa. Recordeu de deixar-la sempre al platet.

I com sempre els temes prohibits quan no coneixeu massa els vostres companys d’àpat són: política, futbol, religió, malalties i sexe.

Mar TORIBIO


REDACCIÓ14 Gener, 2019
mesa_esquerrans-e1547462120643.jpg

Fa dies em va comentar una persona esquerrana, seguidora d’aquesta secció,. que sempre s’asseia en la cantonada de les taules per no molestar a ningú durant un àpat i em preguntava que havia fer quan es trobava en un dinar i era laúnica persona esquerrana.

Els esquerrans no molesten. Molesten les taules mal posades. Si un esquerrà està menjant sopa, pot tenir la sensació de que si s’asseu a la cantonada no molestarà a ningú. Si aquest és el seu desig , per qüestions comoditat personal, endavant, però realment no molesta a ningú.

Sempre que tenim un esdeveniment amb convidats asseguts i amb el lloc assignat a la taula, intentarem que els coberts estiguin col·locats per donar facilitat si tenim a un esquerrà i ho sabem, és a dir la cullera que sempre es posa a la dreta la canviarem a l’esquerra i així ho farem amb la resta dels coberts.
Però si no sabem que hi ha un esquerrà a taula? Que segui a on vulgui. Quan una persona dretana està tallant un filet, fa servir les dues mans i d’aquí podríem interpretar que també està molestant als seus companys de taula amb els colzes.

Els esquerrans no molesten a les taules

Els esquerrans o ambidextres no molestem. L’errada més comuna és no deixar a taula la distància suficient perquè els colzes dels comensals no coincideixin.

Ja vaig apuntar en un altre article que una distància recomanable i estàndard solen ser 60 centímetres per comensal i mai no reduir aquesta distància. Si volem, la podem ampliar a 75 cms i a més si estem en una taula que no és rodona. També si sabem la complexió dels comensals. Per exemple, jo mateixa amb 60 cm a taula tinc prou espai per sentir-me còmoda, però si he de parar una taula amb persones de complexió més forta que la meva, allargo la distància entre ells.

Per cert, la mida que agafeu per cada comensal ha de ser sempre la mateixa. I si teniu espai, com més còmode puguin estar els vostres convidats més us ho agrairan sempre tenint especial cura en què no hi hagi grans distàncies per fomentar el diàleg entre ells.

D’aquesta manera facilitarem a tots els que estan a taula, esquerrans i dretans la comoditat de no xocar amb els colzes quan estan dinant.

Benvolguda Carol, seu a on vulguis, i no creguis que pel fet de ser esquerrana has d’anar a la cantonada de la taula.

Mar TORIBIO


REDACCIÓ24 Desembre, 2018
bridis4.jpg

Avui, Nit de Nadal, suposo que tots fareu més d’un brindis. La idea del brindis ve de molt lluny. Inicialment, era una manera de desitjar salut i benestar i també per beure del mateix vi dues persones certificar que no estava enverinat.

Seria quelcom semblant a l’encaix de mans d’avui dia. Aquest costum de brindar amb bons desitjos es va anar estenent i més tard va arribar el ‘tin-tin’ de les copes i fins i tot la figura del Totmaster, o el mestre de cerimònies que proposava el brindis.

Si voleu fer un brindis durant aquests dies, us donaré un parell de consells: alceu la copa en brindar i feu un discurs breu, insisteixo unes paraules, però si podeu que siguin emotives i destinades a les persones que us acompanyen.

El brindis se sol fer després de les postres i amb vi espumós, nosaltres tenim el costum de fer-ho amb cava.

Un brindis, en aquestes dates, es fa amb desitjos de felicitat i salut, i per un millor any. No obstant això, cada casa és diferent i cadascú pot tenir motius de molta força per brindar. Abans de procedir al brindis, fixeu-vos en les persones que us acompanyen.

Sempre va bé finalitzar la ‘raó’ del brindis amb una frase especial per a tots. Si és entranyable, molt millor. Intenteu acabar amb algun final sonor que pot anar acompanyat de tocs d’humor. La resta, no oblideu: heu d’alçar les copes al nivell dels ulls, mirant a la persona que està parlant, que sol ser l’amfitrió i no s’ha de beure fins que ella no ho faci. Mirem sempre als ulls.

En dinars molt formals no es fa ‘xin xin’ amb les copes, però en aquests dies, que seria d’un brindis sense aquest sorellet i sense un somriure a la cara?

És per això que, avui, jo també faig un brindis per tots vosaltres, els anònims lectors, i els que no ho sou tant i em llegiu cada setmana.  Per a aquells que escriviu correus a redacció amb els vostres dubtes i pels que em suggeriu nous temes, a més del brindis, gràcies. Brindo en especial per a tots aquells que em dediqueu una part del vostre temps. Us vull desitjar salut, feina,  i felicitat molta alegria. L’alegria de compartir estones amb tots aquells que us estimeu. Faig un ‘xin xin’ per vosaltres amants dels ‘Secrets de protocol’.

Bon Nadal!!! 

Mar TORIBIO

 


REDACCIÓ18 Desembre, 2018
gots_nadal-1.jpg

Per acabar de preparar la taula de Nadal hem de parlar de la cristalleria que farem servir. El protocol de vegades és molt estricte en aquest punt, encara que hi ha diverses maneres de col·locar les copes a taula. Penso que els temps han canviat i ens hem de permetre certes llicències. Intentaré en aquest escrit explicar tot el que és important, potser una mica condensat, així que us demano disculpes, però el Nadal està a tocar.

Comencem: jo sóc força minimalista. A mi m’agrada un got de disseny transparent, no copa d’aigua i al costat (d’esquerra a dreta sempre) una copa de vi, és el que serviré i d’aquesta manera no carrego massa la taula, es veu molt neta. Les altres copes les deso en una taula auxiliar.

S

i feu servir més vins, primer posareu la copa d’aigua, al costat la copa de vi negre i després la copa de vi blanc. A on ho posareu? Al davant dels plats. Com? Hi ha moltes maneres d’ubicació: en forma d’el·lipse, recta, diagonal, quadrada, triangle, jo no em complicaria massa i sempre amb la regla d’esquerra a dreta començant per l’aigua aneu-les col·locant totes. I que fem amb la copa de cava? A mi m’agrada deixar-la a la taula auxiliar i quan arriba l’hora d’obrir l’ampolla la poso a taula, però si les voleu a taula des del començament, les haureu vist col·locada al davant de l’aigua o al darrere de la de vi blanc (personalment sóc més partidària de posar-la darrera, perquè si no l’hem de fer servir fins al final del dinar, ens molestarà cada vegada que agafem la d’aigua i fins i tot podem fer-la caure).

Un altre pregunta que a vegades us podeu fer: quina mida han de tenir les copes? Jo no estic dins del protocol estricte en què totes les copes han de ser iguals i de la mateixa cristalleria. Penso que les combinacions amb gust i elegància s’estan imposant en els darrers anys. La mida de les copes i els dissenys també han anat variant, instal·lant-se modes molt diferents.

El que sí us recomano és que el cristall sigui transparent, per veure el que prenem. La copa de vi, us recomano que tingui una mida més voluminosa i amb la boca ampla – ara estan molt de moda les copes Borgonya o Bordeus. Les de vi blanc són més petites perquè com el vi blanc s’ha de prendre fred, perquè hi càpiga menys. Ara bé, jo segueixo la tendència de les copes multi propòsits, que valen per tot, sempre jugant amb l’elegància a la taula i amb saber-les omplir. Això dóna per un altre escrit.

Si voleu atapeir la taula de vidre, endavant, però recordeu que tenim la decoració, els plats, les safates,… deixeu espai per a la comoditat.

La copa de vi espumós, cava o xampany, ja sabeu que és la copa flauta, alta i estreta.

Quatre consells per finalitzar:
1. Les copes es col·loquen d’esquerra a dreta
2. Sempre començarem per la de l’aigua
3. Les copes no s’agafen per on està la beguda, sinó calentes la temperatura de la beguda amb les mans.
4. Si feu servir diferents vins, canviarem les copes (dos negres diferents)
5. Les copes per licors i vi dolços, intentarem no posar-los a taula i el treurem després
6. No es pot servir el vi fins que el convidat estigui assegut a taula

El proper dia us parlaré de com fer amb aquestes copes un bon brindis, fins llavors que passeu una bona setmana.

Mar TORIBIO

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter