Arxius de ernest paris | Diari La República Checa

REDACCIÓ16 Març, 2022
IMG_4257-1280x960.jpg

Quarts de deu del matí. Plou, fa fred. Són d’aquells dies on Tarragona agafa aquest to gris, melancòlic i que, personalment em fa reflexionar. A milers de quilòmetres, al cor d’Europa, la situació és diferent. Cauen les bombes, la gent fuig de l’horror d’una guerra que ha esclatat a Ucraïna, davant d’una invasió molt difícil de comprendre, per part d’un dictador ferotge i sense escrúpols i que amenaça d’acabar amb una pau tensa al món. Quedem amb l’Ernest París, un reusenc que és politòleg de formació i funcionari de professió, qui ens explica que marxarà durant cinc dies a Polònia, on viatjarà fins a la frontera amb el país eslau, a viure les conseqüències d’aquest conflicte, a ajudar a gestionar aquest flux migratori de refugiats i a intentar entendre quins són els efectes de la guerra.

Qui és Ernest París?
L’Ernest París és un reusenc, de cinquanta anys, llicenciat en ciències polítiques i sociologia, soc funcionari de la Generalitat i una persona amb inquietuds. En el seu dia també vaig ser regidor de l’Ajuntament de Reus. Soc una persona amb inquietuds, socials, culturals i polítiques.

Entre aquestes inquietuds, esclata la invasió de Rússia a Ucraïna i decideixes agafar les maletes i anar a Polònia.
Sí. S’ensumava que aquest conflicte podia esclatar des de fa ja setmanes i mesos. Quan esclata, fas una mica com tots. Veus de sobte una guerra, que a priori és molt llunyana, que tenim poca informació i pocs vincles amb aquesta gent. Però és una guerra que està passant a Europa, diferent potser a la guerra dels Balcans. Aquest és un conflicte provocat per un dictador, que posa en tensió a tot el món. Llavors, davant d’això tens dues alternatives. Una, mirar aquest conflicte des de la distància, o, per altra banda, tenir recursos i l’actitud per decidir anar. No a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Ernest París a larepublicacheca.cat

Estem ben informats sobre el que està passant a Ucraïna?
Considero que hi ha mitjans que estan sent molt valents, com la Corporació amb TV3 i Catalunya Ràdio, amb molt bons corresponsals. Crec que estan explicant molt bé el que està passant. D’altra banda, hi ha un tall en la informació, pel que fa al bàndol rus. Aquesta part aquí no ens arriba. Però, sí, els mitjans en el segle XXI estan entrevistant gent que es troba al front. La informació crec que és suficient. Però jo vull anar a viure el conflicte des d’allà. Què suposa aquesta guerra, a nivell personal, existencial… Sé que no és un viatge de plaer, em trobaré amb situacions molt dures i complicades. Però a partir d’aquí trauré les meves conclusions. No per arreglar el món, sinó de vivències personals.

És complicat. Però quina anàlisi em fas de la situació que et pots arribar a trobar?
En primer lloc, una anàlisi molt racional. Sé que vaig al lloc on està posat tot el focus de l’opinió pública mundial. Un lloc que està en la primera plana dels mitjans i de les xarxes socials. Un lloc que està en conflicte i on és necessària l’ajuda humanitària. El fet de poder fer aquesta immersió i poder saber què és el que està passant per una mare o un nen que surten del seu país en guerra, escapant dels bombardejos i tremolant de fred… això serà molt fort. Aquest plus és el que no puc viure si no vaig a ajudar. També vull veure com reaccionaré jo davant d’aquesta situació, que mai he viscut. Vaig a viure una experiència vital.

No vaig a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Hi ha hagut algun conflicte bèl·lic modern que t’hagi motivat a anar-hi?
Jo vaig estar fa tres anys a Geòrgia i Armènia. M’agrada molt la muntanya i vaig anar al Caucas, on es limita amb Rússia. Em vaig trobar a la frontera d’Armènia i Turquia amb una muntanya, el mont Ararat, sagrat pels armenis i on hi ha un conflicte latent amb els turcs des de fa molts anys, on entra la religió i el domini polític d’aquella zona. Altres conflictes queden lluny, com el dels Balcans, on era jove i estava estudiant o la guerra d’Iraq. De fet, és la primera guerra que tenim a Europa i ens toca de prop, amb conseqüències indirectes com són l’èxode de refugiats i la crisi brutal que ens ve damunt. No vull veure la guerra, vull veure les seves conseqüències. No soc un ‘freelance’ que vol fer periodisme de front. Vull veure les conseqüències de la guerra, l’èxode de refugiats, els seus problemes i que en 15 dies han perdut tot el que tenien.

N’hi ha prou amb les campanyes per enviar medicaments, aliments o productes de primera necessitat? Què és el que podem fer per ajudar?
Una de les coses que sobta, és que quan superem una crisi -econòmica, una guerra, etc.- o com pitjor estan les coses, més esclata la solidaritat de la gent. És una realitat que arran de la pandèmia, com a societat, estem pitjor que fa dos anys. Hi ha més precarietat, més incertesa, patiment, atur… Que ens fa viure el present, el dia a dia. Quan vius amb el present, se t’escapa el futur. Els nivells de solidaritat són més presents ara, que fa uns anys. És evident. La gent intenta aportar el seu granet de sorra per ajudar. El que és clau en aquest cas és saber gestionar aquests recursos i ser eficient en la seva distribució.

París en un moment de l’entrevista

Decideixes agafar un vol a Cracòvia. Què vas a fer a Polònia?
Polònia és un país que conec. M’ha generat molta impotència veure tota aquesta crisi humanitària des dels mitjans. Tinc uns dies de vacances i m’he plantejat anar-hi. Per sort des de Cracòvia tinc uns contactes i volaré cap allà. Els he demanat informació per veure com estan les coses. Amb aquestes dades, m’he fet un itinerari, que és el més segur possible. Tot i que des de Varsòvia estàs més a prop de la frontera, m’és més fàcil anar des de Cracòvia. D’allà viatjarem a Przemyśl, una ciutat a pocs quilòmetres de la frontera i des d’aquest punt aniré fins a Medika, l’últim punt polonès fronterer amb Ucraïna. Volia entrar al país, però veient els últims bombardejos, no m’atreveixo a entrar. No ho veig clar.

Tens por a què et pots trobar?
Quan vas a un conflicte, o quan et passen coses que són ‘extraordinàries’ se’ns disparen els nivells d’adrenalina. Jo ara mateix, si et soc sincer, tinc un estat d’excitació mental. També de por. Soc una persona poruga. No vaig a salvar ningú, ni soc un paio fort. Soc una mica dèbil, emocionalment i estic en una fase de preparació. Sé que em trobaré a gent que fuig de la guerra, persones que ho han perdut tot. Gent en estat de xoc. Observaré a tota aquesta gent i vull aportar el meu granet de sorra. Si he d’acabar fent entrepans a l’estació de Medika, apilant matalassos, o fent el que se’m demani, serà la meva manera de poder aportar i poder viure el conflicte en primera persona, les 24 hores del dia i poder treure un enriquiment personal. Vull passar per aquesta experiència.

Fins quan estaràs allà?
Uns cinc dies. Marxo dimecres i torno diumenge.

Un cop tornis, amb els teus contactes a Polònia, faràs un canal per ajudar des de Tarragona?
Mira, de persones ucraïneses al Camp de Tarragona, conec una que viu a Vila-seca. I contactes a Polònia, en tinc dos. El que passa que aquests contactes me’ls he de treballar. És diferent parlar a través de whatsapp, que en persona. Vull veure quin nivell de fiabilitat i compromís amb el conflicte tenen aquests contactes. Un cop que sigui allà, depèn del que trobi, ens podrem plantejar un feedback. Si hi ha situacions de necessitat i existeix aquesta sinergia, m’ho plantejaré. Però primer hem d’anar pas a pas. Igual m’emporto una decepció amb aquests contactes. Però si existeix una possibilitat de tenir una continuïtat, jo vull col·laborar.

La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

A banda dels estereotips de la misèria i la desesperació, hi ha alguna reacció que et puguis trobar que et faci por?
Jo tinc por a la guerra. A la meva seguretat física. De fet, per aquest motiu he renunciat a entrar a Ucraïna. Si m’ho preguntes fa una setmana, jo hi anava a entrar, sense por. Però aquesta por m’ha fet canviar aquests plantejaments. I una segona por, que és què pot provocar la desesperació en les persones. Volia anar amb els meus mitjans, com llogar el meu cotxe. Però aquests contactes m’han alertat que en situacions de necessitat, no pots saber com es comportarà la persona que tens davant. Pot passar que una família desesperada decideixi prendre un cotxe per la força. La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

Ernest París atén larepublicacheca.cat

Què farà l’Ernest per ajudar aquella gent que ho necessiti?
Tinc dues cames, dos braços. Vaig sense cap actitud heroica. No és cap viatge de vanitat ni heroic. No vaig a salvar el món. És una immersió en un conflicte, una experiència personal. Faré el que em demanin. Si puc arribar fins a Medika, on hi ha el gran camp de refugiats, intentaré ser una peça més en el gran engranatge de les ONG que estan col·laborant.

A fer el que se’t demani.
No em cauran els anells. Si he de fer entrepans, els faré. Si he d’escombrar o fregar, ho faré. Si s’han d’entretenir els nens, m’hi oferiré. Si amb això em puc guanyar la confiança dels organitzadors per poder formar part de l’organització per gestionar les caravanes logístiques dels refugiats, serà espectacular i podré parlar amb les persones afectades directament. Però tocant de peus a terra, jo compto que aquest nivell de confiança és difícil d’aconseguir. Però ho intentaré.

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ30 Març, 2020

És el títol d’un magnífic llibre d’Alejandro Nieto que recomano i que pot ajudar a entendre moltes de les coses que passen aquests dies que ho han canviat absolutament tot.

Mentrestant, corren els dies i he après obligat per les circumstàncies a reduir el ritme vital. He après a gestionar l’ansietat i la tristor, a veure com la mort són números que no paren de pujar i pujar, a projectar al futur noves esperances, a constatar que no estem preparats individual i col·lectivament per fer front a aquesta situació i que els governs i les administracions la cosa els ve gran, molt gran.

Constato governs incapaços de fer front al tsunami, llençant-se acusacions mútues, i malgrat posar-hi voluntat i esforços titànics, les decisions que es prenen a correcuita i amb la màxima urgència no s’implementen fins al cap de setmanes o mesos. Cada dia miro els noticiaris i ens inunden amb titulars que les comandes, posem per cas de mascaretes i guants estan fetes, però la realitat és que 10-12 dies després, als llocs on ha d’arribar, doncs, no arriben. Les administracions són gegants lents i feixucs que van caminant enfront d’un virus que es desplaça en avió. Ja pots córrer que el tsunami t’agafa igual.

Constato governs incapaços de fer front al tsunami, llençant-se acusacions mútues, i malgrat posar-hi voluntat i esforços titànics, les decisions que es prenen a correcuita i amb la màxima urgència no s’implementen fins al cap de setmanes o mesos

Al costat de la tragèdia diària de veure com augmenta el nombre de morts, hi ha també petites notícies que posen de manifest els llaços de solidaritat: el sindicat de manters oferint ajut i menjar a aquelles persones grans que viuen soles i el necessitin. Perquè després diguem… O persones xineses que ostenten basars fent donatius de milers de mascaretes, guants o qualsevol producte que se’ls demani, i empresaris xinesos instal·lats a Catalunya fent de pont amb el govern Xinès per accelerar l’ajut de la Xina a casa nostra. Exemples de solidaritat, mai vistos.

Està clar que aquesta crisi ho canviarà tot. Quan acabi el malson, haurem de decidir si els pressupostos de defensa han de continuar sent els que són, si és millor que la Sanitat disposi de més recursos o adquirim submarins nuclears que ens defensin de no sé qui. Si invertim en F-18 o en respiradors.

També quan això acabi, serà el moment de passar comptes amb aquells que van aplicar les retallades més salvatges a la sanitat pública. Sé que ara no és el moment de dir-ho, però no cal que ho oblidem. Perquè sense retallades a la sanitat tindríem més eines per fer front a la terrible situació.

Fins al moment i si la cosa no canvia, el missatge europeu és: que cadascú se les arregli com pugui. Aquesta Unió Europea no ens serveix. O la canviem o la desfem

Capítol a banda mereix la Unió Europea ni hi és ni se l’espera, bloquejada per interessos que es neutralitzen. Fins al moment i si la cosa no canvia, el missatge europeu és: que cadascú se les arregli com pugui. Aquesta Unió Europea no ens serveix. O la canviem o la desfem.

Queda clar que en termes històrics el segle XXI comença el març de 2020, quan un enemic microscòpic ho va capgirar tot. Quan els estats més poderosos del món van fer aigües pertot arreu, i com els seus governants van passar de dir barbaritats (Trump, Johnson) a quedar infectats, mentre a les rodes de premsa governamentals sortien militars amb totes les xapes metàl·liques a la solapa i saludaven els dissabtes dient que eren dilluns i “sin novedad en el frente”. Jo crec que tots plegats ens mereixem un món millor. I està a les nostres mans.

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ17 Març, 2020
ernest_paris.jpg

Emprenyat, avorrit, temerós, preocupat, badallo, tosso, llegeixo, miro WhatsApp, llegeixo ocurrències, escric, em saturo de notícies. Així he passat el meu primer dia de confinament. Com tantes i tantes persones.

He après a ser desconfiat, crec que no se’ns diu tota la veritat i no puc entendre com hem passat en 24 hores de recomanacions de rentar-se més les mans al confinament total durant un mínim de quinze dies (al cap de cinc hores deien que quinze dies són insuficients).

Veig que a la Unió Europea no serveix de res, no hi ha una estratègia a escala europea que lideri la resposta al pla de contingència. Mentre al País Basc s’anul·len les eleccions a França votaven diumenge com si no passés res i l’endemà decreten el confinament parcial, els portuguesos tanquen fronteres i els alemanys les tenen obertes, del nord d’Europa no en sabem res i els anglesos (ja fora d’Europa) dient que ells ho fan a la inversa: que es contagiï tothom però que l’economia no pari.

Tinc por de les conseqüències d’aturar el món perquè no les puc calibrar. Les notícies tràgiques ens les van dient a poc a poc per tal de no col·lapsar-nos emocionalment si no ho estem ja. Tinc por del col·lapse de la sanitat i m’apunto al reconeixement als professionals sanitaris tot i que també recordo de les retallades que s’hi han aplicat que en definitiva han significat retallades a la salut de totes i tots. Ara és quan cal tenir també memòria i temps haurem de passar comptes amb els qui van prendre aquelles decisions.

Ningú parla dels costos personals invisibles d’aturar-ho tot i confinar-se: augment de l’estrès, ansietat, depressió, irritabilitat, augment de les discussions inútils i improductives. Però vull ser positiu, potser també és el moment de reduir marxa, alentir el pas, reposar, parlar més, posar-nos més al lloc de l’altre, ser més assertius i empàtics i en definitiva cuidar més les nostres relacions perquè és una manera més de cuidar-nos nosaltres mateixos.
A tot això confesso que a mi el confinament em costa, sóc una persona de cul inquiet i que no sé quedar-me dos dies tancat a casa. Tot i que aquests dies no queda més remei que aprendre’n.

Ernest PARIS
Politòleg

 


REDACCIÓ6 Març, 2020

Conforme passen els anys i repasso hemeroteques m’adono de les dinàmiques institucionals d’alguns ajuntaments consistents en reprogramar, reestudiar, redefinir o reelaborar propostes que fa dècades que diuen que impulsen, mentre atònits veig com any rere any l’immobilisme i la inacció en són el resultat palpable.  Anem al gra i posem-hi exemples.

El batibull de la famosa estació intermodal que si pel nord de l’aeroport que si pel sud de l’aeroport que si amb ample així, que si amb ample aixà ha deixat la pitjor de les situacions possibles: cap estació central al Camp de Tarragona, el tancament de la línia ferroviària de la costa (un disbarat en termes de mobilitat) i un tramcamp que resta dormint el somni dels justos que ni veiem ni veurem en almenys 20-30 anys.

En resum, una presa de pèl a tots els habitants del Camp: qui vol anar a Barcelona en tren cada cop té menys trens i ha d’anar més lluny a buscar-los. Algú hauria de demanar responsabilitats a tots aquests alcaldes que s’omplen la boca de pensar en clau metropolità i no passen de polítiques de campanar. Un exemple? El baixador de Bellisens (que fa 25 anys que se’n parla pel meu poble).

Posem-ne un altre. El recent accident al polígon petroquímic ha posat de manifest, un cop més que per molts plans de coordinació, per molta propaganda que tot està contemplat i parametritzat, els fets han posat de manifest que ningú ha activat les sirenes i la desinformació a la població ha estat notable. No vull posar llenya al foc perquè no sóc dels qui faig sang ni aprofita les tragèdies per posar el dit a la nafra però és obvi que poc o res ha funcionat i les recents mobilitzacions veïnals han posat de manifest la necessitat de fer millor les coses.

Posem-ne un altre: els plans de govern municipals, que si plans d’acció municipals, que si programes estratègics, digueu-li com vulgueu però transcorren els mesos i aquests plans brillen per la seva lenta cocció. Si agafem per cas les promeses de promoció d’habitatge assequible i les dividim pels quatre anys de mandat, la resultant és que és impossible l’acompliment de les promeses electorals quan els alcaldes busquen la seva reelecció. Prefereixo no posar números per no fer sortir colors.

Plans culturals que queden reduïts a polseres de tal o qual color, renovacions de contractes essencials (residus) que són sistemàticament prorrogats sense que ningú pregunti quins interessos reals hi ha al darrere i qui es beneficia directament d’aquestes inaccions, pàrquings que després d’inversions milionàries han quedat desprogramats per inviables, després d’anys de mentides i excuses. No sóc cru. Simplement constato realitats sobrevingudes. Els nostres alcaldes necessiten millorar, parlar menys i fer més.

 


REDACCIÓ18 Febrer, 2020
aleix_ernest_paris-1280x845.jpg

Recordo com si fos avui el dia de La Misericòrdia (patrona dels ganxets) de 1999. Va ser quan tu vas néixer: l’Andrea.

Et vam veure créixer al si d’uns pares que t’estimen com tots els pares estimen llurs fills. Vam intentar donar-te tot el que teníem, el millor de nosaltres mateixos i les màximes atencions. Segurament vam cometre els errors dels pares novells, però vas anar creixent amb total normalitat com la resta de nens.

Lamento no haver-te dedicat més temps quan les meves responsabilitats públiques a l’Ajuntament de Reus, m’ocupaven gairebé totes les hores. Al cap de quatre anys no vaig ser reelegit, i amb la perspectiva que donen els anys aquell desencís que vaig viure com una derrota personal, malgrat fos col·lectiva, em va permetre tornar a tenir el més preuat: temps.

Vas viure canvis familiars importants i no volguts, i transcorreguts els anys admiro com ho vas gestionar. Vas començar a destacar en el patinatge i van començar a arribar els campionats de Catalunya, d’Espanya, d’Europa. Recordo que em pegava unes pallisses grans per venir-te a veure com clavàveu el xou, que si a Lleida que si a Vigo que si a Alemanya, que si a Almere.

Confesso que quan ens vas dir que passaries a ser l’Aleix em vaig quedar perplexe

El de menys és que guanyéssiu l’or tot i que entenc que per a un esportista que competeix fos en aquell moment un objectiu prioritari. Vas anar fent-te gran i vas adonar-te que l’esport de competició deixa seqüeles físiques importants i exigeix moltíssimes hores. Lluitar per aquella dècima de més que permet passar de la medalla de bronze a la d’or, o lamentar que aquell jutge de pista no puntués un salt tal com tu creies, és una cosa trivial sense més importància al cap i a la fi, per al teu pare la campiona sempre eres tu, malgrat que et fallés un salt o et patinés el fre d’una bóta.

Va arribar la teva majoria d’edat i vaig veure que aquella nena s’havia fet gran i ja es valia per si mateixa, prenia les seves decisions i encarava la vida amb determinació. Confesso que quan ens vas dir que passaries a ser l’Aleix em vaig quedar perplexe. Inicialment vaig intentar-ho combatre creient que eren fruit d’una immaduresa emocional o sexual. Però a poc a poc he anat veient que no, que el que estava equivocat era jo i que aquella nena tímida i introvertida ha donat pas a un noi guapíssim que ha encarat el trànsit de gènere amb una seguretat i convenciment que creia impròpia de la meva filla.

Segur que els qui feien mofa del teu canvi, avui et respecten i segur que aquells que tenen dubtes de què són els pots ajudar a esvair els dubtes

Al final el teu trànsit m’ha servit per fer-lo conjuntament amb tu com el “free rider” que puja al tren sense bitllet i he arribat al convenciment que et veig feliç i convençut del canvi, que la vida et somriu i que encares els obstacles que se’t presenten amb valentia i de cara.

Et felicito per tenir el valor d’explicar davant tot l’auditori del teu centre d’estudis el teu cas, fa uns dies. M’has dit que l’auditori era ple i he vist el teu treball, però més enllà d’això m’he sentit content que incloguessis un punt per explicar el teu cas personal. Segur que els qui feien mofa del teu canvi, avui et respecten i segur que aquells que tenen dubtes de què són els pots ajudar a esvair els dubtes.

I pel teu pare això és com si haguessis guanyat un campionat mundial, sabent que la vida no va de guanyar medalles i que únicament ho escric per completar el relat.

Ets un valent i te’n felicito públicament, fill meu.

Ernest PARIS
Politòleg

 


REDACCIÓ30 Gener, 2020
ernest_paris.jpg

Vinc de l’espai ecosocialista i mai me n’he amagat. A les dues darreres eleccions he votat ERC, i per tant us puc dir (per no dir exigir) amb tota claredat:

1-La negociació que esteu duent a terme ha d’incloure si o si un escenari de sortida pels nostres presos polítics, diguem-ne amnistia, diguem-ne indult, diguem-ne tercers graus, digueu-ne com vulgueu. Si la negociació que feu és dins la constitució i l’Estatut m’heu enredat com un xino. A mi i a tot el poble català. En pocs dies ho veurem. No sucumbiu a les pressions i sigueu fidels als anhels de llibertat que volem. És un mandat que us vincula a la gent que us ha fet confiança.

2- Una solució política al dificilíssim escenari que tenim. Vosaltres ens vau dir que tindríem una república en divuit mesos, que teníeu un segon i tercer pla, i que totes les estructures d’estat estaven a punt. No es poden frustrar les expectatives de tot un poble, i per tant us pertoca complir el què vau dir. Així de fàcil, així de clar.

3-Em dol que els vostres socis naturals al govern siguin la gent JuntsxCat. És la gent conservadora de tota la vida. Ens calen més polítiques de progrés, i vosaltres teniu el timó. Cal que mireu més a l’esquerra perquè a l’esquerra és on hi ha la gent que necessita polítiques socials que millorin la vida de tots i no només la d’uns quants.

Qualsevol solució que no passi per aquí entenc que és un frau a la gent que us ha fet confiança.

Ernest PARÍS
És politòleg

 


REDACCIÓ11 Novembre, 2019

Espero que hagis entès que la supèrbia no porta enlloc, que la política es fa amb el cap i no amb el fetge, que polaritzar eleccions amb anticatalanitat només beneficia l’extrema dreta, que menystenir a Podemos quan ara els necessites per governar ha estat una tàctica impròpia d’un estadista, que les opcions independentistes no tenen res a veure amb el terrorisme, que tenir gent a la presó per haver votat és un autèntic disbarat, i mira per on ara els necessites per ser president.

Que encara et veig capaç de pactar amb el PP, i si els de VOX són vius també et donaran suport passiu per acabar d’enredar la troca.

No hi ha dret que hagis jugat per pur caprici personal a tenir un estat paralitzat durant més de 10 mesos.

Espero que  hagis entès que l’únic camí possible és que t’asseguis a negociar una solució pactada i dialogada amb Catalunya i la seva gent, que mai més enviïs les porres a suprimir la llibertat, que quan es toquen tombes de dictadors alimentes l’extrema dreta que gairebé triplica els seus escons, i que la majoria dels catalans tenim dret a decidir el nostre futur, que comencis a buscar la paraula amnistia al diccionari i que el teu partit comenci a ser republicà de veritat perquè tenim un rei que fa política i no representa a ningú.

Que les monarquies  són seminocràcies i vivim en democràcia, que ningú pot ser cap d’estat per haver nascut d’una cigala borbònica i que les noves generacions del s.XXI són majoritàrianent republicanes.

Au amb tot aquest festival, vés i arregla-ho fillet…

I sobretot tingues molt molt clar que un dia no molt llunyà i molt a pesar teu, triarem la nostra llibertat. Quant abans ho acceptis millor per tots, i sobretot millor per tú.

Ernest PARIS 
És politòleg

 


REDACCIÓ9 Setembre, 2019

Al final els partits han acabat amb el procés i tornem a estar instal·lats en l’autonomisme. La manca d’una estratègia unitària ha acabat per avortar les esperances de milions de persones, que aquest cop si, vam creure que la cosa acabaria bé.

El govern de la Generalitat està instal·lat en l’autonomisme més clàssic, com si res no hagués passat. Ens venen  dir que el dia a dia requereix d’un govern que actuï amb paràmetres de normalitat (negociació amb l’Estat, reclamació de les millores que fa dècades que reclamem, en matèria pressupostària, en matèria d’inversions, en matèria d’infraestructures, i tantes altres millores i promeses que sempre queden pendents.

D’altra banda, la manca d’un lideratge o full de ruta polític que marqui clarament el camí a seguir, està provocant desercions, refredament o simplement l’acceptació que la cosa no pinta bé. Cada dia que passa acceptem amb vençuda resignació la gent que tenim a l’exili, a les presons. En un parell de mesos a tot estirar tindrem la sentència que confirmarà que qüestionar la sagrada unitat de l’estat espanyol és un delicte que es paga caríssim.

Recordo com si fos ara quan Jordi Sánchez i Carme Forcadell deien que les institucions no podien desobeir el mandat democràtic de la gent, i que aquestes quedaven vinculades a la voluntat majoritària del poble català.

Reclamo del govern del meu país que em parli clar. Reclamo als líders dels partits majoritaris que ens expliquin com pensen guiar l’acció política a partir d’ara. Prefereixo fer servir la paraula “desencís” a la paraula “traïció”, però en tot cas això no és el que vam fer l’u d’octubre.

Em pregunto de que va servir tancar-me a les escoles, em pregunto de què ha servit veure com la repressió més cruel a cops de porra s’acarnissava contra homes i dones, joves i grans, que serenament i pacífica vam decidir protegir les urnes, perquè fer-ho era protegir la democràcia i la llibertat. Em pregunto per què ja no hi ha relat ni relator, em pregunto per què algú es pot permetre el luxe que tantes energies d’anhels i tanta força democràtica imparable i organitzada pugui veure’s poc a poc desanimada. Un cop més els partits polítics no han estat a l’alçada. Ens van dir que els féssim confiança, i els la vam fer. No hi ha hagut retorn, més enllà de veure qui aconseguia més escons, d’apropiar-se de la força imparable de la gent per canalitzar els seus interessos partidistes i gallinacis de curt vol.

Confesso que jo aquest cop m’ho vaig creure. I em dol enormement haver d’afrontar com la realitat del dia a dia ens allunya del què un dia, no fa pas tant, vam creure que seria possible. Quan la gent es desanima col·lectivament les causes perden tota la seva força. Els líders del procés han passat pantalla. Ara ens parlen, a màxims, d’aconseguir una negociació per convocar un referèndum pactat, que hom sap que no arribarà mai perquè sense una part que vulgui pactar (l’estat) no hi ha pacte. Fa només dos anys aquells que políticament deien  això se’ls acusava pràcticament de botiflers i antiprocessistes. Els tombs que donen les coses. Tot i així l’anhel de veure un dia la llibertat del meu país a mi no me’l prendreu mai, des del convenciment que això només pot arribar de baix cap a dalt a partir del poder popular que és l’únic subjecte polític amb capacitat d’assolir el què es proposi, malgrat els partits que diuen representar-los

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ12 Agost, 2019

Habitualment parlo i escric de política local i tracto de treure punta dels afers de casa nostra. Avui faig un salt d’escala i passo a parlar de política nacional, i més explícitament de la desencertada estratègia de Pedro Sánchez,  a qui considero un autista polític, un pèssim estratega i un estadista miop.

Les passades eleccions generals van dibuixar un escenari fragmentat, amb uns resultats que fan necessari establir polítiques d’aliances. Hi ha a qui li costa reconèixer que els resultats obtinguts provenen directament de la voluntat popular de les ciutadanes i ciutadans.

D’aleshores ençà tota l’estratègia de Pedro Sánchez ha consistit en torpedinar pública i mediàticament la figura de Unidas Podemos per terra mar i aire i desprestigiar la figura de Pablo Iglesias.

Sánchez des d’una postura molt narcisista i egòlatra es pensa atorgat el dret a ser investit sense donar res a canvi, sense acceptar tenir ministres d’altes partits, dient qui si i qui no pot formar part del seu govern. Ha fracassat per dues vegades en la investidura i vol fer pagar els plats trencats als seus hipotètics socis naturals, sense adonar-se que qui ha fracassat és ell, en tant que candidat a superar la investidura i formar govern. Un Sánchez que només sap prescindir d’hipotètics aliats: prescindeix de Podemos, prescindeix dels vots de forces catalanes com esquerra i junts per Cat, sense fer cap gest en clau procés, prescindeix de bascos, prescindeix de tothom.

Mentretant les opcions de dretes (Ciutadans, PP i Vox) van cristal·litzant en escenaris d’alternança allà on poden, i una hipotètica repetició d’eleccions podria donar el tomb a la situació. A més de condemnar més de 45 milions de persones a no tenir govern, posa tots els ingredients perquè l’alternança agafi força i desgasti més si cap la seva ja erosionada figura. Però ell, erra que erra, passeja el seu autisme polític fent reunions amb sectors socials on reclama, un cop més als quatre vents la pràctica “obligació” dels altres a fer-lo president. Sánchez crema cartutxos i poc a poc es va posant en un cul de sac que pot per petar-li als morros.

En tot cas el seu govern i ell com a president, en cas que prosperi una futura investidura al setembre neix tocat, feble i dèbil. Un president dèbil i un govern dèbil són males eines per encarar els reptes que tenim al davant, però a Sánchez no sembla importar-li un carall. No s’adona però està sol perquè ha cremat tots els possibles suports. No tardarem massa a que des de dins del seu partit li comencin a créixer altre cop els enans, demanant el seu cap.

Ernest PARÍS
És politòleg

 


REDACCIÓ19 Juliol, 2019
ernest_paris.jpg

Que vivim temps políticament convulsos i singulars està fora de dubte. Que les solucions als problemes de la gent estan en mans dels partits polítics en tant que organitzacions polítiques que representen majories i minories, agrupen voluntats i implementen i articulen decisions,  a través dels seus representants, els converteix, a la pràctica en actors centrals del joc democràtic.

Ara bé, que els partits polítics necessiten de ciutadans actius, crítics i veus que qüestionin obertament les estratègies i el monopoli de la representació és també un element diferencial de les democràcies qualitatives i avançades.

Hem passat del procés al processisme, del processisme al processet i del processet a la processó.

Els partits polítics i les seves guerres de saló per la quota de poder, el curtplacisme i el tuit més repiulat estan oferint un espectacle lamentable al grandissim repte que teniem i tenim al davant. La ciutadania que es va partir la cara per un somni col.lectiu de llibertat veu ara desorientada lamentables guerres gallinàcies per quotes de poder, la presidència d’una diputació o la vicealcaldia de tal o qual lloc.

Semblen no tenen resposta al què ens ve al damunt, no saben canalitzar de forma unitària l’enorme i imparable força que dona un poble unit, esperançat, i en mobilització.

Fa falta que ens parlin clar, que algú ens digui com farem això de la independència, quin full de ruta seguirem i sobretot perquè tot el què ens havien dit que passaria no ha passat. Convé que ens diguin clar i català si es fan enrere, si renuncien a tot el camí fet, i en definitiva cal que es mullin prescindint de tacticismes electorals curtplacistes. Mentretant tinc molt clar que la força del país és la seva gent, i que hem arribat com a societat tan lluny ha estat perquè el procés s’ha fet de baix cap a dalt, malgrat els partits.

Com es canalitza l’energia de l’emprenyament que portem molta gent? Com s’aprofiten les sinergies creades? Calen nous lideratges i referents fora del sistema clàssic i vell de la partitocràcia (porten tres mesos fent tots els papers de l’auca per una investidura, que no canviarà res), pactant cadires i poder als ajuntaments, diputacions, consells comarcals.

Que passa amb la gent a l’exili? Que passarà amb els presos? S’articularà com a societat alguna resposta, sempre pacífica però contundent? Quin paper faran els partits? Mentretant el debat es si posem o treiem un llaç als balcons o si posem o treiem una pancarta de la seu de tal o qual ajuntament? De debò? Ens foteu el pèl?

Com acabem el procés? Com articulem un referendum vinculant? Fa dos anys ens van dir que era possible? Ja ningú ho recorda? Toc,toc, partits polítics, hi ha algú? Desperteu, collons!!!!

Ernest PARÍS
És politòleg. Va militar en un partit. No ho farà més

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter