ERNEST PARÍS: L’organització del desgovern

És el títol d’un magnífic llibre d’Alejandro Nieto que recomano i que pot ajudar a entendre moltes de les coses que passen aquests dies que ho han canviat absolutament tot.

Mentrestant, corren els dies i he après obligat per les circumstàncies a reduir el ritme vital. He après a gestionar l’ansietat i la tristor, a veure com la mort són números que no paren de pujar i pujar, a projectar al futur noves esperances, a constatar que no estem preparats individual i col·lectivament per fer front a aquesta situació i que els governs i les administracions la cosa els ve gran, molt gran.

Constato governs incapaços de fer front al tsunami, llençant-se acusacions mútues, i malgrat posar-hi voluntat i esforços titànics, les decisions que es prenen a correcuita i amb la màxima urgència no s’implementen fins al cap de setmanes o mesos. Cada dia miro els noticiaris i ens inunden amb titulars que les comandes, posem per cas de mascaretes i guants estan fetes, però la realitat és que 10-12 dies després, als llocs on ha d’arribar, doncs, no arriben. Les administracions són gegants lents i feixucs que van caminant enfront d’un virus que es desplaça en avió. Ja pots córrer que el tsunami t’agafa igual.

Al costat de la tragèdia diària de veure com augmenta el nombre de morts, hi ha també petites notícies que posen de manifest els llaços de solidaritat: el sindicat de manters oferint ajut i menjar a aquelles persones grans que viuen soles i el necessitin. Perquè després diguem… O persones xineses que ostenten basars fent donatius de milers de mascaretes, guants o qualsevol producte que se’ls demani, i empresaris xinesos instal·lats a Catalunya fent de pont amb el govern Xinès per accelerar l’ajut de la Xina a casa nostra. Exemples de solidaritat, mai vistos.

Està clar que aquesta crisi ho canviarà tot. Quan acabi el malson, haurem de decidir si els pressupostos de defensa han de continuar sent els que són, si és millor que la Sanitat disposi de més recursos o adquirim submarins nuclears que ens defensin de no sé qui. Si invertim en F-18 o en respiradors.

També quan això acabi, serà el moment de passar comptes amb aquells que van aplicar les retallades més salvatges a la sanitat pública. Sé que ara no és el moment de dir-ho, però no cal que ho oblidem. Perquè sense retallades a la sanitat tindríem més eines per fer front a la terrible situació.

Capítol a banda mereix la Unió Europea ni hi és ni se l’espera, bloquejada per interessos que es neutralitzen. Fins al moment i si la cosa no canvia, el missatge europeu és: que cadascú se les arregli com pugui. Aquesta Unió Europea no ens serveix. O la canviem o la desfem.

Queda clar que en termes històrics el segle XXI comença el març de 2020, quan un enemic microscòpic ho va capgirar tot. Quan els estats més poderosos del món van fer aigües pertot arreu, i com els seus governants van passar de dir barbaritats (Trump, Johnson) a quedar infectats, mentre a les rodes de premsa governamentals sortien militars amb totes les xapes metàl·liques a la solapa i saludaven els dissabtes dient que eren dilluns i “sin novedad en el frente”. Jo crec que tots plegats ens mereixem un món millor. I està a les nostres mans.

Ernest PARÍS
Politòleg