REDACCIÓ16 Juny, 2023
Tot i que em confesso ignorant lingüísticament i no menteixo, ni pretenc enganyar a ningú quan faig aquesta afirmació, entenc que mentir i enganyar no volen dir la mateixa cosa, tot i que pugui semblar-ho. Mentre que el DIEC defineix mentir, com “una asserció, conscient i voluntària, contrària a la veritat”; enganyar ho defineix com “fer caure en error amb una falsa aparença o induir a error amb artifici, perfídia”.
Generalment, qui menteix ho fa intencionadament, amb una finalitat, busca la credibilitat, no menteix pel simple gust de mentir. Per tant, mentir (amb consciència i voluntat), acaba sent l’ ”instrument” que s’utilitza amb l’objectiu o la finalitat, que no és altra que la d’enganyar.
He començat parlant d’aquests dos termes perquè em permeten explicar amb claredat l’activitat principal que, durant els darrers anys, han portat ha terme els anomenats partits independentistes, ERC i JuntsXCat.
Ens han mentit de forma reiterada amb l’objectiu d’enganyar-nos. Aquesta ha estat i segueix sent l’estratègia per a mantenir-se en el poder i viure de la política (ho veurem ara amb ocasió de la “fira dels pactes” per les diputacions i certs governs municipals), embutxacant-se els seus grans sous a més de complements corresponents a dietes, viatges, càrrecs i assistència a les comissions del Parlament, grans jubilacions i premis a l’hora de jubilar-se. I per si no n’hi hagués prou, alguns d’ells, potser encara aprofitaran influències directes o indirectes o informacions privilegiades per percebre sucoses comissions o generosos regals. I què dir de les portes giratòries (tot això, presumptament, és clar). I no hi ha dubte que tot el que s’ha dit, amb tota seguretat també ho podem fer extensible a la resta de partits amb representació a les institucions i molt probablement també a alguns sindicats i els seus càrrecs, vinculats a determinats partits (i tot això també, presumptament).
Ens han mentit de forma reiterada amb l’objectiu d’enganyar-nos. Aquesta ha estat i segueix sent l’estratègia per a mantenir-se en el poder i viure de la política
Però per sort nostra, els darrers esdeveniments ens poden portar a pensar que bona part de la ciutadania ja ha començat a ensumar el que s’ha dit anteriorment; com també ha vist que, a diferència dels partits, els ciutadans som els que vam apostar per jugar-nos-la i anar a totes, per assolir la República i la independència; i també ha anat percebent, inequívocament, les mentides i els enganys consumats, respecte de la veritable no voluntat dels partits a l’hora d’assolir la República i la Independència. I tot això és clau per entendre perquè més de mig milió de ciutadans, en les eleccions municipals del passat 28 de maig, conscientment van decidir flagel·lar-se, votant nul o abstenint-se d’exercir el seu dret a vot, abans que flagel·lar-se encara més, votant a cegues i amb el nas tapat, per no sentir-se culpables de l’ascens de la dreta i l’extrema dreta.
Però hem de sentir-nos culpables, d’allò que no és culpa nostra sinó d’altres? Quan són, precisament, les nefastes polítiques dels partits autoanomenats independentistes, d’esquerres o anticapitalistes, les que ens han impedit votar-los? Els únics culpables són ells, que no han estat fidels a la voluntat del poble i ens han enganyat amb mentides per tal que “no se’ls veiés el llautó”. Ells són els únics responsables de la pujada de la dreta (PSC inclòs) i l’extrema dreta. Nosaltres, ens hem limitat, per motius de consciència, a exercir el nostre dret a l’objecció “electoral”, abstenint-nos d’anar a votar o votant nul.
Potser algú pensarà, i amb tota la raó, que soc massa generós amb la CUP, quan fins ara no he fet referència a aquest tercer partit en discòrdia, altrament dit candidatura. És cert, però ho he fet conscientment, perquè tot i que de vividors també n’hi ha, segur, i que no estic en disposició de poder afirmar que la CUP i els seus representants no ens hagin mentit i enganyat, tot al contrari, en la meva humil opinió, el problema de fons, en aquest cas, no són tant les mentides i els enganys per part seva, que també, sinó que la CUP i els seus representants, crec que “han perdut el nord”, o potser, utilitzant una expressió que fa temps que no sentia i que crec que defineix meridianament el problema, “han perdut l’oremus”. Joan Amades i Gelats al Refranyer català comentat, p. 196. Editorial Selecta-Catalonia, defineix aquest refrany com “desorientar-se, perdre la seguretat d’una cosa. […]. Equival a perdre el punt del que cal fer, no saber com seguir.” (la negreta és meva). I això és, precisament, el que crec que els està passant a la CUP, entre altres consideracions, és clar. I per això n’he volgut fer un punt i a part.
Sé que la meva defensa soterrada o no tan soterrada, de l’abstenció i del vot nul en determinats casos, pot ser titllada d’irresponsable, i ja no pel que hem comentat que sigui o no la culpable de resultats no volguts, sinó perquè se’m pot dir que aquests vots es tradueixen en res, són inútils. Doncs bé, que siguin inútils, ja ha quedat palès en les darreres eleccions que no és cert, sobretot, després de veure els moviments que s’han produït de forma immediata, per part de determinats partits, i que potser eren un dels objectius dels que ens hem abstingut o hem votat nul. I si es parla d’inútils en el sentit que l’únic que s’aconsegueix és que amb menys vots, es reparteixin igualment tots els escons en discòrdia, llavors diria que, precisament, aquesta és “la mare dels ous”. En una estricta democràcia és fa necessari resoldre urgentment el dret dels ciutadans que han votat en blanc, nul o s’han abstingut, a no ser ignorats i que se’ls atribueixin els escons que els corresponguin, com a qualsevol altra opció que hagués obtingut la mateixa quantitat de vots. Per tant, que romanguin buits als parlaments i als salons de plens dels ajuntaments, tants seients com escons els corresponguin. Aquesta és l’única manera que els ciutadans que han optat per una d’aquestes tres opcions, es considerin efectivament representats en les institucions i que els seus vots no esdevinguin inútils.
Encoratjo doncs a tota la ciutadania a continuar fent valer el seu poder a les urnes
Encoratjo doncs a tota la ciutadania a continuar fent valer el seu poder a les urnes, votant les candidatures o partits que consideri que han estat fidels al mandat del poble, o contràriament, que s’abstinguin o votin nul, per no sentir-se representats per cap d’elles. I a la vegada també l’encoratjo a exigir una llei electoral pròpia, que prevegi que el nombre de vots nuls, en blanc i abstencions, estiguin proporcionalment representats, a les institucions, amb seients buits, com si de qualsevol altra candidatura es tractés. I que si no s’assoleix una participació mínima del 50% més un, es repeteixin els comicis.
Per últim, també vull encoratjar els polítics a dimitir i posar-se a treballar o jubilar-se, com tothom, si no són capaços de representar lleialment la voluntat de la ciutadania, sigui per la raó que sigui. Són els polítics i els seus partits els que han de representar la ciutadania i no el poble qui ha de seguir-los a ells. Aquesta és l’essència de la democràcia i l’únic camí per aconseguir una veritable i efectiva representació del poble.
Lluís-Ignasi PASTRANA
“Silenci… rebel·leu-vos”
PUBLICITAT
Segons dades d’Idescat, a Catalunya hi ha 780.500 persones vivint soles, un 42,5% de les quals tenen més de 
El fenomen de la soledat i el seu impacte perjudicial sobre la salut, la situació de dependència, l’envelliment de la població amb un increment, la cronicitat de les malalties, l’esperança de vida acompanyada a canvis en l’àmbit social, familiar, cultural, econòmics, trastorns mentals, manca de suport, fa vulnerables a abús de tota mena.
“Fer” d’alcalde passa per un coneixement profund de la realitat del teu municipi; per saber prioritzar; per tenir una visió de conjunt i, a la vegada, una visió personalitzada per cada barri o zona; per tenir un projecte realista del que es necessita i del que es pot aconseguir; per tenir ben clara la missió i la visó a mitjà i llarg termini de cap on es vol anar; i, sobretot, per gestionar amb eficàcia i eficiència el dia a dia.
Así, es frecuente que las personas afectadas por dichas prácticas vean como algunos propietarios de los inmuebles, además de negarse a realizar las obras de conservación del edificio necesarias, practiquen cortes en los suministros de agua, electricidad o gas, produzcan averías intencionadas en las instalaciones comunes de los edificios, provoquen ruidos nocturnos o inundaciones e incluso se nieguen a recibir el pago de las rentas arrendaticias para poder demandarles por impago e instar el desahucio.
Por eso me duele ver cómo se han traspasado todas las líneas rojas que uno se pueda imaginar, por la sencilla razón de que el Comité de Empresa que presido se opuso a una licitación mal elaborada.
Només tenim aquest privilegi cada quatre anys, i hem de comprendre el seu valor. Hem de recordar que restar inactius – o només criticar en els bars – no és una opció; creure que “tot està fet” és un malentès que ens allunya de la solució. Abstenir-se o votar en blanc, pensant que aquesta acció és un signe de protesta, és, en realitat, la pitjor de les opcions.
Els ajuntaments han de poder dur a terme estratègies públiques de rehabilitació, fixar condicions mínimes d’habitabilitat o implementar mesures deficiència energètica. I, per descomptat, necessitem que els ajuntaments creïn una protecció específica davant del desnonament, especialment adreçada a protegir els menors i la gent gran.
Les eleccions són un moment crucial per a la nostra democràcia, ja que ens donen el poder de triar democràticament els nostres representants polítics. Aquest dret, que pot semblar de poca importància per a alguns, ha estat conquistat amb gran esforç pels nostres avantpassats. Hem arribat a un nivell de democràcia i drets, fruit de la lluita de moltes persones. El sacrifici va ser dantesc perquè les dones tinguessin dret a vot, per eliminar les diferències de classe, raça i estatus social, i fins i tot fa només uns anys les persones amb discapacitat intel·lectual han pogut exercir aquest dret fonamental.
Doncs bé, a continuació va parlar la portaveu de la CUP (que està al Govern municipal per decisió personal d’aquest mateix alcalde) que, ras i curt, va venir a dir que el turisme és el pitjor que li havia passat a Tarragona en el decurs de la seva història (el que devia provocar la hilaritat, per exemple, dels comerciants tarragonins o dels que treballeu al sector de la restauració) i que ciutats turístiques com Salou eren un paradigma de pobresa i decadència (per cert, una salutació cordial a l’amic Pere Granados, alcalde de Salou, i als salouencs i salouenques que acabaven de descobrir per boca de CUP que viuen en una ciutat “empobrida”). En fi…
Una gestión que no llega, ni de lejos, al nivel de los tecnócratas, sino que muchas veces llega a ser, incluso, mediocre. Todo ello, sin olvidar el incumplimiento de sus promesas, o bien no están a pie de calle, o no escuchan las peticiones ciudadanas (y con suerte, si las escuchan, es en vano, ya que por una oreja les entra y por otra les sale, con tal de decir que escuchan a los ciudadanos). La oposición, en muchas ocasiones, no hace nada por los vecinos del municipio, y se dedica a esperar el desgaste del equipo de gobierno de turno. Patético.
