REDACCIÓ9 Juny, 2023
Vamos hacia el desastre, cada día está más claro el mobbing inmobiliario que estamos sufriendo los pocos vecinos que quedan en la Part Alta. Prácticas de hostigamiento llevadas a cabo por algunos nuevos propietarios de inmuebles con o sin fin de mediación de sociedades inmobiliarias cuyo destinatario es el legítimo poseedor de este y el objetivo de las cuales es que el vecino/na afectado abandone su domicilio y renuncie a cualquier derecho que le pudiera corresponder en virtud de su contrato.
Así, es frecuente que las personas afectadas por dichas prácticas vean como algunos propietarios de los inmuebles, además de negarse a realizar las obras de conservación del edificio necesarias, practiquen cortes en los suministros de agua, electricidad o gas, produzcan averías intencionadas en las instalaciones comunes de los edificios, provoquen ruidos nocturnos o inundaciones e incluso se nieguen a recibir el pago de las rentas arrendaticias para poder demandarles por impago e instar el desahucio.
En la Part Alta últimamente estos acosos son constantes, sobre todo por los pisos o apartamentos turísticos, son un nuevo modelo de alojamiento que ayuda a diversificar el turismo, haciendo llegar los beneficios a negocios y locales de ocio nocturno, mientras se echan a los vecinos de la Part Alta incluso subiendo los alquileres como escusa. La Part Alta de Tarragona se ha desintegrado con tanto piso turístico. La Part Alta la han convertido en un Parque Temático, con turismo de baja calidad. Hay que dejar de dar licencias, ya que nos encontramos calles enteras de casas, locales y pisos turísticos.
Jordi FERRÉ Y FIBLA ✍️
President de l’Associació de Veïns de la Catedral
PUBLICITAT
Por eso me duele ver cómo se han traspasado todas las líneas rojas que uno se pueda imaginar, por la sencilla razón de que el Comité de Empresa que presido se opuso a una licitación mal elaborada.
Només tenim aquest privilegi cada quatre anys, i hem de comprendre el seu valor. Hem de recordar que restar inactius – o només criticar en els bars – no és una opció; creure que “tot està fet” és un malentès que ens allunya de la solució. Abstenir-se o votar en blanc, pensant que aquesta acció és un signe de protesta, és, en realitat, la pitjor de les opcions.
Els ajuntaments han de poder dur a terme estratègies públiques de rehabilitació, fixar condicions mínimes d’habitabilitat o implementar mesures deficiència energètica. I, per descomptat, necessitem que els ajuntaments creïn una protecció específica davant del desnonament, especialment adreçada a protegir els menors i la gent gran.
Les eleccions són un moment crucial per a la nostra democràcia, ja que ens donen el poder de triar democràticament els nostres representants polítics. Aquest dret, que pot semblar de poca importància per a alguns, ha estat conquistat amb gran esforç pels nostres avantpassats. Hem arribat a un nivell de democràcia i drets, fruit de la lluita de moltes persones. El sacrifici va ser dantesc perquè les dones tinguessin dret a vot, per eliminar les diferències de classe, raça i estatus social, i fins i tot fa només uns anys les persones amb discapacitat intel·lectual han pogut exercir aquest dret fonamental.
Doncs bé, a continuació va parlar la portaveu de la CUP (que està al Govern municipal per decisió personal d’aquest mateix alcalde) que, ras i curt, va venir a dir que el turisme és el pitjor que li havia passat a Tarragona en el decurs de la seva història (el que devia provocar la hilaritat, per exemple, dels comerciants tarragonins o dels que treballeu al sector de la restauració) i que ciutats turístiques com Salou eren un paradigma de pobresa i decadència (per cert, una salutació cordial a l’amic Pere Granados, alcalde de Salou, i als salouencs i salouenques que acabaven de descobrir per boca de CUP que viuen en una ciutat “empobrida”). En fi…
Una gestión que no llega, ni de lejos, al nivel de los tecnócratas, sino que muchas veces llega a ser, incluso, mediocre. Todo ello, sin olvidar el incumplimiento de sus promesas, o bien no están a pie de calle, o no escuchan las peticiones ciudadanas (y con suerte, si las escuchan, es en vano, ya que por una oreja les entra y por otra les sale, con tal de decir que escuchan a los ciudadanos). La oposición, en muchas ocasiones, no hace nada por los vecinos del municipio, y se dedica a esperar el desgaste del equipo de gobierno de turno. Patético.
A ells els hi va la butxaca, la poltrona i el poder, en canvi a nosaltres ens hi va la dignitat i l’orgull d’haver lluitat per la república, la independència i pels presos polítics i exiliats. I encara que, després del que hem vist durant aquests darrers 5 anys, potser aquests personatges no s’ho mereixien, calia denunciar la repressió de l’Estat i la “injustícia” espanyola. Però ja hem tingut prou paciència, ja n’hi ha prou de sentir-nos culpables per si puja la dreta, de salvar-los els mobles, d’esperar allò que sabem que no succeirà.
Que és testimonial? Sí, però a diferència de l’abstenció, exerceixo el meu dret, no hi renuncio i, a diferència del vot en blanc, ho faig rebel, desobedient i no-cooperador amb el sistema, perquè surto de la seva norma, per això el declaren nul, quan, en tot cas, podrien entendre’l com un vot disconforme o antisistema, però mai com a vot nul (i a aquestes alçades, no confonguem antisistema amb CUP ni Comuns, siusplau, que a ells el sistema també els hi va de “peles”, perdó, vull dir de “perles”).
La gent vol una ciutat sense caos. Vol viure en una Tarragona on les males herbes no surtin de les voreres, on no s’acumuli escombraries en gairebé cada illa de contenidors, on es persegueixi l’incivisme, on es pugui caminar sense haver d’anar esquivant caques de colom ni de gossos, on el cablejat no pengi de les façanes, on no calgui anar esquivant terrasses i on algú s’ocupi sempre del manteniment dels espais públics. En resum, volen una Tarragona amb un criteri estètic que la porti a estar sempre tan bonica com sigui possible. La gent vol que els seus impostos es vegin en coses concretes, tangibles, i que el seu ajuntament respongui ràpidament quan es detecta algun problema.
En l’àmbit cultural, fou president dels Jocs Florals (1895) i de l’Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1921). Col·laborà en les publicacions La Renaixença, 
