Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ17 Agost, 2022
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Àudios, escoltes il·legals, reunions amb comissaris corruptes i depravats. Xantatges d’alt nivell polític amb flaires de baixa estofa. Mitjans de comunicació on la llibertat d’expressió i imparcialitat és completament nul·la. Corrupte les polítiques per enfonsar altres partits o ideologies no afins a les cúpules de poder. Sabem la ciutadania qui són realment aquests personatges? Coneixem realment qui hi ha darrere d’un suposat altaveu informatiu quan volem assabentar-nos de la realitat?

La decadència en els codis deontològics de la professió periodística no ha fet més que incrementar-se. La recerca de la veritat i la transparència, ser observador de la realitat i informar amb opinions contrastades i sobretot imparcials hauria de ser la màxima més anhelada. Davant tots aquests escenaris incerts i sobretot poc lícits ens preguntem si realment sabem qui ens informa, el perjudici o injúries que s’utilitzen semblen cada vegada més freqüent per arribar a la manipulació del consumidor amb notícies de fets polítics, econòmics o socials.

El deteriorament en els mitjans de comunicació és una de les xacres de la nostra societat, i paradoxalment han fet contribuir encara més a la corrupció del país, amb la intervenció de tota mena de titulars editorials i digitals completament grandiloqüents i distorsionadors de la realitat. Tot absolutament sembla un entramat mafiós i putrefacte sense cap àuria glamurosa hollywoodiana o versemblança cinematogràfica, perquè la realitat és tan inversemblant que potser es pot confondre amb la ficció.

Els tentacles de l’entramat mafiós i les anomenades Clavegueres esquitxen fins i tot aparells policials, tribunals i partits polítics. Les fake news estan a l’ordre del dia i els escàndols se succeeixen. El pitjor de tot, més enllà de la manipulació, notícies falses o la dimensió incrèdula de tot plegat és aquest abús de poder desmesurat per part de molts periodistes i opinadors, l’ego obsessionat i malaltís en veure’s sempre en possessió de la veritat i esdevenir en una mena de Déus.

Diuen que l’excés d’informació és la desinformació. Absolutament desbordats en una interminable voràgine informativa, diaris digitals, tuits i titulars sols ens queda el criteri personal i subjectiu per analitzar la realitat. Sovint arribem al desconcert, al caos desordenat i contradictori d’un món sobrepassat i excessiu.

I és que com deia Sabina: “mentiras las de la realidadpromete todo pero nada te da…”

PUBLICITAT


REDACCIÓ11 Agost, 2022

Aquesta és segurament, la disjuntiva més important a la qual ens enfrontem com a societat i molt especialment des que va començar la Guerra d’Ucraïna ja fa uns quants mesos. La solidaritat inicial d’acollida a refugiats i refugiades, i el suport a les mesures que la Unió Europea i altres països van emprendre com a sanció cap al règim de Putin, han anat passant a l’egoisme provocat a Espanya per la dreta política i també mediàtica.

L’últim capítol ha estat el pla d’estalviament energètic. Qui penses que la guerra amb Putin no portaria conseqüències a les nostres vides, no havia entès que aniria la guerra. Aquestes conseqüències estarien vinculades a l’energia, però a més, des d’un primer començament, les autoritats europees ja van advertir que hauríem de fer sacrificis per acabar amb la guerra.

El primer sacrifici haurà de ser l’estalvi energètic per no dependre del gas rus. És cert que Espanya té una dependència molt menor que d’altres països europeus, especialment del nord, però també haurem de fer alguns sacrificis. De fet, gràcies a les negociacions del Govern de Pedro Sánchez, aquest estalvi només haurà de ser del 7%, enfront del més del 15% d’Alemanya per exemple.

Però el sol fet de pujar la temperatura de l’aire condicionat o baixar la de la calefacció ja ha suposat una nova batalla política. Especialment amb una Ayuso amb ansies de poder, que fins i tot està eclipsant a un Feijóo que havia demanat un pla d’estalvi energètic idèntic al que la vicepresidenta Teresa Ribera va presentar. Però ja se sap que quan Ayuso parla, el PP canvia de postura de manera ràpida, i abans Casado i ara Feijóo perden qualsevol autoritat dins del partit.

La darrera batalla de la Presidenta madrilenya és fer-nos creure que passar fred a l’estiu o calor a l’hivern és un dret, i que l’enllumenat dels carrers de les nostres ciutats depenen dels establiments comercials.

La darrera batalla de la Presidenta madrilenya és fer-nos creure que passar fred a l’estiu o calor a l’hivern és un dret, i que l’enllumenat dels carrers de les nostres ciutats depenen dels establiments comercials

Però ni l’aire condicionat ni la calefacció són un dret, ni els carrers seran menys segurs per apagar els aparadors. És més, això últim és una competència de les administracions, però quan la teva única política és abaixar impostos, no et queden diners ni per il·luminar els carreres de les ciutats. Que els hi preguntin als més de 4000 veïns i veïnes de la Cañada Real de Madrid, que no tindran la possibilitat de pujar l’aire aquest estiu perquè fa molt de temps que viuen sense llum davant la parsimònia del Govern d’Ayuso i del PP.

Del que realment estem parlant és de solidaritat. Estem parlant de si com a ciutadans i ciutadanes cedim una part del nostre benefici de la nostra vida per aconseguir tenir un món una mica millor. Ja sabem que la dreta no està disposada, ja sabem que el PP s’ha volgut posar del costat de Putin i no de qui pitjor ho estan passant, però la pregunta és: estem disposats i disposades nosaltres a fer-ho?

Sí la resposta és que si, estarem en disposició d’adaptar-nos millor a un món canviant. Sí la resposta és no, l’egoisme d’Ayuso i del PP haurà triomfat, i l’individualisme s’haurà imposat a la solidaritat, i Putin haurà guanyat a la Unió Europea.

Nacho GARCÍA
Secretari de Política Municipal del PSC Tarragona


REDACCIÓ7 Agost, 2022
JoanAguila-e1659710105872.jpg

Avui acaba a Santiago de Compostel·la el Pelegrinatge Europeu de Joves, una trobada que ha aplegat nois i noies provinents de tot Europa després d’unes jornades de camí i que els ha portat a confluir allà on la tradició situa la tomba de l’apòstol sant Jaume.

El lema d’aquest pelegrinatge és «Jove, aixeca’t i sigues testimoni. L’apòstol sant Jaume t’espera». Aquesta convocatòria vol ser una invitació als joves a aixecar-se, a respondre amb promptitud a la crida del Senyor i a difondre la bona nova de l’Evangeli. Aquest lema està inspirat en l’Evangeli de Lluc, on l’expressió aixecar-se es pot traduir, també, com ‘ressuscitar’ o ‘viure’ en el Senyor.

L’any jubilar Xacobeo era el 2021 ja que el 25 de juliol queia en diumenge, però a causa de les restriccions encara vigents aleshores per la pandèmia de la Covid-19 es va ajornar a aquest estiu. Sigui com sigui, aquesta convocatòria ha donat la possibilitat a molts dels nostres joves de fer experiència de pelegrinatge per trobar-se amb les arrels de la nostra fe.

Resulta un fet especialment oportú que aquest Pelegrinatge Europeu de Joves arribi després d’una fase diocesana de procés sinodal en la qual també els joves han pogut participar durant aquest curs. El passat 11 de juny tots els representants de cada bisbat fèiem arribar les propostes diocesanes a la Conferència Episcopal Espanyola i moltes d’elles eren el resultat d’allò que proposen els nostres joves. Tot plegat ha fet possible que aquests mateixos joves que van fer experiència de sinodalitat en comunió, participació i missió, ara puguin viure, també, la culminació d’aquesta experiència pelegrinant a Santiago i trobant-se amb una multitud diversa de persones provinents de tots els racons d’Europa per viure la comunió, la participació i la missió tornant als fonaments de la fe apostòlica i cercant la fidelitat a l’Evangeli.

Els nostres joves estan fent una experiència molt profunda i intensa, i segur que tornaran transformats per aquest pelegrinatge que suposa, en molts casos per a ells, un punt d’inflexió en les seves vides i una oportunitat de conversió per esdevenir deixebles missioners. Procurem tots plegats que, quan tornin aquests joves a les nostres comunitats parroquials, es trobin amb parròquies que continuen fent camí, que han assumit els reptes que proposen les conclusions del procés sinodal i que estan en marxa per donar resposta, també, als reptes que la societat actual ens planteja tot confiant en l’assistència del do de l’Esperit Sant. Si això és així segur que aquest Pelegrinatge Europeu de Joves a Santiago serà, per als joves i per a l’Església en camí, una veritable oportunitat de renovació i de Gràcia.

Joan ÀGUILA, pvre.
Vicari episcopal de la pastoral


REDACCIÓ31 Juliol, 2022
JoaquimFortuny_mossen.jpg

Avui, festa de sant Ignasi de Loiola, acaba l’any de celebracions amb motiu del cinquè centenari de la seva conversió. Començava aquest any commemoratiu el 20 de maig de 2021, dia en què sant Ignasi, 500 anys abans, va sofrir una ferida de bala mentre lluitava en la defensa de Navarra i que en el procés de recuperació, i arran d’unes lectures de llibres com Vida de Cristo i Vida de los santos, ja que no hi havia llibres de cavalleria, que eren els que li agradaven, va tenir una experiència transformadora que li va fer veure d’una manera nova totes les coses.

Aquell accident va suposar un fracàs i un canvi de plans en el que imaginava per al seu futur, carregat de riqueses i afers d’aquest món, com era habitual en un fill de família noble. Aquest fracàs, que després va veure que només era aparent, és el que el portaria a un procés de conversió que el conduiria als somnis més grans, no centrats en ell mateix sinó en Déu.

Aquella ferida va provocar la trobada que el posaria en camí fins esdevenir mestre de l’Esperit. Ben a prop nostre, a Manresa, va passar un any a la santa Cova, de camí a Barcelona, on havia d’embarcar-se per a fer un pelegrinatge a Jerusalem. Havia passat per Montserrat, on havia canviat d’indumentària, havia fet una bona confessió i s’havia consagrat a la Mare de Déu. L’any d’estança a la Cova, contemplant la santa muntanya, es dedicà a l’oració, la penitència, l’apostolat i la visita als malalts dels hospitals. Va prendre apunts de la seva trajectòria espiritual que, amb retocs posteriors, seria l’esboç dels Exercicis espirituals. Tot plegat va ser una experiència mística, espiritual i profunda; una experiència també de solidaritat amb la pobresa. I així començaria a veure totes les coses noves en Crist.

Veuria nou el món que l’envoltava, un món, tant aleshores com ara, ferit i trencat, amb problemes i dificultats a nivell local i mundial, un món per on Jesús va caminar i va abraçar, un món amb el qual Jesús va dialogar. Un món que el deixeble de Jesús, tant ahir com avui, ha de travessar estimant amb el cor de Jesús.

Aquella ferida va provocar la trobada que el posaria en camí fins esdevenir mestre de l’Esperit. Ben a prop nostre, a Manresa, va passar un any a la santa Cova, de camí a Barcelona, on havia d’embarcar-se per a fer un pelegrinatge a Jerusalem

Ignasi es veia com un simple «pelegrí» que, assumint les seves limitacions, es va entossudir a lliurar-se als altres, intentant descobrir Déu que habita en totes les criatures, contemplant-lo en tots els esdeveniments.

A la tornada del pelegrinatge a Terra Santa emprengué estudis a Alcalá, Salamanca, París, Roma, on va ser ordenat prevere, i allí fundà la Companyia de Jesús, de la qual fou el primer general. Així començava el treball apostòlic al món sencer.

Moria a Roma el 31 de juliol de 1556. Laus Deo.

Us deixo unes frases cèlebres de sant Ignasi que poden ajudar a la reflexió: 1. «En todo amar y servir.» 2. «Alcanza la excelencia y compártela.» 3. «El examen de conciencia es siempre el medio mejor para cuidar bien el alma.» 4. «En ejercicio de desolación no hacer mudanza.» 5. «Quien evita la tentación evita el pecado.» 6. «¿De qué sirve ganar el mundo, si al final pierdes el alma?»

Donem gràcies a Déu pel testimoni de vida de sant Ignasi i per tot el llegat espiritual que ha deixat a l’Església.

Joaquim FORTUNY, pvre.
Vicari General

 


REDACCIÓ18 Juliol, 2022
pere_valls.jpg

Aquest escrit vol deixar constància de la feina que fan tots els professionals de la medicina als nostres centres públics i al mateix temps reivindicar la sanitat pública.

Al mes de febrer d’enguany vaig visitar el CAP Tàrraco on van detectar una anomalia que els serveis de cardiologia de Joan XXIII van diagnosticar, un bacteri havia fet de les seves a l’artèria Aorta.
Tant era aquella situació que em van traslladar des de Tarragona a Barcelona a l’Hospital Vall d’Hebron.

Després de confirmar fil per randa el diagnòstic fet a Joan XXIII, i de totes les proves prèvies vaig passar per primera vegada la meva vida per un quiròfan.
La intervenció, llarga, va ser tot un èxit, després primer a l’UCI i més tard a planta, tant que al cap de poques setmanes ja era a casa.

Vull destacar la professionalitat dels treballadors tant de Joan XXIII de Tarragona com de l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona i una cosa importantíssima el tracte humà que he rebut als dos hospitals.

La pandèmia ens ha posat a tots a prova especialment a tot el món sanitari públic, crec que no per repetir-ho deixarà de ser veritat i cal que ens en recordem també. Sense de deixar de banda les altres malalties que també hi són i que en el meu cas he de defensar la seva actuació.

Vull remarcar la importància de tenir una sanitat de qualitat, amb això crec que no podem ser neutrals ni mirar cap a un altra banda, cal que tinguem clar que determinades intervencions quirúrgiques la majoria de la ciutadania només les podem suportar des de la sanitat pública, els impostos que cada mes paguem han de servir per a tenir uns serveis de qualitat i poder tenir professionals ben instruïts i ben pagats amb tot el que això representa també per a la salut de tothom.

En cap moment vull menystenir als sanitaris d’altres centres hospitalaris que també fan la seva feina segur que amb mancances també

La defensa de la sanitat pública és la defensa de la salut de la gent, els serveis públics són el patrimoni de la majoria.
Gràcies, Joan XXIII, gràcies, Vall d’Hebron.

Pere VALLS MIRÓ
Pacient


REDACCIÓ15 Juliol, 2022
josep_m_buqueras.jpg

Tàrraco va ser una ciutat administrativa i mercantil important a l’època romana i el centre del culte imperial per a totes les províncies ibèriques. Es va dotar amb molts edificis i parts d’aquests s’han descobert en una sèrie d’excavacions excepcionals. Encara que la majoria són fragmentàries i que moltes es conserven sota els edificis més recents, les restes que hi perviuen esbossen una idea de la grandesa d’aquesta capital provincial romana. L’any 2000 la UNESCO va declarar el conjunt arqueològic de Tàrraco patrimoni mundial de la humanitat.

Per ser inclosos en la llista del Patrimoni Mundial, cal que els llocs inscrits tinguin un valor universal i que compleixin almenys un dels deu criteris de selecció. El conjunt de Tàrraco compleix els criteris 2 i 3 establerts pel Comitè. D’aquesta manera, d’una banda, amb la denominació es reconeix que les restes romanes de Tàrraco són d’excepcional importància en el desenvolupament de la planificació i el disseny urbà romans i que aquesta planificació va servir com a model per a les capitals de província en el món romà en altres llocs; d’altra banda, es posa de manifest que Tàrraco proporciona un testimoni eloqüent i sense precedents d’una etapa important en la història dels pobles de la Mediterrània en l’antiguitat.

L’any 45 a.C., després de construir els murs i el port, Julio César designà aquesta colònia amb el nom de “Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis”. És una ciutat mil·lenària amb gairebé 140.000 habitants. La ciutat presideix tota l’àrea de la Costa Daurada. Fou l’origen de la Romanització de la Península Ibèrica i més endavant de la Cristianització. Tarragona té l’amfiteatre, el circ, les muralles i el passeig arqueològic, el s fòrums provincial i de la colònia, el teatre i el pont del diable. A més també són patrimoni l’Arc de Berà, la torre de Scipio, la vil·la de Els Munys a Altafulla i el conjunt monumental de Centcelles. Vull recordar que Catalunya a més d’aquest nominació tarraconense són patrimoni mundial les obres modernistes gaudinianes del Palau Güell, Parc Güell i Casa Milà i les domenechianes del Palau de la Música catalana i l’Hospital de Sant Pau, el monestir de Poblet. També corresponen a Catalunya  els Immaterials de La Patum de Berga, Els Castells, l’Art rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica i la Dieta Mediterrània.

Però el punt turístic més emblemàtic de la ciutat de Tarragona, crec que és, sens dubte, el Balcó del Mediterrani. Quan estàs en aquest lloc, veus la grandiositat del mar, l’horitzó infinit, confonent-se el cel i l’aigua i tens a tocar la platja del Miracle. Quan faig pels amics la ruta modernista i estic aquí ensenyo dos dibuixos, alçat i secció, de l’escalinata monumental de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas i Ricomà (1848-1926), datat l’any 1884. És a dir, fa 140 anys que ja teníem la solució per arribar a la platja, sense tenir que fer la volta pel Serrallo o apropar-nos als fortins de la Reina o de Sant Jordi. Però, aquesta possibilitat no es va aconseguir fins l’any 2018, fent la passarel·la, amb ascensor inclòs, des de la Baixada del Toro fins el passeig marítim Rafael Casanova, coincidint amb el mandat del alcaldes Josep Fèlix Ballesteros i el recolzament del Port.

Ara vull fer esment a altres projectes que volien apropar la Rambla Nova amb la platja. Cronològicament tenim que l’any 1917 l’enginyer Tomàs Brull proposa  construir un ascensor i un pas superior. Luís Mallafré l’any 1927 realitza un ‘Estudio para la urbanización de la playa del Milagro’, que contempla un pont per damunt de les vies del ferrocarril. La empresa italiana Ceretti e Tanfani, l’any 1932, proposa instal·lar un telefèric del Balcó a la platja. Sent alcalde Josep Maria Recasens, el 20 de març de 1988, l’arquitecte Luis Carlos Merelo de Barberà també proposa  un telefèric des d’un buit sota les escales de la Baixada del Toro fins a un pont per salvar la via del tren.

Amb l’alcalde Joan Miquel Nadal existeixen diversos projectes. L’any 1991 encarrega a l’arquitecte Antonio Fernández Ordóñez el projecte d’instal·lar unes passarel·les i una escala,  que va ser rebutjat pel seu cost. En octubre de 1998 s’anuncia una altre projecte amb dos ascensors, a tocar a la Baixada del Toro i l’altre al passeig i un pont de seixanta metres per salvar la catenària del tren a quinze metres d’alçada. L’any 2003 coneixem el projecte de Ricardo Bofill que es va presentar abans de les eleccions municipals, amb 32.000 metres quadrats  dedicats a habitatges, lliberant 370.000 metres quadrats de superfície gràcies al soterrament de l’estació i les vies el tren, inclòs al seu pas pel riu Francolí.

El bon amic arquitecte tècnic municipal Àngel Martínez Lanzas (E.P.R.) proposava  l’any 2006 una torre/far de 173 metres d’alçada, amb un edifici adossat que tindria un hotel, oficines, botigues, discoteca, biblioteca i restaurants. La llum del far es veuria a 50 kilòmetres de distància. Amb un pressupost de 39,8 milions d’euros. Martínez  manifestava que “és una idea més o menys romàntica, però realitzable, que seria com una aposta de modernitat”. Per a mi, és una aposta trencadora i molt valenta. El Guggenheim de Bilbao, també ho va ser i com a ciutat turística hi ha un abans i un després del disseny de Frank O. Gerhy.

En resum, la tradició tarragonina de passejar per la Rambla i el passeig de les Palmeres, és obligada. Escriuré més, si visites tota la Tarragona romana, la catedral, la Part Alta, el Serrallo, però no has “anat a tocar ferro”, no has estat a Tarragona. Totes les ciutats tenen un indret imprescindible per visitar, com són les places de Sant Marcos i Sant Miquel, a Venècia i Florència, respectivament, que tens que anar per obligació. Aquí hem de tocar la barana modernista. Ja ho saps ‘anem a tocar ferro’.

Josep Ma. BUQUERAS

 


REDACCIÓ13 Juliol, 2022
viñuales.jpg

Imagino muchas veces la ciudad ideal. Recreo en mi cabeza una y otra vez donde me gustaría ver crecer a mis hijas, donde poder ser feliz y completar mi proyecto vital. Imagino como deben ser sus calles, amplias y luminosas, imagino sus jardines y sus plazas, vienen a mi mente zonas de juegos infantiles donde se juntan los más pequeños junto con nuestros mayores y todos en sintonía con ese espacio amable y vaciado de coches y otras injerencias.

Me imagino amplios parques con zonas de deporte al aire libre y veo a los chavales como pasan las tardes practicando deporte ante la tranquila mirada de sus padres que se saben seguros en ese entorno.

Veo con claridad a los vecinos juntarse para realizar mil y una actividades en espacios públicos y gratuitos donde ellos hacen que brote la semilla misma de la convivencia y la sociedad.  Imagino muchas veces ese sitio y siempre lo une un nexo causal claro: calidad de vida. Siento esa sensación de equilibrio, de paz, de sentir que todo fluye en una armonía exacta entre espacio, luz, edificios, mobiliario urbano, jardinería, seguridad, servicios públicos, etc.

Cuando pienso en esa ciudad ideal la imagino para toda Tarragona. De norte a sur y de este a oeste. Sin distinciones, sin clases y sin categorías. Una ciudad donde se viva igual de bien en Llevant que en Ponent.

Ya pasó esa época donde vivir en Ponent se trataba de un descarte. Vivir en Ponent no debe implicar ninguna renuncia, todo lo contrario. Debe ser un premio y una decisión basada en criterios objetivos de calidad de vida en consonancia con ese sueño que os explicaba al principio de estas líneas.  Y todo eso tiene un nexo que lo hará posible: PONENT VERD.

Ponent Verd es el futuro. Un gran parque que una y dignifique nuestros barrios para siempre. Y eso no es una ensoñación o una quimera irrealizable si no una tangible realidad que llevaremos a cabo. Toda la zona colindante al Vial Tarradellas que une Campo Claro con Bonavista será la Rambla de Ponent 2 con el gran “Central Park” de Ponent que llamaremos Ponent Verd. En él habrá zonas deportivas, de picnic, de reunión y todo ello con un relato claro de unión con la Anella Mediterranea y el PP10 que hará de esa zona una de las mejores de toda Tarragona para vivir. 12 hectáreas de zona verde que se ganarán para toda Tarragona y cuyos terrenos ya son propiedad del Ayuntamiento en un 70%.

Cuando pienso en esa ciudad ideal la imagino para toda Tarragona. De norte a sur y de este a oeste. Sin distinciones, sin clases y sin categorías. Una ciudad donde se viva igual de bien en Llevant que en Ponent

Todo ello se enlaza con ese gran pulmón verde que crearemos en Tarragona para luchar contra el cambio climático y para generar espacios verdes que ayuden a modular el clima cada vez más caluroso y planeando el mobiliario urbano y el microurbanismo con un mapa de sombras que permita generar siempre zonas de sombra independientemente de la hora del día.

Así imaginamos y así llevaremos a cabo ese gran pulmón de Tarragona que será l’Anella Verda más el nuevo parque de Horta Gran que se unirá con el Parc Francolí y acabando en el Ponent Verd y las riveras de poniente del Riu Francolí cuando CLH acabe abandonando una zona que la lógica y el tiempo le obligará.

Lo que os explico no es un sueño, es una realidad que requiere de dos elementos para su éxito: modelo de ciudad y valor político. En el PSC tenemos ambas, de ti depende que sea una realidad.

Rubén VIÑUALES
Candidat del PSC a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ23 Juny, 2022
alvaro_sola.jpg

He de confessar que personalment tinc una estimació personal, política i intel·lectual amb Carla Aguilar. M’uneixen amistats en comú, vocació política, lluita feminista i amor per Tarragona. També la joventut i la incondicional defensa dels valors republicans. Em consta que ara mateix es troba en una situació personal i política delicades. Per aquest motiu, vull enviar-li una abraçada plena d’amor i reconèixer, com a amic, i per damunt de tot com a tarragoní, el seu treball, el seu lideratge feminista, animalista i en favor d’una igualtat veraç.

Segurament, aquest escrit molesta determinats sectors polítics de Tarragona, però seria injust si no ho publiqués, perquè sóc una persona que cuida a les seves amistats, que desitja el millor per a Tarragona i que dedica els seus esforços a aconseguir un món millor. Em consta que la sortida de la Carla del govern municipal va ser una decisió política complexa i plena de valentia, encara que no compartida per alguns que hem vist com el govern perdia una mà inclusiva, feminista i combativa contra tota mena de discriminació.

Vull confessar que amb l’alcalde Ricomà tinc una relació fantàstica basada en l’afecte mutu i la disponibilitat màxima per a col·laborar. Com també la tinc, d’excel·lent, amb l’alcalde Ballesteros i la gran majoria del plenari actual. Per tant, no sóc militant de cap partit, sinó militant de Tarragona, fidel a la seva gent i defensor de la dignitat que representen els Drets Humans. Continuaré reivindicant la política bona, la del carrer i la que transforma la por en esperança, l’odi en concòrdia i la pobresa en dignitat.

No s’hi val amb ser d’esquerres o dretes. És necessari implicar-se per Tarragona, mullar-se per la justícia social i aconseguir que la societat sigui cada dia millor

Gràcies a aquella gent anònima i des de l’ajuntament treballa per una Tarragona millor. A cadascun dels tècnics i tècniques municipals, als funcionaris i funcionàries, als metges, al personal d’infermeria i al personal de neteja, etc… Són elles i ells el cor que fa bategar Tarragona i em fa sentir orgullós de ser de TARRAGONA. Ens feu sentir profundament agraïts i perseverants en la lluita per una societat sostenible, lliure i diversa.

Aquests dies, entre torn i torn, he estat meditant sobre Tarragona i a nivell personal, penso que estem en un moment on no cal buscar excuses sinó respostes a tants reptes, situacions i injustícies. No s’hi val amb ser d’esquerres o dretes. És necessari implicar-se per Tarragona, mullar-se per la justícia social i aconseguir que la societat sigui cada dia millor.

Seguiré, com fins ara, el meu compromís amb Tarragona fins a les darreres conseqüències,  amb la voluntat d’aglutinar forces per aixecar el castell de la dignitat, de la pau i del respecte que ens mereixem. Què ningú tingui dubte. La meva ideologia són els Drets Humans i a ells em dec. Per tant, continuaré mantenint contacte amb els nostres representants polítics sense discriminació, oferir-vos la meva mà col·laborativa i amb la resta de la ciutat disponibilitat limitada, màxima i completa.

Álvaro SOLÀ ✍🏻


REDACCIÓ21 Juny, 2022
josep-maria-nastic-1280x789.jpg

Després d’aquest final de temporada, tan il·lusionant però amb un final terrible i duríssim per a tota la gran família del Nàstic, em sento amb la necessitat de compartir els meus sentiments. Sentiments, en aquest moment de frustració, ràbia i impotència davant d’una situació a la que ens hem vist abocats, des del meu punt de vista, de manera injusta i arbitrària. D’aquí, la meva dimissió irrevocable com a membre de la junta directiva de la Real Federación Española de Fútbol perquè considero que el  tracte institucional i esportiu que hem rebut no són correctes.

El Nàstic és un equip amb recursos limitats però amb un gran actiu, que és la seva gent… El Nàstic és un sentiment, un club petit que fa coses grans, per això sento una tristesa immensa per no haver pogut aconseguir el que més desitjàvem, que era tornar a la 2a categoria del futbol professional.

Crec sincerament que l’equip ho ha donat tot i que ha estat a l’alçada de les circumstàncies fins el final, però una sèrie de despropòsits ens han portat a una desil·lusió difícil de pair i assumir… Comparteixo les llàgrimes de tots els que vam plorar a Vigo i a Tarragona i sento que han jugat amb els sentiments de l’afició del Nàstic i de tota una ciutat  i les seves comarques.

A nivell personal, el meu principal objectiu i el del Consell d’Administració sempre ha estat treballar intensament per deixar el club en una còmoda situació econòmica, social i esportiva digna del que ens correspon com a club, ciutat i territori.

A nivell personal ha suposat un cop molt dur perquè tenia la decisió presa de deixar la presidència amb la satisfacció de veure el Nàstic allí on ha d’estar. Ara ja han passat uns dies i amb la serenitat que comporta el pas dels temps i amb el suport del Consell, accionistes, socis i aficionats en general, penso que haig d’agafar el compromís, amb tot el que representa de rèdit personal i anímic, de tornar-ho a intentar perquè sé que si no ho faig, no estaria tranquil amb mi mateix. Hem aconseguit èxits esportius il·lusionants i vull pensar que aquests moments tornaran.

No vull acabar sense donar les gràcies, de tot cor, als jugadors, a l’entrenador i el cos tècnic, a tots els treballadors del club, als patrocinadors que segueixen confiant en nosaltres, a les institucions, a la meva família que sempre està al meu costat… Però sobre tot, al conjunt de tots el socis i aficionats, veritable motor i ànima del Nàstic!

Em sento orgullós de formar part de la gran família del Nàstic, amb la qual comparteixo el indestructible sentiment d’estimació i compromís per aquests colors que ens representen i ens defineixen!

VISCA EL NÀSTIC i VISCA TARRAGONA!

Josep Maria ANDREU I PRATS
President del Gimnàstic de Tarragona, SAD


REDACCIÓ19 Juny, 2022
joan_planellas.jpg

Benvolguts i benvolgudes, un any més, en aquests dies passats, s’ha presentat la Memòria de Càritas Diocesana de Tarragona. Amb motiu de la solemnitat de Corpus Christi, dia de l’Amor Fratern, l’Església diocesana, com totes les Esglésies particulars, gira de nou, i de manera més intensa, la seva mirada envers les necessitats i, sobretot, envers les persones necessitades. I ara, tot posant-vos a les mans un recull del que Càritas va fer durant l’any 2021 ––transcorregut tot ell dins una situació de pandèmia–– és la manera com Càritas vol tornar a despertar i reconèixer alhora els sentiments més profunds de la solidaritat humana.

Una de les propostes que va tenir més acceptació en el Concili Provincial Tarraconense de 1995, diu així: «El Concili exhorta a revifar la tradició, tan intensament viscuda en els primers segles de l’Església, de vincular visiblement la celebració de l’Eucaristia amb la caritat fraterna, insistint de manera particular en la relació entre la Fracció del Pa i la comunió cristiana de béns, en la lògica que porta de la compartició dels béns eterns al compartiment dels béns temporals» (n. 77).

No ens hem de cansar mai de dir que, en coherència amb la nostra fe, ens hem de posar, de la manera més efectiva possible, al costat de les persones i, per damunt de tot, de les persones necessitades. Ho hem de fer per convicció personal i per manament de Crist mateix que ens ensenyà quina és la mesura de la solidaritat desinteressada. Càritas Diocesana ha copsat de manera evident que la necessitat d’una atenció integral a la persona s’ha fet encara més evident durant aquests últims mesos, després dels efectes de la pandèmia i embolcallats pel greu conflicte de la guerra a Ucraïna, que ens afecta a tots. I amb aquesta constatació s’ha vist com n’és, de necessari, un acompanyament més ampli de les persones, un acompanyament que vagi més enllà de facilitar menjar o roba. Ho veiem cada dia, és a dir, forma part del dia a dia dels professionals i voluntaris de Càritas Diocesana i de la multitud de les Càritas parroquials i interparroquials. Estar al costat de les persones, fent camí amb elles, és la medul·la, és l’ADN, de l’acció caritativa de l’Església catòlica. I aquesta atenció, Càritas la fa com ningú, com tantes vegades s’ha reconegut des de no pocs fòrums i institucions.

I, abans d’acabar encara m’agradaria dir-vos que ningú no pot dimitir de la solidaritat humana. Ni es pot dimitir ni es pot delegar en una institució. Ens hem de posar la solidaritat al cap, a l’ànima i a les mans. Aquest posar-se la solidaritat a l’ànima és un repte de renovació, també fins i tot per la mateixa Càritas que reformula constantment els seus objectius, els seus programes i les formes més efectives possibles de traslladar la solidaritat, que com a Església exercitem, i fer-la arribar a les persones. Sempre acompanyant les persones necessitades cada dia. Aquesta aposta per la solidaritat, per nosaltres, persones cristianes, també va més enllà de l’efectivitat, també abraça l’afectivitat i la proximitat amb el sofriment de totes aquelles persones que se’ns apropen.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter