Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ14 Setembre, 2021
Eduard-Mejías-Montagut.jpg

Desgraciadament, aquests últims dies hem estat testimonis d’una presumpta agressió homòfoba contra dos menors a Reus. Aquest és un cas recent, però la realitat és que les agressions per motius d’opció de gènere o de sexualitat segueixen augmentant. De fet, ja en són gairebé 200 les agressions denunciades oficialment pel col·lectiu LGTBI des de principi d’any, però les que patim a la nostra vida diària en són moltes més.

Cronològicament, la discriminació pot començar a les escoles i instituts, on moltes vegades es relaciona amb l’assetjament escolar i crea enormes discriminacions que marcaran la resta de la nostra vida, fent que la nostra percepció de la realitat, de l’amor, de l’existència i de la pròpia consciència sigui diferent per sempre. L’àmbit laboral també està molt afectat per la por a perdre la feina per motius discriminatoris o per la pròpia acceptació de les companyes i companys.

La situació encara s’agreuja en l’àmbit social, on ens sentim cohibides per anar agafades de la mà o mostrar qualsevol orientació sexual diferent de la resta. A Reus, comptem amb un Servei d’Atenció Integral (SAI) que ofereix suport en cas de ser víctimes o testimonis d’una agressió. És una eina que permet mostrar la diversitat sexual i d’identitat de gènere i prevenir la LGTBIfòbia. Ens ofereix suport per combatre la por a la discriminació. Vivim amb por, una por que frenarà segurament oportunitats, relacions, projectes i il·lusions. Una desigualtat que, en molts casos, es pot convertir en la pitjor de les presons invisibles, la presó personal, que farà que no ens creiem amb drets fonamentals com estimar o tenir una vida digna.

Els que alimenten l’odi a la diferència ens volen callades i atemorides, però no renunciarem a seguir lluitant per canviar-ho. No ho hem de fer per cadascú de nosaltres, sinó pel conjunt de totes i tots aquells que han lluitat i han aconseguit arribar fins on som ara. No ens farem enrere davant dels qui promulguen els discursos d’odi i violència. Som una societat diversa i això ens fa més grans.

Quan les lluites són compartides sempre són millors. Perquè cada cop que sortim al carrer, ho puguem fer amb la llibertat que ens mereixem com a persones lliures. Sense odi ni violència. Per un Reus lliure de discursos d’odi i LGTBfòbia.

Eduard MEJÍAS MONTAGUT
Membre de la coordinadora de Polítiques LGTBI+ d’Esquerra Republicana i membre de l’executiva d’ERC Reus


REDACCIÓ14 Setembre, 2021
jordi_marti.jpg

Costa Food és una de les empreses càrnies d’Osona on les treballadores i es treballadors es van organitzar després que Càrnies en Lluita aconseguissin aturar, a les empreses del ram, més de vint anys de pràctiques irregulars que obligaven les i els treballadors a la participar en «falses cooperatives» per tenir-hi feina. Amb les «falses cooperatives», les treballadores i els treballadors no tenien dret a l’atur, no tenien vacances i no cobraven si no treballaven, pur esclavatge al segle XXI provocat per una colla de milionaris que no és que siguin rics sinó que naden en l’opulència més absoluta.

L’organització de les treballadores i els treballadors de Costa Food va consistir en constituir l’eina que sempre ha estat bàsica per a la defensa de qualsevol treballador o treballadora que sap que ho és, un sindicat. En aquest cas, una Secció Sindical de la COS, el sindicat que ha posat bona part de la carn a la graella per tirar endavant una defensa de drets que ccoougt han passat completament per alt, com si no anessin amb ells. Bé, de fet no hi anaven.

Com hi va respondre l’empresa? Doncs com sempre han fet els esclavistes: garrotada i que callin els de baix. Durant els primers dies del passat mes d’agost, sis persones van ser acomiadades tot i que la forma per fer-ho és, també, d’escàndol. Costa Food els va donar de baixa de forma unilateral, tot i que va utilitzar la mentida de dir que la baixa era «voluntària», amb la qual cosa les persones acomiadades no tenen dret ni a cobrar l’atur.

Exigir la readmissió de les acomiadades és el mínim, però també és el mínim demanar a l’administració, que suposadament hauria de ser neutra, que obligui els patrons a comportar-se no com a esclavistes sinó com a empresaris, tot i que sovint la diferència en el cap d’aquesta gent que mana no existeix i segurament per això enlloc de treballadores i treballadors ens diuen insistentment «recursos humans». Readmissió ja!!!

Jordi MARTI FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ20 Agost, 2021
jordi_marti.jpg

Quan va arribar la cosa aquesta de les vacunes contra la covid-19 i va sortir que una de les multinacionals que en feien es deia Moderna em va semblar un nom curiós. Vaig pensar que potser era una empresa nord-americana creada per immigrants mexicans o alguna cosa així, al segle passat o abans i tot. Però no anava per aquí el tema, perquè Moderna, ben al contrari que la resta de farmacèutiques que ens sonen de nom és una empresa de molt recent creació. Però, a més, fabrica medicaments d’unes maneres que fins ara mai no s’havien aplicat de forma massiva als humans, malgrat que la tecnologia fa uns decennis que s’investiga.

Moderna és una empresa dels Estat Units que es dedica al camp de la biotecnologia aplicada a la farmàcia. És, doncs, una companyia biotecnològica. I què és una companyia biotecnològica? Doncs una empresa farmacèutica que fabrica medicaments, vacunes, etc., a partir de l’enginyeria genètica o metodologia de l’ADN recombinant. Aquesta tecnologia permet obtenir grans quantitats d’una proteïna totalment aïllada dels components cel·lulars de l’organisme d’origen introduint un gen, pel que passa a anomenar-se «organisme genèticament modificat» i la proteïna obtinguda, «proteïna recombinant.» La proteïna recombinant més utilitzada com a medicament és la insulina, aprovada l’any 1982. Fins aleshores, els pacients s’havien d’injectar insulina extreta del pàncrees normalment de porcs. L’any 2007, seguint la cursa biotecnològica, Argentina va anunciar que podia produir insulina amb vaques transgèniques, una possibilitat de medicament que no es troba encara al mercat.

Un dels problemes que pot provocar aquesta tecnologia és la immunogenicitat no desitjada, una resposta immunitària d’un organisme contra un antigen terapèutic. Aquesta reacció, per exemple, pot conduir a la producció d’anticossos antimedicaments, inactivant els efectes terapèutics del tractament i potencialment induint efectes adversos. No patiu que no és, de moment o fins ara, el que li passa a la coneguda i reconeguda vacuna de Moderna contra la covid.

Farmacèutica biotecnològica
Si busquem informació oficial sobre l’empresa, que és a partir de la qual sempre cal començar des de la meva humil opinió, sabrem que Moderna, en el camp específic de la biotecnologia farmacèutica, es dedica a investigar i desenvolupar fàrmacs i tecnologies que permetin obtenir noves vacunes basades exclusivament en l’ARN missatger (ARNm). De fet, el seu nom juga amb aquest concepte: ModeRNA, és a dir l’acrònim de RNA Modificat. Ja en tenim el nom, doncs, i com veieu no té res a veure amb cap paraula castellana i menys encara catalana.

I què és l’ARN missatger? Doncs l’àcid ribonucleic missatger (ARNm o mRNA) és una molècula d’ARN que serveix de model químic per crear un producte proteic. Moderna inserta ARN missatger sintètic en cèl·lules vives per tal d’aconseguir-ne la seva «reprogramació» i que desenvolupin respostes immunitàries, enlloc de les estratègies habituals que s’apliquen amb els medicaments que fins ara coneixíem. Aquesta és una tècnica que no ha inventat Moderna i que abans ja havia estat utilitzada per grans companyies farmacèutiques i biotecnològiques, que la van abandonar perquè no van poder superar els efectes secundaris provocats en inserir ARN en les cèl·lules. L’any 2021, cap empresa havia aconseguit que s’aprovés cap fàrmac -fora de vacunes basat en l’ARN missatger per a ús humà.1

Moderna es va crear l’any 2010 i el desembre de 2018, quan les seves accions van sortir a borsa, l’empresa no tenia ni un sol fàrmac ni cap vacuna aprovats, una dada que almenys a mi m’ha semblat curiosa. Tot i això, ara l’empresa ha arribat a una valoració de 10.000 milions de dòlars i el preu de les seves accions ha augmentat un 30% per la ràpida resposta a la crisi sanitària del coronavirus. Això ha posat l’empresa en la diana de persones que parlen d’una conspiració entre el poder militar dels EUA i aquesta empresa de biotecnologia2. De fet, sí que és cert que l’any 2013 Moderna va rebre 25 milions de dòlars3 per investigar un tractament contra el virus Chikungunya procedents de l’agència pública Defense Advanced Research Projects Agency’s (DARPA), un departament del Pentàgon creat l’any 1958 com a resposta a l’èxit a l’Sputnik soviètic, un departament que també es troba en l’origen de la tecnologia que va permetre desenvolupar internet o el GPS. Va ser aquell finançament que va portar la companyia a treballar en malalties infeccioses, un camp poc valorat pels inversors en biotecnologia. D’altra banda, Moderna associada amb l’empresa DNA Script va rebre 5 milions de dòlars més per desenvolupar vacunes i productes terapèutics per al DARPA com a part del Nucleic Acids On-Demand World-Wide, un programa de l’agència militar «per planificar i prevenir la següent pandèmia vírica»4, tal com expliquen en un comunicat fet públic el 27 d’abril de 2021, sense que això vulgui dir res més del que diu.

Ara podem entendre una mica més de què vivia aquesta farmacèutica que no produïa medicaments? Doncs de les subvencions -i inversions- militars, en aquest cas, i de fer experiments, però no per a ella sinó per a i amb altres empreses farmacèutiques. Així, els primers anys d’existència, Moderna va realitzar assajos amb AtraZeneca i Merck en àrees que necessitaven vacunes o medicaments comuns, i amb Alexion Pharmaceuticals en malalties rares o poc freqüents, tot i que la majoria dels seus assajos no van tenir èxit.

L’any 2013, Moderna, que comptava amb 25 empleats, va signar un impressionant contracte per 240 milions de dòlars amb el gegant farmacèutic britànic AstraZeneca. The New York Times en va fer una petita notícia amb el títol «AstraZeneca fa una aposta per una tècnica no provada»5 en què el conseller delegat de la farmacèutica AstraZeneca Pascal Soriot concloïa que gràcies a l’acord «Tenim el potencial de crear medicaments completament nous.» Aleshores va arribar el canvi i l’any 2014 Moderna va decidir apostar clarament i única per desenvolupar vacunes basades en ARNm. Els experts de la indústria i els seus treballadors d’aleshores van qüestionar la viabilitat financera de l’empresa, tot i que la companyia confià a obtenir millors resultats amb aquest canvi.

El desembre de 2018, Moderna es va convertir en l’empresa de biotecnologia amb l’oferta pública de venda (OPV) més gran de la història, ja que va reunir 600 milions de dòlars per la venda del 8% de les seves accions. L’empresa se centrava en la tecnologia de ARNm i en una infraestructura creada per accelerar el descobriment de fàrmacs.

I en això va arribar la covid, i amb ella la vacuna
Segons explicava Robert Kuznia a la CNN6, a principis de març de 2020 i davant la pandèmia mundial del coronavirus, el president dels EUA Donald Trump va reunir en una mateixa taula a la Casa Blanca els principals desenvolupadors de vacunes per buscar solució al virus de la covid-19.

El primer a intervenir va ser John Shiver, cap de R + D de les vacunes Sanofi Pasteur, qui va dir que podria tenir una vacuna per al públic «d’aquí a pocs anys.»

El següent a parlar va ser Lenny Schleifer, fundador i conseller delegat de Regeneron, que va explicar que esperava poder produir 200.000 dosis al mes d’una vacuna terapèutica des de la seva fàbrica a partir del mes d’agost següent, «si tot va bé.» Això va cridar l’atenció de Trump, qui va interrompre Schleifer i li va preguntar: «Aleshores, aquest procés seria més ràpid que el de John?» «Ho seria», va respondre Schleifer, i va afegir que podria trigar «setmanes a mesos.»

L’única manera de superar Schleifer era reduir el termini a dies i és això el que va fer el següent conseller delegat. Aquest era Stéphane Bancel, de l’empresa de biotecnologia Moderna. Bancel «va aixecar la mirada per adreçar-se al principal expert nord-americà en malalties infeccioses, el Dr. Anthony Fauci, i va dir que estava «molt orgullós de poder treballar amb el govern dels Estats Units i d’haver enviat el seu vaccí a l’equip de Dr. Fauci als National Institutes of Health només 42 dies després de la seqüenciació del virus.» Segons ell, necessitava només «uns mesos» per poder començar la segona fase de les tres que tenen normalment els assajos clínics en el desenvolupament de les vacunes (normalment, quan es fa una vacuna a la cerca d’antígens s’hi dediquen de 2 a 4 anys; a la fase preclínica, entre 1 i 2 anys; i a la fase clínica, que està dividida en tres parts, 1’6, 2’9 i 3’8 anys de mitjana)7. A Trump només li interessava el temps perquè venien eleccions i s’hi enfrontaria de forma ben diferent si tenia una vacuna a la mà de si no la hi tenia i la pregunta va ser clara: «És a dir que vostè podria tenir un vaccí durant els propers mesos?» I Bancel va respondre-li que sí, «Correcte, correcte», mentre aixecava una mà que reconeixia la incomoditat de Fauci i afegia «En la segona fase.» Fauci el va interrompre i li digué a Trump: «Vostè no tindrà una vacuna. Tindrà una vacuna que es pot començar a investigar experimentalment.»

Moderna tenia un avantatge, ja que els seus científics ja havien col·laborat amb investigadors dels Instituts Nacionals de Salut en una vacuna per a un altre coronavirus, la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS) i quan els investigadors xinesos van publicar la seqüència genòmica del nou coronavirus, el SARS-CoV-2, que causa la covid-19, a mitjans de gener, van posar-s’hi de cap.

Bancel va acceptar el finançament d’un govern liderat per un president que donava l’esquena a la ciència i Moderna va obtenir prop de 2.500 milions de dòlars per desenvolupar, fabricar i vendre la seva vacuna al govern federal nord-americà.

El 3 de març, l’endemà de la taula rodona, el producte de Moderna rebia la llum verda de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units (FDA) i es convertia en el primer candidat a la vacuna que passava a la primera fase de l’estudi clínic, en la qual s’injecta una vacuna encara no aprovada a un petit grup de 45 persones. L’assaig, finançat pel govern federal, va començar a l’estat de Washington el 16 de març, dues setmanes després de la taula rodona. Cal recordar que, en aquell moment, Moderna mai havia introduït cap producte al mercat ni havia aconseguit portar mai un producte a la tercera i última fase d’un assaig clínic.

El juliol de 2021, Moderna havia rebut autorització d’emergència per a l’ús de la seva vacuna en adults d’agències de salut de més de 50 països i una Llista d’Ús d’Emergència (EUL) de l’OMS. Així mateix, Moderna va sol·licitar una autorització d’emergència (o una altra autorització condicional, interina o provisional) per a l’ús de la seva vacuna en adolescents davant de les agències de salut globals.8 En els diversos contractes signats per la companyia a partir d’aleshores, es comprometia, tal com explicava en un comunicat de premsa fet públic després de signar el quart contracte amb un govern, en aquest cas l’argentí9, «al desenvolupament per part de la companyia d’una vacuna contra el virus SARS-CoV-2 (mRNA-1273, també com a vacuna COVID-19 Moderna i Moderna COVID-19 Vaccine), així com candidats a vacunes de reforç; l’acord de la Companyia per subministrar la vacuna al govern d’Argentina; i el nombre previst de dosis», però alhora advertia, en el mateix comunicat, que «no són promeses ni garanties, i no s’ha de depositar una confiança indeguda en aquestes declaracions prospectives perquè impliquen riscos coneguts i desconeguts, incerteses i altres factors, molts dels quals estan més enllà del control de Moderna.»

Bancel, un conseller delegat d’èxit
Bona part de l’èxit de Moderna en el desenvolupament i acceptació de la seva vacuna contra el coronavirus la deu la companyia a Stéphane Bancel, el conseller delegat primer de la companyia (CEO). No és un CEO qualsevol sinó tot un personatge. Segons ell mateix afirmava, anys enrere, els empleats de Moderna que no entenien la missió que tenien a l’empresa no tenien lloc a la companyia. Perquè tot i ser una farmacèutica amb cap fàrmac aprovat per la FDA, el 2016, en un excel·lent retrat10 que en va fer el periodista Damian Garde, Bancel deia que «la ciència de Moderna va per bon camí i, quan finalment es faci pública, complirà l’objectiu que jo mateix he marcat: els nous medicaments canviaran el món.»

D’origen francès, Bancel té un màster en Enginyeria Química per la Universitat de Minnesota i un MBA a Harvard Business School. Entrà a treballar com a cap de vendes i cap d’Operacions d’Eli Lilly per a Bèlgica i l’any 2007 es va convertir en director executiu de l’empresa francesa de diagnòstic BioMérieux. La companyia va millorar els seus beneficis amb ell al capdavant i això li va donar una bona reputació com a administrador.

Quan Bancel tenia de 44 anys i sense experiència en el desenvolupament de medicaments, un dels capitalistes de risc amb més èxit de la biotecnologia, Noubar Afeyan, conseller delegat de Flagship Startups, el va trucar per treballar en la tecnologia RNAm que diferenciaria les investigacions de Moderna. Havia passat la major part de la seva carrera fent vendes i operacions econòmiques, no fent ciència.

En l’article que li va dedicar Garde11, després d’entrevistar vint empleats tant d’aquell moment com d’abans, la majoria suggerien que «Bancel havia obstaculitzat el progrés a Moderna a causa del seu ego, de la necessitat d’afirmar el seu control i de la seva impaciència davant dels contratemps, que són una part inevitable de la ciència.» Així, «mentre perseguia una estratègia complexa i arriscada per al desenvolupament de medicaments», Bancel va instaurar a la companyia un sistema de penalitzacions segons el qual els investigadors que feien experiments fallits eren amonestats i fins i tot acomiadats. Els quatre anys abans de 2016, una dotzena d’executius amb una alta posició van abandonat la companyia, entre ells els caps de finances, tecnologia, fabricació i ciència. I els motius eren clars segons la seva directora financera, Lorence Kim: «Obliguem tothom a créixer amb l’empresa a una velocitat sense precedents i hi ha gent que hi creix; i d’altres, no.»

Segons antics empleats de la farmacèutica, durant els primers anys la feina a Moderna era caòtica i imprevisible. Un d’ells recorda que es va trobar sense feina quan un experiment de resposta ràpida no va anar bé i un altre va ajudar a formar un grup de nous contractats fins que es va adonar que eren es seus substituts, ja que Bancel va incorporar a Moderna formes de gestió i de contractació pròpies del turbocapitalisme neoliberal. Segons una exgerent de la companyia, el seu objectiu era acomiadar el 10% de la plantilla des del principi i «Aquesta és probablement la diferència en recursos humans més gran entre Moderna i pràcticament qualsevol altra biotecnològica» que intenta fixar la seva plantilla perquè bona part del personal és molt qualificat i normalment li cal molt de temps per tirar endavant projectes i coneixement. Moderna va passar per dos caps de química en un sol any, segons antics empleats, i el seu cap científic i cap de fabricació van abandonar poc després. Els empleats que van deixar de ser favorables a Bancel es van veure exclosos de les reunions clau, apartats fins que dimitissin o, finalment, fossin acomiadats.

‘Viure la missió’
Segons el mateix Stéphane Bancel, ell creu de forma absoluta que la ciència de Moderna funcionarà i que els empleats que no «viuen la missió» no tenen lloc a l’empresa. I quina és la missió que els investigadors han de viure, segons Bancel? Doncs aprofitar l’ARNm i convertir les cèl·lules en «fàbriques de medicaments.»

A la natura, les molècules d’ARNm funcionen com els llibres de receptes, dirigint la maquinària cel·lular per fabricar proteïnes específiques. Moderna creu que pot utilitzar l’ARNm sintètic per obligar les cèl·lules a produir les proteïnes que triï, així l’ARNm convertiria les cèl·lules en petites fàbriques de medicaments, tal com explica Bancel. Les grans empreses farmacèutiques havien fet investigacions en el mateix sentit, però moltes com Novartis, Merck i Roche havien abandonat perquè els resultava extremadament difícil fer arribar ARN a les cèl·lules sense provocar desagradables efectes secundaris relacionats amb la toxicitat dels tractaments llargs. Però Bancel creia que si Moderna aconseguia que funcionés, el procés es podria utilitzar per tractar desenes de malalties, inclosos càncers i malalties rares. Una investigació de la publicació STAT12 va demostrar que l’entorn de treball de l’empresa havia allunyat durant anys els millors talents i que, darrere de la seva obsessió pel secret, hi havia indicis que Moderna havia topat amb barreres infranquejables per als seus projectes més ambiciosos.

Des de la seva arribada a Moderna, Bancel va desenvolupar una reverència gairebé messiànica per a la tecnologia ARNm. Tot i no haver treballat mai amb ARN abans, Bancel figura com a coinventor en més de 100 de les primeres sol·licituds de patents de Moderna, cosa inusual per a un conseller delegat que no és un doctorat.

Junt amb aquesta manera de fer, emprenedora i de risc, Bancel i Moderna sempre s’havien negat a fer quelcom que tota la comunitat científica fa sempre quan inventa o descobreix quelcom significatiu: publicar els seus treballs a revistes com Science o Nature per tal que tota la comunitat científica ho conegui i alhora hi pugui fer aportacions i en pugui fer ús. El 2016, l’empresa no havia publicat cap dada que donés suport a la seva tan anomenada tecnologia i aquesta era tan secreta que alguns candidats a treballar a l’empresa havien de signar acords de no divulgació abans d’anar a l’entrevista de feina. «És com el conte del nou vestit de l’emperador» va dir un antic científic de Moderna, segons el qual Bancel «Dirigeix una empresa d’inversió i, després, espero que també desenvolupi un medicament que tingui èxit»13 i sembla que el moment pot haver arribat o ja ha arribat… El moment sembla haver arribat amb les vacunes.14

Fins aleshores i sense prescindir-ne encara ara, Bancel havia canviat les publicacions en revistes científiques per entusiastes presentacions als platós televisius com el de la CNN, on desenvolupa els seus dots d’orador i incorpora mots de moda a Silicon Valley, molts dels quals presideixen la seva oficina des d’una pissarra gegant. Així, sovint afirma que l’ARNm «és com un programari: si funciona en una malaltia, hauria de funcionar per a milers.»

Per això no ens ha d’estranyar la seva manera d’exposar la possibilitat que Moderna fes una vacuna en la taula enmig de científics i farmacèutiques on Trump li va atorgar la possibilitat de provar de fer una vacuna si la feia més ràpidament que ningú.

ARNm, dissentir és esborrar-se
La tecnologia ARNm té una llarga llista d’investigadors i investigacions al darrere. La considerada com a primera publicació científica sobre els principis bàsics de les vacunes d’ARNm de Moderna és un estudi de 1989 signat per Philip Felgner, Inder Verma o Robert Malone15. Com a conseqüència d’aquest estudi i d’altres, Malone ha estat considerat per molta gent com un dels «pares» de la tecnologia ARNm. Quan Malone era estudiant de postgrau en biologia a finals dels anys vuitanta a l’Institut d’Estudis Biològics de Salk, va injectar material genètic —ADN i ARN— a les cèl·lules dels ratolins amb l’esperança de crear un nou tipus de vacuna. A l’article de 1989 demostrava com es podia administrar ARN a les cèl·lules mitjançant lípids, que són bàsicament petits glòbuls de greix, i era també coautor d’un article científic del 199016 que demostrava que si s’injectava ARN o ADN pur al múscul del ratolí cèl·lules, es podien crear noves proteïnes.

Malone rebia sovint la consideració de «pare» de la tecnologia ARNm, i era per tant un dels possibles candidats al Premi Nobel…, fins que van arribar les vacunes de Pfizer i Moderna amb aquesta tecnologia.

L’11 de juny de 2021, Robert Malone va parlar el podcast DarkHorse17 sobre els possibles perills de les vacunes de teràpia gènica contra la covid-19 i ràpidament el podcast va ser esborrat de YouTube. Després de l’entrevista, va passar a ser atacat pels principals mitjans de comunicació dels EUA, com The New York Times o el Washington Post. I un mes després, el web de verificació de fake news Logically.ai publicava un article en què afirmava que Malone no havia inventat les vacunes RNAm18 i atribuïa l’invent a la doctora Katalin Karikó i el seu col·laborador, el doctor Drew Weissman. Karikó és una científica importantíssima, amb Weissman, per a la tecnologia ARNm i alhora és vicepresidenta de BioNTech, els altres desenvolupadors d’una vacuna ARNm com a Pfizer/BioNTexh.

En tot cas, Malone va agafar molt mal camí parlant i dissentint públicament de l’única possible opinió sobre les vacunes per a la covid. Li van suspendre el compte de Linkedin i si llegiu la seva entrada a la Viquipèdia hi trobareu un advertiment que ens diu «Article sense rellevància enciclopèdia aparent»19.

Però Malone no va parar, perquè en una entrevista feta el 24 de juny de 2021 amb Tucker Carlson a Fox News, ell mateix va opinar que «Des del meu punt de vista, les persones tenen dret a decidir si accepten les vacunes o no, sobretot perquè es tracta de vacunes experimentals… La meva preocupació és que, si existeixen riscos, no tenim accés a les dades, per tant en realitat no comptem amb la informació que necessitem per prendre una decisió racional.»20

Malone va dir moltes més coses sobre les vacunes a en la seva intervenció a DarkHorse i algunes les podeu veure encara en xarxes21 fins que la censura les faci caure. I parlo de censura perquè això ho és, amb totes les lletres. El viròleg, immunòleg i biòleg molecular va deixar clar en un twitt que era conscient que parlar així sobre les vacunes de la covid públicament li reportaria molts problemes però al final, entre poder optar al Nobel i explicar el que ell pensava «Vaig triar.»22

Qui no va triar perquè ja ho tenia tot triat sembla que va ser Stéphane Bancel a l’hora de posicionar-se en xarxes. Una nota a l’article ja citat de Damian Garde23 explica com treballen en xarxes persones que, com ell, busquen sobretot el reconeixement. Reprodueixo el text perquè crec que llegint-lo no calen massa comentaris: «em vaig adonar a mitjans del 2013 que el perfil de Bancel era a la Viquipèdia. Era un perfil ple d’elogis, vaig presentar una objecció al perfil perquè aquest perfil era exagerat i les exageracions van ser suprimides pels moderadors de Viquipèdia. L’endemà les van afegir novament. Vaig tornar a presentar l’objecció i van tornar a suprimir les exageracions. Les van tornar a mostrar a Viquipèdia i, per tant, vaig tornar a presentar objeccions. Els moderadors de Viquipèdia van fer notar que una empresa de TI de l’Índia que probablement va ser contractada per ell o per Moderna estava afegint les exageracions al seu perfil de Viquipèdia. Els moderadors de la Viquipèdia van esborrar el perfil de Bancel i van prohibir definitivament l’empresa de TI que afegia les exageracions al seu perfil.»

Contracte secret sense responsabilitats
El contracte de Moderna24 amb la Unió Europea no es diferencia molt del de Pfizer. Primer van ser secrets i després, es van fer públics amb moltes dades guixades o esborrades. Per aquest primer contracte, la Unió Europea va pagar per avançat a Moderna 318 milions d’euros per 80 milions de dosis (a Pfizer li va pagar 700 milions d’euros per avançat per 200 milions de dosis).

Una característica d’aquests contractes entre farmacèutiques i la Unió Europea és la gran dificultat que hi ha hagut per arribar a saber quines condicions incloïen, malgrat el munt de lleis de transparència que la Unió Europea té aprovades. Aquest és un fet ben estrany en un espai del món on la democràcia i l’accés a la informació són un dels centres de funcionament de les societats que l’habiten. Si ens referim al contingut, els contractes fixen els preus de les vacunes (el de Moderna és el més alt de totes, de 31 euros inicials però amb un preu al mercat de 18.80 euros) subjectes a pujades. De fet, tal com informava el Financial Times25 l’1 d’agost de 2021, la dosi de vacuna de Pfizer va passar de costar 15,50 a 19,50 euros i una dosi de Moderna de 19 a 21 euros26 en una pujada no anunciada però acceptada per tothom.

En el seu moment, les companyies van deixar clar que sobre aquests temes no en parlaven en públic i per això els contractes que havien fet eren confidencials. Abans d’aquesta pujada, la coalició d’organitzacions i activistes People’s Vaccine27 havia denunciat que tant Pfizer com Moderna s’estaven aprofitant del seu «oligopoli» per «cobrar als governs de tot el món 41.000 milions de dòlars de més sobre el cost estimat de producció de les seves vacunes.» Segons aquest entitat, la Unió Europea hauria pagat fins a 31.000 milions d’euros de sobrecost, l’equivalent al 19% del seu pressupost total per a 2021.

Les vacunes, malgrat ser finançades bàsicament per diners públics, tenen patent privada28, per tant generen beneficis econòmics privats, i aquest no és un punt menor sinó central del contracte de Moderna amb la Unió Europea i amb la resta d’estats. De fet, s’ha endegat una campanya a nivell mundial a partir de la carta oberta The people’s vaccine29 de més de 170 premis Nobel i personalitats destacades de tot el món al president dels EUA, Joe Biden, per tal que doni suport a eliminar les patents de les vacunes contra la covid-19 però les seves conseqüències es preveuen decebedores o directament no se’n preveu cap.

Pel que fa a les possibles responsabilitats en el cas d’efectes secundaris negatius per a les persones vacunades, la farmacèutica ha seguit el model general de negoci: si passa res, nosaltres no en sabem res. Així, Moderna en el seu contracte amb la Unió Europea deixa clar que davant de qualsevol efecte secundari atribuïble a la vacuna i els danys que pogués arribar a generar, ells no hi tenen cap responsabilitat. En el cas de possibles danys a persones vacunades aquestes seran compensades de forma exclusiva pels estats. Durant mesos, aquests punts s’han debatut a Europa, no a l’Estat espanyol on qualsevol petició de debat ha estat resposta amb acusacions d’«antivacunes» i «negacionistes» contra qui l’ha formulat. El text dels contractes reitera que l’ús d’aquests productes «es produeix en un període de condicions epidèmiques i l’administració dels productes es realitzarà sota l’exclusiva responsabilitat dels Estats membres.» Sort que les vacunes de Moderna mai no han fallat…

Informació privilegiada?
Quan encara no se sabia si les vacunes de Moderna serien un èxit o un fracàs, els executius d’aquesta fins aleshores petita empresa de biotecnologia ja havien guanyat desenes de milions de dòlars venent accions de la companyia, una forma de procedir que ja havíem vist en Pfizer30. Referint-se a aquests negocis, Daniel Taylor31, professor associat de comptabilitat a Wharton School explicava que les pràctiques de venda d’accions de Moderna semblen estar fora de norma i situava aquest «fora de norma» sobretot en el possible accés a informació privilegiada per part d’alguns directius de la companyia, quelcom que si es confirmés suposaria un delicte greu.

El gener de 2020, el director executiu de la companyia, Stéphane Bancel, havia venut aproximadament 40 milions de dòlars de les acciones de Moderna que tenia o de fons d’inversió associats, el director mèdic Tal Zaks n’havia venut per valor de 60 milions i el president Stephen Hoge, per més de 10 milions.

La informació sobre les vendes d’accions va sortir al mes de maig de 2020, després que Moderna anunciés dades positives de la seva vacuna. En aquell moment, el preu de les accions es va disparar i els informes oficials van documentar com els executius havien cobrat milions de dòlars per les seves accions. Ara bé, aquest moviment accionarial de la companyia es va fer el gener de 2020. Els primers brots de coronavirus a la Xina es van detectar el desembre de 2019 a Wuham, tot i que posteriorment s’ha vist que hi havia casos des de novembre de 2019 com a mínim. El 9 de gener de 2020, es va confirmar el primer cas de mort per coronavirus i el 23 de gener l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declara el brot com a «emergència de salut pública internacional.» El 30 de gener, l’OMS va declarar l’«emergència sanitària de preocupació internacional (PHEIC)», el sisè cop que es declarava des de 2009 amb la pandèmia de la grip A, i no va ser fins a l’11 de març de 2020 que l’OMS va passar a considerar la Covid-19 com una pandèmia, ja que en aquell moment la malaltia s’estenia a 114 països. Tal com veiem, a Moderna tot, absolutament tot, va molt ràpid.

El mes de juny de 2020, el mitjà National Public Radio (NPR)32 va detectar que, malgrat haver rebut duríssimes crítiques per les vendes d’accions feta pública el maig del mateix any, els executius de la companyia n’havien arribat a vendre pel valor de prop de 90 milions de dòlars més. La venda d’accions d’alts directius de multinacionals és controlada pels coneguts com a plans 10b5-1, plans que preveuen les vendes d’accions a llarg termini i que per això poden servir com a defensa davant acusacions d’abús d’informació privilegiada, però NPR va descobrir que diversos executius van adoptar o modificar els seus plans just abans que la companyia fes públics anuncis clau sobre la vacuna. Com a exemple, tenim el cas del director mèdic de la companyia Dr. Tal Zaks, que va modificar el seu pla 10b5-1 el 21 de gener de 2020, el dia abans que Moderna informés que estava treballant amb el govern els EUA en una vacuna contra el coronavirus; i el 23, la companyia va anunciar que havia rebut fons addicionals per desenvolupar la seva vacuna. Quan NPR va preguntar a Moderna si Zaks podria haver tingut coneixement de la col·laboració amb el govern quan va canviar el seu pla d’accions la resposta de la companyia va ser que «No puc parlar específicament del que se sabia aquell dia en particular o del que ell en sabia» però l’equip legal de Moderna només permet canvis dels plans 10b5-1 als empleats si no tenen informació privilegiada.

La cosa, potser, més inquietant és saber, també segons el mateix mitjà, que enmig d’un increment de guanys mai vist abans en l’empresa (el primer trimestre de 2021 van ingressar 8.000 milions de dòlars33) hi va haver dos alts executius, entre els quals el mateix Tal Zaks, que van vendre totes les accions que tenien de la biotecnològica; gairebé el mateix que va fer l’assessor jurídic de la multinacional, que es va despendre gairebé de totes les que tenia.

Premis de tot tipus
Bancel ha rebut premis arreu del món per la seva feina al capdavant de Moderna. Però per tancar aquest article ens quedarem amb dos que són ben definitoris de les valoracions que com a CEO de Moderna rep.

D’una banda, Stéphane Bancel va rebre l’any 2021 el «Premi Heroi Pontifici 2021 a la inspiració per al lideratge i la dedicació ferma en la protecció de tota la humanitat», un premi atorgat en el marc del Fifth International Vatican Conference34 el maig de 2021. Aquesta conferència, organitzada pel Pontifici Consell de Cultura del Vaticà, la Fundació Cura i la Fundació Science and Faith (STOQ), va reunir metges, científics, líders de la fe, d’ètica, defensors del pacient, responsables polítics, filantrops i gent influent d’arreu del món. L’explicació dels motius pels quals li donaven el premi incloïa un text que deia el següent «Enguany, s’ha demostrat que la ciència pot canviar el món. Però fins i tot els experiments més rigorosos i els equips que s’hi dediquen necessiten un líder. Quan el món buscava desesperadament vacunes contra la covid-19, Stéphane Bancel es va convertir en el líder que necessitàvem per fer la feina.»

Per altra banda, l’Institut Lown va atorgar el 2020 el Premi Shkreli35 a Moderna per posar preus «descaradament cobdiciosos» a la seva vacuna. L’Institut Lown recull el llegat de Bernard Lown, un cardiòleg pioner, humanista i defensor d’un món sense armes nuclears i de l’accés de la medicina a tothom sense sobremedicació.

El Premi Shkreli recompensa els pitjors exemples de cobdícia i especulació en el negoci de la sanitat i va destinat «als autors dels exemples més flagrants d’aprofitament i disfunció en l’atenció sanitària.» El premi porta el nom de Martin Shkreli, que el 2015 va comprar l’exclusiva de Daraprim, un medicament suposadament «capaç de combatre la sida», tot i que això era fals, el que va provocar un pujada del preu del medicament del 5.000% i va passar de valdre 13’50 dòlars a més de 750. Shkreli està tancat a la presó per frau i manipulació de les accions de la seva companyia i va arribar a ser qualificat per la BBC com l’«home més odiat d’Amèrica.»36

1 Aquests darrers paràgrafs, tot i que semblin contraris a la tecnologia emprada per Moderna, estan extrets de la Viquipèdia en castellà (https://es.wikipedia.org/wiki/Moderna_(compa%C3%B1%C3%Ada)), sabent que aquest és un mitjà d’informació ben controlat per aquesta companyia tal com després explicaré.

2 Redacció, article «Las vacunas político-militares contra el coronavirus registradas por Moderna», publicat

 

Jordi MARTÍ
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ20 Agost, 2021
victor-canalda-e1629445219806.jpg

La vacunación en el ámbito laboral para evitar el contagio de la COVID-19 supone una situación compleja en la que se superponen diferentes normativas con incidencia en derechos ordinarios y fundamentales.

El punto de partida es que la vacunación en España es voluntaria, tal como se desprende de la Ley General de Salud Pública, en cuyo principio de voluntariedad se incluyen los medios de prevención de enfermedades, como son las vacunas.

Aunque el Gobierno disponía de normativa de amparo para convertir la vacunación en obligatoria -lo cual debía haber realizado durante el estado de alarma-, optó por no activar medidas especiales en materia de salud pública, y por ello, el principio general, aun con pandemia y existiendo un riesgo colectivo, no se vio alterado.

En consecuencia, de acuerdo con los principios de jerarquía normativa y proporcionalidad, la regulación de la salud laboral no puede imponer mayores restricciones sobre los derechos fundamentales que la normativa general de salud pública.

En la normativa específica para evitar los efectos de los agentes biológicos en el trabajo, se describen meras Recomendaciones de vacunación para la protección de los trabajadores, como que el empresario deba ofrecer al empleado la posibilidad de vacunarse, de conformidad con las prácticas nacionales, e informarle sobre las ventajas e inconvenientes.

Asimismo, la vacunación ofrecida no supondrá ningún coste para el empleado, siendo posible la elaboración de un certificado para el trabajador y, cuando así se solicite y se motive, a las autoridades competentes.

Por tanto, la empresa no puede obligar a sus empleados ni a estar vacunados, ni puede discriminarlos en caso de no estarlo, ya que no existe un deber de vacunación como tal, pudiendo incurrir, en caso de sancionar o apartar del servicio a los no vacunados, en prácticas ilegales que le pueden suponer sanciones administrativas o el pago de indemnizaciones por vía judicial.

Víctor CANALDA
Abogado

 


REDACCIÓ13 Agost, 2021
Mn.-Albert-Fortuny.jpg

Seguint la crida del papa Francesc a la conversió pastoral a través d’un procés de sinodalitat, l’Església de Tarragona s’ha posat en aquesta dinàmica sinodal mitjançant el Consell Pastoral Diocesà (CPD).

La Comissió per al creixement i la vivència de la fe va proposar al Consell les següents cinc prioritats, de les quals en sortirà una per a treballar el proper curs 2021-2022:

Formació dels laics: donar un nou impuls a l’INSAF, per tal que, sense perdre la seva funció d’institut, esdevingui també una escola de formació, més enllà dels estudis teologals, que integri formació en sociologia, psicologia, art… al servei dels cristians de les parròquies.

Sinodalitat: aprofitar les sinergies i la coordinació, unificar les propostes de formació o activitats dels diferents àmbits.

Experiència: aprofitar els àmbits/espais (escoles, esplais) que són un àmbit d’acompanyament pastoral. Plantejar-hi formació per a fer-hi present l’espiritualitat i el creixement en la fe pròpia.

Testimoniatge: servir-nos del patrimoni cultural de l’arxidiòcesi per a vincular-nos amb el passat i reconèixer la nostra història.

Acollida: trobar espais d’acollida i acompanyament, formant els laics per a fer acollida.

El CPD ha volgut posar l’accent, en primer lloc, en la formació dels laics, seguint el mestratge del Concili Provincial Tarraconense: «Cal realitzar una tasca de conscienciació i de formació de tots els cristians i cristianes de cara a viure amb coherència la fe i la vida, a poder donar raó de l’esperança i a testimoniar l’amor de Déu» (CPT, 25). El creixement i la vivència de la fe de cadascú suposa un coneixement cada vegada més aprofundit del misteri del Déu encarnat que es fa present en la vida de cadascú. I per a aquest coneixement cal una formació que no s’esgoti en l’assumpció d’una doctrina intel·lectual, sinó que s’ha de complementar amb l’experiència espiritual, la contemplació artística i cultural, la maduració personal i la comprensió de la societat en la qual vivim. Només amb formació es podrà plantejar l’assumpció real de responsabilitats en tots els organismes de l’Església.

La dotació dels elements necessaris per a aquest creixement personal de tots els cristians i cristianes és un repte pastoral important, tal com afirmava el papa Francesc a Evangelii gaudium: «Els laics són simplement la immensa majoria del poble de Déu. Al seu servei hi ha la minoria dels ministres ordenats. Ha crescut la consciència de la identitat i la missió del laic en l’Església. Es compta amb un nombrós laïcat, encara que no suficient, amb arrelat sentit de comunitat i una gran fidelitat en el compromís de la caritat, la catequesi, la celebració de la fe. […] Si bé es percep una major participació de molts en els ministeris laïcals, aquest compromís no es reflecteix en la penetració dels valors cristians en el món social, polític i econòmic. Es limita molts cops a les tasques intraeclesials sense un compromís real per l’aplicació de l’Evangeli en la transformació de la societat. La formació de laics i l’evangelització dels grups professionals i intel·lectuals constitueixen un desafiament pastoral important» (Evangelii gaudium, 102).

Albert FORTUNY LLAVERIA,
Prevere
Coordinador de l’àmbit del creixement i la vivència de la fe del Consell Pastoral Diocesà de l’Arquebisbat de Tarragona


REDACCIÓ12 Agost, 2021
juarez.jpg

El 9 de marzo de este año interpusimos, desde Mare Terra Fundació Mediterrània, un requerimiento ante la fiscalía de medio ambiente de Tarragona, para que se investigase y se analizase el fondo marino del litoral tarraconense, junto con Vila-Seca En Comú.

¿Y por qué? Pues porqué desde el año 2003 no se ha realizado ninguna investigación i estudio sobre el estado de estas aguas. Y, sinceramente, en Tarragona hay indicios suficientes para pensar que podría estar contaminado: la intensa actividad de la refinería, la enorme presencia de microplásticos y, por supuesto también, la recurrente actividad humana en las playas.

Es un derecho esencial conocer el estado en el que se encuentra nuestro entorno. No es cuestión de buscar culpables, sino de soluciones y actuaciones.

Hoy tengo una noticia “optimista”, y es que la investigación ya se está ejecutando. El Seprona, junto con los GEAS (Grupo de Especialistas en Actividades Subacuáticas), están ya recogiendo información, muestras, tomando capturas, etc. Se han realizado 4 inmersiones: una en Altafulla, dos en La Pineda, y una en el barranco de Barenys de Salou.

Todavía no han llegado los resultados, pero confiamos en tenerlos pronto. Porque no nos queda mucho tiempo, como bien ha relatado el informe del IPCC de la ONU esta misma semana.

Lo que no logro entender es por qué no hay más administraciones implicadas en este asunto. Vamos a ver, la importancia de la investigación y de sus efectos es innegable. Entonces, ¿por qué la Generalitat, por ejemplo, no ha tomado partido? ¿O por qué no pone sus propios recursos? También los Ajuntaments de todo el litoral, equipos elegidos democráticamente, que no se han implicado en esta problemática aún desconocida. Y otras administraciones públicas, organismos, incluso empresas, que deberían estar yya actuando.

Tampoco logro comprender la falta de transparencia la falta de transparencia en todos asuntos. Son muchas las problemáticas ambientales actuales. No sé si se está haciendo lo necesario, principalmente porqué lo desconocemos. Pero, vuelvo a repetir, esto es una emergencia real.

El fondo marino y nuestras playas son uno de los ecosistemas más dañados por la contaminación y sus consecuencias. Para ser más concretos, los océanos reciben aproximadamente entre 8 y 13 millones de toneladas de residuos plásticos al año que dañan a la biodiversidad y ecosistemas marinos.

Más del 90% de los daños causados a la fauna marina por los residuos humanos se debe a los plásticos. 1 tortuga de cada 2 ha ingerido plástico en el Mediterráneo. Y más del 90% de las aves marinas tienen fragmentos de plásticos en su estómago.

Si seguimos este ritmo, en los próximos 30 años la cantidad de basura en el mar mediterráneo alcanzará, de seguir los patrones actuales, 3.000.000.000 toneladas.

¿Es que acaso esto puede dejar indiferente a alguien? La conclusión que yo ya saqué hace tiempo, es que el máximo y más feroz depredador que existe de los ecosistemas marinos es el ser humano.

Si no cambiamos nuestros hábitos, como bien dice la ONU, no superaremos el cambio climático. Y el coste de todo esto es la vida, la vida del ser humano, de los animales, de los ecosistemas, etc., en definitiva, la vida del planeta.

La mejor y más efectiva forma de contribución que nosotros tenemos es la concienciación ambiental. Por eso trabajaremos sin descanso para intentar revertir estas acciones. Y, por supuesto, cuando tengamos los resultados de la investigación, trabajaremos en las mejores actuaciones para el fondo marino de Tarragona.

Per recordad, ¡que nadie os robe vuestra sonrisa!

Ángel JUÁREZ
Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània
Presidente de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Presidente de la Coordinadora de Entidades de Tarragona


REDACCIÓ9 Agost, 2021
jordi_marti.jpg

Pfizer és avui una multinacional farmacèutica molt coneguda i reconeguda arreu del món. Però què en sabem d’aquesta empresa que es dedica a crear i vendre medicaments de tot tipus? Doncs ben poca cosa a banda que és una de les empreses que ha fet una de les vacunes dedicades a combatre el coronavirus. I què més? Poca cosa, ja ho he dit, començant per mi mateix. Per això em vaig posar a buscar informació sobre aquest gegant farmacèutic i en vaig trobar molta, i destriant el gra de la palla he escrit aquest article amb algunes de les coses que l’empresa no explica a la seva pàgina web, que és en bona part el mateix que des que el coronavirus va arribar n’expliquen la majoria de periodistes i mitjans de tot el planeta que dia sí i dia també en lloen la feina feta per alliberar-nos del virus, i poca cosa més.

L’actual farmacèutica Pfizer va ser fundada a Brooklyn fa 170 anys per dos cosins d’origen alemany, el químic Charles Pfizer i el pastisser Charles Erhart, els quals tenien el somni de crear una empresa dedicada a fabricar productes químics. L’empresa va anar derivant cap a la producció de medicaments a partir de la comercialització de diversos productes que els van reportar grans beneficis, com l’antiparasitari Santonin. L’èxit d’aquest producte els va permetre introduir-se en el mercat amb preparats químics i mèdics com la càmfora o el iode. L’any 1899, el mateix Charles Pfizer deia que «El nostre objectiu ha estat i continua essent el mateix: trobar la manera de fabricar productes de la més alta qualitat i perfeccionar el mètode més eficient per poder servir els nostres clients (…) Hem de recordar sempre que la qualitat n’és la clau.»

Segons la pàgina oficial de la companyia1, Pfizer va aconseguir incrementar la capacitat de fabricar grans quantitats de penicil·lina per a l’Exèrcit nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, el que li va reportar ingressos importantíssims, ha desenvolupat diverses vacunes innovadores i han creat un tractament contra el càncer que ha allargat la vida «a més de 350.000 dones i els ha proporcionat una alta qualitat de vida.» La popularitat de la farmacèutica, avui, és conseqüència de la creació d’una de les vacunes més administrades contra la covid-19, però també li ve de ser la companyia que va comercialitzar la Viagra, un medicament usat per tractar al disfunció erèctil a través del citrat de sildenafil.

La marca de l’empresa no només és coneguda i popular sinó que sovint mostra al món que com a companyia farmacèutica sempre ha tingut un comportament ètic positiu i preocupat per la salut de la gent, de tota la gent. Això la va portar, l’any 2016, a fer públic un comunicat explicant que com a companyia havien decidit fer una sèrie d’accions per tal que les drogues que produïen «no s’utilitzin en injeccions letals»2 ja que que «ens oposem de forma absoluta a l’ús de qualsevol dels nostres productes en el procés d’injecció letal per a la pena capital». L’empresa recalcava en el mateix comunicat que les seves medicines s’utilitzen per «salvar vides» de persones, no per al contrari.

Realment, una actitud per aplaudir si no fos que Pfizer va ser l’última gran companyia farmacèutica que es va negar a vendre substàncies per a l’aplicació de la pena de mort als Estats Units, després que una vintena d’empreses d’Europa i els EUA ja ho fessin3. De fet, la història de la farmacèutica és plena d’episodis que deixen clar que el centre de l’empresa és el benefici i que la resta, sovint, ben poc els importa o mai no els ha importat tant. Repassem algunes dades públiques, de les que han acabat generant notícies diverses sobre males praxis, procediments criminals o patiments innecessaris a persones provocats per… l’avarícia? La majoria d’aquestes dades, d’aquests delictes de què ha estat acusada, mai no han acabat amb sentències contra els seus procediments o maneres de fer però sovint els han destapat. En la major part de casos, això ha estat així perquè la farmacèutica ha arribat a acords monetaris amb les persones afectades per les seves pràctiques. I no és que siguin dolents o bons, senzillament són una empresa que treu diners de guarir malalties i, per tant, com més malalts, més diners. O, dit d’una altra manera, com més medicaments, més diners, perquè no cal que algú estigui malalt per vendre-li un medicament, només cal generar la necessitat del medicament en el possible client.

Suborns arreu del món per situar els seus medicaments
Fa unes anys, Pfizer va ser acusada de tenir una conducta delictiva i finançar un fosc sistema de comercialització dels seus medicaments, segons dictamen del Jutjat Nacional del Criminal d’Instrucció número 27 de la Capital Federal d’Argentina durant un judici contra dos dels seus exvisitadors mèdics. El judici el va iniciar la multinacional contra els visitadors mèdics Jorge Capalbo i Óscar Víctor Patrone per conducta «fraudulenta» perquè segons l’empresa havien desviat 24.423 pesos destinats al pagament de suborns mitjançant la presentació de factures falses.

Però la demanda de Pfizer, feta el 2006, es va convertir en un tret al peu de la mateixa companyia perquè durant el judici es va comprovar que els visitadors mèdics eren només una part d’un mecanisme creat per la multinacional per vendre els seus productes i tipificat com a «conducta delictiva». En la sentència judicial «sense excloure el delicte de Capalbo i Patrone, es responsabilitza l’empresa de forçar els seus treballadors a pagar suborns i distribuir cars regals entre centenars de metges per tal que receptessin els seus productes.»4

Aquesta pràctica no la feia Pfizer només a l’Argentina, ja que el 2012 la multinacional farmacèutica arribà a un acord amb el Departament de Justícia dels EUA per aturar un procediment judicial carregat de greus acusacions en aquest mateix sentit. Pfizer acordava acabar amb les disputes sobre les seves pràctiques il·legals pagant 15 milions de dòlars de multa, més 26,3 milions a l’organisme regulador del mercat de borsa i valors dels Estats Units, la Securities and Exchange Commission (SEC), més 18,8 més de l’empresa farmacèutica Wyeth que havia comprat el 2009 i que també feia les mateixes pràctiques. Amb aquestes multes, el Departament de Justícia dels EUA acceptava no continuar el procés criminal contra la farmacèutica «per pagaments impropis per tal d’aconseguir una millor posició de mercat per als seus productes.» Pfizer havia subornat metges, reguladors de preus i funcionaris públics de Rússia, Bulgària, Croàcia, Kazajistan, Sèrbia, la República Txeca, Xina i Itàlia, per tal que els seus medicaments fossin receptats i es venguessin més que no pas els d’altres farmacèutiques en diversos estats del món. Amb aquest acord i el pagament de 60 milions de dòlars tot quedava arxivat.

Eren noves aquestes pràctiques per part de la multinacional? Doncs desgraciadament, no. Ni la de subornar metges perquè receptessin els seus medicaments ni la d’arribar a acords amb la Justícia per tal de no fer judicis que suposarien penalitzacions encara molt més dures.

Ho deixa clar el cas de Thomas Franklin, un treballador de Pfizer Parker-Davis, una filial de Pfizer que aquesta va comprar per 120.000 milions de dòlars el juny de 2000. Franklin va denunciar l’empresa farmacèutica perquè regalava viatges a Hawaiï i als Jocs Olímpics d’Atlanta de 1996 a metges per tal que receptessin un fàrmac contra l’epilèpsia anomenat Neurontin5 per suposadament guarir altres malalties per a les quals no estava indicat, com el trastorn bipolar, la síndrome de les cames inquietes i d’abstinència.

Segons fonts de la companyia, Neurontin suposava en aquell moment uns ingressos anuals de 2.700 milions de dòlars a la companyia. «Pfizer no vol tenir un judici sobre això i no crec que cap altra companyia estigui disposada a tenir-lo. És millor pagar i continuar endavant», deia en aquell moment Ira Loss, analista de política farmacèutica de Washington Analysis a Cinco Días. I Pfizer va pagar i no poc. Era l’any 2004 i la multinacional va desemborsar 339 milions d’euros para evitar ser jutjada als EUA.

Prempro, el càncer de mama i la defensa a ultrança als jutjats
L’any 2009, la farmacèutica Pfizer era la més gran del món. Va ser l’any en què va adquirir la seva rival Wyeth per 51.800 milions d’euros. Entre els productes que venia Wyeth n’hi havia un que els reportava molts beneficis econòmics: Prempro6. El medicament combinava estrògens i progestina i servia, segons la seva etiqueta, per alleujar els fogots, la sequedat vaginal, la suor nocturna i els canvis d’humor propis de la menopausa. Segons la companyia, si es prenia el medicament aquest també serviria per prevenir malalties del cor, l’osteoporosi i el deteriorament mental.

L’any 2001, es van fer prop de 22,3 milions de receptes de Prempro per tractar les conseqüències de la menopausa. Durant prop de cinc anys, el Directori de Control de Dades i Seguretat (DSMB) estigué fent un estudi sobre les conseqüències de la combinació d’estrògens i progestina. L’estudi no s’acabà, ja que es va interrompre el 9 de juliol de 2002 i s’havia previst que durés fins al 2005. La decisió d’aturar l’estudi es va prendre el 31 de maig de 2002. Les revisions prèvies del DSMB van mostrar augments de les taxes de malalties coronàries, atacs cerebrals i coàguls, però, a més, en la reunió esmentada del 31 de maig, el DSMB va revisar dades preses al llarg del mes de febrer de 2002 en què apareixia per primer cop un important augment del càncer de mama en dones a qui s’administrava Prempro, en comparació amb les del grup que rebien un placebo.

Després de 5,2 anys de seguiment, es van localitzar importants augments del càncer de mama invasiu, malalties coronàries, atacs cerebrals i embòlies pulmonars. L’estudi del NHLBI va involucrar 16.000 dones de 50 a 79 anys a qui només es va subministrar Prempro. L’estudi enregistrava un 41% d’augment d’atacs cerebrals; un 29% d’atacs de cor; un 105% de coàguls; un 22% de malalties cardíaques; i un 26% de càncer de mama7.

Per què hem explicat tot això? Doncs perquè Wyeth i Pfizer, que són la mateixa cosa perquè la segona es va quedar la primera tal com hem dit, es van enfrontar a totes i cada una de les demandes per provocar càncer de mama en dones de la forma més bruta possible. Pfizer va aconseguir que 3.000 demandes no passessin de la fase prèvia. Al 2010, començaren els judicis contra la farmacèutica, després que la Cort federal d’Arkansas acumulés 8.000 judicis sobre aquest medicament que en comptagotes anà retornant als tribunals locals, allargant els terminis tant com va poder de forma que moltes de les demandants moriren abans de poder-se realitzar el judici.

Cada una de les sentències favorables a les afectades va ser recorreguda per Pfizer. Així, un jutge de Filadèlfia es va negar a atorgar 8,4 milions a una dona que atribuïa el seu càncer de mama a Prempro. En el primer any de judicis, la multinacional va perdre set dels onze judicis amb jurat que involucraren Prempro, però Pfizer, amb un exèrcit d’advocats dels millors bufets del país, aconseguí que, després d’alguns judicis, se’n desestimessin els veredictes i es reduïssin els diners que els obligaren a pagar a les afectades. En algunes de les sentències, com en la d’una dona d’Ohio que va prendre Prempro durant cinc anys i que el 2001 li diagnosticaren càncer de mama, el jutge li va atorgar una indemnització de tres milions de dòlars mentre afirmava que «Wyeth sabia que l’ús de Prempro podia provocar càncer de mama, però no va advertir els pacients sobre aquest risc.»

Els judicis han continuat durant anys i Pfizer ha continuat intentant no pagar. Així, per exemple, el 23 de novembre de 2009, un jurat de Filadèlfia va ordenar a Pfizer  que pagués 28 milions de dòlars per danys a una supervivent de càncer de mama que havia utilitzat el seu medicament durant 11 anys i la multinacional el primer que va fer va ser advertir-la que recorreria la sentència.8

Manipuladors d’assajos clínics
El 2009, el prestigiós New England Journal of Medicine9 publicava un estudi que mantenia que la farmacèutica havia manipulat els resultats d’alguns dels seus assaigs clínics per intentar millorar els resultats de vendes dels seus productes. Segons l’article que en resumia la informació a Público10, la multinacional va canviar els objectius inicials de vuit estudis que havia fet per incloure’n altres que resultaven més beneficiosos per al seu medicament contra l’epilèpsia Neurontin fins al punt que, segons els autors de l’article a NEJM, els canvis qüestionaven la mateixa validesa dels estudis. La gravetat del tema era gran, ja que els assajos de Pfizer amb els resultats modificats havien estat publicats en prestigioses revistes clíniques i, si ens centrem en el cas del Neurontin, s’explicava que el medicament també era efectiu contra malalties per a les quals finalment no va ser aprovat com la migranya o el trastorn bipolar.

En vuit del total de 12 estudis publicats per la multinacional, es van canviar sense avisar en cap moment els efectes primaris i secundaris del medicament, que serveixen per determinar-ne la seva efectivitat. Els portaveus de Pfizer en el seu moment van rebutjar les acusacions i van respondre que l’estudi era parcial. L’any 2004, Pfizer va reconèixer que havia promocionat usos alternatius de Neurontin i va pagar una multa de més de 300 milions d’euros per evitar anar a judici als EUA. El setembre de 2009, continuant amb aquesta practica de pagar per no anar a judici, la companyia va pagar 1.600 milions d’euros per haver promocionat usos alternatius de quatre medicaments més.

Assajos amb persones com si fossin cobais
L’abril de 2009, Pfizer negocià amb el Govern de Nigèria un acord per evitar un judici per la mort d’onze nens d’aquell país i les seqüeles en forma ceguesa, sordesa i danys neurològics a desenes d’altres en un assaig clínic del medicament Trovan en què van participar prop de 200 famílies de la regió de Kano, al nord del país,11 sense ser advertides de la seva perillositat. Durant l’assaig, davant una epidèmia de meningitis, els experts de Pfizer van subministrar el medicament Trovan a cent dels nens de la ciutat i el medicament Ceftriaxona en dosis molt menors a la resta, per tal d’afavorir els bons resultats del seu medicament, que era el Trovan.

Un dels metges participants en l’experiment, Juan Walterspiel, es va posar en contacte amb la direcció de la farmacèutica per denunciar la violació de las normes ètiques durant l’assaig clínic. La resposta de Pfizer va ser el seu acomiadament, segons la multinacional «per altres motius». El medicament va ser aprovat per a infeccions molt severes als Estats Units, on encara s’utilitza, i a la Unió Europea, que tres mesos després el va retirar perquè causava problemes hepàtics.

La companyia tancà el tema amb el desemborsament de 75 milions de dòlars per indemnitzar les famílies i evitar que la causa criminal que ja havia arribat als tribunals tirés endavant. Però en aquest cas no només va posar diners damunt la taula sinó alguna cosa més. Ho sabem perquè, quan encara existia WikiLeaks (per coses com aquesta la van tancar i van empresonar Asange) i va revelar un cable de l’Ambaixada nord-americana a Abuja en què s’explicava que Pfizer va contractar un grup d’investigadors per trobar evidències de corrupció en el fiscal general de Nigèria, embrutar la seva imatge i fer-li abandonar el judici, quelcom que tal com veiem acabaren aconseguint.

I amb la covid, què?
Amb la covid, no passarà res del que fins ara hem relatat. I no passarà, podríem dir, perquè la vacuna de Pfizer contra la covid és perfecta i no provocarà cap efecte secundari nociu no previst per a les persones vacunades amb una, dues, tres, quatre… dosis o les que facin falta. I en el cas impossible que algun tipus de mal es derivés de la vacunació contra la covid-19 amb la vacuna de Pfizer, res del que passaria o hagués passat seria culpa de Pfizer. Ja ho sabeu…

Per què? Doncs perquè la companyia s’ha cobert l’esquena com mai abans. Els contractes entre les farmacèutiques i la Unió Europea van ser secrets en el moment en què es van signar, malgrat la democràcia sigui un dels mantres centrals de la propaganda de la UE, i només la pressió exercida per alguna premsa i per parlaments d’alguns dels seus estats va aconseguir fer públiques les condicions que amagaven. Així, davant de les crítiques per la manca d’informació, a principis de 2021, Brussel·les va fer públics els contractes signats amb les farmacèutiques, tot i que esborrant-hi tota la informació rellevant, la qual cosa encara va motivar més crítiques.

En el cas del de Pfizer, La Vanguardia va tenir accés al contracte complet i en va publicar una notícia el 21 d’abril de 202112. En la notícia, a banda d’explicar-nos que el preu de les vacunes no era els que s’havien anunciat sinó superiors, hi havia algunes dades importants en relació amb la salut. El contracte estava signat el 20 de novembre de 2020, quan la vacuna encara no havia tingut autorització comercial, per la presidenta global del programa de vacunes de Pfizer, Nanette Cocero, i la comissària europea de Salut, Stella Kyriakides, i en ell es detallen les possibles responsabilitats de la companyia en el cas que la vacuna produís danys a tercers, incloses empreses. En el text es deixa ben clar que tota la responsabilitat queda en mans de la Unió Europea i dels països membres. La farmacèutica només es fa responsable d’algun error que pogués produir-se en la fabricació de les vacunes, però a partir del lliurament d’aquestes als països membres, la multinacional no se’n fa responsable ni afrontarà cap mena d’indemnització. El document deixa ben clar que ni Pfizer ni cap dels seus directius ni cap dels seus socis seran culpables de res.

Per tant, queda ben clar, un cop vista la petita part de la història de l’empresa que no trobareu a Viquipèdia, que aquest cop, si passés res, que no passarà, Pfizer s’ho mirarà de lluny estant i com si no anés amb ella. Però insisteixo: les vacunes són tan segures com sempre han estat els productes de Pfizer, sense cap mena de dubte.

Per tancar aquesta petita història de la farmacèutica, vull assenyalar una curiosa coincidència que no té res d’estrany13 malgrat alguns dels que posen en dubte l’efectivitat de les vacunes s’hi han recreat molt. El mateix dia que es va informar el món sobre la disponibilitat i l’alta eficàcia de la seva vacuna (92% deien ells), tot i que l’assaig clínic encara no havia finalitzat, Albert Bourla, president i conseller delegat de Pfizer, va vendre el 61,8% de les seves accions a la companyia (132.508 accions a un preu de 41,94 dòlars cada una) per un preu de 4,7 milions d’euros. El mateix va fer la vicepresidenta executiva de Pfizer, Sally Susman, que va ingressar 1,8 milions de dòlars en l’operació. Els pobres no devien saber que la seva farmacèutica aquells dies posaria al mercat el producte que, junt amb la penicil·lina durant la II Guerra Mundial, més diners els donaria en la seva història i feia mesos que havien previst les vendes d’unes accions que, sense cap mena de dubte, a partir de començar el procés de vacunació, no deixarien de pujar i pujar i pujar. Bourla, però, no va ser acusat només d’això per gent sense trellat sinó que, durant mesos, va córrer el fals rumor que no es volia vacunar. Finalment, ell mateix ho va desmentir recordant una piulada14 que incloïa una fotografia feta en el moment en què s’havia vacunat amb un bonic text que deia «Tot i que el viatge està lluny d’acabar, estem treballant incansablement per vèncer el virus.»

Vull acabar el meu article, dirigit a cada una de les persones que us l’heu llegit, amb les mateixes paraules que Bourla, un veritable poeta, va escriure dirigint-se al món sencer quan la seva vacuna arribava al final de les proves de seguretat: «espero que vostè i els seus éssers estimats es trobin segurs i tinguin bona salut.15» A mi només em queda dir: així sigui…

 

 

 

(Algunes de les parts d’aquest article han estat inspirades pel text «Pfizer: una multinacional farmacéutica corrupta y con un historial de numerosos errores»16 escrit per Izquierda Castellana, just en el moment en què el Ministerio del Interior ha començat l’«extinció»17 de l’organització, que de facto vol dir la seva il·legalització. També vull fer constar que molt possiblement no trobareu aquest article ni a Facebook ni a Instagram ni a Twitter ja que des que va començar la pandèmia i, sobretot, el procés de vacunació, aquestes xarxes socials apliquen una censura duríssima a nivell tecnològic a qui discrepa encara que sigui un mil·límetre de l’únic discurs possible18 i amaguen a la vista de la majoria d’usuaris molts dels textos o entrades que parlen sobre la pandèmia quan no són de fonts oficials.)

1 (https://www.pfizer.es/asi-somos/somos/nuestra-historia)

2 Redacció, «La decisión de Pfizer que complica las ejecuciones por pena de muerte en EE.UU.», al web de la BBC, 14 de maig de 2016. (https://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/05/160513_pfizer_inyecciones_letales_pena_de_muerte_eeuu_ps)

3Redacció, article «Pfizer no seguirá facilitando inyecciones letales para las ejecuciones», al web de DW, 14 de maig de 2016. (https://www.dw.com/es/pfizer-no-seguir%C3%A1-facilitando-inyecciones-letales-para-las-ejecuciones/a-19257456)

4Miquel Jara, article «El laboratorio Pfizer creó un sistema de sobornos a los médicos», publicat al web rebelion.org, 10 de juliol de 2012. (https://rebelion.org/el-laboratorio-pfizer-creo-un-sistema-de-sobornos-a-los-medicos/)

5 Redacció, article «Pfizer desembolsará 339 millones para evitar el juicio por incentivar a médicos», web de Cinco Días, 14 de maig de 2004. (https://cincodias.elpais.com/cincodias/2004/05/14/empresas/1084542005_850215.html)

6Jef Feeley, article «Pfizer se enfrentará a los tribunales por 200 pleitos asociados a hormonas», al web de saludyfarmacos, 19 de juny de 2010. (https://www.saludyfarmacos.org/lang/es/boletin-farmacos/boletines/jul2010/pfizer-se-enfrentara-a-los-tribunales/)

7Redacció, article «Demandas por terapias con Prempro», al web lawyersandsettlements, Mar-11-19. (https://www.lawyersandsettlements.com/lawsuit/sp-prempro.html)

8Redacció, article «Pfizer told to pay $28 mln damages in Prempro case», al web de Reuters, 23 de novembre de 2009. (https://www.reuters.com/article/pfizer-prempro-idUSN2326825420091123)

9(https://www.nejm.org/doi/full/10.1056/nejmp0808659)

10Nuño Domínguez, article «Pfizer manipuló los resultados de ensayos clínicos» a Público, 14 de novembre de 2009, (https://www.publico.es/ciencias/investigacion/pfizer-manipulo-resultados-ensayos-clinicos.html)

11 Álvaro de Cózar, article «Un tormento llamado Trovan», publicat a El País, 19 d’abril de 2009, (https://elpais.com/diario/2009/04/19/domingo/1240113154_850215.html)

12Jaume Masdeu i Celeste López, article «El contrato con la Comisión Europea exime a Pfizer de responsabilidades», a La Vanguardia, 21 d’abril de 2021. (https://www.lavanguardia.com/vida/20210421/6986696/pfizer-vacunas-compra-ue-contrato-comision-europea-documento.html)

13EP, article «El consejero delegado de Pfizer vendió el 62% de sus acciones por casi 5 millones de euros tras anunciar el éxito de la vacuna», a El Heraldo de Aragón, 11 de novembre de 2020. (https://www.heraldo.es/noticias/economia/2020/11/11/ceo-pfizer-venta-acciones-vacuna-covid-1404756.html)

14(https://twitter.com/AlbertBourla/status/1369734954498818052)

15Albert Bourla, article «Carta abierta del presidente i CEO de Pfizer», publicada al web de Pfizer. (https://www.pfizer.com.co/tu-salud/carta-abierta-ceo-de-pfizer-albert-bourla)

16Izquierda Castellana, article «Pfizer: una multinacional farmacéutica corrupta y con un historial de numerosos errores», publicat al web www.izca.net, 12 de novembre de 2020. (https://izca.net/2020/11/12/pfizer-una-multinacional-farmaceutica-corrupta-y-con-un-historial-de-numerosos-errores/)

17Ileon.com, article «El Ministerio de Interior inicia el proceso para “la extinción” de Izquierda Castellana como partido político legal», dins del web www.ileon.com, 6 d’agost de 2021. (https://www.ileon.com/politica/120922/el-ministerio-de-interior-inicia-el-proceso-para-la-extincion-de-izquierda-castellana-como-partido-politico-legal)

18Project Veritas, article «MÁS CENSURA. Filtran documentos internos mostrando que Facebook decidió censurar a cualquiera que presente dudas o preocupaciones respecto de las vacunas Covid-19», publicat al web d’extramurosrevista, 31 de maig de 2021. (https://extramurosrevista.com/mas-censura-filtran-documentos-internos-mostrando-que-facebook-decidio-censurar-a-cualquiera-que-presente-dudas-o-preocupaciones-respecto-de-las-vacunas-covid-19/)

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ7 Agost, 2021
Cristina-Guzmán-JuntsperTarragona-1280x1156.jpg

Ser consellera de la teva ciutat és un dels honors més grans que pot tenir una persona amb vocació de servei. Fa aproximadament un mes i mig, els tres representants del grup municipal de Junts per Tarragona ens vam incorporar a l’equip de govern amb tota la il·lusió i el màxim compromís de treballar per a tots els tarragonins i tarragonines.

Personalment, estar al capdavant de les àrees de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil és un autèntic repte. L’afronto amb il·lusió i el convenciment que la prioritat indiscutible en aquest àmbit és fer de Tarragona una ciutat més segura, que preservi els drets i llibertats de les persones, i el més important, que així ho sentin.

Tenim molt clares quines són les principals línies de treball i quin és el model per tal de combatre els delictes, el sentiment d’inseguretat i, alhora, donar resposta a les demandes i necessitats de la nostra ciutadania d’una manera àgil i eficient.

Apostem per una policia de proximitat, on els nostres agents de la Guàrdia Urbana s’apropin als veïns i reculli i puguin atendre les seves inquietuds, agents que parlin amb els botiguers i tinguin contacte continuat en el temps.

Una policia en permanent comunicació amb les entitats veïnals, que resolgui els dubtes i conflictes que es puguin generar en matèria de seguretat. En definitiva, una policia que en el dia a dia dels carrers de la nostra ciutat.

Aquesta policia, però, també ha de disposar d’una unitat reforçada de seguretat ciutadana que ens permeti prevenir els actes antisocials i donar resposta immediata als requeriments i incidents que ens sorgeixen cada dia i, alhora, sigui capaç de complir amb els objectius establerts al Pla Integral de Seguretat de Districtes, el qual coordina a la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra de manera conjunta a peu de carrer.

És evident però que per fer possible aquesta policia és imprescindible dotar-la dels recursos materials i humans necessaris. Un dels principals hàndicaps que el meu antecessor, el conseller Castaño, va heretar de l’anterior govern és que la nostra Guàrdia Urbana tenia una greu mancança de places de comandaments i agents.

Per aquest motiu, una de les primeres accions que hem dut a terme és la creació de les bases per treure a concurs 14 places de càrrecs intermedis durant el mes de setembre. Un total de 5 sergents, un sotsinspector, un inspector i un intendent, que han de servir per enfortir la jerarquia interna del nostre cos.

De la mateixa manera, tenim previst obrir, durant el 2022, una nova borsa per cobrir totes les vacants que s’hauran creat a conseqüència de la provisió per promoció interna i la taxa de reposició, que se sumaran als agents que actualment es troben en fase d’oposició per mobilitat o bé fent el curs de formació a l’Institut de Seguretat pública de Catalunya.

Una altra eina que ens ha d’ajudar a fer de Tarragona una ciutat més segura és la implantació i desplegament d’un sistema de control a través de càmeres de videovigilància. És per això que estem treballant per poder instal·lar càmeres de videovigilància a la Part Alta, un sistema que, de manera progressiva, s’anirà estenent pels punts més calents de la ciutat.

A més, cal recordar que de manera imminent es procedirà a la instal·lació dels lectors de matrícula als accessos de les urbanitzacions del Llevant, procés que està en fase de contractació i que d’aquí a poc temps serà una realitat.

Amb tots aquests elements serem capaços de millorar la convivència i la seguretat a la nostra ciutat i facilitar que els nostres veïns i veïnes se sentin segurs en les seves places i carrers.

Cristina GUZMÁN ROSET
Regidora de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil 

 


REDACCIÓ2 Agost, 2021
jordi_marti-1.jpg

L’any 1997, l’editorial Cruïlla va publicar Terres verges, una novel·la en què, segons la propaganda del moment, un grup de catalans intentava construir «Una nova Catalunya a la selva del Brasil». El 2005, La Busca treia una nova versió de la mateixa novel·la amb el mateix títol i amb el subtítol «Pot existir Catalunya lluny de Catalunya?». El 2013, era Edicions 62 qui publicava la novel·la, ara amb un nou subtítol: «És possible una Nova Catalunya a l’altra banda del món?» I ara, el 2020, ha estat La Campana qui ha publicat la darrera versió d’aquesta mateixa novel·la: La vida promesa, d’Enric Larreula.

A l’Enric Larreula jo li havia llegit un llibre que en el seu moment em va impactar: Dolor de llengua. En aquell volum, Larreula s’aproximava als efectes de la substitució lingüística a partir de les vivències personals de gent diversa que l’estaven patint. Però l’autor, a banda d’aquest assaig o de la novel·la que avui ens ocupa, té darrere seu una obra monumental: més de seixanta narracions dedicades al públic infantil entre les quals destaquen Barbabum i Marduix, més de vint obres de narrativa infantil que inclouen la sèrie Ala de Corb, poesia, teatre, més assaig, traduccions o novel·la per a públic adult…, és a dir, un homenot de les lletres amb totes les lletres.

Per això, quan em va dir que em volia fer arribar una novel·la seva que parlava sobre uns anarquistes que van voler construir Catalunya al Brasil, el primer que vaig fer va ser sorprendre’m. I, acte seguit, buscar informació sobre ell i la seva novel·la fins al dia que aquesta em va arribar, que va ser ahir. Avui, llegides les 250 pàgines de La vida promesa, només puc dir que gràcies, Enric, pel regal d’escriure-la i de facilitar-me’n la lectura. Sense cap mena de dubte, aquesta novel·la serà un dels capítols del quart lliurament, cada dia amb més contingut, del Llibre Negre, aquesta antologia de textos anarquistes sobre l’alliberament nacional dels Països Catalans que fa uns anys que componc.

El llibre obre amb una dedicatòria que no és menor ja que Larreula dedica el llibre a l’Anna Rosselló, «naturista, esperantista, catalanista i enamorada de la llibertat», que va morir just abans de sortit el llibre. L’Anna i el seu marit, el Josep Travesset, junt ambla seva filla, van recórrer amb un carro i una euga l’Amèrica del Sud i Central tot denunciant la marginació que vivien els indígenes i els desheretats de la terra. De la seva experiència en sortien diversos llibres entre els quals vull destacar El més gran desert és una gran ciutat i Després de la bel·licosa nit, dues novel·les que he llegit i que caldria reeditar més aviat que tard.

La vida promesa, un cop passada la dedicatòria, explica la història d’un jove independentista d’esquerres que estudia Ciències de la Informació i que es troba immers en les mobilitzacions contra la sentència del Procés. El seu avi ha mort i, mentre remena els seus papers, hi troba «cinc llibretes gruixudes, antigues» del pare del seu avi, és a dir del seu besavi. Les carpetes contenen un dietari en què el seu besavi deixà anotats els fets, els pensaments i les sensacions que l’acompanyaren al llarg de la part de la seva vida que visqué a la selva del Brasil. Allà, amb la seva família, participarà en l’intent de creació de Nova Catalunya, un projecte utòpic que volia construir una societat sense classes ni exèrcit, a càrrec d’uns anarquistes que eren alhora esperantistes, catalanistes, vegetarians, alguns esperitistes, defensors dels drets de tots els pobles començant pels indígenes de Brasil que tenen a la vora, defensors dels drets dels animals…

Aquesta aventura, perquè com a tal pot ser qualificada, comprèn el període de temps que va de l’assassinat de Salvador Seguí a la revolució anarquista dels anys trenta, que comença precisament el dia ells que tornen a Barcelona, el 19 de juliol de 1936. La seva dèria era construir un país, Nova Catalunya, on el capitalisme no existís i la llibertat esdevingués el més alt objectiu, un país nou i anarquista on el català no estigués perseguit. Per fer-ho, compren unes terres al Brasil, a l’Estat de Paranà, on construeixen cases, conreen la terra i esperen en va l’arribada de molts altres catalans anarquistes que, davant la persecució a què els sotmet el règim de Primo de Rivera a l’Estat espanyol, se’ls afegeixin en aquest aventura que té uns inexcusables ressons de l’Icària de Cabet i que, malgrat tots els seus esforços personals i col·lectius acabarà tenint un final ben semblant, és a dir desastrós.

La lluita per la defensa dels seus ideals i, alhora, el seu qüestionament continuat, els trobem en el dietari del besavi, que el començà a escriure als vuit anys i que va adquirint estil literari conforme ell va creixent i nosaltres l’anem llegint. A partir d’aquest text, coneixem els neguits del jove que viu lluny del món que els seus familiars han deixat enrere però del qual alhora provenen i tenen mitificat. Aquest jove, que escriu en primera persona, ens informarà de la seva visió del món, de les malalties que pateixen, de com construeixen les seves cases enmig del no res, de les relacions que estableixen amb una comunitat indígena que s’apropa als seus terrenys i com els buscadors d’or els perseguiran i s’hi enfrontaran amb el suport de la policia i l’exèrcit. El projecte de la Nova Catalunya acabarà trobant-se de cara amb la realitat racista, militarista i antihumana de què fugien quan van deixar Catalunya i que, al Brasil i a la resta del planeta, desenvolupa i estén el capitalisme com a sistema total de dominació.

La novel·la, però, malgrat l’odi desfermat per qui només vol més i més diners, mes i més terres, no deixa en cap moment d’apostar per la defensa de la humanitat lliure i diversa. Malgrat les derrotes, les persecucions i l’intent d’extermini de part dels amos que tot ho volen per a ells, amb el suport de l’església i de l’exèrcit, qui acabarà guanyant sempre serà qui no es doni mai per vençut i cregui que transformar el món és possible si es fa amb el motor de l’amor i la voluntat d’arribar als objectius simples i eterns d’igualtat, llibertat i fraternitat. Un cant a l’anarquisme humanista, a la possibilitat de ser lliures i de no acabar destruint el món que habitem si aconseguim que aquest no se sotmeti al capitalisme absurd que vivim i a la tirania del poder. A Catalunya, al Paranà, a Nova Catalunya i arreu del món.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 

 

 


REDACCIÓ19 Juliol, 2021
ricard_checa_opinio-1.jpg

Estic preocupat. Ja ho sé que no sóc l’únic. Però el meu enuig és vigorós. Feia temps que no em sentia tan decebut. Amb qui? Doncs, amb la política, els polítics (d’aquí i d’allà) i amb – Déu meu – amb els jutges. Estic molt preocupat amb la judicialització de la política i la pèrdua de valors i drets.

La convivència comença a fer-se difícil en diferents àmbits de la societat i això es deu als missatges racistes i homòfobs que repeteixen per activa i passiva uns energúmens que es dediquen a la política. Sóc dels que opina que el nostre sistema democràtic està en perill. I no és només perquè violen/violem de forma sistemàtica alguns articles de la Constitució. I el pitjor és que aquells que haurien de protagonitzar un comportament exemplar fan tot al revés. Les seves al·locucions al parlament són l’exemple evident de la manca de respecte per les institucions i del deteriorament de la convivència.

L’extremisme d’algunes forces polítiques ha aconseguit crear un ambient de mal rotllo permanent i d’enfrontament constant entre espanyols. No entenc per què no hi ha mecanismes eficaços per fer fora aquells que, representant la ciutadania i pagats per les arques de l’estat, contribueixen a escampar l’odi o vulnerar drets. A ‘ses senyories‘ no tot hauria d’estar permès. Però, com deia abans, els jutges també em preocupen. Millor dit: alguns pseudo jutges, fruit de les portes giratòries. Em fa molta ràbia i em genera impotència veure que alguns magistrats aprofiten el seu càrrec per afavorir els seus partits o generar guerra política.

Cal regenerar les institucions i evitar que jutges, designats a dit per les famoses quotes, estiguin al servei d’aquest o l’altre partit. Els darrers episodis judicials estan restant credibilitat a la justícia que es dedueix hauria de ser independent. El país no pot ser governat pels jutges. A l’executiu li pertoca governar i a la justícia aplicar les lleis. L’actuació d’alguns alts tribunals d’aquest país és absurda (anava a dir patètica, però m’ho estalviaré). No m’hi ficaré amb el fonament jurídic, però entenc que un tribunal (que de credibilitat judicial té poca) hauria d’actuar d’una manera diferent i més honrosa. No es pot dir que l’estat d’alarma va ser inconstitucional quan la gent estava morint i era imprescindible reaccionar amb rapidesa i eficàcia. En aquells moments, els senyores de la toga negra van callar… I els diputats la van aprovar. Tots sabem que durant aquesta pandèmia s’han comès errors pràcticament imperdonables. Però, haurem de tenir en compte que mai ningú dels ministres havia gestionat anteriorment una pandèmia i que amb l’estat d’alarma o d’excepció s’hauria de prendre decisions difícils. Els jutges – alguns, però – no poden continuar vivint allunyats de la realitat pensant que són els amos d’un coto, on fan i desfan sense que assumeixin responsabilitats.

Em costa d’entendre que siguin els magistrats que gestionin el tema dels tocs de queda (necessaris per frenar la pandèmia). I em costa més encara veure que cadascú té el seu criteri, ignorant, sovint, les propostes elaborades pels experts sanitaris. Si no es posa fi a aquestes barbàries i fins que es dignifiqui els alts tribunals, la seva credibilitat arribarà al nivell de la política, presonera de la desconfiança i del desprestigi. Hi ha coses en el nostre sistema democràtic que em preocupen i de certa forma em torturen. Els casos de les Cloacas del Estado, la novel·la protagonitzada per l’excomissari Villarejo, la poca independència d’alguns caps policials, la dialèctica agressiva i desrespectuosa d’alguns parlamentaris i polítics i la intromissió permanent de la justícia en qüestions polítics fan trontollar els fonaments de la democràcia.

Cada cop és més difícil conviure en un país on els insults, l’agressió, el masclisme i els missatges xenòfobs i racistes són una realitat. No avançarem – més aviat a la inversa – si les dones continuen tenint por als seus agressors, els col·lectius LGTBIQ+ no es mostren tal com són i els immigrants carreguen les culpes de tot allò que no ens agrada o no ens convé.

Els ciutadans estem farts de l’actitud xulesca dels polítics i de la justícia. Cal purgar l’administració, on s’inclogui també els funcionaris (siguin alts, baixos o mitjans). Així no podem continuar. Espanya s’ha convertit en una bomba de rellotgeria. Ho veieu, oi?

Ricard CHECA
Periodista




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter