Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ14 Gener, 2021
iqoxe3.jpg

Hola, soy un trabajador de IQOXE, y como ya entenderán a estas alturas, quiero mantenerme en el anonimato. De ahí que no pueda darles más datos ni que me puedan llamar, ni tenga manera de confirmarles que soy un trabajador. Tienen que confiar en mi palabra. Pero a poco que lean o pregunten, verán que lo que digo es cierto.

Quería hacerles llegar este documento PDF elaborado ayer por el comité de empresa que refleja de una manera muy clara que es IQOXE un año después. Y aunque pueden leerlo y hacerse una idea, les contaré aunque me extienda, con mis palabras en qué ha cambiado esta empresa.

Pues bien, no ha cambiado en NADA o más bien ha ido a peor. Sigue siendo la misma empresa censuradora, opresora y dictadora que hasta ahora. Incluso un punto más me atrevería a decir.

Hoy han programado un minuto de silencio y la inauguración de un monolito en homenaje a las víctimas y como pueden ver, no se permite a nadie que abra la boca para decir unas palabras por sus compañeros fallecidos. De nuevo la censura de siempre.

Pero no me extraña, porque están intentando hacer un lavado de imagen que es hasta agobiante. De una manera incesante solo buscan que no se hable del accidente. Cuando sacas el tema en el trabajo te acusan de anclarte en el pasado y no mirar el futuro. Si nombras a un fallecido te miran mal. Si dices que tal noticia es cierta te dicen que así nunca nos van a dar los permisos para arrancar la planta de DRV. Han dejado caer varias veces, que si había que ir a la plaza Sant Jaume a reclamar la apertura de la planta, que fuésemos todos sin dudarlo, que nuestros trabajos pendían de un hilo. Es decir, yo la he cagado como empresario y ahora quiero que tu, el trabajador me salves el culo o te quedas sin trabajo ¡Siempre con miedo! Y ese ahora mismo es el objetivo, arrancar aquella planta como sea, sino, dicen, amenazan con el cierre. Pero que queréis que os diga, ojalá cierre, porque así acabaría la agonía de trabajar allí.

Y yo lo entiendo, es una empresa con ánimo de lucro, solo busca ganar y ganar, pero no se puede borrar de las mentes lo ocurrido, aunque así lo intenten:

En enero contrataron a la empresa romanrm.com quienes se dedican a mejorar la reputación. Quieren cambiarle el nombre a la empresa creyendo que con esto la gente se va a olvidar. De hecho, fijaros que ahora la planta de Vilaseca IQOXE emulsiones, la han cambiado a IQLIT. Es el primer paso.

(No olvidemos también que poco después de la explosión allí murió un trabajador cayendo por el hueco del ascensor, pero como siempre, han sabido cerrar el pico para que no se hable más. Bastante tenían con la explosión, y de aquella muerte nunca más se supo.)

Han contratado gente nueva y nuevos directores adjuntos y todo lo que queráis, pero no son más que marionetas del poder en la sombra que sigue dirigiendo la empresa (Leal, Morlanes y Rodríguez Prats). Para muestra, la negociación del convenio colectivo. Convenio que caducó el 2018. Teniendo en cuenta que el 2020 no han habido beneficios, al menos a simple vista, porque ahora hablaré de la indemnización del seguro, los trabajadores lo comprendieron y tan solo se pedía renovar el mismo convenio que ya se tenía, pero con un aumento del 0.5% para el años 2019 (en números redondos son 30.000€ en total) y sobre todo y dado lo ocurrido, aumento de personal, es primordial!!

La nueva Iqoxe se negó a reunirse, y tras obligarlos a acudir a mediación al TLC el 15/12/20, simplemente no quisieron firmarlo. Esa es la buena voluntad que demuestra la “nueva directiva”. Creemos que lo que buscan es que se caduque el convenio, se recurra a la ultraactividad y vayamos a un convenio superior, como podría ser en el peor de los casos, al Estatuto de los trabajadores.

Y ahora hablan mucho de que se están dejando mucho dinero en inversiones y en poner en servicio las plantas nuevas, pero no dicen que es con el dinero del seguro de accidente que les ha soltado 145 millones de euros por la explosión. ¿¿Si dicen que van a invertir 27 millones, donde se va el resto?? Pero luego no quieren gastar 30.000€ en una subida salarial.

Hoy es el minuto de silencio, pero como digo, será de eso, de silencio. Quieren invitar a familiares de las víctimas, pero dudo que vayan. De hecho, no va a ir ni el dueño, Ricardo Leal. ¿Invitar a familiares a los cuales les prometieron mucho y sabéis que? al final nada. Les dijeron que crearían unas becas de estudios para los hijos de los fallecidos. Y nada. ¿Les prometieron dinero y sabéis cuanto les han dado?  Pues lo que marca el convenio, un año de sueldo, eso es lo que vale nuestra vida. Al convenio me remito:

(CONVENIO, ARTICULO 2.3: Seguro de accidentes: Para todos los trabajadores de plantilla o con un contrato superior a 6 meses acumulados de trabajo real. Consiste en el abono de una anualidad del sueldo líquido, percibido en nómina en los doce últimos meses, en caso de muerte y de dos anualidades en caso de invalidez permanente y absoluta.)

Lamentablemente a un compañero, posiblemente le tengan que dar la invalidez permanente, ya que se quemó entero, ha perdido una mano, y su vida se ha visto truncada para siempre. Un trabajador que era menospreciado, humillado y maltratado por parte de la empresa, ya que venía de una contrata, y su sueño era entrar en la empresa como plantilla. Así que tragaba carros y carretas con tal de trabajar para Iqoxe, imaginaos el pobre, ese era su sueño, así de bien están en las contratas también.

Pues bien, la empresa se aprovechaba de ello, con horarios infernales, a turnos, horas extras sin cobrar, carga horrible de trabajo y todo por cuanto, ¿por 30.000€ al año? Porque hombre, ya que te bajas los pantalones para trabajar aquí, te voy a dar la peor de las categorías. Y encima después del accidente, los olvidan en un cajón.

A otro compañero, Felipe Rendón, y digo su nombre porque es público, como bien salió ayer en la noticia, lo echaron estando en el hospital. Escuché su llamada a otro compañero, desde el hospital irritado diciendo que mirara a ver qué había ocurrido, porque se había enterado de que lo habían echado porque le llegó un SMS de la Seguridad Social donde se le informaba que le habían rescindido contrato. Ah, y como llevaba 3 meses no tiene derecho a la indemnización anterior. Un chico de 25 años que recuerdo aquí el trozo de metralla que le sacaron de la cabeza y me consta que las manos las tiene mal, con muchas operaciones encima.

https://www.lavanguardia.com/files/content_image_mobile_filter/uploads/2020/01/16/5fa8ff7aab218.jpeg

Recuerdo como compañeros tuvieron que socorrerlo y hacerle las curas de primeros auxilios y ducharlo con agua fría para aliviar las quemaduras, todo eso mientras tenían que abandonarlo y volver corriendo a seguir parando la planta porque es primordial mantener la planta de óxido de etileno bajo control si no se quiere un accidente mayor. Pero luego no quieren ampliar personal. Y sale el abogado diciendo que las plantas están hasta con más personal del que toca…

Pues así es como demuestran cuidar al trabajador. Al pobre Felipe no se dignaron ni a llamarlo para comunicárselo. Porque por supuesto, como bien se indicaba en la noticia, la empresa ni los ha llamado ni se ha interesado por ellos PARA NADA. Son peones olvidados. De hecho, me consta que hay 3 en estado psíquico muy muy grave. Muy trastornados y medicados. No salen de casa ni se comunican con nadie, ni quieren saber nada de IQOXE.

Nadie se acuerda tampoco del bombero de la empresa (pero como es ‘contrata’ es de otra clase para Iqoxe. Si, ¡hasta en la morralla hay clases!) que esa tarde, junto a un operador, pudieron poner a salvo no la fábrica, sino Tarragona entera, porque si llega a explotar aquel depósito… si 3 Tn de óxido provocaron aquello, si os digo que en la fábrica hay unas 1.500 Tn… en fin, nadie es consciente de la suerte que tuvimos esa tarde. Pues bien, aquellas dos personas, estuvieron bajo el fuego, con compañeros a sus pies, amputados, muertos o carbonizados. Me contaron que veían en la oscuridad, con el reflejo de las llamas algo moverse entre los escombros, y era un compañero que fallecería después. Y mientras tanto el sr. Gerardo Adrio, responsable de Seguridad estaba a por uvas (solo hay que escuchar el audio del CECAT. El máximo responsable de seguridad que no sabía lo que había explotado, ni dónde, ni qué era, ¡pero que rápidamente dijo que no es tóxico y que no ha afectado al exterior… Ja! Y por culpa de no tener esa información que un jefe de seguridad debería tener, los bomberos de la Generalitat, tardaron 2h en actuar. Posiblemente a los compañeros fallecidos podrían haberse salvado si los rescatan antes. Quien sabe…

¿Y como los premia la empresa? Pues llamando a la mutua en diciembre para que les diera el alta. Obviamente, no han vuelto, ya que han acudido a su médico de cabecera el cual les ha dado la baja. Pero bueno, al menos ya no les paga la mutua, que era el objetivo empresarial. Así es como cuidan a los heridos. Que para los vecinos de los barrios si que les habrán arreglado las casas y han sobornado a Bonavista con 150.000€, pero los destrozos de sus trabajadores les importa una mierda.

Al recriminar a RRHH la actitud de presionar para darles el alta, y decirles que había personas que estaban tan medicadas que ni pueden salir de casa, la respuesta irónica por parte de la Sra Nuria Jiménez (RRHH) fue que ‘mira que bien, así no cogerán el coronavirus’. Ese es el talante y generosidad de la directiva de Iqoxe. Ya lo demostraron en el Parlament. Ah, no que no fueron.

Con eso tenemos que tratar cada día. Y me da asco escuchar el nombre de IQOXE. A la gente les digo que trabajo en una química sin dar nombres, y si me lo piden me lo invento o le digo el de alguna cercana y pequeña que nadie conoce. No me extraña que quieran cambiar el nombre. Se creen que así todo se olvidará. Tener que ir a trabajar cada día, con una situación de estrés, odio, asco, repulsa… Nadie se lo puede imaginar.

Y porque no dejamos el trabajo, preguntan muchos, porque con una media de edad de plantilla de 50 años, dime donde vamos con esa edad a buscar nada. Nos quedamos, callamos y aguantamos confiando que algún día nos pudiera comprar una empresa con cara y ojos. Pero mientras Leal y su séquito sigan ahí, no podemos esperar nada bueno.

Pero bueno, no me extraña nada. Encima contratan al abogado Fontcuberta que es el Morlanes de la abogacía. Que está bien que la prensa oiga a las dos partes de un conflicto. ¡¡¡Le pagan para defender, pero que no mienta!!! Es que es abrir la boca y mentir y mentir. Y todo se puede demostrar y ojalá haya un juicio justo y lo pague más de uno.

(como anotación personal y que por supuesto nadie confirmará, pero lo sé, porque me lo dijeron los Mossos, no sentó nada bien a este cuerpo la chulería y prepotencia que demostró en los interrogatorios y es más, me consta que estuvieron a punto de sacarlo de la sala dada su actitud de menosprecio, ya que bromeaba con la explosión y la parte de la fiscalía allí presente le dijo que a la próxima se iba a la calle. Bromas como decir que, en lugar de fabricar poliol, se fabricaba poliol-menta. Un cachondo vamos. Eso con 3 cadáveres todavía calientes encima de la mesa).

Pero al contrario de todo lo que ha dicho, no había PAU por mucho que insistan. ¡¡Si hasta Protección civil lo ha confirmado!! ¡¡Es más, lo aprobaron hace nada!!

Y si, se tiraba antiespumante al mar, ¡pero a toneladas! Todo el mundo lo sabía.

¿¿Es más, contaré otra anécdota, a los pocos días cuando vinieron los Mossos dijeron, oigan, y los bidones azules que había el otro día junto al canal de agua de mar con una manguerita que con un goteo tiraban producto al mar, dónde están?? Y la empresa, no sé de qué me está hablando usted. Y los Mossos que no son tontos, les enseñaron unas fotos en un iPad donde se veían los bidones. ¡¡Que la policía no es tonta Sr. Iqoxe!! Pero no, no dijeron que el día de antes mandaron a un contramaestre de DRV con un toro a retirar todos los bidones de antiespumante. Así que los Mossos, pidieron revisar el almacén y allí había algunos bidones, pero no todos. Al final, pidieron a Nalco (proveedor del producto) los albaranes de los pedidos del antiespumante y alucinaron cuando vieron que eran miles de litros al año, y cuando preguntaron a la empresa que para qué servía, se encogieron de hombros.

Pero bueno, es mejor salir en las entrevistas y decir que no se tiraba nada. Pero claro, ¿qué va a decir un abogado? Bueno, también dirá que todo esto son, como los 3.000 folios de la jueza, opiniones y conspiraciones. No os digo lo que decía Morlanes en reuniones, para no herir oídos, pero básicamente venía a decir, en público, que la jueza le iba a comer lo que le colgaba entre las piernas, y soy fino. Es así de majo el hombre. Decía que él no iría a la cárcel, pero que otros quizá sí, y con ello miraba a Rodríguez Prats en plan te vas a comer el marrón tu solito, y se vanagloriaba de que era un buen conocedor de la ley penal y que por eso no iba ni a oler la cárcel.

De si se operaba un reactor de forma clandestina, lo desconozco la verdad. Al final los trabajadores no sabemos los vericuetos burocráticos de los permisos administrativos. Allí tan solo estamos para trabajar y callar. Eso es lo que buscan, y por ello han contratado a la empresa HAYS de RRHH para hacer charlas y coloquios sin cesar, y martillearnos con una política de ‘ahora eres colaborador y no trabajador’, y ‘tienes que ser cercano’, y ‘tienes que ser comprometido’, etc etc. Machacan una y otra vez. Han llenado la fábrica por todos los pasillos y salas de unos cuadros enormes con estas frases, creyendo que así nos van a convencer y vamos a ser como los trabajadores de Google.

Y con la excusa de formaciones y juegos en grupo y de rol (por supuesto totalmente obligados a ir bajo pena de muerte, y no, me da igual que ese día tengas médico, lo anulas y vas a la formación.), pues como decía, con esas “formaciones”, buscan ver quien es afín a la empresa o no. ¡Si es que esto parece Corea del Norte! Porque han conseguido que la plantilla sean dos grupos, los que buscamos que sobre todo se mejore la seguridad y nos dejen vivir en paz, y si no es así pues que cierre, pero yo no quiero morir en el trabajo. Y por otro lado los que tienen miedo de perder su poltrona que tanto les ha costado conseguir a base de lamer culos. Nada nuevo en el mundo empresarial.  Y hacen estas jornadas de “concienciación” porque se creerán que el problema somos los trabajadores, cuando el problema es la cúpula. ¿Pero ellos no participan en esas formaciones, para qué?

En fin, que esto es IQOXE un año después.

Entendéis ahora porque tenemos que informar así, ¿no? de tapadillo, con miedo a que salga mi nombre. Qué triste…

Por eso me encanta que cada vez que sale alguna noticia sacándole los colores a la empresa, porque me hace sentir orgulloso del periodismo, sobre todo de medios locales, que no están teniendo pelos en la lengua con este caso.

Mis palabras igual caen en saco roto, pero solo que un periodista las lea me servirá, porque algún día todo espero que salga a la luz y recordará a aquel anónimo cobarde que contó algo de eso.

Saludos y gracias por leerme.

Nota de direcció: L’autor està degudament identificat, però per raons òbvies, ha demanat a la direcció d’aquest mitjà l’anonimat

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Gener, 2021
Raquel-Sans-Guerra-1280x720.jpg

En el darrer ple de la legislatura vam poder aprovar la Llei de desaparicions forçades de menors. Al Parlament, malgrat que no ho van poder fer des de l’hemicicle, ens van acompanyar representants de les diverses associacions de víctimes, també de l’Observatori de desaparicions forçades de menors que té la seu a Tarragona. Entre elles, però, no hi va poder ser la Dolores Pimienta.

Precisament el dia que vam aprovar la Llei la Dolores feia 96 anys. I 60 anys després no ha llençat la tovallola per poder trobar el seu fill. La Dolores, com la meva àvia, va marxar d’Extremadura a finals dels anys 50. I també com la meva àvia, no sabia ni llegir ni escriure. Van venir a Barcelona, buscant un futur millor. I aquí es va quedar embarassada del seu segon fill.

El Fèlix  va néixer el 29 de maig de 1960 a l’Hospital Clínic de Barcelona. La Dolores va anar a donar a llum sola. El seu marit treballava. Després de parir un nen aparentment sa, va pesar gairebé 3 kg, era pèl roig… La infermera se’l va endur –suposadament a netejar-lo-. La infermera va tornar al cap d’una hora amb les mans buides. Li va dir que el seu fill havia mort. Després del xoc, la Dolores va demanar de veure el seu fill, de poder-lo enterrar. Li van dir que això no era possible, que ja l’havien enterrat.

Des de llavors va començar el seu periple per trobar un fill que encara avui -60 anys després- té clar que li van robar. Després de molts anys d’investigació: hi ha massa coses que no casen… El part de la Dolores no va quedar registrat, al cementiri no hi van trobar el cadàver…El de la Dolores i el Fèlix és només un dels 300 mil casos que es calcula que es van produir a l’Estat espanyol entre 1938 i 1996. Sí, ho han llegit bé: 1996. Les xifres són esgarrifoses.

A Catalunya hi ha centenars de denúncies presentades pels anomenats robatoris de nadons, les desaparaicions forçades de menors. La situació actual és que milers d’afectats –mares, pares, fills i filles– es veuen obligats a viure en el neguit i el patiment, incapaços d’avançar en la cerca dels seus familiars i restablir el dret fonamental a la seva identitat biològica.

El que hem fet amb aquesta Llei és un acte de JUSTÍCIA i de REPARACIÓ DEMOCRÀTICA. Aquesta Llei també serveix  per anar a l’arrel d’un fenomen que té l’origen en la repressió feixista, que va suposar un genocidi ideològic i que aquesta transició modèlica que ens han volgut vendre ha invisibilitzat i ha amagat sota la catifa de les vergonyes. Com si aquí no hagués passat res. Des d’Esquerra Republicana de Catalunya treballem per la vida i el benestar de la gent. La justícia i la reparació democràtica són elements clau per avançar com a societat. Aixequem aquesta catifa de les vergonyes i oferim a les víctimes una eina que les ha d’ajudar en la recerca i la reparació d’aquest dolor.

Raquel SANS
Diputada per ERC i candidata al Parlament de Catalunya


REDACCIÓ14 Gener, 2021
juarez.jpg

Un año después de la incertidumbre, la angustia y el horror, nada ha cambiado. Ya han pasado 366 días de la explosión de la planta de IQOXE que dejó tres muertes, y aún no sabemos por qué. El 14 de enero de 2020 se sucedieron una serie de catastróficas desdichas; o, más bien, sucedió un accidente fruto de irregularidades y malas gestiones, que podría haber sido evitable o, como mínimo, menos dañino.

Aún a día de hoy no conocemos las causas de la explosión. Los dos informes que se han realizado, uno encargado por la Generalitat y otro por la misma empresa, atribuyen el accidente a hechos distintos. Pero si leemos los resultados, el detonante es el mismo: una gran falta de personal, unas condiciones de seguridad pésimas,  y una empresa que solo piensa en el beneficio económico.

Y esto no era nuevo, varias auditorías e informes ya habían informado de que la planta de IQOXE presentaba serias deficiencias en términos de seguridad. Y, personalmente, no logro entender cómo se dejó pasar. O quizás sí: una vez más se priorizó el beneficio económico a la salud y a las personas.

La transparencia y la información también brillaron por su ausencia ese mismo día. La incertidumbre y el temor fueron palpables durante días en las calles de Tarragona y sus barrios. Nadie sabía nada y, aún peor, nadie se ha responsabilizado aún.

Muchas de las personas afectadas estuvieron días con serios desperfectos en sus casas o negocios. Las manifestaciones y las reivindicaciones fueron totalmente necesarias para conseguir auxilio para los más dañados.

366 días después nadie ha pagado. El juicio avanza lentamente, mientras que la empresa intenta lavar su imagen con pequeños e insignificantes gestos. Muchos de los trabajadores de IQOXE que siguen de baja han denunciado la despreocupación de la empresa. Incluso, personal de dentro de la planta, relata cómo la empresa sólo sigue centrada en producir más.

Es cuestión de días que un incidente así vuelva a suceder. ¿Y qué pasará? Posiblemente sea más grave, porqué un año después nada ha cambiado. Un año después estamos igual o peor.

Desde Mare Terra Fundació Mediterrània y desde la Coordinadora de Entidades de Tarragona, denunciamos reiteradamente muchos de los defectos del anterior PLASEQCAT y estuvimos reclamando un nuevo modelo. Pues de momento, nadie ha querido contar con las entidades ciudadanas para valorar las nuevas estrategias. ¿Es así como se pretende mejorar?

Llevamos un año esperando los medidores del aire que el Ayuntamiento presupuesto, por lo tanto, tampoco tenemos un estudio epidemiológico independiente.

Y por si no era todo bastante surreal, desde la Generalitat de Catalunya nos dicen que, sintiéndolo mucho, no hay dinero para el Plaseqta. ¿Puede ser esto verdad? Para mucha gente de la zona, les pareció hasta insultante o, por lo menos, generó un importante cabreó. No puede faltar dinero para proteger vidas. Tarragona está en peligro.

Así que lo más importante es salir de nuevo a las calles y gritar que no nos hemos olvidado. Queremos mejoras y queremos estar seguro, y lo queremos para ya. Espero veros hoy a las 18:40 h a la Plaça de la Font (Tarragona). La fuerza del pueblo es la única que podrá conseguir salvarnos.

Y recordad, que nadie os robe vuestra sonrisa.

Ángel JUÁREZ
Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània
Presidente de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Presidente de la Coordinadora de Entidades de Tarragona


REDACCIÓ14 Gener, 2021
laia4-1280x960.jpg

La majoria de nosaltres tenim gravat a la retina què fèiem, on érem i com vam viure l’explosió a IQOXE. Una explosió que, malauradament, no es pot entendre com un fet anecdòtic ni aïllat.

Tal com denunciaven treballadors i treballadores a les portes de l’AEQT l’endemà de l’explosió, aquesta és el resultat de l’únic objectiu que tenen les empreses: l’obtenció de la major taxa de beneficis possible a costa del que calgui.

L’estalvi en personal, en el compliment de les mesures de seguretat, en la inversió de les infraestructures,… no són res més que vies per a incrementar els guanys. I ho fan totes les empreses perquè l’administració els ho permet, tant per acció com per omissió.

En el sistema capitalista, la normativa que ha de regular l’activitat industrial està feta per protegir les empreses. Serveix per limitar la seva responsabilitat i garantir la seva rendibilitat. D’aquesta manera, la pròpia administració actua fixant una normativa basada en uns estàndards que són més laxes que els que recomana l’OMS per tal de facilitar un major enriquiment dels lobbies químics. I quan apareixen indicis que les empreses estiguin incomplint aquesta mateixa normativa, com van posar de relleu els estudis desenvolupats per la UPC gràcies a la Plataforma Cel Net i els ajuntaments d’alguns municipis petits, lluny de facilitar més estudis independents, el que es va és mirar cap a una altra banda o inventar instruments com la Taula per la Qualitat de l’Aire.

És evident que la indústria petroquímica al Camp de Tarragona té un risc i un impacte permanent sobre la nostra salut i el medi ambient. El més greu, però, és que a hores d’ara ignorem el seu abast real, doncs no s’ha fet mai cap estudi epidemiològic malgrat les reivindicacions de Departaments tan importants com el de Toxicologia de la URV, que pertany a la facultat de medicina. Per això, que l’Alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, afirmés hores després de l’accident a IQOXE que la petroquímica estava «per lo bo i per lo dolent», és terrible si tenim en compte que ignorem la magnitud de «lo dolent» perquè se’ns oculta deliberadament.

De la mateixa manera, se’ns infantilitza quan el principal objectiu en la gestió d’una emergència és «no crear alarma», com va passar amb IQOXE. O quan no se’ns tracta com a població que viu en contacte amb un risc permanent, fet que requeriria dur a terme amb regularitat simulacres o que cada any ens arribés a casa un pamflet informatiu recordatori dels protocols d’emergència. I se’ns enganya quan no es garanteix una política de control estricte vers les mesures de seguretat laboral i d’emissions.

Tot just fa un any de l’explosió a IQOXE que es va endur la vida de tres persones. Des de llavors, s’han succeït les declaracions de bones intencions, s’ha obert una investigació judicial i fins i tot s’ha desenvolupat una Comissió al Parlament. Teníem la petita esperança que el 14 de gener de 2020 representés un punt d’inflexió que trenqués amb l’opacitat i la impunitat regnant. La realitat, però, és després d’aquest any no ha canviat res. Els poders públics ni han desenvolupat normatives més restrictives, ni han incrementat els controls en matèria ambiental ni laboral, ni han impulsat estudis independents de la qualitat de l’aire ni epidemiològics. Només amb una mobilització continuada des de tots els sectors de la població serà possible que es produeixi aquest punt d’inflexió.

Laia ESTRADA
Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ14 Gener, 2021
ricomà-e1610550704914.jpg

En el primer aniversari de la fatídica explosió a la planta d’IQOXE, que va causar 3 morts, diversos ferits i nombrosos danys, voldria fer arribar el nostre escalf a les famílies que van perdre un ésser estimat en l’accident i a totes les persones que en van patir les conseqüències materials, psicològiques o de qualsevol índole.

El que va passar la tarda del 14 de gener del 2020 no pot tornar a passar mai més. Una de les expressions més repetides després de l’accident va ser que calia un canvi de paradigma, un abans i un després en la seguretat del sector químic.

No podem perdre de vista que era la primera vegada que, per un accident en una indústria química, moria una persona externa al complex. Ni tampoc podem obviar que van passar 32 minuts des de l’explosió fins que es confirma en quina empresa s’havia produït l’accident, ni que mitja hora després encara no se sabés quin producte cremava, ni que no sonessin les sirenes en cap moment. Una mostra evident que interpel·lava a un canvi immediat dels protocols d’actuació i a una inversió en nous sistemes tecnològics capaços de monitoritzar i detectar -a temps real- qualsevol fuita que pugui posar en perill la població.

L’impacte psicològic d’aquest accident sobre la població de Tarragona va ser enorme, posant en qüestió la confiança de la gent amb la indústria. I -per recuperar aquesta confiança amb un sector que aporta el 30% del PIB del Camp de Tarragona- cal una feina ingent entre els diferents actors implicats. La inversió en tecnologia, en les condicions de treball –no només en aquelles indústries amb millors protocols de seguretat- en la transparència en la informació, en la formació continua a la societat i en la gestió ràpida i eficaç de les situacions crítiques, són els únics camins que ens poden dur a una recuperació real de la confiança.

El retorn de la gestió de les emergències químiques al territori amb la recuperació del PLASEQTA, en resposta al clam unànime de la societat tarragonina, és el canvi més significatiu que s’ha produït en aquest any. Un pla en què s’han incorporat les al·legacions d’ajuntaments i entitats i que preveu, entre altres canvis, que es facin sonar les sirenes d’alarma des del moment de l’activació de l’emergència a l’espera de conèixer la seva afectació. Malgrat la complexitat de la situació sanitària que vivim des de fa mesos, s’han produït avenços, ara bé, la pandèmia no pot esborrar la necessitat imperiosa de dotar de recursos econòmics aquest pla perquè el seu desplegament sigui real i immediat.

En un extraordinari missatge d’unitat a l’ajuntament de Tarragona, tots els grups municipals vam acordar que el consistori ens personéssim com a part afectada en la causa penal que s’instrueix en motiu de l’accident d’Iqoxe. El camí de la justícia, que amb tota probabilitat serà llarg i lent, no pot condicionar aquest canvi de paradigma necessari perquè no torni a passar un accident com aquest. Les conclusions de la comissió del Parlament de Catalunya sobre el cas IQOXE, les nombroses aportacions d’entitats, administracions i col·lectius en les diverses reunions celebrades durant aquest any i en l’el·laboració del nou Plaseqta, aporten suficients elements per començar a materialitzar el canvi de paradigma necessari perquè mai més torni a passar.

El Camp de Tarragona assumeix la càrrega solidària de suportar les externalitats d’una indústria que comporta grans beneficis per a tot el país, per tot l’estat i per tota la humanitat. I per això ens sembla que és just reclamar com a compensació totes les inversions en seguretat necessàries perquè els veïns visquin amb la tranquil·litat que es mereixen.

Pau RICOMÀ
Alcalde de Tarragona


REDACCIÓ12 Gener, 2021
Joan-Llort.jpg

Un any després de la tràgica explosió a la planta d’Iqoxe -que va acabar amb la vida de tres persones- no s’ha fet absolutament res per millorar la seguretat i la formació en la indústria química i lamentem que la situació a les plantes industrials i el seu entorn és igual, o fins i tot, pitjor que fa 365 dies.

Si avui hi hagués un altre accident s’actuaria exactament igual, no s’ha avançat en res, la població està igual de desinformada, ja que no s’ha dut a terme cap procés per millorar la formació i informació sobre com actuar .

Després de la vaga general convocada per la UGT i CCOO del sector petroquímic el 19 de febrer de 2020, el departament de Treball convocava a les patronals del sector i els sindicats majoritaris  per incrementar el nivell de seguretat en la indústria, per millorar els nivells de formació i informació als treballadors, però tot ha quedat parat per la falta de  voluntat de l´administració i les patronals .

Però hem de ser crítics amb la Generalitat en la implementació del nou Plaseqta, que retorna el poder de decisió a el territori. Sabem que existeix un document, però no sabem res més. No sabem com està aquest document ni ens han volgut escoltar ni als sindicats i tampoc als veïns.

Des de la UGT considerem incomprensible que després de compromisos amb el territori el Govern digui que no té 1,4 milions d’euros per implementar els sensors perimetrals i continuem amb la frivolitat amb que alguns empresaris actuen en matèria de riscos laborals, no posant les eines necessàries per evitar accidents ni involucrant-se en matèria de prevenció de riscos, posant com a únic objectiu aconseguir més beneficis.

Per a la UGT  és inconcebible la manera de actuar de les administracions, que permeten que les empreses tinguin impunitat quan succeeix un accident. Ja n’hi ha prou de fer simulacres protocol·laris de cara a la galeria que tan sols serveixen per fer veure que s’està fent alguna cosa, ja n´hi ha prou de falses promeses que no es compleixen, no volem compromisos volem fets.

Joan LLORT
Secretari General d’UGT de les Comarques de Tarragona


REDACCIÓ11 Gener, 2021
jordi_marti.jpg

Avui és 11 de gener de 2020. Tornem a fer classes presencials els que no estem aïllats per la neu o en escoles on és impossible fer-ne precisament per les conseqüències del temporal Filomena.

ERC ha començat la seva campanya electoral fent un desplegament de dades i de propaganda brossa en què marca múscul dels grans «èxits» de la conselleria d’Educació, on manen. Si llegim les piulades dels comptes de twitter d’ERC, sense interpretar-los, només llegint-los, podríem dir que qui obre les escoles en aquest país no som les i els docents sinó el partit que porta la Conselleria: «Obrim les escoles!» deien ahir per la xarxa des dels comptes del partit…

I no ho demanaven, perquè són ells qui ho decideix, prescindint dels consells gratuïts de la colla de científics que fa uns dies aconsellaven que s’ho pensessin bé abans d’obrir -les. La colla estava formada per Oriol Mijà (algun dia caldrà analitzar com ha tracta el Govern efectiu catalunyès aquest científic, lloant-lo quan deia el que ells deien i denigrant-lo quan el que deia no els agradava), Josep M. García-Alamino, Pau Fonseca i Casas, Àlex Arenas, Salvador Macip, Guadalupe Gómez Melis, David Alonso Gimenez, Karina Gibert, Marc Saez Zafra, Gerard Giménez i Adsuar, Sergi Trias-Llimós, Martí Casals, Antoni Sisó i Almirall, Manuel López-Cano, Xavier Rodó, Montserrat Rué i Àlex Sánchez Pla.

Potser els noms no us sonen però qualsevol que en els darrers mesos s’hagi interessat per pandèmies, confinaments, virus i vacunes més enllà de mirar el FAQS dissabte a la nit sap que totes elles són persones de primer nivell, amb currículums acadèmics impecables que no parlen al dictat de ningú i que posen la ciència per davant de tot, la ciència per salvar vides en aquest cas. I parlo tant de ciència perquè ja n’estic fart que opinòlegs de tertúlia radiofònica o televisiva i piuladors de sofà argumentin pures opinions amb arguments subjectius dia sí i dia també citant «la ciència». Doncs bé, aquí hi tenim una part important de «la ciència» argumentant algunes coses interessants per tenir en compte a qui no els fan ni cas…

En el seu text diuen algunes obvietats que fins i tot els manaires de la Generalitat saben. Com per exemple que a Catalunya en aquests moments la pandèmia està descontrolada i la situació epidemiològica és significativament pitjor que la de la segona setmana de setembre de 2020 quan es va iniciar el curs escolar; aleshores el risc de rebrot era de 231 i ara és de 500. Al manifest hi diuen que el nombre de persones hospitalitzades com a conseqüència de la Covid-19 aleshores era de 755 i avui és de 2.084, amb una taxa de positivitat de l’9,51%, quan es recomana que aquest valor sigui inferior al 5%. A més, recorden que aquestes dades presumiblement empitjoraran en els propers dies tal com han estimat diversos models matemàtics i també han exposat les autoritats sanitàries en les seves intervencions públiques. Tot això sense tenir en compte la nova variant de virus a Anglaterra que ha demostrat tenir una infectivitat molt més elevada en tots els grups d’edat.

Què fan davant de tot això manaires i piuladors? Doncs o no fer-los cap mena de cas o desacreditar-los públicament. El Govern té els seus científics, que parlen al seu dictat des de fa mesos i quan no ho fan, com l’Oriol Mitjà, desapareixen de la finestra televisiva… I alguns piuladors no tenen res, a banda de molta barra i objectius personals que esdevenen, per obra i gràcia de la tecnologia, «objectius de país».

ERC, però, no s’atura aquí en la seva manera de governar les escoles. Segueixen alguns mantres apresos de fa molt buits de tot el que no fos el mateix mantra. Per exemple, repeteixen que l’«escola iguala»… i és així. Però bona part de l’escola d’aquest país, en mans de l’Església i amb finançament públic a base de concerts, si alguna cosa no té és esperit igualador. L’escola iguala, és clar, però no només perquè estigui oberta i sigui presencial sinó perquè té aquesta voluntat. I l’escola també discrimina, i ho fa avui tant com fa dos cursos, quan aquest «mantra» el dèiem quatre afegint darrere munts de coses que els «mantreros» han oblidat.

Parlem clar: el principal motiu pel qual les escoles són obertes, pel qual les obre aquest govern, no és perquè igualin sinó perquè la destrucció de les condicions de treball de la majoria social ens ha portat a la precarietat més absoluta. I si la gent no treballa, no menja. Avui, l’escola és oberta no per igualar res (si fos així, les tancarien) sinó perquè les treballadores i treballadors que encara treballen no poden deixar de fer-ho si no volen perdre-ho tot. L’escola, doncs, és un pàrquing per als que demanen i fan que estigui oberta.

I és un pàrquing per al Govern i també per als que tant han defensat públicament que les escoles han d’estar obertes. Aquests darrers de tant en tant afegeixen «amb recursos, milers de professors, ràtios baixes…», però quan les hem obert no hem llegit cap, CAP, demanda, queixa o crítica a com les ha dotat per a l’obertura aquest Govern, que ha estat sense complir cap, CAP, de les condicions prèvies que el Govern deia que aplicarien i els piuladors que eren necessàries. Ni una piulada demanat al Govern això i ni una micropiulada donant suport a les mobilitzacions de docents (dues vagues i moltes concentracions diverses) que no demanaven tancar les escoles sinó obrir-les en condicions. Ni una. Ep, i som al segon trimestre i tant de bo puguem fer feina plegats perquè seréim ben ximplets si no ho féssim, però fins ara el tema no ha anat per aquí. Canviem-ho!

Avui mateix que hem obert les escoles, el partit aquest que gestiona la Conselleria també ha aprofitat per estendre sensacions d’anar bé per les xarxes en forma de dades d’inversió educativa a Catalunya en els darrers anys.

La Natàlia Mas Guix, una economista de prestigi dins les files de Junqueras, ha fet públic un quadre on mostrava «l’impacte de la COVID» en Educació i el que ella qualifica de «màxim històric» de 5.921 milions d’euros «gastats» enguany en Educació. Al gràfic es pot veure com al 2009 hi va haver una inversió en Educació de 5.393 euros, va baixar fins als 4.220 el 2014 des d’aleshores anat pujant. És a dir que, enguany, any de pandèmia, en què tot s’havia de posar al servei de combatre el virus. només, NOMÉS, hi ha hagut un increment respecte del 2009 de 600 milions d’euros, que són molts diners però una misèria al cap i a la fi. Una misèria si sabem que el nostre sistema educatiu és dels que menys inversió rep any rere any, si sabem que som llunyíssim d’arribar els mínims que qualsevol partit del Parlament va decidir que havíem de tenir en inversió educativa…

Quan la CUP va fer fora Artur Mas i va votar a favor dels pressupostos de Convergència i ERC, jo em vaig donar de baixa de la CUP. M’hi vaig donar de baixa perquè votar a favor d’aquells pressupostos volia dir donar suport a unes partides d’Educació ínfimes i miserables, de les que sempre he combatut perquè ni solucionen ni van camí de solucionar res. Tota la vida he treballat i lluitat, des de l’aula i deixant sentir la meva veu, perquè l’Educació estigui al centre d’aquesta societat i avui això no ha canviat.

El Govern de la Generalitat, en any d’excepció, ha aplicat una inversió patètica i mínima, que ha fet que als centres educatius patim i molt, més que mai tot i que sigui en silenci. Perquè cal que anem al centre de tot per entendre’ns. Jo escric, m’esbravo i parlo en públic i segurament per això no m’afecta tant el menyspreu viscut aquest curs per part de l’administració, me’n foto una estona i el tema se me’n va del cap, dic quatre ximpleries per xarxes me’n foto de les reaccions. I m’afecta , és clar, però d’aquella manera.

Però tinc companyes i companys, al meu centre i a molts altres, amb qui comparteixo aula, esmorzars i debats educatius, amb qui soc germà, fill, amic, gairebé família. Companyes i companys que no mereixen el que hem viscut aquest curs…, i no parlo de la pandèmia. Parlo d’una cosa molt pitjor. Parlo de menyspreu absolut, parlo de les declaracions de Bargalló i Cambray per la tele plenes de mentides i també d’insults. No ens ho mereixem, ja n’hi ha prou de tant menyspreu i de tantes mentides per quedar bé per part de dirigents que un dia van ser docents i que avui apliquen polítiques educatives que no són pròpies del país de què ens parlaven i ens parlen quan parlen d’aquest tros de món.

Davant d’ells només ens tenim a nosaltres, a les i els que obrim les escoles cada dia, les que fa deu anys que no fem ni una mobilització pel jornal (que continuen retallant-nos) sinó per la reducció de ràtios, per la qualitat educativa, per posar les escoles d’aquest país allà on mereixen estar per tal que facin una feina igualadora que, quan la fem, no patiu, combatran els amos de sempre. Una abraçada gran a totes les persones que formem part d’aquesta comunitat educativa, de la meva comunitat educativa que és la de tot el país i de més enllà, alumnat, famílies i tutors, professorat, mestres, PAS, personal de suport imprescindible i mal pagat… A totes les que obrim les escoles, avui, demà i sempre. I sobretot a totes les que ho volem fer en condicions per tal que l’escola esdevingui educadora de persones crítiques i lliures, iguals en drets socials individuals i col·lectius, garantia absoluta i real d’igualtat, llibertat i fraternitat.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ11 Gener, 2021
cristian_velndrell-1-1280x720.jpeg

El darrer baròmetre del CIS ja ens mostrava la gran acceptació de la ciutadania de Catalunya cap a Salvador Illa. El Ministre de Sanitat porta gairebé un any sent un dels màxims responsables en la gestió de la pandèmia del COVID-19 i ha estat capaç de fer del seu to i el seu tarannà la seva major virtut política.

Moments tan excepcionals com aquests requereixen de generositat i d’empatia entre els diferents responsables polítics, tot el contrari a la que ha estat la deriva de la dreta i de part de l’independentisme que han decidit utilitzar una pandèmia mundial per fer una oposició de dubtosa moralitat contra el Govern de l’Estat.

Aquests dos sectors més bel·ligerants de l’espectre polític nacional no han entès que el que la ciutadania reclama en temps d’incertesa i neguit és aparcar les diferències partidistes per sumar esforços contra la greu crisis sanitària, econòmica i social que ha fet i segueix fent tant mal al nostre país.

Els i les socialistes hem entès la importància del moment i la necessitat de cercar grans consensos per afrontar amb determinació els grans reptes que tenim com a país. I qui millor reflexa aquesta responsabilitat i voluntat dels i les socialistes és en Salvador Illa.

La seva designació com a candidat del PSC a la Generalitat de Catalunya reforça el projecte socialista de cara a unes eleccions que seran fonamentals pel futur del país. I el reforça perquè el Salvador Illa és una aposta clara, ferma i contundent per portar la iniciativa en una campanya que pot arribar a ser molt diferent de les viscudes a Catalunya en la darrera dècada.

Aquesta campanya ha de girar en torn a una dicotomia clara on els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir entre dos projectes de país gairebé antagònics.

Per una banda, un projecte processista esgotat que ha estat el responsable de les grans retallades en serveis socials que ara patim més que mai. Un projecte que ens ha fet retrocedir social i econòmicament i que ha fet disminuir el benestar social i la qualitat de vida dels nostres ciutadans i ciutadanes. Un projecte que amb el pas dels anys ha evidenciat una clara voluntat, per una part de l’independentisme, de centrar el debat al voltant de trets identitaris i que s’ha allunyat d’aquella Catalunya oberta i plural que a tots i totes en enorgullia. Un projecte, doncs, al que se li ha d’atribuir, sense pal·liatius i amb la determinació suficient, la responsabilitat d’haver trencat Catalunya i de fer-la retrocedir social i econòmicament.

Vers aquest projecte de divisió i de ruptura, existeix un projecte de progrés i benestar que és el que representa el PSC. Un projecte alternatiu, positiu i propositiu que vol deixar enrere els anys perduts i tornar a fer de Catalunya el motor econòmic i l’orgull social que era no fa gaire. Un projecte que vol avançar cap a un horitzó de responsabilitat i progrés, que és conscient de la dificultat del moment i de la necessitat impetuosa d’abandonar debats estèrils per tornar a cosir Catalunya i fer-ho des dels principis de la convivència, la tolerància i el respecte cap a la pluralitat que ens defineix com a país. Un projecte progressista que vol passar pàgina, oblidar la Catalunya decadent que ens ha deixat el procés i avançar cap al país que totes i tots mereixem.

I aquest projecte l’encapçala i el representa el Salvador Illa. Parlem, doncs, d’una oportunitat no només per a un partit, sinó per a una part de la ciutadania que no es resigna i que lluita per avançar cap a una Catalunya millor.

Però si avui aquest projecte progressista te la opció real de guanyar les properes eleccions és gràcies a la feina de l’actual 1r Secretari del PSC. Miquel Iceta va agafar un projecte abatut, desgastat i allunyat de les aspiracions de la ciutadania i avui el deixa en una situació idònia, amb possibilitats reals de ser el projecte majoritari dins de la ciutadania de Catalunya. No es pot entendre el socialisme d’avui sense Miquel Iceta i aquesta és una realitat que s’ha de reconèixer.

I aquest és un projecte que viu de realitats, que s’allunya d’horitzons ficticis que donen l’esquena a la ciutadania. I aquest 14 de febrer haurem de triar entre seguir donant corda a un projecte de ruptura que ens ha deixat una Catalunya decadent; o si volem fer una aposta valenta i decidida, per Catalunya, i fer a Salvador Illa President.

Christian SORIANO
1r Tinent d’Alcalde del Vendrell

 

 

 

 

 

 

 

 


REDACCIÓ11 Gener, 2021
CaraAlbaMuntadas.png

Deixem enrere un any marcat per una pandèmia que segurament encara estarà present entre nosaltres durant aquest any 2021. Una pandèmia causada per la ràpida expansió d’un virus que podria ser conseqüència de l’alarmant pèrdua de biodiversitat que està provocant la humanitat. Així ho explica el doctor Fernando Valladares en una entrevista a ‘El Confidencial’: “El coronavirus pot ser el pròleg del que ens espera si no canviem la nostra relació amb la naturalesa”.

En aquest àmbit totes les administracions hi tenim una gran responsabilitat; cal tirar endavant polítiques que permetin la preservació i millora del nostre entorn per a fomentar la  conservació de la biodiversitat. Tancàvem el 2020 amb una bona notícia per al Baix Gaià: a finals de novembre la Generalitat anunciava la compra dels terrenys de la plana del Vinyet. Amb aquesta adquisició es tanca la porta a l’especulació i comença un procés de recuperació d’un gran espai natural al nostre litoral que permetrà ampliar el bosc de ribera de la riba esquerra del riu Gaià i guanyar un sistema de llacunes litorals, dos ecosistemes molt maltractats en el nostre país.

Aquest projecte de recuperació de l’ecosistema litoral està en sintonia amb el canvi de rumb que hem donat a la gestió de la platja d’Altafulla. Des d’una visió de la platja com a sistema natural del qual en podem gaudir de manera respectuosa, posant accent en la seva naturalesa d’ecosistema dinàmic. D’aquesta manera, tenint en compte el seu paper com a sistemes naturals, aconseguim una gestió amb visió de futur i tenint en compte el context global del canvi climàtic.

Grans projectes de recuperació d’espais naturals com els del Vinyet i petites actuacions com les d’un canvi de visió en la gestió de sistemes naturals com el de la platja d’Altafulla són necessaris per a canviar la nostra relació amb la naturalesa (com deia el doctor Valladares) i frenar la pèrdua de biodiversitat. Esperem que aquest nou any que comença en veiem més exemples.

Alba MUNTADAS
Coalcaldessa d’Altafulla


REDACCIÓ10 Gener, 2021
Marc-Arza.jpg

La precampanya electoral fa setmanes que va i la confecció de les llistes a la demarcació ha estat una sorpresa constant. El ball de noms que canvien de partit com qui es fa un pentinat nou ha resultat ser més que una anècdota.

Repassem. Carles Castillo salta al quart lloc d’Esquerra després de ser el segon del PSC el 2017. Lorena Roldán abandona C’s de Tarragona per enfilar-se fins al segon lloc del PP per Barcelona. Del naufragi de C’s també cerca salvar-se Rubén Viñuales, que abandona el municipalisme per fer el salt al PSC.

Mogut, no? Del PSC a ERC i de C’s a PSC i PP, tots ells amb programes ben complementaris com tots sabem. I la traca, la reservo pel final. El candidat Albert Batet, ex membre de la cúpula del #PDeCAT, també canvia de partit i ara es presenta per Junts. El seu, un cas de record! S’ha presentat a quatre eleccions al Parlament sota quatre sigles diferents.

Els canvis de sigles i el ball de candidats a un mes de les eleccions resulten poc seriosos i van més enllà de l’important context de canvi en que es mou la política catalana. Els partits s’han mogut i les fidelitats es reajusten, és cert, però hi ha alguna cosa més. No és estrany que una part de la ciutadania vegi aquests canvis com la recerca de la millor oportunitat per mantenir l’escó. Els salts mortals amb doble tirabuixó que hem anat coneixent són vistos pels votants com un exercici d’interès personal i generen una desafecció creixent.

En canvi, el #PDeCAT és allà on era, un partit hereu dels governs que han construït la Catalunya d’avui que defensa el retorn a la centralitat, la política constructiva i el prestigi de la Generalitat. Contra la confrontació i la tensió el PDeCAT proposa el diàleg i la negociació de nous consensos. Un partit que vol la independència i que hi vol arribar sense posar en risc el benestar del país, les seves institucions i la seva cohesió. Construïnt majories àmplies i sostingudes a favor de la plena sobirania pel camí del bon govern basat en el progrés econòmic i social. Superar el bloqueig i la polarització per tornar a avançar.

Alguns diputats que han viscut la darrera dècada des del Parlament canvien de partit i es reposicionen per seguir representant la ciutadania. És legítim però per obrir una nova etapa i trencar la polarització que ens lliga de mans i peus caldrà alguna cosa més. Veus noves capaces de trencar les nefastes inèrcies negres dels últims anys. Com a cap de llista del PDeCAT a la demarcació de Tarragona en aquestes properes eleccions m’ofereixo per ser una d’aquestes veus. Es pot governar millor, es pot governar bé. Catalunya té solució i pot aspirar a tot si la política torna a funcionar. Ho farem.

Marc ARZA
Candidat del PDeCAT per Tarragona al 14F




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter