Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ5 Agost, 2020
jordi_marti.jpg

«Qui roba molt mai no va a la presó.» Ho deia ma padrina mentre miràvem la tele asseguts a les butaques del seu menjador. I jo l’entenia però no del tot. Avui que, després de robar tant com ha pogut, el lladre major del Regne d’Espanya s’ha escapat davant la possibilitat que la justícia suïssa en demanés l’extradició per jutjar-lo, les paraules de ma padrina esdevenen plenament reals, que no reials.

«El Gobierno más progresista de la historia de España» (quin paper més galdós el de Podemos, perquè el PSOE sempre ho ha estat ple de lladres) ha pactat que la sangonera major se’n vagi sense passar per on passa qualsevol persona que roba un milió o mil milions de vegades menys del que ell ha robat. I és que els rics mai no van a la presó i si a més de ric ets rei (i estàs envoltat de rucs, altrament dits súbdits) no cal patir per res. «Ja ho faran los nois», que deia el Carlos i repeteix el Juan Carlos. Per cert, «Lo noi» continua com a Borbó allà on els va posar Franco, saludant i rient-se’n del mort i de qui el vetlla però, sobretot, fotent-se «la vida padre.»

El rei que se’n va ha robat més del que qualsevol dels que em llegiu sou capaços d’imaginar però en la nota que ha fet pública explicant-ho a robar li diu «ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada.» Com tots els Borbons, o assassí o lladre. I cal advertir que la «o» aquí no nega cap de les paraules que té a dreta i esquerra, perquè els Borbons han robat i han matat sempre, per això han estat reis. Ho explicava La Polla Records fa anys en una cançó i ho entén qualsevol persona que sàpigui llegir… i si no en sap, també.

A què ve, doncs, aquesta mania dels que manen a l’Estat (i ben sovint a Catalunya, recordem Pujol) de llepar els peus a carronya d’aquesta mena? Doncs tampoc cal que ens trenquem massa el cap. Els Borbons, a banda de manar quan els reis manaven, han fet bo a Franco que els i l’Estat que ell va dissenyar, que és l’Estat espanyol d’avui en dia. I és que el cap de l’Estat, ara fugit per lladre, a banda de felicitar el Nadal per la tele, deien que era «campechano», queia bé i follava molt. I es veu que això fa com gràcia als súbdits i «humanitza» el poder. Ep, ho deien ells i tota la colla d’arrossegats que des de les teles comentaven i comenten com n’eren i en són de bona gent.

I és que el poder necessita enredades majors d’aquest tipus per tal que els súbdits es trobin bé fent de súbdits, de menors d’edat permanents, sense drets a decidir res que no sigui entre un fatxa, un lladre o un de pitjor. I mentre molts continuïn creient-se desferres d’aquesta mena, pensin que «cal conformar-se» mentre els rics del cagar els escupen a la cara i pensin que hi ha gent que pel sol fet de néixer té drets gairebé d’origen diví, és clar que no ens bellugarem de lloc.

Fem tot el possible per tal que això se’ls acabi d’un cop ja i decidim sense contemplacions fer-los fora, als coronats, als que viuen sense fotre brot i de la feina dels altres i als que lloen els dropos que es passegen per les pantalles de les nostres cases explicant-nos les bones vacances que fan 365 dies a l’any.

Tanco amb Al Tall, sempre imprescindibles, tot recordant Valtònyc, que és a l’exili per explicar el que tothom sap: que els Borbons són uns lladres, cal no oblidar-ho. Els valencians cantaven -i canten- allò d’«els peixos en l’aigua i els amos al clot. I si no l’empara el Nostre Senyor, tallarem la cua a Felip de Borbó..» Eren propositius, proposaven remeis de fons i tenien i tenen raó!

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ4 Agost, 2020
rei_emerit.jpg

La situació que vivim a Espanya és doblement complicada. El coronavirus afegit a la ja podrida política està provocant força estralls. La crisi de la Covida-19 ha posat en evidència que tenim un país de pacotilla, una mena de república bananera. I per parlar en república val a dir que els discordants de la monarquia estan que aplaudeixen amb les orelles. Estan aconseguint que es vegi que en aquesta cistella de la política, tots són més o menys igual portin o no corona.

El que està passant amb el rei emèrit és de traca. Ni Alfonso XIII té cap semblança. Haver de abandonar el país per la pressió mediàtica a conseqüència dels diferents casos de corrupció és molt trist i encara ho és més si el que es veu obligar a marxar és, ni més ni menys, que l’excap d’estat i para de l’actual monarca. Fins i tot aquells que païm amb alguna normalitat el sistema monàrquic estem decebuts i disgustats. Ens costa de creure que aquell que era inviolable constitucionalment i hauria de donar l’exemple és el pitjor de tots. No jo parlo de l’embolic faldiller de Joan Carles I, em refereixo als diners que presumptament va desviar a paradisos fiscals i que va regalar a les amants.

Entre la tristesa i la decepció em fa riure veure com alguns encara intenten defensar l’indefensable, la poca pulcritud i exemplaritat reial. Vam posar les mans al cap amb el cas Nóos i l’empresonament d’Urdangarin. I ara, gràcies a la premsa, ens assabentem que el rei trempat era, de moment, un defraudador fiscal. El rei emèrit va anunciar el seu autoexili per uns casos de la seva vida privada. Sóc dels que entenc – segurament malament – que els caps d’estat no tenen vida privada. Encara que ningú ho vulgui admetre, Joan Carles I va fugir d’Espanya (diguin el que digui i es posin com es posin). Tal qual Carles Puigdemont. El problema i encara que es vulgui dir el contrari, Puigdemont – persona que defenso – no tenia (almenys que se sàpiga) afers extraconjugals ni problemes relacionats amb la corrupció. Tot i així, a alguna premsa – interessada – li ha faltat temps per titllar-lo de pròfug de la justícia.

En veritat, i en el cas que em permetin matisos, Puigdemont va personar-se davant les autoritats judicials (estrangeres) sempre que ha estat requerit. No el defenso, repeteixo, perquè considero que ell hauria de tornar a Catalunya i donar la cara, però l’entenc quan veig alguns episodis judicials que em ruboritzen. També s’ha criticat molt – i amb raó – l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, per haver amagat diners a Andorra. Se li ha dit de tot.

Curiosament els que l’acusàvem ara no diuen res del monarca exiliat. Entenc que tots aquells que enganyen, estafen o roben el poble haurien de ser castigats exemplarment i haver de tornar els diners. Aquí no hi ha castellans ni catalans. Hi ha responsables polítics que, fent servir la seva influència, han tacat les institucions i el país que representaven.

Ja no demano justícia igual per a tots perquè això s’hauria de donar per fet, només demano que no es defensi o protegeixi aquells que han desfalcat el país, es digui Borbón o Pujol. Cal una neteja profunda de les nostres institucions amb corona o sense, però per a això és fonamental transparència i valentia. I aquí la millor bandera o ideologia es diu honorabilitat i credibilitat. Si no és així, continuaren blocats en el fang…

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ29 Juliol, 2020
merce-dalmau-1280x831.jpg

Recordo el meu últim parlament a Sala de Plens de l’Ajuntament de Cambrils. Era el 12 de juny de 2019. Tancava una etapa de 12 anys dedicada a la política municipal: 4 anys a l’oposició, 4 com a primera alcaldessa del meu municipi i 4 més davant de l’àrea més important per Cambrils: el turisme i la seva projecció.

Prop de 18 mesos allunyada del dia a dia però amb la vista constant posada en el país, les persones i les seves necessitats. Ara, a les portes d’unes noves eleccions sense data he tornat a trobar un espai polític, al Partit Nacionalista de Catalunya, on em sento còmode, escoltada, valorada i amb un full de ruta nacionalista que s’escapa dels extremismes i les unilateralitats que hem perseguit durant anys i que podrien obrir un debat ampli i transversal d’on ens ha portat tot plegat i els beneficis reals i palpables que ha obtingut tot el Procés més enllà del focus mediàtic, portades de diaris i informatius i persones que han perdut durant més de dos anys la seva llibertat.

Amb la distància i perspectiva que et dóna no estar a la primera línia, no tenir responsabilitat directa respires, veus, escoltes i mires diferent. L’Ajuntament i les directrius de partit absorbeixen tant que no hi ha espai per veure si allò que defensem públicament és el que realment preocupa la gent o no. L’experiència m’ha demostrat que no sempre és així, i que tot i les hores de reunions, mocions i decisions que es prenen, sovint tenen poca rellevància en el dia a dia del ciutadà que ha de dedicar tota la seva energia, força i dedicació a trobar solucions als seus problemes, els reals.

És ben cert que tot ha canviat molt, en molt poc temps i més amb la pandèmia de la Covid-19. Les necessitats d’ara no són les mateixes que les de fa un parell d’anys enrere, ni tan sols de les de principis d’aquest 2020. Per tant, és el moment de redreçar objectius, activar encara més l’escolta activa i analitzar què tenim al nostre abast per atendre les necessitats de les persones i empreses del conjunt del nostre país que s’han vist greument afectades aquest 2020.

Cal una política líquida i activa que s’adapti, en un tancar i obrir, d’ulls als canvis que el món ens mostra dia a dia. Repassant l’agenda i accions de la campanya del 2015, un dels meus assessors em va suggerir que dediqués hores a fer un cafè amb associacions, empreses però sobretot, particulars per escoltar les necessitats reals, els problemes que es troben i que com a polítics hem de saber trobar una solució. De no fer-ho, de no ser líquids, transversals i molt àgils, tornarem un cop més (i la llista ja és molt llarga) a presumir i omplir-nos la boca de nova política però en el fons carregada d’egoisme i les unilateralitats que tots coneixem.

Mercè DALMAU
Membre de l’executiva nacional del Partit Nacionalista de Catalunya

 


REDACCIÓ26 Juliol, 2020
abuelos.jpg

Dice un refrán popular: “Las palabras vuelan, pero lo escrito permanece”, los refranes son sabios porque son viejos, sabios como lo son nuestros abuelos y padres, y siguiendo ese ejemplo he considerado oportuno hacer algunas reflexiones negro sobre blanco recordando el lacerante drama de nuestros mayores en este alambicado mundo.

Me refiero a los problemas de nuestra sociedad con la tercera edad, de cómo los viejos quedan aparcados en un arrabal de soledad y abandono, después de habernos servido bien, sin pararnos a pensar que a ellos les debemos nuestras vidas y lo que somos. Nos delata el trato displicente y la falta de sentimientos en las relaciones personales, el vejatorio trato a los jubilados, que viene de la palabra “júbilo”, que triste ironía nos depara la lengua de Cervantes.

El 26 de Julio se celebra el día de “Los abuelos”, coincidiendo con San Joaquín y Santa Ana, pues qué mejor regalo que dedicarles unas palabras de reconocimiento y homenaje por su impagable aportación a nuestra sociedad. Mucha más en estos días en los que el maldito Covid-19 se cebó en nuestras residencias con nuestros mayores de forma inmisericorde, sorprendiendo a enfermeros y cuidadores sin estar debidamente preparados para protegerse y cuidar de nuestros ancianos que son, no lo olvidemos,  nuestra memoria viva.

Nuestros ancianos morían solos y olvidados, los que sufrieron el hambre de la posguerra, los que trabajaron duro de sol a sol, los que sin estudios lucharon para abrirse camino y nos dejaron un país mejor, los que más años cotizaron desaparecieron sin molestar, se fueron sin poder despedirse de esos hijos y nietos que tanto protegieron con sus pequeñas pensiones, fue el sustento de la economía familiar en muchas ocasiones. Espero que la ley juzgue la negligencia de unos políticos ineptos e irresponsables en esta catástrofe humanitaria.

Pero ahora, solo voy a recordar a nuestros mayores porque se merecen el respeto de todos, pues no sólo son el pasado y presente, también son el futuro y tienen en su experiencia vivida, mucho que enseñarnos para una sociedad demasiado ocupada en placeres mundanos, huérfana de valores y principios que se diluye en una lamentable relatividad moral. Porque sus hijos y nietos andan ocupados e inquietos con las nuevas tecnologías, acaparando dispositivos que no saben donde colocar. Son esos que corren tras el banal éxito, ese arribismo que nunca sacia sus egos personales porque son logros provisionales, en sus apartamentos de lujo regando flores de plástico, disfrutando de la comida basura y pendientes del Smartphone.

Esos jóvenes enzarzados en conflictos inanes, en chorradas ridículas, que no tienen tiempo para dedicarlo a escuchar una opinión que les desagrade, un consejo cariñoso, ni siquiera un lamento humilde, esos que miran con desdén y una sonrisa irónica al escuchar los achaques, olvidan que el tiempo es lo único que no pueden comprar. “Una condena sin derecho a recurso”, así definía la vejez el gran Marcello Mastroianni, con la amargura conmovedora de un galán que “conquistó” a las más bellas mujeres, dentro y fuera de la gran pantalla.  Finalmente como cinéfilo, voy a recordar una cita filosófica del cineasta sueco Ingmar Bergman: “Envejecer es como escalar una gran montaña: mientras se sube las fuerzas disminuyen, pero la mirada es más libre, la vista más amplia y serena”. Creo que por todo ello, merecen humanidad y la felicitación de una visita con flores y tarta que lo atestigüe.

Antonio MORALES SÁNCHEZ

 


REDACCIÓ25 Juliol, 2020
lluisPastrana.jpg

Carta oberta a “Mossos per la República, sectorial de l’ANC”

Amb gran sorpresa, el proppassat 11 de juliol llegeixo en el vostre compte de twitter: “POBLE, ALÇA’T! Cal fer caure a mentiders, renegats i profetes de la por. És moment d’exigència i valentia; és la nostra hora, la dels herois anònims del poble. Estem dempeus i us esperem.”

Sorprenent! Vergonyós! Trist! Patètic! Disculpeu l’atreviment, però crec que com deia el Tardà (tot i que últimament millor que calli), “algú us ho havia de dir”.

Per si no us  n’heu assabentat, part del poble fa temps que us està dient: MOSSOS ALCEU-VOS! (rebel•leu-vos!), com també us diu que cal fer fora del cos de Mossos d’Esquadra, a aquells agents que menteixen en els seus atestats; a tots els que reneguen de la democràcia, dels drets i de les llibertats; i als que, més que profetes de la por com dieu vosaltres, són el braç executor d’aquests profetes, quan atempten contra la vida, la integritat i la salut precisament d’aquells a qui haurien de protegir.

Com us atreviu a parlar d’exigència i valentia? Som nosaltres que us exigim! I no cal que sigueu valents, només cal que sigueu capaços de complir i fer complir la llei, ja sigui corregint les vostres pròpies actuacions irregulars (que també sovintegen) o impedint i denunciant, com últim recurs, les males arts dels vostres companys. Em refereixo no únicament però sí especialment, com ja us podeu imaginar, als efectius de les Àrees Regionals de Recursos Operatius (ARRO) i de la Brigada Mòbil (BRIMO).

I encara us atreviu a dir que “és la nostra hora, la dels herois anònims del poble”? No nois, no, ja n’hi ha prou d’herois del poble apallissats, ferits, humiliats i maltractats pels Mossos d’Esquadra. És la vostra, d’hora, i com he dit no calen herois només cal que compliu amb el vostre deure i més, sí és possible, quan els criminals són policies companys vostres.

Arribats on som ja us toca deixar de parlar i moure fitxa, no us sembla? Compliu la llei i jugueu-vos la feina si cal, que n’hi ha que es juguen la vida, la integritat física i la llibertat, i també el patrimoni per culpa de multes, algunes d’elles fruit de prevaricacions (com quan es denuncia falsejant o inventant allò que no ha succeït). NO calen

Sabeu perfectament que teniu una posició de garant respecte els ciutadans, als quals heu de protegir i que, d’acord amb l’art. 11 del Codi Penal, les vostres omissions d’impedir delictes s’equipararan a l’acció quan existeixi una específica obligació legal d’actuar, per exemple, quan sou testimonis d’una agressió o d’una restricció il·legal de drets o  llibertats a un ciutadà o ciutadans, per part d’algun dels vostres companys.

Finalment, acabeu dient que “esteu dempeus i ens espereu?”… No, home, no. No digueu mentides. El que esteu és agenollats, prostrats, porucs, submisos… i l’únic que feu, llevat de lloables i comptades excepcions, és observar com surten els “arros” i “brimos” com a bèsties, a fer mal al poble. No us confongueu, som nosaltres que us esperem a vosaltres.

Aquest article estava preparat d’abans de les actuacions policials de Poblet i, novament darrera l’actuació dels Mossos a Poblet torneu a cometre el mateix error, per no dir torneu a enganyar-nos. Feu un retuit de la senyora Paluzie, on diu que no hi ha empara legal per a discriminar ideològicament als manifestants i que els Mossos van detenir arbitràriament. Retuiteu el missatge, suposo perquè el compartiu, però no he sentit que hagueu iniciat els tràmits corresponents per denunciar internament aquestes actuacions irregulars, ni que tingueu intenció de posar-ho en coneixement de la fiscalia. Perquè, unes actuacions que impedeixen l’exercici dels drets i llibertats sense empara legal cal denunciar-les no? I més si sou policies!

Prou d’enganys, prou de tuits i retuits, que el vostre deure és un altre. Deixeu d’excusar-vos amb un suposat corporativisme mal entès i doneu la cara, jugueu-vos la feina, el físic i la vida si cal, es el vostre deure com a policies que sou, i si no, sortiu del cos i calleu. En una paraula “rebel•leu-vos”.

El poble encara no ha fet prou? Preses polítiques, exiliades, ciutadania processada per jutges prevaricadors, agredida i perseguida pels Mossos d‘Esquadra… i vosaltres callats sense fer res, ni tan sols allò que és el vostre deure?. No, Mossos, no. Ni vosaltres que us dieu “Mossos per la república”, ara per ara tampoc no sou la nostra policia. No ho sou.

Lluís-Ignasi PASTRANA
Doctor en Dret Penal


REDACCIÓ24 Juliol, 2020
juarez.jpg

Quizás suena redundante decir que estamos sufriendo una pandemia, pero es importante  contextualizar. Nos encontramos en una situación de incertidumbre, de cambios e incógnitas. Una situación de crisis que nos ha obligado a cambiar nuestras formas de vida y a adaptarnos a una “nueva normalidad”.  Aunque no debemos confundir el cambio con el paro.

No es cuestión de dejar de trabajar, sino  de adaptación. Y de esto, el equipo de Mediterrània ya sabemos bastante. Ya son 30 los años ininterrumpidos trabajando, y os puedo asegurar que nunca ha sido fácil. De hecho, es muy  difícil trabajar desde una posición de libertad e independencia. Somos conscientes que hay bastantes políticos y poderes económicos a los que les somos incómodos y rehúyen la colaboración. Nuestra única política es la de un mundo mejor, más solidario, ecológico sostenible. Esa es la ideología en la que creemos y que defendemos.

Las adversidades a uno lo matan o lo hacen más fuerte. A nosotros las adversidades nos han hecho crecer y nos han ayudado a curtirnos. Y una vez más, el pasado miércoles, el equipo de Mare Terra Fundació Mediterrània, en colaboración con muchísimas entidades, demostró su capacidad de adaptación y su voluntad de cambio.

La pandemia de la COVID-19 no ha podido pararnos, sino que nos ha hecho repensar, reestructurar, reinventar y crear nuevas formas de trabajo para seguir cumpliendo nuestro objetivo: sensibilizar y concienciar a la población,  sobre todo a la más joven, los verdaderos autores del cambio.

El miércoles, en la Playa Larga dimos ejemplo de trabajo y compromiso. Quizás algunas personas dudaron en ir, infravalorando la fuerza y la voluntad del equipo de Mediterrània.

Finalmente, la 29a edición del Día de Playa de Mare Terra fue un éxito de responsabilidad y de participación, con un centenar de asistentes.  La crisis climática y el deterioro del planeta no puede esperar y, por lo tanto, nuestras acciones tampoco. El miércoles enseñamos a niños, niñas, familias y autoridades a amar la naturaleza, a cuidarla y a respetarla.

Después de 30 años de trabajo y del éxito de la pasada jornada, quiero transmitir, como siempre, un mensaje positivo. Las circunstancias no deben ser las protagonistas, todos y todas tenemos la capacidad de transformarnos y adaptarnos a los nuevos cambios, y creer en nuestra propia fuerza. Si creéis en la causa que defendéis, encontrareis la forma de seguir luchando por ella.

Mediterrània es un equipo fuerte, que no se quedará con los brazos cruzados frente a un mundo que no nos gusta. No tenemos ni una pizca de conformistas. Y es por esto que el 18 de septiembre realizaremos los Premis Ones, una gala que llegará a las casas de todo el mundo. Des de Mare Terra seguiremos premiando y reconociendo la labor de grandes personas y entidades que luchan día tras día por un mundo mejor. Este virus, no nos impedirá seguir generando ilusión.

Y recordad, que nadie os robe vuestra sonrisa.

Ángel JUÁREZ
Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània 
Presidente de la Coordinadora de Entidades de Tarragona 
Presidente de la Red Internacional de Escritores por la Tierra 

 


REDACCIÓ20 Juliol, 2020
josep-maria-buqueras.jpg

Recentment en un mitjà de comunicació amb l’àmbit del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre hi havia la crònica “Gaudí, un arquitecto adelantado a su tiempo”. Com a reusenc i president executiu del Consell de Modernisme  de la ciutat de Tarragona, vull fer dues precisions.

La periodista escriu que  “Una de las cuestiones más polémicas entorno a la figura de Gaudí es su lugar de nacimiento: ¿Riudoms o Cambrils? Gaudí se sintió siempre unido al municipio riudomense … Antoni Gaudí, és de Cambrils? Em xiulen a l’orella, que ha estat un lapsus periodístic, però com la lletra impresa queda, vull manifestar, com ja he hi fet altres ocasions, que en Gaudí és reusenc. En el reportatge llegim referències gaudinistes a Riudoms, però també llegim “Siguiendo con el misterio de dónde nació realmente Gaudí, en el centro de Reus, en la calle  de Sant Vicenç, número 4, se encuentra la que se supone  sería la Casa  natal de Antoni Gaudí. Allí viviría  durante su infància y juventud” En el índex toponímic del llibre  Riudoms * amb 26 entrades tenim sols quatre referències biogràfiques: 1. El pròleguista i periodista Carles Sentís Anfruns escriu “…però els Gaudí continuaren lligats a Riudoms en cos i ànima (pàg. 5); 2. “Josep Pla, que sosté la naixença riudomenca  de Gaudí en el seu llibre Homenots … “ (pp. 98) ; 3. “El monument a Antoni Gaudí … obra de l’arquitecte Josep Piqué Iserte va ser aixecat l’any 1975 en homenatge a l’il·lustre riudomenc Antoni Gaudí Cornet” (pp.125) i 4. “Existeix una fotografia de grup del Sometent Armat de Riudoms … on es pot distingir perfectament la presència de l’arquitecte riudomenc Antoni Gaudí … (pàg. 155)  Està clar que Cambrils mai ha estat en qüestió, si les ciutats de Reus i Riudoms apareixen en les biografies gaudinianes, en la proporció mínima de nou a u a favor de Reus. Daquest arquitecte més que universal.

També llegeixo “Ha dejado un rastro en localidades como Reus, Riudoms y la Ciudad de Tarragona. En esta última, de hecho se encuentra el Santuari del Sagrat Cor, la única obra del arquitecto  Antoni Gaudí en la demarcación de Tarragona … que ha pasado desaprecibida por buena parte  de la sociedad tarraconense”. El pes històric de la Tarragona romana és tant potent que las Tarragona medieval i modernista passen força desapercebudes pels tarragonins, aquest Santuari va ser projectat per l’arquitecte Ignasi Jordà Arnalich, autor també del col·legi de les monges de la Congregació de Jesús i Maria, que va ser enderrocat l’any 1978, edificant-se el col·legi públic Pau Delclós. Les dues úniques obres documentades de Gaudí són el manifestador(1879), de fusta sobredaurada i d’enormes proporcions amb cúpula semiesfèrica i l’altar (1880), amb taula gruixuda d’alabastre i antependi format per tres espais quadrats que allotgen bustos angèlics emmarcats per columnes.

Per cert, aquest Santuari des de fa més de cinc anys està patint problemes greus d’humitat, degut a la xarxa de recollida d’aigües pluvials del col·legi esmentat, que passa precisament per sota del presbiteri on està situades els dos béns mobles esmentats gaudinians, per anar a connectar a la xarxa general que passa pel carrer Ponç d’Icart, afectant també als veïns de la comunitat de propietaris i els locals comercials d’aquest edifici cantoner amb el carrer Méndez Núñez, Aquesta incidència constructiva pot afectar seriosament a la única obra que hi ha a tot el Camp de Tarragona de l’arquitecte reusenc i universal Antoni Gaudí.

*CORTS, Joan-Ramon i TODA, Josep M. Riudoms. Col·lecció la Creu de Terme. Cossetània Edicions, Valls, 2000.

Josep Ma. BUQUERAS

 

 

 

 

 

 

 

 

 


REDACCIÓ7 Juliol, 2020
didac1-1280x960.jpg

La ciutat de Tarragona comença a despertar després de rebre un dels cops més forts de les darreres dècades. Com a la resta del planeta, la pandèmia ha sacsejat amb virulència les nostres vides, amb conseqüències terribles. Fa uns dies, al Parc del Francolí, recordàvem les víctimes de la Covid-19 i agraíem profundament la tasca titànica de tots i totes les professionals que han lliurat la batalla des de la primera fila. Però les notícies que ens arriben de zones molt properes a la nostra, ens recorden que la lluita encara no ha acabat.

L’amenaça sanitària segueix present, però també els efectes socioeconòmics derivats de la recent i històrica aturada de molts sectors econòmics. I sovint, la voluntat de recuperar les nostres vides ‘prepandèmia’ sumada a la necessitat de reactivar els motors econòmics es converteixen en un còctel perillós que ens ha de fer reflexionar.

La desescalada ha avançat més ràpidament del que segurament havíem imaginat inicialment, fins al punt que entre tots s’ha creat una falsa sensació de normalitat. I en aquests moments, una passa en fals pot suposar un enorme salt enrere que seria nefast per a tots i totes.

Durant les darreres setmanes, el sector de la restauració ha sigut un dels que millor ha reflectit el batec de la ciutat. La prudència inicial ha anat donant pas de manera progressiva al retorn de la vida al carrer i a les terrasses. Però darrerament hem observat una evident relaxació general, com si el risc de contagi i de propagar el virus de nou no fos real.

En moltes ocasions l’administració  ha posat el focus únicament en una possible mala praxi per part d’alguns establiments, amenaçant amb fortes sancions a un sector molt castigat i oblidant que en la lluita contra la Covid-19, la responsabilitat ha de ser col·lectiva i compartida.

La precaució, la prevenció i el seny són essencials per evitar que es torni a repetir una catàstrofe com la que hem viscut, però m’agrada pensar que la nostra ciutat és prou adulta per a saber escollir entre un negoci que compleix amb els requisits i aquell que no respecta les normes de seguretat i higiene.

Ja n’hi ha prou de criminalitzar el sector de la restauració, ja n’hi ha prou de caces de bruixes a un sector que està lluitant per sobreviure. Si una cosa ens ha ensenyat aquesta crisi, és que només serà possible superar-la si tots i totes assumim la nova cultura, els nous hàbits i assumim la part de responsabilitat que ens correspon com a ciutadans i ciutadanes.

Dídac NADAL
Portaveu de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ4 Juliol, 2020
IMG_20190427_091149-1280x1626.jpg

Temps… temps difícils i complicats aquests que ens han tocat viure, situacions, circumstàncies que mai ens podríem haver imaginat i que ens han de fer tocar a tots plegats de peus a terra, prioritzar el que és necessari, adonar-nos d’allò imprescindible, del que tenim i posar-ho en valor.

Primer les persones, les persones i el seu dia a dia, les persones i els seus éssers estimats, les seves necessitats diàries per esdevenir just això: persones i cal que les ajudem al màxim, que la solidaritat torni a ser un dels imprescindibles i que siguem més humans, més sincers, amb un cor més net, sense foscors…

El coronavirus, aquesta crisi per la pandèmia del COVID-19 ens ha de fer adonar de tot això, de la nostra fragilitat, fer-nos valorar el nostre dia a dia i anar endavant i és per això que nosaltres, el Grup Socialista, vam tenir molt clar l’impuls a donar, malgrat estar nosaltres a l’oposició, dotar-nos d’eines per ajudar a les famílies més vulnerables del nostre municipi que ho són encara més en aquests moments.

Per això vam elaborar i consensuar, junt amb tots els partits del consistori, una sèrie de bases amb ajuts que puguin arribar a cobrir totes les necessitats vitals de les persones més desprotegides de casa nostra.

Respostes… calen respostes, la gent necessita ser escoltada i necessita veure que les coses funcionen, que van endavant, que hi ha llum més enllà de la foscor i que pot anar confiant en aquells que estan al capdavant del seu municipi.

I això no els ho estem donant ara mateix, on cal seguretat l’equip de govern transmet inseguretat i dubtes, sense respostes convincents per a la població i a sobre ara en minoria. No volem una fugida endavant, no volem més dubtes ni indecisions, el poble es mereix un equip de govern fort i unit que treballi per la ciutadania, per les seves necessitats, el poble es mereix que gent preparada i amb ganes de treballar pel municipi puguin fer-ho, la gent no ha de veure colors polítics, ha de veure voluntats, treball i esforç i més en aquets complicats moments.

Seguirà tres anys en minoria l’actual equip de govern anant trampejant obstacles com pugui? o serà valent d’adonar-se que el que cal és un govern fort i preparat, un govern de tots i sense fissures pel bé de les catllarenques i dels catllarencs i amb la gent que vol treballar pel poble i amb el poble. Nosaltres estem preparats per assumir el repte i ser forts tots plegats. Aquí estem a punt per anar endavant i construir tots junts un Catllar millor. Serem valents i ho farem? Per part nostra sí. Endavant!

Josep PLANA i MONNÉ
Regidor a l’oposició del Grup del PSC del Catllar

 


REDACCIÓ29 Juny, 2020
WhatsApp-Image-2020-06-27-at-20.42.52.jpeg

El mes del Orgullo no sería tal sin un espacio para la reflexión, para valorar lo conseguido hasta ahora y repensar los retos que todavía tenemos por delante. Si miramos los últimos datos de la ILGA, España vuelve a estar entre los diez primeros países de Europa en protección de los derechos del colectivo LGTBI. Sin duda, el el último año se han dado pasos significativos, como la sentencia del Tribunal Supremo reconociendo el derecho de los y las menores trans a cambiar su género en el Registro para adecuarlo a su identidad real. No obstante, España sigue teniendo una gran asignatura pendiente en cuanto a la protección de la diversidad sexual y de género. Dos proposiciones de ley siguen, a día de hoy, atascadas en la maquinaria del Congreso: se trata de la Ley de igualdad LGTBI y la Ley Trans.

Toni Mansilla

La Proposición de Ley de Igualdad LGTBI fue presentada por Unidas Podemos en 2017, tras un trabajo incansable de las principales entidades y activistas de todo el Estado para impulsarla. Una ley necesaria para extender la protección de los derechos este colectivo a todo el territorio estatal: la diversidad de leyes autonómicas aprobadas en esta materia ha creado una situación de ‘asimetría de derechos’, en que las personas LGTBI tienen más o menos protección en función de la Comunidad Autónoma donde se encuentren. La Ley responde a reivindicaciones del colectivo como la prohibición en todo el Estado de conductas tan aberrantes como las llamadas ‘terapias de conversión’ a la heterosexualidad. La norma, de carácter transversal, pretende garantizar los derechos de las personas LGTBI en todos los ámbitos y en todas las etapas de la vida, estableciendo así medidas en el ámbito educativo, sanitario, laboral o de vivienda.

Por su parte, la Proposición de Ley Trans se presentó de forma autónoma a la Ley LGTBI en 2018, fruto de una demanda histórica de las entidades ante la invisibilización crónica del colectivo trans en la sociedad. La ley toma la despatologización de la transexualidad como punto de partida, eliminando la consideración de las identidades trans como ‘trastornos mentales’, y acabando con la necesidad de que un equipo médico y psicológico tenga que juzgar y aprobar algo tan intrínsecamente personal como es la identidad de género. Se trata de una protección integral en ámbitos tan diversos como la salud, el empleo, la educación, la privación de libertad o la participación política. Contextos, todos ellos, en los que las personas trans han sufrido una discriminación histórica, cuando no directamente una situación de violencia estructural.

España sigue teniendo una gran asignatura pendiente en cuanto a la protección de la diversidad sexual y de género

Unas leyes que, a fin de cuentas, no hacen sino proteger uno de los derechos fundamentales más básicos de una sociedad democrática: el derecho al libre desarrollo de la personalidad. El derecho a elegir, de manera autónoma y sin imposiciones, sobre la propia existencia y la forma de vivir. Un derecho que, según la propia Constitución española, constituye uno de los fundamentos del orden político y de la paz social, y resulta indisociable de la dignidad de la persona. Las leyes LGTBI y trans suponen un modesto pero imprescindible paso en la protección de ese derecho: no hay libre desarrollo de la personalidad si no se combate la discriminación contra las minorías sociales.

El avance de dichas leyes ha topado con férreas oposiciones, principalmente de la extrema derecha, pero no solamente. No son pocas las voces que consideran que la protección de los derechos de las personas trans puede ir en detrimento de los derechos de las mujeres. Un discurso basado en falacias como convertir las excepciones en motivos de alarma, obviando que el machismo no necesita camuflarse en identidades falsas para ejercer sus violencias. Lejos de ser novedoso, este discurso no deja de ser una nueva manifestación de una vieja cultura del miedo, aquella que nos presenta el avance de los derechos de una minoría como un retroceso para otro colectivo oprimido. Un discurso que pasa por alto algo fundamental, y es que ambas opresiones beben del mismo sistema cisheteropatriarcal. El mismo sistema que, por su parte, observa con beneplácito como sus víctimas se disputan entre ellas en vez de unir fuerzas para plantarle cara.

Tom MANSILLA
Advocat y Coordinador de l’oficina de denúncies de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter