Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ13 Abril, 2021
Doc_PR_06-1280x720.png

Tarragona commemorarà demà 90 anys des de la proclamació de la II República espanyola, un període sovint idealitzat i alhora oblidat per molts ciutadans. A tall de celebració, l’Ajuntament de Tarragona ha preparat un petit documental que repassa breument (25-30 min.) l’efímer pas d’aquest sistema polític a la ciutat. El film, anomenat ‘La primavera republicana, 90 anys de la proclamació de la II República a Tarragona’, és una producció de TAC 12 amb col·laboració de l’Arxiu Municipal i ha estat dirigit per Sergi Martin de S.Morris Produccions. El guió ha estat a càrrec de Toni Orensanz i Joana Zapata.

La peça és un típic documental que utilitza imatges històriques i recreacions que serveixen per situar millor a l’espectador en el període que s’està explicant. Aquestes escenes s’intercalen amb entrevistes a experts sobre la història de Tarragona. A més, el reportatge està fragmentat en diversos àmbits a tenir en compte per l’anàlisi de l’etapa com per exemple les obres patrimonials o la potenciació de la cultura.

La línia narrativa és molt interessant, però massa curta. La sensació en acabar la projecció és de què es podia haver profunditzat molt més en multitud de temes que es deixen de banda o es repassen molt per sobre. La Tarragona republicana té moltes anècdotes que s’han trobat a faltar. De fet, es podria haver mostrat com van arribar les forces franquistes a la ciutat, així com la vivència dels tarragonins i els seus polítics fins aquell moment, entre altres.

Un altre aspecte a millorar és l’ús de recreacions, ja que aquestes són poques i en molts casos irrellevants. Per contra, els plans de recurs i l’aspecte tècnic de la peça són molt vistosos i correctes. Un tret que atorga professionalitat al documental és la sobreimpressió de capçaleres del Diari de Tarragona d’aquells anys. Alhora, l’ús de fotografies històriques també llueix per si mateix, amb moltes instantànies interessants que seran inèdites per a gran part dels espectadors.

Lamentablement, la idealització de la II República ha deixat de costat els aspectes negatius que també hi va haver durant aquesta etapa històrica, els quals no es reflecteixen al reportatge. En aquest sentit, es podria dir que s’ha mostrat al públic allò que vol veure: un sistema polític progressista, defensor de les llibertats, i només amb els partits polítics de dretes com a punt negatiu. Un punt de vista que si bé és parcialment correcte, també és força partidista. N’és prova el fet que el període del mandat de les esquerres duri uns 25 minuts, i el de dretes 30 segons. 

En línies generals es tracta d’un documental força interessant que descobrirà als espectadors moltes fites que es van dur a terme a Tarragona durant la II República. Qualsevol persona amant de la història o de la ciutat gaudirà des del principi fins al final, encara que no es profunditzi en excés en molts aspectes del període. Qui desitgi veure ‘La primavera republicana’ ho podrà fer durant aquests dies a través de TAC12.

VÍDEO

PUBLICITAT


REDACCIÓ13 Abril, 2021
magi_aloguin-1280x1280.jpg

Les piles o millor dit les bateries elèctriques són, a criteri dels entesos, un dels productes industrials que en els propers anys necessiten incrementar més la seva producció. Diversos factors ho expliquen. Principalment el desenvolupament dels vehicles elèctrics, quin increment ja estem veient dia a dia i que està destinat a expandir-se en els propers anys per la necessitat de descarbonatar la mobilitat privada com estratègia de contenció de l’escalfament global.

Per altra banda, el creixent ús d’aparells elèctrics i electrònics recarregables i autònoms (wireless), d’aspiradores a robots de neteja, de tablets a ipads, també genera una demanda creixent. Finalment, es preveu la multiplicació de punts d’acumulació d’energia per a emmagatzemar l’electricitat produïda en generadors  de producció no constant (eòlics, solars i altres). Aquests punts es mouran en una escala que s’estendrà des modestes instal·lacions domèstiques fins a colossals complexos d’acumuladors que serveixin una ciutat o gran planta industrial (Elon Musk hi va al darrera), passant per instal·lacions mitjanes en centres de consums entremitjos, des d’una casa de veïns a un taller mecànic, per exemple.

L’alta demanda prevista, activa els recursos destinats a satisfer-la. Són creixents els esforços per a l’obtenció de millors bateries, amb més capacitat, durada i preu, i naturalment, cal potenciar les fàbriques de bateries que responguin una demanda tan previsiblement enorme. Afortunadament, Espanya està ben situada per situar-se en posicions prominents en aquest sector tan prometedor. Per una banda, disposa de riques reserves de liti mineral a Extremadura, que és material idoni per a la fabricació de les noves bateries d’altes prestacions. Amés, ja està decidida l’erecció d’una gran planta productora de bateries encaminada no només a satisfer la demanda pròpia, sinó també l’exterior.

Cal saber que el liti “de roca”, el que s’extreu de determinades roques plutòniques abundants a Extremadura, és més apropiat per a construir bateries que el liti obtingut a partir de salmorres, el mètode més senzill i comú d’obtenir-lo. El problema d’aquest liti mineral és que exigeix costoses plantes industrials amb una força de treball qualificada que realitzi la delicada tasca de separar i estabilitzar de la roca estèril la valuosa mena. Aquesta activitat s’ha de realitzar prop de les àrees d’extracció, amb la qual cosa Extremadura té una opció immillorable per a acollir-la, gran notícia per una regió amb tradicionals límits per al desenvolupament econòmic.

Un cop es disposa del liti ja tractat, la fabricació de bateries en canvi vol situar-se en àrees properes als grans centre de demanda. En aquest sentit, Catalunya es troba ben situada per a acollir la dita fàbrica, a desgrat de que aquesta té altres pretendents (Saragossa i València). La decisió de la multinacional VolksWagen, que ha anunciat la fabricació a la factoria Seat de Martorell del seu futur vehicle elèctric estrella, reforça molt més encara la candidatura catalana. Una cerimònia solemne en el mes de març va rubricar la inversió ja decidida, amb la presència de les màximes autoritats de l’Estat i la incomprensible absència, per voluntat pròpia, de la principal institució de l’Estat a Catalunya, la Generalitat.

En el mateix acte, es va publicitar que un consorci format per Iberdrola i VolksWagen, amb el suport explícit del govern central, aixecarà una gran planta productora de bateries de darrera generació destinades, principalment a alimentar els vehicles elèctrics de finals de la dècada. Pels motius indicats  abans, aquesta factoria té moltes probabilitats d’ubicar-se a Barcelona. Es diu que a les ara buides instal·lacions de Nissan. Aquesta ubicació però, presenta algunes dificultats i s’estudien diverses alternatives. Per fortuna, una possible localització, i de les ben situades, és precisament a l’àrea de Tarragona.

No cal dir que es tractaria d’una extraordinària i fabulosa oportunitat per a casa nostra:  Pensem en una gran empresa, innovadora, d’alt valor afegit i per tant generadora de sinèrgies,  amb una mà d’obra quantiosa i qualificada, etc. La factoria ajudaria a esbandir les sinistres previsions d’un futur tarragoní quasi distòpic a causa de la desaparició progressiva i quasi total, de la petroquímica. La possibilitat d’esdevenir un centre de referència, actiu i dinàmic enlloc d’un “rust belt” tirant a sòrdid, desmoralitzat i ressentit es veuria notòriament refermat.

Està clar que les autoritats locals, més les institucions i els sectors econòmics i empresarials, han d’implicar-se de manera decidida en oferir als futurs inversors una opció creïble i seductora. Unes gestions complicades i que, en benefici dels resultats, millor que siguin discretes. Podem estar tranquils doncs els ciutadans, aquestes delicades negociacions són per ara tan, tan discretes que, de fet, ai! no consta ni que existeixin.

 Magí ALOGUIN I PALLACH


REDACCIÓ13 Abril, 2021
saloua_bichri.jpg

Todas las sociedades, culturas y civilizaciones tienen fechas de conmemoración y celebración que, de forma cíclica, y en su mayoría de forma anual, constituyen momentos de reflexión común en los que se refuerzan los lazos de identidad, bien sea espiritual o cultural.

En las sociedades musulmanas, nuestro calendario marca fechas religiosas que hacen que cada año recordemos, veamos y en algunos casos podamos compartir, siendo una de las más conocidas la de la celebración del Ramadán, que más allá de las fronteras físicas de los países donde la población es de mayoría musulmana, se extienda a otros países donde se profesan otras religiones pero donde conviven  ciudadanos y ciudadanas de otras confesiones con  conciudadanos y ciudadanas de religión musulmana   y que celebran sus ritos religiosos en una sociedad no musulmana.

Y estos ciudadanos y ciudadanas que viven y trabajan con ciudadanos y ciudadanas no musulmanes cada año se ven sometidos a las mismas preguntas sobre sus costumbres y ritos religiosos. Son tópicos de preguntas que se le hacen del estilo de:

“Ramadán … ¿Qué es?”;

“¿Por qué estás ayunando?”

“En serio … ¿Ni siquiera puedes beber agua?!?!

“¿Cómo puedes pasar todo el día sin comer ni beber?” ”

Son las preguntas que siempre escuchamos cuando se acerca el mes de Ramadan fuera de nuestro entorno musulmán, de nuestros amigos o de nuestros propios hijos cuando son niños.

¿Por qué nos están haciendo estas preguntas? Tal vez saben muy poco sobre el Ramadán, o incluso sobre el Islam, y quieran saber más. Por ello esta curiosidad no debe molestar a ningún musulmán y sería bueno que se hiciese el esfuerzo por explicarlo de forma respetuosa hacia el que pregunta sin otro animo que el de estrechar lazos de convivencia en igualdad y respeto hacia el que no tiene nuestra propia cultura o en este caso religión y costumbres.

Recordemos que en las tres grandes religiones monoteístas (abrahamicas), musulmana, cristina y judía, el ayuno forma parte de sus ritos.

Su origen, en el caso de los cristianos, se remonta a la Cuaresma, rememorando el ayuno de 40 días en los que Jesucristo, según el libro sagrado de la Biblia, se retiró al desierto a rezar, ayunar, meditar.

En el caso del judaismo existen varias fiestas en las que se practica el ayuno, siendo el más importante el Yun Kipur (Dia del perdón).

Pero también otras religiones como el Hinduismo o el Budismo incluyen la práctica del ayuno entre sus ritos.

Como curiosidad conviene recordar también que las fechas de estas celebraciones. que varía cada año, se debe a que se sigue un calendario lunar haciendo estas fechas que dependan de las fases lunares.

Ramadán es el nombre de un mes sagrado. Ramadán no es el nombre de una fiesta religiosa sino del noveno mes del año en el calendario musulmán. Su nombre proviene de una raíz semítica, que significa “calor del verano” y se considera una buena acción que quema los pecados y purifica. Si los musulmanes tienen que ayunar, es porque en el Corán (nuestro libro sagrado), Allah ha declarado que el ayuno es obligatorio y nos sirve como mes para conmemorar la revelación del Corán.

El Ramadán es un mes muy importante en la vida de los musulmanes, con una duración de 29 o 30 días, es un mes sagrado en el Islam. En efecto, es el cuarto pilar (de los cinco) que conforman el Islam. Fue durante este mes que, en el año 610, el ángel Gabriel se apareció al profeta Mohamed para revelarle el Corán y anunciar que Dios lo había elegido para ser su mensajero.

Esta revelación, denominada la “Noche del Destino”, tuvo lugar durante el mes de Ramadán, y para celebrarlo, se instituyó el ayuno durante este mes sagrado.

El mes de Ramadán también se considera el mes de la caridad porque en su último día, los musulmanes practicantes deben dar caridad (zakât al-fitr).

Durante este mes, los musulmanes que han llegado a la pubertad no deben ni comer, ni beber, ni fumar ni tener relaciones sexuales desde el amanecer hasta el atardecer. El Ramadán se considera el “mes de la caridad”. El ayuno es obligatorio para todos los musulmanes excepto los enfermos, las mujeres embarazadas, los viajeros y los ancianos. Los días de ayuno en que éste no se ha podido realizar, se pueden recuperar durante el resto del año.

Por lo tanto, los musulmanes tienen el deber de orar, de reflexionar sobre el lugar que ocupa la fe en sus vidas y sobre cómo desarrollar sus cualidades humanas, como la paciencia, la obediencia, la compasión y la humildad. El ayuno es un ejercicio de autodisciplina. Privarse de la comida es solo una parte. Alejarse de las malas acciones requiere un control y un rigor considerables con uno mismo.

Durante el Ramadán, los musulmanes buscan crecer espiritualmente y fortalecer su relación con Allah. Lo hacen rezando y recitando el Corán y observando su significado, haciendo que sus acciones sean puras y desinteresadas, y absteniéndose de habladurías, mentiras y usar la violencia.

El ayuno de Ramadán se realiza solo para Allah; es adoración a Él y nuestro amor por Él.  A través de esta devoción, los musulmanes nos sentimos más cerca de nuestro Creador y reconocemos que todo lo que tenemos en esta vida proviene de Su bendición.

A través del aumento de las donaciones durante este mes, los musulmanes desarrollan sentimientos de generosidad y buena voluntad hacia los demás.

La práctica religiosa se acentúa más a lo largo del mes de Ramadan y en el caso de Marruecos, donde las prácticas seculares están aumentando al igual que el número de practicantes que rezan, el Ramadán tiene un papel unificador primordial.

Este ayuno prolongado a los musulmanes los libera de los pecados que supuestamente han cometido durante el año. Esta espiritualidad colectiva también refuerza la identidad musulmana de los marroquíes, que se encuentran y se juntan tanto en las festividades nocturnas como en el ejercicio religioso intensificado.

La creciente sacralización de este mes difícil pero gratificante, hace que la comunidad de creyentes sea más visible que durante el resto del año y refuerza su identidad religiosa y nacional.

Por otra parte, el aspecto culinario, muy valorado en la sociedad marroquí, se hace muy atractivo este mes y probablemente contribuye a que cada musulmán acepte de mejor agrado los sacrificios económicos y físicos que implica el ayuno, siendo los momentos de ruptura del ayuno un acto social, familiar y colectivo de expresión de superación de los rigores del ayuno y lo que con el hemos conseguido espiritual y físicamente en nuestra mejora como mejores personas.

Saloua BICHRI
Cónsul General de Marruecos en Tarragona


REDACCIÓ5 Abril, 2021
jordi-ferré-rey.jpg

“Todos contribuirán al sostenimiento de los gastos públicos de acuerdo con su capacidad económica mediante un sistema tributario justo inspirado en los principios de igualdad y progresividad que, en ningún caso, tendrá alcance confiscatorio.” Así es tal y como establece el artículo 31.1 de la Constitución española, en la que los impuestos no tendrán carácter confiscatorio. Ahora bien ¿En qué punto nos encontramos en materia fiscal?

El tema de los impuestos siempre ha sido muy polémico en nuestra sociedad, más aún cuando se ha avivado a raíz de los Youtubers que se han ido a vivir a Andorra u a otros países para tributar menos. No soy economista, pero expondré datos sobre esta materia que nos inviten a reflexionar si se puede considerar una evasión de impuestos, o porque vivimos en un infierno fiscal. De los múltiples tipos de impuestos de nuestro país aportaré los datos de los más conocidos coloquialmente, como el IVA, el IRPF y el impuesto de sucesiones, comparando España con el resto de los 28 Estados miembros de la Unión Europea:

Impuesto de Valor Añadido (I.V.A). Fuente: Comisión Europea, fiscalidad:
España tiene 3 tipos de IVA: Normal 21%, reducido 10% y supereducido 4%. En el normal, nos encontramos que hay 11 países que tienen este IVA más elevado que el nuestro, como Hungría, Suecia y Dinamarca con un 27% el primero y un 25% los otros dos, junto a otros 5 con el mismo tipo impositivo. Después encontramos 11 con menor carga, como Francia y Alemania, con un 20% y 16% respectivamente.

En el reducido, nos encontramos que 5 países nos superan en este tipo de IVA, siendo Grecia y Croacia los más elevados. El resto de países o bien es inferior o inexistente.

En el supereducido, también estamos entre los 10 primeros en este tipo impositivo, siendo superado, por ejemplo, por Rumania o Grecia, con uno y dos puntos más respectivamente que España, ocupando los primeros lugares. El resto de países no tienen este I.V.A.

Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas (I.R.P.F). Fuente: Eurostat:
España se sitúa entre los más altos de la Unión Europea, con un 52% en su tipo máximo, como el de Países Bajos, superados por Portugal, Bélgica, Dinamarca y Suecia, que oscilan entre un 53% y un 56% entre los mencionados países, superando a países de referencia como Alemania o Francia con un 47’5%, 45% respectivamente. Por tanto, España supera la media comunitaria, que se sitúa en el 38,3%.

Impuesto de sociedades. Fuente: Eurostat:
El impuesto de sociedades en España es del 30%, solo superado por Francia, Malta y Bélgica que oscilan entre un 34% y 36%, superando así la media la Unión Europea, situado en el 23’5%.

Con esto hay quien dice que la presión fiscal es la adecuada o incluso hay margen para aumentarla y poder recaudar mucho más, pero hay quienes pensamos todo lo contrario, una menor presión fiscal reactivaría la economía. Por ejemplo, las empresas: A menor presión fiscal, mayor posibilidad de poder contractar a más trabajadores; al contractar más trabajadores, más bajaría el paro (lo que supondría que ya no haría falta pagarles la prestación por desempleo, que supondría un menor gasto para el Estado que podría destinar el dinero para otros recursos); esto supondría, de paso, la inclusión social para los trabajadores; y si les bajas a ellos también los impuestos (como el IRPF) se activaría más el consumo porque tenderían a consumir más (sin olvidar que habrían más cotizaciones en la seguridad social, entre otros beneficios que saldríamos ganando todos como sociedad) y por consiguiente daría pie a crear más empresa y empleos, y por tanto se recaudaría más dinero que si se suben los impuestos. También tendría mayor efecto recaudatorio para el Estado aplicar las mismas políticas fiscales propuestas a los autónomos, siendo uno de los colectivos más olvidados por parte de nuestros políticos. No olvidemos que desde el año 2010 se han subido tanto los impuestos directos como indirectos (I.V.A, I.R.P.F, impuesto al diesel, impuesto de sucesiones, impuesto de sociedades, tasas municipales, etc.)

Como bien he dicho antes no soy economista, además que la materia de la fiscalidad es mucho más compleja y diversa que la expuesta en este artículo, pero pienso que si los impuestos son más bajos, la tendencia de las personas sería la de invertir o a consumir con su dinero, que repercutiría en mayores beneficios para todos tal y como he expuesto antes. Hay quien opina que si no se suben los impuestos no se pagarían los servicios básicos como la sanidad, educación, becas, justicia, pensiones, etc. Opino que si se gestionara mejor nuestro dinero, de forma más eficaz para mejorar de calidad de vida de las personas, en vez de gastarlo en partidas presupuestarias en asuntos partidistas que son banales y estériles (sea del partido que sea) sin olvidar la lacra de la corrupción, se podrían bajar perfectamente cualquier tipo de impuesto para todos, tener una economía más fuerte y próspera y por ende los ciudadanos dispondrían mejores servicios tanto en lo público, como en lo privado.

Jordi FERRÉ REY

 


REDACCIÓ3 Abril, 2021
jordi_marti-1.jpg

Dues de les coses que més satisfaccions m’han donat entre els diversos projectes en què he participat al llarg de la meva vida són la direcció de la revista «Catalunya», la històrica capçalera de 1937 que vam reconvertir en una publicació actual, moderna, oberta i revolucionària en català, de Reus estant i com a portaveu de la CGT de Catalunya, i l’editorial Lo Diable Gros.

En les dues, jo no hagués pogut fer res, absolutament res, si no hi hagués hagut una persona que en feia possible el fons tècnic, creatiu i, finalment físic, el dissenyador, company i amic Mario López Piñero. Ahir va morir com a conseqüència d’un vessament cerebral.

Pallarès dels que va marxar a Tarragona a estudiar i s’hi va quedar, a partir de 1989 i durant 15 anys vam compartir l’espai físic de la redacció de les molt diverses revistes que publicàvem en les diferents denominacions que l’empresa on treballàvem va tenir durant aquests anys, de Gratuitos de Cataluña a UPN i altres. En la redacció del tarragoní «Claxon» aprenguérem a maquetar ell, a corregir jo, a crear maquetes ell, a omplir-les de continguts jo. Fou allí, precisament, on ell construí la maqueta de la revista «Catalunya» de la CGT aprofitant una de les moltes que creava per als empresaris per a qui treballàvem i que no li pagaven, ni a ell ni a ningú, el que tocava, tot i que al final aconseguírem col·lectivament que tot millorés. La revista «Catalunya» existí, doncs, gràcies a la seva col·laboració inestimable, ja que tot el que volíem dir tingué una base física de primera qualitat, presentable arreu, feta per un autèntic professional.

Quan, anys després de tancar l’empresa on ens vam conèixer, buscàvem un maquetista que creés alhora maquetes per als llibres de Lo Diable gros, un cop més, Mario es convertí en el primer muntador de l’editorial petitíssima i, un cop més, en imprescindible.

A banda de totes aquestes feines professionals, en què era un número 1, el Mario havia estat ‘rocker’, amb tupè i tot, li agradava el teatre i la literatura i era una magnífica persona, una persona a qui només se li podia posar l’adjectiu de bo. Avui a Tarragona, la seva companya de tota la vida, la Tere, deia: «és que era bo». I sí, ho era, i tot sovint, també, imprescindible, tot i que tant com modest i discret. Per això he escrit sobre ell, perquè tot sovint els imprescindibles són així i, tot i que sé que no li agradarà que en parlem, crec que cal fer-ho. Que la terra et sigui lleu, Mario. I una abraçada gran, Tere.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ2 Abril, 2021
cinta-pastó-1-e1615206002988.jpeg

La celebració de la Setmana Santa de Tarragona és coneguda i reconeguda, ja que la Processó del Sant Enterrament va ser declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya. Enguany, de la mateixa manera que l’any passat, gran part dels actes festius s’han hagut de suspendre a causa de la covid-19, però no per això la ciutat deixa de ser especial en aquestes dates.

La pandèmia i les restriccions ens han fet replantejar moltes coses com a societat. També ens han fet repensar la manera d’entendre i gaudir del turisme, al qual podem accedir durant aquesta situació. Per això, des del Patronat Municipal de Turisme hem fet una aposta molt interessant posant el focus en el turisme familiar, de qualitat i de proximitat. Volem que la gent conegui i redescobreixi Tarragona i tot el que té per oferir. De cara a Setmana Santa, s’ha preparat una programació molt divulgativa amb la qual volem que els ciutadans i tots els visitants s’enamorin de la nostra història i alhora, també de la ciutat.

Cinta Pastó (Cedida: Pep Escoda)

Del 27 de març al 5 d’abril, hi haurà sessions de contacontes a diferents espais emblemàtics i especials de la ciutat, com la maqueta de Tàrraco de l’Antiga Audiència, les Muralles, Marina Port Tàrraco, l’Amfiteatre i el Pont del Diable. Això no és tot, també hi haurà una sèrie de visites guiades gratuïtes a espais de la Tàrraco romana, medieval i modernista, amb guies habilitats, sota el nom “Un tastet per la història de Tarragona”.

Això no és tot. Tarragona no necessita carta de presentació. És una ciutat excepcional, històrica, especial i a més, està banyada per les aigües del Mediterrani. És l’única ciutat catalana que disposa d’un conjunt arqueològic declarat patrimoni mundial per la UNESCO. Tarragona té 15 llargs quilòmetres de costa i una meravellosa Anella Verda, amb molts elements i recorreguts per descobrir l’entorn de la ciutat.

A Tarragona podem gaudir de diferents rutes, com la del patrimoni romà, el medieval o el modernista. A la ciutat tenim elements tan rellevants com el Teatre Metropol, de Josep Maria Jujol, la Catedral de Santa Tecla, el Mercat Central i inclús, tenim el principal jaciment paleocristià de la península.

Podem dir ben alt que tenim una gastronomia purament mediterrània, amb ingredients de molta qualitat com són el romesco, la nostra gamba vermella o el peix blau. El paladar en podrà gaudir a molts restaurants de la ciutat, en especial al barri del Serrallo. En referència a això, hem de celebrar que aquest barri emblemàtic va rebre el novembre del 2020, de la mà de l’Agència Catalana de Turisme, el distintiu de Barris i Viles Marineres. D’aquesta manera, el govern català reconeix la llarga i antiga tradició pesquera lligada amb la gastronomia i la cultura del món mariner. Un motiu més per fer una visita a Tarragona.

A més, la nostra ciutat sempre està a punt per acollir els seus visitants amb els hotels i els càmpings de primera que disposa.

Tarragona és, sense dubte, una destinació excepcional. Calen més motius per venir a viure i descobrir la ciutat?

Cinta PASTÓ

Consellera de Turisme de l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ1 Abril, 2021
jordi_marti.jpg

El company i amic Jakue Pascual em va fer arribar ja fa uns dies un meravellós llibre que ha publicat junt amb Alberto Peñalba a l’editorial Txalaparta amb el títol d’El juguete de Mari + Tratado estético del lauburu. L’he llegit i gaudit, perquè estèticament és absolutament sublim, i l’he rellegit a la recerca de les paraules que, des de la meva poc entenimentada percepció, poguessin explicar un llibre doble com aquest amb un contingut tan volgudament complex i alhora necessari. Tot i que aquí la «necessitat» és completament subjectiva.

Intentaré fer-ho, no sense abans explicar terrenys adjacents al llibre que, sense ser menors, no en són el centre. Per fer-ho, començaré pels autors. D’una banda hi ha Alberto Peñalba, llibertari i antimilitarista basc, dissenyador d’Egunkaria i Berria i coautor, vint anys enrere, d’El juguete de Mari. De l’altra, Jakue Pascual, sociòleg, autor d’una extensa bibliografia sobre el moviment abertzale, llibertari i alternatiu que es va donar a Euskal Herria durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, i d’obres com Telúrica vasca de liberación i Anarkherria, junt amb Marc Legasse, a banda d’El juguete de Mari que és el centre d’interès d’aquest article.

Continuaré per les explicacions bàsiques per fer entenedores les paraules sobre el text. Mari no és cap abreviatura de Maria sinó el nom d’un personatge mitològic basc molt anterior a l’intent de romanització d’aquelles terres. Dels seus desitjos i humor en depenia el clima a Euskadi i és per això que pagesos i pastors li feien ofrenes, com si fos la mare terra personificada. Vivia -i viu- a una cova a Anboto, a Biscaia, durant un període de set anys, després se’n va a altres muntanyes del País Basc i torna a la seva cova set anys després. Enemiga de la mentida, l’orgull i el robatori, Mari administrava justícia d’una forma dura i clara i davant seu ningú no podia seure mentre parlava, sempre se li havia de parlar de tu i s’havia de sortir de la seva cova tal com s’hi havia entrat, és a dir si s’hi entrada de cara se’n sortia caminant cap enrere.

I tancaré, sense tancar res, amb el lauburu, aquesta esvàstica basca referenciada en les cultures indoeuropees i que en català anomenem tetrasquel, perquè als països catalans també en tenim referències tot i que no és un símbol assumit popularment com a propi. En el llibre que ens ocupa, Alberto Peñalba escriu un tractat estètic sobre el lauburu que converteixen aquest volum en una autèntica obra d’art, una peça creativa del més alt nivell que, en la seva part explicativa-teòrica ha esdevingut una muralla alta i força complicada d’entendre per a un cervell que, com el meu, insisteix en el sentit més del que seria raonablement sa.

L’estudi estètic de Peñalba complementa a la perfecció un llibre que tenia poques pàgines en la seva edició original de fa vint anys però que és d’una densitat considerable, tant pel que diu com per la seva voluntat d’obrir els seus referents a autors que van de Nietzche, Foucault, Deleuze o Toni Negri a Potato o Greil Marcus, de Julio Caro Baroja, Shakespeare o Wagner a Oteiza, Debord o molts altres que desconeixia i que ara s’estan convertint en amics, saludats o pendents de…

Perquè el que intenta fer El juguete de Mari és el que qualsevol moviment d’alliberament social o nacional, d’alliberament humà, hauria de fer si té aspiracions de sortir-se’n. Precisament allò que la burgesia ha fet en cada un dels indrets on ha volgut construir una unitat d’explotació en l’universal: inventar-se o reconstruir una mitologia que, en el cas dels amos, és de profunda dominació, de control personal, d’obediència cega a les seves ordres, de negació de cap possibilitat de canvi de res. En el cas dels països catalans, l’atàvic seny catalunyès, l’alegre alegria valenciana i la calma mallorquina són pures construccions mítiques d’unes colles que aspiren, sobretot, a mantenir la botigueta ben paradeta i no sentir ni mu dels qui els podríem dir de tot. Llegint-lo, com no podia ser d’una altra manera, m’ha vingut al cap aquella preciosa i fructífera meravella literària que va perpetrar Joan Maragall en el seu llibre Visions i Cants, de forma especial els poemes dedicats a Fra Garí i el Comte Arnau.

És clar que els nostres «mites» són molt més recents que els bascos però hi tenen en comú aquest intent de reformular, en Maragall de forma regeneracionista, antigues històries sovint fragmentàries que serveixen a l’actualitat no per anhelar el retorn a un món antic sense connexió amb l’actualitat sinó per reformular les bases en què es pot construir el que hi ha i el que vindrà i les formes que aquest esdevenidor pot arribar a tenir. Maragall parlava de l’«ànima catalana» alhora que situava els protagonistes de les llegendes que utilitzava com a base literària dels seus poemes en uns paràmetres que, en algun cas com el del comte Arnau, els apropava més al «superhome» nietzscheà que a una altra cosa. I és aquest atreviment el que m’ha fet associar tots dos llibres.

Amb El juguete de Mari, Jakue Pascual i Alberto Peñalba juguen amb aquest passat mític per fer-lo arribar a un present que ells formulen d’una forma radicalment diferent. Segons les seves pròpies paraules, el llibre es construeix al voltant de diversos eixos: l’antiautoritari de deservei a l’Imperi; l’aproximació cap a la significació d’una estètica còsmica, biològica i social, a través d’estructures universals complementàries, susceptibles d’una aproximació fractal com l’espiral, el cromlec, el yin i yang o el lauburu; i la indagació sobre la lògica que constitueix la institució originària de les molts en Assemblea d’Iguals i el suport d’allò comú pel suport mutu.

La institucionalització, l’apropiació dels símbols de la tradició dels iguals per part de qui no en volia sentir ni a parlar, l’enfrontament amb les bruixes i els resistents a les diverses formes de dominació, tot esdevé part d’una lluita que es remunta a quan a la Terra no hi havia ni humans però les forces que avui hi ha ja s’hi passejaven. I és en aquest punt, en aquests punts, que se situen les formes de literatura més potents, més fàcilment assumibles per tothom alhora que més complexes i fondes.

De la lectura d’El juguete de Mari se’n deriven pensaments i neguits de tota mena però un de central que no em trec del cap, ni ganes, i que hi transita de fa dies se’m va apareixent fragmentàriament de fa dies. Ens cal una literatura combativa no pamfletària ni nostàlgica que inclogui també el llegendari, que el rebregui i actualitzi no com a «servei al pas» de pa sucat amb oli sinó com a servei al gaudi que suposa fondre gèneres, investigar, experimentar, crear sense baranes i fer-ne, sobretot, literatura. LITERATURA. Gràcies, Jakue i Alberto pe desbrossar aquest camí!

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ22 Març, 2021
jordi_marti.jpg

La setmana passada, als 78 anys, moria Antoni Castells Duran. Els diaris no n’han fet grans notícies, la majoria d’ell, ni curtes, i el seu pas pel món de la història i de les lletres podria quedar esborrat en un període relativament curt de temps.

Malgrat aquest discret eco de la seva mort, l’Antoni Castells és un dels pocs historiadors que es va enfrontar amb un tema que, en el tros de món on som, hauria de tenir centenars d’estudis universitaris i ser un dels temes centrals en les desenes d’universitats que omplen la nostra geografia, tant les d’Història com les de Ciències Polítiques i d’Economia. Perquè Castells va centrar les seves recerques en les col·lectivitzacions econòmiques derivades de la revolució de 1936 i aquest no és cap tema menor.

Antoni Castells era doctor en Ciències Econòmiques, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona de 1972 a 1985, i autor de diverses publicacions, entre les quals destaquen El proceso estatizador en la experiencia colectivista catalana, publicat a Nossa y Jara Editores; Las transformaciones colectivistas en la industria y los servicios de Barcelona, publicat per la Fundació Salvador Seguí; i Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939, publicat per l’Editorial Hacer, un estudi amb el qual va guanyar el 1r Premi Juan García Duran, convocat pel Centre d’Estudis Histories Internacional de la Universitat de Barcelona, per a treballs sobre Historia de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

Alguns d’aquests llibres són recerques bàsiques per entendre que la revolució del 36 no va ser només l’assassinat de capellans i gent de missa, un relat que ha esdevingut hegemònic i perillosament únic. El que explica Castells als seus llibres, amb dades i més dades, és que el 1936 el que es va produir a Catalunya va ser una revolució. I una revolució suposa, sobretot, el canvi absolut de les estructures de poder. I el poder és, sempre, sobretot econòmic. L’estructuració econòmica resultant d’aquells canvis suposà un repartiment de la riquesa entre les classes populars, a qui sempre se li havia negat. I és aquest el punt que fa que la burgesia catalunyesa estigui tan absolutament obsessionada en el 36, fins al punt de servir com a excusa al lladre Jordi Pujol per explicar que els diners que tenia allotjats fora de l’Estat espanyol hi eren perquè sabia què havia passat el 1936.

Nascut a Barcelona el 1943, Antoni Castells procedia d’una família, per la banda materna, liberal i la influència del seu avi fou destacada a l’hora de desenvolupar el seu posicionament polític llibertari. Als anys 60, a la Universitat, participà en la lluita contra la dictadura franquista i en organitzacions revolucionàries bàsicament marxistes.

Durant molts anys, va ser membre dels consells editors de la revista llibertària Polémica i de la lliurepensadora Espai de Llibertat, alhora que col·laborador de molt diverses iniciatives culturals, entre elles l’Ateneu Enciclopèdic Popular o la Fundació Ferrer i Guàrdia, però sempre obert a compartir el seus coneixements amb qui els volgués tenir. Per això, la seva docència tingué lloc tant a la universitat com a qualsevol kasa okupa que el convidés a explicar com havia anat aquella revolució que tingué Barcelona com a epicentre. Per això, avui podem llegir el seu llibre sobre les col·lectivitzacions a Barcelona, alhora que en paper, a l’espai digital del CEDALL de forma gratuïta: http://www.cedall.org/Documentacio/Catala/cedall103410105.htm

Cal llegir i rellegir Castells per entendre la història d’aquest país més enllà dels tòpics dels pujolistes i dels seus voltants, que són amplis. I cal no oblidar que al seu costat molts altres historiadors i historiadores supliren durant anys la feina d’investigació que en qualsevol país del nostre voltant hagués fet la universitat. I la supliren de forma abnegada però alhora brillant i objectiva.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ18 Març, 2021
joan_planellas.jpg

Una setmana més continuem glossant i comentant el document dels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense. Avui volem fer esment de tot el treball de promoure vocacions en la vida de la nostra Església.

En el document, els bisbes «fem una crida als joves perquè descobreixin el Crist, amic i salvador, i s’atansin al pròxim, com ho va fer el bon samarità (vegeu Lluc 10,25-37)». «Les grans energies d’amor que tenen els joves emergeixen quan són tocats per la paraula i els gestos de Jesús i per la Paraula misericordiosa de Déu, rebuda en la pregària. Per això tot allò que concerneix els joves —la pastoral juvenil i la pastoral de les vocacions— ha de ser promogut i necessita l’acollida i el suport de tota la comunitat eclesial.»

L’exercici de l’apostolat esdevé ben variat per part dels membres de tot el Poble sant de Déu. «La presa de consciència d’aquesta responsabilitat neix del baptisme i de la confirmació», afirma el papa Francesc (EG 102), i fa esdevenir veritables deixebles missioners. En aquest marc comú de vida cristiana i de tasca evangelitzadora, pot haver-hi una multiplicitat de ministeris i serveis, però convé que alguns d’ells sentin la crida a una vocació més específica, com el ministeri sacerdotal o la vida consagrada.

Avui l’Església celebra el Dia del Seminari. El lema d’enguany és «Pare i germà, com sant Josep». Es vol reflectir la figura de sant Josep en els mossens, en un any en el qual aquest sant ha pres un major protagonisme, en haver declarat el Papa «l’any de sant Josep». Com ell ho va saber fer amb Jesús, també els mossens són enviats a tenir cura de la vida de cada persona, amb el cor d’un pare, sabent, a més, que cada un d’ells és el seu germà.

El nombre de vocacions al ministeri sacerdotal resta baix però més aviat estable, mentre que el nombre de preveres i de religiosos i religioses és netament inferior al de 1995, quan va tenir lloc el Concili Tarraconense. Però, més que entrar en valoracions sociològiques, voldria subratllar avui el doll de gràcia que és per a les comunitats cristianes la presència de preveres i diaques. No fa gaires dies, un membre que va participar en el Concili Tarraconense de 1995 em parlava del silenci que es va fer a l’aula conciliar de Sant Cugat del Vallès, a la primavera de l’any 1995, quan hi va intervenir el bisbe auxiliar emèrit de Barcelona, Ramon Daumal, que en aquells moments tenia 83 anys. Amb veu clara i càlida va deixar entreveure com el sacerdoci havia cisellat la seva vida. Les seves paraules feien flaire d’una humanitat exquisida, de fe i d’amor a l’Església i al món. Des del zenit de la seva vida, s’hi descobria el batec d’un cor jove. Per això els va dir: «L’Església és de Jesucrist. L’Església ens supera en el temps i en l’espai; no la portem els homes, la condueix la presència de l’Esperit.»

Arreu de les nostres ciutats, pobles i barris, com el llevat enmig de la massa, hi són presents uns homes cridats per Déu al servei de l’Evangeli, els quals, a voltes amb veu forta, d’altres, en canvi, mig tremolosos, van dient: «Aquest és el meu Cos», «Aquesta és la meva Sang», «Jo et perdono, en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant», «Convertiu-vos, l’hora de Déu ja ha arribat», «Feliços els pobres, els pacificadors, els nets de cor, els perseguits per causa de la justícia…». El Dia del Seminari, més que un ball de números, és una invitació a totes les comunitats a sentir com a pròpia la missió ministerial dels preveres i diaques. Com s’ha dit, la primera paraula la té l’Esperit; però, com bé sabem, la segona o la quarta és a les nostres mans, i sense la nostra aportació no hi haurà una nova primavera de vocacions per a l’Església.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ14 Març, 2021
carles_pellicer-1280x1793.jpg

Fa tot just un any, la Covid-19 va trasbalsar les nostres vides. Aquest any que hem viscut ens ha posat a prova com a societat i com a persones, ha posat al descobert la nostra fragilitat i ens ha obligat a reflexionar i a prendre decisions que mai abans hauríem imaginat que tindríem plantejades.

Vull agrair la seva tasca a totes aquelles persones que han contribuït i contribueixen a la lluita contra la pandèmia, especialment als professionals sanitaris i serveis essencials. També voldria tenir, des del sentiment, un record per a les persones que han perdut la vida i donar forces a aquelles que estan afectades per aquesta malaltia.

Des de l’Ajuntament, com l’administració més propera a la ciutadania, vam reaccionar des del primer moment per donar resposta a una situació que d’un dia per l’altre va marcar la nostra realitat amb l’emergència sanitària. En un marc de confinament, vam reorientar els recursos disponibles per mantenir la relació directa amb la ciutadania i amb el teletreball de la plantilla municipal organitzar respostes específiques a les situacions d’emergència. I vam posar-nos a treballar per l’endemà, per obrir camí i avançar-nos en les respostes a la crisi econòmica i social derivada de l’impacte de la pandèmia.

Fruit d’aquest esforç, al maig presentàvem el Pla de Reactivació Econòmica i Social, un pla dotat amb 4,5 milions d’euros que reorientava en el nou context tot un seguit de projectes i mesures previstes al full de ruta del govern municipal i afegia noves línies de treball, també des de la complicitat i la participació activa dels agents econòmics i socials i dels diferents grups polítics. Un pla que continua orientant el full de ruta del 2021, amb una injecció econòmica similar, per donar resposta a les conseqüències de la crisi. Tota l’aportació econòmica del pla s’ha fet amb recursos propis municipals.

L’endemà del que llavors parlàvem ja fa dies que és aquí, i s’ha convertit en el nostre avui, el que configura la dinàmica actual de la ciutat, amb l’esperança posada en l’horitzó de la vacunació. I mentre avancem per donar resposta als reptes i les exigències d’aquest moment, continuem treballant amb la visió més àmplia de l’endemà, i mantenim les llums llargues, fixades en les fites col·lectives del projecte de ciutat que orienta els esforços de l’equip de govern d’acord amb el Pla d’Acció Municipal.

Tenim entre mans projectes ambiciosos que anirem executant i definint en els propers mesos, amb la voluntat d’incidir en el dia a dia de les persones. Perquè les persones són el centre de les nostres polítiques. I ho demostren fets com l’obertura del CMQ a l’Antic Hospital, que s’ha convertit novament en epicentre de l’activitat sanitària i econòmica de Reus. També la recuperació del passeig de la Boca de la Mina, una aposta de ciutat i una aposta del govern per recuperar un pulmó verd que és sens dubte un emblema del Reus que tant estimem. I per a les persones serà el Centre Social El Roser, que convertirà una antiga presó en un espai per a la integració social; o el projecte de l’antiga Hispània, destinat a habitatge protegit.

La tasca que desenvolupem amb aquests i molts altres projectes la completem treballant de manera coordinada amb altres administracions i plantejant, quan calgui, les reivindicacions necessàries per tenir el tracte just i equitatiu que ens correspon. Com estem fent, per exemple, en matèria d’infraestructures, una feina de picar pedra que ha començat a donar fruits amb grans notícies al voltant de la futura estació de Bellissens.

Avançar cap al futur que volem ens exigeix també avui estar a l’alçada de les circumstàncies i prendre decisions pensant en la col·lectivitat, perquè el camí de redreçament sigui un camí obert, on tothom trobi espai i oportunitat de refer projectes de vida i projectes professionals.

Amb aquest esperit, amb aquesta vocació de servir el bé comú, des del govern de Reus reiterem el nostre compromís amb la ciutadania amb la voluntat que entre tots i totes puguem arribar a l’endemà que anhelem.

Carles PELLICER
Alcalde de Reus

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter