Arxius de OPINIO | Diari La República Checa

REDACCIÓ4 Desembre, 2021
jordi_marti-1.jpg

Pere Solà és un reconegut investigador social i professor emèrit d’Història de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, un autor a qui estem obligats a llegir els qui ens interessem o ens hem interessat en algun moment de la nostra vida per les pedagogies llibertàries als Països Catalans. Autor d’una àmplia i destacada obra d’assaig històric, aquesta inclou llibres sobre l’educació obrera, l’ensenyament laic i racionalista, els ateneus populars, el moviment llibertari i l’associacionisme, també és especialista en la vida i obra de Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna. Ell mateix va ser fundador de la Societat d’Història dels Països de Llengua Catalana i ha estat professor convidat a nombroses universitats entres les que destaquen les de Buenos Aires, Lisboa, San Diego (Califòrnia) o Bèrgam.

Entre les seves obres cal citar: Educació i societat a Catalunya. Una sinopsi històricaLa mirada apasionada de Alban Rosell sobre el fundador de la Escuela ModernaL’esclafament de l’associacionisme lliure a Catalunya en temps del general Franco, Educació i moviment llibertari a Catalunya (1931-1939)Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola ModernaAteneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939) i Història de l’Associacionisme català contemporani.

Ara, però, el que ens presenta és una obra de ficció, una creació literària en el camp de la narrativa llarga, una novel·la que porta per títol Quadern de cel·la. Apunts de darrera hora, publicada per l’editorial Llop Roig de Sant Andreu del Palomar en la seva col·lecció Llibres i Cultura.

La novel·la s’obre amb una il·lustració que resulta premonitòria i que alhora sembla informar-nos sobre el tema central de l’obra. Es tracta de «L’esperança del condemnat a mort III», una obra de Joan Miró creada pel pintor el 1974 a partir de l’assassinat a garrot de l’anarquista Salvador Puig Antich. Però, malgrat aquesta primera pista ens pugui despistar, no és Puig Antich el protagonista del llibre.

Quadern de cel·la. Apunts de darrera hora tracta la història d’un pres acusat d’haver encapçalat un esclat revolucionari que ha suposat un sotrac immens en els fonaments de la societat de classes on ell viu. Un revolucionari, però, de qui no se’ns donarà el nom al llarg de l’obra, ni d’ell ni de la majoria de protagonistes, actors secundaris ni menors. Una clara voluntat de Solà, que no s’estalvia les dades diverses i múltiples sobre el condemnat, de mostrar uns sentiments que malgrat fossin individuals podien ser perfectament col·lectius, compartits per molta de la gent que s’ha enfrontat al poder i en un moment o altre n’ha resultat víctima, ha perdut davant seu.

Però anem a pams, perquè la història que anem a llegir parteix d’una introducció escrita en un manuscrit que se’ns informa que ha estat localitzat en un mas perdut i tapiat de Collserola, propietat del darrer descendent de qui havia guardat el manuscrit allí, per tant per un familiar seu que no sap com aquell manuscrit ha fet cap al mas. L’autor ens diu que es tracta d’un quadern de cel·la «escrit en lletra atapeïda», que ha trobat un funcionari de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.

Mentre anem passant pàgines d’aquesta història, escrita en primera persona, anem recollint dades sobre fets històrics i socials que ens van informant sobre la identitat d’aquest personatge sense nom. En tenim moltes de dades, però n’hi ha una que em sembla definitòria i és el fet que al protagonista l’anomenaven «El noi de Cal Boter», curiosa coincidència amb el nom amb què era conegut a Alella Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui deien «Quico de Cal Boter».

Aquesta sola coincidència i la trajectòria de l’autor de la novel·la ja ens podria assenyalar qui és el pres que parla en primera persona, però el petit detall referenciat no és l’únic que ens informa sobre la vida d’aquest mestre, pedagog, persona i lluitador sinó que les dades personals i de lluita de Ferrer s’estenen per tot el llibre. I si el protagonista és Ferrer i Guàrdia és clar que l’esclat revolucionari que l’acusen d’encapçalar és la mal anomenada «Setmana Tràgica», que els obrers anomenaren en el seu moment «Setmana Gloriosa», una nomenclatura que crec molt més encertada.

La història central del condemnat que espera la seva execució en una cel·la mentre escrius records de la seva vida recent i passada van amanits amb diverses històries complementàries com la que ens narra la relació d’afecte i complicitat que el condemnat estableix amb una monja paüla encarregada de dur-li la carmanyola amb el seu menjar cada dia, Sor Dolors. Ella li explica tota la seva vida i ell s’hi aboca també, malgrat sigui monja i deixar-li ben clar què pensa sobre la religió.

A través de la història d’aquesta monja, veiem la condemna que patien les dones que en aquells anys, final del segle XIX i començament XX, tenien inquietuds de qualsevol mena. L’actual Sor Dolors explica com volia ser mestra i per això estudià a la Normal. A més, tenia una novi, el Lluís, però per tal de fugir de casa perquè el seu pare es casà per segon cop amb una dona amb qui no s’entenia, entrà a la congregació de les Filles de Maria. Com a monja, va viatjar a Cuba per tal de participar com a infermera i monja alhora, a nivell sanitari, en la Guerra que allà es donava. És a través de la seva vida que en coneixem el desenllaç, llarg i amb nous personatges que s’afegeixen a la història, d’aquella guerra, inclosa l’arribada, autènticament salvatge, de l’exèrcit nord-americà a l’illa amb una seguit de destrosses i violacions que també afectaren Sor Dolors. Per tant, un cop extreta la màscara dels hàbits, aquell personatge que semblava a les antípodes del nostre pres se’ns descobreix com extraordinàriament pròxim. I és que la novel·la, més enllà dels fets històrics, és una aposta pel goig de ser persona abans que res, una manera de ser ben difícil de portar a la pràctica en uns moments en què les llibertats individuals i col·lectives pràcticament no existien.

Aquestes històries menors serveixen a l’autor per construir un mosaic ric narrativament i amb un seguit d’històries secundàries que esdevenen narracions de lectura amena i il·lustrativa del que passa en l’ampli món del nostre protagonista. Hi entenem l’odi a l’exèrcit, la política erràtica espanyola, el paper destacat de l’Església, l’amor a l’educació com a forma d’emancipació i moltes altres coses.

En aquestes petites històries, Ferrer ens parlarà, per exemple, de Joan Montseny, Federico Urales, i la seva novel·la «Sembrando flores», del poeta Joan Maragall i el seu poema «Excèlsior», de la vaga general, de la lluita de classes, dels republicans, dels anarquistes… de tot el món que acompanyà Ferrer i la resta de lluitadors socials del seu temps, amb una referència fonamental en l’escola i en la feina pedagògica.

El darrer capítol del llibre, «Jo ja estic a punt» serveix com a tancament de la novel·la i de la vida del pedagog. És un capítol escrit amb frases breus i clares, amb tota la claredat que pot tenir una persona que s’enfrontà a la mort després d’haver conreat la vida en totes les seves possibilitats i que, davant la mort que regnava a l’Estat espanyol, deixà els ulls oberts per tal que qualsevol altre que li anés darrere hi trobés prou llum per no abandonar ni deixar enrere el camí obert per ell i molts altres.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ29 Novembre, 2021
Screenshot_20210921-213131_Gallery.jpg

Els ciutadans caminem sempre atrafegats amb mil i una ocupacions pel bell mig de Tarragona. De bon matí caminar per la Rambla és un privilegi tot i ser qualsevol dia de la setmana. La llum, que il·lumina resplendent gairebé embolcallant les serralades reusenques és nítida i lluminosa, càlida i blavenca com una Creta mil·lenària.

Cap al Nord el passeig s’eixampla i majestuós ens convida al plaent goig d’abraçar la mediterrània en estat pur fins a un confí horitzontal i violeta, insolència insuportable de bellesa grandiloqüent i pura. La mar de Tarragona és mantell cristal·lí d’infinita generositat que ens desfà la mirada fins més enllà de les angostes cingleres de Tamarit i les seves frondoses arbredes.

Cap al sud, vaixells que dormen bressolats per la mar serena, mariners que feinegen amb la lluna que els vetlla. Bon port cap a terra endins, carrers d’ànimes pesqueres, Serrallo de Tarragona baixa, moll de sentiment genuí i universal.

Tarraco esplendorosa oneja banderes, amfiteatre i runes de batalles perdudes, arcs i temples, gladiadors i feres. Passat ibèric, passat romà, present de record, la història ens acompanya.

Tot passejant, tot contemplant… catedral, Pla de la Seu, claustre i tarongers… què n’és de bonica i calmada Tarragona, patis i misteris, seu de capellans, silenci que murmura un passat quasi celestial.

Carrer Major gent infinita, empedrats carrerons d’històries amagades, bull l’ombra de màgia… diumenges solemnes, mercadets amb repic de campanes, llibres que atresoren els fanalets de rauxa. Castells, chartreuse, espineta i vermut, Setmana Santa i Santa Tecla, toc de pregó anant a gresca, devocions mai oblidades Tarraco desferma el fervor que després amaina, bellesa galant De Via Augusta coronada.

Amunt i avall amb passeig serè, som gent de Tarragona, Moto Club i cafè de sempre, mercat i música de mainada, plaça de braus, Corsini, Imperial. Ciutat que brolla, respira i camina, la perla del Mediterrani que enlluerna com far d’antiga Alexandria.

Escoles i oficines, pintors, botigueres i artistes. Ens trobem, ens creuem, somriem fins a l’endemà, i és que caminem pel bell mig de Tarragona amb orgull i solemnitat. Skyline d’història sagrada, Necròpolis, Muralles, Pretori i Mèdol, Circ Romà que contempla la humanitat, emperadors viatgers infatigables, conquestes del Mare Nostrum amb ànima d’alta mar.

Tarraco esplendorosa és llum poderosa. Turquesa benevolència que desfà sospirs, futur que inamovible acarona antiguitat.
Seguim caminant entre flors i vida, mar de blava joia mediterrània… què n’és de bonica i calmada Tarragona, mantell cristal·lí que ens desfà la mirada.

PUBLICITAT


REDACCIÓ25 Novembre, 2021
cinta-pastó-1-e1615206002988.jpeg

Prou! Les dones diem prou a la violència que patim! Aquest 25-N ha de servir per fer un pas endavant, de forma ferma i decidida, per erradicar aquesta xacra que està tan enquistada en la societat. Aquest any no pot ser un més, ha de ser el decisiu, ja n’hi ha prou de sortir al carrer per a commemorar el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència envers les Dones si no hi ha polítiques reals i necessàries que vagin cap a aquesta direcció.

No hem de defallir en la nostra lluita ni tampoc en el fet de denunciar la violència que s’exerceix sobre les dones a tot el món perquè les xifres són realment esgarrifoses. Un nou informe d’ONU Dones, elaborat amb dades procedents de 13 països des que va començar la pandèmia, detalla que dues de cada tres dones van denunciar que elles o una dona que coneixen van ser víctima d’alguna forma de violència i només 1 de cada 10 va dir que aniria a la policia a buscar ajuda. Segons el mateix estudi, es va afirmar que aquestes dones tenen més probabilitats d’enfrontar-se a situacions de pobresa i escassetat d’aliments.

Sabem que durant la pandèmia s’ha intensificat la violència en l’àmbit de la llar, provocant una altra classe de pandèmia menys visible, però molt dura, com és la de la violència cap a les nenes i les dones i també cap a les persones amb capacitats diverses. La violència no només pot ser sexual sinó també física, psicològica i econòmica. Totes són importants i rebutjables a parts iguals, és clar, i per això és vital que es posi fi a la precarietat legislativa en aquest sentit.

Enguany, aquest 25-N, també se centra en la violència vicària, on les agressions les pateix o pateixin unes persones en substitució d’unes altres. La majoria d’aquestes agressions les reben els fills i filles per part dels pares per a fer mal a les mares. Aquest 2021 hi ha hagut casos esfereïdors que demostren que no ho estem fent bé, que no estem treballant prou ni prou bé.

Com ho podem fer? Realment tractant el tema de la violència masclista com a cabdal, desenvolupant polítiques per empoderar-nos i defensant a capa i espasa els drets de les dones. No som ‘feminazis‘, som dones que volem viure en pau, en llibertat, amb seguretat i sobretot, volem viure!

Ara bé, la lluita no és només nostra, ens cal la complicitat i la convicció dels homes també. És vital i essencial que recorreguem plegats aquest camí. No ens podem permetre perdre més temps, hem d’avançar sense excuses, sense demores i sobretot sense pal·liatius, no volem alleujar els símptomes sinó eliminar aquesta xacra, per sempre. En això els homes hi tenen molt a dir també, cal que assenyalin sense miraments les conductes i actituds masclistes pròpies i dels seus iguals i que les rebutgin, les denunciïn i se n’allunyin. És imprescindible que entres tots i puguem construir una nova masculinitat responsable, lliure, igualitària, diversa, inclusiva i cuidadora.

Per tot això, hem de treballar molt, de valent, en l’educació, la conscienciació i el compromís social contra la xacra de les violències masclistes. No n’hi ha prou en sortir al carrer amb pancartes, cal actuar de manera estructural i preventiva i comptar amb la ciutadania. Cal acabar d’una vegada per totes amb el patriarcat i la seva ideologia masclista i deixar enrere les agressions a les nenes, dones i també al col·lectiu LGTBIQ+. Ho aconseguirem!

Cinta PASTÓ
Regidora de Feminismes i LGTBIQ+ de l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ22 Novembre, 2021
josep-m-valles-1-e1637593110627.png

Començo aquest article fent referència a una frase de la que estic convençut al 100%. Jo vull viure a Cambrils. De fet, hi visc i també hi he treballat, i ara, a més, sóc responsable de la regidoria de Serveis Generals de l’Ajuntament. I perquè us dic això? Perquè estic convençut que a Cambrils s’hi viu bé. Cambrils és un municipi còmode, amb unes dimensions adequades, on tenim bons serveis i un comerç variat; on el clima és un privilegi i la gastronomia una delícia. Podria seguir amb moltes més lloances, però avui voldria explicar-vos el Cambrils al que aspiro i pel qual treballo. Perquè no tot està funcionant bé al nostre municipi.

Com que no vull caure en l’autocomplaença crec que cal enumerar un seguit de mancances que cal corregir, i detallar aquells projectes i feines que hi ha pendents. Queda poc temps per acabar aquest mandat, però tant com a regidor com des del govern no volem tenir una visió a 15 mesos vista, sinó que cal treballar pel Cambrils del futur. I per això hem de ser exigents en el dia a dia i anar executant petites millores als nostres carrers, a més de rescatar dels calaixos projectes que estan pendents de l’empenta política i posar hi fil a l’agulla.

Personalment crec que tenim marge de millora en la neteja i recollida d’escombraries. I dic això perquè els recursos que hi destinem a través dels impostos de totes i tots els cambrilencs no són pocs. Però sovint trobem focus que no ens agraden. Des de fa un mes, temps en el qual ostento el càrrec de regidor responsable de l’àrea, hem mirat d’impulsar canvis com ara la hidroneteja als carrers. Hem iniciat la poda anticipada per prevenir la caiguda massiva de fulles als nostres espais; estem treballant en una campanya ciutadana de sensibilització en la que els agents cívics faran porta a porta per informar què s’espera del bon veinatge. Hem començat a posar multes per incivisme en la no recollida dels excrements dels animals de companyia. També hem introduït canvis en les ordenances fiscals pel que fa al reciclatge; creant incentius de rebaixa en els rebuts per aquelles persones que facin un ús responsable de la deixalleria.

Ens hem de marcar entre tots uns Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i pas a pas millorar els índexs, que a Cambrils, estan francament endarrerits. Actualment, a Cambrils estem estancats al 50% de la recollida selectiva, i hauríem d’arribar al 65%. Si no fem res, en dos anys el cost de portar brossa a l’abocador suposarà un increment de 125.000€ mes l’any, per això, fer-ho bé té doble benefici: ambiental i econòmic.

Però cal la col·laboració ciutadana perquè mantenir neta una ciutat no depèn només del número de persones que hi hagi netejant, sinó que és una tasca de totes i tots, el procurar no embrutar-la. Ja ho diuen que no és més net el que més neteja sinó el que menys embruta. Per això us demanem la col·laboració.

Un altre dels (molts) punts febles de Cambrils és el manteniment de la ciutat. Aquesta assignatura pendent cal plantejar-la seriosament i treballar dia a dia per ampliar voreres, canviar la il·luminació dels nostres carrers per fer-la més eficient i menys contaminant; per mirar de tenir una jardineria més endreçada. En aquest sentit, tenim projectes de millora de ciutat, parcs i jardins… i de voreres a carrers com els de Montbrió, Lliris o Mart. Però també estem i ha grans projectes de futur, alguns ja prou avançats en els que creiem i en els que

premem l’accelerador: l’enderroc de l’antiga estació del ferrocarril per donar una obertura al mar pel barri de l’Eixample; l’avinguda de l’Esport o la millora de la Rambla Jaume I; però cal treballar en paral·lel per redactar nous projectes que facin de Cambrils un millor lloc per viure, amb serveis de qualitat i pensat per a les persones.

Aquest és el Cambrils pel qual lluitem. No serà fàcil, però entre totes i tots mirarem d’arribar-hi.

Josep Mª VALLÈS
Regidor de Serveis Generals de l’Ajuntament de Cambrils i Portaveu del GM PSC


REDACCIÓ15 Novembre, 2021
ruben3-1280x960.jpg

“Si comprem dues pàgines de publicitat a Le Monde, escriuràs el que el teu cap et digui.” La periodista Sandrine Morel, a qui anaven dirigides aquestes paraules, va quedar literalment estupefacta. Quan, al cap d’un moment, va reaccionar protestant indignada per aquesta monumental falta de respecte i de vulgar prepotència el seu interlocutor -un director de comunicació d’un partit independentista- va afegir: “bé, així funcionen les coses aquí”.

Ho explica la corresponsal francesa al seu llibre “a l’huracà català”, dedicat al procés. Reconec que són paraules que em van quedar gravades perquè, lamentablement, il·lustren el que ha passat a la nostra societat aquests darrers anys. La mateixa Sandrine Morel explica com el Govern català va passar a controlar la línia editorial dels principals mitjans públics i privats del país mitjançant subvencions, publicitat institucional o directament via nomenaments directius.

Dins de l’àmbit polític amb massa freqüència se sent parlar de “mitjans amics” o de periodistes i opinadors “propers”, com si fossin una mena d’extensió dels mateixos partits. Se’n parla amb una naturalitat alarmant, com si fos una cosa de calaix.

Doncs bé, ja em permetran l’heterodòxia però com a persona que assumeix responsabilitats polítiques vull defensar el periodisme crític i independent. Independent del poder i crític amb les decisions polítiques. Sí, sí, ja em diran que és una frase feta i una parauleta per quedar bé i tal, però no ho és en absolut.

Jo mai no he trucat a un periodista per demanar-li un tracte “amic”. Al contrari, vull un periodisme tarragoní que, al mateix temps que sigui veraç, sigui insubmís en relació al poder polític

Molta gent no ho sap però quan els nazis van arribar al poder i van obrir el primer camp de concentració (el de Dachau, a les afores de Munich) les primeres persones que van ser recloses no van ser els jueus, ni els militants dels partits d’esquerres. Els primers que van ser tancats el primer dia (i posteriorment assassinats) per ordre directe de Hitler van ser periodistes. En concret, els periodistes del Munchener Post, el diari socialdemòcrata de Baviera. Eren periodistes amb un sentit de la dignitat professional exemplar que s’havien dedicat a combatre la bilis i l’odi que pregonaven els nazis. Ho van pagar amb la vida però la seva fidelitat als valors de la societat oberta i d’un periodisme compromès amb la veritat mereixen ser recordats. I homenatjats.

I no és casual. Vasili Grossmam deia que en una democràcia la paraula periodista provoca la mateixa sensació de perill per als corruptes de tota mena que la paraula policia genera entre els demòcrates que defensen les llibertats en un règim totalitari. Por, prevenció, temor, pànic…

Jo mai no he trucat a un periodista per demanar-li un tracte “amic”. Al contrari, vull un periodisme tarragoní que, al mateix temps que sigui veraç, sigui insubmís en relació al poder polític. Que treballi les fonts (i els lectors d’aquest mitjà en tenen un gran exemple), que contrasti, que no s’acotxi davant ningú, que denunciï allò que s’està fent malament, i que no confongui opinió amb informació.

Vull un periodisme que treballi les fonts (i els lectors d’aquest mitjà en tenen un gran exemple), que contrasti, que no s’acotxi davant de ningú i que denunciï allò que s’està fent malament

Als que exerceixen la mala política se’ls posaran els pels de punta davant del que acabo de dir. Són els que fan llistats de mitjans (o de periodistes) “amics o enemics”, els que veuen fantasmes per tot arreu, els que voldran destinar subvencions o anuncis en funció de la línia editorial. Són també els que fan retrocedir la qualitat democràtica de les societats.

En conseqüència, vull acabar manifestant el meu respecte i admiració per als i les periodistes que treballen diàriament per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Sé que la vostra feina no és senzilla, ni fàcil, però també sóc conscient que és essencial. La democràcia, i Catalunya, i Tarragona, us necessiten. Moltes gràcies sinceres pel vostre compromís. I per les vostres crítiques honestes – buscant la millora de la qualitat democràtica i no la destrucció sistemàtica – cap als responsables polítics, començant per aquest que humilment signa aquestes línies.

Rubén VIÑUALES
Diputat del PSC per Tarragona


REDACCIÓ15 Novembre, 2021
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Perquè si, perquè reivindicar una i mil vegades la vida de barri, de carrer, de veïnat mai està de més. En una societat on les grans superfícies són imperis, amb branques per arreu que dominen tot el skyline de les ciutats amb conegudíssimes franquícies que imperen amb fortes campanyes de màrqueting i publicitàries és pràcticament impossible una competència equidistant.

El petit comerç cau en oblit i sobreviu gràcies a esforços veïnals i iniciatives dels ajuntaments, comunitats socials i emprenedores. Els eixos comercials eren fa uns anys part de les ciutats com nuclis genuïns i identitaris del poble, de la seva història, de la seva idiosincràsia més arrelada. Botigues de barri on la qualitat i el producte eren una important marca d’identitat i li atorgaven personalitat i encant al lloc en qüestió.

Passejar per aquests nuclis comercials era part de la mateixa història, el tracte era amable i proper, i s’apostava pel producte local i autòcton, fomentant així l’agricultura, mà d’obra i identitats pròpies de la regió. Competir amb multinacionals és difícil i complicat. Potser ha d’haver-hi lloc per tothom sense destorbar interessos propis i altres projectes d’economia sostenible.

Les escasses ajudes públiques, alts lloguers i descentralització de les ciutats fan que els botiguers de comerç petit i proper no puguin enfrontar-se a grans superfícies on cada vegada més es converteixen en petites subciutats on gaudir de tota classe de lleure en el nostre temps.

Fer comerç en el nostre barri o comerç de proximitat genera ocupació, afavorint autònoms i petits empresaris que han de lluitar amb crisis i èpoques de mancances empresarials, teixint així una estructura invisible d’ajuda i cooperació. Si consumim en els comerços dels nostres pobles i ciutats invertim en la recuperació local i a la prosperitat econòmica de les nostres famílies. Invertim en qualitat de vida.

Si això afegim la ferotge ombra allargada d’Internet, les expectatives de supervivència són pessimistes. Les aplicacions governen la vida i el ciberespai està a les nostres ordres. No ens podem allunyar dels avenços tecnològics, però potser estaria bé no oblidar-se del comerç de proximitat i dels esforços per sobreviure amb dignitat.

Les compres en línia s’han duplicat en els darrers anys. Amazon ha estat guanyador en la crisi del coronavirus, i la tendència segueix en alça. Reflexionant sobre aquest estil de societat és ben cert que sembla tot organitzat i estudiat perquè l’home cada vegada esdevingui menys social, al contrari de la seva raó de ser. Operacions bancàries, tota mena d’andròmines electròniques, roba, calçat, menjar… fins i tot ens podem enamorar per internet. La xarxa està al nostre servei.No obstant, encara hi ha moltes persones que necessiten tocar, veure i sentir el producte abans de comprar-lo.

En qualsevol cas, sortir al carrer i saludar als veïns, a la teva gent del barri i botigues de proximitat que t’aconselli quin producte és el millor per tu no té comparació amb res del món. Humanitzar les relacions socials és un regal per fer dia rere a dia.

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Novembre, 2021
arquebisbe2-1280x957.jpg

Tots nosaltres voldríem que aquest temps de Sínode fos un moment de coneixement mutu i de diàleg profund. Però per a gaudir-ne hem d’aprendre a crear espais de conversa. I perquè hi hagi conversa és tan important escoltar des del silenci interior com parlar des de la pròpia identitat, dues accions que a priori semblen més fàcils del que són.

L’escolta demana una actitud honrada i responsable de creure que l’altre, estimat i valorat per Déu, és també ben important per a mi; reclama pobresa espiritual per a saber entendre que el contingut que ell em comunica, sovint ben allunyat de la meva raó, conté una riquesa que no puc deixar escapar. Potser tenim tendència a sobrevalorar-nos i massa poc recordem les paraules sempre interpel·lants del Nou Testament: «Amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos» (Fl 2,3). Buidar-nos de tot el bagatge que portem a dins, amb senzillesa i simplicitat de cor, ens fa aptes per escoltar atentament el germà que se’ns atansa.

En l’art de la conversa, però, no n’hi ha prou amb l’escolta, sinó que se’ns demana una paraula de part nostra. La parla és un dels dons més elevats que Déu ha regalat a la humanitat, perquè, en gran mesura, la nostra interioritat s’expressa a través d’ella. Els seus efectes beneficiosos són exaltats pel savi: «Una bona resposta dóna alegria: una paraula oportuna, que n’és, d’agradable!» (Pr 15,23). I tanmateix la paraula amaga molts paranys. Podem utilitzar-la superficialment parlant per parlar, potenciant les pròpies idees i subjectivitats per damunt de la recerca de la veritat, projectant com una càrrega les nostres insatisfaccions. Fins i tot, podem mentir sobre notícies o esdeveniments que afecten la vida d’altres persones, les avui penosament conegudes com a fake news.

La parla que necessitem per a construir un diàleg fructífer exigeix evitar tots aquests esculls i concentrar-nos en un exercici de domini interior i d’intel·ligència elegant. El missatge que volem comunicar ha de ser, abans de res, coherent amb els sentiments del Crist, i arribar als altres mai des de la imposició, sinó des de la llum atractiva de la veritat. Si abans de pronunciar una paraula ens aturéssim a intuir l’efecte que aquesta pot causar, no modificaríem més d’una vegada la nostra expressió? Àdhuc davant la possible mala educació de l’altre, la nostra ha de ser una resposta ponderada i equilibrada, disposada a continuar oferint misericòrdia i pau, l’única veu que Déu coneix i accepta. Diu l’Apòstol: «Que de la vostra boca no surtin mai paraules dolentes, sinó tan sols aquella paraula que serveixi per a edificar els altres en allò que convingui i faci bé als qui l’escolten» (Ef 4,29). Abans de res, hem de fer madurar una consciència clara que la nostra expressivitat té com a interès i finalitat fer bé als qui ens escolten, tot edificant el Regne de Déu.

Des d’aquí entendrem que allò que més ens interessa és la llum que l’Esperit ens vulgui regalar en cada moment. Serà ell qui ens ensenyi a construir dia a dia la família dels creients, amb el testimoniatge d’unitat que el món espera de tots nosaltres.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ1 Novembre, 2021
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Repic de campanes, espelmes de tèrboles ombres recordant els avantpassats, taula règia i ben parada, avui és Tots Sants. La tardor refresca i les fulles escombren les passes calmades que amb llargues passejades esvaeixen l’amarga evocació del que va ser.

Pregàries i devoció, ànimes que es vetllen des de la foscor, brindem tota la inusitada llum de vida que ens regala l’horitzó. Records de difunts, llànties enceses que esperen l’albada amb rams, Tot Sants és festa de vida i de mort alhora, infinites flors de llum i color per commemorar la vigília amb màgic fervor.

Bruixots, fantasmes, disfresses estrafolàries i revetlles de tardors, mainada que crida en posar-se el sol jugant a fer por. Xocolata i pega dolça, moniatos de ressopó, les carabasses que il·luminen la penombra pels balcons.

Festa màgica, festa de Tots Sants. La vida i la mort s’abracen dolçament i es miren sense entendre ben bé el perquè de tant murmuri. I és que tot s’embolcalla de solemnitat i desori, festa callada, festa misteriosa.

Novembre s’apropa amb el culte per la vida i la mort, invitant-nos a la reflexió i transcendència, de la possible existència després d’aquesta, i el significat de la nostra presència en aquest món meravellós. Com invocar l’espiritualitat si no és amb celebració?

Ens apropem al nostre misticisme rodejats dels éssers que ens protegeixen i estimen per rememorar els que ja van marxar, i ho fem amb disfresses, amb màscares, omplint cementiris de flors acolorides. Som passat i som record, som esperit on trobar respostes a la nostra part immaterial i temerosa del més enllà.

La festa de Tots Sants ens qüestiona la paradoxa d’aquest món on els drons sobrevolen les galàxies i conversem amb andròmines d’intel·ligència artificial, però reneix la part més visceral i primitiva davant la inexplicable interrogació de la nostra pròpia vida i el que no podem aconseguir albirar del qual vindrà, i ho fem amb celebracions de temps immemorials, on el sobrenatural i místic ens envolta per arreu.

Gaudim d’aquest dia tan especial, un inici en la nostra vida espiritual i contemplativa amb entrega i comprensió. Per Tots Sants s’acosta el fred i els dies s’escurcen, la natura canvia i establim connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts. Un regal en aquests temps de banalitats on el misteri de l’esperit sembla dissipar-se sovint.

Magranes, figues, codony i carabasses, sidra i moscatell, bunyols i panellets per acompanyar la celebració de la vida… la celebració de la mort.
Aromes de tardor per celebrar la festa de Tots Sants.

PUBLICITAT


REDACCIÓ31 Octubre, 2021
ropinio_ricard.jpg

Després de tants mesos ‘retinguts’ per els deliris de la pandèmia del coronavirus, els ciutadans, independentment de l’edat, estatus social o sexe, desitgen recuperar la normalitat. Una normalitat que arriba a compta gotes, atenent el desconeixement del virus.

Els governs, estatal, autonòmics i municipals, s’esforcen per, poc a poc, reprendre els hàbits i les costums anteriors a la pandèmia. No serà fàcil. Però tampoc impossible. Els esforços s’esgrimeixen tant a nivell social com econòmic. No parlem dels efectes psicològics, perquè això serà un xic més complicat. Els ajuntaments, aprofitant la desescalada de les mesures anticovid, estan organitzant tota mena d’actes i activitats, molt semblants a les que es feien abans de l’arribada del temut virus. Alguns d’aquests esdeveniments i iniciatives representen un respir per als comerços locals, alguns d’ells tocats de mort a conseqüència del coronavirus.

La gent comença a sortir al carrer, a relacionar-se, a consumir i a  ‘viure’. Sense oblidar les mesures necessàries per evitar els contagis, per exemple, Salou s’ha atrevit a organitzar un – exitós – passatge del terror a la Masia Catalana – un indret fins ara poc aprofitat – i a recuperar els correfocs i algunes de les seves tradicions més populars. Els carrers estaven plens. La gent – molta arribada de fora – respirava una certa normalitat. Una normalitat que no acaba d’aterrar als carrers de Tarragona ciutat.

A Tarragona no hi ha manera de crear un sentiment de pertinença, d’orgull de ciutat

Per més iniciatives que engegui el govern municipal, el cert és que no acaba de quallar. Els bonsComerç va ser una bona pensada, però ja està. Són iniciatives aïllades. Les polèmiques – com el desmantellament del famós quiosc, l’eterna brutícia o l’inexplicable carril bici –  tenen més protagonisme que les iniciatives pensades per ajudar a driblar la crisi social i econòmica provocada pel coronavirus. Ja no cal parlar de Cambrils, de Vila-seca o de Torredembarra. Mentre, per exemple, a Salou s’organitzen esdeveniments que, d’una manera o altra, ajuden a oblidar els drames diaris, a Tarragona no hi ha manera de crear un sentiment de pertinença, d’orgull de ciutat… Potser el govern municipal no ha sabut o no disposa d’un projecte real amb el qual els tarragonins se sentin identificats. Segurament hi ha massa improvisació i missatges poc clars. Molts cops de cec. També podria ser que l’executiu de Pau Ricomà està més preocupat en fer política – i salvar-se d’una moció de censura – que en governar la ciutat i protegir els drets dels seus conciutadans.

Tarragona és una ciutat enquistada en el desànim, la paràlisi i en el pessimisme. La capital de la província s’ha convertit en una mena de passatge del terror permanent, on les intervencions polítiques – moltes d’elles improvisades – provoquen ensurts.  ¿Tarragona, truco o trato?

PUBLICITAT









REDACCIÓ29 Octubre, 2021
victor-canalda-e1629445219806.jpg

Els interins estan en peu de guerra. Ja fa dies que reclamen en via administrativa i judicial la fi de l’abús de temporalitat dels seus llocs de treball, amb resultats diversos, però aquest dijous 28 d’octubre han sortit al carrer a fer sentir la seva veu. Es calcula que els treballadors cridats a reivindicar els seus drets podrien ultrapassat el milió de persones a nivell estatal.

La situació dels interins, com a col·lectiu, és complexa i no es pot resoldre amb una solució única per a tots. D’entrada, tenim dos grans blocs de règim de prestació de serveis: el dels funcionaris i el dels laborals al servei de l’administració. Ambdós es regulen segons l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP), però òbviament tenen diferents característiques, començant en que hi han tipus de serveis que només es poden prestar en règim de personal funcionari (com els cossos de seguretat i policies).

No obstant, la problemàtica principal que comparteixen es centra en l’estabilització dels llocs de treball d’aquests treballadors. Qui més qui menys, coneix o ha patit les vicissituds del personal de l’àmbit sanitari, educatiu, i d’altres empleats públics que empalmen sistemàticament contractes o nomenaments en forma de “substitucions”, “reforços” i “vacants”, durant molts anys, quan el topall legal segons el mateix EBEP és d’un màxim de tres anys.

La conseqüència de sobrepassar dit termini és, o hauria de ser, la consideració de dits treballadors en “abús de temporalitat” com a personal d’estructura de l’administració. I aquí és on rau la dificultat de tot plegat, ja que mentre que els treballadors reclamen la “fixesa”, és a dir, la transformació en personal funcionari a tots els efectes, entre ells la propietat de la plaça que venen ocupant, la jurisprudència espanyola en la majoria de resolucions els està assimilant a “indefinits no fixes” (INF), figura de construcció jurisprudencial i naturalesa temporal amb dret a ocupar la plaça fins que aquesta es cobreixi d’acord amb un procés selectiu respectuós amb els requisits constitucionals de mèrit, capacitat i publicitat (oposicions, concurs de mèrits o concurs-oposició), encara que amb dret a indemnització una vegada siguin cessats.

El debat jurídic està servit, i la litigiositat es preveu elevada, ja que la posició majoritària dels tribunals espanyols no acaba de quallar amb les interpretacions que fan des d’Europa de la Directiva 1999/70/CE, que regula el treball temporal.

Ja fa temps que el Tribunal de Justícia de la Unió Europa (TJUE) ve dient que s’ha de posar límit a l’excés de temporalitat abusiva de les administracions públiques espanyoles, i que la transformació dels interins en “personal fix” és una mesura idònia de reversió de la situació, ja que la simple transformació del “interí en situació d’abús de temporalitat” en “indefinit no fix” no serveix a efectes resarcitoris i dissuasoris del frau en la contractació de les administracions.

Però, en tot cas, resolta pel TJUE aquesta qüestió, la decisió final d’aplicar aquesta doctrina en casos concrets recau sobre els jutges nacionals, que majoritàriament estan optant per l’INF, tot i que a Galícia, Madrid i València alguns tribunals han aplicat la “fixesa” com a penalització per l’abús de temporalitat.

A la secció de dret laboral del Col·legi de l’advocacia de Tarragona vàrem fer el passat dia 16 de setembre una jornada sobre les qüestions clau en la regularització dels interins, amb tres dels especialistes més destacats a nivell nacional, que es pot seguir en el següent enllaç: https://youtu.be/F_v_nIphsHU

Recordem que tots els professionals de l’advocacia laboralista de Tarragona estem a disposició dels interins que necessitin assessorament sobre la seva situació concreta, als quals animem a reclamar els seus drets. Som molt conscients de que, precisament amb la situació de temporalitat en que se’ls manté, estan sotmesos en qualsevol moment a no ésser “renovats” en els seus contractes o nomenaments, o no tornar a ser “cridats” en borses als que se’ls adscriu, en molts casos de forma il·legal.

Per això cal que coneguin la molt rellevant Sentència del Tribunal Suprem nº 924/2021, de 22 de setembre de 2021, que atorga protecció constitucional davant de l’acomiadament d’un empleat públic que havia reclamat els seus drets (la “fixesa” i/o “INF”) i 6 mesos després no se li renova el contracte després d’encadenar-ne varis. El resultat és que l’administració resulta condemnada a reincorporar el treballador i a abonar-li una indemnització per dany morals de 15.000 euros. La sentència es pot consultar a:
https://www.tirantonline.com/tol/publicNovedades/show/8610963

 

Victor CANALDA
Advocat
President de la secció de Dret Laboral de l’ICAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter