Arxius de OPINIO | Pàgina 2 de 215 | Diari La República Checa

REDACCIÓ8 Març, 2021
carla_aguilar.jpg

Este ha sido un año duro para todas las personas, para todas, sin lugar a duda. Hemos tenido que atajar una pandemia en el mundo entero, que puso de relieve la vulnerabilidad y fragilidad del ser humano.

Sin embargo, y a pesar de que la pandemia ha tenido un impacto social, económico y sanitario a todos los niveles y sobre todos los cuerpos, nos ha dejado, nuevamente, la innegable evidencia de que las mujeres, en toda su diversidad, sigue siendo ese “ser” más vulnerabilizado que, a su vez, sostiene lo más importante, la vida con su “estar” y su “hacer”; porque el 8M, lo que nos trae, es ese poner los cuerpos durante todo el año, durante la vida, durante todos los ciclos vitales.

Porque hemos sido las mujeres las que hemos tejido las redes necesarias para sostener la vida históricamente. En una pandemia esto no solo no cambia, sino que se pone de relieve que nuestro trabajo productivo y reproductivo es fundamental, y que la política más que nunca debe poner la vida en el centro. Porque representamos, con los cuidados y los trabajos domésticos, alrededor del 40% del PIB de este país, sosteniendo aquello que es invisible. Y a pesar de ello, las mujeres ganan de media un 23% menos que los hombres.

Las cajeras de supermercado, las del mercado, las trabajadoras y educadoras sociales, las sanitarias, las limpiadoras, las cuidadoras, las “amas de casa”, las barrenderas, las científicas, las maestras y profesoras, entre muchas, muchas otras, todas ellas han sostenido la vida en uno de los momentos más difíciles de nuestra historia, y durante la historia.

Las profesiones más precarizadas, invisibilizadas e infravaloradas siguen siendo encarnadas por las mujeres. La brecha salarial más elevada por ocupaciones (29,4%) se encuentra en las altamente feminizadas (elementales y servicios de restauración, personales y venta) donde se dan los salarios más bajos.

Entre ellas, todas y todes, diversas, plurales y desiguales también: las racializadas, las diversas funcionales, las migradas, las sin papeles, las trabajadoras sexuales, las mayores, las jóvenes y las adolescentes, las bolleras, las trans, las intersex, todas ellas, las más violentadas por la pandemia.

Las cifras sobre la asistencia a la violencia de género suben, las violencias machistas se hacen cada vez más insoportables en las redes, en los medios y los eventos, en las casas, en la calle. Las mujeres en posiciones de poder sufren el machismo más descarnado y desacomplejado y se evidencia el techo de cristal (las mujeres mejor pagadas cobran una diferencia de 10.000 euros respecto a los hombres mejor pagados). Las invisibles, siguen padeciendo la violencia patriarcal desde el silencio, en la privacidad de las parejas, de las relaciones abusivas. Tenemos garganta suficiente y fuerte para poner y darle voz a todas ellas.

Hoy, en un 8M inusual, donde poner el cuerpo se hace difícil por las medidas sanitarias, nosotras y nosotres ponemos el cuerpo a través de nuestra lucha, de nuestro trabajo, desde abajo, desde los laterales, desde las periferias, desde lo subalterno, desde nuestros cuerpos cocidos por una red de sostén que supone el mayor movimiento por la justicia social, EL FEMINISMO.

No nos olvidaremos de las mujeres trans. Ellas están consiguiendo una visibilidad que históricamente les ha estado negada. Su lucha también es la nuestra, y hemos de estar unidas en contra de la transfobia i la lucha para mejorar sus oportunidades laborales y de Seguridad. El feminismo ha de ser una lucha vinculada al movimiento lgtbi, todo es parte de la misma opresión, el machismo.

Asimismo, los hombres han de ser aliados de la lucha feminista, llegar allá donde no llegamos nosotras, y ser portadores del mensaje de igualdad. ¡No seáis cómplices de las desigualdades!

No existe, probablemente, ningún movimiento social más transversal, global e interseccional que el movimiento feminista, siempre en primera línea del cuidado para que las vidas sean vivibles, transitables, dignas, equitativas, justas, reclamando los derechos que hagan falta, y poniendo encima de la mesa las violencias y las injusticias más incomodas que, como la derecha y la ultraderecha nos ha mostrado, interpelan a todas y cada una de las personas que conformamos la sociedad.

Porque sin incomodar, sin interpelar, sin otorgar derechos, sin presupuestos feministas, sin poner la vida la centro no hay justicia social posible. Por eso, por el pasado que nuestras antecesoras dejaron labrado con lucha y esfuerzo, por un futuro vivible, por todo eso, hoy más que nunca, y cada día, ACCIÓN FEMINISTA.

Carla AGUILAR
Regidora de feminismes de l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ8 Març, 2021
estefania_serrano.jpg

Des de fa molts anys, el 8 de març té lloc el Dia internacional de la dona. Una reivindicació històrica que pretén equiparar en drets i oportunitats dones i homes. La fita, malauradament, encara està lluny de ser assolida en molts indrets del món.

Potser la clau en el necessari canvi de mentalitat de molts homes -i també de moltes dones, val a dir- és que no podem limitar la reivindicació a un sol dia a l’any. La igualtat efectiva i real ha de ser un fet consolidat i interioritzat per tota persona d’una manera natural. Igual com tots i totes respirem, tots i totes hem de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats, amb independència del gènere amb el qual naixem.

Amb dades del 2019, només un 11% dels alts càrrecs directius són dones, si bé aquestes ocupen el 60% de les places universitàries. Com pot ser que una majoria acadèmicament ben formada, sigui una minoria en càrrecs de decisió? Potser ho explica el fet que el 58% de les dones renuncien a la seva carrera professional per diversos motius -majoritàriament, per cuidar la família-, mentre que només un 6% dels homes prenen aquesta mateixa decisió vital.

Aquesta situació s’ha vist agreujada amb l’esclat de la pandèmia, durant la qual i segons dades d’estudis sociològics realitzats per l’Asociación Yo No Renuncio, el 22% de les dones han renunciat a tot o part del seu treball durant l’últim any, per cuidar dels seus fills i filles. A més, un 37% de dones mares han vist com se’ls denegava l’opció de teletreballar, malgrat desenvolupar tasques compatibles amb el treball a distància.

Les dades parlen clar. Encara estem lluny de la igualtat real i efectiva en àmbits com la conciliació familiar, l’accés a càrrecs directius, la corresponsabilitat en l’àmbit familiar, etc. El que persegueix el 8M és que aquesta mena de decisions siguin fets deslligats del gènere.

També en l’àmbit esportiu cal mantenir la lluita per la igualtat d’oportunitats. Perquè, si pensem en l’esport com una eina d’integració social, de benestar personal i d’alliberament de les tensions acumulades en el dia a dia, les dones tampoc no ho tenen fàcil: a les obligacions laborals hi sumen les tasques domèstiques que, com ja hem dit, assumeixen majoritàriament les dones perquè la corresponsabilitat de feines a la llar segueix sent desigual i desfavorable per a les dones. Això les deixa amb molt poc temps per a la pràctica de l’esport que, com s’ha demostrat àmpliament, és fonamental per a un estil de vida equilibrat i saludable.

En aquest sentit, estic fermament convençuda que el canvi de mentalitat ha d’arribar des de la infantesa, en l’àmbit educatiu i també a casa. És de ben petits quan aprenem els valors i característiques identitàries que ens definiran durant tota la vida. Per això és fonamental que realitzem aquest treball educatiu en l’àmbit de la igualtat, per aconseguir que les generacions més joves -i les que estan per arribar- creixin amb la igualtat com un fet natural.

Des del Consell Esportiu del Tarragonès en som molt conscients i treballem en aquesta línia de foment de la igualtat en les oportunitats d’accés a la pràctica esportiva, sobretot pel que fa a l’esport de base. És la nostra petita contribució a una causa global en la qual tots i totes hi tenim molt a dir i, sobretot, molt per fer.

Per tots aquests motius i molts més, a dia d’avui, ser feminista no és una opció, és una obligació. Si més no, fins que arribi el dia en què, com a societat, assumim que la igualtat sense lletra petita no és un caprici, sinó un dret natural. Esperem que aquest dia arribi aviat.

 

Estefania SERRANO AGUDO
Presidenta del Consell Esportiu del Tarragonès


REDACCIÓ8 Març, 2021
pepe-alvarez.jpg

Hoy, 8 de marzo, como todos los años, celebramos el Día Internacional de la Mujer para conmemorar la lucha histórica de la mujer por su emancipación y por la igualdad.

Como cada 8M, UGT sigue luchando por la igualdad en el mundo laboral y en el resto de ámbitos. Por ello, según el Informe que hemos elaborado con motivo de este día, vamos a dar algunas interesantes cifras al respecto para seguir constatando la situación que padecemos y la necesidad de un cambio profundo que lo subsane.

En España, el año pasado el 93% de la población inactiva laboralmente, por cuidar a niños/as o personas dependientes, son mujeres. Casi 9 de cada 10 personas que se acogieron a las excedencias por este tipo de cuidados fueron mujeres. Asimismo, el empleo a tiempo parcial sigue siendo un factor relevante de la precariedad y la desigualdad: tres cuartas partes del empleo a tiempo parcial es femenino. Además, la tasa de empleo de los hombres con hijos es del 86,7% y sin hijos del 77,6%, mientras que en el caso de las mujeres la tasa de empleo de mujeres con hijos es del 68,1%, siendo inferior a las de las mujeres sin hijos que es del 75,7%. Por tanto, es muy evidente que la asunción de las tareas de cuidados familiares sigue recayendo en las mujeres.

Por otro lado, la brecha salarial se sitúa en el 21,41%, la cifra más baja de los últimos once años. Sin embargo, todavía las mujeres cobran de media 5.726,30 euros menos al año que los hombres. Además, si el ritmo de descenso en la brecha salarial actual se mantuviera constante en el tiempo, se necesitarían 43 años para que la desigualdad salarial entre ambos sexos desapareciera en nuestro país.

Por eso, necesitamos establecer recursos adecuados para el desarrollo de las medidas necesarias en materia de igualdad, y que los avances en la legislación se cumplan en todas las empresas, como reclamamos en otro informe publicado el 22 de febrero, “Día de la Igualdad Salarial”. Dicho documento, tiene como objetivo prioritario exigir que las empresas cumplan con la legislación y apliquen el Reglamento de Igualdad Retributiva. En este sentido, es fundamental que se realice el registro retributivo de toda la plantilla, actualizado anualmente el Plan de Igualdad, en el que deberán incluir una auditoría retributiva y un Plan de actuación para la corrección de las desigualdades.

Además, el aumento de la valoración del trabajo de la mujer y su equiparación salarial permitirían incrementar las cotizaciones y los ingresos a las arcas públicas, acrecentando las cotizaciones a la Seguridad Social y las contribuciones a Hacienda. Con la desigualdad salarial que encubre una evidente discriminación económica hacia las mujeres, pierden ellas, pierde el Estado y, consecuentemente, perdemos todas las personas.

Por último, es indispensable adoptar políticas con perspectiva de género en todos los ámbitos y especialmente en materia de cuidados, aumentar la financiación necesaria para erradicar la violencia machista, una transformación educativa basada en la igualdad de género, incrementar el SMI hasta situarlo al final de la legislatura en el 60% de la media salarial (como estipula la Carta Social Europea) y derogar la reforma laboral que afecta, en mayor grado, a las mujeres al generar una feminización de la precariedad a través de la temporalidad, la parcialidad involuntaria y al reducir el poder de la negociación colectiva contra la desigualdad salarial y laboral.

 Pepe ÁLVAREZ
Secretario General de la UGT


REDACCIÓ8 Març, 2021
rectora5-1-e1528647683507.jpg

El 8 de març, Dia Internacional de les Dones, és una data assenyalada a la URV. Aquest dia reafirmem el nostre compromís amb la igualtat efectiva entre homes i dones.

De fet, fa més d’una dècada que vam iniciar aquest camí esdevenint una de les primeres universitats a aprovar un Pla d’Igualtat (2007). I tot just ara fa un any vam aprovar la tercera edició d’aquest pla, la qual cosa evidencia que és un document viu que cal anar posant al dia per enfocar els reptes pendents.

Quan parlem de la igualtat entre homes i dones ens referim, entre altres coses, a aconseguir una igualtat efectiva en l’accés i la promoció a la feina; una igualtat efectiva pel que fa als equips de recerca i el seu lideratge; una igualtat efectiva quant als continguts docents, perquè siguin visibles les aportacions de les dones en tots el àmbits científics, i una igualtat també efectiva en els llocs de decisió i de màxima responsabilitat.

La incorporació de la perspectiva de gènere per assolir la igualtat en la gestió, la recerca i la docència és una obligació no només jurídica, sinó també ètica, tal com recull el Codi Ètic de la URV. De la mateixa manera, la igualtat entre homes i dones és un compromís amb la societat i amb els objectius de desenvolupament sostenible, i en concret amb l’ODS nº 5, el de la igualtat de gènere. En aquest sentit, la feina que hem impulsat per materialitzar aquest compromís amb l’ODS 5, ens ha situat en la posició 43 (d’un total de 547 universitats de tot el món) pel prestigiós rànquing de Times Higher Education University Impact Ranking.

Aquest 8 de març, però, és diferent que altres vegades. Hem estat colpejats per la covid-19, una pandèmia que ha posat de manifest que les conseqüències de les crisis afecten especialment les dones: més exposició a la malaltia, problemes relacionats amb la conciliació i la corresponsabilitat i, malauradament, més vulnerabilitat en violència de gènere. Així, la situació i els efectes de la pandèmia han agreujat les desigualtats ja paleses i la URV, que no hi és aliena, hi ha intentat donar resposta.

Els confinaments, les restriccions de presencialitat, el teletreball i la docència i l’aprenentatge virtuals han irromput i s’han instal·lat en la quotidianitat, i han provocat un augment de les desigualtats entre homes i dones. Respecte a les dones que formen part del col·lectiu de personal docent i investigador, es preveu un augment de la bretxa de gènere en les carreres acadèmiques, atès que la producció científica de les dones s’ha vist més afectada que la dels homes.

Les dones que formen part del personal d’administració i serveis també han sofert aquest impacte: han hagut d’improvisar nous circuits i processos digitals per assegurar i garantir el bon funcionament de la universitat, compaginant-lo en moltes ocasions amb la càrrega familiar i de cures, provocada pel tancament i les posteriors restriccions.

Finalment, la pandèmia també ha passat factura a les estudiants universitàries: la docència virtual s’ha hagut de fer sobtadament, sense preveure l’existència de la bretxa digital de gènere, que ha implicat un sobreesforç per a moltes d’elles.

Però des de la nostra Universitat hem seguit treballant per la igualtat. Per posar només uns exemples, hem instal·lat punts liles als campus per accedir al protocol d’assetjament de estudiants; hem apostat per reforçar l’Observatori de la Igualtat creant una unitat amb les funcions més àmplies per executar el III Pla d’Igualtat; hem introduït criteris i indicadors d’igualtat als contractes programa amb els centres; hem nomenat un responsable d’igualtat en cada centre; estem treballant per visibilitzar més les autores a les guies docents i als catàlegs de llibres dels CRAIs; hem introduït criteris d’igualtat per valorar els grups de recerca, i hem dut a terme accions de formació i sensibilització dirigides a tota la comunitat universitària en el marc del Pacte d’Estat Contra la Violència de Gènere.

La URV té un paper fonamental en matèria d’igualtat: som un agent transformador per al futur, tant en formació com en recerca. Per tot això la URV continuarà treballant i avançant en una igualtat real i efectiva.

María José FIGUERAS
Rectora de la Universitat Rovira i Virgili


REDACCIÓ8 Març, 2021
laura_roige-1280x853.jpg

L’aplicació, el passat mes de desembre, de la sentència que anul·la el planejament urbanístic vigent, POUM-2013, ha sacsejat l’activitat econòmica i social de Tarragona davant l’escenari d’inseguretat jurídica que, malauradament, s’ha generat.

Moltes han estat les consultes i els supòsits que, des de diferents àmbits, ens han fet arribar a la Cambra de Tarragona, com a corporació territorial i empresarial. Des d’un primer moment vam analitzar amb rigor jurídic de quina manera podíem aportar una solució que no suposés cap dilació en el temps, perquè entenem que com més triguem a l’hora d’adoptar unes clares eines de joc a nivell urbanístic, major inseguretat generarem davant els inversors i més gran serà el perjudici a l’activitat econòmica. I amb la crisi sanitària i econòmica que patim no ens podem permetre el luxe d’encantar-nos.

Val a dir que la solució que s’adopti és totalment política, qui pot decidir si cal fer un POUM nou o reprendre el suspès és el Plenari de l’Ajuntament de Tarragona. Per això hem entès que l’única manera de fer sentir la nostra opinió, davant una problemàtica greu, i aquesta ho és, era fer una proposta de moció, perquè fos escoltada o almenys analitzada pels diferents grups polítics representats al Consistori, però sobretot que fos una resposta jurídica fonamentada, perquè, es digui el que es digui, jurídicament no és impossible reprendre el POUM-2013. Cal remarcar, en aquest sentit, que no ens empeny pas cap voluntat política, i sí la necessitat de que Tarragona no resti aturada ves a saber fins quan.

La qüestió, davant aquest problema, és decidir si s’agafa un camí llarg o un camí curt. Triar el primer, suposa submergir-nos en un horitzó temporal a molts anys vista, per tot el que suposa la formulació d’un nou POUM i pel desenvolupament de qualsevol figura derivada del seu planejament. Això, sense comptar que no es presentin al·legacions rellevants. L’aprovació del darrer POUM de Tarragona va ser el resultat de tretze anys de feina.  L’opció del camí llarg és, doncs, una voluntat política, força arriscada, sobretot perquè genera un escenari d’inseguretat més gran a mesura que corre el temps i ens movem sense disposar d’un document urbanístic definitiu que defineixi el creixement social i econòmic de la ciutat.

El camí curt significa reprendre el POUM-2013 en la seva totalitat des del mateix punt en què es va ometre l’informe sectorial sobre hidrocarburs. És a dir, des de la segona aprovació inicial. Arribats a aquest punt ens hem de preguntar: això és possible? De fet, altres municipis en la mateixa situació judicial de nul·litat total del seu planejament, encara que en punts diferents del procediment administratiu, han escollit aquesta opció, i en menys de dos anys se n’han sortit, generant la necessària seguretat jurídica i el màxim compromís amb els agents socials perquè el municipi no quedi paralitzat.

No oblidem que la sentència declara nul·la la vigència del POUM-2013 per un fallo en el procés administratiu, no esmenta pas res sobre el seu contingut. Si tenim una eina com el POUM-2013, aprofitem-la, polim el que sigui necessari però no ens eternitzem en fer-ho. D’ençà la seva aprovació, fa quasi vuit anys, de cap manera s’ha exhaurit la seva capacitat de desenvolupament, ben al contrari. Per tant, no tindria sentit iniciar un nou tràmit, per tot el que he comentat abans.

I en aquest plantejament la Cambra de Tarragona no hi està sola. Per això vull agrair públicament a les quinze entitats econòmiques que s’han adherit a l’opció més lògica, àgil i directe per al futur de Tarragona per fer sentir un veu única, clara i contundent. La ciutat no és mereix més endarreriments, després de passar una crisi i estar enmig d’una altra. Paralitzar el municipi amb l’inici d’un nou POUM no és la millor opció.

Un altre aspecte que no s’ha valorat suficientment és què significa per la ciutat quedar-se sense el POUM-2013. Vet aquí la magnitud de la tragèdia. Tarragona no es mereix el que està a punt de succeir, perquè les conseqüències de tot plegat són incalculables. I aquestes sí que no les pagaran els polítics, les pagarem els ciutadans i les empreses, que ens quedarem  sense uns  serveis i equipaments projectats que ens haurien de garantir una qualitat de vida i competitivitat, que necessitem.

I el pitjor de tot és la imatge d’inseguretat jurídica que projectarem sobre el futur desenvolupament de Tarragona. Qui apostarà per invertir aquí? Qui estarà disposat a crear llocs de treball, a jugar-se els diners? En definitiva, a crear riquesa?. I tot quan més falta ens fa no perdre pistonada i estar amatents per agafar l’embranzida necessària que ens ajudi a superar aquesta inesperada i dura crisi derivada de la pandèmia de la Covid-19.

Sincerament, la ciutat no s’ho mereix. Per això demanem als polítics, organismes i institucions que estiguin a l’alçada de les circumstàncies històriques que ens han tocat viure. Nosaltres, i quinze organitzacions econòmiques més, hi estarem.

Laura ROIGÉ
Presidenta de la Cambra de Tarragona


REDACCIÓ8 Març, 2021
rocio_leon-e1615206851577.jpg

Si se hubiera de definir la democracia podría hacerse diciendo
que es la sociedad en la cual no sólo es permitido,
sino exigido, el ser persona.
María Zambrano

Alicia Miyares manifiesta en su libro Democracia Feminista que “no es suficiente sentirse libre sino que es preciso que todas las esferas en las que interactúo reconozcan mi libertad y esto solo será posible si estas instancias están atravesadas por la idea de igualdad”. Para ser igual hay que ser socialmente igual, no es suficiente con una igualdad formal ante la ley.

Es absurdo plantear situaciones igualitarias entre mujeres y hombres sin conocer la teoría feminista.

El Feminismo toma su gran impulso en la Ilustración europea, aunque había arrancado en la filosofía barroca. Es en el siglo XVIII, origen de nuestro marco institucional y de modos de vida actuales, cuando surge el primer feminismo, cuando surge la polémica del papel que deben representar las mujeres. El feminismo rompe con el pensamiento heredado provocando una gran polémica en el movimiento ilustrado.

Desde entonces el Feminismo, siendo una teoría política, por lo tanto es una ideología, plantea un nuevo modelo de democracia.

El Feminismo tiene como finalidad eliminar la discriminación por sexo y superar los roles de género. Para ello es preciso un profundo cambio cultural que elimine los géneros analizando de forma crítica los estereotipos sexuales. Las políticas que se aplican desde las instituciones deben incorporar  la perspectiva feminista.

De nada sirve que las responsables de políticas de las mujeres se llenen la boca y el cargo de autoproclamas feministas si, por poner un ejemplo sencillo, los nombres de plazas y calles de la ciudad solo recuerdan a varones.

Preocupa que la concejala responsable de hacer políticas para fomentar la igualdad entre mujeres y hombres de muestras continuadas de no conocer una lectura tan básica como La ciudad de las damas, de Christine de Pizán.

La geografía y el urbanismo feministas no solo señalan ausencia de huellas de las mujeres en Tarragona, también la ausencia de políticas que corrijan el modo desigual en que mujeres y hombres utilizan el espacio debido a las diferencias jerárquicas de poder.

En Tarragona hay muchas cosas por hacer, tantas que escoger alguna sería bastante sencillo. Optar por el postureo y la fiesta es un agravio a  la precaria situación  que padecen muchas mujeres en nuestra ciudad.

Las mujeres tenemos muchos motivos para salir a la calle el 8M, muchas reivindicaciones, muchos derechos que defender, muchos apoyos que exigir y mucho que reprochar a quienes se dicen feministas (la autoproclamación no convierte) y abandonan a las mujeres.

Es especialmente  cruento que quienes se bautizan de izquierdas olviden o desconozcan que son herederas  de las “garment workers”.

En Tarragona debemos recuperar el lema de la manifestación del 8 de marzo de 1908 en Nueva York: “Pan y rosas”.

Rocío LEÓN ALLER
Miembra de la junta de Adipm (Asociación por la Defensa de la Imagen Pública de las Mujeres)


REDACCIÓ8 Març, 2021
merce__Martorell.jpg

El passat 23 de febrer Rotary Internacional (RI), una de les majors organitzacions de servei a escala mundial, va complir 116 anys. Des de la seva fundació, l’any 1905, moltes coses han canviat en l’organització, i Rotary s’ha anat adaptant als nous temps. Així, advocats rotaris, van participar en la redacció de la Carta de les Nacions Unides, i RI és membre permanent de l’ONU des de 1945. Però malgrat això, la incorporació de la dona a Rotary va haver d’esperar molt més.

L’any 1950 un Rotary Club d’Índia, ja va presentar un projecte d’esmena en la reunió del Consell de Legislació celebrat durant la Convenció de Rotary de 1950, per treure la paraula “home” dels Estatuts de Rotary Internacional. L’esmena va ser desestimada, i el mateix va passar quan l’any 1964 ho va proposar un Rotary Club de Ceilan, avui Sri Lanka; quan l’any 1972 ho va proposar un club d’Estats Units i quan l’any 1977 la proposta d’esmena la va presentar un club de Brasil.

L’any 1978, el Rotary Club de Duarte, un petit club de la ciutat de Duarte, propera a Pasadena, a l’Estat de Califòrnia, va integrar tres dones com a noves sòcies del club, i el 27 de març del mateix any, Rotary Internacional va retirar la Carta Constitutiva al Club, i el va donar de baixa per contravenir els Estatuts de l’organització. Aquest fet va generar protestes, i el club de Duarte va demandar a Rotary Internacional davant els Tribunals, al·legant violació de la Llei Estatal de Drets Civils, que prevenia la discriminació de qualsevol classe en les activitats de negocis o institucions públiques. El dictamen de la Suprema Cort va afavorir a RI i després de molts anys de lluita, el 4 de maig de 1987 el Tribunal Suprem dels Estats Units, va resoldre que els clubs rotaris no podien excloure a les dones com a sòcies per raó del seu sexe.

L’any 1980 la Junta Directiva de RI i clubs rotaris d’Índia, Suïssa i EUA, van proposar una esmena per retirar qualsevol referència a l'”homes” com a socis. Però no va ser fins al gener de l’any 1989, i després de la resolució del Tribunal Suprem dels EEUU de 1987, que en la primera reunió el Consell Legislatiu del RI, es van modificar els estatuts, i es va eliminar la referència als “homes” com a socis, modificació dels Estatuts del RI, que va entrar en vigor l’1 de juliol de 1989.

Les primeres tres dones rotàries en la història del Rotary van ser Mary Lou Elliot, Donna Bogaert i Rosemary Freitag, que van ingressar com a sòcies al club de Duarte, l’any 1978.
Sylvia Whitlock del RC de Duarte (Califòrnia) va ser la primera dona presidenta d’un RC l’any 1987. I el RC de Marin Sunrise (Califòrnia), el 28 de maig de 1987 va ser el primer club que es va crear amb sòcies fundadores.

A les nostres terres, la rotària Carme Gironès Teixidor va, ser l’any 1990, la primera presidenta fundadora d’un club al nostre Districte, concretament del RC de Blanes, una pionera i un exemple.
L’any 2020, Rotary, a nivell mundial, comptava ja amb més de 277.000 rotàries, el que suposava un 23% dels membres totals afiliats a Rotary, que són gairebé 1.200.000.

 Jenifer Jones, la futura presidenta del RI

La rotària de Canadà Jenifer Jones serà la primera Presidenta del Rotary International, l’any rotari 2022-23. Rotary Internacional, des de fa anys, ha establert la diversitat, com el seu principal criteri d’acció, així com la lluita per la diversitat en tots els clubs, sense distinció de raça, sexe, religió, orientació sexual o política.

Actualment, entre els 550 Governadors i Governadores de Districte, la proporció de Governadores es elevada, i RL anima a les rotàries, a assumir cada cop més llocs de lideratge dins l’organització. Sens dubte molt ha avançat la presència de la dona al Rotary, però res d’això hauria estat possible sense aquell petit club de Duarte que, en el seu moment, es va enfrontar a RI, i va guanyar-hi. Encara avui el RC de Duarte, en el seu banderí porta la frase “the mouse that roared” (“el ratolí que va rugir”).

Ma. Mercè MARTORELL
Dona, advocada i rotària


REDACCIÓ8 Març, 2021
saloua_bichri.jpg

Nada en la vida debe ser temido, sino entendido”. Con esta frase de Marie Curie (dos veces Premio Nobel) quisiera expresarme hoy, celebración del Día Internacional de la mujer trabajadora, de la mujer feminista, de la mujer científica, de la mujer madre, de la mujer que debe ocupar sin más demora el puesto que le corresponde en igualdad de condiciones al hombre.

Nuestra sociedad ha hecho grandes avances en materia de igualdad y que conviene recordar para desde esa base consolidada seguir creciendo en derechos y salvaguardando los progresos conseguidos y que ya se han hecho afortunadamente irrenunciables para nuestra sociedad.

En Marruecos, la situación de la Mujer es una prioridad de Su majestad el Rey Mohamed VI. La voluntad real de construir una sociedad moderna y democrática ha permitido a la mujer marroquí ejercer plenamente sus derechos en todos los ámbitos civiles, políticos, económicos, sociales y culturales.

Esta voluntad Real, trasladada al ámbito parlamentario y unida a una sociedad que avanza cada día en su desarrollo y en la modernización del país, han hecho posible estos notables avances en la promoción de los derechos de las mujeres acercándolas cada día mas a planos de igualdad que exige una sociedad avanzada.

Desde su acceso al Trono en 1999, Su Majestad el Rey Mohammed VI ha apoyado las demandas de las mujeres y ha liderado un proceso de modernización de su estatus. Destacó en varios de sus discursos la necesidad de promover el papel de la mujer y fomentar su participación en los centros de toma de decisiones. Desde la creación del Código de Familia en 2004, se han logrado avances importantes. La Constitución de 2011 dio un gran paso adelante al prohibir todas las formas de discriminación. En el preámbulo se proclama que “el Reino de Marruecos se compromete a prohibir y combatir toda discriminación contra cualquier persona por razón de sexo”. Esto consagra en su artículo 19 la igualdad entre los dos sexos.

Además, Marruecos ha ratificado varias convenciones internacionales para la protección de los derechos de la mujer, incluida la Convención sobre la eliminación de todas las formas de discriminación contra la mujer (CEDAW) y el Pacto de derechos económicos y sociales. Sin olvidar el proyecto de ley de lucha contra la violencia contra la mujer. La  Moudouwana o el código de familia ha realizado cambios sustanciales en términos de los derechos de la mujer, entre otros, fijando la edad mínima para contratar matrimonio a los 18 años, también otorga el derecho de tutela a la mujer sobre sí misma. Ya no necesita un tutor para casarse o viajar.

Estos cambios ya han dado sus frutos. Si en cada gobierno tenemos ministras, secretarias de Estado, embajadoras … que no es el caso de muchos otros países musulmanes, la paridad y la igualdad entre hombres / mujeres todavía tiene un largo camino por recorrer. No olvidemos señalar que Marruecos opera a dos velocidades.

Este Código de Familia, adoptado en 2004, otorga a la mujer marroquí un mejor estatus social y dio un fuerte impulso al proceso iniciado por Marruecos para la construcción de una sociedad democrática y moderna y para promover y consolidar la noción. de la “familia” y la protección de los menores. Consagra el principio de igualdad entre mujeres y hombres en el nivel de responsabilidad familiar, los derechos y deberes de ambos esposos y preserva los derechos del niño al incluirlos en las disposiciones del Código de conformidad con las convenciones internacionales ratificadas por marruecos.

Desde entonces, se han dado varios pasos positivos. Y esto tanto en el campo político, con la introducción de cuotas para las elecciones, y mediante la multiplicación de los nombramientos de las mujeres a cargos de responsabilidad. En este sentido, la Constitución de 2011, como ley suprema del país, ha otorgado un lugar destacado a la participación de las mujeres en la vida política, dado su papel como palanca para la democracia, a través de la implementación de lugar de principios, mecanismos y autoridades capaces de alcanzar el principio de paridad y permitir que hombres y mujeres disfruten, en pie de igualdad, los derechos y libertades de una sociedad civil, política, económica, social, cultural, ambiental y también a través de la promoción de la igualdad de oportunidades para hombres y mujeres en el acceso a las elecciones

En el plano social, el Rey ha hecho de la integración de las mujeres, especialmente las de entornos desfavorecidos, en los circuitos económicos y la mejora de su condición social una prioridad estratégica.

La experiencia en el campo ha demostrado que incluso las mujeres educadas (especialmente en el mundo rural) solo pueden cambiar su perspectiva sobre la vida y el matrimonio si son económicamente independientes. Por lo tanto, la acción real se ha fijado el objetivo de ayudarlos a desarrollar una actividad generadora de ingresos en una visión de una economía sólida que combine el desarrollo humano y la promoción de productos locales. Acceso a cooperativas, agricultura orgánica, artesanía … El financiamiento está asegurado, entre otras cosas, por un programa de desarrollo rural por valor de 55 mil millones de dirhams.

Con este fin, todos los proyectos lanzados en todo el Reino, en colaboración con la Fundación Mohammed V para la Solidaridad o la Iniciativa Nacional para el Desarrollo Humano, demuestran el constante deseo de equipar a las mujeres con los medios y herramientas para Integración socioeconómica que les permita participar activamente al desarrollo de su país. Los Centros para la educación y capacitación de mujeres, aquellos para la capacitación y el fortalecimiento de las habilidades de las mujeres, y otros para madres en dificultades, fueron inaugurados por Su Majestad el Rey para asegurar una mayor estabilidad social y Integración económica exitosa.

Yo soy de los convencidos de la importancia que tiene la aportación al desarrollo y crecimiento de una sociedad cuando crecemos juntos en deberes y derechos y eliminamos las desigualdades.

La humanidad no se puede permitir tener:

  • 750 millones de niñas casadas antes de cumplir los 18 años de edad
  • 200 millones de niñas que sufren mutilación genital.
  • Que en 18 países los maridos impidan legalmente trabajar libremente a las mujeres.
  • Que en 49 países no existan leyes de protección hacia las mujeres.
  • Que 1 de cada 5 mujeres sean víctimas de violencia de género.
  • Que solo el 23 % de las mujeres son parlamentarias.
  • Que solo el 13 % tienen tierras en propiedad.

Y ya si pasamos al dato más dramático de la violencia, el asesinato de mujeres, creo que a nadie nos surgen dudas de que esto es insostenible en un mundo en el que debe imperar la Justicia social y la defensa de los derechos humanos por encima de cualquier otro valor.

Codo con codo, hombres y mujeres, pueden luchar de forma unida, pero ante todo convencidos, de que la igualdad nos enriquece como sociedad y nos hace crecer hacia metas más altas como modelo a seguir y desarrollar para futuras generaciones.

Yo quisiera llegar a un utópico hoy, pero posible día 8 de marzo, donde de verdad sea una celebración de mujeres y hombres que han hecho posible acabar con una discriminación que afecta al 50 por ciento de la humanidad.

Ese día habremos ganado no una batalla, sino todo un reto para el futuro de ese 50 % que no deberíamos olvidar que son nuestras madres, nuestras hermanas, nuestras abuelas, nuestras hijas, nuestras compañeras!

Y no se olviden que Nada en la vida debe ser temido, sino entendido !!!

Saloua BICHRI
Cônsol General de Marruecos en Tarragona,. Lleida y Aragón


REDACCIÓ8 Març, 2021
cinta-pastó-1-e1615206002988.jpeg

Un cop més sortirem al carrer a favor dels drets de les dones i per seguir fent evidents les desigualtats de gènere. Volem i ens mereixem una societat més justa i igualitària. Les dones som més del 50% de la població, és incomprensible que el ple segle XXI encara se’ns discrimini només pel simple fet de ser dones. Ara, més mai, cal seguir fent passos endavant, ferms i contundents, per deixar enrere una etapa on la dona vivia a l’ombra. Tot i els (pocs) avenços, les desigualtats i les discriminacions cap a les dones encara són presents i, malauradament, encara és necessari que reivindiquem cada 8 de març. Ara bé, això no ens ha de fer res més que empoderar-nos per canviar la història!

Des d’ERC defensem que el feminisme és igualtat, només persegueix que totes les persones tinguin els mateixos drets, independentment del seu gènere. És una demanda lògica i natural, però que costa implementar. Lluitem per aconseguir-ho!

Hem de passar pàgina, cal cloure una etapa llarguíssima i cal que se n’enceti una altra on es deixi enrere la bretxa salarial i on s’avanci d’una vegada per totes pel que fa a les tasques de cura, unes tasques feminitzades que cal que homes i dones comparteixin. La situació actual encara ha fet més evident una major precarietat laboral per a les dones i això suposa una feminització de la pobresa. Hem d’acabar amb els models heteropatriarcals i amb el masclisme que, lamentablement, encara embruta part de la nostra societat.

El que tenim clar és que no podem permetre que hi hagi cap víctima més de violència masclista, la qual té la seva part visible en els feminicidis, però que comprèn molts tipus de violències contra les dones, invisibilitzats però ben reals i cruels. Hem de combatre, també, la ultradreta, els partits feixistes, que neguen la violència masclista i que fan discursos d’odi. Unim-nos, anem totes a una per ser més fortes, més valentes i per no retrocedir ni mig pam!

Hem de trencar d’una vegada per totes amb l’anomenat sostre de vidre, les dones no tenim sostre, podem arribar on vulguem! Ningú ens ha de fixar el topall! Ja hem demostrat (tot i que no hem de demostrar res a ningú) que podem ocupar càrrecs importants a les administracions, a les empreses i allà on es concebia que havia de ser un home.

Per altra banda, des de les administracions cal que també es portin a terme mesures per afavorir aquesta erradicació de l’heteropatriarcal que ens té oprimides, ens violenta i ens discrimina i alhora és necessari que hi hagi polítiques feministes transversals. I des d’ERC hi estem treballant!

Per tot plegat, us animo a fer que aquesta lluita no quedi només en el 8 de març. Avui i cada dia de l’any hem de seguir reclamant i alhora exigint que els drets de les dones siguin plenament efectius i que no es vulnerin en cap circumstància. Som-hi!

Cinta PASTÓ
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona


REDACCIÓ8 Març, 2021
noemi_llauradó.jpg

D’ençà de la darrera commemoració del Dia Internacional de les Dones, el 8 de març de 2020, la nostra quotidianitat ha canviat molt a causa de la pandèmia. A banda dels greus efectes que la Covid-19 ha tingut en la salut i en l’economia de les persones, també ha posat de relleu la importància de la tasca assistencial en el nostre dia a dia, aquella que es du a terme en el terreny domèstic i també en l’exercici de les professions que tenen com a objecte tenir cura dels altres, vinculades a la salut o als serveis socials.

Històricament, i també ara, l’àmbit de les cures esdevé imprescindible en la nostra societat. No obstant això, encara avui no gaudeix del reconeixement social i econòmic que li pertocaria. Estem parlant d’una activitat integrada en bona part per dones, laboralment precaritzada i força invisibilitzada. Per això, cal posar-la en valor, dotant-la dels recursos i projecció necessaris, alhora que cal avançar cap a un model basat, també, en una major coresponsabilitat entre dones i homes.

Atesa la seva importància social, i aprofitant aquest 8M, vull destacar el paper de les dones que tenen cura dels altres posant com a exemple un col·lectiu concret de la Diputació de Tarragona en què moltes ens hi podem sentir reflectides. Per bé que totes les servidores públiques d’aquesta institució han demostrat capacitat de resiliència en aquest darrer any de Covid -amb el seu esforç s’ha materialitzat el pla de xoc per donar resposta urgent als municipis i a la seva ciutadania- avui em centraré en la tasca de les dones de les nostres escoles d’educació especial: Sant Rafael, a Tarragona; Alba, a Reus, i Sant Jordi, a Jesús-Tortosa. De manera regular, i en especial durant la pandèmia, tots tres centres han continuat oberts, i l’alumnat hi ha seguit rebent el tracte especial que mereix, combinant tècnica i visió professional, però també amor i, en definitiva, cura per les persones.

La majoria dels serveis que prestem a la Diputació de Tarragona estan vinculats amb l’assistència als altres, si bé els centres d’educació especial són especialment adients per exemplificar i reivindicar la importància social de les cures i el paper destacat que, tradicionalment, hi han tingut les dones. Esperem que aquest 8M que commemorem enmig de la pandèmia serveixi per estendre aquesta visió a la societat, i que cadascú de nosaltres es convenci, definitivament, que cuidar és treballar.

Noemí LLAURADÓ SANS
Presidenta de la Diputació de Tarragona




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter