Arxius de OPINIO | Pàgina 2 de 200 | Diari La República Checa

REDACCIÓ1 Maig, 2020
lluisPastrana.jpg

La “B. O.” DE MIGUEL ÁNGEL VILLARROYA VILALTA, GENERAL DEL EJÉRCITO DEL AIRE DE ESPAÑA Y JEFE DE ESTADO MAYOR DE LA DEFENSA (JEMAD)

Benvolgut Miquel Àngel, em dirigeixo a tu públicament, davant la impossibilitat de fer-ho de forma privada (ja saps que ho he intentat sense èxit). A més, espero que aquest sigui només el primer d’un seguit d’escrits dirigits a tu, aquell amic de l’Alverna,  de l’escoltisme, dels caputxins, vaja del “cau”.

Què estàs fent Miquel Àngel? Allò de la “bona obra” diària que ens ensenyava l’escoltisme (la B. O.) no es referia a això! Però… què fas? Què fas cada dia sortint als mitjans tu i els caps dels cossos policials, jugant a no sé què i conxorxat amb els que, actualment són els màxims exponents de la inutilitat, Pedro Sánchez i Salvador Illa. I tot, per explicar-nos què? No creus que haurien de ser els científics, els metges i els sanitaris qui ens donin les explicacions?

Que això del COVID-19 no és cap guerra! que t‘han enredat, que és una pandèmia i que no necessitem per a res al teu Felipe Uve-Palito o “primer soldado” com dius tu. Això sí, els beneficis de les operacions presumptament fraudulentes del JuanCa-Palito i la fortuna il·legal de la família irreal sí que aniria bé en aquests moments.

No, Miquel Àngel, no necessitem per a res els teus exèrcits, ni la teva “Operación Balmis” (jo us proposaria l’“Operació Valmés” de “val més que marxeu”). Per no parlar de la hipòcrita ajuda humanitària del teu exèrcit, mentre l’Estat trafica amb armament, el capital hi inverteix obtenint beneficis de la mort i el teu Cap o el seu pare potser també en cobra comissions. Així com la solidaritat ha de ser voluntària i no imposada, l’ajuda humanitària ha de ser civil i no militar. L’exercit és inhumà, és guerra, és mort… és nociu per definició.

Qui tu ja saps va estar molt sorprès que volgués parlar amb tu, i em recordava el meu passat, quan a finals dels 70 em vaig declarar objector de consciència i després insubmís, passant a formar part de la lluita antimilitarista, com si això fos un impediment o una taca negra

Qui tu ja saps va estar molt sorprès que volgués parlar amb tu, i em recordava el meu passat, quan a finals dels 70 em vaig declarar objector de consciència i després insubmís, passant a formar part de la lluita antimilitarista, com si això fos un impediment o una taca negra. Doncs t’he de dir que estic content d’aquest passat meu, que segueix sent present. No sé si ho estaràs tu del teu i de tota la quincalla que portes al pit, i si no rectifiques a temps el teu present, potser sí que et suposarà una taca negra difícil de netejar en un futur.

Has estat mai a l’Índia? No al seu espai aeri. A terra. Per exemple a la zona on el Vicenç Ferrer va construir el seu somni i la seva gent segueix ajudant prop de tres milions de persones de forma directa i beneficiant-ne altres de forma indirecta. I tot això, ell sol, amb el seu petit exèrcit civil (l’any 83 els voluntaris ens comptàvem amb els dits d’una mà). Ara ja amb més d’un miler de treballadors i desenes i desenes de voluntaris i amb una mil·lèsima part del vostre pressupost, fan infinitament més feina tant quantitativament com qualitativa, que no pas la que han fet tots els teus exèrcits en les suposades tasques  humanitàries.

Doncs si,  aquest meu particular descobriment de l’Índia a començaments dels anys 80 i el del Vicenç Ferrer i el seu somni, també formen part del meu passat. I quan veig a joves que, gràcies a lluita pel reconeixement del dret a l’objecció de consciència dels anys 70 i 80, ja no estan obligats a aprendre a matar, i en comptes de perdre el temps fent el “Servicio Militar”, els trobo a Anantapur ajudant a fer realitat un projecte de desenvolupament integral i el somni del Vicenç d’acabar amb la pobresa de l’Índia, llavors Miquel Àngel, llavors em sento doblement content d’aquesta simbiosi.

Jo hi vaig sovint, vols venir-hi quan tot això hagi passat? És clar que allà no hi fan falta avions, ni tancs, ni armament, ni generals… Però si el Vicenç fos viu, diria: “que vingui el Miquel Àngel!, alguna cosa li farem fer”. Ell sabia que no hi havia cap persona que davant d’aquella realitat no se li obrís el cor. El Vicenç era senzillament profund, com quan deia “cada cop que ajudem a un pobre li hauríem de demanar perdó”

Miquel Àngel, no sé si estàs gaire avesat a demanar perdó, però el que sí sé, és que mentre us gasteu els diners dels sensesostre en casernes; el diners de l’educació en adoctrinar i ensinistrar per a la guerra

Miquel Àngel, no sé si estàs gaire avesat a demanar perdó, però el que sí sé, és que mentre us gasteu els diners dels sensesostre en casernes; el diners de l’educació en adoctrinar i ensinistrar per a la guerra; els diners de la sanitat en la compra de tancs i avions; els diners de la investigació en laboratoris per al descobriment de noves armes cada cop més mortíferes; els diners del benestar de la nostra gent gran en sous per mantenir-vos els militars i tota la vostra parafernàlia; mentre feu això, Miquel Àngel, no avançarem. Malauradament els vostres vaixells no serveixen ni per salvar vides al Mediterrani, i han de sortir iniciatives com Open Arms per rescatar homes, dones i nens de la desesperació. Esteu pensats només per matar i per destruir i viviu tan allunyats de la realitat que sou incapaços de percebre que els temps ja han canviat.

Ah!, per cert, et recordo que el metge militar Francesc Xavier Balmis, i l’expedició a qui pretens homenatjar, van portar la vacuna de la verola al continent americà i a Filipines mentre que els teus exèrcits i l“Operació Balmis” no han portat cap vacuna pel coronavirus, ni han estat capaços de portar “tests ràpids”, ni tan sols mascaretes quan s’han necessitat.

Miquel Àngel, volem viure temps de PAU, per això vull acabar demanant-te que et plantegis la desaparició dels teus exèrcits, senzillament per la seva inutilitat i intrínseca nocivitat. Podrem dedicar llavors, el vostre elevat pressupost a necessitats reals de la nostra societat. Espero fer-te arribar aviat altres reflexions al respecte, per part de persones que treballen per la PAU i que segur podran posar una mica de llum enmig de tanta foscor.

Espero tenir l’oportunitat de parlar amb tu ben aviat.

Salut i cuideu-vos molt.

PAU, FORÇA I JOIA

Lluís-Ignasi PASTRANA 
Doctor en Dret Penal i membre del ‘Silenci… rebel·leu-vos’

 


REDACCIÓ1 Maig, 2020
sergio-farras.jpg

Pasan los días tan lentamente que parece no pasan. Se resquebraja la noche en enésimas estrellas que esperan ansiosas, duras como las escayolas para que en breve tiempo se ablanden como galletas de mantequilla, de volver a cruzarme una vez más, como era costumbre cuándo las miradas humanas se cruzaban antes de esta pandemia; unas eran cómplices y otras coautoras de una convivencia más o menos corriente. No hay felicidad sin libertad, ni momento de luz que ilumine la oscuridad sin la virtud de las pequeñas alegrías del día a día, de cuando socializamos como criaturas empáticas y cuando no nos apartamos de la gran felicidad. Pero sin la virtud de ser conscientes de nuestra responsabilidad, este confinamiento está poniendo a prueba nuestro factor humano más solidario.

Me cuesta ya contar y  hasta de llevar bien las cuentas emocionales y afectivas de mi ser, de los días que pasan lentos como las manecillas de un reloj a la vista. Pero creo que estoy escribiendo estas palabras desde lo más hondo de mí esencia y con el sentido común comprensible, ante esta pandemia que nos ha recortado nuestras ilusiones y nuestros sanos planes de vida. Durante el enésimo día de cuarenta confinada al cerrojo del tiempo y el espacio que me está sometido a esa distorsión y enmascaramiento de cumplir con el deber del buen ciudadano, pero  que ello  genera la ansiedad  de recuperar la libertad  natural que la vida nos da por ser acto tan innato como espontaneo.

Anhelamos nuestra normal vida donde casi éramos felices ¡Casi, no del todo!, tampoco  nos engañemos en demasía. Pero estos días las sensaciones y las emociones se han endurecido más que ablandarse, por el sobrellevar del impacto emocional que repercute en nuestros días que son diferentes. Las horas no parecen desplegarse y llenarse de experiencias, sino más bien al contrario: se contraen, se vuelven bacterianas y microscópicas, se enroscan como un sueño de fiebre o un pensamiento casi neurótico. Este cambio drástico en nuestras vidas provocado por el coronavirus se vive de manera diferente conforme avanzan los días perennes. La mayoría de los  ciudadanos nos hemos comportado como auténticos y épicos responsables de nuestra salud y la de los demás, y hemos cumplido con el largo viaje de la acción que lleva  a la reflexión más sensata.

Profundos cambios sociales nos dejará una huella de un cambio que se va a construir poco a poco como un nuevo orden mundial, una manera diferente de vivir en este mundo, donde muchas cosas mutarán como colores cromáticos o de grises matices. ¡Esto ya se verá! De momento, afinados estamos en  un distanciamiento de obligado cumplimiento,  de apremio obligado y con un trance casi hipnótico de estado de alarma. La desescalada del confinamiento nos ilusiona vagamente, donde se dejan atrás con mucha tristeza otras almas que no pudieron quedarse entre nosotros por el maldito virus. Vulnerables nos sentimos porque no estábamos preparados para tales abrumadoras tesituras ni de vanas plagas como esta que nos concierne y que detienen el tiempo de nuestras normales vidas. Nuestros hábitos y nuestros vicios, nuestras verdades y nuestras vanidades se han visto estancadas ya más de cincuenta días, y todo esta circunstancia nos pasa factura con un tanto de desaliento,  porque cuando no nos da el sol es cuando podemos  elegir, y lo contrario nos puede desmoralizar como una carta que no llega a un amigo, porque late y palpita con furia dentro de nosotros el  instinto gregario del ser socializado. Pues es en las dificultades en donde de verdad se mide el factor humano, aunque ya llevemos muchos días y muchas noches entregados a la mirada y el silencio en proporción con lo que estábamos acostumbrados en degustar. Y lo que deseamos es sentirnos retribuidos  al recibir una luz puntual desde la perspectiva adecuada, que por naturaleza sería compartir sudores, alientos, excelente conversaciones, murmuraciones varias y conversaciones cómplices, todo ello anillado como amantes de la vida que fluye y circula libre como un manantial,  pero que estos días resistimos con este fecundo  sacrificio que es esta clausura por el maldito coronavirus. Todo esto está medio bien calibrado para evitar males mayores, donde luego un “craso” error en estos momentos sería ya tarde y estéril como el arrepentimiento del tullido.

A nivel familia, ocio, amigos y cultura, nos ha llevado a la ruptura de nuestra filosofía y manera de entender la vida, donde debemos de encajar estoicamente hasta que se normalice la situación para poder seguir con la normal existencia que antes llevábamos; mejor o peor, pero era nuestra y de nadie más. En la parte más perniciosa siempre hay algunas criaturas ansiosas e insolidarias que desean esquivar este confinamiento, que es un pequeño sacrificio por un bien mayor, pero es muy poco deportivo romper el confinamiento por egoístas y ruines intereses individuales como una condición poco filantrópica.

Igual un futuro imperfecto y confundidor nos espera, un nuevo orden mundial donde se perciben cambios aparentes, igual caminando hacia una sociedad “post pandemia” más solidaria y una refundación de la política. ¡Todo se andará! Lo que sí es cierto como una verdad de esperanza es que los cambios de nuestra vida diaria podrían mutar, las hay pesimistas y las hay más esperanzadoras, pero un cambio en nuestro modelo social y económico se prevé tangible y a corto plazo. Pues la metamorfosis acelerada que nos ha impuesto este virus se aprovechará para cambiar de repente algunas costumbres. Quizás no seamos muy conscientes de ello todavía, pero lo que ocurrirá a nivel global en el mundo nos afectará a todas nuestras actividades; tanto lúdicas como de tareas y condiciones: como el teletrabajo, la magnificación de las compras por internet, la inteligencia artificial, la manera de relacionarnos y, como no; será urgentemente necesario generar mucho empleo para sostener unos tiempos que de momento se presentan de ambigua condición. En la parte positiva ya se habla de una desescalada coordinada y cabal, cosa que anima y da sustancia reconstituyente del alma,  que alimenta nuestro anhelo de criaturas emotivas donde ya podemos vislumbrar la luz al final del túnel. Sobre los políticos y la política tiempo habrá de pedir responsabilidades si las hubiese, o que las urnas dispongan como deben de tratarse las emociones contradictorias de cada cual en una democracia legítima como una forma de convivencia social libre y exenta normalmente de prohibiciones.

Un solo y único camino está siendo esta disposición de la confinación: ¡Quedarse en casa! Porque aparte de las redes sociales y las ya conocidísimas aplicaciones instagram, facebook, whatsApp, etc. No hay mucho más contacto que el que nos permite  y nos transige para una relación y vínculo virtual, como algo “irreal” dentro de la realidad, pudiendo estar en contacto como un holograma multicolor engañando a nuestra mente libre y de pensamientos independientes. Estas aparentes y artificiales tecnológicas,  que a veces parecen de corte “pseudo” humanas, nos han permitido factiblemente que desde nuestros domicilios  podamos haber sido presentes con nuestros seres más estimados., inundando de luz del plasma de la pantalla de nuestros ordenadores para alumbrar la habitación con nuestras computadoras frías, que es lo más cercano al calor humano que hemos tenido más a mano. Las redes sociales se llenaron también de repente de iniciativas y proyectos, algunos solidarios como bálsamos que curan para conseguir metas o intereses comunes. Ese es el lado amable de nuestras sociedades. Sin embargo, otros han sido más dignos de la vileza y de la más canalla estafa, vendiendo por ejemplo mascarillas al precio que cotiza una micra de oro como ruines mercaderes que han aparecido por el siempre vicio de la codicia. Y aunque todo ello haya resquebrajado los normales hábitos de una sociedad determinada y socializada como es la nuestra, seguimos hacia adelante con la ilusión puesta en un futuro que ha de venir con nuevos horizontes, e igual, hasta con la oportunidad de cambiarlo por uno mejor. De momento la intencionalidad se encuentra en estado de gracia en su mayoría, que parece ser que a buen puerto se dirige, para al final soltar amarras de nuestro confinamiento tan impuesto como necesario pero sin dejar de pensar a qué puerto nos dirigimos social y económicamente.

Y aunque normalmente nosotros criaturas de normal condición, no entendamos mucho de virus y otros parásitos cachondos y rebeldes como este coronavirus que nos ha puesto en un jaque y alerta que parecía excesivamente letal, tampoco hemos perdido el control total de nuestros instintos primarios, siendo la mayoría conscientes de quedarnos en casa por un bien mayor,  aunque fuese de compleja virtud en la metáfora de una existencia humana y social legando a la sabia conclusión de que vale la pena continuar sanos y briosos, seguir hacia adelante sin más dilaciones de no habernos dado por vencidos, ni tampoco haber sido criaturas de derrota en la parábola de nuestra existencia. Porque la vida no se ha hecho para comprenderla de un modo científico, sino para vivirla de una manera hedonista y placentera. Sigamos pues viviendo la vida de colores y aceptando el reto de que la naturaleza siempre tendrá el control de nuestras almas indulgentes. ¡Pero ojo! La falta de unidad entre países después de esta pandemia puede llevarnos a un catastrófico escenario económico y social como un impulso misterioso y meramente decorativo como una cenefa. No perdamos la perspectiva.

Sergio FARRAS
Escritor tremendista

 


REDACCIÓ1 Maig, 2020
santi_castella.jpg

La celebración del 1 de mayo, este día tan nuestro para el socialismo, debe servirnos este año para reafirmar nuestro compromiso activo con la defensa de lo público. Unas administraciones pÚblicas eficaces al servicio de la ciudadanía son la mejor garantía para el bienestar, que construido con tanto esfuerzo y tantas luchas sociales y políticas, hoy nos protege frente a las incertidumbres y a los desajustes del mercado. Es ahora, de nuevo el momento de avanzar en una más justa redistribución de la riqueza, en la igualdad de oportunidades para todos y la defensa del equitativo acceso a bienes tan básicos como la educación, la sanidad, el bienestar y la protección social, las pensiones y los subsidios públicos, las infraestructuras públicas, el acceso a la justicia, y la convivencia y seguridad de todas y todos.

En estos momentos tan complejos que estamos viviendo, y que nunca antes hubiéramos sido capaces de imaginar, con las previsiones de la urgencia colectiva de reconstrucción de nuestro tejido económico y social, y de la extensión de nuestro sistema de bienestar. Desde el socialismo, protagonista de la construcción del Estado del bienestar en nuestra democracia, y motor de sus permanentes avances, -frente a las políticas de recortes, austeridad y privatización en todas las circunstancias ha defendido la derecha-, hoy más que nunca, nos reiteramos en nuestro compromiso en defensa del empleo público y  la importancia de un servicio público moderno y de calidad, al servicio de toda la ciudadanía.

La ejemplaridad y el compromiso de las que han dado muestras las y los empleados públicos, en todos los niveles de la Administración, practicando su profesionalidad con elevadas dosis de solidaridad, merecen el agradecimiento de toda la sociedad y el fortalecimiento conjunto de los sectores progresistas para la defensa firme de su sentido, mucho más necesaria en estos momentos de profunda crisis, y ante los impresionantes retos a los que nos tendremos que enfrentar.

Hoy más que nunca, nos reiteramos en nuestro compromiso en defensa del empleo público y  la importancia de un servicio público moderno y de calidad, al servicio de toda la ciudadanía

La construcción de la Europa que queremos, tiene como elemento clave la articulación de  la democracia y la libertad conjunta e indisolublemente unidas con las políticas de bienestar,  como realización de los valores políticos comunes de la libertad, la igualdad y la fraternidad. Frente a aquellos en todas las crisis habidas y por haber, como comprobamos recientemente, preconizan siempre la insolidaridad, los recortes, la privatización, las políticas de austeridad y la supresión de derechos para los más débiles, las  y los socialistas, históricos defensores  de un Estado social y de derecho comprometido con la igualdad de oportunidades, reafirmamos nuestro compromiso con las políticas públicas, con las políticas de solidaridad y distribución de la riqueza, y con la defensa de las mejores condiciones de calidad para nuestro empleo público y administraciones, al servicio de la ciudadanía.

Hace pocos días, en un artículo en prensa,  Isaura Leal Fernández, Diputada y Secretaria Ejecutiva de Función Pública del PSOE, afirmaba con palabras claras, que en este contexto de crisis sanitaria y social cobran especial resonancia: “En este tiempo ha quedado claro el papel fundamental que juegan las Administraciones Públicas y la certeza de que la mejor manera de defender el interés general es a través de unos servicios públicos de calidad, bien dotados y suficientemente valorados por los gobiernos y la ciudadanía. El reconocimiento de hoy no puede ser efímero. Porque en el peor momento de la crisis han sido esos servicios públicos los que han dado respuesta a la adversidad, y eso nunca lo podremos olvidar. La historia de esta pandemia nos ha proporcionado muchas lecciones, pero la lección que nos han proporcionado los trabajadores y trabajadoras de los servicios públicos, debería marcar las políticas públicas y de bienestar de las próximas décadas”.

Santiago CASTELLÀ
Senador por Tarragona
Portavoz Socialista en la Comisión de Función Pública

 


REDACCIÓ1 Maig, 2020
Joan-Llort.jpg

Aquest 1 de Maig està marcat pel coronavirus i que constarà, durant el matí, de manifestacions virtuals difoses a través de les pàgines web i xarxes socials amb la participació de delegats, afiliats i treballadors; i a la tarda, d’un concert virtual des de les 18:00 a les 20:00 hores, moment en què UGT se sumarà a l’aplaudiment solidari d’homenatge a tots i totes els treballadors que mantenen els serveis bàsics per a les persones .

Serà un Primer de Maig que girarà al voltant d’una major protecció per a les persones i un reconeixement sincer i profund als treballadors i treballadores dels serveis essencials del nostre país. Des de la UGT proposem posar damunt de la taula la necessitat de crear una xarxa de protecció per a les persones que no reben cap tipus de percepció i estan en una situació de penúria extrema. Cal posar en marxa, de manera immediata, una Renda Mínima Vital que els permeti subsistir. Hem de deixar de pensar amb caràcter ideològic i de centrar-nos més en la situació de les persones i les famílies d’ aquest país perquè, sense elles, no hi haurà recuperació plena quan tot això acabi. El govern Central es va comprometre amb els sindicats a engegar-la i agafem la paraula del govern que sempre ha manifestat la necessitat de no deixar ningú enrere quan sortim d’aquesta crisi.

Volem que la societat manifesti el seu homenatge i reconeixement als treballadors i treballadores dels serveis essencials

Aquest Primer de Maig posarà en valor el paper de les persones treballadores dels serveis públics essencials durant aquesta crisi. Volem que la societat manifesti el seu homenatge i reconeixement als treballadors i treballadores dels serveis essencials: als sanitaris, netejadors, forestals, personal de logística, de les comunicacions, als pagesos, els treballadors de la indústria càrnia, dones que treballen en l’assistència domiciliària o en les residències … que arrisquen la vida perquè aquest confinament sigui més suportable i ens permeti tenir els serveis essencials a la ciutadania. A tots i totes, moltes gràcies per la vostra entrega, per jugar-vos la vida perquè visquem una mica millor.

D’aquesta manera, hem de considerar que l’1 de maig ha d’obrir vells debats. Portem molts anys denunciant les retallades en els serveis públics. Si no s’haguessin produït en la sanitat durant aquests últims anys, no tindríem la situació de col·lapse que tenim en aquests moments. Si no s’haguessin reduït els recursos a la investigació, estaríem en una millor situació per fer front al coronavirus. La globalització és un instrument que només ha estat al servei d’uns pocs, de les grans corporacions, i això cal revisar-ho. Els països han de tenir cobertes les seves necessitats fonamentals.

Aquest Primer de Maig hem de situar-lo amb noves exigències. Hem de reforçar els pilars fonamentals de la nostra economia per afrontar amb les millors garanties la desescalada. Resulta imprescindible arribar a un acord amb la patronal primer, i després amb el Govern, perquè els treballadors i treballadores no paguin les conseqüències d’aquesta crisi.

La UGT reclama la necessitat de tenir en compte, durant aquesta deshibernació, els treballadors i treballadores que estaven a prova a l’inici de la crisi i que no han generat la percepció de les prestacions durant la mateixa, amb un reconeixement de caràcter retroactiu

En aquest sentit, la UGT reclama la necessitat de tenir en compte, durant aquesta deshibernació, els treballadors i treballadores que estaven a prova a l’inici de la crisi i que no han generat la percepció de les prestacions durant la mateixa, amb un reconeixement de caràcter retroactiu; o als fixos discontinus, perquè es puguin incorporar a les empreses quan tot això acabi; o evitar el tancament de moltes petites i mitjanes empreses.

A més,  és l’hora del debat en relació al canvi del model productiu. Volem que s’abordi aquesta qüestió. Depenem molt del sector turístic, cal reforçar la indústria per garantir més i millor ocupació . A més, aquest país necessita recaptar més impostos i de manera més equitativa. Els que han estat criticant la pujada d’impostos des de fa mesos són els que avui reivindiquen més recursos a l’Estat. Sense impostos, l’Estat no té recursos per a res. Per això, haurem de parlar d’un sistema fiscal just, eficient i equitatiu.

Per tot això des de la UGT demanem Salut, treball i justícia social. La prioritat és la vida

Joan LLORT
Secretari general d’UGT a TGN

 


REDACCIÓ30 Abril, 2020
alvaro_sola.jpg

Durant aquest confinament he tingut l’oportunitat de realitzar gairebé una vegada a la setmana una videoconferència amb dues de les meves cosines i amb el meu cosí. En aquestes converses em vaig adonar del privilegiat que sóc de tenir una família i una de meravellosa.

Vull començar enviant el meu condol a totes les famílies que aquestes setmanes han perdut un ésser estimat a causa de la pandèmia. No sabeu prou com us tinc present en el pensament i espero que ningú us oblidi. Al mateix temps vull desitjar una recuperació saludable i aviat en el temps a totes les persones que esteu hospitalitzades, a les residències o als domicilis lluitant cada dia per superar la malaltia.

Al mateix temps,vull agrair la tasca dels professionals sanitaris i no només això. Vull exigir, ara i aquí, un reconeixement digne cap a tots ells i totes elles. Tan sols així podran aconseguir una vida més digna per totes aquelles persones que atenen. Els professionals sanitaris no són superherois. Són persones amb noms, dignitat i que realitzen un treball vocacional impagable que cal remunerar merescudament.

Com deia al principi sóc un privilegiat per tenir una família com la que tinc. Hi ha moltes persones soles i que viuen en soledat a les quals ningú atén. A totes aquestes persones una abraçada fraterna i solidària. En aquesta crisi sanitària es fa pales que no podem deixar que la política manipuli la sanitat i l’atenció directa als col·lectius més vulnerables.

Álvaro SOLÀ

 


REDACCIÓ30 Abril, 2020
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

El meu admirat Pepe López Bulla ha escrit recentment en ple confinament domiciliari un article al seu bloc sobre Il Gattopardo després de tornar a veure la versió d’aquesta novel·la de Tomasso di Lampedusa el primer diumenge de tancament domèstic. Que l’il·lustrés amb el ball de Burt Lancaster amb Claudia Cardinale va despertar encara més la meva curiositat. Que hi relacionés la Internacional, encara més.

Perquè des que Puigdemont va arengar a Perpinyà els seus admiradors/es, no paro de donar-li tombs a la comparança que es pot establir sense cap mena de dubte entre l’expressió puigdemontiana “ens hem de preparar per a la lluita definitiva” i la versió castellana de la Internacional “agrupémonos todos en la lucha final”. També en català es diu “és la lluita darrera, agrupem-nos germans”.

La intenció és la mateixa, la lluita és diferent, ja ho sé. Però això d’una lluita definitiva que ens salvarà a la classe obrera o a Catalunya, se m’apar impossible gairebé des que vaig començar a cantar la Internacional l’any 76. Cada u de maig – aquest cop a casa -, en congressos socialistes i sindicals, ho hauré fet prop d’un centenar de cops, en català i en castellà, a capella o en playback. Però devia ser cap als començaments dels 80 que vaig aixecar el puny al costat del Pep Jai i en arribar a la frase “la lluita final” vaig sentir que ell deia una altra cosa. En acabar li vaig dir: “no hem cantat el mateix, no? “. I ell: “no hi ha ni hi haurà una lluita final, company. Jo no canto a la lluita final sinó a la lluita social”.

En pocs dies la lluita definitiva proclamada a Perpinyà s’ha apagat. Primer per la victòria incontestable per bé que provisional del candidat de la ultradreta en primera volta de les municipals. I després, perquè hem començat en l’àmbit mundial una lluita que tampoc no serà definitiva contra un virus.

Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista – ho vaig saber després – de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final. Potser si l’hagués conegut hauria arribat a la conclusió que no hi ha lluites per un ideal que ho sigui de veritat definitives sinó constants.

Perquè les causes en què la utopia en forma part constitutiva en major o menor percentatge, requereixen lluites constants. La del socialisme ho és si vol continuar lluitant per l’emancipació i protecció de les persones més desfavorides – cada cop n’hi ha més -.

Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final

La de la independència, avui més que mai, també. A no ser que es refereixin a una separació d’Espanya. Però això, d’aconseguir-se algun dia. No voldria dir que els catalans i les catalanes hauríem aconseguit la independència que és un ideal al qual tots hauríem de tendir i que és lògic que hi aspirem: la de l’emancipació de qualsevol explotació o situació de domini o de discriminació o de manca d’oportunitats per la plena realització personal i / o col·lectiva. Per aquesta independència jo sí que he lluitat i lluito. Però per a aquests no hi ha una lluita definitiva com la que va cridar Puigdemont el 29 de febrer a una Perpinyà per cert infectada de coronavirus quan a Barcelona ja s’havia anul·lat el World Mobile Congres quinze dies abans.

Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que després de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells. Ara bé, pel bé del conjunt de la ciutadania aniria bé que canviessin d’adversari i ens ajudessin a lluitar contra els qui limiten la nostra sobirania avui i no pensen pel que es veu, cedir en lligar-nos més i més cadenes cada dia: els qui abusen de nosaltres, els qui embruten l’atmosfera i pugen la temperatura de la terra trencant els equilibris i portant-nos virus nous durs de pelar, els qui defrauden i tenen comptes a paradisos fiscals a qui ells saluden i permeten i promouen que intervinguin fins i tot en la televisió pública en horaris de màxima audiència… i tants altres que abusen de nosaltres, especialment dels col·lectius més desfavorits o els més desinformats. Aquestes lluites potser no tenen el morbo de portar l’adjectiu pompós de definitives. Però que si ho proven un dia, jo crec que els acabaran també agafant gustet. Ho dic de veritat. El problema és que no les han tastat mai.

Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que després de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells

I a Pepe López Bulla un suggeriment quan torni a veure Il Gattpardo: que miri amb atenció l’escena final en què Visconti s’ho va currar de veritat. És quan Don Fabrizio, Principe de Salina (Burt Lancaster), tan agnòstic ell, flexiona el genoll quan passa el viàtic, es descobreix en senyal de respecte i aixeca la mirada al cel nocturn de Palerm. Veu Venus i li diu: “Oh estrella, oh fidel estrella, quan et decidiràs a concedir-me una cita menys efímera lluny de tot, en la teva regió de perenne certesa?”

En aquest 1 de maig del 2020 tornaré a cantar la versió de la Internacional que em va ensenyar Pep Jai per refermar la lluita social en un moment de la història en què la classe treballadora i per extensió les classes més desfavorides i amb menys oportunitats – com sempre – són les que s’ho estan passant pitjor.

Xavier SABATÉ
Ex-conseller de la Generalitat

 


REDACCIÓ29 Abril, 2020
gos-pixant.jpg

Primer de tot, el meu reconeixement més gran a tots/es, des de els recollidors d’escombraries, als sanitaris, passant per l’ampli ventall de treballadors que fan que puguem tenir aliments, medicaments i serveis.

En segon terme, un suspens molt gran per a la majoria de polítics que en lloc d’anar tots a una, tan sols miren de desprestigiar o insultar-se uns als altres, moltes vegades sense valorar el mal que fan utilitzant dades que no són del tot certes. I finalment i com a part més important de la meva missiva un total menyspreu per tota la colla de bruts, immunds, porcs, fastigosos, marranots, deixats, i no tinc més adjectius per qualificar als que passegen als seus gossos i no recullen els excrements ni tiren aigua als orins, tal com fan la immensa majoria dels ciutadans.

En aquests moments de pandèmia és quan més necessitem neteja, per tant totes i tots hem de recriminar aquestes actuacions (quan es vegin i no és difícil, ja que no s’amaguen i alguns ho fan a plena llum del dia) i avergonyir a aquests/tes brètols i si se’ls pot multar que l’import sigui exemplar. Si volen tenir mascotes que compleixin les normatives com fan la resta de veïns.

Josep ROMEU TORRES

PUBLICITAT
Advertisement

PUBLICITAT


REDACCIÓ27 Abril, 2020
eusebi_.jpg

És de justícia donar tot el suport a les persones contagiades, desitjant la seva recuperació, i donem el condol a tothom que ha perdut algun familiar o amic. També és de justícia agrair a tots els qui, perquè la resta puguem mantenir el confinament, vetlla per treballar en serveis essencials, per descomptat als que treballen als centres sanitaris, però també als dels supermercats i les botigues de queviures, als transportistes, a les gestories, als farmacèutics, als Mossos, policies locals i serveis d’emergències.

Per últim, però no menys important, es de justícia reconèixer que la societat catalana ha estat responsable, cívica, generosa i solidària, i s’ha fet seves les recomanacions dels científics i del Govern des del primer moment i s’ha autoconfinat, contribuint a no expandir més el virus.

El confinament obligat per la pandèmia ha fet que tothom i tots els serveis s’haguessin d’adaptar ràpidament a la nova i inesperada situació, amb solucions imaginatives i tecnològiques, per continuar en la mesura del possible amb l’activitat. L’àmbit de la justícia i el dret no n’ha estat exempt, amb una suspensió de la majoria de terminis i processos.

Voldria començar fent referència a l’àmbit penitenciari, massa sovint ignorat. Aquests dies, en el nostre confinament domiciliari, hem pogut tenir un petit tast de ser en una presó. Les presons son establiments amb persones aïllades socialment, on els interns tenen limitats drets personals fonamentals i poden esdevenir focus de conflictivitat davant la situació de pandèmia i on les mesures de confinament són més complexes, però on l’aïllament inherent a un centre penitenciari ha contribuït a la contenció del contagi entre la població reclusa i el personal de presons. Ha estat convenient que s’hagi permès que en aquesta situació, en què els interns no poden mantenir les relacions familiars habituals, s’hagi habilitat un sistema de videoconferències per a poder-hi parlar, que si bé mai no pot substituir el contacte personal, pot ajudar a fer més suportable l’obligat distanciament, i esperem, com tantes altres coses que hem hagut d’aprendre aquests dies, que aquest sistema de relació entre els presos i les seves famílies es mantingui en el futur.

Des de l’Organització Mundial de la Salut, l’alta comissionada de Drets Humans de les Nacions Unides, Sra. Michelle Bachelet, el Consell Europa, el Síndic de Greuges, i fins i tot el nostre Arquebisbe de Tarragona, han recomanat com una mesura humanitària i sanitària davant la pandèmia, l’esponjament de les presons i el confinament al domicili sempre que fos possible. El Director General d’Execució Penal i Reinserció Social d’Institucions Penitenciàries de l’Estat va publicar una Circular, on s’ordenava explícitament que els interns classificats en tercer grau, o els que tinguessin aplicat el règim de flexibilitat, poguessin romandre als seus domicilis en confinament, sense necessitat de tornar a dormir als centres penitenciaris. Però això no ha estat així.

L’oficina de comunicació del Consejo General del Poder Judicial va enviar un WhatsApp als periodistes que cobreixen la informació judicial del Tribunal Supremo , en el que es deia que: “En el caso que la Junta de Tratamiento de las cárceles donde se encuentran los presos de la causa del “procès” acuerde su excarceración para cumplir el confinamiento en sus respectivos domicilios, el Tribunal Supremo se dirigirá a esas juntas en exigencia de responsabilidades penales por la posible comisión de un delito de prevaricación“.

El Supremo no té cap competència sobre la seva situació penitenciària, que correspon a les Juntes de Tractament Penitenciari i al Jutge de Vigilància Penitenciària

Sempre hem sentit que els jutges parlen només per les seves resolucions, i ara resulta que hi ha sentències, interlocutòries i whatsapps. És indecent, immoral, inhumà i venjatiu que el Tribunal Supremo amenaci als treballadors públics per tal que no excarcerin, no una determinada categoria de presos en general, sinó uns presos concrets, els presos polítics catalans. El Supremo no té cap competència sobre la seva situació penitenciària, que correspon a les Juntes de Tractament Penitenciari i al Jutge de Vigilància Penitenciària, i la seva actuació, covarda, pot ser constitutiva dels delictes d’usurpació de funcions, prevaricació i amenaces a funcionaris, vulnerant el dret a la salut i a la integritat física dels presos polítics.

El Sr. Lesmes, el caducat president del Consejo General del Poder Judicial, que té aquella curiosa concepció sobre el fonament de l’estat de Dret, que creu que està basat en la “indisoluble unidad de la nación espanyola” i no, com seria normal, en la sobirania popular, la democràcia i la separació de poders. Va trigar de forma irresponsable a prendre mesures de protecció sanitària als jutjats pels operadors jurídics i pels justiciables, fins al punt que les quatre associacions de jutges, les dues de fiscals i els jutges degans de Madrid van demanar el 13 de març la seva dimissió, i els sis sindicats representatius de la justícia van reprovar la seva actuació en la gestió del coronavirus per haver mantingut una situació de risc de contagi a les seus judicials.

Ara, a més a més, en la seva particular concepció de la separació de poders, es creu també poder legislatiu, i ha corregut a dictar més de 400 pàgines de normes de nom pompós: “Primer documento de trabajo sobre medidas organizativas y procesales para el plan de choque en la administración de justícia tras el estado de alarma”, amb perfecta descoordinació amb el Ministerio i total ignorància de les competències de les Comunitats autònomes en general i de la Generalitat de Catalunya en particular, i que no es pot negar que ha deixat xocats i en estat d’alarma a tots els col·lectius jurídics.

El Consell de l’Advocacia Catalana considera que s’introdueixen canvis legislatius rebutjats anteriorment, reclama que la represa de l’activitat judicial vagi acompanyada de mesures sanitàries de protecció i rebutja l’habilitació del mes d’agost perquè l’advocacia no ha deixat de teletreballar i atendre els clients durant el confinament, sobretot per intentar aclarir el desgavell i el desori de la nombrosa, contradictòria i canviant normativa del “Estado de alarma decretado por el Mando unico español y muy español”.

En matèria penitenciària, aquest pla de xoc és un autèntic xoc contra els drets fonamentals, perquè pretén la supressió del recurs d’apel·lació conta les interlocutòries dels jutges de vigilància penitenciària que resolguin recursos interposats contra la denegació de permisos de sortida. Enfront del dret a la segona instància de persones privades de llibertat, que és quan més cura s’ha de tenir en la garantia dels seus drets, preval el dret a treure’s feina de sobre dels magistrats de les audiències, preval la comoditat del funcionari enfront del dret del justiciable. Amb l’agreujant de privar als presos del dret a l’assistència lletrada, donat que només cal advocat pel recurs d’apel·lació.

Ara que tots ens hem de posar mascareta, el Gobierno de Pedro Sánchez s’ha tret definitivament la seva careta de federalista i ha optat per una centralització militaritzada, uniformada i condecorada, ignorant els més elementals principis de subsidiarietat i cooperació entre administracions, i traspassant la gestió sanitària a un Ministerio que ni en tenia les competències ni l’experiència. Centralització, de compres per exemple, que ha suposat una ineficiència i retard letal en l’adquisició i distribució de material sanitari i EPIs de protecció pel personal sanitari. Els estats europeus que millor han controlat la pandèmia són aquells realment descentralitzats i autènticament federals que han fet que les decisions fossin les adients a la seva realitat immediata. Un clar exemple és la comparativa entre la gestió de la pandèmia d’Espanya i França, centralitzada i jacobina, amb la que s’ha fet a Alemanya, on són els lands, en un estat autènticament federal, els que han gestionat les conseqüències del coronavirus, amb una diferència en extensió de la malaltia i impacte econòmic, que no es pot obviar.

El Ministerio de Justicia ha dictat una Resolució de 13 d’abril per la que s’adapta la prestació del servei públic de justícia al Decret d’estat d’alarma, que no prioritza les raons de prevenció davant d’una pandèmia activa. Sense entrar en les raons econòmiques que porten al Gobierno a l’assumpció del risc d’aixecar el confinament estricte, el funcionament de l’administració de Justícia en els paràmetres de serveis essencials, amb dotacions mínimes de personal, eren suficients, ponderant els interessos generals de protecció per la crisi sanitària i el funcionament de l’administració de justícia. El mateix Consejo General del Poder Judicial ha determinat que els seus magistrats i jutges es limitin a les actuacions essencials. Això situa el col·lectiu de funcionaris en posició de desavantatge. En termes de salut, no concorren avui dia les condicions mínimes exigibles per afrontar el desplaçament i assistència de personal de l’Administració de Justícia als centres de treball sense que això suposi un greu risc per la seva salut i el rebrot de contagis.

A parer meu, hi hauria d’haver un període més raonable per compatibilitzar gradualitat de mesures, progressivitat de reactivació econòmica i contenció del risc, apostant per la prioritat en la presentació d’escrits i tràmit d’assumptes d’aquelles actuacions que siguin rellevants en termes de cohesió social i reverteixin en benefici dels sectors més vulnerables. En aquest col·lectiu cal integrar, fruit de la crisi socioeconòmica generada per la pandèmia, a treballadors, autònoms i PIMES. En canvi, i pèls mateixos motius de protecció dels més vulnerables, cal la paralització de procediments no urgents que col·lapsen la jurisdicció civil, com els processos de grans tenidors d’habitatges per recuperar la possessió de la seva propietat, o les reclamacions bancàries de quantitat per impagament de targetes “revolving”, per posar dos exemples.

Potser posats a investigar responsabilitats, caldria adreçar la investigació més cap a la Moncloa, que no a la Plaça de Sant Jaume

A les mesures regulades al Decret d’estat d’alarma es va preveure tot el relatiu a l’àmbit administratiu amb suspensió de tràmits i terminis, però en canvi i com sempre es va deixar l’àmbit privat civil i mercantil a la intempèrie, sense fer cap previsió legal en relació amb els venciments d’obligacions contractuals o de pagaments. En aquest sentit ja són paleses les problemàtiques sobre el pagament d’hipoteques, de lloguers, tant d’habitatge com de locals comercials, de venciments de pagaments mercantils, de venciments de formalització de compravendes en escriptura pública, etc. Això situa a particulars, autònoms i empreses en una total inseguretat jurídica, i a la situació habitual de retard judicial i l’acumulació del temps d’aturada pel confinament, s’hi afegirà un augment de litigiositat derivada d’aquesta imprevisió jurídica de l’Estat, que suposarà pel món econòmic un llast suplementari a la recessió econòmica general. Entre aquestes imprevisions de l’Estat hi ha l’oblit dels col·lectius d’advocats i procuradors, atès que si bé s’ha previst alguna mesura, insuficient, pels autònoms, no van pensar en què aquests col·lectius, com a règim alternatiu, tenen les mútues professionals, als quals també s’haurien de fer extensibles les mateixes mesures.

La concepció autoritària i militaritzada de l’Estat, que en lloc de donar el protagonisme a qui realment estava fent front a la pandèmia, metges, científics i investigadors, va treure l’exèrcit al carrer — cosa que per cert no va intimidar gens ni mica al coronavirus – ha fet que en el súmmum del despropòsit el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pretengui investigar al MHPTorra i a l’HCVerges, per no haver acceptat un hospital de campanya de la Guàrdia Civil, que ni havia estat demanat ni reunia les característiques idònies des del punt de vista mèdic, quan són qui ha dirigit a Catalunya la contenció de la pandèmia, avalats per criteris científics i propugnant anticipadament mesures que l’Estat ha hagut d’acabar adoptant. Potser posats a investigar responsabilitats, caldria adreçar la investigació més cap a la Moncloa, que no a la Plaça de Sant Jaume.

Eusebi CAMPDEPADRÓS
Secretari primer del Parlament de Catalunya

 


REDACCIÓ23 Abril, 2020
joanruiz2-1280x853.jpg

 Cada dia els aplaudim a les vuit del vespre. S’ho mereixen. Sense el seu esforç i el seu compromís la pandèmia hauria estat encara més devastadora. El seu treball salva vides. Ho sabem. La salut és el bé més preuat, el més essencial, el més bàsic. També el que ha d’estar més protegit des de la política i les administracions públiques.

Ho deia l’altre dia el senyor Duran Lleida en una reflexió que comparteixo: els autèntics herois i heroïnes del nostre temps no són els futbolistes d’elit, o els youtubers amb milions de seguidors, ni aquells que s’enriqueixen ràpidament. No, no són ells, són els treballadors i treballadores del sistema de salut pública d’aquest país, els que esteu als hospitals i lluiteu en primera línia contra el virus salvant vides. Sou immensos.

Sou immensos i imprescindibles. Ara, abans de la crisi i després de la crisi. Els i les socialistes sempre recordem el mateix. Any 2010. Teníem la tercera millor sanitat pública del món. La tercera, tan sols per darrere del Japó i de Suïssa. I era un mèrit de tots i de totes, del conjunt de la societat, començant pels treballadors del sistema sanitari. Però després va venir el que va venir. Retallades dels Governs de la dreta a Madrid. Retallades dels Governs independentistes a Barcelona. Eren els temps en què Artur Mas afirmava que “s’ha de reduir el greix de l’administració”.

Darrere d’aquest eufemisme hi havia una realitat objectiva: tan sols en el seu primer any de Govern es van retallar 1.000 milions d’euros dels pressupostos de Salut de la Generalitat (1.000 milions!). Durant els anys és que va voler posar el focus en el relat independentista les inversions en salut pública per part de la Generalitat van davallar un 40% en relació amb el període de Govern socialista. Per no parlar del que feia el Govern del PP al conjunt d’Espanya: passar la tisora per tot. Ningú, per molt fanàtic que sigui, pot defensar que reduir un 40% de les inversions no comporti també una reducció de la qualitat i de la rapidesa del servei.

I que quedi clar que no volem fer demagògia. Eren els anys de la crisi econòmica. És evident que davant dels descens dels ingressos públics calia ajustar els pressupostos, el que implicava també les partides destinades a la sanitat pública. El que ja no és tan evident, ni lògic, és que mentre a Catalunya es davallaven monumentalment els recursos de la Generalitat adreçats a la xarxa sanitària, al mateix temps es mantinguessin incòlumes -o s’incrementessin en algun cas- les partides destinades a finançar determinats mitjans públics i privats amb una línia editorial favorable a l’independentisme. I això va ser una decisió política, no va ser fruit de l’atzar o de la mala sort. En fi…

No volem fer el paper de Cassandres i lamentar el passat, perquè en política és un absurd. Però sí subratllar que si alguna cosa ha deixat clara l’actual crisi epidèmica que estem patint, per si algú en tenia algun dubte que nosaltres no, és que el sistema de salut públic d’aquest país és sagrat. Hem de tornar al consens socialdemòcrata que va permetre construir-lo i mai més, tornar-lo a posar en perill amb retallades que el que buscaven realment era un model mixt, privat (per si qui s’ho pogués pagar) i públic de baixa qualitat (per a qui no), com el que hi ha als Estats Units.

I si aquesta convicció política que tenim els socialistes i la gent d’esquerres l’assumissin també tant la dreta com els nacionalistes estaríem fent des de la política el millor homenatge als herois i heroïnes del moment: a tots aquells i aquelles que als hospitals donen el millor de si mateixos per salvar vides, evitar nous contagis i preservar la salut de tots. Està molt bé aplaudir-los, sí, però estarà millor evitar repetir els errors del passat i invertir el que correspon per garantir el nivell de qualitat assistencial que tant els professionals com els usuaris del servei es mereixen. Això tan elemental és el que ha plantejat el president Pedro Sánchez al conjunt de les forces polítiques. Un gran acord nacional de tots i totes en aquest sentit. Estan d’acord amb quelcom tan bàsic, senyor Casado i senyor Torra?

Joan Ruiz
Diputat del PSC per Tarragona

PUBLICITAT

Advertisement

Advertisement

 


REDACCIÓ22 Abril, 2020
1-Juan-Carlos-Romera-Cs-Cambrils.jpeg

 Potser el títol d’aquest article podia semblar exagerat. Alguns economistes, col·legues de professió, fins i tot podrien recórrer a la desitjada teoria de la recuperació econòmica en forma de lletra ‘v‘ per endolcir el relat de les meves paraules. Però la veritat és que Espanya, després de la irrupció i el canvi de paradigma que suposa la crisi de la Covid-19, s’enfronta al desafiament econòmic més gran de la nostra història. Estan en joc dos milions de llocs de treball durant els pròxims mesos, prop d’un milió de petites empreses i autònoms són a un pas del precipici i tots els sectors es veuen afectats (encara que no amb la mateixa magnitud).

En una situació sense precedents, tots els partits amb sentit d’Estat han d’arribar a grans acords: en matèria d’educació, per enfortir el sistema públic de salut i de pensions, per fer l’administració pública més eficaç i en moltes altres qüestions. I els acords s’han de prendre en tots els nivells de l’administració, també als ajuntaments.

Cambrils té una economia clarament orientada al turisme i hem de treballar tots a l’una pensant en el curt, mitjà i llarg termini d’aquest sector vital. Des de Ciutadans Cambrils insistim a estrènyer llaços amb propietaris i visitants de la resta d’Espanya, que, no oblidem, són el nostre principal turista. I després de la tornada a l’activitat, haurem d’apostar clarament per una campanya de crida a la germanor i per dedicar recursos amb l’objectiu clar de recuperar i atreure el turisme de proximitat. Però els mecanismes de suport a l’economia local han d’anar més enllà. Considerem imprescindible millorar les ràtios de pagament a proveïdors, ja que veníem de xifres realment altes. És una cadena: si els proveïdors del consistori no cobren a temps, difícilment podran atendre les seves obligacions.

Aquests són només dos exemples de mesures concretes de suport a l’economia local, sense necessitat d’esperar decisions d’instàncies superiors, que ni hi són ni se les espera. Per això, des de Cs Cambrils proposem taules de treball multisectorials on s’estableixin prioritats. L’aposta clara ha de ser el suport a les famílies i als empresaris locals i, per aconseguir-ho, caldrà garantir els recursos suficients. Vam fer una crida perquè el govern renunciés a la compra de l’edifici de la cooperativa, ja que així es podrien destinar aquests recursos a ajudar famílies, autònoms i pimes.

Des del primer moment Ciutadans ha donat la mà a l’equip de govern de Cambrils per treballar a favor del nostre municipi. Proposem que, abans d’acabar l’exercici, adoptem mesures com una rebaixa d’impostos i taxes, ja que això permetria reduir la càrrega impositiva a famílies, pimes i autònoms, i facilitaria la recuperació. Aquest seria el pas previ a la modificació i projecció d’uns nous pressupostos que estem disposats a valorar sempre que l’executiu tingui voluntat sincera de treball conjunt.

Juan Carlos Romera
Portaveu del Grup Municipal de Ciutadans Cambrils

PUBLICITAT
Advertisement

Advertisement

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter