Arxius de OPINIO | Pàgina 2 de 205 | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Setembre, 2020
quim_torra.jpg

 

Benvolgudes i benvolguts,

Vull començar aquesta declaració expressant un cop més el meu condol i el del Govern a totes les víctimes i familiars de les víctimes de la Covid-19 que ha colpejat aquests últims mesos el nostre país i la resta del món. Perquè en aquest país continuen encara morint persones cada dia per una pandèmia que no cessa. Les vides escapçades per aquest malson són i seran sempre en la nostra memòria.

Tampoc vull continuar sense haver agraït abans la feina feta per tots aquells col·lectius que han lliurat un combat contra la Covid-19 a primera línia, arriscant sovint la seva salut en favor de la dels altres. Des dels professionals de la sanitat, als treballadors de l’alimentació, passant pels mestres i professors, els equips d’emergència i seguretat i continuant pels sectors de la neteja, els residus o els voluntaris assistencials que han vetllat perquè ningú no quedés enrere o desatès. Tots ells i molts altres que no he esmentat mereixen un agraïment col·lectiu, nacional i oficial que no vull deixar de fer en cada intervenció que sabeu que faig allà on sigui.

Ciutadanes i ciutadans de Catalunya, benvolguts compatriotes,

Avui vull parlar amb vosaltres. Perquè és tan sols a vosaltres i a la llibertat de Catalunya a qui em dec com a president. Avui ressonen més fort que mai dins meu totes i cadascuna de les expressions de suport, d’encoratjament, de gratitud, de disponibilitat, de confiança que he rebut tots aquests anys de vosaltres.

Vull parlar a tots aquells que ho han donat tot per a tots. Vull parlar a tots aquells que us hàgiu pogut sentir abandonats o a qui hem pogut fallar. Parlo avui a les persones amb nom i cognoms, plenes de vida, i plenes de somnis, que cada dia des del vostre lloc, des de l’anonimat i sense ambicionar protagonisme, feu d’aquest país un projecte d’esperança. A totes les persones que, amb el vostre compromís i enmig de moltes dificultats, feu de Catalunya un lloc millor per viure.

Us parlo a vosaltres per donar-vos les gràcies per ser exemple i camí de la nostra societat. No som un país d’institucions poderoses; som un país d’una societat viva, dinàmica, emprenedora, justa i lliure. Som un país que no es rendeix mai. Un país que n’ha vist de tots colors i sempre emergeix viu i amb força per continuar avançant. És per això que avui, més enllà de partits, parlaments, autoritats o institucions, avui vull parlar-vos a vosaltres.

Perquè sou l’única esperança de sortir del pou on ens vol posar, una vegada i una altra, l’estat espanyol. És la vostra veu i la vostra força col·lectiva l’única que ens permetrà deixar enrere un laberint del qual no se surt per sota terra, sinó per sobre, saltant tots els seus murs. No ho dic per dir. No és només una afirmació retòrica. És una convicció de qui des del capdavant de les institucions comprova que un dels obstacles per a la independència és la mateixa autonomia.

Una autonomia on el Parlament no publica les resolucions que s’hi aproven, i on el Govern veu com el seu president és depurat del càrrec per un cop ordit pels poders de l’Estat espanyol.

Una autonomia que té 2.850 represaliats per defensar la causa justa i legítima de la independència de Catalunya.

L’única manera d’avançar és a través de la ruptura democràtica. Com l’1 d’octubre i el 3 d’octubre, i el 27 d’octubre. L’única garantia de deixar enrere el règim del 78 és el moviment independentista català. I l’única garantia del moviment independentista català sou vosaltres, la ciutadania, compromesa i organitzada.

Avui vull parlar amb vosaltres perquè uns jutges, i no pas el poble de Catalunya representat al Parlament, han decidit que no puc ser més el president de Catalunya. Vull dir-vos que cap llei injusta o aplicada amb finalitat de venjança contra qui defensa els drets humans i universals no ha de poder mai derrotar la democràcia. I us asseguro que les irregularitats comeses per tombar un nou president tindran el seu judici a Europa, que és l’únic lloc on avui podem trobar justícia els independentistes catalans i la nostra causa legítima de la independència.

El Govern de la Generalitat ha fet tot el que estava a les seves mans durant la gestió complicadíssima d’una malaltia inclement. I ho ha fet i ho fa encara sense els recursos ni les eines, sense el finançament ni la sobirania que calen per encarar amb contundència i eficàcia la recuperació, el control i la mitigació d’aquesta crisi sanitària, d’aquesta crisi econòmica, social i educativa que ens ha plantat el Coronavirus al nostre davant.

I és sense els recursos necessaris ni les eines d’un estat que el Govern de Catalunya ha encarat la situació d’emergència creada aquests mesos.

Com a Govern, tinc la satisfacció de dir-vos que hem fet la feina que calia per oferir al país una resposta des de les institucions. El 29 de gener vaig dir que aquesta legislatura no tenia més recorregut polític. Que ja arribava al seu final. Però una pandèmia ho va canviar tot i avui estem dedicats en cos i ànima a sortir d’una crisi econòmica i social gravíssima, devastadora.

Avui són els tribunals, amb la signatura del rei d’Espanya i del govern espanyol, els que tornen a interrompre el funcionament normal de les institucions catalanes i porten l’Administració, en plena pandèmia, a una situació provisional que aquest país no es mereix. Els pot més la set de venjança que no pas el respecte per la salut i la vida de les persones, o la recuperació i la supervivència de les empreses i de cada un dels llocs de treball. La repressió no té límits, però l’autonomia, sí. I aquesta és la gran lliçó de la situació en què ens trobem avui.

I em dirigeixo al Govern que avui m’acompanya: Permeteu-me que us doni una darrera instrucció. Lluiteu les 24 hores de cada dia per la vida i la salut de les persones. Preneu les decisions que calguin en cada moment. I expliqueu a la ciutadania de manera transparent en quina situació ens trobem. La maduresa de la gent d’aquest país no es mereix una altra cosa.

Que avui no estiguem en condicions d’acabar el camí iniciat cap a la llibertat, no vol dir que hàgim reculat ni un mil·límetre. Una cosa que ens caracteritza als independentistes és que no tenim mai por de les urnes. No ens fa por, ans al contrari, no ens fa res comptar-nos tantes vegades com calgui. Volem que la ciutadania s’expressi sempre. Volem la independència, volem exercir l’autodeterminació, però sobretot volem una democràcia de qualitat per al nostre país. Tindrem l’ocasió d’avançar en aquesta direcció en unes eleccions que se celebraran d’aquí pocs mesos. Han de ser un punt d’inflexió. Han de ser un nou plebiscit i un nou mandat que confirmi el referèndum del Primer d’Octubre.

És el moment de tornar a sumar forces democràtiques, republicanes i independentistes. Les forces de la llibertat. Sí, les forces de la llibertat. Aquesta és la decisió que haurà de prendre la ciutadania a les urnes. Mentre els aparells de l’estat espanyol inhabiliten un president de la Generalitat, acompanyen la fugida d’un monarca acusat de corrupció a amagar-se en una dictadura. La decisió es planteja més clara que mai. I cal escollir entre democràcia i llibertat, o repressió i imposició. És a dir, la República Catalana del compromís cívic, o la monarquia espanyola de les banderes i l’exèrcit.

Que no hàgim avançat com jo hauria volgut per fer efectiu el mandat del referèndum del Primer d’OIctubre, que no hàgim avançat prou, no vol dir que no hem fet feina. N’hem feta, i molta, i en un context molt difícil. I estic satisfet d’haver acompanyat tant com hem pogut, i sabut, a tots els represaliats per aquesta voràgine autoritària de l’estat espanyol contra el nostre clam democràtic de llibertat. Estic molt orgullós de ser al costat dels demòcrates en aquest conflicte. I estic molt orgullós de la força i del compromís de la grandíssima majoria de catalanes i catalans.

Aquests més de dos anys de presidència he volgut ser sempre al costat dels més vulnerables. Els discapacitats, amb qui justament he tingut una darrera reunió, la gent gran, els infants, el petit comerç de proximitat, els emprenedors, els refugiats, els veïns dels barris més marginats, els perseguits, la pagesia, els pobles i les comarques menys poblades, els treballadors i treballadores d’un país fet a contracorrent i contra pronòstic. Amb una llengua pròpia i compartida, una cultura que és batec als Països Catalans, i una identitat avançada que es refà i evoluciona amb el pas dels temps.

No crec que el meu país sigui millor que els altres, però és el meu. I l’estimo amb passió. Estimo amb passió la gent del meu país i els seus projectes de vida. Estic convençut que podem arribar tan lluny i tan a prop com vulguem. L’únic límit som nosaltres mateixos. Si volem, podem. Nosaltres sí que si volem podem. Però hem de tenir clar l’objectiu i no abandonar-lo mai.

Com sabeu, fa uns quants mesos que dedico el 100% del meu temps a batallar contra la pandèmia. He fet i faig tot el que està en les meves mans. Continuem treballant sense recursos ni sobirania. Som una autonomia propietat de l’estat espanyol i mentre siguem això anirem amb desavantatge a qualsevol embat global que se’ns presenti els pròxims anys. Cap de nosaltres, cap independentista, no ha volgut aprofitar aquesta desgraciada pandèmia per sumar suport a la causa de la independència, com d’altres l’han volguda aprofitar per fer crides a ‘la unitat de la pàtria espanyola’. Però és ben evident que amb les eines i els recursos d’un estat propi hauríem combatut millor l’avanç de la malaltia i els seus efectes.

El meu Govern ha treballat sense descans i amb energia pels interessos dels set milions i mig de catalans. Sense excepció. L’independentisme té un objectiu polític clar, però governa per a tothom. Sempre. Ho hem demostrat i n’estic molt satisfet. Governar no vol dir deixar de tenir objectius polítics. Tot el contrari. És quan governem que tenim l’oportunitat de realitzar-los en compliment dels mandats democràtics. I estic convençut d’haver governat sempre amb una mirada oberta i integradora i haver-ho fet sempre pensant en el servei a tothom.

He tingut l’honor, el màxim honor que es pot tenir, de presidir aquest país nostre en un període molt difícil i ple de desafiaments. He procurat fer-ho sempre des de l’honestedat, del compromís amb la gent, amb la veritat per sobre de tot i els ulls posats sempre amb els més vulnerables. He mirat de ser sempre just en les meves decisions, de no fer res mai per ambició personal ni de partit, amb l’interès del país per sobre de qualsevol altra consideració. Segur que he comès errors, que no he encertat totes les decisions i que algú trobarà mancances en la meva presidència. Segur. Les accepto i les incorporo a la meva memòria i en el meu aprenentatge. Són lliços apreses que me’n duc.

Us vull dir que ha estat un honor immens. I que allà on m’he sentit sempre més bé ha estat entre les persones, amb les entitats, en les iniciatives cíviques i socials de moltíssima gent que he tingut el plaer de conèixer. Tenim un gran país, tenim una societat magnífica, que podrà aconseguir tot allò que es proposi sempre que estigui disposada a arribar al final de tots els camins.

Certament, no tenim encara la República Catalana independent que ens hem compromès a construir col·lectivament. Jo no he pogut avançar més. I creieu-me que estava disposat i preparat per assumir-ne totes les conseqüències.

Vull demanar que recuperem la generositat que ens va fer arribar més lluny i més a prop que mai. Demano als partits, a les entitats i a tota la ciutadania que recuperem l’esperit i la convicció que ens van permetre fer el Primer d’Octubre. Tenim un objectiu comú que és molt més important que tots els interessos particulars —i legítims— junts.

La repressió ens vol entretinguts en les diferències i la discòrdia. Ens vol dedicats a la disputa domèstica. Ni el forn, ni el pa. Tan sols vol que ens barallem per les molles, o pitjor encara, per les engrunes de les molles. Hem de superar l’etapa actual per tornar a mirar a l’horitzó. Un horitzó de justícia, democràcia i llibertat per a totes les catalanes i catalans.

Jo no seré mai cap obstacle ni cap nosa per al camí cap a la independència. Vaig acceptar l’encàrrec de presidir la Generalitat en un moment de repressió ferotge per un compromís cívic amb el meu país i amb un president, el molt honorable Carles Puigdemont, que havia hagut de cercar refugi a l’exili. I així com vaig fer-me càrrec de la més alta institució catalana, amb el mateix compromís, avui puc dir-vos que continuaré treballant sense descans per la llibertat de Catalunya des de qualsevol altre espai on pugui ser útil i sumar. És així com m’aplico la generositat que demano a tothom.

Ni abandono ni em resigno, i encara menys accepto aquesta sentència que vol enderrocar el Govern de Catalunya. Fer-ho seria acceptar que la repressió contra la causa justa de la independència de Catalunya és acceptada per tots nosaltres. Portaré la llibertat d’expressió i la nostra causa d’independència a Europa. I guanyarem.

L’estat espanyol ens vol abocar irresponsablement a una inestabilitat que els membres del Govern han decidit que calia encarar amb la màxima fortalesa i coordinació. I vull deixar ben clara aquí la meva confiança en el Govern amb qui he treballat intensament aquests anys. Teniu tot el meu suport i em poso a la vostra disposició des d’avui per a tot allò que pugui ser-vos útil en el servei al país i a la seva gent. Vicepresident, consellera de la Presidència, conselleres i consellers, a la vostra disposició. Recordeu, avui tenim el risc de rebrot a 172; avui tenim l’RT a 1,07; avui tenim 17.000 alumnes confinats a casa seva. Tenim una pressió assistencial estable i uns llits d’UCI també estables. Són les xifres que cada dia hem de vigilar, són les xifres que cada dia han de motivar la nostra acció de Govern. Em teniu, insisteixo, a la vostra disposició pel que faci falta.

No normalitzarem mai la situació actual. A cada dia de presó, més democràcia. A cada nova irregularitat dels tribunals, més vots a les urnes. A cada dia d’exili, més organització cívica per a la República. A cada nou cas de repressió, més desobediència civil. Preparem-nos per a la ruptura democràtica, pacífica i desobedient.

Ara quan ja no presideixi el Govern de la Generalitat, continuaré al servei de les causes nobles del nostre país. Tothom qui lluiti per una causa noble em tindrà al costat. La llibertat, el compromís cívic, el deure republicà, el servei als més vulnerables. Treballaré sempre de valent per una Catalunya on ningú no es quedi enrere i on tothom pugui fer realitat els seus projectes de vida. Lluitaré per un país viu, just, lliure.

I aprofito aquesta ocasió per dir-ho amb totes les lletres, i sense cap precaució, que podem fer realitat el nostre somni, que tenim la força per fer realitat el nostre somni. La tenim ara si tenim clar que el poder és amb cadascú de nosaltres i en anar tots junts. Catalanes i catalans, empenyeu. Gràcies per fer-ho. Continuem endavant, sempre endavant. Per Catalunya i per la vida.

Voldria acabar aquest parlament amb uns agraïments més personals: en primer lloc, al Govern i a la majoria del Parlament que m’ha fet confiança durant tots aquests anys. Sempre havia dit que el meu Govern aspirava a tenir la confiança de la majoria independentista del Parlament. En ocasions no ha estat així, però fins i tot les crítiques, quan han arribat, han estat lliçons que ens han ajudat.

A l’oposició li demano que sigui una oposició constructiva en aquests moments. Que busqui camins d’acord i dels grans consensos de país. Vull agrair a totes les companyes i tots els companys de l’exili, començant pel seu president, el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont, i a totes les companyes i companys que són a la presó pel seu coratge,pel seu compromís, pel seu sacrifici, que no pot ser en va de cap de les maneres. Vull tenir un record pels 2.850 represaliats que hi ha a Catalunya. Penseu que el vostre exemple ens ajuda a continuar a tots. Gràcies pel vostre sacrifici!

I també de nou a tots els lluitadors de la Covid, moltíssimes gràcies!

I tres darrers agraïments personalíssims: en primer lloc al meu equip, des dels ordenances al cap de Gabinet, passant per l’Anna, el Pere, la Joana, en Jordi, en Joan Ramon, la Sira, l’Ester, el Martí i tantes i tants d’altres. Jo no hauria pogut ser aquí sense el vostre treball i esforç de cada dia.

A la meva família, a la meva dona i als meus fills, sense vosaltres ni tan sols hauria pogut sortir de casa i gràcies per rebre’m cada vegada que tornava a casa amb un somriure, amb els ànims i  amb un escalf que mai m’ha faltat, passant també vosaltres en molts moments greus dificultats. Ha estat formidable tenir aquests anys i serà part de la nostra experiència. A la meva mare i als meus germans i a tots els amics, als quals us he deixat absolutament tirats durant aquests dos anys llargs. Espero recuperar-vos, sé que hi sou, que hi heu estat i tots els missatges que m’heu fet arribar. Perdoneu aquest silenci d’aquests anys.

I al poble de Catalunya, ha estat un immens honor. Jo no podia esperar mai haver arribat a ser el president de la Generalitat de Catalunya. Sabeu que estic deslligat de qualsevol altre compromís que no sigui el de servir el meu país i que em teniu al vostre costat pel que calgui. Pel que calgui que es proposi la defensa inqüestionable dels drets humans elementals i l’alliberament nacional dels Països Catalans.

Quim TORRA
President de la Generalitat (inhabilitat pel Suprem)


REDACCIÓ28 Setembre, 2020
IrisSànchez-1-1280x1524.jpg

És mitja jornada a la feina i t’has aturat a fer el descans. Fas una ullada a les notícies online mentre endrapes un entrepà, com de costum. Rebrots de coronavirus a tort i a dret. Alguna mort d’algun personatge rellevant. Pluja, baixen les temperatures. L’entrepà de tota la vida, normal i corrent. Pernil, fuet, gall d’indi, formatge, tonyina… un contagi massiu de coronavirus en un escorxador. I abans d’ahir, igual. I demà, la mateixa història.

La indústria càrnia i els escorxadors són focus majoritaris de contagis massius del virus. Una de les causes principals radiquen en la precarietat dels treballadors d’aquestes empreses -la majoria immigrants que treballen sense descans i conviuen en situacions precàries a causa dels sous irrisoris, jornades abusives, i de les necessitats econòmiques de les seves famílies a l’estranger-, com també en les favorables condicions de propagació del virus dins les instal·lacions: grans reguers de sang, ventilacions inadequades, desplegament de cadàvers i ritmes frenètics d’assassinats en què els treballadors han de romandre colze a colze i sense descans. Una combinació macabra i propicia a la malaltia, ja prèvia a la etapa Covid-19, cruel per als humans i especialment per als animals que hi són esquarterats en quantitats exacerbades.

Des de l’inici de la pandèmia hem estat testimonis de desenes de brots focalitzats en aquestes empreses, tot i que el protagonisme s’ha relegat a altres sectors. Tot i així, no deixarem de veure com els contagis es disparen dins d’aquestes naus del terror, com s’ha sabut aquesta darrera setmana el cas d’un escorxador d’aus de Roquetes, a les Terres de l’Ebre. Però tot plegat resulta ser una notícia més per a la ciutadania, que viurà endormiscada mentre pugui gaudir del seu entrepà i es concentri en fer peripècies per mantenir-se lliure del contagi. Mentre que l’embotit que assaboreix al llegir les notícies, tantes morts haurà provocat per poder arribar al seu entrepà de descans laboral. I al seu plat a l’hora de sopar. I al de tota la seva família.

És el nivell d’inconsciència social, allò que està tan aferrat a les costums que no ens atrevim a plantejar, el que causa milions de morts anuals, que manté i escampa la precarietat laboral de milers de persones, que està propagant la nova malaltia que ens atrapa aquest 2020, i que està a tan sols un gest de cadascun de nosaltres: deixar de consumir animals com a aliment, i escollir alternatives que ja són àmpliament distribuïdes en tot el comerç. Només així s’acabaran els escorxadors i tot el patiment que comporten.

Iris SÁNCHEZ és tècnic de laboratori, estudiant de doble grau de bioquímica i activista de Nova Eucària

 

 


REDACCIÓ23 Setembre, 2020
jordi_marti.jpg

Ja la coneixeu la història d’aquella xiqueta que a una edat en què avui no és permesa l’autonomia va decidir declarar-se independent i esdevenir ella i ningú més? I ja ho sabeu que es deia Tecla i que el 23 de setembre de cada any és el seu dia? I ho teniu present que els fets que ara narraré i que mai són prou coneguts van passar a Icònia, a la província de Cilícia, allà a l’Àsia Menor?

Doncs ara us ho explicaré i allò que va passar us interpretaré, sempre a la meva manera, perquè fins ara només ho hem sentit explicat i tornat a explicar pels qui en tot hi busquen la intercessió de la màgia que ells controlen i que atribueixen a un déu que veneren i que afirmen que és l’únic.

La Tecla era una pecadora i el seu pecat va ser desobeir sa mare Teòclia, que la volia casar amb Tamiris, un fadrí ric que la xiqueta ni tan sols coneixia com no fos de veure’l de lluny. La Tecla no s’hi volia casar amb aquell homenot que li havien buscat, tenia tota una vida per davant malgrat li repetissin dia sí i dia també que la seva, de vida, havia de ser per servir el seu home, l’home que li havien triat. Així que un dia, mentre rumiava per què era tan desgraciada de sentir el que sentia -i que les seves amigues no sentien perquè a tot deien amén- va escoltar una veu que des del carrer entrava a casa seva i li arribava potent orelles endins.

«Les dones no us heu de sotmetre a la voluntat de ningú que no sigueu vosaltres mateixes» i «Les dones heu de tenir els mateixos drets que els homes i si no us els donen els heu de prendre!» afirmava amb rotunditat aquell bram potent des de fora d’on ella vivia.

La veu masculina i revolucionada s’aixecava per damunt del silenci que els dies calorosos imposaven pels carrers d’Icònia a ple mes d’agost. Ni una ombra hi havia. I malgrat la calor el carrer era ple de dones que escoltaven aquells mots que els arribaven com si fossin aigua per als assedegats enmig del desert. La Tecla va entendre que les paraules que sentia anaven dirigides a ella i es va afegir a la multitud que omplia el carrer. Pau –així es deia el revolucionari- parlava clar i les dones que volien ser lliures i sabien que no ho eren l’escoltaven amb emoció. Però enmig del míting, per al qual no havien demanat permís, aparegueren dues unitats dels Mossos d’Esquadra (o com es diguessin en aquell moment) i es van dedicar a restablir l’ordre de l’única manera que sabien i saben, a cops de porra. Cinc dones amb el cap obert, corredisses, contusions, la Tecla per terra i el Pau detingut.

Un cop refeta de l’ensurt, la xiqueta ho va tenir molt clar. La lluita era el camí i si qui li havia fet obrir els ulls estava tancat calia alliberar-lo. Així que va agafar un grapat de joies de casa de sa mare i les va vendre per pagar la fiança del Pau i treure’l de la garjola. Acte seguit, després de conèixer-se i trobar-se molt i molt bé un amb l’altre, tots dos van decidir fugir ben lluny d’Icònia, on a ella la seva família continuava preparant-li un casament que no volia i a ell el volien jutjar per agressió a qui precisament l’havia agredit a ell; ja se sap, coses de l’autoritat.

Del que van fer el Pau i la Tecla mentre eren junts no en tenim notícia però sí que sabem que ella era menor d’edat, molt menor d’edat, i si la fugida s’hagués donat ara, segur que el Pau hagués anat de cap a la presó; tot i que malgrat l’edat que ella tenia no era ni ximple ni poca substància, sinó tot el contrari.

A la Tecla l’havien seduït les paraules del Pau i a ell l’actitud de la xiqueta, així que van fer colla i van decidir propagar les idees alliberadores que tots dos compartien. En aquests viatges per fer xerrades i organitzar el moviment popular d’alliberament, sabem que van passar per Tarragona, tot i que alguns historiadors encara ho posen en dubte. El seu pas fugisser va ser, si és que va ser, quan aquesta ciutat no es deia així i potser precisament per això aquesta estada no va quedar enregistrada enlloc.

En un dels seus viatges solidaris, les que s’anomenaven forces d’ordre de la zona («defensores del seny» deien els qui manaven) els van detenir en una concentració de solidaritat amb unes treballadores que s’havien revoltat i havien cremat una fàbrica on les obligaven a treballar més de 14 hores diàries sota una violència constant per part dels encarregats per tal de mantenir la por que les feia submises.

El Pau, un cop detingut, va aconseguir escapar-se d’una furgona de la Brimo (la Brigada Mòbil, coneguda per la seva actitud ultraviolenta sense contemplacions) empenyent la porta de darrere amb el seu cos i saltant emmanillat i tot cap al carrer. Corria com un llamp i no el van poder agafar!

Ella, en canvi, no va aconseguir fugir i va ser brutalment insultada, violada i torturada, però com que de tortures, en un país democràtic com aquest, no n’hi havia i si en denunciaves, malgrat que Amnistia Internacional ho ratifiqués, t’acusaven de ser terrorista, la Tecla no va rebre el suport de ningú i va morir en un interrogatori mentre li preguntaven si havien estat ella i el Pau qui havia calat foc a la fàbrica. No els va donar cap mena d’informació ni va dir-los ni un nom i el seu cos, un cop mort, va ser soterrat i cobert amb calç viva, a una cova poc coneguda i menys transitada que administraven els homes del ministre Sauron per a aquestes ocasions.

El Pau desaparegué de la circulació i quan va saber que la Tecla també havia «desaparegut» entengué que la dona que més havia estimat al món era morta, assassinada per haver volgut esdevenir lliure, tal com era ell. El Pau intentà amagar el patiment davall de l’alcohol i els versos i esdevingué un poeta maleït que va viure refugiat als carrers més foscos de tantes ciutats com anys va tardar a morir. Finalment, deixà el món dels vius una matinada de setembre. El van trobar de bocaterrosa en un brut carreró de París, víctima dels excessos d’absenta, de chartreuse i de misèria.

Passaren els anys i per tot arreu per on havien viscut i passat, la lluita del Pau i la Tecla es començà a oblidar. Se’n recordaven els noms i algunes fragments de la història, però ningú no en sabia ja ni els pensaments ni les accions ni res que els pogués salvar de la gran màquina recicladora de la història que és el Poder. Aquest necessitava virtuosos que servissin d’exemple per tal que la massa esdevingués obedient i callada, perquè encara no tenien ni el futbol ni la televisió, i com que els seus noms encara eren recordats, una de les institucions que menys tenia a veure amb el que ells defensaven els va reciclar.

Si ell havia estat el Pau lluitador ara seria sant Pau i si ella era la Tecla insubmisa ara seria santa Tecla. Ni feministes, ni revolucionaris, ni defensors de les classes populars ni res que no fos patiment i submissió, i sobretot molta virtut… Sants de l’Església, en definitiva.

Fou aleshores que arribà la moda de repartir els cossos dels qui es consideraven sants pels llocs d’on serien patrons i a Tarragona li tocà un braç momificat de la xiqueta, que van tallar per fer-lo més portable. El braç momificat esdevindria una relíquia, no per alliberar les dones sinó per mantenir la fe de les tarragonines i dels tarragonins i la institució que l’administrava, l’anomenada Santa Mare Església. El tràmit de compra el va fer Jaume II a Armènia, on canvià el braç incorrupte de la Tecla per quaranta cavalls, un tron d’or i una carretada de dos mil formatges mallorquins.

Així, el 18 de maig de 1323, la relíquia del braç momificat arribà a Tarragona després de passar per Salou i per Constantí, encastat tot ell en argent daurat per tal que els fidels l’admiressin i oblidessin el que deia la boca que en el cos de la Tecla feia conjunt amb aquell braç. I qui no ho sàpiga que no ho conti ni ho posi en dubte.

A Tarragona, els anys passaven i la foscor esdevenia la norma de la ciutat, que vivia arremolinada al voltant de la Catedral. Una ciutat de funcionaris, putes i militars, que deia el Jaume Vidal i Alcover, on Nadal feia més por que Setmana Santa i ni Fèlix ni ballestes aconseguien obrir escletxes en el silenci perpetu dels murs de pedra picada. Els especuladors feien veure que els agradava el futbol i els amos somreien de tan bé com anava el negoci… i qui any passa any empeny.

De sobte, alguna cosa va passar. De fet, havia passat i passava cada any quan la gent ocupava les places i els carrers en acabar l’estiu, quan la verema omplia els cellers per fer el vi novell. Era la festa dedicada al braç, que no a l’obra de la Tecla. I potser per això mateix, perquè la gent feia seu el carrer que com tot tenia amos, també l’havien volgut amidar, apamar, controlar… Però sonava “Amparito Roca” i, malgrat tot, s’aixecava una certa remor que semblava com si sortís de no se sap on. Passava el setembre i tot tornava al gris. I les tarragonines i els tarragonins esperaven un altre any… la festa.

Semblava que la lluita per la llibertat de les dones s’havia acabat, momificada com el mateix braç de la Tecla; semblava que les treballadores i els treballadors estaven condemnats a ser per sempre persones sense veu; semblava que la nació restava callada, que els Països Catalans eren com la ciutat que acollia la relíquia, inexistents. Semblava que només ho semblava i també ho era, i això era el més trist…

I va passar que va passar i s’esdevingué tal com s’havia d’esdevenir, per voluntat no divina sinó humana. Quan una sola veu d’una tarragonina qualsevol, que potser es deia Tecla –o no- va gosar dir «prou», la gent es va mirar i es va adonar que si s’esforçava una mica també sabia dir-ho i alhora una colla va dir «prou». Va dir «prou» i va ballar i va cantar i va veure que fins i tot quan tot sembla perdut i ningú no s’atreveix a somiar, un sol crit de «prou» fa sonar la Festa i aquesta esdevé Major. I fins i tot el gris arriba a ser capaç d’aprendre que pot ser de tots els colors… «que la terra està revolta sota els peus dels occitans» i Tarragona té Barraques, colors i, sobretot, no ha oblidat ni el Pau ni la Tecla aquella que un dia va saber deixar d’obeir, va dir «no!» i va ser per sempre lliure.

Visca la Festa Major!

I visca la Tecla que va saber dir que «no»!

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ21 Setembre, 2020
Rfa.jpg

Las nuevas formas de hacer política no son las mismas que cuando se empezó a instaurar la democracia y en años posteriores. Las formas de hacer política en aquellos tiempos se basaban más en lo que se conocía como “tierra de misiones” y sus protagonistas “misioneros  políticos” o “reporteros políticos” por aquello de estar presente en el lugar de los hechos, es decir en el territorio, con las personas y consecuente conocer sus problemas reales, se trataba de instaurar una presencia institucional de la formación política en el territorio, una correa humana de transmisión de proyectos y soluciones a los problemas reales de cada rincón geográfico.

Me acuerdo con  mucho cariño que, mi mentor político, el tortosino Juan Manuel Fabra Valles, quien fue diputado, eurodiputado y Presidente del Tribunal de Cuentas de la Unión Europa, me instruía en que el buen político es aquel que menos tiempo pasa en los despachos, dedicando la mayoría en la propia calle, al pie del cañón, con las gentes, en los pueblos o ciudades, al lado de los problemas que afectan de verdad a las personas, añadía, que un partido político sin infantería era una batalla electoral perdida.

No le faltaba razón y a los buenos resultados electorales se refería, comentaba que cada reunión en un municipio, por muy pocas personas que asistan, la posibilidad de crear una célula del partido se hacía realidad, más tarde se convertiría en una lista municipal, para acabar teniendo alcaldes o como menos concejales, contribuyendo todo ello en tener diputados que defiendan los problemas de las personas y hacer notar sus municipios en las distintas instituciones.

Hoy lamentablemente la pirámide se ha invertido, se piensa más en el candidato que debe ir en listas, defendiendo un programa electoral genérico populista que no, especifico al territorio que es al fin y al cabo es lo que reclaman los ciudadanos, aquellos que ven a sus líderes políticos o cargos electos cada día más lejanos.

Es cierto y algunos defenderán con toda la razón que,  las nuevas tecnologías han llegado para quedarse, llegando a la mayoría de los rincones,  la informática, las redes sociales, los medios de comunicación digitales, etc., nadie pone en duda que debemos adecuarnos a esta revolución de la información, pero es también cierto, que no todo el mundo la utiliza, porque no dispone de la práctica de la misma, porque no quiere o bien porque prefiere el acercamiento humano.  Se me hace difícil creer que, un trabajador del campo de cualquier rincón del interior de Cataluña, como ejemplo, se pase todo el día enganchado a su móvil, de trabajadores de industrias que se pasan la mayor parte del día en su puesto de trabajo y que desean llegar a casa para estar con su familia, así como a nuestros mayores.

Sin olvidar la saturación, manipulación, en algunos casos delictiva de la información que recibimos de las redes sociales. Son muchos los ciudadanos que prefieren estar con sus dirigentes políticos, con sus cargos electos, estar cara a cara, lo que se conoce como “tocar purpura”, mirar a los ojos por encima de las mascarillas, escuchar la voz de quien les habla o bien la propia suya. Hoy y no generalizo, es más fácil para muchos políticos el preparar una intervención, sobre un tema en concreto, sentados ante el ordenador de sus casas o despachos, hacer un “copy pega” del google para sin perder tiempo colgar en las redes sociales, que no estar presente en el lugar de los hechos y desde el mismo poder enviar las imágenes o comunicados en sus medios sociales.

La realidad de la política no puede ser o no debería ser una pantalla de ordenador, sino la misma calle, quizás, espero en un futuro se reforma de una vez por todas la Ley Electoral, para que aparte de las listas abiertas de las formaciones políticas que comparezcan, el tiempo  de los mandatos, sería necesario recogiera los cargos electos por  distritos, con sus correspondientes oficinas en el territorio, para de esta manera permanecer mucho más cerca de los ciudadanos y de sus necesidades.

Si tengo que ser sincero, yo me siento orgulloso de pertenecer a la escuela de los “misioneros o reporteros políticos”, como fue Juan Manuel Fabra Valles, Josep Maldonado, Pep Jai, Maties Vives, entre otros y los que hoy siguen los mismos pasos como el veterano Joan Ruiz, Quim Nin o la innovación en la política catalana de Alejandro Fernández.

Rafa LUNA
Exsenador i diputat

 


REDACCIÓ18 Setembre, 2020
HelenaEscodaCAC-1.jpg

Malgrat que aquest estiu no s’han celebrat correbous, ha sorgit una nova polèmica sobre aquesta tradició. Un grup de setze dones de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià han decidit agrupar-se per formar la primera colla femenina federada d’emboladores de Catalunya. El nom amb el qual s’han presentat és el d’«Emboladores del Delta», i volen lluitar per fer-se un nom a les festes majors catalanes i valencianes amb la finalitat de demostrar que les dones també són capaces d’embolar un bou, tal com solen fer les colles masculines. La temporada d’enguany havia de ser molt especial per a elles, ja que es volien estrenar embolant i presentant-se com a agrupació a la festa de la Segregació de Sant Jaume d’Enveja, però l’emergència sanitària derivada de la irrupció de la COVID19 ha obligat a posposar els seus plans com a mínim fins a l’any vinent.

Arran d’un reportatge sobre la creació d’aquesta colla emès als informatius de TV3, va esclatar una forta polèmica derivada, per una banda, pel fet que la televisió pública catalana donés veu a una agrupació que promou una activitat controvertida i èticament qüestionada, atès que el maltractament a l’animal és inherent a la celebració del bou embolat i, per l’altra, arran de la reivindicació d’igualtat de gènere en el sí del món taurí. Així doncs, com han de rebre notícies com aquestes les associacions feministes? En un article anterior vaig fer referència als components masclistes inherents a les celebracions taurines, perquè ja és hora que s’analitzi el significat d’aquestes tradicions des de la perspectiva del feminisme, una assignatura encara pendent. En nom de la tradició i de la cultura s’han comès -i encara avui es permeten- veritables atrocitats contra les dones i contra els animals. Lògicament, en una societat d’arrels masclistes les tradicions conservaran trets masclistes, però al món taurí el masclisme és quelcom inherent.

Segons les investigacions de l’antropòleg Jofre Padullés i Plata, exposades a l’obra «Festes amb bous. Recorregut pel nostre patrimoni cultural a través del Corre de Bou de Cardona», els correbous no són simples vulgaritats desestructurades; la mirada de l’antropòleg permet copsar una clara relació entre la simbologia taurina i qüestions clau de la nostra cultura patriarcal. El risc d’encarar un toro atrau molts mascles en període de jovenesa com a ritual iniciàtic a una nova fase d’una suposada masculinitat adulta representada per la figura del toro de forma simbòlica.

La filosofa Marta Vericat i Torné ha analitzat amb detall els elements patriarcals presents al món taurí, i un dels punts més detallats és el paral·lelisme entre l’abús comès a les tauromàquies i l’abús comès a la prostitució, ja que ni els toros per a la tauromàquia, ni les dones per a la prostitució representen un límit per a la instrumentalització i satisfacció humana, especialment la masculina. En ambdós contextos, individus (animals i dones) esdevenen un recurs del qual se’n pot disposar a canvi de diners.

Des dels seus inicis, la genealogia del pensament occidental ha concebut la dona com un ésser inferior, subordinat a l’home i com la seva eina de possessió i reproducció. Seguint la tradició androcentrista llegada pel pensament d’Aristòtil, les dones, els esclaus i els animals eren éssers incomplets, el destí dels quals es trobava en mans de l’únic animal racional: l’home.

Amb aquest rerefons, no ens hauria de sorprendre que el concepte «Drets pels Animals» fos entrellaçat per primera vegada a la història com una ironia burlesca en resposta al concepte Drets per a les dones, exposat a La Vindicació dels Drets de la Dona (1772) per la britànica Mary Wollstonecraft, en un assaig en el qual aquesta autora defensava a la dona com un ésser racional i, per tant, el seu dret a poder accedir a l’educació, ja que, si la dona tenia vetats drets fonamentals, sempre romandria en desavantatge respecte a l’home. Per a Wollstonecraft l’educació era el pilar en la lluita pels Drets de la Dona, i per aquest motiu la van convertir en el blanc de tota mena de burles i escarnis. En l’assaig La Vindicació de Brutus, el prestigiós filòsof Thomas Taylor (contemporani de Wollstonecraft), professor de la Universitat d’Oxford, demanava també “drets per als animals”, doncs, segons Taylor, si el raonament de Wollstonecraft que advocava pels drets de les dones es podia admetre com a racional, llavors, les «bèsties» també haurien de tenir drets. Taylor i el seu entorn estaven ben convençuts d’haver aconseguit reduir la tesi de la senyora Wollstonecraft a quelcom absurd, però després d’anys de lluita sacrificada i dura, les reivindicacions feministes començaren a recollir els seus fruits.

Les violències masclistes i les violències exercides sobre els animals en nom de la tradició i la cultura mai són independents entre si, ans el contrari, estan completament interconnectades, raó per la qual la solidaritat també hauria de convergir. A parer meu, un grup d’emboladores que promouen la mal dita «festa dels bous» (en tot cas seria festa dels aficionats i aficionades), on l’animal és instrumentalitzat, objecte de culte i de martiri a l’hora, representa una mala interpretació dels valors de justícia i igualtat que ha de promoure el pensament feminista, ja que en qüestió de rituals tradicionals, dones i animals som víctimes de la llei del més fort exercida pel patriarcat més primari.

Helena ESCODA
Es historiadora, antrozoòloga, professora de ciències socials i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CACC)


REDACCIÓ15 Setembre, 2020
granados.jpg

OBITUARI

El passat dia 13 de setembre ens va deixar la nostra companya i amiga María José Rodríguez, presidenta de la formació política salouenca FUPS, regidora de l’Ajuntament de Salou durant dos mandats, persona implicada amb el món festiu i cultural de la nostra vila i empresària salouenca.

Quan una persona com la María José arriba a ocupar un espai de treball, en aquest cas polític i amb un projecte de futur per Salou, un s’adona de seguida que l’omple de vitalitat, de generositat i d’esperit de col·laboració.

L’alcalde de Salou al costat de Ma. José Rodríguez

M’agradaria recordar que, com a regidora, va mostrar justament això, i va afrontar les seves responsabilitats amb aquella dosi d’il·lusió, de passió i de lleialtat a allò que representava, però també amb moltes hores de treball i de dedicació al servei dels altres.

Per tant, vull transmetre en nom de tots els seus companys i companyes la més sincera mostra de reconeixement i de gratitud per la seva feina i el seu compromís amb Salou i els salouencs. De fet era una dona que compartia intensament amb la gent de FUPS aquell ideal i aquella forma d’entendre el que havia de ser Salou que tantes alegries ens ha brindat assolint la confiança d’una gran majoria de salouencs i salouenques. Ella sabia transmetre aquesta essència d’estimació cap a Salou, i l’enriquia amb el seu caràcter afable i tarannà proper i distès.

Amb la seva mort ha deixat un buit difícil d’omplir. Especialment a la seva família, a la qual aprofito per expressar el més sentit condol en nom de tota la gran família de FUPS a la qual ella també ha pertangut.

Aquesta gran família que la trobarà a faltar i l’enyorarà, però que la recordarà sovint quan celebrem actes culturals o festius; quan visitem racons i indrets de Salou que ella es va proposar millorar i arranjar; o quan celebrem actes i activitats on la família de FUPS es reuneix per parlar del futur del municipi, per preocupar-se dels problemes que afecten persones i entitats, o compartir i celebrar bons moments. Perquè ella sempre era present en tots aquells compromisos per Salou i la seva gent.

I ara que ha marxat la nostra estimada i benvolguda María José, serà impossible no tenir-la present. Per això tots i totes li retem perpetu record com a millor homenatge a la seva memòria, omplint també el buit que deixa en els nostres cors.

Que en pau descansis amiga!!!

Pere GRANADOS
Alcalde de Salou i secretari general de FUPS


REDACCIÓ14 Setembre, 2020
aules_islam.jpg

No parlarem de res que no sabem. Però amb el que sabem estem més que preocupats pel començament del nou curs escolar avui 14 de setembre de 2020. Ja sabíem que les coses serien complicades a l’educació d’aquest país un cop els que governen la farina van decidir tancar les escoles al març d’aquest mateix any i reobrir-les -i fracassar en l’intent- al juny.

Al març, la COVID-19 s’estenia sense control, poc se’n sabia i els que manaven van decidir fer un confinament de la població que incloïa, és clar, els espais on més transmissió podria haver-hi. L’escola hi estava inclosa i en marxar cap a casa les i els docents sabíem que seríem abandonats a la nostra sort i que si mai parlaven de nosaltres seria per acusar-nos, com a mínim, d’haver matat Kennedy. Així va ser. Val passar a fer classe des del primer dia amb les eines digitals de què disposàvem, amb les que teníem i amb les que vam aconseguir, sense consignes clares (encara que fossin desencertades) per part de l’administració, dedicant moltes més hores de les del nostre horari laboral a fer classes en totes les plataformes digitals possibles, amb companyes i companys amb malalties laborals desenvolupades com a conseqüència d’aquestes feines exagerades i no agafant la baixa perquè l’alumnat que no quedés desatès.

Ara bé, quan va caldre acusar algú de no haver fet res durant el confinament, la colla dels de sempre va acusar els i les mestres de no haver estat a l’alçada. La cosa pitjor és que alguns que no eren dels de sempre es van afegir a les crítiques i ho van fer de les maneres més fastigoses que hi ha: reforçant les mentides que els amos estenen sovint per desacreditar a qui volen precaritzar peti qui peti. L’atac va ser tan dur que cap docent ni cap ciutadà o ciutadana va trobar a faltar mestres i professionals de l’educació quan TV3 va fer un homenatge públic a tots els que havien estat fent feina durant la pandèmia. Hi van sortir sanitaris i sanitàries, policies, transportistes, botigueres i botiguers… però no es van ni anomenar els i les docents. Per què calia anomenar-los si no havien estat a l’alçada? Realment patètic.

L’assaig de tornada a escola al mes de juny va ser un fracàs absolut, amb una mínima presència d’infants perquè la majoria absoluta de famílies va veure com la preparació de les aules per rebre els seus fills i filles queia sobre l’esquena dels docents i des del Departament feien ben poc fins al punt d’eludir responsabilitats en la signatura del decret de reobertura.

Els casals d’estiu van servir com a mostra de propaganda que calia obrir les aules al setembre i que era segur fer-ho. Es van comparar espais a l’aire lliure, amb grups de deu alumnes que hi anaven perquè en tenien ganes, amb els espais que tenim als nostres centres, alguns adequats i altres sense cap mena de condicions de ventilació; amb un nombre important d’aules (segons dades del conseller un 30% tot i que en poden ser moltes més) amb grups d’alumnat exageradament gran; i amb un alumnat, sobretot a l’ESO, que supera totes les ràtios recomanables i en molts casos no té cap interès pel que poden aprendre o fer a l’escola.

Parlaven de milers de docents que vindrien –el mateixos 8.000 docents nous que van retallar el 2010-, parlaven de milers de llocs que s’habilitarien, parlaven de mesures de seguretat com les distàncies i tot ha estat mentida o mitges mentides. No es diu enlloc, però les infermeres de referència que hi havia d’haver als CAP per cada centre educatiu, de moment no existeixen o no s’han designat.

Educació és font de vida, per això és clar que cal obrir les escoles avui 14 de setembre, però no així. Obrir-les així respon a la desídia que el Departament arrossega des de temps immemorials, mentre inventa projectes que ho han de salvar tot (l’1 x 1, l’Escola Nova XXI) que suposen, sempre, beneficis per a mans privades amb diners públics invertits.

Coincidim que cal obrir les escoles al setembre, avui, però sabem que no seran segures i ho assumim. I el culpable que no ho siguin té nom i cognoms: Departament d’Educació i el conseller que hi ha al seu capdavant, Josep Bargalló.

Calen diner, més diners? I és clar que en calen, com a mínim el 6% del pressupost de la Generalitat. Tal com va aprovar el Parlament, però només hi destinen al voltant del 3% i aquest és el principal problema que cal solucionar: la manca de diners destinats a educació que, en situacions com l’actual, ens situa en una situació de precarietat absoluta, en què les veus més desinhibides entre els que manen s’atreveixen a dir clarament que l’escola avui, en plena era neoliberal de turbocapitalisme és només un pàrquing. Estan equivocats.

Avui comencem el curs amb alegria, ganes i expectació. Ho hem fet tan bé com hem pogut, amb el que tenim, que és poc i insuficient, però no deixarem de ser al lloc on sempre hem estat, a escoles, instituts, universitats, llars d’infants… per construir entre tots i totes, malgrat els que manen, un món no subjecte a les diferències de classe ni de gènere ni de territori i que més enllà de negar-les, treballa per fer-les desaparèixer. Sí, també i sobretot, des de l’escola. Una cosa és clara: les docents estem preparades, el sistema educatiu no.»

Com diu Marina Garcés «l’educació sempre torna a començar, però el món sempre continua allà on era.» I és que davant d’un futur incert que no tenim gaires possibilitats de transformar, l’educació es torna encara més essencial. Per això, cal tornar a les aules amb condicions, amb recursos, amb coordinació, indicacions i fermesa. Que això no va d’aparcaments: això va d’aprenentatges i d’omplir la vida de vida.

Que tinguem un bon curs 2020-2021 i recordeu que som aquí per créixer i aprendre, per ser-ho totes i tots i per construir el que ha de venir d’una forma realment global i inclusiva.

Laia SANTÍS
Mestra de Primària

Jordi MARTÍ i FONT
Professor de Secundària

 


REDACCIÓ9 Setembre, 2020
BEGO_FLORIA.jpg

Mans, distància i mascaretes. Els nens i nenes de la nostra ciutat s’ho saben molt bé i el dia d’inici del curs escolar ho aplicaran amb disciplina i rigor. Ells faran la feina, però hem de tenir les garanties que la Generalitat també la farà i sobretot ha de garantir que les desigualtats socials no posin en perill les mesures de seguretat als centres educatius. Per fer-ho, cal garantir el subministrament del material protector a totes les famílies i és important, a la vegada, mantenir un diàleg obert i continu amb tots els agents que ho han de fer possible, des dels pares i mares fins als directors i directores.

Les competències en què tot rutlli són de la Generalitat, però l’Ajuntament de Tarragona té un paper fonamental perquè ha de poder garantir que les administracions actuants facin la feina que pertoca. En aquest sentit, com a Grup Municipal Socialista i en exercici de les nostres funcions, hem dut a terme en els darrers dies diferents reunions amb les famílies, representants d’Associacions de Famílies (AFA’s), representants sindicals i la conselleria d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona amb de l’objectiu de conèixer les preocupacions de les famílies i els problemes davant la tornada a l’escola. Amb aquestes trobades, hem constatat la gran feina realitzada pels equips directius, el professorat, les educadores i els educadors, el personal de neteja i tothom qui està sumant esforços per garantir la seguretat i la qualitat de l’educació davant d’un inici escolar inèdit, tasca que la nostra portaveu Sandra Ramos va agrair públicament a principis de setmana.

Amb aquestes trobades hem pogut constatar, lamentablement, la manca diàleg directe entre el Govern Municipal (ERC i En Comú Podem) i la comunitat educativa, que s’ha assabentat dels plans de l’alcalde i del conseller d’educació a través dels mitjans de comunicació, quan l’ordre, al nostre entendre, hauria d’haver estat a la inversa.

En tot cas, des del Grup Municipal Socialista, som coneixedors i ens solidaritzem amb les dificultats de gestió de molts aspectes vinculats amb l’educació, per la manca de resposta de la Generalitat. Durant el govern de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros també ho vam patir. De fet, Catalunya és una de les Comunitats Autònomes que no ha recuperat les dades d’inversió en educació de fa deu anys, i té un dels sistemes educatius més segregadors d’Europa.

En aquest tema l’Ajuntament no ha de abaixar la guàrdia i des del Grup Municipal Socialista donarem suport al govern local per reclamar a la Generalitat mesures per reduir les desigualtats, com garantir el subministrament de les mascaretes per l’alumnat. Cal recordar que el cost en mascaretes mensual d’una família de 4 persones oscil·la entre els 70 i els 150 €, depenent del tipus de mascareta, segons els darrers informes de les organitzacions de consumidors (OCU). És important garantir que els sectors més vulnerables no quedin fora del sistema.

Begoña FLORIA ESEBERRI
Regidora del Grup Municipal Socialista de Tarragona 

 


REDACCIÓ1 Setembre, 2020
jordi_marti.jpg

Que tinguem un bon començament de curs. Ho desitjo, enguany, no amb una expressió retòrica que cada 1 de setembre es repeteix un cop i un altre entre les i els docents. Enguany, el desig fet paraules és central, real i, sobretot, dit en veu alta; vull que passi, que es doni, que es materialitzi el desig en realitat.

Perquè aquest que comença avui serà un curs dur però, com sempre, apassionant. Hi aprendrem munts de coses que no sabem i, espero que també, farem aprendre algunes coses a qui tenim davant, més enllà inclús de les competències bàsiques que els rics han posat a l’agenda mundial de l’ensenyament per convertir els nous treballadors en flexibles com un jonc. Fa segles, però, que sabem -gràcies Ramon Muntaner- que els joncs sumats un amb l’altre i aplegats en mata, la mata de jonc, esdevenim indestructibles. I qui mana pot tenir el poder que vulgui que no aconsegueix ni aconseguirà trencar-nos si ens sumem i esdevenim una sola.

Som docents i sabem que les mesures implementades per l’administració per fer classes amb seguretat, a Catalunya, són una burla a la intel·ligència. ni tenim nous espais per partir grups i fer-los més petits, ni tenim nous docents perquè els pocs milers de “nous professionals” que anuncien els administradors ben justet cobreixen les places deixades lliures per les prejubilacions, que enguany han estat moltíssimes (no patiu que les dades concretes i reals no les faran públiques perquè si les fessin públiques es desfaria le seu engany).

I amb aquesta colla hem de fer conlloga? Doncs sí, però fent allò que sabem fer, com sempre, atendre, ensenyar, ajudar i ser-hi. El que hem fet i farem sempre, el que vam fer des del març fins al juny, i des del juny fins a l’agost, malgrat ells mateixos s’esforcessin a estendre la mentida que no havíem fet res durant el confinament.

Som-hi que no ha estat res. Preparem tot el que no ens han preparat i qualsevol persona que no pugui fer les classes que agafi la baixa per raons mèdiques sense remordiments, sense patir que l’últim que hem de fer és autoculpar-nos de les mancances de l’administració.

Volem increment de plantilles reals, volem més espais, volem fer la nostra feina en condicions, en mínimes condicions. I, sobretot, volem poder fer classes presencials, que són les classes reals i veritables, les que ens permeten mirar-nos als ulls, parlar com a persones i atendre qui ho necessiti sempre que calgui.

Que tinguem un con començament de curs!!!

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ1 Setembre, 2020
gustau__viellas.jpg

L’altre dia, fa poc, vaig rebre per un grup d’una coneguda aplicació de missatgeria una notícia on explicava un cas on uns ‘okupes’ van ser protegits pels Mossos d’Esquadra davant un intent dels propietaris a entrar a casa seva que havia estat ocupada.
Els comentaris que seguidament es van produir em van fer pensar, reflexionar i mirar aquell fet en perspectiva històrica.

Comencem ….
Un dia vaig rebre un enllaç d’una notícia que informava del següent:
Un cop van arribar a lloc els Mossos d’Esquadra i davant la impossibilitat de desallotjar els okupes perquè ja havien pernoctat a la casa i no disposaven d’ordre judicial, els agents, davant la indignació dels veïns, els van custodiar de nou a l’interior de l’habitatge. És aquí on el to de la protesta es va elevar obligant els Mossos a detenir dues persones i identificar-ne cinc més. (Catalunya Diari)
El xat va començar a agafar vida amb missatges com:
“El món al revés”, “País de Pandereta”…

En aquell moment em va venir al cap Robin Hood, un personatge que apareix per primera vegada al llibre “L’agricultor Peter” (Pere el Llaurador) l’any 1377.
Aquest escrit va convertir-se en una llegenda perquè s’anava transmetent de generacions en generacions fins a arribar als nostres dies.
Quan William Langland va escriure Pere el Llaurador ni es podia imaginar que el seu personatge esdevingués Robin de Loxley i menys que acompanyés a les terceres croades a Ricard Cor de Lleó als voltants de 1190.
Ara us preguntareu quina relació té una cosa amb l’altre. (penseu 2 minuts i seguiu llegint.)
No!

A tots ens agrada la història del gran heroi que defensa el poble i s’amaga al bosc de Sherwood. Roba als rics explotadors de l’època (Els nobles i poderosos de l’època no es veien com persones malignes) i reparteix tots el seu botí als habitants abandonats i explotats del regne.
Però aquesta no és la relació.
La relació, són antònims que defineixen l’afinitat política en l’actualitat i que no existien com a tals en aquella època.

Podem parlar de dretes i esquerres, de conservadors i republicans, socialdemòcrates i liberals….

En definitiva, qui ara s’escandalitza perquè la policia d’un País escorti a uns ‘okupes’, cas aïllat que va quedar resolt tres dies després.
Qui trempa, tanmateix, amb les aventures de Pere el Llaurador i va a missa a cada diumenge defensant el que significa la dreta política en aquesta podrida societat per mal menor.

A ells, a vosaltres, us deixo un parell de notícies per fer-vos reflexionar.
“Las diócesis de Estados Unidos han adoptado una práctica en los últimos meses: publicar un listado de los sacerdotes con “acusaciones creíbles” de abuso sexual a menores. La mayoría de los religiosos ya no viven o fueron removidos de sus labores eclesiásticas. BishopAccountability.org, un sitio web que rastrea todos los crímenes de esta índole en la Iglesia, afirma que la institución ha revelado hasta ahora cerca de 7.000 curas denunciados desde 1950, pero que seguramente la cifra es mucho mayor. Según los informes que maneja el portal, dedicado a recabar las cifras desde hace más de una década, el porcentaje de abusadores oscila entre el 6 y el 10%, lo que supondría hasta 11.000 curas pederastas. Las fiscalías estatales que investigan actualmente estos crímenes también han concluido que los listados están incompletos”. (via el País)

I per rematar-ho ….
En els darrers anys han baixat de 92 a 72 els països on ser homosexual és delicte. De fet encara avui en dia en alguns d’ells com Mauritània, Sudan, Somàlia, Nigèria, Aràbia Saudita, Afganistan, Brunei, Qatar, Emirats Àrabs Units, Iran, Pakistan i Iemen comporta la pena de mort.

No us preocupeu tant que les forces de seguretat defensin alguns infractors, preocupeu-vos de defensar la llibertat d’expressió de les persones i els seus drets recollits en aquella Constitució anacrònica que tant defenseu.

Gustau VILELLAS
Criminòleg
@tavitu007

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter