LLUIS PASTRANA: Mentir, enganyar i ‘perdre l’oremus’

Tot i que em confesso ignorant lingüísticament i no menteixo, ni pretenc enganyar a ningú quan faig aquesta afirmació, entenc que mentir i enganyar no volen dir la mateixa cosa, tot i que pugui semblar-ho. Mentre que el DIEC defineix mentir, com “una asserció, conscient i voluntària, contrària a la veritat”; enganyar ho defineix com “fer caure en error amb una falsa aparença o induir a error amb artifici, perfídia”.

Generalment, qui menteix ho fa intencionadament, amb una finalitat, busca la credibilitat, no menteix pel simple gust de mentir. Per tant, mentir (amb consciència i voluntat), acaba sent l’ ”instrument” que s’utilitza amb l’objectiu o la finalitat, que no  és altra que la d’enganyar.

He començat parlant d’aquests dos termes perquè em permeten explicar amb claredat l’activitat principal que, durant els darrers anys, han portat ha terme els anomenats partits independentistes, ERC i JuntsXCat.

Ens han mentit de forma reiterada amb l’objectiu d’enganyar-nos. Aquesta ha estat i segueix sent l’estratègia per a mantenir-se en el poder i viure de la política (ho veurem ara amb ocasió de la “fira dels pactes” per les diputacions i certs governs municipals), embutxacant-se els seus grans sous a més de  complements corresponents a dietes, viatges, càrrecs i assistència a les comissions del Parlament, grans jubilacions i premis a l’hora de jubilar-se. I per si no n’hi hagués prou, alguns d’ells, potser encara aprofitaran influències directes o indirectes o informacions privilegiades per percebre sucoses comissions o generosos regals. I què dir de les portes giratòries (tot això, presumptament, és clar). I no hi ha dubte que tot el que s’ha dit, amb tota seguretat també ho podem fer extensible a la resta de partits amb representació a les institucions i molt probablement també a alguns sindicats i els seus càrrecs, vinculats a determinats partits (i tot això també, presumptament).

Però per sort nostra, els darrers esdeveniments ens poden portar a pensar que bona part de la ciutadania ja ha començat a ensumar el que s’ha dit anteriorment;  com també ha vist que, a diferència dels partits, els ciutadans som els que vam apostar per jugar-nos-la i anar a totes, per assolir la República i la independència; i també ha anat percebent, inequívocament, les mentides i els enganys consumats, respecte de la veritable no voluntat dels partits a l’hora d’assolir la República i la Independència. I tot això és clau per entendre perquè més de mig milió de ciutadans, en les eleccions municipals del passat 28 de maig, conscientment van decidir flagel·lar-se, votant nul o abstenint-se d’exercir el seu dret a vot, abans que flagel·lar-se encara més, votant a cegues i amb el nas tapat, per no sentir-se culpables de l’ascens de la dreta i l’extrema dreta.

Però hem de sentir-nos culpables, d’allò que no és culpa nostra sinó d’altres? Quan són, precisament, les nefastes polítiques dels partits autoanomenats independentistes, d’esquerres o anticapitalistes, les que ens han impedit votar-los? Els únics culpables són ells, que no han estat fidels a la voluntat del poble i ens han enganyat amb mentides per tal que “no se’ls veiés el llautó”. Ells són els únics responsables de la pujada de la dreta (PSC inclòs) i l’extrema dreta. Nosaltres, ens hem limitat, per motius de consciència, a exercir el nostre dret a l’objecció “electoral”, abstenint-nos d’anar a votar o votant nul.

Potser algú pensarà, i amb tota la raó,  que soc massa generós amb la CUP, quan fins ara no he fet referència a aquest tercer partit en discòrdia, altrament dit candidatura. És cert, però ho he fet conscientment, perquè tot i que de vividors també n’hi ha, segur, i que no estic en disposició de poder afirmar que la CUP i els seus representants no ens hagin mentit i enganyat, tot al contrari, en la meva humil opinió, el problema de fons, en aquest cas, no són tant les mentides i els enganys per part seva, que també, sinó que la CUP i els seus representants, crec que “han perdut el nord”, o potser, utilitzant una expressió que fa temps que no sentia i que crec que defineix meridianament el problema, “han perdut l’oremus”. Joan Amades i Gelats al Refranyer català comentat, p. 196. Editorial Selecta-Catalonia, defineix aquest refrany com “desorientar-se, perdre la seguretat d’una cosa. […]. Equival a perdre el punt del que cal fer, no saber com seguir.”  (la negreta és meva). I això és, precisament, el que crec que els està passant a la CUP, entre altres consideracions, és clar. I per això n’he volgut fer un punt i a part.

Sé que la meva defensa soterrada o no tan soterrada, de l’abstenció i del vot nul en determinats casos, pot ser titllada d’irresponsable, i ja no pel que hem comentat que sigui o no la culpable de resultats no volguts, sinó perquè se’m pot dir que aquests vots es tradueixen en res, són inútils. Doncs bé, que siguin inútils, ja ha quedat palès en les darreres eleccions que no és cert, sobretot, després de veure els moviments que s’han produït de forma immediata, per part de determinats partits, i que potser eren un dels objectius dels que ens hem abstingut o hem votat nul. I si es parla d’inútils en el sentit que l’únic que s’aconsegueix és que amb menys vots, es reparteixin igualment tots els escons en discòrdia, llavors diria que, precisament, aquesta és “la mare dels ous”. En una estricta democràcia és fa necessari resoldre urgentment el dret dels ciutadans que han votat en blanc, nul o s’han abstingut, a no ser ignorats i que se’ls atribueixin els escons que els corresponguin, com a qualsevol altra opció que hagués obtingut la mateixa quantitat de vots. Per tant, que romanguin buits als parlaments i als salons de plens dels ajuntaments, tants seients com escons els corresponguin. Aquesta és l’única manera que els ciutadans que han optat per una d’aquestes tres opcions, es considerin efectivament representats en les institucions i que els seus vots no esdevinguin inútils.

Encoratjo doncs a tota la ciutadania a continuar fent valer el seu poder a les urnes, votant les candidatures o partits que consideri que han estat fidels al mandat del poble, o contràriament, que s’abstinguin o votin nul, per no sentir-se representats per cap d’elles. I a la vegada també l’encoratjo a exigir una llei electoral pròpia, que prevegi que el nombre de vots nuls, en blanc i abstencions, estiguin proporcionalment representats, a les institucions, amb seients buits, com si de qualsevol altra candidatura es tractés. I que si no s’assoleix una participació mínima del 50% més un, es repeteixin els comicis.

Per últim, també vull encoratjar els polítics a dimitir i posar-se a treballar o jubilar-se, com tothom, si no són capaços de representar lleialment la voluntat de la ciutadania, sigui per la raó que sigui. Són els polítics i els seus partits els que han de representar la ciutadania i no el poble qui ha de seguir-los a ells. Aquesta és l’essència de la democràcia i l’únic camí per aconseguir una veritable i efectiva representació del poble.

Lluís-Ignasi PASTRANA
“Silenci… rebel·leu-vos”

PUBLICITAT