REDACCIÓ
Josep Pallarès ja es troba immers en la posició de rector de la Universitat Rovira i Virgili. De fet, va camí de complir el seu primer any de mandat al capdavant de la institució acadèmica. En aquests primers mesos, ja ha pogut dur a terme un dels seus projectes estrella: la Festa Major de la URV. En aquesta entrevista, coneixerem la seva valoració de l’esdeveniment i les seves sensacions ara que ja coneix bé el càrrec. També sabrem l’estat de la Vall de l’Hidrogen de Catalunya, una iniciativa que ha de ser liderada per les comarques tarragonines a la recerca d’un combustible sostenible. 
Alhora, el rector anuncia que el contracte d’explotació del pàrquing del campus Catalunya té vigència fins al 2038, i que ja s’estan pensant formes de rebaixar els preus als alumnes.
Com es troba després d’aquests mesos?
Amb les piles carregades com el primer dia, amb les mateixes ganes i amb la mateixa il·lusió del començament. Si no, malament rai.
I com s’ha trobat la Universitat?
Com l’esperava. Crec que partíem d’una situació inicial on hi havia un coneixement prou gran de la situació de la universitat, per tant, no hem tingut sorpreses inesperades, amb una excepció: l’eficiència energètica. Un tema de consum que no només afecta la universitat. Està en uns paràmetres que no tens previstos quan ho fas en un programa electoral i quan penses en quines coses podràs fer… Això ens ha marcat molt en el pressupost de l’any 2023, perquè vam haver de fer una reserva de crèdit, que passàvem de pagar 2 milions i mig a gairebé 7 milions. És una reserva de caràcter molt important que no ha permès pressupostar elements que volíem posar damunt de la taula ja des del primer any. La sorpresa més desagradable ha estat aquesta.
Recordo que abans de les eleccions vam parlar i em deia que encara s’havien d’optimitzar més els recursos. Amb la crisi energètica, imagino que això encara serà més difícil…
És la filigrana elevada a l’enèsima potència. Ens ha forçat a fer un pressupost hiperrealista sense haver de mirar-ho tot al mil·límetre, per poder alliberar aquests 5 milions d’euros que ens donava de més el pressupost inicial i que havíem d’aportar sense una injecció directa de la Generalitat. Això obligava a poder-ho fer de forma que no es notés en el dia a dia de la universitat, però si ha tingut efectes en la mesura que no s’ha pogut planificar actuacions que ens hagués agradat poder dur a terme durant l’any 2023.
A la pràctica, soc optimista, si no no estaria en el càrrec que ocupo. Entenc que la Generalitat farà una aportació cap a finals de 2023. Així ens ho ha promès el conseller. Hi haurà una aportació econòmica per cobrir una part rellevant d’aquest increment final de preus que tindrà el consum d’energia. Pensem que quan es feien les planificacions, els preus estaven més alts i s’ha fet una negociació a nivell de Catalunya amb el consorci del CSUC, que ens han deixat un preu millor del que havíem previst inicialment, els consums van reduint-se… De fet, a cada Consell de Govern, un dels punts que apareix de forma repetitiva és saber com va el consum d’energia en comparació amb el mateix mes de l’any anterior.
Esperem poder activar gran part de les actuacions que teníem previstes. Des del punt de vista positiu, amb el Govern català s’ha materialitzat un pla de xoc que ens ha de permetre transformar la docència de 75 professors a temps complet, que ara ho estàvem fent amb associats. És a dir, al cap de 4 anys hauríem de poder incorporar 75 persones a temps complert. Això ens hauria de cobrir el nostre pla de xoc inicial multiplicat per tres.
L’altre element que també van considerar de la Generalitat era que part d’aquests diners del pla de xoc es pogués destinar també al personal d’administració i serveis. Finalment, l’any 2023 hi haurà una partida de 5 milions per a tot el sistema universitari català, de la qual ens pertocarien uns 400.000 euros per a poder contractar a personal d’administració i serveis.
I que li sembla el càrrec? Imagino que abans de ser nomenat rector tenia una idea preconcebuda. Ara que s’hi troba immers, era el que s’esperava? Què li sembla?
Sí. He estat treballant amb els rectors des del 2006 fins al 2019, fos com a vicerector o com a director general que interaccionava amb altres rectors. El fet de ser-ho et dona una visió molt més àmplia i molt més fina d’allò que és la institució. És una experiència impagable i és molt recomanable per a tothom que estimi la universitat.
Què és el millor d’aquesta posició?
El millor de ser rector és la sensació de tenir la porta oberta a tothom. Aquest contacte personal amb tota la comunitat universitària i la societat civil. És una sensació que quan era vicerector no tenia. Ara ets la universitat les 24 h, estàs en contacte amb tothom les 24 h i sempre estàs representant la universitat.
I què és el pitjor de ser rector?
El pitjor és que no tens vida familiar. Això pesa. Ho sabia d’abans, però una cosa és ser conscient i una altra trobar-t’ho. I en el dia a dia, no et dona la intimitat ni el temps per a poder estar amb els teus. Estàs en un restaurant sopant, i continues sent el rector de la universitat. L’anonimat es troba faltar, i és un preu que paguen els teus familiars.
Com li agradaria que es recordés el seu mandat?
Com un mandat honest. Cadascú té el seu record perquè tot té les seves parts positives i negatives, però al final volem fer el màxim que puguem amb el que tenim. Sortir pensant que si no hem fet més és perquè no hem pogut, no perquè no hàgim posat les hores, les ganes, l’esforç o les capacitats per a fer-ho.
I respecte a obres o canvis… quin li agradaria que es recordés del seu mandat?
Dinàmiques de treball i de funcionament, perquè al final són tan importants com les infraestructures. Són d’aquells elements que perduren un cop tu ja deixes el càrrec. Ja m’agradaria poder completar totes les obres… Tot són elements que abans no estaven i que quan tu els has posat damunt de la taula es mantenen.
Quina valoració fa de la primera Festa Major de la URV?
És un exemple d’aquests elements intangibles que esperem que pugui durar durant molt de temps. La valoració és magnífica. La societat és la que ha de valorar-ho, però tots els imputs que he rebut són genials. Nosaltres havíem detectat la necessitat de crear projectes que ajudessin a cohesionar tota la comunitat URV. Veníem d’un temps de pandèmia en què havíem estat aïllats i tots teníem la necessitat de socialitzar i de passar una bona estona.
Una cosa que em va sorprendre molt de la festa va ser anar al Campus Catalunya i veure gent que baixava amb la samarreta de la universitat. La gent s’ho ha fet seu i ha anat més enllà del que havia previst la comissió, que ha fet una feina brutal i impagable. La festa major va superar totes les previsions que podíem tenir, fins i tot les més optimistes. Que 15 dies abans s’esgotessin tots els tiquets per a la paella… són dades estupendes. Sempre hi ha punts de millora. Petits detalls que et faciliten la vida. També s’ha de valorar positivament que no hi hagués cap incident.
Hi ha certa preocupació en el sector energètic per la Vall de l’Hidrogen de Catalunya. Creu que està en perill?
Són dues coses diferents. Una cosa és la capacitat d’energia renovable que som capaços de produir a les nostres comarques, independentment de l’ús final d’aquesta energia sigui per a aconseguir hidrogen. Com a societat hem de decidir quin tipus d’energia volem, perquè totes tenen aspectes positius i negatius. Tenir renovables implica comptar amb aerogeneradors i molta superfície per a plaques solars.
Hem d’assolir que no se separi la producció d’energia del seu consum. Hem de ser capaços que en aquests espais de producció hi hagi una indústria que consumeixi aquesta energia. Seria aplicar el quilòmetre zero que ja es promou en l’alimentació. En altres països, el preu de l’energia va en funció de la distància on es produeix. Són polítiques per a compensar els efectes paisatgístics de les renovables.
Pel que fa a la Vall de l’Hidrogen, va començar a les nostres comarques de la mà de la URV. Anem avançant en projectes industrials que mantenen el seu retorn. A poc a poc. Ens agradaria que les coses anessin més de pressa, però estem parlant d’instal·lacions que tenen uns temps. Tenim molta potencialitat: amb el Port per a fer arribar i fer sortir l’hidrogen, i amb la indústria tarragonina ha de ser un factor energètic que hem de tirar endavant.
Podríem veure marxar inversions de Catalunya cap a l’Aragó per la negativa a implantar renovables?
A l’Aragó hi ha grans extensions on és fàcil produir energia renovable. El fet que la indústria es deslocalitzi per això? Això passa a nivell mundial en funció de molts paràmetres, no només a l’Aragó. Per tant, hem de ser capaços de donar les millors condicions perquè les indústries es quedin aquí i vagin eclosionant-se. El problema no és que se’n vagin a l’Aragó, el problema és que se’n vagin a Alemanya, a Polònia o a la Xina. Estem parlant d’això.
Quin paper ha de tenir la URV dins d’aquest projecte?
La universitat ha de tenir un paper facilitador i d’acompanyament per a aquestes grans indústries. Poder conèixer les seves necessitats per a aportar solucions tecnològiques que permetin les plantes d’aquí ser competitives amb les seves homòlogues holandeses o americanes. Un exemple d’això és la descarbonització. Tona de CO₂ que s’emet, impost que s’ha de pagar. Hem de ser capaços d’emmagatzemar i utilitzar aquest gas que deixem anar a l’atmosfera. És el que s’intenta amb les empreses químiques del Camp de Tarragona.
Hi ha un tema pel qual sempre li pregunto: el pàrquing del Campus Catalunya. La darrera vegada que el vaig entrevistar em va dir que no disposava de la documentació, però que segurament l’única manera de millorar la situació seria abaratint el preu. Serà possible?
Tenim la informació i ho estem treballant. No hem entrat encara en negociacions amb l’empresa perquè primer hem de tenir clar la feina que es pot fer. Hi ha elements damunt de la taula que podrien ser viables. El problema és la capacitat que tenim per a poder-los implementar ràpidament. Per exemple, si poguéssim cobrir tot el pàrquing amb laques solars, seria una infraestructura que podria repercutir en les condicions del contracte. Necessitem la capacitat econòmica com per a poder cobrir allò, i no és barat. Estem parlant de milions d’euros. No ho descartem.
Dins del pla d’estalvi energètic hem començat a instal·lar plaques solars a dalt dels edificis. Un cop hàgim completat les tres fases, el següent pas seria intentar veure quines superfícies que no siguin teulades es podrien fer servir. Per desgràcia, no parlem d’elements que es puguin construir d’avui per demà.
Quin any acaba el contracte d’explotació?
El 2038.
Canviant totalment de tema… Quin és l’objecte del seu despatx al qual li té més afecte?
Més afecte? (fa un cop d’ull general a tot el despatx). Hi havia un quadre que no m’agradava i ja no està. Mai m’havia agradat.
Per què?
A banda de per què era molt fosc, sortia la cara d’una dona amb unes mans desproporcionades.
Ja sap quin element és el que més li agrada?
El més singular és el Tàpies. És un despatx molt normal. Sorollós, això sí (riu). És un lloc de treball i, per tant, no tinc temps de mirar gaires coses. Ara sí, el que té més valor és el Tàpies original.
Com definiria la seva relació amb la universitat en una sola paraula?
(Dubta) No ho sabria dir en una paraula. Jo sense la universitat no seria com soc. En conseqüència, és una part fonamental de la meva vida.
I com definiria la universitat en una sola paraula?
És motor, energia, vitalitat, és joventut.
REDACCIÓ
