Arxius de ENTREVISTES | Diari La República Checa

porn
REDACCIÓ21 Novembre, 2022
Enric-Pujol3-1280x960.jpg

El periodista i nastiquer Enric Pujol presenta aquest dilluns el seu nou llibre –Nou Estadi, cinquanta anys fent història- una peça on relata la història del club grana des dels seus inicis fins avui dia. Un recorregut ple de curiositats, noms, estadístiques i per damunt de tot, sentiment pel Nàstic. El repàs comença el 1901 amb un partit de futbol a l’actual plaça Corsini, i continua amb una mirada a l’antic estadi de l’avinguda Catalunya, arribant a l’actual Nou Estadi. Pujol confessa que aquest nou títol és en el que millor ha plasmat aquests més de 100 anys d’història. En aquesta entrevista, ens explicarà alguns passatges feliços i d’altres més tristos. També llistarà els seus jugadors preferits i definirà la seva relació amb el Nàstic. Alhora, hi ha una resposta dedicada a les curiositats estadístiques.

 

Quin és el partit del Nàstic que recorda amb més carinyo i per què?
El del dia de la inauguració del Nou Estadi l’1 de febrer de 1972 contra el Barça. Pels que portàvem temps seguint l’equip a l’avinguda Catalunya el canvi va suposar entrar a una nova i desconeguda dimensió.

I el que recorda amb més tristor?
El Nàstic-Poli Ejido del maig del 2002, els incidents finals que van desencadenar agressions al col·legiat i que van tancar el camp per sis partits. La imatge donada per alguns nastiquers em va produir molta tristor.

Quin és el jugador que més li ha agradat de tots els que ha vist amb la samarreta grana?
Del camp vell dels que he arribat a veure Valero Serer, únic i extraordinari. Del Nou estadi com a qualitat i tècnica Achile Emaná. Però cal recordar a Santi Coch, més partits jugats, Santi Palanca més gols anotats… i bastants mes. És impossible escollir i quan ho fem no s’acostuma a tirar la vista massa enrere.

D’un total de 685 futbolistes, dels que 87 han estat estrangers, i ull, 150 han estat jugadors de la pedrera

Com ha estat la relació entre el Nàstic i Tarragona?
Com en un matrimoni amb petites crisis, moments idíl·lics i algun cop amb els camins separats. El lligam de Tarragona amb el Nàstic es defineix amb els 3.000 socis que sempre hi són, la resta s’afegeix al carro quan les coses van bé.

Com definiria el seu llibre en una paraula?
Nostàlgic.

Ens podria avançar alguna de les curiositats que s’expliquen al llibre?
Que en els cinquanta anys de vida del Nou estadi el Nàstic ha alineat un total de 685 futbolistes, dels que 87 han estat estrangers, i ull, 150 han estat jugadors de la pedrera. S’han jugat 1.065 partits oficials dels quals 983 han estat de Lliga i jo n’he presenciat 1.016. Ah! I amb la visita del Real Unión el camp celebrarà el partit mil de lliga.

Hi ha alguna persona especial a qui li dediqui el llibre?

Sí, a la meva esposa Cheles i a un grup de 14 amics que fa més de cinquanta anys que ho som i sempre que podem ens reunim en una trobada.

Per què?
Cheles per la paciència que té amb mi, i el grup d’amics per la fidelitat i cohesió que ha tingut el grup, similar al que hauria de tenir un bon equip de futbol. També vull agrair el paper de la editorial per facilitar la publicació del llibre.

Com definiria la seva relació amb el Nàstic?
La meva família comença a ser soci l’any 1890 amb el besavi Estanislau. Continua amb el meu avi Enric, segueix amb el pare, Enric, que durant set anys va ser el soci número u. Jo tinc el número 110 en l’actualitat i el meu fill Oskar el 251. Això no vol dir que si s’ha de ser crític en algun moment, que ho sigui.

 

PUBLICITAT



REDACCIÓ14 Novembre, 2022
Sandra-Guaita5-1280x960.jpg

El PSC de Reus encara aquesta recta final de legislatura amb l’objectiu de fer-se camí cap a l’alcaldia. Després que el seu alcaldable, Andreu Martín, renunciés per motius personals, la diputada Sandra Guaita va ser l’escollida per liderar el projecte. Guaita ja havia estat regidora a l’Ajuntament, i ara accepta el repte de convertir-se en la primera alcaldessa reusenca. En aquesta entrevista, Guaita afirma que ara mateix tan sols es planteja encapçalar l’alcaldia, delegant la resta d’àrees en el seu equip. Segons la candidata, ara mateix estan centrant els seus esforços a definir el programa, un que ha de transformar la ciutat. Sobre els problemes que detecta a Reus, l’ara diputada es mostra preocupada amb els temes del dia a dia, com la neteja i la seguretat. També té certa preocupació amb l’orgull reusenc, un sentiment que assegura que s’està perdent. Un dels seus objectius, declara, serà reviure’l convertint el municipi en un referent a Catalunya.

 

Manté el projecte del seu predecessor?
Sí. Era un projecte compartit que s’havia treballat des de fa un munt de temps. A més, està elaborat amb propostes de la societat civil i encara es troba en construcció.

Què pot aportar vostè de nou en aquest projecte?
Quan vaig deixar l’acta de regidora ja vam dir que jo no marxava de Reus i que utilitzaríem la meva posició des de Madrid en benefici de la ciutat. Així ho hem fet i s’ha vist en l’àmbit pressupostari. A banda també ens aporta els contactes que hem fet en els diferents ministeris, un aspecte que ajuda molt a l’hora de governar un municipi perquè has de picar a moltes portes.

Com compaginarà la seva feina a Madrid amb la campanya electoral?
De moment de la mateixa forma com ho hem estat fent fins ara. Passo a Madrid dos dies i mig a la setmana i la resta estic a Reus. Continuarem així perquè pensem que aporta. S’han aconseguit partides importants per a la nostra ciutat en els pressupostos de l’Estat gràcies al fet que hem estat al darrere. Ara mateix estar a Madrid és compatible.

L’objectiu electoral continua sent el mateix que amb Martín: 10.000 vots i 8 regidors?
Sí. Els propòsits també es van treballar en conjunt i jo hi era. L’equip de la Sandra Guaita és el mateix que el d’Andreu Martín. Si podem sumar més, endavant.

Quin és el seu equip?
Òbviament, estem treballant amb el grup municipal, l’executiva del partit i el comitè de campanya. Més enllà del PSC hem volgut que la societat civil ens faci arribar propostes i treballi conjuntament amb nosaltres. Ja ens han fet arribar més de 1.000 iniciatives i continuem tenint reunions diàries. El projecte que estem fent no és tan sols del PSC, sinó de tota la ciutat.

Més de 1.000 propostes rebudes?
Sí, perquè no és una feina que es faci ara a 6 mesos de les eleccions. Durant aquests darrers 4 anys ens hem reunit amb moltíssimes persones, i hem incorporat iniciatives que s’han portat a plenari. Reus té una societat civil que sempre ha estat molt implicada a la vida de la ciutat, i això per a nosaltres és una fortalesa.

Com és el seu projecte? Dit d’una altra manera, com volen transformar Reus?
El projecte en si encara no el definirem perquè està en construcció. A grans trets, pensem que hi ha eixos primordials en els quals la ciutat ha estat referent durant molt de temps: comerç, cultura, salut, innovació i sostenibilitat… Estem treballant en aquests vessants. També volem fer feina en les polítiques d’habitatge, seguretat i neteja perquè la ciutadania ens ho reclama.

Ens podria avançar alguna cosa d’aquests àmbits?
No. S’està treballant. Ho anunciarem quan estigui tot acabat. Pensem que el programa és una eina molt útil d’escolta activa, d’organització i de compromís amb la ciutadania. A més, volem que totes les persones implicades en aquesta feina vegin abans el resultat.

Tornant al seu equip… Sap qui l’acompanyarà a la llista?
No. Estem obsessionats a treballar molt bé el projecte. Creiem que és el que acabarà definint la transformació de ciutat que volem. Un cop estigui enllestit, decidirem les persones que m’acompanyaran. L’equip del PSC de Reus és molt generós i sempre em diuen “Sandra, primer el projecte i després ja posarem noms”.

Reformulo la pregunta: qui li agradaria que l’acompanyés a la llista?
No posaré noms perquè hi ha més gent que m’agradaria que m’acompanyés que llocs a la llista. Seria molt agosarat dir alguns i deixar-me d’altres que vull que estiguin amb mi. El projecte va molt més enllà dels 27 noms de la llista. 27 són pocs per a les persones que volem que m’acompanyin en el Govern. Vull ser alcaldessa de Reus per transformar-la. Definirem on està cadascú més endavant.

Hi ha alguna data prevista per fer-ho?
Probablement, presentarem el projecte a principis d’any, al gener o al febrer. Quan el tinguem tancat, definirem les persones que ens acompanyaran. Serà cap al març. Això no vol dir que fins al març no ens reunim amb ningú. Ara bé, les persones que hi estiguin han de ser capaces de liderar i transformar la ciutat. Tothom ho té clar i és generós. Ningú m’ha dit “o hi sóc o marxo”. Som conscients que som l’única possibilitat de canvi, ja que la resta de partits amb oportunitat de governar ja estan dins de l’executiu municipal.

Podríem veure una llista conjunta amb alguna altra formació política?
De moment no ens ho hem plantejat. Estem parlant amb tots els grups polítics perquè és la manera de treballar amb el PSC. Volem donar la mà a tothom perquè entenem la política com una eina constructiva. Més enllà de les diferències polítiques, l’Ajuntament ha d’estar unit en aquelles iniciatives positives i transformadores. L’única línia vermella és reunir-se amb Vox si treuen representació.

Per tant, podríem veure una llista conjunta del PSC amb un altre partit polític?
Avui dia no. Així i tot, escoltarem a tothom que vulgui sumar-se al nostre projecte.

Com veu Reus? Quines són les problemàtiques que detecta?
No tan sols ho diem nosaltres, sinó les entitats, el comerç, el veïnat, els clubs… Tothom ens diu que la ciutat està aturada. Reus ha estat sempre molt dinàmica i ha estat capital en molts àmbits. Això s’ha perdut. El municipi s’ha aturat en un moment en què d’altres poblacions han avançat molt. Hem tingut anys complicats amb la pandèmia i la crisi, però un pot excusar-se amb això o buscar-ho com una oportunitat per ser resilients i transformar la ciutat. Així ho han fet altres municipis.

Hem sentit gent del govern excusant-se, mentre que altres localitats ho han aprofitat per créixer. Pensem que Reus ha perdut pistonada, i no s’ho mereix perquè la ciutadania ha lluitat molt per si mateixa. Em sembla molt lamentable que no s’hagi estat al costat de les reivindicacions dels reusencs i reusenques.

No tenim cap complexe en dir que volem ser capital cultural i comercial de Catalunya. Així ho hem reivindicat tradicionalment. Com a administració hem de facilitar que la ciutat es posicioni allà on ha d’estar.

Quins temes li preocupen a nivell personal?
Em preocupen dos àmbits. Un és la política que afecta directament al dia a dia de les persones: seguretat, neteja… Visc en un barri, i els veïns i veïnes sempre em pregunten sobre aquestes problemàtiques. No podem crear inseguretat com amb el Carrilet. L’Ajuntament va proposar 4 idees a impulsar, i això no pot ser. Em preocupa perquè si no li donem seguretat a les persones afectades en un moment de pandèmia… Em poso molt en la posició d’aquests ciutadans. Com a administració pública no podem generar un problema allà on no hi havia cap, no és just perquè són qüestions que no deixen dormir ni menjar als veïns afectats.

L’altre aspecte que em preocupa és que no siguem capaços de transformar la nostra ciutat. La gent sent molt d’orgull per Reus, i em molesta que algú des de l’Ajuntament hagi fet que aquest sentiment es dilueixi. Com a ciutadana de Reus em sento abandonada perquè visc en un barri i el veig brut, i les persones m’expliquen la seva sensació d’inseguretat. Parles amb algú del govern i et diuen que tot està, mentre que converses amb la ciutadania i et diuen el contrari.

M’enfado quan em diuen coses que sé que no són veritat. Potser on viu l’alcalde la neteja és perfecta, al meu barri no. Hem de fer que pugi l’orgull per Reus i tornem a col·locar la ciutat al lloc que es mereix.

Quines màximes s’imposa en el seu dia a dia?
Personals o polítiques?

De les dues.
Pel que fa a les polítiques, quan vaig iniciar el meu camí no tenia l’ambició de ser alcaldessa de Reus. Ara bé, això no significa que no treballi per ser-ho. Hi ha persones que tenen l’objectiu de ser alcalde i quan arriben a ser-ho no saben què fer. La finalitat ha de ser transformar, no només arribar a governar.

Com a propòsit vital, he treballat en molts altres àmbits fora de la política als quals m’agradaria tornar. M’encanta la recerca i el món universitari. Estaria supercontenta de tornar-hi. Sabem que a la política estem de manera transitòria. Un cop has acomplert la feina que se t’ha encomanat, tornes al teu àmbit laboral.

Si vostè és alcaldessa, com s’imagina Reus d’aquí a 4 anys?
Hem de recuperar l’orgull com a ciutat i hem de transformar el municipi. Hem d’interpel·lar la ciutadania per a fer-ho. També hem de treballar en la política diària perquè la gent no se senti desatesa com passa ara.

Ara li demanarà que faci un exercici de visionària. Com s’imagina Reus d’aquí a 10 anys?
Dependrà de qui governi la ciutat. Si ho fem nosaltres tornarem a ser referents en molts àmbits, serem la punta de llança del sud de Catalunya. Treballarem per a això. Depèn de qui governi la ciutat no es transformarà, i podrien continuar en la mateixa situació d’aquí a 10 anys. Seria molt trist i comportaria una pèrdua de recursos públics. Ho diem perquè s’ha vist. Nosaltres vam governar la ciutat durant 32 anys i la vam transformar. Ara la governen altres partits polítics i el municipi està completament aturat. No hi ha un referent d’aquest Ajuntament que la gent recordi. No hi ha hagut projecte municipal.

Quines àrees li agradaria encapçalar a l’Ajuntament?
Vull que l’equip que m’acompanyi sigui capaç de liderar les àrees que permetin transformar la ciutat. De moment no em plantejo liderar cap altra àmbit que no sigui alcaldia. Hem de treballar tots conjuntament pel bé de Reus. Això no vol dir que no donem importància a altres àrees. Hi ha moltíssima feina amb l’alcaldia, serà la que lideri i coordini el projecte amb la resta de regidories. Ho tenim definit així. Si finalment decidim que he d’assumir algun altre àmbit, no tindré por a fer-ho perquè treballo fins a l’extrem.

Reus és una ciutat insegura?
La ciutadania té sensació d’inseguretat. Tot i que les dades no ho reflecteixen, si les persones se senten així, s’ha de treballar per solucionar-ho. Hi ha barris amb zones fosques, a d’altres la població considera que la policia no està prou present… Això s’ha de solucionar en coordinació amb la Guàrdia Urbana, les associacions veïnals, l’àrea d’Urbanisme, etc. Considerem que aquesta feina probablement no s’està fent, malgrat que els recursos hi són. Nosaltres treballarem així.

PUBLICITAT



REDACCIÓ4 Novembre, 2022
jordi-manzanares3.jpg

Jordi Manzanares és un tarragoní inquiet i a qui l’apassiona escriure. Al seu llistat d’obres, hi afegim ara la seva novel·la ‘Darrere del misteri – La veritat ha de sortir’. En aquesta entrevista al digital larepublicacheca.com, l’escriptor explica en què consisteix i què persegueix. Manzanares revela que ja està treballant en una altra novel·la, la qual abordarà – avança – un tema polèmic. Mentre esperem el seu nou treball, ens endinsem ‘darrere del misteri’.

‘Darrere del misteri’, per què es titula així el seu darrer llibre?
Es titula Darrere del misteri perquè quedi clar, des del títol, que és una novel·la de misteri. Hi ha el subtítol La veritat ha de sortir per ser necessari que es resolguin tots els delictes com desaparicions de persones o com en el cas del llibre la veritable autoria d’atemptats.

Quina és la veritat que ha de sortir?
Aquesta novel·la parla de com, uns joves fills d’immigrants, són manipulats per a formar un escamot terrorista. Està inspirada, en els atemptats de Barcelona i Cambrils. No basada perquè no sabem encara moltes coses del tema.

Hi ha fets reals?
Al llibre són les mateixes ciutats. La quantitat de terroristes és menor per donar agilitat a l’obra. Els noms també perquè el final és fictici i sorprenent.

Ha estat fàcil escriure-la? Quant de temps ha trigat?
Ja fa nou anys que em relaciono amb magrebins cada cap de setmana. He viatjat amb ells al Marroc. Estar convidat a les seves cases és diferent de com ho havia visitat abans com a turista. He llegit novel·la i llibres relacionats amb el tema. A partir d’aquí, vaig tardar un any a escriure-la.

Quin ha estat el moment més difícil a l’hora d’escriure-la?
El principi. Atrevir-me a escriure-la. La idea me la van donar la notícia del diari Publico explicant que l’imam, teòricament mort mentre preparava un atemptat, pertanyia als serveis secrets espanyols.

Aporta alguna llum als atemptats de Barcelona i Cambrils?
És una novel·la de ficció. Alguns lectors creuran que aquest final pot ser la realitat.

Creu que la radicalització islàmica és cada vegada més prement?
No. Gairebé la totalitat de musulmans creuen en el pacifisme que predica l’Alcorà. Ja era un rumor entre aquesta població amb la qual em relaciono que molts atemptats són muntatges. Tot això abans del 17-a.

Què hauríem de fer per evitar la radicalització sobretot dels Menas?
Els autors d’atemptats tenen més edat que aquests menors no acompanyats. La solució és evitar el rebuig social. Som una societat amb baixa natalitat i manquen treballadors en algunes feines com les d’hostaleria. Ells podrien cobrir aquestes mancances a poc a poc.

Té algun projecte literari en ment?
Sí, ja vaig per la meitat d’una altra novel·la. També és de misteri i sobre un tema polèmic.

PUBLICITAT






REDACCIÓ31 Octubre, 2022
patricia-olive-ECP-1-1280x949.jpg

En Comú Podem s’adapta a la nova realitat i sobretot a la convocatòria electoral del proper mes de maig. Patrícia Olivé, la nova coordinadora de la formació, explica a larepublicacheca quines són els objectius i les metes més immediates. Renovació i escoltar la ciutadania són les prioritats ara mateix.  Ella assegura que és aspirant a l’alcaldia de l’Ajuntament de Tarragona.

 

Què podem esperar d’aquesta nova coordinadora?
En Toni Garcia i jo coordinem un equip de persones honestes, treballadores i motivades. Un equip divers, que ens hem proposat un pla de treball ambiciós però assumible. Volem enfortir i donar impuls a aquesta organització a la ciutat de Tarragona. I ho farem.

Creu que la nova junta respon a la renovació desitjada?
Si mirem conjunt de les persones presents, 12 – 9 titulars i 3 suplents que participen amb veu, però sense vot – ens trobem amb 6 persones que estaven a l’anterior executiva i 6 que no. Per tant, hi ha 50% de renovació. És un equilibri positiu entre experiència i renovació. Estem satisfetes.

L’Àngels té tota la nostra confiança i el nostre suport. Farem una oposició responsable pensant en la ciutadania de Tarragona, sempre tenint presents les nostres propostes en els diferents eixos

Quin balanç fa del mandat d’En Comú Podem a l’Ajuntament de Tarragona?
Vam signar un bon pacte per l’acord de govern. Ens han tocat uns anys difícils amb la pandèmia pel mig. Hem contribuït a que s’avanci en temes com feminisme, benestar animal, patrimoni i habitatge. Queden uns quants mesos per finalitzar el mandat i posarem damunt de la taula algunes de les nostres propostes programàtiques a través de la nova regidora.

Què espera de la nova regidora?
Una gestió transparent i democràtica, portar la veu de totes les militants i de la ciutadania en general a la sala de plens. L’Àngels té aquest tarannà participatiu i ho ha demostrat ja en el primer ple, consensuant el sentit del vot de les principals qüestions. L’Àngels té tota la nostra confiança i el nostre suport. Farem una oposició responsable pensant en la ciutadania de Tarragona, sempre tenint presents les nostres propostes en els diferents eixos, Eix Social protegint les més vulnerables, Eix Verd avançar cap a una ciutat més sostenible per a tothom, les polítiques ecologistes i les polítiques socials s’han de donar la mà. Imprescindible la realització de l’estudi de qualitat de l’aire, Mobilitat: Transport de qualitat i estudiar revisió de les tarifes a la baixa. Transport públic a l’abast de tothom i Eix fiscal: No augmentar la pressió fiscal a qui menys té, tampoc als petits negocis o autònoms. Estudiar la viabilitat de qui més té, pagui més. (Grans tenidors, etc.)

Creu que l’espectacle protagonitzat pels regidors d’En Comú Podem durant el mandat passarà factura en les properes eleccions?
Encara queden uns mesos de mandat, estem convençudes que serem útils per Tarragona i la seva gent. L’Àngels i el nou grup municipal faran una bona tasca. També considero que tenim un vot consolidat a la ciutat.

Quines són les seves tres prioritats com a coordinadora del partit a TGN?
En el pla de treball amb què ens vam presentar davant la militància n’establíem quatre. La primera enfortir l’organització local. La segona, enfortir l’espai de coalició d’En Comú i Podem, la tercera donar suport al grup municipal i la quarta organitzar el procés d’elecció del o la cap de llista i organitzar la candidatura.

No està en els meus plans presentar-me a l’alcaldia de Tarragona

Serà vostè la candidata a l’alcaldia?
Farem un procés d’elecció obert i transparent amb les inscrites de Tarragona en Comú, qualsevol inscrita pot presentar-se. Les decisions en la nostra organització s’han de prendre en conjunt, és el nostre ADN. Ara bé, li avanço que no està en els meus plans presentar-me.

Quins errors s’hauran de corregir?
Estem treballant des d’ara mateix en establir un contacte fluid i més constant amb les entitats, sindicats, associacions, etc. També volem estar al costat de la ciutadania i escoltar les seves reivindicacions i en aquest sentit estem treballant una proposta ambiciosa. Com a deures pendents tenim també el de comunicar més i millor totes les coses que fem…

Cal un gran pacte de ciutat per abordar els temes troncals que ens afecten a tots i a totes

Com pensa recuperar la confiança de l’electorat tarragoní?
Ja li he dit abans que considero que tenim un vot consolidat a la ciutat, és prematur fer una lectura de pèrdua o no de confiança si encara no s’han produït les eleccions. El més important per a la ciutat és que el nostre espai polític dels Comuns i de Podem retorni a la normalitat política perquè les polítiques de canvi, de transformació i de recuperació social siguin presents en el nou consistori del 2023.

Quins són els grans problemes de Tarragona?
Tarragona és una ciutat preciosa, però que no llueix. Necessitem millorar l’espai públic. Més net, més ben il·luminat, amb un manteniment més constant. Una ciutat més verda, amb espais naturals a prop de totes les persones, que recuperi el riu i millori l’anella verda. I una ciutat on es pugui trobar habitatge accessible. En aquest sentit, cal una forta inversió pública en habitatge, que si es fa bé pot no ser costosa per l’Ajuntament. Hem d’aconseguir equilibrar la ciutat pel que fa a serveis i espais públics, Tarragona és una i hem d’acabar amb greuges històrics que la divideixen. Necessitem enterrar d’una vetada per totes la idea que existeix una Tarragona de primera i una de segona. Hi ha moltes més qüestions com la seguretat a la indústria química, la cultura, el patrimoni municipal (banc d’Espanya, Tabacalera, l’Hotel d’entitats, La Torreforta, etc) i el patrimoni històric. Crec que cal un gran pacte de ciutat per abordar els temes troncals que ens afecten a tots i a totes. Ara amb el debat del nou POUM tenim, una bona oportunitat per repensar la Tarragona que volem construir i assolir que la ciutat avanci de punta a punta de la mà i a la mateixa velocitat.

Com a deures pendents tenim també el de comunicar més i millor totes les coses que fem…

El cas Carla Aguilar ha estat mal tractat/explicat pel partit? 
Les nostres normes són clares respecte a això. Les activistes i integrants de la nostra formació política no entendrien que no s’hagués actuat davant d’un incompliment de les normes de què ens hem dotat i aprovat entre totes. L’important per a nosaltres és reorganitzar-nos com estem fent, treballar intensament per la ciutat aquests mesos de mandat i preparar les eleccions municipals.

 

PUBLICITAT









REDACCIÓ24 Octubre, 2022
REV-TR-RET-008-e1666595870201.jpg

El món de l’espectacle sovint està tacat amb un munt de prejudicis. Alguns, segurament són veritat, i d’altres són producte de pel·lícules i sèries que exageren la realitat. Per a esbrinar quines preconcepcions d’aquest món són certes, avui conversem amb Carolina Figueras, una dona que ha dedicat tota la seva vida a la dansa i la coreografia. A més, és l’autora d’un llibre, Memorias de una corista, on exposa totes les seves experiències, des de les més agradables fins a les més cruentes. Filla d’un pescador de Cambrils, Figueras tomba mites sobre masclisme en l’àmbit dels shows, tot i que també detalla dues excepcions que pot relatar en primera persona. En aquesta entrevista també coneixerem les seves motivacions per escriure un resum de les seves vivències.

Com de dura és la vida en el món de la dansa i els espectacles?
És dura, perquè hi assolim una gran competitivitat; els sous actuals no s’ajusten a la inversió feta en els estudis i a la gran entrega personal. Com que no hi ha un sindicat com el Equity (UK / USA) que ho reguli, el lliure mercat no permet que el sou es correspongui amb la categoria i el talent, és a dir: “tens un lloc perquè no hi ha altre que sigui millor i ho faci per menys”, això inclou la cotització a la SS… “Quan es compleix,” però que rara vegada es correspon amb la professionalitat i categoria individual. Aquí tothom fa el que vol.

Quines dificultats troba una dona en aquest àmbit?
El món de l’espectacle està envoltat d’una llegenda, vist des de fora, no trobes més dificultats per ser dona. Jo vaig començar als anys vuitanta, això volia dir que si et dedicaves i encara més al music hall i la revista, el que ara és “comercial dance” (a la TV, videoclips i als concerts pop), no eres prou decent, i si es tractava d’un noi, hi havia aquella malícia de què si era gai. Hi ha hagut, en boca d’ignorants, una contínua injúria als artistes del teatre frívol, ja no dic el cabaret.

Podria explicar-nos algun exemple en primera persona?
Malauradament, l’excepció; és l’assetjament sexual com a qualsevol feina. Una vegada al teatre i a més amb agressió física, que vaig denunciar i va ser silenciada pels directius, amb la premissa de perdre la feina si continuava exigint responsabilitats, i altre a la televisió com a productora/coreògrafa i ballarina del meu propi ballet en 52 programes, que per falta de testimonis vaig haver de callar, pel mateix: no perdre la feina.

Considera que aquesta indústria ha canviat?
Totalment. Aquest canvi va començar els anys 90. En particular no tant pel tema de “pit i cuixa”. Acostumo a dir que les meves companyes i jo, ens exhibíem a l’escenari amb biquinis, lluentons, talons altíssims i plomes perquè podíem. Érem dones lliures, independents que mai vàrem necessitar demanar “igualtat”, i vam heretar la valentia i la lluita de les dones de la pre i postguerra que van omplir molts teatres i donar alegria a la foscor social.

Molts ajuntaments de Catalunya van descartar els programes de varietats amb cantants, acròbates, mags, vedettes, ballets i humoristes, per considerar-ho ranci (massa espanyol) i van quedar-se amb altre tipus de shows i pressupostos; una orquestra amb ball pels grans, un teatret, titelles i jocs pels petits i un concert pels joves.

Les varietats eren tan familiars com el circ o els musicals actuals. Ara qualsevol infant pot accedir a imatges sexuals al mòbil, hi ha videoclips amb decorats sòrdids, domini del mascle que es dibuixa bastant pinxo o macarró. He vist coreografies d’escoles de dansa que sexualitzen menors i adolescents amb cançons que denigren la femineïtat. Aquest format d’espectacle que vaig viure treballant de valent, existeix igual, és gratuït i per a tothom: són els concursos de talents de la televisió.

Les dives del Pop són les noves vedettes. La política local i els amateurs que mai han arriscat res, que no saben que és passar gana, ni són, ni fred ni fer una gira o no cobrar un contracte, han acabat amb els professionals, la vella guàrdia… i no hi ha relleu generacional. Això s’ha acabat. Ho dic sense nostàlgia perquè el 2000 ja em vaig desvincular de tot això i vaig ampliar els meus horitzons.

Com creu que es pot frenar el masclisme en el món del ball i els shows?

Des de la meva experiència, més de trenta anys d’escenaris, a part de l’assetjament sexual, puntual, no he conegut el masclisme i si bastants senyors elegants. No hi crec que sigui tant com se suggereix, tal com he dit abans. L’espectacle de music-hall sempre ha agradat al públic femení i les dones artistes eren les veritables que manaven en la indústria. En conec unes quantes, no érem les ninetes tontes de cap senyor. El masclisme vist així, existeix pel consum, aquesta milionada de la indústria musical de moda no té marxa enrere. A més entre les dones no hi ha hagut solidaritat i no em refereixo a la competitivitat per un lloc a una obra. Ni per un nuvi productor o director. En situacions de desemparament, a vegades les mateixes dones han estat i són còmplices, opressores i han mirat cap altre costat.

Ho tinc claríssim, en l’espectacle qui és més masclista és la dona, la que diu que aquella és una “endollada” o una “cel·lulítica” o que se n’aprofita de la fragilitat d’altra companya per enfilar-se. Tinc més amics que amigues, són menys traïdors. Jo no sé com se soluciona, però totes les campanyes d’educació queden de cara a la galeria, de portes en dins… et diran “puta i maricó”, quan els convingui destrossar la teva reputació o fer mal a la teva família. No ens enganyem, continuem igual que als setanta.

Què és allò que la va enamorar de la dansa?
Sembla broma, però em va enamorar el ball de Fred Astaire. Es diu “síndrome Astaire“, vaig ser una de tantes dones encisades, com als Estats Units. Gràcies a les pel·lícules de musicals en blanc i negre a la televisió vaig descobrir que “volia ballar amb ell” i provar el swing que és la meva passió i amor perdut per no poder practicar, ja que llavors solament feia ballet clàssic, dansa espanyola i “modern jazz” a l’acadèmia. Encara que vaig començar a treballar fent bolos de festa major, amb setze anys amb el carnet del Sindicat de l’Espectacle i permís del jutge i del meu pare. També era fan de Don Lurio i el Ballet Zoom al programa “Aplauso“. Volia ser com la Raffaella Carrá. Treballar a l’espectacle comercial, popular, que reparteix píndoles d’alegria. Quan vaig veure la pel·lícula Fame d’Alan Parker al cinema, una mica més tard, vaig decidir-me a provar sort als càstings, tota sola. Ningú et preparava per ser artista.

Estava mal vist tant pels docents de dansa de Barcelona. Vaig començar l’aventura al mític Paral·lel de Barcelona amb el gran empresari Colsada. I d’un contracte saltava a altre… tots els ballarins teníem feina, però jo era l’única catalana/espanyola en algunes companyies, ja que la majoria eren anglesos i argentins. Al meu país, vaig aprendre anglès assajant i treballant a l’espectacle. Mai he passat nervis a l’escenari, era on millor em sentia i més segura estava d’aconseguir-lo.

Això ja és per si, un enamorament, estimar-te a tu mateixa mitjançant el ball i l’escenari. No tant l’aplaudiment, però sí la realització personal, dir: “Sí que puc”, quan, excepte la meva mare, ningú donava un duro per a mi. Tornem a l’apoderament femení, perquè el que jo volia amb catorze anys era ser coreògrafa i ho vaig ser als 24 al Teatre Apolo del Paral·lel.

Què és el que menys li agrada?
Jo estimo moltíssim la meva feina i la meva gent. La que lluita, se supera i que dóna el millor. He passat de corista anònima a coreògrafa, directora artística i productora, sembla que està tot fet. El que menys m’agrada és la falta d’honestedat. Les enveges i punyalades per l’esquena, quan estàs lluitant per l’estabilitat i el pa d’un equip sigui de cinc o trenta persones. El conflicte dels egos quan interfereix a la feina. He fet de pont entre empresa i ballarins fins a cremar-me, per problemes absurds, també pels enganys als contractes. I la manca de respecte tant dels que parlen de nosaltres sense saber-ne res i els que destrueixen la nostra feina. Els artistes hem d’educar tant al públic com a la majoria d’empresaris. Ser artista té un preu molt alt i no és passar pel llit.

Per què va decidir publicar un llibre amb les seves experiències?
Bé, perquè ningú em va dir: “Tu no pots”… això va ser la flama que va encendre el kamikaze que sóc. “Tu no”, al col·legi, a l’acadèmia de dansa… Vaig patir assetjament brutal per dir que volia ser ballarina. Doncs jo sí, sense haver de demostrar res a ningún més que a mi mateixa.
Algú ho havia de dir. Precisament perquè no sóc una vedette ni actriu famosa. Sóc la filla d’un pescador de Cambrils i una modista de Barcelona, del barri de Sant Martí.

És un llegat personal i professional d’una època no tan llunyana, però que resta ignorada amb tants personatges rellevants, teatres i situacions històriques de l’escena i el cinema del nostre país. Ho vaig fer per defensar la dignitat del nostre gremi, sembla que ser ballarina d’espectacle o artista de varietats és menys que altra posició en l’escena; per contar les llums i ombres a l’escenari i al darrere, la part humana. Per homenatjar els companys veterans amb qui tant vaig aprendre; pel públic que s’estima la revista musical i el teatre. Per les dones que varen coincidir amb mi i no han tingut motivació per continuar o una oportunitat més enllà. Tots els riscos que vàrem patir, en les condicions laborals, autocars… revenges, accidents, pensions sinistres.

Ho he fet per deixar clar a tots, inclòs qui comença que res surt a la primera, que s’ha d’anar amb molt compte dels cants de sirenes. Es viuen il·lusions i decepcions, s’abandonen persones que estimes i no comparteixen o aproven, el teu objectiu. Has d’admetre que ets capaç de passar una certa solitud per continuar i no hi ha guia que valgui més que la teva intuïció. Qualsevol dona que ho llegeixi que entengui que mai es retiri una denúncia per agressió física, com em va passar a mi i que no calli davant l’assetjament sexual.

Es considera un exemple a seguir?
No. No sóc un exemple a seguir. Sóc una treballadora de l’espectacle. He sigut docent també. Transmeto el que sé amb l’estimació i la passió del primer dia i també de l’últim que mai saps quan serà. En tinc prou, amb la satisfacció dels camins que he obert a altres persones que començaven i han tingut una professió que els ha fet feliços com ho he sigut jo. El que està clar és que no puc desaprendre. Sé com és la meva professió des del primer a l’últim esglaó i, per tant, reconec el valor, en detall, de tot el que contemplo; una obra, un artista, un nou talent que encara no ha despuntat, una direcció, un vestit o una llum ben posada. Estic contenta del resultat de la publicació del llibre que està principalment dedicat a la meva mare que va llegir l’esborrany, però va morir mentre acabava el capítol número nou. I ella estava orgullosa de mi, més no en puc demanar.

Estic satisfeta d’on ha anat a parar el llibre i “a qui i no a quants” importa. No és una qüestió literària, “el que pugui agradar o no”, no deixa indiferent. És la meva vida, un testimoni totalment orgànic, on m’exposo molt com observadora i alhora protagonista, d’aquella etapa vital que vaig compartir amb una estirp que s’acaba ara, quan fa més de cent cinquanta anys que va començar.

Segueixo, però d’altra manera, amb més calma, ho porto dins. La vida m’ha complit més somnis i objectius dels que tenia. Sóc la prova de la constància i la creença en una mateixa… és una realitat i em sento agraïda per poder explicar una vida tan sorprenent que m’ha portat a ser la primera a fer coses on ningú feia res. El meu lema és: “com no sabia que era impossible ho vaig fer”.

PUBLICITAT





REDACCIÓ11 Octubre, 2022
rector_pallares-1280x961.jpg

Josep Pallarès és rector de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Coneix els budells de la institució universitària atenent que ja va ocupar el càrrec de vicerector. Pallarès està intentant implementar alguns canvis i donar més protagonisme a l’alumnat que, en definitiva, és qui s’haurà de beneficiar de l’excel·lència acadèmica. El rector pretén anar recuperant la plantilla a temps complet fins a arribar a les xifres del 2008. El màxim responsable de la URV vol que es recuperi el sentiment de pertinença i intentarà equilibrar els comptes (que són delicats), oferint, això sí, els millors serveis, competint amb les millors universitàries europees.

 

Quines són les primeres percepcions com a rector?
Són les que jo esperava quan vaig aspirar al càrrec. Coneixia de primera mà les dinàmiques i les qüestions més importants.

Clar, vostè no és nou a la casa, va ser vicerector…
Exacte.

Quins són els seus grans hàndicaps?
La universitat és un gran hàndicap. A nivell intern seria tot el relacionat amb el professorat, la necessitat de poder recuperar la plantilla a temps complet que teníem en 2008…

Quina és la plantilla ideal?
Hauríem de tenir una renovació anual de 15 places en règim permanent. L’actual taxa de reposició és del 50%, però venim d’un dèficit acumulat.

Quan creu que arribarà a una situació relaxada?
En aquests quatre anys volem arribar a una situació normalitzada i, sobretot, que el dèficit no incrementi. Tenim un pla de xoc que pretén recuperar les places perdudes… Intentarem començar a recuperar les places del professorat perdudes i, a nivell d’estudiants, volem afavorir el seu empoderament i que s’impliquin de forma molt activa en la vida acadèmica i universitària. A nivell social, els ciutadans ens reclamen que assumim un rol de lideratge i que s’apliqui el coneixement…

Volem recuperar les places del professorat perdudes i, farem esforços per afavorir l’empoderament dels estudiants

Part d’aquests objectius es resolen amb diners, oi? Què reclama al govern?
Si s’aplica el full de ruta que representa el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement no se resoldran tots els problemes, però ens posarem al nivell de finançament d’altres països.

Quan es parla de la URV ens referim a prestigi universitari… Com es fa per mantenir aquesta excel·lència?
Hem de millor per necessitat. El sistema universitari evoluciona i és competiu a nivell internacional. Per tant, no es tracta de ser el millor, però sí de superar a la resta. Hem de seguir el ritme de la resta d’universitats. Hem de donar serveis d’excel·lència mundial. La finalitat no és estar al rànquing sinó oferir els millors serveis i la millor formació.

Com s’empodera els estudiants?
No tenim la recepta màgica. Però, durant la campanya, vam poder observar que els alumnes reaccionen positivament si els tens en compte, els escoltes i són protagonistes. Ells han d’estar presents en els moments de prendre decisions. És fonamental. Els pressupostos participatius és un exemple del que s’ha de fer. Els delegats de classe han de tenir un paper rellevant i les seves propostes/inquietuds han de ser, com a mínim, analitzades. Les associacions també han de tenir un paper actiu que sigui respectat i comprès.

Si s’aplica el full de ruta que representa el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement no se resoldran tots els problemes, però ens posarem al nivell de finançament d’altres països

En alguns àmbits es volia fer creure que la URV estava polititzada. Com es desmarcarà d’aquesta percepció?
No sé què es va fer en el passat. Jo no he participat en aquelles decisions. La URV no està polititzada. No parlem d’afeccions ideològiques ni futbolístiques. La universitat és el lloc de la paraula, de la llibertat d’opinió, del debat i de la discussió d’idees i projectes. La universitat no pot anar per un camí diferent d’aquell que marca el Parlament de Catalunya, però sense oblidar que ens devem a la societat. La nostra missió no és fer política, tot i que estem immersos en la política.

Què vol trencar dels quatre anys anteriors?
Recuperar i reforçar el sentiment de pertinença de la institució per poder servir millor a la societat. És molt fàcil de dir i molt difícil de fer-ho.

S’ha reunit amb els sindicats dels estudiants. Què reclamen?
Volen que respectem els compromisos que vam posar al programa electoral. Volem demostrar amb elements concrets i tangibles que les nostres promeses són possibles de tirar endavant.

Parla de reforçar el sentiment de pertinença. S’havia perdut?
S’està perdent aquesta flama. Es tracta d’una qüestió humana. La universitat arriba als 30 anys de creació i hi ha canvis generacionals i vam passar alguna crisi, per tant, és normal que hi hagi un estancament que cal treballar que sortir-ne. Cal recuperar el ritme de propostes i de creixement. Cal recuperar l’energia.

Com arriba el missatge universitari a la societat?
Ha d’arribar basat en fets. S’ha de fet un combinat. S’ha d’aconseguir que la societat s’interessi per la vida universitària… ja trobarem alguna fórmula. Estem treballant en això.

Com serà com a rector?
Igual que abans quan no ocupava el càrrec.


Tots som persones amb els nostres caràcters i diferències. Tenir un càrrec no ens ha de fer canviar.

Però condiciona?
Sí, això sí, però no t’ha de canviar la personalitat, alterar els valors ni fer perdre l’honestedat ni l’espontaneïtat. I no podem oblidar mai que serem ex i això vol dir que tornarem a allò que érem abans.

Com està la situació econòmica de la URV?
Pressupostàriament falten diners…

Vau tancar la liquidació del pressupost de l’any 21, oi?
Hi havia un dèficit estructural a nivell de gestió que l’any 21 era d’uns 850 mil euros. Això vol dir que partim d’una situació que si no fem cap canvi tenim 800 mil euros menys per equilibrar el pressupost. La situació no és òptima ni molt menys, però és delicada.

Solució?
Haurem de fer una bona gestió i conèixer el sistema universitari català, això hauria de poder cobrir els 850 mil euros que hi havien al 31 de desembre del 21 i intentar, de cara al 2023, negociar un pressupost una mica expansiu per resoldre aquest dèficit. Ens aniria super bé.

PUBLICITAT










REDACCIÓ7 Octubre, 2022
327ac36f-4a3f-43bc-afcf-d2d38fcb5a52.jpg

El 15 de octubre el Teatro Auditorio de Salou acoge una obra de teatro con fines solidarios. Se trata de ‘¡Y por fin… Volvemos a reír!’, una comedia de la compañía Teatro Julio Vilaplana. Los fondos que se recauden irán destinados a la investigación contra el cáncer a través de la Asociación Oncológica Dr. Amadeu Pelegrí. Para conocer más detalles alrededor del evento, hoy conversamos con la presidenta del grupo teatral, María Toledo, quien además nos expresa su amor por este arte, así como los sentimientos que se despiertan en su interior cada vez que sube al escenario. 

¿Qué podemos esperar de su obra de teatro?
Dos cosas importantes: que la gente olvide los problemas cotidianos, que ría, que lo pase bien y sea feliz y, por otra parte, que la actuación del grupo de Teatro Julio Vilaplana permita recaudar fondos que sean un aporte modesto a la investigación sobre este mal que afecta tanto a nuestra sociedad como es el cáncer.

¿Qué representa para usted y su compañía poder colaborar un año más con una causa solidaria?
Anteriormente, nuestras actuaciones, en general, eran para contribuir con una gran causa como lo es la lucha contra el mal de Alzheimer. Esta vez sentimos gran satisfacción de saber que estamos colaborando, aunque modestamente, con esta labor social que es muy importante.

Cómo es trabajar con sus compañeros?
Una delicia, todo el elenco se aboca con responsabilidad a la labor y pone lo mejor de sí para hacerlo cada vez mejor, sobre todo si se toma en cuenta de que no somos profesionales y que cada quien tiene sus propios deberes y responsabilidades. Aun así, acabo tiempo para dedicarlo al teatro.

¿Qué siente al subir al escenario enfrente de cientos de personas?
Placer, satisfacción, emoción, pero al mismo tiempo el temor de no satisfacer, ya que el público merece lo mejor dentro de un gran respeto.

¿Qué es lo que más le atrae del teatro?
Todo. Es una emoción creciente desde el momento mismo en que se selecciona una pieza teatral. Todas las etapas antes del estreno son fascinantes, aun cuando muchas de ellas son duras y difíciles, pero al final se impone la voluntad y el amor que le ponemos para lograr un buen estreno.

¿Qué tipo de obras teatrales le gustan más?
Las comedias cómico-musicales. La música es parte fundamental de mi vida y la sociedad tal como la estamos viviendo necesita alegría, humor, risas y esparcimiento. Ya tenemos bastante con los problemas que nos agobian a diario, tanto en el ámbito nacional como internacional. Viva el teatro y vivamos todos con él.

PUBLICITAT




REDACCIÓ1 Octubre, 2022
José-Luís-Martín-PP-Tarragona8-1280x960.jpg

José Luis Martin es el portavoz del PP en el Ayuntamiento de Tarragona. Mariano Rajoy era entonces el presidente del gobierno español y el responsable de no permitir ningún acto que pusiera en riesgo la  integridad territorial. Cinco años después de la celebración del referendo, larepublicacheca.com ha querido saber qué opina José Luis Martin sobre uno de los hechos políticos más conturbados de la política catalana y de la historia reciente de nuestro pais.

 

Han pasado ya cinco años. ¿Cómo recuerda los hechos del 1 de Octubre?
Con mucha preocupación.

¿Fue una pérdida de tiempo?
Sí, claro que sí.

¿Qué le transmiten las imágenes de aquel día?
Un quebrantamiento del ordenamiento jurídico por parte de los que organizaron una “consulta” que no se ajustaba a la legalidad y solo pretendía romper la integridad nacional.

¿La respuesta policial fue proporcional?
La Policía está para cumplir y hacer cumplir la legalidad y el ordenamiento jurídico vigente.

¿Cataluña se ha recuperado de todo aquello?
No, esta a la vista que no.

¿Cuánto tardará en hacerlo?
Con el gobierno actual bastante tiempo.

El independentismo está desapareciendo

¿Usted cree en la mesa de diálogo?
No.

¿Se imagina una Cataluña independiente?
No, siempre formará parte de España.

¿Cree que el independentismo desaparecerá?
Es evidente que está desapareciendo.

 

PUBLICITAT










REDACCIÓ1 Octubre, 2022
sergi-albarran-1.jpg

Han passat cinc anys de l’1 d’octubre del 2017. Es va celebrar un referèndum que l’estat va considerar il·legal. 

El moviment independentista va sortir al carrer i va demanar als partits catalans que creuen en l’autodeterminació que actuïn en conseqüència. Sergi Albarran va ser un dels tarragonins que va ser apallissat per la policia espanyola que havia rebut ordres d’aturar la votació. El republicà va presentar una querella pels danys que va patir. Els danys psicològics estan ben presents cinc anys després. Sergi Albarran es considera una víctima de la repressió de l’estat. Entén que els polítics haurien de deixar de banda els personalismes i ser més directes – i honestos – amb el poble.01

 

 

Quins records desa de l’1 d’octubre?
Molts bons. Recordo la força de tota la gent que va participar d’una forma o altra aquells dies, les nits sense dormir amb l’ai al cor, la manifestació de rebuig en silenci absolut del dia 3 i per sobre de tot, recordo un poble sencer, aixecat i plantant cara. També en guardo algun de dolent: la impunitat, la injustícia, la repressió. Però els bons records superen els dolents.

Vostè va resultar ferit per la policia espanyola… com es troba? Encara té seqüeles?
Bé, de fet no vaig tindre massa temps per queixar-me, al cap de dues hores de la ferida tornava a un col·legi electoral. La ferida es va tancar, i em va quedar la cicatriu que em recorda diàriament el que va passar.

Va presentar denúncia, com està el procediment?
Vam interposar denúncies pel cop al cap que vaig rebre i la segona agressió quan em portaven cap a l’ambulància, tot i que la primera és la més greu. No hem pogut identificar el policia que em va agredir. Cal recordar que tenen prohibit picar per sobre de la cintura, i a mi em va picar directa al cap. Vam poder identificar l’agent de la segona agressió i estem com estàvem: a l’espera per admissió de prova i senyalament de judici. Per sort, compto amb el suport del Ramon Setó del col·lectiu Drets, estic en bones mans, però tinc assumit que no tindrà massa recorregut.

Arribarem a la independència quan alguns es deixin de personalismes, d’embolcallar-se amb la bandera. Ens cal realisme i pragmatisme i que algú ens digui com i quan. Estic segur que allà estarem, que el poble respondrà

En quin moment es troba el procés independentista?
Doncs en la meva opinió, crec que estem en un moment en què cal assumir que tenim el dret d’escollir el camí cap a la independència, que cadascú pot escollir entre la desobediència, la lluita de carrer, la negociació o totes a la vegada. Totes les vies són bones si tenim clar i prioritzem que l’objectiu és el mateix.

La divisió entre partits independentistes ajuda?
No ajuda, evidentment que no. La divisió mai és bona, però hem de respectar que cada partit enfoqui el procés de la forma que cregui convenient, però seria convenient per a tots que ens deixem d’electoralismes i féssim propostes viables i assumibles.

Ens vam equivocar celebrant el referèndum?
Preguntar al poble mai és equivocar-se. No hem de tenir por mai al resultat d’un referèndum. Crec que els catalans no el vam tenir quan el vam fer, i crec que un estat, que es diu democràtic,no pot tenir mai por a preguntar. El que els ha de fer por és la resposta, i assumir-la.

Ara, amb anys de distància, què creu que va fallar?
Opino que vam creure que Espanya és un estat democràtic de dret, i ho vam creure nosaltres i la resta d’estats europeus. Qui es podia imaginar que respondria així? Enviant a policies a apallissar ciutadans…

Ha volgut la pena l’esforç personal?
Evidentment, ho vaig fer i ho continuaré fent, perquè considero que és just. Crec que és el millor pel futur dels meus fills. No em genera cap esforç, al contrari, cada dia tinc més motius per continuar lluitant per la independència.

Creu que assolirem la independència? Quan?
Sí, crec que quan puguem preguntar de forma acordada i tindrem el reconeixement internacional. Bé, ho serem si el poble vol que així sigui.

Què cal per tornar a engegar el procés?
Que alguns es deixin de personalismes, d’embolcallar-se amb la bandera. Ens cal realisme i pragmatisme i que algú ens digui com i quan. Estic segur que allà estarem, que el poble respondrà.

 

PUBLICITAT



REDACCIÓ27 Setembre, 2022
didac5-1280x961.jpg

Dídac Nadal, en aquests moments, suscita molt d’interès mediàtic. No només per la manera com realça l’empresa pública de mercats sinó també perquè ell juga a l’amagat sobre una possible candidatura a l’alcaldia de Tarragona. 

Entrevistar al regidor de Junts per Tarragona no és fàcil, ja que, intenta esquivar les preguntes. Allò que coneixem molt com ‘va molt a la seva’. En aquesta entrevista, el màxim responsable de l’empresa de mercats i la Regidoria de Comerç esclareix alguns dubtes, però també es pronuncia sobre l’actualitat política municipal. A hores d’ara desconeixem si serà candidat amb el suport d’una plataforma. Ha rebut algunes ofertes partidàries, però de moment les ha descartat. Nadal diu que està satisfet amb la feina feta i quan li preguntem si el seu pare està satisfet per la seva manera d’estar i fer política, ell es posa a la defensiva… També diu que cal una revolució en l’administració.

1

 

Quin balanç fa com a responsable dels mercats?
En tant que president de l’empresa pública de Mercats, des del 2019, i ho dic amb tota l’honestedat, ens ho hem passat molt bé, crec que les coses han funcionat, deixem un rèdit molt interessant. Hem estat capaços, no jo, sinó l’equip, de transformar l’empresa. Ara és més moderna, actualitzada al seu temps i amb uns projectes i una manera de fer que això és el petit orgull que me l’emporto.

No ho era?
No.

Què era, doncs?
Des del meu punt de vista era una empresa que en el seu moment s’havia constituït amb grans expectatives, perquè havia treballat en temes d’aparcaments. És una empresa que ha treballat molt, però, des del meu punt de vista, és inacceptable arribar al 2019 i no tenir els arxius escanejats, els sistemes d’informàtica no són els adequats, no adscrita a plataformes preceptives en l’àmbit administratiu i el conjunt d’eines que són obligatòries i no existia. Crec que hi havia alguns circuits que eren caducs i entenc que la tasca feta per nosaltres en un principi va ser la de ser capaços de fer aquest equip, que va assumir la gestió de mercats i mercadets, totes les direccions que ha anat prenent l’empresa em semblen molt positives.

L’empresa, en poc temps ha fet molts canvis. Ens hem trobat obstacles, anomalies…

Entenc que vostè es presenta com una mena de salvador de la pàtria?
Ni de bon tros (4 vegades). El president d’un consell d’administració és el que és. Aquí qui ha salvat l’empresa, o com a mínim l’ha situat allà on li corresponia, és l’equip de mercats, jo sóc el president, el conec, sóc el president, treballo amb ells, però l’equip de mercats és el que ha tirat la feina endavant.

És molt nadalenc (Dídac Nadal)…
A veure, si m’haig de posar algun mèrit és haver estat valent en el moment inicial en el qual jo, era completament segur, que havia de fer canvies en aquesta empresa. Aquesta valentia, si en els primers mesos vaig persistir una mica per aquí, després les coses – ho dic de veritat – és l’equip qui ha assumit la responsabilitat de tot això i els resultats són positius. Em sento molt orgullós.

Ha tingut molts enemics en posar en pràctica modificacions.
No, crec que l’enemic necessita una autonomia pròpia, m’he anat trobant obstacles. L’empresa, en poc temps ha fet molts canvis. Ens hem trobat obstacles, anomalies… les persones que han de canviar circuits, persones que treballaven en paper i ara han de digitalitzar-ho tot. Tots aquests canvis sempre generen incidències, però enemics, la veritat és que no.

Ha trobat provocadors d’incidències?
No, tot canvi dins una administració és complicat m’he pogut trobar persones que els sorprenia les propostes de canvis i transformació, però salvats aquells obstacles, tot al final ha salvat la seva pròpia inèrcia. Si per exemple hem canviat processos aquí, l’empresa de mercats depèn de patrimoni i ajuntament i et pots haver trobat que ens diguin anem coordinant, aneu fent, però aneu avisant com fer. Nosaltres només preparem la feina a l’ajuntament perquè la competència és municipal i hi ha departaments a l’ajuntament que tenen sobreesforç de treball. El ritme de l’empresa de mercat ha canviat, hem ocupat més espai dins els serveis municipals, tot això genera incidències de treball, benvolgudes siguin, però enemics que hagin volgut parar la feina de mercats, no.

Quan entrem al plenari a les 9h i sortim a les 5 de la tarda, vol dir que totes aquelles hores són eficients?

Es considera la persona indicada per revitalitzar mercats?
No. Perquè un pugui atorgar-se la condició de persona adequada, ha de tenir coneixements en la matèria, jo sóc un trist advocat que, en un moment determinat, es fa president del consell d’administració de l’empresa de mercats. No obstant, crec que potser ho he fet bé: tenir capacitat de generar i confiar en aquest equip. És el secret de l’èxit.

Està satisfet amb l’actual gerent?
Satisfacció màxima. També amb la directora de mercats, amb tot l’equip, comunicació… Ha estat una experiència molt satisfactòria, de veritat ho dic.

Havia pensat mai a ser president de mercats, mercadets i paradetes …
Insisteixo, sóc un trist advocat que en un cert moment agafa una determinada responsabilitat política i en aquells acords de 2019, de constitució de govern, se m’ofereix tenir una presidència d’una empresa pública, i sí és veritat que dins l’escenari de possibilitats tenia moltes ganes que fos mercats, perquè creia que hi havia molta feina per fer. Hi havia molt recorregut, és un lloc molt gratificant perquè quan feies quelcom i sortia bé, el resultat i la repercussió sempre és molt gratificant. També és veritat que el món dels mercats és molt dur, les satisfaccions són més fàcils d’obtenir si fas bé la feina que, per exemple, en l’empresa de tanatori de Tarragona. En definitiva, es van prendre unes decisions, hi ha un nou equip i les coses no només són professionals sinó que també són divertides.

Li agradaria tornar a repetir regidoria?
El cor em demanaria que sí, i el cap no. Seria una lluita bastant intensa.

En política, a qui fa més cas: al cor o al cap?
Bona pregunta, no sabria què dir-li, permanentment al cap amb certs trets de cor. Li serveix?

Actualment, està en política pel cap o pel cor?
Pel cor, sóc republicà, no sóc extremadament religiós, però gràcies a Déu, va ser pel cor. Si hagués estat pel cap no hi hauria entrat mai.

Està content d’estar a la política?
És una mica contradictori, hi ha moments que són meravellosos i d’altres que dius, home, si tinc la meva feina i la meva família, que faig en tot això?

Què fa aquí?
Vol que sigui pràctic i posant exemples? Quan, amb l’equip, preparem algun acte, ho tirem endavant i funciona, em quedaria en política tota la meva vida. Quan m’assento al plenari, a la Sala de Plens i veig i tinc la percepció que tots estem perdent el temps, sempre penso, ostres, jo no hauria d’estar aquí. Aquesta és la reflexió contradictòria.

Els plenaris haurien de ser més intensos, i això vol dir tenir la boca més callada i treballar una mica més

Se sent incòmode a la Sala de Plens?
No, però es fa massa política i poca feina. No crec que sigui reversible.

Però és el lloc adequat per fer política, oi?
Es fa massa política. Sempre he diferenciat el que és política local, nacional i estatal. La política local es fa treballant, dedicant hores, hores intenses que han de ser de treball intern de despatx, de decidir i resoldre i de sortir al carrer. Quan entrem al plenari a les 9h i sortim a les 5 de la tarda, vol dir que totes aquelles hores són eficients? Home, hi ha alguna que no…

Quina durada hauria de tenir el plenari?
El plenari és un mecanisme que els grups municipals utilitzem per fer política i…

Quina durada?
Depèn del plenari. No voldria ser irreverent, tinc molt de respecte a la meva sala de plens, amb això no em trobarà. Haurien de ser més intensos, i això vol dir tenir la boca més callada i treballar una mica més. I això a la ciutat li vindria molt bé.

O sigui, seguir el seu exemple?
Seguir el meu exemple? No vull ser exemple de res. Cadascú que faci el que creu que haurà de fer, però sí que hi ha alguns exemples que haurien de ser coincidents i aquests principis són, sobretot, hores de feina, intensitat i rigor, i a tots ens aniria millor, una mica menys de política.

Em veu a mi 20 anys fent de regidor, minoritari, anar saltant de l’oposició a un govern. De veritat em veu?

Ha somiat mai en presidir la sala de plens?
No cal somniar. A qualsevol persona li fa il·lusió ser l’alcalde de la seva ciutat. Però, a quin preu? Aquesta és la qüestió, almenys és la meva qüestió. A quin preu? Quin preu ha de pagar la família, els meus amics? La meva part professional i personal també paga un alt preu.

El que ve a dir és que li agradaria ser alcalde però viure la vida…
No. No, el que li he dit no és viure la vida: sóc autònom des que tenia 22 anys i li asseguro que viure la vida boja ni de conya. El que dic és si vols ser alcalde, d’acord, tens les condicions adequades? Perfecte, perquè jo arrossegar-me en política, Sr. Checa, ja li dic que no ho faré…

A data d’avui no em presento a les eleccions locals del maig del 2023

Que vol dir arrossegar-se en política?
Vostè em veu a mi 20 anys de regidor, minoritari, anar saltant de l’oposició a un govern. De veritat em veu?

Deixi que sigui jo a fer-li les preguntes. Quants anys porta ja en política?
Tres i un, quatre.

Quants anys n’estarà?
Li podria dir cap, li podria dir algun més, però, en qualsevol cas…
Contesti’m sense evasives…

Perquè jo sigui alcalde s’han de donar una sèrie de condicions. Tenir un suport potent, que normalment es diu partit polític, i jo no el tinc

Què no ho estic fent?
Li pregunto, vostè vol ser alcalde. M’ha contestat sí, no a qualsevol preu…
Permeti’m un matís. Perquè jo sigui alcalde s’han de donar una sèrie de condicions. Tenir un suport potent, que normalment es diu partit polític, i jo no el tinc.

Es penedeix de no tenir-lo?
No, perquè si l’hagués tingut hauria compromès la meva llibertat. Va ser una època en que els partits han estat molt dominants. Honestament, el fet d’haver-me donat de baixa, temps enrere, del PDeCAT m’ha donat una llibertat que l’he gaudit moltíssim.

Ara no té cap partit?
Cap.

Està creant o preparant una plataforma?
No.

Com es presentarà a les properes eleccions?
A data d’avui no em presento a les eleccions locals del maig del 2023.

a data de demà?
(riu) Demà tampoc, perquè d’avui a demà no passarà res.

Llavors, quan passarà?
Quan passarà? Bona pregunta!!!

Doni’m una bona resposta…
Hi ha condicions que jo entenc que s’haurien de donar perquè jo em presentés i crec que no es donen aquestes condicions, almenys ara mateix.

Quines són?
Que noti que, d’alguna manera, tinc els suports suficients per optar a alguna cosa important.

Suport polític?
Suports en general, m’és igual, partits, societat civil, clubs esportius, col·lectius, entitats…

Vaja, no té suport per formar plataforma…
Que jo en tingui coneixement, no. La veritat és que ho desconec.

Li agradaria formar-ne una, sí o no?
Crec que les plataformes no funcionen.

Es podria presentar amb el suport del PDeCAT?
El PDeCAT no existeix.

Ja m’entén, els exmilitants del PDeCAT?
Insisteixo, el PDeCAT està liquidao‘…

Hi ha partits que m’han demanat presentar-me. Quins? No li diré per respecte

Amb qui aniria, doncs?
No, no, no, no, no vull partits polítics.

Amb qui i com es presentaria?
En la mesura que pogués veure que tinc certs suports o em vaig engrescant pel camí, sí que em presentaria com a plataforma, però insisteixo, la pregunta a si em presento és no, una resposta ara mateix no existeix.

El temps juga en contra. Quina és la data límit?
M’agradaria decidir a l’abril del 2023 el que em dóna la gana fer, però sóc conscient que això no pot ser i sé que d’aquí a finals d’any hauria de tenir les idees clares, no només per la meva salut, per la de la meva dona i la dels meus fills…

Doncs, per quan?
Li poso una data? Per la missa del gall.

Ha anat parlant amb gent?
He tingut diferents propostes, totes elles de partit. Propostes en general, hi ha partits que m’han demanat presentar-me. Quins? No li diré per respecte.

M’agrada la gent que té la seva pròpia professió i dedica uns anys de la seva vida en política, i ja està

Pau Ricomà li ha demanat?
No.

I junts?
En tinc moltíssims amics. La gent de Junts li hauria encantat que jo hagués fet un pas a Junts, però ja els vaig anticipar, des del primer dia, que no el faria.

Què pensa del Jordi Sendra, l’alcaldable?
Tot el meu respecte.

És la persona adequada per liderar el projecte de Junts?
Tot el respecte, si recorda els live motive de la meva candidatura, eren intentar regenerar, que cadascú vingui de la seva pròpia feina, entri uns anys en política i marxi. És evident que Jordi Sendra potser no recull aquestes característiques. Avui dia, dins la sala de plens potser l’alcalde les recull, la resta de companys no sabria què dir-li. El Sr. Ballesteros òbviament no recull aquesta característica. M’agrada la gent que té la seva pròpia professió i dedica uns anys de la seva vida en política, i ja està.

Tinc inquietud per la política nacional i estatal, però no em crida gens comprometre la meva vida i anar-me’n a Barcelona o a Madrid tampoc m’acabo de considerar un polític

Li agradaria ser diputat?
Més enllà de la meva inquietud no tinc cap mena d’interès. Tinc inquietud per la política nacional i estatal, però no em crida gens comprometre la meva vida i anar-me’n a Barcelona o a Madrid tampoc m’acabo de considerar un polític, per definició…

Quina mena de polític és?
Fixi’s en el model de Suïssa: hi ha una persona que potser està quatre hores a la seva feina i després es reuneix amb persones que, tampoc els etiqueten com a polítics, i van prenent decisions sobre el seu món local. A mi aquesta fórmula m’encanta, m’encanta, m’encanta…

Quina relació té amb alcalde de Tarragona?
Molt bona, l’alcalde de Tarragona és bona persona.

És bon gestor?
Sí. No crec que em correspongui atenent que estic al govern valorar-lo. Hauria de ser la ciutadania.

Vostè és un líder polític, de junts per Tarragona…
Crec que l’alcalde Ricomà és una persona amb coneixements i dots per poder ser alcalde. És un gestor, bona persona, però – i segur que ell s’enfadarà amb mi – en moments determinats potser li caldria més mala llet. Caràcter en té, quan es fot de mala llet, es fot de mala llet. Som perfils diferents, li reconec les seves virtuts. A les eleccions del 19 per mi era molt important que el Sr. Ballesteros fes un pas al costat, i ho continuo mantenint. El Sr. Ricomà va ser la persona adequada per aquell moment i en un context determinat.

A Pau Ricomà en moments determinats potser li caldria més mala llet

La ciutat està millor o pitjor?
La ciutat batega d’una forma diferent. La ciutat es mantenia amb un mal estar i amb molta crispació.

I ara ja no?
No, n’hi ha tanta.

Tarragona és ciutat neta?
Més del que estava.

Segura?
Més segura del que era.

Segons vostè, Tarragona és un paradís…
No, des del meu punt de vista, i no m’he amagat mai, hem de canviar models. La ciutat batega millor, els serveis es presenten millor, la ciutat està millor, però no hem canviat models, calien alguns canvis profunds, per exemple en l’administració, en relacions amb la Diputació, Generalitat, en qüestions de capitalitat.

Sobren funcionaris a Tarragona?
No.

S’hauria de controlar més els funcionaris?
Crec i li dic de veritat, durant 12 anys de mandat del Sr. Ballesteros hi ha hagut absentisme, i falta de control. Vol dir que, d’alguna manera, el Sr. Ballesteros s’hauria d’haver ocupat d’altres coses. Per exemple, li he dit que a l’empresa de mercats no s’havien digitalitzat els expedients, i això, des del meu punt de vista és absolutament inacceptable. Qui és el responsable d’això? Dinàmiques administratives, polítiques, absentismes, manca de control i poc lideratge polític.

La ciutat batega millor, els serveis es presenten millor, la ciutat està millor, però no hem canviat models, calien alguns canvis profunds

Sigui honest i no s’enfadi. El seu pare està content amb vostè pel seu pas per la política?
Tinc 45 anys, em dic Dídac Nadal, tinc un fill que és enginyer químic, l’altre que comença el batxillerat i per a mi, amb la meva feina i els meus projectes, és pràcticament irrellevant si el meu pare està orgullós o no. Què passa? Que si el meu pare no està orgullós he de revisar la meva forma de fer política? No, no. Jo estic molt orgullós de com el meu pare va fer la seva política, però espero que el meu avi no li digués al meu pare com havia d’actuar, m’explico?

Els seus fills estan orgullosos?
Sí. Un està intentant a veure què estudia l’any que ve, l’altre fent alguna cerveseta. Jo també estic orgullós dels meus fills.

Vostè està orgullós pel seu pas per política. Volia ser polític per fer el que està fent?
Sí, estic molt orgullós. Passi el que passi, cada dia he estat treballant per la meva ciutat. La meitat de coses que ara conec, no les coneixia abans d’entrar en la política. M’ha semblat sorprenent, extraordinari el que pot arribar a fer la gent. Això és el que m’ha sorprès, li dic de veritat, el món de les entitats, els col·lectius… El món de l’administració no m’ha sorprès perquè, sóc advocat i ja el coneixia. El món de la política, el que em sap greu és que, trets de política nacional i estatal empastifin polítiques locals, i crec que els partits són molt responsables d’això. En política local tothom hauria d’anar molt més lliure, aquí, dretes, esquerres, amunt i avall, centres o no sé què, no pinten res. Tenim un pressupost, persones que hem de protegir i una ciutat per tirar endavant, crec que això va així. O no?

És feliç en política?
Home, jo sóc feliç amb la meva vida, implica la política també. Un ha d’intentar ser feliç en aquesta vida, espero que vostè sigui feliç…

Vostè és feliç en aquesta política o creu que no és per a vostè?
Per mi, la vida és una línia, no són pujades i baixades. El que m’ha ensenyat la vida és que les pujades i baixades, a la fi, et porten a llocs on, si ho pots evitar, millor no ser-hi. A més la vida m’ha ensenyat que el que és avui, poder demà ha deixat de ser-ho. No grans pujades, no grans baixades, optar per una línia recta, una mitjana aritmètica i intentar ser feliç, agafar-te on puguis per ser feliç…

Amb la meva feina i els meus projectes, és pràcticament irrellevant si el meu pare està orgullós o no. Què passa? Que si el meu pare no està orgullós he de revisar la meva forma de fer política?

Que li falta a Tarragona per ser una gran capital?
Necessitem millorar l’administració, que entengui que el que ha de fer és donar suport a la seva ciutat, en cap cas ha de ser un obstacle, sempre una solució. De l’administració ha de sortir una solució i no un problema. El context és delicat, sortim d’una pandèmia, un accident químic, d’una inflació pels núvols, conflictes bèl·lics… La gent i la ciutat necessita una empenta de l’administració. Hi ha gent molt tarragonina predisposada a treballar, tenim una ciutat potent, de veritat…

Per què no s’aprofita aquest potencial? Per què costa tant?
Hi ha vegades que penso que tenim molt potencial, una administració que, en els darrers anys, per absència política, no ha acompanyat ni ha estat a l’altura del que es mereix la ciutat. Si haguéssim fet els deures, tindríem una ciutat que seria l’enveja del sud d’Europa. N’estic convençut.

No crec en dinàmica de partits en el món local

Per què no ho és?
Així com Ballesteros va entrar com un alcalde que va generar molta il·lusió, aquella il·lusió es va perdre molt aviat. Em fa la sensació que els anys en els quals les ciutats han aprofitat per convertir-se en 2.0, Tarragona no ho va fer i ara mateix hem de recuperar el temps perdut i a més utilitzar catapultes per avançar…

Quina diferència hi ha entre Pamplona, Oviedo o Màlaga?
Vas a aquestes ciutats i trobes que la digitalització ja forma part de el públic, els espais d’enjardinaments no només són smarts, són intel·ligents, sinó que a més tenen un detall: una cura, extraordinària. Crec que nosaltres tenim més potencial pel patrimoni històric que tenim que aquestes ciutats, a més tenim el Mediterrani que tot ho eleva…

Llavors, per què no s’aprofita?
Perquè en l’etapa històrica on era important tenir un treball ben alineat, no es van fer prou.

El seu govern no va arribar ahir, porta 4 anys. No ha tingut temps de fer coses?
El meu és d’1 any i 7 mesos.

Vostè és tan responsable com el Sr. Ricomà, sempre li ha donat suport encara que hi fos a l’executiu…
Vostè creu que jo durant els dos anys de pandèmia no havia de donar suport al govern?

No he dit això…
Si veu tota la meva campanya, creu que en un moment determinat li donaria suport al Sr. Ballesteros? Va notar algun imput en aquest sentit? No, ni un. Jo advocava per un canvi a la ciutat i aquest canvi, si no era possible amb el Sr. Ballesteros, havia de ser el Sr. Ricomà.

Ho vaig defensar en plenari i crec que està als registres i li vaig dir a tots els partits que tothom es posés la medalla d’avançar en pressupostos i avançar amb la ciutat, i crec que el Sr. Ricomà, en aquell moment, l’any 2020, hauria d’haver ofert a tots els partits tenir representació a l’executiu, perquè crec que era l’obligació de tots els partits, donar suport a qui hagués en el govern, fos qui fos, i el Sr. Ricomà hauria d’haver dit: escolteu, aquí hi ha un problema profund, tots hem d’entrar, o com a mínim tots teniu la porta oberta a entrar a govern, és el primer que jo hagués fet.

Durant 12 anys de mandat del Sr. Ballesteros hi ha hagut absentisme, i falta de control

Perquè vostè hi entrés va haver de sortir-ne gent…
No crec en dinàmica de partits en el món local. Crec en determinades persones, 27 d’una sala de plens, davant una declaració de pandèmia poden dir: escolteu, cada partit amb la seva representació, tothom a govern. Això ho faria des del minut 1, li dic de veritat. I no parlaria del PP, parlaria del Sr. Martín, del Sr. Berni Alvarez, parlaria de tothom, de persones…

Se sent més útil dins el govern o quan estava donant suport al govern?
Dins del govern, perquè sóc una persona molt inquieta, necessito fer feina, si no crec que estar en un grup municipal de 2 regidors sense fer res, només anant a la sala de plens, no crec que ho tornes a fer a la vida. El sorprèn?

El que hem de fer ara que tenim els carrils bici és començar amb dinàmiques de sensibilització

Creu que podria fer més per Tarragona?
I tant, però tinc les eines que tinc. Un dia un periodista em va preguntar, li agrada l’excel·lència? M’encanta, però clar, per arribar a segons quines quotes, s’han de donar una sèrie de condicions. Vol que li posi un símil? De jovenet estava a Salou i un noi estava veient com a un amic l’estaven atonyinant, i estava amb por i a distància, i va venir un grup i li van dir, “no, no, ves ves“, i aquell es va reafirmar, es va encoratjar, va anar cap allà com una bèstia i li van fotre una pallissa que gairebé el mata. Això portat a la política, et trobes amb gent pel carrer que et van donant copets a l’esquena i et diuen, “Nadal, tot teu, endavant, endavant”. No necessito copets a l’esquena i que m’envieu, no és això, això seria gent potent, col·lectius tots, treballant i tirant endavant…

Se sent sol?
Sóc una persona molt solitària.

Se sent sol a l’hora d’exercir el poder?
No, hi ha vegades que el que em preocupa és que em sento còmode sol. Sóc una persona que sempre ha estat bastant solitària, m’agrada treballar, tiro, tiro, tiro, amb una determinada marxa posada i de vegades miro als costats i dic, ostres, frena, ningú ha de quedar pel camí…

Va amb bici?
Sí.

Què li sembla el carril bici de Tarragona?
Els problemes del carril bici es repeteixen a tot arreu i a totes les ciutats. Crec que el regidor de Mobilitat, en un moment determinat, hauria d’haver programat moltes més accions per potenciar la mobilitat sostenible, perquè o portem la cultura de la mobilitat sostenible o si tu poses el mecanisme, però a la gent no li ensenyes, sensibilitzes… cos trobar aquesta combinació. Costa molt més tenint en compte que Tarragona és una ciutat de grans desnivells. També, val a dir, aquest desnivell és el que la fa bonica.

El carril bici és útil?
Útils? No, són imprescindibles. Una cosa que és imprescindible és útil. El que hem de fer ara que tenim els carrils bici és començar amb dinàmiques de sensibilització, de posar, d’ensenyar, ensenyar, ensenyar… i que la gent es pugui adonar que s’hi és possible, que és eficient i sostenible. Algú té algun dubte que la Rambla de Tarragona, algun dia, d’aquí 10, 20 anys serà només per a vianants? Crec que ningú no ho posa en dubte. Si algú va a Pamplona, Oviedo, Màlaga, veurà que el centre ja està blindat i a més són aquells centres que quan anem cap allà diem, que bonic!!!

Els preus dels pàrquings estan molt raonables a Tarragona

Què hem de fer amb els pàrquings, el preu?
Els preus dels pàrquings estan molt raonables a Tarragona. De fet, fa un any llarg que vam aprovar les noves tarifes. Al mercat sempre les hem tingut molt correctes, la bonificació ja existia i la resta d’aparcaments també s’hi va afegir respectant aquestes polítiques.

Aquestes polítiques, la gent la percep?
Crec que Tarragona, en els darrers 10 anys, ha perdut mig camí. Digue’m agosarat, però la meva opinió és aquesta.

Què hauria d’haver passat en aquests 10 anys?
S’haurien d’haver fet més tests de talls. Per exemple, durant el mandat del Sr. Ballesteros quants talls a la circulació recorda? Jo no en recordo ni un. Han estat 10 anys en què totes les ciutats europees s’han anat sensibilitzant i aquí no anàvem fent cap passa en aquest sentit. Què ha passat? Hem arribat al 2022 i tots els deures per fer. Anem amb dèficits. Ara a Tarragona prens una decisió, que pot ser mínimament substancial, un punt d’inflexió i veus a la gent angoixada.

No crec que hi hagi cap incompatibilitat per part de la CUP per estar-hi, allà s’hi ha d’estar

Què li sembla el sector comercial de Tarragona, està agònic, oi?
No. Em dirà que sóc repetitiu i s’enfadarà amb mi. Però aquests 10 anys d’absència eren els 10 anys en el que el comerç de la ciutat s’havia d’haver digitalitzat, en els que si haguéssim tingut aquesta digitalització, la comunicació entre els comerços, el potencial per dur a terme campanyes, s’hauria multiplicat exponencialment. No obstant, no va passar res de tot això. Jo entro a la regidoria de Comerç el mes de juliol. Ens tanquem allà i al novembre trèiem els bons. Vostè creu que és raonable que un comerç l’any 2022 digui que li costa molt treballar amb una eina com el telèfon o l’ordinador? Home, no.

Què és el que ha trobat en el comerç?
Molt comerç mitjà, autònoms, que com són autònoms intenten tirar endavant, i com que són autònoms ho aconseguiran. M’he trobat la moral una mica rebaixada pel fet de veure que no portem una direcció concreta, no enfoquem cap a uns objectius clars, no expliquem quins són els objectius. Tingui en compte que em vaig trobar aquell famós pla estratègic – que és un bon pla estratègic – en un calaix de la Regidoria.

Per què no el va reactivar?
Reactivar més coses en un any no en sé.

Quants comerços han tancat des que va arribar?
No ho sabria exactament. Vam fer una enquesta molt esquemàtica, perquè no teníem ni informació sobre els nostres comerços. Ara tenim tota aquesta informació. Hem detectat molta dificultat pel petit comerç. El comerç s’ha mantingut en la mesura de les seves possibilitats i el que ha caigut, és curiós, s’ha vist substituït per la restauració.

Crec que sóc més antisistema que les regidores de la CUP

Per cert, se sent còmode governant amb la CUP?
Hi ha dies que sí, i d’altres que no, perquè crec que sóc més antisistema que elles. Estic d’acord amb moltes de les propostes de la CUP, perquè crec que han d’haver-hi una sèrie de canvis profunds, però hem de tirar endavant i la CUP, en determinades ocasions, la seva tesi política, dificulta avançar i ens quedem una mica en el mateix punt. Ho trobo molt, però si em pregunta per les dinàmiques de treball, hi ha vegades que ens podem quedar aturats, en una decisió molt concreta… Per exemple, li puc dir que la feina que està fent Inés Solè en Serveis Socials és engrescadora i la feina que està fent a Medi Ambient l’Eva Miquel, li puc assegurar que és una gran feina. M’agrada com estan portant les seves àrees.

Junts per Catalunya, no la base, peró sí alguns dels càrrecs orgànics s’han ocupat de fer-me oposició

No van a balcó en actes institucionals, alguna cosa a dir?
Tot representant polític, d’alguna manera, ha d’estar al servei de la gent de Tarragona. No es pensi que jo fer de representant institucional, un diumenge al matí, m’agrada. Crec que s’ha d’anar tant a un col·lectiu musulmà i com a un catòlic. No poso problemes ni als uns ni als altres, estic al servei de tothom. No cal que sempre etiquetin les coses “nosaltres no fem representació institucional” no, no és representació institucional, és estar al costat de la teva gent. Per exemple, fa poc es va fer aquell campionat de futbol a Campclar, d’uns col·lectius meravellosos i allà s’hi ha d’estar i no crec que hi hagi cap incompatibilitat per part de la CUP per estar-hi, allà s’hi ha d’estar.

Per cert, creu que el Sr. Jordi Sendra representa Junts a Tarragona. Va sentir que JxCat li feia oposició?
Sí, Junts per Catalunya, no la base, alguns dels càrrecs orgànics s’han ocupat de fer-me oposició.

Això comportarà conseqüències per part l’electorat?
No. Aquestes lectures ni em corresponen ni sóc bon fent-les. Junts per Catalunya en moments determinats ens ha fet oposició i el PDeCAT a Tarragona, també, d’alguna manera. Crec que no és tant la seva voluntat de fer oposició sinó la seva voluntat de fer-se visibles, que continua sent legítim. Per la meva part, cap discrepància al respecte, però és una certesa, ens han fet oposició.

Si hagués de decidir per algun partit a l’hora de candidatar-se…
VOX, sens dubte. Són els que recullen una mica… (riu) No, partits cap ni un.

Si jo ocupés una altra Regidoria, li puc assegurar que a vostè el sorprendria la meva discreció

Què hem de fer amb VOX?
Res. Cal tenir en compte que el problema no és que existeixi sinó el que fa per fer-se visible.

Si és candidat a les eleccions farà campanya, criticarà al govern municipal?
Sempre m’han dit que les campanyes han de ser en positiu. Sempre m’ho ha dit el meu pare…

Com serà la seva campanya?
Que curiós, quines minitrampetes (riu). Positiva. No em feu presentar-me

Qui serà el seu número dos?
Si no sé la resposta a la primera pregunta i em fa saltar a la casella 7.

El seu eslògan?
Una festa amb història. No, aquesta era la de Santa Tecla. No ho sé. Quin eslògan em faria?

Creu que és un regidor espectacle? Totes les accions que fa intenta donar espectacle i fer cridòria?
The show must go on‘. Crec que no. Tot el que fem al mercat, si fa repàs de què s’ha fet en els últims anys, tot té un component solidari. És una d’aquelles empremtes que tinc claríssim que l’empresa pública ha de dur a terme. Cada vegada que presentem algun acte ho fem intentant donar visibilitat a un col·lectiu que vol fer-se visible. És molt important que el mercat com a equipament públic doni aquesta visibilitat. Si jo ocupés una altra Regidoria, li puc assegurar que a vostè el sorprendria la meva discreció. Per exemple, en Turisme, el Dídac Nadal seria molt més discret. És una mica l’empresa de Mercats que et dóna la visibilitat. En una altra cartera seria un personatge més discret.

Dóna més importància als mercats que als mercadets?
Mai a la vida. La gent que em coneix sap que no és així. Si vol que li digui un secret, la meva principal preocupació era intentar elevar el mercat central, dinamitzar el mercat de Torreforta i potenciar els mercadets. Haurem d’apostar per l’excel·lència.

El Mercat de Torreforta és molt important i el Mercat Central tot un orgull…

I els mercadets de la Part Alta…
Tot això forma part dels meus maldecaps més persistents i permanents. Se’ns han jubilat dues parades al mercat del Fòrum i no em canso de repetir que no només les hem de recol·locar sinó fer-ho amb el millor producte possible. A la plaça dels Carros també se’ns ha ‘caigut’ una altra parada… Estem donant tombs… Costa molt consolidar els mercadets, tot i que per a mi són molt importants. El Mercat de Torreforta és molt important i el Mercat Central tot un orgull…

 

PUBLICITAT





RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter