Arxius de ENTREVISTES | Pàgina 2 de 69 | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Maig, 2022
Josep-Pallarès3-1280x960.jpg

Temps d’eleccions, però no municipals. La comunitat de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha d’escollir rectora o rector per liderar un projecte que assumeixi els imminents reptes de la institució. Entre aquests, hi ha la Vall de l’Hidrogen Verd, la reforma de la Facultat d’Educació i Psicologia, les noves polítiques d’igualtat, la internacionalització de la URV, els canvis de metodologies educatives, etc. Tres candidatures pretenen comandar la universitat: l’actual rectora, Maria José Figueras; Mercè Gisbert, doctora en Ciències de l’Educació i catedràtica en Tecnologia Educativa; i Josep Pallarès, catedràtic d’universitat de Tecnologia Electrònica, professor distingit URV i el nostre entrevistat d’avui. En aquesta conversa, Pallarès expressa les seves motivacions i objectius, així com les propostes per contribuir al creixement de la universitat. Sobre el polèmic pàrquing del Campus Catalunya, Pallarès es compromet a intentar rebaixar el preu “des d’una posició realista”. Entre les seves accions destaquen uns pressupostos participatius dotats amb 50.000 euros.

 

Per què es vol presentar?
Em presento per un motiu personal i per un altre col·lectiu, i amb un objectiu final, que és aconseguir una millor universitat. A nivell individual perquè vull retornar tot el que la institució m’ha donat. En l’àmbit professional m’ho ha donat tot: m’ha permès estar en molts càrrecs de direcció, conèixer molta gent, i saltar a la direcció general d’universitats. Penso que és el moment de retornar a la URV tot aquest bagatge personal que he anat rebent.

En l’àmbit col·lectiu perquè quan he explicat al meu equip el projecte que impulso, s’han sumat directament. Els hi estic molt agraït de la seva aposta per mi. Per tant, sumo les meves motivacions a les d’aquestes persones. Tenim experiència i sinergia de grup, això fa un paquet immillorable.

És a dir, que s’hi presenta per vocació?
Un professor universitari ja és vocacional. Ens agradà el que fem. Al meu poble diem que xalem. Vull que aquest sentiment d’orgull i pertinença de ser de la URV el tingui tota la comunitat universitària. La universitat no és un lloc on només es va a estudiar o a treballar. Hi ha un creixement personal juntament amb els amics que es fan a les classes.

Què li manca a la universitat?
Diners, però no només això, també capacitat de gestió per treure rendiment als recursos que ja tenim.

Per quin aspecte li agradaria ser recordat si surt escollit?
Per la meva honestedat i per la meva contribució a millorar la URV.

Què vol implantar o canviar a la universitat?
No és important el que vulgui el rector o rectora. L’important és el que vol la societat. La pregunta que ens fem per plantejar un projecte és “què vol la societat de la nostra universitat?”. Hem d’aconseguir que els elements de la URV evolucionin per donar resposta social a les demandes de la ciutadania.

Què pensa de la gestió de l’actual rectora?
La universitat no tenia experiència per gestionar la pandèmia, per tant, s’ha trobat amb aquest impàs. Si traiem això, que és una anomalia, la gestió econòmica que ha fet no és la més adequada.

Quines actuacions faria si sortís escollit?
Actuacions n’hi ha moltes. Al final, ha d’importar l’objectiu final. Vull millorar el sentiment de pertinença a la URV.

I com es millora aquest sentiment?
En els estudiants, fent que la seva etapa formativa sigui fructífera i que la seva estada sigui el màxim efervescent possible.

Ho faria impulsant activitats extralectives?
I tant. Dins de les 10 accions que durem a terme durant els primers cent dies hi ha la Festa Major, que agafarà l’impuls de les darreres festivitats com la de la Facultat de Lletres. La idea es continuar repetint-ho. També la festa de l’orgull que té lloc el 28 de juny.

D’altra banda, tenim els pressupostos participatius, que consistiran en 50.000 euros perquè els alumnes ho destinin a aquells elements que ho consideren oportú. Primer es faran propostes, i les que surtin escollides es faran realitat mitjançant aquests pressupostos participatius. Volem que la gent s’impliqui en la vida universitària.

A nivell d’ocupabilitat impulsem un certificat digital -a banda del títol- per incorporar tots els elements extracurriculars com les estades d’Erasmus, el nivell d’anglès, si un ha estat delegat de classe… Hi ha moltes coses que no apareixen en el suplement europeu del títol, però que realment són importants per a l’ocupador. També volem promoure que totes les pràctiques extracurriculars arribin al salari mínim interprofessional. Tenim propostes des del vessant lúdic, fins al formatiu o d’ocupabilitat.

Quines polítiques d’igualtat vol impulsar?
És un punt que ha d’evolucionar. La societat ens ha avançat perquè el nostre observatori està focalitzat en un aspecte concret, i no en la diversitat. Tenim un comissionat d’igualtat i diversitats amb el qual volem ampliar l’observatori a totes aquestes realitats. Portem a un professor de Ciències Jurídiques que és un expert reconegut del tema i a l’actual degana de Lletres que és molt activa en aquest afer.

Fa uns mesos va sorgir un debat sobre a quin lavabo havien d’anar les persones transgènere. Què opina al respecte?
Per mi no és un problema. Entenc que les persones s’han d’expressar i actuar lliurement, sense etiquetes. Cadascú és cadascú i, per tant, respectem-nos.

Passem a parlar del pàrquing del Campus Catalunya. Com pot ser que una universitat pública tingui una zona privada d’estacionament?
Som hereus de les decisions que es van prendre en el seu dia. Tenim un conveni que regeix les regles del joc i mentre duri estem lligats. Ho intentarem millorar des d’una posició realista. L’empresa té la concessió amb unes condicions que intentarem millorar.

Com ho farà?
L’única manera és rebaixant el preu.

Per tant, el pàrquing continuaria sent privat?
Mentre duri la concessió. Parlo sense tenir els documents, però m’imagino que l’única alternativa és trencar l’acord amb la consegüent penalització. Intentarem rebaixar el preu del pàrquing, tanmateix en una negociació l’altra part també ha d’estar d’acord.

Què passarà amb la Facultat d’Educació i Psicologia?
Hauríem de preguntar-nos per què el projecte que hi havia es va parar. Si s’hagués tirat endavant, ja estaria facabat perquè la covid hauria solucionat el fet de tenir alumnes al voltant de les obres. Actualment, ja és un projecte diferent, el qual actualitzarà l’edifici on encara s’ubica la facultat.

Què passarà amb aquest espai del Campus Catalunya si vostè surt escollit?
Aquest espai s’ha de dignificar. Hem d’aconseguir que sigui una zona habitable al servei de la comunitat. Si volem que hi hagi vida al Campus, aquí tenim un espai que podem aprofitar.

Ha pensat alguna utilitat?
Necessitem tenir projectes de diferents magnituds per poder desenvolupar-los en funció de la capacitat econòmica que tinguem. Tindrem projectes a cada Campus.

Què pensa de la Vall de l’Hidrogen Verd?
És un projecte de país que el territori necessita que tiri endavant. No és un projecte d’universitat com s’ha volgut fer.

Creu que la URV ha perdut lideratge en aquest projecte?
L’important és si el projecte tira endavant o no. El País Basc ens està avançant per la dreta i com a societat no ens ho podem permetre.

Per tant, quina prioritat tindrà aquest projecte si vostè surt escollit?
Insisteixo que s’ha d’impulsar i promoure, però no com a universitat, sinó com a societat. La URV a d’estar al costat per poder tornar a donar vida la Vall de l’Hidrogen Verd.

Remodelaria les aules per millorar la comunicació?
L’educació és un sistema dinàmic i darrerament està canviant a velocitats supersòniques. Normalment, hi ha la necessitat i després t’adaptes a aquesta. Es van pensar per a un tipus de metodologies docents. Hem de ser capaços d’adaptar-nos als canvis.

Es compromet a fer canvis en la distribució de les aules?
Em comprometo a poder dotar els centres de les instal·lacions necessàries per desenvolupar correctament les tasques. L’objectiu és millorar la qualitat docent amb la disposició i el material adequat.

PUBLICITAT




REDACCIÓ18 Maig, 2022
Mercè-Gisbert2-1280x960.jpg

Temps d’eleccions, però no municipals. La comunitat de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha d’escollir rectora o rector per liderar un projecte que assumeixi els imminents reptes de la institució. Entre aquests, hi ha la Vall de l’Hidrogen Verd, la reforma de la Facultat d’Educació i Psicologia, les noves polítiques d’igualtat, la internacionalització de la URV, els canvis de metodologies educatives, etc. Tres candidatures pretenen comandar la universitat: l’actual rectora, Maria José Figueras; Josep Pallarès, catedràtic d’universitat de Tecnologia Electrònica i professor distingit URV; i Mercè Gisbert, doctora en Ciències de l’Educació, catedràtica en Tecnologia Educativa i la nostra entrevistada d’avui. En aquesta conversa, Gisbert exposa les seves propostes i motivacions. Entre moltes qüestions, la candidata afirma que si guanya, farà públic el pàrquing del Campus Catalunya; i destaca la importància de fer activitats a la universitat i crear una marca ‘URV’, una diferencial i identificativa.

 

Per què es vol presentar?
Perquè penso que puc aportar coses a la institució. Tinc experiència i conec bé la universitat, crec que puc contribuir a millorar els aspectes que no funcionen bé del tot. El més fàcil és queixar-se i deixar que les coses les facin altres, però en aquest cas he estat proactiva i he decidit presentar-me. D’altra banda, també em preocupa que la universitat ha perdut visibilitat, que els estudiants sempre són els últims en ser atesos per la institució, i que no tenim un model d’universitat i una estratègia.

Què li manca a la URV?
Visibilitat; més contacte amb el territori; respecte a les persones que hi treballen; política cultural, ja que no hi ha vida al campus més enllà de la celebració 30-50; i una visió global de què volem ser com a institució, puix no tenim una marca ‘URV’ que ens diferenciï de la resta d’universitats.

La universitat també hauria de fer un gran esforç en matèria de mobilitat entre els campus. Els serveis ferroviaris no són bons, i les freqüències d’autobusos no són suficients. Això afecta la sostenibilitat, perquè tothom recorre al cotxe. La qüestió dels bars també s’ha de resoldre i no només amb concessions. Als campus més menuts es podrien instal·lar food tracks.

També necessitem espais per passar una estona. Al Campus Catalunya hi ha una plaça, però això no ho tenim a cap altre lloc. Hem de fer que passin coses a la universitat, que els alumnes no acabin classe i marxin cap a casa. Necessitem la mirada dels estudiants i per això volem incorporar un alumne a l’equip de direcció. També necessitem propostes acadèmiques més flexibles, perquè hi ha persones que si no treballen no poden estudiar, i a vegades pel seu horari laboral no poden anar a classe.

Quin és el seu objectiu principal si surt escollida?
Dissenyar una estratègia integradora per a la institució, entenent que som una universitat generalista, pública i que ens devem al territori. Hem de tenir la capacitat de crear coneixement per afavorir la qualitat de vida de les persones.

Com valora el mandat de l’actual rectora?
L’últim període de la universitat s’ha caracteritzat perquè no s’ha tingut la capacitat de visibilitzar i fer valdre les persones. La URV té molt de talent que -en general- passa desapercebut. Les persones no se senten conegudes ni reconegudes. Això és una gran mancança. Internacionalment ha estat molt restringida. Parlem molt d’Aurora, però és una espècie de pla pilot de què podria ser un procés d’internacionalització. Això no pot ser una carta de presentació exclusiva de la universitat. L’Erasmus és un projecte al qual ens sumem. Quina és la política de la URV en aquesta perspectiva? Algú sense recorregut internacional té menys probabilitats de trobar un bon lloc de treball.

En general, la Universitat no està orientada a ajudar les persones. Els alumnes pensen que no els tenim en compte i no voten. Això és un problema. El professorat pensa que ningú sap que existeix, i si ho sap, no el valora. El personal d’administració i serveis molts cops se sent menystingut. La comunitat universitària té la sensació que ningú vetlla perquè tinguin els millors espais de treball, els millors recursos, les mateixes eines que facilitin el dia a dia…

Per quin aspecte li agradaria ser recordada en cas que fos rectora?
M’agradaria ser recordada per haver aconseguit un model educatiu diferencial; perquè formem als millors titulats que assoleixen els millors èxits en el món laboral; perquè tothom arreu ens identifiqués en sentir el nostre nom; perquè el fet que els territoris formin part de la nostra institució els ha fet més rics culturalment, socialment i econòmicament; i m’agradaria ser recordada per haver assolit una marca URV que realment ens defineixi.

On entra la Vall de l’Hidrogen Verd?
Fins ara, aquest projecte s’ha enfocat molt cap al punt de vista econòmic i professional, però poc des de la perspectiva social i educativa. No és suficient dir que necessitem orientar la indústria cap a un altre model. Hem de convèncer la ciutadania de què ha de ser més sostenible i orientar el seu entorn cap a aquesta idea.

Trobo que també hi ha una part important de la universitat que no se sent interpel·lada per aquest projecte. Una de les missions de l’equip de Govern ha de ser implicar tota la comunitat universitària, incloent-hi els alumnes.

Considera que la URV ha perdut lideratge quant a la Vall de l’Hidrogen Verd?
Un projecte tan gran com aquest té interessos econòmics i polítics. Moltes vegades es tracta de la capacitat que un té per posicionar-se en aquests mons per no perdre oportunitats. Haver liderat el consorci potser no ens ha donat la suficient força per a quedar-nos exclusivament el projecte i evitar que altres en tinguin un tros. No sé si s’ha d’evitar, però els acords estratègics sovint funcionen i ajuden cap a una direcció conjunta.

Què proposa respecte a polítiques d’igualtat?
Crec que tècnicament i legalment fem la majoria de coses que hauríem de fer, tanmateix potser em manca crear un estat d’opinió a la universitat. Hauríem de ser capaços de promoure que la URV tingués una cultura d’igualtat, i no només de gèneres, sinó en general. Ens manca ser més proactius. Hi ha moltes activitats que es fan al respecte, no obstant això per algun motiu la comunitat no se n’adona o no se sent interpel·lada. És un problema greu, perquè les noves generacions haurien de tenir una altra visió pel que fa als problemes d’igualtat. A vegades sento que estem en un procés d’involució. Millorar en aquest aspecte fonamental ens permetria assolir més respecte entre membres de la comunitat universitària.

Fa uns mesos va sorgir un debat sobre els lavabos separats per sexe. Quina és la seva opinió al respecte? Un home que se sent dona pot fer ús del lavabo de dones?
Jo faria temps que hagués canviat aquest aspecte. Els lavabos són això, lavabos. El fet de separar-los per compartiments fa que desagreguem en comptes d’integrar, que discriminem en comptes d’ajudar. Tota la part transgènere i LGTBI s’ha de treballar moltíssim. Parlem molt d’igualtat entre homes i dones i, en canvi, mencionem poc a la resta de qüestions.

Per tant, està a favor de què per exemple un home que se sent dona pugui fer ús del lavabo de dones?
Sí, totalment. No hi ha d’haver cap etiqueta.

Ara li pregunto pel tema més calent del Campus Catalunya: com és possible que una universitat pública tingui un pàrquing privat que obliga a pagar a tota la comunitat universitària?
En el seu dia es va decidir que el pàrquing tingués una concessió semiprivada. Això seria com les autopistes, quan s’acaba la concessió es deixa de lliure accés. Jo crec que tot allò públic hauria de ser totalment públic. Tanmateix, els encarregats de la part econòmica de la Universitat diuen que si fos això, no es tindrien recursos per mantenir l’espai en condicions. La universitat hauria de cercar diners perquè tot el fet públic realment ho fos.

Si vostè és escollida rectora, aconseguirà que el pàrquing del Campus Catalunya sigui públic?
Sí, buscarem els recursos perquè el pàrquing del Campus Catalunya sigui públic.

Creu que va ser un error descentralitzar la universitat?
No. Territorialment no és un error. Econòmicament i organitzativament és molt més complex i car. Si tot estigués en un punt podríem tenir tots els serveis centralitzats.

Què proposa per a la Facultat d’Educació i Psicologia que havia de traslladar-se al Campus Catalunya?
Després de donar-li tantes voltes, definitivament hem de quedar-nos al Campus Sescelades. Tenim l’obligació de trobar el màxim de diners possible per fer un espai digne per a la gent de la facultat.

I què passaria amb l’espai en desús del Campus Catalunya?
La gent del Campus Catalunya demana una Aula Magna més gran, més espai per a serveis complementaris, diversificar les aules… Segurament que també hi ha una zona que es podria recuperar en favor de la sostenibilitat, instal·lant horts socials o equipament esportiu.

Precisament hi ha moltes queixes amb el plantejament i forma de les aules…
S’ha de fer un repensament dels espais de docència, perquè les metodologies actives demanen tot el contrari a aquestes aules. Això necessita un pla de tota la universitat i saber per on comencem. Pel camí podem pensar a crear espais orientats al CRAI, zones de pensament obert que afavoreixin la comunicació.

PUBLICITAT




REDACCIÓ16 Maig, 2022
vicen_mossos-1280x960.jpeg

Tots coneixem l’expressió que darrere d’un policia hi ha una persona. Conscients d’aquesta realitat, hem intentat conèixer, a nivell personal, el nou cap de la Regió Policial del Camp de Tarragona dels Mossos d’Esquadra. Vicenç Lleonart és un tarragoní que va accedir al cos fa més de 25 anys. Va tenir diferents encàrrecs de gestió en diversos punts de la geografia catalana. Després del seu pas per la comissaria de Terres de l’Ebre, aquest fill de Perafort i casat amb una veïna del Morell, va ser l’escollit per substituir Josep Maria Estela com a màxim responsable dels Mossos a Tarragona. Vicenç Lleonart Lleonart és un home un xic ‘tiquismiquis‘, perquè tal com confessa li agrada l’ordre i no deixar res a la improvisació. Li agrada el contacte amb la gent i fa els possibles per empatitzar amb la seva gent. Creu que si els policies – que són servidors públics – estan cuidats, l’èxit està més o menys assegurat. Vicenç treballa perquè la percepció de seguretat i benestar social esdevinguin una realitat. Per a això, intenta relacionar-se i interactuar el màxim possible amb les entitats i institucions. Malgrat aixecar-se molt d’hora, passa molt poc temps tancat al despatx. És al costat de la gent que es pot percebre el rum-rum del carrer i les preocupacions dels ciutadans. Està feliç amb el repte que li han proposat i espera estar a l’altura de les expectatives de la prefectura dels Mossos. Diu que s’hi deixarà la pell perquè la policia catalana sigui un referent i un model de proximitat. La família i la cuina són dos elements que li aporten tranquil·litat. Vicenç Lleonart és d’aquells policies vocacionals. D’aquells que saben que l’honestedat, el respecte, l’esforç i la dignitat són els ingredients per a l’èxit. “Som persones que treballem per a les persones. No ho podem oblidar”. Per a Vicenç Lleonart, els números i les estadístiques són importants, però les relacions humanes, de vegades, encara no són més. El cap dels Mossos defensa el llenguatge amb els ulls… Aquesta és la conversa mantinguda amb el cap dels Mossos, conegut com el Vicenç de ‘Cal Manresa‘ del Morell, amb lligams a Cal Carafí

 

Podem començar aquesta entrevista, convençuts que els nostres telèfons no estan sent espiats?
Pot estar tranquil. No hi ha res a amagar. Ens regim per la màxima transparència. No espiem a ningú.

Som-hi doncs, qui és Vicenç Lleonart?
És un intendent que va començar la seva carrera professional als anys 90…

Em refereixo en l’àmbit personal?
Sóc de Perafort i estic casat amb una filla del Morell des de fa 25 anys. M’agrada dedicar-me a la família, als amics i als Mossos d’Esquadra.

Per què va decidir ser policia?
Va ser una casualitat. Tenia 23 anys i venia del sector industrial de l’automoció i a través d’uns amics que es preparaven per a Mossos i de membres de la família de la meva dona, vaig decidir presentar-me a Mossos.

Tinc la sort de ser del territori. És un avantatge? Podria ser. Però no oblidem que el bagatge i la capacitat de treball i de comunicar són rellevants

Per què no va optar per la Guàrdia Civil o la Policia Nacional?
Va ser per qüestions de proximitat. Hi havia el desplegament d’un projecte policial nou i això em va il·lusionar. M’agrada molt el contacte amb les persones…

Va estar destinat a diferents indrets, entre ells Reus, Tarragona, Terres de l’Ebre… Era és el màxim responsable de la regió policial del Camp de Tarragona. On se sent més còmode?
En totes les etapes que he viscut com a mosso ha conegut diferents maneres de treballar, persones increïbles i diversos estils de lideratge. Sóc un afortunat pel gran aprenentatge. Sempre he deixat la porta oberta dels llocs on he estat. He intentat ajudar a la gent i no m’hi fixo excessivament en els números i sí en els fets. La gent també. No resoldre més no vol dir que no ets un bon policia. Sóc un acèrrim defensor del model d’una policia de proximitat, més comunitària.

Quin és la seva màxima aspiració en aquest ‘viatge’ que és la policia de Catalunya?
No l’enganyo si dic que sóc ambiciós. Vull el millor també pel cos que tan estimo. Estic molt orgullós perquè en aquest ‘viatge‘ sempre he estat acompanyat per la meva família.

Però on vol arribar realment?
El meu eslògan és ‘picar pedra’ i fer la formigueta. I vull ser útil a l’organització que represento i estar a prop de les persones tant a nivell de carrer com de plantilla. L’ambició només fa sentit si és per sumar i que hi guanyem tots. Cas contrari no té sentit.

Quines són les fites dels Mossos?
És un gran cos de policia. Ens afrontem a una gran transformació.

En què consisteix?
Amb la nova prefectura s’estan preparant accions i objectius de cara al 2030. La transformació serà a nivell de humà, de plantilla i serveis, incidir més en el model proximitat, sense oblidar la desitjada digitalització… Els atemptats han contribuït a transformar-nos internament a correcuita.

Quan parla de transformació sembla que forma part d’una organització obsoleta…
No, no, que va. Però no hem d’oblidar que vivim en una societat molt canviant, diversa i complexa. Hem de treballar per estar preparats, com a estructura, per a afrontar qualsevol problemàtica i donar la millor resposta.

Digui’m que entén vostè per feminitzar el cos… És una de les propostes del comissari en cap, el Sr. Josep Maria Estela… Què vol dir?
No sé si és o no la paraula més correcta. No podem oblidar que els homes, pels motius que siguin, han tingut més oportunitats de càrrecs, destinacions i espais de lideratge.

Puc interpretar que els Mossos no donaven les mateixes oportunitats a les dones?
No és cosa del cos. Abans es presentaven més homes que dones.

A Tarragona no deixa de ser curiós que lidera la regió un home (intendent) quan ja havia una dona també intendent a la comissaria fent de sotscap de la regió policial… On està la feminització?
És una pregunta que s’hauria de formular al comissari en cap. Per hem de tenir en compte que no té és blanc o negre. Només sé que les capacitats professionals i de lideratge s’hauran d’incloure en les estructures de comandament del cos. Homes i dones han de ser tractats de la mateixa manera i tenir les mateixes oportunitats. Aquest és el plantejament del nou comissari en cap i estic segur que farà els possibles per corregir aquest biaix.

Però referint-nos a Tarragona…
Amb la sotscap fem un binomi i treballem molt bé. El més important és satisfer els interessos del cos.
Així i tot no podem amagar que hi ha determinades tasques que requereixen molta força física…
Hi ha d’altres en què la tàctica i la formació tècnica són rellevants. Crec que hem de fugir de debat si és home o dona i hem d’apostar per les habilitats amb la mateixa condició i oportunitats.

El Cos dels Mossos d’Esquadra és una policia acomplexada? Sembla que malgrat la seva considerable preparació tenen la necessitat de justificar-se permanentment… M’equivoco?
No faria servir la paraula acomplexada. Parlaria més de l’autocrítica i de l’autoavaluació. Som una policia moderna i preparada. L’èxit dels Mossos és el model de policia integrada i la proximitat al territori.

Creu que hi ha percepció d’inseguretat?
Això depèn de la zona. Nosaltres, com a cos policial, fem el que podem per esborrar aquesta percepció o sensació. I per a això hem apostat més per estar al costat dels ciutadans que tensar-se pels números. Ha d’haver-hi un equilibri.

Com es fa això?
Perseguir els delictes òbviament però estar al costat de la gent, de les entitats i de les institucions. No podem obviar també la interacció a través de les noves tecnologies. També és important que tots els operadors judicials i les policies treballin conjuntament i amb criteris unificats.

Vostè demana fugir dels números, però el cert és que tothom reclama números, o sigui resultats. Oi?
Els números són importants, clar que sí, però la pedagogia i el treball de camp també són eines fonamentals. Els delictes contra les persones tenen molt d’impacte, sobretot mediàtic…

Parla molt de conèixer el territori. És rellevant que un tarragoní estigui al capdavant de la Regió Policial del Camp de Tarragona?
Tinc la sort de ser del territori. És un avantatge? Podria ser. Però no oblidem que el bagatge i la capacitat de treball i de comunicar són rellevants. Jo passo molt poques hores tancat al despatx. Intento estar amb la gent. Escoltar-la i entendre-la.

Ara s’hi acosta l’estiu… Ja esteu treballant en els plans de prevenció i seguretat?
Clar. Les campanyes d’estiu no es programen un dia abans fins i tot perquè hi ha moltes branques que requereixen ser tingudes en compte.

Per què no es recuperen les patrulles mixtes: Mossos-Guàrdia Urbana?
No es pot generalitzar perquè no és el mateix activar-les en una població que una altra. No són la solució. Hauríem de tenir més en compte l’estratègia per poder solucionar més eficaçment el problema.

La majoria de mossos és conscient que som un servei públic i que si exigim a la gent un tracte i un respecte adequat, hem d’oferir la mateixa exemplaritat i rigor

Necessiteu personal?
Ara mateix no estem malament. Estem en una línia ascendent. Tindrem reforços a l’estiu.

A nivell de material…
Durant molts anys van patir restriccions perquè no hi havia pressupost. Ara la situació ha millorat i hem anat adquirint més material i més dotacions pel parc mòbil.

També està previst que es canviï l’uniforme, oi? Per a quan?
És una reivindicació important del cos.

Quina relació hi ha entre els diferents cossos policials que operen al territori?
És molt bona, de respecte i de gran col·laboració. Hi ha molts equips mixtos en àrees d’investigació.

Vostè substitueix el comissari en cap Josep Maria Estela. Quin consell li va donar abans de fer-se càrrec del cos?
Ell no és de parlar massa, però és molt assertiu. Em va demanar que cuidés les persones (interna i externament) perquè és la clau del nostre èxit.

Parlava d’unitat de criteris. Això també és vàlid per a la judicatura?
Sí, per a tothom. Units sumem i serem més eficaços i forts contra la delinqüència. La gent ha d’entendre que la policia no és ni pot ser un calaix de sastre. La població vol que entre tots trobem una solució. A nivell intern, també hem de fer acompanyament als policies, recordant que darrere d’un uniforme hi ha una persona i una família.

Ha de fer de psicòleg?
No, però hem d’escoltar i empatitzar.

Com es descriuria com a policia?
Estic molt orgullós. Vinc d’una família molt humil i molt treballadora. El cos m’ha donat molt i, per tant, també he d’estar a l’altura. Sóc feliç fent de policia i també cuidant l’hort al mas.

Creu que és un bon ‘jefe‘?
M’agrada molt l’ordre i tenir el control. M’agrada acompanyar les problemàtiques i conèixer la resolució. M’agrada que tothom hi participi. Intento ser humà…

Deia que para poc al despatx que li agrada molt el contacte amb la gent… Amb quina gent parla? Què li diuen? On va?
Sóc de Tarragona i vaig tenir càrrecs de responsabilitat a diferents punts del territori i això és important a l’hora de prendre decisions i d’interactuar amb la gent i fent xarxes amb entitats i institucions. També és veritat que la nostra societat ens demana ser propers. I tots, des del comanament fins a l’agent que acaba d’arribar, fem un treball de proximitat, tots a la seva manera.

Units sumem i serem més eficaços i forts contra la delinqüència

Vostè porta des del gener al càrrec. Es va espantar quan li van dir que vostè seria el cap de la regió a Tarragona?
Jo era el cap de la regió a Terres de l’Ebre, però és cert que em va impactar, em va fer respecte. Aquest respecte ajuda al fet que prenguis consciència d’on ets i que tinguis cura a l’hora de prendre decisions. Estic molt agraït del repte i d’aquest vot de confiança.

Se sent sol?
No. Molt acompanyat. Tinc el suport dels meus companys i de moltes entitats i institucions. De vegades hi ha moments de soledat i que has de prendre decisions importants després d’una gran reflexió.

Vostè és exigent. És un perepunyetes?
(riu) Hauria de preguntar als altres, però sóc exigent amb els altres tal com m’autoexigeixo. Som servidors públics… Sóc curós, ordenat i estic molt pendent de les coses.

Li costa delegar?
He millorat molt. Però hi ha coses que no són delegables, tot i confiar en el meu equip de treball.

Quants WhatsApp envia al dia?
Els necessaris perquè la situació estigui controlada. No ens carreguem de WhatsApp.

Per ser un policia que aposta per la proximitat ha de tenir sensibilitat. Es considera una persona sensible?
Estic formats i entrenats per no evidenciar excessivament la nostra sensibilitat. Intentem ser propers i tenir vocació de servei. Jo personalment confio molt en les relacions humanes. Moltes vegades la sensibilitat va afegida a l’ètica.

Ja que parla d’ètica, com se sent quan veu mossos detenint a mossos?
Es refereix al departament d’afers interns, oi? A nivell personal fa molt de mal, sobretot si coneixes la persona. Pel que fa a l’organització crec que és molt positiu perquè això vol dir que els nostres mecanismes interns de supervisió i control funcionen. És important allunyar les males praxis i els comportaments que poden comprometre la credibilitat i la reputació del cos. Però si passen aquestes coses és perquè als Mossos ens esforcem perquè hi hagi transparència.

No hem parlat intencionadament sobre números ni d’estadístiques. Què pot assegurar que no passarà al cos mentre vostè sigui el cap de la regió?
A nivell intern crec que els mecanismes de control funcionen. La majoria de mossos és conscient que som un servei públic i que si exigim a la gent un tracte i un respecte adequat, hem d’oferir la mateixa exemplaritat i rigor. No podem oblidar que som persones que tractem amb persones.

Els mossos us sentiu ‘utilitzats’ en els desnonaments?
No. Hem de tenir en compte que es tracta d’una problemàtica social que provoca molta pressió a diferents nivells, també mediàtic. És obvi que no ens agrada participar en els desnonaments, però aquest és un debat que necessita una reflexió de tota la societat i dels diferents operadors. Els mossos hem de saber explicar les nostres línies de treball i els nostres límits. Hem de fer complir la llei, tot i que intentem moltes vegades fer valer la mediació…

Esteu polititzats?
No ho crec. Vostè creu que sí?

Els mossos hem de saber explicar les nostres línies de treball i els nostres límits. Hem de fer complir la llei, tot i que intentem moltes vegades fer valer la mediació

Estem en el nivell 4 d’amenaça terrorista…
En aquesta àrea treballen de forma consensuada amb la resta dels cossos policials i amb la Conselleria i el Ministeri d’Interior. És obvi que estem atents i treballem en tots els àmbits i de forma conjunta.

Per cert, una pregunta personal. Vostè és ploraner?
Hi ha moments en la vida que, tot i l’edat, i tenir la pell curtida, és inevitable manifestar els sentiments i les emocions. No sé si sóc ploraner, però no puc negar que sóc de pell fina.

Quan parla de sentiments, es refereix a l’empatia…?
Parlo amb els ulls i als ulls. M’agrada arribar a l’ànima de les persones i recordar que tots, qui més qui menys, tenim un bon fons.

Què podem esperar de vostè com a cap dels mossos a Tarragona?
Treball i molta dedicació a un cos que m’ha donat molt. L’objectiu és treballar dia a dia i pica pedra.

Com va explicar als seus fills que vostè era el màxim responsable dels Mossos al Camp de Tarragona?
El dia que m’ho van dir vam anar a sopar tots cinc (els meus tres fills i la meva dona) i els vaig detallar que tindria més responsabilitats al cos i que hi tindria que dedicar més temps, però que estaria més a prop de la família i que comptaria amb ells. Ells estan contents i crec que orgullosos (riu).

 PUBLICITAT



PUBLICITAT









REDACCIÓ12 Maig, 2022
joaquim-bosch-jutge.jpg

El juez Joaquim Bosch llega este jueves 12 de mayo para presentar su última obra, ‘La patria en la cartera. Pasado y presente de la corrupción en España‘. El magistrado valenciano nos explica los fundamentos de este libro que viene a reflejar un problema endémico que sufre el país, la corrupción. Bosch, presentará esta obra en un acto que se celebrará este jueves, en el Colegio de Abogados de Tarragona, a las siete de la tarde. Desde larepúblicacheca.com, conversamos con el juez para que nos desgrane su nueva obra.

¿Qué encuentra el lector en su libro?
El lector encontrará una reflexión argumentada sobre los orígenes históricos de la corrupción en nuestro país y sobre las medidas institucionales para combatirla en la actualidad. También podrá conocer el enorme daño económico que causan las prácticas corruptas a nuestra vida diaria. Los economistas nos dicen que, si a la muerte de Franco hubiéramos cortado con la corrupción que venía de la dictadura, ahora tendríamos una renta per cápita muy superior a la media europea y cercana a la de Finlandia. Podríamos suprimir las bolsas de pobreza y disponer de mejores servicios públicos y prestaciones sociales.

¿A qué tipo de lector recomendaría su obra?
A cualquier persona interesada en los problemas de nuestra sociedad. No se trata de una obra académica de tipo especializado. Pretende ser un ensayo dirigido al gran público, con los rasgos propios de este género. Aborda una visión transversal sobre la corrupción, desde la historia, el derecho, la política criminal, la ética o la sociología. Además, puede gustar a lectores con curiosidad sobre la evolución histórica de nuestro país: la corrupción es un buen hilo conductor para comprender nuestro pasado y presente.

¿Por qué España tiene tantos casos de corrupción?
La razón principal se encuentra en la deficiente configuración de nuestras instituciones. Fallan los mecanismos de prevención, control y castigo de estos delitos. El origen histórico hay que buscarlo en la enorme implantación de prácticas corruptas durante los cerca de cuarenta años del franquismo. Las circunstancias de la Transición no posibilitaron una ruptura frontal con la corrupción heredada del régimen anterior. Después nuestro sistema democrático asumió la corrupción como un mal aprovechable. Y se convirtió en un instrumento funcional, porque sirvió para financiar a los principales partidos y para favorecer el enriquecimiento personal de determinados políticos y de tramas empresariales. Por eso ha llegado hasta nuestros días. No ha existido una voluntad política suficiente para acabar con la corrupción.

Las circunstancias de la Transición no posibilitaron una ruptura frontal con la corrupción heredada del régimen anterior. Después nuestro sistema democrático asumió la corrupción como un mal aprovechable.

¿Qué se puede hacer para reducir la corrupción en nuestro país?
La prevención es muy importante. Necesitamos que no sea tan fácil adjudicar los contratos públicos a las tramas corruptas. También resulta más que aconsejable que haya en las administraciones más controles internos imparciales. Deberíamos generar más mecanismos de transparencia y construir infraestructuras éticas. La democratización de los partidos es fundamental en la lucha contra la corrupción, al igual que reforzar la separación de poderes y dotar de más medios a la justicia.

¿Es utópico pensar en la erradicación de la corrupción política?
No es utópico en absoluto. Lo demuestran los países que han conseguir situar la corrupción en niveles muy bajos, como Dinamarca, Alemania, Suiza o Nueva Zelanda, entre otros. Las medidas que han funcionado en otras partes serían muy útiles igualmente aquí. Lo que sí es utópico es pensar que, sin cambiar la configuración de las instituciones, la corrupción va a desaparecer de forma espontánea. Eso no ocurrirá y la seguiremos sufriendo.

¿Qué representa para usted este libro?
Representa la oportunidad de realizar una aportación que intenta generar un debate necesario sobre este tema. Se trata de una reflexión cívica para que la ciudadanía tenga más información, porque la información es poder. Y también otro objetivo del libro es que las fuerzas políticas analicen con más profundidad estos problemas y acometan las reformas estructurales adecuadas. Ojalá algún día veamos un gran pacto de estado contra la corrupción.

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Maig, 2022
Charo-García.jpg

La Casa de Andalucía de Tarragona y Provincia es una entidad de promoción de cultura andaluza en el territorio. 

Entre los eventos que organiza se halla la Cruz de Mayo, la Romería a la Pineda y la Feria de Abril en sus dos pasadas ediciones. Este año se armó mucho revuelo por una falta de entendimiento entre la Casa de Andalucía y el Ayuntamiento de Tarragona, que ha dejado dicha Feria sin las típicas casetas. Desde la asociación cultural se defiende que la responsabilidad de la celebración recae en el Consistorio a través de una licitación. Para conocer más sobre esta cuestión, así como de la labor de la Casa de Andalucía, hoy entrevistamos a su presidenta, Charo García Caballero

 

¿Cuál es la finalidad de una entidad como la Casa de Andalucía?
El objetivo principal de nuestra entidad es mantener y difundir la cultura y tradiciones andaluzas en Tarragona y Provincia. Por este motivo, más allá de la dimensión social que tenemos como colectivo, dedicamos un esfuerzo importante a mantener nuestros rasgos culturales e identitarios como la literatura, la historia, el flamenco y las tradiciones. También nos ocupamos de los aspectos más lúdicos y festivos, como por ejemplo, entre otras actividades, el certamen de Chirigotas, la Feria de Abril de Bonavista, la Cruz de Mayo, la Romería a la Pineda o la Zambomba Flamenca con motivo de la Navidad. En esta última actividad, al igual que en otras, también incorporamos el componente solidario, en este caso a favor del Hospital de Sant Joan de Déu y la investigación del cáncer infantil.

¿Qué tipo de personas integran la asociación?
Los andaluces somos gente abierta y sin prejuicios. En nuestra asociación cabe todo aquel que quiera trabajar en positivo a favor de la cultura, las tradiciones, la convivencia, la solidaridad y la concordia.

¿Qué eventos organiza a lo largo del año?
Todos los meses del año tenemos, como mínimo, una actividad principal, desde la visita de los Reyes Magos en enero hasta las celebraciones navideñas. Con todo, las más conocidas, por el amplio poder de convocatoria que tienen, son la Feria de Abril de Bonavista que en la edición de 2019 reunió
a más de 75.000 personas y la Romería en Honor de la Virgen del Rocío hasta la Pineda que también reúne a más de 5.000 personas en peregrinación.

¿Cuál es su preferido y por qué?
Todas las actividades se preparan y trabajan con el máximo interés y dedicación, pero tal y como he dicho antes, tal vez la Feria de Abril, la Cruz de Mayo y la Romería en Honor a La Virgen del Rocío, sean las más conocidas y reconocidas. En todo caso, invito a todo el que esté interesado, a que participe de nuestras Jornadas Culturales o de los distintos eventos que organizamos durante el año.

Se ha montado mucho revuelo por la cancelación de la Feria de Abril. Empecemos por el principio. ¿Por qué decidió hacerse cargo de la organización del evento?
Una cosa debe quedar clara: el organizador de la Feria es el Ayuntamiento a través de su empresa municipal Espimsa. Dicho esto, desde el año 2018, el
Ayuntamiento externalizó la dirección técnica del certamen, porque veníamos de 6 años de una Carpa única en la que se estaba perdiendo la esencia de la Feria. Tanto La Casa de Andalucía como la Asociación de Vecinos de Bonavista y el Gremio de Feriantes estábamos reclamando volver al antiguo formato de casetas.

En dicho año, Espimsa formalizó el encargo con un contrato menor a la Casa de Andalucía. Aplicó el mismo procedimiento para la edición de 2019. Para 2020, Espimsa optó por un concurso-licitación que se adjudicó la Casa de Andalucía, pero que ya no se pudo llevar a cabo por motivo de la covid. En el 2021 no se planteó su realización por la situación sanitaria. Por lo tanto, lo lógico para este 2022, hubiera sido que Espimsa licitase de nuevo la Feria, eso  con la antelación necesaria para garantizar la buena ejecución.

¿Por qué cree que el Ayuntamiento no ha apostado este año por la feria desde un primer momento?
La verdad es que lo desconozco. Quiero pensar que solamente se debe a la improvisación y a una mala planificación por su parte. Supongo que para el Ayuntamiento la Feria no es un evento importante y, por este motivo, no han estado atentos a su licitación y presupuesto.

Para el Ayuntamiento la Feria no es un evento importante y, por este motivo, no han estado atentos a su licitación y presupuesto

¿Hay positivismo de cara a la próxima edición?
Nosotros somos totalmente positivos. Este año estamos muy decepcionados, pero tenemos la mejor disposición para la edición del 2023. De todas formas,
quien tiene la decisión de organizarla de nuevo es el Ayuntamiento.

¿Han sufrido agravios comparativos o discriminaciones por ser una asociación relativamente alejada del catalanismo?
Quiero suponer que no, aunque es una hipótesis que no podemos descartar totalmente. Este Ayuntamiento demuestra sensibilidades distintas en función del tipo de entidad o asociación. Hay bastantes ejemplos.

Queremos creer que no, aunque en los actos de nuestra Entidad se echa a faltar la asistencia del equipo de gobierno, aún siendo una entidad con muchísima actividad en la ciudad y con actos de gran capacidad de convocatoria y con muchísima afluencia de público. Suponemos que deben tener problemas de agenda….

En general no existen problemas en el día a día, excepto en las redes sociales que el anonimato favorece que los cobardes puedan dar rienda suelta a sus frustraciones

Hay personas que les critican por promocionar la cultura andaluza en Cataluña. ¿Qué les diría a esas personas para convencerlas de que su trabajo no hace mal a nadie?
Las sociedades que más progresan son las que son más permeables, tolerantes y saben convivir y esa convivencia hay que favorecerla. Desde la Casa de Andalucía nos dedicamos a esto, a mostrarnos tal y como somos, a convivir de manera positiva, a respetar a todo el mundo y, también, a pedir respeto para nosotros. En general no existen problemas en el día a día, excepto en las redes sociales que el anonimato favorece que los cobardes puedan dar rienda suelta a sus frustraciones.

En todo caso, desde la Casa de Andalucía continuaremos favoreciendo la buena convivencia. Nuestra cultura, reconocida y admirada a nivel global, está y estará siempre a favor de sumar y multiplicar, pero nunca de restar o dividir.

PUBLICITAT



REDACCIÓ4 Maig, 2022
Sílvia-García3-1280x960.jpg

Sílvia García és una de les veus més conegudes a Tarragona. Molts lectors l’hauran escoltat alguna vegada a Tarragona Ràdio, on ja suma 35 anys davant dels seus micròfons. Potser per aquest motiu, García va ser reconeguda fa uns mesos com a Millor Professional en els Premis de Comunicació Local 2021. La seva senzillesa a l’hora de parlar i el seu to agradable evidencien la seva gran habilitat com a comunicadora, tot i no tenir la carrera de periodisme. De fet, ella mateixa reconeix en aquesta conversa que més aviat és una “xafardera”. Actualment, lidera el programa ‘Ja Tardes’, un espai musical on dóna a conèixer alguns artistes a través d’entrevistes i cançons. En aquest ‘Tu a tu’, intentem conèixer els seus inicis a la ràdio, així com les seves rutines, coneixements i sensacions després d’una àmplia trajectòria a l’emissora local.

 

Què se sent quan se sap que tens la veu més coneguda de Tarragona?
Ui! No m’ho havia ni plantejat. Alguna vegada m’han dit que tinc una veu molt bonica o de ràdio, però realment tinc la veu que em va venir de sèrie des que vaig néixer. Si sóc la veu més coneguda de la ciutat, doncs gràcies, és un honor.

Com va començar la teva aventura a la ràdio?
De casualitat. Jo no coneixia gens el món de la ràdio més enllà d’escoltar-la. Mai m’havia plantejat fer ràdio. Resulta que al costat d’on jo anava a cosir hi havia Ràdio Fòrum. No sabia ben bé que estaven fent fins que un dia, un amic em va dir que volia fer un programa, però necessitava algú més per acompanyar-lo. Em va preguntar si m’animaria i vaig acceptar juntament amb una altra noia. L’espai servia per explicar tota la programació del dia. Després d’aquesta prova vam anar fent formacions de ràdio fins ara, pràcticament no m’he mogut. Gairebé 36 anys de carrera…

D’on ve la teva passió per la ràdio?
T’enamores de la ràdio quan la coneixes. Quan veus l’oportunitat de comunicar-te amb la gent i posar la música que t’agrada… Si no m’apassiones el que faig, no hauria aguantat 35 anys. A més, la ràdio et sorprèn cada dia, quan penses que ho tens tot paït, surten noves idees per fer. Ara amb internet, la ràdio s’ha transformat en una televisió que pot arribar a qualsevol part del món.

Quin és el tipus de programa que t’agrada més?
El musical. M’agrada poder parlar amb els grups i que m’expliquin les seves històries, així com descobrir cançons noves.

Per tant, has aconseguit fer el tipus de ràdio que més t’agrada?
S’intenta. No depèn de mi, perquè sóc una treballadora i -com a resultat- m’he de sumar al projecte que es plantegi. Tinc la sort de què ara faig allò que més m’agrada, que és la música.

Alguna vegada t’han reconegut la veu demanant un cafè o anant a comprar?
Alguna vegada (riu). A vegades fa una mica de vergonya depenent de la reacció de la persona. La ràdio té màgia i misteri perquè no saps qui hi ha darrere del micròfon, i quan et situen a vegades es deceben. A vegades tinc aquella por de no estar a l’altura de la imaginació dels oients, però sóc jo, no hi ha ningú més.

Em recorda als actors de doblatge…
Sí! M’haguera agradat i fins i tot ho vaig estar mirant.

T’encanta treballar amb la teva veu…
L’he d’explorar perquè és meva. Podem fer moltes coses amb ella. Imagina donar vida a qualsevol actor de Hollywood. Seria una ‘passada’.

No t’ho planteges en un futur?
Sí. A l’Starraco Unlimited, sovint venen actors de doblatge i sempre estic a primera fila perquè expliquen tècniques per modular la veu i fer-la servir d’una manera o altra. Més que doblador, és saber actuar amb la veu. Penso que és difícil perquè has de transmetre les emocions que veus a la pantalla amb la teva veu. El dia que estàs bé, genial, però si tens un dia trist i t’has de riure perquè l’actor que interpretes s’està rient… No pots, perquè ets una persona.

Com és el teu dia a la ràdio?
Et diria que és estressant, així i tot no és veritat. Hi ha moments que t’estiraries els cabells, hi ha altres que sents felicitat plena. És com qualsevol feina.

Quins són aquests moments de felicitat plena?
Quan fas l’entrevista que feia temps que buscaves, i penses: “Que bé que ha sortit”. No només per la teva opinió, sinó perquè l’entrevistat ha comunicat amb tu. No és fàcil. A vegades ho tens tot preparat, va tot bé i de sobte, amb una pregunta, canvia el color de l’entrevista perquè alguna cosa no li ha agradat. I a més, tu no saps què ha passat. Tanmateix, quan tot surt rodó i dius “wow“, això és la felicitat plena.

Després hi ha la part més difícil. Quan per exemple quedes amb un grup i a l’hora d’entrar, truques i no hi ha línia; o estàs parlant i es talla més d’una vegada la trucada. Clar, aquella entrevista ja no la pots reaprofitar.

Complexitats de la ràdio…
Clar. També quan quedes in situ amb un grup a l’estudi a les cinc de la tarda i no es presenta fins a dos quarts de set… Truques i no l’agafa… Són moments d’histèria que a més no depenen de .

Com se surt d’aquesta situació?
Sempre intento tenir un pla B. Tinc moltes entrevistes que potser mai he passat. De tant en tant es rescaten per sortir del moment. Altres cops, truques a un altre grup d’una hora per a l’altra perquè vinguin a entrevistar-los. Des d’aquí els hi agraeixo molt. Ells no ho saben, però t’han salvat la tarda. Passes de la foscor al sol en un moment.

Improvises sovint?
Sempre. No tinc cap guió. Intento mirar un esquema amb informació del grup, tanmateix sempre vull que els grups m’expliquin. Vull saber la seva vida musical. Jo no sóc periodista, sóc una xafardera. Sovint tot surt bé, i d’altres vegades hi ha errades, perquè també faig control tècnic. Mentre que em preparo l’esquema, també he de pensar i buscar la cançó que posaré a continuació. A vegades he preguntat algun tema que fa una estona ja m’havien respost.

T’agrada més treballar sola o amb companys?
Un tant per cent. M’agrada molt compartir i parlar amb algú més, però la solitud de fer una entrevista a la teva comoditat… Seria un cinquanta-cinquanta.

Quina és l’anècdota més esbojarrada que em pots explicar?
Quantes vols? (riu). Un cop vaig quedar amb dos grups per entrevistar-los. Un havia de venir a les sis i l’altre a dos quarts de set. Els primers entrevistats no es van presentar mai, però el segon va venir a les sis. Clar, jo estava a control i pensava que era la primera banda. Els vaig fer entrar a l’estudi sense parlar amb ells. Tot seguit, vaig posar la música de l’altre grup i ja m’estaven negant amb el cap. Tot això en antena. Com ho arregles? Borrón y cuenta nueva. Vaig posar la seva música i vam començar des de zero. No pots fer altra cosa.

Pel que m’expliques, t’encarregues de tot. És per manca d’ajuda o per elecció pròpia?
Senzillament vaig treballant. No hi penso.

Com és la teva relació amb els companys de la ràdio?
Ara per ara molt bona. Hem tingut daltabaixos per coses que van passar a l’emissora en el seu moment. Són molt macos, no em puc queixar.

Què me’n dius del premi?
No me l’esperava. Va ser una iniciativa del nostre gerent, el Xavier Gispert. Ell ho va presentar i jo no hi vaig tornar a pensar. A les festes de Santa Tecla vaig notar moviments estranys a la ràdio. De cop i volta em diuen que he de pujar al Teatre Tarragona per substituir a dos companys. I allí m’esperava la sorpresa, que m’havien donat el premi.

Què vas sentir en aquell moment?
Em vaig quedar sense paraules. Jo quedant-me sense paraules? Encara dic que s’han equivocat i que m’ho han donat per donar.

Què és allò que més destaques de la teva carrera?
La constància. Encara que vinguin moments durs, un ha de ser constant i sobretot que t’agradi el que facis. Treballar amb passió en qualsevol moment. És un consell per a tothom perquè tinc la sensació que ara la gent es rendeix amb facilitat.

Què li recomanes a les noves generacions?
Que creguin en allò que fan. Que ho lluitin. Perquè venen perspectives bones i també una mica dolentes. Hi ha molts fronts oberts i tot és massa obert: la ràdio és tele, la tele és internet… Ara has d’aprendre de tot, i al final no aprens res. Constància, paciència per poder aprendre i creure en el que es fa.

Què destacaries dels mitjans de comunicació locals?
Que s’estan posant molt les piles, actualitzant-se a internet. També m’agradaria que pugessin les noves generacions i que ens donessin canya. Això ha de passar. A veure si obren més ràdios i diaris, que hi ha molta gent i hem de donar feina a tothom.

PUBLICITAT



REDACCIÓ2 Maig, 2022
Alexis-Pardo3-1280x960.jpg

¿Qué es la magia? Sabemos que es algo que nos llama la atención, quizás por el misterio o intriga que esconde, por las dudas que nos genera el no poder creer lo que estamos viendo. En esta entrevista hablamos con Alexis Pardo, un mago veterano que intentará desvelarnos algunas de las dudas que nos deja la magia. Intentaremos saber qué es y si es verdad aquello de que “un buen mago jamás revela sus trucos”. Tampoco podemos obviar la relación de Alexis Pardo con el Festival de Magia de Torredembarra, que se celebraró del 29 de abril al 1 de mayo. El entrevistado de hoy es uno de sus principales impulsores, y durante la presentación de este año avisó de que esta edición daría un salto de calidad respecto a las anteriores.

 

¿Qué es para usted la magia?
La magia es el arte de lo imposible, sin más.

¿Cuán importante es el humor en los números de magia?
Según para qué disciplina no es muy valioso, en mi caso es una parte fundamental, porque en mi show interactuó mucho con la gente y me sirve para relajar la tensión en algunas partes del espectáculo, pero lo que de verdad importa, es que se sorprendan con tu magia.

¿Alguna vez ha revelado sus trucos?
Entre magos cuando nos reunimos solemos enseñarnos algunos trucos, pero nunca se lo he enseñado a una persona que no sea mago, salvo algún jueguecito sin mucha importancia cuando veo que tiene un interés por la magia.

¿Cuál es su truco favorito?
Tengo varios, pero siempre me hace especial ilusión el último que aprendo.

¿Alguna vez le ha salido mal uno de sus trucos?
Alguna vez me ha ocurrido, pero gracias a Dios son muy pocas, decía Juan Tamariz que él prefería tener tres fallos en su espectáculo porque así aprendía tres cosas nuevas, yo si eso con un fallito me vale.

¿Cómo sale un mago de esa situación?
Lo mejor de todo es que el público nunca sabe cómo va a terminar el juego de magia, entonces intento terminar de alguna otra manera sin que se note, aunque lo más importante, como decía el Gran Rene Lavand, “El público perdona un fallo, lo que no perdona es el aburrimiento”.

¿Qué artistas destaca de esta edición del Festival de Magia de Torredembarra?
La verdad es que destacaría a todos, son muy buenos cada uno en su especialidad, pero si tengo que destacar algún mago, destacaría Arkadio por su trayectoria, sus premios y su varita de oro de Montecarlo, y como no, a Miguel Muñoz por su gran premio FISM en Corea en el 2018, qué equivale al mejor número de magia de todos los números de cualquier disciplina presentados en ese mismo Congreso Mundial.

¿Qué es lo que más le gusta del Festival?
Disfrutar de la magia desde otra perspectiva, no como actuante, sino detrás del escenario, ayudando a mis compañeros y amigos de profesión a que todo salga bien y que la gente que venga al festival de Torredembarra se ilusione con este arte qué es la Magia.

PUBLICITAT




REDACCIÓ1 Maig, 2022
merce-puig-despatx.jpg

Arriba un nou 1 de Maig. Tradicionalment, aquesta és la data que commemora el Dia dels Treballadors, una diada que de nou preveu que els sindicats prenguin els carrers i tornin a reivindicar els drets de tots els treballadors i treballadores. Dos anys després de l’inici de la pandèmia, enguany es recuperarà la manifestació que recorrerà els principals carrers de la capital de la demarcació i que, en una nova ocasió, tornen a reclamar apujar els salaris, contenir els preus i posar fi a les desigualtats. Parlem amb Mercè Puig, secretària general de CCOO a Tarragona, qui ens explica què es commemora aquest 1 de Maig i les reivindicacions dels sindicats.

Què es commemora l’1 de Maig?
Per excel·lència l’1 de Maig és la data reivindicativa i solidària per a CCOO. Es commemoren totes les lluites que tenim per aconseguir els drets laborals que tenim avui en dia i es visualitzen els conflictes als sectors o empreses actuals.

Què és el que es reivindica enguany?
Aquest any després d’una crisi sanitària, econòmica i ara la crisi per la guerra de Rússia, reivindiquem que és l’hora de posar fre a l’augment de preus i disposar de salaris dignes i suficients, de potenciar l’ocupació estable i de qualitat i d’acabar amb les desigualtats.

Quina és la situació que pateixen els treballadors a la demarcació de Tarragona?
La situació que patim els treballadors i treballadores del territori no són diferents de la resta del país, tenim un alt índex de pobresa d’agut a la inflació que és molt difícil per la ciutadania poder pagar la llum, els carburants i la cistella de la compra, els preus han de frenar. Necessitem que un bé essencial com és l’energia elèctrica estigui sota control públic. Necessitem millores salarials i millorar la contractació. Pla industrial que permet que es reconverteixin les empreses i alhora no es deslocalitzen. No podrien subsistir només del turisme sense el sector industrial.

Per què la temporalitat dels contractes és un problema?
Tenim una cultura de fer contractes temporals, ha de canviar aquesta cultura de la temporalitat al nostre país i al nostre territori, que ja ho està fent, aquest primer trimestre ja veiem que l’augment de contractes indefinits fa que aquesta cultura de la temporalitat es vagi reduint, no oblidem que temporalitat va lligat a precarietat, i principalment afecta les dones, als joves i als immigrants i apostem per a l’estabilitat a l’ocupació.

Existeix la paritat i la igualtat en els llocs de treball de les empreses de la demarcació?
Hi ha empreses i sectors de tot, però és veritat que és un tema que ens queda molt de camí per recórrer, perquè per exemple en la indústria i més en la química costa molt que entrin les dones, i la indústria o els sectors més feminitzats les categories superiors o els òrgans de direcció són homes majoritàriament, hem de fer una reflexió perquè encara no existeix aquesta paritat. I també encara la bretxa salarial entre homes i dones està en el nostre dia a dia fa molts anys que intentem eliminar-la. Des de CCOO donem impuls als plans d’Igualtat a les empreses i participem allà on tenim representació i on ens requereixen.

S’ha aplicat la pujada dels salaris mínims en tots els llocs de treball?
En quasi tots els llocs i empreses, on hi ha representació sindical ha sigut més ràpid i d’altres ho batallem posant denúncies.

Com valoren la situació dels professionals sanitaris i de l’educació?
Les persones treballadores del sector sanitari i de la dependència estan esgotades i gens reconegudes per l’administració pública, que després d’una dècada de retallades i d’una pandèmia que ha posat de manifest el que el nostre sindicat reivindicava des de feia molt de temps, que les condicions de treball de les persones treballadores repercuteixen molt directament en les cures que donem a tota la població i, sobretot a la gent gran on les ràtios de personal i les condicions laborals són especialment precàries. Unes cures que no estaven a l’altura del que els nostres governats publicitaven i que la població mereix. Hem demostrat, amb la pandèmia que les persones treballadores de sanitat i de geriatria són essencials. Ara esperem que les persones que ens governen, l’administració i les patronals s’ho prenguin seriosament i obrin en conseqüència negociant i aplicant unes condicions laborals més justes amb augment de salaris per tal de revertir les desigualtats que hi ha als diferents sectors.

En educació l’anunci de la modificació de l’inici de calendari del curs vinent per part del president de la Generalitat i el conseller d’Educació va ser l’espurna de la mobilització de la comunitat educativa, cansada de la manca de diàleg per part del departament, de decisions arbitràries i, sobretot, de la manca de voluntat de revertir les retallades en educació dels anys de la gestió de la crisi financera i de recuperar els drets dels professionals del sistema educatiu.

Una situació que ha aplegat les reivindicacions de la comunitat educativa, que s’han expressat amb caràcter de mobilització i cinc dies de vaga el mes de març. Unes convocatòries que han tingut un seguiment important, amb adhesions dels diferents sectors del sistema educatiu, i que han protagonitzat mobilitzacions massives als carrers. És imprescindible tancar el conflicte des de la negociació i la revisió de les posicions del Govern, però no confiarem la solució només a la voluntat i estem preparant noves convocatòries de vaga per als mesos vinents. Invertir en educació no hauria de ser un problema per a un govern progressista.

Per què la demarcació acumula tantes morts i accidents laborals?
Les dades reafirmen el que venim denuncien CCOO i que constata la precarietat laboral, per tant, podem veure que les persones amb contracte temporal estan més exposades als riscos, no reben una formació adequada sobre els riscos a què s’enfronten al lloc de treball i tenen més predisposició a assumir-los per por de perdre la feina. En aquest sentit, esperem que la reforma laboral aprovada recentment, dissenyada per reduir l’elevada temporalitat repercuteix de manera favorable en aquestes xifres de sinistralitat. L’alça de la incidència en greus i lleus fa evident que cal prendre mesures en el col·lectiu d’autònoms, de l’abús de les cadenes de subcontractació.

Per què és important que surti la gent al carrer el pròxim diumenge?
Hem de sortir al carrer com sempre i ara més que mai! Perquè ja estem farts que totes les crisis les acabem pagant la classe treballadora, i aquesta crisi de preus no l’hem de pagar nosaltres amb més pobresa. Necessitem urgentment acabar amb les desigualtats.

PUBLICITAT


REDACCIÓ27 Abril, 2022
santi3.jpg

Santi Vila (Granollers – 15 de març de 1973) és una cara coneguda del panorama polític català. Va ser diputat i conseller de Cultura. Va ser jutjat al Tribunal Suprem per l’1 d’octubre. Però, ara mateix viu un moment dolç. Diu allò que pensa tal i com pensa. Santi, en una conversa informal amb larepublicacheca.cat, parla de Tu a Tu. L’exgovernant ens aconsella cuidar “l’univers Jujol” i el nostre patrimoni. Santi Vila assegura que ja no tornarà a ser conseller de la Generalitat…

 

Santi, començaria per preguntar-te com estàs a nivell personal?
La veritat és que molt bé. Actualment, dirigeixo una petita empresa d’aigües a Banyoles i de professor a la Universitat Ramon Llull, on tinc uns alumnes molt inquiets i que espero que siguin bons professionals i millors persones.

Ets el president de la Fundació Cercle d’Infraestructures. Comences a fer xerrades. Podem deduir que aviat tornaràs a la política activa?
No. La vocació sempre hi serà. Les circumstàncies són les que són i tinc la sensació que ja he fet allò que havia de fer. Vaig ser diputat, conseller… Ara la meva contribució ha d’estar més en el terreny cívic i ciutadà generant opinió, reflexió… Aquí m’hi trobo molt còmode…

Ara dius pràcticament tot allò que penses sense tenir por a ser políticament incorrecte…
Efectivament. El fet de no estar a la política et dóna molta més llibertat per opinar. Cap ministre o cap conseller s’atreveix a dir obertament que les autopistes haurien de ser de pagament.

Hauran de ser?
Jo crec que sí. Sense cap mena de dubte. Els recursos són limitats i val més dedicar els diners a fer escoles i a invertir en la sanitat que pagar els peatges.

Ets un amant de la lectura. Acabes de publicar un llibre (Vida bona, vida plena)…
Va sortir al febrer. És un llibre – pretensiós – que intenta explicar com viure una vida (plena) que valgui la pena. L’estic presentant per tota Catalunya i Espanya. Em falta presentar-lo a Tarragona.

El fet de no estar a la política et dóna molta més llibertat per opinar

Com es viu una vida plena?
És un gran repte perquè ens interpel·la a tots. Hem d’intentar ser la millor versió de nosaltres mateixos. Hem de ser autoexigents i envoltar-nos de persones que també facin que siguem millors persones. Hem de tenir clar que l’afirmació del jo és molt important, però sense el nosaltres no és viable. Hem de saber combinar molt bé la llibertat, responsabilitat i compromís.

Tu vas viure moments extremament difícils arran del judici de l’1 d’octubre. Com vas viure aquell episodi?
Va ser una experiència molt traumàtica. El pas dels anys ens ha asserenat a tots i s’ha vist que més enllà de les idees polítiques de cadascú, la coherència hi és. Alguns hem dit sempre el mateix i hem actuat amb coherència, convençuts que els somnis i les aspiracions personals i col·lectives són possibles, però les coses s’han de fer ben fetes, sempre respectant les lleis i mai no perjudicar la convivència.

Estar assegut en aquella sala del Tribunal Suprem va ser terrible, oi?
Va ser molt trist per a tots, sobretot pels meus companys que van acabar a la presó. Més enllà d’estar més o menys d’acord amb la independència, el càstig va ser absolutament desproporcionat.

El que ens ha d’ajudar és la nostra condició de ciutadans, els quals tenim drets i deures. La resta és soroll

Creus que a Madrid hi ha catalanofòbia?
No. No oblidem que a totes les cases hi ha de tot. Hi ha gent bona i dolenta a tot arreu. La identitat sempre és complexa perquè estan en causa molts aspectes. Sóc de Figueres, de Barcelona, sóc polític, professor, gai, fill únic, un home casat, he nascut a Granollers… La identitat, repeteixo, és molt complexa. El que ens interpel·la col·lectivament és l’amistat cívica i les ganes de fer que la convivència sigui possible. Per assolir això només cal un ‘contracte’ on tenim drets i obligacions.

Com veus el col·lectiu LGTBI? Està en perill?
Hi ha el risc de la reacció ultraconservadora. És cert que hem avançat moltíssim en polítiques d’igualtat de gènere, però hi ha molta feina a fer. Hem de ser capaços d’empatitzar i d’explicar-nos i de recordar que el que ens uneix no és una identitat de gènere o d’orientació sexual o de tribu castellana o catalana. El que ens ha d’ajudar és la nostra condició de ciutadans, els quals tenim drets i deures. La resta és soroll. La igualtat ha de partir sempre de la base que tots som ciutadans. Quan s’agredeix una dona, un negre o un homosexual, s’està agredint a un ciutadà. Tots ens assemblem més del que ens ho pensem.

Tarragona té una herència patrimonial i cultural que és brutal, no obstant això necessita ser mimada

Amb quina Catalunya somies?
Cosmopolita, oberta, amb gent educada i culta i que tingui aspiracions sensates i raonables per a ser feliç.

Què et ve al cap quan sent la paraula ‘Pegasus’ (el sistema d’espionatge adquirit a Israel pels governs)?
Una tristesa enorme i una injustícia terrible. És intolerable i s’hauran de depurar responsabilitats. Saps que sóc liberal d’esquerres i en aquest sentit penso que com menys estat millor. Com més estat – autonòmic, central – més es tendeix a violentar els drets fonamentals, tal com es va veure durant la pandèmia. L’estat ha de fer poques coses però ben fetes: sanitat, ensenyament, infraestructures, seguretat… Com més s’expandeix l’estat més acabem rebent els ciutadans.

Vox…?
El problema que tenim els polítics que ens situem al centre és el risc de caure en l’elitisme. Correm el perill que la gent humil no ens entengui. Sembla que ho volem resoldre tot a cop de talonari i això alimenta i aplana el camí del populisme i la demagògia. Si els partits centrals i centrats tornem a sintonitzar amb els més febles i som capaços de generar progrés i riquesa, aconseguirem que els extremistes tornin a ser marginals. Si no ho fem, aniran guanyant terreny.

El problema que tenim els polítics que ens situem al centre és el risc de caure en l’elitisme

Com veus la invasió russa a Ucraïna?
Espero que aquesta guerra que no havia d’haver començat mai acabi com més aviat millor. Els grans fracassats d’aquesta guerra són els diplomàtics. Mai de la vida haurien d’haver permès que Rússia, amb una invasió incomprensible, assoleixi els seus objectius.

Què t’agrada de Tarragona?
M’encanta venir-hi. Encara que visqui a Barcelona sóc un home de comarques. Venir a Tarragona és com estar a casa. Però us he de fer un plec: cuidar l’univers Jujol.

No està cuidat?
No, i és una pena. La tradició modernista ens i us distingeix. Tarragona té una herència patrimonial i cultural que és brutal, no obstant això necessita ser mimada. El Camp de Tarragona, avui dia, és indústria, petroquímica, però també és patrimoni i cultura… no ho podem oblidar.

Si tornessis al govern, t’agradaria ser conseller de…
(Riu) No tornaré a ser conseller.

PUBLICITAT








REDACCIÓ26 Abril, 2022
monasterio.jpg

Rocío Monasterio, nacida en Cuba, es actualmente diputada en la Asamblea de Madrid y presidenta provincial de Vox en Madrid. Con motivo del día de Sant Jordi se ha desplazado a Tarragona. Visitó algunos de los tenderetes. Durante el recorrido Monasterio, fuertemente escoltada, pudo ver carteles colgados en los que se podía leer ‘espacio libre de fascismo’. La política de extrema derecha estuvo en el stand de larepublicacheca.cat, donde ha mantenido la siguiente conversación.


Se ha desplazado de Madrid a Tarragona para disfrutar de la Diada de Sant Jordi. ¿Qué representa para usted esta Diada?
El Día del Libro es un día que celebramos todos los españoles. Es un día maravilloso para celebrarlo con la familia después de tanto tiempo. Entendemos que, como es un día importante para muchos españoles, nosotros hemos querido estar aquí.

¿Es el día para celebrar la Cultura, la lectura, pero sobre todo por la cultura democrática… ¿Ha sido difícil hacer el paseíllo entre los paradistas que han colgado el cartel ‘espacio libre de fascismo‘?
Yo estoy encantada de estar aquí y poder compartir este día con los españoles y catalanes. Me encanta ver cómo la gente tan distinta y que piensa diferente disfruta de este día en una Rambla tan preciosa como ésta y sobre todo en libertad. Esto es democracia y es lo que debe ser España. Debemos evitar arrinconar o discriminar a alguien para defender sus ideas y decir lo que piensa, que hable en castellano o catalán y que eduquen a sus hijos como quieran. Esto es la verdadera libertad.

¿Por qué cree que Vox provoca tanto rechazo?
No creo que haya tanta manía contra Vox. El problema es que hay gente que no se atreve a reconocer que ya son de Vox. Cada día hay más gente de Vox.

¿Qué siente cuando oye la palabra ‘Pegasus’?
Creo que estamos ante otro intento del independentismo por resurgir, porque vive horas bajas. Por desgracia hay mucha gente que ha sido adoctrinada. Los independenistas ya no son capaces de mover la calle. La polémica de ‘Pegasus’ es una nueva maniobra de los independentistas para intentar ganar protagonismo. Pero (los independentistas) deberían tener en cuenta que la gente quiere libertad. Deberían dejar de interlinearse porque esto sólo empobrece y nos convierte en personas más egoístas y ensimismarnos.


Nuestro proyecto es intentar, juntos, sacar a España de una situación complicada. Entre todos, incluso lo que no pensamos igual, podemos prosperar y salir adelante.

¿Qué libro está leyendo?
Estoy releyendo Cómo llegó la noche de Huber Matos. Hace referencia a unas personas que defendían el totalitarismo y después se han ido desengañando. Tiene muchas similitudes con lo que ocurrió en Catalunya. Muchos se dejaron adoctrinar y luego se han dado cuenta de que destruir no lleva a ninguna parte. Debemos construir, sumando ideas y proponiendo objetivos comunes.


La lectura es importante. Si no damos importancia a la educación y la lectura, la gente no tendrá capacidad de discernir. La gente después de leer, de informarse y de conocer todas las opciones podrá, libremente, elegir en conciencia. Unos eligen un camino y otros muy diferentes, pero esto es la libertad y una sociedad culta, formada y poco influenciable… Si no se lee es más fácil manipular y eso es lo que hay que evitar.

PUBLICITAT









RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter