Arxius de ENTREVISTES | Pàgina 2 de 54 | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Desembre, 2020
cindy-1280x810.jpg

Aquest dijous se celebra el Dia Internacional dels Drets Humans. La vicepresidenta de l’Observatori de Drets Humans a Catalunya, Cindy López, parla sobre l’efemèride. Entén que tots els ciutadans han de ser observadors dels drets fonamentals i recordar que tots som iguals. López demana la implicació de la ciutadania per construir un món millor, més just i equilibrat. Defensa la labor d’aquestes entitats per aconseguir que el respecte i la igualtat siguin un denominador comú entre tots els éssers humans.

En què consisteix l’Observatori de Drets Humans a Catalunya?
L’Observatori neix aquest 2020, composta inicialment per tres professionals d’àmbits diferents, amb la voluntat de posar veu a totes aquelles persones amb una posició de vulnerabilitat. Amb molta il·lusió i amb ganes de projectar un futur més solidari i expandir la necessitat que tots han de ser tractats com a éssers humans, independents dels factors geogràfics, econòmics o racials.
La seva funció té com a principal objecti convertir-se en un espai de reflexió per a tothom i de fer un seguiment per a la defensa i dignitat dels Drets Humans al territori català, on l’ideal comú és construir una societat més justa i inclusiva. L’ODHC, presidit a nivell nacional pel periodista Ricard Checa, és una entitat apolítica i que no porta com a bandera cap religió, la sensibilitat és compartida per a qualsevol individu que pateixi qualsevol abús injustificat i que se senti desprotegit a la nostra societat.

A Catalunya, hi ha sensibilitat per a aquesta àrea: la defensa dels drets humans?
És important destacar que la majoria de ciutadans en una societat com la nostra, no vol veure que els seus veïns més propers pateixin injustícies i que cada vegada la consciència a ser millors com a persones individuals o grups està molt present. Les persones tenen ganes de contribuir al fet que altres puguin tenir vides millors. Tot i això, hi ha persones que estan patint contínuament abusos que van directament a la seva integritat com a éssers humans. La poca tolerància per part d’alguns ‘individus’ o abús de poder, fa que molts individus al nostre territori visquin situacions de discriminació ja sigui pel seu color de pell, creences, lamentablement per la seva orientació sexual o nacionalitat.
Per això, des de l’Observatori volem allargar la mà a la reflexió i denunciar tots aquells abusos que no poden formar part d’una societat cívica com la nostra i que una sola persona vulnerable mereix un tracte digne i l’oportunitat de construir la seva vida amb llibertat i esperança.

L’administració està ‘oberta’ a treballar amb entitats d’aquest caràcter?
Avui en dia les administracions viuen un moment de col·lapse en tots els vessants i és complicat que hi hagi un reforç econòmic que dependrà majoritàriament dels pressupostos destinats a polítiques socials que depenen d’aquestes assignacions. Aquests últims anys, estem veiem com la nostra societat s’està empobrint ràpidament. La implicació d’aquelles persones que pertanyen a aquestes administracions treballen amb consciència i estan compromeses a col·laborar amb les associacions del nostre territori. És important donar veu i presència a les Administracions, perquè tots junts puguem combatre les injustícies i aconseguir una societat més equilibrada i justa.

L’Observatori té una funció més pedagògica o opta més pel vessant de la denúncia?
És tan important que hi hagi un seguiment pedagògic per a tots aquells individus que necessitin un suport, i per això l’ODHC compta amb els millors professionals per fer un acompanyament o realitzar qualsevol consulta. No es tolerarà la violació dels drets fonamentals, però també podem fer de jutges de forma permanent. L’educació és imprescindible, així com empatia i sensibilitat.

Creu que és necessari un Observatori dels Drets Humans a Catalunya?
És absolutament imprescindible que hi hagi un Observatori de Drets Humans que convidi a la reflexió i que sobretot hi hagi aquesta figura present cada vegada que hi hagi algú que necessita la nostra col·laboració/intervenció. Totes les persones que integren una societat han de sentir-se acompanyades si en un moment donat denoten que els seus drets més fonamentals estan sent violentats i vulnerats.
I aquí és on entra l’Observatori (amb orgull i paraules majors) estudiar i donar veu a la vulnerabilitat d’aquests individus i caminar junts per a la construcció d’una millor societat.

Quines són les principals violacions d’aquests drets com a Persona?
Una de les coses més bàsiques que potser no hi pensem sovint, però que és una evidència molt notable, és el dret a l’alimentació i que potser molts de nosaltres – com tenim aquest privilegi inclús d’omplir les nostres neveres i parar les taules amb excel·lència –, no hi donem importància al fet que moltes persones passen necessitats extremes i que pateixen diàriament una desnutrició important, incloent-hi els infants. Els drets culturals també són protagonistes a l’hora de patir discriminacions i els drets socials com tenir un habitatge digne, tema d’actualitat i molt present a les nostres vides. Al final, els nostres drets estan ben marcats a la Carta Magna.

Aquest dijous se celebra el Dia Mundial dels Drets Humans, fa sentit aquest dia? Per què?
Ja fa 7 dècades de la proclamació de la Declaració de drets humans a les Nacions Unides. No ens enganyem, haurem de continuar treballant per millorar, però el món està ple de molt bones intencions que, a poc a poc, anem fent camí. Recordar que totes les persones siguin d’on siguin tenen Drets Fonamentals i no podem oblidar que és un fet, no un desig.

Des de l’Observatori de Drets Humans a Catalunya, volem convidar a totes aquelles persones, que un sol gest d’amabilitat i empatia i una petita contribució pot influir en la recuperació d’una persona i una sola persona és molt més que res. Una crida al sentiment de responsabilitat com integrants de la nostra societat.  Cada dia és important i la pobresa extrema no entén, si estem al febrer o al desembre, però amb aquestes dates tan familiars i amigables, pot ser donar la mà segons les nostres possibilitats, estarà contribuint a un barri, una ciutat, un país i un món millor. Ajudar no té preu. Tot passa pel respecte i recordar que tots som iguals.

 


REDACCIÓ9 Desembre, 2020
Entrevista-Eusebi4-1280x960.jpg

 Eusebi Campdepadrós i Pucurull és el secretari primer de la mesa del Parlament de Catalunya. 

Va estudiar dret, món al qual ha dedicat una gran part de la seva vida. L’any 2017 va ser escollit cap de llista de Junts per Catalunya a Tarragona de la mà de Carles Puigdemont. Campdepadrós havia deixat Esquerra Republicana unes setmanes abans, després de militar-hi durant més de 10 anys. Ara – amb les eleccions del 14 de febrer cada cop més a prop – es presenta com a candidat a les primàries de Junts per tornar a encapçalar la circumscripció de Tarragona.

 

Vostè l’any 2017 militava a Esquerra Republicana. En el seu moment va declarar que “sentia que no podia aportar res al partit”. Què vol dir això?
Efectivament jo era a Esquerra, i a les darreres eleccions em vaig postular per anar a les llistes pel parlament. Jo era l’únic candidat que es presentava, llavors la direcció va considerar oportú anar a buscar una altra candidata, la Raquel Sans, que no era del partit. Malgrat que jo portava una llarga militància i havia fet campanyes anteriors, va sortir la Raquel Sans, que era la novetat. De fet, ara ella és diputada i està confirmada com a cap de llista (a Tarragona) per les properes eleccions.

Des d’aquí (Esquerra a Tarragona) vam tenir una postura diferent de la del partit respecte al 9N, ja que ells volien que es boicotegés el 9N i nosaltres no hi estàvem d’acord. Des del partit també es va tenir sempre una postura contrària al Barcelona World, i en canvi des d’aquí enteníem que, amb les degudes correccions, era una oportunitat d’inversió i de llocs de treball pel territori. És a dir, portàvem tota una sèrie de discrepàncies, per això quan un s’adona que ja no es pot aportar cap tipus de servei, que fas més nosa que servei, doncs et dónes de baixa i ja està. I una setmana després em va trucar un assessor del president Puigdemont.

Aquest és el meu següent punt. Per què el president Puigdemont li truca a vostè i li diu que el vol per encapçalar la llista a Tarragona? Li va dir els motius exactes?
Doncs exactament com va arribar el meu nom allà a Brussel·les no ho he acabat d’esbrinar. L’únic que sé és que un bon amic meu em va trucar per dir-me que un assessor del president tenia interès a parlar amb mi. D’entrada no li vaig fer cas, però al final vaig trucar a l’assessor, vam tenir una entrevista en la qual vam xerrar de la situació política. I al cap de 3 dies em va trucar l’Albert Batet i em va passar inesperadament amb Carles Puigdemont: “Hola Eusebi, sóc en Carles Puigdemont i et truco per dir-te que encapçalaràs la llista per Tarragona”. Una cosa així ni t’ho penses. Si et truca el president, t’hi quadres i llestos. Ell em va preguntar: “Com ho veus?”. I jo li vaig contestar que per una banda molt honorat, però que per una altra no m’ho esperava i estava una mica nerviós. Ell em va contestar: “Ah bueno, com quan a mi em van dir que seria president de la Generalitat”. I ja no vaig poder retreure-li res més. Personalment ni ens coneixíem fins passades les eleccions, només l’he conegut a l’exili.

Tornant amb el tema d’ERC, durant aquestes darreres setmanes s’ha palpat molta tensió amb Junts. Per què creu què es dóna aquesta tensió i divisió de l’independentisme català?
A veure, a mi no m’agrada parlar de divisió, però és evident que la diferència radica en les estratègies de cada partit, diferents maneres d’analitzar la situació, i probablement diferents maneres de veure el que va suposar l’1 d’octubre. També una diferenciació en el que es creu que s’ha de fer ara. La tensió, que jo sàpiga hi ha unes eleccions, per tant és lògic que n’hi hagi. Cadascú òbviament vol treure el màxim de representació i de confiança de la ciutadania.

Llavors, quina creu que és l’estratègia d’Esquerra?
Tal com jo la veig i no la comparteixo, però evidentment és legítima com totes, l’estratègia d’Esquerra passa per intentar unes vies de diàleg, una conciliació. Per tant, entenen que per arribar aquí cal un apaivagament del conflicte. Que cal rebaixar les reclamacions. Ho disfressen com un tema de responsabilitat i governabilitat, però clar, governar s’ha de governar sempre i de la millor forma possible amb els mitjans limitats de l’autonomia. Però aquesta contraposició entre governabilitat i camí cap a la independència és absolutament absurda. I la resposta ja la veiem: pacten els pressupostos amb més rebaixes al final que una modificació que s’havia de fer de la llei del Tribunal Constitucional, que és aquesta que fa que ens enviïn requeriments constantment a la mesa; doncs la retiren i l’endemà els presos passaran el Nadal a la presó. Aquesta és la reacció de l’Estat davant d’un acte de conciliació, de bona voluntat i de negociació. Per tant, jo no comparteixo aquesta estratègia.

Llavors creu que és una estratègia inútil?
Home, no condueix precisament a avançar i millorar la situació de Catalunya. I evidentment, mentre hi ha un conflicte també hi ha negociacions, però el conflicte no es rebaixa. Quan un sindicat de treballadors està en vaga, la direcció de l’empresa negocia amb ell perquè la fàbrica està parada. Si els treballadors estiguessin produint, l’empresa no tindria tants incentius per negociar. Doncs aquí passa el mateix. No vol dir que haguem de parar completament, però tampoc fer veure que el conflicte no existeix. L’Estat no vol fer concessions. Ha de fer inversions aquí a Catalunya que ja vinguin incloses en els pressupostos per obligació. Patim agressions constants en llengua i infraestructures. Que encara no tenim el corredor del Mediterrani, carai! Amb perdó eh, però és que és veritat.

Hi ha coses que són obvies. La indústria química a Tarragona pateix i és més insegura perquè no hi ha aquest corredor del Mediterrani. Catalunya ha d’estar oberta al món cap al centre de la península, cap a Europa i cap al sud d’Espanya amb el Marroc. Per exemple l’A7 que arriba fins a Hospitalet de l’Infant, es talla abans d’arribar a Castelló i després torna a començar. La tenen tallada, i això ens treu oportunitats. Per exemple al Port de Tarragona que necessita aquesta infraestructura per continuar sent competitiu. La gent no sap aquestes coses…
A més l’Estat no permet aplicar la directiva europea del 2009 que permet xarxes tancades d’atenció d’energia elèctrica. Una infraestructura que el polígon químic volia crear i que l’Estat no autoritza. I això és el que posa en perill la continuïtat d’aquesta indústria a Tarragona.

Llavors la independència és la solució?
És que la independència és per això, és per fer coses com el corredor del Mediterrani. No és per fer onejar una estelada o una senyera i cantar els segadors cada matí. La independència és perquè el nostre jovent pugui tenir un lloc de treball el dia de demà. Evidentment també hem de defensar la llengua sense excloure a ningú.
Malgrat les diferències ideològiques, en qüestions de territori tots els diputats de tots els partits ens hem posat d’acord en fer aquestes infraestructures. Xoca perquè alguns tenen el partit equivalent governant (a Madrid). És la nostra obligació com a parlamentaris. De fet, contra més et preocupes pel territori, més independentista et fas. Cada carretera que trobes tallada, cada recurs que no arriba ets més conscient de les conseqüències que se’n deriven. Mercedes Benz volia que el Port de Tarragona fos la sortida de vehicles cap al sud-est asiàtic passant pel canal de Suez. No ho van fer perquè no hi havia el corredor del mediterrani, 200 llocs de treball perduts. Hi ha gent que vota a partits unionistes que estan deixant als seus fills a l’atur. Poden tenir perfectament la rojigualda al balcó, seguir gaudint de ‘la roja’, però els hi seria millor que Catalunya fos una república independent.

Vostè ja ha encapçalat abans una llista per la demarcació de Tarragona, per què s’hi torna a presentar?
Els motius són els que venim parlant. Continuar treballant per aconseguir això. A més, vull posar la meva experiència a la mesa a servei del partit. Sóc conscient que m’inhabilitaran per preservar els drets de tots els diputats i donar curs a totes les iniciatives parlamentàries, des de Ciutadans fins a la CUP. Hem rebut 16 requeriments del Constitucional per incloure en una resolució paraules com “autodeterminació” o “independència”, o per reprovar la monarquia. Llavors m’agradaria que m’agafessin en actiu.

Es presenten més de 15 persones a la llista per Tarragona. Què opina vostè d’aquest nou model més democràtic?
T’ho diré des de diversos punts de vista. Com que sóc el coordinador de la vegueria del Camp de Tarragona, d’entrada ho trobo fantàstic, és a dir, que tinguem afiliats que vulguin fer el pas de comprometre’s amb tot el que significa anar a una llista pel parlament, una campanya… Sent molts d’ells conscients que no sortiran, però disposats a treballar jo l’únic que tinc és agraïment. I des del punt de vista democràtic, en un partit on defenses la democràcia, ho trobo fantàstic i a més ben configurat, perquè no es tracta d’escollir el cap de llista, que sembla una competició, sinó que els afiliats poden votar fins a dos candidats per configurar l’equip que encapçalarà la llista. A més surten els tres més votats per la militància.

Continuant per aquesta línia, què és el que li diferència a vostè de la resta de candidats?
Bé, jo en primer lloc poso a disposició la meva experiència, no només com a advocat, assessor d’autònoms i empreses des de fa 30 anys, sinó també com a assessor d’Ajuntaments. Vaig portar els casos d’Innova per l’Ajuntament de Reus al Tribunal de Cuentas. És una experiència que em mostra la realitat econòmica i empresarial dels autònoms. Per exemple al grup parlamentari jo era l’únic que tenia aquesta experiència, que també serveix per saber la realitat del territori. A més he estat actiu a òrgans com l’ANC, sent voluntari i coordinador al 9-N. També he estat al pacte del dret a decidir que es va fer a Tarragona per part d’Òmnium. De fet, jo vaig participar perquè s’hi adherissin totes les patronals i sindicats. Experiència també com a jurista de l’ANC on vaig ser al secretariat nacional. També formo part del col·lectiu Juristes per la República que continua actuant en defensa dels represaliats. Tota aquesta experiència m’ha anat molt bé a la mesa, ja que cada sessió és com un judici. Per tant, jo em torno a presentar per aquesta experiència i per la determinació personal de continuar fent les obligacions que em pertoquen.

Ha pogut felicitar ja a Laura Borràs?
Sí, a més a més amb molt de gust.

Personalment, és a dir, cara a cara?
Cara a cara no, ja que actualment és molt complicat, però sí telefònicament i via WhatsApp. Va ser ràpid perquè ella tenia una intervenció al Congreso i estàvem tots dos a la feina, simplement ens vam abraçar telefònicament i cadascú va tornar a la feina que li tocava.

A qui li agradaria tenir al seu costat a la llista?
A qualsevol dels altres companys que es presenten. A qualsevol que la militància faci confiança. Faré costat a qui surti. Podem dir que les nostres primàries són estrictament transparents i democràtiques. El que defensem a fora també ho hem de defensar a dintre.

De veritat no hi ha cap persona en especial a qui li agradaria tenir al costat?
Home, la veritat és que amb els 4 diputats que vam sortir a les passades eleccions s’han creat llaços d’amistat i de col·laboració. La Teresa Pallarès, que s’està recuperant d’un càncer com jo també l’he passat, no està en disposició de fer campanya, ha d’estar molt aïllada i és bo que la gent sàpiga que es postula. Malgrat que no la vegin continua estant plenament activa. Ara, qualsevol altra persona, com la Mònica Sales també ha estat una magnífica diputada que sempre ha representat a l’Ebre. Ha d’haver-hi representació de l’Ebre quan parlem de la nostra demarcació. No ens oblidem tampoc del Baix Penedès. No cal dir que l’Albert Batet ha estat el president del grup parlamentari. Hi ha molta altra gent potent a la llista i d’altra no tan coneguda com la Irene Negre, que també és de l’Ebre i membre de la direcció nacional de Junts. També s’ha presentat la Natàlia Carbó que és de les joventuts (JNC), un col·lectiu que s’ha de tenir present. De fet jo vaig incloure a un membre de la JNC a l’executiva de la vegueria.

També es presenta Rai López, l’home que va anar caminant fins a Waterloo.
Sí, admirable. Aquí no puc competir. Si de cas jo em plantejaria anar-hi en bicicleta i en vàries etapes. Reconec que aquí el Rai ens supera a tots. I com a activista ha aconseguit molt de ressò.

El va sorprendre que es presentés?
De fet, cap persona que s’ha presentat m’ha sorprès. Són tot persones que han vingut amb la idea clara de quin és l’objectiu de Junts: unir l’independentisme de cara a assolir un Estat propi. Són gent que es compromet, ja que unir-se a Junts és voluntari i s’ha d’afiliar, és a dir, ha de pagar. Per tant, no m’ha sorprès. Afortunadament gent disposada n’hi ha molta. És el que no entenen, darrere sempre n’hi haurà un altre.

Per a Junts, cap a on es dirigeix Catalunya més enllà de cap a la República Catalana?
La independència en si només t’obre oportunitats: disposar dels teus propis recursos i gestionar-los com es vulgui. Per tant, Catalunya, que sempre ha volgut ser capdavantera i oberta al món, evidentment ha d’anar cap a les coses que són punteres i necessàries a nivell mundial: transició energètica, protecció ecològica, tecnologia 5G, etc. La independència és per ser un país punter en tecnologia, drets i llibertats, i respecte a la ciutadania. Per ser un país com Suïssa, on la ciutadania és consultada per les coses que l’afecten. Els ciutadans han de poder decidir si volen més espais pels cotxes o pels vianants, això és política. Debatre sobre quelcom públic i respondre davant la voluntat de la majoria.

Li agradaria un model així per Catalunya?
M’agradaria un model en la que la ciutadania decideixi la societat que vol.

PUBLICITAT


REDACCIÓ30 Novembre, 2020
merce_martorell2-1280x961.jpg

L’advocada Maria Mercè Martorell és un dels noms que no es poden dissociar de la Declaració de Tarragona com a Ciutat Patrimoni de la Humanitat. La seva implicació, diplomàcia i esforç de la seva regidoria van ser fonamentals per aconseguir que Tarragona aconseguís aquest reconeixement patrimonial ara fa 20 anys. En una entrevista al digital larepublicacheca.cat, la tarragonina explica com van ser les ‘negociacions’ i què pensa de l’estat del nostre patrimoni. Recomana a l’actual executiu municipal, liderat pel republicà Pau Ricomà, que es cuidi una mica més dels visitants que cerquen les rutes patrimonials i culturals, perquè amb ells tota la ciutat guanya econòmicament.


Com veu el patrimoni a Tarragona?
Per mi el patrimoni de Tarragona, és magnífic, i cada any que passa ho és una mica més, perquè les noves tecnologies i les recreacions virtuals que s’han fet, cada vegada ens permeten entendre més fàcilment aquest patrimoni dins el context de la ciutat actual. Quan vàrem celebrar el Cinquè Aniversari de la Declaració, l’any 2005, vam inaugurar la gran maqueta de la Tàrraco Romana, que va construir el maquetista Elies Torres, i que podem veure a l’Antiga Audiència a la Plaça del Pallol. Aquella maqueta i els anys següents les maquetes de la resta de monuments integrants de la Declaració, van permetre veure el Conjunt Arqueològic de Tàrraco, en el context de la ciutat al segle II d.JC. Avui les recreacions virtuals, ens permeten fer un pas més, i veure aquests espais tal com eren, i com es transformen, fins a integrar-se en la ciutat actual.

Que representa aquest llegat dels nostres avantpassats?
Aquest llegat dels nostres avantpassats, és un Conjunt Arqueològic excepcional, autèntic i únic com a conjunt, ja que aquests són els criteris que va reconèixer i valorar la Declaració del Centre de Patrimoni Mundial de la UNESCO. I ho és perquè ens ensenya la importància i la grandesa que va tenir Tarraco en el context de la Hispania Romana, com a capital de la província més gran de l’Imperi, la Hispània Citerior; però no sols per això, sinó pel fet que aquestes restes arqueològiques perviuen en els carrers, places i negocis de la ciutat, 2000 anys després d’haver estat edificades, ja que la ciutat ha conviscut amb aquest patrimoni fins als nostres dies; i aquest va ser un fet molt valorat pel Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO, i que molt poques ciutats romanes tenen.

El cuidem prou?
El cuidem i l’hem cuidat el que hem pogut en cada moment; però les grans crisis que es van iniciar el 2008, va ser molt llarga, i ara ens trobem amb una nova situació de crisis social i sanitària, i amb aquest escenari, és molt difícil fer inversions en el patrimoni de la ciutat. El que és important és seguir fent el manteniment i la conservació de cada un d’aquests espais, i quan les condicions millorin, tornar a fer projectes i grans inversions…

Vostè va tenir un paper important perquè Tarragona fos ciutat patrimoni mundial. Alguna anècdota digna de registre?
Sens dubte el moment de la Declaració. Recordo estar amb el cor a la gola, i una imatge del nostre Aqüeducte es projectava a la pantalla, de la sala del Centre de Convencions de Cairns on se celebrava l’Assemblea del Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Tot això mentre el romanista Henry Clear, que en aquell moment era el president d’ICOMOS, i que havia realitzat el mes de gener de 2000 la visita a Tarragona, anava explicant la importància de la Candidatura. Els minuts es feien eterns, i finalment després de rebre el suport de molts països, el president del Centre del Patrimoni Mundial, va dir que el Conjunt Arqueològic de Tàrraco passava a formar part de la Llista de Béns Declarats Patrimoni Mundial. Sens dubte va ser el millor moment de la meva vida política. Va ser un gran honor i un gran goig, poder encapçalar la Delegació que representava a Tarragona, i rebre en nom de la meva ciutat, una distinció única com és la Declaració.

Quins van ser els hàndicaps perquè Tarragona assumís aquest estatut?
El primer, que quan es va tramitar la Candidatura de Tàrraco, Espanya era el país del món amb més declaracions de Patrimoni Mundial, per tant era complicada la tramitació de noves declaracions.
Per altra part, la Llista de Declaracions del Centre del Patrimoni Mundial, és molt exclusiva, i només hi són inclosos els béns més rellevants, ja siguin béns culturals, naturals, mixtes, industrials o immaterials. Per això, per arribar a la Declaració, es van haver de passar per tres fases eliminatòries, que era el primer examen i aprovació per part d’ICOMOS a inicis de l’any a París, la segona l’aprovació pel Bureau del Centre del Patrimoni Mundial, el mes de juny també a París, i la tercera que era la declaració i inclusió a la Llista de Béns Patrimoni Mundial, per part de l’Assemblea de Centre de Patrimoni Mundial de la UNESCO, que l’any 2000 es va celebrar a la ciutat australiana de Cairns, molt a prop de la Gran Barrera de Coral també declarada Patrimoni Mundial per part de la UNESCO.
La candidatura feia sis anys que s’havia iniciat, per tant va ser un camí llarg i difícil, però finalment la Declaració de Tarraco va passar les tres fases en només 11 mesos. La primera fase va ser a inicis de l’any 2000 i la Declaració el 30 de novembre de 2000.

De què ha servit aquesta catalogació?
Sens dubte ha servit de molt. Si fem un esforç d’imaginació, per intentar visualitzar com seria Tarragona, sense la Declaració, segurament no ens agradaria massa: ens trobaríem amb una ciutat molt diferent de la que coneixem.
Quan una ciutat pren la decisió d’iniciar la tramitació d’una Candidatura a Patrimoni Mundial, assumeix un compromís d’autolimitació, per protegir cada un d’aquests espais que integren la Declaració, i no només els espais propis, sinó el seu entorn. Això suposa una clara i valenta opció, que en el nostre cas va assumir el govern municipal i la ciutadania. Pensem que tot el subsòl del terme municipal, està protegit, i qualsevol intervenció en el mateix, s’ha de fer sota el control dels serveis d’Arqueologia de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat i del mateix Ajuntament, per evitar la desaparició de restes.
Abans de la Declaració, cada vegada que apareixien troballes arqueològiques en el subsòl o en l’interior d’un local o d’una casa, aquestes restes es veien com un problema i moltes vegades acabaven desapareixent o s’amagaven. Avui 20 anys després, això és impensable. La Declaració va realçar el nostre Patrimoni, pels que ens venen a visitar, però també i – això és el més important – va afavorir el nostre patrimoni, pels mateixos tarragonins i tarragonines, i el que abans es veia com un demèrit, a partir de la Declaració, es va començar a veure com un valor afegit i diferencial.

La Declaració va permetre poder accedir a l’1% Cultural del Ministerio de Fomento, que va portar a la subvenció més important rebuda a Tarragona i que va anar a la restauració de l’Aqüeducte. Ens va permetre rebre fons FEDER per l’Amfiteatre i altres espais; rebre premis per la tasca de recuperació del Circ Romà que va iniciar l’alcalde Recasens. Va permetre accedir amb prioritat a subvencions, precisament per ser Patrimoni Mundial.
D’altra banda, la Declaració va permetre a Tarragona, poder sol·licitar integrar l’exclusiu Grupo de Ciudades Españolas Patrimonio de la Humanidad. Vàrem trigar sis anys, però el juny del 2006 es va aconseguir la incorporació al Grup, amb tot el que això ha significat a nivell de promoció turística, així com de desgravacions fiscals per les empreses que invertien en el Patrimoni de la ciutat.
També va fer possible l’Agermanament amb la ciutat de Pompeia, quelcom impensable per Tarragona, fins aquell moment, i que no seria possible, sense la Declaració.

Creu que Tarragona podria treure més profit pel fet de ser Ciutat Patrimoni de la Humanitat?
Tarragona en pertànyer al Grupo de Ciudades Patrimonio de la Humanidad Españolas, es beneficia d’unes promocions a escala nacional, europeu i també internacional, que cap de les ciutats de Grup es podria permetre de manera individual. Recordem quan a la Revista de l’AVE, sortia un magnífic reportatge de cada una de les ciutats, i aquest és només un exemple.
De totes maneres, sens dubte, sempre es pot fer més, i així ha de ser. Ens hem de marcar dia a dia noves fites, per treure més profit d’aquesta Declaració. Ara estem en un moment molt complicat que no permet els viatges, ni la mobilitat, però quan tornem a la normalitat, esperem de cara a la campanya d’estiu, es renovin esforços, per recuperar el temps perdut. Per a moltes persones, Tarraco i el seu patrimoni, encara no són prou conegudes.

Tarragona s’ho creu en el potencial que representa el patrimoni?
Els tarragonins i les tarragonines, sí que s’ho creuen. Pensa Ricard que el dia 30 de novembre de l’any 2000, quan es va conèixer la Declaració, i es va fer una tronada des de la Plaça de la Font, mentre tocaven totes les campanes de les esglésies de la ciutat, i sonaven les sirenes dels vaixells al Serrallo, les persones que es trobaven pel carrer es felicitaven els uns als altres.
Va suposar un reconeixement per part d’un organisme com el Centre del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i això va generar un goig i un orgull de ciutadania, pel seu passat i el seu patrimoni. Però és molt important mantenir aquest sentiment d’amor a la nostra ciutat i al nostre patrimoni. Aquesta és una tasca que s’ha de fer dia a dia des de l’Ajuntament i les entitats de Tarragona i amb la implicació de tots els tarragonins i tarragonines.

Què faria per potenciar-lo encara mes?
Potenciar més Tàrraco Viva. És un model de reconstrucció històrica que va dissenyar en Magí Seritjol, i que junts vàrem treballar molt per a consolidar-lo. Els primers anys no va ser gens fàcil, però ara ja és un clàssic de la ciutat, i s’ha de seguir impulsant el seu creixement.
Per altra part, vàrem posar en marxa amb totes les escoles de la ciutat un projecte que es deia “L’Escola adopta un monument” que liderava la Maite Martorell des de l’àrea de Patrimoni, i que consistia en el fet que cada escola escollia un monument de la ciutat al que adoptar, fos per proximitat o per una altra raó, i dels més petits als més grans treballaven des de diferents vessants aquell monument. Això implicava a totes les escoles i escolars de la ciutat i per extensió a les seves famílies. Per a aquest projecte, que vàrem presentar al Premi Europa Nostra, Tarragona va rebre aquest premi. Va ser una llàstima que es deixés de fer, perquè potenciava la sensibilització de la ciutadania i en especial la dels nens i joves pel Patrimoni de la ciutat, i això és molt important perquè ells són el futur de Tarragona.
Crec que també seria interessant, quan torni la normalitat, recuperar els Cicles de Concerts als espais patrimonials: Muralles, Circ, Pretori, Casa Canals…..

Tarragona té alguna cosa a envejar a les altres Ciutats Patrimoni?
El temps que porten declarades altres ciutats, que van ser pioneres a Espanya. Ara celebrarem 20 anys de la Declaració de Tàrraco, però quan Tarragona ni tan sols es plantejava presentar la candidatura, ciutats com Àvila o Càceres, feia molts anys que havien estat declarades. Àvila va ser declarada l’any 1985 i Càceres en 1986, per tant aquestes ciutats, celebraran aquest any i el proper respectivament els 35 anys de la seva declaració.
Tarragona és una ciutat que té indústria, comerç i un turisme tradicional de sol i platges, per aquest motiu va trigar molt més a veure la importància del seu patrimoni arqueològic romà i plantejar-se emprendre el camí de la Declaració.

Hi ha un sector turístic que cerca només el vessant patrimonial de les ciutats? L’aprofitem prou?
HI ha turistes que cada any s’interessen per visitar les noves declaracions a Patrimoni Mundial, per aquesta raó la declaració és una garantia de que trobaran allò que cerquen. Nosaltres ja ho vàrem poder comprovar l’any següent a la Declaració, moment en què es va veure un gran increment del turisme.
Aquest turisme cultural busca ciutats referents de la cultura i del patrimoni i hem de seguir treballant per fidelitzar aquests sectors. És un turisme que valora el que veu i és un públic exigent de cara al manteniment, la senyalització dels espais i les noves tecnologies.

Crec que l’hem d’aprofitar molt més. Tarragona té un actiu que cap de les altres Ciutats Patrimoni de la Humanitat Espanyoles de la Península tenen: el mar. És un actiu a aprofitar de cara al turisme i als creuers.

Aquest govern s’ocupa prou d’aquest sector?
Crec que s’hauria de treballar molt més. Aquest és el tipus de turisme que més interessa a la ciutat, perquè camina pels carrers, compra al comerç local, va als restaurants, pernocta als hotels, en definitiva, la seva visita ens beneficia econòmicament.
És un turisme que valora el que veu, i que no l’afecta, si l’oferta turística d’un altre país és més econòmica, com pot passar amb el turisme de sol i platja. El turisme cultural si vol visitar Tarragona, és perquè sap el que trobarà. A més no oblidem que la província de Tarragona té tres Declaracions de Béns Patrimoni Mundial, que per ordre d’antiguitat en la seva declaració són el Monestir de Santa Maria de Poblet (1991); l’Arc Rupestre del Mediterrani (1998) i el Conjunt Arqueològic de Tàrraco. També tenim les declaracions immaterials com els Castells i la Dieta Mediterrània (2010). Per tant, tenim molt per oferir i hem de publicitar-ho cada vegada més.

PUBLICITAT




REDACCIÓ30 Novembre, 2020
saloua9-1280x960.jpg

Saloua Bichri es la cónsul general de Marruecos en Tarragona, Lleida y Aragón desde hace dos años. Cuando está en el ecuador de su misión, la diplomática hace balance. Se siente cuidada y respetada por la ciudadanía y las administraciones locales. En estos momentos, Saloua Bichri enfrenta uno de los momentos más complicados a nivel patriótico: el conflicto saharaui. En esta entrevista, concedida al diari larepublicacheca.cat, la cónsul habla por primera vez de la situación complicada y donde radica la solución. También opina sobre la moción a favor del pueblo del Sahara presentada por los Comunes en el Ayuntamiento de Tarragona y que contó con la abstención del PSC. Sobre la seguridad de los edificios diplomáticos, Bichri entiende que es una tarea que corresponde a las autoridades policiales y espera que se eviten los actos vandálicos.

Hace dos años que ejerce las funciones de Cónsul general de Marruecos en Tarragona ¿Qué balance hace?
Positivo en todos los sentidos, y dentro de las funciones que conlleva el cargo creo que hemos avanzado en el servicio que ofrecemos a nuestros ciudadanos, así como en el refuerzo de colaboración con las autoridades locales y la convivencia con la ciudadanía que nos acoge.

Su país vive una situación complicada a causa del Polisario. ¿Que está en causa exactamente?
Hay dos formas de solucionar los problemas: O se es parte del problema o se es la solución. Nuestro país, su más alta institución, Su Majestad El Rey Mohammed VI, el gobierno, los partidos políticos, agentes sociales y sociedad civil en general, decidieron en su día, y así lo han mantenido de forma inquebrantable desde 1975, ser parte de la solución a un problema de colonización que, como ustedes saben, sufrió nuestro país en el siglo pasado.

Interrumpir intencionadamente el comercio internacional debería tener consecuencias para aquél que lo provoca o promociona

Dicho esto, hay una parte que se ha empeñado en generar y mantener un conflicto en un principio, quizá legítimo, en términos de acabar con la ocupación de un territorio por parte de España, pero artificial en términos territoriales una vez que España sale de dicho territorio.

¿Que representa y qué consecuencias tiene el bloqueo de esta zona del país?
Bloquear una frontera siempre repercute negativamente en todos los sentidos, empezando por el tránsito de personas, el de mercancías y el de las relaciones bilaterales e internacionales entre países. Han visto como la ruta de los camiones frigoríficos españoles que transportan la pesca de los caladeros de Mauritania y otros países se vio interrumpida con las consiguientes pérdidas para las empresas y puestos de trabajo de barcos, puertos, trasportistas y mercancías.

Por otra parte, el flujo de mercancías por carretera de nuestro país hacia Mauritania y otros países del sur y viceversa ha sufrido igualmente dicha paralización del tráfico y sus consiguientes pérdidas económicas que afectan a varios países. Interrumpir intencionadamente el comercio internacional debería tener consecuencias para aquel que lo provoca o promociona, ya que lesiona tratados internacionales con graves repercusiones económicas, sociales, laborales y pone en riesgo la paz social de una región. Por ello, es legítima y justificada la actuación de Marruecos restableciendo el orden y facilitando dicho tránsito de forma pacífica. Si a esta actuación se contesta por parte del Polisario con una ruptura del alto el fuego, firmado en 1991, creo que objetivamente la comunidad internacional podrá juzgar algo así como una clara justificación para el belicismo por parte de quien no aspira a la convivencia pacífica.

El frente polisario utiliza la violencia en todas sus formas para imponer sus criterios, algo que es inadmisible para los estados democráticos

El consulado de Valencia fue objeto de un ataque por parte de los simpatizantes del Frente Polisario. ¿Cómo califica este acto?
Los hechos ocurridos en Valencia perjudican gravemente a quien los promueven o justifican, en este caso el frente polisario, que una vez más utiliza la violencia en todas sus formas para imponer sus criterios, algo que es inadmisible para los estados democráticos, donde las diferencias se zanjan mediante el diálogo y la negociación.

¿Qué pueden hacer las autoridades españolas para evitar estos ataques vandálicos?
Las delegaciones diplomáticas y consulares tienen en todos los estados una especial protección, dado que son considerados espacios extraterritoriales, y por consiguiente deben estar protegidos adecuadamente por parte del país anfitrión. Evidentemente no se puede culpabilizar al estado español de falta de protección, dado que esta actitud irracional y violenta era imprevisible. Otra cosa es como un estado de derecho como es el español debe juzgar estos actos y tomar buena nota de quienes son sus promotores.

¿Teme que pueda pasar lo mismo en Tarragona?
Quiero pensar que no, dado que se han extremado por parte de las autoridades españolas y autonómicas, las medidas de protección. No obstante, como usted bien sabe, contra los actos violentos nunca hay seguridad absoluta y más si vienen promovidos desde organizaciones violentas.

Es legítima y justificada la actuación de Marruecos restableciendo el orden y facilitando el tránsito de forma pacífica

Las asociaciones se han posicionado contra la provocación del Polisario. La integridad territorial es algo sagrado para vuestro pueblo. ¿Verdad?
Mire, en España, viven y trabajan muy duro casi un millón de marroquíes desde hace muchos años. Este millón de marroquíes acostumbrados a vivir y convivir aquí de forma pacífica, difícilmente van a tolerar por mucho tiempo las provocaciones de una minoría que insulta, no respeta y además agrede violentamente las instituciones de nuestro estado. Quizás no debería verse como una pasividad del pueblo marroquí el hecho de que hasta el pasado martes no se habían manifestado, sino más bien como un espíritu de pacifismo y tolerancia, que posiblemente ha llegado a un punto donde ya se hace doloroso ver la violencia y quedarse de brazos cruzados. Así, a raíz de una convocatoria en nombre de la sociedad civil, más de 1.000 marroquíes han acudido a Tarragona para protestar de forma muy pacifica, contra el frente polisario, en apoyo a la marrocanidad del Sahara, bajo el lema “No toques mi bandera“.

El ayuntamiento de Tarragona acaba de aprobar una moción a favor del pueblo saharaui. El PSC se ha abstenido. ¿Que representa esto?
No quiero juzgar ni a un partido ni a otro que legítimamente toman sus decisiones en un país democrático. Pero enlazando con la respuesta anterior, y viendo que los marroquíes que aquí viven y trabajan, y muchos votan también aquí, es posible que cuando los políticos les vean manifestarse en las calles los empiecen a escuchar y tener en cuenta en las decisiones que toman.

¿Cuál es la solución propuesta por Marruecos para solucionar el conflicto?
La comunidad internacional encuentra en la solución que el Reino de Marruecos presentó en 2007 al Consejo de Seguridad, un medio creíble de poner fin al conflicto del Sahara. La iniciativa de autonomía marroquí como base de cualquier solución política con los parámetros de realismo, pragmatismo y compromiso que caracterizan la iniciativa marroquí.  La Resolución consolida los logros de Marruecos en resoluciones anteriores, en particular la preeminencia de la iniciativa de autonomía y el imperativo del censo de la población de los campamentos de Tinduf en Argelia. Además, varios países, en particular los miembros permanentes del Consejo de Seguridad, reiteraron en esta resolución su apoyo a la iniciativa de Marruecos.

El Consejo de Seguridad, a través de la Resolución 2548, pide a Argelia que asuma un papel acorde con su participación política, diplomática, militar y humanitaria en esta disputa regional

La resolución 2548 del Consejo de Seguridad refuerza el enfoque de Marruecos, que se basa en los siguientes principios: la legalidad internacional, la voluntad del pueblo, la realidad sobre el terreno,  la continuación de la dinámica de desarrollo y el creciente reconocimiento de la comunidad internacional, y la apertura, en los últimos años, de consulados de países africanos y árabes, tanto en Dakhla como en Laâyoune, es un ejemplo de este reconocimiento de la soberanía marroquí sobre sus provincias del sur.

El Reino de Marruecos reitera su disposición a alcanzar una solución de compromiso en el marco de su iniciativa de autonomía. Espera que el proceso actual pueda generar un impulso real, deshacerse de la retórica y evitar que las reuniones se conviertan en un fin en si mismas.

Por tanto, el Consejo de Seguridad a través de la Resolución 2548, pide a Argelia que asuma un papel acorde con su participación política, diplomática, militar y humanitaria en esta disputa regional. Ningún proceso político es posible sin la participación efectiva y constructiva de este país. La resolución no deja lugar a dudas sobre el compromiso del Consejo de Seguridad con “una solución política realista, pragmática y duradera … que se base en un compromiso”. Esta es la forma en que el Consejo de Seguridad reitera su compromiso con una solución política y descarta definitivamente todas las opciones inviables.

¿El Referéndum de que tanto se habla está en la agenda política?
La opción del referéndum ha quedado obsoleta. Quienes siguen haciendo referencia a la opción del referéndum quedan al margen de la Resolución de la ONU, que encarna la legalidad internacional y expresa la voluntad de la comunidad internacional. De hecho, la Resolución 2548, adoptada por el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas el 30 de octubre de 2020 no contiene ninguna referencia al referéndum, mientras que hace seis referencias a la solución política.

¿Qué diría a un español que desconoce la realidad sobre el conflicto entre el Polisario y Marruecos?
Agradezco la pregunta porque, a Marruecos, se nos juzga y prejuzga de forma en no pocas ocasiones sin conocimiento de causa. Creo que falta, por parte tanto de España como de Marruecos, de una política de comunicación común hacia nuestros ciudadanos que ponga en su justo lugar la postura, sobre este asunto y otros, de ambos países ante su población, de forma que la opinión publica destruya prejuicios y se genere un espacio de visión objetiva y más justa.

 

PUBLICITAT


REDACCIÓ21 Novembre, 2020
NDPD0195.jpg

L’OMS defineix la pèrdua perinatal com aquella que es dóna en un infant des de la setmana 22 de gestació fins als primers 7 dies de vida. Sovint és un tipus de mort obviada per la societat, ja que en molts casos no es considera com a tal. Però les famílies afectades per aquest tipus de morts segurament no ho oblidaran mai. Fa unes setmanes, els Ajuntaments de Torredembarra i de Roda de Berà habilitaven un espai del cementiri municipal per al dol perinatal. En una d’aquestes inauguracions es trobava la Núria Gil, una mare que va perdre la seva filla arran d’un cas de mort perinatal. Ella, juntament amb el seu marit, acudien a la inauguració de l’Espai Empremptes com a representants de les famílies de Torredembarra que havien patit i pateixen aquesta pèrdua. A Catalunya, la taxa de mortalitat perinatal és de 5, això vol dir que l’any passat va haver unes 305 morts perinatals. Amb l’objectiu clar de visibilitzar aquest tipus de dol, des de LaRepúblicaCheca.cat vam acordar una entrevista des de la més profunda sensibilitat.

Què pensa una família afectada per una mort perinatal?

Primer que tot vull aclarir que les respostes són molt personals sobre la nostra experiència, imagino que cada família, segons les circumstàncies de la pèrdua i el caràcter de cada persona, serien diferents.La veritat, primer no entens res, entres dins d’un món que desconeixes, o que no imagines que et pugui passar. Estàs embarassada i ets feliç i de cop i volta tot s’acaba. Tornes a casa buida.

S’arriba a superar mai la pèrdua perinatal? 

No, aprens a viure amb el dolor, nosaltres fa vuit anys que va néixer la nostra filla. Primer et tanques com amb qualsevol mort inesperada o prematura, però, poc a poc tires endavant. La vida no s’atura, encara que tu vulguis, però recordant cada instant, per no oblidar res. És tot el que tens. Almenys en el nostre cas, vàrem poder estar amb ella uns instants per acomiadar-nos.

A grans trets, com veu la societat aquest tipus de pèrdua i de dol? 

Personalment crec que la societat no els veu. No sabria com explicar-ho, però a vegades penso que com tot el que no veus, no se’n parla, ningú demana. Crec que la societat segueix sense parar perquè tampoc saps què dir, ni com afrontar-ho, i parlar de la mort segueix sent complicat. He tingut dos fills, un el veig créixer cada dia, l’altra forma part de la nostra vida i la portem al cor.

Quin suport ofereixen les institucions (hospitals, serveis socials…) a les persones afectades?

Sempre des del que nosaltres hem viscut. La nostra filla va néixer a la Vall d’Hebron, t’acompanyen, et preparen per a una situació que et sobrepassa, intentant fer fàcil el que no ho és, però estan amb tu, tot i que no entens res. Els ginecòlegs, les llevadores, les infermeres, la psicòloga, ens van acompanyar durant tota l’estada a l’hospital.
Nosaltres vàrem tenir l’acompanyament d’una família de Torredembarra, que no coneixíem, ells havien perdut al seu fill i poder parlar amb ells ens va ajudar, els hi agrairé sempre haver compartit aquells moments amb nosaltres.

L’Espai Empremtes

Fa unes setmanes vosté i servidor vam coincidir en la inauguració d’una zona del cementiri de Torredembarra dedicada al dol perinatal, aquest tipus d’iniciatives són un pas endavant? 

Sí, fer visible aquest tipus de pèrdues crec que és important per les famílies, molta gent del nostre costat ho ha patit i ho viuen sols, i poder parlar quan estàs preparat crec que pot ajudar. D’aquesta forma l’espai empremtes pot fer visible el dol de totes aquestes famílies.

PUBLICITAT


REDACCIÓ10 Novembre, 2020
jordi_sierra_subdelegat-e1605002550300.jpg

Comença aquest dimarts, a l’Audiència Nacional, el judici contra tres terroristes per la seva implicació en els atemptats de Barcelona i Cambrils durant l’agost del 2017. Aleshores, Jordi Sierra era el subdelegat del govern espanyol a Tarragona. És cert que el pes de la investigació ha recaigut sobre els Mossos d’Esquadra. Malgrat això, el representant del govern espanyol a Tarragona explica que les forces de seguretat de l’estat estaven atents i han col·laborat en tot allò que feia falta, perquè la seguretat dels ciutadans és responsabilitat de tots. En aquesta entrevista, Jordi Sierra explica, per primera vegada, com va viure els moments durs de la concentració a Cambrils, ja que acabava de perdre una germana. L’exsubdelegat insisteix que Espanya és un país molt segur.


Vostè era el subdelegat del govern a Tarragona. Com va viure els atemptats de Cambrils a l’estiu del 2017?

Amb molta angoixa, em costava de creure el que estava passant.

  Tot i haver estat una operació dels Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil estaven pendents. Com va lidiar els moments de confusió i intentar mantenir la calma generalitzada?
Com passa en totes les crisis, cal mantenir el cap molt fred, per intentar entendre la situació, que, vagi per endavant, no era gens fàcil.

El vam veure força afectat en la manifestació a Cambrils. Què li passava pel cap?
Feia molt poc que havia perdut a la meva germana. No entenia com després de lluitar tant per una vida, hi hagués persones que li donessin tan poc valor. Pensava molt en el patiment de les famílies.

Estem en nivell 4 d’amenaça terrorista. Creu que de vegades se’ns oblida?
No podem viure aterrats, el terrorisme es basa i només vol això. El nivell quatre implica que els cossos de seguretat tenen unes directrius diferents i hem de confiar en ells. Hem de ser prudent, però no tenir por.

Ara que ja no és subdelegat del govern espanyol a Tarragona, es tenia prou informació per pensar que seríem objecte d’un atemptat?
Crec que hi ha uns grans professionals que estan al 100% implicats perquè això no succeeixi.

Arran dels atemptats va sorgir l’eslògan ‘No tinc por’, quan vivint en una societat espantada, són importants aquests missatges?
Molt importants. Com he dit, no podem viure terroritzats ad eternum a causa d’uns quants. La vida ja és prou complicada. Hem de confiar en els professionals i sentir-nos segurs per poder viure lliures.

Comença el judici dels jihadistes… Que n’espera?
Que es faci justícia. Simplement això.

Com ha viscut els darrers atemptats a Nice, a Viena…
Amb molta impotència, veus que el món no canvia i que el comportament humà pot ser terriblement cruel.

Quines precaucions hem de tenir?
No hem de tenir por, però hem de seguir totes les recomanacions. És innat a l’ésser humà ser negacionista. Hi ha gent que nega la pandèmia, que insisteix que la Terra és plana o que l’home encara no ha arribat a la Lluna… No podem negar que estem en una situació d’alerta. Això implica més restriccions, que moltes vegades es pot interpretar com a una pèrdua de llibertats, però no és així. Si hem d’esperar més del normal en un aeroport per un control, ho hem de fer. És per la nostra seguretat.

La convivència és el millor i més complicat estàndard de la Democràcia. Què hem de fer per fer més fàcil aquesta necessitat social?
Tots tenim moltes més coses en comú que no pas les que ens diferencien. Hem de conviure en aquella primera zona, qualsevol radicalitat és molt nociva per a la societat.

Espanya és un país segur?
Sí, No en tinc cap dubte.

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Novembre, 2020
estela-2-e1604790657880.jpg

Estela Martín aspira a ser la primera degana del Col·legi d’Advocacia de Tarragona. S’enfronta a David Rocamora i a Rocío de Mantaras. Les eleccions tindran lloc el proper 26 de novembre. La candidata a degana assegura que l’ICAT ha de tenir al capdavant una persona que aglutini visió, compromís i capacitat de gestió. Martin assevera que l’administració no tracta bé a l’advocacia. Si guanya les eleccions i es converteix en la primera degana de l’ICAT diu que el seu equip aportarà experiència i treballarà per unificar i dignificar encara més la professió. Té paraules d’elogi pel mandat de Manel Albiac. El fet que hi hagi tres candidatures per a Estela Martin no representa divisió sinó pluralisme i participació


Qui és l’Estela Martín?

L’Estela Martín és una advocada que treballa amb il·lusió, rigor i compromís per als seus clients i, també, per als seus companys, amb l’objectiu que l’exercici de l’advocacia es pugui dur a terme en les millors condicions possibles.

Per què ha volgut ser advocada?
Em vaig diplomar en Turisme l’any 1997. A la carrera havia fet assignatures de Dret i em van agradar molt. Després d’un temps treballant vaig decidir que volia fer un gir a la meva carrera i que volia fer una cosa que m’apassionés. I aquesta passió va resultar ser el Dret.

Que li va fer prendre la decisió de presentar-se a la presidència de l’ICAT?
Va ser una decisió meditada que vaig trigar uns dies a prendre. Els meus companys em van engrescar amb l’argument que la meva experiència de gestió s’havia d’aprofitar i que ho podria fer bé. Ho vaig rumiar i vaig pensar que era un repte, però que valia molt la pena intentar-ho. I aquí estic, uns mesos després, en plena campanya electoral.

Com a advocada què li demanaria al nou degà/degana?
Que li posi tantes ganes, il·lusió i responsabilitat com li posaria jo.

Per què l’ICAT hauria de tenir una degana al capdavant?
L’ICAT ha de tenir al capdavant una persona que aglutini visió, compromís i capacitat de gestió. Si es compleixen aquests requisits, que sigui una dona seria un fet natural, perquè som més de la meitat del col·lectiu. Però no ha passat mai. Potser ja comença a tocar. S’han d’anar trencant els sostres de vidre que encara tenim massa vigents.

En què es diferencia la seva candidatura de la resta?
Aportem experiència, sabem com es poden fer les coses bé, no tindrem una corba d’aprenentatge i ens podrem posar a treballar per la professió des del primer moment. A banda, totes les nostres propostes són realitzables i es poden aconseguir amb els mitjans humans i materials amb el que ja comptem. Però també incorporem gent nova, amb idees fresques i renovadores.

Quin balanç fa del darrer mandat del degà Manel Albiac?
En Manel ha tingut un mandat duríssim a causa de la COVID 19 i ha hagut de solucionar problemes cada dia, ja que les condicions de treball i de relacions amb l’administració canviaven cada dia i s’havia d’estar molt a sobre per tal que tot sortís el millor possible. L’experiència d’en Manel i del seu equip ha fet possible que la feina tirés endavant i que els companys i companyes poguéssim seguir treballant. D’altra banda ens ha deixat una pujada de l’1,5% del Torn d’Ofici com a president del CICAC.

Si és la futura degana, farà una auditoria interna al Col·legi?
Com a corporació de dret públic no només es fa una auditoria interna a l’ICAT cada any, sinó que tots els comptes, pressupostos i auditories que es fan estan penjades al portal de transparència de la institució.

Creu que l’administració tracta bé l’advocacia o creu que cal millorar la relació?
L’administració no tracta bé a l’advocacia, això és un fet. És prioritari canviar aquesta manera de fer. Per això la nostra candidatura proposa una ‘App’ amb la que podrem recollir qualsevol mal funcionament de l’administració en qüestió de segons. Tota aquesta informació és la que la Comissió de Relacions amb l’Administració de Justícia utilitzarà per reclamar millores al TSJ.

Hi ha advocats que ho estan passant molt malament. Quin pla té previst per dignificar la professió i les remuneracions?
La Fundació ICAT està treballant per poder ajudar a tots els companys i companyes que ho necessitin amb ajuts extraordinaris creats per intentar pal·liar l’efecte COVID. D’altra banda hem condonat quotes col·legials als moments més durs del confinament i quan les quotes coincidien amb períodes de despesa extraordinària, com ara setembre amb les matrícules i compra de llibres, o l’octubre amb el pagament de la meitat de la quota de responsabilitat civil obligatòria. La nostra manera de treballar pel col·lectiu és mirar que no es quedi ningú enrere. Però aquest exercici de compromís amb els companys és possible perquè en els últims anys hem estat molt rigorosos en la gestió econòmica. Tenir les arques sanejades ens ha permès introduir aquestes ajudes extraordinàries.

D’altra banda, com he comentat abans, al juliol, amb el Manel Albiac al capdavant del CICAC, es va tancar una pujada de l’1,5% de les retribucions del Torn d’Ofici, que estaven congelades per la Generalitat des del 2017. Aquestes retribucions es pacten anualment des del CICAC, en nom dels 14 col·legis catalans, amb la Generalitat. I depenen dels pressupostos de Justícia.

La ciutat de la justícia, el torn d’ofici, l’empoderament de la dona, la dignificació de la professió, la formació contínua… quina és la seva prioritat?
No hi ha una única prioritat. Totes les àrees que menciones són importants i no excloents. Tenim un equip que ja fa anys que reivindica la ciutat de la justícia, lluitant pel torn d’ofici, fent el col·legi més igualitari, donant formació contínua de qualitat i gratuïta i exigint el tracte de respecte i el reconeixement social que mereix la nostra professió…

Quina novetat porta vostè al seu programa electoral?
En portem moltes. Entre d’altres, la digitalització de tot l’expedient del torn d’ofici, incloent-hi la justícia gratuïta, que fins ara s’havia de portar en paper. Fa mesos que estem treballant amb la Generalitat per modernitzar la justificació. També posarem equipaments informàtics a tots els despatxos de l’ICAT per tal de fer més àgil i més fàcil la nostra feina. Farem una aplicació per intercanviar guàrdies entre els advocats, per no haver de trucar a tots els companys fins a trobar a algú que ens pugui fer un canvi. No és una novetat, però volem aplicar un deganat obert, per tal que els companys i companyes puguin venir a parlar amb mi i tractar personalment qualsevol problema o inquietud. També portem al programa una nova rebaixa de quotes, i això tampoc és una novetat, ja que seria el novè any que es farà.

En els darrers anys s’ha polititzat l’ICAT?
Tota la societat s’ha polititzat. I és lògic, perquè hem viscut i estem vivint temps molt convulsos. Però sota el meu criteri, i el que hem mantingut des de la Junta en els darrers anys, el col·legi s’ha de dedicar exclusivament a lluitar per la dignitat de la professió, pel reconeixement de l’advocacia dins la societat i per l’exercici lliure del Dret. La política ha de quedar fora. A la nostra llista hi ha perfils de sensibilitats polítiques diverses, però tots compartim aquest objectiu.

La seva candidatura és feminista?
És una candidatura a favor de tota l’advocacia. Dit això, la meva candidatura està encapçalada per una dona i si hi ha gent que per això que la titlla de feminista és una demostració de fins a quin punt existeixen els sostres de vidre als que em referia abans. No vull jugar aquesta carta per captar el vot femení. Però treballar per la igualtat és una de les nostres prioritats, no només meva o de les dones que formen aquesta candidatura, sinó de tots. Com hem demostrat en els darrers anys a la Junta impulsant el Pla d’Igualtat o canviant el nom de la institució a Col·legi de l’Advocacia. Una sensibilitat que volem projectar també fora del Col·legi, implicant-nos en aquelles iniciatives que treballin en pro dels drets de la dona. Quan parlem de funció social de l’advocacia ens referim a apostes com aquesta.

Continuista si comparem amb el mandat del degà Manel Albiac?
En Manel es va trobar un Col·legi amb moltes mancances i el va portar al segle XXI. Ara no deixarem de banda tota la feina feta, especialment la part de gestió econòmica. Hem de recollir aquesta base, pujar de nivell i millorar, per això incorporem a l’equip 8 persones que no han participat en les juntes de l’ICAT abans. Per tal que ens donin una visió nova als 7 que continuem el projecte. Tenim bona base i tenim un projecte diferent, però amb arrels en fites que ja s’han aconseguit. Volem ser continuistes i renovadors. És el nostre repte.

Què no faria mai com a degana?
Prometre coses que sé que no puc complir, sigui per desconeixement de la institució o perquè el que vull són titulars que cridin l’atenció.

Què li diria als seus “contrincants”: David Rocamora i Rocío de Mantaras?
Que tinguin molta sort, la feina és dura i és una gran responsabilitat.

El fet que hi hagi tres candidatures significa que la professió a Tarragona està molta dividida?
Significa pluralisme, participació i obertura de la institució a tot el col·lectiu, que era un dels objectius que teníem l’equip que vam arribar a la Junta fa vuit anys.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ3 Novembre, 2020
foto-Rocio-1.jpg

Ja formava part de la junta presidida per Manel Albiac, però ha decidit intentar sort i poder convertir-se en la primera degana del Col·legi de l’Advocacia a Tarragona. Rocío de Mantaras se sotmet a l’escrutini dels seus companys, convençuda que pot canviar alguns aspectes de la professió i fins i tot de les institucions que treballen o depenen d’ella. Es compromet a escoltar els quès i els perquès dels lletrats. Està capficada en dignificar l’advocacia. Es compromet a crear un Defensor del Col·legiat i a fer una auditoria interna. Nega que la seva candidatura sigui feminista, però entén que ja és hora que una dona pugui presidir l’ICAT. Rocío de Mantaras s’allunya de les promeses i només accepta compromisos, perquè tal com ella diu és una persona treballadora, honesta i solidària. Qui guanyarà el dia 26 de novembre: la persona que el col·lectiu consideri que els pot representar millor.


En una frase, qui és Rocio de Mantara?
Soy una persona trabajadora, honesta, solidaria y con mucha ilusión para poder sacar este proyecto adelante. Por lo menos eso dicen mis amigos y compañeros.

Per què ha decidit postular-se com la primera degana de l’ICAT?
Desde 1845 ya tocaba una mujer como decana del ICAT. Cuento con la experiencia necesaria y con el respaldo de muchos colegas de profesión y mis compañeros.

Vostè forma encara part de la junta presidida pel Sr. Manel Albiac. Quins canvis immediats introduiria si guanyés les eleccions del 26 de novembre?
Lo primero renovar toda la junta. ¿Le parece poco? Sin olvidarnos de la preocupación de los colegiados por los asuntos del Juzgado nº 5, el de Familia. De lo que estoy segura es que no seré una decana de despacho. Me comprometo a estar a pie de calle con todos los compañeros y compañeras.

Podem dir que la seva candidatura és ‘continuista’?
En absoluto. El hecho de que haya participado en algunas tomas de decisiones de la junta de anterior, nada tiene que ver con la candidatura actual que son todos nuevos. El proyecto que lidero está consensuado con mis compañeros de candidatura y por muchas propuestas novedosas de compañeros y compañeras.

Quina diferència hi ha entre la seva candidatura i la de la Sra. Estela Martin i també del Sr. David Rocamora?
Las diferencias las iremos viendo a lo largo del mandato que es de 4 años. Es una carrera de fondo y hay que ir día a día. Valoro muy positivamente las palabras de aliento del compañero David Rocamora, al que respeto en igual medida. Creo sinceramente que lo vamos a hacer muy bien.

Com encara aquesta ‘campanya electoral’?
Con mucho trabajo por hacer, pero con ilusión y con uno equipo de 10.

Com a advocada quins serien els seus hàndicaps si arribés al decanat?
Con trabajo todo se supera. Estoy convencida de que con mi equipo superaremos cualquier hándicap que vaya apareciendo.

Quines són les seves principals ‘promeses’?
El término “promesas” no me parece atractivo porque todos sabemos el uso y abuso que se ha hecho de él. Prefiero llamarlo compromiso. No tenemos ninguna propuesta estrella todas son importantes. Pero,  por destacar alguna, le digo que crearemos la figura del Defensor del Colegiado, recuperar el 30% de las remuneraciones del turno de oficio de los recortes que hizo la Generalitat, aumentar la capacidad de despachos para que los compañeros puedan atender a sus visitas, crearemos una comisión COVID 19 y  una bolsa de guardias no solo en verano,…en fin son muchas. ¿Me dedica 4 o 5 páginas? (fa broma)

Què representaria ser la primera degana de l’ICAT?
Aparte de ser un honor que tus compañeros te elijan para dirigir a todo el colectivo creo que ya tocaba. Han pasado 175 años sin que haya habido ninguna mujer decana en el ICAT. Lamento que no se haya hecho antes.

La seva és una candidatura feminista?
¿ Lo dice porque hay más mujeres que hombres? Para nada. Creo que sin mis compañeros varones no podríamos llevar a cabo todas las reivindicaciones feministas entendidas como un movimiento social, cultural, económico, político encaminado a buscar la igualdad. De hecho, el 25 de noviembre es el día mundial contra la violencia de género y el lema de nuestra candidatura es “Por ellas, con ellos”. Sin nuestros compañeros varones no podemos erradicar esta lacra.

Hi ha advocats que ho estan passant malament, què pensa fer per ajudar-los?
A parte de las ayudas colegiales actuales que deben mantenerse, lo fundamental es que todos y cada uno de los miembros del Colegio puedan obtener unos ingresos dignos del ejercicio de la profesión. Recuperar lo perdido, darles más trabajo y mejor remunerado es el objetivo.

Ciutat de la Justícia, torn d’ofici, formació contínua, prestigi i dignitat professional, apoderament de la dona… Quins són els dossiers que mereixeran la seva atenció més immediata?
No puedo decantarme por uno, todos están relacionados: SI tenemos un buen turno de oficio y bien remunerado dignificamos la profesión; si nos formamos de forma continua los ciudadanos se ven beneficiados; si tenemos una ciudad de la justicia mejorarán las relaciones con la Administración porque ellos también trabajarán en mejores condiciones. Todo es muy importante.

L’ICAT necessita feminitzar-se o creu que les dones ja tenen un paper important en l’esferes de decisió?
El hecho de que una mujer presida el Colegio significa el reconocimiento del papel activo que la mujer está jugando en la sociedad y en el ámbito de la Justicia en este caso. Todos los colegiados debemos tener las mismas oportunidades y perseguimos el mismo fin: “la igualdad”.

Quin balanç fa del mandat de l’actual junta?
Más que el balance que yo haga a título particular, me importa lo que el día 26 haga el conjunto de compañeros que acudan a votar; esa valoración sí que será significativa.

Si és elegida la primera degana, farà una auditoria al col·legi?
Cualquier junta nueva debe realizar una auditoría para determinar el estado de las cuentas del que partirá su gestión y del que deberá responder en adelante. Nosotros nos comprometemos a informar trimestralmente de los gastos y del destino económico de los convenios y colaboraciones.

L’ICAT està polititzat?
La vida está politizada, la familia esta politizada… Todo está politizado. Nuestra candidatura pretende sustraerse a esas cuestiones para las que ya hay otras plataformas. La función de todo colegio profesional es velar por el interés de sus colegiados y por la dignificación de su profesión.

Si guanya les eleccions que és el que no farà mai com a degana?
Ir en contra de los colegiados. Siempre estaré ahí para escucharlos.

Considera que les administracions públiques tracten bé l’advocacia?
Creo que las Administraciones funcionan en condiciones precarias y esto tiene un claro reflejo en el funcionamiento de cualquier institución que deba relacionarse con ellas. Mejorar las relaciones es nuestro compromiso.

Què diria als seus contrincants?
En términos deportivos que gane el que los colegiados consideren que puede representarles mejor. Deseamos la máxima participación.

 
PUBLICITAT



REDACCIÓ2 Novembre, 2020
peev13-1280x960.jpg

Pere Virgili és un home més del poble. Fa els possibles per empatitzar amb els seus conciutadans des del càrrec que ostenta: alcalde de Roda de Berà. El cap de l’executiu municipal és molt crític amb algunes decisions polítiques preses per gestionar la pandèmia. Entén que hi ha massa improvisació, tot i reconèixer que es tracta d’una pandèmia que ens ha agafat amb el peu torçat. Pere Virgili, en l’entrevista amb larepublicacheca.cat, fa retrets als bancs, perquè exigeixen molt i de vegades no estan a l’altura de les circumstàncies. Repassa l’actualitat política del seu municipi. Acusa el PSC de ser oposició a tot i a tots, fins i tot a la mateixa oposició. El polifacètic alcalde ha alertat pel perill de la burocratització i el control excessiu de les administracions locals: “Ens estan convertint en gestories”. Considera que el projecte polític ha d’estar reservat a l’equip de govern i els secretaris municipals, tresorers i interventors haurien de fer els possibles perquè les iniciatives es facin adaptant-se a la legalitat. Mai frenar projectes. També parla del fenomen okupa i dels problemes d’aigua que pateix el municipi. Ara per ara, no sap si tornarà a postular-se com a president de la corporació. Pere Virigili és un home que parla clar… sempre…

Com conviu amb el coronavirus?
Anem trampejant. Cada dia des del 14 de març que l’estat i la Generalitat es fan gairebé inventar; ens posen damunt la taula consells i poques solucions. Hi ha una improvisació diària.

Algun aspecte positiu que s’hagi destacat amb aquesta pandèmia?
Sí, el treball en equip, el voluntariat i la col·laboració ciutadana. S’ha posat en marxa una ona de solidaritat que ens orgulleix a tots com a poble.

Parlava d’improvisació…
Em refereixo sobretot al BOE i al Diari Oficial de la Generalitat que es publicaven a la vida amb vigència a partir de la primera hora de l’endemà. Això ens feia anar de bòlit i generava confusió. Després ha anat millorant, però hi ha molt de mareig.

I quina repercussió tenia en la ciutadania aquesta incertesa?
Cansar la gent i fer-nos perdre el temps perquè alguns mesures contradient les anteriors.

També heu optat pel teletreball a l’Ajuntament de Roda de Berà?
Sí, però no hem d’oblidar que som servidors públics i hem d’estar al peu del canó i de prestar el servei al ciutadà.

El teletreball ha vingut per quedar-se…
Sí i ha arribat més de pressa del que havíem previst i ha agafat les administracions una mica despistades. Com a ajuntament van reaccionar ràpidament. El març ja vam començar a fer els plenaris telemàtics i ara s’estan estudiant per fer les inversions necessàries per fer plens híbrids, per evitar la presència del regidor.

I pel que fa als funcionaris?
És una eina que funciona molt per la conciliació laboral i familiar, però hem de vigilar que no vagi en detriment del ciutadà. Hem de buscar el mig terme. El ciutadà també té dret a què l’atengui.

Li noto un to crític…
Hi ha de tot. El teletreball és un reflex del treball presencial. S’ha de regular el teletreball per evitar abusos, però també ha de ser una eina eficaç i productiva.

Què li sembla que sigui l’empresari a costejar els gestos del teletreball?
S’ha de parlar. És cert que amb el teletreball gastarem més llum a casa i estaré més hores connectat a Internet, però hem d’estudiar els pros i els contres. Si teletreballo no m’hi desplaço i si no ho faig, potser estaré estalviant temps i diners… Hem de valorar tots els aspectes.

Es parla molt de teletreball però ens oblidem que aviat hi haurà poc treball i més atur…
Exacte. Com a municipi turístic, a l’estiu tota cuca viu. Durant l’estiu hem tingut força afluència de gent. El problema vindrà ara. Com a municipi de serveis, hi ha gent que treballa mig any i gaudeix de l’altra meitat. Enguany tot serà diferent. La hibernació serà complicada, tenint en compte la paràlisi que arrosseguem des del març.

S’ha notat l’increment del padró?
Sí. Des del 14 de març hem notat una pujada d’un 3,5 per cent. En un any normal hauríem crescut un 1,5 %. Hi ha molta gent que s’ha preparat per un altre possible confinament.

Alguns han millorat la fibra òptica…
Hi ha de tot. HI ha uns serveis via ràdio que funcionen molt bé i ajudaran molt al teletreball.

Alcalde, el fenomen okupa és un hàndicap també a Roda de Berà?
Clar, tal com passa a qualsevol municipi de costa o que està situat a prop de les grans urbs. He de diferenciar el ser okupa del ser un delinqüent.

Entén, doncs, que hi ha una okupació per necessitat i una màfica que es dedica a fomentar aquest fenomen?
Evidentment. L’okupació per necessitat se li ha de donar una solució. Hem creat un problema entre tots que no hi era, salvant, amb els diners públics, els bans i no obligant-los a res… Amb els diners invertits els hauríem d’haver obligat a crear un parc públic d’habitatges (real). Vam ser benèvols amb els bancs.

És molt crític amb les entitats bancàries…
Moltíssim. Si pogués hi viuria sense passar pels bancs. Ells obliden que tu ets el seu client i que, per tant, treballen per tu. La presència dels bancs no hauria de ser imprescindible. Ara pràcticament ja no es pot fer res sense el banc. Ells estan controlant el sistema. Si en el seu moment els bancs haguessin estat on haurien d’estar i no haguessin fet fora la gent fora de casa seva, les coses serien ben diferents. Hi ha gent que okupa perquè no té altra alternativa. No deixa de ser curiós que abans tots aquells que eren traficants i delinqüents ara són API (Agent de la Propietat Immobiliària) i tots negocien la propietat…

És molt greu el que m’està dient… Com es frena això?
Canviant lleis i no allunyar-se de pedaços que no resolen res. Hem de salvaguardar la propietat privada. No estic dient que els bancs no tinguin drets, però hem de protegir la propietat dels particulars i defensar l’accés a l’habitatge.

A vostè no li agradaria que okupessin casa seva… oi que no?
Clar que no és agradable. Jo no estic, òbviament, a favor de l’okupació il·legal, però entenc que els bancs haurien d’ajudar perquè han cobrat molts diners públics.

Quina és la solució?
Crear un parc públic d’habitatge i després aprovar lleis que permetin que les persones pugui fer front als lloguers, evitant així les indesitjables okupacions. El que no pot ser és pagar un lloguer de 600 o 700 euros quan només tens 500 d’ingressos. Els ajuntaments, com a primera trinxera, ens trobem amb els problemes de convivència que acaben tenint relació amb la delinqüència. Ens manquen eines per a solucionar aquests problemes. Hi ha gent que okupa pisos d’entitats bancàries des de fa un munt d’anys i ni el veí ho sap.

Com es construeix aquest parc residencial si anem escurats…? Com estan els comptes de Roda de Berà?
Tenim una economia raonablement sanejada, tot i que el PSC diu que hi ha dèficit. Un dia els explicaré que és trobar-se físicament dins un calaix factures de 100 milions d’euros per pagar. Estem per sota del 10% de la ràtio d’endeutament, quan havia estat en el 120%. Ara com, a economia de xoc, hem pogut fer el primer pla de reactivació econòmica del municipi. Ara mateix el nostre programa electoral està desfasat. L’haurem de replantejar, amb l’objectiu de reduir despeses per poder mantenir-nos sanejats i fer front a les necessitats de caràcter social i laboral.

En els contactes que manté amb els empresaris del municipi, quines preocupacions li manifesten?
La incertesa és la principal enemiga. Estem fent els possibles per ajudar-los. Hem pagat les primeres subvencions per les PIME. Tenim previstos 240 mil euros. Som conscients que això són pedaços. Cal un pla de reactivació i ocupació.

El pressupost de l’any que ve serà difícil d’elaborar oi?
Molt. Hem de tenir en compte que els ingressos baixaran. Hem suspès les taxes de la via pública durant aquest any i que l’any 2021 haurem d’activar-les. També no podem oblidar que augmentarà la morositat, ja que la gent no tindrà diners. Els propers pressupostos seran molt complicats. Ja no podrem ser expansius. Estic convençut que, ara mateix, la gent prefereix uns bons serveis més que grans infraestructures o obres faraòniques.

Serà difícil pactar els pressupostos amb l’oposició?
Tindrem feina. En els darrers no he tingut cap vot en contra. Confio en la responsabilitat dels grups de l’oposició.

Vostè sol empatitzar amb els seus conciutadans. Quin ha estat el moment més dur…?
Sóc de tarannà positiu i intento ser pragmàtic. Vaig patir molt quan el virus va començar a entrar als geriàtrics. Vaig tenir moments d’angoixa. Estic orgullós perquè les dues residències del municipi són verdes perquè no tenen cap cas de coronavirus, gràcies a l’esforç dels seus responsables. Hem perdut gent coneguda. Fa pena veure la gent preocupada i angoixada…

Hi ha un clam popular que demana que els polítics no cobrin durant la pandèmia…
Li puc assegurar que els alcaldes i els regidors han treballat i molt. Més que mai.

No parlem dels regidors… parlem dels diputats, eurodiputats, senadors…
És un tema diferent. M’indigno quan algú demana que es pagui les dietes i els desplaçaments quan hi ha confinament. És un absurd. Que cobrin el sou base, però fora els complements.

S’hauria de reveure aquests extres…?
Sí, tenim una administració sobredimensionada.

Itàlia fa poc va reduir el nombre de diputats. S’hauria de fer el mateix a Espanya?
Em semblaria lògic. El Senat és una cambra absurda. Hauria de ser una cambra territorial, federal… També s’hauria de fer alguns canvis en les Diputacions… S’ha de racionalitzar.

Roda de Berà es troba amb un problema molt greu: l’escassetat de l’aigua…
Com a municipi de costa tenim avantatges i inconvenients. El creixement important que es va anar registrant des dels anys 60 ha comportat a un increment abismal del consum de l’aigua. En els darrers 20 anys, hem continuat urbanitzant i els recursos hídrics han anat baixant. La baixada del pou que abasteix gran part del municipi era alarmant en els darrers quatre mesos, un fet que ens ha obligat a imposar restriccions. Hi ha una comissió de l’aigua que estudia un nou servei d’aigua a tot el municipi i ha engegat campanyes de sensibilització i responsabilitat. Hem de saber que els pous no s’omplen quan plou. Farem inversions superiors al milió d’euros per resoldre el problema, però hem de ser curosos i responsables a l’hora d’estalviar l’aigua.

Hi ha pau social i política a l’ajuntament?
Tinc la sort d’haver governat amb majoria absoluta, d’haver passat a l’oposició perquè ens faltava només 12 vots. Vam aprendre molt perquè ens va tocar lidiar amb un govern d’absoluta foscor i poc donada a facilitar informació als partits de l’oposició. Després vam recuperar l’alcaldia però els calaixos estan completament buits. Vam trobar 7 milions en factures pendents de pagament….

Ara està tot al dia?
Sí.

Però hi ha una oposició força fragmentada…
Sí, és cert. El curiós és que el líder de l’oposició (PSC) fa oposició al govern i també als partits de l’oposició. Tinc excel·lents relacions personals amb el 90% del plenari i hi ha respecte mutu.

Es presentarà a les properes eleccions?
Ui, és molt lluny. Ara com ara no ho sé. Si em torno a presentar serà amb la mateixa fórmula: agrupació d’electors.

Però el seu projecte polític té recorregut?
I tant. Hi ha moltes coses a fer. I tenim un equip amb ganes de treballar en un projecte engrescador.

Vostè es preocupa molt en fer les coses bé i insisteix en el fet que siguin legals. És una preocupació?
Cada vegada és més difícil fer coses des de l’administració. Hi ha figures als ajuntaments – els habilitats nacionals: secretaris, interventors i tresorers – que vetllen que les coses es facin bé i dins la legalitat. Jo hi estic d’acord, però nosaltres tenim dos compromisos: amb la legalitat i amb la ciutadania. He d’intentar que caminin en parella. S’ha de ser imaginatiu i s’ha de fer interpretacions legals i llegir entre línies. És cert que hem de fer-ho bé, però hem de fer coses. No podem paralitzar-nos amb por a fer coses o a equivocar-nos.

L’obra de govern s’ha de tirar endavant. La burocratització és la nostra pitjor enemiga. Els ajuntaments ens estem convertint en gestories. Estem inundats de papers. Costa molt sortir la feina al carrer. La ciutadania mereix una mica més d’agilitat. Estem aquí per treballar per la gent. Si no és així, la nostra presència aquí per tot el sentit i val més que posin un gerent als ajuntaments i nosaltres marxem cap a casa. El govern és qui hauria de manar als ajuntaments i els secretaris, tresorers i interventors haurien de dir com dur a terme els nostres projectes polítics i de ciutat, sempre dins la legalitat. No es pot paralitzar per por a equivocar-nos.

PUBLICITAT

 


REDACCIÓ31 Octubre, 2020
marc_cubells-1280x615.jpg

Marc Cubells és un jove de 22 anys que es considera un “cul inquiet”. Està estudiant a distància i porta una empresa de màrqueting i una botiga de roba sostenible. 

Li agrada fer esports i viatjar, perquè les vivències i les experiències ajuden, sense dubte, a créixer a tots els nivells. Marc acaba de publicar un llibre ‘Si piensas pierdes. El juego‘. En una entrevista al digital larepublicacheca.com, el jove cambrilenc explica què pretén amb la seva primera obra literària. També parla de l’essència de l’ésser humà. En aquests moments, Marc Cubells, un enamorat de la vida i dels viatges, està promocionant el seu llibre i també està donant-se a conèixer com a actor… És tot una promesa literària i també en el setè art.

 

Imagina que estàs amb algú que acabes de conèixer. Com et presentaries?
Doncs breument: Bones, el meu nom es Marc i sóc un cul inquiet. Tant és així que estudio a distància, a través de la UOC, mentre porto una empresa de màrqueting digital (una marca de productes BioHacking) i una tenda de roba sostenible mentre viatjo pel món. Quan tinc temps lliure m’hi dedico a ser actor, coach personal i empresarial, a autoformar-me sobre diferents temàtiques i a devorar grans quantitats de llibres.

Com explicaries que has escrit un llibre i per què?
L’he escrit per egoisme. Per necessitat. Escriure és una teràpia molt bona per a reafirmar tot el que has pogut aprendre. Així que aquest llibre, almenys a l’inici, el vaig començar a escriure per a mi. Per a reafirmar tot l’après en els últims 5 anys de viatges, llibres llegits, persones conegudes i experiències viscudes. No va ser fins un cop començat a escriure aquest, que vaig decidir escriure també per a altres. Vaig considerar que hi havia molt de valor que mereixia ser compartit.

Escriure un llibre és un acte d’egoisme, egocentrisme i només compartir i desfogar-se…?
Totalment. Podríem dir que en això sóc un “puto” egoista i egocèntric. Però ho dic amb tota satisfacció, perquè això m’ha portat a estar bé amb mi mateix i per posteriorment obrir-me i ajudar a altres. Crec que tots hauríem de ser una mica més egoistes al començament, almenys fins a estar estables interiorment. Si la gent no es troba bé internament, més que ajudar, el que farà és arruïnar més les vides de les persones de l’entorn.

Serà l’últim? Com t’agradaria que fos el següent?
No serà l’últim. La veritat que estic barallant diferents temàtiques. Segurament triï la vessant del BioHacking o la dels viatges. Segons com em vegi inspirat. Qui sap, potser em poso a escriure els dos a l’hora.

Quant de temps has trigat? En què t’has basat?
Doncs la idea d’escriure el llibre va sorgir estan vivint en Bali l’any passat. No vaig començar a escriure’l fins tornar a casa, el passat febrer. El procés de creació va durar des del febrer fins al maig, és a dir, quatre mesos. Posteriorment la maquetació i correccions finals van portar dos mesos més fins al 14 de juliol, que va ser la seva publicació en Amazon. Així doncs, tot el procés ha estat de sis mesos, encara que ara el procés continua amb la part de promoció.

Podríem dir que és una recopilació d’aventures, vivències…?

Té certes recopilacions d’aventures i vivències, però destacar que només aquelles que aporten un valor amb el tema que s’està tractant en aquell moment en el llibre. Hi ha un gran pes de coneixements adquirits a través de converses mantingudes en els viatges amb persones de tota mena, coneixements que emanen de diferents llibres llegits, ponències, estudis i altres fonts d’informació, o fins i tot tècniques espirituals o científiques provades per mi i avalades per la ciència.

És un llibre de superació personal?
Podria dir que si i no. És un llibre que pot ser considerat com a superació personal, ja que pot fer molt en aquest àmbit, però també el podríem considerar en l’àmbit de Psicologia i Salut en general. Tot el que es troba en aquest llibre ajuda al lector a reconfigurar el seu inconscient per començar a aconseguir tot el que es proposi. Això gràcies a l’aplicació de diferents principis econòmics, socials, espirituals i de salut física i mentals, que són aplicats a través de seguir els 10 nivells diferents del joc anomenat “vida” que es troben estipulats en el llibre.

Ens explicaries alguna anècdota passada mentre escrivies el llibre?
No sabria que dir realment. Potser, si serveix, dir que molts conceptes del llibre em venien en el cap quan em disposava a sortir a caminar o fer esport al matí durant el confinament (quan ens van estipular hores per sortir a fer esport). Moltes vegades, havia de parar de fer cert exercici per agafar un moment el mòbil i apuntar-me un WhatsApp a mi mateix amb aquell concepte que tenia en el cap perquè no se m’oblidés. Crec que durant el procés d’escriptura del llibre, el xat de WhatsApp que més cremava de missatges no era més que el de “jo” escrivint-me a mi mateix.

On el podem adquirir?
Actualment es pot adquirir en Amazon en format físic i digital, en la llibreria Galatea de Cambrils, en Rakuten Kobo, i qualsevol altra tenda com Google Play i Apple Store. Actualment es troba en procés de publicació en més plataformes com la Casa del Libro, entre altres.

És cert que ‘Si piensas pierdes. El juego’? Explica’t…
Puc dir que això no significa que no haguem de pensar, sinó que, en certes fases, un cop establert cert objectiu raonant, es passa a no pensar. En els moments que ens movem per l’acció, no ens interessa pensar directament, però si fer-ho del que tinguem incorporat al nostre inconscient. Aquest és un dels motius pels quals, al llibre primerament comencem sent conscients del que tenim al nostre cap per fer els canvis necessaris, i posteriorment començar a actuar sense pensar, quan es requereixi, d’una manera molt més efectiva del que hem fet mai. Obtenir el control d’això, pot marcar la diferència d’aconseguir o no el que un es proposi en la vida.

Creus que tots tenim un potencial interior per explorar? Tothom?
Tothom. Tots en tenim un. És cert que hi ha gent que el té més a la vista que altres. Però en el fons, tots tenim un diamant en brut esperant a brillar. La diferència recau en el grau de constància que necessita cadascú per a desenterrar-lo, polir-lo i fer-lo brillar.

Les bones persones neixen o es fan?

Tots naixem bons. Segons després comencem a absorbir tot el que ens envolta. Una persona és d’una manera o altra, en gran part, per tot el que ha vist en el seu ambient. Això no implica que el que ens envolta ens condiciona, però sí que contribueix.  Qualsevol persona que se n’adoni d’això i vulgui realitzar un canvi, sempre pot fer-ho. El primer pas és adonar-se de la situació de cadascú i del que l’envolta. Tot això ho tracto al llibre, amb més profunditat.

Quins són els teus límits personals?
He après a què ningú té la veritat absoluta. Cadascú disposa de la seva veritat personal. Per aquest motiu, tot i que puc defensar unes coses o altres, sempre estic obert per escoltar i reflexionar. Sóc una persona que difícilment critico alguna cosa si no l’he provada o estudiada prèviament.
Em regeixo per donar i fer feliç a tothom que pugui. Crec que amb l’impacte positiu i l’amor és la millor manera per trobar l’abundància en tots els sentits.

Quins són els teus projectes de futur?
La marca de BioHacking, Sinergy, just l’estic llançant ara, i durant els següents mesos també veurà llum un projecte de roba sostenible. D’altra banda, em trobo en una fase de donar-me a conèixer com a actor.

Has escrit un llibre… et falta plantar un arbre i tenir un fill?
Per tenir fills encara queda. Abans, hauré de recórrer més món. I sobre si ja he plantat un arbre?  Puc dir que ja ho he fet.

PUBLICITAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter