Emprenyat, avorrit, temerós, preocupat, badallo, tosso, llegeixo, miro WhatsApp, llegeixo ocurrències, escric, em saturo de notícies. Així he passat el meu primer dia de confinament. Com tantes i tantes persones.
He après a ser desconfiat, crec que no se’ns diu tota la veritat i no puc entendre com hem passat en 24 hores de recomanacions de rentar-se més les mans al confinament total durant un mínim de quinze dies (al cap de cinc hores deien que quinze dies són insuficients).
Veig que a la Unió Europea no serveix de res, no hi ha una estratègia a escala europea que lideri la resposta al pla de contingència. Mentre al País Basc s’anul·len les eleccions a França votaven diumenge com si no passés res i l’endemà decreten el confinament parcial, els portuguesos tanquen fronteres i els alemanys les tenen obertes, del nord d’Europa no en sabem res i els anglesos (ja fora d’Europa) dient que ells ho fan a la inversa: que es contagiï tothom però que l’economia no pari.
Tinc por de les conseqüències d’aturar el món perquè no les puc calibrar. Les notícies tràgiques ens les van dient a poc a poc per tal de no col·lapsar-nos emocionalment si no ho estem ja. Tinc por del col·lapse de la sanitat i m’apunto al reconeixement als professionals sanitaris tot i que també recordo de les retallades que s’hi han aplicat que en definitiva han significat retallades a la salut de totes i tots. Ara és quan cal tenir també memòria i temps haurem de passar comptes amb els qui van prendre aquelles decisions.
Ningú parla dels costos personals invisibles d’aturar-ho tot i confinar-se: augment de l’estrès, ansietat, depressió, irritabilitat, augment de les discussions inútils i improductives. Però vull ser positiu, potser també és el moment de reduir marxa, alentir el pas, reposar, parlar més, posar-nos més al lloc de l’altre, ser més assertius i empàtics i en definitiva cuidar més les nostres relacions perquè és una manera més de cuidar-nos nosaltres mateixos.
A tot això confesso que a mi el confinament em costa, sóc una persona de cul inquiet i que no sé quedar-me dos dies tancat a casa. Tot i que aquests dies no queda més remei que aprendre’n.
Ernest PARIS
Politòleg