28. Abril 2024

Arxius de TU A TU | Pàgina 3 de 4 | Diari La República Checa

REDACCIÓ4 Agost, 2022
xavi-2-1-e1659554256703-1280x843.jpg

Salou celebra les seves primeres Nits Daurades sense restriccions després de la pandèmia. Ofereix un programa amb més de 30 actes gratuïts, on es posa en relleu el potencial dels artistes i grups locals. 

El regidor de Cultura, Xavier Montalà, demana als salouencs i a la població en general que gaudeixin de les festes amb il·lusió, alegria, però també amb seny. Ell, per la seva banda, assegura que les viurà al peu del canó, participant en algunes de les activitats programades. Recorda que l’equip de govern s’ha implicat perquè la festa major sigui tot un èxit. S’ha instal·lat un punt violeta perquè les festes siguin segures i lliures de cap agressió sexual. La premissa és gaudir de les Nits Daurades, donant suport al talent i al potencial que Salou disposa.

Les Nits Daurades recuperen la seva normalitat. Hi havia ganes, oi?
Sí, per fi deixem les restriccions enrere i recuperem el fet de poder ballar, reunir-nos, abraçar-nos, i gaudir com mai de l’estiu.

El pressupost dispensat per a les festes d’enguany (290.000 euros) és comparable a les edicions celebrades durant la pandèmia?
No és per a res comparable. Van ser dos anys excepcionals en els quals l’activitat es va veure reduïda per una causa de força major i, per tant, el pressupost no es pot comparar amb altres edicions que es poguessin realitzar durant la pandèmia.

Portar  grans personalitats del sector turístic és una bona oportunitat perquè coneguin Salou i perquè vegin la gran tasca que s’està realitzant i el potencial del nostre municipi

30 actes gratuïts…
Una trentena d’actes gratuïts per a tots els públics, gustos i edats, on tothom podrà gaudir de Salou com fa temps que no ho podia fer.

En aquesta edició, s’ha cedit molt de protagonisme als artistes i grups locals…
Durant la pandèmia, la societat s’ha vist truncada. Ha sorgit una necessitat evident de socialitzar i de fer activitats, i d’això es mostra el ric teixit associatiu i cultural de Salou, que han recuperat l’activitat amb més força que mai. Nosaltres, l’equip de govern, sempre hi hem apostat i els recolzarem.

La cultura tradicional està molt impregnada en el programa, què en destacaria?
La cercavila del seguici festiu, on els representants de la societat salouenca, dintre de les associacions culturals, aproparan a residents i visitants, fins al pregó, el dia 8; i per una altra banda, l’altra part del seguici festiu que ens oferirà una nit del foc que omplirà el passeig Jaume I de foc, color imàgia.

Teniu artistes de la talla de David Bustamante o de l’exrepresentant d’Espanya a l’Eurovisió…
Sí, com deia, hem organitzat unes Nits Daurades per totes les edats i gustos. És per això que enguany els quatre concerts són: David Bustamante, Los Diablos, Lírico en la Casa, i Miki Nuñez.

Quan una plaça plena de gom a gom canta a l’unison una cançó de viva veu, a mi personalment, se’m posen els pèls de punta, i, això, serà el que viurem enguany

També heu organitzat actes pensats pels més joves i pels amants dels clàssics…
Quan una plaça plena de gom a gom canta a l’unison una cançó de viva veu, a mi personalment, se’m posen els pèls de punta, i serà això el que viurem enguany. Grups coneguts, dels quals tothom coneix la majoria de cançons i que tant clàssics com joves, gaudiran de les Nits Daurades.

La col·laboració de les diferents regidories és important per l’èxit de les festes, oi?
Sempre, totes les regidories formem l’Ajuntament de Salou i aquest, en definitiva, és el que es preocupa de cuidar i ajudar al ciutadà. És per això que com més regidories participin, millor. Tant l’alcalde com la resta de regidors sempre s’impliquen al 100%, per poder complir amb les necessitatsi expectatives de la ciutadania.

Enguany es durà a terme un dels actes religiosos insígnia de les festes: la sortida de la verge en barca… És un dels moments més multitudinaris…
És un dels moments més esperats, ja que ha estat un dels únics actes que no vam poder fer en dos anys, a causa de les restriccions. Tenim moltes ganes de tornar a reviure’l.

Instal·lareu per primera vegada en l’àmbit de la festa major un punt violeta en els dies de major aglomeració. Què es pretén?
Com comentava, com més participació dintre d’un programa, podrem arribar a més gent, i aquest és el cas d’igualtat i benestar social. El punt violeta permetrà gaudir d’unes festes segures i sense cap risc d’agressió. Si bé és cert que és el primer cop que s’inclou dintre de les Nits Daurades, en altres festes ja ho havíem col·locat, i el resultat ha estat molt positiu.

El pregoner d’enguany és el director de l’oficina de Turisme a Dublín, Rubén López Pulido…
L’alcalde de Salou i president del Patronat de Turisme està treballant de forma intensa i activa per atraure un turisme de qualitat,que impliqui un major benestar pels salouencs i salouenques. Això implica, si s’escau, portar directors de turisme i grans personalitats del sector, perquè coneguin Salou i perquè vegin la gran tasca que s’està realitzant i el potencial del nostre municipi.

El punt violeta permetrà gaudir d’unes festes segures i sense cap risc d’agressió

El turisme és un dels motors econòmics del municipi. Heu anat diversificant l’oferta. S’ha treballat molt la gastronomia, el patrimoni natural i ara aposteu fort per la cultura…
La cultura és un aspecte clau pel progrés. Contribueix a la cohesió social i fa que les persones ens moguem. També mostra la identitat d’un poble, i, per tant, serà la manera que els visitants coneguin la qualitat, talent i cultura que es respira a Salou.

Aquestes Nits Daurades seran les darreres del seu mandat com a regidor de Cultura, com pensa viure-les?
Les viuré com les he viscut sempre, al peu del canó, participant activament de les activitats i gaudint al màxim. No perquè siguin les últimes del mandat, sinó perquè seran les primeres després d’una etapa molt complicada

Quin missatge enviaria a la ciutadania?
Que ha quedat més que demostrat que tots tenim moltes ganes de viure, i, per tant, que ho facin. Que riguin, que s’emocionin, que ballin, que cantin, que xalin i que s’abracin. Però, sobre tot, que ho facin amb seny, per no haver de tornar a viure unes altres ‘primeres’ Nits Daurades.

PUBLICITAT








REDACCIÓ27 Juliol, 2022
1b804a03-d294-4663-855d-5b1e9a726bd9-e1658903065788.jpg

Sovint, els fars són un element oblidat de la nostra costa. Es tracta d’una eina imprescindible des de fa segles, que a poc a poc ha anat perdent rellevància i visibilitat dins de la nostra societat. 

Un grup de joves periodistes tarragonins i reusencs han produït un documental que repassa el passat, present i futur dels fars de la província. Es tracta de ‘Llars de llum’, una peça que descobreix l’evolució de la professió de faroner, i els canvis que ha produït l’automatització, de la mà de diversos testimonis d’experts en seguretat marítima i responsables dels patronats de turisme i museus del territori. Aquest divendres a les 20h tindrà lloc l’estrena al Teatret del Serrallo. L’entrada és lliure i l’acte comptarà amb els seus impulsors: Clara Marquiegui, Joel Medina, Sandra Pérez i Raúl Rodríguez. Per conèixer més al voltant dels fars, avui entrevistem a Sandra Pérez, qui destaca la importància que mantenen a la nostra societat. 

 

D’on va sorgir la idea d’un documental que posés en valor la tasca dels fars?
Va ser de la manera més natural possible. Estàvem encara en plena pluja d’idees, buscant un tema per al nostre Treball de Fi de Grau, que ja havíem decidit que seria un documental. Després de descartar propostes que crèiem massa tractades, com la petroquímica, el famós algoritme de Google ens va portar fins a una foto d’un far i tots quatre vam dir “per què no?”. A partir d’aquí, des del principi ens vam plantejar com haurien afectat els avenços tecnològics a la feina de faroner, ens vam preguntar si encara avui dia eren tan necessaris, quants n’hi havia a la província de Tarragona, quines serien les tasques actuals dels faroners…

Per què encara avui tenen tanta importància?
Els fars continuen sent una eina essencial per tal de garantir la seguretat marítima. Hi ha vaixells de grans magnituds, creuers o transatlàntics que sí que disposen d’una carta nàutica amb GPS, el seu pont compta amb pantalles d’ordinador i altres sistemes de localització més modernitzats; però altres tipus d’embarcacions, més petites, difícilment tenen aquestes tecnologies i, per tant, la seva orientació depèn exclusivament dels fars. És més, potser no és tant per qüestions d’ubicació “geogràfica”, sinó com a guia per aproximar-se a la costa i fer les entrades als ports.

A més, fa goig veure’ls. Els faroners ens van explicar que als mariners els reconforta molt que la llum del far els “avisi” que s’estan aproximant a la costa. Esdevenen una icona i, per tant, passarà molt de temps abans que desapareguin.

Creu en la possibilitat que desapareguin algun dia?
“Els fars continuaran sent necessaris sempre”. Els testimonis del documental així ens ho van afirmar, perquè les tecnologies no són infal·libles al 100%, es poden espatllar, i també hi ha contexts en els quals les distàncies no es poden mesurar amb tanta precisió com sí amb la proximitat que indica la llum del far. Els nostres protagonistes ens detallen, a la peça, que, evidentment, a la vida tot té principi i final, però que la seva desaparició hauria de passar per un nou sistema per a substituir els fars, que a curt termini no hi és.

Pensa que la societat valora prou els fars?
Per la seva funció dins la seguretat marítima i el món de la navegació, no, la població en general no n’és conscient, però com moltes altres coses de les quals no en som conscients fins que s’acaben i les trobem a faltar. Com a patrimoni local de les zones costaneres, sí que és possible que desperti un cert interès i una part de la societat ho valori, com un punt històric o cultural. Alhora, en els últims anys, sobretot, s’han començat a valorar més en un sentit estètic, com a fotos d’Instagram, o romàntic, com novel·lesc.

Creu que les institucions contribueixen a fer valdre aquests elements des d’un punt de vista patrimonial o fins i tot turístic?
Hi ha institucions com el Museu del Port de Tarragona, o la mateixa Autoritat Portuària, que fomenten activitats en l’entorn dels fars. També, des dels patronats de turisme es tenen en compte els enclavaments marítims on es troben, recomanen visites i rutes als turistes…, però pel desconeixement de la població aquesta promoció resulta insuficient. Es podria contribuir molt més d’una forma més didàctica o divulgativa.

PUB

Defineixi el documental amb una paraula.
Ho faria en dues, “patrimoni viu”.

Quantes entrevistes van arribar a fer?
Després de cercar nombrosos contactes i intentar quadrar agendes, finalment, vam poder parlar amb una quinzena de testimonis, que apareixen al documental. Al final, però, com les converses enregistrades eren molt més extenses que els 50 minuts que dura ‘Llars de llum’, vam recopilar les entrevistes íntegres en un Webdoc.

Quina és la sensació o sentiment final després d’haver enregistrat el documental?
La primera conclusió és que els fars tenen molta més història i un paper molt més rellevant actualment del que havíem pensat. A banda d’això, hi ha molta satisfacció després de tots els mesos de feina i il·lusió per tal que arribi a la gent de la demarcació de Tarragona, que els ciutadans coneguin els fars i que es pugui donar una empenta a l’ofici de faroner i a la preservació d’aquests edificis.

Sentim molt d’orgull en veure tants mesos de treball en una pantalla. Cadascun dels minuts de producció, gravació i edició han pagat la pena, i amb la presentació oficial de cara al públic continuarem construint aquest camí infinit que és, a partir d’ara, Llars de llum.

PUBLICITAT













REDACCIÓ19 Juliol, 2022
moha1.jpg

Moha Quach és un xef reputat a la província. El seu restaurant, El Terrat, ha esdevingut una de les catedrals de visita obligatòria per als amants de la bona gastronomia. 

El jove cuiner és un innovador i s’atreveix amb plats diferents, apostant pels productes de la terra. Sap prou que la presentació dels plats és un factor fonamental. Per aquesta raó, els seus menús degustació s’han convertit en una desfilada de ‘monuments’ al·lusius a la Tàrraco romana. Moha és un dels xefs convidats a les Nits Gastromediterrànies que s’estan duent a terme al prestigiós Gran Palas de la Pineda.
|

Moha, que representen per a vostè les Nits Gastromediterrànies?
Va ser una gran oportunitat per mostrar la nostra cuina en un emplaçament diferent i emblemàtic.

Què podem esperar de vostè i dels altres dos xefs?
A banda del segell personal de cadascú, els comensals podran veure tres línies diferents de cuina del nostre territori

Quin és el seu plat preferit?
(riu) Cap en concret i tots a l’hora.

Quina és la seva espècie preferida?
El Ras El Hanout: mixt d’espècies que en el seu conjunt aporten màgia als plats.

Quina creu que és la identitat del seu restaurant (El Terrat) i del seu menjar?
El territori a la cuina amb tot el que implica, en definitiva, tot el que ens envolta amb una proximitat relativa.

Quin és el següent pas de la seva carrera? Aconseguir una Estrella Michelín?
El treball i el sacrifici són els grans conductors cap a les nostres metes. Vull mantenir i millorar la nostra línia de treball tant a la sala com a la cuina. Tots els reconeixements que vinguin a casa nostra són benvinguts. Però, la nostra dedicació està pensada per a servir sempre el client.

PUBLICITAT










REDACCIÓ20 Juny, 2022
Figueras2-1280x960.jpg

La Universitat Rovira i Virgili viurà una nova etapa. Després d’unes eleccions històriques on s’han enfrontat tres candidats, el Dr. Josep Pallarès serà l’encarregat de liderar la institució durant els pròxims quatre anys. A un costat ja queda l’anterior rectora, la Dra. Maria José Figueras, que va presentar-se per ser reescollida, però sense èxit. Ara l’entrevistem perquè se sinceri sobre les seves emocions i pensaments respecte a uns comicis que van ser polèmics. 

D’una banda, la candidatura de la Dra. Gisbert es va sumar a la de Pallarès en anunciar-se els resultats de la primera volta. Les discussions per Twitter van ser una constant foguera animada per les piulades i les contestacions entre els candidats. Tot plegat ha finalitzat, d’igual manera que el mandat d’una Maria José Figueras que va haver de comandar la institució amb una pandèmia pel mig. En aquest ‘Tu a tu’, l’exrectora també analitza les accions i decisions que considera que van anar bé, i les que no van quallar com a ella li haguera agradat.

 

Com se sent? Quina sensació té després d’aquestes eleccions on s’ha confirmat que no serà rectora durant els pròxims quatre anys?
Tinc sensacions confrontades. Tenia il·lusió de poder consolidar la feina feta i treballar-la durant quatre anys més, però alhora és una alliberació. És una responsabilitat molt gran a la qual dediques molta energia. Ara puc recuperar temps per a mi mateixa i per a la meva família. Fos el que fos, per a mi seria un guany. Sempre que es tanca una porta s’obre una altra.

De què està més orgullosa?
De l’equip que hem tingut, de la intensitat de la feina que hem fet, d’haver superat una pandèmia amb la qual la universitat ha continuat creixent, d’haver aconseguit formar part de l’aliança europea anomenada Aurora, d’haver pogut modificar l’estatut de la URV. Gràcies a aquesta darrera acció, que va suposar un repte i un desgast, ara cada persona sap el valor exacte del seu vot. Jo vaig heretar una institució que estava ben posicionada, i nosaltres la vam projectar encara més amunt.

Fins a quin punt creu que la pandèmia ha limitat el seu mandat?
He reflexionat molt sobre la pandèmia. Ha impedit que ens veiéssim de forma constant, que poguéssim aproximar-nos als campus i ser propers a les persones. Aquest distanciament ens ha passat factura. És igual, perquè podria haver-hi qui jutgés que eren unes circumstàncies excepcionals i que s’havia de dipositar la confiança en la rectora per saber si allò que s’havia plantejat a l’inici del mandat es podria haver continuat fent. La comunitat universitària ha decidit una altra cosa.

Què creu que ha fallat durant el seu mandat i la campanya?
No sé si es pot dir que ha fallat alguna cosa. El Dr. Pallarès tenia interès a ser rector darrere del meu predecessor. Ell porta dos anys treballant en la campanya, ha tingut temps per a entrevistar-se individualment amb moltes persones. Jo no he tingut aquesta oportunitat perquè havia de gestionar la universitat alhora que fèiem la campanya. La vam començar gairebé un any abans. Potser no hem sabut explicar bé les accions que hem dut a terme. Hi ha hagut uns canvis a la gerència del personal d’administració i serveis que tampoc han afavorit. Així i tot, a cadascú li toca jugar amb unes cartes. També tenia molta importància comptar amb càrrecs clau com per exemple els degans, ja que arrosseguen una gran representació. Tot això ha estat molt ben calculat.

També hem gestionat una universitat amb uns pressupostos prorrogats, per la qual cosa no hem disposat de més recursos. Hem intentat fer una gestió redistributiva, perquè hi havia grans diferències entre uns departaments i uns altres. Hem repartit recursos des dels quals en tenien molts fins als que en tenien poc. Aquells a qui els hi treus es consideren damnificats, i a qui els vas equiparar tampoc ho han valorat.

Jo vaig ser l’alternativa a tota una generació de rectors que provenien de l’àmbit de l’enginyeria, i ara la comunitat ha decidit tornar a la mateixa direcció i àmbit del passat.

Creu que hi ha hagut joc brut durant la campanya?
No diria joc brut, però per exemple el meu compte de Twitter ha estat hackejat dues vegades. Una a l’inici de la campanya i una altra al final. Això no havia passat mai. No sé qui ha estat l’autor ni m’interessa. A les xarxes socials també hi ha hagut comentaris de l’estil “vull ser rectora només perquè sóc una dona”, quan jo sóc la mateixa persona que va sortir escollida fa quatre anys i no per ser una dona, sinó per ser catedràtica i complir els mèrits com qualsevol altre candidat.

Les eleccions han sigut atípiques perquè hi havia tres candidatures, però de sobte una sembla intermèdia com si fos un cavall de Troia. A l’hora de la veritat és per disgregar el vot i finalment per sumar-se als de l’altre candidat. Aquestes coses són una mica estranyes. Són uns comicis que passaran a la història de la nostra universitat, ja que mai s’havien enfrontat tres candidats.

S’ha sentit assetjada durant les eleccions?
No. Una persona només es pot sentir assetjada quan és sensible a l’assetjament. Quan tens un caràcter fort com el meu, aquestes coses t’acaben empoderant més. Vaig intentar ser respectuosa. L’única cosa que vaig dir en aquest sentit és que considerava la victòria del Dr. Pallarès com un retorn al passat. No se’m pot acusar de dir res més a una persona que ha estat 10 anys com a vicerector, que entenc que probablement tota la seva cadena de contactes és molt més potent que la meva.

Què va sentir i pensar quan la Dra. Gisbert va demanar el vot per al Dr. Pallarès just quan es van fer públics els primers resultats?
Per un costat, semblava que allò podia estar acordat des d’un principi. L’equip que acompanyava la Dra. Gisbert era molt reduït i això podia ser un senyal que anava junts. De fet, en alguns actes sempre anaven junts i donaven a entendre que podien ser el mateix. Ara bé, el fet demanar el vot obertament pel Dr. Pallarès em va semblar una manca de consideració per a tots els votants que van creure en una candidatura ferma de la Dra. Gisbert. Va ser sorprenent per a tothom, i a més que no es tardés ni dos segons en dir-ho.

M’ha dit el que va pensar, però no el que va sentir…
No vaig sentir res excepcional. No va ser tant per l’anunci de la Dra. Gisbert, sinó per la diferència de vots entre jo i el Dr. Pallarès. No m’ho esperava i pensava que aquesta seria inferior. Vaig estar decebuda. Jo tenia confiança en què potser no caldria una segona volta.

Què és allò que més trobarà a faltar?
Una de les coses que més m’he sorprès a mi mateixa és en la meva capacitat de lideratge en segons quins àmbits. Quan parlava amb les persones d’alguns projectes, sempre m’inspiraven i no parava de suggerir. Trobaré a faltar aquesta interrelació amb les persones que m’han plantejat reptes o problemes. Ara bé, la nostra activitat com a docents i investigadors no s’acaba. Podré reprendre recerques que havia deixat a mitges. M’he sentit molt còmoda amb tota la societat en general, incloent-hi les institucions públiques. Allà on hi he anat m’ho he passat molt bé i ho continuaré fent.

Quin és l’objecte del seu despatx que té més significat?
Una planta que me la van regalar els meus companys el dia que vaig entrar. Entre tots s’han encarregat de regar-la. També tenen molt significat les fotos dels meus néts que em van regalar per Reis. Una altra cosa que trobaré a faltar és la proximitat amb la casa del meu fill i del meu nét que estan a la cantonada. De vegades em picaven a la porta quan anaven al col·legi i els acompanyava fins al centre.

Què espera del mandat del Dr. Pallarès?
Sempre que hi ha una candidatura hi ha ganes d’aportar a la institució perquè aquesta projecció cap al territori, a Europa i al món sencer continuï. Ha de continuar creixent com a universitat en tots els àmbits on hem estat punters.

Es tornarà a presentar d’aquí a quatre anys?
No, perquè no podré. Em jubilaré.

PUBLICITAT



REDACCIÓ7 Juny, 2022
kenneth_portada-1280x961.jpeg

Vam quedar a la plaça tot just al darrere de l’església. Volien una entrevista allunyada de la poltrona del despatx presidencial del consistori. Sempre va bé endinsar-nos en la persona que exerceix el càrrec d’alcalde. Kenneth Martínez es va presentar informal però non tropo: texans, camisa blanca i americana. A aquella hora i a causa de les altes temperatures hi havia més gent sota els para-sols de les terrasses que passejant pel carrer. Ens dirigim al Museu Apel·les Fenosa, una de les relíquies d’El Vendrell. Acomodats en el porxo de la primera planta, mantenim una conversa informal i sense perjudicis. Parlem pràcticament de tot. Però insistim a conèixer la seva persona, els seus gustos, fòbies, família i somnis. De política i del Vendrell. A Kenneth, professor de professió, li agrada escoltar, però si se sent còmode, també li agrada xerrar. Refusa la imatge de galant i diu ser més aviat humil i un provocador de la convivència. Evita la crispació i els debats estèrils. Li agrada treballar en grup, no obstant això les decisions importants, de vegades, les pren al sofà de casa mentre llegeix (novel·la negra, de preferència). El Vendrell ho és tot per a ell. Per aquesta raó, va dibuixar un projecte ambiciós perquè el municipi es converteixi en una gran capital, tot i que la Generalitat, no rares vegades, ignora que hi ha territori més enllà del Baix Llobregat. L’alcalde parla mirant als ulls i esbossa un somriure quan la situació es tensa. Té mirada de nen entremaliat. Aconsegueix molts dels seus propòsits amb perseverança, diplomàcia i empatia. Acabem l’entrevista i al carrer els seus conciutadans el saluden i li comenten algunes inquietuds. Ell pren nota, perquè el més segur és que es presenti a un nou mandat…


Qui és Kenneth Martínez?

És un pare de família, professor d’Institut, alcalde en aquests moments i amb moltes ganes de treballar i impulsar una transformació important al municipi que és meu, de molts ciutadans i dels meus fills.

Què li ve al cap quan sent la paraula Vendrell?
És casa meva, dels meus fills, de la meva família, on m’he fet gran, on em dedico a la política i home en el sentit de persona responsable.

Per què es va dedicar a la política?
Per una raó molt senzilla. Tenia inquietuds pel bé comú i per la millora de la societat, però en el meu cas concret vaig decidir fer un pas endavant: jo vaig ser professor d’institut durant més de 10 anys. La vinculació dels professors, dels alumnes i les famílies va molt més enllà de la tasca professional i fa que donis aquest salt fora de les aules, cap a la política.

Havia somiat mai ser l’alcalde del seu municipi?
No. Mai. Jo no havia pensat mai. Ho veia com una cosa molt llunyana. Des de fora es veia com una cosa diferent i especial, però quan hi ets dins l’encaixes amb la màxima normalitat i naturalitat. Animo a tothom a implicar-s’hi en la ‘cosa pública‘, perquè l’administració ens diu respecte a tots.

S’ha decebut amb la política en aquest gairebé quatre anys?
No. Quan vaig arribar tenia un objectiu que era transformar el Vendrell socialment i urbanístic. Tenim una ruta i un camí i els objectius clars. Estem satisfets. Espero que els vendrellencs també.

Quan vaig arribar tenia un objectiu que era transformar el Vendrell socialment i urbanístic. Tenim una ruta i un camí i els objectius clars. Estem satisfets

A quina hora es desperta i a quina hora se’n va a dormir?
No dormo gaire i normalment vaig a dormir molt tard.

Com s’explica als fills que el pare és l’alcalde?
Jo ja portava 8 anys de regidor i els nens ja s’ho prenien com a quelcom natural. Els nens tenen l’habilitat de normalitzar-ho tot.

Quines són les àrees que li requereixen més atenció i dedicació?
Per a un alcalde totes les àrees són importants, d’una manera o altra, tot té importància pels veïns i veïnes o entitats.

Serà candidat a les properes eleccions?
Encara ens queda temps.

Quina empremta vol deixar?
La majoria dels propòsits marcats s’està assolint, tot i haver coincidit amb situacions externes com és el cas la pandèmia i ara la guerra. Estic satisfet per la manera com hem enfrontat aquestes dificultats no previstes. Però, com deia, encara ens queda un any.

Quina creu que és la percepció dels veïns en relació amb la tasca del govern municipal?
Reconeixen el punt d’inflexió. A més l’alcalde no nota de seguida perquè està al carrer i es troba cada dia els veïns. Venim de moments molt difícils que limitàvem la capacitat d’inversió i intervenció de l’ajuntament en la millora del Vendrell. Ara hem pogut engegar projectes que són importants (que es toquen i es veuen) per millorar la qualitat de vida dels vendrellencs. Ara tots els nens i nenes de 2 anys van, gratis, a l’escola bressol. Aquestes millores visibles i objectives la gent les reconeix. Crec que hem estat capaços de projectar aquesta confiança i optimisme en la capacitat de progrés i de millora del Vendrell. Generar confiança en moments de dificultat és quelcom que valoro molt.

Vull els millors projectes per a la meva ciutat. Vull que sigui una gran capital regional

Quins són els grans hàndicaps del Vendrell? La seguretat i la immigració…?
Som una població que està creixent i aquesta metamorfosi de ciutat petita a una ciutat metropolitana, aquesta transició necessita que ens adaptem també a nivell de mentalitat. Hem de treballar la integració i inclusió. Les nostres principals preocupacions passen sempre per la inclusió social i la cohesió social. Si no tenim en compte aquests factors, mai no creixerem adequadament. Aquesta integració s’aprèn a les escoles i des de ben petit.

Les aules han de ser en castellà o català?
La llengua vehicular és el català, però el castellà és la llengua de tots els catalans, tal com marca la llei d’educació de Catalunya.

La llengua no hauria d’estar mai al centre del debat polític, oi?
Efectivament. Les identitats han de ser múltiples i compartides, flexible i fluides. Hem de fugir de tot allò que ens exclogui. La nostra bandera és la convivència i això implica la inclusió i la pau social.

Abans parlava de projectes i inversions, d’on venen els diners?
Fonamentalment dels esforços dels muníceps, d’una gestió econòmica, austera, responsable i coherent. La majoria dels projectes que tenim en marxa són finançats. Per la Diputació de Tarragona, per la Generalitat o pels fons europeus Feder o Next Generation. Ens van concedir una subvenció per continuar ampliant l’illa de vianants i un altre per renaturalitzar i integrar urbanísticament les rieres com a zones verdes de qualitat.

Hem de fugir de tot allò que ens exclogui. La nostra bandera és la convivència i això implica la inclusió i la pau social

Creu que el seu municipi és menystingut per la Generalitat?
Catalunya, globalment, hauria de treballar més la seva diversitat i realitat. Encara que pugui semblar un tòpic el cert és que el país està molt centralitzat a Barcelona i del Llobregat cap avall hi ha dificultat per a situar-nos. El Baix Penedès encara es nota més. Estem en el procés de crear una nova vegueria (El Penedès). Som una zona de frontera, totes les infraestructures del país passen pel nostre territori. Hi ha famílies que ens triem per la qualitat de vida que oferim.

Us sentiu més de Barcelona o Tarragona?
Som penedesencs. Som de Tarragona. Estimem el Penedès i aquest territori de vinyes, però mirem més aviat cap a Tarragona. Fem una mica de pont entre Tarragona i Barcelona. El Vendrell acabarà sent una metròpolis regional que integrarà i cohesionarà tot el territori intermedi per una estratègia d’ubicació geogràfica.

És un municipi independentista?
Hi ha de tot. És un municipi majoritàriament socialista. Les identitats les entenem des de la fluïdesa. El futur depèn d’entendre’ns amb Europa i amb la resta d’Espanya. Si no hi ha una bona convivència entre tots els catalans, és impossible demanar estabilitat social i política. Catalunya és un país divers i ric i això és el que ens fa diferents.

Què li diuen els veïns quan el troben al carrer?
Sobretot hi ha molta preocupació pel tema econòmic. Després de la pandèmia, la gent té la necessitat de recuperar l’espai, la llibertat i les ganes de fer coses. La gent necessita trobar-se i abraçar-se. El preu de l’electra i les conseqüències de la guerra a Ucraïna també preocupen i molt. La gent vol viure, tenir tranquil·litat i ser feliç.

Vostè és feliç?
Molt, tot i que això no impedeix que tinc problemes i preocupacions.

Durant la pandèmia va ser molt difícil. Vaig patir molt amb la residència d’avis. Vaig viure amb el cor encongit

Quin és el seu principal defecte?
L’obsessió per la feina. La perseverança i la intensitat.

El seu gran complex?
Sóc el fill i el nét gran, i des de petit, tant la meva àvia com la meva mare em deien que era guapo i intel·ligent, per tant, no tinc gaire complexes.

La gran virtut?
M’agrada molt treballar en equip. No m’agraden les discussions ni les cridòries.

On sol refugiar-se en els moments de baixada anímica?
En la lectura.

Quins llibres sol llegir?
Novel·la negra.

Es considera una persona emotiva i emocional?
No sóc de llàgrima fàcil, però hi ha petits detalls que em fan molt de mal.

Generar confiança en moments de dificultat és quelcom que valoro molt

Què li fa plorar?
Les desgràcies personals. Durant la pandèmia va ser molt difícil. Vaig patir molt amb la residència d’avis. Vaig viure amb el cor encongit.  Cada vegada que havien de fer les proves i els tests Covid, patia molt quan em deien que hi havia positius. Hi havia molta tensió, no sabien que passaria quan els nostres avis donaven positiu. Temia per la seva vida. Hi havia molta incertesa i impotència. Les notícies ens hi afectaven molt i, en part, ens generava neguit. Em feia por que la nostra gent gran no superés la malaltia. Vam viure amb el cor encongit.

L’honestedat, la fidelitat i la humilitat són ingredients quan s’ocupa un càrrec públic…
Crec que són components essencials per generar bon ambient i confiança. Jo sóc un servidor públic i tracto la gent com a iguals com no podria ser d’una altra manera. Ho faig per convicció.

És ambiciós?
Sí, vull el millor pel meu municipi i pels meus conciutadans. En l’àmbit personal, crec que no gaire.

Ens pertoca a tots, sense distinció, combatre energèticament tots els discursos de l’odi. Estem als antípodes de qualsevol discurs, acte o actitud que generi odi o desigualtat

És vanitós?
No, si es refereix a nivell personal. No sigut mai un galant. Si parlem de la meva faceta com a alcalde, he de dir que sí. Vull els millors projectes per a la meva ciutat. Vull que sigui una gran capital regional en totes les assumpcions del concepte.

Si hagués de ‘vendre’ la imatge del Vendrell, com ho faria de forma molt succinta?
El Vendrell és el cor del Mediterrani. Passeges entre les vinyes i et trobes amb un mar blau envejable. I això amb el violoncel de Pau Casals que t’acompanya en aquesta ruta.

Li agrada la música, veig…
M’encanta.

Mentre vostè sigui l’alcalde que no hi trobarem a l’ajuntament?
No trobarem tensió identitària, conflictes entre veïns, guerres territorials… Defensem la bandera de la convivència. Som un municipi integrador.

És un municipi segur?
Com a moltes altres ciutats de 40 mil habitants i de 100 mil persones a l’estiu.

Quin és el seu lema de vida?
Saber conviure i que tothom tinguis les mateixes oportunitats.

Quines són les seves línies vermelles?
No permetré mai que un veí se senti discriminat o menystingut. Tots som iguals.

Què s’ha de fer amb Vox?
Combatre’l. Ens pertoca a tots, sense distinció, combatre energèticament tots els discursos de l’odi. Estem als antípodes de qualsevol discurs, acte o actitud que generi odi o desigualtat. Per tant, tot allò que sigui excloent, feixista, racista, homòfob mereixerà el nostre rebuig. L’odi és el pitjor virus que hi ha en una societat i a més s’expandeix molt ràpidament.

I com es combat aquest virus?
Amb polítiques socials i tractant tothom com a persones.

No permetré mai que un veí se senti discriminat o menystingut. Tots som iguals.

Com li agradaria ser recordat?
Com a algú que no ha generat conflictes i tensions i que també ha fet tot per evitar-los. He intentat que El Vendrell fos un municipi obert, pròsper, amable i agradable en la convivència. Del meu ADN no surt, ni accepta la desigualtat per les raons que siguin. Tots som iguals i hem de ser tractats com a iguals, tot i les diferències individuals.

Quan ha de prendre decisions importants suposo necessita temps i diferents punts de vista A qui demana consells?
M’agrada molt treballar en equip i escoltar a la gent. Això és crucial a l’hora de prendre decisions. No demano opinió a cap persona en concret, però a tots en general. Prenc decisions que ens afecta a tots i per aquest motiu m’agrada el consens. Moltes vegades prenc decisions assegut al sofà de casa, quan estic llegint.

Ha notat en aquests anys la tan propalada ‘solitud del jefe‘?
No. Intento implicar el meu equip en el dia a dia de l’ajuntament. Em sento molt acompanyat. L’alcalde és un regidor més.

Ha experimentat mai l’eròtica del poder?
(riu) No. No sé què vol dir. No ho he experimentat ni ho he notat.

Si guanya les properes eleccions apujarà els impostos?
S’hauria d’analitzar prèviament les circumstàncies. Crec que ningú apuja impostos per caprici. Hem congelat els impostos perquè érem conscients de l’impacte econòmic de la pandèmia. Però una cosa ha de quedar clara: tot allò que els ciutadans paguen s’ha de notar en la millora de la seva qualitat de vida. No podem confondre l’austeritat amb la inoperància.

Quin missatge enviaria als seus conciutadans?
Nosaltres vam engegar en aquest mandat un camí d’un punt d’inflexió per portar el Vendrell on li toca estar. El Vendrell és una capital i ha d’exercir i ser tractat com a tal. Aquest equip de govern treballarà de valent perquè aquest desig esdevingui una realitat.

PUBLICITAT










REDACCIÓ1 Juny, 2022

Els he de ser sincers i és que aquestes línies pot ser que siguin les més especials que he escrit mai, des que tinc el privilegi de poder explicar-los coses. Ningú està preparat per perdre el seu fill. No em vull imaginar el que pot arribar a suposar i moltes vegades aquest tipus de qüestions fan que certs temes es tractin la majoria de cops de forma freda, sense empatia i sense pensar amb les conseqüències.

Mercè i Sandra, de l’Ass. ‘A Contracor’

He tingut el privilegi de conèixer a dues de les persones més valentes que he conegut. La Sandra i la Mercè, dues mares que malauradament han perdut el seu fill i la seva filla. En el cas de la Sandra, al Víctor, a la setmana 37 d’embaràs, quan els metges li van comunicar que se li havia parat el cor. La Mercè va perdre a la Marina, a causa d’un problema genètic, que feia que no es desenvolupés.

Elles dues són dues de les representants de l’associació ‘A Contracor‘ a Tarragona, que neix precisament per acompanyar a les mares, pares i famílies precisament en el seu dol per la interrupció de l’embaràs, lluitar perquè cada un d’aquests infants pugui ser recordats i poder convertir aquest moment de tant dolor en un acte d’amor.

Tot i que l’associació es va crear a Barcelona, ara s’ha donat a conèixer a la nostra demarcació, precisament per poder ajudar altres mares que han viscut o que es poden veure afectades per la pèrdua dels seus infants. La Sandra m’explica que “lamentablement, no està ben vist que parlis a la gent de la pèrdua del teu fill. Jo necessito explicar-me, i moltes vegades sembla que a la gent li molesti que expliqui que he perdut el Víctor”.

Lamentablement, no està ben vist que parlis a la gent de la pèrdua del teu fill. Jo necessito explicar-me, i moltes vegades sembla que a la gent li molesti que expliqui que he perdut el Víctor

“No estem preparats, en general, com a societat, per donar l’escalf que necessites quan perds a la teva filla”, lamenta la Mercè. En el seu cas, després que se li diagnostiqués a la Marina un problema que feia que no es pogués desenvolupar i créixer amb normalitat, va viure un autèntic calvari i va haver d’avortar amb 21 setmanes.

“Si ja és difícil un procés com aquest, imagina’t trobar-te en la situació de desinformació dels ginecòlegs, tot enmig d’un estat de xoc, sabent que la meva filla no es desenvolupava“, relata la Mercè, qui recorda que un de cada quatre embarassos no surt bé. A més denuncia que en tots els avortaments de 22 setmanes, independentment del motiu han de passar per un tribunal mèdic, on hi ha facultatius que s’oposen al procediment, per objecció de consciència, fet que acaba provocant que aquest procés s’allargui i sigui molt més difícil.

Necessitem als sanitaris del nostre costat, hem de normalitzar i humanitzar aquestes situacions. També hem d’intentar donar als avortaments el seu espai i que hi hagi informació en tots aquests processos

Per la seva banda la Sandra també denuncia que no pot ser que hagis de dependre de l’estat dels professionals en cada part. “Necessitem als sanitaris del nostre costat, hem de normalitzar i humanitzar aquestes situacions. També hem d’intentar donar als avortaments el seu espai i que hi hagi informació en tots aquests processos”, rebla.

Per aquest motiu des de ‘A Contracor‘ han impulsat una sèrie d’accions per fer més ‘humanes’ aquestes situacions. Han impulsat uns saquets amb mantetes i gorrets pels infants, amb diferents mides, segons la mida i la setmana de gestació dels nens o les nenes. Aquests, han estat cosits per mares i àvies de l’associació que han hagut de viure la pèrdua del seu fill o filla, símbol que també reivindica que aquests infants realment van existir. “Quan has hagut de parir el teu fill que ha traspassat, te’l donen en un ‘empapador‘ d’un sol ús, cosa que no fan amb un fill que està viu”, denuncien.

També ofereixen Grups d’Ajuda Mútua (GAM), de forma telemàtica o presencial on s’exposen els diferents casos que han viscut les mares i famílies. A més estan impulsant una campanya de divulgació i informació als hospitals de la demarcació, estan presents a la majoria de xarxes socials i estan preparant un acte familiar pel pròxim 15 d’octubre.

PUBLICITAT



REDACCIÓ30 Maig, 2022

Tarragona es prepara per acollir el Festival Teta aquest cap de setmana, un esdeveniment que neix enguany amb l’objectiu d’estendre la lluita feminista i LTGBI a través d’una programació divulgativa i cultural. 

Precisament, les protagonistes del Teta són majoritàriament dones, i la tarragonina Agnès Busquets és una d’elles. En aquesta entrevista, Busquets ens detalla les seves sensacions amb aquesta celebració, així com els problemes que detecta a la ciutat. L’actriu també reivindica el festival Minipop i els dos teatres de Tarragona com a atractius desaprofitats. En el cas del Minipop, perquè ja no es fa; i en el de les sales teatrals, per la manca d’una programació potent i estable.

 

Què representa per a vostè el Festival Teta?
Per mi ha estat una sorpresa. No em considero cap figura feminista ni LGTBI, però formo part d’aquesta societat i sóc molt afí a les idees feministes i a la defensa dels drets LGTBI. Per sentit comú. Que cadascú faci allò que senti i necessiti, i que visqui com vulgui. ‘Vive y deja vivir‘.

Mai m’he sentit relegada a la feina pel fet de ser dona. Polònia és un programa de ‘tios‘ perquè la política és una feina de ‘tios‘. Hi ha molt poca representació femenina, tot i que ara els obliguen a assolir quotes d’igualtat. Tanmateix, no cobro menys que un home. Com a mare, sí que notes les diferències. En qüestions de llenguatge quan diuen “has canviat els bolquers”… Pel fet de ser dona, sense voler ja formes part del moviment feminista.

Per què hi forma part?
Sóc dona i per tant formo part del festival.

L’ha sorprès el fet d’haver estat escollida com a representant del Teta?
M’ha sorprès pel fet de no ser activista feminista, però, d’altra banda, no m’estranya perquè suposo que han buscat algú de la ciutat. Em fa molta il·lusió perquè molta gent no té ni idea que sóc de Tarragona. M’agrada que de tant en tant em tinguin en compte ni que sigui per ser part de la foto o per fer difusió.

Li agradaria treballar més a Tarragona?
No em puc queixar perquè estic molt desvinculada. Fa més anys que visc a Barcelona que no pas els que he estat a Tarragona. A més, la gent no sap que sóc d’aquí. Tampoc tenen per què saber-ho. Com a espectadora, he estat militant del Minipop des del primer any. També ho he estat de la Trono, on vaig començar a fer teatre. Vaig fundar la Sala Trono juntament amb el Joan. Em sento superorgullosa d’haver-ne format part.

Aprofito per reivindicar una inversió en el Metropol. Quan invertirem per arreglar-lo? És preciós. Tarragona s’ha de posar molt les piles en aquest aspecte.

Què li manca a Tarragona?
Posar-se les piles en el tema cultural. No vinc sovint i estic generalitzant, però quan vinc aquí penso “quina pena, amb lo bonica que és Tarragona…” Podrien estar els carrers plens de vida… Vés a Girona un diumenge a la nit… I això que no tenen el mar a tocar com aquí.

Per què passa això?
Seguim la llei del mínim esforç. “Ja tenim el mar, les pedres… tot funciona sol…”. Doncs no. Una de les meves motivacions per marxar és que m’avorria. Em sap molt greu dir això perquè adoro Tarragona i que no me la toquin que mato. Però hem de ser conscients. Mola que hi hagi una Trono que aguanti, encara que hi haurien d’haver 10 projectes iguals. Tenim dos teatres genials. No obstant això, veus la programació… No pot ser…

Quina concepció té sobre Tarragona la resta de Catalunya?
Primer, tothom em pregunta per Tarragona ciutat. Si parlo de Tarragona, és Tarragona i punt, si no especificaria un altre municipi. L’afer Salou i petroquímiques encara és un llastre que arrosseguem. Molta gent em fa la broma de què és un poble. Ens ho hem de creure més. El que diuen a Dames i Vells, que Tarragona és una bassa. Doncs no, és un jacuzzi (riu).

Carlos Latre opina el mateix… D’altra banda, què sent quan actua a Tarragona?
Em fa molta il·lusió perquè venen totes les meves amigues. També per la família, que a vegades els hi costa anar a Barcelona.

És més fàcil actuar a casa?
És igual. És molt xulo i bonic. Ara fa molts anys que no faig res aquí…

Què espera del Festival Teta?
Espero que els hi vagi molt bé perquè és la primera edició i tinc molta responsabilitat. Desitjo que aconsegueixin tots els seus objectius: sensibilitzar, debatre, crear nous projectes, que es consolidi… Per exemple el Minipop, que ja estava consolidat, i és una pena que es perdi. Tots esperàvem aquesta proposta al juny. A vegades la desídia li pot a Tarragona.

Espera que es recuperi el Minipop?
Tant de bo. Entenc que remar a contracorrent és difícil.

Té esperances?
Sí, perquè m’aprecio els organitzadors i sé que s’ho han treballat molt. També per Tarragona. L’altre dia li explicava a una amiga de Barcelona i em deia que era molt guai i que vindria amb el seu fill. Que s’ajuntin Teta i Minipop

PUBLICITAT










REDACCIÓ20 Maig, 2022

David Rovira només té 14 anys. Fem servir aquest adverbi perquè el tarragoní comença a despuntar en el camp musical. És un apassionat del saxo i li encanta tocar al carrer, on els transeünts solen dir-li el què pensen de les seves actuacions, a encoratjar-lo a continuar aprenent i a desenvolupar el seu talent. De tracte fàcil i somriure contagiós, el jove vol seguir una carrera musical, tot i que no descarta acabar estudis universitaris. Aquest divendres, en David participarà en una exclusiva trobada del Rotary Internacional que se celebra a Salou. A l’estiu sol posar el seu granet de sorra per animar els nostres carrers…

Què és per a tu el saxo?
Un instrument que em permet fer música i fer-ne gaudir als altres.

Per què el saxo i no un altre instrument?
A l’Escola de Música, mitjançant una roda d’instruments, vaig descobrir la sonoritat del saxo. Per aquest motiu el vaig triar, ja que entre tots els instruments que em van ensenyar va ser el que més em va agradar.

Què representa la música per a tu?
És una manera d’expressar sentiments sense necessitat d’utilitzar paraules. És com un idioma que tothom entén, independentment de la seva llengua.

Què t’aporta la música?
Moltes, noves i enriquidores experiències. M’ha ensenyat a tenir confiança en mi mateix i a ser constant perquè la música, per a millorar, requereix molta constància.

Què vols transmetre quan toques el saxo?
Felicitat i alegria. M’agrada alegrar la cara de la gent que passa pel carrer.

Què et diuen els transeünts quan toques al carrer?
La gent sol preguntar quina l’edat que tinc, perquè els sorprèn que sigui tan jove. També em pregunten: A on vius?, D’on ets?, A on sols tocar? I molts cops em diuen que ho faig molt bé i que els agrada com toco. I, de tant en tant, trobo algú que també fa música i llavors parlem una estona.

Els teus pares t’ajuden i et recolzen en aquest viatge musical?
Els meus pares sempre m’han recolzat en tot el que faig. I en la música encara més. Sempre m’han animat. De fet, sense ells no podria estudiar música perquè els estudis, algú els ha de pagar. La família sempre està al meu costat, donant-me suport i facilitant-me allò que necessito.

Has pensat presentar-te a algun concurs de talent musical?
No m’ho he plantejat mai perquè, això són coses que requereixen molt de temps i nivell, el qual jo encara no en tinc. Però no ho descarto en un futur, ja que és una manera molt bona de guanyar renom i consideració.

Vols estudiar música o alguna altra carrera?
A mi m’agradaria tenir una carrera professional com a saxofonista. Però també estic considerant altres opcions, puix que és molt difícil viure exclusivament de la música. No obstant això, tinc clar que ho intentaré i que faré tot el que calgui per poder viure de la música; tanmateix, no estaria de més tenir una carrera.

Quins ingredients són necessaris per esdevenir un bon músic/artista?
Més enllà de tenir tècnica i virtuositat, cal tenir seguretat en tu mateix i en allò que fas. I, per damunt de tot ser humil, perquè si no ho ets, la gent no et voldrà i no podràs aconseguir res bo.

Amb quin músic t’identifiques o volies arribar a ser?
M’identifico molt amb el meu cosí, Joan Rovira. Ell també va començar tocant al carrer i m’ha inspirat molt en les decisions que prenc com a músic. Des de petit que escolto la seva música i em fascina, i va ser una de les persones que em va donar a conèixer el saxo. Ell ara és cant-autor, però va començar la carrera musical amb el saxo.

PUBLICITAT












REDACCIÓ16 Maig, 2022

Tots coneixem l’expressió que darrere d’un policia hi ha una persona. Conscients d’aquesta realitat, hem intentat conèixer, a nivell personal, el nou cap de la Regió Policial del Camp de Tarragona dels Mossos d’Esquadra. Vicenç Lleonart és un tarragoní que va accedir al cos fa més de 25 anys. Va tenir diferents encàrrecs de gestió en diversos punts de la geografia catalana. Després del seu pas per la comissaria de Terres de l’Ebre, aquest fill de Perafort i casat amb una veïna del Morell, va ser l’escollit per substituir Josep Maria Estela com a màxim responsable dels Mossos a Tarragona. Vicenç Lleonart Lleonart és un home un xic ‘tiquismiquis‘, perquè tal com confessa li agrada l’ordre i no deixar res a la improvisació. Li agrada el contacte amb la gent i fa els possibles per empatitzar amb la seva gent. Creu que si els policies – que són servidors públics – estan cuidats, l’èxit està més o menys assegurat. Vicenç treballa perquè la percepció de seguretat i benestar social esdevinguin una realitat. Per a això, intenta relacionar-se i interactuar el màxim possible amb les entitats i institucions. Malgrat aixecar-se molt d’hora, passa molt poc temps tancat al despatx. És al costat de la gent que es pot percebre el rum-rum del carrer i les preocupacions dels ciutadans. Està feliç amb el repte que li han proposat i espera estar a l’altura de les expectatives de la prefectura dels Mossos. Diu que s’hi deixarà la pell perquè la policia catalana sigui un referent i un model de proximitat. La família i la cuina són dos elements que li aporten tranquil·litat. Vicenç Lleonart és d’aquells policies vocacionals. D’aquells que saben que l’honestedat, el respecte, l’esforç i la dignitat són els ingredients per a l’èxit. “Som persones que treballem per a les persones. No ho podem oblidar”. Per a Vicenç Lleonart, els números i les estadístiques són importants, però les relacions humanes, de vegades, encara no són més. El cap dels Mossos defensa el llenguatge amb els ulls… Aquesta és la conversa mantinguda amb el cap dels Mossos, conegut com el Vicenç de ‘Cal Manresa‘ del Morell, amb lligams a Cal Carafí

 

Podem començar aquesta entrevista, convençuts que els nostres telèfons no estan sent espiats?
Pot estar tranquil. No hi ha res a amagar. Ens regim per la màxima transparència. No espiem a ningú.

Som-hi doncs, qui és Vicenç Lleonart?
És un intendent que va començar la seva carrera professional als anys 90…

Em refereixo en l’àmbit personal?
Sóc de Perafort i estic casat amb una filla del Morell des de fa 25 anys. M’agrada dedicar-me a la família, als amics i als Mossos d’Esquadra.

Per què va decidir ser policia?
Va ser una casualitat. Tenia 23 anys i venia del sector industrial de l’automoció i a través d’uns amics que es preparaven per a Mossos i de membres de la família de la meva dona, vaig decidir presentar-me a Mossos.

Tinc la sort de ser del territori. És un avantatge? Podria ser. Però no oblidem que el bagatge i la capacitat de treball i de comunicar són rellevants

Per què no va optar per la Guàrdia Civil o la Policia Nacional?
Va ser per qüestions de proximitat. Hi havia el desplegament d’un projecte policial nou i això em va il·lusionar. M’agrada molt el contacte amb les persones…

Va estar destinat a diferents indrets, entre ells Reus, Tarragona, Terres de l’Ebre… Era és el màxim responsable de la regió policial del Camp de Tarragona. On se sent més còmode?
En totes les etapes que he viscut com a mosso ha conegut diferents maneres de treballar, persones increïbles i diversos estils de lideratge. Sóc un afortunat pel gran aprenentatge. Sempre he deixat la porta oberta dels llocs on he estat. He intentat ajudar a la gent i no m’hi fixo excessivament en els números i sí en els fets. La gent també. No resoldre més no vol dir que no ets un bon policia. Sóc un acèrrim defensor del model d’una policia de proximitat, més comunitària.

Quin és la seva màxima aspiració en aquest ‘viatge’ que és la policia de Catalunya?
No l’enganyo si dic que sóc ambiciós. Vull el millor també pel cos que tan estimo. Estic molt orgullós perquè en aquest ‘viatge‘ sempre he estat acompanyat per la meva família.

Però on vol arribar realment?
El meu eslògan és ‘picar pedra’ i fer la formigueta. I vull ser útil a l’organització que represento i estar a prop de les persones tant a nivell de carrer com de plantilla. L’ambició només fa sentit si és per sumar i que hi guanyem tots. Cas contrari no té sentit.

Quines són les fites dels Mossos?
És un gran cos de policia. Ens afrontem a una gran transformació.

En què consisteix?
Amb la nova prefectura s’estan preparant accions i objectius de cara al 2030. La transformació serà a nivell de humà, de plantilla i serveis, incidir més en el model proximitat, sense oblidar la desitjada digitalització… Els atemptats han contribuït a transformar-nos internament a correcuita.

Quan parla de transformació sembla que forma part d’una organització obsoleta…
No, no, que va. Però no hem d’oblidar que vivim en una societat molt canviant, diversa i complexa. Hem de treballar per estar preparats, com a estructura, per a afrontar qualsevol problemàtica i donar la millor resposta.

Digui’m que entén vostè per feminitzar el cos… És una de les propostes del comissari en cap, el Sr. Josep Maria Estela… Què vol dir?
No sé si és o no la paraula més correcta. No podem oblidar que els homes, pels motius que siguin, han tingut més oportunitats de càrrecs, destinacions i espais de lideratge.

Puc interpretar que els Mossos no donaven les mateixes oportunitats a les dones?
No és cosa del cos. Abans es presentaven més homes que dones.

A Tarragona no deixa de ser curiós que lidera la regió un home (intendent) quan ja havia una dona també intendent a la comissaria fent de sotscap de la regió policial… On està la feminització?
És una pregunta que s’hauria de formular al comissari en cap. Per hem de tenir en compte que no té és blanc o negre. Només sé que les capacitats professionals i de lideratge s’hauran d’incloure en les estructures de comandament del cos. Homes i dones han de ser tractats de la mateixa manera i tenir les mateixes oportunitats. Aquest és el plantejament del nou comissari en cap i estic segur que farà els possibles per corregir aquest biaix.

Però referint-nos a Tarragona…
Amb la sotscap fem un binomi i treballem molt bé. El més important és satisfer els interessos del cos.
Així i tot no podem amagar que hi ha determinades tasques que requereixen molta força física…
Hi ha d’altres en què la tàctica i la formació tècnica són rellevants. Crec que hem de fugir de debat si és home o dona i hem d’apostar per les habilitats amb la mateixa condició i oportunitats.

El Cos dels Mossos d’Esquadra és una policia acomplexada? Sembla que malgrat la seva considerable preparació tenen la necessitat de justificar-se permanentment… M’equivoco?
No faria servir la paraula acomplexada. Parlaria més de l’autocrítica i de l’autoavaluació. Som una policia moderna i preparada. L’èxit dels Mossos és el model de policia integrada i la proximitat al territori.

Creu que hi ha percepció d’inseguretat?
Això depèn de la zona. Nosaltres, com a cos policial, fem el que podem per esborrar aquesta percepció o sensació. I per a això hem apostat més per estar al costat dels ciutadans que tensar-se pels números. Ha d’haver-hi un equilibri.

Com es fa això?
Perseguir els delictes òbviament però estar al costat de la gent, de les entitats i de les institucions. No podem obviar també la interacció a través de les noves tecnologies. També és important que tots els operadors judicials i les policies treballin conjuntament i amb criteris unificats.

Vostè demana fugir dels números, però el cert és que tothom reclama números, o sigui resultats. Oi?
Els números són importants, clar que sí, però la pedagogia i el treball de camp també són eines fonamentals. Els delictes contra les persones tenen molt d’impacte, sobretot mediàtic…

Parla molt de conèixer el territori. És rellevant que un tarragoní estigui al capdavant de la Regió Policial del Camp de Tarragona?
Tinc la sort de ser del territori. És un avantatge? Podria ser. Però no oblidem que el bagatge i la capacitat de treball i de comunicar són rellevants. Jo passo molt poques hores tancat al despatx. Intento estar amb la gent. Escoltar-la i entendre-la.

Ara s’hi acosta l’estiu… Ja esteu treballant en els plans de prevenció i seguretat?
Clar. Les campanyes d’estiu no es programen un dia abans fins i tot perquè hi ha moltes branques que requereixen ser tingudes en compte.

Per què no es recuperen les patrulles mixtes: Mossos-Guàrdia Urbana?
No es pot generalitzar perquè no és el mateix activar-les en una població que una altra. No són la solució. Hauríem de tenir més en compte l’estratègia per poder solucionar més eficaçment el problema.

La majoria de mossos és conscient que som un servei públic i que si exigim a la gent un tracte i un respecte adequat, hem d’oferir la mateixa exemplaritat i rigor

Necessiteu personal?
Ara mateix no estem malament. Estem en una línia ascendent. Tindrem reforços a l’estiu.

A nivell de material…
Durant molts anys van patir restriccions perquè no hi havia pressupost. Ara la situació ha millorat i hem anat adquirint més material i més dotacions pel parc mòbil.

També està previst que es canviï l’uniforme, oi? Per a quan?
És una reivindicació important del cos.

Quina relació hi ha entre els diferents cossos policials que operen al territori?
És molt bona, de respecte i de gran col·laboració. Hi ha molts equips mixtos en àrees d’investigació.

Vostè substitueix el comissari en cap Josep Maria Estela. Quin consell li va donar abans de fer-se càrrec del cos?
Ell no és de parlar massa, però és molt assertiu. Em va demanar que cuidés les persones (interna i externament) perquè és la clau del nostre èxit.

Parlava d’unitat de criteris. Això també és vàlid per a la judicatura?
Sí, per a tothom. Units sumem i serem més eficaços i forts contra la delinqüència. La gent ha d’entendre que la policia no és ni pot ser un calaix de sastre. La població vol que entre tots trobem una solució. A nivell intern, també hem de fer acompanyament als policies, recordant que darrere d’un uniforme hi ha una persona i una família.

Ha de fer de psicòleg?
No, però hem d’escoltar i empatitzar.

Com es descriuria com a policia?
Estic molt orgullós. Vinc d’una família molt humil i molt treballadora. El cos m’ha donat molt i, per tant, també he d’estar a l’altura. Sóc feliç fent de policia i també cuidant l’hort al mas.

Creu que és un bon ‘jefe‘?
M’agrada molt l’ordre i tenir el control. M’agrada acompanyar les problemàtiques i conèixer la resolució. M’agrada que tothom hi participi. Intento ser humà…

Deia que para poc al despatx que li agrada molt el contacte amb la gent… Amb quina gent parla? Què li diuen? On va?
Sóc de Tarragona i vaig tenir càrrecs de responsabilitat a diferents punts del territori i això és important a l’hora de prendre decisions i d’interactuar amb la gent i fent xarxes amb entitats i institucions. També és veritat que la nostra societat ens demana ser propers. I tots, des del comanament fins a l’agent que acaba d’arribar, fem un treball de proximitat, tots a la seva manera.

Units sumem i serem més eficaços i forts contra la delinqüència

Vostè porta des del gener al càrrec. Es va espantar quan li van dir que vostè seria el cap de la regió a Tarragona?
Jo era el cap de la regió a Terres de l’Ebre, però és cert que em va impactar, em va fer respecte. Aquest respecte ajuda al fet que prenguis consciència d’on ets i que tinguis cura a l’hora de prendre decisions. Estic molt agraït del repte i d’aquest vot de confiança.

Se sent sol?
No. Molt acompanyat. Tinc el suport dels meus companys i de moltes entitats i institucions. De vegades hi ha moments de soledat i que has de prendre decisions importants després d’una gran reflexió.

Vostè és exigent. És un perepunyetes?
(riu) Hauria de preguntar als altres, però sóc exigent amb els altres tal com m’autoexigeixo. Som servidors públics… Sóc curós, ordenat i estic molt pendent de les coses.

Li costa delegar?
He millorat molt. Però hi ha coses que no són delegables, tot i confiar en el meu equip de treball.

Quants WhatsApp envia al dia?
Els necessaris perquè la situació estigui controlada. No ens carreguem de WhatsApp.

Per ser un policia que aposta per la proximitat ha de tenir sensibilitat. Es considera una persona sensible?
Estic formats i entrenats per no evidenciar excessivament la nostra sensibilitat. Intentem ser propers i tenir vocació de servei. Jo personalment confio molt en les relacions humanes. Moltes vegades la sensibilitat va afegida a l’ètica.

Ja que parla d’ètica, com se sent quan veu mossos detenint a mossos?
Es refereix al departament d’afers interns, oi? A nivell personal fa molt de mal, sobretot si coneixes la persona. Pel que fa a l’organització crec que és molt positiu perquè això vol dir que els nostres mecanismes interns de supervisió i control funcionen. És important allunyar les males praxis i els comportaments que poden comprometre la credibilitat i la reputació del cos. Però si passen aquestes coses és perquè als Mossos ens esforcem perquè hi hagi transparència.

No hem parlat intencionadament sobre números ni d’estadístiques. Què pot assegurar que no passarà al cos mentre vostè sigui el cap de la regió?
A nivell intern crec que els mecanismes de control funcionen. La majoria de mossos és conscient que som un servei públic i que si exigim a la gent un tracte i un respecte adequat, hem d’oferir la mateixa exemplaritat i rigor. No podem oblidar que som persones que tractem amb persones.

Els mossos us sentiu ‘utilitzats’ en els desnonaments?
No. Hem de tenir en compte que es tracta d’una problemàtica social que provoca molta pressió a diferents nivells, també mediàtic. És obvi que no ens agrada participar en els desnonaments, però aquest és un debat que necessita una reflexió de tota la societat i dels diferents operadors. Els mossos hem de saber explicar les nostres línies de treball i els nostres límits. Hem de fer complir la llei, tot i que intentem moltes vegades fer valer la mediació…

Esteu polititzats?
No ho crec. Vostè creu que sí?

Els mossos hem de saber explicar les nostres línies de treball i els nostres límits. Hem de fer complir la llei, tot i que intentem moltes vegades fer valer la mediació

Estem en el nivell 4 d’amenaça terrorista…
En aquesta àrea treballen de forma consensuada amb la resta dels cossos policials i amb la Conselleria i el Ministeri d’Interior. És obvi que estem atents i treballem en tots els àmbits i de forma conjunta.

Per cert, una pregunta personal. Vostè és ploraner?
Hi ha moments en la vida que, tot i l’edat, i tenir la pell curtida, és inevitable manifestar els sentiments i les emocions. No sé si sóc ploraner, però no puc negar que sóc de pell fina.

Quan parla de sentiments, es refereix a l’empatia…?
Parlo amb els ulls i als ulls. M’agrada arribar a l’ànima de les persones i recordar que tots, qui més qui menys, tenim un bon fons.

Què podem esperar de vostè com a cap dels mossos a Tarragona?
Treball i molta dedicació a un cos que m’ha donat molt. L’objectiu és treballar dia a dia i pica pedra.

Com va explicar als seus fills que vostè era el màxim responsable dels Mossos al Camp de Tarragona?
El dia que m’ho van dir vam anar a sopar tots cinc (els meus tres fills i la meva dona) i els vaig detallar que tindria més responsabilitats al cos i que hi tindria que dedicar més temps, però que estaria més a prop de la família i que comptaria amb ells. Ells estan contents i crec que orgullosos (riu).

 PUBLICITAT



PUBLICITAT









REDACCIÓ4 Maig, 2022

Sílvia García és una de les veus més conegudes a Tarragona. Molts lectors l’hauran escoltat alguna vegada a Tarragona Ràdio, on ja suma 35 anys davant dels seus micròfons. Potser per aquest motiu, García va ser reconeguda fa uns mesos com a Millor Professional en els Premis de Comunicació Local 2021. La seva senzillesa a l’hora de parlar i el seu to agradable evidencien la seva gran habilitat com a comunicadora, tot i no tenir la carrera de periodisme. De fet, ella mateixa reconeix en aquesta conversa que més aviat és una “xafardera”. Actualment, lidera el programa ‘Ja Tardes’, un espai musical on dóna a conèixer alguns artistes a través d’entrevistes i cançons. En aquest ‘Tu a tu’, intentem conèixer els seus inicis a la ràdio, així com les seves rutines, coneixements i sensacions després d’una àmplia trajectòria a l’emissora local.

 

Què se sent quan se sap que tens la veu més coneguda de Tarragona?
Ui! No m’ho havia ni plantejat. Alguna vegada m’han dit que tinc una veu molt bonica o de ràdio, però realment tinc la veu que em va venir de sèrie des que vaig néixer. Si sóc la veu més coneguda de la ciutat, doncs gràcies, és un honor.

Com va començar la teva aventura a la ràdio?
De casualitat. Jo no coneixia gens el món de la ràdio més enllà d’escoltar-la. Mai m’havia plantejat fer ràdio. Resulta que al costat d’on jo anava a cosir hi havia Ràdio Fòrum. No sabia ben bé que estaven fent fins que un dia, un amic em va dir que volia fer un programa, però necessitava algú més per acompanyar-lo. Em va preguntar si m’animaria i vaig acceptar juntament amb una altra noia. L’espai servia per explicar tota la programació del dia. Després d’aquesta prova vam anar fent formacions de ràdio fins ara, pràcticament no m’he mogut. Gairebé 36 anys de carrera…

D’on ve la teva passió per la ràdio?
T’enamores de la ràdio quan la coneixes. Quan veus l’oportunitat de comunicar-te amb la gent i posar la música que t’agrada… Si no m’apassiones el que faig, no hauria aguantat 35 anys. A més, la ràdio et sorprèn cada dia, quan penses que ho tens tot paït, surten noves idees per fer. Ara amb internet, la ràdio s’ha transformat en una televisió que pot arribar a qualsevol part del món.

Quin és el tipus de programa que t’agrada més?
El musical. M’agrada poder parlar amb els grups i que m’expliquin les seves històries, així com descobrir cançons noves.

Per tant, has aconseguit fer el tipus de ràdio que més t’agrada?
S’intenta. No depèn de mi, perquè sóc una treballadora i -com a resultat- m’he de sumar al projecte que es plantegi. Tinc la sort de què ara faig allò que més m’agrada, que és la música.

Alguna vegada t’han reconegut la veu demanant un cafè o anant a comprar?
Alguna vegada (riu). A vegades fa una mica de vergonya depenent de la reacció de la persona. La ràdio té màgia i misteri perquè no saps qui hi ha darrere del micròfon, i quan et situen a vegades es deceben. A vegades tinc aquella por de no estar a l’altura de la imaginació dels oients, però sóc jo, no hi ha ningú més.

Em recorda als actors de doblatge…
Sí! M’haguera agradat i fins i tot ho vaig estar mirant.

T’encanta treballar amb la teva veu…
L’he d’explorar perquè és meva. Podem fer moltes coses amb ella. Imagina donar vida a qualsevol actor de Hollywood. Seria una ‘passada’.

No t’ho planteges en un futur?
Sí. A l’Starraco Unlimited, sovint venen actors de doblatge i sempre estic a primera fila perquè expliquen tècniques per modular la veu i fer-la servir d’una manera o altra. Més que doblador, és saber actuar amb la veu. Penso que és difícil perquè has de transmetre les emocions que veus a la pantalla amb la teva veu. El dia que estàs bé, genial, però si tens un dia trist i t’has de riure perquè l’actor que interpretes s’està rient… No pots, perquè ets una persona.

Com és el teu dia a la ràdio?
Et diria que és estressant, així i tot no és veritat. Hi ha moments que t’estiraries els cabells, hi ha altres que sents felicitat plena. És com qualsevol feina.

Quins són aquests moments de felicitat plena?
Quan fas l’entrevista que feia temps que buscaves, i penses: “Que bé que ha sortit”. No només per la teva opinió, sinó perquè l’entrevistat ha comunicat amb tu. No és fàcil. A vegades ho tens tot preparat, va tot bé i de sobte, amb una pregunta, canvia el color de l’entrevista perquè alguna cosa no li ha agradat. I a més, tu no saps què ha passat. Tanmateix, quan tot surt rodó i dius “wow“, això és la felicitat plena.

Després hi ha la part més difícil. Quan per exemple quedes amb un grup i a l’hora d’entrar, truques i no hi ha línia; o estàs parlant i es talla més d’una vegada la trucada. Clar, aquella entrevista ja no la pots reaprofitar.

Complexitats de la ràdio…
Clar. També quan quedes in situ amb un grup a l’estudi a les cinc de la tarda i no es presenta fins a dos quarts de set… Truques i no l’agafa… Són moments d’histèria que a més no depenen de .

Com se surt d’aquesta situació?
Sempre intento tenir un pla B. Tinc moltes entrevistes que potser mai he passat. De tant en tant es rescaten per sortir del moment. Altres cops, truques a un altre grup d’una hora per a l’altra perquè vinguin a entrevistar-los. Des d’aquí els hi agraeixo molt. Ells no ho saben, però t’han salvat la tarda. Passes de la foscor al sol en un moment.

Improvises sovint?
Sempre. No tinc cap guió. Intento mirar un esquema amb informació del grup, tanmateix sempre vull que els grups m’expliquin. Vull saber la seva vida musical. Jo no sóc periodista, sóc una xafardera. Sovint tot surt bé, i d’altres vegades hi ha errades, perquè també faig control tècnic. Mentre que em preparo l’esquema, també he de pensar i buscar la cançó que posaré a continuació. A vegades he preguntat algun tema que fa una estona ja m’havien respost.

T’agrada més treballar sola o amb companys?
Un tant per cent. M’agrada molt compartir i parlar amb algú més, però la solitud de fer una entrevista a la teva comoditat… Seria un cinquanta-cinquanta.

Quina és l’anècdota més esbojarrada que em pots explicar?
Quantes vols? (riu). Un cop vaig quedar amb dos grups per entrevistar-los. Un havia de venir a les sis i l’altre a dos quarts de set. Els primers entrevistats no es van presentar mai, però el segon va venir a les sis. Clar, jo estava a control i pensava que era la primera banda. Els vaig fer entrar a l’estudi sense parlar amb ells. Tot seguit, vaig posar la música de l’altre grup i ja m’estaven negant amb el cap. Tot això en antena. Com ho arregles? Borrón y cuenta nueva. Vaig posar la seva música i vam començar des de zero. No pots fer altra cosa.

Pel que m’expliques, t’encarregues de tot. És per manca d’ajuda o per elecció pròpia?
Senzillament vaig treballant. No hi penso.

Com és la teva relació amb els companys de la ràdio?
Ara per ara molt bona. Hem tingut daltabaixos per coses que van passar a l’emissora en el seu moment. Són molt macos, no em puc queixar.

Què me’n dius del premi?
No me l’esperava. Va ser una iniciativa del nostre gerent, el Xavier Gispert. Ell ho va presentar i jo no hi vaig tornar a pensar. A les festes de Santa Tecla vaig notar moviments estranys a la ràdio. De cop i volta em diuen que he de pujar al Teatre Tarragona per substituir a dos companys. I allí m’esperava la sorpresa, que m’havien donat el premi.

Què vas sentir en aquell moment?
Em vaig quedar sense paraules. Jo quedant-me sense paraules? Encara dic que s’han equivocat i que m’ho han donat per donar.

Què és allò que més destaques de la teva carrera?
La constància. Encara que vinguin moments durs, un ha de ser constant i sobretot que t’agradi el que facis. Treballar amb passió en qualsevol moment. És un consell per a tothom perquè tinc la sensació que ara la gent es rendeix amb facilitat.

Què li recomanes a les noves generacions?
Que creguin en allò que fan. Que ho lluitin. Perquè venen perspectives bones i també una mica dolentes. Hi ha molts fronts oberts i tot és massa obert: la ràdio és tele, la tele és internet… Ara has d’aprendre de tot, i al final no aprens res. Constància, paciència per poder aprendre i creure en el que es fa.

Què destacaries dels mitjans de comunicació locals?
Que s’estan posant molt les piles, actualitzant-se a internet. També m’agradaria que pugessin les noves generacions i que ens donessin canya. Això ha de passar. A veure si obren més ràdios i diaris, que hi ha molta gent i hem de donar feina a tothom.

PUBLICITAT