Arxius de TU A TU | Diari La República Checa

REDACCIÓ20 Maig, 2022
david_rovira2-1-e1652961929890-1280x926.jpg

David Rovira només té 14 anys. Fem servir aquest adverbi perquè el tarragoní comença a despuntar en el camp musical. És un apassionat del saxo i li encanta tocar al carrer, on els transeünts solen dir-li el què pensen de les seves actuacions, a encoratjar-lo a continuar aprenent i a desenvolupar el seu talent. De tracte fàcil i somriure contagiós, el jove vol seguir una carrera musical, tot i que no descarta acabar estudis universitaris. Aquest divendres, en David participarà en una exclusiva trobada del Rotary Internacional que se celebra a Salou. A l’estiu sol posar el seu granet de sorra per animar els nostres carrers…

Què és per a tu el saxo?
Un instrument que em permet fer música i fer-ne gaudir als altres.

Per què el saxo i no un altre instrument?
A l’Escola de Música, mitjançant una roda d’instruments, vaig descobrir la sonoritat del saxo. Per aquest motiu el vaig triar, ja que entre tots els instruments que em van ensenyar va ser el que més em va agradar.

Què representa la música per a tu?
És una manera d’expressar sentiments sense necessitat d’utilitzar paraules. És com un idioma que tothom entén, independentment de la seva llengua.

Què t’aporta la música?
Moltes, noves i enriquidores experiències. M’ha ensenyat a tenir confiança en mi mateix i a ser constant perquè la música, per a millorar, requereix molta constància.

Què vols transmetre quan toques el saxo?
Felicitat i alegria. M’agrada alegrar la cara de la gent que passa pel carrer.

Què et diuen els transeünts quan toques al carrer?
La gent sol preguntar quina l’edat que tinc, perquè els sorprèn que sigui tan jove. També em pregunten: A on vius?, D’on ets?, A on sols tocar? I molts cops em diuen que ho faig molt bé i que els agrada com toco. I, de tant en tant, trobo algú que també fa música i llavors parlem una estona.

Els teus pares t’ajuden i et recolzen en aquest viatge musical?
Els meus pares sempre m’han recolzat en tot el que faig. I en la música encara més. Sempre m’han animat. De fet, sense ells no podria estudiar música perquè els estudis, algú els ha de pagar. La família sempre està al meu costat, donant-me suport i facilitant-me allò que necessito.

Has pensat presentar-te a algun concurs de talent musical?
No m’ho he plantejat mai perquè, això són coses que requereixen molt de temps i nivell, el qual jo encara no en tinc. Però no ho descarto en un futur, ja que és una manera molt bona de guanyar renom i consideració.

Vols estudiar música o alguna altra carrera?
A mi m’agradaria tenir una carrera professional com a saxofonista. Però també estic considerant altres opcions, puix que és molt difícil viure exclusivament de la música. No obstant això, tinc clar que ho intentaré i que faré tot el que calgui per poder viure de la música; tanmateix, no estaria de més tenir una carrera.

Quins ingredients són necessaris per esdevenir un bon músic/artista?
Més enllà de tenir tècnica i virtuositat, cal tenir seguretat en tu mateix i en allò que fas. I, per damunt de tot ser humil, perquè si no ho ets, la gent no et voldrà i no podràs aconseguir res bo.

Amb quin músic t’identifiques o volies arribar a ser?
M’identifico molt amb el meu cosí, Joan Rovira. Ell també va començar tocant al carrer i m’ha inspirat molt en les decisions que prenc com a músic. Des de petit que escolto la seva música i em fascina, i va ser una de les persones que em va donar a conèixer el saxo. Ell ara és cant-autor, però va començar la carrera musical amb el saxo.

PUBLICITAT












REDACCIÓ16 Maig, 2022
vicen_mossos-1280x960.jpeg

Tots coneixem l’expressió que darrere d’un policia hi ha una persona. Conscients d’aquesta realitat, hem intentat conèixer, a nivell personal, el nou cap de la Regió Policial del Camp de Tarragona dels Mossos d’Esquadra. Vicenç Lleonart és un tarragoní que va accedir al cos fa més de 25 anys. Va tenir diferents encàrrecs de gestió en diversos punts de la geografia catalana. Després del seu pas per la comissaria de Terres de l’Ebre, aquest fill de Perafort i casat amb una veïna del Morell, va ser l’escollit per substituir Josep Maria Estela com a màxim responsable dels Mossos a Tarragona. Vicenç Lleonart Lleonart és un home un xic ‘tiquismiquis‘, perquè tal com confessa li agrada l’ordre i no deixar res a la improvisació. Li agrada el contacte amb la gent i fa els possibles per empatitzar amb la seva gent. Creu que si els policies – que són servidors públics – estan cuidats, l’èxit està més o menys assegurat. Vicenç treballa perquè la percepció de seguretat i benestar social esdevinguin una realitat. Per a això, intenta relacionar-se i interactuar el màxim possible amb les entitats i institucions. Malgrat aixecar-se molt d’hora, passa molt poc temps tancat al despatx. És al costat de la gent que es pot percebre el rum-rum del carrer i les preocupacions dels ciutadans. Està feliç amb el repte que li han proposat i espera estar a l’altura de les expectatives de la prefectura dels Mossos. Diu que s’hi deixarà la pell perquè la policia catalana sigui un referent i un model de proximitat. La família i la cuina són dos elements que li aporten tranquil·litat. Vicenç Lleonart és d’aquells policies vocacionals. D’aquells que saben que l’honestedat, el respecte, l’esforç i la dignitat són els ingredients per a l’èxit. “Som persones que treballem per a les persones. No ho podem oblidar”. Per a Vicenç Lleonart, els números i les estadístiques són importants, però les relacions humanes, de vegades, encara no són més. El cap dels Mossos defensa el llenguatge amb els ulls… Aquesta és la conversa mantinguda amb el cap dels Mossos, conegut com el Vicenç de ‘Cal Manresa‘ del Morell, amb lligams a Cal Carafí

 

Podem començar aquesta entrevista, convençuts que els nostres telèfons no estan sent espiats?
Pot estar tranquil. No hi ha res a amagar. Ens regim per la màxima transparència. No espiem a ningú.

Som-hi doncs, qui és Vicenç Lleonart?
És un intendent que va començar la seva carrera professional als anys 90…

Em refereixo en l’àmbit personal?
Sóc de Perafort i estic casat amb una filla del Morell des de fa 25 anys. M’agrada dedicar-me a la família, als amics i als Mossos d’Esquadra.

Per què va decidir ser policia?
Va ser una casualitat. Tenia 23 anys i venia del sector industrial de l’automoció i a través d’uns amics que es preparaven per a Mossos i de membres de la família de la meva dona, vaig decidir presentar-me a Mossos.

Tinc la sort de ser del territori. És un avantatge? Podria ser. Però no oblidem que el bagatge i la capacitat de treball i de comunicar són rellevants

Per què no va optar per la Guàrdia Civil o la Policia Nacional?
Va ser per qüestions de proximitat. Hi havia el desplegament d’un projecte policial nou i això em va il·lusionar. M’agrada molt el contacte amb les persones…

Va estar destinat a diferents indrets, entre ells Reus, Tarragona, Terres de l’Ebre… Era és el màxim responsable de la regió policial del Camp de Tarragona. On se sent més còmode?
En totes les etapes que he viscut com a mosso ha conegut diferents maneres de treballar, persones increïbles i diversos estils de lideratge. Sóc un afortunat pel gran aprenentatge. Sempre he deixat la porta oberta dels llocs on he estat. He intentat ajudar a la gent i no m’hi fixo excessivament en els números i sí en els fets. La gent també. No resoldre més no vol dir que no ets un bon policia. Sóc un acèrrim defensor del model d’una policia de proximitat, més comunitària.

Quin és la seva màxima aspiració en aquest ‘viatge’ que és la policia de Catalunya?
No l’enganyo si dic que sóc ambiciós. Vull el millor també pel cos que tan estimo. Estic molt orgullós perquè en aquest ‘viatge‘ sempre he estat acompanyat per la meva família.

Però on vol arribar realment?
El meu eslògan és ‘picar pedra’ i fer la formigueta. I vull ser útil a l’organització que represento i estar a prop de les persones tant a nivell de carrer com de plantilla. L’ambició només fa sentit si és per sumar i que hi guanyem tots. Cas contrari no té sentit.

Quines són les fites dels Mossos?
És un gran cos de policia. Ens afrontem a una gran transformació.

En què consisteix?
Amb la nova prefectura s’estan preparant accions i objectius de cara al 2030. La transformació serà a nivell de humà, de plantilla i serveis, incidir més en el model proximitat, sense oblidar la desitjada digitalització… Els atemptats han contribuït a transformar-nos internament a correcuita.

Quan parla de transformació sembla que forma part d’una organització obsoleta…
No, no, que va. Però no hem d’oblidar que vivim en una societat molt canviant, diversa i complexa. Hem de treballar per estar preparats, com a estructura, per a afrontar qualsevol problemàtica i donar la millor resposta.

Digui’m que entén vostè per feminitzar el cos… És una de les propostes del comissari en cap, el Sr. Josep Maria Estela… Què vol dir?
No sé si és o no la paraula més correcta. No podem oblidar que els homes, pels motius que siguin, han tingut més oportunitats de càrrecs, destinacions i espais de lideratge.

Puc interpretar que els Mossos no donaven les mateixes oportunitats a les dones?
No és cosa del cos. Abans es presentaven més homes que dones.

A Tarragona no deixa de ser curiós que lidera la regió un home (intendent) quan ja havia una dona també intendent a la comissaria fent de sotscap de la regió policial… On està la feminització?
És una pregunta que s’hauria de formular al comissari en cap. Per hem de tenir en compte que no té és blanc o negre. Només sé que les capacitats professionals i de lideratge s’hauran d’incloure en les estructures de comandament del cos. Homes i dones han de ser tractats de la mateixa manera i tenir les mateixes oportunitats. Aquest és el plantejament del nou comissari en cap i estic segur que farà els possibles per corregir aquest biaix.

Però referint-nos a Tarragona…
Amb la sotscap fem un binomi i treballem molt bé. El més important és satisfer els interessos del cos.
Així i tot no podem amagar que hi ha determinades tasques que requereixen molta força física…
Hi ha d’altres en què la tàctica i la formació tècnica són rellevants. Crec que hem de fugir de debat si és home o dona i hem d’apostar per les habilitats amb la mateixa condició i oportunitats.

El Cos dels Mossos d’Esquadra és una policia acomplexada? Sembla que malgrat la seva considerable preparació tenen la necessitat de justificar-se permanentment… M’equivoco?
No faria servir la paraula acomplexada. Parlaria més de l’autocrítica i de l’autoavaluació. Som una policia moderna i preparada. L’èxit dels Mossos és el model de policia integrada i la proximitat al territori.

Creu que hi ha percepció d’inseguretat?
Això depèn de la zona. Nosaltres, com a cos policial, fem el que podem per esborrar aquesta percepció o sensació. I per a això hem apostat més per estar al costat dels ciutadans que tensar-se pels números. Ha d’haver-hi un equilibri.

Com es fa això?
Perseguir els delictes òbviament però estar al costat de la gent, de les entitats i de les institucions. No podem obviar també la interacció a través de les noves tecnologies. També és important que tots els operadors judicials i les policies treballin conjuntament i amb criteris unificats.

Vostè demana fugir dels números, però el cert és que tothom reclama números, o sigui resultats. Oi?
Els números són importants, clar que sí, però la pedagogia i el treball de camp també són eines fonamentals. Els delictes contra les persones tenen molt d’impacte, sobretot mediàtic…

Parla molt de conèixer el territori. És rellevant que un tarragoní estigui al capdavant de la Regió Policial del Camp de Tarragona?
Tinc la sort de ser del territori. És un avantatge? Podria ser. Però no oblidem que el bagatge i la capacitat de treball i de comunicar són rellevants. Jo passo molt poques hores tancat al despatx. Intento estar amb la gent. Escoltar-la i entendre-la.

Ara s’hi acosta l’estiu… Ja esteu treballant en els plans de prevenció i seguretat?
Clar. Les campanyes d’estiu no es programen un dia abans fins i tot perquè hi ha moltes branques que requereixen ser tingudes en compte.

Per què no es recuperen les patrulles mixtes: Mossos-Guàrdia Urbana?
No es pot generalitzar perquè no és el mateix activar-les en una població que una altra. No són la solució. Hauríem de tenir més en compte l’estratègia per poder solucionar més eficaçment el problema.

La majoria de mossos és conscient que som un servei públic i que si exigim a la gent un tracte i un respecte adequat, hem d’oferir la mateixa exemplaritat i rigor

Necessiteu personal?
Ara mateix no estem malament. Estem en una línia ascendent. Tindrem reforços a l’estiu.

A nivell de material…
Durant molts anys van patir restriccions perquè no hi havia pressupost. Ara la situació ha millorat i hem anat adquirint més material i més dotacions pel parc mòbil.

També està previst que es canviï l’uniforme, oi? Per a quan?
És una reivindicació important del cos.

Quina relació hi ha entre els diferents cossos policials que operen al territori?
És molt bona, de respecte i de gran col·laboració. Hi ha molts equips mixtos en àrees d’investigació.

Vostè substitueix el comissari en cap Josep Maria Estela. Quin consell li va donar abans de fer-se càrrec del cos?
Ell no és de parlar massa, però és molt assertiu. Em va demanar que cuidés les persones (interna i externament) perquè és la clau del nostre èxit.

Parlava d’unitat de criteris. Això també és vàlid per a la judicatura?
Sí, per a tothom. Units sumem i serem més eficaços i forts contra la delinqüència. La gent ha d’entendre que la policia no és ni pot ser un calaix de sastre. La població vol que entre tots trobem una solució. A nivell intern, també hem de fer acompanyament als policies, recordant que darrere d’un uniforme hi ha una persona i una família.

Ha de fer de psicòleg?
No, però hem d’escoltar i empatitzar.

Com es descriuria com a policia?
Estic molt orgullós. Vinc d’una família molt humil i molt treballadora. El cos m’ha donat molt i, per tant, també he d’estar a l’altura. Sóc feliç fent de policia i també cuidant l’hort al mas.

Creu que és un bon ‘jefe‘?
M’agrada molt l’ordre i tenir el control. M’agrada acompanyar les problemàtiques i conèixer la resolució. M’agrada que tothom hi participi. Intento ser humà…

Deia que para poc al despatx que li agrada molt el contacte amb la gent… Amb quina gent parla? Què li diuen? On va?
Sóc de Tarragona i vaig tenir càrrecs de responsabilitat a diferents punts del territori i això és important a l’hora de prendre decisions i d’interactuar amb la gent i fent xarxes amb entitats i institucions. També és veritat que la nostra societat ens demana ser propers. I tots, des del comanament fins a l’agent que acaba d’arribar, fem un treball de proximitat, tots a la seva manera.

Units sumem i serem més eficaços i forts contra la delinqüència

Vostè porta des del gener al càrrec. Es va espantar quan li van dir que vostè seria el cap de la regió a Tarragona?
Jo era el cap de la regió a Terres de l’Ebre, però és cert que em va impactar, em va fer respecte. Aquest respecte ajuda al fet que prenguis consciència d’on ets i que tinguis cura a l’hora de prendre decisions. Estic molt agraït del repte i d’aquest vot de confiança.

Se sent sol?
No. Molt acompanyat. Tinc el suport dels meus companys i de moltes entitats i institucions. De vegades hi ha moments de soledat i que has de prendre decisions importants després d’una gran reflexió.

Vostè és exigent. És un perepunyetes?
(riu) Hauria de preguntar als altres, però sóc exigent amb els altres tal com m’autoexigeixo. Som servidors públics… Sóc curós, ordenat i estic molt pendent de les coses.

Li costa delegar?
He millorat molt. Però hi ha coses que no són delegables, tot i confiar en el meu equip de treball.

Quants WhatsApp envia al dia?
Els necessaris perquè la situació estigui controlada. No ens carreguem de WhatsApp.

Per ser un policia que aposta per la proximitat ha de tenir sensibilitat. Es considera una persona sensible?
Estic formats i entrenats per no evidenciar excessivament la nostra sensibilitat. Intentem ser propers i tenir vocació de servei. Jo personalment confio molt en les relacions humanes. Moltes vegades la sensibilitat va afegida a l’ètica.

Ja que parla d’ètica, com se sent quan veu mossos detenint a mossos?
Es refereix al departament d’afers interns, oi? A nivell personal fa molt de mal, sobretot si coneixes la persona. Pel que fa a l’organització crec que és molt positiu perquè això vol dir que els nostres mecanismes interns de supervisió i control funcionen. És important allunyar les males praxis i els comportaments que poden comprometre la credibilitat i la reputació del cos. Però si passen aquestes coses és perquè als Mossos ens esforcem perquè hi hagi transparència.

No hem parlat intencionadament sobre números ni d’estadístiques. Què pot assegurar que no passarà al cos mentre vostè sigui el cap de la regió?
A nivell intern crec que els mecanismes de control funcionen. La majoria de mossos és conscient que som un servei públic i que si exigim a la gent un tracte i un respecte adequat, hem d’oferir la mateixa exemplaritat i rigor. No podem oblidar que som persones que tractem amb persones.

Els mossos us sentiu ‘utilitzats’ en els desnonaments?
No. Hem de tenir en compte que es tracta d’una problemàtica social que provoca molta pressió a diferents nivells, també mediàtic. És obvi que no ens agrada participar en els desnonaments, però aquest és un debat que necessita una reflexió de tota la societat i dels diferents operadors. Els mossos hem de saber explicar les nostres línies de treball i els nostres límits. Hem de fer complir la llei, tot i que intentem moltes vegades fer valer la mediació…

Esteu polititzats?
No ho crec. Vostè creu que sí?

Els mossos hem de saber explicar les nostres línies de treball i els nostres límits. Hem de fer complir la llei, tot i que intentem moltes vegades fer valer la mediació

Estem en el nivell 4 d’amenaça terrorista…
En aquesta àrea treballen de forma consensuada amb la resta dels cossos policials i amb la Conselleria i el Ministeri d’Interior. És obvi que estem atents i treballem en tots els àmbits i de forma conjunta.

Per cert, una pregunta personal. Vostè és ploraner?
Hi ha moments en la vida que, tot i l’edat, i tenir la pell curtida, és inevitable manifestar els sentiments i les emocions. No sé si sóc ploraner, però no puc negar que sóc de pell fina.

Quan parla de sentiments, es refereix a l’empatia…?
Parlo amb els ulls i als ulls. M’agrada arribar a l’ànima de les persones i recordar que tots, qui més qui menys, tenim un bon fons.

Què podem esperar de vostè com a cap dels mossos a Tarragona?
Treball i molta dedicació a un cos que m’ha donat molt. L’objectiu és treballar dia a dia i pica pedra.

Com va explicar als seus fills que vostè era el màxim responsable dels Mossos al Camp de Tarragona?
El dia que m’ho van dir vam anar a sopar tots cinc (els meus tres fills i la meva dona) i els vaig detallar que tindria més responsabilitats al cos i que hi tindria que dedicar més temps, però que estaria més a prop de la família i que comptaria amb ells. Ells estan contents i crec que orgullosos (riu).

 PUBLICITAT



PUBLICITAT









REDACCIÓ4 Maig, 2022
Sílvia-García3-1280x960.jpg

Sílvia García és una de les veus més conegudes a Tarragona. Molts lectors l’hauran escoltat alguna vegada a Tarragona Ràdio, on ja suma 35 anys davant dels seus micròfons. Potser per aquest motiu, García va ser reconeguda fa uns mesos com a Millor Professional en els Premis de Comunicació Local 2021. La seva senzillesa a l’hora de parlar i el seu to agradable evidencien la seva gran habilitat com a comunicadora, tot i no tenir la carrera de periodisme. De fet, ella mateixa reconeix en aquesta conversa que més aviat és una “xafardera”. Actualment, lidera el programa ‘Ja Tardes’, un espai musical on dóna a conèixer alguns artistes a través d’entrevistes i cançons. En aquest ‘Tu a tu’, intentem conèixer els seus inicis a la ràdio, així com les seves rutines, coneixements i sensacions després d’una àmplia trajectòria a l’emissora local.

 

Què se sent quan se sap que tens la veu més coneguda de Tarragona?
Ui! No m’ho havia ni plantejat. Alguna vegada m’han dit que tinc una veu molt bonica o de ràdio, però realment tinc la veu que em va venir de sèrie des que vaig néixer. Si sóc la veu més coneguda de la ciutat, doncs gràcies, és un honor.

Com va començar la teva aventura a la ràdio?
De casualitat. Jo no coneixia gens el món de la ràdio més enllà d’escoltar-la. Mai m’havia plantejat fer ràdio. Resulta que al costat d’on jo anava a cosir hi havia Ràdio Fòrum. No sabia ben bé que estaven fent fins que un dia, un amic em va dir que volia fer un programa, però necessitava algú més per acompanyar-lo. Em va preguntar si m’animaria i vaig acceptar juntament amb una altra noia. L’espai servia per explicar tota la programació del dia. Després d’aquesta prova vam anar fent formacions de ràdio fins ara, pràcticament no m’he mogut. Gairebé 36 anys de carrera…

D’on ve la teva passió per la ràdio?
T’enamores de la ràdio quan la coneixes. Quan veus l’oportunitat de comunicar-te amb la gent i posar la música que t’agrada… Si no m’apassiones el que faig, no hauria aguantat 35 anys. A més, la ràdio et sorprèn cada dia, quan penses que ho tens tot paït, surten noves idees per fer. Ara amb internet, la ràdio s’ha transformat en una televisió que pot arribar a qualsevol part del món.

Quin és el tipus de programa que t’agrada més?
El musical. M’agrada poder parlar amb els grups i que m’expliquin les seves històries, així com descobrir cançons noves.

Per tant, has aconseguit fer el tipus de ràdio que més t’agrada?
S’intenta. No depèn de mi, perquè sóc una treballadora i -com a resultat- m’he de sumar al projecte que es plantegi. Tinc la sort de què ara faig allò que més m’agrada, que és la música.

Alguna vegada t’han reconegut la veu demanant un cafè o anant a comprar?
Alguna vegada (riu). A vegades fa una mica de vergonya depenent de la reacció de la persona. La ràdio té màgia i misteri perquè no saps qui hi ha darrere del micròfon, i quan et situen a vegades es deceben. A vegades tinc aquella por de no estar a l’altura de la imaginació dels oients, però sóc jo, no hi ha ningú més.

Em recorda als actors de doblatge…
Sí! M’haguera agradat i fins i tot ho vaig estar mirant.

T’encanta treballar amb la teva veu…
L’he d’explorar perquè és meva. Podem fer moltes coses amb ella. Imagina donar vida a qualsevol actor de Hollywood. Seria una ‘passada’.

No t’ho planteges en un futur?
Sí. A l’Starraco Unlimited, sovint venen actors de doblatge i sempre estic a primera fila perquè expliquen tècniques per modular la veu i fer-la servir d’una manera o altra. Més que doblador, és saber actuar amb la veu. Penso que és difícil perquè has de transmetre les emocions que veus a la pantalla amb la teva veu. El dia que estàs bé, genial, però si tens un dia trist i t’has de riure perquè l’actor que interpretes s’està rient… No pots, perquè ets una persona.

Com és el teu dia a la ràdio?
Et diria que és estressant, així i tot no és veritat. Hi ha moments que t’estiraries els cabells, hi ha altres que sents felicitat plena. És com qualsevol feina.

Quins són aquests moments de felicitat plena?
Quan fas l’entrevista que feia temps que buscaves, i penses: “Que bé que ha sortit”. No només per la teva opinió, sinó perquè l’entrevistat ha comunicat amb tu. No és fàcil. A vegades ho tens tot preparat, va tot bé i de sobte, amb una pregunta, canvia el color de l’entrevista perquè alguna cosa no li ha agradat. I a més, tu no saps què ha passat. Tanmateix, quan tot surt rodó i dius “wow“, això és la felicitat plena.

Després hi ha la part més difícil. Quan per exemple quedes amb un grup i a l’hora d’entrar, truques i no hi ha línia; o estàs parlant i es talla més d’una vegada la trucada. Clar, aquella entrevista ja no la pots reaprofitar.

Complexitats de la ràdio…
Clar. També quan quedes in situ amb un grup a l’estudi a les cinc de la tarda i no es presenta fins a dos quarts de set… Truques i no l’agafa… Són moments d’histèria que a més no depenen de .

Com se surt d’aquesta situació?
Sempre intento tenir un pla B. Tinc moltes entrevistes que potser mai he passat. De tant en tant es rescaten per sortir del moment. Altres cops, truques a un altre grup d’una hora per a l’altra perquè vinguin a entrevistar-los. Des d’aquí els hi agraeixo molt. Ells no ho saben, però t’han salvat la tarda. Passes de la foscor al sol en un moment.

Improvises sovint?
Sempre. No tinc cap guió. Intento mirar un esquema amb informació del grup, tanmateix sempre vull que els grups m’expliquin. Vull saber la seva vida musical. Jo no sóc periodista, sóc una xafardera. Sovint tot surt bé, i d’altres vegades hi ha errades, perquè també faig control tècnic. Mentre que em preparo l’esquema, també he de pensar i buscar la cançó que posaré a continuació. A vegades he preguntat algun tema que fa una estona ja m’havien respost.

T’agrada més treballar sola o amb companys?
Un tant per cent. M’agrada molt compartir i parlar amb algú més, però la solitud de fer una entrevista a la teva comoditat… Seria un cinquanta-cinquanta.

Quina és l’anècdota més esbojarrada que em pots explicar?
Quantes vols? (riu). Un cop vaig quedar amb dos grups per entrevistar-los. Un havia de venir a les sis i l’altre a dos quarts de set. Els primers entrevistats no es van presentar mai, però el segon va venir a les sis. Clar, jo estava a control i pensava que era la primera banda. Els vaig fer entrar a l’estudi sense parlar amb ells. Tot seguit, vaig posar la música de l’altre grup i ja m’estaven negant amb el cap. Tot això en antena. Com ho arregles? Borrón y cuenta nueva. Vaig posar la seva música i vam començar des de zero. No pots fer altra cosa.

Pel que m’expliques, t’encarregues de tot. És per manca d’ajuda o per elecció pròpia?
Senzillament vaig treballant. No hi penso.

Com és la teva relació amb els companys de la ràdio?
Ara per ara molt bona. Hem tingut daltabaixos per coses que van passar a l’emissora en el seu moment. Són molt macos, no em puc queixar.

Què me’n dius del premi?
No me l’esperava. Va ser una iniciativa del nostre gerent, el Xavier Gispert. Ell ho va presentar i jo no hi vaig tornar a pensar. A les festes de Santa Tecla vaig notar moviments estranys a la ràdio. De cop i volta em diuen que he de pujar al Teatre Tarragona per substituir a dos companys. I allí m’esperava la sorpresa, que m’havien donat el premi.

Què vas sentir en aquell moment?
Em vaig quedar sense paraules. Jo quedant-me sense paraules? Encara dic que s’han equivocat i que m’ho han donat per donar.

Què és allò que més destaques de la teva carrera?
La constància. Encara que vinguin moments durs, un ha de ser constant i sobretot que t’agradi el que facis. Treballar amb passió en qualsevol moment. És un consell per a tothom perquè tinc la sensació que ara la gent es rendeix amb facilitat.

Què li recomanes a les noves generacions?
Que creguin en allò que fan. Que ho lluitin. Perquè venen perspectives bones i també una mica dolentes. Hi ha molts fronts oberts i tot és massa obert: la ràdio és tele, la tele és internet… Ara has d’aprendre de tot, i al final no aprens res. Constància, paciència per poder aprendre i creure en el que es fa.

Què destacaries dels mitjans de comunicació locals?
Que s’estan posant molt les piles, actualitzant-se a internet. També m’agradaria que pugessin les noves generacions i que ens donessin canya. Això ha de passar. A veure si obren més ràdios i diaris, que hi ha molta gent i hem de donar feina a tothom.

PUBLICITAT



REDACCIÓ27 Abril, 2022
santi3.jpg

Santi Vila (Granollers – 15 de març de 1973) és una cara coneguda del panorama polític català. Va ser diputat i conseller de Cultura. Va ser jutjat al Tribunal Suprem per l’1 d’octubre. Però, ara mateix viu un moment dolç. Diu allò que pensa tal i com pensa. Santi, en una conversa informal amb larepublicacheca.cat, parla de Tu a Tu. L’exgovernant ens aconsella cuidar “l’univers Jujol” i el nostre patrimoni. Santi Vila assegura que ja no tornarà a ser conseller de la Generalitat…

 

Santi, començaria per preguntar-te com estàs a nivell personal?
La veritat és que molt bé. Actualment, dirigeixo una petita empresa d’aigües a Banyoles i de professor a la Universitat Ramon Llull, on tinc uns alumnes molt inquiets i que espero que siguin bons professionals i millors persones.

Ets el president de la Fundació Cercle d’Infraestructures. Comences a fer xerrades. Podem deduir que aviat tornaràs a la política activa?
No. La vocació sempre hi serà. Les circumstàncies són les que són i tinc la sensació que ja he fet allò que havia de fer. Vaig ser diputat, conseller… Ara la meva contribució ha d’estar més en el terreny cívic i ciutadà generant opinió, reflexió… Aquí m’hi trobo molt còmode…

Ara dius pràcticament tot allò que penses sense tenir por a ser políticament incorrecte…
Efectivament. El fet de no estar a la política et dóna molta més llibertat per opinar. Cap ministre o cap conseller s’atreveix a dir obertament que les autopistes haurien de ser de pagament.

Hauran de ser?
Jo crec que sí. Sense cap mena de dubte. Els recursos són limitats i val més dedicar els diners a fer escoles i a invertir en la sanitat que pagar els peatges.

Ets un amant de la lectura. Acabes de publicar un llibre (Vida bona, vida plena)…
Va sortir al febrer. És un llibre – pretensiós – que intenta explicar com viure una vida (plena) que valgui la pena. L’estic presentant per tota Catalunya i Espanya. Em falta presentar-lo a Tarragona.

El fet de no estar a la política et dóna molta més llibertat per opinar

Com es viu una vida plena?
És un gran repte perquè ens interpel·la a tots. Hem d’intentar ser la millor versió de nosaltres mateixos. Hem de ser autoexigents i envoltar-nos de persones que també facin que siguem millors persones. Hem de tenir clar que l’afirmació del jo és molt important, però sense el nosaltres no és viable. Hem de saber combinar molt bé la llibertat, responsabilitat i compromís.

Tu vas viure moments extremament difícils arran del judici de l’1 d’octubre. Com vas viure aquell episodi?
Va ser una experiència molt traumàtica. El pas dels anys ens ha asserenat a tots i s’ha vist que més enllà de les idees polítiques de cadascú, la coherència hi és. Alguns hem dit sempre el mateix i hem actuat amb coherència, convençuts que els somnis i les aspiracions personals i col·lectives són possibles, però les coses s’han de fer ben fetes, sempre respectant les lleis i mai no perjudicar la convivència.

Estar assegut en aquella sala del Tribunal Suprem va ser terrible, oi?
Va ser molt trist per a tots, sobretot pels meus companys que van acabar a la presó. Més enllà d’estar més o menys d’acord amb la independència, el càstig va ser absolutament desproporcionat.

El que ens ha d’ajudar és la nostra condició de ciutadans, els quals tenim drets i deures. La resta és soroll

Creus que a Madrid hi ha catalanofòbia?
No. No oblidem que a totes les cases hi ha de tot. Hi ha gent bona i dolenta a tot arreu. La identitat sempre és complexa perquè estan en causa molts aspectes. Sóc de Figueres, de Barcelona, sóc polític, professor, gai, fill únic, un home casat, he nascut a Granollers… La identitat, repeteixo, és molt complexa. El que ens interpel·la col·lectivament és l’amistat cívica i les ganes de fer que la convivència sigui possible. Per assolir això només cal un ‘contracte’ on tenim drets i obligacions.

Com veus el col·lectiu LGTBI? Està en perill?
Hi ha el risc de la reacció ultraconservadora. És cert que hem avançat moltíssim en polítiques d’igualtat de gènere, però hi ha molta feina a fer. Hem de ser capaços d’empatitzar i d’explicar-nos i de recordar que el que ens uneix no és una identitat de gènere o d’orientació sexual o de tribu castellana o catalana. El que ens ha d’ajudar és la nostra condició de ciutadans, els quals tenim drets i deures. La resta és soroll. La igualtat ha de partir sempre de la base que tots som ciutadans. Quan s’agredeix una dona, un negre o un homosexual, s’està agredint a un ciutadà. Tots ens assemblem més del que ens ho pensem.

Tarragona té una herència patrimonial i cultural que és brutal, no obstant això necessita ser mimada

Amb quina Catalunya somies?
Cosmopolita, oberta, amb gent educada i culta i que tingui aspiracions sensates i raonables per a ser feliç.

Què et ve al cap quan sent la paraula ‘Pegasus’ (el sistema d’espionatge adquirit a Israel pels governs)?
Una tristesa enorme i una injustícia terrible. És intolerable i s’hauran de depurar responsabilitats. Saps que sóc liberal d’esquerres i en aquest sentit penso que com menys estat millor. Com més estat – autonòmic, central – més es tendeix a violentar els drets fonamentals, tal com es va veure durant la pandèmia. L’estat ha de fer poques coses però ben fetes: sanitat, ensenyament, infraestructures, seguretat… Com més s’expandeix l’estat més acabem rebent els ciutadans.

Vox…?
El problema que tenim els polítics que ens situem al centre és el risc de caure en l’elitisme. Correm el perill que la gent humil no ens entengui. Sembla que ho volem resoldre tot a cop de talonari i això alimenta i aplana el camí del populisme i la demagògia. Si els partits centrals i centrats tornem a sintonitzar amb els més febles i som capaços de generar progrés i riquesa, aconseguirem que els extremistes tornin a ser marginals. Si no ho fem, aniran guanyant terreny.

El problema que tenim els polítics que ens situem al centre és el risc de caure en l’elitisme

Com veus la invasió russa a Ucraïna?
Espero que aquesta guerra que no havia d’haver començat mai acabi com més aviat millor. Els grans fracassats d’aquesta guerra són els diplomàtics. Mai de la vida haurien d’haver permès que Rússia, amb una invasió incomprensible, assoleixi els seus objectius.

Què t’agrada de Tarragona?
M’encanta venir-hi. Encara que visqui a Barcelona sóc un home de comarques. Venir a Tarragona és com estar a casa. Però us he de fer un plec: cuidar l’univers Jujol.

No està cuidat?
No, i és una pena. La tradició modernista ens i us distingeix. Tarragona té una herència patrimonial i cultural que és brutal, no obstant això necessita ser mimada. El Camp de Tarragona, avui dia, és indústria, petroquímica, però també és patrimoni i cultura… no ho podem oblidar.

Si tornessis al govern, t’agradaria ser conseller de…
(Riu) No tornaré a ser conseller.

PUBLICITAT








REDACCIÓ18 Abril, 2022
IMG_4665-1280x960.jpg

Jesús Arjona es uno de los grandes activos culturales de Tarragona. Coleccionista y comisario de arte, conversamos con él de una forma más cercana y próxima, para analizar qué supone el hecho de poder dedicarse al mundo del arte, en una época un tanto convulsa y a pesar de su juventud. Arjona nos explica su visión del arte africano, como le fascinó desde que era un niño, sus primeros movimientos en las subastas, el factor suerte y la esperanza de que Tarragona acabe apostando por el arte tribal y que no sea una cosa temporal. Con ustedes, Jesús Arjona.

¿Quién es Jesús Arjona?
Pues Jesús es un joven de Tarragona, de 26 años, dedicado en vida y pasión a las artes tribales y con un presente activo en el mundo del deporte.

No tienes una formación ‘artística’.
Soy historiador y tengo una formación como gestor cultural, pero no soy artista.

Arjona atiende a larepúblicacheca.com

Más bien un coleccionista de arte.
Sí, soy un coleccionista, relacionado con el mundo del arte, un comisario que expone.

Este interés por el arte, ¿es una cosa que te viene desde pequeño?
Yo empecé a ser ‘coleccionista’ con nueve años, compré mi primer objeto aquí en Tarragona. Lógicamente, ese objeto, con nueve años, era un juguete. Ya con los años este interés avanza, me introduzco poco a poco en el mundo de las subastas, un mercado totalmente diferente, que me permite comprar objetos de mayor calidad. Ahora me abro a otros continentes como la mascara que he traído para la entrevista que es de Indonesia, Java, que procede de la casa de subasta ‘Sotheby’s’.

¿Cuándo empiezas a acceder a este tipo de subastas?
A partir de los dieciocho o diecinueve, con mis primeros sueldos, accedo a este tipo de subastas para adquirir objetos de mayor valor. Antes tiraba de las pagas (risas). Mi primera obra me costó 20 euros. Por ese precio ahora no compro ni un soporte…

Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza.

Para los que no pertenecemos a este mundo. ¿Hay que tener mucho capital, para ser coleccionista?
Si tienes claro qué es lo que quieres hacer, no. Si te encaprichas y vas a por un objeto concreto, sí hay que tener mucho capital. Mi caso no es este. Yo soy un trabajador, un coleccionista que expone su colección para dar a conocer un mensaje concreto. Al fin y al cabo, yo soy un trabajador, con un sueldo no muy elevado. Hay que saber moverse en las subastas, también tener un poco de suerte. Yo juego mucho con la suerte. Estoy consiguiendo objetos muy buenos. Pero hay que admitir que hay días en los que no se consigue nada, y, en cambio, otros que sí.

Arjona posa con la última de sus adquisiciones

En este momento de ‘crisis’ mundial. Explícanos cómo es el mundo de la subasta.
Ahora mismo sí que es cierto que es difícil poder conseguir objetos de gran calidad. No se encuentran así como así. También es evidente que la crisis está afectando mucho al sector y hay gente que se arruina y se tiene que desprender de objetos que se compran por un precio muy inferior al de su valor. También existe la otra parte, la de personas con dinero que pueden comprar este tipo de objetos -en muchos casos para limpiar capital o ‘invertir’- También está pasando que las instituciones públicas entran en las pujas a comprar obras de arte.

¿Es un mundo oscuro el de las subastas, como se puede imaginar la gente?
No (risas). Todo está muy claro. Al final las subastas son públicas. No hay nada que no sea transparente. No hay nada oscuro. Parece morboso, pero no lo es.

¿Qué buscas transmitir exponiendo tu colección?
Parto de la base de que, sin ser africano, vivo este arte con mucha pasión, como si formase parte de mi cultura. Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza. Desde pequeño, como siempre digo, siempre he coleccionado, como decían otros “muñecos de negros”. Y se me echó en cara. Ahora, con una visión totalmente diferente, empiezo a entender las cosas de forma diferente. Quiero transmitir toda esa fuerza y riqueza cultural, con mis posibilidades y obras de arte y romper con el modelo europeo. Dentro del continente africano también hay obras maestras, al fin y al cabo son 54 países y cada uno tiene su obra maestra. Bajo el prisma del arte europeo no se suelen tener en cuenta, pero existen y están al mismo nivel de importancia que el resto. Mi finalidad es normalizar todo el arte africano en la sociedad.

¿Y cuáles son las sensaciones del público, vienen abiertos a las exposiciones?
Todo depende del lugar donde te encuentres exponiendo. Sí que es verdad que aquí en Tarragona, gracias a un trabajo de divulgación de las Áfricas, sí que hay más obertura de mente que en otras poblaciones, donde este arte se sigue viendo como “cosas de las máscaras y de las estatuas”.

El sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato.

¿Algo como de las colonias?
Sí, incluso con ese punto de souvenir o recuerdo de un viaje. Hay que romper con esto. Sí que es verdad que la gente que viene a las exposiciones viene abierta, gracias al morbo que tuve al inicio (ver sección Las máscaras de Jesús Arjona’) y que gracias a ello se aficionaron a este tipo de arte.

Hablas del público de Tarragona. ¿Es más abierto?
No lo definiría así. Algunos sectores de la población sí que se muestran más abiertos, pero es un poco cerrado (ríe). Si nos comparamos con París o Barcelona, ciudades donde me he movido últimamente, hay mucha más multiculturalidad y diversidad. En Tarragona, a pesar de que se están haciendo pasos importantes, el público es más cerrado. No hay que olvidar que el arte con el que trabajo también es arte clásico, igual que el europeo.

Jesús Arjona

¿Crees que el problema es la falta de conocimiento en la educación?
Todo esto es porque el sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato. Este es el principal problema para que no se tenga este respeto o interés hacia el arte de otros continentes.

Si ya cuesta valorar el patrimonio clásico de esta ciudad, entiendo que el arte africano, si hay faltas en las bases educativas, estudiando solo una parte, se pasa por encima.
Se pasa totalmente por encima. La línea de las corrientes artísticas del siglo XX se centra en dar importancia a la persona blanca, sobre el resto de culturas, no solo la africana. Es el principal problema que tenemos. No hemos tenido una historia colonial -también la nuestra es muy oscura y con episodios muy denunciables- que sí que han tenido otros países que sí que lo valoran más, como Francia o Bélgica. Pero aun así, no se ha dado a conocer este tema en la educación de este país.

Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes

¿Tarragona es una ciudad que ayuda a todo este tipo de iniciativas artísticas?
Yo siempre he trabajado en el sector privado. Tarragona ha abierto las puertas al arte tribal, a través de la concejalía de Comercio y la iniciativa ‘Africat, donde en la calle se pudieron ver en los escaparates obras de arte tribal. Pero ha sido algo temporal. Es algo que funciona, pero deberíamos ir más allá. Hablo de una exposición permanente, o un espacio donde se pueda acudir más allá del patrimonio clásico de la ciudad.

¿Es una apuesta temporal? ¿Falta continuidad?
Se apuesta en el momento. No falta iniciativa, falta continuidad. Yo no puedo vivir de un acto o una fecha concreta. Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes, no solo remando hacia mi casa. Necesitamos espacios o lugares que apuesten por este tipo de iniciativas. Tenemos un potencial turístico y patrimonial espectacular y que no se ha aprovechado. No podemos compararnos con París, pero nos podemos inspirar en este tipo de iniciativas, a través de la permanencia y no exposiciones fugaces.

PUBLICITAT


REDACCIÓ16 Març, 2022
IMG_4257-1280x960.jpg

Quarts de deu del matí. Plou, fa fred. Són d’aquells dies on Tarragona agafa aquest to gris, melancòlic i que, personalment em fa reflexionar. A milers de quilòmetres, al cor d’Europa, la situació és diferent. Cauen les bombes, la gent fuig de l’horror d’una guerra que ha esclatat a Ucraïna, davant d’una invasió molt difícil de comprendre, per part d’un dictador ferotge i sense escrúpols i que amenaça d’acabar amb una pau tensa al món. Quedem amb l’Ernest París, un reusenc que és politòleg de formació i funcionari de professió, qui ens explica que marxarà durant cinc dies a Polònia, on viatjarà fins a la frontera amb el país eslau, a viure les conseqüències d’aquest conflicte, a ajudar a gestionar aquest flux migratori de refugiats i a intentar entendre quins són els efectes de la guerra.

Qui és Ernest París?
L’Ernest París és un reusenc, de cinquanta anys, llicenciat en ciències polítiques i sociologia, soc funcionari de la Generalitat i una persona amb inquietuds. En el seu dia també vaig ser regidor de l’Ajuntament de Reus. Soc una persona amb inquietuds, socials, culturals i polítiques.

Entre aquestes inquietuds, esclata la invasió de Rússia a Ucraïna i decideixes agafar les maletes i anar a Polònia.
Sí. S’ensumava que aquest conflicte podia esclatar des de fa ja setmanes i mesos. Quan esclata, fas una mica com tots. Veus de sobte una guerra, que a priori és molt llunyana, que tenim poca informació i pocs vincles amb aquesta gent. Però és una guerra que està passant a Europa, diferent potser a la guerra dels Balcans. Aquest és un conflicte provocat per un dictador, que posa en tensió a tot el món. Llavors, davant d’això tens dues alternatives. Una, mirar aquest conflicte des de la distància, o, per altra banda, tenir recursos i l’actitud per decidir anar. No a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Ernest París a larepublicacheca.cat

Estem ben informats sobre el que està passant a Ucraïna?
Considero que hi ha mitjans que estan sent molt valents, com la Corporació amb TV3 i Catalunya Ràdio, amb molt bons corresponsals. Crec que estan explicant molt bé el que està passant. D’altra banda, hi ha un tall en la informació, pel que fa al bàndol rus. Aquesta part aquí no ens arriba. Però, sí, els mitjans en el segle XXI estan entrevistant gent que es troba al front. La informació crec que és suficient. Però jo vull anar a viure el conflicte des d’allà. Què suposa aquesta guerra, a nivell personal, existencial… Sé que no és un viatge de plaer, em trobaré amb situacions molt dures i complicades. Però a partir d’aquí trauré les meves conclusions. No per arreglar el món, sinó de vivències personals.

És complicat. Però quina anàlisi em fas de la situació que et pots arribar a trobar?
En primer lloc, una anàlisi molt racional. Sé que vaig al lloc on està posat tot el focus de l’opinió pública mundial. Un lloc que està en la primera plana dels mitjans i de les xarxes socials. Un lloc que està en conflicte i on és necessària l’ajuda humanitària. El fet de poder fer aquesta immersió i poder saber què és el que està passant per una mare o un nen que surten del seu país en guerra, escapant dels bombardejos i tremolant de fred… això serà molt fort. Aquest plus és el que no puc viure si no vaig a ajudar. També vull veure com reaccionaré jo davant d’aquesta situació, que mai he viscut. Vaig a viure una experiència vital.

No vaig a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Hi ha hagut algun conflicte bèl·lic modern que t’hagi motivat a anar-hi?
Jo vaig estar fa tres anys a Geòrgia i Armènia. M’agrada molt la muntanya i vaig anar al Caucas, on es limita amb Rússia. Em vaig trobar a la frontera d’Armènia i Turquia amb una muntanya, el mont Ararat, sagrat pels armenis i on hi ha un conflicte latent amb els turcs des de fa molts anys, on entra la religió i el domini polític d’aquella zona. Altres conflictes queden lluny, com el dels Balcans, on era jove i estava estudiant o la guerra d’Iraq. De fet, és la primera guerra que tenim a Europa i ens toca de prop, amb conseqüències indirectes com són l’èxode de refugiats i la crisi brutal que ens ve damunt. No vull veure la guerra, vull veure les seves conseqüències. No soc un ‘freelance’ que vol fer periodisme de front. Vull veure les conseqüències de la guerra, l’èxode de refugiats, els seus problemes i que en 15 dies han perdut tot el que tenien.

N’hi ha prou amb les campanyes per enviar medicaments, aliments o productes de primera necessitat? Què és el que podem fer per ajudar?
Una de les coses que sobta, és que quan superem una crisi -econòmica, una guerra, etc.- o com pitjor estan les coses, més esclata la solidaritat de la gent. És una realitat que arran de la pandèmia, com a societat, estem pitjor que fa dos anys. Hi ha més precarietat, més incertesa, patiment, atur… Que ens fa viure el present, el dia a dia. Quan vius amb el present, se t’escapa el futur. Els nivells de solidaritat són més presents ara, que fa uns anys. És evident. La gent intenta aportar el seu granet de sorra per ajudar. El que és clau en aquest cas és saber gestionar aquests recursos i ser eficient en la seva distribució.

París en un moment de l’entrevista

Decideixes agafar un vol a Cracòvia. Què vas a fer a Polònia?
Polònia és un país que conec. M’ha generat molta impotència veure tota aquesta crisi humanitària des dels mitjans. Tinc uns dies de vacances i m’he plantejat anar-hi. Per sort des de Cracòvia tinc uns contactes i volaré cap allà. Els he demanat informació per veure com estan les coses. Amb aquestes dades, m’he fet un itinerari, que és el més segur possible. Tot i que des de Varsòvia estàs més a prop de la frontera, m’és més fàcil anar des de Cracòvia. D’allà viatjarem a Przemyśl, una ciutat a pocs quilòmetres de la frontera i des d’aquest punt aniré fins a Medika, l’últim punt polonès fronterer amb Ucraïna. Volia entrar al país, però veient els últims bombardejos, no m’atreveixo a entrar. No ho veig clar.

Tens por a què et pots trobar?
Quan vas a un conflicte, o quan et passen coses que són ‘extraordinàries’ se’ns disparen els nivells d’adrenalina. Jo ara mateix, si et soc sincer, tinc un estat d’excitació mental. També de por. Soc una persona poruga. No vaig a salvar ningú, ni soc un paio fort. Soc una mica dèbil, emocionalment i estic en una fase de preparació. Sé que em trobaré a gent que fuig de la guerra, persones que ho han perdut tot. Gent en estat de xoc. Observaré a tota aquesta gent i vull aportar el meu granet de sorra. Si he d’acabar fent entrepans a l’estació de Medika, apilant matalassos, o fent el que se’m demani, serà la meva manera de poder aportar i poder viure el conflicte en primera persona, les 24 hores del dia i poder treure un enriquiment personal. Vull passar per aquesta experiència.

Fins quan estaràs allà?
Uns cinc dies. Marxo dimecres i torno diumenge.

Un cop tornis, amb els teus contactes a Polònia, faràs un canal per ajudar des de Tarragona?
Mira, de persones ucraïneses al Camp de Tarragona, conec una que viu a Vila-seca. I contactes a Polònia, en tinc dos. El que passa que aquests contactes me’ls he de treballar. És diferent parlar a través de whatsapp, que en persona. Vull veure quin nivell de fiabilitat i compromís amb el conflicte tenen aquests contactes. Un cop que sigui allà, depèn del que trobi, ens podrem plantejar un feedback. Si hi ha situacions de necessitat i existeix aquesta sinergia, m’ho plantejaré. Però primer hem d’anar pas a pas. Igual m’emporto una decepció amb aquests contactes. Però si existeix una possibilitat de tenir una continuïtat, jo vull col·laborar.

La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

A banda dels estereotips de la misèria i la desesperació, hi ha alguna reacció que et puguis trobar que et faci por?
Jo tinc por a la guerra. A la meva seguretat física. De fet, per aquest motiu he renunciat a entrar a Ucraïna. Si m’ho preguntes fa una setmana, jo hi anava a entrar, sense por. Però aquesta por m’ha fet canviar aquests plantejaments. I una segona por, que és què pot provocar la desesperació en les persones. Volia anar amb els meus mitjans, com llogar el meu cotxe. Però aquests contactes m’han alertat que en situacions de necessitat, no pots saber com es comportarà la persona que tens davant. Pot passar que una família desesperada decideixi prendre un cotxe per la força. La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

Ernest París atén larepublicacheca.cat

Què farà l’Ernest per ajudar aquella gent que ho necessiti?
Tinc dues cames, dos braços. Vaig sense cap actitud heroica. No és cap viatge de vanitat ni heroic. No vaig a salvar el món. És una immersió en un conflicte, una experiència personal. Faré el que em demanin. Si puc arribar fins a Medika, on hi ha el gran camp de refugiats, intentaré ser una peça més en el gran engranatge de les ONG que estan col·laborant.

A fer el que se’t demani.
No em cauran els anells. Si he de fer entrepans, els faré. Si he d’escombrar o fregar, ho faré. Si s’han d’entretenir els nens, m’hi oferiré. Si amb això em puc guanyar la confiança dels organitzadors per poder formar part de l’organització per gestionar les caravanes logístiques dels refugiats, serà espectacular i podré parlar amb les persones afectades directament. Però tocant de peus a terra, jo compto que aquest nivell de confiança és difícil d’aconseguir. Però ho intentaré.

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ11 Març, 2022
IMG_3963-1280x960.jpg

El sol llueix ben amunt a la plaça Anselm Clavé, al cor de Tarragona i un dels indrets on l’artista Raül Cid s’ha criat, jugat i cantat des de ben petit. Parlem amb un dels músics més rellevants de la demarcació qui ha vist com el seu ‘fill artístic’ s’ha fet ja tot un home. L’Stromboli Jazz Band format pel mateix Raül Cid – trombó, veu i direcció, Josué García – trompeta, Ton Solé – banjo/ukelele, Ismael Carles – tuba, Adrià Mort – bateria, arriba enguany al seu desè aniversari, i Raül ens explica com han estat els seus orígens en la música, i relata parts desconegudes de la seva figura musical i artística, com que de petit volia ser pallasso i com els seus pares el van encaminant a poc a poc cap a una carrera musical amb més de trenta anys de trajectòria. També ens parla sobre l’origen de la banda, les dificultats salvades durant la pandèmia i la capacitat per adaptar-se a les adversitats i aprofitar-les per fer-les teves. Deu anys no es fan cada dia, com diu la dita. Amb tots vostès, Raül Cid de Stromboli Jazz Band.

Deu anys no es fan cada dia.
Doncs sí, la veritat és que estem molt contents, tot i que aquests dos últims anys hem viscut moments complicats. Arribar fins aquí ens ha costat Déu i ajuda, però aquí estem, després d’aquell concert de febrer de 2012, hem fet més de 550 actuacions a l’esquena i amb un tercer disc. Moltes ganes de celebrar-ho amb la gent.

Qui és Raül Cid?

Raül Cid a la plaça Anselm Clavé

Raül Cid és un nen, il·lusionat amb la vida, amb la cultura, amb la música, l’humor, el teatre… Amb tot el món artístic. Ja des de ben petit, els meus pares em van encaminar, subtilment, en el món de la música, que els hi agradava molt. Et van posant una sèrie de discos, t’apunten a una sèrie d’activitats extraescolars on a poc a poc et va enganxant i li vas agafant estima al món de la música.

A quina edat comences a tocar el primer instrument?
Amb cinc o sis anys. El piano va ser amb el que vaig començar a fer els primers ‘pinitos‘.

Alguna vegada has comentat que tens una ànima de ‘clown’.
Això no se sabia fins que s’ha començat a esbombar el tema (riu). De petit jo volia ser pallasso. A la tele i al cine ja hi havia la influència del ‘clown’. I de petit, com he dit abans i de forma molt subtil, els meus pares em van encaminar al món de la música, en lloc del món del circ i del teatre. “Un bon pallasso ha de saber tocar un instrument”, em deien (rialles). Però la veritat és que sempre he portat en les actuacions aquest toc d’humor. Tinc fotos de petit, amb tres anys, vestit de pallasso i amb el saxo. Hi ha proves que ho demostren.

Com es pren la decisió de dedicar-se professionalment a la música?
He estudiat música durant tota la vida i m’he format al conservatori i de trombó a la Banda Unió Musical. Tot i que a casa sempre em deien allò de “sí, la música molt bé, però fes alguna cosa més per si de cas”. A poc a poc em vaig anar movent, vaig anar potenciant habilitats artístiques, musicals, comunicatives, etc. I em vaig fer un forat. I el fet de tocar el trombó, que poca gent el tocava, em va acabar d’obrir portes. Però la realitat és que dedicar-se al món de la música és difícil. Sempre està aquell músic famós que et diu que ha estat cambrer o ha buscat altres feines per poder-se guanyar la vida. Però a poc a poc em vaig anar obrint camí, amb la boca cada vegada més petita, els meus pares em deien allò de “a més a més” i al final van veure que amb la música m’anava bé, i al final estan contents. Fa 20 anys que m’hi dedico, tot i que aquests dos últims anys hi ha hagut moments difícils.

Raül Cid és un nen, il·lusionat amb la vida, amb la cultura, amb la música, l’humor, el teatre… Amb tot el món artístic

Vas formar part de la Banda Unió Musical de Tarragona, que enguany celebra 25 anys. Què destacaries d’aquella època?
Vaig entrar l’any 1994 i vaig estar fins al 2007. Molts anys. Vaig estar molt a gust, vaig conèixer molta gent. També ajuda el fet de formar part d’una entitat tan gran, amb tanta gent, et motiva i et dona ales per voler dedicar-te a la música. Tinc molt bon record del meu pas per la BUMT.

Recomanaries a la gent a apuntar-se?
Sense cap dubte. Tots els formadors, la banda juvenil, la gran, els músics… tot ha contribuït a fer que la BUMT sigui una de les grans entitats musicals de Tarragona.

Amb Stromboli, sempre intentem trencar aquesta quarta paret i fer que la gent s’integri amb l’espectacle.

Quin és el primer projecte, un cop acabes amb l’època de formació musical?
Des dels 18 fins als 32 vaig formar part d’un grup d’aquí del Camp de Tarragona que es diu Small River Dixie. Una cosa important és que quan jo estava a la BUMT es va iniciar el festival Dixieland de Tarragona. Sempre m’ha agradat molt aquesta música i amb companys de la banda vam decidir muntar la Small River Dixie. Arran d’aquest festival vaig decidir el 2011 engegar el projecte de Stromboli Jazz Band, en el qual barregem aquests estils musicals, amb humor, amb gags, amb aquest ‘clown’, una mica exagerat -a vegades a l’escenari has d’exagerar moltes coses- i la gent es pensa que sempre has de ser graciós, però no sempre tens ganes de fer un acudit. Amb Stromboli, sempre intentem trencar aquesta quarta paret i fer que la gent s’integri amb l’espectacle.

Què ha suposat el Festival Dixieland pel Raül Cid? És un festival que està com ‘maltractat’.
Jo trobo a faltar l’energia dels primers deu anys. S’ha perdut potser aquell format ‘gamberro’, de carrer, les jam sessions…

L’artista Raül Cid a larepúblicacheca.cat

En definitiva, l’espontaneïtat d’un concert al carrer?
Sí, de trobar-te a més gent tocant al carrer. És cert que potser hi ha hagut problemes de pressupost i s’ha apostat per un altre tipus de format. Però cal no oblidar que el Dixie és música de carrer. Una big band sí que és un format de recinte tancat, però també es troba a faltar el format carrer. Per mi el Dixieland suposa bona música, relacions amb músics, conèixer moltes persones, amb qui avui dia encara col·laborem i sobretot un creixement personal i musical molt important i més fent-se a casa meva, a Tarragona, que no t’obliga a marxar a altres llocs per veure segons quins estils. L’he vist néixer i sí que és veritat que ha perdut aquella màgia del principi, és com una relació de parella. O amb els anys vas cuidant i aportant coses noves o… És complicat. També s’ha d’apostar més per la gent del territori.

Tarragona ajuda al músic local? Com és el fet de tocar a casa?
El fet de tocar a casa, a vegades és fàcil, a vegades és difícil o hi ha circumstàncies que no controla ningú. Molts cops no demanes diners, demanes facilitats logístiques, o d’estructura o de material, o espai. A vegades ha faltat un cop a l’esquena, allò de dir: “Esteu fent una molt bona feina”, o donar una mica de suport, sí que t’esperes. Tot i que potser des de l’altra part ja es pensa que s’està fent. Però tu veient certes coses… Entenem que tothom fa el que pot, però penso que tot hauria de ser una mica més fàcil.

Com neix l’Stromboli Jazz Band?
Neix a finals de 2011, quan ja feia 11 anys que estava a l’altra formació i jo tenia ganes d’impulsar el meu propi projecte i fer coses diferents. Més que projecte musical, artístic. Com et deia abans, incloíem diferents disciplines. Sí que era un mal moment, però sempre ho és (riu). Volíem oferir una cosa que ningú estava oferint. Adaptar cançons, bandes sonores, etc. I tocar-les a ritme de jazz. En aquell moment ningú ho estava fent. Vaig pensar que podia funcionar, vaig buscar músics que podien encaixar amb aquest projecte, els vaig explicar que volia fer i s’hi van sumar.

Volíem oferir una cosa que ningú estava oferint. Adaptar cançons, bandes sonores, etc. I tocar-les a ritme de jazz

Les haureu vist de tots els colors.
He de dir que ha estat tot bastant bonic, però sí que hi ha hagut adversitats. Alguna espineta clavada amb un festival que volíem anar i no hem pogut, però també només dos mesos després del primer concert vam rebre ens van convidar per tocar al festival de Jazz de San Sebastià. Pensa que quan comences un grup, no tens contactes, molt poc currículum, molt poca gent et coneix. Ens hem anat fent a poc a poc un lloc dins la música. La gent ja ens va coneixent, sap el que fem, ens truquen per anar a actuar i quan això passa, és una satisfacció, et carrega les piles i et fa tenir ganes de continuar endavant.

Entenc que els primers concerts van ser a escala local. Quan es fa el pas de sortir a la demarcació o altres llocs de Catalunya?
Va ser tot bastant ràpid. Pensa que treballem molt el fet de trucar, enviar correus a la gent… Parlaves amb un, enviaves la proposta, els agradava. La manera com vens el teu producte fa molt, és molt important. A poc a poc ens van anar trucant de diferents festivals, un d’ells el de Guardiola de Font-rubí, que ja et posa en el mapa, el de Blues de Reus o el de Jazz de Cambrils… El fet de tocar les tecles adequades i el fet de tenir un producte atractiu, va fer que en quatre o cinc mesos ja ens conegués molta gent. Només el primer any vam fer més de 50 actuacions i en el primer concert la gent ja ens demanava discos.

Una cosa que sobta és la capacitat que té l’Stromboli d’omplir una plaça de gent, fer ballar tot un carrer. Què és el millor d’actuar al carrer?
És una bona pregunta que ens fan, què preferiu teatre o carrer? Tot té el seu morbo. En un teatre la gent paga la seva entrada i ve expressament a veure’t, tot i que és molt maco, sí que és veritat que és tot més ‘encotillat’, no tens aquella espontaneïtat per ser gamberro que et dona el carrer, està el públic assegut i no pot ballar. Però, d’altra banda, el so és molt bo, estàs en unes condicions on pots jugar amb la il·luminació i fer un espectacle que no pots fer al carrer. En canvi, al carrer, el contacte amb la gent és molt proper, s’ho troben per sorpresa, captes al públic, a gent que no et coneix de res. Vas fent que a poc a poc l’actuació vagi creixent, que la gent s’ho passi bé. És una actuació molt més viva i festiva. Et dona aquella capacitat per improvisar. Un dels millors concerts al carrer, han estat els vermuts de Sant Magí a Cal Peter.

L’Stromboli Jazz Band s’associa molt al món de la festa major i sou el grup de tot el Camp de Tarragona.
Tot té l’origen amb el nom. En afegir Jazz Band a Stromboli, i en veure que el que fèiem era música festiva, de carrer com les jazz bands, era un punt a favor nostre. La gent en veure Jazz pensava al principi que era elitista. Però a mesura que ens han conegut, la gent ens segueix per tot arreu. Per la música, altres pel show o l’humor, inclús per la gastronomia (rialles).

Una cosa que volia és que la gent veiés que ens podem adaptar a qualsevol situació, amb diferents formats

Actuacions gastro-musicals.
(Riu) Pengem fotos de dinars i sopars abans o després de les actuacions i hi ha gent que ens segueix per això. El que la gent veu sobre de l’escenari, que tots els membres del grup ens portem bé, és de veritat. Una cosa que volia és que la gent veiés que ens podem adaptar a qualsevol situació, amb diferents formats. Volem ser propers a la gent, dinem als dinars populars, estem amb ells.

Quina ha estat la millor anècdota sobre l’escenari?
En recordo una a Reus. Era un noi molt tímid, que em va dir si podia ser jo el que li digués a la seva parella si es volia casar amb ell.

Carai (rialles).
Jo li vaig dir que sí, però que si es casaven que ens contractessin (riu). Ens va fer molta gràcia.

Stromboli Jazz Band en concert

Un moment difícil sobre de l’escenari.
Quan per exemple marxa la llum, et quedes a fosques i el fet de posar-te a cantar l’aniversari feliç com si anés a sortir el pastís. Sempre m’ha agradat aquella rapidesa de les sèries de telecomèdia, improvisar. I a la que passa alguna cosa, aprofito i ho introdueixo en l’espectacle. En aquest cas, cantem sense micros, que triga més a tornar la llum, ens posem entre la gent a tocar. Sempre aprofitar les adversitats i fer-les teves i que juguin a favor. De fet, els moments més improvisats, són els que la gent més recorda.

I un moment en què has hagut de posar-te la “màscara” del Raül Cid de Stromboli i no tenies ganes de res.
En els inicis de la pandèmia. Hi havia moments que et sortia una actuació, després te la cancel·laven. Comptaves amb aquella actuació. Has de donar d’alta els músics, has de preparar-ho tot, i has de tenir uns diners. A tu et cancel·len l’actuació, però tu ja has fet l’alta i has avançat uns diners. Aquesta incertesa amb els companys, de si hi haurà una actuació o no. El que sí que diré és que gairebé tots els ajuntaments van fer el possible per reprogramar les actuacions.

De sobte, t’arriba una pandèmia i ens ho canvia tot.
Afortunadament, ara hem pogut fer broma inclús en els espectacles sobre això. Però pensa que tenim un espectacle superinteractiu amb el públic, el problema també era veure que el públic et venia cohibit, que s’havia d’asseure separats tot i viure junts, amb la gent a 10 o 20 metres de l’escenari. Ens vam esforçar moltíssim, però ja al final no sabies si estaves arribant a la gent. Et canviaven les condicions cada setmana. Adaptar-te a això, quan tu tens un espectacle determinat d’interacció amb la gent, era molt difícil. Però tu havies de ser el mateix. Els aforaments, les distàncies socials… etc. Així i tot, som dels grups del Camp que més hem treballat aquests dies, gràcies a la capacitat d’adaptació.

El que prediquem als concerts a la gent és que somrigui i que sigui feliç

És fàcil, amb aquesta radiografia dels efectes de la pandèmia que has fet, ser músic a Tarragona?
No és fàcil ser músic en general (rialles). I durant la pandèmia, menys. Però és el tarannà de cadascú, o estic a casa meva queixant-me que no hi ha res o no hi ha feina, o em poso les piles i em poso a treballar per adaptar-me i buscar solucions i actuar. El que prediquem als concerts a la gent és que somrigui i que sigui feliç, que deixi fora les preocupacions i que gaudeixi al màxim. I he de predicar amb aquest exemple.

D’aquí la famosa paraula de la pandèmia, resiliència.
També et diré que allò que anàvem a sortir millors de la pandèmia tampoc m’ho crec. Ha tret el pitjor de la gent. Has de ser sempre bona persona. Sempre he estat resilient, vaig fundar Stromboli en un moment complicat, però aquí seguim i amb ganes de més.

Un moment que destaquis dels deu anys de Stromboli Jazz Band.
El concert del primer aniversari de la banda. El fet de veure el Teatre Metropol ple, veure la gent fent cua fora a les taquilles, gent que es quedava fora de l’actuació… Tot això en un any de vida. És una cosa que se’m marcarà de per vida. També el fet de crear vincles amb els seguidors, que ja són part alguns del cercle d’amistats, tocar a un casament i que et contractin per la comunió del nen, formar part de la família… Coses que no tenen preu.

Raül Cid després de l’entrevista

Tres discos gravats. Què ha canviat del primer a aquest últim?
Ha canviat la qualitat musical, la cohesió entre nosaltres, el vincle que tenim -amb una mirada a vegades ja t’ho dius tot, com aquelles parelles-, tot es nota sobre l’escenari. Aquest tarannà es nota en el nou disc, que cada vegada som un grup més cohesionat, sona millor, el repertori té més dificultat, gravem tot alhora, perquè sigui el més semblant a una actuació en directe.

Concert d’aniversari pels deu anys al Teatre Tarragona el 13 de març. Quin missatge dones als lectors de larepúblicacheca.cat?
Doncs que vinguin a veure’ns! No serà un concert com els d’abans. Estem preparant moltes sorpreses, hi haurà artistes convidats, coses que no es poden dir, però serà una festa en homenatge a tota aquella gent que ens va començar a seguir des dels inicis, els que s’han anat incorporant i tots aquells que vulguin descobrir Stromboli Jazz Band.

Què li demanes a 2022?
Que puguem continuar treballant igual o millor que fins ara, deixant de banda el parèntesi de la pandèmia, que la gent ens continuï estimant com ens estima i que s’hi vagi afegint més gent al projecte i que ens facin suport.

PUBLICITAT


REDACCIÓ7 Març, 2022
IMG_4034-1280x960.jpg

Domingo por la mañana en la Mercadal. Reus amanece, gris y encapotada. Algunos valientes juegan en la pista de pádel que se ha instalado en la plaza, en una imagen icónica e histórica. Llega Ariana Sánchez, una de las jugadoras más importantes del circuito World Pádel Tour, talento reusense e imagen del Open que se celebrará en la capital del Baix Camp esta semana. Ari nos atiende y contesta todas las cuestiones. Sus orígenes en el pádel, la decisión de ir a Barcelona a perseguir su sueño de llegar a ser la número uno, y lo que supone el hecho de salir de casa para triunfar, aunque reconoce que siempre que puede, vuelve a casa. También habla sobre la desigualdad que reina en el deporte de la pala y abre la posibilidad de un nuevo futuro, con un nuevo circuito, donde los jugadores tengan más importancia y se valore a las jugadoras como merecen. Sencilla, familiar y amiga de sus amigos, así se define la estrella del pádel que atiende a larepúblicacehca.com en exclusiva. Con todos ustedes, Ari Sánchez.

De Miami a Reus. ¿Qué tal ha empezado la temporada?
Pues sí, venimos de Miami a Reus, un cambio muy grande. Terminado el primer torneo el balance inicial es positivo, llegando a la final. Por otro lado, se nos escapó el partido, no pudimos sacar nuestro mejor juego, ni las sensaciones fueron del todo buenas. También reconocer a las rivales, jugaron muy bien. Pero también sabemos que es el primer torneo, puede faltar aún un poco de rodaje y que ahora hemos tenido unos días para poder entrenar, pulir cosas y analizar aquello en lo que fallamos y corregirlas. Ahora viene Reus, jugamos en casa y venimos con muchas ganas. Intentaremos disfrutarlo al máximo y dar todo en la pista.

A pesar de ello, ¿buenas sensaciones esta temporada?
Buenas sensaciones, pero a medias (risas).

Pero en el primer torneo, llegar a la final…
Sí. Pero al final piensa que venimos de una pretemporada que ha sido muy buena y donde hemos jugado muy bien. He de reconocer que en la final de Miami no jugué al nivel en el que estaba entrenando. Las sensaciones son buenas por llegar a la final, pero no estoy contenta del todo. Sé que tengo que seguir trabajando. Las cosas no salieron como quise, pero estoy con confianza, sé que hemos hecho una buena pretemporada y las sensaciones, partido a partido, van a seguir mejorando.

Ari Sánchez en larepúblicacheca.com

¿Cómo ha sido el recibimiento en Reus?
Si te soy sincera, lo primero que hice al llegar de Miami, fue venir a la plaza Mercadal y quise ver el montaje de la pista y la puesta en escena. La gente me mandaba fotos y tenía que venir a verla. En persona es espectacular. Es todo un lujo estar aquí, tener un cartel en la plaza más importante de mi ciudad es muy especial (sonríe). Estoy muy contenta y espero poder devolver el cariño a toda la gente, como ellos me lo han dado a mí y cómo han respondido a este evento.

¿Cómo se define Ariana Sánchez, fuera del pádel?
En primer lugar, soy una jugadora de pádel (risas), por eso me conoce la gente. Soy una persona muy sencilla, amiga de mis amigos, muy familiar.

¿Cómo empezaste en el pádel? Me han chivado que jugabas muy bien a fútbol… (risas)
Sí, en el cole de hecho jugaba a fútbol y baloncesto. Terminé decantándome más por el fútbol al final. De hecho siempre jugaba con chicos, porque en esa época no había muchas chicas que jugaran a fútbol. Y me acuerdo que mis padres no les gustaba que jugase al fútbol -no sé muy bien el motivo (ríe)-, y me apuntaron a pádel. Ellos jugaban en un momento donde aún el deporte no era muy conocido. Empecé jugando con mi padre en las pistas que tenemos, en la urbanización donde vivimos, aquí en Reus, y recuerdo que cuando mi padre jugaba con sus amigos y terminaba, entrábamos mi hermano mayor y yo a jugar con él y, desde el primer momento, me encantó.

Estoy muy contenta y espero poder devolver el cariño a toda la gente, como ellos me lo han dado a mí y cómo han respondido a este evento.

¿Eres una persona competitiva?
Siempre he sido muy competitiva en todos los deportes y me acuerdo de cuando iba a jugar con mi padre, llegábamos a casa peleados muchas veces porque me ganaba (risas). Lógicamente, era mucho mejor que yo al principio, pero siempre he sido muy competitiva en todos los deportes y en todo lo que hago.

Y ahí empieza la carrera de Ari.
Sí, mis padres me apuntaron a la escuela del Club Tennis Monterols y allí empecé a entrenar con nueve años.

¿Cuándo te planteas realmente la posibilidad de ser jugadora profesional?
Realmente, desde que empecé a jugar a pádel, en aquellos primeros años ni me lo planteaba. Solo me dedicaba a jugar y a disfrutar. Poco a poco fui mejorando, fui superando etapas. Es muy importante no saltarse ninguna etapa. He tenido siempre la suerte de estar muy bien rodeada tanto de mi familia, como mis amigos, buenos entrenadores que creo que es básico. Y poco a poco, sin yo pensarlo, el camino me fue llevando. Primero en la etapa de menores y luego en el circuito profesional, pero tampoco creí en “voy a dedicarme a esto”. Los resultados iban saliendo y acompañando. Cuando cumplí los dieciocho sí que ya me planteé seriamente el hecho de: quiero ser jugadora profesional, número uno y voy a hacer todo lo que pueda para conseguirlo. Me fui a Barcelona a vivir para poder entrenar mejor, fue un gran cambio. Pero si te soy sincera, nunca he creído en el fin, si no en el camino. Aún lo sigo haciendo y pienso que es una de las claves. Disfrutar y dejar que las cosas vayan pasando.

Vizcarro y Ari Sánchez en la entrevista

¿Cómo fue el hecho de tomar la decisión de ir a Barcelona y dejar a tu entorno atrás?
Al final, es un paso difícil. Lo tienes todo aquí, familia, amigos, entorno… Te vas a Barcelona, una ciudad grande, pero sabes que lo haces porque estás persiguiendo tu futuro y porque allí te pueden dar las armas para poder luchar por ser profesional y llegar a ser el número uno. Lo hice cuando pensé que era el mejor momento y cuando estaba preparada. No te engañaré, es un paso difícil. Pero es el sitio donde tenía que estar para crecer y creo que se ha demostrado. He de decir que siempre que puedo vuelvo a casa (sonríe). Siempre lo hecho de menos y es importante sentirme como en casa. De todas formas, sé que fue la decisión correcta y opino que se ha demostrado.

Y de repente, llegas a la élite, al World Padel Tour ¿Cómo fue ese debut?
Siempre lo he intentado llevar de la manera más natural posible. Te tengo que ser sincera. Es algo que me ha ayudado mucho. Antes era una persona muy reservada, vergonzosa, me costaba abrirme con la gente. Pero el hecho de estar siempre acompañada, la relación con los jugadores, las entrevistas y el contacto con el público me ha ayudado mucho a crecer. Ahora creo que soy una persona totalmente diferente, con los pies en el suelo, sin que la fama se suba a la cabeza (ríe).

Ser un referente para los aficionados es una suerte. Hay que cuidar la imagen, sobre todo de cara a los niños y niñas que nos ven. Somos un ejemplo y hay que cumplir con ello.

¿Qué se siente al ser el referente para los aficionados?
El circuito me ha ayudado a crecer como persona y la verdad es que lo llevo del modo más natural posible. Ser un referente para los aficionados es una suerte. Hay que cuidar la imagen, sobre todo de cara a los niños y niñas que nos ven. Somos un ejemplo y hay que cumplir con ello.

¿Qué mensaje le das a esa niña o a ese niño que está empezando a jugar?
Les diría, sobre todo, que pensara en disfrutar. Del día a día, de cada entrenamiento. Que den lo máximo, siempre con buena actitud. Pero lo más importante es que disfruten. Hay que hacer hincapié en los valores, como el compañerismo, el compromiso, el trabajo. También hay que decir que no es un camino fácil, hay muchos días malos y es precisamente en esos días donde hay que seguir, dar el doscientos por cien, para luego poder disfrutar de los días buenos (ríe).

Creo que hay una compañera dentro del circuito que es muy importante para ti. ¿Qué supone Alejandra Salazar para Ari Sánchez?
Tengo una relación increíble con ella. Fue la jugadora que me dio la oportunidad y la confianza para dar un paso más y para hacerme ver que realmente yo podía estar un escalón más arriba. Los dos años que he jugado a su lado me han permitido aprender muchísimo. Me ha hecho una jugadora mucho más completa, sobre todo en el hecho de adquirir experiencia dentro de la pista y ser capaz de ser líder, que eso antes era algo que me faltaba. Cuando las cosas no iban bien, me venía abajo. Ahora cuando las cosas se ponen feas, lucho cada punto, tiro hasta el final. Siempre se pueden remontar los partidos y creo que es la jugadora que me ha enseñado a tener esa confianza. Es una persona superimportante en mi carrera (sonríe).

En el mundial no juegas para ti, sino para todo un país, por toda la gente. Fue increíble y una suerte poder vivirlo.

Y llegas a ser la mejor del circuito, la número uno y campeona del mundo. ¿Qué se siente en ese momento?
(Ríe). No había tenido la oportunidad de disputar un mundial con la selección. Tuve la suerte de ser seleccionada con España y vivir el que creo que ha sido el mejor mundial que se ha organizado hasta la fecha, el año pasado en Catar. Fue una experiencia increíble. Viví sensaciones que nunca había tenido dentro de una pista de pádel, porque estás jugando una final para ser campeona del mundo. En la final, jugando con Paula Josemaría, justo contra la pareja más dura de Argentina, viví cosas que no había vivido antes, porque no juegas para ti, sino para todo un país, por toda la gente. Fue increíble y una suerte poder vivirlo. Sin duda, uno de los títulos más especiales que he ganado.

Hablas de la presión. ¿Cómo se gestiona ese ‘match ball’, el hecho de sacar para ganar un título?
Depende del partido. Hay algunos partidos en los que estoy más tranquila que otros. Pero volviendo a la final del mundial, obviamente ahí sí que se siente la presión, es cosa del deporte. Al final convivimos con la presión y trabajamos con nuestro equipo y con el psicólogo para saber gestionar esos momentos de grandes emociones. Intento no pensar en “si gano el punto soy campeona”. Es un punto más, tengo que seguir jugando como hasta ahora y que sea lo que tenga que ser. Sí que es cierto que, en ese momento, te vienen millones de cosas a la cabeza, pero intentas quitarte todos esos pensamientos de la cabeza, centrarte en botar la bola, donde vas a sacar y a luchar el punto hasta el final.

La Rep Checa entrevista a Ari Sánchez

¿Cómo llevas el hecho de estar tanto tiempo fuera de casa, de ciudad en ciudad?
Hasta ahora, hemos tenido la suerte de que el circuito de World Padel Tour era muy nacional y viajabas por España, que es muy diferente al hecho de viajar fuera. Ya este año se está viendo que el circuito evoluciona a nivel internacional, con países nuevos y la verdad es que estaremos muchas semanas fuera de casa. No estamos acostumbrados aún y la verdad es que estar tantas semanas fuera de casa se hace duro. Por ejemplo, cuando pierdes hay veces que te tienes que quedar en el país dos o tres días más hasta poder coger el vuelo. Son momentos duros, sobre todo de cabeza y por eso es importante tener a gente de confianza, en la que te puedas apoyar porque, estar tanto tiempo fuera de casa se hace duro. Pero es una cosa con la que los jugadores tendremos que adaptarnos y saber gestionar esos momentos.

¿Cómo estáis viviendo el crecimiento del pádel como deporte y la expansión por el mundo?
Todas las jugadoras sabíamos que era una cosa que acabaría pasando. El crecimiento del pádel está siendo increíble y esto solo es el principio. Es algo muy positivo para el deporte. En cada país donde llega, la gente responde y crece rapidísimo. Un ejemplo es Suecia, donde este año competimos dos veces allí. Creo que es algo muy positivo, para los deportistas y para el pádel. A nosotras nos obligará a ser mucho más profesionales, tendremos que adaptarnos a esta nueva vida, que hará que viajemos por todo el mundo.

Ahora mismo estamos cobrando tres veces menos que los chicos. Es muchísima la diferencia.

¿En el pádel, en cuanto a condiciones, hay diferencia entre las chicas y los chicos?
Sí. Hoy en día hay mucha diferencia. Te puedo decir que hay dos tipos de diferencias. Una es la deportiva, en cuanto a oportunidades. Los chicos juegan desde el primer día sus partidos en la pista central, en los pabellones. Nosotras, en las primeras rondas, en cambio, tenemos que jugarlas en clubs. Donde en caso de que salga la bola, no puedes salir, o la moqueta de la pista es diferente. También tienen los mejores horarios. Pero hay que decir que WPT está intentando cambiar esto. Desde primera ronda ya se juega en pistas centrales porque han aumentado el número de pistas en los pabellones, y esto permite jugar todos los partidos del cuadro final con las mismas condiciones. Es básico. También han puesto algún partido femenino el jueves en la pista central. Pero en la jornada de viernes solo hay dos partidos de cuartos en la central con retransmisión, los otros dos se juegan en pista secundaria.

¿Y a nivel económico, es muy grande la diferencia?
Ahora mismo estamos cobrando tres veces menos que los chicos. Es muchísima la diferencia.

Eso es mucho. ¿Cómo podéis reivindicar un cambio?
En estos momentos no podemos hacer mucho porque tenemos un contrato firmado para los próximos dos años. Son unas condiciones que firmamos en su momento porque, realmente, no teníamos mejores opciones. Este contrato no se corresponde a lo que ha crecido el pádel en estos últimos años. Por desgracia ahora no podemos hacer más.

Sánchez en la pista de la Mercadal

Y, para cambiar esto, ¿cuál es el siguiente paso?
El siguiente paso es formar parte de un circuito donde al final los jugadores sean la parte importante, que se nos cuide. Al final somos el único activo que pueden tener. Sin jugadores y jugadoras no hay circuito, no se puede competir.

¿Tenéis propuestas para un nuevo circuito?
Hay propuestas, estamos negociando para obtener lo que las chicas creemos que nos merecemos y poder tener las mejores condiciones posibles para seguir compitiendo, para que el pádel siga creciendo y que, en el fondo creo, es lo más importante.

Nos han llegado noticias de que hay un nuevo proyecto en marcha. ¿ Va a haber un circuito paralelo a WPT?
Va a haber un circuito paralelo a WPT. Por su parte, los jugadores, ya han anunciado que en unas semanas van a jugar un torneo organizado por QSI y la FIP. Ppr nuestra parte, las jugadoras, tenemos una propuesta del mismo circuito, pero aún estamos en fase de negociación. Para mí es la mejor opción, porque un circuito con el apoyo de la Federación Internacional es muy importante para que el pádel siga creciendo.

¿Sueñas con poder ser olímpica algún día?
Sí (sonríe). Para mí poder jugar unos Juegos Olímpicos sería un gran premio. No sé si voy a llegar a tiempo. Me consta que están trabajando mucho para conseguir que el pádel sea un deporte olímpico. Ojalá pueda algún día disputar unos Juegos y ya ganar un oro…(ríe). Sí que es un sueño y espero que se haga realidad.

Un momento para Ari Sánchez en el circuito.
Cuando gané mi primer título como profesional. En Santander, en 2017, con Marta Ortega.

Y ahora, con Paula Josemaría. ¿Cómo es competir con ella?
Mira, cuando se terminó con Alejandra, en la primera persona que pensé fue en Paula. En ese momento creo que muy poca gente confiaba en ella, pero yo veía que tenía algo distinto y que podía ser mi pareja perfecta. Es una jugadora zurda, con mucha potencia, mucho alcance y que le pega. Considero que es ideal también para mi juego, es mi complemento perfecto. La llamé y, desde el primer minuto, encantada. Me dijo que sí y creo que el año pasado se demostró. Nadie creía que el año pasado tuviéramos un año tan bueno. Pienso que fue espectacular. Tuvimos mala suerte en dos torneos que no pudimos jugar. Pero jugamos a un nivel muy alto y este año puede ser muy bueno. Estoy muy feliz de estar en este proyecto juntas, con muchas ganas de trabajar y alcanzar el número uno juntas.

¿Qué le enseñarás de Reus a Paula? (Risas)
A Paula lo primero que voy a hacer es traerla a la plaza Mercadal, para que vea mi foto (ríe). No, la llevaré por el centro, para que vea que Reus es una ciudad muy chula y luego la invitaré a mi casa, que no ha estado nunca. Haremos una buena comida, una buena cena. Sobre todo, que esté cómoda y que se sienta como en casa (sonríe).

¿Entrenáis juntas normalmente?
Yo estoy entrenando en Barcelona y Paula en Valladolid. Hacemos semanas separadas, cada una con su entrenador y nos vamos turnando, voy yo a Valladolid y ella viene a Barcelona. Tenemos dos entrenadores que se “parten” los torneos.

Sería un sueño que de la provincia pudieran salir chicos y chicas profesionales, como en mi caso. Me haría mucha ilusión

Reus y la provincia han respondido agotando las entradas para el Open. ¿Qué le dirías a algún indeciso y a la afición?
Si no tienen entrada creo que ya van tarde, porque ya no quedan (risas). Pero, sé que todo el mundo que ha venido a un pabellón a ver un partido de pádel en directo se ha quedado impresionado. Porque vivir el pádel en directo es una experiencia, un espectáculo y animo a todo el mundo a que vaya a ver los partidos y que les va a encantar.

¿La provincia de Tarragona puede ser una cantera de jóvenes talentos?
Me encantaría. Sería un sueño que de la provincia pudieran salir chicos y chicas profesionales, como en mi caso. Me haría mucha ilusión. Al final uno se define como jugador en su casa, pero me gustaría que algún día toda esta gente pudiera tener todo lo que necesita aquí y no tener que marcharse fuera a buscar eso.

PUBLICITAT


REDACCIÓ28 Febrer, 2022
carlaaguilar2-1280x960.jpg

La jove Carla Aguilar és la protagonista de la secció ‘Tu a tu’ que estrenem avui. La portaveu d’En Comú Podem a l’Ajuntament de Tarragona parla sense embuts ni tabús d’aspectes personals i, per descomptat, del seu pas per l’equip de govern liderat pel republicà Pau Ricomà. Confessa que, en determinats moments, ho va passar malament perquè va ser víctima de traïdoria política. Opina sobre el paper que desenvolupa l’alcalde i assegura que tard o d’hora acabarà fent un cafè amb l’Herman Pinedo. En aquesta entrevista pretenem conèixer el vessant més humà de qui va ser la ‘vicealcaldessa’ de Tarragona. Promet continuar en política només per intentar millorar Tarragona i la qualitat de vida dels seus habitants.

Qui és la Carla Aguilar?

Un moment de l’entrevista

És una dona que va néixer a Burgos i que va arribar a Tarragona amb 4 anys, una persona amb moltes ganes d’aportar i de contribuir a la millora de la ciutat i de la vida dels tarragonins.

Quines aspiracions vitals tens?
Sempre he tingut molta relació amb l’activisme, fet que m’ha portat a fer les coses ara de manera més institucional. Abans feia a través d’altres institucions i entitats més culturals, ecologistes, animalistes o feministes.

Coincidim amb el mateix color de roba. Què representa el lila per a tu?
Moltíssim. Representa força, il·lusió i la lluita per una societat diferent i més lliure a tots, totes…

El ‘feminazi’ no existeix. És una forma pejorativa d’atacar el moviment feminista

T’agrada aquest llenguatge?
Em sembla necessari. Si sento a parlar només en masculí, sembla que em sento exclosa d’aquest llenguatge i és la gràcia de fer-lo servir.

Però això no obre la porta al ‘feminazi‘?
El ‘feminazi’ no existeix. És una forma pejorativa d’atacar el moviment feminista. Pot provocar rebuig perquè hi ha molta resistència a la igualtat. El problema no és el llenguatge…

És curiós que tu quan defenses aquests ‘valors’ t’engresques molt més que quan governaves… Parles de forma molt més ferma…
(Riu) Estic en política per això. La política té molts vessants d’activisme, des del personal al col·lectiu.

Quins són els principals defectes de la Carla Aguilar?
El perfeccionisme. De vegades tinc una certa competència amb mi mateixa que no ajuda gaire.

Això pot desembocar en una frustració, oi?
Sí, però també té un vessant reptadora que fa que no desisteixis fàcilment.

Quan decideixes entrar en política? Ets una persona atrevida?
M’agraden molts els reptes i no m’importen agafar riscos. Tinc resiliència. Tinc més por a l’immobilisme que als canvis.

T’abstreus de la crítica?
Sí. Hi ha crítiques que em fan molt de mal perquè em toquen com a persona. Sóc conscient que estic en un lloc que requereix molta exposició pública i mediàtica i que les crítiques són una realitat. L’únic que no m’agrada és quan s’ultrapassa l’àmbit personal.

M’agraden molts els reptes i no m’importen agafar riscos. Tinc resiliència. Tinc més por a l’immobilisme que als canvis

Quina és la seva experiència professional?
És molt fragmentada. N’he fet de tot. Vaig treballar a l’OpenCor, a Telepizza, a l’Oliver, a un refugi d’animals i l’Abacus, a la URV… Vinc d’un canvi laboral constant…

Però això no és dolent…
No. És una riquesa. És un aprenentatge de vida i de saber el que val i costa l’esforç.

Què et va portar a la política?
No hi ha un moment en què decideixes. Des que tinc una certa maduresa la política era quelcom que m’omplia molt, però no m’ho plantejava com una sortida laboral, sinó com una qüestió d’identitat. Pensava que podíem canviar coses des de la política. La política hauria de ser vocacional i un lloc de pas.

Ets una persona familiar, oi? On et refugies en els moments més difícils?
Casa meva és el meu búnquer i la meva família és molt important.

Abans de dedicar-te a la política vas comentar a la teva família que volies fer aquest pas? Quina va ser la reacció?
No de sorpresa. Ho van entendre com una oportunitat. Sempre m’han animat a fer allò que jo volia.

Des que tinc una certa maduresa la política era quelcom que m’omplia molt, però no m’ho plantejava com una sortida laboral, sinó com una qüestió d’identitat

Abans de fer el pas és crucial saber que estimes la ciutat on vius i tenir un projecte de canvi. Tu el tenies?
I tant. Sempre tens al cap la ciutat que vols construir. Has de saber interpretar la realitat i no deixar mai de banda la part imaginativa i d’il·lusió. Has de saber quines són les oportunitats que ofereix la ciutat i saber aprofitar-les.

Quina és la Tarragona que t’agradaria construir?
La Tarragona més amable i més acollidora i això s’aconsegueix amb actitud i no amb pressupostos o diners. És crucial tenir en compte el benestar animal o el moviment LGTBIQ+. Amb l’entrada d’En Comú Podem van posar sobre la taula temes que no hi eren ni han estat mai una prioritat dels governs. Els espais verds també són importants.

Has assolit l’objectiu?
Crec que vam aconseguir forces coses. Hem consolidat el debat d’alguns temes que fins ara no se’n parlaven.

La imatge que dones és que ets una persona molt insegura. Com ho portes la mediatització i la teva exposició pública?
És impossible saber com ens veuen totes les persones. Paga la pena recordar que vaig estar en una legislatura que no va ser gens fàcil i no va ser fàcils els rols que vam haver de desenvolupar. Jo vaig haver de prendre decisions difícils i polèmiques, però vaig intentar allunyar-nos de les guerres estèrils. Tots els moviments que vaig protagonitzar els vaig fer des de la seguretat personal i la coherència.

A la nit tens problemes per agafar el son?
Dormo bé i amb la consciència tranquil·la, però també inquieta perquè hi ha molts fronts oberts i només tenim un representant a l’ajuntament.

T’has sentit mai desbordada?
Sí. M’he sentit molt ‘collada’. De vegades has de prendre decisions i no hi ha temps gairebé per a la reflexió.

Ets una persona que sol confiar?
Sóc de les persones que pensa que la gent és bona per naturalesa.

Després d’estar al govern ets més desconfiada?
Tinc més barreres i més armadures. He creat defenses. He après que les coses no són no només blanques o negres. Hi ha molts matisos.

Quan estàs en política t’adones que com més avances més s’allunya l’horitzó

Ara surts de casa amb armadures?
En algun moment, sí.

Has crescut com a persona?
Sí i n’he après molt. I és curiós que t’adones que com més avances més s’allunya l’horitzó.

Has plorat molt?
Sí. Però, crec que tots els polítics hem plorat en algun moment. No s’ha de fer cap drama.

Has sentit mai impotència?
Sí. Quan ocupes un càrrec de responsabilitat experimentes una amalgama de sentiments.

Quan et sents més desgastada anímicament quina és la zona de Tarragona on sols refugiar-te?
Acostumo a anar al Fortí de la Reina i a la Platja Llarg o passejant per alguns carrers de Tarragona. La nostra ciutat està impregnada d’un munt de racons que permeten que dialoguis amb tu mateixa.

El dia que tinguis fills que els explicaràs de tu?
Els donaria molta confiança perquè creguin en ells mateixos, evitant que l’opinió dels altres et pugui enfonsar. Que no passa res per equivocar-te, que les coses no són inamovibles i que la vida també és per gaudir-la i experimentar amb ella.

En la política les coses es porten molt al límit i has de saber gestionar també l’atenció i la pressió mediàtica

En vols tenir fills, oi?
No ho tinc decidit.

Què et fa més mal: que els teus companys et critiquin o la hipocresia? Has trobat molt hipòcrites en el teu nucli d’amistats?
Hi ha gent de tot a tot arreu. En la política les coses es porten molt al límit i has de saber gestionar també l’atenció i la pressió mediàtica. Jo no pretenc que la gent no expressi les crítiques, intento recollir-les i reconduir.

Has estat víctima de traïdoria?
Políticament sí. Es va trencar el govern de forma unilateral. La lleialtat és quelcom personal. O ets o no ho ets. La lleialtat no és una cosa que es pugui triar segons el moment.

Quins són els teus principals valors?
L’honestedat i el diàleg. Sóc una persona de consensos.

I les teves pors?
Tothom té por.

La pressió mediàtica et neguiteja?
No. El fet de ser coneguda socialment et provoca alguna inseguretat, però és quelcom que t’acostumes amb el temps.

Vas aconseguir ser la primera vicealcaldessa de Tarragona. Això és històric, oi? T’ho havies imaginat mai arribar a ostentar aquest càrrec?
No.

Com és la cuina del ‘poder’?
La situació és molt complicada i a més quan ets dona i jove. Vaig trobar més dificultats que la resta dels companys.

Per què?
L’edat i el fet de ser dona són encara algunes traves.

De vegades posaven en qüestió el càrrec a causa de la meva  joventut. Havia de buscar una posició d’autoritat

Et van fer la guitza?
No parlo tant en l’àmbit del govern, sinó de cara a l’exterior. De vegades posaven en qüestió el càrrec a causa de la meva  joventut. Havia de buscar una posició d’autoritat. Però és cert que me n’alegro d’haver obert el camí.

Amb aquest fet es va ‘feminitzar’ el càrrec, oi?
I tant. No podem oblidar que el feminisme és posar sobre la taula un relat i unes vivències que normalment no es tenen en compte.

Però t’han fet la guitza o no?
Sí, per representar un partit. Entenc que és el que toca políticament. No crec que hagi anat per mi a nivell personal.

Quants amics has fet a l’ajuntament?
Molts, tot i que al govern haurà de passar un temps per establir unes relacions personals diferents. Ara mateix la part política i partidària té molt de pes.

T’has ‘confessat’ a algun membre del govern en moments difícils i personals?
Sí. A diferents persones i en diferents moments. Ara mateix no surto a fer cafè amb ningú del govern.

Ni amb l’alcalde?
Hi parlo, però sempre des de l’àmbit polític. Estem en una situació molt complicada.

Com està Tarragona?
Crec que hi havia una certa il·lusió i ara mateix molta decepció perquè no es visualitza el canvi.

Et sents la responsable?
Crec que és el que havíem de fer. Era el que demanava la nostra militància i la ciutat en general. La gent ens va votar per ser un revulsiu del canvi i aconseguir una nova manera de fer política. La decisió va ser ben presa.

Però està satisfeta amb el resultat?
Percebo que es viu un moment de decepció.

Carrega molt que Tarragona no tingui uns pressupostos gràcies al teu vot en contra?
El govern té la responsabilitat de tirar endavant uns pressupostos i de cercar els consensos necessaris. El govern no pot basar la seva seguretat en el vot d’un partit que van fer fora del govern. El govern és l’únic responsable de no aprovar els seus pressupostos.

El govern és l’únic responsable de no aprovar els seus pressupostos

Votaries una moció de censura?
No, sobretot com la que va plantejar el PP. Nosaltres tenim molt clar que s’ha de governar mirant cap a l’esquerra i lluitar per tenir una ciutat feminista.

Esquerra Republicana?
(Riu) No apostem per un govern d’ERC, sinó perquè governi En Comú Podem.

Quines guerres teniu a En Comú Podem?
A tot arreu hi ha debats. És una mostra que a tot arreu hi ha diversitat d’opinions.

En Comú Podem ha esdevingut un sac de grills…
Estem en un procés de cohesió. I això porta debats. Hem d’estar orgullosos de representar l’espai polític que representem.

T’agradaria ser la cap de llista del teu partit?
Ja veurem.

El teu futur polític passa per Tarragona o més enllà?
Em veig a Tarragona molts anys.

Com a regidora?
Sempre que vulgui la militància jo estaré disponible.

A qui haurem de votar en les properes eleccions?
A En Comú Podem.

Però seràs la cap de llista?
Això ho decidirà la militància.

Però hauràs de tenir ganes i predisposició…
I tinc ganes, voluntat i força. Tenim molts reptes per assumir. Em sento forta.

La seva decisió (d’Herman Pinedo) va portar a estar més allunyats que abans

Quan faries un cafè amb l’Herman Pinedo?
Acabarem fent-lo, però ara mateix tenim una situació política complicada. A més, cadascú haurà d’assumir les seves decisions. La seva decisió va portar a estar més allunyats que abans.

Les seves sigles són realment En Comú Podem?
Sí, sense cap mena de dubte. Em sento molt representada amb les idees i projectes que defensem.

Et penedeixes d’alguna decisió que hagis pres durant el teu pas per la política?
No. Sempre ho he fet de la millor manera que sabia i podia. Però és cert que cada vegada aprens més i potser ara mateix faria les coses d’una altra manera. Ara tinc més taules i més eines per enfrontar moments complicats.

Sabent el que saps avui, haguessis votat el canvi?
Sí. Sens dubte. Era una decisió molt clara. Ara la pilota està en l’altra teulada. Són ells que hauran de dir que vam fer amb el vot del canvi.

Es pot fallar per les polítiques o per les maneres de fer política. Les maneres en aquest govern  deixen molt a desitjar

Pau Ricomà és un bon alcalde?
Podríem demanar més. No és el millor alcalde perquè no representa el meu espai. No sé si és el millor que podem tenir ara mateix. La qüestió no és la persona sinó el que es fa. Hauríem de preguntar quina política s’està fent i on es vol arribar. Es pot fallar per les polítiques o per les maneres de fer política. Les maneres en aquest govern deixen molt a desitjar. Per la part de les polítiques, també. Haurien d’apostar per polítiques més valentes.

Què li falta a Tarragona?
Fa uns mesos que es pot percebre un important i indesitjat nerviosisme social. Vivim una sensació de catàstrofe i d’inestabilitat que ha creat el mateix govern. És una estratègia equivocada. És un error a nivell anímic de la ciutat, de l’autoestima, de la identitat de saber que estàs en bones mans. Des de l’oposició hem intentat apaivagar, però això danya l’ànim dels ciutadans.

Vivim una sensació de catàstrofe i d’inestabilitat que ha creat el mateix ajuntament

No et preguntaré pel quiosc ni pel carril bici. Vas en bici per Tarragona?
Abans sí, ara no.

I vas als pipí cans, oi? A passejar el seu gos ‘Pipo’…
Sí.

A quin vas?
Al Parc de Sant Rafael.

Ara els animals són considerats ciutadans…
Hem de ser realistes. Hi ha d’haver equipaments per a totes les persones i, cal tenir en compte que hi ha persones que tenen mascotes. Al final, hem de lluitar per l’urbanisme feminista. Posar per sobre els usos que té la ciutat i sobretot aquells usos que són tradicionalment femenins i obligats. Com és el cas de la cura de la gent gran, dels infants… I no poden ser coses secundàries, són necessàries. L’amplada de les voreres també és important i influeix perquè la ciutat sigui més amable i acollidora. Hi ha mesures que no costen diners, només necessiten que el governi sigui sensible i tingui una actitud de millora de la ciutat.

PUBLICITAT


 





REDACCIÓ20 Febrer, 2022
imatge-tu-a-tu.png

El digital larepublicacheca.com estrena secció. Es tracta de ‘Tu a tu‘. És un format d’entrevista amb personatges que no són, necessàriament, polítics. S’intentarà cercar persones conegudes en tots els àmbits, també en el veïnal. De vegades, els barris ‘amaguen’ veritables personatges. Són persones que d’una manera o altra destaquen de la resta.

Amb ‘Tu a tu‘ pretenem descobrir o donar a conèixer a aquestes persones que, malgrat no tenir estatut de figura pública, desenvolupen, sovint, un paper importantíssim a la societat. Les preguntes versaran, essencialment, aspectes personals i – per què no? – vivències que mereixen ser compartides amb els nostres lectors. També entrevistarem a polític – està clar!!! – però des d’un vessant molt més personal i mostrant el costat més humà del personatge, perquè cal recordar que darrere d’un(a) polític(a) hi ha una persona i algunes d’elles són realment brillants.

Per tant, alerta, un dia d’aquests, tu pots ser el nostre protagonista… Atent al mòbil…
PUBLICITAT


 







RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter