Arxius de TU A TU | Diari La República Checa

REDACCIÓ20 Setembre, 2022
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Els colors de setembre omplen els carrers d’ocres tebis i acollidors. Tot va tornant a ser com era i la vida arriba de nou tímida i lànguida, amb horitzons de retrobada i escalf, serena i calmada lluny de fulgors estivals. A poc a poc les mirades tornen a parlar i les ànimes se senten més properes, nous aromes de flames que envolten de foscor la tardor.

I de sobte va arribar ella, no és aquella famosa pel·lícula, ni la benvinguda d’una amiga encantadora. Fidel i devota com sempre torna al seu bressol enyorant els tamborins que repiquen amb riures de matinades, campanes que ressonen amb balls de terra mullada. Imperial i fervent arriba Santa Tecla estimant com sempre la seva ciutat, carrers guarnits de fulgents fanals amb vermellors i groguenques les mirades que no s’aturen ni tan sols un instant.

Tocs de gralla i timbal que ja anuncien les tronades, canalla que vol gresca pel seu voltant, àvies que empolainades apareixen pels balcons recordant-nos la grandesa de fer ciutat, de fer tradició.

Tarragona es vesteix de gala des del Serrallo fins a la Catedral, música i fanfàrria per celebrar una mateixa emoció, espectadors amb un privilegi universal, i és que ningú com nosaltres coneix la Santa Tecla patrona i tarragonina, clamorosa i autèntica. Vorejant la multitud sentim el fervor. Les gralles i timbals ens evoquen al passat, la festa és un teler de sentiments que ja hem fet nostre amb els anys.

Els envelats són tan elegants preparats per la màgia d’una escena teatral, balls de gitanetes que empenyen la poca traça dels gegants… Dracs, Bous, Cucafera i Gegants que desborden vida en la mirada dels infants… tot és nostre, tot ha fugit del nostre passat per esdevenir de nou un present ple de caliu emocionat.
Santa Tecla vesteix la tardor de retorn, de veure la vida amb binocles de senzillesa i proximitat, de trobar als amics i recordar que durant uns dies allò és el més important.

Esclata el fervor a Tarragona, llums en el cel que voregen fins al més enllà, pregó de festes que omplen la plaça de tènues anhels de joia. I de sobte va arribar ella… donem pas a Santa Tecla. Ella, la més gloriosa.

Beatriz Álvarez

PUBLICITAT




REDACCIÓ13 Setembre, 2022
josep_m_buqueras.jpg

Porto els darrers anys cinc articles dedicats al  ‘Sanatori Marítim Antituberculós la Savinosa (1926-1929), projectat per l’arquitecte tarragoní Francesc Monravà López (1888-1968), després del concurs d’idees convocat per la Diputació, propietària del conjunt arquitectònic noucentista,

Recordo que es van presentar vint-i-cinc gabinets professionals, amb majoria d’arquitectes i altres professions, com enginyers, urbanistes, entre altres. Sols un projecte ho enderrocava tot, alguns sols dos edificis, els més pròxims a la línia del ferrocarril pel seu deteriorament, aquests inclús van tenir okupes. Una vegada triat per un jurat format per representants de la Generalitat, Diputació, Ajuntament i Col·legi d’Arquitectes/COAC es van triar els cinc finalistes i d’ells va sortir l’equip guanyador, format per Fuses-Viader-Mansilla-Perea, els guanyadors del concurs, de Cambrils, Girona i dos de Barcelona. Estem l’any 2017.

Aquest projecte, planteja una intervenció que permet la versatilitat i la flexibilitat d’aquest espai, complementant les actuals edificacions amb peces modernes afegides a les existents que afavoreixin la seva funcionalitat. Aquestes noves construccions que es proposen no superarien l’alçada dels actuals edificis, evitant un impacte visual sobre la vegetació i preservant el valor ecològic i natural de la Savinosa, el sky line des de la costa i la platja està molt en la memòria visual de molt ciutadans. L’equip d’arquitectes suggereix donar protagonisme als espais que queden entre les edificacions, així com crear miradors sobre les platges de l’Arrabassada i la Savinosa accessibles per a la ciutadania. L’estudi d’arquitectes comença a treballar en un projecte que vol obrir oportunitats per prendre decisions, sense fixar prèviament usos concrets. Una transformació de gran modernitat sense alterar la imatge del conjunt arquitectònic i paisatgístic.

L’arquitecte Jordi Guerrero en en la seva ‘Guia d’Arquitectura de Tarragona, s. XX (ISBN 978-84-09-01040-0)’, editat pel COAC, escriu que “… els edificis són de materials moderadament senzills, maçoneria revestida amb morter de calc i ciment, obra vista que emmarca trams i obertures de façana; portam de fusta, greument agredits per la sal del medi marítim, els canvis d’usos i l’absoluta manca de manteniment. La composició geomètrica i l’encertada situació en planta són els trets més destacats”. En el mateix llibre, l’arquitecte Ramon Aloguín puntualitza: “Els edificis del preventori s’estenen damunt del roquer i hi dibuixen un conjunt simètric equilibrat, amb els volums principals al centre i els menors als extrems. Aquesta implantació tan acurada és el llegat més notable”.

No ens enganyem, qualsevol projecte a la Savinosa serà sempre més il·lusionant que la situació que hem viscut els darrers 50 anys

Dies enrere, el baríton, historiador i geògraf tarragoní Àngel Òdena, company en el senat de la ciutat de Tarragona, creada per l’alcalde Pep Fèlix Ballesteros (2008-2019), va publicar en la premsa local l’article “Savinosa: Hub cultural”. D’antuvi em solidaritzo totalment amb aquesta proposta. Òdena escriu: “…

No ens enganyem, qualsevol projecte a la Savinosa serà sempre més il·lusionant que la situació que hem viscut els darrers 50 anys i, per tant, a mi, com a tarragoní ‘obsessiu’ amb els canvis positius per a la ciutat, ho miro amb ganes i anhel.  Parlen d’un hub cultural!… Em dóna més ‘trempera’. Posar-hi allí ubicar allí el Conservatori, l’Escola d’Art, El Museu d’art, l’Auditori. Tot allò que depèn de la Diputació i, per què no, d’alguna altra disciplina que no només digui la Diputació la titular …” Doncs, molt bé, som-hi.
De moment la realitat és que el projecte guanyador va ser l’any 2017. Ara estem ja el 2022, ja han passat cinc anys. Increïble, què fa tota la classe política al respecte, quins interessos s’amaguen, què esperen perquè aquest Bé Cultural d’Interès Local/BCIL torni a tindre vida per gaudi de tota la ciutadania. Crido, exclamo què passa amb la Savinosa?

Josep Ma. BUQUERAS


REDACCIÓ2 Setembre, 2022
nacho-PSC.jpeg

Cada vegada amb més força, des de la dreta mediàtica i política s’escolten frases com que ja no hi ha dretes ni esquerres, ni tan sols lluita de classes, que tot això forma part del passat, d’un temps que ja no tornaran, i que al segle XXI aquestes discussions ja no són necessàries.

La dreta sempre ha utilitzat la mateixa estratègia, fer veure que la teva vida no està predestinada pel fet de néixer en una família amb menys recursos, que les polítiques que es decideixen no tenen un component de classe molt fort o que la classe treballadora no ha de lluitar per la seva emancipació. Basen el seu discurs en que l’únic condicionant que tenim, és la nostra capacitat d’esforç per assolir els nostres objectius vitals, quan totes i tots sabem que no és així.

És una estratègia per desmantellar el sistema públic, la sanitat, l’educació, els serveis socials o les ajudes a la dependència, a l’atur o les rendes mínimes ja no són necessàries si no creuen que existeixi un component de desigualtat que és innat a l’hora de néixer. Però aquesta no és la realitat, continua existint aquesta desigualtat i a més cada cop més agreujada. Continuem estant condicionats pel fet d’haver nascut en una família o en una altra, i continua existint la lluita de classes.

És cert, que aquesta s’ha d’adaptar a uns nous temps, a uns reptes diferents, a un món globalitzat i a un neoliberalisme que ens ha fet creure que totes i tots ja érem rics i que la classe treballadora havia deixat d’existir. El canvi climàtic, la guerra o la crisi energètica tenen un component de classe molt marcat. Un exemple molt senzill el trobem amb el canvi climàtic, els barris amb rendes més baixes pateixen els efectes de l’escalfament global de manera més acusada. Sense aires condicionats que engegar per la falta de recursos, amb espais públics més degradats que no estan preparats per protegir de les calors sufocants, amb edificis antics que no aïllen tèrmicament. Mentrestant, les classes més riques, que tenen capacitat per decidir on volen viure, acaben ocupant els espais amb més parcs i jardins, que s’ha demostrat, que baixen la temperatura dels carrers.

Però la crisi energètica és un exemple. Qui critica augmentar la temperatura dels aires condicionats o pujar la de la calefacció? Les classes que es poden permetre poder engegar-los durant l’hivern o durant l’estiu. És una mesura per evitar que de nou, qui menys té, més pagui les conseqüències de la crisi, però que ha estat fortament criticada per la dreta mediàtica i política que defensa els interessos de les classes benestants, fent-nos creure que en realitat estaven defensant al petit empresari o a l’autònom, quan no és així.

En definitiva, la lluita de classes continua, perquè les noves realitats, els nous reptes continuen tenint aquest concepte de classe. Que la dreta política i mediàtica no oculti la realitat, que no ens diguin més que això forma part del passat, perquè darrere aquest discurs, hi ha la voluntat de desmantellar el sistema públic que protegeix precisament a les classes treballadores i populars del nostre país.

Nacho GARCÍA
Secretari de Política Municipal del PSC


REDACCIÓ31 Agost, 2022
jordi_marti.jpg

Ja som al primer dia del nou curs escolar i, com cada any, a partir de l’1 de setembre, preparem a peu d’aula tot el que hem previst durant l’estiu, tot el que hem somiat que farem mentre fèiem vacances. Enguany, molts dels nostres alumnes tindran monitors de lleure per les tardes en el seu començament de curs. No ho dubteu: la Conselleria busca aplicar a tot el col·lectiu docent les formes de contractació, sou i condicions dels nostres companys i companyes. Per això i perquè tots som treballadors, si ells s’organitzen per millorar les seves condicions, que majoritàriament sempre són lamentables, cal que els donem suport absolut.

I ara que el nou curs ja és aquí, el primer que podem veure és que el desastre de què tants havíem advertit ja el tenim servit. No ho veureu per teletrès (la seva) ni ho sentireu al matí amb la veu de la periodista més propera a ERC que fins ara hi ha hagut a Catalunya Ràdio, però si obrim el sulls i, sobretot si tenim algú proper treballant a l’Educació, si sou docents, pares, mares o alumnat, ja ho sabeu de totes totes.

Només dos exemples que no són menors:
1.- El nou curs escolar 2022-23 arrencarà el 7 de setembre als instituts catalans sense que 20.000 estudiants de Formació Professional tinguin una plaça assignada. Com pot ser si l’any passat en van ser 10.000 amb el mateix problema i des de la Conselleria es va dir i repetir que mai més no passaria un desastre tan gran? Doncs perquè cal tensar el sistema al màxim per tal d’habilitar tants centres privats com faci falta a fer cicles i donar places als estudiants que volen cursar un cicle i que no reben resposta per part de la nostra escola pública. La feina de Cambray al capdavant d’Educació és clara: privatitzar tant com pugui i fer-ho ràpidament. Per això, el que sembla inutilitat és, en el fons, enderrocament planificat de l’escola pública i que enguany siguin el doble d’alumnes els no atesos a començament de curs per la pública a cicles té aquest objectiu i cap altre. No. No són tan inútils…

2.- L’arranca ja ha comptat amb una jornada de caos total entre els centenars d’aspirants a ser especialistes d’educació infantil (TEEI) perquè la improvisació i, segons les tècniques que es van expressar a la premsa que en va fer notícia, «el menyspreu» cap a les presents va convertir l’acte presencial d’adjudicació de places (400 places per a 3.000 persones convocades) en un desastre absolut. El caos va ser gran, sobretot, perquè quan cal acumular dades de joves i infants per als amics de Google des del Departament parlen molt de «digitalització» però quan caldria per fer-ho tot més fàcil, com és le cas d’un repartiment de places, aquesta ni hi és ni se l’espera.

La feina de Cambray al capdavant d’Educació és clara: privatitzar tant com pugui i fer-ho ràpidament

Si tot això és tan desastrós, què han fet tants «pedagogs» d’«ordeno y mando»i gent de bon viure pels passadissos i sales de reunions del Departament d’Educació durant el final del curs passat i aquest estiu? Res? Doncs tampoc.

Entre altre coses, des del Departament, de bon rotllo, s’han dedicat a amenaçar les direccions que van permetre que als seus claustres es votés la reprovació del conseller dient-los que van fer una cosa que la LEC no permetia i que, per tant, no els és permès de fer pública la declaració de Cambray com a «persona non  grata» encara que aquesta hagi tingut el 99% de vots a favor. Sí, els claustres, com a conseqüència de la LEC, els han volgut convertir en una mena de «sidòdroms» on només és permès l’assentiment i el silenci. I si algú es vol queixar d’alguna cosa que ho faci ben d’amagat i de cara a la paret… Això, però, no els ha sortit tan bé com ells es pensaven i per això encara hi ha claustres on es debat sobre el que sigui que afecti l’educació i, és clar, que tinguem aquest sinistre personatge com a conseller ens afecta, i molt. Cal insistir i deixar clar que les decisions de claustre poden ser de tot tipus perquè aquesta és una societat democràtica i en els nostres claustres hi ha un apartat de precs i preguntes on, si el claustre hi està d’acord, es pot proposar de votar el que sigui. I en aquest cas, «el que sigui» estava més que justificat si, en els llocs on s’ha votat, hi ha hagut gairebé unanimitat per rebutjar-lo. O bé ara hem de defensar l’autodeterminació de Catalunya i no permetre, alhora, votar si un conseller fa la seva feina o no? No fotem… No permetem que ens prohibeixin el debat i, molt menys, fer públiques les votacions!

A dia d’avui, Cambray és «persona non grata» arreu i, alhora, un dictador. I dic «dictador» perquè així el vaig definir en el titular d’un article que vaig escriure el curs passat i van ser diversos els mitjans que em van demanar que canviés la paraula perquè els semblava massa forta

A dia d’avui, Cambray és «persona non grata» arreu i, alhora, un dictador. I dic «dictador» perquè així el vaig definir en el titular d’un article que vaig escriure el curs passat i van ser diversos els mitjans que em van demanar que canviés la paraula perquè els semblava massa forta. No la vaig canviar i, vist el que hem vist durant el curs, em vaig quedar curt. Perquè, malgrat les notícies en el sentit contrari, a dia d’avui i després de tantes jornades de vaga, aquest expert en màrqueting continua anant tan despullat com el primer dia i, malgrat davant la premsa parla d’«acords amb sindicats», de «diàleg», d’«abandonament per part dels sindicats de la negociació»…, no se’l creu ningú i tothom sap o hauria de saber que no n’hi ha cap d’acord, que a les reunions ell es mostra inflexible i no escolta ningú, que és una paret on reboten totes i cada una de les propostes de tots els sindicats que, per primera vegada des que jo soc docent, i en fa 17 anys, van a una per aturar la destrucció de l’escola pública que suposen les ordres d’aquest senyor. Cambray és un liquidador i com a tal actua, té una tasca encomanada i intenta anar tan ràpid com pot perquè sap que destrossar el sistema d’educació pública d’un país genera reaccions en contra. Coneix l’experiència de Boi Ruiz a Sanitat i com, en l’àmbit educatiu, ho han fet en altres indrets. I nosaltres hauríem de saber que tot es pot aturar si som prou gent i tenim prou decisió. Per això, cal buidar els centres d’esquirols i sumar tothom a la lluita, perquè allò que ens juguem no són només les nostres condicions de treball sinó quina mena de futur volem tenir, quina educació triem per als propers decennis. Cal, doncs, aturar-lo.

Per aturar-lo, ens caldrà fer-li sentir un cop més el nostre rebuig i tenir ben clar que el partit que li dona suport és només un partit i que si durant el curs passat esdevingué, al final, l’objectiu de les nostres crítiques per mantenir en el poder una persona que no està capacitada per encapçalar el departament més important per al futur d’aquest país i de qualsevol altre, aquest curs ERC ha de sentir que al seu conseller ni se’l vol ni se l’acata.

Tenim convocades vagues els dies 7 i 28 de setembre, accions als centres d’infantil i primària el 5 i tancades i assemblees als centres educatius del 12 al 23 del mateix mes. Aquestes jornades de lluita han de mostrar clarament que estem farts d’aquest senyor, de les seves polítiques i del partit que l’aguanta… si no rectifica. I deixar clar això vol dir que si ERC no fa fora Cambray i canvia la línia de destrucció de l’escola pública que tan ràpidament ha heretat de CyU, les vagues seran el menor dels mals que els tenim preparats. Al maig hi ha eleccions i aquest llenguatge sí que l’entenen: si aleshores el camí és el d’ara, caldrà rebentar tots els actes electorals d’ERC, i de qui continuï pensant, com ells, que l’educació pública és una negoci per repartir entre amics i coneguts (ara, del tercer sector) i no el que és i ha de ser: l’eina necessària i imprescindible per fer una societat diversa i responsable, lliure i solidària, cohesionada i igualitària, inclusiva, multilingüe i en català. Per fer-ho, cal l’accés gratuït al coneixement d’una forma fàcil, sobretot per a les classes més baixes, per tal de treballar clarament per construir una societat no tan classista com la que tenim (o no és aquest l’objectiu dels que es diuen d’esquerres?) i formada per ciutadans lliures, crítics i capaços d’entendre el món on vivim en tota la seva complexitat.

No ho dubteu: la Conselleria busca aplicar a tot el col·lectiu docent les formes de contractació, sou i condicions dels nostres companys i companyes

Quan tinguem una ciutadania així, no ens podran prendre el pèl per exemple, proposant-nos, el dia abans de començar el curs, la contractació de 3.500 mestres més per desactivar mobilitzacions anunciades amb mesos d’antelació perquè durant tot el curs passat el senyor que ho proposa mai no ha volgut negociar res de res. Aleshores, entendrem que l’educació no s’improvisa i que la majoria de matèries estan repartides, preparades… o què es pensen què fem a l’estiu?, i els horaris en molts centres tancats. Quan tinguem aquesta ciutadania no ens prendran el pèl tan fàcilment els aprenents de Cambray de torn amb quatre receptes de màrqueting per a ximples. Per això l’han posat, per això el mantenen i per això l’hem de fer fora.

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ29 Agost, 2022
JordiFigueras-1.jpg

Entre el munt de llibres que van sortir per sant Jordi d’aquest any n’hi ha un que no em va passar desapercebut. Certament que aquest llibre no el vaig veure a les taules que oferien les publicacions més recents, però per les escletxes de la informació em va arribar aquesta publicació que, demanada expressament, va ser un goig poder-la llegir quasi bé d’una tirada.

Efectivament, el llibre no és pas una descripció més o menys aconseguida d’un relat que l’autor ofereix, sinó que el llibre es presenta, des del principi fins al final com una experiència. I quan hom llegeix una vivència que contagia, com si l’escoltés de viva veu, la lectura es fa amena i vols acompanyar l’autor en el seu camí i en vols gaudir el final.

L’autor de Deu raons per creure en Déu, l’Oriol Jara, ha descobert el valor de la família, i aquesta vivència l’ha portat a reflexionar sobre el sentit de la seva vida, el perquè de tantes coses i finalment Qui mou tot això. L’autor, doncs, ha descobert Déu, Déu que ja era amb ell des del baptisme però amb el tràfec del treball i de les coses de la vida hom se’n va oblidant i va actuant com si Aquell que l’acompanya no existís. La lectura de literatura jueva i de llibres de filosofia fa que retrobi, redescobreixi i se li encengui la guspira de la fe. Aleshores comença a cercar la veritat (aquest és el primer capítol) i acaba amb l’experiència d’un ateu que redescobreix Algú sense el qual res no existiria.

L’Oriol cerca la veritat, com tants filòsofs del segle XX, alguns dels quals van passar de la increença a la fe com Edith Stein, que també cercava la veritat i quan va llegir l’experiència de vida de santa Teresa de Jesús va exclamar: «Això és la veritat.» El pas a la fe en fou la conseqüència.

El nostre autor, doncs, se situa en la llista dels intel·lectuals que han estat coherents en la recerca i que s’han avançat cap Aquell que han descobert o bé han retrobat. Aleshores l’autor ofereix «deu raons per creure en Déu». Per al qui creu no es necessiten tantes raons, i per al qui no creu, encara que n’hi ofereixin vint potser tampoc creurà, però el cert és que amb el llibre escoltes la seva experiència i no et deixa indiferent. Les pàgines estan amarades de textos de la Bíblia que acompanyen i il·luminen la seva experiència de fe.

Potser aquest estiu, entre altres lectures, aniria bé llegir o bé rellegir aquesta vivència fresca i nítida; senzilla i convincent d’algú a qui la fe li ha canviat la vida, en comparteix els motius i fins i tot ens posa deu raons per creure en Déu. Al final del llibre hi trobareu en unes pagines els llibres de la Bíblia, per ordre alfabètic i per ordre de col·locació. Són molts llibres en un de sol que ens parlen de Déu i sobretot en les seves moltes pàgines Déu parla. «Tant de bo que avui sentissis la seva veu» (Sl 95,7).

Jordi FIGUERAS, pvre.
Vicari episcopal de les persones

 


REDACCIÓ29 Agost, 2022
cami_mendoza.jpg

Ahir l’Ani, una veïna del barri de la Pallissa, em va trobar i em va preguntar: ”Camí, que pasa en Cambrils que todo está tan sucio?. Te lo digo a ti porque no sé a quién decírselo”.

I em comença a dir i ressaltar tot un seguit de llocs del barri de la Pallissa,  del Barri Antic i Perellada que estan més bruts i descuidats que mai.

Pel que fa a la jardineria, deixadesa total al parc del Mercat Municipal, al pati de l’ermita, (sorprenentment a la Plaça Carles Roig fan el manteniment de la gespa) i en general a tot el barri de la Perellada i la Pallissa on les herbes creixen i creixen lliurement als escocells dels arbres. El canal central de la riera d’Alforja és ple de vegetació com no havia estat mai a l’alçada del pont amb el carrer hospital així com el tram uns metres abans de la desembocadura. Moltes de les jardineres del Barri Antic es troben mortes de set i despoblades, fixeu-vos sinó en les que hi ha al davant del Celler de Cambrils. Mare meva!!!. O passeu pel carrer Rovira i notareu com quedeu enganxats al terra al pas de la vorera de la Torre del Llimó.

Hi ha una manca general també pel que fa a la neteja, però vull destacar alguns punts concrets d’aquests barris: la façana del Mercat Municipal, els voltants de l’ermita, en especial el carrer Balmes, els bancs i el terra de l’avinguda Baix Camp, el passeig Albert, les cantonades de molts edificis i les voreres, sovint degut als orins dels gossos.

És cert que no plou. Fa mesos que no veiem l’aigua a Cambrils, ni la que cau del cel ni la que ‘cau’ dels camions de neteja.

Ahir dilluns a les 9,15h, al sortir de casa, vaig poder veure com corria l’aigua a banda i banda a la plaça Carles Roig. ”Calla que netegen!”, vaig pensar. Al tornar a passar pel mateix lloc cap a les 11h estaven els operaris de neteja, amb la bufadora, traient les fulles de les voreres i les feien caure al mateix vial on encara no feia ni 2 hores hi havien passat amb l’aigua. No hagués estat més lògic fer-ho al revés? Una mostra d’una manca de coordinació i planificació total i absoluta.

Camí, que pasa en Cambrils que todo está tan sucio?

Avui m’he centrat en aquests barris. Però l’estat de deixadesa i brutícia és general a tot el municipi. El govern actual malauradament no hi té cap interès! Moltes més evidències podria reflectir jo mateixa o qualsevol cambrilenca o cambrilenc …

I no puc deixar de respondre a l’Ani quan em pregunta: ”Camí, que pasa en Cambrils que todo está tan sucio?”, que el que passa és que no fan res!. És molt trist veure com un Govern no vetlla amb interès pel manteniment de la ciutat.

A les intervencions que vaig formular per Esquerra al Ple on demanàvem més seguiment per part del consistori a les empreses de neteja i de jardineria, el sr. Vallès, regidor de Serveis Generals i màxim responsable de tot plegat, ens respon tot convençut: “Quan estem al govern veiem una ciutat maca i llustrosa i, quan estem a l’oposició, la veiem bruta i desastrosa; crec que hem de trobar un camí entremig per veure la realitat de tot això”.

Moltes de les jardineres del Barri Antic es troben mortes de set i despoblades, fixeu-vos sinó en les que hi ha al davant del Celler de Cambrils. Mare meva

De veritat el Govern veu una ciutat maca i llustrosa? Sr. Vallés, a Cambrils no hi vivim només les 21 regidores i regidors del consistori, pregunti, pregunti i pregunti als veïns i veïnes.

Vetllin per la neteja dels carrers i places del municipi. Incrementin el pressupost per neteja i jardineria enlloc de reduir-lo. Incrementin les freqüències en la temporada d’estiu, on la calor i la sequera empitjoren l’estat dels nostres carrers. Passegin per Cambrils per tal de detectar aquells carrers on cal intensificar les tasques pel benestar dels cambrilencs i cambrilenques. Reforcin les plantilles de neteja i jardineria. I tinguin cura dels nostres espais més singulars. Estimar Cambrils és estimar el seu entorn i la imatge que es projecta de la nostra estimada ciutat, que ha de ser neta, endreçada i lluminosa.

Camí MENDOZA
Portaveu del Grup Municipal d’ERC a Cambrils

 


REDACCIÓ26 Agost, 2022
helena_escoda.jpg

Després de dos anys de restriccions a causa de la pandèmia, hem pogut tornar a celebrar les festes majors tal i com les hem celebrat sempre, a la nostra manera, sortint al carrer, fent valdre el seu caràcter local únic i especial pels qui ho han viscut des de ben petits; el seu tarannà popular col·lectiu porta a terme una funció vital de cohesió social, de moment emblemàtic per a cada municipi i com a moment de retrobament entre amics i famílies, entre aquells que encara viuen al seu poble de naixement amb els qui n’han marxat i amb els qui han vingut.

Enguany, les festes majors han esdevingut massives, atès que dos anys de restriccions -a causa de la irrupció de la pandèmia- han impossibilitat aquestes manifestacions culturals festives que són essencials a la cultura dels Països Catalans. Tanmateix, hi ha festes majors catalanes en què han tornat a celebrar-se correbous, una pràctica incompatible amb el respecte i el benestar dels animals, una estultícia que posa en perill a moltes persones, sobretot a nois joves, que resulta del tot innecessària, ja que la gran majoria de festes majors catalanes ja contemplen les manifestacions culturals basades en el culte a la figura del brau, però a partir de figures de cartró-pedra, amb una rica presència de mulasses, bous de foc i fins i tot camells estrafolaris als seguicis festius d’arreu del territori català, perquè no hem d’oblidar que el tarannà pacífic, el respecte i la bona convivència, també forma part de l’èxit de les nostres festes majors.

El novembre de l’any 2019, la vila bagenca de Santpedor va celebrar una consulta popular en la qual la població va decidir posar fi a les “vaquetes”. Enguany, del 9 al 13 de juny, després del parèntesi forçós requerit pel compliment de les mesures sanitàries, Santpedor, com totes les viles catalanes, ha pogut tornar a celebrar la seva festa major a la manera tradicional. El programa de la festa major no ha inclòs les “vaquetes”, però si que ha inclòs una trobada de bous de foc de Catalunya en commemoració dels 40 anys de la recuperació d’aquesta tradició santpedorenca, una recuperació que també es va dur a terme en molts altres municipis després de la dictadura franquista, moment en què van configurar-se moltes festes majors tal i com les coneixem avui.

Enguany a Santpedor, la plaça Gran U d’Octubre va rebre, a més a més dels Bous de Foc de Santpedor, els de Valls, els de L’Hospitalet de Llobregat, els del Vendrell i la Momerota i la Momeroteta de Mataró, una extraordinària representació de les mulasses i els bous de foc més emblemàtics de Catalunya i que ha permès celebrar la festa amb tota la seva essència, ja que en tots els municipis -que per diferents vies han abolit els correbous- la festa ha millorat en molts aspectes. Això no obstant, és possible que Santpedor celebri una segona consulta sobre les “vaquetes”, ja que un grup de ciutadans ha reunit un miler de signatures per demanar-ho de nou al consistori… tan de bo no fem cap pas enrere, les festes amb bous reals no son únicament un torment pels animals, sinó que cada any hem de lamentar desenes de ferits i fins i tot morts. Enguany hi hagut, fins al moment de la publicació d’aquest article, la xifra de 6 morts als correbous del País Valencià.

Deixant enrere una pandèmia, però sense oblidar tot el que hem viscut, ara és hora de mirar endavant amb optimisme i apostar per una transformació d’unes festes cruels en unes altres sense maltractament animal. No cal dir “no a la festa”, ans el contrari. Com ja vaig explicar en un article passat, erradicar els abusos als animals a les festes populars no comporta una pèrdua de les tradicions populars ni de la nostra cultura, sinó que esdevenen una reafirmació de la nostra identitat cultural en posar de manifest que la nostra és un cultura altament evolucionada.

Helena ESCODA
Historiadora i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CACC)

 


REDACCIÓ19 Agost, 2022
sandra-ibars-1-e1660905452771-1280x1096.jpg

Alguna vez habréis escuchado que las cosas que tenemos o deseamos a lo largo de nuestra vida, poseen el valor que uno mismo quiera darle. Es decir: nosotros tenemos el poder de decidir cuanta valía tienen las cosas para nosotros, pero eso no significa que sea un valor real, o que las demás personas les den el mismo valor que nosotros otorgamos a ciertas cosas o situaciones.

Lo mismo pasa con las personas que vamos conociendo a lo largo de nuestro recorrido, el afecto y los sentimientos hacen que demos un alto valor a aquellas personas por las que nos sentimos queridos, conectamos y sentimos que esa persona nos da un valor recíproco.

Pero no debemos caer en la trampa de las expectativas, pues como he tratado de explicar anteriormente, nosotros solo tenemos poder sobre nosotros mismos, y no podemos pretender que ciertas personas ajenas a uno depositen el mismo valor, tiempo y dedicación en nosotros y por lo tanto, eso desemboque en una frustración incluso en un sentimiento de profunda tristeza para uno mismo.

Debemos aprender a controlar cuando nos encontramos en este tipo de situaciones, y comprender que nuestro bienestar depende de cambiar el concepto que tenemos hacia esas personas que no nos dan el lugar que merecemos. Aprender cuando es el momento de bajar el valor que les hemos dado a esas personas, pues no ha sido recompensado. Es el momento de analizar donde nos sentimos valorados, pero sobretodo, empezar a depositar mucho valor sobre nosotros mismos, pues cabe destacar que ante todos los entes y personas que nos rodean, no podemos olvidarnos de quien nos acompañará a lo largo de nuestra vida, y esa persona somos uno mismo.

Tú eres la única persona capaz de dominar el valor que le das a las cosas y personas, de la misma forma que debes aprender a dejar ir ciertas cosas que están desestabilizando tu felicidad o tu salud mental.

Como dijo Robert Frost haciendo referencia a la importancia de la inteligencia emocional “ la educación emocional es la habilidad de escuchar casi cualquier cosa sin perder tus estribos y tu autoestima“.

Sandra GONZÁLEZ

 


REDACCIÓ17 Agost, 2022
Screenshot_20210921-213327_Gallery-e1632846659722.jpg

Àudios, escoltes il·legals, reunions amb comissaris corruptes i depravats. Xantatges d’alt nivell polític amb flaires de baixa estofa. Mitjans de comunicació on la llibertat d’expressió i imparcialitat és completament nul·la. Corrupte les polítiques per enfonsar altres partits o ideologies no afins a les cúpules de poder. Sabem la ciutadania qui són realment aquests personatges? Coneixem realment qui hi ha darrere d’un suposat altaveu informatiu quan volem assabentar-nos de la realitat?

La decadència en els codis deontològics de la professió periodística no ha fet més que incrementar-se. La recerca de la veritat i la transparència, ser observador de la realitat i informar amb opinions contrastades i sobretot imparcials hauria de ser la màxima més anhelada. Davant tots aquests escenaris incerts i sobretot poc lícits ens preguntem si realment sabem qui ens informa, el perjudici o injúries que s’utilitzen semblen cada vegada més freqüent per arribar a la manipulació del consumidor amb notícies de fets polítics, econòmics o socials.

El deteriorament en els mitjans de comunicació és una de les xacres de la nostra societat, i paradoxalment han fet contribuir encara més a la corrupció del país, amb la intervenció de tota mena de titulars editorials i digitals completament grandiloqüents i distorsionadors de la realitat. Tot absolutament sembla un entramat mafiós i putrefacte sense cap àuria glamurosa hollywoodiana o versemblança cinematogràfica, perquè la realitat és tan inversemblant que potser es pot confondre amb la ficció.

Els tentacles de l’entramat mafiós i les anomenades Clavegueres esquitxen fins i tot aparells policials, tribunals i partits polítics. Les fake news estan a l’ordre del dia i els escàndols se succeeixen. El pitjor de tot, més enllà de la manipulació, notícies falses o la dimensió incrèdula de tot plegat és aquest abús de poder desmesurat per part de molts periodistes i opinadors, l’ego obsessionat i malaltís en veure’s sempre en possessió de la veritat i esdevenir en una mena de Déus.

Diuen que l’excés d’informació és la desinformació. Absolutament desbordats en una interminable voràgine informativa, diaris digitals, tuits i titulars sols ens queda el criteri personal i subjectiu per analitzar la realitat. Sovint arribem al desconcert, al caos desordenat i contradictori d’un món sobrepassat i excessiu.

I és que com deia Sabina: “mentiras las de la realidadpromete todo pero nada te da…”

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Agost, 2022
cinta-bellmunt.jpg

Li agradava ballar tot sol. Sempre comprava molta música i a casa havia recopilat una important col·lecció. Eren més de cinc dècades d’adquisicions de gèneres i veus molts diverses, de proximitat i de terres enllà, de grans èxits i de noves promeses, cançons interpretades en llengües molt diferents i d’una àmplia gama d’estils. L’evolució no s’observava només en el contingut sinó que el pas del temps també es constatava en els formats, de vinils a CDs. Eren adquisicions que havia efectuat a la botiga tradicional especialitzada en discos, en d’altres que tenien música més difícil d’aconseguir i al top manta, sempre amb aquests últims establint-t’hi unes negociacions molt generoses a la barra d’un bar.

Quan era a casa, l’Antoni gaudia posant la música tan forta com la tolerància del veïnatge li permetés. Per sort, vivia en un pis gran, d’aquells antics de sostre molt alt i parets molt gruixudes, cosa que facilitava que el so pogués ser més alt que en una casa habitual de murs molt més prims i alçades molt més reduïdes.

Utilitzava la música per treballar, i si era possible, que fos afí amb el tipus de tasca que havia de dur a terme: un estil per a cada moment.  L’Antoni era escriptor i tenia molta cura ambientant els llocs per on es movien els seus personatges, s’esforçava perquè tinguessin certa coherència amb el context en el qual es desenvolupaven les seves històries, amb la manera de parlar i amb el tarannà de cadascun d’ells. Però de cop i volta, en moments de molta felicitat, quan estava especialment content, s’aixecava de la cadira on treballava, o del sofà on llegia, pujava el volum de la música i es posava a ballar tot sol. A vegades agafava a la seva gata Frida, que l’acompanya sempre i se l’estimava moltíssim; se l’apropava al seu cos, li aixecava suaument una de les potetes blanques i negres del davant i, com si d’una persona es tractés, enfilaven el ball.

La Caterina, la seva xicota, se’ls mirava riallera, però no acabava d’entendre perquè l’Antoni expressava la seva felicitat d’aquella manera. A vegades també se li apropava a ella i la treia a ballar pel llarg passadís de casa o pel menjador, però la Caterina generalment el rebutjava o ho deixava córrer de seguida, no era gens balladora i li feia molta vergonya.

A vegades agafava a la seva gata Frida, que l’acompanya sempre i se l’estimava moltíssim; se l’apropava al seu cos, li aixecava suaument una de les potetes blanques i negres del davant i, com si d’una persona es tractés, enfilaven el ball

Anys després va arribar una pandèmia que va obligar a confinar a la ciutadania durant moltes setmanes, amb permisos molt curts per sortir diàriament al carrer. La Caterina, per moure’s una mica, posava a estones música; era una fan de l’Spotify. Segons el moment buscava una determinada llista de cançons, un compositor o una artista en concret. Ballava els temes que més li agradaven, tot fent petits exercicis físics. Al ritme de la música movia el cos, recordava a l’Antoni, amb la Frida o tot sol, i com ella se li en reia.

De sobte, el miolar d’una gata veïna la va fer tornar al present mentre aquest tendre record d’escenes viscudes li enterbolia els ulls amb unes dolces llàgrimes. Li hagués agradat que aquell animaló nou del pis de sota hagués estat la Frida i ara també l’hagués acompanyat a ella en el seu ball, com en un temps passat aquella altra gata ho feia amb l’Antoni, que ara se l’imaginava amb un somriure còmplice contemplant el ball solitari de la Caterina. En aquell instant a l’Spotify sonava Lady in Red interpretada per Chris De Burgh: “I’ve never seen you looking / So lovely as you do tonight / I’ve never seen you shine so bright. I’ll never forget the way you look tonight” (No t’he vist mai tan encisadora com et veus aquesta nit / No t’he vist mai tan radiant. Mai no oblidaré com de radiant et veus aquesta nit).

Cinta BELLMUNT
Periodista evolutiva – Doctoranda – biògrafa – author 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter