SÍLVIA GARCÍA: No sóc periodista, sóc una xafardera

Sílvia García és una de les veus més conegudes a Tarragona. Molts lectors l’hauran escoltat alguna vegada a Tarragona Ràdio, on ja suma 35 anys davant dels seus micròfons. Potser per aquest motiu, García va ser reconeguda fa uns mesos com a Millor Professional en els Premis de Comunicació Local 2021. La seva senzillesa a l’hora de parlar i el seu to agradable evidencien la seva gran habilitat com a comunicadora, tot i no tenir la carrera de periodisme. De fet, ella mateixa reconeix en aquesta conversa que més aviat és una “xafardera”. Actualment, lidera el programa ‘Ja Tardes’, un espai musical on dóna a conèixer alguns artistes a través d’entrevistes i cançons. En aquest ‘Tu a tu’, intentem conèixer els seus inicis a la ràdio, així com les seves rutines, coneixements i sensacions després d’una àmplia trajectòria a l’emissora local.

 

Què se sent quan se sap que tens la veu més coneguda de Tarragona?
Ui! No m’ho havia ni plantejat. Alguna vegada m’han dit que tinc una veu molt bonica o de ràdio, però realment tinc la veu que em va venir de sèrie des que vaig néixer. Si sóc la veu més coneguda de la ciutat, doncs gràcies, és un honor.

Com va començar la teva aventura a la ràdio?
De casualitat. Jo no coneixia gens el món de la ràdio més enllà d’escoltar-la. Mai m’havia plantejat fer ràdio. Resulta que al costat d’on jo anava a cosir hi havia Ràdio Fòrum. No sabia ben bé que estaven fent fins que un dia, un amic em va dir que volia fer un programa, però necessitava algú més per acompanyar-lo. Em va preguntar si m’animaria i vaig acceptar juntament amb una altra noia. L’espai servia per explicar tota la programació del dia. Després d’aquesta prova vam anar fent formacions de ràdio fins ara, pràcticament no m’he mogut. Gairebé 36 anys de carrera…

D’on ve la teva passió per la ràdio?
T’enamores de la ràdio quan la coneixes. Quan veus l’oportunitat de comunicar-te amb la gent i posar la música que t’agrada… Si no m’apassiones el que faig, no hauria aguantat 35 anys. A més, la ràdio et sorprèn cada dia, quan penses que ho tens tot paït, surten noves idees per fer. Ara amb internet, la ràdio s’ha transformat en una televisió que pot arribar a qualsevol part del món.

Quin és el tipus de programa que t’agrada més?
El musical. M’agrada poder parlar amb els grups i que m’expliquin les seves històries, així com descobrir cançons noves.

Per tant, has aconseguit fer el tipus de ràdio que més t’agrada?
S’intenta. No depèn de mi, perquè sóc una treballadora i -com a resultat- m’he de sumar al projecte que es plantegi. Tinc la sort de què ara faig allò que més m’agrada, que és la música.

Alguna vegada t’han reconegut la veu demanant un cafè o anant a comprar?
Alguna vegada (riu). A vegades fa una mica de vergonya depenent de la reacció de la persona. La ràdio té màgia i misteri perquè no saps qui hi ha darrere del micròfon, i quan et situen a vegades es deceben. A vegades tinc aquella por de no estar a l’altura de la imaginació dels oients, però sóc jo, no hi ha ningú més.

Em recorda als actors de doblatge…
Sí! M’haguera agradat i fins i tot ho vaig estar mirant.

T’encanta treballar amb la teva veu…
L’he d’explorar perquè és meva. Podem fer moltes coses amb ella. Imagina donar vida a qualsevol actor de Hollywood. Seria una ‘passada’.

No t’ho planteges en un futur?
Sí. A l’Starraco Unlimited, sovint venen actors de doblatge i sempre estic a primera fila perquè expliquen tècniques per modular la veu i fer-la servir d’una manera o altra. Més que doblador, és saber actuar amb la veu. Penso que és difícil perquè has de transmetre les emocions que veus a la pantalla amb la teva veu. El dia que estàs bé, genial, però si tens un dia trist i t’has de riure perquè l’actor que interpretes s’està rient… No pots, perquè ets una persona.

Com és el teu dia a la ràdio?
Et diria que és estressant, així i tot no és veritat. Hi ha moments que t’estiraries els cabells, hi ha altres que sents felicitat plena. És com qualsevol feina.

Quins són aquests moments de felicitat plena?
Quan fas l’entrevista que feia temps que buscaves, i penses: “Que bé que ha sortit”. No només per la teva opinió, sinó perquè l’entrevistat ha comunicat amb tu. No és fàcil. A vegades ho tens tot preparat, va tot bé i de sobte, amb una pregunta, canvia el color de l’entrevista perquè alguna cosa no li ha agradat. I a més, tu no saps què ha passat. Tanmateix, quan tot surt rodó i dius “wow“, això és la felicitat plena.

Després hi ha la part més difícil. Quan per exemple quedes amb un grup i a l’hora d’entrar, truques i no hi ha línia; o estàs parlant i es talla més d’una vegada la trucada. Clar, aquella entrevista ja no la pots reaprofitar.

Complexitats de la ràdio…
Clar. També quan quedes in situ amb un grup a l’estudi a les cinc de la tarda i no es presenta fins a dos quarts de set… Truques i no l’agafa… Són moments d’histèria que a més no depenen de .

Com se surt d’aquesta situació?
Sempre intento tenir un pla B. Tinc moltes entrevistes que potser mai he passat. De tant en tant es rescaten per sortir del moment. Altres cops, truques a un altre grup d’una hora per a l’altra perquè vinguin a entrevistar-los. Des d’aquí els hi agraeixo molt. Ells no ho saben, però t’han salvat la tarda. Passes de la foscor al sol en un moment.

Improvises sovint?
Sempre. No tinc cap guió. Intento mirar un esquema amb informació del grup, tanmateix sempre vull que els grups m’expliquin. Vull saber la seva vida musical. Jo no sóc periodista, sóc una xafardera. Sovint tot surt bé, i d’altres vegades hi ha errades, perquè també faig control tècnic. Mentre que em preparo l’esquema, també he de pensar i buscar la cançó que posaré a continuació. A vegades he preguntat algun tema que fa una estona ja m’havien respost.

T’agrada més treballar sola o amb companys?
Un tant per cent. M’agrada molt compartir i parlar amb algú més, però la solitud de fer una entrevista a la teva comoditat… Seria un cinquanta-cinquanta.

Quina és l’anècdota més esbojarrada que em pots explicar?
Quantes vols? (riu). Un cop vaig quedar amb dos grups per entrevistar-los. Un havia de venir a les sis i l’altre a dos quarts de set. Els primers entrevistats no es van presentar mai, però el segon va venir a les sis. Clar, jo estava a control i pensava que era la primera banda. Els vaig fer entrar a l’estudi sense parlar amb ells. Tot seguit, vaig posar la música de l’altre grup i ja m’estaven negant amb el cap. Tot això en antena. Com ho arregles? Borrón y cuenta nueva. Vaig posar la seva música i vam començar des de zero. No pots fer altra cosa.

Pel que m’expliques, t’encarregues de tot. És per manca d’ajuda o per elecció pròpia?
Senzillament vaig treballant. No hi penso.

Com és la teva relació amb els companys de la ràdio?
Ara per ara molt bona. Hem tingut daltabaixos per coses que van passar a l’emissora en el seu moment. Són molt macos, no em puc queixar.

Què me’n dius del premi?
No me l’esperava. Va ser una iniciativa del nostre gerent, el Xavier Gispert. Ell ho va presentar i jo no hi vaig tornar a pensar. A les festes de Santa Tecla vaig notar moviments estranys a la ràdio. De cop i volta em diuen que he de pujar al Teatre Tarragona per substituir a dos companys. I allí m’esperava la sorpresa, que m’havien donat el premi.

Què vas sentir en aquell moment?
Em vaig quedar sense paraules. Jo quedant-me sense paraules? Encara dic que s’han equivocat i que m’ho han donat per donar.

Què és allò que més destaques de la teva carrera?
La constància. Encara que vinguin moments durs, un ha de ser constant i sobretot que t’agradi el que facis. Treballar amb passió en qualsevol moment. És un consell per a tothom perquè tinc la sensació que ara la gent es rendeix amb facilitat.

Què li recomanes a les noves generacions?
Que creguin en allò que fan. Que ho lluitin. Perquè venen perspectives bones i també una mica dolentes. Hi ha molts fronts oberts i tot és massa obert: la ràdio és tele, la tele és internet… Ara has d’aprendre de tot, i al final no aprens res. Constància, paciència per poder aprendre i creure en el que es fa.

Què destacaries dels mitjans de comunicació locals?
Que s’estan posant molt les piles, actualitzant-se a internet. També m’agradaria que pugessin les noves generacions i que ens donessin canya. Això ha de passar. A veure si obren més ràdios i diaris, que hi ha molta gent i hem de donar feina a tothom.

PUBLICITAT


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Informació bàsica respecte a protecció de dades
Responsable República Checa Press +info...
Finalitat Gestionar y moderar tus comentarios. +info...
Legitimació Consentiment de l'interessat +info...
Destinataris Automattic Inc., EEUU per filtrar spam. +info...
Drets Accedir, rectificar i esborrar les dades, així com altres drets. +info...
Informació addicional Podeu aconseguir més informació sobre protecció de dades a la pàgina de política de privadesa.



RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter

Premium WordPress Themes Download
Download WordPress Themes
Download Nulled WordPress Themes
Download Best WordPress Themes Free Download
udemy paid course free download