REDACCIÓ
La Universitat Rovira i Virgili viurà una nova etapa. Després d’unes eleccions històriques on s’han enfrontat tres candidats, el Dr. Josep Pallarès serà l’encarregat de liderar la institució durant els pròxims quatre anys. A un costat ja queda l’anterior rectora, la Dra. Maria José Figueras, que va presentar-se per ser reescollida, però sense èxit. Ara l’entrevistem perquè se sinceri sobre les seves emocions i pensaments respecte a uns comicis que van ser polèmics.
D’una banda, la candidatura de la Dra. Gisbert es va sumar a la de Pallarès en anunciar-se els resultats de la primera volta. Les discussions per Twitter van ser una constant foguera animada per les piulades i les contestacions entre els candidats. Tot plegat ha finalitzat, d’igual manera que el mandat d’una Maria José Figueras que va haver de comandar la institució amb una pandèmia pel mig. En aquest ‘Tu a tu’, l’exrectora també analitza les accions i decisions que considera que van anar bé, i les que no van quallar com a ella li haguera agradat.
Com se sent? Quina sensació té després d’aquestes eleccions on s’ha confirmat que no serà rectora durant els pròxims quatre anys?
Tinc sensacions confrontades. Tenia il·lusió de poder consolidar la feina feta i treballar-la durant quatre anys més, però alhora és una alliberació. És una responsabilitat molt gran a la qual dediques molta energia. Ara puc recuperar temps per a mi mateixa i per a la meva família. Fos el que fos, per a mi seria un guany. Sempre que es tanca una porta s’obre una altra.
De què està més orgullosa?
De l’equip que hem tingut, de la intensitat de la feina que hem fet, d’haver superat una pandèmia amb la qual la universitat ha continuat creixent, d’haver aconseguit formar part de l’aliança europea anomenada Aurora, d’haver pogut modificar l’estatut de la URV. Gràcies a aquesta darrera acció, que va suposar un repte i un desgast, ara cada persona sap el valor exacte del seu vot. Jo vaig heretar una institució que estava ben posicionada, i nosaltres la vam projectar encara més amunt.
Fins a quin punt creu que la pandèmia ha limitat el seu mandat?
He reflexionat molt sobre la pandèmia. Ha impedit que ens veiéssim de forma constant, que poguéssim aproximar-nos als campus i ser propers a les persones. Aquest distanciament ens ha passat factura. És igual, perquè podria haver-hi qui jutgés que eren unes circumstàncies excepcionals i que s’havia de dipositar la confiança en la rectora per saber si allò que s’havia plantejat a l’inici del mandat es podria haver continuat fent. La comunitat universitària ha decidit una altra cosa.
Què creu que ha fallat durant el seu mandat i la campanya?
No sé si es pot dir que ha fallat alguna cosa. El Dr. Pallarès tenia interès a ser rector darrere del meu predecessor. Ell porta dos anys treballant en la campanya, ha tingut temps per a entrevistar-se individualment amb moltes persones. Jo no he tingut aquesta oportunitat perquè havia de gestionar la universitat alhora que fèiem la campanya. La vam començar gairebé un any abans. Potser no hem sabut explicar bé les accions que hem dut a terme. Hi ha hagut uns canvis a la gerència del personal d’administració i serveis que tampoc han afavorit. Així i tot, a cadascú li toca jugar amb unes cartes. També tenia molta importància comptar amb càrrecs clau com per exemple els degans, ja que arrosseguen una gran representació. Tot això ha estat molt ben calculat.
També hem gestionat una universitat amb uns pressupostos prorrogats, per la qual cosa no hem disposat de més recursos. Hem intentat fer una gestió redistributiva, perquè hi havia grans diferències entre uns departaments i uns altres. Hem repartit recursos des dels quals en tenien molts fins als que en tenien poc. Aquells a qui els hi treus es consideren damnificats, i a qui els vas equiparar tampoc ho han valorat.
Jo vaig ser l’alternativa a tota una generació de rectors que provenien de l’àmbit de l’enginyeria, i ara la comunitat ha decidit tornar a la mateixa direcció i àmbit del passat.
Creu que hi ha hagut joc brut durant la campanya?
No diria joc brut, però per exemple el meu compte de Twitter ha estat hackejat dues vegades. Una a l’inici de la campanya i una altra al final. Això no havia passat mai. No sé qui ha estat l’autor ni m’interessa. A les xarxes socials també hi ha hagut comentaris de l’estil “vull ser rectora només perquè sóc una dona”, quan jo sóc la mateixa persona que va sortir escollida fa quatre anys i no per ser una dona, sinó per ser catedràtica i complir els mèrits com qualsevol altre candidat.
Les eleccions han sigut atípiques perquè hi havia tres candidatures, però de sobte una sembla intermèdia com si fos un cavall de Troia. A l’hora de la veritat és per disgregar el vot i finalment per sumar-se als de l’altre candidat. Aquestes coses són una mica estranyes. Són uns comicis que passaran a la història de la nostra universitat, ja que mai s’havien enfrontat tres candidats.
S’ha sentit assetjada durant les eleccions?
No. Una persona només es pot sentir assetjada quan és sensible a l’assetjament. Quan tens un caràcter fort com el meu, aquestes coses t’acaben empoderant més. Vaig intentar ser respectuosa. L’única cosa que vaig dir en aquest sentit és que considerava la victòria del Dr. Pallarès com un retorn al passat. No se’m pot acusar de dir res més a una persona que ha estat 10 anys com a vicerector, que entenc que probablement tota la seva cadena de contactes és molt més potent que la meva.
Què va sentir i pensar quan la Dra. Gisbert va demanar el vot per al Dr. Pallarès just quan es van fer públics els primers resultats?
Per un costat, semblava que allò podia estar acordat des d’un principi. L’equip que acompanyava la Dra. Gisbert era molt reduït i això podia ser un senyal que anava junts. De fet, en alguns actes sempre anaven junts i donaven a entendre que podien ser el mateix. Ara bé, el fet demanar el vot obertament pel Dr. Pallarès em va semblar una manca de consideració per a tots els votants que van creure en una candidatura ferma de la Dra. Gisbert. Va ser sorprenent per a tothom, i a més que no es tardés ni dos segons en dir-ho.
M’ha dit el que va pensar, però no el que va sentir…
No vaig sentir res excepcional. No va ser tant per l’anunci de la Dra. Gisbert, sinó per la diferència de vots entre jo i el Dr. Pallarès. No m’ho esperava i pensava que aquesta seria inferior. Vaig estar decebuda. Jo tenia confiança en què potser no caldria una segona volta.
Què és allò que més trobarà a faltar?
Una de les coses que més m’he sorprès a mi mateixa és en la meva capacitat de lideratge en segons quins àmbits. Quan parlava amb les persones d’alguns projectes, sempre m’inspiraven i no parava de suggerir. Trobaré a faltar aquesta interrelació amb les persones que m’han plantejat reptes o problemes. Ara bé, la nostra activitat com a docents i investigadors no s’acaba. Podré reprendre recerques que havia deixat a mitges. M’he sentit molt còmoda amb tota la societat en general, incloent-hi les institucions públiques. Allà on hi he anat m’ho he passat molt bé i ho continuaré fent.
Quin és l’objecte del seu despatx que té més significat?
Una planta que me la van regalar els meus companys el dia que vaig entrar. Entre tots s’han encarregat de regar-la. També tenen molt significat les fotos dels meus néts que em van regalar per Reis. Una altra cosa que trobaré a faltar és la proximitat amb la casa del meu fill i del meu nét que estan a la cantonada. De vegades em picaven a la porta quan anaven al col·legi i els acompanyava fins al centre.
Què espera del mandat del Dr. Pallarès?
Sempre que hi ha una candidatura hi ha ganes d’aportar a la institució perquè aquesta projecció cap al territori, a Europa i al món sencer continuï. Ha de continuar creixent com a universitat en tots els àmbits on hem estat punters.
Es tornarà a presentar d’aquí a quatre anys?
No, perquè no podré. Em jubilaré.
PUBLICITAT
REDACCIÓ
