28. Març 2024

Arxius de TU A TU | Pàgina 2 de 4 | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Agost, 2022
JordiFigueras-1.jpg

Entre el munt de llibres que van sortir per sant Jordi d’aquest any n’hi ha un que no em va passar desapercebut. Certament que aquest llibre no el vaig veure a les taules que oferien les publicacions més recents, però per les escletxes de la informació em va arribar aquesta publicació que, demanada expressament, va ser un goig poder-la llegir quasi bé d’una tirada.

Efectivament, el llibre no és pas una descripció més o menys aconseguida d’un relat que l’autor ofereix, sinó que el llibre es presenta, des del principi fins al final com una experiència. I quan hom llegeix una vivència que contagia, com si l’escoltés de viva veu, la lectura es fa amena i vols acompanyar l’autor en el seu camí i en vols gaudir el final.

L’autor de Deu raons per creure en Déu, l’Oriol Jara, ha descobert el valor de la família, i aquesta vivència l’ha portat a reflexionar sobre el sentit de la seva vida, el perquè de tantes coses i finalment Qui mou tot això. L’autor, doncs, ha descobert Déu, Déu que ja era amb ell des del baptisme però amb el tràfec del treball i de les coses de la vida hom se’n va oblidant i va actuant com si Aquell que l’acompanya no existís. La lectura de literatura jueva i de llibres de filosofia fa que retrobi, redescobreixi i se li encengui la guspira de la fe. Aleshores comença a cercar la veritat (aquest és el primer capítol) i acaba amb l’experiència d’un ateu que redescobreix Algú sense el qual res no existiria.

L’Oriol cerca la veritat, com tants filòsofs del segle XX, alguns dels quals van passar de la increença a la fe com Edith Stein, que també cercava la veritat i quan va llegir l’experiència de vida de santa Teresa de Jesús va exclamar: «Això és la veritat.» El pas a la fe en fou la conseqüència.

El nostre autor, doncs, se situa en la llista dels intel·lectuals que han estat coherents en la recerca i que s’han avançat cap Aquell que han descobert o bé han retrobat. Aleshores l’autor ofereix «deu raons per creure en Déu». Per al qui creu no es necessiten tantes raons, i per al qui no creu, encara que n’hi ofereixin vint potser tampoc creurà, però el cert és que amb el llibre escoltes la seva experiència i no et deixa indiferent. Les pàgines estan amarades de textos de la Bíblia que acompanyen i il·luminen la seva experiència de fe.

Potser aquest estiu, entre altres lectures, aniria bé llegir o bé rellegir aquesta vivència fresca i nítida; senzilla i convincent d’algú a qui la fe li ha canviat la vida, en comparteix els motius i fins i tot ens posa deu raons per creure en Déu. Al final del llibre hi trobareu en unes pagines els llibres de la Bíblia, per ordre alfabètic i per ordre de col·locació. Són molts llibres en un de sol que ens parlen de Déu i sobretot en les seves moltes pàgines Déu parla. «Tant de bo que avui sentissis la seva veu» (Sl 95,7).

Jordi FIGUERAS, pvre.
Vicari episcopal de les persones

 


REDACCIÓ29 Agost, 2022

Ahir l’Ani, una veïna del barri de la Pallissa, em va trobar i em va preguntar: ”Camí, que pasa en Cambrils que todo está tan sucio?. Te lo digo a ti porque no sé a quién decírselo”.

I em comença a dir i ressaltar tot un seguit de llocs del barri de la Pallissa,  del Barri Antic i Perellada que estan més bruts i descuidats que mai.

Pel que fa a la jardineria, deixadesa total al parc del Mercat Municipal, al pati de l’ermita, (sorprenentment a la Plaça Carles Roig fan el manteniment de la gespa) i en general a tot el barri de la Perellada i la Pallissa on les herbes creixen i creixen lliurement als escocells dels arbres. El canal central de la riera d’Alforja és ple de vegetació com no havia estat mai a l’alçada del pont amb el carrer hospital així com el tram uns metres abans de la desembocadura. Moltes de les jardineres del Barri Antic es troben mortes de set i despoblades, fixeu-vos sinó en les que hi ha al davant del Celler de Cambrils. Mare meva!!!. O passeu pel carrer Rovira i notareu com quedeu enganxats al terra al pas de la vorera de la Torre del Llimó.

Hi ha una manca general també pel que fa a la neteja, però vull destacar alguns punts concrets d’aquests barris: la façana del Mercat Municipal, els voltants de l’ermita, en especial el carrer Balmes, els bancs i el terra de l’avinguda Baix Camp, el passeig Albert, les cantonades de molts edificis i les voreres, sovint degut als orins dels gossos.

És cert que no plou. Fa mesos que no veiem l’aigua a Cambrils, ni la que cau del cel ni la que ‘cau’ dels camions de neteja.

Ahir dilluns a les 9,15h, al sortir de casa, vaig poder veure com corria l’aigua a banda i banda a la plaça Carles Roig. ”Calla que netegen!”, vaig pensar. Al tornar a passar pel mateix lloc cap a les 11h estaven els operaris de neteja, amb la bufadora, traient les fulles de les voreres i les feien caure al mateix vial on encara no feia ni 2 hores hi havien passat amb l’aigua. No hagués estat més lògic fer-ho al revés? Una mostra d’una manca de coordinació i planificació total i absoluta.

Camí, que pasa en Cambrils que todo está tan sucio?

Avui m’he centrat en aquests barris. Però l’estat de deixadesa i brutícia és general a tot el municipi. El govern actual malauradament no hi té cap interès! Moltes més evidències podria reflectir jo mateixa o qualsevol cambrilenca o cambrilenc …

I no puc deixar de respondre a l’Ani quan em pregunta: ”Camí, que pasa en Cambrils que todo está tan sucio?”, que el que passa és que no fan res!. És molt trist veure com un Govern no vetlla amb interès pel manteniment de la ciutat.

A les intervencions que vaig formular per Esquerra al Ple on demanàvem més seguiment per part del consistori a les empreses de neteja i de jardineria, el sr. Vallès, regidor de Serveis Generals i màxim responsable de tot plegat, ens respon tot convençut: “Quan estem al govern veiem una ciutat maca i llustrosa i, quan estem a l’oposició, la veiem bruta i desastrosa; crec que hem de trobar un camí entremig per veure la realitat de tot això”.

Moltes de les jardineres del Barri Antic es troben mortes de set i despoblades, fixeu-vos sinó en les que hi ha al davant del Celler de Cambrils. Mare meva

De veritat el Govern veu una ciutat maca i llustrosa? Sr. Vallés, a Cambrils no hi vivim només les 21 regidores i regidors del consistori, pregunti, pregunti i pregunti als veïns i veïnes.

Vetllin per la neteja dels carrers i places del municipi. Incrementin el pressupost per neteja i jardineria enlloc de reduir-lo. Incrementin les freqüències en la temporada d’estiu, on la calor i la sequera empitjoren l’estat dels nostres carrers. Passegin per Cambrils per tal de detectar aquells carrers on cal intensificar les tasques pel benestar dels cambrilencs i cambrilenques. Reforcin les plantilles de neteja i jardineria. I tinguin cura dels nostres espais més singulars. Estimar Cambrils és estimar el seu entorn i la imatge que es projecta de la nostra estimada ciutat, que ha de ser neta, endreçada i lluminosa.

Camí MENDOZA
Portaveu del Grup Municipal d’ERC a Cambrils

 


REDACCIÓ26 Agost, 2022
helena_escoda.jpg

Després de dos anys de restriccions a causa de la pandèmia, hem pogut tornar a celebrar les festes majors tal i com les hem celebrat sempre, a la nostra manera, sortint al carrer, fent valdre el seu caràcter local únic i especial pels qui ho han viscut des de ben petits; el seu tarannà popular col·lectiu porta a terme una funció vital de cohesió social, de moment emblemàtic per a cada municipi i com a moment de retrobament entre amics i famílies, entre aquells que encara viuen al seu poble de naixement amb els qui n’han marxat i amb els qui han vingut.

Enguany, les festes majors han esdevingut massives, atès que dos anys de restriccions -a causa de la irrupció de la pandèmia- han impossibilitat aquestes manifestacions culturals festives que són essencials a la cultura dels Països Catalans. Tanmateix, hi ha festes majors catalanes en què han tornat a celebrar-se correbous, una pràctica incompatible amb el respecte i el benestar dels animals, una estultícia que posa en perill a moltes persones, sobretot a nois joves, que resulta del tot innecessària, ja que la gran majoria de festes majors catalanes ja contemplen les manifestacions culturals basades en el culte a la figura del brau, però a partir de figures de cartró-pedra, amb una rica presència de mulasses, bous de foc i fins i tot camells estrafolaris als seguicis festius d’arreu del territori català, perquè no hem d’oblidar que el tarannà pacífic, el respecte i la bona convivència, també forma part de l’èxit de les nostres festes majors.

El novembre de l’any 2019, la vila bagenca de Santpedor va celebrar una consulta popular en la qual la població va decidir posar fi a les “vaquetes”. Enguany, del 9 al 13 de juny, després del parèntesi forçós requerit pel compliment de les mesures sanitàries, Santpedor, com totes les viles catalanes, ha pogut tornar a celebrar la seva festa major a la manera tradicional. El programa de la festa major no ha inclòs les “vaquetes”, però si que ha inclòs una trobada de bous de foc de Catalunya en commemoració dels 40 anys de la recuperació d’aquesta tradició santpedorenca, una recuperació que també es va dur a terme en molts altres municipis després de la dictadura franquista, moment en què van configurar-se moltes festes majors tal i com les coneixem avui.

Enguany a Santpedor, la plaça Gran U d’Octubre va rebre, a més a més dels Bous de Foc de Santpedor, els de Valls, els de L’Hospitalet de Llobregat, els del Vendrell i la Momerota i la Momeroteta de Mataró, una extraordinària representació de les mulasses i els bous de foc més emblemàtics de Catalunya i que ha permès celebrar la festa amb tota la seva essència, ja que en tots els municipis -que per diferents vies han abolit els correbous- la festa ha millorat en molts aspectes. Això no obstant, és possible que Santpedor celebri una segona consulta sobre les “vaquetes”, ja que un grup de ciutadans ha reunit un miler de signatures per demanar-ho de nou al consistori… tan de bo no fem cap pas enrere, les festes amb bous reals no son únicament un torment pels animals, sinó que cada any hem de lamentar desenes de ferits i fins i tot morts. Enguany hi hagut, fins al moment de la publicació d’aquest article, la xifra de 6 morts als correbous del País Valencià.

Deixant enrere una pandèmia, però sense oblidar tot el que hem viscut, ara és hora de mirar endavant amb optimisme i apostar per una transformació d’unes festes cruels en unes altres sense maltractament animal. No cal dir “no a la festa”, ans el contrari. Com ja vaig explicar en un article passat, erradicar els abusos als animals a les festes populars no comporta una pèrdua de les tradicions populars ni de la nostra cultura, sinó que esdevenen una reafirmació de la nostra identitat cultural en posar de manifest que la nostra és un cultura altament evolucionada.

Helena ESCODA
Historiadora i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CACC)

 


REDACCIÓ19 Agost, 2022
sandra-ibars-1-e1660905452771-1280x1096.jpg

Alguna vez habréis escuchado que las cosas que tenemos o deseamos a lo largo de nuestra vida, poseen el valor que uno mismo quiera darle. Es decir: nosotros tenemos el poder de decidir cuanta valía tienen las cosas para nosotros, pero eso no significa que sea un valor real, o que las demás personas les den el mismo valor que nosotros otorgamos a ciertas cosas o situaciones.

Lo mismo pasa con las personas que vamos conociendo a lo largo de nuestro recorrido, el afecto y los sentimientos hacen que demos un alto valor a aquellas personas por las que nos sentimos queridos, conectamos y sentimos que esa persona nos da un valor recíproco.

Pero no debemos caer en la trampa de las expectativas, pues como he tratado de explicar anteriormente, nosotros solo tenemos poder sobre nosotros mismos, y no podemos pretender que ciertas personas ajenas a uno depositen el mismo valor, tiempo y dedicación en nosotros y por lo tanto, eso desemboque en una frustración incluso en un sentimiento de profunda tristeza para uno mismo.

Debemos aprender a controlar cuando nos encontramos en este tipo de situaciones, y comprender que nuestro bienestar depende de cambiar el concepto que tenemos hacia esas personas que no nos dan el lugar que merecemos. Aprender cuando es el momento de bajar el valor que les hemos dado a esas personas, pues no ha sido recompensado. Es el momento de analizar donde nos sentimos valorados, pero sobretodo, empezar a depositar mucho valor sobre nosotros mismos, pues cabe destacar que ante todos los entes y personas que nos rodean, no podemos olvidarnos de quien nos acompañará a lo largo de nuestra vida, y esa persona somos uno mismo.

Tú eres la única persona capaz de dominar el valor que le das a las cosas y personas, de la misma forma que debes aprender a dejar ir ciertas cosas que están desestabilizando tu felicidad o tu salud mental.

Como dijo Robert Frost haciendo referencia a la importancia de la inteligencia emocional “ la educación emocional es la habilidad de escuchar casi cualquier cosa sin perder tus estribos y tu autoestima“.

Sandra GONZÁLEZ

 


REDACCIÓ17 Agost, 2022

Àudios, escoltes il·legals, reunions amb comissaris corruptes i depravats. Xantatges d’alt nivell polític amb flaires de baixa estofa. Mitjans de comunicació on la llibertat d’expressió i imparcialitat és completament nul·la. Corrupte les polítiques per enfonsar altres partits o ideologies no afins a les cúpules de poder. Sabem la ciutadania qui són realment aquests personatges? Coneixem realment qui hi ha darrere d’un suposat altaveu informatiu quan volem assabentar-nos de la realitat?

La decadència en els codis deontològics de la professió periodística no ha fet més que incrementar-se. La recerca de la veritat i la transparència, ser observador de la realitat i informar amb opinions contrastades i sobretot imparcials hauria de ser la màxima més anhelada. Davant tots aquests escenaris incerts i sobretot poc lícits ens preguntem si realment sabem qui ens informa, el perjudici o injúries que s’utilitzen semblen cada vegada més freqüent per arribar a la manipulació del consumidor amb notícies de fets polítics, econòmics o socials.

El deteriorament en els mitjans de comunicació és una de les xacres de la nostra societat, i paradoxalment han fet contribuir encara més a la corrupció del país, amb la intervenció de tota mena de titulars editorials i digitals completament grandiloqüents i distorsionadors de la realitat. Tot absolutament sembla un entramat mafiós i putrefacte sense cap àuria glamurosa hollywoodiana o versemblança cinematogràfica, perquè la realitat és tan inversemblant que potser es pot confondre amb la ficció.

Els tentacles de l’entramat mafiós i les anomenades Clavegueres esquitxen fins i tot aparells policials, tribunals i partits polítics. Les fake news estan a l’ordre del dia i els escàndols se succeeixen. El pitjor de tot, més enllà de la manipulació, notícies falses o la dimensió incrèdula de tot plegat és aquest abús de poder desmesurat per part de molts periodistes i opinadors, l’ego obsessionat i malaltís en veure’s sempre en possessió de la veritat i esdevenir en una mena de Déus.

Diuen que l’excés d’informació és la desinformació. Absolutament desbordats en una interminable voràgine informativa, diaris digitals, tuits i titulars sols ens queda el criteri personal i subjectiu per analitzar la realitat. Sovint arribem al desconcert, al caos desordenat i contradictori d’un món sobrepassat i excessiu.

I és que com deia Sabina: “mentiras las de la realidadpromete todo pero nada te da…”

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Agost, 2022
cinta-bellmunt.jpg

Li agradava ballar tot sol. Sempre comprava molta música i a casa havia recopilat una important col·lecció. Eren més de cinc dècades d’adquisicions de gèneres i veus molts diverses, de proximitat i de terres enllà, de grans èxits i de noves promeses, cançons interpretades en llengües molt diferents i d’una àmplia gama d’estils. L’evolució no s’observava només en el contingut sinó que el pas del temps també es constatava en els formats, de vinils a CDs. Eren adquisicions que havia efectuat a la botiga tradicional especialitzada en discos, en d’altres que tenien música més difícil d’aconseguir i al top manta, sempre amb aquests últims establint-t’hi unes negociacions molt generoses a la barra d’un bar.

Quan era a casa, l’Antoni gaudia posant la música tan forta com la tolerància del veïnatge li permetés. Per sort, vivia en un pis gran, d’aquells antics de sostre molt alt i parets molt gruixudes, cosa que facilitava que el so pogués ser més alt que en una casa habitual de murs molt més prims i alçades molt més reduïdes.

Utilitzava la música per treballar, i si era possible, que fos afí amb el tipus de tasca que havia de dur a terme: un estil per a cada moment.  L’Antoni era escriptor i tenia molta cura ambientant els llocs per on es movien els seus personatges, s’esforçava perquè tinguessin certa coherència amb el context en el qual es desenvolupaven les seves històries, amb la manera de parlar i amb el tarannà de cadascun d’ells. Però de cop i volta, en moments de molta felicitat, quan estava especialment content, s’aixecava de la cadira on treballava, o del sofà on llegia, pujava el volum de la música i es posava a ballar tot sol. A vegades agafava a la seva gata Frida, que l’acompanya sempre i se l’estimava moltíssim; se l’apropava al seu cos, li aixecava suaument una de les potetes blanques i negres del davant i, com si d’una persona es tractés, enfilaven el ball.

La Caterina, la seva xicota, se’ls mirava riallera, però no acabava d’entendre perquè l’Antoni expressava la seva felicitat d’aquella manera. A vegades també se li apropava a ella i la treia a ballar pel llarg passadís de casa o pel menjador, però la Caterina generalment el rebutjava o ho deixava córrer de seguida, no era gens balladora i li feia molta vergonya.

A vegades agafava a la seva gata Frida, que l’acompanya sempre i se l’estimava moltíssim; se l’apropava al seu cos, li aixecava suaument una de les potetes blanques i negres del davant i, com si d’una persona es tractés, enfilaven el ball

Anys després va arribar una pandèmia que va obligar a confinar a la ciutadania durant moltes setmanes, amb permisos molt curts per sortir diàriament al carrer. La Caterina, per moure’s una mica, posava a estones música; era una fan de l’Spotify. Segons el moment buscava una determinada llista de cançons, un compositor o una artista en concret. Ballava els temes que més li agradaven, tot fent petits exercicis físics. Al ritme de la música movia el cos, recordava a l’Antoni, amb la Frida o tot sol, i com ella se li en reia.

De sobte, el miolar d’una gata veïna la va fer tornar al present mentre aquest tendre record d’escenes viscudes li enterbolia els ulls amb unes dolces llàgrimes. Li hagués agradat que aquell animaló nou del pis de sota hagués estat la Frida i ara també l’hagués acompanyat a ella en el seu ball, com en un temps passat aquella altra gata ho feia amb l’Antoni, que ara se l’imaginava amb un somriure còmplice contemplant el ball solitari de la Caterina. En aquell instant a l’Spotify sonava Lady in Red interpretada per Chris De Burgh: “I’ve never seen you looking / So lovely as you do tonight / I’ve never seen you shine so bright. I’ll never forget the way you look tonight” (No t’he vist mai tan encisadora com et veus aquesta nit / No t’he vist mai tan radiant. Mai no oblidaré com de radiant et veus aquesta nit).

Cinta BELLMUNT
Periodista evolutiva – Doctoranda – biògrafa – author 

 


REDACCIÓ11 Agost, 2022
nacho-PSC.jpeg

Aquesta és segurament, la disjuntiva més important a la qual ens enfrontem com a societat i molt especialment des que va començar la Guerra d’Ucraïna ja fa uns quants mesos. La solidaritat inicial d’acollida a refugiats i refugiades, i el suport a les mesures que la Unió Europea i altres països van emprendre com a sanció cap al règim de Putin, han anat passant a l’egoisme provocat a Espanya per la dreta política i també mediàtica.

L’últim capítol ha estat el pla d’estalviament energètic. Qui penses que la guerra amb Putin no portaria conseqüències a les nostres vides, no havia entès que aniria la guerra. Aquestes conseqüències estarien vinculades a l’energia, però a més, des d’un primer començament, les autoritats europees ja van advertir que hauríem de fer sacrificis per acabar amb la guerra.

El primer sacrifici haurà de ser l’estalvi energètic per no dependre del gas rus. És cert que Espanya té una dependència molt menor que d’altres països europeus, especialment del nord, però també haurem de fer alguns sacrificis. De fet, gràcies a les negociacions del Govern de Pedro Sánchez, aquest estalvi només haurà de ser del 7%, enfront del més del 15% d’Alemanya per exemple.

Però el sol fet de pujar la temperatura de l’aire condicionat o baixar la de la calefacció ja ha suposat una nova batalla política. Especialment amb una Ayuso amb ansies de poder, que fins i tot està eclipsant a un Feijóo que havia demanat un pla d’estalvi energètic idèntic al que la vicepresidenta Teresa Ribera va presentar. Però ja se sap que quan Ayuso parla, el PP canvia de postura de manera ràpida, i abans Casado i ara Feijóo perden qualsevol autoritat dins del partit.

La darrera batalla de la Presidenta madrilenya és fer-nos creure que passar fred a l’estiu o calor a l’hivern és un dret, i que l’enllumenat dels carrers de les nostres ciutats depenen dels establiments comercials.

La darrera batalla de la Presidenta madrilenya és fer-nos creure que passar fred a l’estiu o calor a l’hivern és un dret, i que l’enllumenat dels carrers de les nostres ciutats depenen dels establiments comercials

Però ni l’aire condicionat ni la calefacció són un dret, ni els carrers seran menys segurs per apagar els aparadors. És més, això últim és una competència de les administracions, però quan la teva única política és abaixar impostos, no et queden diners ni per il·luminar els carreres de les ciutats. Que els hi preguntin als més de 4000 veïns i veïnes de la Cañada Real de Madrid, que no tindran la possibilitat de pujar l’aire aquest estiu perquè fa molt de temps que viuen sense llum davant la parsimònia del Govern d’Ayuso i del PP.

Del que realment estem parlant és de solidaritat. Estem parlant de si com a ciutadans i ciutadanes cedim una part del nostre benefici de la nostra vida per aconseguir tenir un món una mica millor. Ja sabem que la dreta no està disposada, ja sabem que el PP s’ha volgut posar del costat de Putin i no de qui pitjor ho estan passant, però la pregunta és: estem disposats i disposades nosaltres a fer-ho?

Sí la resposta és que si, estarem en disposició d’adaptar-nos millor a un món canviant. Sí la resposta és no, l’egoisme d’Ayuso i del PP haurà triomfat, i l’individualisme s’haurà imposat a la solidaritat, i Putin haurà guanyat a la Unió Europea.

Nacho GARCÍA
Secretari de Política Municipal del PSC Tarragona


REDACCIÓ8 Agost, 2022
eix-civix-1280x960.jpg

La llibertat d’expressió i de manifestació són drets constitucionals que no haurien de ser posats mai en tela de judici. Tothom té dret a reivindicar i a fer oposició. No obstant, cal tenir sentit de l’oportunitat, la idoneïtat i el lloc triat per fer la protesta. Tothom sap que a Salou, l’Eix Cívic és un dels dossiers polèmics que l’alcalde Pere Granados té damunt la taula. De fet, amb l’objectiu d’aconseguir el màxim consens veïnal possible, ha decidit suspendre l’edificació d’aquella zona.

L’alcalde es va reunir amb diversos representants dels veïns de la zona afectada i amb alguns propietaris. Es va arribar a l’acord de crear una comissió per estudiar suggeriment i analitzar els diferents punts de vista. Els veïns, aconsellats o no per alguns partits polítics, van poder manifestar-se al plenari. De fet, aquest és el lloc idoni per presentar les protestes, ja que és el bressol de la democràcia municipal.

Dit això, i sense cap ànim de criticar aquells que es manifesten, cal tenir en compte el com i el quan. Potser avui, el dia més institucional de les Nits Daurades, no era el més indicat. Només perquè és la festa de tothom. De residents i turistes. L’exhibició de les pancartes (Eix Cívic: zona verda, sí – Edificis, no) no esclareix massa els que no estan informats de la polèmica. A més, els manifestants – o la majoria d’ells – saben que l’ajuntament ha suspès el procés de l’edificació per fomentar el diàleg.

Xiular i demanar la dimissió d’algú quan està a punt de fer un discurs, només per cridar l’atenció mediàtica és un ganivet de doble fil. Es pot aconseguir uns quants flaixos, però, en la pràctica, la gent no resident acabarà empatitzant amb la persona escridassada i objecte de l’escrache. Tots saben – i si no ho saben, haurien de saber-ho – que el turisme és un sector molt sensible i alhora el motor de l’economia, sobretot de Salou.

La majoria de persones que estan a Salou són turistes i no estan per a polèmiques. Volen pau, descans i relax. Què més els dóna que es queixin de l’edificació de l’Eix Cívic? Què faran? Ho solucionaran? Quin benefici han tret els manifestants? Sortir als mitjans? Han resolt el problema? Caldria saber qui hi ha darrere de les persones que han secundat la protesta. És un acte ciutadà o alimentat per l’oposició? En el cas que l’oposició estigui al darrere, cal que no s’oblidin que al maig aspiren a governar la ciutat i hauran de tenir en compte que el turisme és la gallina dels ous d’or de Salou.

Hauria d’haver més sentit de la responsabilitat, estima per la ciutat i cura pel turisme. Ningú no diu que no es facin manifestacions, però cal saber quan, on i com. I no es tracta de prendre partit o d’estar al costat d’aquest o de l’altre govern. Només haurien de tenir clar que la bugada es fa amb els de casa i no cal escampar boira, quan tots saben que estem davant  d’una jugada política orquestradaamb l’objectiu de desgastar. Les reivindicacions són positives quan són debatudes, perquè el pitjor de tot és quan es pretén substituir les protestes per les propostes. Tothom hi surt perdent… tothom, la ciutat també. Governar és ben diferent de fer oposició… Estigui el partit que estigui al capdavant…

Ricard CHECA
Periodista

PUBLICITAT









REDACCIÓ7 Agost, 2022
JoanAguila-e1659710105872.jpg

Avui acaba a Santiago de Compostel·la el Pelegrinatge Europeu de Joves, una trobada que ha aplegat nois i noies provinents de tot Europa després d’unes jornades de camí i que els ha portat a confluir allà on la tradició situa la tomba de l’apòstol sant Jaume.

El lema d’aquest pelegrinatge és «Jove, aixeca’t i sigues testimoni. L’apòstol sant Jaume t’espera». Aquesta convocatòria vol ser una invitació als joves a aixecar-se, a respondre amb promptitud a la crida del Senyor i a difondre la bona nova de l’Evangeli. Aquest lema està inspirat en l’Evangeli de Lluc, on l’expressió aixecar-se es pot traduir, també, com ‘ressuscitar’ o ‘viure’ en el Senyor.

L’any jubilar Xacobeo era el 2021 ja que el 25 de juliol queia en diumenge, però a causa de les restriccions encara vigents aleshores per la pandèmia de la Covid-19 es va ajornar a aquest estiu. Sigui com sigui, aquesta convocatòria ha donat la possibilitat a molts dels nostres joves de fer experiència de pelegrinatge per trobar-se amb les arrels de la nostra fe.

Resulta un fet especialment oportú que aquest Pelegrinatge Europeu de Joves arribi després d’una fase diocesana de procés sinodal en la qual també els joves han pogut participar durant aquest curs. El passat 11 de juny tots els representants de cada bisbat fèiem arribar les propostes diocesanes a la Conferència Episcopal Espanyola i moltes d’elles eren el resultat d’allò que proposen els nostres joves. Tot plegat ha fet possible que aquests mateixos joves que van fer experiència de sinodalitat en comunió, participació i missió, ara puguin viure, també, la culminació d’aquesta experiència pelegrinant a Santiago i trobant-se amb una multitud diversa de persones provinents de tots els racons d’Europa per viure la comunió, la participació i la missió tornant als fonaments de la fe apostòlica i cercant la fidelitat a l’Evangeli.

Els nostres joves estan fent una experiència molt profunda i intensa, i segur que tornaran transformats per aquest pelegrinatge que suposa, en molts casos per a ells, un punt d’inflexió en les seves vides i una oportunitat de conversió per esdevenir deixebles missioners. Procurem tots plegats que, quan tornin aquests joves a les nostres comunitats parroquials, es trobin amb parròquies que continuen fent camí, que han assumit els reptes que proposen les conclusions del procés sinodal i que estan en marxa per donar resposta, també, als reptes que la societat actual ens planteja tot confiant en l’assistència del do de l’Esperit Sant. Si això és així segur que aquest Pelegrinatge Europeu de Joves a Santiago serà, per als joves i per a l’Església en camí, una veritable oportunitat de renovació i de Gràcia.

Joan ÀGUILA, pvre.
Vicari episcopal de la pastoral


REDACCIÓ4 Agost, 2022
Juan-Cruz.jpg

“Mentre t’acabes de vestir, davant del mirall, has descobert sense voler el somriure trapella  del desig. És festa major i avui hi ha ball a la Violeta. No saps ben bé si és una orquestra o un  Dj. T’és igual. Has decidit posar-te aquella samarreta que et van regalar pel teu aniversari i que  et fa tipet. Explores cada mil·límetre de la teva pell —encara llisa i tibant per la teva joventut— a la recerca de qualsevol microscòpica anomalia. Et tranquil·litza no trobar res que et pugui  generar inseguretat perquè saps que al ball hi acudirà M. Li direm així: M. Amb M. has coincidit  algun cop, teniu amics en comú. M. t’agrada. T’agrada molt.

De tant en tant, entres al seu  perfil d’Instagram a tafanejar. Vols saber què fa, on està, amb qui. Quan se te’n va de les mans  la fantasia, t’imagines dins d’una d’aquestes imatges, al costat de M., somrient davant d’un sol  que s’està ponent i us pinta la pell de color or. El diagnòstic és clar i el tractament també: tu el  que vols és cardar amb M. i per això fins i tot, abans de sortir de casa, el mirall del rebedor,  també t’enxampa amb aquest somriure trapella del desig”.

Sempre he estat a favor que la Violeta fos un espai polivalent en la seva  més àmplia accepció (…) No he canviat de parer. Ni una centèsima de  mil·límetre

“T’endinses pel túnel de la Violeta i t’acostes fins on hi és el bo d’en J. Li direm el bo d’en J.;  que és qui aquesta nit valida les entrades per entrar al ball. Treus la teva i li ensenyes el  salconduit que t’ha de portar fins a la pista de ball, fins a M. Ja sents de fons la música  amortida. De reüll, veus les portes tancades que són a més d’una desena de metres d’on et  trobes en aquella part fosca que fa d’avantsala. Se t’eriça la pell i notes un calfred elèctric que  recorre la teva esquena de pura excitació. Moment que talla en sec el bo d’en J. quan et diu  que hauràs d’esperar, que l’aforament està complert. De l’excitació no en queda ni rastre. El  bo d’en J. també et diu que així que surti una persona i marxi, podràs passar. Poses cara de no  entendre res, poses cara de dir que és festa major, poses cara de què això no pot passar i és  aleshores quan el bo d’en J. et diu que no pateixis que segur que de seguida marxa algú i pots  passar, que ets la primera persona de la cua, i et fa un gest per a què et giris i comprovis que  darrera teu s’ha format una bona filera de gent que també porta a la seva mà una entrada per  al ball. L’aforament és per a tres-centes persones, estàs de sort, ets la tres-cents u, et diu el bo  d’en J. Però això a tu t’importa un rave. Portes dies pensant en aquell ball, en aquell moment,  en M.! Vols veure a M. Vols veure als teus amics i amigues que segur ja són a dins. De sobte, la  porta s’obre. Surten dues noies que… (oh, shit!) es posen al lavabo”.

“Potser no has escollit el millor calçat quan decideixes pensar en positiu: potser M., encara no  ha arribat, potser els teus amics, tampoc. Et tornes a girar, ara amb la clara intenció de fixar t’hi qui hi ha a la cua. Déu meu, quina gentada! Veus alguna cara coneguda, saludats, gent que  et sona, una veïna amb la que no et parles, ja no recordes el per què. Les noies que han anat al  lavabo surten d’aquest i tornen a entrar al ball, bufes i el bo d’en J. et mira comprensiu i aixeca  les celles en un gest d’empatia. Es torna a obrir la porta i quan veus qui surt notes com el cor  et batega, com el notes a la gola. És M. És M.! El bo d’en J. somriu perquè ha vist com tota la  llum se t’ha posat a la cara. Ell pensa que és perquè ara podràs entrar, però tu has atrapat la  llum com ho fa un forat negre perquè veus com s’acosta cap a tu caminant amb decisió. I amb  aquesta mateixa decisió, M., treu el mòbil de la ronyonera i posa la mirada sobre la seva  pantalla i ara és la llum que es posa al seu rostre i passa pel teu costat sense fixar-se en tu.  Sense saber de la teva existència. Et sents una pedra i només canvies d’estat quan notes que el  bo d’en J. t’ha agafat l’entrada de la mà, veus com l’estripa i sents com et diu: ja pots passar”.

No entraré ara a relatar el què ha passat durant aquests tres últims anys al voltant  d’aquest tema, però sí vull assenyalar que  comprar unes cadires mòbils havia de ser l’última fita d’un llarg, complex i car procés

Tornem a la realitat! Sempre he estat a favor que la Violeta fos un espai polivalent en la seva  més àmplia accepció (incloent un passadís central a la platea), més enllà de treure els seients  per convertir-lo en un espai diàfan per ballar. Així ho vaig traslladar quan el projecte de  remodelació estava només sobre el paper. No he canviat de parer. Ni una centèsima de  mil·límetre. No entraré ara a relatar el què ha passat durant aquests tres últims anys al voltant  d’aquest tema, tots en som coneixedors (i quin no, pot informar-se), però sí vull assenyalar que  comprar unes cadires mòbils havia de ser l’última fita d’un llarg, complex i car procés que  precisament en aquests últims tres anys no ha avançat ni una centèsima de mil·límetre. Tres  anys. Les cadires (les mòbils) en aquest episodi eren la teulada. I les cases, tots ho sabem, no  es poden començar per la teulada.

La realitat, a hores d’ara, és que hi ha un aforament limitat  de 300 persones, —determinat per bombers que posa per damunt de tot la seguretat de les  persones— que en el cas de decidir d’organitzar un ball de festa major, carnaval o cap d’any,  per posar un exemple, deixaria, com a mínim, a un parell de centenars de persones fora. Sí,  fora. Sense accés. En el millor dels casos a la cua. Esperant a que sortís algú per poder entrar.  Si al final de tot no podem ballar i compartir junts l’espai quin sentit té reclamar ara la Violeta  com a pista de ball?

Juan CRUZ
Cineasta i coordinador artístic de La Violeta

PUBLICITAT