Arxius de TU A TU | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Març, 2022
IMG_3963-1280x960.jpg

El sol llueix ben amunt a la plaça Anselm Clavé, al cor de Tarragona i un dels indrets on l’artista Raül Cid s’ha criat, jugat i cantat des de ben petit. Parlem amb un dels músics més rellevants de la demarcació qui ha vist com el seu ‘fill artístic’ s’ha fet ja tot un home. L’Stromboli Jazz Band format pel mateix Raül Cid – trombó, veu i direcció, Josué García – trompeta, Ton Solé – banjo/ukelele, Ismael Carles – tuba, Adrià Mort – bateria, arriba enguany al seu desè aniversari, i Raül ens explica com han estat els seus orígens en la música, i relata parts desconegudes de la seva figura musical i artística, com que de petit volia ser pallasso i com els seus pares el van encaminant a poc a poc cap a una carrera musical amb més de trenta anys de trajectòria. També ens parla sobre l’origen de la banda, les dificultats salvades durant la pandèmia i la capacitat per adaptar-se a les adversitats i aprofitar-les per fer-les teves. Deu anys no es fan cada dia, com diu la dita. Amb tots vostès, Raül Cid de Stromboli Jazz Band.

Deu anys no es fan cada dia.
Doncs sí, la veritat és que estem molt contents, tot i que aquests dos últims anys hem viscut moments complicats. Arribar fins aquí ens ha costat Déu i ajuda, però aquí estem, després d’aquell concert de febrer de 2012, hem fet més de 550 actuacions a l’esquena i amb un tercer disc. Moltes ganes de celebrar-ho amb la gent.

Qui és Raül Cid?

Raül Cid a la plaça Anselm Clavé

Raül Cid és un nen, il·lusionat amb la vida, amb la cultura, amb la música, l’humor, el teatre… Amb tot el món artístic. Ja des de ben petit, els meus pares em van encaminar, subtilment, en el món de la música, que els hi agradava molt. Et van posant una sèrie de discos, t’apunten a una sèrie d’activitats extraescolars on a poc a poc et va enganxant i li vas agafant estima al món de la música.

A quina edat comences a tocar el primer instrument?
Amb cinc o sis anys. El piano va ser amb el que vaig començar a fer els primers ‘pinitos‘.

Alguna vegada has comentat que tens una ànima de ‘clown’.
Això no se sabia fins que s’ha començat a esbombar el tema (riu). De petit jo volia ser pallasso. A la tele i al cine ja hi havia la influència del ‘clown’. I de petit, com he dit abans i de forma molt subtil, els meus pares em van encaminar al món de la música, en lloc del món del circ i del teatre. “Un bon pallasso ha de saber tocar un instrument”, em deien (rialles). Però la veritat és que sempre he portat en les actuacions aquest toc d’humor. Tinc fotos de petit, amb tres anys, vestit de pallasso i amb el saxo. Hi ha proves que ho demostren.

Com es pren la decisió de dedicar-se professionalment a la música?
He estudiat música durant tota la vida i m’he format al conservatori i de trombó a la Banda Unió Musical. Tot i que a casa sempre em deien allò de “sí, la música molt bé, però fes alguna cosa més per si de cas”. A poc a poc em vaig anar movent, vaig anar potenciant habilitats artístiques, musicals, comunicatives, etc. I em vaig fer un forat. I el fet de tocar el trombó, que poca gent el tocava, em va acabar d’obrir portes. Però la realitat és que dedicar-se al món de la música és difícil. Sempre està aquell músic famós que et diu que ha estat cambrer o ha buscat altres feines per poder-se guanyar la vida. Però a poc a poc em vaig anar obrint camí, amb la boca cada vegada més petita, els meus pares em deien allò de “a més a més” i al final van veure que amb la música m’anava bé, i al final estan contents. Fa 20 anys que m’hi dedico, tot i que aquests dos últims anys hi ha hagut moments difícils.

Raül Cid és un nen, il·lusionat amb la vida, amb la cultura, amb la música, l’humor, el teatre… Amb tot el món artístic

Vas formar part de la Banda Unió Musical de Tarragona, que enguany celebra 25 anys. Què destacaries d’aquella època?
Vaig entrar l’any 1994 i vaig estar fins al 2007. Molts anys. Vaig estar molt a gust, vaig conèixer molta gent. També ajuda el fet de formar part d’una entitat tan gran, amb tanta gent, et motiva i et dona ales per voler dedicar-te a la música. Tinc molt bon record del meu pas per la BUMT.

Recomanaries a la gent a apuntar-se?
Sense cap dubte. Tots els formadors, la banda juvenil, la gran, els músics… tot ha contribuït a fer que la BUMT sigui una de les grans entitats musicals de Tarragona.

Amb Stromboli, sempre intentem trencar aquesta quarta paret i fer que la gent s’integri amb l’espectacle.

Quin és el primer projecte, un cop acabes amb l’època de formació musical?
Des dels 18 fins als 32 vaig formar part d’un grup d’aquí del Camp de Tarragona que es diu Small River Dixie. Una cosa important és que quan jo estava a la BUMT es va iniciar el festival Dixieland de Tarragona. Sempre m’ha agradat molt aquesta música i amb companys de la banda vam decidir muntar la Small River Dixie. Arran d’aquest festival vaig decidir el 2011 engegar el projecte de Stromboli Jazz Band, en el qual barregem aquests estils musicals, amb humor, amb gags, amb aquest ‘clown’, una mica exagerat -a vegades a l’escenari has d’exagerar moltes coses- i la gent es pensa que sempre has de ser graciós, però no sempre tens ganes de fer un acudit. Amb Stromboli, sempre intentem trencar aquesta quarta paret i fer que la gent s’integri amb l’espectacle.

Què ha suposat el Festival Dixieland pel Raül Cid? És un festival que està com ‘maltractat’.
Jo trobo a faltar l’energia dels primers deu anys. S’ha perdut potser aquell format ‘gamberro’, de carrer, les jam sessions…

L’artista Raül Cid a larepúblicacheca.cat

En definitiva, l’espontaneïtat d’un concert al carrer?
Sí, de trobar-te a més gent tocant al carrer. És cert que potser hi ha hagut problemes de pressupost i s’ha apostat per un altre tipus de format. Però cal no oblidar que el Dixie és música de carrer. Una big band sí que és un format de recinte tancat, però també es troba a faltar el format carrer. Per mi el Dixieland suposa bona música, relacions amb músics, conèixer moltes persones, amb qui avui dia encara col·laborem i sobretot un creixement personal i musical molt important i més fent-se a casa meva, a Tarragona, que no t’obliga a marxar a altres llocs per veure segons quins estils. L’he vist néixer i sí que és veritat que ha perdut aquella màgia del principi, és com una relació de parella. O amb els anys vas cuidant i aportant coses noves o… És complicat. També s’ha d’apostar més per la gent del territori.

Tarragona ajuda al músic local? Com és el fet de tocar a casa?
El fet de tocar a casa, a vegades és fàcil, a vegades és difícil o hi ha circumstàncies que no controla ningú. Molts cops no demanes diners, demanes facilitats logístiques, o d’estructura o de material, o espai. A vegades ha faltat un cop a l’esquena, allò de dir: “Esteu fent una molt bona feina”, o donar una mica de suport, sí que t’esperes. Tot i que potser des de l’altra part ja es pensa que s’està fent. Però tu veient certes coses… Entenem que tothom fa el que pot, però penso que tot hauria de ser una mica més fàcil.

Com neix l’Stromboli Jazz Band?
Neix a finals de 2011, quan ja feia 11 anys que estava a l’altra formació i jo tenia ganes d’impulsar el meu propi projecte i fer coses diferents. Més que projecte musical, artístic. Com et deia abans, incloíem diferents disciplines. Sí que era un mal moment, però sempre ho és (riu). Volíem oferir una cosa que ningú estava oferint. Adaptar cançons, bandes sonores, etc. I tocar-les a ritme de jazz. En aquell moment ningú ho estava fent. Vaig pensar que podia funcionar, vaig buscar músics que podien encaixar amb aquest projecte, els vaig explicar que volia fer i s’hi van sumar.

Volíem oferir una cosa que ningú estava oferint. Adaptar cançons, bandes sonores, etc. I tocar-les a ritme de jazz

Les haureu vist de tots els colors.
He de dir que ha estat tot bastant bonic, però sí que hi ha hagut adversitats. Alguna espineta clavada amb un festival que volíem anar i no hem pogut, però també només dos mesos després del primer concert vam rebre ens van convidar per tocar al festival de Jazz de San Sebastià. Pensa que quan comences un grup, no tens contactes, molt poc currículum, molt poca gent et coneix. Ens hem anat fent a poc a poc un lloc dins la música. La gent ja ens va coneixent, sap el que fem, ens truquen per anar a actuar i quan això passa, és una satisfacció, et carrega les piles i et fa tenir ganes de continuar endavant.

Entenc que els primers concerts van ser a escala local. Quan es fa el pas de sortir a la demarcació o altres llocs de Catalunya?
Va ser tot bastant ràpid. Pensa que treballem molt el fet de trucar, enviar correus a la gent… Parlaves amb un, enviaves la proposta, els agradava. La manera com vens el teu producte fa molt, és molt important. A poc a poc ens van anar trucant de diferents festivals, un d’ells el de Guardiola de Font-rubí, que ja et posa en el mapa, el de Blues de Reus o el de Jazz de Cambrils… El fet de tocar les tecles adequades i el fet de tenir un producte atractiu, va fer que en quatre o cinc mesos ja ens conegués molta gent. Només el primer any vam fer més de 50 actuacions i en el primer concert la gent ja ens demanava discos.

Una cosa que sobta és la capacitat que té l’Stromboli d’omplir una plaça de gent, fer ballar tot un carrer. Què és el millor d’actuar al carrer?
És una bona pregunta que ens fan, què preferiu teatre o carrer? Tot té el seu morbo. En un teatre la gent paga la seva entrada i ve expressament a veure’t, tot i que és molt maco, sí que és veritat que és tot més ‘encotillat’, no tens aquella espontaneïtat per ser gamberro que et dona el carrer, està el públic assegut i no pot ballar. Però, d’altra banda, el so és molt bo, estàs en unes condicions on pots jugar amb la il·luminació i fer un espectacle que no pots fer al carrer. En canvi, al carrer, el contacte amb la gent és molt proper, s’ho troben per sorpresa, captes al públic, a gent que no et coneix de res. Vas fent que a poc a poc l’actuació vagi creixent, que la gent s’ho passi bé. És una actuació molt més viva i festiva. Et dona aquella capacitat per improvisar. Un dels millors concerts al carrer, han estat els vermuts de Sant Magí a Cal Peter.

L’Stromboli Jazz Band s’associa molt al món de la festa major i sou el grup de tot el Camp de Tarragona.
Tot té l’origen amb el nom. En afegir Jazz Band a Stromboli, i en veure que el que fèiem era música festiva, de carrer com les jazz bands, era un punt a favor nostre. La gent en veure Jazz pensava al principi que era elitista. Però a mesura que ens han conegut, la gent ens segueix per tot arreu. Per la música, altres pel show o l’humor, inclús per la gastronomia (rialles).

Una cosa que volia és que la gent veiés que ens podem adaptar a qualsevol situació, amb diferents formats

Actuacions gastro-musicals.
(Riu) Pengem fotos de dinars i sopars abans o després de les actuacions i hi ha gent que ens segueix per això. El que la gent veu sobre de l’escenari, que tots els membres del grup ens portem bé, és de veritat. Una cosa que volia és que la gent veiés que ens podem adaptar a qualsevol situació, amb diferents formats. Volem ser propers a la gent, dinem als dinars populars, estem amb ells.

Quina ha estat la millor anècdota sobre l’escenari?
En recordo una a Reus. Era un noi molt tímid, que em va dir si podia ser jo el que li digués a la seva parella si es volia casar amb ell.

Carai (rialles).
Jo li vaig dir que sí, però que si es casaven que ens contractessin (riu). Ens va fer molta gràcia.

Stromboli Jazz Band en concert

Un moment difícil sobre de l’escenari.
Quan per exemple marxa la llum, et quedes a fosques i el fet de posar-te a cantar l’aniversari feliç com si anés a sortir el pastís. Sempre m’ha agradat aquella rapidesa de les sèries de telecomèdia, improvisar. I a la que passa alguna cosa, aprofito i ho introdueixo en l’espectacle. En aquest cas, cantem sense micros, que triga més a tornar la llum, ens posem entre la gent a tocar. Sempre aprofitar les adversitats i fer-les teves i que juguin a favor. De fet, els moments més improvisats, són els que la gent més recorda.

I un moment en què has hagut de posar-te la “màscara” del Raül Cid de Stromboli i no tenies ganes de res.
En els inicis de la pandèmia. Hi havia moments que et sortia una actuació, després te la cancel·laven. Comptaves amb aquella actuació. Has de donar d’alta els músics, has de preparar-ho tot, i has de tenir uns diners. A tu et cancel·len l’actuació, però tu ja has fet l’alta i has avançat uns diners. Aquesta incertesa amb els companys, de si hi haurà una actuació o no. El que sí que diré és que gairebé tots els ajuntaments van fer el possible per reprogramar les actuacions.

De sobte, t’arriba una pandèmia i ens ho canvia tot.
Afortunadament, ara hem pogut fer broma inclús en els espectacles sobre això. Però pensa que tenim un espectacle superinteractiu amb el públic, el problema també era veure que el públic et venia cohibit, que s’havia d’asseure separats tot i viure junts, amb la gent a 10 o 20 metres de l’escenari. Ens vam esforçar moltíssim, però ja al final no sabies si estaves arribant a la gent. Et canviaven les condicions cada setmana. Adaptar-te a això, quan tu tens un espectacle determinat d’interacció amb la gent, era molt difícil. Però tu havies de ser el mateix. Els aforaments, les distàncies socials… etc. Així i tot, som dels grups del Camp que més hem treballat aquests dies, gràcies a la capacitat d’adaptació.

El que prediquem als concerts a la gent és que somrigui i que sigui feliç

És fàcil, amb aquesta radiografia dels efectes de la pandèmia que has fet, ser músic a Tarragona?
No és fàcil ser músic en general (rialles). I durant la pandèmia, menys. Però és el tarannà de cadascú, o estic a casa meva queixant-me que no hi ha res o no hi ha feina, o em poso les piles i em poso a treballar per adaptar-me i buscar solucions i actuar. El que prediquem als concerts a la gent és que somrigui i que sigui feliç, que deixi fora les preocupacions i que gaudeixi al màxim. I he de predicar amb aquest exemple.

D’aquí la famosa paraula de la pandèmia, resiliència.
També et diré que allò que anàvem a sortir millors de la pandèmia tampoc m’ho crec. Ha tret el pitjor de la gent. Has de ser sempre bona persona. Sempre he estat resilient, vaig fundar Stromboli en un moment complicat, però aquí seguim i amb ganes de més.

Un moment que destaquis dels deu anys de Stromboli Jazz Band.
El concert del primer aniversari de la banda. El fet de veure el Teatre Metropol ple, veure la gent fent cua fora a les taquilles, gent que es quedava fora de l’actuació… Tot això en un any de vida. És una cosa que se’m marcarà de per vida. També el fet de crear vincles amb els seguidors, que ja són part alguns del cercle d’amistats, tocar a un casament i que et contractin per la comunió del nen, formar part de la família… Coses que no tenen preu.

Raül Cid després de l’entrevista

Tres discos gravats. Què ha canviat del primer a aquest últim?
Ha canviat la qualitat musical, la cohesió entre nosaltres, el vincle que tenim -amb una mirada a vegades ja t’ho dius tot, com aquelles parelles-, tot es nota sobre l’escenari. Aquest tarannà es nota en el nou disc, que cada vegada som un grup més cohesionat, sona millor, el repertori té més dificultat, gravem tot alhora, perquè sigui el més semblant a una actuació en directe.

Concert d’aniversari pels deu anys al Teatre Tarragona el 13 de març. Quin missatge dones als lectors de larepúblicacheca.cat?
Doncs que vinguin a veure’ns! No serà un concert com els d’abans. Estem preparant moltes sorpreses, hi haurà artistes convidats, coses que no es poden dir, però serà una festa en homenatge a tota aquella gent que ens va començar a seguir des dels inicis, els que s’han anat incorporant i tots aquells que vulguin descobrir Stromboli Jazz Band.

Què li demanes a 2022?
Que puguem continuar treballant igual o millor que fins ara, deixant de banda el parèntesi de la pandèmia, que la gent ens continuï estimant com ens estima i que s’hi vagi afegint més gent al projecte i que ens facin suport.

PUBLICITAT


REDACCIÓ7 Març, 2022
IMG_4034-1280x960.jpg

Domingo por la mañana en la Mercadal. Reus amanece, gris y encapotada. Algunos valientes juegan en la pista de pádel que se ha instalado en la plaza, en una imagen icónica e histórica. Llega Ariana Sánchez, una de las jugadoras más importantes del circuito World Pádel Tour, talento reusense e imagen del Open que se celebrará en la capital del Baix Camp esta semana. Ari nos atiende y contesta todas las cuestiones. Sus orígenes en el pádel, la decisión de ir a Barcelona a perseguir su sueño de llegar a ser la número uno, y lo que supone el hecho de salir de casa para triunfar, aunque reconoce que siempre que puede, vuelve a casa. También habla sobre la desigualdad que reina en el deporte de la pala y abre la posibilidad de un nuevo futuro, con un nuevo circuito, donde los jugadores tengan más importancia y se valore a las jugadoras como merecen. Sencilla, familiar y amiga de sus amigos, así se define la estrella del pádel que atiende a larepúblicacehca.com en exclusiva. Con todos ustedes, Ari Sánchez.

De Miami a Reus. ¿Qué tal ha empezado la temporada?
Pues sí, venimos de Miami a Reus, un cambio muy grande. Terminado el primer torneo el balance inicial es positivo, llegando a la final. Por otro lado, se nos escapó el partido, no pudimos sacar nuestro mejor juego, ni las sensaciones fueron del todo buenas. También reconocer a las rivales, jugaron muy bien. Pero también sabemos que es el primer torneo, puede faltar aún un poco de rodaje y que ahora hemos tenido unos días para poder entrenar, pulir cosas y analizar aquello en lo que fallamos y corregirlas. Ahora viene Reus, jugamos en casa y venimos con muchas ganas. Intentaremos disfrutarlo al máximo y dar todo en la pista.

A pesar de ello, ¿buenas sensaciones esta temporada?
Buenas sensaciones, pero a medias (risas).

Pero en el primer torneo, llegar a la final…
Sí. Pero al final piensa que venimos de una pretemporada que ha sido muy buena y donde hemos jugado muy bien. He de reconocer que en la final de Miami no jugué al nivel en el que estaba entrenando. Las sensaciones son buenas por llegar a la final, pero no estoy contenta del todo. Sé que tengo que seguir trabajando. Las cosas no salieron como quise, pero estoy con confianza, sé que hemos hecho una buena pretemporada y las sensaciones, partido a partido, van a seguir mejorando.

Ari Sánchez en larepúblicacheca.com

¿Cómo ha sido el recibimiento en Reus?
Si te soy sincera, lo primero que hice al llegar de Miami, fue venir a la plaza Mercadal y quise ver el montaje de la pista y la puesta en escena. La gente me mandaba fotos y tenía que venir a verla. En persona es espectacular. Es todo un lujo estar aquí, tener un cartel en la plaza más importante de mi ciudad es muy especial (sonríe). Estoy muy contenta y espero poder devolver el cariño a toda la gente, como ellos me lo han dado a mí y cómo han respondido a este evento.

¿Cómo se define Ariana Sánchez, fuera del pádel?
En primer lugar, soy una jugadora de pádel (risas), por eso me conoce la gente. Soy una persona muy sencilla, amiga de mis amigos, muy familiar.

¿Cómo empezaste en el pádel? Me han chivado que jugabas muy bien a fútbol… (risas)
Sí, en el cole de hecho jugaba a fútbol y baloncesto. Terminé decantándome más por el fútbol al final. De hecho siempre jugaba con chicos, porque en esa época no había muchas chicas que jugaran a fútbol. Y me acuerdo que mis padres no les gustaba que jugase al fútbol -no sé muy bien el motivo (ríe)-, y me apuntaron a pádel. Ellos jugaban en un momento donde aún el deporte no era muy conocido. Empecé jugando con mi padre en las pistas que tenemos, en la urbanización donde vivimos, aquí en Reus, y recuerdo que cuando mi padre jugaba con sus amigos y terminaba, entrábamos mi hermano mayor y yo a jugar con él y, desde el primer momento, me encantó.

Estoy muy contenta y espero poder devolver el cariño a toda la gente, como ellos me lo han dado a mí y cómo han respondido a este evento.

¿Eres una persona competitiva?
Siempre he sido muy competitiva en todos los deportes y me acuerdo de cuando iba a jugar con mi padre, llegábamos a casa peleados muchas veces porque me ganaba (risas). Lógicamente, era mucho mejor que yo al principio, pero siempre he sido muy competitiva en todos los deportes y en todo lo que hago.

Y ahí empieza la carrera de Ari.
Sí, mis padres me apuntaron a la escuela del Club Tennis Monterols y allí empecé a entrenar con nueve años.

¿Cuándo te planteas realmente la posibilidad de ser jugadora profesional?
Realmente, desde que empecé a jugar a pádel, en aquellos primeros años ni me lo planteaba. Solo me dedicaba a jugar y a disfrutar. Poco a poco fui mejorando, fui superando etapas. Es muy importante no saltarse ninguna etapa. He tenido siempre la suerte de estar muy bien rodeada tanto de mi familia, como mis amigos, buenos entrenadores que creo que es básico. Y poco a poco, sin yo pensarlo, el camino me fue llevando. Primero en la etapa de menores y luego en el circuito profesional, pero tampoco creí en “voy a dedicarme a esto”. Los resultados iban saliendo y acompañando. Cuando cumplí los dieciocho sí que ya me planteé seriamente el hecho de: quiero ser jugadora profesional, número uno y voy a hacer todo lo que pueda para conseguirlo. Me fui a Barcelona a vivir para poder entrenar mejor, fue un gran cambio. Pero si te soy sincera, nunca he creído en el fin, si no en el camino. Aún lo sigo haciendo y pienso que es una de las claves. Disfrutar y dejar que las cosas vayan pasando.

Vizcarro y Ari Sánchez en la entrevista

¿Cómo fue el hecho de tomar la decisión de ir a Barcelona y dejar a tu entorno atrás?
Al final, es un paso difícil. Lo tienes todo aquí, familia, amigos, entorno… Te vas a Barcelona, una ciudad grande, pero sabes que lo haces porque estás persiguiendo tu futuro y porque allí te pueden dar las armas para poder luchar por ser profesional y llegar a ser el número uno. Lo hice cuando pensé que era el mejor momento y cuando estaba preparada. No te engañaré, es un paso difícil. Pero es el sitio donde tenía que estar para crecer y creo que se ha demostrado. He de decir que siempre que puedo vuelvo a casa (sonríe). Siempre lo hecho de menos y es importante sentirme como en casa. De todas formas, sé que fue la decisión correcta y opino que se ha demostrado.

Y de repente, llegas a la élite, al World Padel Tour ¿Cómo fue ese debut?
Siempre lo he intentado llevar de la manera más natural posible. Te tengo que ser sincera. Es algo que me ha ayudado mucho. Antes era una persona muy reservada, vergonzosa, me costaba abrirme con la gente. Pero el hecho de estar siempre acompañada, la relación con los jugadores, las entrevistas y el contacto con el público me ha ayudado mucho a crecer. Ahora creo que soy una persona totalmente diferente, con los pies en el suelo, sin que la fama se suba a la cabeza (ríe).

Ser un referente para los aficionados es una suerte. Hay que cuidar la imagen, sobre todo de cara a los niños y niñas que nos ven. Somos un ejemplo y hay que cumplir con ello.

¿Qué se siente al ser el referente para los aficionados?
El circuito me ha ayudado a crecer como persona y la verdad es que lo llevo del modo más natural posible. Ser un referente para los aficionados es una suerte. Hay que cuidar la imagen, sobre todo de cara a los niños y niñas que nos ven. Somos un ejemplo y hay que cumplir con ello.

¿Qué mensaje le das a esa niña o a ese niño que está empezando a jugar?
Les diría, sobre todo, que pensara en disfrutar. Del día a día, de cada entrenamiento. Que den lo máximo, siempre con buena actitud. Pero lo más importante es que disfruten. Hay que hacer hincapié en los valores, como el compañerismo, el compromiso, el trabajo. También hay que decir que no es un camino fácil, hay muchos días malos y es precisamente en esos días donde hay que seguir, dar el doscientos por cien, para luego poder disfrutar de los días buenos (ríe).

Creo que hay una compañera dentro del circuito que es muy importante para ti. ¿Qué supone Alejandra Salazar para Ari Sánchez?
Tengo una relación increíble con ella. Fue la jugadora que me dio la oportunidad y la confianza para dar un paso más y para hacerme ver que realmente yo podía estar un escalón más arriba. Los dos años que he jugado a su lado me han permitido aprender muchísimo. Me ha hecho una jugadora mucho más completa, sobre todo en el hecho de adquirir experiencia dentro de la pista y ser capaz de ser líder, que eso antes era algo que me faltaba. Cuando las cosas no iban bien, me venía abajo. Ahora cuando las cosas se ponen feas, lucho cada punto, tiro hasta el final. Siempre se pueden remontar los partidos y creo que es la jugadora que me ha enseñado a tener esa confianza. Es una persona superimportante en mi carrera (sonríe).

En el mundial no juegas para ti, sino para todo un país, por toda la gente. Fue increíble y una suerte poder vivirlo.

Y llegas a ser la mejor del circuito, la número uno y campeona del mundo. ¿Qué se siente en ese momento?
(Ríe). No había tenido la oportunidad de disputar un mundial con la selección. Tuve la suerte de ser seleccionada con España y vivir el que creo que ha sido el mejor mundial que se ha organizado hasta la fecha, el año pasado en Catar. Fue una experiencia increíble. Viví sensaciones que nunca había tenido dentro de una pista de pádel, porque estás jugando una final para ser campeona del mundo. En la final, jugando con Paula Josemaría, justo contra la pareja más dura de Argentina, viví cosas que no había vivido antes, porque no juegas para ti, sino para todo un país, por toda la gente. Fue increíble y una suerte poder vivirlo. Sin duda, uno de los títulos más especiales que he ganado.

Hablas de la presión. ¿Cómo se gestiona ese ‘match ball’, el hecho de sacar para ganar un título?
Depende del partido. Hay algunos partidos en los que estoy más tranquila que otros. Pero volviendo a la final del mundial, obviamente ahí sí que se siente la presión, es cosa del deporte. Al final convivimos con la presión y trabajamos con nuestro equipo y con el psicólogo para saber gestionar esos momentos de grandes emociones. Intento no pensar en “si gano el punto soy campeona”. Es un punto más, tengo que seguir jugando como hasta ahora y que sea lo que tenga que ser. Sí que es cierto que, en ese momento, te vienen millones de cosas a la cabeza, pero intentas quitarte todos esos pensamientos de la cabeza, centrarte en botar la bola, donde vas a sacar y a luchar el punto hasta el final.

La Rep Checa entrevista a Ari Sánchez

¿Cómo llevas el hecho de estar tanto tiempo fuera de casa, de ciudad en ciudad?
Hasta ahora, hemos tenido la suerte de que el circuito de World Padel Tour era muy nacional y viajabas por España, que es muy diferente al hecho de viajar fuera. Ya este año se está viendo que el circuito evoluciona a nivel internacional, con países nuevos y la verdad es que estaremos muchas semanas fuera de casa. No estamos acostumbrados aún y la verdad es que estar tantas semanas fuera de casa se hace duro. Por ejemplo, cuando pierdes hay veces que te tienes que quedar en el país dos o tres días más hasta poder coger el vuelo. Son momentos duros, sobre todo de cabeza y por eso es importante tener a gente de confianza, en la que te puedas apoyar porque, estar tanto tiempo fuera de casa se hace duro. Pero es una cosa con la que los jugadores tendremos que adaptarnos y saber gestionar esos momentos.

¿Cómo estáis viviendo el crecimiento del pádel como deporte y la expansión por el mundo?
Todas las jugadoras sabíamos que era una cosa que acabaría pasando. El crecimiento del pádel está siendo increíble y esto solo es el principio. Es algo muy positivo para el deporte. En cada país donde llega, la gente responde y crece rapidísimo. Un ejemplo es Suecia, donde este año competimos dos veces allí. Creo que es algo muy positivo, para los deportistas y para el pádel. A nosotras nos obligará a ser mucho más profesionales, tendremos que adaptarnos a esta nueva vida, que hará que viajemos por todo el mundo.

Ahora mismo estamos cobrando tres veces menos que los chicos. Es muchísima la diferencia.

¿En el pádel, en cuanto a condiciones, hay diferencia entre las chicas y los chicos?
Sí. Hoy en día hay mucha diferencia. Te puedo decir que hay dos tipos de diferencias. Una es la deportiva, en cuanto a oportunidades. Los chicos juegan desde el primer día sus partidos en la pista central, en los pabellones. Nosotras, en las primeras rondas, en cambio, tenemos que jugarlas en clubs. Donde en caso de que salga la bola, no puedes salir, o la moqueta de la pista es diferente. También tienen los mejores horarios. Pero hay que decir que WPT está intentando cambiar esto. Desde primera ronda ya se juega en pistas centrales porque han aumentado el número de pistas en los pabellones, y esto permite jugar todos los partidos del cuadro final con las mismas condiciones. Es básico. También han puesto algún partido femenino el jueves en la pista central. Pero en la jornada de viernes solo hay dos partidos de cuartos en la central con retransmisión, los otros dos se juegan en pista secundaria.

¿Y a nivel económico, es muy grande la diferencia?
Ahora mismo estamos cobrando tres veces menos que los chicos. Es muchísima la diferencia.

Eso es mucho. ¿Cómo podéis reivindicar un cambio?
En estos momentos no podemos hacer mucho porque tenemos un contrato firmado para los próximos dos años. Son unas condiciones que firmamos en su momento porque, realmente, no teníamos mejores opciones. Este contrato no se corresponde a lo que ha crecido el pádel en estos últimos años. Por desgracia ahora no podemos hacer más.

Sánchez en la pista de la Mercadal

Y, para cambiar esto, ¿cuál es el siguiente paso?
El siguiente paso es formar parte de un circuito donde al final los jugadores sean la parte importante, que se nos cuide. Al final somos el único activo que pueden tener. Sin jugadores y jugadoras no hay circuito, no se puede competir.

¿Tenéis propuestas para un nuevo circuito?
Hay propuestas, estamos negociando para obtener lo que las chicas creemos que nos merecemos y poder tener las mejores condiciones posibles para seguir compitiendo, para que el pádel siga creciendo y que, en el fondo creo, es lo más importante.

Nos han llegado noticias de que hay un nuevo proyecto en marcha. ¿ Va a haber un circuito paralelo a WPT?
Va a haber un circuito paralelo a WPT. Por su parte, los jugadores, ya han anunciado que en unas semanas van a jugar un torneo organizado por QSI y la FIP. Ppr nuestra parte, las jugadoras, tenemos una propuesta del mismo circuito, pero aún estamos en fase de negociación. Para mí es la mejor opción, porque un circuito con el apoyo de la Federación Internacional es muy importante para que el pádel siga creciendo.

¿Sueñas con poder ser olímpica algún día?
Sí (sonríe). Para mí poder jugar unos Juegos Olímpicos sería un gran premio. No sé si voy a llegar a tiempo. Me consta que están trabajando mucho para conseguir que el pádel sea un deporte olímpico. Ojalá pueda algún día disputar unos Juegos y ya ganar un oro…(ríe). Sí que es un sueño y espero que se haga realidad.

Un momento para Ari Sánchez en el circuito.
Cuando gané mi primer título como profesional. En Santander, en 2017, con Marta Ortega.

Y ahora, con Paula Josemaría. ¿Cómo es competir con ella?
Mira, cuando se terminó con Alejandra, en la primera persona que pensé fue en Paula. En ese momento creo que muy poca gente confiaba en ella, pero yo veía que tenía algo distinto y que podía ser mi pareja perfecta. Es una jugadora zurda, con mucha potencia, mucho alcance y que le pega. Considero que es ideal también para mi juego, es mi complemento perfecto. La llamé y, desde el primer minuto, encantada. Me dijo que sí y creo que el año pasado se demostró. Nadie creía que el año pasado tuviéramos un año tan bueno. Pienso que fue espectacular. Tuvimos mala suerte en dos torneos que no pudimos jugar. Pero jugamos a un nivel muy alto y este año puede ser muy bueno. Estoy muy feliz de estar en este proyecto juntas, con muchas ganas de trabajar y alcanzar el número uno juntas.

¿Qué le enseñarás de Reus a Paula? (Risas)
A Paula lo primero que voy a hacer es traerla a la plaza Mercadal, para que vea mi foto (ríe). No, la llevaré por el centro, para que vea que Reus es una ciudad muy chula y luego la invitaré a mi casa, que no ha estado nunca. Haremos una buena comida, una buena cena. Sobre todo, que esté cómoda y que se sienta como en casa (sonríe).

¿Entrenáis juntas normalmente?
Yo estoy entrenando en Barcelona y Paula en Valladolid. Hacemos semanas separadas, cada una con su entrenador y nos vamos turnando, voy yo a Valladolid y ella viene a Barcelona. Tenemos dos entrenadores que se “parten” los torneos.

Sería un sueño que de la provincia pudieran salir chicos y chicas profesionales, como en mi caso. Me haría mucha ilusión

Reus y la provincia han respondido agotando las entradas para el Open. ¿Qué le dirías a algún indeciso y a la afición?
Si no tienen entrada creo que ya van tarde, porque ya no quedan (risas). Pero, sé que todo el mundo que ha venido a un pabellón a ver un partido de pádel en directo se ha quedado impresionado. Porque vivir el pádel en directo es una experiencia, un espectáculo y animo a todo el mundo a que vaya a ver los partidos y que les va a encantar.

¿La provincia de Tarragona puede ser una cantera de jóvenes talentos?
Me encantaría. Sería un sueño que de la provincia pudieran salir chicos y chicas profesionales, como en mi caso. Me haría mucha ilusión. Al final uno se define como jugador en su casa, pero me gustaría que algún día toda esta gente pudiera tener todo lo que necesita aquí y no tener que marcharse fuera a buscar eso.

PUBLICITAT


REDACCIÓ28 Febrer, 2022
carlaaguilar2-1280x960.jpg

La jove Carla Aguilar és la protagonista de la secció ‘Tu a tu’ que estrenem avui. La portaveu d’En Comú Podem a l’Ajuntament de Tarragona parla sense embuts ni tabús d’aspectes personals i, per descomptat, del seu pas per l’equip de govern liderat pel republicà Pau Ricomà. Confessa que, en determinats moments, ho va passar malament perquè va ser víctima de traïdoria política. Opina sobre el paper que desenvolupa l’alcalde i assegura que tard o d’hora acabarà fent un cafè amb l’Herman Pinedo. En aquesta entrevista pretenem conèixer el vessant més humà de qui va ser la ‘vicealcaldessa’ de Tarragona. Promet continuar en política només per intentar millorar Tarragona i la qualitat de vida dels seus habitants.

Qui és la Carla Aguilar?

Un moment de l’entrevista

És una dona que va néixer a Burgos i que va arribar a Tarragona amb 4 anys, una persona amb moltes ganes d’aportar i de contribuir a la millora de la ciutat i de la vida dels tarragonins.

Quines aspiracions vitals tens?
Sempre he tingut molta relació amb l’activisme, fet que m’ha portat a fer les coses ara de manera més institucional. Abans feia a través d’altres institucions i entitats més culturals, ecologistes, animalistes o feministes.

Coincidim amb el mateix color de roba. Què representa el lila per a tu?
Moltíssim. Representa força, il·lusió i la lluita per una societat diferent i més lliure a tots, totes…

El ‘feminazi’ no existeix. És una forma pejorativa d’atacar el moviment feminista

T’agrada aquest llenguatge?
Em sembla necessari. Si sento a parlar només en masculí, sembla que em sento exclosa d’aquest llenguatge i és la gràcia de fer-lo servir.

Però això no obre la porta al ‘feminazi‘?
El ‘feminazi’ no existeix. És una forma pejorativa d’atacar el moviment feminista. Pot provocar rebuig perquè hi ha molta resistència a la igualtat. El problema no és el llenguatge…

És curiós que tu quan defenses aquests ‘valors’ t’engresques molt més que quan governaves… Parles de forma molt més ferma…
(Riu) Estic en política per això. La política té molts vessants d’activisme, des del personal al col·lectiu.

Quins són els principals defectes de la Carla Aguilar?
El perfeccionisme. De vegades tinc una certa competència amb mi mateixa que no ajuda gaire.

Això pot desembocar en una frustració, oi?
Sí, però també té un vessant reptadora que fa que no desisteixis fàcilment.

Quan decideixes entrar en política? Ets una persona atrevida?
M’agraden molts els reptes i no m’importen agafar riscos. Tinc resiliència. Tinc més por a l’immobilisme que als canvis.

T’abstreus de la crítica?
Sí. Hi ha crítiques que em fan molt de mal perquè em toquen com a persona. Sóc conscient que estic en un lloc que requereix molta exposició pública i mediàtica i que les crítiques són una realitat. L’únic que no m’agrada és quan s’ultrapassa l’àmbit personal.

M’agraden molts els reptes i no m’importen agafar riscos. Tinc resiliència. Tinc més por a l’immobilisme que als canvis

Quina és la seva experiència professional?
És molt fragmentada. N’he fet de tot. Vaig treballar a l’OpenCor, a Telepizza, a l’Oliver, a un refugi d’animals i l’Abacus, a la URV… Vinc d’un canvi laboral constant…

Però això no és dolent…
No. És una riquesa. És un aprenentatge de vida i de saber el que val i costa l’esforç.

Què et va portar a la política?
No hi ha un moment en què decideixes. Des que tinc una certa maduresa la política era quelcom que m’omplia molt, però no m’ho plantejava com una sortida laboral, sinó com una qüestió d’identitat. Pensava que podíem canviar coses des de la política. La política hauria de ser vocacional i un lloc de pas.

Ets una persona familiar, oi? On et refugies en els moments més difícils?
Casa meva és el meu búnquer i la meva família és molt important.

Abans de dedicar-te a la política vas comentar a la teva família que volies fer aquest pas? Quina va ser la reacció?
No de sorpresa. Ho van entendre com una oportunitat. Sempre m’han animat a fer allò que jo volia.

Des que tinc una certa maduresa la política era quelcom que m’omplia molt, però no m’ho plantejava com una sortida laboral, sinó com una qüestió d’identitat

Abans de fer el pas és crucial saber que estimes la ciutat on vius i tenir un projecte de canvi. Tu el tenies?
I tant. Sempre tens al cap la ciutat que vols construir. Has de saber interpretar la realitat i no deixar mai de banda la part imaginativa i d’il·lusió. Has de saber quines són les oportunitats que ofereix la ciutat i saber aprofitar-les.

Quina és la Tarragona que t’agradaria construir?
La Tarragona més amable i més acollidora i això s’aconsegueix amb actitud i no amb pressupostos o diners. És crucial tenir en compte el benestar animal o el moviment LGTBIQ+. Amb l’entrada d’En Comú Podem van posar sobre la taula temes que no hi eren ni han estat mai una prioritat dels governs. Els espais verds també són importants.

Has assolit l’objectiu?
Crec que vam aconseguir forces coses. Hem consolidat el debat d’alguns temes que fins ara no se’n parlaven.

La imatge que dones és que ets una persona molt insegura. Com ho portes la mediatització i la teva exposició pública?
És impossible saber com ens veuen totes les persones. Paga la pena recordar que vaig estar en una legislatura que no va ser gens fàcil i no va ser fàcils els rols que vam haver de desenvolupar. Jo vaig haver de prendre decisions difícils i polèmiques, però vaig intentar allunyar-nos de les guerres estèrils. Tots els moviments que vaig protagonitzar els vaig fer des de la seguretat personal i la coherència.

A la nit tens problemes per agafar el son?
Dormo bé i amb la consciència tranquil·la, però també inquieta perquè hi ha molts fronts oberts i només tenim un representant a l’ajuntament.

T’has sentit mai desbordada?
Sí. M’he sentit molt ‘collada’. De vegades has de prendre decisions i no hi ha temps gairebé per a la reflexió.

Ets una persona que sol confiar?
Sóc de les persones que pensa que la gent és bona per naturalesa.

Després d’estar al govern ets més desconfiada?
Tinc més barreres i més armadures. He creat defenses. He après que les coses no són no només blanques o negres. Hi ha molts matisos.

Quan estàs en política t’adones que com més avances més s’allunya l’horitzó

Ara surts de casa amb armadures?
En algun moment, sí.

Has crescut com a persona?
Sí i n’he après molt. I és curiós que t’adones que com més avances més s’allunya l’horitzó.

Has plorat molt?
Sí. Però, crec que tots els polítics hem plorat en algun moment. No s’ha de fer cap drama.

Has sentit mai impotència?
Sí. Quan ocupes un càrrec de responsabilitat experimentes una amalgama de sentiments.

Quan et sents més desgastada anímicament quina és la zona de Tarragona on sols refugiar-te?
Acostumo a anar al Fortí de la Reina i a la Platja Llarg o passejant per alguns carrers de Tarragona. La nostra ciutat està impregnada d’un munt de racons que permeten que dialoguis amb tu mateixa.

El dia que tinguis fills que els explicaràs de tu?
Els donaria molta confiança perquè creguin en ells mateixos, evitant que l’opinió dels altres et pugui enfonsar. Que no passa res per equivocar-te, que les coses no són inamovibles i que la vida també és per gaudir-la i experimentar amb ella.

En la política les coses es porten molt al límit i has de saber gestionar també l’atenció i la pressió mediàtica

En vols tenir fills, oi?
No ho tinc decidit.

Què et fa més mal: que els teus companys et critiquin o la hipocresia? Has trobat molt hipòcrites en el teu nucli d’amistats?
Hi ha gent de tot a tot arreu. En la política les coses es porten molt al límit i has de saber gestionar també l’atenció i la pressió mediàtica. Jo no pretenc que la gent no expressi les crítiques, intento recollir-les i reconduir.

Has estat víctima de traïdoria?
Políticament sí. Es va trencar el govern de forma unilateral. La lleialtat és quelcom personal. O ets o no ho ets. La lleialtat no és una cosa que es pugui triar segons el moment.

Quins són els teus principals valors?
L’honestedat i el diàleg. Sóc una persona de consensos.

I les teves pors?
Tothom té por.

La pressió mediàtica et neguiteja?
No. El fet de ser coneguda socialment et provoca alguna inseguretat, però és quelcom que t’acostumes amb el temps.

Vas aconseguir ser la primera vicealcaldessa de Tarragona. Això és històric, oi? T’ho havies imaginat mai arribar a ostentar aquest càrrec?
No.

Com és la cuina del ‘poder’?
La situació és molt complicada i a més quan ets dona i jove. Vaig trobar més dificultats que la resta dels companys.

Per què?
L’edat i el fet de ser dona són encara algunes traves.

De vegades posaven en qüestió el càrrec a causa de la meva  joventut. Havia de buscar una posició d’autoritat

Et van fer la guitza?
No parlo tant en l’àmbit del govern, sinó de cara a l’exterior. De vegades posaven en qüestió el càrrec a causa de la meva  joventut. Havia de buscar una posició d’autoritat. Però és cert que me n’alegro d’haver obert el camí.

Amb aquest fet es va ‘feminitzar’ el càrrec, oi?
I tant. No podem oblidar que el feminisme és posar sobre la taula un relat i unes vivències que normalment no es tenen en compte.

Però t’han fet la guitza o no?
Sí, per representar un partit. Entenc que és el que toca políticament. No crec que hagi anat per mi a nivell personal.

Quants amics has fet a l’ajuntament?
Molts, tot i que al govern haurà de passar un temps per establir unes relacions personals diferents. Ara mateix la part política i partidària té molt de pes.

T’has ‘confessat’ a algun membre del govern en moments difícils i personals?
Sí. A diferents persones i en diferents moments. Ara mateix no surto a fer cafè amb ningú del govern.

Ni amb l’alcalde?
Hi parlo, però sempre des de l’àmbit polític. Estem en una situació molt complicada.

Com està Tarragona?
Crec que hi havia una certa il·lusió i ara mateix molta decepció perquè no es visualitza el canvi.

Et sents la responsable?
Crec que és el que havíem de fer. Era el que demanava la nostra militància i la ciutat en general. La gent ens va votar per ser un revulsiu del canvi i aconseguir una nova manera de fer política. La decisió va ser ben presa.

Però està satisfeta amb el resultat?
Percebo que es viu un moment de decepció.

Carrega molt que Tarragona no tingui uns pressupostos gràcies al teu vot en contra?
El govern té la responsabilitat de tirar endavant uns pressupostos i de cercar els consensos necessaris. El govern no pot basar la seva seguretat en el vot d’un partit que van fer fora del govern. El govern és l’únic responsable de no aprovar els seus pressupostos.

El govern és l’únic responsable de no aprovar els seus pressupostos

Votaries una moció de censura?
No, sobretot com la que va plantejar el PP. Nosaltres tenim molt clar que s’ha de governar mirant cap a l’esquerra i lluitar per tenir una ciutat feminista.

Esquerra Republicana?
(Riu) No apostem per un govern d’ERC, sinó perquè governi En Comú Podem.

Quines guerres teniu a En Comú Podem?
A tot arreu hi ha debats. És una mostra que a tot arreu hi ha diversitat d’opinions.

En Comú Podem ha esdevingut un sac de grills…
Estem en un procés de cohesió. I això porta debats. Hem d’estar orgullosos de representar l’espai polític que representem.

T’agradaria ser la cap de llista del teu partit?
Ja veurem.

El teu futur polític passa per Tarragona o més enllà?
Em veig a Tarragona molts anys.

Com a regidora?
Sempre que vulgui la militància jo estaré disponible.

A qui haurem de votar en les properes eleccions?
A En Comú Podem.

Però seràs la cap de llista?
Això ho decidirà la militància.

Però hauràs de tenir ganes i predisposició…
I tinc ganes, voluntat i força. Tenim molts reptes per assumir. Em sento forta.

La seva decisió (d’Herman Pinedo) va portar a estar més allunyats que abans

Quan faries un cafè amb l’Herman Pinedo?
Acabarem fent-lo, però ara mateix tenim una situació política complicada. A més, cadascú haurà d’assumir les seves decisions. La seva decisió va portar a estar més allunyats que abans.

Les seves sigles són realment En Comú Podem?
Sí, sense cap mena de dubte. Em sento molt representada amb les idees i projectes que defensem.

Et penedeixes d’alguna decisió que hagis pres durant el teu pas per la política?
No. Sempre ho he fet de la millor manera que sabia i podia. Però és cert que cada vegada aprens més i potser ara mateix faria les coses d’una altra manera. Ara tinc més taules i més eines per enfrontar moments complicats.

Sabent el que saps avui, haguessis votat el canvi?
Sí. Sens dubte. Era una decisió molt clara. Ara la pilota està en l’altra teulada. Són ells que hauran de dir que vam fer amb el vot del canvi.

Es pot fallar per les polítiques o per les maneres de fer política. Les maneres en aquest govern  deixen molt a desitjar

Pau Ricomà és un bon alcalde?
Podríem demanar més. No és el millor alcalde perquè no representa el meu espai. No sé si és el millor que podem tenir ara mateix. La qüestió no és la persona sinó el que es fa. Hauríem de preguntar quina política s’està fent i on es vol arribar. Es pot fallar per les polítiques o per les maneres de fer política. Les maneres en aquest govern deixen molt a desitjar. Per la part de les polítiques, també. Haurien d’apostar per polítiques més valentes.

Què li falta a Tarragona?
Fa uns mesos que es pot percebre un important i indesitjat nerviosisme social. Vivim una sensació de catàstrofe i d’inestabilitat que ha creat el mateix govern. És una estratègia equivocada. És un error a nivell anímic de la ciutat, de l’autoestima, de la identitat de saber que estàs en bones mans. Des de l’oposició hem intentat apaivagar, però això danya l’ànim dels ciutadans.

Vivim una sensació de catàstrofe i d’inestabilitat que ha creat el mateix ajuntament

No et preguntaré pel quiosc ni pel carril bici. Vas en bici per Tarragona?
Abans sí, ara no.

I vas als pipí cans, oi? A passejar el seu gos ‘Pipo’…
Sí.

A quin vas?
Al Parc de Sant Rafael.

Ara els animals són considerats ciutadans…
Hem de ser realistes. Hi ha d’haver equipaments per a totes les persones i, cal tenir en compte que hi ha persones que tenen mascotes. Al final, hem de lluitar per l’urbanisme feminista. Posar per sobre els usos que té la ciutat i sobretot aquells usos que són tradicionalment femenins i obligats. Com és el cas de la cura de la gent gran, dels infants… I no poden ser coses secundàries, són necessàries. L’amplada de les voreres també és important i influeix perquè la ciutat sigui més amable i acollidora. Hi ha mesures que no costen diners, només necessiten que el governi sigui sensible i tingui una actitud de millora de la ciutat.

PUBLICITAT


 





REDACCIÓ20 Febrer, 2022
imatge-tu-a-tu.png

El digital larepublicacheca.com estrena secció. Es tracta de ‘Tu a tu‘. És un format d’entrevista amb personatges que no són, necessàriament, polítics. S’intentarà cercar persones conegudes en tots els àmbits, també en el veïnal. De vegades, els barris ‘amaguen’ veritables personatges. Són persones que d’una manera o altra destaquen de la resta.

Amb ‘Tu a tu‘ pretenem descobrir o donar a conèixer a aquestes persones que, malgrat no tenir estatut de figura pública, desenvolupen, sovint, un paper importantíssim a la societat. Les preguntes versaran, essencialment, aspectes personals i – per què no? – vivències que mereixen ser compartides amb els nostres lectors. També entrevistarem a polític – està clar!!! – però des d’un vessant molt més personal i mostrant el costat més humà del personatge, perquè cal recordar que darrere d’un(a) polític(a) hi ha una persona i algunes d’elles són realment brillants.

Per tant, alerta, un dia d’aquests, tu pots ser el nostre protagonista… Atent al mòbil…
PUBLICITAT


 







RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter