Puc dir que pateixo de disfòria quotidiana. Ara farà uns dies, vaig assistir a unes jornades sobre Salut Mental. Es presentava un estudi sobre “l’afectació de salut mental en la població infantil i adolescent en situació de risc a Catalunya”, a càrrec de la professora Violeta Quiroga.
Entre altres qüestions, els ponents què acompanyaven en la presentació estaven molt preocupats, ja que les temptatives de suïcidi de la població adolescent han crescut considerablement. També es parlava de la sobre medicació a que queden exposats molts dels joves i no tan joves, que actualment són tractats farmacològicament per la xarxa de salut pública i privada de Catalunya.
Quan dic què pateixo de disfòria quotidiana, vull dir que estic disgustat. I aquest disgust em provoca un malestar amb la realitat que s’ha m’assignat. Estic de sort per no estar en mans d’alguns d’aquests psicòlegs, que d’alguna manera resolen algunes dificultats d’entendre a l’altre, amb els fàrmacs per tal de silenciar un malestar que no calla.
Sort tinc de tenir l’edat què tinc, perquè sinó ja estaria medicat, per tal de resoldre la meva més que dubtosa disfòria o eufòria, depenent del dia o el moment del meu esdevenir quotidià.
La disfòria de gènere, que no és el mateix que la disfòria quotidiana, consisteix en aquelles conductes inconformistes amb allò què és te, en aquest cas el qual ateny al gènere concretament. No identificar-se amb el sexe biològic, segons la comunitat mèdica internacional, era una malaltia mental fins fa molt poc. No va ser fins al 18 de Maig del 2013, què la cinquena edició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM), elaborat per l’associació de psiquiatres americans, potser caldria especificar, psiquiatres nord-americans, van treure a les persones transsexuals de l’apartat de patologies mentals per convertir-lo en disfòria de gènere. És probable què haurem d’esperar uns quants anys més, per comprovar que no es tracta de cap trastorn; tal i com ja va passar amb l’homosexualitat, quan el 1973 va sortir d’aquesta més que mesquina classificació, què el DSM l’etiquetava com a patologia. És què tot allò què no acabem d’entendre de l’altre, ha d’acabar caient en el sac dels tractaments patologitzants?
Així com la llei integral de transsexualitat andalusa, tramitada parlamentàriament el passat 25 de juny, determina entre altres coses, que qui diu qui és un home o dona, és la mateixa persona i no els metges. Estaria bé, que qui treballem amb infants, en risc o no, estiguéssim més atents d’allò què expressen als infants. D’aquesta manera en moltes ocasions podríem orientar-nos en les conductes, i no prendre decisions per aquests, fonamentades en obvietats què s’amaguen en idees preconcebudes, ja es diguin trastorns de conducta, dèficits d’atenció, hiperactivitat o depressió. Com deia recentment el sociòleg Miquel Missé, en un article, en moltes ocasions el problema no és de la persona que decideix què fer amb el seu sexe sigui; sinó el professional que li assigna un comportament, una manera de ser, un adjectiu sense tenir en compte qui és i com és la persona què atenen o tenen el davant.
Conec alguns casos de nois i noies que després de complir la majoria d’edat han deixat de prendre les medicacions que se’ls hi va prescriure, i que les prenien quan eren menors d’edat. Dir que el seu comportament, després de no tenir en compte la pauta farmacològica que curava la seva patologia o trastorn i què havia estat assignada per un psiquiatre, s’ha esdevingut en el mateix comportament o fins i tot, aquest ha estat millor del què podíem esperar.
També haig de dir què alguns d’aquests han continuat prenent-les perquè era més que necessari. Dit això vull assenyalar que es fa necessari ara més que altres vegades, començar a fer una relectura de com tractem allò què en moltes ocasions no sabem encaixar. I què no en totes les ocasions, però si en moltes, la patologia, el trastorn o les pautes farmacològiques són un error que a demés esdevenen cròniques, causant un verdader desajust de vida, als subjectes que les pateixen.
Armand MEDINA
Educador Social
REDACCIÓ9 Abril, 2015
I després diuen que les esquerres més incisives, aquelles que estan destinades a produir canvis, emergeixen des dels discursos més populistes.
