Durant aquests dies, asseguren haver vist fantasmes, els veien al matí sortir d’un forat per creuar les vies d’un tren que ja no els hi passa. Sembla que aquell forat, és a peu de carrer i que cal ajupir-se, passant de costat per tal d’entrar i sortir. Podríem dir que és el forat de la misèria o el forat de la vergonya. Però m’abstindré dels prejudicis adjectivables i em refugiaré amb el que ens aporta un forat.

Aquest punt és una falta, un lloc per omplir i continuar fent. Les carències del sistema són clares, i una vella estació abandonada ens ha donat l’oportunitat de denunciar de nou, racons d’una misèria que bàsicament és nostre, perquè permeti’m. Històries de ferrovellers que sobreviuen esperant qualsevol cosa per marxar d’un forat que els fa mal.

Permeteu-me dir-vos que fa uns dies també vaig assenyalar les carències dins d’un sistema que m’afecta directament com a professional. Per desgràcia o per sort, els retrets i les burdes acusacions, van sortir de vells forats, per resoldre situacions amb tota la misèria que faria vergonya mostrar. Els forats hi són per mostrar que hi ha buits que s’han d’omplir, i que afortunadament ens ajuden a seguir pensant. Les il·lusions xoquen amb els retrets, la desconfiança mostra les seves vísceres més clares. La diferència construeix i no divideix, no em cansaré de repetir-ho. Però les disputes estèrils produeixen un fum que no permet veure les mancances d’un sistema podrit.

Justament fantasmes d’una altra època, que vaguejaven per espais sinistres, s’haguessin alegrat d’una iniciativa de la qual m’he assabentat aquests dies. Obertament és una iniciativa que vol lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental i d’elles es desprèn per fer que esdevinguin protagonistes d’aquest canvi, amb una eina meravellosa, la paraula. Sembla que ja fa cinc anys que ja dura, i les converses ja es multipliquen. Obertament és un forat que reforça allò que falta, és un espai obert, buit per omplir de comprensió. La contradicció és vida, el forat ens assenyala el que falta i amb un acte comprensible, es torna a buidar per continuar desitjant.

Armand MEDINA
Educador social

Quan trobes el moment davant de l’altre, on la inquietud concerneix l’atenció, i l’ajuda a aclarir allò que estàs explicant, podem assegurar que hi ha un interlocutor predisposat per la pràctica del diàleg.

La història d’un ésser humà és molt complex i mai és lineal. Aquesta està per sobre dels noms propis o per descomptat, per sobre dels adjectius nominals. No m’agrada que les persones desmereixin el treball dels altres, per la simple raó de no entendre-les. Quan no entenem les coses, tendim incomprensiblement a odiar-les.

Pot ser que una assemblea de tres mil persones, acabi amb un empat matemàticament increïble i també pot ser que ens enfadem quan les qüestions que pensem no siguin compartides tal com nosaltres ens agradaria que les entenguessin. Però el que no pot ser, és carregar-nos de raons miserables per menysprear propostes d’un esforç aliè, sense cap mena d’escrúpols. Tot i que he considerat que sempre és una paraula massa gran, vull dir que sempre estaré al costat d’aquells què abans d’odiar, intentaran entendre un no.

El no tranquil d’un discurs ètic ja convidava i ens predisposava a comprendre, més enllà de discursos personalistes curts de mires. Ens calen exercicis útils per aconseguir les capacitats necessàries per simbolitzar allò que ens és comú i estar al servei dels seus objectius.

I aquests objectius definir-los i redefinir-los, desconstruint prejudicis i estereotips confosos. Adaptar-nos a noves situacions ens consolida i ens enforteix en l’exercici crític i en un espai ètic. Ja és hivern, encara que no ho sembli i a hores d’ara més d’una família encara no pot encendre la calefacció. Què tinguem un bon any.

Armand MEDINA
Eucador Social

Com diu el fantàstic Perejaume, aquest matí puc ser testimoni de la tija matinal i la gran polpa de llum mentre vagarejo pels camins del parc, el parc natural del Montsant. I arribat aquest punt em declaro boscater. Sí, bosquejant puc mantenir un cert ordre amb mi mateix, per saber que sento fred i calor en el mateix moment i que m’afligeixo per aquells que ja no hi són.

Escric això, després d’haver-me endinsat en les 9192 hectàrees que té aquest parc natural del Montsant, i les cames em pesen. Han estat al voltant d’unes hores que he pogut recórrer la superfície que formen els 38 kilòmetres quadrats de l’àrea d’Ulldemolins, plens de boscos de pins, roures de fulla petita i de fulla gran, olorant les entranyes de la muntanya.

En aquest massís de roca calcària, teixedes, roures martinenc i murtars que em són difícil de reconèixer perquè encara no els conec, juguen amb l’aigua que erosiona dibuixant llocs buits i plens a la vegada per abraçar i refugiar-se.

Un seguit de boscos de rivera, prats i roca. Al llarg de les hores aquests senders, fan que les cames semblin explotar, es tensen plenes d’excitació per l’esforç, i aquesta puja pels engonals tocant el sexe sensiblement i continua per sota del ventre fins a arribar el pit, mentre l’aire fred penetra fins a tocar el desig de poder arribar i prendre un descans. I d’aquesta manera la llibertat deslliga l’olor que portes dins.

Colpejat per la lectura de “paraules locals” de Perejaume i endinsat en boscos i avencs durant unes hores del diumenge, m’escapo d’una setmana per no oblidar, que no és el mateix que dir per recordar. La incertesa em fa avançar, en canvi la veritat, els hi deixo per aquells que vulguin veure clar, a mi m’endreça la sorpresa de l’atzar, sempre atent i sempre capritxos.

La facultat que tenim, homes i dones, per triar la nostra pròpia línia d’actituds, de la que per tant un es fa responsable, sembla caure en l’oblit. Desconec el concepte de llibertat en altres persones, quan aquestes el que fan és mal a d’altres, però la llibertat queda enterrada i petrificada, quan aquesta, per aconseguir-la, li arrabassis a l’altre sense cap mena d’escrúpols.

Afortunadament continuo olorant llibertat quan arribo al punt on havia començat.

Armand MEDINA
Educador Social

Aquests dies els mitjans de comunicació tendeixen a carregar les tintes cap al més que complex patiment humà, mostrant a una mare i a un pare, decidir l’esdevenir vital de la seva filla, m’ha arribat a les mans un exemplar extraordinari de la revista que porta per nom l’interrogant.

Ja fa uns anys que aquesta revista s’edita, i també fa uns quants anys que hi ha les mateixes persones que la fan possible, éssers als quals estimo i aprecio. Doncs bé, el numero 13 de la revista, elaborada per la Fundació Nou Barris, porta per capçalera: ús de la medicació, ús de la paraula, títol de les jornades de debat que aquesta fundació celebra també ja fa uns quants anys. El conjunt de les ponències recollides són de tal interès com el mateix títol del número 13 de la revista.
Fa un grapat d’anys que treballo en un centre de protecció a la infància i el debat sobre l’ús de la medicació i l’ús de la paraula, ha estat (i continua sent) una constant que afortunadament encara palpita en el desig d’uns quants. Però, malauradament, també és una constant, i aquesta de vegades palpita amb molta més força, els embuts que es troben al cap d’alguns responsables de l’educació i alguns responsables mèdics. Tal com l’embut del qual fa referència Graciela Essebag a l’editorial de l’esmentada revista, il·lustrada amb l’obra del Bosco.
L’extracció de la pedra de la bogeria, és el títol que porta una d’aquestes obres del Bosco, però jo em pregunto si no reflecteix paradoxalment, a tall de metàfora, l’obstinació d’uns quants; bé, crec que he estat una mica tou, més aviat diria l’obsessió estúpida d’alguns, més enllà d’aconseguir obturar l’angoixa de qui pateix.

La pedra del que no va, ens angoixa i ens neguiteja, però la química de colors, en algunes ocasions només adormeix i simplifica al subjecte, matant tot desig de trobar la màgia dels enigmes de l’inconscient que ens habita. Cal seguir pensant a rescatar el fet particular de cadascú de nosaltres, espero que ho descobriu llegint la revista, tal com jo ho he fet.

Armand MEDINA
Educador social