REDACCIÓ
La paraula ‘Norma’ hauria de deixar espais de llibertat per a tots aquells que desitgem pensar per nosaltres mateixos. Fa ja un temps vaig somiar que era un noi que vestia amb uniforme per anar a l’escola, però la sensació estranya del somni era veure com em veia amb aquells pantalons de pinces i el polo clar. La normativa d’aquella escola que feia olor de sagristia, tenia molts anys de recorregut institucional però, com sovint em passa, sento que les institucions del segle XXI segueixen adscrites a principis del segle XX; sent les seves accions poc desitjables, i això sent amables.
Espais que en moltes ocasions em fan sentir estèril, sense acció amb manca d’inventiva i que si no fos per l’estimació que tinc pel verb desitjar, quedaria retingut en el pou fosc de la mediocritat que de vegades es converteixen aquests llocs.
Fa temps que sentia a uns companys que aprecio, que la ‘Norma’ ha d’aparèixer com quelcom que permet exploracions, trajectes diferents i diversitat de lectures en quant al seu ús. Alguns dels mestres d’aquella escola que apareixia en el somni no reconeixien la diversitat, ni les diferents lectures que feien els nois i noies d’aquella escola, de la manera de portar l’uniforme i de la forma de dir el que érem. I jo cada vegada més angoixat per un uniforme que no només no em quedava bé, sinó que començava a ofegar-me, de tal manera que havia de fer alguna cosa perquè ell no em dominés, i fos jo qui el dominés amb ell. Però el lloc de la dominació acompanyat de la submissió solen ser una parella d’identitat equivoca, d’aparença enganyosa, abocada al fracàs més estrepitós.
El somni ja no recordo com acabava, però el que sí sé és que aquell uniforme em va fer recordar que un dia vaig deixar d’anar a l’escola, i no perquè em toqués per edat, sinó perquè no vaig voler respondre al menyspreu i rebuig que aquesta em va fer.
Armand MEDINA
Educador Social
REDACCIÓ
