Arxius de armand medina educador social | Diari La República Checa

Vull dir-vos que m’he trobat amb tres verbs inquietants, mentre contestava a una amiga que viu a Colòmbia; tres verbs que per altra banda, són inherents a la condició humana. Callar, passar i oblidar. És curiós, que tot coincidint l’arrancada d’aquest diàleg que mantenia amb ella, el dilluns 26 de setembre va esdevenir una efemèride difícil d’oblidar, es va signar la pau a Colòmbia. El govern de Colòmbia i la guerrilla de les Farc, signen un document que vol enterrar a més de vuit milions de víctimes, 260.000 desapareguts, i 52 anys de guerra. Però en un país com el nostre, aquest callen, deixar passar el temps i oblidar és un exercici al qual estem acostumats.

Més enllà d’identitats nacionals, crec que la condició humana tendeix, enganyosament, a aquests tres verbs que m’inquieten, i no puc estar més d’acord amb ella, que aquest fet, és un factor cultural de devastadores conseqüències. En un moment de la conversa m’explica que té una nena de set anys que li va dir que el seu lloc era la guerrilla, sí, a l’exèrcit de les forces armades revolucionàries de Colòmbia. Doncs bé, tot un repte donar resposta a aquestes paraules. Però crec que el repte, no és per dir-li a la nena, el que està bé o està malament del seu desig, sinó per seguir sabent d’aquest. La relativitat i la contingència són inherents a les nostres decisions, i és justament per això que escoltant aquesta nena, es pot provocar un desplaçament del qual aquesta pugui pensar del que ha dit, i sobretot, el més important, del que nosaltres podem pensar del que diu.

Ara ja fa uns anys, en la història d’Espanya, va sortir un senyor plorant en el quadre del televisor en blanc i negre, i davant dels espectadors, anunciava la mort d’un altre senyor. Doncs bé, em dóna la sensació que des d’aquell moment, es va instal·lar en l’inconscient de tots aquells que van viure aquell moment de nou els verbs: callar, passar i oblidar. Afortunadament s’han pogut refer algunes qüestions, encara que moltes altres no. Però el progrés no necessàriament ha de significar l’oblit i el menyspreu per l’experiència viscuda o no. Encara hem d’aprendre a exercir els processos de transició, sense que apareguin les rancúnies. Ens cal comprendre i fer alguna cosa amb allò que s’ha comprès. És molt possible que a Colòmbia, en aquests moments comencin a experimentar això que us explico. Però hem de resistir els mandats actuals. Dues raons ben simples. Assimilar els canvis en un primer moment, com a condició imprescindible per adaptar-nos a les noves circumstàncies; i en segon lloc, consentir les conseqüències de l’acte de comprendre, per entomar la possibilitat d’una nova situació.

Ara fa uns anys, un 22 de juny de 1976, també un nen, Daniel Rivas, a sobre de les espatlles del seu pare, es manifestava amb milers de persones trencant el silenci i sembrant una llavor que hauria de transformar aquests tres verbs que ens assenyalaves, i que tant han malmès les energies i desitjos de molts i moltes.

Armand MEDINA
Educador social

Encara tenim mal d’escola: Ara que ja estem pensant en les vacances i hem deixat l’escola abandonada un parell de mesos, torno a pensar en uns símptomes que no acaben de desaparèixer, i que any darrere any, es defineix com a mals d’escola. Escola, skholé en grec, significava tranquil·litat i temps lliure, però a mesura que el projecte modern emergeix la seva dèria per la producció, aquesta s’allunya del joc. L’escola es converteix en una eina mecanitzada, un valor d’ús que legitima el sistema capitalista. El sistema competencial de les escoles és evident, i la seva perdurabilitat, incessant. Les dinàmiques escolars haurien d’estar basades, en saber compartir; fixant-nos en l’intent de canvi de qui escolta, per abordar la contingència implícita de l’acció educativa. Com és possible que encara no puguem atendre, tot allò que acompanya a un nen o nena?

Ens cal encarnar el present sense pensar el passat com una vergonya, però tampoc pensar que el futur serà un càstig. Ens hem de fixar, què en moltes ocasions estem davant d’una imatge desenfocada del que som, i d’un ús impotent, pel que fa a la nostra funcionalitat. Al cap i a la fi, de vegades som una imatge que es defineix per paraules gruixudes, encara que de vegades sense voler, i sobretot per decisions en moltes ocasions venjatives carregades de por. Ja fa temps que ho penso, que les normes haurien de donar-nos espais de llibertat per tots aquells que desitgen pensar per si mateixos.

Ara fa uns dies veient una exposició que representava la manera de fer d’una llar d’infants, de sobte, el meu fill que m’acompanya em diu: que bé en aquesta llar no hi ha normes. Sorprès pel comentari, crec entendre de les seves paraules, que és l’esperit del detall sentit, el més íntim de cadascú; i què en aquesta mostra quedava tan ben representat. L’esperit del detall sentit, és la imatge d’un gest, i aquest detall, pot salvar-te dels mals d’escola que ens habiten.
Per poder alleugerir el pes d’aquest significant al qual anomenem educar, cal viure’l i definir-lo com bonament cadascú pugui fer-ho. Cal mirar amb calidesa els moments que tenim davant d’un nen o nena, perquè aquests moments ens predisposen a conquerir l’instant d’humanització que porta implícita la professió d’educador. No podrem garantir que els nois i noies facin el que nosaltres diem, però hem de crear les condicions necessàries perquè aquests i aquestes, ho puguin fer. Deixem de fixar-nos en els substantius i reivindiquem els verbs tals com, cuidar, estimar, reconèixer, respectar, ajudar, estimular, empènyer, provocar i escoltar; per poder articular alguna cosa dels nens i nenes que acompanyem.

Armand MEDINA
Educador Social

La paraula ‘Norma’ hauria de deixar espais de llibertat per a tots aquells que desitgem pensar per nosaltres mateixos. Fa ja un temps vaig somiar que era un noi que vestia amb uniforme per anar a l’escola, però la sensació estranya del somni era veure com em veia amb aquells pantalons de pinces i el polo clar. La normativa d’aquella escola que feia olor de sagristia, tenia molts anys de recorregut institucional però, com sovint em passa, sento que les institucions del segle XXI segueixen adscrites a principis del segle XX; sent les seves accions poc desitjables, i això sent amables.

Espais que en moltes ocasions em fan sentir estèril, sense acció amb manca d’inventiva i que si no fos per l’estimació que tinc pel verb desitjar, quedaria retingut en el pou fosc de la mediocritat que de vegades es converteixen aquests llocs.
Fa temps que sentia a uns companys que aprecio, que la ‘Norma’ ha d’aparèixer com quelcom que permet exploracions, trajectes diferents i diversitat de lectures en quant al seu ús. Alguns dels mestres d’aquella escola que apareixia en el somni no reconeixien la diversitat, ni les diferents lectures que feien els nois i noies d’aquella escola, de la manera de portar l’uniforme i de la forma de dir el que érem. I jo cada vegada més angoixat per un uniforme que no només no em quedava bé, sinó que començava a ofegar-me, de tal manera que havia de fer alguna cosa perquè ell no em dominés, i fos jo qui el dominés amb ell. Però el lloc de la dominació acompanyat de la submissió solen ser una parella d’identitat equivoca, d’aparença enganyosa, abocada al fracàs més estrepitós.

El somni ja no recordo com acabava, però el que sí sé és que aquell uniforme em va fer recordar que un dia vaig deixar d’anar a l’escola, i no perquè em toqués per edat, sinó perquè no vaig voler respondre al menyspreu i rebuig que aquesta em va fer.

Armand MEDINA
Educador Social