REDACCIÓ
Vull dir-vos que m’he trobat amb tres verbs inquietants, mentre contestava a una amiga que viu a Colòmbia; tres verbs que per altra banda, són inherents a la condició humana. Callar, passar i oblidar. És curiós, que tot coincidint l’arrancada d’aquest diàleg que mantenia amb ella, el dilluns 26 de setembre va esdevenir una efemèride difícil d’oblidar, es va signar la pau a Colòmbia. El govern de Colòmbia i la guerrilla de les Farc, signen un document que vol enterrar a més de vuit milions de víctimes, 260.000 desapareguts, i 52 anys de guerra. Però en un país com el nostre, aquest callen, deixar passar el temps i oblidar és un exercici al qual estem acostumats.
Més enllà d’identitats nacionals, crec que la condició humana tendeix, enganyosament, a aquests tres verbs que m’inquieten, i no puc estar més d’acord amb ella, que aquest fet, és un factor cultural de devastadores conseqüències. En un moment de la conversa m’explica que té una nena de set anys que li va dir que el seu lloc era la guerrilla, sí, a l’exèrcit de les forces armades revolucionàries de Colòmbia. Doncs bé, tot un repte donar resposta a aquestes paraules. Però crec que el repte, no és per dir-li a la nena, el que està bé o està malament del seu desig, sinó per seguir sabent d’aquest. La relativitat i la contingència són inherents a les nostres decisions, i és justament per això que escoltant aquesta nena, es pot provocar un desplaçament del qual aquesta pugui pensar del que ha dit, i sobretot, el més important, del que nosaltres podem pensar del que diu.
Ara ja fa uns anys, en la història d’Espanya, va sortir un senyor plorant en el quadre del televisor en blanc i negre, i davant dels espectadors, anunciava la mort d’un altre senyor. Doncs bé, em dóna la sensació que des d’aquell moment, es va instal·lar en l’inconscient de tots aquells que van viure aquell moment de nou els verbs: callar, passar i oblidar. Afortunadament s’han pogut refer algunes qüestions, encara que moltes altres no. Però el progrés no necessàriament ha de significar l’oblit i el menyspreu per l’experiència viscuda o no. Encara hem d’aprendre a exercir els processos de transició, sense que apareguin les rancúnies. Ens cal comprendre i fer alguna cosa amb allò que s’ha comprès. És molt possible que a Colòmbia, en aquests moments comencin a experimentar això que us explico. Però hem de resistir els mandats actuals. Dues raons ben simples. Assimilar els canvis en un primer moment, com a condició imprescindible per adaptar-nos a les noves circumstàncies; i en segon lloc, consentir les conseqüències de l’acte de comprendre, per entomar la possibilitat d’una nova situació.
Ara fa uns anys, un 22 de juny de 1976, també un nen, Daniel Rivas, a sobre de les espatlles del seu pare, es manifestava amb milers de persones trencant el silenci i sembrant una llavor que hauria de transformar aquests tres verbs que ens assenyalaves, i que tant han malmès les energies i desitjos de molts i moltes.
Armand MEDINA
Educador social
REDACCIÓ
