28. Març 2024

Arxius de Armand Medina | Diari La República Checa

REDACCIÓ8 Juny, 2018

Aprenlab es donava a conèixer amb unes jornades que van omplir el matí del 8 de juny el Centre Tarraconense El Seminari de Tarragona. Una jornada que ha tingut força adhesió

Armand Medina, el coordinador de la jornada

Cinc hores i mitja, 86 inscrits, 10 ponents i un moderador van posar el joc en el lloc que es mereixia, per tal d’ajudar a entendre la dimensió lúdica de qualsevol acte socialitzador.

Un grup d’educadors, psicòlegs i treballadors socials, professionals de la Fundació Casa Sant Josep, juntament amb la Xarxa Santa Tecla, van fer possible aquestes trobades, fruit d’un treball que en els darrers mesos van ser de força intensitat.

El joc va possibilitar l’encontre, i va quedar clar que la quotidianitat ens proporciona sorpreses, i que l’atzar és un gran aliat per sorprendre’s. La clau del joc possibilita el lloc del qual podem escoltar a les persones què acompanyem. Va quedar clar que el joc trenca la realitat i desafia a l’experiència, perquè aquest, dit de pas, és incompatible amb la certesa; i que en aquest, hi ha una despreocupació, hi ha una capacitat d’eludir allò que es jutja, i per tant ens deixa en una posició de poder prendre’s llibertats.

La dimensió lúdica va permetre l’intercanvi i aquesta va constituir-se com la condició per poder dur a terme les experiències exposades, fixant-nos en els nostres obstacles, i en les nostres resistències.

 


REDACCIÓ3 Juny, 2018

La jornada és oberta a tothom a qui li interessi la ‘dimensió lúdica’. Un dels participants és Fernando Maestro, soci fundador de l’Associació Europea de Jocs i Esports Tradicionals. Les persones interessades a assistir-hi podran inscriure’s, gratuïtament, a través del correu crae@casasantjosep.cat. Les places són limitades.

L’Armand Medina, coordinador de la jornada

El Centre Tarraconense El Seminari de Tarragona acollirà el divendres 8 de juny la I Jornada Aprenlab, on es pretén reflexionar sobre ‘el lloc del joc’ i aconseguir rescatar la seva funció social. En una organització conjunta de la Xarxa Santa Tecla i de la Fundació Casa Sant Josep, s’intenta congregar professionals de diferents àmbits i potenciar el debat, analitzar situacions i buscar-ne respostes i solucions.

Armand Medina, el coordinador al CRAE de la Fundació Casa Sant Josep i responsable de la jornada (in)formativa, en declaracions al nostre digital, ha explicat els principals objectius i utilitat pràctica d’emprar la part lúdica per resoldre alguns aspectes relacionats amb els més menuts.

El joc aporta estratègia, competició, empatia, atzar i curiositat. Aquests elements, segons Medina, són molt referenciats com a conceptes però poc emprats en el quotidià.

En definitiva, l’Aprenlab neix amb l’objectiu de fer un ‘kit kat’ i repensar les estratègies que es fan servir a l’hora de prendre decisions importants, a vegades sense “aturar-nos per pensar”, al·legant manca de temps.

VÍDEO


REDACCIÓ14 Març, 2017

OPINIO ARMAND MEDINAEl dia 2 de març, una nota de premsa que publicava el govern de la Generalitat, deia que la consellera Bassa, anunciava un pla de xoc per un canvi de model dels centres residencials, basats en una intervenció segmentada per edats, i per tant, més especialitzada. Doncs bé, la realitat dels 2.975 infants i adolescents en mesura de tutela administrativa, residents en centres residencials d’acció educativa, segons aquest mitjà; crec que ja és prou estigmatitzada i estandarditzada, com per què encara els professionals que els acompanyem ens especialitzem en comportaments de cicles vitals per iguals, i demanem a més a més, que els infants i adolescents, facin el que els hi pertoca tots junts per la seva edat, com si això fos una garantia d’èxit.

Crec, i així comparteixo aquesta opinió amb altres companys, que la preocupació de l’infant o l’adolescent és que en algunes ocasions se’ls posa al mateix sac. Sí, un sac ple d’adjectius que estandarditzen i no expliquen la complexitat d’uns éssers que esdevenen el millor que poden; ens referim als diferents trastorns de conducta que se’ls hi assumeix, o els trastorns del vincle, molt representants en aquest àmbit, o quan ens referim a aquests, com éssers desconfiats i emocionalment febles, que només fan que aïllar-se socialment. Els comportaments i pensaments que corresponen a una edat, de vegades no tenen a veure amb l’experiència vital d’aquests petits i grans resilients que demanen que se’ls tracti com a únics, amb totes les seves particularitats, míseres i genuïnes per poder fer front a un amor anònim que han rebut la majoria d’ells. Les possibilitats de mantenir obertes les preguntes que es resisteixen en qualsevol dels subjectes que bonament acompanyem, es quedarien acotades en categoritzacions especialitzades d’uns cicles vitals irregulars, diferents i únics.

La segmentació ja hi és, i la característica d’una mesura administrativa de tutela, n’és una de ben clara, però la segmentació per edats, redueix l’infant i l’adolescent a un més d’un grup de comportament semblant, a més a més, de frustrar la versatilitat d’una feina fantàstica que necessita creativitat i no quedar-se estancada en uns ítems de categories castradores. Freqüentment estem acostumats a pensar que som els que sabem enfront dels infants i adolescents que acompanyem, i així ens va en algunes ocasions, però els quaranta infants i adolescents d’aquests 2.975, amb els que convisc, m’ensenyen en moltes ocasions, que entre ells s’escolten i s’ajuden més del que ens pensem, de grans a petits i de petits a grans. Un vincle a prova de supervivència, que nosaltres per moltes teoritzacions que realitzem, no arribem a desenvolupar.

Molt sovint diem, “això és el que li convé o no”, doncs bé, és poc probable que amb aquests discursos encorsetats i les accions homogènies que els acompanyen, toquin alguna cosa del que no va en el subjecte en qüestió, perquè això sigui tocat d’alguna manera necessitem el consentiment de l’altre, però sempre pensant en un altre que es concerneixi com a únic. Hem de ser acollidors amb les idees d’aquests petits i grans mestres de la resiliència, oberts i accessibles, i no tancats en especialitzacions per un ús de manual i control. Separar el que creiem saber del noi amb el qual diu i fa aquest, és important, per això, endarrere instància, el que diu l’infant i adolescent ha de quedar suspès per tal d’interrogar-nos, però sempre amb una dimensió individual. No es tracta només d’ensenyar aptituds, sinó d’interrogar actituds.
En moltes ocasions, difícilment entre nosaltres ens posem d’acord amb els diferents interrogants que ens hauríem de plantejar, per això acompanyar-los en aquest descobriment, sempre entre les aportacions que ells mateixos fan, plantejant solucions alternatives a les nostres, és un diamant que cal esmolar.

Treballo en una institució, que actualment té una ocasió màgica per replantejar-se moltíssimes coses, i és per això que des d’aquí i humilment convido a la consellera, Dolors Bassa, a venir quan vulgui a poder discutir els models que siguin necessaris per tal de seguir millorant un sistema de protecció únic en l’estat espanyol, però encara amb moltes qüestions per resoldre.

Armand MEDINA
Educador Social

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2017

OPINIO ARMAND MEDINADes del dia que es va celebrar la Convenció sobre els drets del nen el 1989, han passat trenta-dos anys. Un dia fred d’un 20 de novembre l’assemblea General de les Nacions Unides, va ratificar segons Unicef, els 54 articles que van redactar els 78 estats membres, amb l’objectiu de defendre els drets dels infants.

Doncs bé, aquests dies un mitjà de comunicació, afirmava que Unicef, demanava 3300 milions d’euros per poder atendre les demandes de 48 milions d’infants. A més a més, de les situacions d’emergència, que generen els conflictes bèl·lics o els desastres naturals, com els de Sudan, Birmània, Nigèria o Síria, Irak i Iemen, que necessiten una resposta immediata; aquests milions d’infants, quotidianament, reben un seguit d’accions que es desenvolupen mitjançant la discreció, el silenci i un temps d’espera que fa pensar que aquest conjunt de demandes, mai són anònimes.

Aquests trenta-dos anys des de la Convenció, en alguns casos no han servit per poder abordar un model tutelar innovador i desitjós d’una experimentació, que malauradament no arriba. Ens manca aturar-nos, per tal d’analitzar l’estat de les institucions de protecció. Sense adonar-nos-en, seguim treballant en institucions que es fan seus uns models garantistes, que no fan més que reforçar simptomatologies a l’ús, tant pels infants com pels professionals que en són referents; o sobretot, empra’n models paternalistes, on els professionals saben molt més dels infants que el mateix infant d’ells mateixos, soterrant d’aquesta manera, un saber testimonial genuí. Sovint em trobo amb la feina d’atendre els esquinçalls d’una trama que cal reconstruir, i necessito no abstraurem, de sabers verdaders, del context miserable on va ocórrer el desemparo d’aquests infants que acompanyo. I per fer la meva feina necessito recordar un cop i un altre, aquelles veus que tenen una mirada sobre una experiència patida, encara que aquestes no tinguin un llenguatge reconegut. Paraules noves o gestos incomprensibles, per fets únics.

Des de la Junta de Protecció a la Infància de 1908 fins a la Llei d’Infància, reconeguda a Catalunya el 2010, s’ha recorregut força camí, però signe de la joventut del nostre sistema de protecció, continuem enganxats al símptoma de la urgència, essència d’un sistema que encara busca concloure sense remei. Aichorn ja pensava que el treball d’un educador, comença justament quan l’educació fracassa. Però mentre menyspreem els gestos d’uns acompanyaments artesanals, no podrem possibilitar cap tipus de resistència, per tal que aquests tipus de models anacrònics canviïn i quedin pel record.

L’educació no és una recepta, és un mapa per descobrir nous llocs i nous espais pel subjecte, absolutament necessàries per a fer-nos càrrec de la trobada amb l’altre. Les aptituds són ben preuades per fer la feina ben feta, però si no les acompanyem amb actituds, no podrem canviar res.

Deixem de quedar-nos instal·lats en la queixa continua i obsessionats per allò que no va, i fem alguna cosa al respecte.

Armand MEDINA
Educador Social

 


REDACCIÓ30 Setembre, 2016

OPINIO ARMAND MEDINAVull dir-vos que m’he trobat amb tres verbs inquietants, mentre contestava a una amiga que viu a Colòmbia; tres verbs que per altra banda, són inherents a la condició humana. Callar, passar i oblidar. És curiós, que tot coincidint l’arrancada d’aquest diàleg que mantenia amb ella, el dilluns 26 de setembre va esdevenir una efemèride difícil d’oblidar, es va signar la pau a Colòmbia. El govern de Colòmbia i la guerrilla de les Farc, signen un document que vol enterrar a més de vuit milions de víctimes, 260.000 desapareguts, i 52 anys de guerra. Però en un país com el nostre, aquest callen, deixar passar el temps i oblidar és un exercici al qual estem acostumats.

Més enllà d’identitats nacionals, crec que la condició humana tendeix, enganyosament, a aquests tres verbs que m’inquieten, i no puc estar més d’acord amb ella, que aquest fet, és un factor cultural de devastadores conseqüències. En un moment de la conversa m’explica que té una nena de set anys que li va dir que el seu lloc era la guerrilla, sí, a l’exèrcit de les forces armades revolucionàries de Colòmbia. Doncs bé, tot un repte donar resposta a aquestes paraules. Però crec que el repte, no és per dir-li a la nena, el que està bé o està malament del seu desig, sinó per seguir sabent d’aquest. La relativitat i la contingència són inherents a les nostres decisions, i és justament per això que escoltant aquesta nena, es pot provocar un desplaçament del qual aquesta pugui pensar del que ha dit, i sobretot, el més important, del que nosaltres podem pensar del que diu.

Ara ja fa uns anys, en la història d’Espanya, va sortir un senyor plorant en el quadre del televisor en blanc i negre, i davant dels espectadors, anunciava la mort d’un altre senyor. Doncs bé, em dóna la sensació que des d’aquell moment, es va instal·lar en l’inconscient de tots aquells que van viure aquell moment de nou els verbs: callar, passar i oblidar. Afortunadament s’han pogut refer algunes qüestions, encara que moltes altres no. Però el progrés no necessàriament ha de significar l’oblit i el menyspreu per l’experiència viscuda o no. Encara hem d’aprendre a exercir els processos de transició, sense que apareguin les rancúnies. Ens cal comprendre i fer alguna cosa amb allò que s’ha comprès. És molt possible que a Colòmbia, en aquests moments comencin a experimentar això que us explico. Però hem de resistir els mandats actuals. Dues raons ben simples. Assimilar els canvis en un primer moment, com a condició imprescindible per adaptar-nos a les noves circumstàncies; i en segon lloc, consentir les conseqüències de l’acte de comprendre, per entomar la possibilitat d’una nova situació.

Ara fa uns anys, un 22 de juny de 1976, també un nen, Daniel Rivas, a sobre de les espatlles del seu pare, es manifestava amb milers de persones trencant el silenci i sembrant una llavor que hauria de transformar aquests tres verbs que ens assenyalaves, i que tant han malmès les energies i desitjos de molts i moltes.

Armand MEDINA
Educador social

 


REDACCIÓ4 Juliol, 2016

OPINIO ARMAND MEDINAEncara tenim mal d’escola: Ara que ja estem pensant en les vacances i hem deixat l’escola abandonada un parell de mesos, torno a pensar en uns símptomes que no acaben de desaparèixer, i que any darrere any, es defineix com a mals d’escola. Escola, skholé en grec, significava tranquil·litat i temps lliure, però a mesura que el projecte modern emergeix la seva dèria per la producció, aquesta s’allunya del joc. L’escola es converteix en una eina mecanitzada, un valor d’ús que legitima el sistema capitalista. El sistema competencial de les escoles és evident, i la seva perdurabilitat, incessant. Les dinàmiques escolars haurien d’estar basades, en saber compartir; fixant-nos en l’intent de canvi de qui escolta, per abordar la contingència implícita de l’acció educativa. Com és possible que encara no puguem atendre, tot allò que acompanya a un nen o nena?

Ens cal encarnar el present sense pensar el passat com una vergonya, però tampoc pensar que el futur serà un càstig. Ens hem de fixar, què en moltes ocasions estem davant d’una imatge desenfocada del que som, i d’un ús impotent, pel que fa a la nostra funcionalitat. Al cap i a la fi, de vegades som una imatge que es defineix per paraules gruixudes, encara que de vegades sense voler, i sobretot per decisions en moltes ocasions venjatives carregades de por. Ja fa temps que ho penso, que les normes haurien de donar-nos espais de llibertat per tots aquells que desitgen pensar per si mateixos.

Ara fa uns dies veient una exposició que representava la manera de fer d’una llar d’infants, de sobte, el meu fill que m’acompanya em diu: que bé en aquesta llar no hi ha normes. Sorprès pel comentari, crec entendre de les seves paraules, que és l’esperit del detall sentit, el més íntim de cadascú; i què en aquesta mostra quedava tan ben representat. L’esperit del detall sentit, és la imatge d’un gest, i aquest detall, pot salvar-te dels mals d’escola que ens habiten.
Per poder alleugerir el pes d’aquest significant al qual anomenem educar, cal viure’l i definir-lo com bonament cadascú pugui fer-ho. Cal mirar amb calidesa els moments que tenim davant d’un nen o nena, perquè aquests moments ens predisposen a conquerir l’instant d’humanització que porta implícita la professió d’educador. No podrem garantir que els nois i noies facin el que nosaltres diem, però hem de crear les condicions necessàries perquè aquests i aquestes, ho puguin fer. Deixem de fixar-nos en els substantius i reivindiquem els verbs tals com, cuidar, estimar, reconèixer, respectar, ajudar, estimular, empènyer, provocar i escoltar; per poder articular alguna cosa dels nens i nenes que acompanyem.

Armand MEDINA
Educador Social

 


REDACCIÓ9 Juny, 2016

OPINIO ARMAND MOLINA

Airejant-me per descansar de la intensitat que m’ha ofert la lectura del llibre de Foucault, Vigilar i Castigar, decideixo fer un tomb pel voltant dels boscos delmats per les obres que han provocat la construcció de la presó Mas d’Enric al Catllar, a Tarragona. Aquest edifici camuflat per un sostre verd com els boscos que el rodeja, ocupa més de 62 mil metres quadrats i té una capacitat de més de mil reclusos en fa pensar, en l’ordre i el caos que ens provoca viure amb una incertesa contínua.

Mary Wollstonecraft Shelley, escriptora anglesa, en la seva obra més coneguda que és Frankenstein, o el modern Prometeu, diu que la inventiva no consisteix a crear partint del buit, sinó enfrontant-nos al caos. Doncs bé, si el caos necessita ordenar-se, cal parar esment a les deliberacions que tenim. Ordenar no necessàriament és vigilar, ni per descomptat castigar. Ordenar alguna qüestió, és establir coordenades per a l’ús i el seu ús en particular que ens ofereixi la circulació per l’àmbit del social. El marquès de Sade bé que ho sabia. Si no ens donem un temps per comprendre, qualsevol acte que desaprovem, usant el tòpic, això no està bé, qualsevol intent de donar-nos temps per concloure serà un absolut engany; si per contra, no ens donem un temps, i sotmetem a l’altre sota les coordenades de la urgència immediata d’un resoldre sense més, el nostre acte tancarà les violències reprimides que ens habiten sense la més mínima interrogació.

Les presons són un invent del segle XVIII, i l’estructura panòptica de Bentham ha traspassat els seus horitzons físics. Induir a algú permanentment a una vigilància, o sigui, un ser vist, sense saber que s’és observat, provoca una relació asimètrica de caràcter pervers. Crec pensar que el mateix passa en les relacions educatives, quan abordem a un subjecte amb un saber que un altre no té i aprofitem aquest avantatge per donar regna solta a les nostres més íntimes de les violències. També cal dir, que les institucions han començat a desdibuixar-se. Els valors sotmesos als signes dels temps d’un neoliberalisme descarnat, d’un hiperconsum als que estem acostumats, desenfoquen tot allò que pot donar i legitimar una institució. La immediatesa, ens precipita a la urgència, deixant l’emergència pels més intrèpids.

Responia Foucault, o així ho entenc, que una de les solucions possibles per foradar el sistema carcerari, és donar a l’educació els elements de control perquè aquests puguin ser redefinits. Però si les institucions educatives no es donen un temps per plantejar altres usos possibles a la qüestió del control, que és el que ocorre, els protocols i les categoritzacions tornen a donar per perduda l’oportunitat de pensar aquest concepte i uns altres, d’altres maneres possibles.

Armand MEDINA
Educador Social


REDACCIÓ9 Maig, 2016

 despullatENTREVISTA

L’Armand Medina, a primera vista, sembla tímid i home de poques paraules. Res més allunyat de la realitat. És discret i té molt sentit de l’humor. Sempre té la paraula encertada pel moment adequat. A n’Armand li agrada la muntanya i la natura. És educador i un apassionat per la lectura. L’escriptor portuguès Antonio Lobo Antunes és un dels seus predilectes. A la taula, diu, no pot faltar un bon vi i una conversa interessant.

 

ArmandMedina_opinioRC – Un record de la tardor de la teva infantesa.

AM – La sensació de peus mullats pujant a l’autobús per anar a casa

RC – El teu paisatge idíl·lic

AM – Qualsevol camí de muntanya per sobre dels 3.000 metres

RC – Catalunya serà lliure si…

AM – Volem i no creiem en els representants polítics

RC – Quins canvis fas al teu armari?

AM – Cap, deso al mateix armari la roba d’hivern i la d’estiu

RC – Què podem aprendre amb els més menuts?

AM –  Gairebé tot el que conté la vida

RC –  Quina olor fan els núvols?

AM – A… tu

RC – És de bojos fer…

AM – Qualsevol cosa que desitgis

RC – Què no pot faltar a la taula?

AM – Vi i conversa, per aquest ordre

RC – Un complement imprescindible?

AM – Les ulleres

RC – Què portes a la cartera?

AM – No em porto

RC – Què no t’agrada que diguin de Tarragona?

AM – El que realment no diuen d’ella

RC – Una cançó que et faci recordar un amor?

AM – No recordo cap cançó, però sí recordo un amor.

RC – Tres desitjos inconfessables?

AM – El moment en el que siguin confessables ho diré

RC – La darrera cosa que fas abans d’anar a dormir?

AM – Fer un petó

RC – Què et fa mania?

AM – Les exigències de discursos idiotes

RC – Amb qui no t’importaria passejar sota la pluja?

AM – Amb l’escriptor lusità Antonio Lobo Antunes

RC – Et quedes amb cara de moniato quan…

AM – Em diuen que em desitgen

RC – Twitter o Facebook?
AM –
Cap de les dues, en tinc prou amb l’e-mail

RC – Què faries per un amic?

AM – Ni aconsellar-lo ni exigir-li res, compartir el silenci.

 


REDACCIÓ4 Maig, 2016

OPINIOEl mite educatiu dominant, diu que sí, què aquest és l’únic camí que existeix per aconseguir un reconeixement. L’escola s’autoritza com l’única veu que pot dir sobre els infants i el seu desenvolupament intel·lectual.

armand_medina
Armand Medina

Sembla que allò què predomina en les experiències d’aprenentatges és el comportament, cal tenir un comportament ideal per aprendre. I legitimem la idea que en algunes ocasions, l’escola ajuda a construir ciutadans disciplinats i submisos a l’ordre establert. Fins i tot un uniforme senzill és imprescindible per donar una aparença de dignitat a l’exercici d’aprenentatge més quotidià. Però les institucions educatives del sistema actual perpetua la monstruosa maquinària de la burocràcia, omplint de lògiques racionals més del costat del discurs de la ciència, què no pas del de la creativitat.

El discurs del saber, guanya al discurs del no saber, quan aquest no saber basat amb els coneixements de l’experiència individual de cadascú, és el més preat que tenim. Però paradoxalment, el que tenim en comú els éssers humans en l’actualitat són les dificultats, justament de tenir experiències.

Cal remarcar la importància de centrar-nos no tant en el saber, sinó com apliquem i utilitzem aquest saber en les nostres tasques professionals quotidianes. Es continua ocultant l’educació dels infants basada en l’obediència, sense preservar l’estructura més íntima de l’infant. Un aprenentatge què no escapa de memoritzar tot allò què el mestre diu. Quan el més màgic, és sentir allò que no sabem com a primer pas, perquè aquest error, ens possibilita poder saber el què ens interessa més endavant. L’experiència humana, té la qualitat, d’omplir la realitat en un saber fer, qüestionant el continuar fent. El famós absentisme o fracàs escolar en la majoria dels casos és un símptoma de la disconformitat amb un sistema gens subtil i d’identitat excloent.

I no podem escapar d’un mantra esgarrifós, què es repeteix sempre amb la mateixa lògica binària, els que saben i els que no saben. Hem de centrar-nos amb desenvolupar i experimentar les habilitats d’adaptació de cadascú dels infants, perquè a l’acompanyament d’aquest procés, obtindrem la veritable realització de l’individu, tant pel subjecte de l’educació com per l’agent educatiu.

Armand MEDINA
Educador Social


REDACCIÓ3 Abril, 2016

OPINIOParlar de felicitat, em porta irremeiablement a parlar de comprendre a l’altre. Ja fa un temps que em passo moltes hores amb infants què lluny dels seus pares, viuen com poden, les angoixes de vida de qualsevol ésser mortal. També fa molt de temps que uns quants, anem avisant de les barbaritats que de vegades cometem als adults amb aquests.

armand_medina
Armand Medina

Un d’aquests abusos, és la sobre medicació per trastorns diagnosticats de vegades amb l’única finalitat de controlar allò que no entenem. És un moment, però la decisió ètica es fa clara i evident quan al matí, al migdia o a la nit, li haig de donar la medicació a un infant, i sempre em pregunto el mateix. Com se sentirà?

Fa uns dies, que em van diagnosticar una hipertensió, que més tradueixo com una hiperactivitat mal compresa, però el cas és que la recomanació del metge ha estat la medicació crònica per tal de regular la sang què em vull i què corre massa ràpid per les meves venes. Lisinopril és el nom de la pastilleta. Quan llegeixo el prospecte, diu de tal medicament, que és un inhibidor de l’enzima convertidora d’angiotensina, i s’utilitza per al tractament de la pressió arterial elevada o la falla cardíaca congestiva. Vivim temps accelerats, tractant de definir com ens sentim en moments de canvis. La contrarietat que un experimenta quan ens adonem que les coses ja no són com eren, és immediata. En aquell moment, tens la sensació que el temps de cop s’alenteix, i la comprensió arriba d’uns efectes contrariats, en el que no saps si cal destriar un temple gegant com una seu o un menut com un farcell.

Doncs bé, la sensació de comprendre a l’altre, també és que les coses es fan petites i grans amb un ritme endiablat, omplint una fluència de mides, àgils i entrenades en l’àmbit d’un aprenentatge que quasi sempre és juganer. El xiuxiueig d’un imaginari contraproduent, contraresten amb el somriure i el perfil d’un desig encoratjador i somiador. Els esquitxos dels retrets que comporta la funció educativa queden en un segon terme, i la decisió de prendre la medicació o no, deixa esbossat alguns somriures que desprenen un gran enfilall d’accions representades de forma senzilla, parlo de l’amor. El lloc i el moviment, són elements vitals de l’acció educativa, i els materials que se’n desprenen del desig d’escoltar algú, produeixen la il·lusió de tornar a viure.

Bé encara estic de sort, que el Lisinopril també s’utilitza per millorar la supervivència després d’un atac al cor.

Armand MEDINA
Educador Social