Arxius de raquel sans | Diari La República Checa

REDACCIÓ15 Febrer, 2021
raquel_sans.jpg

ERC s’ha imposat a la província de Tarragona en les eleccions al Parlament en aconseguir cinc escons, un més dels que va obtenir el 2017, en un empat amb Ciutadans, seguida del PSC, que recupera terreny en sumar quatre diputats, mentre que el PP perd al seu únic representant.

Amb gairebé el 100 % dels sufragis escrutats, els republicans, que el 2017 van ser la segona força més votada per darrere de Ciutadans, s’han situat en aquests comicis al capdavant, en aconseguir el 24 % dels vots, un 0,8 % més dels que van recollir en les anteriors eleccions autonòmiques.

El PSC, que el 2017 va quedar en cinquè lloc amb dos diputats, s’ha convertit en la segona formació amb més suports a la província -un 20 %-, cosa que li permet aconseguir quatre escons, els mateixos que JxCat, que manté el resultat electoral dels últims comicis, amb el 19 % dels sufragis.

En quart lloc ha irromput Vox, que s’ha fet amb un 9 % dels vots i dos dels diputats en joc en la circumscripció tarragonina, mentre que Ciutadans, que el 2017 es va erigir en la força amb més suports en la demarcació de Tarragona (27,35 %), ha retrocedit fins a quedar-se amb un sol escó, tres menys dels quals tenia.

La CUP, que no tenia representació a la demarcació de Tarragona, ha obtingut un 6 % de vots que li concedeixen un parlamentari, el mateix que En Comú Podem, que amb un 5 % de suports conserva el que va aconseguir el 2017.

El PP, que en les anteriors eleccions catalanes va aconseguir esgarrapar un diputat amb un 4,57 % dels vots, s’ha quedat sense representant en descendir al 4,3 %, igual que el PDeCAT, que amb un 2,7 % no aconsegueix fer-se amb cap dels escons en disputa.

A diferència del 2017, quan la província de Tarragona va aconseguir una participació rècord del 78,41 %, en aquesta ocasió només han acudit a les urnes el 50,42 % dels electors, un 0,84 % dels quals han votat en blanc mentre que el 2,08 % ha emès un sufragi nul.

Al municipi de Tarragona, la ciutat del cap de llista del PPC, Alejandro Fernández, el PSC és la formació amb més vots, un 24 %, seguida d’ERC (18 %) i JxCat (14 %), mentre que VOX (12 %) se situa en quart lloc, una mica per davant dels populars, als quals segueixen CS (7 %), En Comú Podem (5 %) i la CUP (5 %). El PP i el PDeCAT desapareixen del mapa parlamentari.

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Febrer, 2021
raquel_.jpg

La cap de llista d’Esquerra Republicana (ERC) a Tarragona, Raquel Sans, ha declarat a Tarragona Ràdio que “ha quedat molt clar” que la província “és republicana” i no “Tabarnia”.

Cal recordar que ERC ha estat la formació més votada al territori, assolint 5 escons. Sans també ha destacat que és “la primera vegada que Esquerra guanya les eleccions a la demarcació de Tarragona”, per la qual cosa estan “satisfets i contents”, però alhora “preocupats per la irrupció dels 2 diputats de Vox”.

Per la seva banda, Carles Castillo al ser preguntat si acabarà la legislatura en les files republicanes, ha dit que està satisfet per formar part d’ERC i que a partir de demà començarà ja a treballar per respondre a les inquietuds i necessitats dels tarragonins. 

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Febrer, 2021
Sans-14F-1280x853.jpg

Raquel Sans té 40 anys i actualment és diputada al Parlament de Catalunya amb Esquerra Republicana des de 2018. La candidata vallenca ha treballat tota la vida com a periodista després de llicenciar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat – entre altres – redactora del Diari de Tarragona i presentadora de TAC12. Anys més tard, va ser nomenada tècnica de gestió cultural a l’Ajuntament de Tarragona, va anar a les llistes d’ERC al Parlament el 2017 com a número 6. No va sortir, però Òscar Peris, qui anava abans a la candidatura, dimitia el 2018, cedint el seu escó a Sans. La periodista buscarà seguir defensant els seus ideals en aquesta pròxima legislatura.

PUBLICITAT


REDACCIÓ1 Febrer, 2021
raquelSans.jpg

La periodista Raquel Sans encapçala la llista d’ERC al Parlament per Tarragona. En una conversa amb larepublicacheca.cat, la vallenca explica com va endinsar-se en aquest projecte i també remarca la diferència entre ‘l’independentisme’ de Junts per Catalunya i el republicà. Sans diu que no se sent identificada amb la classe política i apunta quins han estat els ingredients que van contribuir a minvar la credibilitat de la política. La periodista i diputada confessa que la política està pensada i dibuixada pels homes. A aquest respecte, manifesta el seu més vehement repudi en relació amb les crítiques contra la consellera de Salut, Alba Vergés, només pel simple fet de ser dona. En la propera legislatura, aquesta amant del món casteller promet fer el millor que sap: treballar, treballar i treballar.

 

Quan i per què va decidir encapçalar la llista d’ERC al Parlament?
Va ser un procés natural. No va haver-hi un moment determinat. És el resultat de fer feina i d’assumir responsabilitats. El partit, després que jo entrés a formar-ne part de l’executiva, em va proposar ser la cap de llista i jo com no sé dir mai que no, em vaig animar i acceptar fer un pas endavant.

Ara mateix vostè se sent més periodista o política?
Em sento perduda (riu). Quan sento a parlar de la classe política no m’hi sento identificada. Vaig exercir de periodista durant prop de 20 anys, he picat molta pedra, he treballat caps de setmana, he hagut de tenir quatre feines per poder arribar a final de mes. Tinc tres fills… Em sento molt normal. Vull dir… no em sento classe política. De fet, el concepte classe política em genera distància emocional. Ara, de tant en tant, em recorden que en formo part i, he de dir, és quelcom que em costa digerir. La periodista que porto dins no la perdré mai.

En quina fase es troba la ‘periodista’?
En fase de congelació. M’agrada escriure. De tant en tant faig algun article i les històries m’agraden. No ho puc evitar. A qualsevol cosa trobo el punt comunicatiu, periodístic… Darrere de qualsevol tema hi ha una història per explicar.

Com ho fa per poder conciliar el paper de mare, dona, professional i ara cap de llista?
És molt difícil. Entenc que moltes dones, sobretot les que no volen renunciar a la maternitat (amb tot el que comporta) no es vulguin dedicar a la política. La política, malauradament, està pensada i dissenyada per als homes. Si jo m’hi puc dedicar és gràcies a la xarxa familiar i perquè tinc una parella amb qui és possible compartir aquesta i altres responsabilitats.

PUBLICITAT

Abans deia que no se sent representada per (aquesta) classe política. Per què?
Sobretot per les etiquetes que hi hem anat posant entre tots i afegint tota mena de continguts negatius. També és cert que la corrupció ens ha desacreditat i molt. El discurs polític i les necessitats de la ciutadania no sempre coincideixen i això provoca distanciament. Hauríem d’intentar fer que la política sigui una eina per resoldre els problemes dels ciutadans. A la política només s’hi hauria de dedicar persones amb mirada i preocupades pel bé comú.

Però… si no s’hi sent identificada per què vol ser-hi?
Per canviar coses. Les coses no es poden canviar si ens limitem a queixar-nos. Hem d’assumir reptes i responsabilitats.

Quins canvis vol fer sola?
Jo no estic sola. Quan t’hi fixes, te n’adones que hi ha molta fent que es dedica a la política de forma honrada i honesta i que pensa i veu el mateix que tu.

Considera que els caps de llista un cop ocupen el seu escó al Parlament s’acaben oblidant de les promeses fetes?
És un tema complex. Quan ets cap de llista has de ponderar dues coses: la representativitat territorial i aconseguir una veu forta i potent al Camp de Tarragona a les institucions. Inevitablement quan prens decisions polítiques, moltes vegades no ho fas amb criteris d’objectivitat, però amb la mirada posada en el territori que representes. Per exemple, quan es discuteix temes relacionats amb les infraestructures ferroviàries a Tarragona, tots sabem de què s’està parlant, sobretot si et desplaces en tren. El secret és no oblidar a qui representem i quines són les seves necessitats i prioritats.

Per cert, vostè què en pensa de l’accident d’Iqoxe?
Aquell dia jo arribava de Barcelona i 20 minuts després es va produir l’explosió. Vaig veure com la gent passejava pel carrer, sortia i entrada del Parc Central i cotxes circulant com si no res. Després em vaig adonar de la perillositat si l’aire fos tòxic.

Què s’hauria de fer per què un accident mortal com aquest no es torni a repetir?
Hi ha molta feina a fer i en diferents línies. Una és la seguretat industrial que cal revisar i l’altra és el sistema d’emergències en si mateix. En cas que es produís un altre accident d’aquestes característiques cal saber, sense dubtar, qui haurà d’activar les sirenes; què haurà de fer la ciutadania; quin paper hauran de jugar els mitjans de comunicació (sobretot els locals)… Hi ha molta feina pendent i no podem entendre aquest debat com quelcom negatiu.

El debat és complex, delicat… Creu que hi ha la por que la petroquímica es desplaci de Tarragona amb les conseqüències que això representaria?
Hem d’abraçar la indústria química, la qual dóna molts llocs de treball, però hem de ser exigents amb la indústria. Química sí, però més segura i menys contaminant. Crec que hem de prioritzar les nostres vides. Està molt bé tenir llocs de treball, però a costa de què?

PUBLICITAT

Vostè és feminista. Ha pogut posar el seu segell al Parlament?
El segell es va posant en tot el trajecte vital i personal. Al Parlament ser feminista vol dir ser capaç de treballar en equip, fer les coses d’una altra manera (no crec en els lideratges messiànics). Cal definir les prioritats, tot deixant de banda les discrepàncies polítiques i prioritzar allò que és realment important.

Independentista?
I tant.


Independentista com a mitjà per a aconseguir una República Catalana. La societat en la qual vivim no és justa. Penso que hem de construir un país per resoldre diferències i injustícies. Es tracta de lluitar per la igualtat d’oportunitats en tots els nivells: cultural, lingüística i/o històrica.
Hi ha altres comunitats que tenen els mateixos problemes i no demanen la independència…
Sóc independentista perquè crec que Catalunya té el dret de viure en llibertat i de disposar plenament de totes les eines d’un estat, col·laborant amb la resta de pobles.

Creu que el suflé independentista ha minvat?
Les dades de les eleccions del 14F seran un bon indicatiu per saber en quin punt ens trobem. Les darreres eleccions al

Congreso i al Senado no van posar en evidència una davallada. Ens fa falta recuperar la il·lusió. No crec que sigui una qüestió numèrica, però sí d’il·lusió. La repressió no ens ho posa fàcil. De fet, la repressió només busca la divisió, la confrontació i la incertesa, la desmotivació.

Per on passa la Il·lusió?
Passa, sobretot, per mirar-nos als ulls i recuperar les forces i fer els possibles per corregir els errors que vam poder cometre l’1 d’octubre.

Quina diferència hi ha entre els independentistes de Junts per Catalunya, PDeCAT i ERC?
Crec que és una qüestió de projecte polític. Tots tenim clar que volem una república catalana, encara que cadascú posi l’accent en punts diferents. Hem de saber com assolir el desig comú i quin camí ha de seguir la proposta de l’independentisme: la república catalana.

En quina fase estem?
En la d’acumulació de forces i de saber quins estris disposem. Hi ha uns que creuen que podem ser més ràpids, però l’horitzó ha de ser compartit.

PUBLICITAT

S’identifica, per exemple, amb el projecte de Junts per Catalunya?
No.

No?
Tinc molt clar que sóc d’esquerres. A mi pesa ant la qüestió social com la d’ideologies d’esquerra. Els nostres projectes tenen similituds, però són diferents.

Considera que el català està en perill?
Sí. És una llengua minoritària. El català va estar perseguit durant 40 anys. Només cal veure les estadístiques de l’ús que fa la gent del català. Després de fer una repassada per tots els canals de TDT que ens diguin quina és la llengua que cal reforçar, el català o el castellà.

Raquel, en què ha canviat la seva vida després de ser diputada?
Les hores que hi dedico. Estic connectada les 24 hores – el mateix em passava quan era periodista – i estic molt exposada pública i mediàticament.

PUBLICITAT

Li agrada?
De vegades em fa molta mandra. T’has de mesurar en diferents coses. Hauràs de tenir clar que, d’alguna manera, ets un referent, un exemple i, per tant, hauràs de ser hipermega curosa amb tot. També fa que t’endinsis en un món on gairebé sempre són els mateixos. És una mena de bombolla.

Es perd la noció de la realitat?
Si no hi poses mesures, sí. Jo intento conservar les amistats que discrepen políticament…

Ha deixat de parlar amb algú per qüestions polítiques?
No.

Creu que la gent s’hi més en un bon programa electoral o en el carisma d’un(a) candidata(a)?
Estaria bé que s’hi fixessin en les dues coses. En un programa electoral anem a màxims, construïm la realitat que ens agradaria. Després te n’adones que el paper tot ho aguanta i que has de ser realista. De totes maneres, penso que s’ha perdut la cultura de llegir els programes electorals.

Quim Torra va tenir un mandat complicat. Ara governa un republicà (Pere Aragonès). Qui va governar millor?
El govern és el mateix, malgrat tenir dos lideratges diferents. El projecte és el mateix. Hem de valorar el govern en la seva globalitat.

Qui li agradaria que governés Catalunya?
Pere Aragonès, sens dubte.

Ha governat aquest govern?
I tant, sobretot en la gestió de la pandèmia. Amb molts errors, equivocacions o altres decisions, però hi ha hagut lideratge i la gent que s’hi dedica s’ha implicat a fons i amb sentit de la responsabilitat.

Com va viure la pandèmia?
He tingut la sort de no tenir en el meu cercle més proper cap positiu en Covid. He viscut amb molta intensitat, sobretot el primer confinament, tancada en un pis amb un petit balcó i tres nens petits, dos dels quals tot just començava a caminar. Vaig viure el confinament com molts milers de ciutadans.

PUBLICITAT

Es podria gestionar millor la pandèmia?
No oblidem que el virus ens va agafar per sorpresa. Es tracta d’una pandèmia mundial, on no hi ha un acord i una opinió unànime entre la comunitat científica. El que sí que és cert és que qualsevol discrepància en el si del govern no hauria d’haver transcendit a la ciutadania. No tots ho veiem igual, tots rebem pressions, però les discrepàncies internes s’haurien de quedar en el fòrum intern.

Aquesta picabaralla no estava estudiada?
Espero que no. Espero que hagi estat fruit d’una equivocació.

A qui interessa aquesta picabaralla?
A ningú.

Què no trobarem mai a Raquel Sans?
Rendició. No em rendeixo mai. Tampoc tinc excés d’orgull. Intento practicar la comprensió i l’empatia.

Ha plorat molt darrerament?
Molt. Sobretot pels meus companys que estan a la presó. He plorat de ràbia i de tristesa cada cop que sortia de la presó. També quan la meva companya Alba Vergés (consellera de Salut) rebia atacs ferotges i descarnats que no tenen res a veure amb la gestió.

Creu que ella és objecte de tantes crítiques només perquè és dona?
Segurament sí. Se la pot criticar, però és el to. Hi ha un to que no s’utilitzaria si el gestor de la pandèmia fos un home. Curiosament, l’expressió de les emocions en política sembla que no es puguin fer, sobretot si ets una dona. Es qualifica immediatament de feblesa, debilitat. A canvi, a qui no agrada o no entendreix veure un home plorar? Sembla que l’humanitza. En política, les llàgrimes per què són tan diferents si són d’una dona o d’un home?

Es veu consellera?
No n’hi veig ni tinc gens d’interès. És un orgull ser diputada i representar el meu territori.

Fins quan serà diputada? Ha posat algun termini?
No he posat límits temporals, però emocionalment no crec que sigui massa llarg.

Com li agradaria ser recordada?
Com a una bona persona.

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Gener, 2021
Raquel-Sans-Guerra-1280x720.jpg

En el darrer ple de la legislatura vam poder aprovar la Llei de desaparicions forçades de menors. Al Parlament, malgrat que no ho van poder fer des de l’hemicicle, ens van acompanyar representants de les diverses associacions de víctimes, també de l’Observatori de desaparicions forçades de menors que té la seu a Tarragona. Entre elles, però, no hi va poder ser la Dolores Pimienta.

Precisament el dia que vam aprovar la Llei la Dolores feia 96 anys. I 60 anys després no ha llençat la tovallola per poder trobar el seu fill. La Dolores, com la meva àvia, va marxar d’Extremadura a finals dels anys 50. I també com la meva àvia, no sabia ni llegir ni escriure. Van venir a Barcelona, buscant un futur millor. I aquí es va quedar embarassada del seu segon fill.

El Fèlix  va néixer el 29 de maig de 1960 a l’Hospital Clínic de Barcelona. La Dolores va anar a donar a llum sola. El seu marit treballava. Després de parir un nen aparentment sa, va pesar gairebé 3 kg, era pèl roig… La infermera se’l va endur –suposadament a netejar-lo-. La infermera va tornar al cap d’una hora amb les mans buides. Li va dir que el seu fill havia mort. Després del xoc, la Dolores va demanar de veure el seu fill, de poder-lo enterrar. Li van dir que això no era possible, que ja l’havien enterrat.

Des de llavors va començar el seu periple per trobar un fill que encara avui -60 anys després- té clar que li van robar. Després de molts anys d’investigació: hi ha massa coses que no casen… El part de la Dolores no va quedar registrat, al cementiri no hi van trobar el cadàver…El de la Dolores i el Fèlix és només un dels 300 mil casos que es calcula que es van produir a l’Estat espanyol entre 1938 i 1996. Sí, ho han llegit bé: 1996. Les xifres són esgarrifoses.

A Catalunya hi ha centenars de denúncies presentades pels anomenats robatoris de nadons, les desaparaicions forçades de menors. La situació actual és que milers d’afectats –mares, pares, fills i filles– es veuen obligats a viure en el neguit i el patiment, incapaços d’avançar en la cerca dels seus familiars i restablir el dret fonamental a la seva identitat biològica.

El que hem fet amb aquesta Llei és un acte de JUSTÍCIA i de REPARACIÓ DEMOCRÀTICA. Aquesta Llei també serveix  per anar a l’arrel d’un fenomen que té l’origen en la repressió feixista, que va suposar un genocidi ideològic i que aquesta transició modèlica que ens han volgut vendre ha invisibilitzat i ha amagat sota la catifa de les vergonyes. Com si aquí no hagués passat res. Des d’Esquerra Republicana de Catalunya treballem per la vida i el benestar de la gent. La justícia i la reparació democràtica són elements clau per avançar com a societat. Aixequem aquesta catifa de les vergonyes i oferim a les víctimes una eina que les ha d’ajudar en la recerca i la reparació d’aquest dolor.

Raquel SANS
Diputada per ERC i candidata al Parlament de Catalunya


REDACCIÓ16 Desembre, 2020
raquel_sans-1.jpg

Raquel Sans

La primera de la llista d’Esquerra Republicana a Tarragona pel 14F, Raquel Sans, ha mostrat “l’oportunitat de què l’independentisme guanyi a la demarcació de Tarragona” amb un “cop a tots aquells que defensaven Tabarnia'”. Així ho ha expressat durant la presentació oficial de la llista, que estarà encapçalada per la mateixa Sans, Lluís Salvadó, Irene Aragonès i l’exsocialista Carles Castillo. A banda, també s’hi presenta de manera simbòlica l’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà. L’acte – dut a terme telemàticament aquest migdia – ha comptat amb intervencions dels 4 primers de la llista.

L’encarregada de donar inici a la roda de premsa ha estat Irene Aragonès, qui ha explicat la “diversitat” i “igualtat” de la llista. Aquesta té un nombre semblant d’homes i dones, joves militants, i fins i tot persones amb discapacitats. Aragonès també ha afegit que és una plantilla representativa de tota la demarcació, des de Terres de l’Ebre fins al Baix Penedès.

Carles Castillo

Després li ha arribat el torn a Carles Castillo, el qual ha agraït la “confiança” i “generositat” de la militància d’Esquerra per permetre-li ser el 4t de la llista. Seguidament ha valorat al partit independentista com a “formació valenta”. Per acabar amb la seva intervenció, Castillo ha aclarit que ell creu en la “justícia social, la lluita de classes, el catalanisme, Catalunya com a nació, i en una república d’esquerres”, entre altres aspectes.

Tot seguit, el número 2 de la circumscripció republicana, Lluís Salvadó, s’ha sincerat respecte a la incorporació de l’exparlamentari socialista: “Era d’aquells diputats que t’agradarien que juguessin al teu equip”. Després ha declarat que Esquerra es “deixarà la pell per guanyar a Tarragona”, argumentant tres punts clau. El primer, que “si no guanya Esquerra no guanyarà ni l’independentisme ni el republicanisme”.

Lluís Salvadó

El segon és la “necessitat d’un govern fort” que té Catalunya per afrontar diferents reptes. Finalment, la visió de representar tots els territoris que té el partit republicà. “No només hi ha Barcelona. (…) Hem d’enfortir el sud de Catalunya”, explicava Salvadó.

Per últim, Raquel Sans ha recordat que moltes alcaldies ja van ser guanyades per partits independentistes. Un bon exemple és Tarragona. Finalment, ha destacat que el missatge d’Esquerra per aquestes eleccions es basa en “l’amnistia, l’autodeterminació i la reconstrucció econòmica”.

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Desembre, 2020
Entrevista-Eusebi4-1280x960.jpg

 Eusebi Campdepadrós i Pucurull és el secretari primer de la mesa del Parlament de Catalunya. 

Va estudiar dret, món al qual ha dedicat una gran part de la seva vida. L’any 2017 va ser escollit cap de llista de Junts per Catalunya a Tarragona de la mà de Carles Puigdemont. Campdepadrós havia deixat Esquerra Republicana unes setmanes abans, després de militar-hi durant més de 10 anys. Ara – amb les eleccions del 14 de febrer cada cop més a prop – es presenta com a candidat a les primàries de Junts per tornar a encapçalar la circumscripció de Tarragona.

 

Vostè l’any 2017 militava a Esquerra Republicana. En el seu moment va declarar que “sentia que no podia aportar res al partit”. Què vol dir això?
Efectivament jo era a Esquerra, i a les darreres eleccions em vaig postular per anar a les llistes pel parlament. Jo era l’únic candidat que es presentava, llavors la direcció va considerar oportú anar a buscar una altra candidata, la Raquel Sans, que no era del partit. Malgrat que jo portava una llarga militància i havia fet campanyes anteriors, va sortir la Raquel Sans, que era la novetat. De fet, ara ella és diputada i està confirmada com a cap de llista (a Tarragona) per les properes eleccions.

Des d’aquí (Esquerra a Tarragona) vam tenir una postura diferent de la del partit respecte al 9N, ja que ells volien que es boicotegés el 9N i nosaltres no hi estàvem d’acord. Des del partit també es va tenir sempre una postura contrària al Barcelona World, i en canvi des d’aquí enteníem que, amb les degudes correccions, era una oportunitat d’inversió i de llocs de treball pel territori. És a dir, portàvem tota una sèrie de discrepàncies, per això quan un s’adona que ja no es pot aportar cap tipus de servei, que fas més nosa que servei, doncs et dónes de baixa i ja està. I una setmana després em va trucar un assessor del president Puigdemont.

Aquest és el meu següent punt. Per què el president Puigdemont li truca a vostè i li diu que el vol per encapçalar la llista a Tarragona? Li va dir els motius exactes?
Doncs exactament com va arribar el meu nom allà a Brussel·les no ho he acabat d’esbrinar. L’únic que sé és que un bon amic meu em va trucar per dir-me que un assessor del president tenia interès a parlar amb mi. D’entrada no li vaig fer cas, però al final vaig trucar a l’assessor, vam tenir una entrevista en la qual vam xerrar de la situació política. I al cap de 3 dies em va trucar l’Albert Batet i em va passar inesperadament amb Carles Puigdemont: “Hola Eusebi, sóc en Carles Puigdemont i et truco per dir-te que encapçalaràs la llista per Tarragona”. Una cosa així ni t’ho penses. Si et truca el president, t’hi quadres i llestos. Ell em va preguntar: “Com ho veus?”. I jo li vaig contestar que per una banda molt honorat, però que per una altra no m’ho esperava i estava una mica nerviós. Ell em va contestar: “Ah bueno, com quan a mi em van dir que seria president de la Generalitat”. I ja no vaig poder retreure-li res més. Personalment ni ens coneixíem fins passades les eleccions, només l’he conegut a l’exili.

Tornant amb el tema d’ERC, durant aquestes darreres setmanes s’ha palpat molta tensió amb Junts. Per què creu què es dóna aquesta tensió i divisió de l’independentisme català?
A veure, a mi no m’agrada parlar de divisió, però és evident que la diferència radica en les estratègies de cada partit, diferents maneres d’analitzar la situació, i probablement diferents maneres de veure el que va suposar l’1 d’octubre. També una diferenciació en el que es creu que s’ha de fer ara. La tensió, que jo sàpiga hi ha unes eleccions, per tant és lògic que n’hi hagi. Cadascú òbviament vol treure el màxim de representació i de confiança de la ciutadania.

Llavors, quina creu que és l’estratègia d’Esquerra?
Tal com jo la veig i no la comparteixo, però evidentment és legítima com totes, l’estratègia d’Esquerra passa per intentar unes vies de diàleg, una conciliació. Per tant, entenen que per arribar aquí cal un apaivagament del conflicte. Que cal rebaixar les reclamacions. Ho disfressen com un tema de responsabilitat i governabilitat, però clar, governar s’ha de governar sempre i de la millor forma possible amb els mitjans limitats de l’autonomia. Però aquesta contraposició entre governabilitat i camí cap a la independència és absolutament absurda. I la resposta ja la veiem: pacten els pressupostos amb més rebaixes al final que una modificació que s’havia de fer de la llei del Tribunal Constitucional, que és aquesta que fa que ens enviïn requeriments constantment a la mesa; doncs la retiren i l’endemà els presos passaran el Nadal a la presó. Aquesta és la reacció de l’Estat davant d’un acte de conciliació, de bona voluntat i de negociació. Per tant, jo no comparteixo aquesta estratègia.

Llavors creu que és una estratègia inútil?
Home, no condueix precisament a avançar i millorar la situació de Catalunya. I evidentment, mentre hi ha un conflicte també hi ha negociacions, però el conflicte no es rebaixa. Quan un sindicat de treballadors està en vaga, la direcció de l’empresa negocia amb ell perquè la fàbrica està parada. Si els treballadors estiguessin produint, l’empresa no tindria tants incentius per negociar. Doncs aquí passa el mateix. No vol dir que haguem de parar completament, però tampoc fer veure que el conflicte no existeix. L’Estat no vol fer concessions. Ha de fer inversions aquí a Catalunya que ja vinguin incloses en els pressupostos per obligació. Patim agressions constants en llengua i infraestructures. Que encara no tenim el corredor del Mediterrani, carai! Amb perdó eh, però és que és veritat.

Hi ha coses que són obvies. La indústria química a Tarragona pateix i és més insegura perquè no hi ha aquest corredor del Mediterrani. Catalunya ha d’estar oberta al món cap al centre de la península, cap a Europa i cap al sud d’Espanya amb el Marroc. Per exemple l’A7 que arriba fins a Hospitalet de l’Infant, es talla abans d’arribar a Castelló i després torna a començar. La tenen tallada, i això ens treu oportunitats. Per exemple al Port de Tarragona que necessita aquesta infraestructura per continuar sent competitiu. La gent no sap aquestes coses…
A més l’Estat no permet aplicar la directiva europea del 2009 que permet xarxes tancades d’atenció d’energia elèctrica. Una infraestructura que el polígon químic volia crear i que l’Estat no autoritza. I això és el que posa en perill la continuïtat d’aquesta indústria a Tarragona.

Llavors la independència és la solució?
És que la independència és per això, és per fer coses com el corredor del Mediterrani. No és per fer onejar una estelada o una senyera i cantar els segadors cada matí. La independència és perquè el nostre jovent pugui tenir un lloc de treball el dia de demà. Evidentment també hem de defensar la llengua sense excloure a ningú.
Malgrat les diferències ideològiques, en qüestions de territori tots els diputats de tots els partits ens hem posat d’acord en fer aquestes infraestructures. Xoca perquè alguns tenen el partit equivalent governant (a Madrid). És la nostra obligació com a parlamentaris. De fet, contra més et preocupes pel territori, més independentista et fas. Cada carretera que trobes tallada, cada recurs que no arriba ets més conscient de les conseqüències que se’n deriven. Mercedes Benz volia que el Port de Tarragona fos la sortida de vehicles cap al sud-est asiàtic passant pel canal de Suez. No ho van fer perquè no hi havia el corredor del mediterrani, 200 llocs de treball perduts. Hi ha gent que vota a partits unionistes que estan deixant als seus fills a l’atur. Poden tenir perfectament la rojigualda al balcó, seguir gaudint de ‘la roja’, però els hi seria millor que Catalunya fos una república independent.

Vostè ja ha encapçalat abans una llista per la demarcació de Tarragona, per què s’hi torna a presentar?
Els motius són els que venim parlant. Continuar treballant per aconseguir això. A més, vull posar la meva experiència a la mesa a servei del partit. Sóc conscient que m’inhabilitaran per preservar els drets de tots els diputats i donar curs a totes les iniciatives parlamentàries, des de Ciutadans fins a la CUP. Hem rebut 16 requeriments del Constitucional per incloure en una resolució paraules com “autodeterminació” o “independència”, o per reprovar la monarquia. Llavors m’agradaria que m’agafessin en actiu.

Es presenten més de 15 persones a la llista per Tarragona. Què opina vostè d’aquest nou model més democràtic?
T’ho diré des de diversos punts de vista. Com que sóc el coordinador de la vegueria del Camp de Tarragona, d’entrada ho trobo fantàstic, és a dir, que tinguem afiliats que vulguin fer el pas de comprometre’s amb tot el que significa anar a una llista pel parlament, una campanya… Sent molts d’ells conscients que no sortiran, però disposats a treballar jo l’únic que tinc és agraïment. I des del punt de vista democràtic, en un partit on defenses la democràcia, ho trobo fantàstic i a més ben configurat, perquè no es tracta d’escollir el cap de llista, que sembla una competició, sinó que els afiliats poden votar fins a dos candidats per configurar l’equip que encapçalarà la llista. A més surten els tres més votats per la militància.

Continuant per aquesta línia, què és el que li diferència a vostè de la resta de candidats?
Bé, jo en primer lloc poso a disposició la meva experiència, no només com a advocat, assessor d’autònoms i empreses des de fa 30 anys, sinó també com a assessor d’Ajuntaments. Vaig portar els casos d’Innova per l’Ajuntament de Reus al Tribunal de Cuentas. És una experiència que em mostra la realitat econòmica i empresarial dels autònoms. Per exemple al grup parlamentari jo era l’únic que tenia aquesta experiència, que també serveix per saber la realitat del territori. A més he estat actiu a òrgans com l’ANC, sent voluntari i coordinador al 9-N. També he estat al pacte del dret a decidir que es va fer a Tarragona per part d’Òmnium. De fet, jo vaig participar perquè s’hi adherissin totes les patronals i sindicats. Experiència també com a jurista de l’ANC on vaig ser al secretariat nacional. També formo part del col·lectiu Juristes per la República que continua actuant en defensa dels represaliats. Tota aquesta experiència m’ha anat molt bé a la mesa, ja que cada sessió és com un judici. Per tant, jo em torno a presentar per aquesta experiència i per la determinació personal de continuar fent les obligacions que em pertoquen.

Ha pogut felicitar ja a Laura Borràs?
Sí, a més a més amb molt de gust.

Personalment, és a dir, cara a cara?
Cara a cara no, ja que actualment és molt complicat, però sí telefònicament i via WhatsApp. Va ser ràpid perquè ella tenia una intervenció al Congreso i estàvem tots dos a la feina, simplement ens vam abraçar telefònicament i cadascú va tornar a la feina que li tocava.

A qui li agradaria tenir al seu costat a la llista?
A qualsevol dels altres companys que es presenten. A qualsevol que la militància faci confiança. Faré costat a qui surti. Podem dir que les nostres primàries són estrictament transparents i democràtiques. El que defensem a fora també ho hem de defensar a dintre.

De veritat no hi ha cap persona en especial a qui li agradaria tenir al costat?
Home, la veritat és que amb els 4 diputats que vam sortir a les passades eleccions s’han creat llaços d’amistat i de col·laboració. La Teresa Pallarès, que s’està recuperant d’un càncer com jo també l’he passat, no està en disposició de fer campanya, ha d’estar molt aïllada i és bo que la gent sàpiga que es postula. Malgrat que no la vegin continua estant plenament activa. Ara, qualsevol altra persona, com la Mònica Sales també ha estat una magnífica diputada que sempre ha representat a l’Ebre. Ha d’haver-hi representació de l’Ebre quan parlem de la nostra demarcació. No ens oblidem tampoc del Baix Penedès. No cal dir que l’Albert Batet ha estat el president del grup parlamentari. Hi ha molta altra gent potent a la llista i d’altra no tan coneguda com la Irene Negre, que també és de l’Ebre i membre de la direcció nacional de Junts. També s’ha presentat la Natàlia Carbó que és de les joventuts (JNC), un col·lectiu que s’ha de tenir present. De fet jo vaig incloure a un membre de la JNC a l’executiva de la vegueria.

També es presenta Rai López, l’home que va anar caminant fins a Waterloo.
Sí, admirable. Aquí no puc competir. Si de cas jo em plantejaria anar-hi en bicicleta i en vàries etapes. Reconec que aquí el Rai ens supera a tots. I com a activista ha aconseguit molt de ressò.

El va sorprendre que es presentés?
De fet, cap persona que s’ha presentat m’ha sorprès. Són tot persones que han vingut amb la idea clara de quin és l’objectiu de Junts: unir l’independentisme de cara a assolir un Estat propi. Són gent que es compromet, ja que unir-se a Junts és voluntari i s’ha d’afiliar, és a dir, ha de pagar. Per tant, no m’ha sorprès. Afortunadament gent disposada n’hi ha molta. És el que no entenen, darrere sempre n’hi haurà un altre.

Per a Junts, cap a on es dirigeix Catalunya més enllà de cap a la República Catalana?
La independència en si només t’obre oportunitats: disposar dels teus propis recursos i gestionar-los com es vulgui. Per tant, Catalunya, que sempre ha volgut ser capdavantera i oberta al món, evidentment ha d’anar cap a les coses que són punteres i necessàries a nivell mundial: transició energètica, protecció ecològica, tecnologia 5G, etc. La independència és per ser un país punter en tecnologia, drets i llibertats, i respecte a la ciutadania. Per ser un país com Suïssa, on la ciutadania és consultada per les coses que l’afecten. Els ciutadans han de poder decidir si volen més espais pels cotxes o pels vianants, això és política. Debatre sobre quelcom públic i respondre davant la voluntat de la majoria.

Li agradaria un model així per Catalunya?
M’agradaria un model en la que la ciutadania decideixi la societat que vol.

PUBLICITAT


REDACCIÓ20 Novembre, 2020
Pere-Aragonès.jpeg

Pere Aragonès

L’actual president en funcions de la Generalitat, Pere Aragonès, serà el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a la presidència per les pròximes eleccions del 14 de febrer. La seva candidatura ha estat la única presentada a les primàries. Segons la formació independentista, ho ha aconseguit amb un rècord d’avals (2.343 signatures), que supera l’anterior xifra d’Oriol Junqueres per a les eleccions europees de 2019 (2.105).

Aragonès estarà acompanyat per Marta Vilalta (225), Teresa Jordà (284) i Raquel Sans (341), les més votades per Lleida, Girona i Tarragona. Les tres, de la mateixa forma que el cap de llista, han estat les úniques en presentar-s’hi a les seves demarcacions. Ara queda pendent la resta de la llista, que es tancarà el 12 de desembre al Consell Nacional de l’entitat.

PUBLICITAT


REDACCIÓ16 Novembre, 2020
carles-castillo-1-1280x960.jpg

L’exdiputat i exregidor socialista de l’Ajuntament de Tarragona, Carles Castillo, ha mantingut una reunió amb representants d’Esquerra Republicana. Segons s’informa en una nota de premsa, les dues parts s’haurien trobat per “intercanviar   impressions   sobre   la   situació   política   actual   i   les   futures eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer del 2021”.

Entre els assistents del partit independentista hi havia l’actual alcalde de la ciutat, Pau Ricomà, així com la presidenta de la Federació Regional del Camp de Tarragona, Irene Aragonès, i la diputada al Parlament per Tarragona, Raquel Sans.  Les dues parts han acordat celebrar noves trobades per “seguir acostant posicions polítiques”.

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Novembre, 2020
raquel_sans_-1.jpg

La periodista vallenca Raquel Sans pretén ser la cap de llista d’ERC al Parlament de Catalunya a les eleccions del 14 de febrer. Per assolir aquest objectiu, la diputada es presentarà a les primàries

Sans, en una entrevista a Ràdio Ciutat, ha explicat que ha decidit fer el pas perquè té “ganes de treballar pel projecte col·lectiu” i per l’experiència adquirida com a diputada a la cambra catalana.

La periodista vallenca va ser la número 6 de la candidatura d’ERC en els comicis del 21-D del 2017 i va adquirir la condició de diputada el juliol del 2018 en substitució d’Òscar Peris quan aquest va tornar a ser nomenat delegat del Govern al Camp de Tarragona. Raquel Sans forma part de l’executiva nacional d’Esquerra com a vicesecretària general de Dones.

La periodista ha subratllat que el partit té “una organització forta i cohesionada a nivell territorial”, i ha recordat que ostenten l’alcaldia de Tarragona, la Diputació i la delegació del Govern. “Hi ha moltes possibilitats per ser una veu del Camp de Tarragona forta”, ha manifestat.

En una piulada posterior, Raquel Sans ha confirmat que es presenta “amb molt de respecte, però amb moltes ganes de treballar en equip i mirar endavant”.

Sans necessita l’aval d’un 10% dels militants del partit a les deu comarques de la circumscripció de Tarragona – Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i Baix Penedès –, xifra que suposa 133 vots. La recollida de suports es farà del 10 al 18 de novembre i la votació tindrà lloc el 21 de novembre.

PUBLICITAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter