REDACCIÓ
La periodista Raquel Sans encapçala la llista d’ERC al Parlament per Tarragona. En una conversa amb larepublicacheca.cat, la vallenca explica com va endinsar-se en aquest projecte i també remarca la diferència entre ‘l’independentisme’ de Junts per Catalunya i el republicà. Sans diu que no se sent identificada amb la classe política i apunta quins han estat els ingredients que van contribuir a minvar la credibilitat de la política. La periodista i diputada confessa que la política està pensada i dibuixada pels homes. A aquest respecte, manifesta el seu més vehement repudi en relació amb les crítiques contra la consellera de Salut, Alba Vergés, només pel simple fet de ser dona. En la propera legislatura, aquesta amant del món casteller promet fer el millor que sap: treballar, treballar i treballar.
Quan i per què va decidir encapçalar la llista d’ERC al Parlament?
Va ser un procés natural. No va haver-hi un moment determinat. És el resultat de fer feina i d’assumir responsabilitats. El partit, després que jo entrés a formar-ne part de l’executiva, em va proposar ser la cap de llista i jo com no sé dir mai que no, em vaig animar i acceptar fer un pas endavant.
Ara mateix vostè se sent més periodista o política?
Em sento perduda (riu). Quan sento a parlar de la classe política no m’hi sento identificada. Vaig exercir de periodista durant prop de 20 anys, he picat molta pedra, he treballat caps de setmana, he hagut de tenir quatre feines per poder arribar a final de mes. Tinc tres fills… Em sento molt normal. Vull dir… no em sento classe política. De fet, el concepte classe política em genera distància emocional. Ara, de tant en tant, em recorden que en formo part i, he de dir, és quelcom que em costa digerir. La periodista que porto dins no la perdré mai.
En quina fase es troba la ‘periodista’?
En fase de congelació. M’agrada escriure. De tant en tant faig algun article i les històries m’agraden. No ho puc evitar. A qualsevol cosa trobo el punt comunicatiu, periodístic… Darrere de qualsevol tema hi ha una història per explicar.
Com ho fa per poder conciliar el paper de mare, dona, professional i ara cap de llista?
És molt difícil. Entenc que moltes dones, sobretot les que no volen renunciar a la maternitat (amb tot el que comporta) no es vulguin dedicar a la política. La política, malauradament, està pensada i dissenyada per als homes. Si jo m’hi puc dedicar és gràcies a la xarxa familiar i perquè tinc una parella amb qui és possible compartir aquesta i altres responsabilitats.
PUBLICITAT
Abans deia que no se sent representada per (aquesta) classe política. Per què?
Sobretot per les etiquetes que hi hem anat posant entre tots i afegint tota mena de continguts negatius. També és cert que la corrupció ens ha desacreditat i molt. El discurs polític i les necessitats de la ciutadania no sempre coincideixen i això provoca distanciament. Hauríem d’intentar fer que la política sigui una eina per resoldre els problemes dels ciutadans. A la política només s’hi hauria de dedicar persones amb mirada i preocupades pel bé comú.
Però… si no s’hi sent identificada per què vol ser-hi?
Per canviar coses. Les coses no es poden canviar si ens limitem a queixar-nos. Hem d’assumir reptes i responsabilitats.
Quins canvis vol fer sola?
Jo no estic sola. Quan t’hi fixes, te n’adones que hi ha molta fent que es dedica a la política de forma honrada i honesta i que pensa i veu el mateix que tu.
Considera que els caps de llista un cop ocupen el seu escó al Parlament s’acaben oblidant de les promeses fetes?
És un tema complex. Quan ets cap de llista has de ponderar dues coses: la representativitat territorial i aconseguir una veu forta i potent al Camp de Tarragona a les institucions. Inevitablement quan prens decisions polítiques, moltes vegades no ho fas amb criteris d’objectivitat, però amb la mirada posada en el territori que representes. Per exemple, quan es discuteix temes relacionats amb les infraestructures ferroviàries a Tarragona, tots sabem de què s’està parlant, sobretot si et desplaces en tren. El secret és no oblidar a qui representem i quines són les seves necessitats i prioritats.
Per cert, vostè què en pensa de l’accident d’Iqoxe?
Aquell dia jo arribava de Barcelona i 20 minuts després es va produir l’explosió. Vaig veure com la gent passejava pel carrer, sortia i entrada del Parc Central i cotxes circulant com si no res. Després em vaig adonar de la perillositat si l’aire fos tòxic.
Què s’hauria de fer per què un accident mortal com aquest no es torni a repetir?
Hi ha molta feina a fer i en diferents línies. Una és la seguretat industrial que cal revisar i l’altra és el sistema d’emergències en si mateix. En cas que es produís un altre accident d’aquestes característiques cal saber, sense dubtar, qui haurà d’activar les sirenes; què haurà de fer la ciutadania; quin paper hauran de jugar els mitjans de comunicació (sobretot els locals)… Hi ha molta feina pendent i no podem entendre aquest debat com quelcom negatiu.
El debat és complex, delicat… Creu que hi ha la por que la petroquímica es desplaci de Tarragona amb les conseqüències que això representaria?
Hem d’abraçar la indústria química, la qual dóna molts llocs de treball, però hem de ser exigents amb la indústria. Química sí, però més segura i menys contaminant. Crec que hem de prioritzar les nostres vides. Està molt bé tenir llocs de treball, però a costa de què?
PUBLICITAT
Vostè és feminista. Ha pogut posar el seu segell al Parlament?
El segell es va posant en tot el trajecte vital i personal. Al Parlament ser feminista vol dir ser capaç de treballar en equip, fer les coses d’una altra manera (no crec en els lideratges messiànics). Cal definir les prioritats, tot deixant de banda les discrepàncies polítiques i prioritzar allò que és realment important.
Independentista?
I tant.
…
Independentista com a mitjà per a aconseguir una República Catalana. La societat en la qual vivim no és justa. Penso que hem de construir un país per resoldre diferències i injustícies. Es tracta de lluitar per la igualtat d’oportunitats en tots els nivells: cultural, lingüística i/o històrica.
Hi ha altres comunitats que tenen els mateixos problemes i no demanen la independència…
Sóc independentista perquè crec que Catalunya té el dret de viure en llibertat i de disposar plenament de totes les eines d’un estat, col·laborant amb la resta de pobles.
Creu que el suflé independentista ha minvat?
Les dades de les eleccions del 14F seran un bon indicatiu per saber en quin punt ens trobem. Les darreres eleccions al
Congreso i al Senado no van posar en evidència una davallada. Ens fa falta recuperar la il·lusió. No crec que sigui una qüestió numèrica, però sí d’il·lusió. La repressió no ens ho posa fàcil. De fet, la repressió només busca la divisió, la confrontació i la incertesa, la desmotivació.
Per on passa la Il·lusió?
Passa, sobretot, per mirar-nos als ulls i recuperar les forces i fer els possibles per corregir els errors que vam poder cometre l’1 d’octubre.
Quina diferència hi ha entre els independentistes de Junts per Catalunya, PDeCAT i ERC?
Crec que és una qüestió de projecte polític. Tots tenim clar que volem una república catalana, encara que cadascú posi l’accent en punts diferents. Hem de saber com assolir el desig comú i quin camí ha de seguir la proposta de l’independentisme: la república catalana.
En quina fase estem?
En la d’acumulació de forces i de saber quins estris disposem. Hi ha uns que creuen que podem ser més ràpids, però l’horitzó ha de ser compartit.
PUBLICITAT
S’identifica, per exemple, amb el projecte de Junts per Catalunya?
No.
No?
Tinc molt clar que sóc d’esquerres. A mi pesa ant la qüestió social com la d’ideologies d’esquerra. Els nostres projectes tenen similituds, però són diferents.
Considera que el català està en perill?
Sí. És una llengua minoritària. El català va estar perseguit durant 40 anys. Només cal veure les estadístiques de l’ús que fa la gent del català. Després de fer una repassada per tots els canals de TDT que ens diguin quina és la llengua que cal reforçar, el català o el castellà.
Raquel, en què ha canviat la seva vida després de ser diputada?
Les hores que hi dedico. Estic connectada les 24 hores – el mateix em passava quan era periodista – i estic molt exposada pública i mediàticament.
PUBLICITAT
Li agrada?
De vegades em fa molta mandra. T’has de mesurar en diferents coses. Hauràs de tenir clar que, d’alguna manera, ets un referent, un exemple i, per tant, hauràs de ser hipermega curosa amb tot. També fa que t’endinsis en un món on gairebé sempre són els mateixos. És una mena de bombolla.
Es perd la noció de la realitat?
Si no hi poses mesures, sí. Jo intento conservar les amistats que discrepen políticament…
Ha deixat de parlar amb algú per qüestions polítiques?
No.
Creu que la gent s’hi més en un bon programa electoral o en el carisma d’un(a) candidata(a)?
Estaria bé que s’hi fixessin en les dues coses. En un programa electoral anem a màxims, construïm la realitat que ens agradaria. Després te n’adones que el paper tot ho aguanta i que has de ser realista. De totes maneres, penso que s’ha perdut la cultura de llegir els programes electorals.
Quim Torra va tenir un mandat complicat. Ara governa un republicà (Pere Aragonès). Qui va governar millor?
El govern és el mateix, malgrat tenir dos lideratges diferents. El projecte és el mateix. Hem de valorar el govern en la seva globalitat.
Qui li agradaria que governés Catalunya?
Pere Aragonès, sens dubte.
Ha governat aquest govern?
I tant, sobretot en la gestió de la pandèmia. Amb molts errors, equivocacions o altres decisions, però hi ha hagut lideratge i la gent que s’hi dedica s’ha implicat a fons i amb sentit de la responsabilitat.
Com va viure la pandèmia?
He tingut la sort de no tenir en el meu cercle més proper cap positiu en Covid. He viscut amb molta intensitat, sobretot el primer confinament, tancada en un pis amb un petit balcó i tres nens petits, dos dels quals tot just començava a caminar. Vaig viure el confinament com molts milers de ciutadans.
PUBLICITAT
Es podria gestionar millor la pandèmia?
No oblidem que el virus ens va agafar per sorpresa. Es tracta d’una pandèmia mundial, on no hi ha un acord i una opinió unànime entre la comunitat científica. El que sí que és cert és que qualsevol discrepància en el si del govern no hauria d’haver transcendit a la ciutadania. No tots ho veiem igual, tots rebem pressions, però les discrepàncies internes s’haurien de quedar en el fòrum intern.
Aquesta picabaralla no estava estudiada?
Espero que no. Espero que hagi estat fruit d’una equivocació.
A qui interessa aquesta picabaralla?
A ningú.
Què no trobarem mai a Raquel Sans?
Rendició. No em rendeixo mai. Tampoc tinc excés d’orgull. Intento practicar la comprensió i l’empatia.
Ha plorat molt darrerament?
Molt. Sobretot pels meus companys que estan a la presó. He plorat de ràbia i de tristesa cada cop que sortia de la presó. També quan la meva companya Alba Vergés (consellera de Salut) rebia atacs ferotges i descarnats que no tenen res a veure amb la gestió.
Creu que ella és objecte de tantes crítiques només perquè és dona?
Segurament sí. Se la pot criticar, però és el to. Hi ha un to que no s’utilitzaria si el gestor de la pandèmia fos un home. Curiosament, l’expressió de les emocions en política sembla que no es puguin fer, sobretot si ets una dona. Es qualifica immediatament de feblesa, debilitat. A canvi, a qui no agrada o no entendreix veure un home plorar? Sembla que l’humanitza. En política, les llàgrimes per què són tan diferents si són d’una dona o d’un home?
Es veu consellera?
No n’hi veig ni tinc gens d’interès. És un orgull ser diputada i representar el meu territori.
Fins quan serà diputada? Ha posat algun termini?
No he posat límits temporals, però emocionalment no crec que sigui massa llarg.
Com li agradaria ser recordada?
Com a una bona persona.
PUBLICITAT
REDACCIÓ
