Davant els fets ocorreguts durant la jornada d’ahir, des d’Iniciativa per Catalunya volem expressar la nostra ferma condemna i rebuig a la resposta repressiva i desproporcionada del Govern del PP, qui ha ordenat a Guàrdia Civil i Policia Nacional que impedís la mobilització dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i exigim la dimissió del President Mariano Rajoy.
“Rajoy és un piròman i un pocavergonya”, així de dur s’ha expressat el Portaveu d’ICV, Ernest Urtasun, qui ha criticat que el President del Govern d’Espanya s’amagui darrere de la policia i els jutjats, ja que es tracta d’una reacció que únicament empitjora la situació.
El Govern del PP ha traspassat totes les línies vermelles i ha mostrat la seva cara més repressiva i autoritària davant una ciutadania pacífica disposada a mobilitzar-se en contra d’un Estat que no ha permès pactar un referèndum legal i vinculant.
“L’actitud amb què ha respost Mariano Rajoy i el Govern del PP ha provocat que la societat de Catalunya es cohesioni entorn el rebuig a un Govern incapaç de donar una solució política a una crisi gravíssima”, ha explicat Urtasun, afegint que la resposta del Govern ha trencat el pacte territorial de la Constitució.
És per això que ha urgit a començar a treballar al Congrés dels Diputats per fer fora del Govern a Mariano Rajoy, ja que “si Rajoy segueix a la Moncloa, no hi ha solució a la situació de Catalunya”.
És la portaveu del grup municipal d’ICV. Tothom li reconeix capacitat de treball i la defensa acèrrima de les qüestions que més interessen als ciutadans. Arga Sentis, un any després de ser reelegida regidora a l’Ajuntament de Tarragona, confessa estar decebuda amb el ‘politiqueo’ i que el govern municipal no està fent res per millorar la ciutat i la vida dels seus residents. És contundent a l’assegurar que s’està assistint a la fi del ballesterisme. Diu que el tripartit sobreviurà mentre convingui als socis de Ballesteros (PP i Unió). Sentis diu que sent tristesa i vergonya quan la policia entra a escorcollar la ‘Casa del poble’.
RC – Si li demanès per fer una valoració dels primers 365 dies de mandat… ARGA SENTIS– Decebedor. Quan és més necessari que mai un ajuntament que prengui la iniciativa política per fer front a tots els reptes que, vinguin d’on vinguin, acaben afectant els ciutadans, aquí patim un govern contranatura de gestió i anar passant, sense alternativa, sense projecte.
RC – Es veu diferent quan s’està assegut a la sala de plens, oi? AS – Com a mínim més de prop, amb el que té de positiu i de negatiu… suposo que totes les coses es poden mirar des de diferents angles, i és combinant diferents perspectives que pots tenir una visió més àmplia.
RC – És difícil fer rodar el molí quan s’està sola? AS – Sempre es treballa millor en equip, és evident.
Atenció a les persones RC – Quines seran les àrees que dedicarà més atenció? AS – Intento centrar-me en les àrees que impliquen atenció a les persones, però tot el que passa en un Ajuntament acaba repercutint en l’atenció a les persones…
RC – S’ha canviat alguna a Tarragona en els darrers 12 mesos? AS – A l’Ajuntament, malauradament, més enllà de canvis de despatxos, patim un estancament o millor dit un retrocés. A la ciutat canvien coses i les eleccions del 20D van dibuixar una ciutat amb un triomf claríssim d’En Comú Podem, que expressava la voluntat dels ciutadans de canviar.
RC – Què pensa del tripartit? – És positiu per a la ciutat? AS – Un pacte de conveniència, una suma de debilitats. De conveniència per als socis de govern, no pas per a Tarragona. Sense estratègia de ciutat, sense projecte de futur més enllà del 2017, només anar passant, gestionant el dia a dia i assegurant-se mútuament la tranquil·litat.
RC – Ballesteros li van demanar que entrés a formar part del govern? AS – Jo no sóc de les que esperen que els demanin les coses… des del primer dia vaig expressar a l’alcalde que al plenari hi havia una majoria d’esquerres, i això s’havia de notar, fos amb un acord de govern o buscant altres fórmules per definir prioritats polítiques.
RC – Amb quin partit de l’oposició s’entén millor ICV? AS – Tenim més punts en comú amb la CUP i ERC, però en l’àmbit de les relacions personals, com és natural, hi ha persones amb les quals pots tenir molt bona sintonia sense que tinguis gaire afinitat ideològica.
No tinc opinió sobre la mascota RC – Fa poc es va presentar la mascota dels Jocs. Què en pensa? AS – De la mascota? Em sap greu, la veritat és que no tinc cap opinió sobre la mascota. Ja hi pensaré.
RC – Es faran els jocs? Vol que es facin? AS – Segurament. Una altra cosa és com i quin llegat deixaran si és que en deixen. Crec que vam perdre l’oportunitat de renunciar-hi a temps, assumint que la renúncia tenia costos però que en la situació actual de crisi i d’inestabilitat política, i amb totes les incerteses pel que fa al finançament, termini, etc, era millor ser prudents i no arriscar-se a perdre molt més.
RC – L’equip de govern té molts fronts oberts, en quina situació està aquest govern? AS – És un pacte de conveniència, i crec que mentre als socis els convingui el govern anirà tirant.
Declivi del ballesterisme RC – Estem assistint al declivi del ballesterisme? AS – Sí.
RC – Què més la preocupa d’aquesta ciutat? AS – L’absència d’un projecte de futur, d’un model econòmic, la manca de lideratge. El risc de caure en la irrellevància dins del país.
RC – Com veu els darrers ensurts relacionats amb les fumaredes de les petroquuimiques? AS – És un problema recurrent. El que cal és que els veïns rebin informació immediata quan hi ha una incidència, perquè així puguin valorar què està passant. Ens mereixem una indústria segura i un estudi sobre la qualitat de l’aire per saber què respirem.
Escorcolls? Tristesa i vergonya RC – Què passarà amb el cas Inipro? AS – No se’m dóna bé fer prediccions. Confio en l’actuació de la justícia.
Arga Sentís saludant al regudor Milà
RC – Ja, què va sentir quan va veure un jutge coordinant escorcolls a l’ajuntament? AS – Tristesa i vergonya.
RC – Què pensa de l’escàndol del pàrquing Jaume I? AS – És realment un escàndol.Tot el que hem anat sabent hauria hagut de fer canviar la manera de fer obres públiques a Tarragona. Sempre es presenten projectes sobredimensionats i faraònics, que després s’esguerren d’una manera o d’una altra. Potser un dia s’acabi la investigació i tinguem més dades, però de moment és l’exemple de com no s’han de fer les coses.
RC – Està decebuda amb la política? AS – Del “politiqueo“, sí. De la política en majúscules, de l’acció cívica per governar el que ens és comú, gens ni mica.
Quan ja comptem gairebé vuit anys de crisi, podem dir que l’aspecte d’aquest temps tan dur té rostre de dona jove, perquè ha augmentat l’esquerda salarial entre homes i dones, l’atur juvenil és de més del 50% i d’aquesta proporció, un 60% som dones i, a sobre, el govern del Partit Popular i el de Convergència a Catalunya dissenyen cada cop més una educació elitista, augmentant les taxes acadèmiques fins un 70% en els últims 3 anys.
Quan la meva mare tenia la mateixa edat que ara jo, prometien a totes les noies que si estudiaven i es preparaven de la mateixa manera que els nois de la seva edat tindrien les mateixes oportunitats dintre del mon laboral. Ara veiem que no és veritat.
A la universitat, el 60% de persones matriculades són dones, però només un 10% d’aquestes acaba ocupant un lloc de responsabilitat d’acord amb els seus estudis.
La igualtat que proclamaven no es reflecteix dins del món laboral. Però és que, a més, en el moment d’escollir una branca universitària determinada veiem que les dones acaben en carreres com ara les de ciències socials o salut, és a dir, aquelles més relacionades amb les feines de tenir cura de les persones i d’educació dels infants. Paral·lelament, el percentatge de dones matriculades baixa si fem referència a les enginyeries o l’arquitectura.
I si ens centrem en aquelles dones joves que, per diferents motius, no han pogut acabar els seus estudis, el panorama és molt més greu. L’únic que ofereix el mercat laboral és precarietat, sous molt baixos, treballs de baixa qualitat i perspectives que impedeixen la nostra emancipació. I tot això, en un context en que els estereotips patriarcals continuen vigents. Hi ha el de la noia submisa, seguint el model de les princeses de les pel·lícules de Disney, contra el qual s’està duent a terme la campanya Stop Princelandia. I, per l’altra banda, el model de noia feminista entre cometes, que és una jove hipersexualitzada propera al personatge de Samantha a la sèrie Sexo en New York.
I com si no n’hi hagués prou, de tot plegat, el Partit Popular continua jugant a ser déu, escollint quants fills hem de tenir i com els hem de tenir i quan, com així ho ha demostrat amb l’última proposta de reforma de la llei d’avortament, on deixen molt clar que una dona de 16 o 17 anys té responsabilitats penals però no pot decidir sola si vol tenir un fill o no. Amb totes aquestes raons no ens pot estranyar que el masclisme creixi entre els joves, com ho demostren els últims estudis.
Hem d’afrontar la necessitat d’incorporar dones joves a la política, per canviar-ho tot. Perquè cal fer una política específica que afronti les dificultats que la joventut té a l’hora d’incorporar-se al mercat de treball en condicions d’equitat. Les noves tecnologies i les xarxes socials poden ajudar-nos a acomplir aquests objectius.
Laura FAGES
Coordinadora de Joves d’Esquerra Verda del Camp de Tarragona
Moltes vegades desconeixem la nostra pròpia història, i per això vull començar fent cinc cèntims, a partir d’un exemple, sobre com es va anar consolidant la Tarragona de la segona meitat del segle XX; quan al costat de la Canonja un seguit de persones arribades, majoritàriament, del sud d’Espanya (com els meus avis) van instal·lar-se i construir les seves cases en el que avui coneixem com a Bonavista. Quina reacció van tenir els i les veïnes de la zona? Doncs bé, aquests veien com el seu centre mèdic, des de l’arribada d’aquesta nova gent, estava col·lapsat. Però era culpa de la gent que arribava o de l’administració que no donava resposta a la situació que hi havia? La solució era fer-los fora? Il·legalitzar les seves construccions?
Tot un seguit d’exemples com aquests han fet que la ciutat de Tarragona tingui un urbanisme injust que porta com a resultat la segregació econòmica, i generalment, les últimes persones que arriben a la ciutat, tenen pitjors condicions. Això no vol dir que els que estan des de la dècada dels seixanta als barris obrers de Tarragona, ara estiguin bé, al contrari! Són (i som), en molts dels casos ,els principals damnificats de la crisi econòmica que patim.
No hem d’errar a qui hem d’assenyalar: al poder econòmic que canvia lleis per projectes tacats de corrupció, per aquelles i aquells que segueixen prometent-nos la solució a base de la construcció de nous habitatges, mentre ens fan fora de les nostres cases per a que es quedin buides i sota propietat bancària. I ho dic en relació al discurs que el Partit Popular de Tarragona està fent i que portarà al proper ple de l’Ajuntament.
Ens intenta fer creure que el problema són les persones que professen una determinada religió i no uns governs que ens retallen drets socials, laborals i democràtics. Confonent, també, el moment, en el que, volgudament alguns volen lligar l’islam (amb més de mil milions de practicants) amb terrorisme, i ho diuen sense despentinar-se, sense qüestionar perquè no li han dit mai terrorisme catòlic a un que vam tenir al nostre país i que va sorgir de determinades esglésies. El terrorisme és terrorisme i no defensa més ideologia que la de la por i el terror.
Visc entre una església catòlica i una evangèlica, no només no em molesten, sinó que m’agrada. La Mediterrània, històricament, ha estat un punt de trobada, d’intercanvi; i per això no em molestaria tenir qualsevol altre centre de culte al costat, la convivència ens fa ser més rics culturalment. Per què, doncs, segons quines religions generen tantes gelosies? Doncs bé, dóna la casualitat que la majoria dels practicants, al nostre país, del islam, són pobres. I els pobres sempre seran assenyalats per part del poder. I ei!
Que sembla que al 2017 organitzarem uns Jocs Mediterranis! Alguns haurien d’aplicar els valors olímpics en el seu discurs, no només ondejar banderes de la candidatura. Perquè el PP no assenyala el qatarià que té Port Tarraco, es veu que Qatar és aliat d’occident. Justament un país que té una de les aplicacions de la xaria més restrictiva, però, ves per on, té poder econòmic, i per tant, és bo. Hipocresia.
Jo, a més, sóc poc sospitós, em defineixo com ateu, però de la mateixa manera que defenso, activament, la celebració, cada 23 de setembre, de Santa Tecla, per exemple, defenso que la gent pugui professar la seva religió en un espai digne, adequat i adient, i que per tant no puguin utilitzar la religió per fer política.
En el moment que l’administració garanteix aquest dret, no hi ha motius per a que intentin incidir en les legislacions, ja que aquestes els hi pertoquen als parlaments. Tampoc sóc sospitós perquè milito en una organització on hi ha ateus, agnòstics, catòlics o musulmans, però que coincidim en la defensa d’un estat laic.
Per tot això necessitem una ciutat que aposti per la inclusió social que resolgui problemes i no que els creï. Si certes comunitats religioses generen problemes, segurament, és perquè l’espai no és l’adient i l’adequat, i enlloc de prohibir, cal cercar la manera de que aquestes puguin canalitzar les seves conviccions religioses. Hem de superar un urbanisme que segrega, que genera desigualtats, on el centre centrifuga enlloc d’actuar com a epicentre de la ciutat.
Gabino MARTÍNEZ MUÑÓZ, Membre de Joves d’Esquerra Verda del Camp de Tarragona
El grup d’ICV-EUiA ha dut al Parlament una proposta de resolució perquè la Sensibilitat Química Múltiple (SQM) sigui reconeguda, finalment, com a malaltia, i els afectats pugin rebre un tractament digne. Els ecosocialistes demanem també que es doti l’hospital Joan XXIII amb una unitat de diagnòstic, i que es destinin fons a la recerca sobre aquest grup de patologies.
M’agradaria, amb aquest motiu, parlar més en primera persona sobre la vida quotidiana dels afectats per la malaltia, perquè jo mateixa sóc afectada de Sensibilitat Química Múltiple i d’Encefalomielitis Miàlgica-Síndrome de Fatiga Crònica. Les meves afeccions es resumeixen amb les sigles SQM i EM-SFC, però la realitat és que, a banda d’això, sobre el desenvolupament de la patologia ben poca cosa se’n coneix. D’aquí que no es reconeguin, encara, com malalties igual que les altres, i que el seu tractament sigui tan deficient. Les afectades i els afectats ens trobem en una situació d’abandonament sanitari total, absolut i sistemàtic.
Fa més d’un any em van donar l’alta de la unitat de EM-SFC de l’Hospital Clínic de Barcelona, perquè ja no residia en aquella ciutat. Una manera com una altra de fer retallades. Em van derivar a la (pseudo) unitat de SFC de l’hospital Joan XXIII, cosa que significa que vaig deixar de rebre qualsevol mena d’atenció. Aquesta unitat en qüestió està dirigida per un reumatòleg que no té cap mena d’idea sobre Encefalomielitis Miàlgica o Sensibilitat Química Múltiple, i la seva ignorància en aquest sector representa un perill greu per a la salut dels pacients. A la primera visita em va receptar un antidepressiu molt potent, sense escoltar el que li deia de la meva hipersensibilitat i reactivitat als medicaments, i l’absència de depressió que jo presentava. A la segona visita em va proposar, com a cura de les meves malalties, ‘caminar més i anar a la piscina a nedar’. Aquest home no tenia en compte una cosa elemental: a les piscines hi ha clor, que és un dels productes químics que mes reaccions de rebuig provoca. Dit d’una altra manera: se’m convidava a anar corrents cap a una intoxicació de greus conseqüències, sense comptar la seva ignorància del fet que l’esforç excessiu pot provocar un pitjorament dràstic en la salut dels pacients.
Des d’aleshores no rebo cap mena de seguiment. Els afectats ens acostumem a empassar-nos les crisis sols, aïllats a casa, sense poder baixar del llit, mirant com passen els segons, els minuts i les hores. I si en un moment donat, quan no podem suportar més una crisi ens apropem a urgències, ens envien sistemàticament a psiquiatria. No han entès res de res. Només gràcies a l’ajuda de companys (de sindicats, del partit, d’associacions), vaig poder assabentar-me de l’ús de les mascaretes, quan la necessitat de respirar sense posar-me encara més malalta es va tornar crònica i urgent. No hauria de ser una unitat de professionals, formats i experts en aquestes malalties qui hauria d’ajudar-nos, orientar-nos, oferir-nos cures pal·liatives o, per què no, guarir-nos? No hauria de ser CatSalut qui hauria de finançar les mascaretes, com es financen els tractaments d’altres patologies?
Necessitem una sanitat pública també per a les nostres malalties; necessitem algú que ens ajudi a millorar la nostra salut, necessitem suport per fer front a la situació complicada d’aïllament que suposa patir EM-SFC i SQM. Cada cop som més els afectats i les afectades, perquè cada cop l’aire que respirem és més brut, més tòxic, perquè cada cop fem servir més productes ultratòxics com ara ambientadors, productes de neteja massa concentrats i perfumats, etc… i la urgència que es reconegui la malaltia (SQM però també la EM-SFC de debò) és real i ben vital. Encara són poques les persones que es passegen pels carrers amb mascareta, però cada cop serem més, perquè cada cop l’aire que respirem és més tòxic i la nostra tolerància minva.
Aquestes malalties incapaciten, físicament i mentalment. No importen els estudis o les qualitats professionals de què disposi una persona que ho pateix -en el meu cas INEF, màster i doctorat en sociologia- avui dia només puc fer sortidetes de tant en tant amb la càmera penjada al coll, deixant ben lluny les meves passions que eren l’escriptura i la naturalesa. Ara com ara he de buscar un lloc on viure, al camp o a la muntanya, per tal de fugir de la mascareta.
Les malalties m’han robat tot això. Li poden robar a qualsevol. Per això cal que, entre tots, hi fem alguna cosa. I això passa per un reconeixement oficial de les malalties, amb seguiment mèdic públic, professional i de qualitat.
Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA) ha tingut coneixement del projecte de creació d’un nou lloc directiu, adjunt al gerent de l’ICS i el GIPSS, que suposadament tindrà per funció “explorar les sinèrgies i les possibles aliances entre els proveïdors sanitaris de Tarragona”. Pere Montserrat, gerent de l’ICS
El gerent únic de l’ICS i GIPSS, Pere Montserrat, ha anunciat la creació d’un nou càrrec directiu a l’organigrama de la sanitat pública tarragonina amb competències poc clares.
Es dóna la circumstància que la decisió de crear aquest adjunt a la gerència, amb càrrec al pressupost de la sanitat pública i comeses poc definides, s’ha pres al mateix temps que la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya aprovava ahir, per unanimitat, una proposició d’ICV-EUiA que instava el Govern a mantenir i racionalitzar els llocs de treball d’atenció directa i reduir els càrrecs directius i d’estructura burocràtica.
El redactat final de la resolució demanava també “assegurar que els membres que formen part del Consell d’Administració de l’empresa pública GIPSS no tenen conflicte d’interessos amb la sanitat privada”. A hores d’ara, continuen al Consell d’Administració del GIPSS persones vinculades a la Xarxa Santa Tecla.
La formació ecosocialista té motius per pensar que darrera d’aquest nou nomenament s’amaga un altre cop l’intent de situar la sanitat privada per damunt de la pública, atesos els reiterats problemes que es pateixen des de fa temps tant al GIPSS com a l’ICS, mentre la Xarxa Santa Tecla no para d’ampliar la seva cartera de serveis concertats amb la Generalitat.
ICV-EUiA insta el Departament de Salut i el Govern de la Generalitat a complir estrictament el que ha decidit el Parlament de Catalunya, reclama que s’acabi amb el secretisme al voltant de la gestió de la sanitat a Tarragona i exigeix que, d’una vegada per totes, es doni tot el suport institucional a la sanitat pública abandonat les operacions poc clares que fan que la privada guanyi cada cop més terreny a la ciutat.
REDACCIÓ2 Octubre, 2017
Davant els fets ocorreguts durant la jornada d’ahir, des d’Iniciativa per Catalunya volem expressar la nostra ferma condemna i rebuig a la resposta repressiva i desproporcionada del Govern del PP, qui ha ordenat a Guàrdia Civil i Policia Nacional que impedís la mobilització dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i exigim la dimissió del President Mariano Rajoy.
RC
