RICARD CHECA: ‘Què collons estan fent?’

Mai no podria arribar a imaginar que faríem aquest ridícul tan esperpèntic. Sóc, sense dubte, un fervorós defensor del procés sobiranista. Em vaig emocionar quan vaig anar a dipositar la papereta al 9N i vaig estar a punt de presentar-me al jutjat per imputar-me quan es va decidir perseguir Artur Mas des de les instàncies judicials.

Crec que sóc un dels molts milers de catalans que volem un millor futur per una Catalunya independent. De fet, Artur Mas, que havia de portar-nos a Ítaca, va tenir en tot moment el suport ciutadà. A la seva vida mai no tindrà res que li vagi tant de cara. Per a alguns Mas era el Messies. Però, de la nit al dia, tot ha canviat. Sembla com si tothom s’hagués begut l’enteniment. Vivíem una mena de bogeria col·lectiva.

La confecció de la llista presentada per la coalició ‘Junts pel Sí’ evidenciava, ja que alguna cosa no rutllava. Mas ocupava el quart lloc d’una llista encapçalada per un ecosocialista, tot aspirant a ser president de la Generalitat. S’han repartit càrrecs a canvi de favors. Per a mi, cedir la presidència del Parlament a Forcadell és la prova del desgavell i que el mite Mas es començava a enfondrar. Em pregunto cada dia: què collons estan fent? On volen arribar?

Fa més de tres mesos que estem sense govern. El país està paralitzat. El Parlament no aprova lleis i el govern ha deixat de gestionar i defensar els interessos dels ciutadans. Sort que els tècnics estan al peu del canó. Així és obvi que no podem continuar. La situació és insostenible i incomprensible. Els polítics estan accentuant el divorci amb la ciutadania i la imatge del país, interna i externament, està quedant ferida de mort.

Estem fent el ridícul i tot a causa de l’ànsia de poder i dels egos dels uns i dels altres. Confesso que nodreixo estima personal pel president Mas, però mai no hagués imaginat que estava tan arrelat a la cadira. No he entès mai el perquè del canvi de sigles. O sigui, no comprenc tota aquesta pantomima. Estic cansat, avorrit i fastiguejat a causa de l’actitud poc democràtica d’alguns polítics. A mi quan no em volen en un lloc no escalfo massa la cadira. Busco una bona excusa i intento marxar dignament.

A què espera Artur Mas? Ja són més els que no el volen. Li agraïm tota la seva implicació i dedicació, però ja està. Fi del trajecte. Ara el viatge es pot fer en un altre tren i amb un altre maquinista. Ara mateix amb tanta baixada de pantalons això semblarà un rodatge d’una pel·lícula de Nacho Vidal. Si bé no comparteixo les formes emprades per la CUP, he de dir que m’agrada que, de moment, hagi suportat tot tipus de pressions i tingui clar que l’era Mas està esgotada. Mas, malauradament, està deixant en evidència la seva (poca) preocupació i (poc) interès pel procés sobiranista. Dóna la sensació que només li interessa ‘salvar-se el cul’.

Avançar les eleccions no és la millor solució, però és, segurament, la menys traumàtica. És positiu que el poble es torni a pronunciar i desfaci el nus que els polítics van ser incapaços de fer. Ara mateix, les ziga-zagues d’Artur Mas i de ‘Junts pel Sí’ per mantenir el poder em resulten patètiques. Està clar que amb aquesta mena de polítics no arribarem a Ítaca ni a la independència. En definitiva, potser, és el que desitja Artur Mas i la seva tropa. Si Mas i Junqueras assoleixen la independència a qui atribuiran les culpes de la seva mala gestió i incapacitat política? A l’estat? Al Rajoy de torn?

Mas passarà a la Història de Catalunya per haver capitanejat el procés fins al precipici; fer desaparèixer Convergència i Unió; canviar la senyera per l’estelada; dividir la societat civil entre els del sí i els del no; fer que una de les millors televisions autonòmiques d’Europa es convertís en la tele del règim…

Vull un canvi de fer i d’estar en la política. Hi ha uns energúmens encorbatats que els vull perdre de vista. No fan res més que viure de la mamella del sistema i engreixar-se com a bacons.

Pensava que Mas podria conduir-nos fins a la porta del somni, però no ha estat així i un dia sabrem el perquè. A Mas li ha pogut l’ambició i als seus lacais la manca d’humilitat i autocrítica. Cada cop estic més convençut que res no passa perquè sí.

Ricard CHECA
Director del Diari La República