Borja Vizcarro, autor a Diari La República Checa

Borja Vizcarro15 Novembre, 2019
pelegrí.png

Entrevistamos a Vicente Vílchez, presidente de la Asociación Oncológica Doctor Amadeu Pelegrí, a las puertas de la gala benéfica que la asociación celebrará este sábado 16 de noviembre en el Teatre Auditori de Salou. La gala se ha convertido en uno de los eventos benéficos para reivindicar i recaudar fondos para la lucha contra el cáncer de la provincia de Tarragona y la Costa Daurada. Vicente nos explica los orígenes de la asociación, así como diferentes aspectos de la gala, animando a todos los tarraconenses a participar en este evento benéfico y solidario.

¿Cómo nace la iniciativa?
La iniciativa de la asociación nace cuando un grupo de mujeres pacientes del Dr. Amadeu Pelegrí deciden rendirle homenaje tras la muerte accidental de este. La nueva junta toma el relevo en mayo de 2018 cuando nuestra presidenta Murielle Reig, fallece de cáncer, y debido a la amistad que nos unía y sabiendo lo importante que era para ella la asociación, decidimos continuar su legado.

¿Cómo se contribuye a la lucha contra el cáncer? Esta es una asociación sin ánimo de lucro, que mediante la realización de diferentes eventos a lo largo del año pretende aportar su granito de arena en la investigación del cáncer, para que un día sea posible dejar de luchar, porque entonces la enfermedad habrá dejado de existir.

¿Qué apoyos tiene?
Nos sentimos muy apoyados, ya que tenemos una gran red de voluntarios que se desviven por cada evento y por sacar la asociación adelante, que dedican su tiempo libre a luchar contra esta enfermedad. También contamos con el apoyo de colaboradores, patrocinadores y de casi 200 socios, que nos ayudan a conseguir eventos a coste 0, para poder donar la recaudación íntegramente a la investigación. Además, contamos con el respaldo del Ayuntamiento de Salou, que no duda en cedernos sus espacios para poder dar lugar a nuestros eventos.

¿Quién puede participar?
A la gala puede venir cualquiera, desde pequeños a grandes, ya que para ser solidarios no hay límites. Pero además en caso de no poder venir, pueden hacer su donativo en la Fila 0.

¿A qué entidad se destinan los beneficios?
Todos los beneficios se reparten en una donación anual a tres grandes hospitales del territorio: Sant Joan de Reus, Xarxa Santa Tecla y Sant Joan de Déu. A principios de año nos reunimos con los médicos responsables de la investigación de cada hospital y nos plantean estudios que necesitan de nuestra financiación, entonces decidimos a que estudios en concreto se destinará el dinero recaudado en el año anterior.

Por qué los años 80 y el 1-2-3?
Esta es nuestra novena gala, y ya casi que hemos tocado todos los palos. Nos reunimos a mediados de año y surgieron estos temas, la música de los 80 le gusta a todo el mundo, y ¿quién no ha visto el magnífico programa del un, dos, tres algunos años atrás en televisión?. Pues, ¿porque no juntarlos de forma dinámica y divertida en una gala solidària? Y así surgió la idea de integrarlos en nuestra IX Gala Benéfica, y creemos que puede quedar muy bien.

¿Qué le diría a la gente para que se anime a participar?
Que la gala es una de las mejores oportunidades para aportar su granito de arena, que da la oportunidad de colaborar con la investigación a la vez que les hará disfrutar de hora y media de baile, música y mucho humor.

 


Borja Vizcarro8 Novembre, 2019
odina.jpg

Li traiem un temps súper valuós i això s’ha d’agrair. Avui entrevistem a Blanca Romeo, més coneguda artísticament com Odina, l’última sensació musical formada a Tarragona, però que s’ha vist obligada a emigrar a Londres, com els grans artistes del món de la música, per perseguir el seu somni. Talent musical tarragoní en estat pur, que torna a casa per presentar el seu nou treball a tot un gran espai com és la Fàbrica Damm i la Sala Cool, un dels temples de la música indie de Madrid, desitjant també l’oportunitat de tocar a Tarragona, a la Sala Zero, algun dia. Amb tots vostès, Odina.

Com comences en el món de la música?
Des de ben petita sempre m’he sentit atreta per la música, tot i que ningú de la meva família és músic ni res per l’estil. Quan tenia 3 o 4 anys volia tocar l’acordió (com ‘Pingu‘ dels dibuixos animats), i vaig demanar als meus pares poder fer classes. Com que no van trobar professor d’acordió a Tarragona vaig començar amb el piano, l’instrument més semblant. I des d’aquí ha sigut tot una evolució progressiva on cada cop em sentia més atreta per la música i sentia que és el que volia fer.

És vocacional? És a dir, com definiries la professió?
És una professió molt dura on guanyar-se la vida és molt difícil, sobretot quan vols guanyar-te la vida de la teva música pròpia, així que en el meu cas diria que és 100% vocacional.

Com neix Odina?
Odina és el meu primer projecte musical, neix fa un parell d’anys quan començo a treure cançons de manera independent, amb el meu primer EP ‘Broken‘. Feia temps que estava escrivint cançons, però per mi la decisió de treure-les amb el nom d’Odina marca un punt on començo a prendre’m la música de manera més seriosa, amb un projecte i un so concrets.

Perquè Londres i no Espanya, per començar la carrera musical?
Molts músics que m’inspiraven estaven basats a Londres o a Anglaterra (com per exemple Daughter o Lucy Rose) i per això m’atreia marxar. La música és una de les indústries més importants a Anglaterra (només cal mirar al nombre de grups que han exportat des dels Beatles a Elton John…) i crec que la música es valora molt més allà, que no pas aquí. De totes maneres, independentment de tot això avui en dia es pot fer música des de qualsevol lloc i que s’escolti a tot el món gràcies a internet. Però viure en una ciutat on hi tanta música com Londres m’ha inspirat de manera increïble, per tota la gent i tots els músics que he conegut, i crec que per mi és el que fa que vulgui continuar vivint allà encara una temporada més en comptes de tornar aquí.

Londres m’ha inspirat de manera increïble, per tota la gent i tots els músics que he conegut, i crec que per mi és el que fa que vulgui continuar vivint allà encara una temporada més en comptes de tornar aquí.

Quina diferència hi ha entre Odina i Blanca? Com les definiries?
Blanca sóc jo, i Odina és el meu projecte. M’agrada que hi hagi aquesta distinció perquè crec que em dóna molta més llibertat quan es tracta del procés de creació. Tot i que tota la música que faig amb Odina és molt personal i parla de la meva vida, quan pujo a un escenari a cantar no ho faig com a Blanca sinó com Odina, i això m’ajuda a poder compartir coses tan personals amb gent que no conec. M’ajuda a protegir-me perquè com artista estàs molt exposat quan decideixes compartir el teu art. També em dóna llibertat de fer coses que potser no faria com a Blanca, visualment, o per exemple quan es tracta de vestuari. Sóc una persona més ben tímida quan es tracta de compartir coses meves, i en aquest sentit tenir un projecte (que és molt meu, però sense ser ‘jo’) m’ajuda a no sentir-me tan exposada.

Quin és l’estil musical d’Odina?
Diria que és música molt intimista, música que no parla a crits però més aviat es murmura. No m’agrada parlar d’estils musicals perquè crec que limiten molt, però per algú que mai m’ha escoltat diria que és una mena de folk-pop.

Què suposa tornar a tocar a casa, en aquest cas a Barcelona? M’encanta tornar a casa a tocar. Em sento molt privilegiada, perquè sento que tinc l’oportunitat de compartir tot el que he estat aprenent fent música i vivint fora, però fent-ho a un lloc que se sent com molt més meu, estant a Catalunya. M’agradaria tocar més a Tarragona també.

És Tarragona una ciutat que doni suport als artistes? Com que vaig marxar de Tarragona amb 18 anys, la meva experiència com a músic a la ciutat es limita a quan anava al Conservatori. Per mi va ser una experiència molt enriquidora i que ha sigut decisiva en poder fer la música que estic fent ara. Per això sento que tenir l’oportunitat d’estudiar amb un centre com aquest a Tarragona em va donar sense cap dubte el suport que necessitava tot i abans de començar a fer el que faig ara. Així i tot he de dir que havent parlat amb músics que intenten guanyar-se la vida a Tarragona, he sentit comentaris que em fan pensar que la ciutat no sempre ajuda o afavoreix oportunitats perquè es faci música o sobretot perquè es toqui música a locals o amb esdeveniments.

On t’agradaria tocar a Tarragona? Algun espai en concret?
M’encantaria tocar a la Sala Zero, potser algun dia!

On et podrem veure pròximament?
A part del concert d’avui a Barcelona a la Fàbrica Damm i de demà a Madrid a la Sala Cool (telonejant a Tom Rosenthal), tinc un parell de concerts a Londres d’aquí a poc aquest mes (el 12 telonejant a Cattle & Cane, i el 21 telonejant a Rae Morris). Crec que encara no es pot anunciar però tornaré a Barcelona el 13 de desembre i a Madrid el 14 per dos concerts molt especials. L’any que ve espero poder fer més concerts, més cap a l’estiu quan surti el meu primer àlbum.

Borja VIZCARRO


Borja Vizcarro1 Novembre, 2019
IMG_5033-1280x960.jpg

He de confessar, primer de tot, que no m’agrada gens el món de la mort. No m’agrada. Ni un pèl. No és que sigui un tema tabú a la meva vida, de fet a casa meva se’n parla amb molta naturalitat del “quan jo no hi sigui vull…”. Però a mi no m’agraden, ni els cementiris, ni els tanatoris, vetllatoris; ni òbviament la festivitat de Tot Sants.

Però sí que m’agraden, i molt les tradicions. I quan s’apropa el 31 d’octubre i l’1 de novembre, la gent es prepara per honorar els seus éssers més estimats i van al cementiri, sols o acompanyats, en família o amb amics, el cementiri passa a ser el lloc de trobada per molts tarragonins durant aquests dies. Dit i fet. Agafo les coses i vaig a veure què trobo al Cementiri Municipal de Tarragona.

La importància de les flors
Abans d’agafar el carrer Rovira i Virgili cap amunt, primer penso quin és el primer pas que segueix qualsevol tarragoní abans d’anar cap al cementiri. Anar a la floristeria. I decideixo anar a la de sempre, la de confiança, la J. Pros de Rambla Vella, cantonada amb el carrer Sant Agustí.

Entro dins i em trobo amb el Jaume i li pregunto com van les vendes i què em pot aconsellar. En primer lloc m’aconsella que les flors, per fer un bon ram de Tots Sants ha de tenir flors com els crisantems, els clavells o les roses. Després em comenta que hi ha clients que prefereixen més altres opcions, inclús tiren de flors artificials, de les de plàstic.

“Hi ha molta gent que prefereix aquest tipus de flors, són resistents i aguanten tot l’any”, m’explica el Jaume. A mesura que avança la conversa també sorgeix un altre tema, les incineracions. M’explica que la gent cada vegada opta més per aquesta opció, molt més econòmica i que això repercuteix en els enterraments també. “Quan vagis al cementiri ja veuràs com hi ha uns adhesius on pregunten qui és el titular de la sepultura. A més pensa que fa anys que el cementiri no s’amplia, cada vegada hi ha menys enterraments”, assegura.

Camí cap al cementiri
Surto de la floristeria J. Pros amb totes aquestes coses al cap i em dirigeixo cap al cementiri. A mesura que m’apropo al carrer Rovira i Virgili, penso en una cosa molt important, no he estat mai en el Cementiri Municipal de Tarragona. Tot i viure aquí, no tinc cap membre de la família enterrat i mai he acudit a un enterrament al ‘camp sant tarragoní’. Considero que és un moment íntim per a les famílies, així que no sé que em trobaré.

Un cop arribo a la zona més propera, ja començo a notar molt moviment en direcció al cementiri. Sobretot molta gent gran que en grupets es dirigeix cap allà. Arribo i és un autèntic formigueig de gent entrant i sortint, cotxes que intenten aparcar amb problemes, ja que a l’espai habitual d’aparcament s’hi ha ubicat les parades de floristeries.

Vaig cap a la porta i veig un munt de gent conversant en petits cercles. El que comentava el Jaume, els tarragonins es troben al cementiri. Inclús hi ha un venedor de l’ONCE que ha volgut establir-se a la porta del cementiri. Reconec que estic nerviós, com ja he dit abans, no m’agraden gens els cementiris i no sé què em trobaré, però em decideixo a entrar.

Un cementiri monumental
No sé si els ha passat mai, però als cementiris hi ha alguna cosa que fa que m’inquieti. No és pels morts, ni de bon tros. Potser són els nínxols, la simbologia o la quietud que es respira, inclús l’olor de les flors. Me’n recordo del que em deia el meu avi, que anava al cementiri de Castelló a estudiar, ja que era l’espai més tranquil i on ningú et molestaria. No seria per Tots Sants.

El primer que em fixo és en la ‘monumentalitat’ del patrimoni que hi ha al cementiri tarragoní només entrar. La quantitat de panteons, capelles, tombes, nínxols i columbaris que hi ha. Concretament, 19.500 sepultures en total, segons fonts de la Xarxa Santa Tecla, entitat que gestiona i es fa càrrec del Cementiri Municipal de Tarragona.

Em fixo que la gent, només entrar al cementiri el primer que fa és fer el senyal de la creu i anar a buscar als treballadors per preguntar on està la sepultura dels seus éssers més estimats. Jo vaig a fer un volt. El que em trobo, tal com em va advertir el Jaume és que efectivament, en moltes sepultures hi ha un adhesiu on el cementiri pregunta per la seva titularitat.

Molt patrimoni fúnebre, però ruïnós
Faig una foto i un senyor, amb tota la raó del món s’apropa i em diu que no troba molt adient que es vagin fent fotos als cementiris. Li explico qui sóc i què estic fent i ho entén, però m’anima a ser curós amb què faig i que fotografio. Per molts, en la imatge sortirà allò que més estimen. Tota la raó, marxo a fer un volt.

Trobo una quantitat de patrimoni bestial. Moltes famílies benestants, en altres temps on l’empoderament i la classe social es traslladava a les seves sepultures van erigir panteons enormes, alguns d’ells amb una qualitat molt gran. Avui dia, només cal passejar pel cementiri i veure com moltes d’aquestes sepultures estan en estat ruïnós.

No és culpa de la gestió del cementiri, sinó fruit del pas del temps i aquelles famílies que ja no tenen cura d’elles, o ja no hi ha recursos per fer-se’n càrrec han abandonat el patrimoni dels seus ancestres.

Després d’un matí llarg al cementiri és hora de marxar i torno a pensar en el que m’ha comentat abans el Jaume i penso en el fet que torna a tenir tota la raó del món. Cada vegada hi ha menys persones que trien l’opció tradicional d’enterrament i recorren a la via de la incineració. Em remou i em fa pensar en el futur i no m’agrada el que penso. El que està clar és que el Cementiri Municipal de Tarragona és, durant Tots Sants el punt de trobada dels tarragonins.

Borja VIZCARRO


Borja Vizcarro28 Octubre, 2019
unnamed38-1280x853.jpg

Pedro Martín empatava pels grana

El Nàstic de Tarragona ha tornat a posar-se en una situació molt incòmoda, després de caure derrotat contra la UE Olot a La Garrotxa. Els grana no han pogut evitar que els olotins s’avancessin al marcador i malgrat haver aconseguit l’empat abans del descans i haver tingut grans oportunitats per a avançar-se a la segona meitat, els nastiquers no han pogut evitar una nova derrota fora de casa que complica i molt la situació dels tarragonins a la classificació.

Gol de l’Olot i a remar
El partit es va iniciar amb un bon inici més dels locals, que encoratjats per la seva afició, ràpidament han anat arribant a l’àrea grana i generant perill en les accions a pilota aturada. En el minut 13 va arribar el primer gol local, després d’un refús a la frontal que Héctor va aconseguir aprofitar per posar-la al fons de la xarxa.

A partir de la diana dels olotins, els de Xavi Bartolo van mostrar més caràcter sobre la gespa i van agafar les regnes del partit, lligant bons minuts i aconseguint tancar als olotins prop de la seva àrea en diverses arribades per banda que no han trobat rematador. L’aproximació més clara va arribar en el 38, quan Pol Ballesteros va estar a punt d’empatar amb un bon xut, refusat pel porter Ballesté.

Mentre que dos minuts després arribava l’empat grana. Pedro molt ben col·locat aconseguia aprofitar una greu errada defensiva de la UE Olot per posar l’esfèric per sobre del porter i empatar. Amb l’1-1 s’arribava al temps de descans i el conjunt tarragoní gaudia de 45 minuts més per aconseguir la victòria.

La pilota aturada condemna al Nàstic
A l”inici del segon temps el Nàstic sortia decidit pel segon gol. Pedro Martín, abans de ser substituït, i també Habran i Pol Ballesteros s’han trobat amb el porter Ballesté en diverses ocasions, que ha estat el millor pels olotins, aconseguint desesperar a l’ofensiva grana.

Quan el Nàstic gaudia del seu millor joc a l’encontre i més ofensiu va arribar el segon gol dels de La Garrotxa, en una jugada d’estratègia finalitzada des del segon pal per Carles Mas. El Nàstic ho va seguir intentant fins al final del partit i Pol Valentín, en el temps afegit, va tenir la igualada en un remat de cap al servei de cantonada que Ballesté refusava de nou. Final i el Nàstic marca el ‘playout‘ de descens, col·locant-se en una situació molt complicada a la taula.

Dades del partit
UE Olot 2:
Ballesté, Carles Mas, Masó, Héctor, Natalio (Xumetra, 67′), J.A. Soler, Aspar (Pedro, 67′), Alan Baró, Chavarria, Eloi (Vivi, 82′), Kilian.
Nàstic 1: Bernabé, Pol V, Bonilla, Goldar, J. Rodríguez, D. Petcoff, R. Brugué, Habran JR (S. Montero, 68′), Perone, Pedro (Lolo Plá, 72′), Pol B.
Gols: 1-0, Héctor (13′); 1-1, Pedro (40′); 2-1 Carles Mas (78′).

 

 


Borja Vizcarro28 Octubre, 2019
foto_3565439.jpg

3d9sf Colla Vella

Sí senyors. L’anomenat unicorn blanc dels castells, el 3 de 9 sense folre, ja és aquí i s’ha vist a Valls. No podia ser d’una altra manera. Al kilòmetre 0 del món casteller, allà on tot va començar, s’ha vist un dels castells ficció que finalment ha vist la llum, i per partida doble, en una Santa Úrsula per la història, no només pel seu caràcter reivindicatiu sinó per haver estat la millor diada castellera de la història.

Primer ha estat la Colla Vella dels Xiquets de Valls l’encarregada d’obrir pas en la història, carregant el castell inèdit en segona ronda i després la Colla Joves Xiquets de Valls, a qui la sort o l’atzar ha deixat sense el premi de ser la primera a coronar el 3de9sf però la persistència dels vermells ha fet que finalment li fessin l’aleta.

La millor diada castellera de la història
Els encarregats d’obrir plaça després del sorteig han estat els castellers de la Colla Joves Xiquets de Valls. Els de la camisa vermella han sortit decidits a fer història descarregant el tercer 2 de 8 sense folre i evidenciant que a Valls han aconseguit domar aquesta estructura de manera sublim. A la segona ronda arribava la gran aposta de la jornada pels diables vermells, el 3 de 9 sense folre.

En un primer intent, l’estructura pujava molt apamada però la canalla, després de moments de dificultat per poder arribar a coronar el pom de dalt han reculat, deixant-lo en intent desmuntat. En ronda de repetició els del carrer d’en Gassó han descarregat un 4 de 9 amb folre per agafar confiança.

3de9sf Joves Valls

A la tercera ronda, veient com la Vella havia aconseguit carregar-lo, la Joves hi ha tornat amb decisió, però el segon intent ha fet llenya, en haver-se fet massa llarga l’estructura i trencant-se quan acotxador i enxaneta es col·locaven damunt dels dosos. Però la glòria ha arribat per a la Joves de manera èpica.

En repetició de tercera ronda, hi han tornat amb el 3 de 9 sense folre i aquesta vegada si han aconseguit fer-li l’aleta de forma històrica i la plaça del Blat ha esclatat d’èxtasi. La Joves ha acabat la diada de la patrona vallenca amb un bon pilar de 7 amb folre, rubricant la seva millor actuació de la història.

La Vella fa història amb la tripleta de castells nets
Per la seva banda, la Colla Vella dels Xiquets de Valls ha posat de manifest que són els grans dominadors del món casteller actualment. Els rosats han començat la seva actuació, sortint segons, amb el 4 de 9 sense folre. L’estructura presentava alguns canvis en el tronc respecte als que havien fet aquesta temporada i l’han pogut descarregar de manera ben solvent.

4d9sf Colla Vella

A la segona ronda ha arribat l’eufòria. Tot i que havien anunciat en un principi el 2 de 9 sense manilles, han optat finalment pel 3 de 9 sense folre. L’estructura del tres rosat ha estat una batalla constant però l’han sabut defensar de valent per aconseguir coronar el primer tres net de la història.

Quan l’enxaneta ha fet l’aleta, la plaça del Blat ha esclatat en crits de celebració i s’ha viscut el primer gran moment màgic a la plaça vallenca. A la tercera ronda han descarregat un altre castell sense folre, el 2 de 8 sense folre, de manera excel·lent i han acabat la Diada de Santa Úrsula amb un pilar de 8. Valls segueix marcant la història dels castells.

Borja VIZCARRO


Borja Vizcarro13 Octubre, 2019
unnamed36-1280x853.jpg

Rematada de Rodríguez, que adelantava als grana

No hi ha manera. El Nàstic de Tarragona ha tornat a empatar, aquesta vegada contra el València Mestalla, a l’Estadi Antonio Puchades. Els homes de Xavi Bartolo van començar bé el primer tram de la primera part, arribant a avançar-se en el marcador després d’una gran rematada de Juan Rodríguez. Però en l’última del primer acte, el filial valencianista va trobar l’empat i va fer que els nastiquers patissin més del normal a la segona part.

Bon Nàstic des de l’inici
El Nàstic va assumir el tempo del partit des del primer instant. L’equip gran va imposar el domini de l’esfèric, ben situats defensivament per recuperar ràpidament la pilota. La primera aproximació va arribar de les botes de R. Brugué, en una jugada per banda en el minut 11.Al servei de cantonada va arribar el gol del defensa Juan Rodríguez. El gallec es va imposar per alt, enviant la pilota al fons de la xarxa per inaugurar el marcador.

Minuts després del gol, els locals van fer un pas endavant i els homes de Xavi Bartolo es defensaven bé, sense arribar a concedir ocasions als valencians. La primera aproximació a la porteria grana va arribar al minut 38, quan Bernabé va refusar amb encert el xut de Pascu.

Ja en el temps afegit, el filial valencianista va igualar el marcador. Una jugada per banda dreta de l’atac local va finalitzar amb una centrada al segon pal que Jordi Sánchez rematava a plaer. Amb el cop psicològic del filial cap als grana s’arribava al temps de descans.

Demanant l’hora a la segona part
A l’inici de segona meitat, els locals van sortir més protagonistes. Bernabé va ser providencial per evitar el gol de Carlos González. El de Los Palacios va refusar a córner i al servei de cantonada ha atrapat amb encert el remat local. Jordi Sánchez el millor dels valencianistes rematava creuat i la pilota sortia fregant el pal.

En l’acció posterior, el mateix jugador trobava de nou a Bernabé, que atrapava sense complicacions. El filial valencianista ho tornava a intentar en el 73′, mitjançant Jordi Escobar, en una acció perillosa que acabava rematant prop del pal.

Els tarragonins han tingut la millor al 75′. Ferran Giner aprofitava una pilota a l’espai que per pocs centímetres no s’ha colat a la base del pal llarg del porter Rivero. En el minut 82, Perone es mostrava contundent evitant que una bona acció personal de Jordi Sánchez pogués acabar a gol.

En els últims minuts del temps reglamentari, dues ocasions consecutives per als grana que arribaven per banda esquerra. En el 86 Brugui no arribava al remat des de l’interior de l’àrea, per poc; i dos minuts després, Bonilla xutava des de lluny, trobant la resposta de Cristian Rivero.

Ja a l’afegit, Bernabé aturava una gran rematada creuada dels ché, evitant que els tres punts es quedessin a València. Final del partit i nou empat que no deixa content a cap dels dos conjunts i que complica la situació a la taula dels nastiquers.

Dades del Partit
València Mestalla 1: Cristian Rivero, Marc Ferris, Javi Jiménez, Guillem Molina, Adrián Guerrero, Adri Gómez, Vicente Esquerdo, Carlos González (Alfred Planas, 71′), Pascu, Sergio Moreno (Jordi Escobar, 73′), Jordi Sánchez.
Nàstic 1: Bernabé, Pol V, Bonilla, Goldar, J. Rodríguez, D. Petcoff, R. Brugué, Habran JR (Pol B, 66′), Perone, Pedro (Lolo Plá, 46′), J. Carreón (Ferran GP, 56′).
Gols: 0-1, Juan Rodríguez (12′); 1-1, Jordi Sánchez (45′).
Col·legiat: Daniel David Baiges Dones
Estadi: Antonio Puchades, Ciutat Esportiva València CF


Borja Vizcarro12 Octubre, 2019
IMG_4076-e1570877709134-1280x1707.jpg

He de reconèixer que avui estic una mica més nerviós del normal. Avui entrevisto a David Marqués, guionista d’una de les pel·lícules més exitoses del cinema nacional, ‘Campeones‘. Fa tot el dia que estic en contacte amb ell per tal d’establir una hora per trobar-nos, paciència que li agrairé sempre. Jo mateix m’hauria enviat a pastar fang. Ens trobem a la plaça Corsini, al Mercat Central de Tarragona i em reconeix que Tarragona ha canviat, des de l’última vegada que la va visitar, en un festival de curtmetratges, fa més de 30 anys. Seiem a prendre un cafè i m’explica que ha suposat per ell el rodatge de la pel·lícula, el que costa fer una producció d’aquest tipus a Espanya. Em parla de normalitzar i no visibilitzar, que tots tenim discapacitats i que ens hauríem de mirar més en el mirall d’aquestes persones, que enveja com veuen la vida i el món que ens envolta. Entrevistem a David Marqués, que ens obre a una realitat desconeguda.

Marqués davant del Mercat

Com sorgeix la idea de ‘Campeones‘? Doncs la idea surt de llegir un article del País sobre un equip real d’un poble de València, de Burjassot. El Club Aderes, un equip format per persones discapacitades de bàsquet, que havien guanyat deu vegades el campionat d’Espanya. Tornant a l’article era una peça que tenia de tot. Tenia un punt molt emotiu, un punt de comèdia, estava molt ben escrit i sobretot les històries que explicava em van provocar totes aquestes sensacions. Vaig anar a veure’ls i a poder conèixer-los. Jo en aquell moment no tenia ni idea de bàsquet (rialles) ni de discapacitat intel·lectual, però em vaig trobar amb uns nois que tenien una visió de la vida súper optimista, divertida… de seguida vaig creure que en aquesta història hi havia una pel·lícula i vaig escriure el guió.

Quina va ser la resposta en aquell moment? Els primers a llegir el guió van ser l’entrenador de l’equip i el president de l’associació, perquè tenia clar que volia que fos una comèdia. Tenia claríssim que aquesta història havia de ser una comèdia, però fer una comèdia amb un tema tan sensible com aquest… Podies travessar la línia i que es pensés que ens estàvem rient d’ells, o quedar inclús per darrere, semblant que fos una història paternalista, aquell “ai pobrets“… I jo tampoc volia això. Total, se’l van llegir i em van dir que havia encertat de ple. “Això és el que no s’ha fet mai i és un gran tema”, em van assegurar, i aquest pas va ser el que em va encoratjar a fer la pel·lícula, fins que va arribar Javier Fesser.

Marqués i Fesser

Com va ser el procés de parlar amb Javier Fesser? Mira, van passar 5 anys des que vaig escriure el guió i es va fer la pel·lícula. Durant aquest temps vaig arribar a perdre els drets del guió, durant un període, fet que va complicar el projecte. Quan els vaig recuperar, torno a engegar el procés de poder fer la pel·lícula, anant a totes les productores, porta per porta. La gran majoria el van rebutjar o simplement ni se’l van llegir, fins que a una d’elles li va agradar el projecte. Em vaig reunir amb ells, anàvem a impulsar per fi la producció, volien inclús que fos jo el director… però em va trucar l’última productora a la qual havia enviat el guió, Pendelton de Luís Manso i Javier Fesser. Luís Manso em va dir “Aquesta pel·lícula és pel Javier. Ara estem preparant una altra cosa però és que crec que ha de ser per ell”. A les portes de firmar amb l’altra productora, em vaig reunir amb Pendelton i amb Fesser, un dels directors que sempre he admirat. Només en parlar amb ell vaig veure que tenia la mateixa visió de la història que tenia jo i em vaig plantejar el fet de deixar el guió a les seves mans, ja que estava segur que seria una pel·lícula amb molta més repercussió, pressupost i mitjans dels que podia disposar jo amb un altre projecte. El vaig deixar a les seves mans i no me’n penedeixo (riu).

I el procés de càsting? Els personatges s’assemblen als jugadors de l’equip ‘real’? Els personatges del guió original estan basats en els nois de l’equip de l’Aderes. El que sí que és cert que en el primer guió, la primera versió abans de realitzar el càsting, eren set jugadors. Quan es va fer el càsting, ja hi havia una selecció de 600 persones entre totes les associacions de Madrid. Llavors va començar la selecció, fins que van quedar deu persones. Va ser Javier qui va dir que no volia treure més gent i que volia aquests deu personatges. La qüestió és que el que vam fer va ser crear personatges nous en base, no només de la personalitat d’aquests nois de l’Aderes, sinó complementant-los amb els personatges que havíem trobat als càstings. Tres o quatre personatges estan pràcticament igual que al primer guió, amb aportacions dels actors, però el millor de tot és que és tot real, no ens hem inventat gairebé res. Les situacions i els diàlegs sí que són inventats, però aquesta manera de reaccionar dels actors, aquesta manera de veure el món i de dir les coses està molt basat en la realitat.

Escena de ‘Campeones’ a una platja canària

Creus que des de la societat tendim a donar-li l’esquena als problemes de salut mental? Mira en el meu cas particular, sí que és cert que tenim la barrera que ens posem nosaltres mateixos, jo mateix m’incloc. Jo no tenia cap mena de contacte amb persones amb discapacitat, però sí que és cert que tenia la barrera posada. Pensava, “val estan allí, però no em vull apropar-me a aquest món”. No vull dir la paraula ‘rebuig’, però sí que és aquella cosa que tractes d’evitar. Tot això existeix. Però clar, en el moment que els vaig conèixer, se’m van caure totes les barreres i tots els prejudicis i em vaig arribar a adonar del ‘gilipolles‘ que arribes a ser, quan li dónes l’esquena a coses que no coneixes. Descobreixes una manera de veure la vida que hauríem d’aprendre a tots els estrats de la societat.

Aquí a Tarragona vam ser pioners amb la iniciativa La Liga Genuine, són aquest tipus d’iniciatives les que ajuden a visibilitzar… Més que visibilitzar hem de normalitzar. Tots tenim discapacitats, no hi ha ningú que sigui perfecte. Digues-li enveja, ego, por… com vulguis, però tothom tenim alguna discapacitat que ens impedeix arribar a aquella felicitat plena que podem arribar a assolir a la vida. Ens anem carregant de problemes, mogudes… ens anem carregant el cap des de ben petits. Et vas tornant més aspre, ho veus tot de manera més negativa, i crec que si ens miréssim més en el mirall d’aquests nois, com viuen el dia a dia, que el viuen d’una manera que jo envejo. M’encantaria poder afrontar la vida com ho fan ells i et deixes de tonteries. En el moment que et rodeges d’ells i de les seves famílies, t’adones de les discapacitats pròpies que arribes a tenir.

Marqués amb alguns dels actors de ‘Campeones’

Com ha estat l’experiència de compartir rodatge amb ells? Un autèntic plaer. Al rodatge l’únic problema era que no eren actors professionals, però és un problema que et trobes sempre que treballes amb una persona que no té formació artística…

Però passa amb totes les persones que no són actors (Rialles) Sí, exacte! Un rodatge és una cosa súper complicada, però ells van respondre millor que la majoria d’actors. Els hi deies, anem a rodar aquesta escena i tot era festa i alegria (rialles). Digues-li això a un actor professional després de més de 10 hores de rodatge… (més rialles). Ells són súper professionals i tot era una festa. Però del que més orgullós em sento és de tot el que ha vingut després. El fet de poder viatjar amb ells per tota Espanya presentant la pel·lícula i veure com gaudien moltíssim de tot això.

I les nominacions als Goya ja devia ser… Sí i tant! Però torno a insistir, des del primer moment i des de l’estrena (somriu), ha estat tot una alegria contínua, no s’ha acabat encara! De fet la setmana passada vam estar recollint premis, vam estar amb tres dels nois; de fet avui estic aquí (rialles). La pel·lícula aquest estiu s’ha posat a tots els pobles d’Espanya. Cada festa de poble que veia, ‘Campeones‘ estava anunciada. Hem estat a tot arreu, els nois porten una agenda brutal, segueix sent un no parar. Per això dic, la pel·lícula ha estat una alegria contínua, i els Goya, doncs una més! Per ells els hi és igual que els hi donin un Goya o una ampolleta d’aigua a cadascun (més rialles), els hi és igual que no els hi donin res. Tal com se’ls veu a la pel·lícula, són a la vida real.

I en l’àmbit personal, què suposa haver guanyat un Goya, t’imaginaves que aquesta història podia guanyar-lo? Jo crec que mai et planteges guanyar un Goya, prou difícil és arribar a fer una pel·lícula (somriu). Suposa un esforç immens arribar a fer-la, llavors en l’últim que penses quan estàs fent-la és en guanyar premis, el que vols és acabar-la de la millor manera possible, i després a veure què passa. Hem tingut la sort que tot el que ha passat ha estat meravellós, sent una de les pel·lícules que ha recaptat més a la història del cinema espanyol, que ens han donat un munt de premis… Però aquestes coses, quan estàs rodant, no les penses. Si no seria una professió de frustrats i el que intento és que es faci la pel·lícula de la millor manera possible.

Marqués amb el Goya

Com està la indústria del cinema nacional? Doncs com totes les indústries… molt complicada. Molt difícil, però és que no hi ha res fàcil avui en dia! (rialles). Si fos fàcil, tothom faria pel·lícules cada any en aquest país. Mira’m a mi mateix, fa 5 anys que no dirigeixo cap pel·lícula i en tinc ganes. Però és complicat. Tinc alguns projectes, però porta molt temps el fet de realitzar una producció.

Finançament o temps? (Rialles) Tot, tot! Són molts factors. Moltes potes d’una taula gegant que si falla alguna, la resta cauen a terra. Posar totes les parts d’acord és molt complicat.

Què li diries a les persones que no han vist ‘Campeones‘ perquè s’animin a veure-la? Em sembla molt malament que encara hi hagi gent que no l’hagi vist… (rialles). Sobretot que s’animin a veure-la per passar una estona molt divertida. Si no que li preguntin a algun dels més de tres milions d’espectadors que l’han vist al cine (bromeja). Que s’animin que segur que els hi agrada.


Borja Vizcarro6 Octubre, 2019
0dad6eb3-4a9f-4495-8f84-e88dbc1c1734-1280x960.jpg

Nou empat del Nàstic de Tarragona que se li comença a complicar la vida a la classificació del grup tercer de Segona Divisió B. Els homes de Xavi Bartolo han plantat cara a tot un CE Castelló, que només ha estat superior als minuts finals de la primera part. Un error de Bernabé ha provocat que els de la Plana s’avancessin al 68, però Brugué ha aconseguit empatar el matx pels grana.

Un nou canvi de sistema de Bartolo
Els primers minuts han estat de tanteig entre els dos conjunts. El Nàstic de Tarragona ha sortit al verd del Nou Estadi, fidel al seu estil, amb la intenció de tenir la pilota, amb un canvi de sistema al centre del camp. Davant d’ells un Castelló més defensiu que buscava les transicions ràpides per sorprendre els centrals grana.

Un empat que fa que no ajuda al Nàstic

La necessitat feia jugar amb ansietat als grana, que veien com els albinegres arribaven amb facilitat a la meta de Bernabé. Al minut 15, una rematada del central castellonenc Verdés, després d’un córner, avisava del perill del Castelló a pilota parada.

El Nàstic intentava mantenir el control del joc al centre del camp i buscava les bones desmarcades de Pedro Martín i Habrán, que tornava a ser de la partida a l’onze de Xavi Bartolo. Al 28, una bona combinació entre l’andalús i el camerunès a punt ha estat d’estrenar el caseller grana, però la rematada d’Habran s’ha quedat toveta a les mans d’Álvaro Campos.

La primera meitat avançava sense clares ocasions, bones arribades però sense que cap equip trenqués l’empat. Però el Castelló al 44 l’ha tingut. Jorge Fernández ha disposat de la millor de tot el primer temps. Sol, al cor de l’àrea nastiquera, l’extrem ha rematat una gran centrada, que Bernabé ha tret de manera impossible. 0-0 i tot per decidir-se a la segona meitat.

Enèssim error defensiu nastiquer
El segon acte ha començat amb els mateixos 22 protagonistes, però amb un canvi de sistema a l’onze grana, amb un 4-4-2 molt més definit. I el Nàstic ha començat a carburar. Mentrestant el Castelló es mantenia ferm i rocós en defensa. Dues bones arribades de Lolo Plá han animat a la parroquia grana, que seguia amb neguit i ansietat el partit.

Al minut 60, Xavi Bartolo ha mogut la banqueta, donant entrada a Pol Ballesteros i Roger Brugué que li han donat una marxa més a l’atac grana. Però un error defensiu de Bernabé ha condemnat als nastiquers. El porter grana ha volgut jugar una pilota que ha interceptat Rubén Díez i sol ha avançat als castellonencs. De nou 0-1 i a remar.

Amb el gol dels de la Plana, el partit s’ha descontrolat un cop més. Però el Nàstic ha aconseguit empatar el partit. Una gran centrada d’Habrán ha deixat a Brugué sol que ha rematat a plaer. 1-1 i 10 minuts al davant. Perone ha tingut la millor a les acaballes del partit, amb un córner que a punt ha estat d’acabar dins de la porteria de Campos, en la que ha acabat sent l’última del matx. El col·legiat ha xiulat el final en un empat que posa molt difícils les coses pel Nàstic de Tarragona a la taula.

Borja VIZCARRO

Dades del Partit
Nàstic 1: Bernabé, Pol V, Bonilla, Goldar, J. Rodríguez, Lolo Plá (Pol B 60’), D. Petcoff (J. Lasso 80’), Habrán Jr, Perone, Pedro i Ferran GP (R. Brugué 60’).
CE Castelló 1: A. Campos, Satrústegui, Carles, Cubillas (Serra 67’), Rubén Díez Gálvez 88’), César, Víctor, Calavera (Alfredo 89’), Verdés, Jorge F i Muguruza
Gols: 0-1 Rubén Díez (68’), 1-1 R. Brugué (84’)
Col·legiat: Raúl Martín González Francés
Estadi: Nou Estadi 4.047 espectadors


Borja Vizcarro4 Octubre, 2019
ARBITROS-Nastic-Castellon.jpg

Ángel Dealbert i Abel Buades al Nou Estadi

Potser els nastiquers més joves no se n’enrecorden, però aquest diumenge torna al Nou Estadi un equip que ha mantingut una forta rivalitat amb el Club Gimnàstic de Tarragona, en duels de llegenda i d’alta rivalitat. Torna a Tarragona el Club Esportiu Castelló.

Més enllà de les xifres, aquest partit sempre ha estat d’alta tensió pels aficionats granes i albinegres. El matx entre tarragonins i castellonencs ha estat considerat un derbi pels experts del món del futbol i és tot un clàssic del futbol espanyol: Els dos equips s’han enfrontat 9 vegades a Tercera Divisió, 12 a Segona Divisió A i és el sisè equip contra el que més vegades s’ha enfrontat el Nàstic a la categoria de bronze espanyola.

Un partit calent, de màxima rivalitat
Si pregunten a qualsevol aficionat nastiquer veterà, sens dubte afirmarà que els Nàstic Castelló han estat sempre partits de màxima rivalitat. Tant al malaurat estadi grana de l’avinguda Catalunya, com al Nou Estadi de la Budallera, l’assistència d’aficionats ‘orelluts’ ha estat molt alta. 187 quilòmetres separen ambdúes ciutats provincials, fet que fa que les graderies granes es tenyeixin d’albinegre amb molta facilitat i viceversa.

Pape Diop controlant una esfèrica

Aquest derbi interprovincial sempre ha deixat històries pel record. Quan el CF Reus competia entre Tercera Divisió i Primera Catalana, el CE Castelló era, sens dubte el màxim rival dels grana. En altres èpoques es recorden càrregues policials complicades i inclús alguns aldarulls a les graderies del Nou Estadi entre aficions. Temps on els radicals eren capaços de dirigir i atemorir als aficionats a la seva voluntat. Temps de partits on el futbol a vegades era secundari i la violència ho justificava tot. Altres temps, afortunadament.

Més enllà de la rivalitat entre aficionats radicals, el bon nivell futbolístic històric dels dos conjunts ha fet que lluitessin per objectius similars, fet que provocava que l’espectador veiés partits pel record. De fet l’últim matx al Nou Estadi, la temporada 09/10, va deixar un gran gol de Fali des del mig del camp, a la victòria per 2 gols a 1 dels tarragonins.

Xavi Oliva amb la samarreta del Castelló

Castellonencs i tarragonins han vestit les dues samarretes
Un altre dels factors diferencials ha estat l’intercanvi de jugadors entre els dos equips. El més recent ha estat el de José Carlos, la temporada passada, però històricament els dos conjunts han intercanviat jugadors tarragonins i castellonencs.

Un dels que més es recorden és l’intercanvi del porter Xavi Oliva i el migcampista Abel Buades. Tots dos jugadors es van convertir en jugadors estrella dels dos conjunts. Oliva era l’etern substitut de Felip i a Castelló va esdevenir un dels millors porters que es recorden a Castàlia, aconseguint un ascens a Segona A després d’11 anys a la Segona B.

Per la seva banda Abel Buades, ha esdevingut un dels jugadors amb més partits disputats amb la samarreta grana, ascens a Primera inclòs. El valencià va arribar al 2003 després d’haver disputat una temporada de somni amb els ‘orelluts’ que només van perdre un partit a la fase regular de la categoria de bronze, quedant a les portes del somni.

Palanca amb la samarreta albinegra

Un altre futbolista tarragoní il·lustre ha defensat les dues elàstiques: Miguel Palanca. Canterà del Reial Madrid, va ser cedit al CE Castelló, la temporada 09/10. Després d’haver jugat en diversos equips de la categoria de plata del futbol espanyol, Palanca va tornar al Nou Estadi de la mà de Vicente Moreno, l’any 2015.

10 anys sense un Nàstic Castelló
El CE Castelló va ser sancionat administrativament per impagaments a hisenda la temporada el 18 de juliol del 2011, després d’haver disputat una fase d’ascens a Segona A. Des de llavors el club de la Plana a passat per diversos moments, on inclús va estar a punt de desaparèixer. Però després d’una gestió on la ciutadania castellonenca s’ha fet càrrec del club, els albinegres han tornat a ser aquell equip temut al grup tercer de la Segona B.

Abel Buades corre disputant una pilota

L’últim matx disputat al Nou Estadi va ser la temporada 09/10, amb victòria grana per 2 gols a 1. Des de llavors han hagut de passar deu llargs anys on s’ha perdut una rivalitat històrica. Pel que fa a les xifres, els castellonencs dominen amb més victòries que el Nàstic. Aquest diumenge, més de 600 albinegres tornaran a omplir les graderies de la zona visitant, en un partit que, de ben segur, recordarà als grans duels històrics dels dos conjunts.




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter