REDACCIÓ
En aquesta anada i vinguda dels independentistes – amb el fre de mà sempre posat no fos cas – Catalunya es va menjant els 18 mesos al ritme que marca el Déu Kronos. Aquest dictarà la seva sentència inapel·lable pels vols del temps que el seu net Dionís, déu del vi, les celebracions i els èxtasis es farà present a Tarragona – esperem-ho – amb els millors Jocs Mediterranis de la Història – Ballesteros dixit – des del 1951 que és quan van començar.
Havien de desconnectar però no sembla que es talli cap de les milers de connexions d’infrastructures en forma de ports, aeroports, ferrocarrils, carreteres, línies d’alta i mitja tensió ni de centres de producció d’energia. Hem continuat “important” electricitat de la resta d’Espanya i si se’m permet, també aigua que hem de negociar si no volem que el delta de l’Ebre quedi sec.
Tampoc els lligams econòmics passen per la trencadissa: l’intercanvi comercial no sembla patir, ni el bancari, ni sembla que l’historiador flamant nou conseller d’economia hagi complert la seva paraula que el pressupost del 2015 seria el darrer pressupost autonòmic. Ni ho va ser ni tampoc no ho serà el del 2016 que ha de pactar amb el govern del PP vulgui o no. Ni tampoc sembla que es vulgui desentendre de negociar amb l’Estat una nova manera de finançar les comunitats autònomes on Espanya inclou la nació catalana per cert. Ni els lligams socials, esportius, audiovisuals, cinematogràfics i tants d’altres. Tampoc no sembla que la desobediència civil qe se’ns va anunciar que seria la manera de fer una trencadissa amb tots els ets i uts hagi prosperat perquè a la primera decisió dels tribunals s’han apressat a presetnar recurs en lloc d’ignorar-ho i proclamar la sobirania. I veig que els equips jurídics de les administracions – àdhuc els del Parlament – no recomanen precisament la ignorància de la llei ans al contrari, l’observància com era previsible.
Llegeixo que els consellers de la desconnexió negocien amb ministres que d’aquí a un any se’ns havia dit que ja no pintarien res i fins i tot veig una entrevista del President del meu país ( que no es va presentar a les eleccions per ser-ho ) que diu que si hi ha alguna altra proposta “allà” està disposat a estudiar-la però que no ho creu. Fins i tot he sentit en aquesta tragicomèdia de negociació que estan fet els “ d’allà” que els meus amics independentistes acceptarien donar suport a qui acceptés fer un referèndum a Catalunya – se suposa que legal i acordat com el que proposàvem els del PSC fins al juny de l’any passat – .
I arribats aquí, un servidor, que continua creient i defensant el referèndum maleït que s’haurà de fer algun dia, llegeix que el sr. Doménech i el meu estimat Miquel Iceta es van reunir i el primer va proposar al segon el referèndum “ pelat” que dic jo, és a dir, que pregunta per la independència sí o no. I que Miquel Iceta li va respondre amb la doctrina oficial del PSC des del juny de l’any passat com no podia ser d’una altra manera: abans preguntem per la reforma de la Constitució. O, dit d’una manera més original com sempre acaba trobant Iceta: abans preguntem per l’acord que pel desacord.
El sr. Doménech i el sr. Iglesias i tutti quanti que volen preguntar per la independència – ara sembla que fins i tot el sr. Puigdemnot i el sr. Junqueras, haurien d’acceptar que no són majoria els qui volen la “inde” perquè ni amb el referèndum que ara es veu que no ho era quan van als jutjats ni a les eleccions de veritat van tenir la majoria els partidaris d’aquesta opció. Així que imposar la pregunta d’un referèndum no sembla que ho puguin fer així com així.
Però llavors, per què no pregunten les dues coses alhora i acabem i el Govern es posa a treballar d’una punyetera vegada ? Vol la reforma de la Constitució que li presentem o la separació d’Espanya ?
Allò que no podem és perpetuar la interinitat i la provisionalitat. Els homes i dones de Catalunya no ens ho mereixem.
Xavier SABATÉ
REDACCIÓ
