Arxius de XAVIER SABATÉ | Diari La República Checa

REDACCIÓ6 Juliol, 2020
ballesteros_surt.jpg

¡Qué cruel pena para un alcalde es no poder escribir el final de su propio relato! Y así, con esta pena, Josep Félix Ballesteros camina, empujado por sus sombras, hacia el valle de los sueños rotos.

Esta historia empezó mal. En aquella asamblea de primarias del PSC, ahora hace 20 años, en la que Ballesteros derrotó a la siempre elegante Cinta Moriones, contra quien realmente debería haberse enfrentado el futuro alcalde era a Xavier Sabaté, sempiterno aspirante a discípulo de Robespierre. Pero aquel guion lo escribió una mano mefistofélica y, por esa razón, ambos pactaron que Ballesteros sería la cara amable del partido, mientras Sabater asumiría el papel de Gran Maestre en la sombra.

Vito Tarracorleone, en una platja de Tgna

Sin embargo, pocos meses después de aquellas primarias, Sabaté le retorció el brazo a Ballesteros para que – eso me dicen – iniciase una caza de brujas interna en el partido, poniendo especial inquina en llevar a Moriones a la hoguera. Como Dorian Grey por su eterna lozanía, Ballesteros empezaba a pagar el precio de su advenimiento político.

Los siguientes 7 años fueron la época vedette de Ballesteros: protagonista de “adivina quién viene a cenar esta noche” en numerosos hogares modestos de la ciudad, opositor con fair play de Joan Miquel Nadal e innovador en su proyección como político nuevo para una nueva Tarragona, por fin, en las municipales de 2007, consiguió alzarse con una victoria incontestable sobre el astuto Joan Aregio.

Los primeros cuatro años de alcaldía de Ballesteros transcurrieron en un vodevil de improvisaciones, ocurrencias, golpes de efecto y alguna genialidad, pero también alumbraron el que sería germen de su futuro acartonamiento político: la incapacidad de Ballesteros para liderar y cohesionar equipos de trabajo, así como el caro vicio de aglutinar afectos a su persona, pagados con la moneda de las promesas que no siempre se podrían cumplir. Lo primero, le llevó a delegar tareas y responsabilidades caprichosamente y, lo segundo, a rodearse de lealtades mercenarias… y de aquellos fangos, el lodo de Inipro.

Llegaba su segunda victoria en las elecciones de 2011 y Ballesteros se sintió empoderado, viendo, además, cómo se agrandaba su figura política, aunque más en lo simbólico que en lo real, todo sea dicho con la verdad por delante.

Un hecho no menor, que se sumó a la fiesta electoral, fue que, al poco tiempo de ser reelegido, Tarragona era designada sede de los Juegos Mediterráneos. Este proyecto Ballesteros lo convirtió, inmediatamente, en su flauta de Hamelin, con la que pretendió, torpemente, que toda la ciudad le siguiese hasta un horizonte de grandezas.

Por aquel entonces, Sabaté ya era un político a la baja, mientras el alcalde cotizaba al alza, aunque, ¡ojo al dato!, los brokers del parqué de calle Nicaragua, siempre atentos, siempre astutos, nunca compraron acciones del valor Ballesteros: esos mismos que ahora buscan poner distancia con el exalcalde aromatizando el asunto Inipro con extracto de pulcritud estatutaria y, así, de paso, enmascarar el hedor versallesco que impregna las estancias del palacete político de Iceta.

Y llegó el funesto y patético lustro de su último mandato, cuando Ballesteros se vio a sí mismo en una tragedia shakesperiana, rodeado de personajes tan incondicionales como incompetentes… (seguirá en la segunda parte)

Vito TARRACORLEONE

No es nada personal, son solo negocios…

 


REDACCIÓ29 Maig, 2020
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

M’encanta la reivindicació de les llibertats per part de la dreta aquests dies. Em poso catxondo veient-los desfilar amb tanta bandera, tan engalanats i mudats com si anessin a la missa del diumenge cridant llibertat. Crec que és històric i no sé si dir-ho perquè em fa una mica de vergonya, però estic amb els ulls humits d’emoció. Per fi, les meves parpelles no es clouran definitivament sense haver vist com la dreta s’incorpora a la petició per abolir l’esclavatge i sumar-se a la causa de la llibertat.

No sé ara, vist el que està passant, si trucar el President del Govern de les Espanyes per agrair-li molt sincerament que hagi aconseguit sumar el fatxerio a la majoria del poble que hem cridat llibertat tota la vida. Un servidor no va votar Pedro Sànchez a les primeres primàries del PSOE sinó que es va inclinar per Fernández Tapia. Ell ho sap perquè li he dit un parell de cops quan encara no era presidente del gobierno d’Espanya que diria el Conseller Buch. Després ja el vaig votar perquè em semblava la millor opció però no m’hauria cregut mai ni en somnis que a més de ser president del Govern aconseguís fer sortir de les cavernes el fatxerio i incorporar-lo a la causa de la llibertat.

Quan Iceta li va dir a Gavà allò de “Pedro, líbranos de Rajoy “, segur que no pensava que a més de deslliurar-nos de Rajoy faria entrar en raó la dreta d’aquest país després de segles instal·lada en la carcúndia i la faria cridar llibertat pels nostres carrers i places tot corrent el risc d’encomanar-se mútuament el Covid-19.

Vinga, ja els falta menys. Perquè ara criden llibertat però… veig que només parlen de la llibertat de moure’s amb aquests vehicles tan macos que desfilen. Vull dir que em temo que no tenen en compte demanar deslliurar-nos de l’esclavatge dels salaris baixos, de la precarietat laboral, de les retallades del sistema sanitari, de l’atenció a la nostra gent gran, de la disminució de recursos per l’escola i la universitat quan ells governen, de la llibertat de les dones, altre cop en aquesta crisi de la Covid19 més perjudicades i maltractades. Totes aquestes llibertats no les ha assumit encara la dreta. Només volen moure’s més i prou.

Però no perdem l’esperança que sempre és l’últim que es perd. Una mica més i reclamaran igualtat i justícia i els tenim en la lluita, braç a braç, per una societat més justa.

Pedro, no te vayas todavía aunque quieran echarte. La historia puede ser tuya.

Xavier SABATÉ
Polític

 


REDACCIÓ10 Febrer, 2020
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Perdoni President, el resultat d’aquesta reunió no crec que el pugui deixar satisfet. Estava a punt de fer-li una carta fa uns dies pregant-li que li parlés de nosaltres al President Sànchez i crec que li ha parlat de vostè, d’allò que com a activista el preocupa i l’empeny a reivindicar, a protestar.

El problema és que vostè és el President de tots els catalans i catalanes i que aquests tenim molts problemes, moltes angoixes, algunes de les quals ja es van fent cròniques.

I vostè, còmodament instal·lat a la Plaça de Sant Jaume – no em puc estar de recordar que és el President millor pagat de tots els Presidents de l’Estat, fins i tot bastant millor que el propi Pedro Sànchez – ahir dijous no va fer la feina que està obligat a desenvolupar per a totes les persones que esperem que sigui el nostre President , que ens defensim que vetlli pel nostre futur, pels nostres drets – no només per un que no existeix a l’ordenament jurídic d’Espanya ni a les propostes de Constitució catalana que he pogut llegir -.

Doncs ves per on, President, va ser el President d’Espanya qui va demostrar que vetlla pels nostres interessos i els nostres drets més que vostè amb els seus dos llibres. Fins i tot un dels 44 punts parlava de la Ribera d’Ebre, aquesta comarca tan llunyana de Barcelona que vostè i els seus amics obliden cada any amb els pressupostos i en la seva acció de govern cada dia.

President , hem entrat en el vuitè any del procés. Hem sentit que els pressupostos serien autonòmics per darrera vegada i d’això han passat sis anys, que les eleccions serien les de la nostra vida i qui ens ho va proposar es va dissoldre en 24 mesos i no ha aparegut més.

Mentrestant, els drets a l’habitatge, a la feina, a l’aigua, a la seguretat, a l’educació, a la sanitat, a la protecció davant les desigualtats, a uns mitjans de comunicació plurals… tots aquests, en retrocés. La lluita contra el canvi climàtic, el desplegament d’energia renovable, aturats i a la cua d’Espanya. Les taxes universitàries, les més cares.

Lideratges per acordar amb la societat catalana plans d’actuació consensuats  per adequar cada sector de la nostra economia a la realitat canviant del món global , ni un. Acords imprescindibles amb l’Estat, zero. Fins i tot quan l’any passat teníem oportunitat de recuperar terreny amb els primers pressupostos del Govern de Pedro Sànchez que per primer cop ens reconeixien  l’addicional tercera de l’Estatut que són molts milions, també us vàreu fer els pinxos – aquí també en som de Quixots, eh ? –  i vàreu preferir que caigués el Govern.

En fi, President. Jo sóc d’aquells que a les enquestes sempre responc que em sento més català que espanyol, he estat sempre partidari que els catalans i les catalanes ens expressem en un referèndum, maleeixo que hi hagi polítics a la presó – per incomplir la llei , per cert – però crec que és injusta per excessiva la pena.

Sempre he tingut un respecte molt profund pels Presidents de Catalunya. Ho vaig aprendre sobretot amb Tarradellas i Maragall. Però sincerament, no us mereixem. Doneu pas, aneu a fer activisme però de veritat, no a cop de pancarta

Sempre he tingut un respecte molt profund pels Presidents de Catalunya. Ho vaig aprendre sobretot amb Tarradellas i Maragall. Però sincerament, no us mereixem. Doneu pas, aneu a fer activisme però de veritat, no a cop de pancarta.

I si us plau, no em parleu de repressió ni de manca de democràcia . Quan va morir Franco teníeu dotze anys. Es nota. No parleu tan a la lleugera per respecte als milers de persones que sí van patir persecució, que van lluitar a la clandestinitat, que no podien ni reunir-se, ni publicar ni manifestar la seva opinió, que no es podien associar ni sindicalment ni políticament ni culturalment, que no es podien estimar com volien ni elegir els seus representants, molts d’ells i elles torturats i aniquilats físicament.

President, a la propera reunió amb Pedro Sànchez, parleu-li de nosaltres.

Xavier SABATÉ
Ex-conseller del govern de  la Generalitat

 


REDACCIÓ9 Octubre, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Vladimir és una de les estrelles de casa. Va néixer amb quatre potes com tots els hàmsters però en va perdre una que li van haver d’amputar perquè se li va quedar enganxada al radiador d’una residència barcelonina d’estudiants.

En arribar el juny de l’any passat els estudiants van marxar de vacances i Vladimir va fer cap a casa meva “temporalment”, segons em van dir quan el vaig carregar al cotxe amb la seva gàbia. Però aquella temporalitat ha esdevingut permanència i jo, que a l’inici de la nostra convivència el rebutjava, a poc a poc l’he anat integrant a la meva quotidianitat fins al punt que si gosen venir els seus antics propietaris, em trobaran disposat a defensar la seva actual residència i habitat familiar amb tots els mitjans – democràtics, naturalment – al meu abast.

Vladimir és un cas d’èxit i de superació personal de la seva situació tri-potes. L’hauríeu de veure com corre pel jardí amb la seva mancança i com torna a enfilar-se a la gàbia ell solet. Si pogués parlar, el portaria a algun plató de televisió o a sessions de TED,  on s’expliquen i aplaudeixen vivències com la seva. De ben segur que narraria, amb tot el dramatisme que caracteritza històries com la seva: el trauma de l’amputació, els feixucs entrenaments per superar la seva discapacitat. I el que és pitjor, la soledat en llargues nits de desesperança.

Ve a tomb la seva història perquè Vladimir tenia, com gairebé tots els hàmsters domèstics, una roda de plàstic on feia els seus kilòmetres diaris de forma incansable ja superada la seva terrible lesió. Bé, més que diaris, diria que nocturns, la qual cosa em comportava i comporta baixar-lo al garatge cada nit, perquè l’altra membre del zoo de casa, la gossa Nube no bordi en plena matinada.

He dit que Vladimir tenia una roda. Notarà qui llegeixi aquesta reflexió que ho escric en passat. I és que ignoro la causa però va arribar un dia que Vladimir va començar a rosegar tant la roda que se la menjava. De forma que la roda va començar a minvar i a semblar més una serra d’aquelles circulars que no pas una roda de hàmster com cal. Qui sap si va ser una forma de cridar l’atenció; o de protestar contra el fatalisme; o simplement que li va mutar algun gen.

El cas és que li vàrem treure la roda per evitar mals majors com alguna intoxicació de plàstic o potser una esgarrinxada amb les punxes que van resultar de tan frenètica activitat rosegadora.

Fa uns dies que no dormo comparant la situació i l’actitud de Vladmir amb la dels nostres homes i dones que es dediquen a l’alta política a Catalunya i a Espanya. Talment com el meu hàmster no paren de caminar per la roda sense anar enlloc o, encara pitjor, per tornar sempre al mateix indret d’on han sortit. El cas és que en aquesta roda hi anem tots i totes i començo a pensar que, per no sé quins set sous, ja han començat a menjar-se-la sense cap mirament ignorant que no només ells acabaran malament sinó també vostè que llegeix aquest divertiment, tots els nostres veïns i veïnes, familiars, amics i saludats i un servidor.

Vladimir no és un cas isolat a la història. Recordo la filosa de la Balanguera o Sísif i la seva pedra. Per no parlar de Margarida a la seva filosa de Goethe que va inspirar el lied de Schubert que és una de les peces més angoixants de la història de la música.

No sé si els alts i les altes polítiques que ens representen, els hàgem votat o no, tindran el privilegi de passar a la història positivament com aquests.

Per si de cas, jo avui afegeixo modestament Vladimir. La seva història romandrà per sempre més a les xarxes. S’ho mereix. I ell sense saber-ho…..

Xavier SABATÉ
Regidor d’Unitat per Flix

 


REDACCIÓ3 Octubre, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Hi ha poques coses darrerament que em facin riure tant com veure la reacció de la meva gossa quan li demano una cosa i no vol fer-la. Gira el cap cap a un costat i fa veure que no em sent. Així podem estar estona, jo insistint i ella com si sentís ploure.

Es fa la sorda, temporal, naturalment. En castellà dirien que es fa la sueca, que no ve precisament del país escandinau sinó que el seu origen es troba en un tipus de calçat romà anomenat soccus, que en castellà donà “zueco” (calçat de fusta) o “zoquete” (tros de fusta curt i gruixat). S’emprava a l’antiga Roma, sobretot pels actors de comèdia. Amb el temps, soccus es convertiria en sinònim de comediant distret i d’aquí l’expressió “hacerse el sueco”.

En català, en canvi, usem – o hauríem d’usar més pròpiament – fer-se l’orni que és d’etimologia desconeguda encara que alguns diuen que es podria haver originat en l’argot estudiantil a partir del terme grec ὄρνις (“ocell”). També, però, podria ser una deformació de “fer el borni”, en el sentit de ‘no voler veure-hi’.

Ve a tomb això d’un problema que tenim al Sud més sud de Catalunya. Sí, aquesta part cada cop més despoblada, la Catalunya buida on fa pocs dies hem tornat a llegir que se situen les poblacions més pobres del nostre país. És el problema de les comunicacions per carretera.

Catalunya té notablement resolta la comunicació viària per carretera al llarg de la seva costa, des de la costa cap a l’interior i en l’anomenat eix transversal que travessa Catalunya des de Cervera fins a Riudellots de la Selva

El dèficit d’un eix occidental sempre reconegut i planificat però mai no executat, també conegut com Eix de l’Ebre, va d’Amposta fins a Àger passant per Lleida. El Govern de la Generalitat de Catalunya  projectà (abril de 2008) desdoblar-lo des de Lleida fins a Amposta. És la C 12

Aquest eix és vital per a les Terres de l’Ebre cada cop més despoblades i buides i que continuaran amb la mateixa tendència en el futur segons les darreres Projeccions de població de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) que diu que al 2030 tots els àmbits territorials tindran més població, excepte les Terres de l’Ebre.

Una de les poques formes de combatre aquesta desigualtat d’oportunitats que suposa la pèrdua de població és la de corregir el dèficit de les comunicacions

Una de les poques formes de combatre aquesta desigualtat d’oportunitats que suposa la pèrdua de població és la de corregir el dèficit de les comunicacions. És , doncs un problema d’igualtat en aquest cas territorial. Fa pocs mesos, en una tertúlia radiofònica parlava d’aquest tema i quan vaig reclamar igualtat amb la resta de territoris, el moderador em va corregir – o potser recriminar – i em va dir que no era qüestió d’enfrontar territoris. La correcció em va dificultar el son uns quants dies  i encara avui no em deixa dormir el que necessitaria perquè li dóno tombs a la cosa i no puc entendre com reclamar un dret sigui posar en perill la convivència.

Al debat de Política General celebrat dos dies desprès de la nostra Santa Tecla d’enguany es va passar a votació una moció del PSC demanant el desdoblament de la C-12 previst com s’ha dit abans de fa 9 anys. Un servidor tenia l’esperança que el nostre Parlament l’aprovaria. Més si es té  en compte que el Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre l’havia aprovat el dia abans per unanimitat. Doncs ni esperança ni res. El Govern actual del sr. Torra està entestat fins i tot en canviar el nostre refranyer i al menys a l’Ebre es veu que l’esperança pot ser l’últim però també el primer a perdre’s. Així que la moció es va perdre i la C12 no es desdoblarà.

Una setmana desprès, hem tingut tres morts i tres ferits a la C 12 que el Conseller i la majoria del Parlament no volen desdoblar però aquest estiu hi ha hagut altres accidents sonats. L’excusa és que aquesta carretera no té la densitat suficient com per desdoblar-la, cosa que no succeeix durant els caps de setmana, tant d’estiu com d’hivern. Tampoc no sabem si el Conseller ha comptat els nous 12.500 camions de 20 tones que circularan per aquesta estreta carretera per anar omplint durant els propers anys el nou abocador de Riba-roja d’Ebre.

El Conseller també sembla ignorar que les aspiracions d’un nou creixement econòmic de les Terres de l’Ebre no es produiran si aquestes no compten amb unes bones comunicacions per carretera.

En definitiva, allò que cal és un Govern que pensi en tots els catalans i les catalanes, és dotar tota Catalunya d’uns serveis adequats per reduir les desigualtats territorials que en definitiva ho són també de les persones que hi viuen.

Fer-se l’orni en un cas com aquest és greu. Però potser la comparació més adient sigui una altra i davant d’això haguem de recordar com Pilats es va rentar les mans. Les Terres de l’Ebre corren perill de mort i el Govern de Catalunya es renta les mans

Xavier SABATÉ
Regidor d’Unitat per Flix

 


REDACCIÓ8 Juliol, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Se m’ha acudit aquest títol parodiant aquella frase de “Fot-li que és de Reus “ , crit de guerra originat en la Primera Guerra Carlina (1833-1840) en la què Reus era un feu lliberal i els pobles dels voltants eren carlistes. Els reusencs es van defensar amb estratagemes i els carlistes es van revenjar amb fúria. El crit era recordat amb infàmia després de la mort de 130 milicians reusencs en el combat de Morell i Vilallonga.

Al Camp de Tarragona s’aplica avui dia a aquelles actituds o accions que es duen a terme per molestar algú de forma intencionada, algú que no importa; fins i tot a algú  que s’ho mereix o que té justificat el càstig encara que no ser sàpiga ben bé per què. I tampoc no surt ningú a defensar-lo perquè si és d’on és ja se sap que se li pot fer qualsevol cosa.

A les comarques del Sud de Catalunya passa el mateix. Se les pot maltractar amb impunitat i sense cap mena de conseqüència, no importa, són del Sud.

Els pressupostos públics en són un clar exemple sobretot els darrers anys. I es va discutint sobre monarquia o república, Neymar o Coutinho, però no cal que a les comarques del Sud se’ls presti atenció. Fot-li que són del Sud. Com que són poca gent, no importa. La Catalunya Vella, la de veritat, la que es veu que fins i tot tindrà la capital de la República, ja té un Eix Transversal. El Sud té un Eix de l’Ebre que va d’Amposta a Lleida però només el té dibuixat i ple de pols als Arxius del Departament de Política Territorial. Té unes nuclears que si no es redacta un Pla de redreçament econòmic que ha aprovat el Parlament no sé en quantes ocasió, poden suposar al menys a la Ribera d’Ebre l’estocada definitiva.

Els posaré tres exemples més que són molt il·lustratius del sarcasme que es gasta amb la Comarca de la Ribera d’Ebre:

Carreteres de la Generalitat ocupa unes oficines al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre; algú diria que és un bon exemple de col·laboració entre administracions per optimitzar espais. Com a compensació es va convenir per escrit que el Consell rebria 4.500 euros. Però això només es va acomplir els primers anys. Ara ja en fa cinc que no es rep ni un euro. Així, “ by the face “ que es diu ara. A una de les comarques més pobres del país se li regateja fins i tot el lloguer de les oficines per part de la pròpia administració.

Un altre encara més sagnant i més conegut és el de l’Hospital de Móra d’Ebre. El seu superàvit, en lloc de destinar-lo a la renovació de material  envellit que en té molt es destina a l’Hospital de Reus. Cornuts i pagar el beure. Aquests dies sentim com un ric empresari regalarà un mamògraf al nostre Hospital. Espero que aquest arribi perquè fa temps que les dones de la Ribera d’Ebre es podrien diagnosticar millor.  Les que ho saben van a altres centres o a la privada.

I el darrer. Aquest em té meravellat i m’agradaria saber qui ha tingut la original idea. Es tracta de portar tots els residus de Catalunya a la Ribera d’Ebre. Olé tu. Es diu que és la iniciativa privada però no m’ho puc creure així em matin. Ja no es tracta que ens mengem els nostres propis residus que tindria tota l’explicació del món. Ens porten els de la resta de Catalunya, prova inequívoca d’allò que diu el títol d’aquest article: fot-li que és de la Ribera. No es gosaria fer a altres indrets posar un mega-abocador però a la Ribera, a la punta de Catalunya ja limítrof amb Aragó ningú no dirà res . Un atemptat a les bones pràctiques mediambientals que demostra que d’això de l’amenaça climàtica els catalans i les catalanes que ho ha n dissenyat i/o permès no els importa un ou. Per anar al  nou abocador de  Riba-roja i al de Tivissa ampliat circularan milers de camions a l’any i la petjada de carboni i el perill vial en aquestes carreteres estretes serà enorme.

En fi, senyores i senyors, si ara desprès de l’incendi paorós que hem patit, les conseqüències del qual patirem anys no es pren consciència, apaguem i marxem peòr no estem disposats a rebre més clatellades. Per dignitat. Hi ha una Espanya vacía però tenim una Catalunya buida, Espanya discrimina Catalunya en moltes coses però Catalunya discrimina la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià que aquests dies han patit un foc que no és un fet aïllat sinó un símptoma de l’oblit i de la discriminació d’aquestes terres. Es parla molt de desigualtats de gènere, per raó de sexe, de capacitats diverses, de malalties amb poca atenció . Doncs diguem clar que a Catalunya també existeix una desigualtat territorial molt bèstia que requereix atenció d’una punyetera vegada.

Hi ha remei ? Sí. Només depèn que se’ns doni un tracte adequat. No es tracta de territoris desiguals. Es tracta de persones amb drets a tenir una vida digna i amb les mateixes possibilitats. Els territoris no pateixen, les persones sí. Aquí anirem esperant perquè l’esperança és l’últim que es perd i perquè ens estimem aquesta, com diria Espriu, pobra, bruta, trista, dissortada ( jo afegeixo cada cop més buida ) pàtria

Xavier SABATÉ
Regidor d’Unitat per Flix

 


REDACCIÓ17 Maig, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Em presento contra la resignació, contra el determinisme. L’he odiat sempre el determinisme, ja sigui econòmic, social, geogràfic, tecnològic, de classe, biològic, genètic, psíquic o lingüístic. Segur que els filòsofs que el van posar en circulació no eren gaire treballadors i per evitar l’esforç es va inventar que tot està escrit, determinat, que no s’hi pot fer res. Que la teva biografia o genètica o situació geogràfica et determina l’existència de tal manera que la voluntat humana, la constància i el capteniment no hi poden fer res.

Doncs no, cal rebel·lar-se contra aquestes teories. Al menys a Flix pensem treballar a fons per revertir la situació en què es troba que no é gens bona per no dir que molt greu. I no som ingenus, si ens hi posem és perquè estem segurs que en podem sortir. Si no fos així, per encetar lluites impossibles o fites inabastables, no malbarataríem cap esforç.

Així que som-hi. No és gens fàcil la tasca però el repte val la pena. No és fàcil perquè quan un és a la UVI, cal estabilitzar-lo primer, passar-lo a planta i després a rehabilitació.

Sabem com fer-ho. Tenim idees que aquests dies mereixen l’atenció dels mitjans de comunicació del país i de les autoritats de Catalunya i d’Espanya amb les que ho hem comentat. Així que les idees que són les que primer s’ha de tenir hi són i són bones. Es tracta de pujar al carro de la lluita contra el canvi climàtic, la descarbonització de l’economia i la transició energètica.

Això vol dir apostar per les energies renovables al poble i a la comarca preveient la substitució de la nuclear d’Ascó per altres activitats amb energies netes i emmagatzematge: energia termosolar, fotovoltaica, eòlica, biomassa, hidrogen i / o bateries. Per primer cop el Govern d’Espanya ha reconegut que les comarques amb centrals de carbó i nuclears tenen dret a un pla de revitalització i compensacions. Hem de començar a treballar-ho des d’aquí perquè de fora no ens vindrà i portar-ho on calgui.

Això és imatge bona i positiva que hem de canviar per l’estigma que ara tenim de població contaminada, llunyana i inhòspita. I aquesta imatge proposem que se li digui ” Flix 100 % renovable ” perquè sense una bona marca avui no arriben noves inversions. Hi ha ciutats que es gasten molts diners per trobar-ne una de bona i potenciar-la.

Això ha de fer possible que la Denominació de Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre s’estengui al nostre poble i a tota la part de la comarca que ara hem quedat exclosos i que la nostra Reserva Natural de Sebes adquireixi encara més importància i tinguem molts més visitants.

Tot plegat són llocs de treball urgents a Flix i per això cal també reformar la Formació Professional que s’imparteix a Flix per preparar els i les nostres joves. Apostem per la joventut, que no marxin. Massa talent flixanco és fora del poble que, per cert, podem recuperar almenys en part.

I pel camí esperem no trobar-nos gaire gent amb la síndrome de Procust, peculiar personatge de la mitologia grega que tallava el cap o els peus de les persones que allotjava a la seva fonda situada als pujols de l’Àtica. Procust va donar nom a una síndrome que pateixen les persones que procuren tallar tot allò que sobresurt al seu voltant.

A continuació cal estratègia que proposem consensuar i no em refereixo només als grups presents a l’ajuntament sinó entre tota la societat flixanca. Perquè un poble que persegueixi objectius sostenibles de la magnitud que proposem no pot començar a caminar sense el compromís i la participació de tothom.

I dibuixada l’estratègia, cal actuar. Sense descans, amb molta constància. I només pensant en Flix. Altres instàncies hi ha on es poden resoldre els problemes de Catalunya i d’Espanya. Respectarem tothom que vulgui parlar i fer altres coses però anunciem que nosaltres a l’ajuntament només parlarem de Flix i farem propostes per Flix. Perquè situar el poble a una banda o altra de la discussió política ens posaria les coses més difícils quan hàgim d’anar a trucar portes a Madrid o a Barcelona.

Flix té futur. Ens ho hem de creure i nosaltres ens ho creiem. Voldríem encomanar aquesta convicció a la resta de la població perquè donés suport al nostre projecte perquè sense suport no el podríem tirar endavant. I l’endemà de les eleccions començar a treballar sense un minut de respir.

Perquè la gent de Flix s’ho mereix!!!

Xavier SABATÉ
Cap de llista d’Unitat per Flix

 


REDACCIÓ3 Gener, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Quan estava a la primera línia de la política m’emprenyava molt que els dirigents de la dreta em prenguessin per imbècil i vaig arribar a pensar que ells s’ho creien de veritat. Així que de tant en tant, per quedar-me tranquil, els ho deia perquè sabessin que me n’adonava.

Ja ha passat un trienni i ara veig que allò de tractar-me d’imbècil ho estenen a la resta de la ciutadania, homes i dones – a aquestes encara ho pretenen més -.

Ho dic perquèm’ha pujat la mosca al nas i veig una llarga llista de noms d’aquesta sub-espècie que ens volen fotre el pèl. Només en referiré uns quants: Aznar, Trump, Santini, Le Pen, l’hongarès János Àder, la gent d’Alternativa per Alemanya i Steve Bannon per exemple (per cert, qui no sàpiga qui és aquest sr. Que posi el seu nom i al costat la paraula VOX i no pararà de llegir i entendrà millor el problema.

Me n’he deixat un munt. En podria dir molts més d’altres països, per exemple del nostre Estat i de la nostra pàtria catalana. I els que sortiran ¡¡No sé si vostè lector/a ha viscut com un servidor l’experiència de sentir un tronc de pi corcat pels tèrmits, aquests insectes xilòfags del grec ξυλοφάγος “que menja fusta”, de ξύλον “fusta” i φαγεῖν “menjar. Impressiona molt i fa molt de fàstic, angúnia i por. Se sent com un eixam de milions d’abelles que cada cop fan més soroll i semblen més enfurismades, a punt de sortir de la fusta. No hi ha remei ni antídot possible. Doncs em sembla que tenim el tronc de fusta a punt d’esclatar i en lloc d’apressar-nos a posar-hi remei, contemplem la magnitud de la tragèdia i ens esforcem a veure qui descriu millor el fenomen, com som de desgraciats que també ens ha arribat el corc, com pacten els de dins i els de fora, com són de dolents i pudents i destructius.

Mentrestant, els noms que he donat en el tercer paràgraf d’aquest article, estic segur que es foten un fart de riure i pensen que som imbècils. Perquè amb quatre consignes sense arguments, cinc tuits i la desesperació de molta gent a la qual ells mateixos han situat a la misèria, han trobat una fórmula que de moments els funciona

Així que, encara que no llegeixin aquestes línies, que sàpiguen que ells ho són més, molt més d’imbècils – progenitors inclosos per haver-los engendrat i parit -. I que sàpiguen que com que som més llestos que ells, sabem on és l’arrel del problema:

No és que els i les seves votants siguin curts de gambals – encara que potser algun/a n’hi ha – sinó que aquí hi ha molts interessos en joc i els han sabut conjuntar, molta gent i molta corporació poderosa que està jugant les seves cartes i esmerçant molts recursos dels gairebé infinits de què disposen. I que la gent de progrés i les organitzacions on tradicionalment ens agrupàvem, no trobem encara les fórmules per lluitar i oferir alternatives a la gent que desesperada se’n va amb ells o a l’abstenció.

I nosaltres encara amb els vells esquemes, els ancestrals dogmes i les antigues pors, indecisions i inèrcies. Ens estan guanyant el combat perquè saben jugar millor aquesta partida. En llenguatge esportiu d’avui “saben llegir millor el partit“. Per cert, a Catalunya tenim un problema addicional – que per mi no és el fonamental – que consisteix en el fet que uns quants, molts, la meitat, volen decidir per la totalitat, la qual osa encara ens fa més complicadets.

Però la victòria serà nostra algun dia. Ep ¡¡Si ens sabem organitzar i lluitar adequadament, també a la nació catalana de la qual Espriu ja es volia allunyar “nord enllà “quan les coses anaven com ara malament.

Xavier SABATÉ

 


REDACCIÓ19 Setembre, 2018
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Ara que revisen això dels aforaments que no tenen sentit al segle XXI – de fet mai no l’han tingut – , és estrany que siguem quatre gats els/les qui ens plantegem que el rei també hauria de ser exonerat del que en el fons , a més d’un privilegi , és una feixuga càrrega que ha de suportar el nostre monarca.

Perquè si no gaudís d’aquest privilegi, eh que el veuríem més humà i més com nosaltres la resta de mortals ? Doncs per aquest motiu, jo crec que el mateix rei hauria de demanar que se’l privés també a ell d’aital prebenda.

Us imagineu que aparegués en un programa de gran audiència una nit de  diumenge i ell mateix, previ avís que faria una declaració important com qualsevol Sánchez Castejón,  anunciés que demanava al Govern i als grups parlamentaris que el deslliuressin de qualsevol aforament ? La gent entendria que si cometia alguna malifeta, algun aprofitament indegut, algun delicte d’aquests que de tant en tant també la reialesa perpetra, seria jutjat com qualsevol dels seus súbdits.

Perquè Sa Majestat  ha de saber – crec que l’hi oculten – que milions dels seus subordinats pensem que és tenir molta barra la impunitat de què gaudeix tant ell com els seus avantpassats. Així que, pel seu bé i el de la seva descendència que tant ens ensenyen encara que si ho intenta l’àvia , la Sra. Reina ho entorpeix, faria bé Felip VI de renunciar al aforament. Si ho fes el podríem anomenar l’Humà si no fos que els catalans ja en vàrem tenir un fa 700 anys  de nom Martí. Bé, era rei de catalans i aragonesos que en això tenim gent que de seguida treu això que quan anàvem sols per la vida, gairebé sempre ho fèiem de la mà d’aragonesos i sicilians i napolitans i francesos.

Martí Humà, mort el 1410 va ser el darrer sobirà de la dinastia Berenguer-Aragó que governà els països de la Corona d’Aragó. El seu hereu va ser Martí nomenat el Jove i se m’acut que abans els posaven adjectius macos als nostres reis i ara no ho fem perquè potser no els posaríem tan bonics ni tan amables, no ? Però no em vull estendre perquè de la falta de descendència d’aquest ens venen tots els mals als catalans ja que per aquesta causa va venir de seguida el Compromís de Casp el 1412 que ens portaria els Trastàmara castellans.

Bé, això que els mals dels catalans venen d’aquí és la meva teoria però com que els catalans pensem que els mals ens venen de molts esdeveniments a la història , potser que torni al títol i motiu d’aquest article i acabi ras i curt amb una frase que no passarà a la història però que podria portar a la glòria al nostre actual rei d’Espanya: si vol passar a la història, que renunciï a l’aforament i si encara hi vol passar més i de forma definitiva, que també renunciï a la corona. I mira que seria fàcil, eh ? Una carteta de dues línies i una signatura.

Ai, senyor , com es compliquen la vida fins i tot els reis.

Xavier SABATÉ

 

 


REDACCIÓ30 Setembre, 2017
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Mossos , guàrdies civils, policies nacionals i locals que entre ells es tracten de companys quan es parlen, tots en tensió i enfrontats quan són treballadors públics que no tenen cap culpa que els seus caps polítics tinguin aquest alt nivell de mediocritat

Gent que ha rebut una citació per formar part de les meses el diumenge que no saben què fer perquè hi ha una llei que els obliga a anar-hi i una altra que les multa, reunions prohibides, mitjans de comunicació investigats, webs clausurades, xats d’amics i familiars que han tingut baixes i retirades de paraula que potser no es restabliran mai més, ciutadans de bona fe que no saben què fer perquè entenen les raons d’uns i altres però no acaben d’entendre que s’hagi de seguir aquesta via d’enfrontaments a tos els nivells.

Cartells i pasquins perseguits i confiscats, seus de diaris amb forces de seguretat, locals de colles castelleres, webs clausurades. Persones que ja només segueixen consignes i ja no són capaces d’escoltar res; nacionalistes catalans i espanyols radicalitzats – també alguns que es diuen d’esquerres – com si les pàtries fossin la nostra única raó de ser. L’espectacle que els nens veuran aquest cap de setmana amb les seves escoles convertides en búnquers vigilats amb armes com si estiguéssim en guerra. Són només uns pocs exemples – n’hi ha molts més – de la irracionalitat d’aquests dies.

I encara ens demanen calma quan han estat els nostres dirigents – d’allà i d’aquí –  els incendiaris, saltant-se la llei quan els ha convingut – els d’aquí i abans els d’allà –  i ens exigeixen que acomplim la llei – cadascú la seva perquè ara resulta que en tenim dues i contradictòries. Dogmàtics de nacionalismes català i espanyol com si la pàtria fos sense principi ni final i immutable i l’únic que ens hagués de preocupar.

Vull menys nacionalistes espanyols i més espanyols oberts de magí, que apliquin el mateix plurilingüisme a tota Espanya que el que existeix als països avançats , que ens deixin dir el que ens peti: nació, estat o el que sigui perquè a USA, Alemanya, Suïssa això no és cap problema i conviuen millor. I que ens puguem federar  o confederar a Espanya i a Europa o separar-nos si hi ha una majoria clara de catalans que ho volen perquè a la força no hi ha deu que aguanti cap unió ,

Fart del nacionalisme espanyol, sí, però també del català . Estic fart que m’hagin reduït la democràcia a votar el proper diumenge en una votació sense garanties de cap mena: ni Junta Electoral, amb meses designades a dit, ni recomptes, ni interventors, i amb la meitat de partits que no hi participen i que no han fet campanya de manera que la ciutadania només ha tingut una opinió i una informació i molta desinformació. La democràcia és moltes altres coses, entre altres disposar de mitjans de comunicació públics neutrals i plurals. I molt principalment, un Parlament que respecti totes les opinions i que no es tanqui en elks moments més importants de la història. Perquè em poden explicar, tan nacionalistes i patriotes catalans que es diuen els del procés per què han tancat el Parlament, la cambra on s’expressa la sobirania popular catalana ? Aquest és el nou país que volen construir ? . Això sí que és un atemptat a la democràcia i només per això ja els hauria de caure la cara de vergonya. Com en uns moments com els que vivim han de censurar el Parlament, impedir les veus de l’oposició i imposar només la seva, deixar el govern català de sotmetre’s al control parlamentari ?  On és la democràcia ? Hi ha pensament únic a Catalunya aquests dies ?

Vull parlar amb independentistes de dretes o d’esquerres – que de tot hi ha – per posar en comú quina Catalunya hem de construir tots plegats. I particularment amb els d’esquerres perquè sé que pensen més en les persones i això tenim de comú. Persones independentistes d’esquerres no nacionalistes perquè podem coincidir en la re- construcció d’una Catalunya per la gent i sobretot per la classe treballadora, una Catalunya oberta, generosa i cosmopolita, que no oblida a cap dels seus fills i filles, que estableix una educació, uns serveis sanitaris i socials de primer nivell ,una Catalunya que forma part d’una Península Ibèrica – fins aquí sí, no ? – amb un Estat que és Espanya que algun tipus de relació haurem de tenir, no ? Ni que sigui de veïns.

Doncs ja la discutirem; jo crec en una relació federal i les persones independentistes ja defensaran la seva opció. Una Catalunya en una Europa i un Planeta en perill i lluita per preservar-lo. Com lluita per eradicar les desigualtats de tot tipus, de gènere també especialment, el terrorisme; que vol preservar la llengua i la cultura catalanes, que hi ha alguns – algun ex-alcalde inclòs – que aquests dies prediquen i ni l’han conegut ni la coneixen, que confonen autors i que tenen cantants de capçalera i sempre s’han vantat dient-ho la Pantoja i Rocio Jurado.

Crec que ens entendríem més i el debat seria més racional si a més de parlar de la pàtria situéssim també el debat en les preocupacions socials ambientals.

En resum, hi ha milions de persones a Catalunya d’esquerres en moviments molt diversos i mentrestant la dreta va fent de les seves com sempre i les classes populars a fotre’s.  Amb aquesta gent d’esquerres vull compartir una altra èpica que se sumés a la seva de la independència o a la meva del federalisme perquè aquestes en solitari s’esvaeixen aviat un cop assolides i a mi m’agraden les èpiques quotidianes , permanents, les lluites que no s’acaben. Que poguéssim parlar de llibertats en plural i de democràcia en majúscula – un referèndum en solitari no se li pot equiparar i menys si no té garanties

Que poguéssim pactar un compromís cívic i social d’un país amb els seus homes i dones actius per causes nobles, per valors. A mi això em faria trempar, em posaria com una moto i juro que acudiria al debat sense apriorismes.

A canvis en profunditat de la societat, de reduir distàncies econòmiques i socials entre persones i comarques, de cercar al·licients per als joves i fer-ho amb ells perquè fossin gent culta i solidària, amb valors, de parlar com lluitem per la igualtat de gèneres, contra el canvi climàtic, contra l’explotació de la classe treballadora, pel respecte entre persones i pobles.

I a Catalunya estic segur que som majoria i em temo que a algú ja li va bé que aquesta majoria estigui fragmentada de la manera que sigui i per la causa que sigui

Perquè estem perdent tots i demostrem molt poca intel.ligència si no som capaços d’arribar a acords. Vull votar en condicions però no així. Votar en aquestes condicions no resol res perquè no ho  reconeixerà ningú, ni tan sols a Catalunya una majoria de la població. Votar en aquestes condicions no resol res, ni tan sols ens situa millor per negociar una ruptura o un nou acord com molts dels capdavanters de l’anomenat “ procés” pensen i diuen en privat però no en públic.

No, no  hi ha dret que ens hagin dut fins aquí,. No ens ho mereixem. Hem de construir una nova Catalunya i un nou catalanisme al servei de la gent, digne de la nostra història i no de les banderes, tampoc dels crits ni dels silencis sinó del diàleg, el pacte i el consens. Perquè només la unitat recobrada ens farà dignes del futur.

Xavier SABATÉ




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter