Arxius de màscares | Pàgina 4 de 5 | Diari La República Checa

Socialment, encara que ens faci mal dir-ho, considerem a les persones amb una edat avançada quelcom molest, pesat i que hem d’evitar, pensem que són persones que ja no ens poden aportar res i que només estan esperant el moment per marxar de la Terra per sempre.

Ens oblidem de tot el que ells són o han sigut per nosaltres i pel món. Igual que tots, han tingut joventut, han rigut, han ballat, han somiat, s’han enamorat… i, per sobre de tot, han lluitat pel seu i el nostre futur.

“És aquella a qui més estimo, aquella que sé per damunt de tot que mai em fallarà, una dona única”

Amb quina raó i amb el permís de qui som capaços de menysprear-los?
A la societat africana la persona que té una edat considerada és un individu sagrat per la comunitat, tots giren al voltant seu: és aquest individu el que té el coneixement del passat per poder afrontar el futur; és qui té els poders per fer màgia i guarir els malalts; quan les coses no van bé són ells els qui donen consells… Són la solució als problemes i la principal font de coneixement.

Com va dir l’escriptor i etnòleg maliense, Amadou Hampaté Bà: “A l’Àfrica, quan un ancià mor, és com si es cremés una biblioteca”.

A Occident es comparteixen rols similars als dels africans, ja que moltes vegades són els més grans els encarregats de cuidar i educar el futur, és a dir, dels seus néts; esdevenen una part fonamental pel creixement de l’individu.

La peça que avui us presento és una veritable joia i no la podria presentar de cap manera millor que com ho faig avui. Es tracta d’un davantal de dona casada dels Ndebele de Sud-àfrica. Aquestes obres són portades per les dones amb la intenció d’indicar al col·lectiu que són dones casades, a més que se’ls ha de tenir un respecte important.

Presenten unes figures geomètriques amb uns colors molt vius i estan fetes amb petites boletes de vidre o de plàstic portades pels colons que van cosides a una pell o bé a una tela, depenent de la classe social de l’individu. Els dissenys d’aquestes obres han influenciat la moda occidental des de fa molts anys i ho continuen fent avui dia a les millors marques del món.

“A la meva vida tinc moltes persones que m’han marcat: bé perquè han sigut el meu amor, perquè m’han fet mal, perquè han estat en un moment difícil ajudant-me o bé en un de molt feliç gaudint amb mi… però si hagués de quedar-me amb alguna persona per sobre de tothom, em quedaria amb la meva àvia Maria”

“Al seu pas tots van flexionar les cames amb motiu de respecte”

Les màscares a l’Àfrica són elements realment importants, si no fonamentals, per la majoria de cultes dels pobles que habiten al continent. Les seves funcions van des de ser elements de protecció pels individus, fins a peticions de bones collites, de fertilitat, per espantar els mals esperits i enemics… però la seva funció no es limita a això, les màscares esdevenen objectes d’identitat cultural, sancionadors i establidors de costums. En cada poble, ètnia, zona… encara que a nosaltres ens sembli igual, tenen una forma de fer art diferent i totes segueixen paràmetres estilístics i tradicionals únics.

“L’ideal de bellesa per a mi ets tu,
encara que no hi ha ningú que m’ho corrobori”

Trobem màscares que ens mostren l’ideal de bellesa del poble en qüestió i que marquen els paràmetres a seguir pels individus en la seva aparença física. Aquest és el cas de la peça que avui us presento.

Es tracta d’una màscara dels Dan de Costa de Marfil que es coneix amb el nom de Deangle. Aquestes màscares tenen molts usos, hi ha escrits on es diu que serveixen per fer carreres rituals amb elles posades, per arreglar conflictes, per protegir als nadons, pels rituals de circumcisió… però tothom coincideix en què esdevenen un ideal, veritables belleses pel poble.

Amb el seu rostre allargat en forma ovalada, el nas molt estret i definit, la boca mig oberta, els ulls mig oberts i una superfície molt llisa i brillant fan que aquestes obres esdevinguin per a molts les peces més boniques i fines del continent.

Tant a la cultura africana com a l’occidental, hi ha molts paràmetres que s’estableixen des de la religió i que afecten a tot el poble, encara que s’emmascarin. Però, que passaria si aquests es neguessin a acceptar aquests preceptes? Cada cas s’hauria de jutjar per separat, però segurament el no acceptar els preceptes implicaria no pertànyer al col·lectiu i ser considerat un pària. On queda la llibertat aquí?

“Jo et vull a tu, sigui com sigui i passi el que passi”

Com veieu, l’art no esdevé quelcom va, ni fora de valor a la societat africana. Les màscares i figures no compleixen només la seva funció religiosa, sinó que són el reflex d’una cultura sencera.

La peça que us presento avui procedeix de Tanzania, de l’ètnia “Shokinis”. És una obra utilitzada durant els rituals duts a terme per una societat secreta homònima amb la finalitat d’espantar els enemics i intimidar a tots els membres de la comunitat perquè tinguessin un respecte al culte i als membres poderosos del poble.

És interessant, veritat? Tot i que de tot el que acabo de dir, no hi ha res que s’apropi a la realitat d’aquesta màscara.

Moltes vegades la desconeixença del tema que treballo fa que pugui dir el que vulgui i que no se’m critiqui o que no es debatin algunes de les coses que dic o faig. I no m’agrada gens ni mica.

Però això no passa només amb aquests escrits que faig sinó que actualment, amb les eleccions a pocs dies, moltes persones es dediquen a fer promeses que no es poden ni fonamentar per elles soles. No diré cap nom, ja que no tinc res en contra de ningú, però si que veig que de vegades hi ha una falta de coneixement respecte del que es presenta i, com moltes vegades he dit, una intenció populista i sensacionalista.

“De totes les pedres que hi havia jo hem vaig quedar amb tu, sabia que series la que més sentit donaria a la meva vida”

La peça que avui us presento pertany als Bozo de Mali. És una obra que alguns estudiosos diuen que forma part dels rituals on apareixen titelles, amb la finalitat, entre d’altres, d’entretindre els membres de la comunitat. Aquestes obres són curioses en els seus colors i fisonomies, ja que si les analitzéssim fora de context, no sabríem dir si són del continent africà o no, ja que adopten característiques que van des de les occidentals fins a les asiàtiques.

Avui sóc molt crític, sí, i ho sóc també amb mi mateix. La desconeixença i la gran quantitat d’informació que podem rebre durant el nostre dia a dia està produint que poguem fer projectes i accions buides de concepte i, això, m’espanta.

Vull deixar-vos amb una petita reflexió respecte del que es veritat o no. Creieu que en aquesta foto sempre hi haurà el mateix reflex de mi? Segons la posició que adopteu a l’habitació hi podreu veure un reflex diferent i crec que dins de tot el dolent que això implica, és un fet que ens enriqueix.

“Aquest gran desconeixement, a mi, també em fa ser un gran mentider”