REDACCIÓ22 Gener, 2020
Moltes vegades tenim preestablerts que alguns objectes o materials no ens pertoquen perquè no pertanyen al que anomenem, la nostra “classe social” o bé al nostre tarannà sobre la vida. Per exemple, jo no crec que estiguin fets per mi l’or, els diamants, els Rolex ni les camises Ralph Lauren… Aquests objectes no em representen.
No obstant els objectes que són propis d’aquells que tenen un poder adquisitiu més gran són preuats i desitjats per tothom, si tens aquell objecte ets més respectat i et tenen més considerat, oi? Vivim en una societat molt materialista.
Al continent africà, però, les regalies són únicament propietat dels mandataris, no tothom pot tenir-les, estan molt controlades i tenir-les suposa ser algú molt important o bé amb una certa edat i, per tant, saviesa, no com a les nostres terres.
Alguna vegada als meus escrits ja ho he dit, però vivim en una societat molt d’aparençes. Qui creu que els grans vaixells de luxe atracats als ports de tots els llocs del món són de persones molt cultivades? Que són fruit de la seva sabiesa?
Quan acabaran aquestes mentides?
Avui us vull explicar una obra d’un poble molt majestuós, on les classes socials estan molt marcades, i tothom sap el lloc que li pertoca. Un poble on el rei és la persona més respectada de totes, fins al punt de poder assimilar-lo a un faraó de l’antic Egipte. L’obra que us presento pertany a un d’aquests reis i a la seva “pompa”.
Es tracta d’una peça Bamileke de Camerún que porta el nom de “Ndop”. És una tela que és propietat exclusiva dels reis, les utilitzen com a escenografia a les seves presentacions oficials i parlaments. Es posen darrere del tro com un símbol de poder, encara que també aquest teixit s’utilitza per a les vestimentes de les persones importants del poble.
Però que amaguen aquestes obres quan es posen darrere dels trons? Darrere de les grans fortunes hi haurà el mateix que es veu amb les possessions? Si li treièssim tot el que és material a aquestes persones, penseu que es quedarien com jo? Completament nu i com a única possessió, la tela.
Aquesta obra i molts altres teixits, els podreu veure a l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” a l’Espai Nautilus de Tarragona (C/Reding núm 9) del 13 de gener al 15 de febrer.
No és veritat que quan algú va vestit totalment de negre pensem que està passant un mal moment? Veritat que quan veiem algú vestit amb xandall pensem que és un esportista? Les vestimentes que portem traslladen missatges i, a vegades, no som conscients d’això.
Aquesta exposició està comissariada per mi mateix i està composta per tres col·leccions particulars de Tarragona, entre elles la meva. Amb ella vull donar a entendre la importància que tenen aquestes obres i “desemmascarar-les” al públic en general.
Ella és l’única en dicotomia amb la vida, totes dues s’estenen per tots els llocs del món, per tots els pobles, barris, ciutats, països, continents… deixant a tots a la mateixa altura siguem pobres o rics.
Que trist, amics, quan ella arriba, quan la mort, conquesta la nostra vida per quedar-se per sempre i no marxar, deixant tot el viscut, totes les persones que coneixíem, tants records, tants projectes… Però també la doble amargura d’aquells que es queden, ploren la pèrdua i creuen que mai ens tornarem a veure.
Són obres que acostumen a tenir una exquisida terminació, sempre acabades amb la màxima finor possible i sense deixar errors. Representaven la figura del difunt i eren la màxima definició de bellesa per al poble.
Realment pensant-ho fredament, l’occidental ha fet un procés molt etnocèntric, auto posicionant-se en un lloc privilegiat respecte a tot el món per decretar allò que és art o no, amb les seves pròpies definicions. Alguns teòrics clàssics del món de l’art definien l’art com quelcom que s’ha de presentar a un públic del “món de l’art”, oblidant-se totalment del concepte de l’obra i potser només centrant-se en el punt formal, estètic i també en l’aspecte elitista o classista sobre l’art.
L’art tribal va més enllà del que nosaltres pensem. No són objectes realitzats per un públic que vol analitzar-los, jutjar-los i mostrar a l’artista la seva experiència amb ells, sinó que són obres que serveixen per a unes qüestions vitals dins del poble tant en el sacre com en el que és quotidià, esdevenen símbols d’identitat i per sobre de tot són la mostra d’una cultura i com un dia va dir un geni, la seva història: “són llibres dels pobles sense escriptura”, l’art tribal va més enllà de la nostra idea etnocèntrica d’art, se situa en un context i en un estatus diferent del concebut.
Us presento una obra que genera moltes converses al voltant seu, que té una força molt més enllà del que representa, que és generadora de mirades indiscretes, també de rebuig i riures. Es tracta d’una obra dels Lobi de Burkina Faso, una Bateba Betise.
Pot semblar-vos una peça molt indiscreta i fins i tot us pot molestar pel que significa o ensenya, pot semblar una peça vulgar. No obstant això, en el seu context aquesta peça s’ubica en els llocs més sagrats del poble, on no tothom pot entrar i on s’ha de tenir un màxim respecte, de fet, ella forma part d’aquest enclavament i esdevé també sagrada, cuidada i venerada per tots els membres del poblat.
Amb ella em qüestiono tot el que m’envolta i la “realitat” de les coses. Sembla que aquesta reflexió sigui una vulgaritat per part meva, però realment és un fet molt impactant que a un lloc sagrat allunyat de la nostra societat occidental el fet sexual sigui considerat part del lloc sagrat, quelcom que seria impossible a occident.
Jo he aconseguit i aconsegueixo amb petites mirades traslladar missatges a la gent més propera a mi i que em coneix i sap de la meva situació, sense dir una paraula elles ja saben què em passa i, normalment, saben què han de fer quan les coses van estupendament o quan les coses no van bé i en detriment, i és d’això del que vull parlar avui. Van bé les coses?
Avui us vull presentar una obra d’allò més especial, es tracta d’un fetitxe dels Ewe de Ghana i Togo. S’utilitza en rituals de tota mena, presentada als altars de l’ètnia per invocar les forces del més enllà. Segons diverses fonts aquestes obres representen l’esperit o deu del foc, els llamps i el ferro, el que els Yoruba coneixen com l’orisha anomenant Shango.
Segurament, aquestes festes no estan fetes per tothom, encara que hi hagi algunes campanyes que diguin el contrari, no obstant això, com moltes vegades he escoltat i m’han dit “no es pot fer tot al gust de tothom”, el que sí que és veritat és que a poc a poc estem aconseguint unes festes més inclusives, tot i que encara queda molt treball per fer durant els propers anys, tant en actes, com en civisme.
No obstant això, hi ha símbols que poden canviar el seu significat si es desplacen geogràficament, com és el cas de l’obra que avui us presento. Molts podríem pensar que es tracta d’una peineta símbol del flamenc espanyol, tot i això, és una obra que encara que comparteixi la funcionalitat pràctica s’allunya molt d’aquesta realitat folklòrica.
No obstant això, aquesta realitat és molt canviant i amb la seva empenta i la de les institucions occidentals de ben segur que arribaran a un port comú i beneficiós per tothom.
Amb l’amor cap a l’art pots sentir més que amb qualsevol altre amor, donat que aquest sempre transmet i ho fa de la mateixa manera o almenys d’una forma molt sincera. L’amor que una obra d’art et pot transmetre, va més enllà del que tothom té entès com a un amor sentimental, existeix una atracció; física o intel·lectual que a vegades et porta a tenir sensacions que no es poden explicar amb paraules.
És curiós el que em passa amb aquesta obra, ja que tinc una desena d’obres similars, tot i que aquesta és especial. Quan la vaig veure per primera vegada vaig enamorar-me completament d’ella, és una peça que va més enllà de la bellesa pròpia de l’art i s’emmarca dins de l’atracció física.
