REDACCIÓ7 Agost, 2020“A la nostra vida tenim molts enemics. Per a tu, qui és l’enemic?”
Segurament amb aquesta frase molts hauran pensat o posat nom i cara a aquests enemics, però realment en tenim més dels que no podem posar cara i ulls, que dels que en tenen. Normalment no pensem en ells, però hi són i viuen amagats en nosaltres.
Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.
És curiós que hagi dit “l’amor”, veritat? Realment si miréssim i comparéssim la quantitat de coses dolentes que ha fet l’amor, és molt més gran de les que ha fet la mort. Qui ho diria? I és que quan l’amor falla i cau, moltes relacions es trenquen per sempre, i no cal que sigui una relació d’amor de parella, també d’amistat o familiar, quan l’amor arriba, trenca. Oblidant el que han sigut i el que s’han estimat per tornar-se enemics, el sentiment que sentien esdevé el seu principal mal.
Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.
Aquesta màscara i l’amor tenen molt en comú, ja que tenen una relació antagònica que les torna molt properes una de l’altra, no creieu? La màscara és agressiva i dóna una impressió dolenta a tothom, però esdevé quelcom molt positiu per la societat; en canvi l’altre, dolç i bonic per fora, pot esdevenir el pitjor dels mals sons de qualsevol persona que ha estimat o estima i pot provocar més pèrdues que cap altre mal.
“Quan l’amor es posa entre nosaltres, ens pot arribar a destruir.”
PD: Podeu veure aquesta obra a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant carles de la Ràpita fins al 30 d’Agost.
Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.
Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.
Jesús Arjona Muñoz, jove col·leccionista, promotor i comissari d’art tribal africà va inaugurar, aquest passat divendres dia 3 al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita, l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica“. Avui hem pogut parlar amb ell per fer-li unes preguntes sobre aquesta mostra.
Quines obres destacaries?
Aquesta és la teva sisena exposició, que significa això per a tu?
Un fet tan simple com respirar se li va negar a un noi per part d’un presumpte policia, que li va costar la vida, sí, aquella acció que fem sense pensar i que és un dret fonamental de la vida humana, ja que sense ella no hi ha vida. Això és el que es va negar, la vida.
Què passarà quan aquests pobles que fan obres fetes amb fusta per simbolitzar els seus deus no tinguin aquest recurs i es quedin sense poder fer els seus rituals? Aquests desapareixeran per sempre o hauran d’adaptar centenars d’anys de producció artística als recursos que tenen.
“
Avui dia estem vivint una situació on algunes potències que en èpoques de la colonització van provocar grans fractures al continent africà pensen que aquelles terres segueixen sent seves, i que poden plantejar-se el fet d’utilitzar aquelles persones com a números generadors d’estadístiques… és a dir que consideren aquell continent un laboratori.
És un gran exemple, tot i la seva poca qualitat artística o estilística, ja que el temps ha produït una sèrie de modificacions a la talla que la tornen una gran icona del que la societat africana ha viscut i viu avui dia. Un poble que sembla que per occident no tingui identitat, que no tingui cara; que no tingui possibilitats de cap mena, que no tingui peus; però això si, com sempre ha passat, que tingui mans que puguin produir benefici pels occidentals.
A l’Àfrica però, els tatuatges que trobem són molt diferents dels altres llocs del món. I la seva diferencia cau, en la forma de fer-los. Segurament aquesta forma de fer i de portar els tatuatges de molts pobles africans és quelcom que a nosaltres ens horroritza i pensem que és una bogeria, això no obstant, és la seva cultura i la seva manera de fer. Ells es provoquen ferides perquè esdevinguin queloides fent símbols i dibuixos geomètrics, aquests tatuatges és coneixem com a escarificacions.
Us heu adonat que associem el femení a quelcom dolent, feble, que no desitgem per nosaltres… diferent dels que sou “forts”. Sí, parlo de vosaltres, els que heu vingut a riure. Sabeu? Hi ha estudis que diuen que el llindar del dolor de les dones és 10 vegades superior al dels homes… I seguim pensant que elles són les febles…
Aquest és un símbol de poder per a elles, ja que amb ell poden entrar a les reunions d’homes, tenir paraula, opinar i votar. Creieu que cal tenir penis per poder parlar?
