“No tinc cent ulls a la cara!”

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.