REDACCIÓ29 Setembre, 2021
Encadenat a ella, com si es tractés de quelcom pugnatiu, no aconsegueixo alliberar-me, i veig la seva acceptació com a única opció d’alliberament.
Fa poc vaig estar pensant en un aspecte sobre l’educació que planteja el viatjer Anibal Bueno al seu llibre “Culturas olvidadas. Historias de rincones remotos“, el pes de l’educació en societats tribals, el dolor i el pes que aquesta pot tenir. Ens planteja com a societats tradicionals extraeuropees, en cultures allunyades, aquesta té un paper d’adoctrinament o bé de “destrucció” de la cultura.
Per molt de temps se’ns ha dit que l’educació és l’única sortida de les situacions precàries, però, ho és realment? Em refereixo a educació quan parlo d’escolarització, no d’ensenyament i aprenentatge de valors, ja que aquestes sí que esdevenen element de canvi. Dit això, penso que pel tema que ens escau, aquesta pot esdevenir fins i tot un esquitx de la colonització d’Europa a Àfrica, entre altres continents. Per què un nen Himba de Tanzania, ha de marxar del seu poblat per anar a una ciutat i ser escolaritzat?
Aquest rep una educació tradicional al seu poble, un ensenyament de la cultura per una perpetuació d’aquesta. Aquesta és la pregunta que es fa Bueno en el seu llibre i que em fa pensar. Què és més complexa la imposició o bé el fruit d’aquesta? Realment és un tema molt complex, un arma de doble fil. Si totes les societats tribals enviessin a les noves generacions a les ciutats per a ser escolaritzades, perdríem la forma de vida d’aquestes? Acabaríem amb la cultura?
Jo crec en la defensa dels drets dels humans, de fet, considero que l’escola és un important camí pel canvi, però em qüestiono sobre la jerarquia de la importància de les coses.
Avui us presento una taula Corànica de Nigeria, concretament dels Hausa, feta amb fusta i pell i que encara presenta una sèrie d’escrits en àrab. Un element que era utilitzat pels nens o pels aprenents a les escoles de Corà amb la finalitat que els joves estudiants repetissin una vegada darrere de l’altra els versos amb la finalitat d’aprendre’ls. Una llibreta molt diferent de la que nosaltres estem acostumats.
Aquest tema que avui tracto és molt complex i difícil d’abordar, però no per això s’ha de deixar de parlar i debatre, ja que dóna molt per a reflexionar. Hi ha drets que esdevenen cadenes?
Jesús ARJONA 🖋️
Aquest fet és degut al fet que aquesta és quelcom que sempre s’ha valorat a la història de la humanitat, convertint-se fins i tot en una eina de defensa o de protecció. Us explicaré un exemple molt particular de com la bellesa pot esdevenir un element de protecció.
Aquestes dones, com en molts altres indrets del món volen estar belles, i normalment porten joies que els donin la sensació de sentir-se belles i, per altra banda, també poderoses. Canelleres, penjolls, aplics al cabell… tots ells són elements que les dones Lobi utilitzen per donar-se importància al poble i embellir-se.
Aquest fet també succeeix amb les obres d’art que normalment presento en aquesta secció, només amb l’apropament a les cultures que la fan, la passió per aquestes i l’interès podrem arribar a comprendre-les i veure-les amb tota la seva essència, el coneixement i l’amor cap a aquestes ens desvetllaran tot el que són, tot el seu valor i sentit.
Quan neixen bessons aquests esdevenen éssers estimats i considerats i han de mantenir-se sempre en vida a la Terra, però aquest fet no sempre és possible donat la gran mortaldat que existeix al continent africà. Els Ewe han generat la manera de poder mantenir els bessons a la Terra en cas de la mort d’un d’aquest o dels dos i és amb la realització dels “Venavi”, que atresoraran l’esperit del nadó deixant de banda el cos, però ajudant a mantenir l’ordre social al poble. La mare el cuidarà, protegirà i tractarà com si aquest tingués vida. Només quan aquesta trenqui una de les seves parts o bé el sacerdot ho decideixi, l’apartarà.
Acostumen a tenir representacions identitàries de l’ètnia que els fa al seu punt més alt, tot i que aquestes que presento són en la seva majoria obres simples, però que acumulen un gran ús darrere seu.
El Pati de Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona acollirà, aquest dimarts, 1 de juny, l’exposició “
Aquell que pateix i aguanta per una situació o malaltia, han desenvolupat una sèrie d’eines de defensa que el fan fort i no el deixen caure. Qualsevol exèrcit del món per molt fort que fos, podria desitjar tenir el valor i resistència que aquest desenvolupa. Ni els grans escuts, ni les grans muralles, ni els grans búnquers… res podrà superar la força que aquest té amb la seva actitud i mentalitat lluitadora.
Aquest escut ens mostra en molts llocs la duresa de la batalla que el portador de l’obra va sofrir, amb una gran quantitats de forats i reparacions produïdes per talls d’enemics amb les seves llances o armes de ferro. Però més important és el missatge que porta darrere i que ens mostra com era la persona que portava aquesta defensa, ja que tot i els cops que va rebre, que van ser més de 6, aquest va resistir, la seva actitud, el seu esperit de lluita no el va deixar perdre la batalla, ja que van reparar-se i va tornar a la lluita. Estem davant d’un objecte que va pertànyer a un gran guerrer.
La floristeria 5 The Fucking Flower Shop ha estat l’escenari de la presentació del festival d’art tradicional ‘Africa’t!!!’.
El festival es completa amb un dossier d’activitats al voltant de la ruta tribal dels comerços i una acció participativa amb un sorteig de tres obres de la ruta a les xarxes socials de Comerç.
La mostra es pot visitar fins al 10 de juny. Paral·lelament, onze comerços de la ciutat exposen als aparadors diferents peces d’art africà en la I Ruta Tribal de Tarragona, també del 3 de maig al 10 de juny.
Els comerços participants en la 1a. Ruta Tribal de Tarragona són Òdena (c. Sant Agustí, 19), Joieria Ramoncita (c. Sant Agustí, 21), Yves Rocher (c. Sant Agustí, 21), Farmàcia Sanromà (c. Unió, 17), Espai Nautilus (c. Reding, 9), Súper Ocio (c. Governador González, 21), El Lloro de la Negrita (c. Governador González, 23), Santiveri (c. Governador González, 24), Belles Arts Vicenç Piera (c/. Canyelles, 6), Ítaca (c. Fortuny, 10) i El Señor Miyagi (c/. Comte de Rius, 12).
I, realment, la bellesa s’aconsegueix d’allò que és únic i per tant singular o, com he dit abans, estrany. Què hi ha de bo en allò que està repetit en serie, en allò que segueix paràmetres socials o no naturals? La bellesa que entenem no pertany a quelcom pur o bell, valgui la redundància, ja que és el producte d’uns col·lectius.
Avui us presento una obra que entra en aquesta secció com a intrusa, ja que no es tracta d’una obra del continent africà, sinó que pertany a Àsia, concretament a Java, Indonèsia. Es tracta d’una màscara de teatre, utilitzada per a fer burla i riures d’aspectes quotidians de la vida, realitzada en fusta i pintada amb colors plàstics molt clàssics i sense massa decoració pictòrica, però amb un tracte expressiu molt important, ja que incorpora fins i tot les arrugues de la cara que es posen quan es té aquesta expressió de neguit que té. Es coneix que moltes de les representacions artístiques de la zona on es situa aquesta obra tenen aquest origen, el teatre.
Aquesta obra, que és deforme, apareix fumant amb una cara de fàstic molt expressiva on es poden veure inclús les arrugues de l’expressió i de la vellesa de la persona a la qual representa, pot produir en aquell que la veu una atracció que arriba a tocar l’enamorament o el desig i no pas una sensació de fàstic, tens ganes de tocar-la. Pensant-ho sempre hi ha bellesa en allò brut, allò que no és catalogat per la societat com a bell i aquest és un cas molt significatiu d’aquest succés. Ella és bella perquè surt del que estem acostumats, perquè és singular i aquesta bellesa és pura, singular i significativa pel que fa a referència a allò bell.
La migració, el canvi de població o el desplaçament temporal és quelcom que caracteritza la cultura global humana, sempre ho hem fet, però no de la mateixa manera, de fet encara avui dia hi ha pobles a diverses zones del món, coneguts com a nòmades, que tenen el món com a casa i no s’estableixen amb arrels a cap lloc; n’hi ha d’altres que tot i tenir les seves arrels en un lloc determinat, és a dir, sent sedentaris, decideixen migrar indefinidament buscant una situació diferent de la que tenen als seus orígens; també n’hi ha d’altres que marxen solament per un temps.
Es tracta d’una important màscara passaport dels Dan de Costa d’Ivori, que rep el nom de “Ma go”, una obra que representa molt bé l’art d’aquest poble pel seu estil. Aquestes obres són portades pels homes quan es desplacen de territoris, les porten a una bossa que porten sempre amb ells i els hi serveix tant d’identificador del poble al qual pertanyen, o d’amulet i com una vinculació al seu poblat d’una manera molt intima, ja que aquesta petita màscara representa una altra de superior que es troba al poblat, una màscara mare, a la que tenen molt de respecte, marca el seu origen i els caracteritza i identifica. D’aquesta manera els individus mai estan desconnectats de les seves arrels i mai obliden qui són i d’on venen, tenen una connexió material total amb les seves arrels.
Aquest exemple de vinculació amb el nostre origen ho tenim tots, potser no de forma material, però sí que tenim maneres de fer, parlar, moure’ns que ens lliguen a algú o a algun lloc en concret. La meva àvia, migrant d’Andalusia, mai ha deixat de parlar com al sud, ni de fer el menjar com al sud… Tot i que enyora el seu origen, no està desconnectada d’allà, no s’oblida.
