16. Abril 2024

Arxius de Jesús Arjona | Pàgina 2 de 14 | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Octubre, 2022
jesusAr-1280x853.jpg

Avui us vull presentar una obra del Congo, en concret dels Tetela, amb una important presència i una manufactura perfecta. Es tracta d’un valor de canvi en forma de campana o gong, un instrument musical. Realitzat en bronze té la seva superfície, marcada amb diferents decoracions tribals, pròpies de la societat Nkumi, i un treball de petites línies per tota la superfície que fa que sembli pell.

Segons molts estudiosos aquestes obres no eren utilitzades com a elements de canvi, sinó com a instruments musicals per a rituals particulars, no obstant hi ha escrits que expliquen com aquests gongs eren canviats per oli de palma o esclaus, fet que testifica aquesta pràctica d’intercanvi. Segons aquests escrits, les campanes dels Tetela serien molt preuades i valorades arreu del territori, donat que s’utilitzaven per fer grans intercanvis.

Quan vaig veure aquesta peça per primera vegada vaig pensar en les campanes de rellotges o esglésies que marquen les hores a les nostres ciutats o pobles per la similitud estreta i, obligatòriament, ho vaig vincular amb el temps, el valor d’aquest per nosaltres, i com no, en els diners.

Les meves preguntes van ser: Què fem per aconseguir els diners? Al treballar donem part de la nostra vida per poder obtenir diners? Canviem la vida per diners que ens permetin viure? Vivim per treballar? O treballem per viure? Una nova forma d’esclavisme?

Tot i que hi ha persones que es troben en aquesta situació per força, junts hem de fer que aquestes petites coses, que marquen molt la nostra vida, puguin canviar.

És veritat que canviem el nostre temps per diners, i el vincle que existeix entre els dos és molt estret, no obstant això…i si aquell temps que donem treballant el gaudim? I si assolim fer allò que ens apassiona gaudint el temps?

Actualment gaudeixo del que treballo, sóc el que treballo. Vaig sentir-me esclau de la feina, fins que vaig començar a gaudir.

Ja no em preocupo per “perdre el temps”.

✍🏼 Jesús ARJONA


REDACCIÓ13 Setembre, 2022
jesusARJONA-1280x853.jpg

El concepte d’escultura o bé d’art africà, traspassa tot el que coneixem a occident en aquest sentit. L’art en comunitats extraeuropees té un paper fonamental per la seva religió i també amb la societat i el seu ordre. Totes aquestes característiques transformen l’art en éssers vius.

Avui us presento una obra dels Yoruba de Nigèria que exemplifica a la perfecció aquest concepte d’escultura viva. Aquesta figura feta de fusta amb els ulls d’alumini s’encarrega de mantenir l’equilibri social i anímic. S’anomena “Ibeji”, i esdevé un tipus d’obra molt clàssica i característica per a l’ètnia. Aquestes escultures tenen la funció d’acollir l’ànima d’una persona que ha mort, són tractades com éssers vius, se’ls cuida, alimenta, vesteix i tracta com si fos la persona en vida, podríem dir que són el reflex físic d’algú que ja no existeix.

“El reflex d’una obra que posseeix la meva ànima”

Tenen uns pentinats molt elaborats, unes escarificacions que defineixen la zona de la qual procedeix i una forma molt singular dins del monumental conjunt de l’art tradicional del continent africà que els torna en icones distingides arreu del continent.

Aquestes figures acullen l’ànima d’un bessó, que per als Yoruba, són els creadors del món. Segons la creença, dos bessons van ser els responsables de fer la Terra, els coneguts amb el nom de Mawu i Lisa, els bessons sempre han de mantenir-se junts i amb vida. Aquest fet religiós deriva d’una realitat genètica, ja que aquesta zona del món és coneguda i caracteritzada per tenir una gran proliferació de bessons.

El manteniment de l’ordre social i mundial pels Yoruba, només s’aconsegueix si els bessons es mantenen en vida, ja sigui de manera física, és a dir, amb els bessons vius, metafísicament o religiosament, amb l’acolliment de les ànimes dels difunts bessons en un “Ibeji”, que serà eternament la casa d’un esperit, cuidat i adorat per generacions.

Els “Ibejis” exemplifiquen de la millor manera possible l’amor dins de la societat, ja sigui de religió Yoruba, Lobi, Cristiana, Musulmana… exemplifiquen l’amor de les persones vers els seus i el món, es tracta d’unes escultures que tenen un reflex de vida.

Jesús ARJONA✍🏼

PUBLICITAT




REDACCIÓ10 Agost, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

L’obra que avui us presento esdevé un important element per la vida de moltes persones de l’Àsia, és una eina utilitzada per tallar l’arròs amb forma de serp, anomenada pels especialistes com a Nâga. Aquesta forma la podem trobar a molts llocs, encara que aquest pertany als Khmer de Cambodja. Acostumen a ser realitzades en fusta, no obstant, la que avui mostro està realitzada amb una banya i acabada amb una fulla de ferro treballada per poder tallar amb facilitat.

La seva forma la caracteritza arreu del món com a una de les eines agrícoles més estètiques, a més de ser una eina que amb la dinamització de la seva forma aconsegueix, amb molta eficiència, el seu propòsit, tallar i recollir el cultiu. No obstant això, són pocs els museus o espais on es puguin veure en exposició, esmentant com a únic el Quai Branly de París.

Els elements agrícoles, i en particular aquells que són per segar, tenen un ús molt poètic, que pot ser fins i tot tenebrós però que a la vegada de llum, ja que són qui lleven vida, però també la donen.

Arreu del món els agricultors han utilitzat eines de tota mena amb la finalitat de poder desenvolupar la seva feina, el cultiu i recol·lecció dels fruits que donen les seves terres. Aquesta feina els converteix en veritables mags, i a les seves eines en les seves “baretes” màgiques. Ells planten els cultius, els alimenten, deixen créixer i cuiden, per quan estan en el seu millor moment agafar-los, treien-los-hi la vida, per donar vida a altres éssers, les persones.

Jesús ARJONA ✍🏼

PUBLICITAT






 


REDACCIÓ5 Juliol, 2022
jesusAA-1280x853.jpg

“Plantada a terra, amb els ganivets ja afilats, el cos mig nu
i, amb més ganes que mai, la vida va guanyar”

A Burkina Faso, en concret al poble Lobi, dins de les societats matriarcals, existeix un culte destinat a castigar aquelles ofenses que es produeixen a les dones o bé que esdevenen molt greus per a la comunitat, es tracta del culte Milkuur.

Aquest culte envoltat d’una certa aura obscura està encapçalat per un sacerdot que rep el nom del culte, Milkuur. Aquest esdevé una autèntica potestat, més que qualsevol sobirà, ja que se situa entre el cel i la terra esdevenint un ésser no terrenal i molt temut, vivint fora del poblat i sense cap relació interpersonal. Aquest sacerdot té la funció de castigar aquelles accions ofensives de la manera més radical, a través de la sang.

Ell encarrega les escultures anomenades “Baàthil” com la que avui us presento, que és una obra molt poc clàssica, i amb un estil molt particular, molt difícil de veure, però que té una gran importància per a l’art d’aquest poble burkinès. Aquesta escultura se situaria dins d’un altar, sent el cap d’una escultura humana feta amb fang i servint com a ofrena als esperits abans de la sentència del sacerdot cap a la persona “jutjada”, tot hi que hi ha estudiosos que parlen d’altres usos.

Segons el culte Milkuur, una vegada aquesta obra estigués plantada a terra, ja no hi hauria pas enrere, que el Milkuur no fallaria, que seria implacable. Però avui això no m’ho crec.

Crec en l’ésser humà, en la felicitat, en el perdó, en la bondat, en l’empatia, també en la justícia i en el respecte… no obstant això sobre tot crec en la vida. Dintre de la implacabilitat d’una persona que esdevenia quelcom extraterrestre, crec que aquest tindria pietat en certs moments, crec que l’humà té un valor més enllà de l’establert per societat i és el valor natural de viure i deixar viure, però també crec que molts ho han oblidat.

Segurament en molts moments, aquest sacerdot plantaria els ganivets, per moltes ganes que tingués, com a esperit de la natura, com a ésser de llum, no executaria la seva tasca.

Moments on la vida brilla.

Jesús ARJONA ✍🏼


REDACCIÓ31 Maig, 2022

Moltes vegades existeix una consideració respecte a tot allò que té un caràcter amable, sensible o petit, ho vinculem amb la feblesa deixant de banda moltes altres característiques i ho encaixem només amb conceptes ideològics que habitualment es consideren dolents. Aquest fet mai ha existit de forma tangible, ha sigut una creació d’una societat d’un únic color, que considera les flors, les coses petites o delicades com quelcom inferior.

L’obra que avui us presento, de tan sols 4’5 cm esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra que actualment us pugueu imaginar. Els seus volums, la seva forma simètrica, la creativitat de l’artista, la seva antiguitat i la seva procedència el tornen en un objecte molt destacat.

Procedeix de Costa d’Ivori, d’un període que s’anomena “Early voltaic“, període que inclou des del s. XVIII fins principis del XX i pot ser de diverses ètnies que es troben emmarcades dins d’aquest període històric, no obstant totes les característiques indiquen que aquesta obra podria ser Senufo. Són objectes que s’utilitzen per a la divinació o bé com a amulets sagrats, realitzats a la cera perduda amb materials d’un cost molt elevat en aquell moment a l’Àfrica.

Aquesta peça, de tan sols 4’5 cm, esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra

En un primer moment, com a persona dins d’una societat com la nostra, i fruit del meu poc coneixement de l’art en bronze, vaig passar per alt aquesta obra, no donant-li importància, pensant únicament en la seva mida i com de delicada que era. Després de passar temps amb ella, d’observar-la, de “conversar” amb ella, a més de parlar amb el màxim exponent dels experts d’aquest període, que va il·luminar la meva visió, vaig comprendre l’obra, desdibuixant tot el que jo tenia al meu imaginari, entenent la força d’un objecte que enllaçava la delicadesa, l’amabilitat… amb la força innombrable d’una obra d’art d’aquesta categoria.

Vaig trencar els murs del meu imaginari per tornar-los a construir en només uns dies.

PUBLICITAT










REDACCIÓ10 Maig, 2022
arjona-1280x853.jpg

Fill del diable, tacat pel vermell de la sang, cobert pel vel de la maldat, indesitjable, tu que fas el mal, a qui jo odio…

Aquell que fa mal, es veu reforçat pels seus actes en el poder, aconseguint esdevenir una persona poderosa, impossible de vèncer, com algun tipus de superheroi, algú que és indestructible, encara que tothom el vulgui destruir. Sembla que els dolents mai es cansin, que no dubtin, que no es qüestionin les coses, però la realitat és que tothom té por.

La por com aliada. L’obra que avui us presento, pertany a un grup ètnic de l’Índia, en concret als Naga. I si filem més prim, a la regió d’Assam. Aquesta ètnia és coneguda per tenir uns costums molt característics en l’aspecte físic, no obstant això, vull destacar un costum que aquests feien durant els combats com a pràctica comuna i que es va deixar de fer als inicis del s. XVIII.

Els Naga, que són un poble molt ferotge i combatiu, es coneixen per tenir el costum de decapitar els seus enemics a les batalles i mostrar els seus caps com a trofeus de guerra, mostrant-los en els seus espais de culte, fins i tot hi ha qui els denomina “homes caçadors de caps”.

Aquesta joia que us mostro, realitzada en bronze i que simbolitza una cua de peix, era portada per aquests anomenats “caçadors de caps” durant les batalles com a amulets que els protegien dels enemics. Aquests homes que lluitaven ferotgement i que eren temuts per tots, ja que feien veritables barbaritats, tenien por.

Fins i tot el diable té por.

PUBLICITAT











REDACCIÓ18 Abril, 2022

Jesús Arjona es uno de los grandes activos culturales de Tarragona. Coleccionista y comisario de arte, conversamos con él de una forma más cercana y próxima, para analizar qué supone el hecho de poder dedicarse al mundo del arte, en una época un tanto convulsa y a pesar de su juventud. Arjona nos explica su visión del arte africano, como le fascinó desde que era un niño, sus primeros movimientos en las subastas, el factor suerte y la esperanza de que Tarragona acabe apostando por el arte tribal y que no sea una cosa temporal. Con ustedes, Jesús Arjona.

¿Quién es Jesús Arjona?
Pues Jesús es un joven de Tarragona, de 26 años, dedicado en vida y pasión a las artes tribales y con un presente activo en el mundo del deporte.

No tienes una formación ‘artística’.
Soy historiador y tengo una formación como gestor cultural, pero no soy artista.

Arjona atiende a larepúblicacheca.com

Más bien un coleccionista de arte.
Sí, soy un coleccionista, relacionado con el mundo del arte, un comisario que expone.

Este interés por el arte, ¿es una cosa que te viene desde pequeño?
Yo empecé a ser ‘coleccionista’ con nueve años, compré mi primer objeto aquí en Tarragona. Lógicamente, ese objeto, con nueve años, era un juguete. Ya con los años este interés avanza, me introduzco poco a poco en el mundo de las subastas, un mercado totalmente diferente, que me permite comprar objetos de mayor calidad. Ahora me abro a otros continentes como la mascara que he traído para la entrevista que es de Indonesia, Java, que procede de la casa de subasta ‘Sotheby’s’.

¿Cuándo empiezas a acceder a este tipo de subastas?
A partir de los dieciocho o diecinueve, con mis primeros sueldos, accedo a este tipo de subastas para adquirir objetos de mayor valor. Antes tiraba de las pagas (risas). Mi primera obra me costó 20 euros. Por ese precio ahora no compro ni un soporte…

Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza.

Para los que no pertenecemos a este mundo. ¿Hay que tener mucho capital, para ser coleccionista?
Si tienes claro qué es lo que quieres hacer, no. Si te encaprichas y vas a por un objeto concreto, sí hay que tener mucho capital. Mi caso no es este. Yo soy un trabajador, un coleccionista que expone su colección para dar a conocer un mensaje concreto. Al fin y al cabo, yo soy un trabajador, con un sueldo no muy elevado. Hay que saber moverse en las subastas, también tener un poco de suerte. Yo juego mucho con la suerte. Estoy consiguiendo objetos muy buenos. Pero hay que admitir que hay días en los que no se consigue nada, y, en cambio, otros que sí.

Arjona posa con la última de sus adquisiciones

En este momento de ‘crisis’ mundial. Explícanos cómo es el mundo de la subasta.
Ahora mismo sí que es cierto que es difícil poder conseguir objetos de gran calidad. No se encuentran así como así. También es evidente que la crisis está afectando mucho al sector y hay gente que se arruina y se tiene que desprender de objetos que se compran por un precio muy inferior al de su valor. También existe la otra parte, la de personas con dinero que pueden comprar este tipo de objetos -en muchos casos para limpiar capital o ‘invertir’- También está pasando que las instituciones públicas entran en las pujas a comprar obras de arte.

¿Es un mundo oscuro el de las subastas, como se puede imaginar la gente?
No (risas). Todo está muy claro. Al final las subastas son públicas. No hay nada que no sea transparente. No hay nada oscuro. Parece morboso, pero no lo es.

¿Qué buscas transmitir exponiendo tu colección?
Parto de la base de que, sin ser africano, vivo este arte con mucha pasión, como si formase parte de mi cultura. Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza. Desde pequeño, como siempre digo, siempre he coleccionado, como decían otros “muñecos de negros”. Y se me echó en cara. Ahora, con una visión totalmente diferente, empiezo a entender las cosas de forma diferente. Quiero transmitir toda esa fuerza y riqueza cultural, con mis posibilidades y obras de arte y romper con el modelo europeo. Dentro del continente africano también hay obras maestras, al fin y al cabo son 54 países y cada uno tiene su obra maestra. Bajo el prisma del arte europeo no se suelen tener en cuenta, pero existen y están al mismo nivel de importancia que el resto. Mi finalidad es normalizar todo el arte africano en la sociedad.

¿Y cuáles son las sensaciones del público, vienen abiertos a las exposiciones?
Todo depende del lugar donde te encuentres exponiendo. Sí que es verdad que aquí en Tarragona, gracias a un trabajo de divulgación de las Áfricas, sí que hay más obertura de mente que en otras poblaciones, donde este arte se sigue viendo como “cosas de las máscaras y de las estatuas”.

El sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato.

¿Algo como de las colonias?
Sí, incluso con ese punto de souvenir o recuerdo de un viaje. Hay que romper con esto. Sí que es verdad que la gente que viene a las exposiciones viene abierta, gracias al morbo que tuve al inicio (ver sección Las máscaras de Jesús Arjona’) y que gracias a ello se aficionaron a este tipo de arte.

Hablas del público de Tarragona. ¿Es más abierto?
No lo definiría así. Algunos sectores de la población sí que se muestran más abiertos, pero es un poco cerrado (ríe). Si nos comparamos con París o Barcelona, ciudades donde me he movido últimamente, hay mucha más multiculturalidad y diversidad. En Tarragona, a pesar de que se están haciendo pasos importantes, el público es más cerrado. No hay que olvidar que el arte con el que trabajo también es arte clásico, igual que el europeo.

Jesús Arjona

¿Crees que el problema es la falta de conocimiento en la educación?
Todo esto es porque el sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato. Este es el principal problema para que no se tenga este respeto o interés hacia el arte de otros continentes.

Si ya cuesta valorar el patrimonio clásico de esta ciudad, entiendo que el arte africano, si hay faltas en las bases educativas, estudiando solo una parte, se pasa por encima.
Se pasa totalmente por encima. La línea de las corrientes artísticas del siglo XX se centra en dar importancia a la persona blanca, sobre el resto de culturas, no solo la africana. Es el principal problema que tenemos. No hemos tenido una historia colonial -también la nuestra es muy oscura y con episodios muy denunciables- que sí que han tenido otros países que sí que lo valoran más, como Francia o Bélgica. Pero aun así, no se ha dado a conocer este tema en la educación de este país.

Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes

¿Tarragona es una ciudad que ayuda a todo este tipo de iniciativas artísticas?
Yo siempre he trabajado en el sector privado. Tarragona ha abierto las puertas al arte tribal, a través de la concejalía de Comercio y la iniciativa ‘Africat, donde en la calle se pudieron ver en los escaparates obras de arte tribal. Pero ha sido algo temporal. Es algo que funciona, pero deberíamos ir más allá. Hablo de una exposición permanente, o un espacio donde se pueda acudir más allá del patrimonio clásico de la ciudad.

¿Es una apuesta temporal? ¿Falta continuidad?
Se apuesta en el momento. No falta iniciativa, falta continuidad. Yo no puedo vivir de un acto o una fecha concreta. Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes, no solo remando hacia mi casa. Necesitamos espacios o lugares que apuesten por este tipo de iniciativas. Tenemos un potencial turístico y patrimonial espectacular y que no se ha aprovechado. No podemos compararnos con París, pero nos podemos inspirar en este tipo de iniciativas, a través de la permanencia y no exposiciones fugaces.

PUBLICITAT


REDACCIÓ8 Abril, 2022
expo1-1280x960.jpg

 Bernard Rives exposa un conjunt d’escultures realitzades en diferents materials, que es caracteritzen per tenir unes formes i superfícies metal·litzades molt atractives i sensuals, basades en el cos de la dona.

L’artista, d’origen francès, però que des de fa més de quaranta anys resideix a Castelldefels, ha exposat les seves obres arreu d’Espanya i França, on actualment a alguns municipis es poden veure escultures monumentals seves al carrer.

Segons el full de sala: “Bernard Rives considera la nuesa com un símbol de llibertat. Mentre que durant molts segles els cossos humans han estat coberts de cap a peus a conseqüència de l’opressió religiosa, les escultures de Bernard Rives transmeten a través del moviment un poder inalienable de la vida. A través d’un complex equilibri de volum i la bellesa sensual i elegant dels cossos nus, transmet una emoció irrefrenable. L’humor, la transgressió, la polèmica… la gràcia de la forma femenina roman al cor de la seva obra“.

Aquesta exposició es pot veure de manera gratuïta a l’espai Galeria de la Joieria Personal del Carrer Major 36 de Tarragona fins al mes de juliol. La inauguració tindrà lloc aquest divendres dia 8 d’abril a les 19:00 i comptarà amb la presència de l’artista.

Jesús ARJONA ✍🏾

PUBLICITAT





REDACCIÓ16 Març, 2022
WhatsApp-Image-2022-03-16-at-10.56.38-AM-1280x948.jpeg

Bichri, Checa i Arjona en l’acte del Consolat

Aquest passat divendres 11 de març es va celebrar a la Casa Joan Miret de Tarragona, la Gala del Dia Internacional de la Dona organitzada pel Consolat del Marroc a Tarragona, Lleida y Aragó.

En aquest acte, una selecció d’obres de la col·lecció Jesús Arjona Muñoz van situar-se per la sala de la gala amb la finalitat de donar visibilitat a les diferents representacions de dones que existeixen a Àfrica, amb unes explicacions que mostraven al lector la realitat d’aquest poble y art vers la dona.

Entre les obres presentades, destaca una obra dels Ibibio de Nigèria, que va pertànyer en un passat a una de les col·leccions més importants espanyoles d’art d’aquest país i que hi ha estat exposada diverses vegades en museus del territori; a més d’un escut que va ser exposat per la Galeria David Serra, una de les més importants d’Europa, a Barcelona el 2006 en una gran exposició d’escuts d’Àfrica.

L’exposició va provocar molt d’interès entre els assistents. Durant la realització de la gala es podien veure les obres com si es tractés d’una exposició.

FOTOS

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ30 Novembre, 2021
jesus2-1280x853.jpg

Moltes persones diuen que estem bojos per ser com som, que no és normal el que fem i que potser és extrem, també hi ha gent que ho pensa, i no ho diu, o bé que parla d’esquenes. Segurament consideren aquesta “bogeria” quelcom negatiu i menystenible, però el que no saben és que el que som gent molt poderosa, persones lliures.

Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.

Marcades per accions diàries que fan sense adonar-se i que els identifiquen com a individus, esdevenen persones extraordinàries, però els fan ser depreciats en societat pel col·lectiu, que entén que no són “normals”.

“L’acceptació de la teva identitat, pot esdevenir l’exclusió de la societat”

Aquestes persones són anomenades boges, i durant la Història se’ls ha fet de tot: tancat en edificis destinats a la cura d’aquestes bogeries, apallissat per veure si se’ls hi passava, se’ls ha fet prendre medicaments que curaven la seva malaltia… tot per “normalitzar-los”, però també se’ls ha cremat vius per netejar aquesta bogeria del món.

A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.

Durant aquest rituals els “Caballers Kotoko” es presentaven davant del “malalt” pel shaman i eren fruit d’unes libacions i neteges amb aigua i altres líquids abans de donar-lo a la persona que havia de ser tractada, que portaria el cavaller penjat en penjoll, o bé a una bossa màgica o es posaria en algun lloc sagrat fins que “la bogeria desaparegués” sent fruit en aquest procés de rituals continus.

Aquestes escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria

Aquestes petites escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria, d’allò que els feia diferents, per tornar-los com la resta, per ser una ovella més del ramat.

Som rucs els humans!!! No veiem que en molts casos aquestes bogeries no esdevenen traumes sinó que són fruit de la naturalitat de la persona, depreciant la natura pel bé del poder d’uns pocs individus, aquells que marquen el col·lectiu: Polítics? Empresaris? Religions? Grans fortunes?… No vull saber-ho.

“Teniu, que potser us fa falta!”