Santiago Castellà, director de la càtedra Tarragona Smart City i professor titular de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la Universitat Rovira i Virgili, podria convertir-se en el primer secretari de l’Agrupació Local del PSC.
El pròxim divendres, a partir de les 18 hores, en una Assemblea que tindrà lloc a l’IMET, els socialistes tarragonins podran d’escollir el seu proper líder. Tot i que, els aspirants podran presentar les seves candidatures fins al mateix divendres, sembla que el diputat Carles Castillo i la portaveu del grup municipal BegoñaFloria no s’enfrontaran a Castellà.
No obstant això, és possible que, a última hora, pugui sorgir una altra candidatura. Està previst que Santiago Castellà faci arribar a la militància una missiva on argüirà els motius per presentar-se la Primera Secretaria de l’Agrupació Local del PSC a Tarragona. Bego Floria i Carles Castillo podrien fer un pas enrere en la seva voluntat de no presidir l’agrupació socialista per evitar esquerdar encara més el partit. La idea és aconseguir que la candidatura encapçalada per Castellà reuneixi el major consens possible.
Santiago Castellà, poc mediàtic, es presentaria amb el propòsit de fer canvis substancials en el PSC Tarragona, sobretot pel que fa a reconquerir la confiança dels militants i simpatitzants en un moment molt complicat per la formació de la rosa.
Si guanya Santiago Castellà, que arriba sense cap motxilla política, substituiria a Josep Anton Burgasé, que ha ocupat el càrrec de primer secretari local des del 2012, havent estat elegit amb el 89% dels militants que van participar en l’assemblea.
Históricamente, solo el PSC ha enarbolado una bandera que ahora también agita la plataforma En Comú Podem. Solo nosotros hemos defendido la radicalidad de un proyecto de España y Catalunya en la que todos y todas podamos sentirnos cómodos. Solo el PSC se ha opuesto al discurso verborreico, a veces irreflexivo e impositivo de jugar, como decimos en Catalunya, «A veure qui la diu més grossa», que se expresaría en la lengua de mis padres como «a ver quién la echa más gorda». Permitidme reflexionar sobre esto.
Estoy seguro de que en Catalunya existen manifestaciones literarias equivalentes al grito desgarrado que lanzaba el ingeniero y poeta hernaniarra, Gabriel Celaya: «Fecho y firmo en tierra vasca con la sangre de Unamuno, con lo uno que es lo humano de un unánime clamor, y suplico a Vuestra Eso: ¡déjeme ser español!». Se lo dedicaba a Franco, claro, que, como el PP y otras formaciones políticas, andaba por ahí dando carnés de españolismo y a Celaya, vasco y comunista, no se debían de dar.
En realidad, el poeta –«aspirante a poeta», decía él– reclamaba en ese ejercicio lírico, tener encaje adecuado en un modelo de país que solo acepta como propios a los que responden a determinados arquetipos, determinadas culturas, determinado idioma, himno o bandera. Quería ser español a su manera.
Y yo también quiero ser español a mi forma. Este catalán de sangre cartagenera quiere serlo en una España rica, plural, respetuosa y solidaria (si pudiera ser republicana, ¡también!). Pero quiero poder querer y no me dejan. No me deja Rajoy, que se limita a obligarme y persigue con saña a todos quienes reclaman el derecho a decir «quiero ser español a mi manera» (u otra cosa). Tampoco, desde el mismo planteamiento, me dejan otros, incluso en la familia socialista, aunque esta, como he señalado en otras ocasiones, tiene en sus documentos, negro sobre blanco, que el diálogo debe estar por encima de la imposición (Granada).
(Por cierto, que país este tan raro en el que al día siguiente de que varias personas sean condenadas a decenas de años de cárcel por delitos asociados a actos ilícitos de un partido, el máximo responsable de este sea reelegido con más del 95% de los votos).
Y en la acera de enfrente, tampoco me deja querer ser español el independentismo, que en las últimas décadas ha liquidado algunas de las señas de identidad de nuestro carácter como pueblo amable, inclusivo (aún lo seguimos siendo, ya lo sé, pero no me negarán que no es esa la imagen), contundente pero no beligerante… ¿Qué fue del seny? Creo de corazón que las palabras de Celaya podrían haberse dedicado también a los Mas o Puigdemont que, bien alimentados por la hidra del nacionalismo español y en una suerte de aplicación de la Tercera Ley de Newton, hacen de su capa un sayo y van a cantar con sus acólitos Els segadors, a la puerta de los juzgados en los que se reclama inhabilitar a representantes elegidos democráticamente por la comisión de actos que habían anunciado en sus programas electorales.
Estos días, Catalunya es noticia. Cloacas del Estado, guerra sucia policial, servicios secretos con pocos secretos… Un gobierno catalán que actúa como si el gobierno de España no existiera y luego se lamenta de que los persiguen como a delincuentes. Un gobierno de España que infla el pecho, reivindica la Marca España e ignora, hasta dónde le permiten unas leyes obsoletas y un poder judicial a sus pies, la voluntad de los catalanes y catalanas, tanto de quienes deseamos poder querer ser españoles como de aquellos que, legítimamente, desean lo contrario.
Cuando la política se vive como un choque de trenes y cada uno de los maquinistas dice, como en aquella vieja película, «chufla, chufla, ¡como no te apartes tú!», estamos abocados al desastre. Cuando un bando (o una banda, no sé) defiende de manera ilegal e ilegítima «vamos a decidir y paso de nuestras leyes porque no me gustan» y el otro bando se cierra en banda, valga la redundancia, y es incapaz de articular un discurso más allá del «no tenéis derecho a opinar sobre esto», el desastre está servido. En serio, ¿alguien me podría explicar que tienen estas personas en la cabeza? No puedo comprenderlo.
Entre tanto, quienes abogamos por el derecho a decidir pero derecho acordado y consensuado con nuestras normas básicas, tenemos la sensación de encontrarnos a punto de ser arrollados por estos trenes que avanzan de manera inexorable e irresponsable hacia el desastre. Esos trenes que representan uno y otro bando, y a los que no gustará este artículo, que intenta representar a todos aquellos que quieren ser catalanes y españoles a su manera. No de la forma que nos diga nadie. Pero tranquilos porque no, el desastre no va a ocurrir. Ni se va a declarar la República Independiente de Catalunya de forma unilateral ni vamos a tener a la Legión desfilando por la Diagonal. Unos y otros lo saben. ¿A qué juegan?
Carles CASTILLO Diputat del PSC/TGN al Parlament de Catalunya
Xavier Sabatédiu que és amic de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, però està convençut que si el jutge l’acusa arran de la investigació del cas Inipro, no tindrà cap altre remei que respectar els estatuts del PSC. En aquesta entrevista, Sabaté ignora la pregunta referent a Carles Castillo, que va ser la seva ‘nina dels ulls’. Reconeix que en el seu armari polític podrà haver-hi cadàvers polítics, però mai no ha volgut fer mal de forma intencionada. Ja es prepara per escriure les seves memòries. De moment, està capficat en reunir sensibilitats perquè el Fòrum Ecològic esdevingui una realitat.
Durant la seva carrera política ha ocupat càrrecs en pràcticament totes les institucions…
Sí, excepte al Consell Comarcal.
La història del PSC a Tarragona no s’escriu sense Xavier Sabaté?
He dedicat molts anys al partit i al territori. Per a alguns el temps que he estat és excessiu. Hi ha uns que parlen de relleu generacional com a únic argument i d’altres que crec que només saben criticar sense aportar massa cosa.
Vostè és un moribund polític?
Jo he pres la política sempre com una part més del meu activisme social. Intento participar en moments associatius, culturals, ecològics, castellers, musicals… A partir d’ara intentaré dedicar-me molt més al moviment ecologista que, des de fa dos anys està a la xarxa però que no acaba d’estar formalment constitut.
Maquiavèl·lic? És tan maquiavèl·lic com diuen?
He estat intens en la meva feina. Per dedicar-te a la política activa has de tenir una mica de caràcter. Has de prendre decisions encara que et pugui equivocar. Sempre he procurat treballar en equip. Però és cert, tinc el meu caràcter.
Com el definiria?
Intens i molt apassionat.
Al seu armari polític hi ha molts cadàvers?
Algun deu haver-hi. Però suposo que també hi ha tot un seguit d’esplendoroses flors amb ganes de dedicar-se a la gent i al seu territori. Quina relació manté amb aquell que va ser la ‘nina dels seus ulls: el diputat Carles Castillo?
‘Jeneconais pas’. Tarradelles va encunyar allò de ‘No conec’, jo ho faig servir ara. Deixem-ho així.
Enemic terrible Diuen que vostè coma enemic és terrible, que no té mesura…
Pels càrrecs que he ocupat segurament he guanyat molts enemics de forma involuntària. Sempre he pres decisions que alguns consideren injustes. Ho he fet sempre amb honestedat i sense cap intenció de perjudicar. En política, s’ha de prendre decisions. Aquest és el meu tarannà. Ho sento.
Es penedeix de quelcom?
No. Hi ha coses que segurament les faria d’una altra manera, però no fa sentit penedir-me. En les meves memòries ja demanaré perdó per haver molestat algú. Sóc conscient que hi ha coses que no han sortit prou bé.
Quines?
No és el moment de fer repàs…. Publicarà, doncs, les seves memòries?
Sí, sí. Crec que hi ha moltes coses per explicar. Quan era portaveu de l’ajuntament , l’alcalde Joan Miquel Nadal s’enfadava perquè jo demanava massa la paraula. En el torn d’explicació de vot, jo demanava i demanava. L’alcalde en preguntava per què volia parlar. Jo li deia que era per a la Història.
Ballesteros i jo no som clons Vostè és amic de l’alcalde Ballesteros?
Sí, des de fa molts anys. Però això no implica que hem de pensar de la mateixa manera. No som clons. Tampoc m’agradaria.
Darrerament li porta molt la contrària…
No el traeixo. Només dic coses diferents. Crec que és necessari.
Però ell guanya eleccions i vostè no…
És cert, jo no les vaig guanyar, però en les darreres eleccions municipals no van treure massa bons resultats. La gent demana eixamplar-nos i estar més atents al que necessita. Hem de posar els interessos dels ciutadans per damunt dels interessos partidistes.
L’alcalde Ballesteros ha canviat el seu tarannà?
No. Ha estat sempre igual.
Que vol dir?
Sempre ha tingut una concepció del socialisme i de la política moderada i àmplia. Això que el Ballesterisme s’acaba ja ho veurem. Encara està per escriure que passarà d’aquí fins el 2019. Vist el panorama i l’oposició actual…
Però… hem de tenir en compte els Jocs del Mediterrani, el cas Inipro, el Pla de la Budellera, la Tabacalera, el pàrquing Jaume I…
No podem oblidar les herències i la crisi econòmica.
Respectar els estatuts Si el jutge decideix acusar l’alcalde Ballesteros pel cas Inipro, hauria de dimitir?
S’ha de respectar els Estatuts del partit.
Què pensa del cas?
Crec que ningú té dubtes que Ballesteros no s’ha ficat un sol euro a la butxaca. Crec que estem davant d’irregularitats administratives.
Creu que Ballesteros està sent víctima de la CUP?
Ells estan fent la seva feina. Han d’exercir el control.
Imaginem que el jutge decideix acusat Ballesteros i Bego Floria, JavierVillamayor està tocat amb l’ajornament dels jocs i Josep Maria Milà està enfangat en la polèmica Budellera… Davant aquest escenari qui ha de ser el candidat a l’alcaldia? Vostè?
Jo no. El meu temps ja ha passat. El PSC té actius molt bons.
Ballesteros ha de ser el candidat a l’Ajuntament de Tarragona?
Si les eleccions fossin aquesta nit, sí.
I sent d’aquí a dos anys?
Ja ho veurem.
Referendum i el PSC Quin paper haurà de tenir davant el referèndum independentista?
Hem de dir clarament que s’ha de fer un referèndum. Si el PSC no entén que la paraula l’haurà de tenir el poble, no tornarà a connectar amb la ciutadania. Hem de tornar a assumir les postures conseqüents d’esquerra. No podem continuar pretenent canviar la vida dels ciutadans des dels despatxos. Hem d’estar presents als moviments socials…
Però es farà el referèndum?
Tothom sap que no i ningú ho diu. El govern ho sap i no ho diu. El Sr. Puigdemont ha de convocar el referèndum perquè si no li tallen el coll. Ell sap que serà vetat des del TC. Aquesta serà l’excusa perfecta convocar eleccions i oferir en safata la majora absoluta a ERC.
Vostè vol crear una Fundació…
Cal posar en marxa el Fòrum Ecològic per sensibilitzar per qüestions relacionades amb el canvi climàtic, les energies renovables, l’economia verda… Hem de cercar sensibilitats per tota Catalunya. Crec que ha d’haver-hi moviments socialistes molt plurals. Entre tots hem d’aconseguir tenir un país sense energia nuclear.
Quin llibre està llegint…
‘El ruidoeterno – Escuchar el siglo XXI atraves de su musica‘, d’AlexRoss.
De moment, hi ha dues cares conegudes que es perfilen com a candidats a l’agrupació local del PSC a Tarragona: Bego Floria i Carles Castillo. Una altra persona podria entrar en disputa, però, ara per ara, s’ho està rumiant.
Begoña Floria
Mentre no hi ha cap dubte en relació a l’elecció de Roc Muñoz com a primer secretari de la Federació del Partit Socialista al Camp de Tarragona, les incògnites arriben quan es parla dels candidats a liderar l’agrupació local de Tarragona. Muñoz haurà de compaginar, a partir del proper dia 4 de febrer, les funcions d’alcalde de la Canonja amb les responsabilitats del primer secretari socialista.
A finals de febrer està previst que es procedeixi a l’elecció, a través de primàries, del substitut de Josep Burgasé al capdavant de l’agrupació local del PSC. De moment, hi ha tres possibles candidats, mentre que dos ja sonen amb força. Serà, sens dubte, una guerra de taurons i on alguns pesos pesants del partit es veuran obligats a posicionar-se.
Carles Castillo
El diputat Carles Castillo i la portaveu del govern de Ballesteros, Begoña Floria, podrien assumir el paper de contrincants en la disputa per la primera secretaria de l’agrupació local. Castillo no confirma ni desmenteix aquesta possibilitat.
Bego Floria es fa la despistada i llença pilotes fora. L’altre potencial candidat, de món acadèmic, encara s’ho està rumiant, ja que no vol avançar si no té algunes certeses.
Encara que, ni Castillo ni Bego confirmin la seva intenció de disputació la presidència de l’agrupació, el cert és que els dos estan protagonitzant moviments estratègics amb alguns sectors del partit.
Castillo i Floria en una imatge d’arxiu
De fet. Carles Castillo en les passades eleccions per a l’agrupació ja va fer l’amago, d’enfrontar-se a l’incombustible Josep Burgasé. En aquesta ocasió és més que probable que l’exregidor d’Urbanisme i Seguretat Ciutadana i actual diputat, vulgui mesurar forces amb la dona amb més influència del govern de Josep Fèlix Ballesteros.
Això no obstant, Floria, en el cas que oficialitzi la seva candidatura, haurà de fer front als retrets relacionats amb la seva investigació en el Cas Inipro.
Si es presenta i aconsegueix els vots necessaris per convertir-se en la líder dels socialistes tarragonins, seria la primera vegada que una dona ostenta aquest càrrec en la història del partit de la rosa.
Cuando en El Fisgón asoma alguna historia o se apunta en una dirección determinada, no es casualidad. En la última entrega revelábamos la posibilidad que barajaba el todavía alcalde Ballesteros en el caso de que se avanzasen las elecciones catalanas: encabezar él la lista por Tarragona y dejar la alcaldía en manos de Pau Pérez.
La reacción no se hizo esperar y otro de los aspirantes a alcaldable ha acelerado el paso inmediatamente. Carlos Castillo se está reuniendo con todo aquel que le quiere escuchar y le traslada, sin ambages, su intención de dirigir el Partido, primero, y aspirar a encabezar la lista socialista en las próximas municipales, después. O sea, que una parte del PSC ya da por amortizado a Ballesteros. Nunca antes se había producido un hecho semejante en el seno de los socialistas de Tarragona; la línea roja que nadie podía pisar y, menos aún traspasar, era cuestionar el liderazgo de Ballesteros, aunque fuese en un desliz.
El que ha sido lugarteniente del alcalde durante muchos años y ahora caído en desgracia, Gustavo Cuadrado, tampoco oculta su penosa circunstancia sobrevenida y el papel que le toca jugar. A sus más allegados les confiesa que su papel ha de ser el de asumir lo que deba asumir con tal de convertirse en el cortafuego para el alcalde y, de rebote, para Begoña Floria (su salvadora en los últimos tiempos). La parte que no se explica es a cambio de qué tanta generosidad y sacrificio personales del ex jefe de gabinete del alcalde. A estas alturas tanta lealtad y martirologio escaman. Todo se sabrá. A su tiempo…
Floria, que no deja de sorprender por su deriva de los últimos tiempos, anda metiéndose en demasiados charcos. La musa del cyberactivismo sociata está sorprendiendo a sus mismos colegas de Partido, mostrando un celo exagerado en controlar todo y todos allí donde está ella, cuando debería andarse con cuidado no fuese que alguien le acabe afeando su tendencia a confundir y mezclar planos que deben mantenerse alejados unos de otros, como jugar a pádel y gestionar la cosa pública.
Recapitulemos. Castillo ya está en campaña para hacerse con el control del PSC en Tarragona y más allá. Su posición desafiante en el tema del aplazamiento de los Juegos Mediterráneos solicitando públicamente un referéndum es el pistoletazo de salida para iniciar hostilidades. Nadie debe llevarse a engaño, la pelea interna en el PSC de Tarragona será dura, sucia y cainita.
Fíjense la mala leche que se gastarán en la pugna por el liderazgo local socialista que al finalizar una reunión directiva en Ramón y Cajal un destacadísimo dirigente socialista lanzó este zasca: “El Partido lo tiene crudo. Una descolocada, el otro “colocado” y el tercero, a recolocarse”. No hace falta decir más. ¿Verdad?
Floria no puede levantar el vuelo mientras lleva la perdigonada de Inipro en sus alas. Esperemos que lo aclare todo el día 19 de enero. En la legislatura pasada, en un círculo muy reducido e íntimo de Ballesteros, se bromeaba con los tres ángeles de Charlie: Floria, Crespo y Antón. Solamente queda Floria, que podría acabar como ángel caído. No debe frivolizar ni minimizar lo que vaya a ocurrir con su implicación en el caso Inipro, pues, aunque este Fisgón apuesta porque el proceso, para ella, acabará desatándola del nudo gordiano, no es menos cierto que el camino puede ser tortuoso hasta el punto de que derrumbe su carrera política. Y saben que no hablo por hablar.
Javier Villamayor, por su parte, ha puesto fecha de caducidad a su presencia en el consistorio: 2019. Pase lo que pase, su intención es buscar la puerta de salida. Suerte ha tenido de encontrar un inesperado salvavidas en Alejandro Blanco (presidente del COE), pues el propio alcalde ya se hacía la idea de prepararse una cataplasma a base de ungüento hecho con la dimisión de Villamayor para evitar males mayores con el aplazamiento de los Juegos.
Pau Pérez
Regresemos a Pau Pérez. Su sentido común y de supervivencia le llevaron a confesarle a Ballesteros que no veía claro lo de Josep Maria Milá en la lista a las municipales como nuevo concejal de Urbanismo. La prudencia siempre ha sido una excelente consejera del responsable financiero municipal. Pero Ballesteros no le hizo caso y apostó por ganarse la complicidad de un todopoderoso promotor inmobiliario. Cuentas saldadas. Sin embargo, los acontecimientos en torno al “Caso Budallera” le dan la razón Pérez.
Y es que lo de Milá tiene difícil venta y peor justificación. El Departamento de Urbanismo de Tarragona es una mazmorra profesional para sus inquilinos: el POUM fue un proceso sangrante para muchos de ellos, que perdieron cualquier motivación personal. Los anteriores responsables políticos de urbanismo (Castillo y Tarrés), siempre buscaron su coartada en la falta de implicación de los técnicos del departamento y, por si fuese poco, la gestión de recursos humanos en dicho departamento se solventó externalizando servicios y, entre los que se externalizaban, ¡oh, casualidad!, estaba Milá, su despacho privado y la sombra del todopoderoso promotor inmobiliario. Este tema no acabará bien para sus protagonistas, pero ya pone en la picota, por enésima vez, al alcalde, que no sabe ni contesta.
Juegos Mediterráneos, Inipro y Budallera configuran un triángulo de las Bermudas que asustaría al político más curtido. Ballesteros se ha creado su propio mundo de yupi para no afrontar la cruda realidad: Tarragona no puede confiar en un alcalde que lo ha apostado todo a la carta de su prestigio personal, ni su Partido puede mantener las filas prietas ante el desorden y desconcierto que viven sus parroquianos, incluso los más adeptos a él. Los que fueron sus valedores internos durante mucho tiempo le han abandonado e, incluso, lo critican de forma más abierta y directa con el pasar de las semanas.
Jordi Sierra en una entrevista
Otros, los valedores externos, que le acompañaron en su período ascendente, ya hace tiempo que alimentan otras opciones que suenan a recambio para la alcaldía en 2019. Lo hacen desde la discreción, pero lo hacen. Si Ballesteros supiese las deserciones de quienes, todavía hoy, dicen quererle, se echaría a llorar. Ya sean deserciones, traiciones o, sencillamente, desafecciones, estén motivadas o no, la suma es desoladora. Iremos desvelándolas en próximas entregas. De momento contamos 7 de significativas, alguna casi hitchcocktiana.
También en el Partido Popular andan de mudanzas, pero menos. La repentina y desordenada salida de Alejandro Fernández ha dejado desguarnecido al grupo municipal. José Luís Martín, en petit comité, ha dejado claro que él no encabezará la lista popular en 2019. Jordi Roca va en la misma dirección. Y ya se han empezado a mover piezas entre los populares. La posibilidad de que Jordi Sierra regrese al frente de la subdelegación no es ningún capricho de la nueva princesa catalana Soraya y su política de buena samaritana.
Cada vez son más los que se suman en señalar a Jordi Sierra como el mejor colocado para relevar a Alejandro como alcaldable en las próximas municipales. El nombramiento de Sierra como subdelegado de gobierno cubriría dos flancos: trasladar a Tarragona el buen rollito de Millo y Soraya, al mismo tiempo que promocionarse públicamente en Tarragona de cara a las próximas municipales. Buena jugada de estrategia.
En relació als pressupostos de la Generalitat pel 2017, els diputats del PSC a Tarragona ho tenen clar que són lesius pels interessos del territori. A banda de ser “els pitjors de la història de les comarques del Camp de Tarragona”, són l’exemple clar de la desinversió clara que pateix la província per part del govern de Carles Puigdemont.
Els diputats Carles Castillo i Rosa Maria Ibarra consideren que Girona i Barcelona tenen un tracte diferenciat perquè tindran més inversió. Tarragona, per la seva banda, patirà “una davallada objectiva del 78% menys en relació als darrers pressupostos del govern de progrés del 2010”.
Els parlamentaris rosa exigeixen un “millor tracte del govern”, perquè “no volem ser catalans de segona”. El PSC en disconformitat amb els comptes presentats per la Generalitat per l’exercici del 2017 presentaran més de 200 esmenes. “Estenem la nostra mà per evitar aquest despropòsit. En cas contrari hauran d’explicar als tarragonins el perquè d’aquesta discriminació” que es ve produint successivament des de l’any 2011. “Les inversions reals estan molt per sota del nostre pes pel que fa al volum de població i generació de l’activitat econòmica”, subratlla el diputat.
Castillo recorda que els pressupostos tampoc compten amb el suport dels agents socials. Ans el contrari. Tant els sindicats com les cambres de comerç han denunciat l’oblit del govern català envers Tarragona. Lamenten que Junts pel Sí i la Cup recolzin aquest “despropòsit” en detriment els interessos del territori. Només “es destinarà el 5% de les inversions a Tarragona quan representem el 10% de la població del país”, insisteix Carles Castillo.
Presa de pèl
Els dos parlamentaris coincideixen a l’hora de reclamar més inversió per tirar endavant “projectes clau” per la demarcació. El PSC assegura que no pot donar suport a uns pressupostos que no aposta per la construcció de nous centres escolars, centres d’atenció primària i ambulatòria, la ciutat judicial, habitatges socials, inversions culturals i millores a l’Hospital Joan XXIII.
Aprovar els pressupostos presentats per l’executiu de Carles Puigdemont (Junts pel sí i ERC, amb el suport de la Cup) “suposarà una presa de pèl a tots els tarragonins”, independentment de la seva ideologia política.
“Els tornem a emplaçar a aprovar uns pressupostos que, aquests sí, contemplin un 10% de les inversions a Tarragona”, ha exigit Carles Castillo.
Una de les capses que es troben al passadís de la planta -1 de les Consultes Externes
Els Mossos d’Esquadra investiguen per què hi ha almenys quatre capses abandonades en un dels passadissos de Consultes Externes de l’Hospital Joan XXIII, més concretament a la planta -1 en direcció a la zona de rehabilitació, amb “documentació confidencial”. Al seu interior hi ha “documentació confidencial”, referent a drogodependència pendent de ser destruïda.
Segons hem pogut saber, la denúncia la va presentar el diputat socialista Carles Castillo, després d’haver realitzat una visita, aquest dimecres, a les instal·lacions hospitalàries. Les mateixes fonts asseguren que al parlamentari tarragoní li va xocar el fet que unes capses amb informació sensible i reservada – “apilades en un passadís de consultes externes direcció a la zona de rehabilitació” – poguessin estar a l’abast de tothom.
En la denúncia, a què aquest digital ha tingut accés, el diputat socialista fa constar que va obrir una de les caixes i al seu interior va trobar dossiers amb documentació referent a drogodependències. “Aquest passadís està obert al públic i qualsevol persona pot emportar-se les capses” o extreure alguna carpeta del seu interior perquè estan abandonades.
Diputat portarà tema al Parlament
Carles Castillo, contactat pel nostre diari, ha explicat que entén que l’hospital ha incomplert el deure de custòdia de documentació confidencial i dades personals. El diputat assegura que no vol alimentar cap mena de polèmica, però insisteix en la necessitat d’extremar l’atenció en relació a possibles ‘descuits’ en relació a material sensible i informació reservada.
Questionat sobre per què va estimar-se més presentar denúncia als Mossos que alertar la direcció de l’hospital, ha respòs que aquesta “negligència és la gota que ha fet vessar el got”. “He decidit anar als Mossos perquè no es pot permetre que, a banda de què s’estigui carregant la sanitat d’aquest país, siguin negligents amb qüestions tan bàsiques com són la cura i protecció de dades personals o informació reservada”. Carles Castillo, assegura que portarà aquest cas al Parlament de Catalunya “en forma de pregunta al govern”.
L’hospital nega negligència
Per la seva banda, la direcció de l’hospital al ser confrontada amb aquest episodi ha volgut esclarir que s’han seguit els protocols establerts en aquestes situacions. Tenint en compte que els Mossos d’Esquadra estan invvestigant el continfut de la denúncia, l’hospital insisteix que “ha seguit el protocol correctament en aquest procediment”.
Escric aquest article quan tot just ha tingut lloc una nova protesta per denunciar la vergonyosa situació de l’N-340 en el seu pas per les nostres comarques. En plena operació sortida, usuaris i transportistes vam tallar de nou aquesta via, no per molestar els conductors, que van patir-ne els efectes (i als que aprofito per oferir disculpes i demanar comprensió), sinó perquè és l’única manera que ens escoltin quan diem que ja n’hi ha prou.
Tanmateix, avui no volia referir-me a la lamentable situació de les nostres carreteres, sinó a un altre problema que sembla que s’està convertint en la trista imatge de l’estiu, la dels usuaris ferroviaris caminant entre les vies per vergonya d’uns responsables que l’únic que fan és no assumir la seva responsabilitat. Tot just la setmana passada, més de 250 persones havien de ser desallotjades d’un comboi que va quedar atrapat entre l’Ametlla de Mar i l’Hospitalet de l’Infant. Tan sols uns dies més tard, un tren de mercaderies descarrilava prop de l’estació de Tarragona, i tot sembla indicar que per culpa del mal estat de la via.
I no es tracta de fets aïllats. Sols són els dos últims episodis d’una situació que podríem dir que va començar el 6 de juny, amb l’avaria de Mont-roig, però que no ens enganyem, ja fa una bona colla de mesos venen denunciant els usuaris de les Terres de l’Ebre, que són qui més ho estan patint.
Aquest corredor del Mediterrani, tal com està concebut avui dia, s’ha convertit en el corredor de la vergonya, dels retards i dels viatgers que saben a quina hora pugen al tren, però mai a quina hora arribaran. I, malgrat tot, encara no hem vist a cap responsable donar algun tipus d’explicació o aportant solucions. Perquè el que ha fet el Govern, modificant els horaris només d’aquesta línia, quan havia dit per activa i per passiva que no ho acceptaria, és amagar el problema sota la catifa.
Quan els usuaris i la plataforma Trens Dignes lamenten la baixada de pantalons de la conselleria no fan demagògia, tal com diu el delegat del Govern que, més que de portaveu dels seus, s’hauria de posar al costat del territori. Però tampoc es fa demagògia quan es diu que Adif i el govern de Madrid han ignorat el transport ferroviari, més enllà de les grans obres faraòniques.
Estarem ben atents que aquest increment de temps no s’acabi convertint en la solució per un problema que ve de lluny, i que fins i tot els treballadors d’Adif venen denunciant amb concentracions – protesta a diverses estacions, sent també la mateixa plantilla de l’empresa un dels grans i directament perjudicats per la falta d’inversions. El servei que tenim no és propi del segle que vivim, i així hauríem de defensar-ho conjuntament tot el territori. I quan dic tot, incloc també naturalment el Camp de Tarragona i especialment el seu poder local. Els seus ajuntaments no poden despenjar-se d’un problema que tarragonins i reusencs, altafullencs i salouencs pateixen per igual cada vegada que es produeix una nova incidència. Tots plegats, hem d’estrènyer més, perquè els responsables hi cerquin una solució.
Carles CASTILLO Diputat PSC/Tarragona al Parlement de Catalunya
Carles Castillo, diputat tarragoní al Parlament de Catalunya ha anunciat que el PSC presentarà una proposta de resolució en que es solicitarà a a Generalitat a iniciar el programa de planificació de l’accés públic als desfibril.ladors externs automàtics a tota la regió sanitària del Camp de Tarragona.
El diputat, després de remarcar que els governs de progrés vàren iniciar i promoure la instal·lació de desfibril.ladors a espais públics, va afirmar que “segons estudis del mateix Departament de Salut, el desplegament posterior de desfibril·ladors no sembla respondre a una planificació d’acord amb criteris epidemiològics”.
Castillo va explicar que un informe del Departament de Salut aconsella la implementació d’un programa d’accés públic als desfibril·ladors automàtics centrant-se en aquells indrets on les taxes d’aturades cardíaques siguin elevades.
Carles Castillo
D’aquesta manera, el parlamentari va recalcar que el PSC considera necessari impulsar aquest programa integral a tot el país començant per la regió sanitària del Camp de Tarragona.
Carles Castillo entén que “la presència i servei d’aquests desfibril·ladors en espais públics d’alta concentració de persones ha permès augmentar, de manera notable, les possibilitats de supervivència de les persones que pateixen un infart”.
Per últim el diputat defensa aquesta qüestió per considerar-la “essencial”, ja que està en joc la vida de les persones i que, per tant, “no podem perdre el temps ja que per cada minut de retard en la desfibril·lació un cop iniciada l’aturada cardíaca les possibilitats de supervivència es redueixen”.
Amb l’arribada de les altes temperatures sempre ve de gust anar lleugers de roba. Els ‘xiringuitos‘ i les remullades, sigui en una piscina, platja o a casa, amb una màniga, són opcions que agraden a moltíssima gent.
En l’enquesta setmanal del nostre digital – on es preguntava als lectors quina ‘figura pública’ els agradaria trobar-se en una platja naturista. 4.724 persones van votar. Podrien escollir entre el diputat socialista, el rebel Carles Castillo, l’exregidora de Governació de Torredembarra, la socialista Olga González, la directora de Serveis Territorials d’Ensenyament Sílvia Rodés, la popular regidora Bego Floria, el nou alcalde d’El Catllar, Joan Díaz, el conegut líder del PP Alejandro Fernández, el portaveu de Ciutadans a l’Ajuntament de Tarragona, RubenVuñuales i l’alcalde de Riudoms, el convergent Josep Cruset.
La majoria dels participants en l’enquesta (un 19%) ha decidit que el polític (despullat) que més curiositat suscita és l’exregidor de Guàrdia Urbana de Tarragona, Carles Castillo. A un punt de diferència se situen l’ex ‘mandamás‘ de la policia de Torredembarra, Olga González (PSC) i el convergent Josep Cruset. Tot seguit, trobem al jove líder de la formació taronja, Rubén Viñuales amb el 15%.
Les dues dones restants, la portaveu del govern de Ballesteros i la directora d’Ensenyament de la Generalitat a Tarragona, Bego Floria i Sílvia Rodés, han recollit el mateix nombre de vots, acabant amb un 9%.
El primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona i líder del PP, Alejandro Fernández, no ha anat més enllà del 4% i el nou alcalde d’El Catllar, el republicà Joan Díaz, ha assolit el 3% dels 4.724 vots.
És obvi que el resultat de l’enquesta suggerir opinions diverses, però, com diu el refrany, ‘per a gustos, colors’.
REDACCIÓ13 Febrer, 2017
tindrà cap altre remei que respectar els estatuts del PSC. En aquesta entrevista, 
la socialista Olga González, la directora de Serveis Territorials d’Ensenyament Sílvia Rodés, la popular regidora Bego 
