REDACCIÓ
Des del petit que els meus pares – més aviat a partidaris – m’aconsellen eviti alimentar polèmiques relacionades amb la política i la religió. Segons ells són guerres dialèctiques que no porten més enllà de la confrontació. Jo, com sempre, faig el revés i hi caic de quatre potes en aquests debats que, si més no, em serveixen per descomprimir i desfogar-me.
És obvi que no puc quedar en silenci davant la barbàrie terrorista i la radicalització d’uns fanàtics que (mal) utilitzen la religió com a arma bèl·lica. En el meu entendre tota mena de violència ha de ser condemnada i combatuda fins a l’exhaustió. No podem romandre en silenci ni immobilitzats. Hem d’actuar i reaccionar amb contundència.
Els atemptats salvatges de Paris, sumats a les víctimes de les polítiques d’uns quants governants grillats, estan aconseguint que la por ciutadana potenciï la radicalització social. Hem d’aconseguir que Europa, que es distreu a l’hora de defensar-nos cabdalment, i els nostres governs s’apliquin, de cos i ànima, en les polítiques d’immigració i que, una vegada per totes, agafem el bou per les banyes i intentem que la seguretat dels europeus no estigui condicionada a uns quants assassins tarats. Si no es prenen mesures urgents i contundents correm el perill d’acabar segrestats pels fanàtics que gaudeixen matant i que Europa es converteixi en un polvorí gihadista.
No podem perdre el temps negociant o dialogant amb gent que només entén d’odi i crueltat. Fins quan podrem quedar-nos de braços plegats veiem com els passegen d’un país a l’altre els refugiats com si fossin ‘morts vivents’? Fins quan la (in)justícia internacional permetrà que uns quants dictadors indesitjables desmantellin països i posin en perill nacions pel seu fanatisme o ànsia de poder? Fins quan els interessos econòmics o l’existència de petroli seran més importants que la vida dels civils? No entenc que quan volen maten dictadors – Saddam Hussein o Gaddafi – sense trobar armes de destrucció massiva i concedeixen impunitat a un(s) assassí(ns) fastigosos.
No m’identifico amb aquesta Europa, aquests governants atemorits ni amb una justícia internacional que a hora d’ara fer plorar. La democràcia i en definitiva el món estan en perill i els nostres polítics, tancats en despatxos, intenten cercar solucions impossibles. Als radicals ni aigua. Amb intolerants no es pot negociar.
Cal que ens organitzem i fer que els contraris a l’estat de dret deixin de respirar… No podem morir a mans d’uns fanàtics que disparen mentre criden que ‘Ala és gran’… Europa i el món ha de fer-se valer per… salvar-nos. Ara no pot badar, com sempre.
Ja deien els meus pares que no parlés de política ni de religió, públicament.
Ricard CHECA
Director del diari La República
REDACCIÓ
