REDACCIÓ
Roda de Berà, com a municipi turístic, travessa una temporada estiuenca vital per a molts dels seus sectors empresarials. A més, aquesta setmana s’estan vivint les seves Festes Majors en honor a Sant Bartomeu. Una festivitat que -com moltes altres- s’ha hagut d’adaptar i reinventar per a poder-se celebrar. 
A més, el poble va viure fa uns mesos una situació molt delicada a causa d’una ocupació il·legal a la urbanització de la Barquera. Per tal de saber-ne més de tots aquests temes, avui entrevistem a l’alcalde de Roda de Berà, Pere Virgili.
Com estan sent aquestes festes marcades per les mesures anticovid?
Hem adoptat les mateixes mesures que l’any passat. Vam ser dels pocs que van optar per fer festa major a finals d’agost. Evidentment, amb totes les restriccions anticovid com els registres per poder fer la traçabilitat, la distància, la mascareta, el rentat de mans, ventilació… Lamentablement hem hagut de fer una Festa Major més semblant a la de 2020 que no pas a la de 2019 i esperem que a la de 2022: pocs actes, conservant aquells més tradicionals per mantenir l’essència i reconduint els balls a concerts asseguts.
Què s’ha deixat de fer?
Fa uns mesos ja vam decidir no fer actes com el bar i els espectacles que es fan cada nit a l’aparcament del camp de futbol. També vam decidir que no hi hagués fira.
Quin és el seu acte preferit? Aquell que és indispensable per les festes de Sant Bartomeu?
Segurament per edat, però per mi la processó. Potser hi ha algú que ens titlla de carques o de tradicionalistes, però jo no sóc pas devot. Per mi és l’acte més tradicional. N’hi haurà qui se’n vagi al ball de Festa Major, altres als concerts o el vermut a la plaça dels vins. Intentem que les festes siguin sempre una miscel·lània on tothom pugui trobar el seu punt.
Tenint en compte que Roda de Berà és un municipi turístic, com està sent aquesta temporada estiuenca? L’està salvant el turisme nacional?
Sí. La temporada ha començat més tard. D’aquí a 10 dies ja se’ns acaba, ja que serà més curta que la de l’any passat i, en conseqüència, no tan bona. La primera setmana d’agost encara trobaves un dia que no semblava que estiguéssim en temporada turística. D’altra banda, recordem que s’ha pogut fer turisme fora de Catalunya. Roda és un municipi sense places hoteleres, tot són càmpings de qualitat i segones residències. L’any passat, es va omplir.
Quin és l’origen dels turistes?
Hi ha molt turisme nacional i francès o francòfon: belga, luxemburguès, etc. També hi ha turisme britànic i rus, malgrat no haver tingut aquells pics que van tenir altres zones com Salou, seguim en una tendència ascendent. Tanmateix, el turisme d’Aragó, del País Basc, de Cantàbria és el que està aguantant la temporada.
Una de les seves preocupacions com a alcalde era la recuperació econòmica del poble. S’està assolint aquesta fita?
És difícil de dir perquè si dic que sí algú em titllarà d’optimista i si dic que no algú se’m referirà com a pessimista, però jo sincerament crec que sí. Nosaltres som un Ajuntament de servei al turisme. Hem de cobrir les necessitats a les segones residències, als càmpings i evidentment a la restauració. Aquest any hem notat un efecte: com que el 2020 moltes persones van passar més temps de l’habitual a les segones residències, van notar moltes mancances que han potenciat el sector de la construcció. Nosaltres hem detectat una pujada important de sol·licituds de llicències d’obra i, a més, parlant amb aquest sector ens han confirmat que han passat un hivern treballant al màxim. Evidentment també han tancat negocis de restauració o de comerç de proximitat. Lamentablement no han pogut aguantar la crisi.
Sembla que els empresaris estiguin contents, però que me’n diu del comerç de proximitat?
És complicat. Tenim una configuració geogràfica que separa el poble en 2. Llavors el comerç del nucli urbà difícilment es nodreix del turisme de les platges i a l’inrevés. Per tant, hi ha comerç de proximitat que s’ha vist afectat. Amb la nostra mida de municipi no tenim un centre on s’ajunti tot el comerç, i han de lluitar contra grans focus comercials de localitats properes. A més de la compra online, que ha vingut per quedar-se. Alguns negocis de proximitat s’han posat les piles aprofitant la nova pàgina web que els hi hem subvencionat. Amb aquesta els clients poden comprar per internet a la botiga del poble. Totes aquestes mesures ajuden. Els més visionaris ja avisaven que el comerç de proximitat ho tindria molt difícil per subsistir, i la pandèmia no ha fet res més que accelerar-ho amb les seves conseqüències.
L’Ajuntament de Roda ha destinat 2 milions d’euros a inversions. Cap a on han anat aquests diners?
Des que nosaltres vam entrar al Govern vam dir que tant de bo no se’ns recordi per cap obra, però alhora hem de ser capaços d’arribar al nostre ampli territori. Amb aquesta extensió intentem fer multitud de petites i mitjanes obres que són molt importants pel veí. Tenim millores en l’enllumenat, en el subministrament d’aigua, instal·lacions noves al poliesportiu municipal o a l’escola Cucurull, una nova sala de gimnàs a la piscina, etc. Això al final arriba als 2 milions d’euros. L’any que ve sí que segurament s’haurà de fer una gran inversió en una nova connexió d’aigua amb el Consorci d’Aigües de Tarragona i un nou dipòsit per evitar les restriccions relacionades amb aquest recurs. Creiem que ens suposarà entre mig milió i un milió d’euros. Són d’aquelles obres que en el ‘llibre del mal polític’ et dirien que no has de fer mai, perquè no es veurà. Però és una millora important pels rodencs d’ara i pels d’aquí a 20 anys.
La majora d’alcaldes estan molt preocupats pels botellots. A Roda també és un problema?
Evidentment que també ho és. Hem estat unes setmanes relativament tranquils amb el toc de queda, ja que els botellots se succeïen únicament entre el tancament de les guinguetes i l’inici del confinament nocturn. Els altres anys, les actuacions policials es concentraven als voltants d’aquests espais; però aquest estiu les festes s’han multiplicat per 10 i s’hi han distribuït pels domicilis del municipi. També s’ha reduït el nombre de persones per festa i, és clar, les actuacions policials no han anat a la baixa. Ara sense toc de queda hem augmentat la presència policial conjuntament amb els Mossos. A més, moltes vegades em sap greu perquè va associat a deixar platges brutes.
Què en pensa de la gestió de la pandèmia i de la postura judicial en alguns casos?
Algunes decisions estan sent una mica estranyes. Jo no voldria estar en la pell de qui gestiona la pandèmia a escala nacional. Ho dic seriosament, perquè estàs lluitant contra una cosa que no veus, no saps qui tens al davant i prens decisions pensant sempre que són les millors i al cap de deu minuts t’adones que allò és absolutament el contrari del que hauries d’haver fet. Moltes vegades és així, per tant com sabem que ens ha costat a nosaltres a nivell d’un petit municipi, puc entendre el que és gestionar-ho quant a govern. I la postura judicial, com que els jutges s’han cregut que ja saben i poden fer de polítics, no ens hauria d’estranyar que es pensin que saben fer de metges, d’epidemolegs, de sanitaris i d’infermers… És com si digués jo, que puc tenir el meu criteri com a alcalde de poble, però entenc que per sort la gent pensa molt més que jo i en aquest cas, el que has de fer si no vols parlar és escoltar a aquells que més en saben; i des de la postura judicial ja fa anys que fa falta, doncs no m’estranya que s’equivoquin sempre.
L’ocupació il·legal és un problema a Roda de Berà o més aviat ha deixat de ser un problema?
No, no ho ha deixat de ser. A nosaltres l’ocupació il·legal per part de les persones que exerceixen el civisme és un problema que l’ha de resoldre la manca d’habitatge públic d’aquest país. Ho tenien molt fàcil per solucionar-ho quan es van injectar els mil de milions que es van donar a la banca. Si jo et dono diners, ho faig per rebre alguna cosa a canvi. Si et dono seixanta mil milions d’euros, dóna’m sis-cents mil habitatges. No ha estat així, per tant, una oportunitat perduda. A partir d’aquí ha sorgit una oportunitat de negoci on aquell petit delinqüent, aquelles petites màfies, han vist una oportunitat de creixement. Si vols un apartament val 150 euros a l’any, si vols una casa adossada val 300 i si vols un xalet val 800 i això no té res a veure amb l’ocupació. Són petites màfies que tenen una bossa de negoci i molta gent que és pobre hi posa entre molts parèntesis i cometes, posa a la venda aquell immoble per a gent que està desesperada.
Això ha passat a Roda?
Sí, evidentment. Com a tots els municipis, sobretot als de costa. En un municipi d’interior és més difícil perquè no hi ha tanta mobilitat i qui es mou està molt més controlat. Però el problema no és l’ocupació en si, sinó l’incivisme d’aquelles persones que resideixen. Hem tingut èpoques una mica més dures. I sé que algun veí em criticarà perquè al costat de casa seva hi tindrà algun problema en concret, però jo m’ho he de mirar en global. Seguim tenint alguna ocupació de tant en tant, intentem posar mesures. Nosaltres com a Ajuntament fem el que podem i sobretot demanem en aquells que han de prendre les mesures que quan facin les lleis les pensin bé. També demanem als propietaris que prenguin mesures per protegir les seves propietats. Això li costa molt de fer als bancs.
Com de difícil va ser la gestió del conflicte de la Barquera?
Va ser complicat perquè jo intento sempre empatitzar o posar-me en el lloc de qui té el problema. Nosaltres ens vam reunir amb els veïns de la barquera, on hi va haver un conflicte de convivència, que es va transformar en un de violència. Els veïns se sentien violentats, pressionats… El veïnat ens demanava que actuéssim. La nostra actuació va ser de vigilància, de presència policial i poc més. I això costa d’entendre a la gent, a mi la llei no em va deixar enviar un policia a fotre-li una puntada a la porta, entrar dins i que se’n vagin. No puc i si vostè hi va, doncs potser hauré d’enviar al policia a què protegeixi a aquesta gent que és dins de la casa per molt que no sigui seva.
Vam assistir conjuntament com a govern amb tots els grups municipals a aquella concentració que es va fer a la Barquera, i vam intentar explicar què podíem fer des de l’Ajuntament. Finalment, els veïns sota la seva responsabilitat van decidir actuar directament i expulsar o aprofitar aquell moment on no hi havia ningú a la casa per recuperar-la. L’endemà el matí van aconseguir mitjans per poder-la tapiar i que la propietària al cap de dos dies instal·lés una alarma. Ara és un barri tranquil.
PUBLICITAT
REDACCIÓ
