REDACCIÓHi ha dates que porten a donar moltes gràcies a Déu, d’altres a demanar-li perdó. Acostumen a ser dates que estan unides a esdeveniments importants de la nostra vida. Això m’ha vingut al cap en preparar aquest escrit setmanal, que perdonareu que sigui més personal, perquè el dia 19 farà 10 anys de la meva ordenació com a bisbe i de la presa de possessió com a arquebisbe de l’arxidiòcesi de Tarragona. Només tinc motius per donar gràcies a Déu i demanar oracions perquè pugui exercir amb fidelitat el meu ministeri episcopal.
Seguint el que tinc escrit d’aquell dia en el llibre Records i esperances, ressonen a les meves oïdes les lletanies dels sants quan, estirat davant l’altar de la Catedral, em preparava per a la imposició de les mans per part dels més de trenta bisbes allí presents i escoltar l’oració consecratòria, amb les altres cerimònies pròpies de l’ordenació.
«Què va pensar durant aquests moments, estirat al terra?», em va preguntar un periodista. Era tanta la meva emoció que em resulta difícil respondre. Sens dubte m’encomanava a aquests sants i donava gràcies de cor per tot.
Tinc molt gravat que abans d’entrar a la Catedral vaig ser rebut per uns dos-cents joves al carrer de les Coques. Amb molts havia participat recentment en algunes etapes del Camí de Santiago i em va il·lusionar que fossin els primers a acompanyar-me. Després vaig ser rebut festivament, seguint la tradició, a la plaça de les Cols. A la porta de la Catedral m’esperaven els canonges, que em van prendre jurament de defensar els drets de l’Església de Tarragona, metropolitana i primada, títols històrics que reuneix. El meu cor s’havia preparat i ja estava disposat per estimar. Havia fet el primer pas.
Quan va acabar la solemne cerimònia a la Catedral vaig rebre la salutació de moltes persones i em vaig entretenir una bona estona amb elles, i, quan vaig poder —era ja de nit— vaig anar a l’hospital a visitar un sacerdot —ara ja mort— que va tenir un col·lapse durant la cerimònia de l’ordenació.
Aquell dia tan intens va tocar a la seva fi. Després de moltes hores d’estar enmig de la gentada, va arribar la nit, vaig anar a l’habitació de la Residència Sacerdotal que tenia destinada i em vaig trobar sol. Va ser una impressió que va durar fins que vaig caure vençut per la son.
Com veieu, no se m’esborra el record del meu primer dia. Només tinc motius per donar gràcies a Déu per aquests deu anys i demanar les vostres oracions.
Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona
REDACCIÓ
0 comments
hola
14 Setembre, 2014 at 11:48 am
me la trae al pairo el temita