02. Març 2024

Arxius de arquebisbe de tarragona | Diari La República Checa

REDACCIÓ31 Març, 2023
carles-pellicer-arquebisbe.jpg

L’alcalde de Reus i l’arquebisbe

L’alcalde de Reus, Carles Pellicer, i l’Arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, han signat aquest divendres a la tarda el protocol de col·laboració entre l’Ajuntament de Reus i l’Arquebisbat de Tarragona per a la cessió de l’edifici del Centre Catòlic. La signatura s’ha dut a terme en un acte públic al Centre Cultural el Castell i ha comptat amb l’assistència també de la presidenta de la Diputació de Tarragona, Noemí Llauradó; el prior de la Prioral de Sant Pere, Joan Antoni Cedó, i al tres persones vinculades al projecte, a més d’altres representants del govern municipal i de l’Associació Bravium Artístic i Cultural.

L’acord per a la cessió de l’edifici, situat al carrer de la Presó, número 13 de Reus, s’ha signat per tal d’impulsar-ne la rehabilitació i posada al dia i perquè pugui complir la funció de dinamització cultural i foment de les arts escèniques en benefici de tota la ciutadania, amb perspectiva d’usos culturals, socials i cívics.

La signatura implica una fórmula jurídica acordada entre ambdues parts que suposarà un dret de superfície a l’Ajuntament de Reus amb una durada de 50 anys. El consistori es farà càrrec de les obres i farà us de les instal·lacions, llevat d’uns espais a la segona planta que seran per a l’ús de l’Arquebisbat, per a oficines municipals de cultura i també es donarà cabuda a l’Associació Bravium Artístic i Cultural.

PUBLICITAT












REDACCIÓ6 Març, 2023
joan-planellas2-1280x916.jpg

Es calmen les aigües en el claustre eclesiàstic de Tarragona. L’arquebisbe, Joan Planellas, ja ha rebut l’alta mèdica després d’estar hospitalitzat durant una setmana per una pneumònia. Segons informa l’arquebisbat, el màxim responsable de l’església tarragonina ja està recuperant-se al seu domicili.

Tal com apunten des de l’òrgan religiós, l’arquebisbe ha volgut agrair “de cor” totes les plegaries, mostres de suport i desitjos de recuperació que ha rebut durant aquests dies.

PUBLICITAT





REDACCIÓ19 Juny, 2022

La Covid-19 continua entre nosaltres. Les infeccions i els contagis per coronavirus continuen produint-se. És cert que la gravetat ha anat disminuint, sobretot per a aquells que estan vacunats. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha donat positiu.

L’arquebisbe Joan Planellas

La seva agenda es veurà afectada durant el període que, per un acte de responsabilitat personal i social, haurà de confinar-se. Per aquesta raó, s’ha ajornat la inauguració de les dues sales remodelades del Museu Diocesà de Tarragona, prevista per aquest dilluns.

El director del Museu, Andreu Muñoz, també ha donat positiu.

PUBLICITAT










REDACCIÓ13 Abril, 2022

Benvolguts i benvolgudes, Incerta glòria és el títol —manllevat a Shakespeare— de la novel·la que Joan Sales va dedicar a la Guerra Civil del nostre país, un títol que es pot extrapolar a qualsevol conflicte bèl·lic, també al que té lloc a Ucraïna. S’ha parlat molt d’aquesta guerra i se n’han analitzat les causes. Però aquí voldríem fer esment del paper que hi pot haver tingut el fet religiós —no de manera explícita— en el conflicte. Vagi per endavant la condemna sense pal·liatius de qualsevol guerra i d’aquesta en concret: el fet de voler entendre un conflicte no significa justificar-lo.

Europa s’ha construït històricament al voltant de la religió cristiana fins a l’època moderna. Les divisions del cristianisme s’han convertit simultàniament en divisions socials i polítiques, moltes vegades emprades per interessos partidistes. No és possible il·lustrar aquí totes aquestes divisions, però sí fer referència a la que afecta a Ucraïna i Rússia. Ambdues són de religió cristiana ortodoxa, però tota la part occidental d’Ucraïna —la més propera a Polònia—, és de confessió catòlica, encara que de ritus bizantí.

Vagi per endavant la condemna sense pal·liatius de qualsevol guerra i d’aquesta en concret: el fet de voler entendre un conflicte no significa justificar-lo

Això explica també que els desplaçats ucraïnesos per causa d’aquesta guerra hagin estat tan ben acollits pels polonesos, majoritàriament catòlics. La resta són de confessió ortodoxa. Ara bé, la part més oriental —sobretot la zona del Donbass— pertany directament al patriarcat de Moscou. La resta, fins fa poc temps, depenien de Kíiv, però també gairebé majoritàriament units a la Patriarquia de Moscou. Amb tot, el govern de Kíiv, enfrontat al Kremlin aquests darrers anys, va dur a terme una intensa campanya per separar-se de Moscou, convidant les parròquies, amb promeses d’ajuts econòmics, a constituir una Església nacional Ucraïnesa. Això gairebé provocà un cisma entre els patriarques de Constantinoble i de Moscou, perquè el primer havia cedit als desitjos d’una Església ortodoxa ucraïnesa. Val a dir que per a Moscou, Kíiv seria equivalent al significat de Jerusalem per al cristianisme global. D’aquí que el patriarca Kiril de Moscou s’hagi referit als que s’oposen a la unitat històrica de Rússia i Ucraïna com «forces del diable».

Per una banda Rússia és Europa, però per altra banda Rússia encarna el totalitarisme, contra el qual Europa ha lluitat sempre

Però amb aquesta guerra bona part de la població ucraïnesa, per motius socioreligiosos, encara que sigui eslava, ha acabat no depenent de Moscou, sinó de Roma o directament de Kíiv. Ara esdevé extremadament difícil ser cristià ortodox a Ucraïna i tenir com a màxima autoritat un patriarca rus.

Per una banda Rússia és Europa, però per altra banda Rússia encarna el totalitarisme, contra el qual Europa ha lluitat sempre. I, per contra, Rússia no tolera d’Occident el relativisme i el «secularisme militant», que, segons el metropolita Hilarion Alfeyev, considerat el número dos de l’Església ortodoxa russa, «és molt més perillós del que va suposar l’ateisme militant de l’antiga Unió Soviètica».

Ucraïna i Occident han comès molts errors polítics, però Europa no pot renunciar a la defensa de la llibertat enfront de la tirania

Ucraïna i Occident han comès molts errors polítics, però Europa no pot renunciar a allò que ha constituït la seva història bimil·lenària: la defensa de la llibertat enfront de la tirania. Dir això no és en absolut un al·legat en favor de la guerra, sinó de la negociació i del diàleg. Perquè, quan és fruit d’una guerra, la glòria de la victòria és sempre incerta; tan sols la glòria de la pau autèntica és duradora.

Que la Pasqua de la resurrecció del Senyor que celebrem avui els cristians catòlics i la que celebraran diumenge vinent els cristians ortodoxos ens porti a la glòria d’aquesta pau. Santa Pasqua!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ14 Novembre, 2021

Tots nosaltres voldríem que aquest temps de Sínode fos un moment de coneixement mutu i de diàleg profund. Però per a gaudir-ne hem d’aprendre a crear espais de conversa. I perquè hi hagi conversa és tan important escoltar des del silenci interior com parlar des de la pròpia identitat, dues accions que a priori semblen més fàcils del que són.

L’escolta demana una actitud honrada i responsable de creure que l’altre, estimat i valorat per Déu, és també ben important per a mi; reclama pobresa espiritual per a saber entendre que el contingut que ell em comunica, sovint ben allunyat de la meva raó, conté una riquesa que no puc deixar escapar. Potser tenim tendència a sobrevalorar-nos i massa poc recordem les paraules sempre interpel·lants del Nou Testament: «Amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos» (Fl 2,3). Buidar-nos de tot el bagatge que portem a dins, amb senzillesa i simplicitat de cor, ens fa aptes per escoltar atentament el germà que se’ns atansa.

En l’art de la conversa, però, no n’hi ha prou amb l’escolta, sinó que se’ns demana una paraula de part nostra. La parla és un dels dons més elevats que Déu ha regalat a la humanitat, perquè, en gran mesura, la nostra interioritat s’expressa a través d’ella. Els seus efectes beneficiosos són exaltats pel savi: «Una bona resposta dóna alegria: una paraula oportuna, que n’és, d’agradable!» (Pr 15,23). I tanmateix la paraula amaga molts paranys. Podem utilitzar-la superficialment parlant per parlar, potenciant les pròpies idees i subjectivitats per damunt de la recerca de la veritat, projectant com una càrrega les nostres insatisfaccions. Fins i tot, podem mentir sobre notícies o esdeveniments que afecten la vida d’altres persones, les avui penosament conegudes com a fake news.

La parla que necessitem per a construir un diàleg fructífer exigeix evitar tots aquests esculls i concentrar-nos en un exercici de domini interior i d’intel·ligència elegant. El missatge que volem comunicar ha de ser, abans de res, coherent amb els sentiments del Crist, i arribar als altres mai des de la imposició, sinó des de la llum atractiva de la veritat. Si abans de pronunciar una paraula ens aturéssim a intuir l’efecte que aquesta pot causar, no modificaríem més d’una vegada la nostra expressió? Àdhuc davant la possible mala educació de l’altre, la nostra ha de ser una resposta ponderada i equilibrada, disposada a continuar oferint misericòrdia i pau, l’única veu que Déu coneix i accepta. Diu l’Apòstol: «Que de la vostra boca no surtin mai paraules dolentes, sinó tan sols aquella paraula que serveixi per a edificar els altres en allò que convingui i faci bé als qui l’escolten» (Ef 4,29). Abans de res, hem de fer madurar una consciència clara que la nostra expressivitat té com a interès i finalitat fer bé als qui ens escolten, tot edificant el Regne de Déu.

Des d’aquí entendrem que allò que més ens interessa és la llum que l’Esperit ens vulgui regalar en cada moment. Serà ell qui ens ensenyi a construir dia a dia la família dels creients, amb el testimoniatge d’unitat que el món espera de tots nosaltres.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ23 Maig, 2021

«L’Esperit Sant […] és Senyor i infon la vida». Aquestes paraules, extretes de la professió de fe del Concili de Constantinoble de l’any 381 i que resem en l’anomenat Credo llarg de la missa, ens ajuden a entrellucar què volem dir quan els cristians afirmem que creiem en l’Esperit Sant. Ell és Senyor, és a dir, és Déu com el Pare i el Fill.

Precisament, per aquest motiu, ell obra en la nostra vida infonent-nos la vida veritable. A més, l’Esperit Sant obra en l’amor recíproc dels fidels, com a Esperit d’amor i de comunió fraternals. Ell ens fa viure la joia de l’Evangeli, tot i les contrarietats i dificultats de l’hora present, agreujades per la pandèmia. Ens convé de recordar-ho vivint, com vivim, temptats de pessimisme pels quatre cantons.

Sant Pau, des de la presó, escriu una Carta als cristians d’Àsia Menor perquè la facin passar entre ells. La Carta és coneguda amb el nom d’Epístola als Efesis. Avui, que és Pasqua granada, en transcric un petit fragment que l’Apòstol tramet en forma de pregària i que em plau especialment: «Prego [al Pare] que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors» (Ef 3,16-17).

La petició que sant Pau fa al Pare és bona per a fer-la avui, quan el mot decepció s’ha fet un tòpic i la por, com la humitat, ens va penetrant fins al moll dels ossos. Que el Pare «consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior». Que sapiguem superar les pors: la por a la societat i a les persones que no pensen com nosaltres; la por a la veritat nua, encara que ens dolgui; la por a la fidelitat i a un compromís per a tota la vida; la por a perdre el bon nom; la por que l’altre em passi al davant; la por a ser més pobres quan veiem les necessitats dels altres; la por a caure malalts; la por a pensar que no podem entendre’ns ni dins la mateixa Església…

Que el Pare «consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior». El Pare no ens estalviarà de passar per aquestes pors, com no va estalviar-les al seu Fill, però en elles ens dóna el seu Esperit, que és principi de vida. En el fracàs més absolut ens vivifica, ens aixeca de la pols i ens encoratja per a posar-nos a caminar de nou.

Hi ha un passatge de sant Basili de Cesarea, escrit l’any 375, tal volta un dels més bonics i profunds de tota la teologia cristiana, que descriu l’acció de l’Esperit en el creient. Comenta com l’Esperit eleva els cors de tal manera que els fa participants de la naturalesa divina, vivint i assaborint ja en aquest món la vida de Déu. En transcric un fragment clau: «Ell eleva els cors, condueix de la mà els febles i porta a la perfecció els proficients. Ell, il·luminant els purificats de tota màcula, els converteix en espirituals per la comunió amb si mateix. I així com els cossos polits i lluents, quan els toquen els raigs lluminosos, esdevenen encara molt més brillants i sembla que escampin llum d’ells mateixos, també les ànimes que porten l’Esperit i són il·luminades per l’Esperit, esdevenen elles mateixes espirituals i comuniquen la gràcia als altres. D’aquí ve que […] perseveris en Déu, que t’assemblis a Déu i —cosa sublim sobre tota comparació— arribis a fer-te Déu» (Sobre l’Esperit Sant, 9,23).

Posem-nos, doncs, a caminar. I, encara que les coses marxin igual o pitjor, tenim l’Esperit que el Pare ha vessat en nosaltres, que ens comunica vida i joia per a no aplanar-nos i poder continuar endavant. «Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida.» Santa Pasqua de Pentecosta!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ18 Març, 2021

Una setmana més continuem glossant i comentant el document dels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense. Avui volem fer esment de tot el treball de promoure vocacions en la vida de la nostra Església.

En el document, els bisbes «fem una crida als joves perquè descobreixin el Crist, amic i salvador, i s’atansin al pròxim, com ho va fer el bon samarità (vegeu Lluc 10,25-37)». «Les grans energies d’amor que tenen els joves emergeixen quan són tocats per la paraula i els gestos de Jesús i per la Paraula misericordiosa de Déu, rebuda en la pregària. Per això tot allò que concerneix els joves —la pastoral juvenil i la pastoral de les vocacions— ha de ser promogut i necessita l’acollida i el suport de tota la comunitat eclesial.»

L’exercici de l’apostolat esdevé ben variat per part dels membres de tot el Poble sant de Déu. «La presa de consciència d’aquesta responsabilitat neix del baptisme i de la confirmació», afirma el papa Francesc (EG 102), i fa esdevenir veritables deixebles missioners. En aquest marc comú de vida cristiana i de tasca evangelitzadora, pot haver-hi una multiplicitat de ministeris i serveis, però convé que alguns d’ells sentin la crida a una vocació més específica, com el ministeri sacerdotal o la vida consagrada.

Avui l’Església celebra el Dia del Seminari. El lema d’enguany és «Pare i germà, com sant Josep». Es vol reflectir la figura de sant Josep en els mossens, en un any en el qual aquest sant ha pres un major protagonisme, en haver declarat el Papa «l’any de sant Josep». Com ell ho va saber fer amb Jesús, també els mossens són enviats a tenir cura de la vida de cada persona, amb el cor d’un pare, sabent, a més, que cada un d’ells és el seu germà.

El nombre de vocacions al ministeri sacerdotal resta baix però més aviat estable, mentre que el nombre de preveres i de religiosos i religioses és netament inferior al de 1995, quan va tenir lloc el Concili Tarraconense. Però, més que entrar en valoracions sociològiques, voldria subratllar avui el doll de gràcia que és per a les comunitats cristianes la presència de preveres i diaques. No fa gaires dies, un membre que va participar en el Concili Tarraconense de 1995 em parlava del silenci que es va fer a l’aula conciliar de Sant Cugat del Vallès, a la primavera de l’any 1995, quan hi va intervenir el bisbe auxiliar emèrit de Barcelona, Ramon Daumal, que en aquells moments tenia 83 anys. Amb veu clara i càlida va deixar entreveure com el sacerdoci havia cisellat la seva vida. Les seves paraules feien flaire d’una humanitat exquisida, de fe i d’amor a l’Església i al món. Des del zenit de la seva vida, s’hi descobria el batec d’un cor jove. Per això els va dir: «L’Església és de Jesucrist. L’Església ens supera en el temps i en l’espai; no la portem els homes, la condueix la presència de l’Esperit.»

Arreu de les nostres ciutats, pobles i barris, com el llevat enmig de la massa, hi són presents uns homes cridats per Déu al servei de l’Evangeli, els quals, a voltes amb veu forta, d’altres, en canvi, mig tremolosos, van dient: «Aquest és el meu Cos», «Aquesta és la meva Sang», «Jo et perdono, en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant», «Convertiu-vos, l’hora de Déu ja ha arribat», «Feliços els pobres, els pacificadors, els nets de cor, els perseguits per causa de la justícia…». El Dia del Seminari, més que un ball de números, és una invitació a totes les comunitats a sentir com a pròpia la missió ministerial dels preveres i diaques. Com s’ha dit, la primera paraula la té l’Esperit; però, com bé sabem, la segona o la quarta és a les nostres mans, i sense la nostra aportació no hi haurà una nova primavera de vocacions per a l’Església.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ2 Març, 2021

Des de fa unes setmanes que glossem el document publicat el mes passat pels bisbes de Catalunya, Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Avui hi constatem com «l’acolliment ha de ser una de les notes característiques de l’Església i dels seus pastors. La pedra de toc de tota acció pastoral és la misericòrdia».

Convé que l’Església es distingeixi per la seva capacitat d’acollida de tota persona, especialment si es troba en dificultats. Potser no podrà resoldre els seus problemes, però el qui sofreix ha de trobar l’escalf de l’amistat que no humilia, sinó que acull fraternalment. Acolliment vol dir rebre algú que es presenta, especialment admetre’l a la nostra companyia.

Es tracta d’una actitud humana, no pas exclusiva dels cristians, però que per a nosaltres té unes motivacions profundes. Jesús ha dit: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats» (Mateu 11,29). Si l’Església és signe de la presència de Jesús, no pot fer altrament.

L’acollida no ha de limitar-se a un tret que sigui merament de la comunitat. És cada una de les persones, les pedres vives que edifiquen la comunitat, que han de ser acollidores. En un poble, en un veïnat, en un bloc de pisos on hi ha cristians, no hi hauria d’haver ningú, sigui qui sigui, que s’hagués d’empassar el seu dolor tot sol. El papa Francesc, en el missatge per a la Quaresma d’enguany, entre altres coses, ens diu: «Viure una Quaresma de caritat vol dir tenir cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa a causa de la pandèmia de COVID-19. En un context tan incert sobre el futur, recordem la paraula que Déu adreça al seu servent: “No tinguis por, que jo t’allibero” (Is 43,1); oferim amb la nostra caritat una paraula de confiança, perquè l’altre senti que Déu l’estima com un fill.»

La relació de situacions de soledat és inacabable. Afirmem els bisbes, en el document esmentat, tot rememorant passatges clau del Concili Tarraconense: «Tothom qui s’acosti o entri a les nostres parròquies i comunitats ha de poder sentir l’escalf del Bon Pastor, que comprèn i coneix les persones que troba o que el venen a trobar (vegeu Joan 10,14-15). Els qui demanen rebre un sagrament, els qui passen pel tràngol de la malaltia i de la mort i demanen ajuda i consol, els qui es troben en situacions complexes i demanen una paraula de vida, allunyada de tot judici (separats, divorciats, divorciats amb una segona unió, famílies monoparentals…), a tots ells ha d’arribar l’acolliment de l’Església, mare de misericòrdia. Els sagraments han de ser administrats i rebuts en un marc d’acolliment i respecte, evitant tota burocràcia, també en les formes i en el tracte de les persones.» De necessitats d’acollida en surten més: des de proporcionar espais destinats a trobades de joves per al diàleg i la pregària fins a l’acollida d’immigrants promovent la seva integració a la societat; des de la cordialitat que ha de mostrar la persona que obre la porta, atén el despatx i el telèfon d’una casa de l’Església fins a l’adopció d’un infant disminuït. Amb aquests gestos i accions ens manifestem fills del Pare del cel, perquè, com diu el Salm, «el Senyor escolta el pobre que l’invoca, i el salva de tots els perills» (34,7).

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat


REDACCIÓ25 Octubre, 2020

Mentre la nostra relació amb Déu no superi els nostres interessos —«et dono perquè tu em donis»—, no passarem mai el llindar del misteri de Déu. El Déu de Jesucrist és un Déu gratuït i vol que les relacions amb ell siguin gratuïtes. A més, la relació que no s’obre al seguiment no duu a port. Déu és «algú», no una força original ni un primer àtom. És «algú» amb qui hom es pot relacionar personalment.

Precisament, Jesucrist ens ha revelat que Déu és Pare amorós i misericordiós. Per Jesucrist i en el seu Esperit som fills de Déu. Ell ens diu: «Quan pregueu digueu: Pare nostre que esteu en el cel…» Fins que hom no es deixa il·luminar per aquesta llum, Déu resta sempre el gran desconegut, per més eloqüents que siguin els discursos sobre Déu.

L’activisme i la disbauxa de paraules han fet molt de mal a la fe, perquè no deixen lloc al diàleg filial, cert, tranquil i tendre. Però igualment fa mal voler-ho solucionar tot amb pregàries que es desentenen de l’entorn. És una escapatòria de la vida real, que és social per voler de Déu. Jesucrist ens fa pregar «Pare nostre» i no pas «Pare meu», amb tota l’extensió i el pes que porta l’adjectiu «nostre». La pregària cristiana no tracta de captar l’atenció de Déu. Com diu Jesús, «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,8). La pregària, més aviat està ordenada a centrar la nostra atenció en Déu. D’aquí que les paraules que diem quan preguem, més que revelar a Déu els nostres sentiments, els purifiquen.

Per a poder viure el que acabem d’expressar, en la majoria d’ocasions és necessari un bon acolliment i acompanyament espirituals. En la Carta Pastoral de la passada Quaresma afirmava la necessitat que les noves generacions puguin viure a un nivell personal i concret aquella relació fraternal de Jesús amb els deixebles, o la mateixa experiència d’acceptació i d’acolliment que van viure Mateu, Zaqueu, Nicodem o la dona samaritana per part de Jesús. El Bon Pastor és aquell que crida cada una de les seves ovelles pel seu nom (Jn 10,3). El cristià ha rebut també un nom: el nom del baptisme per mitjà del qual ha estat acceptat a la casa de l’Església; casa on s’hauria de trobar acollit al llarg de tota la vida.

A voltes, a les parròquies es fa difícil oferir aquest acolliment i acompanyament en la seva totalitat. D’aquí que hàgim creat un Secretariat per a l’Acompanyament, per tal d’ajudar en aquesta comesa. També, he manifestat la conveniència que en l’àmbit de la nostra arxidiòcesi es potenciïn determinats llocs on, amb una Església de portes obertes, en qualsevol moment de la jornada hom hi pugui trobar aquell escalf que els primers deixebles van trobar en Jesús. En aquest sentit, per exemple, desitgem portar vida consagrada al santuari de la Serra de Montblanc. En altres temples ja té lloc aquest acolliment, com a l’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona. Però encara es vol potenciar més. Dimarts vinent, dia 27 d’octubre, a les 7 de la tarda, beneiré al costat d’aquest temple una petita capella de pregària i d’adoració perpètua al Santíssim Sagrament. L’objectiu és que estigui oberta dia i nit. A més de l’acompanyament espiritual que hi fan els mossens i altres laics al llarg de cada dia, es disposarà d’aquest espai de recolliment i de pregària per tal que, en qualsevol moment hom pugui trobar-se amb el Senyor. Preguem pel bon encert d’aquesta iniciativa eclesial.

Ben vostre,

Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 


REDACCIÓ27 Juliol, 2020

Joan Planellas és l’arquebisbe de Tgna

L’Arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha fet alguns canvis parroquials. El passat 21 de juliol va designar als següents prelats:

–Mn. Josep Masdéu Aymamí, rector in solidum i moderador de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona (continua com a rector de la Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona, i rector in solidum i moderador de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Perafort i de Sant Sebastià de Puigdelfí).

–Mn. Yesid Fernando Vásquez Acosta, rector in solidum de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Perafort i de Sant Sebastià de Puigdelfí i com a vicari de la Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona).

–Mn. Joan Àguila Chavero, rector de la Parròquia de Santa Maria de Vallmoll (continua com a rector de les Parròquies de Sant Joan Baptista, de Sant Antoni Abat i de la Mare de Déu del Carme de Valls, i encarregat de l’església de Sant Mateu de Miramar).

–Mn. Antonio Rodríguez Moreno, rector de la Parròquia de Sant Bartomeu de Roda de Berà (continua com a vicari de la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell).

–Mn. Joaquim Gras Minguella, rector de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Creixell (continua a rector de les parròquies de Sant Pere Apòstol de Torredembarra i de Sant Joan Baptista de Clarà).

–Mn. Joan M. Ferrer Calvo, rector de les parròquies de Santa Maria Magdalena de la Nou de Gaià i de Sant Miquel Arcàngel de Vespella de Gaià (continua com a rector de les parròquies de Santa Maria de la Pobla de Montornès i de Santa Maria de Salomó, com a encarregat de l’església del Sagrat Cor de Jesús de Vistabella i com a vicari de la Parròquia de Sant Francesc d’Assís de Tarragona).

–Mn. Joan Miquel Bravo Alarcón, rector in solidum i moderador de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum i moderador de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja).

–Mn. Jordi Díaz Moix, rector in solidum de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja, com a rector de les parròquies de Santa Maria de la Secuita, de Sant Roc de l’Argilaga, de Sant Jaume Apòstol dels Garidells, i encarregat de l’església dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi de les Gunyoles).

–Mn. Agustí Ayats Badia, rector in solidum de la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona (continua com a rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Santa Tecla de Campclar, de  Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Sebastià de la Canonja).

–Mn. Clemente Lucena Gómez, rector in solidum de les parròquies de Santa Maria Assumpta de Bonavista, de Sant Sebastià de la Canonja, de Santa Tecla de Campclar, de Sant Josep Obrer de Torreforta i de Sant Salvador de Tarragona.

–Mn. Joan Cañas Coch, rector de les parròquies de Sant Joan Baptista del Catllar i de Sant Salvador dels Pallaresos (continua com a rector de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona).

–Mn. Josep Queraltó Serrano, rector de la Parròquia de Santa Margarida de la Riera de Gaià (continua com a rector de la Parròquia de Santa Maria de la Catedral).

–Mn. Jaume Gené Nolla, rector de la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona (continua com a rector de la Parròquia de Sant Martí d’Altafulla).

–Mn. Szymon Welka, capellà de l’església de la Mare de Déu de la Mercè d’Escaladei (continua com a rector de les parròquies de Santa Maria de Cornudella de Montsant, de la Nativitat de la Mare de Déu de la Morera de Montsant, de Sant Pere de Poboleda i de Santa Maria de Siurana).

–Mn. Magí Mejías Sendra, vicari de les parròquies de Sant Pau de Tarragona, de Sant Joan Baptista del Catllar i de Sant Salvador dels Pallaresos.

–Mn. Robert Otaba Mumbal, vicari de la Parròquia de Santa Maria la Major de Montblanc i al servei de l’arxiprestat de la Conca de Barberà, i capellà adjunt de l’Hospital de Sant Joan de Reus.

–Mn. Raimon Mateu i de la Casa, diaca al servei de les parròquies de l’Assumpció d’Alcover, de Sant Pere ad Vincula de Mont-ral, de Sant Andreu de Farena, de Santa Úrsula del Milà, de Santa Maria Magdalena de la Masó, de Sant Nicolau de la Riba, de Sant Salvador de Picamoixons i de Sant Simó de Fontscaldes.

–Mn. Josep Manuel González Álvarez, diaca al servei de les parròquies de Sant Miquel Arcàngel de Mont-roig del Camp i de Sant Joan Baptista de Vilanova d’Escornalbou.

-Mn. Andreu Figueras Paz, diaca al servei de les parròquies de Sant Esteve Protomàrtir de Vila-seca i de Santa Maria del Mar i de Sant Ramon Nonat de Salou.

–Dr. Miquel Sanchis Bernabeu, delegat diocesà per a la pastoral de la Salut i les persones amb necessitats especials.

–Mn. Lluís Simón Pascual, llicència per a desenvolupar el ministeri d’exorcista a nivell diocesà.

–Mn. F. Xavier Morell Rom, secretari adjunt i notari per a les causes matrimonials del Tribunal Metropolità de Tarragona.