Arxius de Déu | Diari La República Checa

REDACCIÓ8 Febrer, 2015
Jaume_Pujol1.jpg

Un any més em plau fer-me ressò del treball de Mans Unides. Aquesta organització de l’Església, que amb tant d’entusiasme i eficàcia es dedica a ajudar persones necessitades del Tercer Món, presenta la seva campanya amb el lema: «Lluitem contra la pobresa. T’hi apuntes?»

El missatge ve acompanyat del dibuix d’un senzill llapis, un llapis com els de sempre, amb una goma a la part superior. El seu significat és: amb la punta del llapis pots apuntar-te a la lluita contra la pobresa; amb la goma pots esborrar la injustícia que representa que hi hagi tantes famílies que pateixen necessitats en el nostre món.

Els projectes concrets d’ajuda de Mans Unides se centren en llocs tan pobres com una diòcesi de la República Democràtica del Congo i una regió de l’Índia. Treballant amb la població del lloc, se’ls ofereixen els instruments, moltes vegades educatius i assistencials, perquè puguin vèncer el cercle viciós de la pobresa. Els fons que es recullen van directament a aquestes zones, moltes vegades a través de missioners, i no es perd res pel camí.

Tot i la crisi, hi ha entre nosaltres moltes persones que poden ajudar. No es tracta d’entregar fortunes; qualsevol donació és molt important, perquè es multiplica. Pensem que a diversos països africans el sou habitual tot just excedeix un dòlar diari. El que reben és per a ells com un «Pla Marshall» que canvia el panorama vital de la població.

Com a cristians ens sentim interpel·lats per la paràbola dels talents que Jesucrist ens va ensenyar. El qui els ha rebut, siguin pocs o siguin molts, ha de fer-los fructificar i no amagar-los inútilment. És per la caritat entre uns i altres que eren reconeguts els primers cristians. A l’aldea global que és avui el món, on les distàncies s’han escurçat tant, no podem sentir-nos aliens als patiments dels qui estan només a unes hores d’avió, alguns dels quals podríem visitar sortint de casa després d’esmorzar i arribant a les seves a l’hora de dinar o de sopar, encara que ens trobaríem amb la sorpresa que no poden oferir res perquè no tenen res.

Mans Unides no substitueix els compromisos dels governs, com els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, però la seva actuació és més ràpida i arriba amb prestesa a determinades comunitats que no poden esperar els efectes de la gran política perquè, simplement, la seva fam la tenen avui.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 

 

 


REDACCIÓ1 Febrer, 2015
Jaume_Pujol1.jpg

El Papa va decidir que l’any 2015 fos l’Any de la Vida Consagrada, i en la seva carta al respecte deia als religiosos una cosa que podria sorprendre: «Desperteu al món!»

N’hi ha que pensen que els qui es consagren a Déu són persones no aptes per a altres coses, que fugen de món perquè els supera en la seva complexitat i desafiaments, com si fossin éssers apocats que busquen refugi en la seva comunitat o en el seu tancament. Com poden ser ells els qui «despertin el món»?

Desconeixen potser la vida de molts d’ells. Per citar exemples, el de santa Teresa de Jesús —del naixement de la qual se celebra enguany el cinquè centenari— és paradigmàtic. Res d’apocament. Precisament el Nunci va manar tancar-la al convent de Toledo qualificant-la de «fémina inquieta, vagabunda, desobediente y contumaz…». En realitat la seva vida va ser una combinació perfecta d’acció i oració, sense que li faltés el bon humor. A un sacerdot que li parlava d’una novícia li deia: «Vostè em fa riure dient-me que ha comprès aquella ànima només de veure-la. No és tan fàcil conèixer les dones!» Pel que fa a sant Joan de la Creu, fill d’un pobre teixidor, abans de ser religiós va ser aprenent de fuster, sastre, escultor, pintor i infermer. I si hagués estat apocat no s’hauria escapat de la presó on va ser tancat per la Inquisició del seu temps.

En el seu escrit als consagrats, el papa Francesc els demana tres coses: «Mirar el passat amb gratitud; viure el present amb il·lusió i abraçar el futur amb esperança.» La gratitud cap al passat és un tribut necessari, malgrat la incoherència en què s’hagi pogut incórrer «fruit de la debilitat humana o de l’oblit d’aspectes essencials del carisma». Els errors han de portar-nos a tots a demanar perdó i a buscar la perfecció demanant per a això l’ajuda de Déu i sense fiar-nos de les nostres simples forces.

Una altra idea del Papa que té especial força plàstica és que l’Església creix per atracció si sap transmetre l’alegria i la felicitat de la fe viscuda en comunitat. I pel que fa a això, el que diu als religiosos és aplicable a tots els fidels, ja que tots vivim en una comunitat que és l’Església, en la qual hi ha molts camins però una mateixa meta. No som pelegrins solitaris, sinó solidaris, cap a la vida eterna en Déu.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 

 

 

 


REDACCIÓ25 Gener, 2015
Jaume_Pujol1.jpg

L’any passat els missioners van ser notícia per un fet inesperat: l’extensió de l’ebola. Encara que a Espanya es van seguir especialment les notícies dels repatriats, van ser molts els que es van contaminar i van morir als països africans en els quals aquesta malaltia tan contagiosa es va fer més present, sobretot a Libèria, a Sierra Leone i a Guinea Conakry.

La preocupació per l’ebola no ens ha de fer oblidar, però, les persones, sobretot nens, que van morir per altres malalties, com la malària, la diftèria o, simplement, per desnutrició.

La Infància Missionera és una obra pontifícia que abans es va anomenar Santa Infància. Es tracta que els nens visquin l’esperit missioner d’ajudar els petits que habiten en aquests països que abans en dèiem llunyans i que ara són a poques hores d’avió.

Com pot ajudar un nen al benestar material, però sobretot espiritual, d’altres nens que en la majoria de casos no han rebut el baptisme i no coneixen Jesucrist? Pot semblar que qualsevol cosa que faci un nen tingui poca eficàcia, però no és així: poden ajudar resant i col·laborant, amb avemaries i uns cèntims.

Les pregàries infantils tenen valor als ulls de Déu, que va dir: «Deixeu que els infants vinguin a mi», i les seves ajudes, encara que simbòliques, van permetre l’any passat afrontar 2.000 projectes en països de missió. Uns cèntims del nostre país valen com euros en altres en què el sou és a vegades d’un euro diari.

La Infància Missionera no és una obra caritativa, sinó evangelitzadora, però des de sempre l’Església ha rebutjat distingir entre l’ajuda material i l’espiritual. El missioner és solidari amb la persona humana en el seu conjunt. Veu germans on un antropòleg veu races diferents o un estudiós de les religions, creences diferents.

Els nens, que actualment neixen ja en un ambient global, de races i creences, de comunicacions sense fronteres, poden ser estimulats a pensar en els seus petits propers, amants també del futbol o dels videojocs, però amb dificultats de salut o d’educació.

Joan Pau II va anomenar els nens de la Infància Missionera «els petits grans col·laboradors de l’Església i del Papa». També jo, que he conegut d’infant les guardioles de la Santa Infància, desitjo encoratjar els formadors perquè conreïn en les ànimes infantils aquests desitjos de solidaritat que els faran més bones persones i que alhora salvaran moltes vides humanes tan fràgils que depenen de nosaltres.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 


REDACCIÓ18 Gener, 2015
Jaume_Pujol1.jpg

Cada any, al voltant del 21 de gener, sento la necessitat de recordar una data que s’inscriu amb lletres majúscules en la història de l’Església de Tarragona: el martiri del bisbe sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, el 21 de gener de 259.

El fet s’inscriu en la persecució que van patir els cristians dels tres primers segles per part dels emperadors romans i dels seus delegats en províncies. Milers d’ells van ser assassinats, moltes vegades després de ser sotmesos a tortures perquè abjuressin de la seva fe; en ocasions van ser crucificats, com Jesucrist; en altres la mort es va produir en el marc d’espectacles públics en espais a l’aire lliure.

Sant Fructuós va ser un d’ells i la seva rellevància històrica ve no sols per la seva condició de bisbe, sinó també perquè s’ha conservat un document excepcional, l’acta martirial, és a dir un document oficial que narra el procés i condemna. És l’acta d’un martiri més antiga de la Península, d’aquí l’extraordinari valor historiogràfic.

L’any passat vam tenir la bona notícia d’haver retrobat la tomba del sant a la necròpolis de Tarragona, per part d’un grup d’arqueòlegs que van seguir els treballs de Mn. Serra Vilaró. Com era habitual en aquests enterraments principals d’un màrtir, amb el temps es va construir damunt la seva tomba una edificació religiosa. Al marge d’això, penso que sobre el testimoni dels nostres primers màrtirs s’ha edificat el cristianisme de Tarragona. En aquest sentit m’emociona saber-me successor de qui va profetitzar a la nostra Església que mai no li mancaria un pastor. Ajudeu-me a demanar a Déu que sigui digne d’ocupar-me d’una responsabilitat tan elevada.

En aquest mes de gener fa vint-i-cinc anys que es va estrenar l’obra teatral que amb rigor i bellesa reprodueix el martiri de sant Fructuós i els seus diaques. Va ser fruit d’un grup de joves cristians del barri de Sant Pere i Sant Pau. És un motiu de gran alegria que a través d’ella s’hagi divulgat un fet tan transcendental del cristianisme primitiu. He estat testimoni de com ajuda als qui no coneixien els fets, a entendre’ls i a gaudir d’uns diàlegs plens de fe que transcendeixen el pas del temps.

Desitjo que els cristians d’avui conservem la memòria i seguim l’exemple d’aquelles persones que van donar la vida per fidelitat a les seves creences. Que també nosaltres, en les circumstàncies actuals siguem testimonis valents de la nostra fe.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 

 

 


REDACCIÓ11 Gener, 2015
Jaume_Pujol1.jpg

En una festa com la d’avui fa un any, el Baptisme del Senyor, el papa Francesc va desafiar els qui l’escoltaven a la plaça de Sant Pere: «El qui sàpiga la data del seu baptisme que aixequi la mà.»

El Papa va comentar: és obvi que no tenim cap record d’aquest dia si vam ser batejats poc després del naixement, però és important conèixer el dia que vam ser immersos en aquest corrent de salvació de Jesús.

Això és el baptisme, el sagrament que ens introdueix en la família dels fills de Déu que és l’Església, i que acostuma a administrar-se en els primers dies de la vida. A vegades el mateix dia del naixement, com va ser el cas de Joan Maria Vianney, el rector d’Ars, o de Joan XXIII. En el seu cas va resultar una jornada atrafegada per al seu pare, perquè quan va acudir a l’església de Sotto il Monte la va trobar tancada, ja que el rector havia anat a un poble proper. Va córrer llavors a l’Ajuntament per inscriure’l en el registre i tornar amb el paper a l’església. Les presses van fer que llavors s’adonés que l’havia inscrit com Angelo Giuseppe, en comptes de Giuseppe Ángelo, com volia la família. I així va quedar.

El papa Benet XVI, referint-se al baptisme assenyalava que Déu no actua de manera màgica, sinó que compta amb la nostra llibertat. Ens ofereix amb el baptisme un do per a tota la vida, un segell en la nostra ànima; els pares i padrins ho demanen per al nen, ja que volen el millor per a ell, però arribarà un moment en què els batejats hauran d’exercir la llibertat d’acceptar Déu i estimar-lo amb totes les seves forces, i això ja ningú no podrà fer-ho per un altre, que ha d’assumir personalment la gràcia que Déu li ha atorgat.

L’evangelista ens diu en la missa d’aquest diumenge que quan Jesús de Natzaret va ser batejat es va sentir una veu del cel que li va dir: «Tu ets el meu fill predilecte» (Lc 3,22). Això mateix ens diu a tots, ja que hem estat incorporats a la família de Déu, en la comunió amb la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, en el nom del qual hem rebut l’aigua de salvació.

Amb aquesta festa acaba el cicle litúrgic de Nadal. Desitjo que mantinguem durant tot l’any l’esperit nadalenc; que recordem que un dia vam ser batejats i que pertanyem a aquest Déu amorós que ens abraça des que naixem.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 


REDACCIÓ28 Desembre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

L’Església dedica el diumenge que cau dins l’octava de Nadal a celebrar la festivitat de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep, tres noms que són els més estimats per un cristià.

Déu va voler que el seu Fill encarnat naixés i visqués enmig d’aquesta comunitat d’amor que és una família. I que fos en el seu si on creixés en edat i saviesa, aprenent en l’humà de les virtuts i destreses dels seus pares.

En els dos textos alternatius de l’Evangeli de sant Lluc que la litúrgia ens proposa en aquesta data, se’ns narra la vida d’infància de Jesús a Natzaret amb paraules semblants. Després de l’episodi de la presentació en el Temple, quan tornen a casa, diu: «L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor» (Lc 2,40). I, passat el temps, després de l’escena en la qual és perdut i retrobat, el relat anota: «Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús creixia en edat i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes» (Lc 2,51-52).

Jesús va tenir una casa, com nosaltres, i una família. I no hi ha dubte que la de Natzaret és el model de tota convivència familiar. Els pares viuen pel seu Fill, i aquest, com devia estimar els seus pares! Els devia estimar com Déu estima. El resultat devia ser l’expressió màxima de la riquesa de l’encontre, l’amor entre uns i altres.

La casa no són només les parets, un lloc físic on un troba refugi i que tanca amb clau, sobretot a la nit, per sentir-se segur. Això és molt, però no ho és tot. Quan es parla de «persones sense sostre» sembla que es faci referència a poder acollir-se per protegir-se de les inclemències del temps o dels perills que es puguin esdevenir. En canvi, allò que acostuma a faltar-los més són uns llaços d’amor efectius. Seria més exacte anomenar-los «persones sense llar».

També Jesús, Maria i Josep van passar per l’experiència de no tenir un sostre, fins que es van acollir en una cova, o en un estable a Betlem; però sempre van sentir la calor de llar que fa l’amor.

En aquesta festa, a punt de començar l’any 2015, demano a la Sagrada Família que mai no falti l’afecte en el si de les nostres llars, que siguem capaços de perdonar si cal, i així viure en la gràcia de Déu, que és amor.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 


REDACCIÓ21 Desembre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

Una bonica llegenda talmúdica explica que damunt del llit de David hi havia penjada la seva arpa, i que a l’alba un ventijol suau en movia les cordes i aquesta per ella mateixa entonava un himne. Quan li van preguntar a Eugenio Zolli, gran rabí de Roma, com va arribar a ser cristià, es va referir a aquesta llegenda i va dir que va ser una cosa així: de la mateixa manera que David sentia tocar l’arpa sense esforç, també ell va sentir el toc de la mà de Jesucrist en la seva ànima.

Així va entrar Déu en el món quan es va encarnar en la Mare de Déu. Molts pensaven que el «fill de David», el Messies promès i esperat durant segles, quan arribés irrompria amb estrèpit i majestat. No deixaria dubtes sobre qui manava. En canvi va venir de la manera més senzilla possible: encarnant-se en el si d’una jove jueva i naixent en el lloc més humil: un estable.

Benet XVI, reflexionant sobre això, es va referir al fet que algunes representacions nadalenques de la baixa Edat Mitjana presentaven el lloc de naixement de Jesucrist com si fos un antic palau, el palau de David, vingut a menys, amb els seus murs en ruïnes, abandonat per la reialesa i convertit en un estable.

El Papa dóna la volta a la interpretació: no és un palau que hagi derivat en estable, sinó un estable que s’ha convertit en palau, perquè en ell neix de manera nova la reialesa davídica, el Crist redemptor del món que tot ho atraurà cap a ell i farà noves totes les coses.

És cert que en els palaus d’aquell temps hi vivien Herodes i Pilat, els mandataris de Judea per delegació de Roma. Però aquells sí que acabarien en ruïnes, com acaben totes les glòries d’aquest món.

És el que passa sempre i també ara: els actuals palaus estan habitats pel poder, els diners, el plaer, i els seus habitants desconeixen que la felicitat veritable es troba en Déu, que s’amaga freqüentment en un petit pis que sembla una cova on viuen els pobres, o en l’angoixa d’un aturat que no pot oferir recursos a la seva família, o a l’habitació d’un hospital on pateixen els malalts.

Jesús ens recorda per Nadal que va venir al món suau com el ventet que tocava l’arpa de David. Sense voler imposar-se per la por, sinó oferint amor i alhora implorant-lo. Que siguin dies de tornada a la senzillesa perduda, l’amor més pur, perquè el Nen Déu trobi refugi en els nostres cors.

Bon Nadal!

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 


REDACCIÓ14 Desembre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

La història comença amb una nena d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada que va venir al món el 28 de març de 1515, aviat farà 500 anys. Amb aquest motiu són moltes les celebracions que es preparen i que s’emmarquen en l’Any de la Vida Consagrada, que el papa Francesc ha volgut que fos l’any 2015.

A l’octubre es va obrir ja l’Any jubilar teresià a la nostra arxidiòcesi, en la qual tenim el goig de la presència de l’Orde del Carmel des de fa 400 anys. Així ho vaig ressaltar en la missa celebrada al Monestir de Sant Josep i Santa Anna, de les Carmelites Descalces de Tarragona, tan estimat.

Vaig tenir llavors ocasió d’agrair una vegada més l’activitat de les diferents congregacions religioses carmelitanes a la nostra terra, homes i dones que es mantenen fidels a l’esperit amb què la reformadora d’Àvila va fundar tants convents en diferents regions. Persones lliurades a l’oració, a l’ensenyament, a l’assistència als necessitats.

Quina riquesa més gran és comptar a la nostra arxidiòcesi amb aquestes comunitats religioses que uneixen contemplació i activitat, i que ho fan amb la pau i la serenitat d’aquella gran fundadora.

Les persones de vida consagrada són com estels en un món en tenebres que està buscant com orientar-se. A través de la pregària i la fidelitat, ens assenyalen el sentit de la vida, que no és altre que el que reflecteix aquell poema de la santa: «Vuestra soy. Para Vos nací. ¿Qué mandáis hacer de mí?»

El carisma teresià, com qualsevol vida consagrada, és una concreció de l’esperit cristià viscut fins a les últimes conseqüències. S’explica que algú va preguntar a sant Joan Maria Vianney si era veritat que ell vivia sempre immers en els misteris divins, i va contestar: «Ah!, però hi ha una alguna cosa més a part dels misteris divins?»

El monjo de Poblet Agustí Altisent va escriure que al Monestir els monjos tenien una vida molt reglamentada, amb llargues estones de pregària i lectura, però també de treball, amb el benentès que l’oració havia de ser calmosa i el treball no podia ser nerviós. Sobre això comentava que un cop va agafar un taxi a Madrid i el conductor li va dir: «Quan treballava per a un altre, pensava: el dia que jo sigui amo del taxi viuré com un rajà. I ara visc pitjor.»

No és tenir coses el que fa feliç, sinó tenir temps i tenir-lo per a Déu i per als altres. Aquesta és la nostra experiència, que les persones consagrades ens recorden amb la seva simple presència.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 

 


REDACCIÓ30 Novembre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

En un dels seus relats, Goethe recorda una celebració de la festivitat de Sant Roc al costat del Rhin. Feia anys que no se celebrava, a causa de la interrupció que van suposar les guerres napoleòniques. L’escriptor narra l’alegria que observava a la cara dels adults pel fet de poder celebrar una festa popular i molt estimada. En canvi els més joves no expressaven cap emoció especial. Aquests, conclou Goethe, no tenien gaire cosa per celebrar perquè no tenien res per recordar.

Benet XVI es va valer d’aquesta cita literària per a referir-se a l’alegria de l’Advent. Els qui tenen memòria del que suposa el naixement de Jesucrist, de l’emoció que desperta en ells cada any el Nadal, s’alegren que Jesús estigui a prop en la litúrgia de l’Església. Veuen tot el sentit en aquestes quatre espelmes que s’encenen, una cada setmana, per a representar aquesta proximitat cada vegada més gran.

Per contra, els qui no han experimentat abans l’alegria de la fe (siguin joves o no), veuen l’Advent com un temps més. I avui són molts els qui no esperen Jesucrist perquè no el coneixen, no el tracten en el diàleg íntim de l’oració. No el busquen perquè no han sentit parlar d’ell amb paraules de veritat. No actuen com els deixebles de Joan quan van preguntar a Jesús: «Ets tu el qui ha de venir?»

Però Jesús no espera que el cridin. Acudeix sempre i es manifesta en tot moment, de manera particular en aquestes dates pròximes al Nadal. La seva presència és visible als carrers, a les botigues, en els ornaments. Fins i tot es nota en el comportament de les persones, que es tornen més solidàries, més alegres, com ho han fet notar tants escriptors, des Dickens fins al nostre Folch i Torres o Josep Maria de Sagarra.

L’Advent és un temps d’esperança, també d’aquelles persones que esperen Crist sense saber-ho. El trobaran en el testimoni dels cristians que s’expressa en la veritat i la caritat. En la veritat d’una vida senzilla i conseqüent amb les conviccions de cadascú; però, sobretot, en la solidaritat amb les persones més necessitades: amb els aturats, amb els malalts, amb els angoixats, amb les persones soles.

Els cristians hem de ser sembradors d’esperança. Demanem a la Mare de Déu d’Advent, en aquestes dates tan propícies, que sapiguem preparar els camins del Senyor i transmetre el seu amor als qui ens envolten.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 


REDACCIÓ23 Novembre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

Encara que des dels primers temps del cristianisme Jesucrist va ser considerat rei de l’univers, va ser l’any 1925 quan el papa Pius XI, per afirmar la sobirania de Crist sobre els homes i les institucions, va instituir la festa de Crist Rei, que l’Església celebra des de llavors com a culminació de l’Any Litúrgic.

En el nostre temps de democràcia, la condició de rei va lligada a la història dels reis absoluts, o en l’actualitat als monarques constitucionals. Si aquells manaven de manera arbitrària, els d’ara amb prou feines són una mica més que figures representatives de la nació.

Com és el regnat de Jesucrist? ¿És un rei absolut, per raó de la seva sobirania també absoluta, o és un rei constitucional que es va limitar ell mateix el seu poder a governar sobre persones que tenen el do, concedit per Déu mateix, de la llibertat? És Jesucrist mateix qui va donar resposta a Ponç Pilat quan el va interpel·lar: «“Per tant, tu ets rei?” […] “Jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat”» (Jn 18,37).

Jesús no es va negar a confessar la seva reialesa davant Pilat. Però li va fer veure que era diferent de les reialeses humanes. Sabia a què s’exposava en contestar com ho va fer, però si va venir per testificar la veritat, havia de proclamar-la.

El mateix evangelista ens explica una altra reacció del Senyor en un moment previ. Quan, després d’haver fet un miracle, volen fer-lo rei, se’n va: «Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya» (Jn 6,15). És sorprenent: quan tot ho té a favor per a ser reconegut rei, fuig, i quan la confessió de la seva reialesa pot costar-li la vida, la testifica.

Pot servir-nos de lliçó d’humilitat perquè no hem vingut a ser servits sinó a servir, i de lliçó d’autenticitat de qui ens va ensenyar a confessar la veritat fins i tot en circumstàncies difícils. És el que van fer els Apòstols i tants màrtirs i confessors al llarg dels segles.

En la festa de Crist Rei, demanem-li humilitat per a no aspirar a rebre honors, i valentia per a no sotmetre’ns al pensament únic del que és políticament correcte en cada moment. Els cristians hem de respectar a tothom, començant per respectar nosaltres mateixos les nostres conviccions, que no per manifestar-les amb caritat, han de ser expressades amb menys claredat.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter