REDACCIÓUna bonica llegenda talmúdica explica que damunt del llit de David hi havia penjada la seva arpa, i que a l’alba un ventijol suau en movia les cordes i aquesta per ella mateixa entonava un himne. Quan li van preguntar a Eugenio Zolli, gran rabí de Roma, com va arribar a ser cristià, es va referir a aquesta llegenda i va dir que va ser una cosa així: de la mateixa manera que David sentia tocar l’arpa sense esforç, també ell va sentir el toc de la mà de Jesucrist en la seva ànima.
Així va entrar Déu en el món quan es va encarnar en la Mare de Déu. Molts pensaven que el «fill de David», el Messies promès i esperat durant segles, quan arribés irrompria amb estrèpit i majestat. No deixaria dubtes sobre qui manava. En canvi va venir de la manera més senzilla possible: encarnant-se en el si d’una jove jueva i naixent en el lloc més humil: un estable.
Benet XVI, reflexionant sobre això, es va referir al fet que algunes representacions nadalenques de la baixa Edat Mitjana presentaven el lloc de naixement de Jesucrist com si fos un antic palau, el palau de David, vingut a menys, amb els seus murs en ruïnes, abandonat per la reialesa i convertit en un estable.
El Papa dóna la volta a la interpretació: no és un palau que hagi derivat en estable, sinó un estable que s’ha convertit en palau, perquè en ell neix de manera nova la reialesa davídica, el Crist redemptor del món que tot ho atraurà cap a ell i farà noves totes les coses.
És cert que en els palaus d’aquell temps hi vivien Herodes i Pilat, els mandataris de Judea per delegació de Roma. Però aquells sí que acabarien en ruïnes, com acaben totes les glòries d’aquest món.
És el que passa sempre i també ara: els actuals palaus estan habitats pel poder, els diners, el plaer, i els seus habitants desconeixen que la felicitat veritable es troba en Déu, que s’amaga freqüentment en un petit pis que sembla una cova on viuen els pobres, o en l’angoixa d’un aturat que no pot oferir recursos a la seva família, o a l’habitació d’un hospital on pateixen els malalts.
Jesús ens recorda per Nadal que va venir al món suau com el ventet que tocava l’arpa de David. Sense voler imposar-se per la por, sinó oferint amor i alhora implorant-lo. Que siguin dies de tornada a la senzillesa perduda, l’amor més pur, perquè el Nen Déu trobi refugi en els nostres cors.
Bon Nadal!
Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona
REDACCIÓ
