REDACCIÓ24 Octubre, 2020
Avui us vull fer una reflexió entorn d’un dels gestos més bonics que tenim els humans: el somriure. Per mi és un gest complicat, ja que transmet complicitat i felicitat, no obstant això, també hipocresia, maldat i mentida. Acostumem a riure per tot, sigui bo o dolent, sigui del nostre gust o no…
Normalment és per incomoditat, o per satisfer a algú que està al nostre voltant, per no sentir-nos fora d’allò que anomenem “normal”. No ho entenc. He viscut moments on un fet no era per riure, ja que la integritat d’una persona o bé quelcom dolent per a ella estava en joc, i hi havia gent rient, inclús jo ho he fet. A això avui li dic prou!
Rient del que és negatiu, de situacions amb les quals no estem d’acord, contribuïm a la perpetuació d’aquella situació o bé a la seva afirmació o acceptació. Per què he de riure per tot? I si no estic content? I si no tinc un bon dia? Prefereixo estar callat, o bé mostrar realment el que sento, si hi ha quelcom que no m’agrada ho hauria de dir i si allò fa mal o perjudica a algú, ho hauria de fer amb més contundència. Si el dia no m’acompanya, com he dit en altres moments, també ho hauria de mostrar per poder solucionar-ho.
Com diu la canço “La Llorona” de la gran Chavela Vargas; “No creas que porque canto, tengo el corazón alegre”.
Avui us presento una obra que personalment em té fascinat i tothom qui l’ha vist diu que té una expressió meravellosa. Es tracta d’una titella de Mali, de la que no puc definir exactament l’ètnia però està entre els pobles Bozo, Bamana o Marka. Porta els braços articulats ja que abans el seu cos estaría format per un vestit de tela que actualment s’ha perdut; mostra signes de pintura verda, vermella i platejada, símbols típics de la zona per aquestes obres que els hi donen molta identitat, però que en aquest cas s’han perdut; a més, porta unes dents metàl·liques que sembla que somriguin.
Són utilitzades per fer riure a la gent, però ho fan amb to satíric, fent burla. No són utilitzades per una cerimònia tan sacra com el ball de les màscares o un ritual de divinació, no obstant això, formen part de la tradició religiosa del poble i també són considerades sagrades.
Us faig una pregunta: quina sensació us transmet l’obra? Què us està dient? En el meu cas penso que m’està amenaçant, m’està agredint visualment, em diu que “què em passa?” però porta un somriure que amaga aquesta amenaça i que la fa dolça i simpàtica, m’enganya.
Atenció! Amb això no vull dir que tothom enganyi amb el somriure, però de vegades, no és tan sincer com voldríem.
PUBLICITAT
Un sueño que si tuviera que materializar lo haría con la máscara que hoy os presento. Una pieza procedente del Congo concretamente de los Salampasú que recibe el nombre de “Mufuampo”. Está realizada con fibras vegetales y con una caracterización realmente imponente y que siempre ha provocado una inquietud en mí, ya que me ha dado la sensación de que me mira y me violenta.
No obstante, los objetos de culto o bien que cumplen una funcionalidad dentro del pueblo normalmente incorporan elementos que hablan o provienen de mitos o proverbios de la cultura que los realiza y que son conocidos y venerados por toda la comunidad.
Hubo un momento en el que a estos objetos se les daba un origen totalmente diferente al real, dado que pensaban que “los africanos” no eran capaces de realizar obras “tan bellas”. Hubo un momento en la historia en el que estas obras fueron traídas a Europa como trofeos de guerra. Hubo un momento en el que se olvidó a las personas.
En aquest cas jo us presento avui el fons d’aquesta Ntomo dels Bamana de Mali, utilitzada en rituals d’iniciació, concretament és l’obra que dóna la paraula als més joves en el moment de la seva immersió al culte. Aquesta obra per sota té un aspecte fort i agressiu, no obstant el seu interior ens explica qui és i pel que ha passat.
El nostre interior, com el de la màscara, fruit d’aquest patiment presenta ferides que potser mai es curaran o bé trigaran molt, aquestes ens deixen unes marques que en algun moment o altre es deixaran veure, tant per a bo com per a mal.
La nova realitat ha fet que les nostres costums canviïn, no sé si per a millor o per a pitjor, no obstant el que és veritat és que vivim diferent de com ho fèiem fa uns mesos. Aquesta situació és típica de la humanitat que ha vist com la societat i la cultura dels pobles canviava a mesura que el temps transcorria, i moltes vegades ha sigut per a bé: el descobriment del foc, la colonització, abolició de l’esclavitud, el sufragi universal, la industrialització…
Avui us presento unes obres que reben el nom de Clonette o bé Dei Dei i, tot i la seva aparença, són obres fetes al territori africà, concretament a Ghana i amb plàstic reciclat. Aquestes nines van ser les primeres joguines de fabricació africana fetes al continent industrialment, procés que provoca i ha provocat moltes penúries a aquest, però que una vegada més ens deixa veure la grandesa del poble africà.
Els canvis són impactants, causen un caos i també crisis, no obstant la grandesa dels humans fa que d’aquests canvis, d’aquests successos que produeixen dolor, s’exporti quelcom interessant i que es pugui aprofitar, ho adapten, per viure la nostra cultura.
A l’ètnia Baulé de Ghana quan les històries d’amor es trenquen, es duu a terme un ritual que té a veure amb el que passa amb el sol. Al moment en què dins d’una parella una de les persones mor, qui es queda fa realitzar una obra anomenada Blolo-bla o Blolo bian o bé “esposos del més enllà”, que tenen la funció de materialitzar la persona que ha mort, i donar esperança al viu, per poder recuperar la seva parella quan marxi també a l’altre món.
Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.
Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.
Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.
Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.
