ARQUEBISBE DE TGNA: La crisi hauria de servir per a humanitzar-nos

L’arquebisbe de Tarragona ha concedit una entrevista al nostre digital, on explica el dolor que està vivint l’Església. Diu que hi ha parròquies que necessiten ajuda econòmica per pal·liar la crisi que s’hi acosta. Confirma que hi ha mossens que van contraure el coronavirus i un altre que va perdre la vida. Joan Planellas diu que viu aquest confinament amb molta preocupació. Parla de la primera Setmana Santa sense celebració tradicional. Entén que aquesta crisi sanitària hauria de servir per a humanitzar-nos

Farà un any que vostè va arribar a Tarragona. En poques paraules ens podria fer un balanç?
Si em demana un balanç ràpid, li he de dir que és positiu. Amb molts reptes, però positiu. M’he trobat amb una Església viva, que sosté un gran bagatge històric, i que mira d’afrontar el moment eclesial i social amb fidelitat a l’Evangeli. I personalment, ferm i esperançat.

És la primera vegada en les nostres vides que no se celebra la Setmana Santa com mana la tradició…. Què ha representat això per vostè i també pels catòlics?
Deixi’m dir que el moment és complex i difícil per a tothom, i per tant, per a l’Església de Tarragona també. Aquesta crisi ha despullat la Setmana Santa de molts elements tradicionals de la nostra vivència de fe, però també l’ha revestida d’una gravetat espiritual que ens ha permès viure-la amb gran intensitat. Ha estat una Setmana Santa potser més introspectiva però en cap cas menys viscuda. Això no treu que desitgi poder viure la Setmana Santa Tarragonina amb tota la seva esplendor els propers anys.

Què sent quan ha de celebrar una eucaristia sense fidels?
L’Eucaristia sempre és un acte que supera la realitat concreta dels qui hi som presents, per tant sempre la visc amb plena comunió amb tota l’Església, com deia sant Fructuós “estesa d’orient a occident”. Aquests dies aquesta comunió l’he viscuda amb més intensitat. He celebrat plenament amb comunió amb tots els cristians i cristianes de Tarragona i de l’Església universal.

Molts familiars han perdut éssers estimats i no s’han pogut acomiadar ni fer un enterrament digne… Quin missatge vol transmetre?
És l’aspecte més dolorós del que estem vivint. Voldria estar al costat d’aquells que han hagut de plorar la mort dels qui més estimen, i ho han hagut de fer des de la soledat i l’angoixa més dura, i que tota l’Església així també ho fes. Voldria que trobessin consol i esperança en la fe amb la resurrecció de Jesús, i que aquesta fe i aquesta esperança els hi permetin continuar endavant amb les seves vides. Em consta l’esforç de molts cristians, especialment mossens, per ser al seu costat i portar-los aquest consol i esperança.

Com se supera aquest dol?
L’experiència del dol és una de les més profundes de la nostra vida i per això és important saber-la viure i integrar. No és senzill i fora llarg d’explicar, diria als qui es troben en aquesta situació de dol que mirin, en la mesura del possible, de no viure-ho sols. El confinament fa que aquest sigui un aspecte difícil i de vegades cruel, però que no ho visquin sols, si ho necessiten, l’Església hi som per ajudar. I en segon lloc no puc més que animar-los que s’endinsin en l’experiència de la fe en Jesús ressuscitat, i observaran com neix en el seu cor un horitzó d’esperança que els retornarà les forces per viure des de la caritat.

Algunes parròquies estan demanant ajudes econòmiques. Aquesta crisi sanitària en quina situació ha deixat l’Església?
L’Església és quelcom molt similar a una família, i per tant, l’economia també és un aspecte de la seva vida. I les nostres parròquies i realitats també necessiten diners per funcionar. No totes les realitats de l’Església estan en una mateixa situació econòmica, algunes havien fet obres i s’han de pagar, algunes tenen crèdits, tenim treballadors que han de cobrar els seus sous, tenim edificis a mantenir, etc. I tenim una realitat assistencial a través d’obres d’ajuda que no només volem mantenir, sinó que la situació de crisi ens empeny a augmentar. Tota aquesta realitat econòmica s’ha de sostenir, i com molts, hem hagut de tancar les portes físicament, i per tant, han caigut de manera molt considerable les entrades econòmiques que són la font de gran part del nostre finançament. Fa molts anys que se’ns demana que l’Església sigui autosuficient, i ha de ser així, això reclama necessàriament la corresponsabilitat en el seu finançament dels membres de l’Església i d’aquells que en fan ús.

Hi ha mossens infectats o que han perdut la vida a causa del coronavirus?
Sí, com en moltes famílies, també a l’Arquebisbat hem tingut mossens que han tingut la Covid-19, pocs, però sí. I també hem viscut la mort d’un d’ells pel coronavirus. I dir-li que ho hem viscut amb el dolor de no poder-lo acompanyar com voldríem i s’ho mereixia. Aquesta situació ens colpeja a tots.

Com és el seu dia a dia en confinament?
Miro de mantenir la meva activitat com Arquebisbe amb preocupació, atenció i proximitat però des de casa. No he deixat de treballar.

Què aconsella a la gent perquè l’aïllament sigui molt més suportable? Hi ha alguna oració que ajudi? Algun llibre?
Els diria que mirin de viure’l, el moment és difícil, però cal trobar-li els elements que ens ajudin a avançar personalment, viure-ho, no només sobreviure. Penso especialment en les persones grans soles, però també en els pares i mares de família que miren de combinar la vida familiar i laboral, i especialment en aquells que viuen situacions familiars crítiques. Que demanin ajuda, que l’aïllament físic no ho sigui social ni espiritual. Hi ha molts serveis de suport civils i religiosos. Que els usin. I si he de recomanar una oració, depèn molt de l’experiència de fe de cadascú, però sí que dic que hem d’anar a l’essencial, un Parenostre ben resat i una lectura pausada de la Bíblia, no pot haver-hi millor recomanació.

Després d’aquesta crisi sanitària arribarà l’emergència social, on la solidaritat serà més necessària que mai… Com ho veu tot plegat?
Ho he anat dient al llarg de l’entrevista: amb preocupació. Tots els indicadors ens diuen que no serà fàcil, ja som una societat amb un índex elevat de persones que estan en la pobresa o al llindar de la pobresa, i pot créixer més. Alhora pot augmentar significativament la precarietat laboral i social de tota mena. Vull confiar en la capacitat del conjunt de la societat per trobar camins col·lectius per sortir-nos-en. Aquest moment és important, cal posar en primer pla una nova cultura de la fraternitat que capgiri totes les dinàmiques socioeconòmiques. Ho podem fer i ho hem de fer. Ningú pot quedar descartat.

Què necessita Càritas per fer front a la gran demanda que té ara mateix?
Crec que necessita el que necessiten tots els actors civils i religiosos que estan a primera línia en l’ajuda social: suport, sigui de persones, col·lectius, entitats i institucions, i coordinació. És moment de sumar esforços i treballar conjuntament. Ens necessitem tots i necessitem l’experiència i el bagatge de tots. Que ningú deixi de fer el que pot fer per contribuir al fet que ningú es quedi arraconat.

Què creu que hem après quelcom o que lliçó hauríem d’extreure d’aquesta crisi?
El Sant Pare el divendres 27 de març, a una plaça de Sant Pere buida però amb tota l’Església catòlica connectada, va recordar-nos que ningú es cregui sa en un món malalt. És hora de reaprendre dels valors evangèlics a l’hora d’estructurar la vida. Especialment cal tornar a posar al centre el valor de la fraternitat amb totes les seves conseqüències.

Tot això ha servit per a humanitzar-nos?
No sé si ha servit però hauria de servir. Totes les experiències de la vida, les bones i les dolentes, són oportunitats per humanitzar-nos que cal no desaprofitar. I no ens podem permetre no aprendre d’aquesta crisi per fer-ho millor com a humanitat. Cal animar a tothom a posar el millor de sí mateix en bé d’un futur millor. Cal recuperar l’esperança en la humanitat.

És positiu sortir als balcons a aplaudir? Vostè també hi participa en aquest homenatge?
Totes les expressions de gratitud i afecte les valoro, els signes també són importants. Nosaltres mateixos, des del primer dia que toquem les campanes a les esglésies a les 12 del migdia, però també, des del dia de Pasqua, vam decidir tocar les campanes de la Catedral també a les 8 del vespre, a l’hora que tenen lloc les expressions de gratitud per part de la ciutadania. Però cal que la gratitud i l’afecte es tradueixin en compromís i opcions socials transformadores en positiu. Si no, hi ha el perill de banalitzar el que es vol reconèixer.

PUBLICITAT